dissabte, 29 de novembre del 2008

L'Heroi del teu districte

El Diari de Barcelona ha organitzat una campanya que titulen "Herois de Barcelona" i tenen un bloc específic per anar informant del seu desenvolupament. Segons les bases legals de la campanya, "[l]’Heroi proposat pot ser qualsevol ciutadà anònim de Barcelona del qual algú en presenti candidatura." I l'entrada del bloc corresponent al 28 de novembre es titula "Vine i proposa l'Heroi del teu districte".

A primera vista m'ha sobtat que només busquessin herois; he pensat que potser després en farien una altra edició a la cerca d'heroïnes. De fet, fins i tot els tres exemples que hi he vist en sengles vídeos proposaven només homes: un noi que cuida un discapacitat, un altre que es cambrer, i un senyor que m'ha semblat que era electricista. Però mirant alguna entrada del bloc i un vídeo a la pàgina principal del projecte, he arribat a la conclusió que les dones també poden ser proposades com a herois.

El Diari de Barcelona depèn de l'Ajuntament, que sol tenir molta cura per evitar el llenguatge sexista. Hi ha casos, com el d'aquesta campanya, en què l'ús exclusiu del masculí pot generar confusió, deixant a banda si és no és políticament correcte.


Bosses de plàstic fotodegradables? No, gràcies!


Fa uns dies, en el camió del Punt verd que cada dijous s'instal·la davant del mercat de Les Corts distribuïen bosses de tela per anar a comprar. Són unes bosses que van dins d'una funda que fa uns 13 x 8 centímetres, de manera que es poden dur fàcilment dins la butxaca o d'una altra bossa o penjades. A la funda, bilingüe, hi diu: "Port'am a comprar!" i "¡Llévame a comprar!". La seva distribució va coincidir amb l'anunci que aviat caldrà pagar per les bosses de plàstic. És un intent d'acabar amb la disbauxa de les bosses que es donen pertot. En el mercat hi ha parades on, després d'haver-te posat el producte en una bossa petita, però suficient per encabir-lo, fiquen després aquesta bossa dins d'una altra de més gran, amb nanses. I en alguns supermercats, a les caixes hi ha piles de bosses perquè la clientela n'agafi tantes com vulgui.

Aquest ús innecessari de bosses genera un problema de residus. Perquè, encara que moltes bosses de plàstic portin imprès que són fotodegradables i que s'autodestrueixen per acció de la llum solar, això no és cert. Tampoc és completament mentida, però. Diguem que és una veritat a mitges, perquè la degradació és parcial. Proveu a deixar una bossa d'aquestes en un balcó i comproveu què li passa. Amb el temps, veureu que es desfà i s'esmicola en uns petits fragments de plàstic. Però la degradació no anirà més enllà.

El plàstic que rep la denominació de fotodegradable sol estar fabricat amb una mescla de substàncies com ara el polietilè, que és un plàstic NO degradable, i el midó, que és un sucre i, per tant, degradable. En realitat es tracta d'un plàstic fotofragmentable. En el procés de degradació per efecte de la llum --com indiquen moltes bosses--, només desapareix el midó. Des de fa dècades s'està investigant per trobar microorganismes que siguin capaços de degradar el polietilè i altres tipus de plàstic. Per altra banda, també es fabriquen plàstics biodegradables; són un producte de biotecnologia perquè s'aprofita la propietat que tenen alguns bacteris de fabricar substàncies plàstiques com a reserva de nutrients. Tot i que s'intenta obtenir plàstics també de plantes per tal que la producció sigui més abundant, ara per ara els plàstics biodegradables són encara massa cars per fer-ne productes d'ús habitual com ara les bosses de les botigues i mercats. Es fan servir principalment en medicina.

Fins que no hi hagi en el mercat bosses completament biodegradables, els milions o bilions de minúsculs fragments que quedin de les bosses fotodegradables s'aniran acumulant en l'ambient. Imagineu-vos quin polsim de plàstic ens envoltaria, si totes les bosses que es reparteixen a les botigues, supermercats i magatzems de Barcelona es deixessin degradar per l'acció del sol.

Un article publicat recentment a la revista Environmental Science & Technology descriu la conversió de tereftalat de polietilè (conegut com PET, les sigles angleses), que és un plàstic sintètic d'origen petroquímic (la major part dels plàstics s'obtenen a partir de derivats del petroli), en un altre plàstic (el polihidroxialcanoat, PHA) que és biodegradable. Però com passa en medicina quan es parla de la troballa d'un medicament per guarir alguna malaltia greu, de la fase experimental a l'aplicació pot passar molt de temps. A més, en el cas del plàstic, també hi intervenen motius econòmics. Podria ser que el procés de transformació del PET en PHA fos molt car, i el PHA resultant fos encara més car que el que s'obté a partir de bacteris.

Mentre no es pugui disposar de plàstic totalment biodegradable per a la fabricació de bosses, és millor que fem servir bosses de roba com les que ara ens ofereix l'Ajuntament de Barcelona. I si alguna botiga, mercat o grans magatzems ens vol ensarronar donant-nos bosses fotofragmentables, diguem-los: No, gràcies!

divendres, 28 de novembre del 2008

Paraules i mots que m'han fet rumiar

Sovint, la lectura d'altres blocs, a més de ser una font de plaer i de coneixement, pot dur-nos a rumiar sobre diversos temes o ens fa adonar que la visió d'un mateix fenomen pot ser molt diversa. La Teresa, en el seu bloc Paraules i mots, reprodueix un fragment d'un llibre de l'escriptor japonès Haruki Murakami, que jo també reprodueixo aquí:

Per dir-ho de la manera més senzilla possible, considero que escriure novel·les és un repte i que escriure relats és un plaer. Si escriure novel·les és com plantar un bosc, escriure relats és com plantar un jardí. Els dos processos es complementen i creen un paisatge que m’estimo molt. El fullatge verd dels arbres projecta una ombra agradable a terra i el vent fa cruixir les fulles, que de tant en tant es tenyeixen d’un daurat brillant. Mentrestant, al jardí hi apareixen les poncelles i els pètals acolorits atreuen les abelles i les papallones, recordant-nos la subtil transició d’una estació a la següent.

La Teresa no diu que estigui d'acord amb Murakami , però suposo que, si en reprodueix el fragment, deu ser perquè l'opinió de l'escriptor japonès coincideix amb la d'ella. Com també hi estan d'acord algunes persones que hi han deixat alguns comentaris. Jo també n'hi he deixat un, però en sentit contrari.

Si restringim el concepte de 'bosc' a una de les definicions que en dóna el diccionari ('lloc poblat d'arbres'), i pensem en un bosc on els arbres han estat plantats pels humans, la imatge potser sigui encertada. Tanmateix, el bosc per excel·lència és el bosc primari o natural, que s'ha desenvolupat de manera espontània. Si més no, aquesta és la primera idea que em ve al cap en veure escrita o sentir la paraula bosc. Potser sigui una deformació, no professional, sinó de formació, perquè vaig estudiar quan la botànica tenia un paper destacat en els estudis de biologia (ves per on, la formació en botànica m'hauria deformat la visió del bosc).

