Les cotorres i els arbres de l'amor

Fa algunes setmanes parlava aquí dels arbres de l'amor del meu barri --Les Corts-- que començaven a florir, en un preludi de primavera. Des d'aleshores he anat veient per tot Barcelona un esclat de flors d'aquesta espècie. I m'he adonat que a les cotorres aquest arbre els agrada molt, se'n mengen les flors. N'he vistes en les arbres de la plaça Comas i en els de la Travessera de les Corts, però especialment en els exemplars que hi ha en els jardins de la Maternitat; són arbres que tenen ja molts anys i s'hi pot apreciar clarament aquesta manera anàrquica en què creixen el seu tronc i les seves branques.

Exemplar d'arbre de l'amor, davant del pavelló Rosa
Recinte de la Maternitat (Les Corts, Barcelona)

Les flors que cauen formen una catifa sobre la gespa

Flors que creixen directament sobre el tronc de l'arbre

Les cotorres són una espècie invasora de l'ecosistema mediterrani que acabarà essent tan "d'aquí" com les figues de moro o el blat de moro, originàries també del continent americà (i no d'Àfrica, com podria fer pensar el nom). Segons indiquen Martí Boada i Laia Capdevila al llibre Barcelona. Biodiversitat urbana (molt interessant; ofereix una visió global de l'ecosistema urbà), el 1974 es va detectar per primera vegada la presència de nius de cotorra a Barcelona, a les palmeres dels jardins del cementiri del Poble Nou. El 1992 ja se'n van comptar 246 i des d'aleshores el nombre ha augmentat molt. Són nius fàcilment detectables perquè són enormes. No fan nius aïllats, sinó que són colònies de nius. Cada colònia és com una comunitat de veïns.

Fa un parell d'anys, passava sovint per l'avinguda Josep Tarradellas i sempre m'aturava a contemplar una palmera prop de la plaça Francesc Macià, on hi havia una d'aquestes comunitats. Cada "apartament" tenia la seva entrada individual i sovint s'hi podien veure cotorres traient el cap, com si fossin al balcó de casa seva i observessin el carrer. Fa uns mesos vaig passar-hi de nou i aquella comunitat de veïns alats havia desaparegut. Havien podat les branques inferiors de la palmera sobre les quals estava construït aquell niu plural, i no en quedava res. Tot i que sé que aquesta espècie s'està convertint en una plaga, em va saber greu que haguessin desnonat aquells llogaters de la palmera.

Les dimensions de la fotografia no permeten apreciar-ho bé,
però les fletxes indiquen les cotorres que estaven atipant-se
de flors en aquest arbre de l'amor.

Història d'una extinció

He estat fullejant el quadern de viatge que vaig escriure quan vaig anar a Líbia el 2006 per veure l'eclipsi total de Sol i visitar alguns llocs d'aquell país. Ahir va fer dos anys d'aquell eclipsi i avui en fa dos de la meva visita a les restes de Ptolemaida, la colònia grega que hi ha a la costa líbia, a uns 130 km a l'est de Bengasi. En rellegir el que vaig escriure aquell dia m'he adonat que em va quedar pendent de comprovar una cosa a la tornada a Barcelona. Camí de Ptolemaida, en una regió molt fèrtil, completament diferent a tot el que havíem vist abans, Karim, el nostre guia, ens va parlar d'una planta --el silphion--que abans s'havia cultivat en aquella regió (la Cirenaica) i al la qual s'atribuïen propietats medicinals i també al·lucinògenes. Vaig pensar que era un planta que havia perdut interès i per això s'havia deixat de cultivar, però tenia curiositat per saber si el silphion creixia també a aquest costat de la Mediterrània, potser amb un nom diferent.

