El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 31 de gener de 2011

Medicina quàntica? O enredada quàntica?

Sabíeu que existeixen centenars de teràpies de microfreqüències electromagnètiques possibles per arribar a un correcte equilibri energètic del vostre sistema orgànic i encaminar-vos a la salut mitjançant la regeneració de les vostres cèl·lules? Això és possible mitjançant SCIO (pronunciat skio), que --segons llegeixo en el web Terapia Quantum-- "es un sofisticado e innovador sistema de computo auxiliar de análisis energético y tratamiento terapéutico basado en los principios de la Física Cuántica, Medicina Energética y Medicina Alternativa (Homeopatía, Acupuntura, RIFE, PNL y más)". I ves per on, fa un parell de dies vaig descobrir, a dues passes de casa meva això:



En el mateix web de Terapia Quantum llegeixo com funciona: et connecten al SCIO i a un ordinador "capaces de realizar un análisis integral de la energía del organismo: se hace un diagnóstico de los desequilibrios energéticos a través de 110 canales simultáneamente". Així és com s'apliquen els centenars de teràpies que he esmentat més amunt.

En un web anomenat Medicina Cuantica [sic] hi ha un article titulat "Terapia del quantum SCIO: casos prácticos", on diu: "Otra aclaración importante es que con el quantum no damos ningún diagnóstico [...]. La información que aparece es una visión de los elementos estresantes en el organismo en ese momento o como decíamos anteriormente TENDENCIAS ENERGÉTICAS."

Suposo que eer evitar possibles problemes legals, diuen --amb majúscules, per destacar-ho: 
ANTES DE CONTINUAR ES IMPORTANTE ENTENDER QUE EL QUANTUM SCIO ES UNA TERAPIA COMPLEMENTARIA. Las personas que acuden, no importa la dolencia, no deben de descartar los tratamientos de la medicina oficial porque el SCIO complementa en muchos casos estos tratamientos; las terapias se pueden realizar de forma simultánea y aportan información que va más allá de lo que analiza la medicina oficial, normalmente las condiciones físicas del paciente.
Aquest SCIO es veu que fa tota mena d'anàlisis de les condicions de l'organisme, fins i tot electerocardiogrames, si bé "este electro utiliza medidas basadas en las señales electromagnéticas y es posible que difiera de los valores cuando nos hacen un electrocardiograma en el hospital que utiliza otra tecnología".

Per llegir aquest article i entendre'l, primer caldria fer un curs especialitzat, potser fins i tot un màster. Es parla de 'reactancia' ("Índice de velocidad de reactancia es la velocidad a la cual el cuerpo reacciona a patologías"), 'fase de ángulo' ("refleja la integridad de las membranas de las células para transmitir información, la capacidad de una persona para rehacer"), 'impedancia' ("capacidad de energía para fluir a través del cuerpo"), 'presión protónica' ("el Ph [sic] del cuerpo"), 'presión electrónica' ("refleja el funcionamiento del campo eléctrico"), 'sarcodes' i 'terapìas de automeridianos' (no explica què són).

Estava pensant a demanar hora en el centre de costat de casa; tinc curiositat per conèixer els meus valors de pressió protònica i electrònica o la velocitat de reactància del meu cos, i veure de quina manera es reflecteixen en el voltatge i l'amperatge la condició de les meves glàndules suprarenals, els nivells d'aminoàcids, la meva voluntat, la funció cerebral, la serotonina i l'amor i la força per la vida que sento. També m'agradaria conèixer la meva fase d'angle i la de resposta, i si alguna obstrucció elèctrica impedeix el flux d'energia pel meu cos. Però més que res voldria conèixer el meu índex d'estrès en relació a les gairebé 10.000 substàncies en el meu organisme que el SCIO és capaç d'analitzar (entre aquestes 'substàncies', hi ha "vitaminas, minerales, ácidos grasos, fenoles, hongos, bacterias, cromosomas, virus, huesos, emociones, músculos, dientes, alergias…")

Però no serà possible. Llegeixo en el seu web que la seva activitat és la venda, distribució i ensenyament del sistema SCIO. I si m'hi apuntés a un curs?

Actualització, 24 de maig de 2017
No recordo quant de temps va durar aquest negoci a costat de casa, però fa ja uns quants anys que van plegar. Potser es va saturar el mercat?

Potser us interessi:
- Medicina [Quàntica?] (04.12.2009) Del bloc Edunomia, de Miquel Duran

(Fotos, M. Piqueras, 30.01.2011)

diumenge, 30 de gener de 2011

Un home i una dona: el film

"Un home i una dona" és una de les que anomeno "pel·lícules de la meva vida". Vaig veure-la quan era jove i les vegades que l'he tornat a veure m'ha agradat tant o més com aleshores.  Per a mi, la grandesa del film rau en els seus detalls i petites coses: una història senzilla, colors suaus, fotografia excel·lent, música agradable; la direcció de Claude Lelouch, impecable, com també ho és la interpretació d'Anouk Aimée, Jean-Louis Trintignant i Pierre Barouh. La peça més coneguda de la banda sonora segurament és aquella del "dabadabadà", però jo prefereixo la Samba que crec que cantava el mateix Pierre Barouh (és autor també de la lletra de les cançons; la música és de Francis Lai). En el fragment d'aquest vídeo de Youtube, la cançó comença al minut, amb el flashback.



També m'agrada molt una altra cançó de la mateixa pel·lícula: "L'amour est bien fort que nous" (el vídeo de Youtube no és cap escena del film, només hi ha la cançó i la imatge d'un giradiscos que va reproduint la cançó):



En conservo el disc amb la banda sonora, tot i que no tinc cap aparell per escoltar-lo. És un vinil petit, de 45 revolucions per minut.

dissabte, 29 de gener de 2011

10.23 Homeopatia, res de res

Quan us recepten un antibiòtic, un antiinflamatori, un somnífer o un medicament per baixar la pressió arterial, us atreviríeu a prendre-us de cop totes les càpsules o pastilles d'una capsa? Suposo que no, excepte que ho féssiu amb ànim suïcida. Doncs no recorreu mai a un "medicament" homeopàtic per suïcidar-vos, perquè no aconseguiríeu el vostre objectiu.

Enguany, per segona vegada es duu a terme la campanya "10.23 Homeopatia, res de res", iniciada el 2010 al Regne Unit, quan grups de persones escèptiques de l'homeopatia van engolir en públic caixes senceres de preparats homeopàtics. La finalitat era demostrar que en els medicaments homeopàtics no hi ha res i que, a diferència de qualsevol medicament, prendre'n una sobredosi no afecta la salut, perquè és com prendre caramels. Fa poc, llegia un titular d'un diari que deia "L'homeopatia funciona..." i a continuació, en lletra petita, "...com un placebo". I és que és això el que és, un placebo, un medicament fals que té l'aspecte d'un medicament real, però que únicament conté productes inerts.

Els remeis homeopàtics es preparen mitjançant una sèrie de dilucions d'una substància inicial, seguides d'una vigorosa agitació que diuen que transmet a l'aigua part de l'essència espiritual d'aquella substància. Curiosament, com més diluït sigui el producte més potent sembla que seria. Les boletes homeopàtiques es preparen amb una substància inert, que pot ser un sucre, en el qual es col·oca el remei Al final del procés, la dilució és tan gran que, per ingerir tans sols una molècula del principi actiu que s'ha anat diluint, seria necessari prendre moltíssims milions de boletes homeopàtiques.