Un bosc és molt més que un conjunt d'arbres, i en aquest aspecte sí que en veig la imatge comparable a la d'una novel·la, que també és molt més que un conjunt de paraules. Però el bosc creix de manera natural, tot i que els components que l'integren tenen una distribució estratificada basada en l'aprofitament der la llum, que es dóna també en altres tipus d'ecosistemes. Pot ser que alguns autors o autores també escriguin exterioritzant el que porten dins sense pensar-hi (no us trobat mai escrivint un text de manera compulsiva, deixant de banda qualsevol altra cosa que havíeu de fer?). Em sembla, però, que això no és massa habitual. O que, quan succeeix, després ve la fase de retoc del que s'ha escrit compulsivament; com si en bosc anéssim de tant en tant podant-ne els arbres, arrancant-ne males herbes ('males' per a qui?, no pas per al bosc).

Una novel·la ben feta no es basteix d'un dia a l'altre, necessita maduració, revisió, coneixement de la tècnica narrativa. El bosc en canvi, es desenvolupa sol, creix de manera natural, segons una successió ecològica de vegetació que acaba en el clímax, que és la comunitat a la qual tendeix l'ecosistema i que varia depenent d'alguns factors : latitud, temperatura, altitud sobre el nivell del mar, tipus de sòl, etc. Com algunes grans novel·les, a les quals els seus autors o autores dediquen molts anys, els boscos també necessiten molt de temps per a desenvolupar-se.

Recordo un exemple de successió ecològica que ens va indicar Oriol de Bolós (un dels meus entranyables professors) quan ens explicava geobotànica, fa uns quaranta anys. L'exemple és a Barcelona, i permet seguir el desenvolupament d'un bosc mediterrani. La muntanya de Sant Pere Màrtir era aleshores una zona pelada, sense arbres, perquè durant molt de temps havia estat dedicada al pastoreig. Però això es va acabar a mitjans del segle XX. Devia ser el 1968 quan Bolós ens explicava que a poc a poc hi veuríem créixer, de manera espontània, pins. Després hi començarien a creixer alzines. Els pins necessiten més sol a la seva coberta (fixeu-vos que un pi sol tenir forma de parasol, mentre que una alzina, si creix enmig d'altres arbres, s'adapta segons l'espai de què disposa). Les alzines, en créixer, anirien obrint-se camí enlaire entre els pins i a poc a poc els anirien fent ombre. Amb el temps, l'alzina seria l'arbre predominant.

Si aneu per zones de Barcelona on es vegi bé la muntanya de Sant Pere Màrtir (per exemple, la zona universitària de Diagonal) fixeu-vos que ara s'hi veuen pinedes (en l'època que us parlo, de lluny era una zona pelada). I si teniu la sort de ser gent jove i viure molts anys, qui sap si no veureu ja l'alzinar. Aquest canvi es produeix de manera espontània. Malauradament, quan en el bosc hi ha intervenció humana, el resultat sol ser negatiu: o és destrossat o se'l fa tornar enrere en el seu procés natural de successió ecològica.

Tornant a la comparació de Murakami, el jardí sí que és és una obra de creació humana. Qui planta un jardí empra les plantes com la persona que pinta fa servir els colors de la paleta o qui escriu fa servir les paraules. Tanmateix, el jardí no és --a diferència d'un quadre penjat a la paret o d'un llibre ja imprès-- una obra estàtica. Al contrari, és una obra d'art canviant. Se sembla més a les obres que es fan emprant noves tecnologies i que poden anar evolucionat amb el temps, o a un mòbil que, si rep un impuls, també va variant.

Tot i que de vegades he admirat alguns jardins en què l'acció humana és ben palesa, sovint prefereixo els que recorden més un ecosistema natural, especialment el de la zona geogràfica on es troben i on les plantes no semblen posades amb un pla preconcebut, sinò com si haguessin aparegut de manera espontània. De vegades aquesta espontaneitat no és real, però el resultat pot semblar-ho.

Amb novel·les i relats, sovint també m'agraden més les que semblen construïdes de manera senzilla. I dic 'que sembla', perquè la senzillesa pot ser el fruit d'un treball molt elaborat de l'autor o autora.

Ve't aquí tot el que m'han fet rumiar avui unes frases llegides en un altre bloc!

dijous, 27 de novembre del 2008

La comissaria virtual (17)

Duplicar i multiplicar


Diu la notícia: "La mortalidad duplica la media nacional, o la multiplica según el tipo de intervención." No sé què deu entendre per duplicar i multiplicar l'autor o autora de la notícia. Jo sempre havia pensat que duplicar era multiplicar per dos.

Els números no surten

Per una banda tenim que, a Europa, les espanyoles són les que més calces compren, amb una mitjana de 7,5 per any. Per una altra, que les belgues compren cada any vuit calces. De les dues afirmacions es pot deduir una d'aquestes coses: a) que 7,5 és més gran que 8; o b) que les belgues no son europees.

La premsa escrita


En primer lloc, suposo que el terme 'premsa escrita' es deu referir a premsa impresa, és a dir els diaris tradicionals. Perquè avui dia la premsa escrita es troba també a Internet. Suposant que la notícia es refereixi a la premsa tradicional impresa, vegem els números.

Segons l'Instituto Nacional d'Estadística, a l'Estat espanyol tenia a començament de 2008 uns 46 milions d'habitants. Si de cada 100.000 habitants, n'hi ha 82 que llegeixen la premsa, extrapolant a la població total, resulta que el nombre total de lectors o lectores de diaris és de 37.720. No és estrany que hi hagi diaris que pleguin!

Frecuencias semanales

Així s'anunciava Easy Jet el 2000. La freqüència de repetició d'un fenomen, un fet, un esdeveniment, etc. (en aquest cas els vols a les ciutats indicades) és el nombre de vegades que això succeeix en una unitat de temps (una setmana en aquest cas). Una freqüència setmanal vol dir que és un vol cada setmana. Però no crec que l'anunci volgués dir que eren 136 vols diferents que és feien només un cop la setmana cadascun. Potser jo no ho vaig entendre bé, però crec que l'enunciat correcte hauria hagut de ser: 136 vuelos semanales.

dimecres, 26 de novembre del 2008

De qui és aquesta cara?

A casa em diuen que tinc molta imaginació. L'altra dia mirava això:


No sabria dir si em va recordar la cara d'un panda amb les orelles juntes o la de Groucho Marx.

Però no era ni una cosa ni l'altra, ni tan sols una cara. Era el dors de la Vaca, la gata del meu fill:

Foto panda: Aaron Logan, Wikimedia Commons
Fotos Vaca: M. Piqueras

dimarts, 25 de novembre del 2008

Compartir el coneixement

Està molt bé compartir el coneixement. Ho he expressat més d'una vegada en aquest bloc. Sóc partidària del programari lliure, de la publicació científica en accés obert (disponible per a tothom, el que hom anomena open access), però alhora crec que sempre cal respectar la propietat intel·lectual, llevat que es tracti d'obres anònimes.