No me n'havia tornat a recordar fins que avui he rellegit aquella pàgina i m'ha entrat la dèria d'esbrinar de quina planta es tractava. He buscat al Google Scholar, on la informació em sembla més fiable, perquè remet a articles de revistes cientifiques o capítols de llibres. Ara sé que, si el silphion ja no creix a la Cirenaica, no és perquè deixés de cultivar-se per manca d'interès, sinó perquè la planta va extingir-se precisament per ser molt apreciada en el seu temps per les seves propietats. A més, la desaparició del silphion és la primera extinció d'una espècie de la qual es va deixar constància escrita. Plini el Vell (s. I dC) la descriu a la seva Historia natural i fa esment d'una mena de resina que s'obtenia d'aquesta planta i que era molt apreciada.

Les descripcions acurades del silphion que van fer Plini, a la seva Història Natural, i Teofrast, a la seva obra De Historia Plantarum, permeten identificar-lo com una apiàcia (abans, umbel·lífera), i la distingeixen d'altres plantes semblants. Altres historiadors del món antic que van referir-se a aquesta planta indiquen que només creixia en la regió semidesèrtica del nord de la Cirenaica, on hauria aparegut de forma espontània "després d'un dia de pluja set anys abans de la fundació de la ciutat de Cirene". Hipòcrates afirmava que sempre que s'havia intentat fer créixer la planta fora d'aquella regió, no s'havia, la prova havia fallat.
 

El silphion es feia servir de farratge per a bens i vaques i la carn d'aquests animals adquiria un sabor i aroma especials. La tija i les fulles s'empraven en la preparació de diversos plats i també com a medicina i purgant. Però allò que més s'apreciava de la planta era la resina, amb la qual es tractaven moltes malalties, i també era un condiment molt apreciat. Plini --un estoic moralista-- denuncia també l'aplicació de la resina com a anticonceptiu. I diu que la planta esdevé més i més escassa i que Juli Cèsar en té emmagatzemada una gran quantitat entre els tresors de Roma. De fet, el Govern romà de la Cirenaica declara un monopoli sobre la producció de silphion. Però la creixent popularitat de l'all entre l'exèrcit romà va fer que els hàbitats en què creixia el silphion fossin envaïts per plantacions d'all i, amb el temps, la que havia estat una espècie de gran valor va arribar a extingir-se.

Quan Plini va escriure sobre el silphion, però, ja feia segles que la planta es coneixia i s'explotava comercialment. La importància d'aquesta mena de fonoll que creixia a la Cirenaica és evident en les monedes que van reproduir la planta al llarg de diversos segles:

Monedes del s. IV abans de Crist. A la dreta, el silphion

Mondedes d'aprox. 323-313 abans de Crist. A la dreta, el silphion

Monedes del 250 abans de Crist. A la dreta, el silphion

Des de fa segles, hi ha hagut científics que han intentat redescobrir el silphion i alguns han afirmat haver-ho fet. El 1996, l'italià Antonio Manunta va afirmar que l'espècie Cachrys ferulaces, que creix a la Cirenaica, era la mateixa que l'antic silphion. Però, a aquesta conclusió, hi va arribar per comparació amb les imatges del silphion en les monedes, sense tenir en compte les acurades descripcions que n'havien fet Teofrast, Plini i altres autors de l'antiguitat. Les plantes actuals amb característiques morfològiques més semblants al silphion són espècies del gènere Ferula.

(Text actualitzat el 22 de març de 2022.)

 Per saber-ne més:

SILPHION "…multis iam annis in ea terra non inventitur…", per Monika Kiehn, European Botanic Gardens in a Changing World. Sixth European Botanic Gardens Congress, May 2012

Cases de nines

Fa poc, tot passant per la Baixada de la Llibreteria, vaig veure una bonica casa de nines en l'aparador d'una botiga de joguines i no vaig poder estar-me de fer-li una foto:

La lectora corrent fotografiant una casa de nines

Una casa de nines és la joguina que no vaig tenir i més vaig desitjar en la meva infantesa. Aleshores era una joguina de nenes riques i ni tan sols se'm va acudir de demanar-ne una als Reis. Davant d'algunes botigues de joguines clàssiques i elegants d'aquella època (Casa Chiquito, Zaquero --em sembla que es deien així-- i una altra que hi havia al carrer Diputació, prop del teatre Calderón) em quedava embadalida mirant les cases de nines, amb les portes i finestres diminutes, els mobles tan ben reproduïts... tot un món màgic darrera aquella façana que s'obria completament.