El 2010 un grup d'escèptics britànics (la Merseyside Skeptics Society) van endegar la iniciativa 10.23 per cridar l'atenció de la ciutadania sobre la realitat de l'homeopatia. El dia 30 de gener de 2010, a les 10.23 del matí, més de 400 persones van prendre una sobredosi de productes homeopàtics davant les botigues Boots', una popular cadena de botigues que venen productes d'higiene personal, cosmètica i farmàcia, entre els quals hi ha productes homeopàtics. Un grup d'escèptics de Madrid van unir-se als britànics en aquesta experiència, que es pot veure en aquest vídeo:



Enguany la campanya, que s'ha estès a moltes ciutats fora del Regne Unit, es durà a terme el proper dissabte 5 de febrer. A Barcelona, un grup de persones voluntàries s'ajuntaran a la Rambla, davant la font de Canaletes per ingerir el contingut de caixes senceres de "Sedatif PC", un suposat somnífer homeopàtic. Diuen que han triat aquest producte perquè últimament s'ha detectat que hi ha productes homeopàtics que contenen principis actius com ara àcid acetilsalisílic (aspirina), amb la qual cosa potser sí que funcionin, però allò que fa que funcionin és l'aspirina que duen incorporada. El "Sedatif PC", en canvi, només duu el sucre o excipients per donar-li sabor. Com en altres llocs del món, l'hora serà les 10.23 am.

Per què una hora tan estranya en comptes de les 10.00 o les 10.30, per exemple? Les 10.23 fa referència al nombre a l'anomenada constant d'Avogadro que és 6,022 × 1023, que és la quantitat de partícules contingudes en un mol de qualsevol substància (un mol equival al pes molecular expressat en grams). Les dilucions que es fan en la preparació dels productes homeopàtiques són tan grans que físicament (o potser químicament?) és impossible que en l'aigua amb què impregnen les boletes homeopàtiques hi hagi res més que aigua. Per tant, quan es compren medicaments homeopàtics s'està comprant una dosi de placebo. Però si hi ha gent a qui funciona, jo no li treuré pas la il·lusió.

Potser us interessi:
10.23 A l'homeopatia no hi ha res (30.01.2010) Comentari sobre la primera campanya 10.23
Telleria C, Sanz VJ, Sabadell MA "¿Es efectiva la homeopatía? Informe realizado a petición del Insitiut d'Estudis de la Salut-Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya.
Gámez, LA (2005) ¿Funciona la homeopatía? El Correo (5..2005) Reproduït en línia a: Círculo Escéptico

dijous, 27 de gener de 2011

Els 80 porten cua

Avui he vist al telenotícies que un grup de científics que fan recerca ambiental s'han adreçat a Artur Mas demanant-li que no elimini el límit de 80 km per hora. (vegeu el clip de la notícia al "vídeos a la carta" de TV3). Són quatre científics que es dediquen a l'estudi de la qualitat de l'aire: Xavier Querol i Andrés Alastuey, del CSIC, José Maria Baldasano, de la Universitat Politècnica de Catalunya, i Jordi Sunyer, de la Universitat Pompeu Fabra. Les anàlisis fetes el 2010 semblen demostrar que hi ha hagut un descens de la contaminació gràcies a aquesta mesura.

Per altra banda, segons llegeixo al diari ARA,les associacions de víctimes d'accidents també demanen que es mantingui aquest límit, que ha fet baixar la sinistralitat a les carreteres. Diu el diari que, segons Artur Mas, "el descens dels accidents en la 'zona 80' no obeïa a la limitació de la velocitat, sinó a la introducció del carnet per punts, la millora de les carreteres i la labor dels Mossos d'Esquadra". Aquesta afirmació es contradiu amb la que --també segons el diari ARA-- fa Josep Pérez Moya, exdirector del Servei Català de Trànsit: que "en els trams d'accés a Barcelona on s'ha limitat la velocitat a 80 per hora la mortalitat ha baixat un 66%, mentre que en els deu quilòmetres immediatament anteriors a la zona de delimitació la mortalitat no ha baixat, i fins i tot en alguns punts ha pujat." Alguna causa deu fer que la sinistralitat no hagi baixat un cop superada la zona dels 80 km/h. Potser més enllà no hi ha mossos d'esquadra que patrullin les carreteres? I potser per això la gent no té por de perdre punts del carnet? I l'estat de les carreteres és potser pitjor?

Crec que un dia d'aquests s'ha de prendre la resolució sobre la desaparició --o no-- del límit dels 80 km/h, si és que no s'ha pres ja (no estic molt al corrent de la política). Per altra banda, fa setmanes van dir que es crearia una comissió d'experts que assessorés el Govern en temes de salut i d'economia. Aquest és un tema que afecta la salut i l'economia i suposo que els assessors hi tindran alguna cossa a dir. El cert és que Felip Puig no ho té fàcil. Potser m'equivoqui, però em fa l'efecte que de més amunt li haguessin imposat la supressió dels 80 km/h. De l'entrevista que Mònica Terribas va fer a qui em sembla que encara no havia estat investit president, vaig deduir que potser al senyor Mas li agradava córrer; o si més no, que considerava que 80 km/h era una velocitat molt baixa per a qualsevol cotxe que circuli per una autopista.

Confio que el sentit comú prevalgui i que la decisió que prengui el Govern no estigui basada en criteris partidistes, perquè sembla que quan hi ha un canvi de govern, com més coses es desfacin del que han fet els d'abans millor queden davant de l'electorat que els ha votat (i amb això ningú no té l'exclusiva; ho fan tots).

De tota manera, cal recordar que la limitació dels 80 km/h era una de les moltes mesures que calia adoptar per reduir la contaminació a l'àrea metropolitana. Què se n'ha fet de les altres? S'han arribat a aplicar? Per què no ens en parlen?

Més sobre els 80 km/h en aquest bloc:
Alguns articles publicats en revistes científiques sobre la contaminació urbana i sobre els efectes de la contaminació en la salut de la població, amb especial referència a Barcelona:
  • Moreno T, Querol X, Alastuey A, Ballester, Gibbons W (2007) Airborne particulate matter and premature deaths in urban Europe: the new WHO guidelines and the challenge ahead as illustrated by Spain. European Journal of Epidemiology, 22:1-5
  • Gonçalves M, Jiménez Guerrero P, López E, Baldasano JM (2008) Air quality models sensitivity to on-road traffic speed representation: Effects on air quality of 80 km/h speed limit in the Barcelona Metropolitan area. Atmospheric Environment 42:8389-8402
  • Pey J, Querol X, Alastuey, Rodríguez, Putaud JP, van Dingengen R (2009) Source apportionment of urban fine and ultra-fine partile number concentration in a Western Mediterranean city. Atmospheric Environment 43:4407-4415
  • Pérez L, Sunyer J, Künzli N (2009) Estimación de los beneficios en salud y económicos asociados a la reducción de la contaminación atmosférica en el área metropolitana de Barcelona (España). Gaceta Sanitaria 23_287-294
  • Baldasano JM, Gonçalves M, Soret A, Jiménez-Guerrero P (2010) Air pollution impacts of speed limitation measures in large cities: The need for improving traffic data in a metropolitan area. Atmospheric Environment 44:2997-3006

    dimecres, 26 de gener de 2011

    Nadia El-Awady i Twitter

    Dimarts vaig estar tot el dia enganxada a l'ordinador fent feina i no vaig veure les notícies de la TV ni vaig escoltar la ràdio. De tant en tant, per desconnectar entrava a twitter i així va ser com em vaig assabentar de la jornada de protesta a Egipte. Hi vaig veure les piulades de Nadia El-Awady, metge i periodista científica a qui segueixo, que anava explicant el que passava a El Caire.

    Nadia és una dona que, en el seu perfil de twitter es defineix com a "mother, journalist, wanderer/traveler, diver, climber, and skeptic of everything I've learned to-date" (mare, periodista, caminant/viatgera, submarinista, escaladora i escèptica de tot el que he après fins ara). A les reunions i congressos en què hem coincidit, sempre l'he vista amb el típic vel que se sol identificar amb submissió tot i que ella, de submisa, no en té res. És una dona molt avançada que actualment presideix la Federació Mundial de Periodistes Científics (World Federation of Science Journalists, WFSJ) i està treballant en l'organització del proper congrés mundial de periodisme científic  (WCSJ2011), que es farà a El Cairo a finals de juny

    Com escrivia ahir aquí, hi ha maneres d'esquivar la censura que el govern egipci ha volgut imposar a les persones que estaven informant de la situació al país a través de twitter, i Nadia, que va quedar en silenci per unes hores, torna a enviar les seves piulades. En una d'elles diu: "Doesnt egy govt know that social networkers r either geeks or ppl who know geeks and that we're bound to figure how to bypass blocks?" I en una altra afirma que el govern, en censurar Facebook i Twitter, ha demostrat que la revolta del 25 de gener ha estat una veritable revolució dels mitjans socials.