Com molta altra gent que pensem d'aquesta manera, al peu d'aquest bloc podeu veure el logotip de Creative Commons i la indicació del tipus de llicència que he triat per al bloc: reconeixement, no comercial i sense obres derivades. (Aquesta última condició me la repensaré; crec que poden fer-se'n obres derivades sempre que no sigui per fer-hi negoci; és més aviat un manera de tenir controlat què es fa amb un text o foto pròpia.). Fins ara sempre que he vist textos meus --i també algunes fotos-- reproduïts en altres blocs, n'indicaven l'autoria. I no em molesta gens que reprodueixin les meus escrits; al contrari, em sento afalagada que hi hagi qui pensi que val la pena difondre alguna cosa que he escrit.

Fa uns dies vaig posar aquí la foto de la ballarina que gira i permet que sapiguem quin hemisferi del nostre cervell fa més treball. Vaig posar un enllaç a la font original (un diari australià). L'home dibuixat (Xavier Caballé) va parlar-ne també i va esmentar que ho havia vist en el meu bloc, posant-hi l'enllaç (gràcies Xavier) i també un enllaç al diari australià que ho havia publicat. Però no tothom fa com Xavier Caballé. Hi ha un bloc, del qual prefereixo no esmentar el nom, que dilluns 24 de novembre també va mostrar la ballerina que gira, acompanyada d'un text en què, llevat de les quatre primeres línies --que són de l'autor del bloc-- i d'una frase omesa, la resta és una reproducció literal del meu escrit sobre el gir de la ballerina i el cervell, però sense esmentar-ne l'origen. A més, com que jo escrivia en primera persona ("he posat l'enllaç...", "primer l'he vista girar en el sentit de les agulles del rellotge i després..."), ningú no pot imaginar-se que està citant una altra persona.

Alguna vegada que he tractat aquí un tema que he vist en un altre bloc, n'he posat sempre l'enllaç, i si he reproduït frases fetes d'altri, ho he fet posant el text entre cometes o en cursiva o d'alguna manera que es notés allò que no era meu. Que em copiïn dos paràgrafs no té massa importància, al cap i a la fi, tampoc era cap escrit pretesament literari. Però costaria gaire esmentar-ne la font original? L'autor del bloc, a la capçalera diu: "M'acuso de ser tafaner..." Jo hi afegiria: "...i de ser plagiari". I em pregunto si les altres entrades del seu bloc deuen ser originals o si es dedica a tafanejar per la blocosfera i a copiar allò que li agrada o interessa.

25 de novembre

25 de novembre, Dia Internacional Contra la Violència Envers les Dones

La violència contra les dones és potser la més vergonyosa violació dels drets humans, i potser la més estesa. No sap de límits geogràfics, culturals o econòmics. Mentre no s'aturi, no podrem afirmar que estem progressant de debò vers la igualtat, el desenvolupament i la pau.


Kofi Annan
Secretari General de les Nacions Unides

Victor Manuel, "El Club de las mujeres muertas":

dilluns, 24 de novembre del 2008

Elogi de l'esmorzar

La Teresa és una bloquera (o bloguera, com preferiu) catalana que comparteix amb els seus lectors i lectores les seves "notes literàries (o no)". M'agraden especialment les seves tankes, aquests petits poemes japonesos de cinc versos i una mètrica específica, que ella acompanya sempre d'alguna fotografia. Fa uns dies ens en va oferir una que m'ha fet pensar en els meus esmorzars.

L'esmorzar és l'àpat diari amb què més gaudeixo. El fet de treballar de manera autònoma fa que pugui dedicar-hi un temps que potser altres persones no tenen. Prefereixo més quedar-me treballant fins molt tard, si cal, i poder esmorzar sense presses. Els meus esmorzars no són de forquilla i ganivet, però tampoc es limiten al cafè amb llet (te en el meu cas) i pasta, de tanta gent. La veritat és que tampoc són molt variats (habitualment, suc de fuita, torrades, pernil dolç i llet fermentada o iogurt; més tard, a mig matí, el te), però són una pausa que em prenc, un temps que dedico a llegir el diari o alguna revista, de vegades fins i tot fer el sudoku. He de reservar sempre unes molles de pernil dolç per a la Isis, la gata de casa, que cada matí espera aquesta petita ració del seu caprici. Aquest mes augmento la ració de pernil dolç del meu plat perquè tenim una hoste que hi té tanta afició com la Isis: la Vaca, la gata del meu fill, que es queda a dispesa quan ell marxa de vacances o viatge de feina.

Quan viatjo, no em fa res menjar qualsevol cosa a l'hora de dinar o sopar. Normalment --i llevat d'algunes excepcions-- prefereixo disposar de més temps per visitar llocs que m'atreuen que no pas per seure en un restaurant a dinar. I al vespre, segons la ciutat o país, en tinc prou amb un àpat lleuger; un sandwich o una amanida comprat en alguna botiga o super i degustat tranquil·lament a la cambra de l'hotel (i si l'hotel és dels que tenen una kettle per fer el te, ja és el súmmum). El que no perdono mai són els esmorzars de bufet dels hotels. De fet, jo classificaria els hotels, no per les característiques de les habitacions, sinó per les dels seus esmorzars.

Hi ha hotels dels quals no recordo gairebé res, de vegades ni tan sols el nom, però sí els esmorzars. Els que recordo amb més plaer són els de l'hotel Ilikai, de Waikiki, a Hawaii (no sé si encara es deu dir així; els hotels solen canviar de nom segons l'empresa que els gestiona). Hi vaig anar amb el meu pare a un congrés, el 1988. Aquells esmorzars hawaians no els oblidaré mai. El bufet de les fruites era com les parades de l'entrada de la nostra Boqueria, amb un bé de déu de fruita de tota mena i de moltes varietats. Hi vaig descobrir la papaia, i mai no he menjat papaies tan bones com aquelles. El meu pare em va fer unes fotos de l'esmorzar perquè es feia creus que jo em pogués menjar tot allò (i no es veu la part del sandwich o bacon i ous remenats!):


Per començar fruita: síndria, meló cantaloup, ananàs, papaia, fruits secs...

De "postres": cereals, més fruits secs, muffins, un ioguret (desnatat, però)...

També recordo un hotel d'Edimburg amb un bufet on hi havia arengades, salmó i truita fumats molt bons. Un altre a Tromso (Noruega) on, a més dels fumats, les amanides (de l'esmorzar) i embotits eren memorables (fins i tot llonganissa de ren). I un modest motel de l'illa de Vancouver on servien uns deliciosos pancakes que regava amb autèntic xarop d'erable; tot un luxe per al paladar!

La Teresa acaba la seva tanka dient: "I si l'esmorzar durés / fins al capvespre?" No ho diu per atiborrar-se de menjar, sinó per la companyia.

Adéu a Popular Science


Fa uns dies que ho sabia, però no vaig voler dir res fins que la mateixa editorial ho fes públic. Dijous passat vaig rebre un correu de Jose Manuel Abad, director de Popular Science, en què m'informava que l'empresa editora ha decidit tancar la revista. Jo tenia un article gairebé enllestit i el deixo arxivat a l'ordinador; segur que aprofitaré aquell text per a alguna altra cosa. Ahir ja em va arribar la notícia oficial des de la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica.