No sé si aquest deler meu per les cases de nines deu tenir relació amb una visió freqüent de la meva infantesa, quan encara quedaven a Barcelona molts solars buits on hi havia hagut cases destruïdes per les bombes de la guerra. Les parets mitjanceres eren com un patchwork que sovint indicava com eren els pisos que hi havia hagut allà; s'hi podia veure on hi havia hagut una cuina, un bany, una sala o un dormitori. I m'imaginava com podia haver estat aquella casa abans de la seva destrucció. A manca de cases de nines, m'agradava dibuixar cases amb el seu interior. Enganxava dues pàgines d'una llibreta i en la pàgina davantera dibuixava finestres, portes i balcons. Després, amb les tisores hi feia uns talls per poder obrir-les. A la segona pàgina, hi dibuixava el que pensava que hi podia haver a cada habitació.

Molts anys més tard, el meu germà Joan i la seva dona (Tere) van construir una caseta de nines per a les meves filles. La van fer de fusta, de dues plantes i em sembla que els mobles també els havien fet ells. A les nenes els va fer molta il·lusió, però no sé si els devia fer tanta com a mi. Era la casa de nines que mai no vaig tenir de petita.

La comissaria virtual (7)

Això va sortir publicat a 20 Minutos. Suposo que algú que treballava
en el diari i a qui una persona tauro havia gastat una mala passada
va voler venjar-se ni que fos simbòlicament.

I que faran amb les pintures, escultures i altres objectes que
hi ha en els museus, si només hi volen els símbols franquistes?
I d'on no els vol retirar Pujol? Dels museus?

Un altre Matusalem, però no guanya al patriarca bíblic, que diuen que va viure 969 anys. Segons La Vanguardia, Giscard d'Estaign només 907. I si va ser elegit president el 1122 (als 48 anys, diu la notícia), potser va anar al bateig d'Elionor d'Aquitània.

Atapuerca les restes d'homínid més antigues?

La premsa i altres mitjans de comunicació han dedicat molt d'espai a la notícia de l'article publicat a la revista Nature sobre la descoberta, a Atapuerca, d'una mandíbula humana que, amb una antiguitat aproximada de 1.200.000 anys seria --segons la notícia-- la resta humana més antiga trobada a Europa. He buscat en diversos mitjans --en paper i per Internet-- si esmentaven les restes d'Orce, trobades per Josep Gibert i el seu equip el 1982 (l'article que descrivia la troballa va publicar-se el 1983). Ha estat en va. Ni tan sols per referir-s'hi esmentant que en el seu moment s'havien presentat com les més antigues, però que una part de la comunitat científica no hi estava d'acord. Només un comentari a l'article publicat en la versió electrònica de El País preguntava: "Pero: ¿qué pasa con el hombre de Orce? ¿no es aun mas antiguo?"

Fa poc més d'una setmana vaig escriure un apunt en aquest bloc sobre Gibert, la resta d'Orce i el tractament que havia rebut d'una part de la comunitat científica, que no ha volgut mai reconèixer que el fòssil trobat a Orce pertanyés a un homínid; ni tan sols després que diversos estudis independents aportessin proves que permetien afirmar-ho ni després que es demostrés que ja no era vàlid el criteri d'exclusió que al·legaven els qui estaven en contra de les idees de Gibert.