    Ahir, Nadia va patir els efectes dels gasos lacrimògens que va llençar la policia contra les persones que es manifestaven. Avui hi ha anat preparada: amb el casc que es posa quan escala, per protegir el cap de possibles cops, i amb les ulleres de submarinista, per evitar l'efecte dels gasos, si la policia tornava a emprar-los per dissoldre les manifestacions.

    Vaig treballant en una pantalla mentre a l'altra de tant en tant llegeixo les piulades de Nadia. Si voleu seguir-la: http://twitter.com/#!/NadiaE

    (Foto: M. Piqueras, 06.07.2010)

    dimarts, 25 de gener de 2011

    Twitter i Egipte

    WOWZA. #jan25 on TwitpicSi és cert el que diuen algunes piulades rebudes des d'Egipte, el govern d'aquell país es deu haver adonat del poder de Twitter, que permet enviar a tot el món informació instantània de la jornada de revolta. Potser per això, en aquell país, l'accés a Twitter està bloquejat (no puc assegurar-ho, però, només ho he llegit en alguna piulada). En les llistes #jan25 i #egypt alguns els aconsellen que, per a esquivar la censura, entrin a twitter pel web d'una universitat estrangera.

    En els missatges més recent molta gent prega a Europa i els Estats Units que demanin als seus mitjans que cobreixin els fets que s'estan desenvolupant a Egipte. Moltes de les notícies són confuses. Hi ha qui diu que Mubarak i la seva família han marxat del país. Sigui com sigui, la tecnologia ha canviat el món en molts pocs anys. primer van ser els mòbils i els "passa-ho", després s'hi han ajuntat  Facebook i, sobretot, twitter, amb les piulades que, amb un sol tweet, difonen el missatge per la xarxa immediatament.

    A Youtube ja hi ha vídeos i fotos de les manifestacions pels carrers d'El Caire. I crec que, de vegades, més important que per mostrar-ho al món és perquè ho vegi la gent del propi país si hi actua la censura i els mitjans estan emmordassats. Com aquella dita castellana que diu que "no se puede poner puertas al campo", tampoc se'n poden posar a la xarxa, perquè fins i tot quan les hi posen hi ha maneres per esquivar-les. Desitjo molta sort als egipcis.

    Foto: hebsontwitt, a http://twitpic.com/3tcm0m

    Virgina Wolf i Muy Interesante

     
    M'ha arribat una piulada de la revista Muy Interesante que diu: Un día como hoy nacía Virginia Wolff, una de las más conocidas suicidas de la . ¿Cómo lo hizo?> "

    No he pogut evitar respondre'ls que Virginia Woolf --aquest és el cognom correcte-- va passar a la historia per les coses que va fer abans de prendre la decisió final.

    De tota manera, la piulada de la revista m'ha servit per recordar que avui era l'aniversari del naixement de la dona que em va inspirar el nom d'aquest bloc. El 25 de gener de l'any passat li vaig dedicar una entrada en aquest bloc, amb records de la meva relació amb la seva obra.

    diumenge, 23 de gener de 2011

    My Fair Lady i Pigmalió

    My Fair Lady va ser la primera pel·lícula que vaig comprar en vídeo i la primera que vaig tenir en anglès. L'havia vista al cinema en una versió en què, a més doblar els actors quan parlaven, havien doblat també les cançons en castellà. Per això, quan vaig veure el vídeo en una botiga d'Oxford Street, durant la meva primera visita a Londres, no vaig dubtar a comprar-lo. Amb els anys he vist el film moltes vegades (ara ja no puc, ja no tinc reproductor de cintes, hauré de buscar-lo en DVD) i en el cotxe també he escoltat molt el casset. És una de les meves pel·lícules favorites i la música també m'agrada molt. Audrey Hepburn broda el paper de Liza Dolittle, la noia que ven flors pel carrer i a qui el misogin professor de fonètica Heny Higgins (Red Harrison, fantàstic en el seu paper) converteix en una elegant i educada dama, especialment gràcies al canvi en el seu parlar.

    El film, dirigit per George Cukor, va ser l'adaptació al cinema d'un musical teatral basat en una obra de teatre de Bernard Shaw (Pygmalion), que, al seu torn, estava basada en la llegenda grega de Pigmalió, l'escultor grec que odiava les dones, però s'enamora de l'Afrodita que ell ha esculpit. El film és bastant fidel al Pygmalion de Bernard Shaw, excepte en la part final. De fet, la versió que vaig llegir tenia un final obert, amb diverses possibilitats.

    Rescato de Youtube un parell d'escenes musicals del film. La primera és de l'ínici del film, quan Liz ven flors pel carrer, a Covent Garden, i diu allò que més li agradaria: "Tot el que vull és una habitació en algun lloc allunyat de l'aire fred de la nit..."



    Aquesta altra és quan, després d'uns exercicis molt durs per millorar la seva fonètica, finalment Liza aprèn a dir correctament les frases que Higgins li ha fet repetir tantísimes vegades. La frase inicial de l'escena "The rain in Spain falls mainly in the plain", en la versió doblada al castellà es va convertir en "La lluvia en Sevilla es una maravilla" (o alguna cosa semblant).



    A Catalunya ens farien falta uns quants professors Higgins que fessin classe a alguns polítics i polítiques.

    dissabte, 22 de gener de 2011

    Aquest altre enemic no m'agrada tant

    Ahir vaig mostrar aquí alguns dels meus enemics: grans de pol·len que fan la guitza a moltes persones al·lèrgiques, un col·lectiu humà del qual formo part. L'al·èrgia a la pols, que també pateixo, està causada normalment pels àcars, uns minúsculs aràcnids que s'alimenten de la nostra pell i de bacteris presents en l'ambient. Així com trobo molt bonics els grans de pol·len, no tinc la mateixa opinió dels àcars, que em semblen petits monstres i no únicament per les molèsties que em causen.

    Un àcar de la pols (foto: Wikimedia Commons)
    Allà on viuen millor els àcars és en els matalassos (especialment els de llana), les mantes, les catifes i tapisseries de mobles o cotxes, coixins i edredons de plomes, a la roba, els animals de peluix (i els de debó també), etc. i si l'ambient és humit proliferen molt més. El dormitori, sobretot, és el lloc de la casa on més es concentren els àcars i allò que ens causa les al·lèrgies són les caques i restes mortes d'aquests animalons.

    En el web House Dust Mite s'explica, amb una animació, la causa de l'al·lèrgia desencadenada pels àcars de la pols. (El web és en anglès, però els textos de l'animació poden veure's també en espanyol.)

    divendres, 21 de gener de 2011

    Els meus enèmics, que bonics que són!

    Pol:len d'Helianthus annus (remf.dartmouth.edu)
    Els kleenex i jo som inseparables. Em són tan necessaris com les ulleres per sortir de casa, especialment a la primavera, al final de l'estiu, els dia de vent, si vaig a llocs on hi ha pols o floridures o que hi hagi aire condicionat, i si fa molt de fred, molt de sol... És a dir, gairebé sempre i per anar pràcticament a qualsevol lloc. N'és la causa la meva al·lèrgia, la resposta que es desencadena en el meu cos quan entra en contacte amb determinades substàncies presents a l'ambient. Són substàncies innòcues però el meu organisme les considera intruses i perjudicials i posa a treballar el sistema immunitari per lluitar contra allò que considera un atac.