La justificació de la clausura de la revista, que estava tenint una bona sortida, és la minva en la publicitat. En menys d'un any ja he vist desaparèixer dues revistes de divulgació científica: Nat a començament d'any i ara Popular Science (poso l'enllaç de Popular Science, però si la revista plega és possible que d'aquí a un temps ja no tinguin ni el web). I n'hi ha una altra, que s'adreça principalment al jovent, que m'han dit que també plegava. No en dic el nom perquè no m'ho han confirmat. Tant de bo sigui només un rumor. Per altra banda, hi ha hagut moltes retallades per a subvencions oficials i moltes activitats de divulgació que s'haurien fet durant el 2008 han hagut de suprimir-se o simplificar-se. I si això passa quan la crisi econòmica sembla que tot just comença, què passarà el 2009? Malament ho tenim les persones que (mal)vivim de la comunicació científica.

A Popular Science, jo només hi havia publicat un article, i en vaig quedar molt satisfeta del tractament que li van donar i del treball del dibuixant. (Si sabés posar un pdf aquí --suposant que sigui possible-- l'hi posaria.) I ara estava fent-ne aquest segon, segura que la maquetació i il·lustracions també m'agradarien. Però ja no serà possible. 8-(

diumenge, 23 de novembre del 2008

Quin hemisferi predomina en el vostre cervell?


Voleu saber quin hemisferi (dret o esquerre) predomina en el vostre cervell? Aneu a la pàgina original del diari australià on hi ha la silueta d'aquesta ballarina. He posat l'enllaç directament damunt la imatge, però no sé si me n'he sortit. Per si de cas, escric aquí l'adreça tinyurl:

http://tinyurl.com/2u6nqa

Segons diu el text que acompanya la imatge, el sentit del gir que es percep depèn de l'hemisferi del cervell que la persona que la mira faci servir més. (Esmenta també les funcions cerebrals que depenen de cada hemisferi.) El cas és que jo primer l'he vista girar en el sentit de les agulles del rellotge i després en sentit contrari. I si continuo mirant-la, la veig canviar de sentit de tant en tant.

M'agradaria saber si tothom la veu girar en els dos sentits --i pensaré que és una enredada, que el dibuix està programat perquè vagi canviant de sentit-- o si hi ha qui la veu girar només en un sentit. Si no la veu tothom canviar de sentit, potser sigui que hi ha qui fa servir els dos hemisferis més o menys igual.

Papereres divertides

Fa poc vaig anar a Logroño a fer un parell de conferències. Una vaig fer-la a l'Institut d'Ensenyament Secundari Batalla de Clavijo, que es troba prop del riu. Aquest institut s'ha especialitzat en batxillerat artístic i el seu alumnat no és només de la ciutat de Logroño; hi ha nois i noies que venen d'altres llocs a cursar estudis que només troben en aquest centre.

Em van cridar l'atenció les papereres que hi ha en els patis de l'Institut, on alguns nois i noies ja han començat a desenvolupar la seva vena artística:



Fotos: M. Piqueras (12.11.2008)

dissabte, 22 de novembre del 2008

Dedicatòries, el llibre

L'any passat vaig parlar aquí del projecte Dedicatòries, les dones que no has conegut, que va guanyar l'edició del 2007-2008 del Premi biennal M. Àngels Rivas Ureña, que convoca la Comissió per a la Igualtat de les Dones, del districte de Les Corts de Barcelona. L'autora del projecte, la periodista Carme Puche, volia posar a l'abast del públic històries de dones que no han estat famoses però amb una trajectòria que val la pena que es conegui. Era un projecte arriscat perquè calia la col·laboració d'altres persones --dones o homes-- que participessin aportant les històries de dones anònimes de les quals volguessin explicar la història.

He estat membre del Jurat del premi i per a mi, dels tres que s'han concedit des de la seva creació, aquest és el més reeixit i el que pot tenir més difusió. Per una banda, hi ha un bloc que conté les històries que Puche i l'equip que va organitzar per al projecte van anar rebent fins al primer trimestre de 2008, bé escrites directament per la persona que volia fer pública la història d'una dona anònima, bé a través de relats orals que després van ser posats per escrit.

L'objectiu bàsic del premi era posar les històries a Internet, a l'abast de tothom. Tanmateix, es va pensar que valia la pena anar més enllà i fer-ne un llibre. Després d'uns mesos de treball i d'incorporar al projecte una il·lustradora (Maria Guitart), que ha fet uns dibuixos molt bonics per al llibre, la propera setmana se'n farà la presentació en un acte en què es presentarà també la convocatòria de la propera edició del premi.

Dedicatòries, les dones que no has conegut
(directora, Carme Puche)
Dimarts, 25 de novembre 2008, a les 19.30
Auditori del Centre Cultural de les Corts
C/ Dolors Masferrer, 33-35
Barcelona

Per cert, vaig col·laborar en el projecte amb la història d'una dona anònima d'una generació que ho va tenir molt difícil, amb una infància mig arrabassada per les necessitats familiar, una guerra en plena joventut i una postguerra de lluita per tirar endavant. Una dona que, quan hauria pogut gaudir d'una maduresa tranquil·la i acomodada, va haver d'enfrontar-se a a una altra guerra: la de la malaltia que va patir els darrers dotze anys de la seva vida.

divendres, 21 de novembre del 2008

Blocs sobre Barcelona (dedicat a Merike)

Merike, una enamorada de Barcelona que llegeix blocs catalans des de la seva Finlàndia (i que també té un bloc en català), s'interessa per blocs sobre Barcelona. Com que potser interessi a altra gent, n'indico aquí uns quants dels que jo conec (com que la Merike fa servir un traductor per llegir els blocs catalans, indico els que són en castellà):

Barcelona antiga. Llocs, costums i tradicions
Com diu el seu autor, "Fotos antigues, curiositats, llocs emblemàtics, tradicionals, costums i totes aquelles histories o espais que encara mantenen, a pesar del pas del temps, el regust de la Barcelona típica, antiga i clàssica de tota la vida, llocs tal com eren i llocs que encara perduren tal com van ésser en els seus dies d'esplendor."

Barcelona pixel a pixel
L'autor fa jugar els seu lectors i lectores a endevinar el lloc que mostra en una foto.

Barcelona Times Bloc
Cròniques de la Barcelona actual.

Barcelona Vermut (en castellà)
Una petita guia de bodegues, bars i petites tavernes on fer el vermut i prendre unes tapes.

Tot Barcelona (en castellà)
Històries de la Barcelona antiga i la Barcelona moderna, molt ben documentat.

Estic segura d'haver-ne vist alguna vegada d'altres, però ara no en recordo els noms per buscar-ne l'adreça d'Internet.