Document Freedom Day '08

A través de Vilaweb m'assabento que avui, 26 de març, és el Dia de la Llibertat de Documents. La notícia de Vilaweb diu:

Us ha passat mai de no poder obrir un Power Point amb un ordinador Mac? O de no poder llegir un document de text amb el vostre ordinador perquè s'havia fet amb un sistema operatiu diferent del vostre? Doncs és contra aquests problemes d'incompatibilitat que va sorgir el Dia de la Llibertat dels Documents (DocumentFreedomDay), iniciativa de Free Software Foundation Europe, amb el suport d'alguns grans agents tecnològics: Google, Sun i IBM, per a promoure estàndards de documents.Tots defensen l'únic format de document estàndard aprovat per l'Organització Internacional d'Estandardització (ISO), l'OpenDocument Format, que ja fan servir els programes AbiWord, Google Docs, IBM Lotus Symphony, KOffice, NeoOffice, OpenOffice.org i StarOffice. Tot i així, alguns dels principals paquets ofimàtics del mercat, com el Microsoft Office, no fan servir aquest format, sinó un de propi. Segons els promotors de la campanya això fa que no es pugui garantir, a llarg terme, la utilització de les dades emmagatzemades.

M'adhereixo completament a la iniciativa. M'he trobat moltes vegades amb aquesta impossibilitat per obrir documents, especialment treballant des del Mac, i he pensat per què no hi deu haver unes normes ISO que facin possible que els documents no siguin incompatibles amb els diferents sistemes operatius. O si aquestes normes ja existeixen (ho desconec), per què no s'apliquen. Un altre problema --greu per qui fa anys que treballa amb ordinador-- és quan intentes obris un arxiu d'algun text que vas escriure fa molts anys i t'és impossible de fer-ho. Potser existeixi a la xarxa una 'vareta màgica' que ho faci possible, però no l'he sabut trobar.

Biologia, millor que química

Fa una setmana escrivia en aquest bloc sobre el descrèdit de la química. Dir que un aliment o beguda "és química" té connotacions negatives. En canvi, la biologia gaudeix d'un estatus molt millor: cultius biològics i productes bio són molt més apreciats i sovint també més cars.

Però què és un cultiu biològic? Amb aquest nom es fa referència als cultius als quals no s'han incorporat adobs ni plaguicides sintètics o que no s'han obtingut amb tècniques d'enginyeria genètica. És el que en anglès anomenen --amb un criteri molt més adient-- "organic". De tota manera, està tan introduït el terme, que fa alguns anys es va fer pressió perquè un iogurt que duia incorporat el BIO al seu nom el canviés. I la Unió Europea va donar la raó a qui demanava aquest canvi.

Són coses que no entenc. Uns tomàquets de cultiu del tipus que hom anomena normalment "biològic" tenen tanta química i biologia com uns de transgènics i als quals s'hagin aplicat adobs o plaguicides sintètics. Per què és bo que siguin "biològics" i en canvi és dolent que siguin "químics"?

Dia Mundial de la Tuberculosi

El 24 de març se celebra el Dia Mundial de la Tuberculosi. La tuberculosi és una malaltia infecciosa causada per un bacteri (Mycobacterium tuberculosis) conegut com a bacil de Koch, perquè va ser descobert pel bacteriòleg alemany Robert Koch (1843-1910). El 24 de març de 1882, Koch va presentar una comunicació a la Societat Fisiològica de Berlin que començava amb aquestes paraules: "Si la importància d'una malaltia per a la humanitat es mesura pel nombre de morts que causa, la tuberculosi ha de considerar-se més important que qualsevol de les malalties infeccioses més temudes, com ara la pesta o el còlera. Una de cada set persones moren de tuberculosi en el món. I si es consideren les persones que es troben en edat productiva, la tuberculosi n'elimina una de cada tres i de vegades encara més." En aquella mateixa sessió científica va comunicar la seva descoberta del bacil que causava la malaltia.

Fins que no es va trobar un antibiòtic eficaç per tractar la tuberculosi, el seu diagnòstic era gairebé una sentència de mort. El tractament que semblava més eficaç era la cura en sanatoris, especialment per damunt dels 1200 metres sobre el nivell del mar. Quan a finals de 1943, Albert Schatz (1920-2005) va descobrir l'estreptomicina, es van obrir les portes per al tractament eficaç de la malaltia. (La descoberta de l'estreptomicina sol atribuïr-se en exclusiva a qui aleshores era el cap de Schatz, Selman Waksman, el qual fins i tot va rebre el premi Nobel de Fisiologia o Medicina per la "seva" descoberta.)