    Quan comença la floració i especialment si el dia és ventós, a més dels kleenex, també necessito col·liris, perquè a la rinitis s'hi afegeix la conjuntivitis. La causa és aleshores el pol·len de algunes plantes. Cada vegada que veig fotografies de pol:len em quedo meravellada per la bellesa de les múltiples formes en què pot presentar-se el meu enemic. Vegeu-ne una petita mostra:


    Pol·len d'Ipomoea purpurea (remf.dartmouth.edu)

    Barreja de pol·len (Foto: Darmouth Electron Microscopy Facility)

    Pol·len de Corbaea scandens (Foto: Marie Majaura)
    Pol·len de Liliun auratum (remf.dartmouth.edu)
    Pol·len d'una asteràcia (Foto Smithsonian Institution)

    dijous, 20 de gener de 2011

    "Pel davant... i pel darrera": endorfines a dojo

    Sóc de riure fàcil, però feia temps que no reia tanta estona seguida com vaig fer-ho anit, veient Pel davant i pel darrera, una adaptació de l'esbojarrada comèdia Noises off, de Michael Frayn. Per si algú havia pensat una altra cosa, vull aclarir que el títol de la comèdia fa referència al davant i al darrere d'un escenari. Perquè l'obra va d'això: de teatre dins del teatre; què passa a un costat i l'altre del decorat.

    El muntatge d'un vodevil per part d'una companyia de teatre que no sembla ser el súmmum de l'excel·lència en l'art dramàtic dóna peu a una història divertidíssima, en què els gags i les escenes hilarants se succeeixen, i que ens mostra les dues cares del teatre: la que veiem habitualment des del pati de butaques (el davant) i la que passa entre bastidors (el darrere). Els actors i actrius que hi intervenen, a més de passar tota l'obra anant del davant al darrere, també van de dalt a baix, perquè el decorat representa una casa de dues plantes i la trama de l'obra es desenvolupa de manera molt dinàmica en els dos nivells de la casa.

    El primer i el tercer acte tenen lloc al davant; en el primer, la companyia fa l'assaig general d'una obra que han d'estrenar, i el tercer és una representació quan estan de gira amb aquella obra. El segon acte, que se situa al darrere, mostra els moments previs de la mateixa representació del tercer acte. Aquest segon acte m'ha fet recordar la commedia dell'arte, especialment algunes obres que vaig veure interpretades per Giorgio Strehler i la companyia del Piccolo Teatro di Milano, en què un diàleg divertit anava acompanyat d'una intensa activitat a l'escenari, on els actors eren també acròbates.

    L'obra ha estat dirigida per Alexander Harold i en el repartiment no hi ha uns veritables protagonistes. O potser seria millor dir que tots els artistes en són, de protagonistes; potser per això en el programa no hi ha cap nom destacat i hi apareixen en ordre alfabètic: Dafniz Balduz, Anna Barrachina, Rosa Gàmiz, Saida Lamas, Enric Majó, Carles Martínez, Mònica Pérez, Pep Planas i Miquel Sitjar.

    Va ser una bona dosi d'endorfines amb què ahir vaig acabar una jornada que havia estat força intensa pel que fa a la feina. Crec que l'obra serà al Borràs fins a finals de mes. Si no l'heu vista i us agrada anar al teatre també a riure, no us la perdeu!

    dimarts, 18 de gener de 2011

    El llac Vostok: a punt d'arribar-hi

    'Pot ser més emocionant que arribar a Mart', diuen alguns investigadors quan es refereixen a la perforació del gel de l'Antàrtida que s'està fent per arribar a la superfície del llac Vostok, que és ja en la seva etapa final. El llac Vostok, situat a uns 1300 km del pol sud, està recobert per un gruix de gel de prop de 4 quilòmetres que l'ha mantingut aïllat, sense contacte amb l'atmosfera, des de fa gairebé 15 milions d'anys.

    El projecte d'arribar a la superfície del llac per conèixer quines eren les condicions ambientals de la Terra fa 15 milions d'anys van iniciar-lo fa més de 20 anys investigadors russos, que tenen la seva base justament damunt del llac. Si hi troben éssers vius, és possible pensar que a Europa --el satèl·lit més gran de Júpiter, recobert de gel-- també n'hi hagi perquè té unes condicions semblants a les de l'ambient del llac Vostok.

    Ara els investigadors russos estan perforant el gel contra rellotge. Volen arribar a la superfície del llac abans no hagin d'abandonar la base fins al proper estiu austral. El 2 de gener van reprendre la perforació a uns 3650 metres de profunditat i creuen que els deu faltar entre 20 i 40 metres per arribar a la superfície del llac. Tanmateix, el 6 de febrer s'enlairarà de la base el darrer avió que s'ha d'endur els investigadors que hi han estat treballant els darrers mesos. Si aleshores no han assolit el seu objectiu, hauran d'esperar fins al mes de desembre, quan s'iniciï la propera campanya.

    Si no hi poden arribar, hi haurà qui se n'alegrara, en veure-ho com una moratòria per al projecte. Hi ha investigadors i organitzacions ecologistes que s'oposen a la perforació perquè aquest llac està considerat l'únic ambient aquàtic no contaminat del planeta. Els investigadors russos al·leguen que estan preparats per prendre mostres del llac sense que es contamini. La revista Nature, en parla avui en la seva edició en línia (Race against time for raiders of the lost lake).

    Potser us interessi:
    Un llac a 4000 metres de profunditat (aquest bloc, 26.07.2008)

    ARA, el català "còmode" i l'evolució

    A  través del butlletí Migjorn, m'arriba un comentari de Jordi Minguell Roselló sobre un article d'Albert Pla Nualart publicat en el diari ARA. En l'article esmentat, Nualart defensa la concordança sistemàtica que fa el diari de les paraules clau i blaugrana quan actuen d'adjectiu, malgrat que aquest ús contravingui la normativa actual del català. I ho justifica pel fet que --segons Nualart-- "la concordança s'acaba imposant: primer en l'ús i al final en la norma".  Nualart esmenta TV3, que ja admet blaugranes (en comptes de blaugrana), i diu que, en aquest mitjà, "en frases del tipus 'Aquests problemes acaben sent del tot clau', la invariabilitat fa mal a l'orella".

    Exemples d'aquest ús que fa el diari ARA són les expressions jugadors blaugranes i paraules claus en comptes de jugadors blaugrana i paraules clau. Jordi Minguell mostra els resultats que ha obtingut fent una cerca a Google d'aquests dos exemples. Ara per ara, les formes paraula clau i jugadors blaugrana encara predominen. Però és evident que, si altres mitjans de comunicació s'apunten a la tria feta pel diari ARA, la forma que ara per ara és incorrecta acabarà predominant.

    Nualart justifica l'ús de les formes no normatives per no encotillar una llengua i no frenar-ne l'evolució. És cert que les llengües, com les espècies, evolucionen. I ho fan de moltes maneres, responent a situacions ambientals. En l'evolució biològica hi ha un concepte que s'anomena pressió selectiva o pressió de selecció, i fa referència a l'evolució que es produeix quan hi ha unes condicions ambientals que actuen com una força que "empeny" l'espècie al canvi en una direcció. En biologia es parla de pressió selectiva "biótica", quan està exercida per éssers vius presents en el mateix ecosistema que l'espècie sobre la qual s'exerceix la pressió de selecció, com podria ser un depredador, un paràsit o un competìdor. També hi ha la pressió de selecció "abiòtica", causada per factors ambientals com ara la temperatura, les condicions químiques, el clima.

    Com esmenta Minguell en el comentari a Migjorn, "[s]embla que [Nualart] vingui a dir que els mitjans de comunicació no s'hi han d'atenir [a la norma] per afavorir l''evolució' de la llengua, com si l'evolució fos una necessitat vital". En llegir-ho, he pensat que Minguell, potser sense adonar-se, estava parlant de "pressió selectiva". En aquest cas, és un tipus de selecció que podríem anomenar "mediàtica".

    dilluns, 17 de gener de 2011

    Rodamots i l'Any Internacional dels Boscos

    Gràcies a Rodamots (que vol dir gràcies a Jordi Palou), cada dia, de dilluns a divendres, arriba a la meva bústia --i a la dels milers de persones que estan subscrites a aquest servei-- un correu amb una paraula o una expressió catalanes, la seva definició i alguns exemples.

