El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 7 de novembre de 2008

Maria Skolodowska

El 15 de novembre se celebra la festa de Sant Albert Magne, filòsof dominic del segle XIII, un dels grans pensadors de l'edat mitjana i mestre de Tomàs d'Aquino. L'església catòlica el va canonitzar el 1931, i el 1941 el papa Pius XII el va nomenar patró de la ciència. Atès que avui dia es tendeix a separar la ciència de la religió, perquè la religió depèn de la fe i la ciència de la raó, fa uns quants anys que vaig decidir que jo, com a persona del ram de la ciència, tindria no un patró, sinó una patrona laica. Atès que el novembre està considerat el mes de la ciència, vaig decidir que aquesta patrona seria Maria Skolodowska, més coneguda com a Marie Curie (Curie era el cognom del seu marit), que va néixer el 7 de novembre de 1867. Vaig fer aquesta tria sense pensar-m'ho massa per dos motius. Per una banda, si a Albert se li va afegir l'adjectiu Magne per la grandesa del seu coneixement, Marie Curie també el mereixeria per la grandesa dels seus descobriments. A més, si molts sants i santes han estat beatificats per haver patit un martiri físic, aquesta científica va patir un martiri imposat per la societat del seu temps.

Maria Skolodowska Curie, 1903 (Wikimedia Commons)
No explicaré aquí la seva vida perquè molts aspectes de la seva biografia són prou coneguts, especialment el fet que fos la primera dona que va rebre un premi Nobel (de física, el 1903) i que, a més repetís el 1911 (de química). Allò que molta gent desconeix és el preu tan alt que va haver de pagar per triomfar en una època en què la ciència era cosa d'homes, com també sol ignorar-se de quina manera la seva imatge va veure's afectada per uns fets de la seva vida privada que, si hagués estat un home, haurien passat desapercebuts o, si més no, haurien estat tolerats o fins i tot aplaudits.

El primer escull en la seva carrera el va patir amb el Premi Nobel de física. El 1902, ella i el seu marit, Pierre Curie, van ser proposats per al premi, que va serr concedit, però, a un físic holandès. L'any següent, 1903, l'Acadèmia de Ciències francesa va proposar Henri Becquerel i Pierre Curie --tot sol-- per al premi. Els científics que signaven la proposta estaven al corrent del treball que ella havia fet; un d'ells, Gabriel Lippmann, fins i tot havia estat el seu mentor. Tanmateix, la carta de presentació de la candidatura ignorava el treball de Marie i destacava únicament els mèrits de Pierre Curie.

Gösta Mittag-Leffler, membre del Comitè Nobel, que coneixia el treball de Marie, va adonar-se del greuge i va escriure a Pierre Curie informant-lo de la situació, alhora que va començar a fer gestions per reparar aquella omissió. Atès que els membres estrangers de l'Acadèmia sueca tenien drets permanents per proposar candidats als premis, van rescatar la candidatura de l'any anterior presentada per un francès. A més, el Comitè del Premi Nobel va redactar un informe objectiu sobre el treball de Becquerel i el de Pierre i Marie Curie, i el premi va ser concedit a tots tres.

Arran del premi, Pierre va ser elegit membre de l'Acadèmia de Ciències de l'Institut de França, i el president de la República va crear per a ell una càtedra de física general a la Sorbona, amb un laboratori que depenia de la càtedra. A Marie, de la qual algun periodista va dir que era una "admirable col·laboradora" de Pierre, la van nomenar cap de laboratori. El 1906 Pierre va morir atropellat per un carro de cavalls. La seva càtedra va quedar vacant i tot i que hauria estat lògic que Marie l'ocupés, no va ser així. Ella va continuar la tasca de Pierre, però amb el títol d'"encarregada de curs". Finalment el 1908 va ser nomenada catedràtica. Després de la mort del marit ella va seguir fent recerca i va aconseguir aïllar el radi en forma de metall.

El 1910 va ser proposada per a ingressar a l'Acadèmia de Ciències francesa. Malgrat que ja tingués un premi Nobel i malgrat que ja fos membre de diverses acadèmies d'altres països, quan el 1911 es van fer les votacions per a l'escó vacant, Marie no va ser-ne elegida. Aquell, però, no va ser el greuge més gran que va patir el 1911, tot i que hauria hagut de ser un any d'alegria perquè va rebre el segon premi Nobel (el de química), per la descoberta dels elements radi i poloni i per l'aïllament i estudi del radi. Pocs dies abans que es fes pública la concessió del premi la premsa francesa havia difós la notícia que Marie --vídua des de 1906-- mantenia una relació sentimental amb Paul Langevin, col·lega seu --i casat. Sembla ser que des del cas Dreyfus no s'havia produït a França un escàndol públic d'aquelles dimensions. La premsa, que el 1903 havia dedicat planes senceres a informar del premi Nobel concedit a Pierre i Marie Curie, ara s'abraonava contra aquella estrangera a qui acusaven d'haver deshonrat el nom de Pierre Curie i de robar el marit a una dona francesa i el pare a uns fills. En els diaris que van informar de la concessió del premi, la notícia va ocupar només unes breus línies. Marie i les seves filles van haver de marxar de la casa on vivien perquè grups de gent, furiosos contra ella, hi llençaven pedres de gent.

Un membre de l'Acadèmia sueca (Svante Arrhenius) va escriure a Marie aconsellant-li que enviés un telegrama al secretari de l'Acadèmia en què digués que no acceptaria el premi fins que no es demostrés que era innocent de les acusacions que la premsa francesa li havia fet. Marie va respondre-li que, si el premi Nobel li havien concedit per la descoberta dels dos elements radioactius i per l'aïllament del radi, no veia de quina manera podia afectar a la qualitat del seu treball la seva vida privada. Malgrat que reaccionés amb aparent serenitat, aquest escàndol va canviar completament la vida de Marie; fins i tot la seva salut se'n va ressentir. A partir d'aleshores, quan viatjava ho feia amb nom fals i demanava a les filles i a les seves amistats que no diguessin on es trobava.

Des del 20 d'abril de 1995, per decisió de François Mitterand, aleshores president de la República Francesa, les despulles de Marie i Pierre Curie reposen en el Panteó de París, el panteó "del grans homes de la Pàtria". En el seu discurs, Mitterand va referir-se al "combat exemplar d'una dona que va decidir imposar les seves capacitats en una societat que reserva als homes les funcions intel·lectuals i les responsabilitats públiques".

Fa un parell d'anys, tot passejant per París amb una amiga, vaig descobrir la placa de la foto en la façana d'una casa prop del Sena, a l'illa de Sant Lluís. Marie Curie hi va viure del 1912 fins a la seva mort, el 1934. Vaig pensar quantes vegades hauria trepitjat Marie aquella vorera i aquelles llambordes per on passàvem, i travessat el riu camí de la Sorbona per fer les seves classes i treballar en el laboratori, on va fer escola. M'imaginava aquella dona caminant discretament cap al seu treball, pensant en la seva recerca, en la seva família, no desitjant res més que tranquil·litat i pau. La pau definitiva va arribar-li el 4 de juliol de 1934.

2 comentaris:

Pep Anton ha dit...

Entrada molt interessant, Mercè.
Molt bona Diada de Sant Albert i feliç final d'Any Internacional de la Química en honor a Marie Curie!

Lectora corrent ha dit...

Pep Anton, gràcies pel comentari. Per celebrar la diada de la ciència, aquesta tarda moderaré la taula rodona "Científicas diseñando el futuro químico" a Expoquímia.