Semblava que amb l'estreptomicina la malaltia podria eradicar-se en algunes dècades, però diversos factors han fet que la predicció no s'hagi complert. És més, en la dècada de 1990 la malaltia va fer una revifalla, especialment en països en vies de desenvolupament i entre col·lectius més sensibles, com ara els malalts que tenien deprimit el seu sistema immunitari (per exemple, les persones amb sida).

Segons l'Organització Mundial de la Salut, el 2006 hi va haver 9,2 milions de nous casos de tuberculosi en el món i 1.700.00 persones van morir a causa d'aquesta malaltia (de les persones que van morir, 200.000 estaven infectades també pel virus de la immunodeficiència humana, causant de la sida). A més, es calcula que, en mig milió dels afectats, el microbi s'havia fet resistent al tractament amb antibiòtics. De tota manera, dels del 2005, la incidència i la mortalitat de la malaltia estan disminuint, si bé molt lentament. Hi ha un programa mundial d'estratègia per al tractament de la malaltia, anomenat DOTS (de l'anglès directly observed treatment short-course), que s'emmarca dins dels vuit Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. A més, un projecte de cooperació internacional (Stop TB Partnership) treballa amb la mateixa finalitat.

La tuberculosi ha esta font d'inspiració per a artistes al llarg de la història, tant en els arguments de novel·les, obres de teatres, pintura, etc. com pel fet que persones malaltes internades en sanatoris dediquessin el seu temps a alguna activitat creativa. Sense la tuberculosi, la gran novel·la de Thomas Mann (1871-1955), La muntanya màgica, no existiria. Però un escriptor de la seva talla segurament hauria deixat altres obres tan valuoses com aquella. (De fet, ja en té d'altres de molt valuoses, com Els Buddenbrook, o Mort a Venècia.)

Diferència entre terrorisme i violència

Dissabte, molts diaris duien en primera plana la notícia que el divendres sant ETA havia fet explotar un cotxe bomba davant d'una caserna. A l'interior, planes senceres comenten i amplien la notícia. Malgrat les minivacances de Pasqua, polítics de totes les tendències --excepte els que sempre callen-- condemnen l'atemptat.

Diumenge, una nota d'agència que ocupava unes poques línies a la secció "Tendencias" de La Vanguardia, informava que a Xixona va morir una dona apunyalada presuntamente per la seva parella, un home que va ser detingut a casa seva en estat d'embriaguesa.

Aquesta manera d'informar és una de les diferències que hi ha entre el terrorisme oficial i el privat, anomenat normalment violència de gènere o violència masclista.

Lo mejor de mí

Les dones s'estan fent un lloc en el món de la direcció cinematogràfica. Lo mejor de mí és un film fet bàsicament per dues dones: Roser Aguilar, que n'és la directora, i Marian Álvarez, actriu, que hi fa el paper principal. L'opera prima d'Aguilar és un film sense pretensions, en certa manera intimista, però que molts directors veterans no haurien fet millor.

És una història d'amor i de desamor en la qual, allò que pot semblar només un pretext per fer avançar la història, el trasplantament de fetge, hi té un paper molt destacat i acaba essent un altre "protagonista" del film. Crec que, independentment de la història sentimental entre la parella protagonista, la situació del trasplantament introdueix un problema que ultrapassa l'àmbit de la medicina i entra en l'àmbit de la societat. El film pot contribuir a difondre el que hi ha darrere d'un trasplantament d'òrgans i fer que la gent s'adoni que la vida de qualsevol persona avui completament sana pot un dia arribar a dependre de rebre un òrgan d'alguna altra persona, viva o morta.

Marian Álvarez està esplèndida en el paper de Raquel, una noia d'aspecte més aviat fràgil, però que demostra ser molt forta. El premi que va rebre al festival de Locarno em sembla merescut.