    Aquesta setmana, el primer mot rebut és bedoll, i els propers dies seguiran més arbres. La setmana passada vam rebre l'esqueix i un dels exemples d'una altra paraula era una cita del poema de Miquel Costa Llobera "El pi de Formentor". Rodamots vol, d'aquesta manera, deixar constància que enguany és l'Any Internacional dels Boscos. Espero que Rodamots tingui en compte que també és l'Any Internacional de la Química i dediqui alguna setmana a aquesta celebració.

    Si us voleu subscriure a Rodamots, només cal que ompliu un breu formulari i trieu l'opció de rebre un mot diari o rebre plegats tots els de la setmana.

    Potser us interessarà: 
    Dins d'un mot, quanta gent que hi viu!: El Rodamots (04.02.2008)

    diumenge, 16 de gener de 2011

    Comprar, llençar, comprar: el film

    A Youtube hi ha el documental Comprar, tirar, llençar en la versió castellana:



    Recordeu que dimarts 18 de gener, se'n farà un debat a l'Auditori del Campus de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (c/ Roc Boronat, 138, Barcelona). Hi participaran Cosima Dannoritzer i Joan Úbeda, directora i productor del documental, i Manel Palencia-Lefler, professor de la Facultat de Comunicació de la UP. Moderarà el debat Vladimir de Semir, director de l'Observatori de la Comunicació Científica de la UPF.

    M'interessa sobretot esbrinar si és cert el que s'explica de les impressores (per més documental que sigui, podria ser un guió inventat). Voldria saber si hi ha algú més que hagi superat l'obsolescència d'algun dels seus aparells. Si és cert que es pot fer, per què no en fan difusió les mateixes persones i col·lectius que difonen el programari lliure?

    dissabte, 15 de gener de 2011

    Comprar, llençar, comprar

    Una de les vegades que vaig canviar d'ordinador, en intentar imprimir amb el nou, m'era impossible de fer-ho. Em va costar molt esbrinar quin era el motiu: la impressora tenia ja nou anys i l'ordinador no sabia que existia perquè era... massa vella! Quan, tres anys després de tenir la primera càmera de fotos digital, vaig voler comprar una nova bateria perquè la d'origen durava molt poc temps carregada, no vaig poder aconseguir una bateria de la marca original. Van dir-me que era un model "antic" i ja no en feien bateries. Per sort, com en els medicaments, hi ha les genèriques i vaig trobar-ne una que hi anava bé. Quan un dels ordinadors que he tingut va tenir una avaria en el maquinari (per sort, el disc dur estava íntegre), vaig dur-lo a un servei oficial per veure si me'l podien reparar. Per mirar-lo i fer un pressupost de la reparació --suposant que es pogués reparar-- havia de pagar 200 o 300 euros, que únicament podria recuperar si després em reparaven l'ordinador. Quan se'm va fer malbé el primer mòbil, tampoc el vaig poder reparar perquè ja tenia sis o set anys.

    Vivim en l'era del comprar, llençar, comprar. En molts casos perquè et trobes amb circumstàncies com les que he indicat, però també es parla de l'obsolescència planificada o programada: la programació, per part del fabricant, de la vida útil d'un producte perquè no ultrapassi un temps determinat, de manera que el consumidor hagi de renovar-lo tot o parcialment.

    El documental Comprar, llençar, comprar, tracta del que la narradora anomena el motor secret de la societat de consum: l'obsolescència planificada, que no és nova, sinó que va començar en la primera meitat del segle XX, quan els fabricants de bombetes d'incandescència van formar un grup de pressió que va fer que les bombetes fossin dissenyades de manera que la seva vida fos limitada. En aquesta pel·lícula mostren com a exemple actual el cas d'un noi a qui falla la impressora i, en dur-la a reparar li diuen que la reparació serà més cara que allò que li costaria una nova impressora (això és perquè avui dia el negoci no el fan amb la impressora, sinó amb la tinta). Però el noi no vola renunciar a la seva impressora i al final esbrina que la causa de l'avaria és l'existència d'un xip, incorporat a la impressora, que marca la seva vida útil. Superat aquest temps, la impressora deixa de funcionar. Al final, el noi aconsegueix, mitjançant programari lliure, reprogramar el xip, posar-lo a zero, i la impressora torna a funcionar.

    Fa un parell de dies, en una conversa amb altres persones, algú va preguntar si això de la impressora que presenta el documental, amb una caducitat que ve programada pel fabricant, era cert. Jo, que sempre em mostro escèptica de tot, aquesta vegada vaig ser molt ingènua i vaig dir que hi havia l'exemple del noi del documental. Però Comprar, llençar, comprar és una pel·lícula i, encara que es presenti com un documental, podria haver-hi una part de ficció.

    Potser el proper dimarts podré resoldre alguns dels meus dubtes sobre la veritat que hi ha en la història del noi que busca --i troba-- la solució per superar l'obsolescència planificada de la seva impressora. El documental es podrà veure dimarts, 18 de gener, en el "Calaix de ciència" que organitzen l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) i l'Observatori de la Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra (OCC-UPF). Hi haurà un debat, que espero que sigui força animat, en què participaran Cosima Dannoritzer, directora del documental, Joan Úbeda, productor del documental, i Manel Palencia-Lefler, professor de la Facultat de Comunicació de la UPF; a més del públic assistent. Moderarà el debat Vladimir de Semir, director de l'OCC-UPF.

    Informació pràctica:
    Film: Comprar, llençar, tirar
    Data i hora: 18 de gener 2011, 19.00 hores
    Lloc: Auditori del Campus de la Comunicació UPF
             C/ Roig Roc Boronat, 138 Barcelona (vegeu el mapa)

    El campus de la Comunicació de la UPF es troba en el districte 22@, en el Poble Nou. Casualment es parlarà de les estratègies per promoure el consum en un lloc que té molt aprop un gran centre de consum: el centre comercial de La Maquinista Glòries.

    Potser us interessi:
    - "Trash People" a Barcelona (09.06.2007). Si més no, hi ha un artista que aprofita les deixalles tecnològiques.
    - Alejandro Espinosa. Arte sostenible. Un altre artista que obté les matèries primeres per a les seves obres d'entre les deixalles tecnològiques.

    Foto: Trash People (M. Piqueras, Barcelona, juny 2007)

    divendres, 14 de gener de 2011

    Tot parlant de microbis

    Aquest matí feia un dia de primavera. En arribar al passeig Marítim, de bona gana hauria fet el que el nom del carrer indica: passejar. Però tenia una cita a l'Institut de Ciències del Mar (ICM) per participar en una sessió científica organitzada per la Societat Catalana de Biologia. Ja és tradicional que a començament de gener s'organitzi aquesta trobada de microbiologia, per parlar dels darrers avenços en una camp que no és massa conegut per la societat: l'ecologia microbiana. La meva participació s'allunyava una mica del fil conductor i hi he tractat un aspecte de la divulgació de la microbiologia tot explicant la presència que tindran els microbis en la nova exposició permanent del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

    No és molt freqüent veure exposicions sobre microbis en un museu. Per la cerca virtual que fa un parell d'anys vaig estar fent en dezenes --potser algun centenar-- de museus, vaig adonar-me que, en els casos que eren tinguts en compte, ho eren sobretot pel vessant que més coneix la gent: els microbis com a causa de malalties. De fet, la microbiologia, que és una ciència relativament jove, va néixer com a microbiologia mèdica, per estudiar les causes de les infeccions. Tanmateix, els microorganismes patògens són una minoria dins del món microbià. N'hi ha molts mes que són beneficiosos i n'hi ha que fins i tot són indispensables per a la vida. Ara que tant es parla del reciclatge, hem de tenir en compte que els primers organismes recicladors van ser el microbis.

    Al final de la trobada, Carles Pedrós-Alió, investigador de l'ICM alhora que bon divulgador, ha dit unes paraules com a cloenda d'aquella sessió en què hi havia un grup d'estudiants de biologia. Els ha explicat que, en aquell centre es fan dos tipus de recerca: una que es considera "útil", perquè és la que té aplicació immediata, i una altra --la que ell fa-- que es considera "inútil", perquè no sembla que serveixi per a res. Ha dit que, a un artista, li pregunten sobre un quadre "això què significa?", i a un investigador que, com ell --és ecòleg microbià--, es dediqui a un tipus de recerca que molta gent no li veu cap aplicació, li pregunten "això per a què serveix?". A ell li agradaria que, de tant en tant, a algú se li acudís fer aquestes preguntes al revés i preguntar a l'artista "això que pintes, per a què serveix?" i al científic "això que estudies, què significa?".