Passejada científica

Dimecres vaig fer la passejada científica per la Rambla i voltants amb un grupet de 4rt curs d'ESO de l'Escola Santíssima Trinitat de Badalona. Baso la passejada en un capítol del llibre Passejades per la Barcelona científica (3a ed., Ajuntament de Barcelona, 2006), però en l'estona de què disposem és impossible veure tot el que inclou el capítol corresponent a la Rambla i voltants (i que tampoc és tot el que es podria veure en aquella zona relacionat amb la ciència, perquè l'extensió d'un capítol no dóna per a molt).

En aquestes passejades, una cosa que he vist que crida molt l'atenció (fins i tot al professorat que acompanya els nois i noies), segurament perquè no n'havien sentit parlar mai, és el Museu Salvador Serra de fotografia que hi ha en el cinquè pis del número 38 de la Rambla, on es troba la botiga de fotografia i material fotogràfic Arpí. És petit, però el seu contingut és força interessant, amb aparells de moltes èpoques i de molts tipus i un racó dedicat als orígens del cinema. Algunes peces del Museu:



Un lloc on sempre feia una parada és l'Herboristeria del Rey, al carrer del Vidre, a pocs metres de la plaça Reial, i fundada el 1818. Malauradament, ara només és oberta a les tardes, excepte els dissabtes, que també obre al matí. Enmig de l'herboristeria hi ha una font que originàriament es feia servir per mantenir vives les sangoneres que hi venien per fer sagnies. En el centre de la font hi ha una columna de marbre rematada per un bust de Linné, que recorda que el nom original de la botiga era La Linneana.

Vàrem acabar el recorregut en el jardí de l'antic Hospital de la Santa Creu, que va ser el gran hospital de Barcelona a finals de l'edat mitjana i va estar en funcionament fins al segle XX. Abans ens vàrem fer una fotografia en el patí de l'antiga casa de convalescència de l'Hospital, que actualment és la seu de l'Institut d'Estudis Catalans.


Fotos Museu Salvador Serra: M. Piqueras
Foto del grup: Nicole Skinner

dijous, 20 de novembre del 2008

L'àpat de la patata

Aquest matí hem tingut, al mercat de Les Corts, l'activitat de la ciència a la cuina de què parlava fa uns dies. Com vaig anunciar, l'activitat s'ha centrat en la patata: la seva història, les seves propietats i diferents maneres d'incorporar-la a la nostra cuina.

La patata és un producte que molta gent procura eliminar de la seva alimentació per por a engreixar-se, quan no és la patata per ella mateixa la que engreixa, sinó especialment la manera de preparar-la. Al cap i a la fi, la patata és en gran part aigua, aproximadament un 80 per cent del seu contingut. La resta són hidrats de carboni, vitamines i alguns minerals, com el potassi, el magnesi i algun altre. Imma Palma, professora del CESNID, ha fet unes explicacions molt aclaridores sobre les propietats de la patata i com treure-li el millor rendiment des del punt de vista nutritiu. Per exemple, ha explicat la conveniència de bullir les patates amb pell si volem que conservin més nutrients. I fins i tot de deixar-ne la pell segons en quines preparacions, perquè així ens aporta fibra. (He recordat que en alguns restaurants nord-americans vaig veure, com a entrant, peles de patata fregides, cruixents. Fa anys, aquí, a pagès es guardaven per al porcs.)

Una altra professora, Montse Illán, preparava un àpat en què la patata era un ingredient de tots els plats: patates fredes amanides amb sèsam i romaní, bunyols de patates emmascarades, i coca mallorquina de patata i albercoc. (Per estalviar temps, alguns ingredients venien ja mig preparats i, per manca de forn, la coca ja l'han duta feta.) Després el públic ha pogut fer-ne un tast. En la primera sessió, entre el públic hi havia un grupet de nois i noies del centre L'Esclat de paràlisis cerebral que, acompanyats dels seus monitors, han compartit el tast d'aquests tres plats.

Montse Illán i Imma Palma, fent el taller de cuina i ciència


Amanida de patates amb pell, amb sèsam i romaní


Bunyols de patates amb butifarra negra i cansalada


Coca mallorquina de patata i albercoc

El públic segueix amb atenció les explicacions de les professores

(Fotos: M. Piqueras, 20.11.2008)

La vaca esfèrica

La vaca esfèrica és el darrer llibre de Claudi Mans, un home "tocat per la química", com diu ell, catedràtic emèrit d'Enginyeria química de la Universitat de Barcelona (dels que es jubilen per poder treballar) i excel·lent divulgador científic.

Dilluns vaig rebre el llibre de l'editor i va ser la meva lectura en el metro. De tornada a casa vaig estar a punt de passar-me de parada (no seria la primera vegada; un dia no me'n vaig adonar fins que un treballador del metro em va avisar que ja érem en el lloc on el comboi canvia de via a Zona Universitària per començar el recorregut en sentit contrari). I dimarts, em va alegrar haver d'esperar força estona en dues visites mèdiques que vaig tenir per culpa de la cama. Va ser una bona excusa per seguir llegint malgrat la feina acumulada en la taula de treball. Dimecres només vaig poder dedicar-hi l'estona dels viatges en metro que vaig fer. Uns quants viatges més o una estona en alguna sala d'espera, i l'hauré acabat.

El títol ve d'un acudit que, en medis científics, s'ha transmès de generació en generació des de fa algunes dècades amb algunes variacions. És la història de la vaca que donava poca llet, i el seu amo va cridar tres científics --un biòleg, un químic i un físic-- perquè esbrinessin què li passava i li trobessin una solució. El biòleg va dir: "Fem un estudi genètic de la vaca i dels seus progenitors." El químic: "Analitzem el pinso i l'aigua de què s'alimenta la vaca." I el físic va començar: "Imaginem una vaca esfèrica de densitat constant en un camp gravitatori..."

L'autor diu que el seu propòsit és ajudar a consolidar el llenguatge, a refermar el lector o lectora (que l'acompanya al llarg del llibre) en la ciència, obrir -li el panorama, fer-li reviure reflexions potser oblidades o fer-li viure-les potser per primer cop. Transmet uns coneixements científics que són fonamentals, i ho fa d'una manera amena, planera i molt comprensible, fent servir metàfores i exemples de la vida quotidiana o del nostre entorn social, amb referències també a la literatura, la història, la geografia i altres àmbits del coneixement. M'ha semblat molt enginyosa i reeixida l'analogia entre allò que en química s'anomena 'sistemes dispersos' (dissolució, emulsió, etc.) i les societats actuals en què conviuen persones d'ètnies i cultures diferents.

La presentació del llibre la farà Màrius Serra (no és un herbívor, com la vaca, però sí un verbíbor) el proper 3 de desembre, a les 19.00, a la Casa del llibre (passeig de Gràcia 62, Barcelona). Aquell dia seré de viatge i no podré anar-hi. Llàstima!, amb un presentador com Màrius Serra i un autor com Claudi Mans, segur que no serà únicament un acte formal i que el públic s'ho passarà d'allò més bé.

dimecres, 19 de novembre del 2008

Dues mil vuit-centes mosses

M'ha arribat informació sobre la nova convocatòria de 980 places al cos de Mossos d'Esquadra que fa el Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació, a la qual es poden presentar sol·licituds fins al 9 de desembre de 2008. (Evidentment no me l'han enviada per si m'hi vull presentar jo; l'he rebuda com a membre del Consell de les Dones de Barcelona.)