Montserrat Abelló, Adrienne Rich i Norcroft

El 8 de març, en el Centre Cultural de les Corts, va tenir lloc un homenatge a la poeta i traductora Montserrat Abelló, que enguany celebra el seu 90è aniversari. L'homenatge va consistir en un recital de poemes seus o traduccions seves d'altres autores, que anaven intercalant-se amb escenes d'un vídeo en què ella mateixa parla de la seva vida i de la seva obra. Tot i la seva edat avançada, gaudeix d'una gran vitalitat i també ella mateixa va llegir alguns poemes seus.

Entre les poetes que ha traduït de l'anglès Montserrat Abelló hi ha Adrienne Rich, i aquesta poeta nord-americana és la meva baula entre la poeta catalana i Norcofrot, un indret a la riba del Llac Superior que, si no fos perquè en conservo fotografies i el que vaig escriure durant les dues setmanes que hi vaig passar el 1996, pensaria que és un somni o una il·lusió. I m'ho semblaria especialment perquè Norcroft, el Women's Writing Retreat que em va acollir durant l'estiu de 1996, ja no existeix, si més no amb la finalitat que va tenir durant els anys que va estar obert. La generositat de Joan Drury, una escriptora de Minnesota a qui mai no oblidaré, va fer possible que els anys que Norcroft va estat obert uns quants centenars de dones podessin gaudir d'unes setmanes per a escriure sense pensar en altres coses i sense haver de dedicar el seu temps a altres persones.

Norcroft, la casa principal. Aquí vivíem les quatre residents.

La meva cabana a Norcroft:

A Norcroft cadascuna de les quatre residents que s'hi podien allotjar simultàniament tenien una cabana individual per a escriure i les 24 hores del dia per a fer-ho. La meva cabana duia el nom d'Adrienne Rich i tenia la finestra orientada al llac i cada vegada que alçava la vista de l'ordinador era com si tingués al meu davant un quadre. No hi havia horaris per a res, excepte per al silenci. De les nou del matí a les 4 de la tarda, si ens creuàvem amb alguna altra resident o amb la housekeeper, havíem de guardar silenci. Hi havíem anat per poder concentrar-nos en l'escriptura i conversar podia distreure'ns dels nostres pensaments.

L'aïllament amb el món exterior era gairebé total. El telèfon connectava només amb la policia. No hi havia ràdio ni TV o connexió a Internet, i tampoc hi arribava premsa; correu, sí. El 1996 molt poca gent feia servir telèfon mòbil i si alguna resident n'hagués dut, hauria hagut de desconnectar-lo.

A cada cabana hi havia llibres de referència i obres de l'escriptora que donava nom a la cabana. Vaig obrir un recull de poemes d'Adrienne Rich i el primer en què em vaig fixar es deia "Letters in the family"; eren cartes en forma de poema i la primera era "Catalonia 1936", la carta d'una noia americana que ha anat voluntària a la guerra d'Espanya i escriu als pares, que no havien aprovat la seva decisió: "I'm the daughter / you didn't bless when she left..." (Sóc la filla a qui no vàreu beneir quan va marxar...)

Norcroft va tancar fa uns dos o tres anys. Joan Drury, la propietària de la finca, està delicada de salut i dirigir el projecte, encara que compti amb ajut, és una tasca molt feixuga per a ella. Però durant més de deu anys va fer possible que moltes dones, entre les quals la lectora corrent, tinguessin durant unes setmanes "l'habitació pròpia".

L'interior de la cabana Adrienne Rich.
El meu despatx durant dues setmanes l'estiu de 1996.

Dia Mundial de la Poesia 2008

Dia Mundial de la Poesia 2008 (Disseny Víctor Oliva)

La UNESCO va proclamar el 21 de març Dia Mundial de la Poesia. Com que avui no hi ha diaris, la premsa d'ahir va distribuir un fulletó editat per la Institució de les Lletres Catalanes i UNESCOcat que conté el poema "La poesia" de Josep Piera, en la seva versió catalana i traduït a 24 llengües: alemany, amazic, anglès, àrab, aranès, asturià, basc, búlgar, castellà, francès, gallec, italià, japonès, mandarí, mandinga, polonès, portuguès, romanès, rus, soninke, tagal, ucraïnès, urdú i wòlof.