    Aquesta reflexió de Pedrós-Alió m'ha fet pensar en dues coses. per una part en l'exposició "Això que investigues, per a què serveix?", que l'Associació Catalana de Comunicació Científica va inaugurar fa uns dies, i que intenta explicar el sentit de la recerca. Per una altra, en un comentari sobre els museus de ciència que vaig sentir a un italià en una conferència. Va dir que un cop va dur el seu fill a una exposició d'art abstracte i el vailet, mirant un quadre va dir-li que no l'entenia però li agradava. I aquesta és l'actitud que té molta gent davant de l'art, no es preocupen tant de la comprensió com del fet que els agradi o no. En canvi, quan es va a un museu de ciència, hi ha gent que surt emprenyada si no entén tot el que ha vist. No accepten que es pugui anar a un museu de ciència a gaudir, sense entendre, com ho farien en un museu d'art. La finalitat educativa d'un museu no ha de desaparèixer, però hem de pensar en el museu de ciència també com un espai de lleure, de gaudir del que s'hi veu.

    Finalment, Pedrós-Alió ha parlat del paper de la divulgació i de la importància que té la difusió del coneixement científic en la societat. Ha afirmat que caldria considerar la comunicació com una opció professional més per a una persona que fa uns estudis científics. Això m'ha desvetllat encara un altre record: quan, fa ja molts anys, algú em va parlar d'un biòleg que coneixia i que "el pobre" es guanyava la vida fent fotografies científiques per a llibres de text i altres publicacions. Aquella opció --la divulgació a través de la fotografia-- semblava l'últim recurs quan el científic no podia dedicar-se a la recerca. Malauradament, encara hi ha qui pensa que dedicar-se a la divulgació és restar esforços per a altres activitats més importants.

    Potser us interessarà:
    - Un museu de ciències naturals per al segle XXI (11.12.2009)
    - Els humans i els seus microbis (29.09.2010)
    - La biodiversitat invisible (16.04.2010)

    dijous, 13 de gener de 2011

    Transports i imaginació

    No sé si, com agència de transports, ho deuen fer bé, però imaginatius, ho són. Tant en els vehicles com en el seu web.


    I en un camió enorme (foto en el web), en el costat hi ha escrit amb unes lletres molt grans: "No te haces más viejo, te haces más sabio."

    En el web, a la capçalera diu: "Nuestro día favorito de la semana es hoy." I si cliqueu damunt l'animació, s'obre una pàgina i, en la versió catalana,. diu: "Envia ara una caixa màgica a un amic, a la nòvia, a l'àvia, a l'amant o a la veïna...", i pots triar per enviar-los alguns missatges predeterminats o escriure el que tu vulguis i afegir-hi una imatge.

    Fotos: M. Piqueras (11.01.2011)

    dimecres, 12 de gener de 2011

    Endevinalla visual: la solució

    Ahir a la tarda en alçar la vista al cel vaig veure unes línies que el creuaven. Eren les esteles de condensació, no d'un avió, sinó d'uns quants:


     

     Semblava un grafit còsmic, com diu Fina. Després de passar les fotos a l'ordinador, se'm va acudir ampliar-ne una, per veure de més aprop allò que semblaven gotes. Aleshores, em va semblar com si fos un cable que s'hagués congelat i li pengessin regalims glaçats, com caramells, però amb la punta arrodonida. Per tant, Fina i Fra Miquel, encara que no ho han encertat, han coincidit amb el que em va semblar veure-hi. En Pepquímic, que ho ha endevinat, jugava amb avantatge perquè, com el seu nom diu, és químic. Segurament ell ens podria explicar per què es formen aquestes esteles, quines condicions atmosfèriques són necessàries perquè els avions deixin aquesta "petjada" en el cel.

    dimarts, 11 de gener de 2011

    Endevinalla visual

    Què pot ser això que es veu a la foto?


    Aquests grafits tampoc li deuen agradar, a l'Ajuntament?

    Penso que deu ser un transformador d'electricitat per al barri del Raval. És a la plaça de Sant Agusti, en el carrer Hospital, i sort dels grafits que el cobreixen, perquè aquella andròmina en aquell indret és lletgíssima. En veure-la ahir vaig pensar si l'Ajuntament també hi estarà en contra, com en el cas dels grafits de les persianes de les botigues.

    dilluns, 10 de gener de 2011

    Microbis vistos des de satèl·lit

    Els microbis poden veure's des de l'espai. No d'un en un, naturalment, però sí que es poden veure les enormes masses microbianes presents en el plàncton dels grans oceans i fins i tot en mars no tan grans. Com aquesta foto del 21 de desembre 2010 de NASA del sud de l'Atlàntic, davant de la costa argentina. S'hi veu l'aflorament de fitoplàncton pels colors dels seus pigments.


    En aquest web de geologia de NASA es poden veure més fotos de satèl·lit d'altres afloraments de fitoplàncton.

    Potser us interessarà:
    - Sembla de ganxet, però no ho és (29.08.2008) Emiliania huxleyi, un dels meus "microbis" predilectes.
    -

    diumenge, 9 de gener de 2011

    El gat d'en Simon

    A través del bloc de Clídice (Un tel als ulls), he conegut les historietes de Simon's Cat, uns vídeos deliciosos que deuen ser molt populars, perquè tenen milions de visites a Youtube. Si conviviu amb algun gat, moltes situacions que es veuen en aquests breus vídeos (des de menys d'un minut a poc més de dos minuts) us seran familiars. Una mostra:

    dissabte, 8 de gener de 2011

    Graffiti: vandalisme o art? (II)

    El maig de 2008 vaig escriure en aquest bloc sobre els grafits i el debat que generen, amb persones que en són detractores i d'altres que consideren que és un tipus d'art. Aleshores vaig dir que em trobo a mig camí dels uns i dels altres i n'hi ha que m'agraden i d'altres que no. Continuo pensant el mateix. Depèn del tipus de grafit --que no és el mateix que pintada-- i del lloc on s'hagi fet. A Barcelona, al barri de Ciutat Vella, per exemple, m'agraden els carrers que tenen pintades les persianes de moltes botigues.

    L'Ajuntament de Barcelona, però, no pensa el mateix que jo i està disposat a fer desaparèixer les pintades i els grafits de les persianes de tancament de les botigues de la ciutat, sense diferenciar entre les unes i els altres. El 2009 va signar un conveni amb la Fundació Barcelona Comerç, el Consell de Gremis de Comerç, Serveis i Turisme de Barcelona, i PIMEC Comerç, que tenia com a finalitat eliminar els grafits i preservar les portes immaculades. El cas és que aquesta política sobre els grafits respon a una proposta que va fer Convergència i Unió el 2008, però ara sembla que aquest partit s'hi repensa. Si més no, en el blog de Persianes Lliures llegeixo, sobre la reunió que van tenir amb el regidor de CiU Xavier Trias:
    En Xavier Trias es va mostrar preocupat per la imatge de deixadesa que els tags donen a les ciutat, però en canvi va mostrar força interès en potenciar el grafit més artístic. En aquesta línia de potenciar l’art urbà, va estar d’acord en habilitar espais per a la creativitat.

    Aquests espais han de ser demanats per la plataforma, i poden ser murs o persianes. En aquest últim cas, es va desmarcar dels criteris d’uniformitat dels actuals tècnics de paisatge urbà de L’Ajuntament de Barcelona, que vetllen per unes persianes verges. En Xavier Trias ens va explicar que troba horrible la grisor de les persianes de la ciutat, i que no té cap inconvenient en que aquestes es pintin si el comerciant ho vol. 
     Ves per on, Trias i jo coincidim que és més agradable una persiana de botiga pintada, que no l'horrible grisor habitual. Està bé que hagin rectificat.