Indica el fulletó informatiu que ja hi ha 2800 mosses d'esquadra, i el correu comenta que aquest cos és "una de les policies d'Europa amb més dones, però cal que el nombre de dones del cos continuï creixent." Com que no sé quin és el nombre de membres del cos, no sé quin percentatge representen aquestes 2800 dones. De tota manera, crec que és una bona xifra.

L'únic mosso d'esquadra que he conegut directament --tampoc massa; no en recordo el nom i hi he tingut només alguna conversa-- és una mossa de la caserna de Les Corts. És de les primeres promocions i no en recordo la graduació, però és més que un agent, potser sergent o més amunt. Aquesta dona, en entrar al cos dels Mossos tenia un fill petit que, en créixer, va seguir les passes de la mare i és també mosso d'esquadra. Seria curiós que alguna vegada coincidissin en una acció i en donar-li ella les ordres al noi se li escapés un "sí, mama".

La Rambla: una altra mirada

De vegades escric per endavant i ho deixo programat per publicar. Aquesta entrada vaig escriure-la anit però em vaig oblidar de deixar-la programada perquè es publiqués aquest matí. Parlava de la passejada científica que havia de fer amb un grup de noies i nois d'una escola. Ja l'he feta; més curta que altres anys perquè les meves cames encara no resisteixen passejades molt llargues i perquè eren d'una escola de Badalona i tenien un bon tros fins arribar a casa seva. El que vaig escriure anit (com si fos avui al matí):

Avui serà la prova de foc per al meu genoll. Amb ocasió de la Setmana de la Ciència, faig una passejada científica per la Rambla i voltants amb un grupet d'estudiants d'ESO. Altres anys, la feia durar unes dues hores i quart. Enguany, però, la faré més curta, que estar-me a peu dret fent explicacions no crec que em convingui massa. I potser m'ho agrairan, que dues hores i quart és molt.

El que intento amb la passejada és que vegin la ciutat amb un altres ulls, els de la ciència, en el sentit més ampli. I la Rambla va molt bé per a aquest objectiu. Comencem amb una mica de geografia. Què significa 'rambla'? És un mot d'origen àrab que designa un arenal, una riera, per on s'escolen de manera intermitent les aigües pluvials d'una conca. La Rambla era una de les rieres per on baixava l'aigua de pluja de la serra de Collcerola. El traçat de la riera es corresponia primer amb el carrer Balmes i després amb l'actual Rambla. Aquella riera era el límit de la ciutat medieval.

Parlarem de la rambla més marinera; dels aiguamolls que hi havia a la part baixa, que es barrejaven amb les aigües fecals; de les Drassanes, de la fotografia i del cinema, que van començar també en aquest passeig. Del "Museo Pedagógico de Ciencias Naturales", que era com es deia la botiga de taxidèrmia de la qual ha quedat el record en el nom del restaurant que ocupa el seu lloc (El taxidermista). De les herbes remeieres i l'Herboristèria del Rey, una de les botigues més antigues de Barcelona, que conserva encara part de la decoració original i la pica on mantenien vives les sangoneres que s'empraven per a les sagnies. Ens fixarem en l'arbrat dels llocs per on passarem; també en algunes farmàcies històriques. Veurem l'antic Hospital gòtic de Barcelona, la Reial Acadèmia de Medicina, l'Institut d'Estudis Catalans, i recordarem Fleming davant el seu bust, i Ramón y Cajal tot passant davant la casa on va viure. Malauradament, no podrem veure la placa que recordava el lloc on Isaac Carasso va fabricar el primer Danone, perquè la van arrancar de la façana de la casa del carrer dels Àngels on hi va haver el taller familiar on es feien els iogurts (diuen que la van treure els veïns, enfadats amb l'Ajuntament perquè, per algun motiu, els van denegar el permís per posar un ascensor a la finca). I acabarem a la part alta de la Rambla, on hi havia hagut l'Estudi General, després d'aturar-nos davant la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, de la qual molta gent ignora l'existència, si bé tothom coneix els llogaters de la planta baixa (el Poliorama).

Altres anys ens anàvem també cap a l'altre costat, passant, entre d'altres llocs, pel carrer Avinyó (hi va haver una centra telefònica), pel Monts Tabor i arribant fins al claustre de la Catedral per veure'l amb la mirada que aporta la ciència que no és contrària, sinó complementària, de la que aporten la història i l'art. Però enguany em sembla que això seria massa per a les meves cames.

dimarts, 18 de novembre del 2008

Chapuzas gallegas

Chapuzas gallegas es el nom d'una divertida secció del diari La Voz de Galicia que recull fotografies que envien els seus lectors i lectores i que mostren coses curioses trobades per pobles i ciutats de Galícia. He donat un cop d'ull a un dels reculls i quan tingui una estona miraré els altres. Són molt divertits i molts d'ells mostren l'enginy gallec a l'hora de reciclar.

Entre les chapuzas, hi ha hórreos pintats amb els colors del Depor, els del Barça o de la bandera espanyola, roba estesa en els cables de telèfon que passen davant d'una finestra; curioses tanques d'hort fetes amb pals de fregona, sunyers de llit, capots de cotxe, persianes, etc.; parades de bus amb cortinetes, amb cadires, amb butaques; testos per a plantes fets d'una tassa de WC o d'un tambor de rentadora; una bústia a la porta d'una casa que no és altra cosa que un forn de cuina; banyeres reciclades per a fer-hi el planter d'un hort; la noguera que surt d'una casa a través d'un forat a la taulada, etc.

Per passar-hi una bona estona!

Qui diu que és cosa de dones?


Fer ganxet, mitja, punt de creu, petit point, puntes de coixí, quilt, o el brodar i altres treballs manuals en què es faci servir fil han estat considerades tradicionalment una cosa de dones. Fa molts anys vaig llegir una entrevista a Alberto Closas en què l'actor explicava que quan estava nerviós, feia mitja, que era una activitat que el relaxava. En un viatge a Edimburg, un taxista ens va acompanyar a fer un petit tour pels afores de la ciutat. Era un home d'edat madura que només treballava algunes hores fent de guia a turistes amb el seu taxi. Em va explicar que li havien fet un trasplantament de ronyó i que tot el temps que va estar fent repòs i ja abans, quan li feien diàlisi, va trobar la manera de distreure's fen ganxet.

Llevat d'aquests dos homes, no en sabia de cap més que tingués interès per algun tipus de treball manual femení fins que vaig a anar a fer un volt a una trobada de puntaires que durant la darrera festa major de les Corts es va organitzar a la Diagonal. Les dones hi eren majoria, de llarg, però de les més de 125 o 130 puntaires que s'havien reunit aquell dia a Les Corts, hi havia un sis o set homes. Vegeu-ne uns quants.



Qui diu que les puntes de coixí són cosa de dones?