    L'esmentat Persianes Lliures és un projecte que promou la cessió d'espais perquè grafiters i grafiteres expressin el seu art en espais urbans, principalment en les persianes de les botigues. Com diuen en el seu web, és "una manera de democratitzar l'art, allunyant-lo dels càlculs de rendibilitat i posant-lo al servei de la inclusió social als nostres barris".

    Més enllà de les nostres fronteres alguns, mitjans han destacat la presència d'aquest moviment artístic urbà a Barcelona. El setmanari italià L'Espresso parla d'aquest street art, i com la creativitat dels artistes s'expressa en les persianes de botigues i altres locals comercials (La street art si fa spazio) i en la versió en línia inclou una col·lecció de fotos d'algunes persianes barcelonines.

    També el diari britànic The Guardian es fa ressò d'aquesta actitud contrària als grafits adoptada per l'Ajuntament barceloní  i diu en titulars: "Els botiguers afronten multes per la decoració amb grafits. Les autoritats diuen que el treball encarregat als artistes grafiters a les portes de tancament de les botigues degraden el teixit urbà."

    M'agradaria que, com sembla haver fet CiU,  l'Ajuntament també s'ho repensés i recitifiqués. Una cosa són les pintades, i una altra són els grafits. No m'agrada veure coses com aquestes pels nostres carrers:





    En canvi, m'agrada passar per carrers on, en comptes de la grisor de les persianes dels locals comercials, es puguin veure coses com aquestes:





    De tota manera, si he de fer cas al comentari anònim que em van deixar en el bloc,  hi ha grafiters a qui potser la decoració de persianes per encàrrec no els agrada perquè va contra els seus principis; diuen que pinten per fotre. El comentari deia així (copio literalment):
    el graffiti es poner tu nombre en todas las superficies que puedas no se ace ni para decorar ni para reibindikar se hace para joder somos egocentristas no artistas ni nada somos como la publicidad estamos en todos laos
    Potser us interessarà:
    Graffiti: vandalisme o art? (I) (01.05.2008)

    Actualització 09.01.2011
    Si voleu més informació sobre el grafit com a expressió artística urbana, vegeu les entrades que Clídice va fer en el seu blog, amb el títol genèric "Tastos de grafit"

    Actualització 10.01.2011
    Fa uns minuts m'ha arribat informació sobre uns grafits "matemàtics" del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), a Madrid. Durant la Setmana de la Ciència de 2009 i de 2010, uns estudiants van pintar les seves obres relacionades amb les matemàtiques al llarg de 40 metres d'un mur d'un dels centres que el CSIC té a Madrid. Vegeu-los mentre treballaven en la realització dels grafits de 2009:


    I el 2010:



    I ara recordo que, dins d'aquell recinte hi ha un institut d'ensenyament secundari (el Ramiro de Maeztu, on fa temps que ja hi he vist grafits:


    Fotos: M. Piqueras (14.06.2009)

    divendres, 7 de gener de 2011

    Samarretes que segueixen el ritme de la música

    Per 16.79 o 21,27 euros podeu tenir una samarreta que porta incorporat un equalitzador luminescent que respon a la música ambiental originant una gràfica de colors.






    Podeu trobar-les a Flashwear.com, un botiga virtual.

    S'il gèle à la Saint-Raymond...

    S'il gèle à la Saint-Raymond, l'hiver est encore long (si gela per Sant Raimon, l'hivern encara serà llarg), diu un refrany francès. Es refereix a Sant Raimon (o Ramon) de Penyafort, que està enterrat a la catedral de Barcelona. L'esglésisa en celebra la festivitat avui, 7 de gener. I els advocats el tenen com a patró perquè va escriure algunes obres destacades de dret (canònic, suposo). Quan jo era estudiant, era famós el juicio bufo que celebraven els estudiants de dret el dia del seu patró. No sé si encara es deu seguir fent.

    Que el 7 de gener l'hivern encara sigui llarg, no hauria d'estranyar-nos, tant si gela aquest dia com si no ho fa. Però el cas és que, abans, Sant Raimon de Penyafort se celebrava el 23 de gener. De tota manera, caldria saber de quan és aquest refrany, perquè el dia 23 de gener actual no ocupa el mateix lloc en el calendari que ocupava abans de la reforma gregoriana de 1582. Aquell any es van suprimir deu dies del calendari i del 4 d'octubre es va passar al 15 d'octubre. O sigui que, si no em descompto, el dia que correspon al 23 de gener actual devia ser el 2 de febrer abans de la reforma.

    I què passa el 2 de febrer? És la Candelera i curiosament, nosaltres associem també el temps meteorològic d'aquest dia amb la llargada de l'hivern: "Si la Candelera plora, el fred és fora; si la candelera riu, el fred és viu. Però tant si plora com si riu, anem de cara a l'estiu." La paremiologia catalana és, en aquest context, més optimista que la francesa perquè acaba afirmant que faci el temps que faci, anem de cara a l'estiu,


    Potser us interessarà:
    Per Nadal, un pas de pardal (18.12.2009)

    Il·lustració: Sant Raimon de Penyafort, església San Nicolò, Treviso (foto Wikimedia Commons)

    dijous, 6 de gener de 2011

    La comissaria virtual (40): Practiquen el bilingüisme, a l'AVUI?

    Enguany gastaré més diners

    Em fa l'efecte que enguany gastaré més diners. I no únicament per la pujada de serveis com ara l'electricitat o el transport públic. De fet, ja ho he notat. Dimarts vaig gastar-me 3,5 euros i dimecres 1,5, que fa només una setmana m'hauria estalviat. Són els que em vaig gastar en un bar per esmorzar i en un altre per prendre'm un cacaolat.

    No tinc costum d'anar de bars, però de vegades m'abelleix prendre alguna cosa calenta o he sortit de casa sense temps d'esmorzar i busco algun lloc per fer-ho. Fins dilluns, la majoria de vegades que volia prendre alguna beguda o berenar o esmorzar havia de desistir, llevat que localitzés algun forn o pastisseria amb degustació. Dimarts vaig anar a una reunió de feina en una zona on hi ha moltes oficines i locals comercials i industrials. No havia tingut temps d'esmorzar i vaig poder fer-ho en el primer bar que vaig veure. Era un bar restaurant on hi havia més gent que també esmorzava. Van entrer tres homes que semblaven clients habituals i un d'ells va dir: "Quina diferència! Ara es pot respirar, aquí; i podrem notar-hi l'olor del cafè."

    Avui, he anat al mercat a comprar peix i hi havia una tanda molt llarga. He agafat el número i he vist que en tenia per molta estona. He anat a prendre'm un cacaolat a un bar que hi ha fora del mercat, al qual no entrava des que es va convertir en bar de fum. Si continuo així, el 31 de desembre de 2011 potser pensaré que, per a la meva butxaca, hauria estat millor que la llei no hagués canviat.

    Potser us interessarà:
    - Sense tabac? (28.12.2008)
    - Fem de cada dia el dia mundial sense tabac (31.05.2009)
    - Torna el debat sobre la llei del tabac (11.01.2010)
    - Esmorzar sense fum (19.01.2010)
    - Les noies, en el punt de mira de la indústria del tabac (31.05.2010) (Conté imatge potser desagradable per a persones sensibles.)

    dimecres, 5 de gener de 2011

    Cal anar amb diccionari

    Per més que es conegui una llengua, les varietats geogràfiques fan que de vegades ens trobem amb termes desconeguts o expressions molt diferents a les que hem après. El castellà que es parla a la península Ibèrica i el que es parla a Amèrica, tot i ser la mateixa llengua, presenta moltes diferències; fins i tot a Amèrica, pot presentar força diferències d'un país a un altre. Quan vaig anar a Montevideo fa uns mesos, anava pel carrer llegint tots els cartells i anuncis i els rètols dels establiments, perquè hi trobava moltes coses curioses o que no entenia. Com aquestes:

    En aquest carrito immòbil, venien, entre d'altres, panchos, chivitos y bauru. El pancho és el que en altres llocs anomenen perrito caliente, un entrepà amb una salsitxa, i acostumaven a vendre's pel carrer en uns carrets. Potser per això aquesta botiga es diu Carrito. El chivito és un entrepà de carn saltejada o a la planxa que pot dur acompanyaments diversos. Segons la Viquipèdia, "suele elaborarse con una variedad de pan  conocida como pan catalán". El bauru és un entrepà brasiler a base de roastbeef, tomàquet, mozzarella i alguna altra cosa; té reconeguda una recepta oficial registrada a l'Ajuntament de Bauru (Brasil), que és on el van inventar.