Fotos: M. Piqueras, 11 d'octubre 2008

La Barcelona insòlita (3)

Vist en la cristallera d'una botiga d'ortopèdia al carrer Enric Granados:

Hi anuncien cames i braços artificials "per [a] persones amb amputacions". Hi deu haver potser algun home o dona que es compri una cama o un braç artificial només per tenir-lo de recanvi o per tenir una tercera extremitat?

També al carrer Enric Granados:


Quin llibre de text deuen fer servir? L'origen de les espècies?

dilluns, 17 de novembre del 2008

La ciència al mercat


Vàrem començar el 2004. La idea de dur la ciència al mercat va sorgir d'una col·laboració entre la Comissió per a la Igualtat de la Dona, del districte de Les Corts, de Barcelona, i l'Associació Catalana de Comunicació Científica. Al llarg de l'any aquesta comissió organitza activitats vàries pensades principalment --però no exclusivament-- per a les dones. Aquell any se'm va acudir que estaria bé fer alguna activitat que poguéssim encabir dins la Setmana de la Ciència. Però, com organitzar una activitat de caire científic i fer que arribi al públic desitjat? Fer conferències o tallers en algun dels centres culturals del barri atrauria les persones que tenen interès per la ciència, no les que no en tenen o que creuen que no en tenen perquè la ciència els sembla una cosa llunyana i bastant incomprensible. Calia mostrar la ciència propera, la que impregna les nostres vides i de la qual som partícips sense adonar-nos-en.

Feia alguns anys que vaig descobrir un llibre que segurament va ser la inspiració per a aquesta activitat: Les ciències en la vida de la llar, de la pedagoga Rosa Sensat. Publicat el 1923, va reeditar-se de nou el 1998 en edició facsímil. Estava pensat per a les mestres d'escola primària, per a les alumnes de formació domèstica i per a les mestresses de casa. Com l'autora indica en el pròleg, "les lliçons de cuina tenen, com a preparació, els treballs de laboratori, i les tasques domèstiques es fonamenten, en general, en principis científics". A Rosa Sensat li preocupava l'abstracció amb què solia presentar-se la ciència en l'ensenyament i el seu llibre tractava de trobar el punt de contacte entre els principis científics i la seva aplicació en la vida quotidiana.

Per què bull l'aigua més de pressa si hi afegim sal? Per què els aliments triguen menys a coure en l'olla a pressió? Per què es torna dur un ou quan bull? Què fa que un ou batut de la manera adequada amb oli es converteixi en maionesa? Quina diferència hi ha, des del punt de vista nutricional, entre bullir, fregir o coure al forn un mateix aliment? La ciència pot respondre aquestes preguntes i a moltes altres relacionades amb l'activitat que es fa a la cuina. Al cap i a la fi, la cuina és com un laboratori on es fan experiments, que és el cuinar. De la mateixa manera que un científic o científica repeteix experiments fets per altri seguint les explicacions que troba en publicacions especialitzades, la cuinera o el cuiner repeteix experiments que ha vist descrits en receptes impreses, transmeses oralment, o que s'ha inventat.

La meva proposta va ser molt ben acollida per qui ocupava aleshores el càrrec de consellera de la dona en el districte, i vam decidir de dur la ciència al mercat. A més, des d'aquella primera edició hem comptat amb la participació d'algunes professores del CESNID (Centre Superior de Nutrició i Dietètica), que han materialitzat molt bé aquella idea que jo no hauria sabut com dur a terme, i amb l'ajut de Neus Ollé, tècnica del districte, que ha fet que tot rutllés.

Enguany l'activitat es farà en un mercat renovat, on fa goig anar a comprar. I un any més, Montse Illán i Imma Palma --les professores del CESNID-- prepararan alguns plats que enguany se centraran en la patata, producte que és base de l'alimentació en bona part del plenta Terra. Així l'acte se centrarà en dues celebracions del 2008: L'Any Internacional de la Terra i l'Any Internacional de la Patata. Ens parlaran de la història de la patata en l'alimentació humana; de les moltes possibilitats que ofereix aquest tubercle en la cuina; de les varietats de patates i dels diferents tipus de cocció a què es poden sotmetre (bullit, vapor, forn, etc) i de les seves qualitats nutricionals. Això ho faran alhora que prepararan alguns plats amb patates, que després es podran tastar i que la gent podrà repetir a casa a partir de les receptes que es distribuiran.

Casualment, fa uns dies vaig descobrir el paper que va tenir una dona sueca en la difusió del consum de la patata en el seu país. Es tracta d'Eva Ekeblad (nascuda de la Gardie, 1724-1786). Com que la primera informació em va venir de la Wikipedia, he buscat fonts fiables per corroborar-ho. En el llibre Linnaeus: Nature and Nation, de Lisbet Koerner (Harvard University Press, 2000) surt esmentada. És la primera dona elegida membre de l'Acadèmia Sueca de Ciències, el 1748. El 1746 va desenvolupar un mètode per fer una beguda alcohòlica a partir de patates. També va fer-ne unes pólvores per a la cara, que substituïen alguns ingredients perillosos dels cosmètics de l'època.

Les dones i la ciència
20 de novembre de 2008
Tallers: a les 10.15 i a les 12.00
Mercat de les Corts
Travessera de les Corts, 215
Com arribar-hi: metro línia 3 (Les Corts), autobús (59, 43, 15, 70, 72, 75)

diumenge, 16 de novembre del 2008

Per què canvien de color les fulles a la tardor?

Aquesta setmana he parlat dels colors de la tardor vistos a La Rioja i Lleida, on les fulles de molts arbres i arbustos es tenyeixen de tons vermellosos i ocres. Però què fa que les fulles canviïn de color abans de caure i que les que es tornen vermelles tinguin més resistència a la caiguda?

Quan vaig estudiar fisiologia vegetal em van explicar que la causa que es tornin grogues era que, en disminuir la temperatura i les hores de sol, la planta deixa de fabricar clorofil·la i desapareix el color verd. Aleshores es pot veure el color dels pigments grocs (carotens i xantofil·les) que ja eren a la planta però quedaven emmascarats. I el color vermell, com i per què es produeix? L'explicació que se suggeria fa trenta o quaranta anys era que el pigment vermell (una antocianina) era una molècula formada en el procés de degradació de la clorofil·la. Amb temps assolellat, la planta seguiria produint clorofil·la, però si les temperatures són baixes, la clorofil·la es degradaria i en trencar-se la molècula s'originaria la de l'antocià. Però no se suggeria que tingués cap funció especial. Avui dia aquesta hipòtesi ha quedat abandonada. Tot i que no hi ha un acord sobre la funció específica que té el color vermell en les fulles, sembla que hauria de ser de protecció.

Un estudi publicat per un grup de recerca d'Oxford el 2001 indicava que la coloració vermella podria servir de protecció contra insectes com els pugons. Serviria de senyal per advertir als insectes que era una planta tòxica i evitar així que hi ponguessin els seus ous que, en eclossonar a la primavera, trobarien un arbre afeblit i molt més sensible a l'atac de l'insecte. Si les coses fossin d'aquesta manera, l'explicació del canvi de coloració vindria a través del l'ecologia.

Una altra hipòtesi també ho presenta com un mecanisme de protecció, però amb una explicació fisiològica. Per una banda, cal tenir en compte que les fulles que es tornen vermelles no cauen de seguida: per una altra, que quan la planta engega el seu mecanisme de senescència, els nutrients que hi ha a la fulla, principalment nitrogen i fòsfor, passen a les zones perennes de la planta, on queden emmagatzemats. Per a la salut de l'arbre o arbust és important recuperar els nutrients perquè l'any següent la planta tingui reserves suficients per a créixer i fructificar. Si la fulla caigués de seguida, això no seria possible. Es va suggerir que els pigments vermells farien de pantalla protectora contra els rajos solars per evitar la fotooxidació, que podria malmetre els teixits de les fulles i fer-les caure abans que la planta hagués emmagatzemat prou nutrients.

Un estudi posterior sobre la relació entre les antocianines i els pugons va posar de manifest que aquests insectes prefereixen les fulles de color verd. Per tant, la hipòtesi que deia que els pigments actuarien de senyals per advertir d'un perill s'hauria de descartar. Si no les parasiten, no és pas perquè vegin en el color vermell un senyal de perill, sinó perquè aquest color no els atreu, com tampoc els atreu el blau o el gris. Per altra banda, cal tenir en compte que el color no és únicament una manifestació de la física, i que tots els animals veuen de la mateixa manera, sinó que depèn de la percepció que en tingui el cervell de l'animal que l'observa.


Per sort el cervell humà té la facultat de percebre amb tota la seva bellesa la variada gamma que ens ofereix la natura cada tardor.





Fotos: Colors de tardor al Quebec (M. Piqueras, octubre 2004)

dissabte, 15 de novembre del 2008

Tardor a Lleida

Viatjar terra endins a la tardor és un plaer per a qui viu en llocs on les fulles cauen dels arbres sense gairebé haver canviat de color. Fa uns dies era l'esclat de colors de les vinyes i de l'arbrat de La Rioja i aquests dies gaudeixo dels colors de Lleida.


En el programa de la trobada d'història de la ciència que m'ha dut a Lleida, divendres vàrem fer una visita a la seu principal del Museu de l'Aigua, en el lloc de l'antic campament de La Canadiense, que era com es coneixia popularment l'empresa Barcelona Traction, que va desenvolupar la producció d'energia hidroelèctrica en terres catalanes durant la primera meitat del segle XX. En el campament on ara hi ha el Museu, s'allotjaven els empleats del canal industrial de Seròs i també hi havia les oficines.

El plàtans d'ombra que hi ha en el recinte del Museu estan preciosos, lluint les tonalitats tardorenques:



divendres, 14 de novembre del 2008

Contrastos de Renfe


Dimarts vaig viatjar de Saragossa a Logroño en un tren regional que ja voldríem tenir a Catalunya. Dijous vaig anar de Barcelona a Lleida; per l'hora en què havia de ser a Lleida no tenia l'opció de viatjar en l'Avant i vaig haver de fer-ho en l'AVE, amb tarifes que aproximadament dupliquen el preu de l'Avant. A la foto del costat es veu un detall de l'espatllera que tenia davant meu.

El cable que es veu és d'uns auriculars dels que donen per escoltar música o el vídeo que projecten. No és que algú hagués tingut el caprici de lligar el cable al seient abans de deixar el tren. No; el cable estava subjectant la tauleta reclinable perquè la peça que l'hauria de subjectar s'havia trencat (només se'n veu el forat d'on surt aquella peça). És com les reparacions que fan a Cuba quan es trenca algun recanvi en un cotxe. Han de recórrer a l'enginy perquè no tenen peces de recanvi. Tampoc deu tenir la Renfe peces de recanvi per a la nineta del seus ulls que son els trens AVE?

Més sobre caçadors i óssos

Segons deia El Periódico l'11 de novembre de 2008, "la captura de Hvala només depèn d'un xip". Havla és l'ossa que fa unes setmanes va atacar un caçador a la vall d'Aran, prop de Les, quan el caçador es va posar a cridar tractant d'espantar-la. Des d'aquell dia s'està intentant atrapar l'ossa i no se sap encara --o si més no, no s'ha fet públic-- quin serà el seu destí un cop l'atrapin.

Per altra banda, el diari Público, en la seva edició del 9 de novembre incloïa aquesta notícia breu: "Muere un cazador por un disparo en Sevilla". L'accident va passar a una finca a Alanís de la Sierra (Sevilla) i el tret havia sortit de l'escopeta d'un altre caçador. La mateixa notícia afegeix que, segons la mútua de caçadors Mutuasport, l'any 2007, els accidents de caça van causar 21 morts (altres mitjans parlen de 20 morts) i 863 ferits (dels ferits, 13 van patir amputacions o danys oculars). Però el 2005 van ser 2000 el caçadors ferits!

O sigui, quan és l'animal qui causa l'accident (provocat, encara que no intencionadament, per la mateixa víctima) cal eradicar-lo de la zona perquè és un perill. No són més perillosos els propis caçadors que porten en les seves mans una arma mortífera? Deu haver-hi algun síndic o alcalde que n'hagi demanat l'eradicació?

Educació és allò que cal. Les persones que surten al bosc, ja sigui a caçar animals, a caçar bolets o només a passejar-hi, haurien d'estar assabentades dels perills a què poden exposar-se i haurien de saber quina és la manera correcta de comportar-se en un encontre amb animals potencialment perillosos. Al cap i a la fi, els intrusos no són els animals, sinó les persones

Els cabells de Berlusconi

El món de la recerca viu moments durs a Itàlia. Fa setmanes que les protestes per les reformes del govern de Berlusconi pel que fa a l'escola, la universitat i la recerca (la reforma Gelmini) es produeixen per tot el país. D'aquí a unes hores, divendres 14 de novembre de 2008, hi ha anunciada la més gran manifestació, a Roma, on dijous ja han estat arribant estudiant de tot Itàlia. La jornada de protesta ultrapassarà les fronteres italianes. Molts joves estudiants italians que fan estades en universitats estrangeres, en els programes Erasmus i Leonardo, també sortiran al carrer en grups més o menys petits. A Barcelona hi ha convocada una concentracio a les 11.45 davant de la Pedrera.

A través de la meva amiga Imma, una catalana que és professora de la Universitat de Bolonya, he rebut aquesta foto presa en una de les moltes manifestacions recents:

La pancarta diu: "Berlusconi, si tens cabells és només gràcies a la recerca", recordant l'implant capilar que es va fer el cavaliere, durant un anterior mandat.

dijous, 13 de novembre del 2008

Trens regionals

Hi ha trens regionals i TRENS REGIONALS.

Vegeu la foto de l'interior del tren regional en què dimarts vaig anar de Saragossa a Logroño:

No calia que pugés el carret a la part superior per a equipatges. Hi havia espai suficient per posar-lo entre les files de seients. I no us penseu que hi anava en classe preferent; era classe única!