    Una polera em va sembla que era un jersei de punt, i una polera modal crec que és la de coll alt. Però també hi ha jerseis de punt que són anomenats remeras i remeronas. I una polera morlay és una polera de llana.


    Aquest cartell era a la porta d'un banc, al costat d'un caixer automàtic. Com que a l'interior se'n veien més, vaig deduir que eren les buzoneras que anunciaven a la porta.


    Aquest cartell era a la vorera (vereda) i suposo que el devien posar després de recollir la caca a què fa referència.

    Per entendre el nom d'aquest petit restaurant no vaig haver de recórrer a cap diccionari:


    Fotos: M. Piqueras (setembre 2010)

    Tantes deixalles fem?

    Aquest matí, quan he sortit al carrer per anar al Mercat, he vist això:



    Encara hi havia més contenidors que els que surten a aquestes fotos. En un tram no gaire llarg de la Travessera de les Corts n'he comptat una quarantena. En el mercat, mentre feia cua per comprar el peix, en parlaven. Una dona ha dit que en el seu carrer, en canvi, els contenidors havien desaparegut. I és que, pel seu carrer, aquest vespre passa la cavalcada dels Reis (potser quan escric això ja hi estigui passant).

    Fotos: M. Piqueras (05.01.2011)

    dimarts, 4 de gener de 2011

    Mas-Colell, Puig i l'economia i la seguretat catalanes

    Entre les notícies polítiques "de casa" que ahir difonien els principals mitjans hi havia les declaracions de dos nous consellers: Andreu Mas-Colell (Economia i Coneixement) i Felip Puig (Interior). A Catalunya Ràdio, Mas-Colell va analitzar la situació econòmica catalana, amb un dèficit que considera excessiu, i que va atribuir especialment a l'excés en la despesa sanitària. Va dir que "tenim un problema seriós" i a la pregunta de l'entrevistador sobre les mesures que prendrà li va respondre "deixi'm un temps" per decidir-ho. De tota manera, ja va avançar que caldrà seure amb el Govern central per tractar-ho.

    Penso que la sanitat és una àrea a la qual cal dedicar un esforç especial. Tanmateix, dedicar-hi molts diners no sempre vol dir sortir-se'n millor. Allò que cal és optimar la inversió. I una bona manera de fer-ho és dedicar esforços --humans i en diners-- a la prevenció. La nova llei del tabac ajudarà reduir la despesa sanitària a llarg termini. En països on va aplicar-se una llei dura des del principi ja se n'estan veient els efectes. I altres mesures preventives que es podrien prendre per reduir la despesa sanitària estan relacionades amb el Departament d'Interior.

    En les seves declaracions als mitjans, Puig va parlar del límit dels 80 km/h. El seu discurs ja és diferent del que vaig sentir a CiU durant la campanya electoral, quan deien que una de les primeres mesures seria suprimir el límit de velocitat. Puig parlava ahir de mantenir contacte amb tècnics i organitzacions, i que es crearà una comissió de treball. Confio que no s'oblidi d'incloure algun epidemiòleg ambiental en aquesta comissió. I que, a més, se l'escolti.

    Copio aquí el que vaig escriure en aquest bloc el proppassat 24 de desembre:

    Un estudi teòric posterior dirigit també per Nino Künzli estimava que la reducció de la contaminació atmosfèrica a l'àrea de Barcelona fins als valors màxims recomanats per l'Organització Mundial de la Salut (OMS) --molt per sota dels que es van trobar a Barcelona-- podrien estalviar cada any 3500 morts, 1800 hospitalitzacions per malalties cardiovasculars, 5100 casos de bronquitis crònica en adults, 31.100 casos de bronquitis aguda en la mainada i 54,000 atacs d'asma entre els adults i la mainada. A més d'aquestes repercussions positives en la salut de la població --cosa que ja seria suficient per intentar aconseguir els objectius de l'OMS-- la mesura representaria un estalvi en despesa sanitària equivalent a un 6400 milions d'euros anuals.
    Tenint en compte la necessitat de reduir la despesa sanitària a què va fer referència Mas-Colell, és una bona notícia que Puig consulti una comissió de persones expertes abans de prendre cap decisió sobre el límit dels 80 km/h. (Encara que la despesa no es reduís, però, les repercussions positives sobre la salut de la població ja valdrien la pena.)

    Potser us interessarà:
    - El nou Govern i els 80 km (24.12.2010)
    - Una visió particular d'un debat amb polítics (09.11.2010)
    - La salut i l'aire que respirem (04.02.2009)

    diumenge, 2 de gener de 2011

    Joy Adamson, la "mare" de la lleona Elsa

    Joy Adamson i Elsa
    En la dècada de 1970 es va fer molt popular una sèrie de televisió en què la protagonista era una lleona de nom Elsa. La sèrie estava basada en una pel·lícula que era la versió cinematogràfica d'un llibre que la seva autora va escriure inspirada en fets reals, en els quals ella havia participat. Sèrie, pel·lícula i llibre duien el mateix títol, Born free (Nacida libre en la versió que vàrem veure aquí). L'autora del llibre era Joy Adamson (1910-1980), naturalista austríaca que va viure molts anys a Kènia, on va tenir cura de la lleona Elsa quan va quedar òrfena.

    Joy Friederike Victoria Gessner (coneguda pel cognom del tercer --i darrer-- marit, George Adamson) va néixer el 2 de gener de 1910 a Troppau (ciutat anomenada ara Opava, i que es troba a la República Txeca; però el 1910 era una ciutat austríaca). Es va casar amb un jueu austríac que durant la segona guerra mundial va enviar-la a Àfrica perquè busqués un lloc on poguessin viure els dos tranquil·lament, lluny de l'ambient de guerra i persecució que imperava a Europa. A Àfrica, Joy va conèixer el botànic Peter Bally, que va ser el seu segon marit. Alguns anys després, durant un safari va conèixer George Adamson, que treballava com a guàrdia per controlar la caça. Van casar-se i van establir-se a Kènia.

    Elsa era un dels tres cadells d'una lleona que George va veure's forçat a matar quan va atacar-los a ell i a un company. Després George va adonar-se que al lleona, amb el seu atac, estava intentat protegir els seus tres cadells. Se'ls va endur a casa i ell i Joy en van tenir cura durant uns mesos. Quan ja van ser massa grans per continuar vivint en una casa, dos dels cadells van ser enviats a un zoo de Rotterdam. Els Adamson es va quedar el tercer, Elsa, a qui van ensenyar a caçar i la van preparar perquè pogués viure a la selva. Quan la van alliberar, Elsa va dur la vida normal d'una lleona i va tenir cadells, però sempre va mantenir la relació amb la parella que l'havia adoptat i ensenyat a sobreviure.

    Joy Adamson va escriure un llibre en què explicava la història d'Elsa. Al principi va ser rebutjat per diversos editors, que no creien aquella història pogués interessar a molta gent.  Fins que va anar a parar a una editora que va saber preveure que aquell llibre seria un bestseller, com va ser, amb milions d'exempalrs venuts.

    Gràcies a Youtube podem veure escenes de la vida dels tres cadells a casa dels Adamson, com si fossin animalons inofensius que jugaven amb un altre "cadell":



     Molt interessant és aquest documental de la BBC, El llegat de Nascuda lliure (aquest vídeo és el primer de quatre; els altres poden veure's també a Youtube, part 2, part 3 i part 4);



    I el trailer de la pel·lícula Born free:



    Foto: Wikimedia Commons