El fulletó es pot trobar en pdf a: http://tinyurl.com/335l4b

La comissaria virtual (6)

L'analfabetisme numèric, un concepte introduït pel matemàtic nord-americà John Allen Paulos, impregna la nostra societat i sovint passa desapercebut. La premsa no se n'escapa i no sempre es té cura de comprovar les dades numèriques que inclouen als articles.

Si el 2001 només hi havia 31 places hoteleres a Barcelona, on devien
dormir els milers de visitants diaris que ja feia anys que rebia la ciutat?
I tots els edificis que lluïen cartells d'hotel a la façana, devien ser un decorat?

Aquest mapa de l'Argentina il·lustrava un article sobre la situació econòmica del país en una època de depressió. Fixem-nos en el detall:

Qui ha dit que la Xina és el país més poblat del món?

Segons el Calendario Atlante De Agostini, el 1998 la població mundial era de 5.649 milions persones (segons La Vanguardia devien ser molts més, si només a l'Argentina, com hem vist, el 2002 van arribar als 37.000 milions) . Si una pel·lícula espanyola la veien 7.563 milions de persones i una d'estrangera 60.077 milions, d'on surten tants espectadors? Encara que la veiessin tots els argentins de La Vanguardia els números no surten. Deuen venir extraterrestres a veure cinema a la Terra? I qui diu que la indústria cinematogràfica està en crisi?

20 de març: Dia Mundial de l'Aigua

"1200 milions de persones beuen aigua bruta cada dia" diu aquest pòster del Consell Col·laborador per a la Higiene i el Subministrament d'Aigua (WSSCC, de l'anglès Water Supply & Sanitation Collaborative Council). A casa nostra, tot just comencem a adonar-nos que l'aigua és un bé preuat. Hi ha països, però, on això ho han sabut sempre. Tanmateix, l'aigua, que és font de vida, pot ser també causa directa o indirecta de malalties. Enguany, que la ONU celebra l'Any Internacional de la Higiene (entre d'altres), el Dia Mundial de l'Aigua està dedicat als aspectes relacionats amb la higiene.

Segons l'Organització Mundial de la Salut (dades de 2004), 1.800.000 persones moren cada any per malalties diarreiques, entre elles el còlera; el 90% són nens i nenes de menys de cinc anys i la majoria d'aquestes morts tenen lloc en països en vies de desenvolupament. En el 88% dels casos, la causa s'atribueix a la manca de salubritat de les aigües.

Entre les malalties que estan relacionades amb l'aigua destaquen (a part de les que causen diarrees): la malària o paludisme (les larves del mosquit que transporta el paràsit causant de la malaltia viuen en ambients aquàtics), que causa la mort d'aproximadament 1.300.000 persones cada any; l'esquitosomosi (les larves del cuc paràsit es desenvolupen a l'interior de caragols o llimacs des dels quals passen a l'aigua), que afecta aproximadament 160 milions de persones; l'hepatitis A (causada per un virus), amb una incidència d'uns 1.500.000 milions de casos anuals; i diverses afeccions causades per l'acumulació en l'organisme de metalls tòxics, com ara l'arsènic o el fluor. Paradoxalment, en alguns països africans la possibilitat de disposar de més aigua ha tingut efectes negatius en la salut dels seus habitants, especialment pel que fa a l'esquistosomosi. Fins i tot quan l'aigua es aparentment neta pot contenir larves del cuc paràsit o metalls pesants o altres contaminants químics.

El Dia Mundial de l'Aigua se celebra habitualment el 22 de març i se'n fan celebracions per tot el món. Enguany, però l'he vist anunciat per al 20 , suposo que deu ser perquè no caigui en plenes vacances de Pasqua. L'escassetat d'aigua que pateix Catalunya des de fa mesos fa que aquesta celebració tingui enguany un significat especial. Adonar-nos que, si les pluges no arriben a temps, a l'estiu no es podran omplir piscines i que moltes plantes de jardins públics i privats podrien morir, ens hauria de fer pensar en aquells habitants del planeta que no tindran aquest problema perquè, per a ells, l'aigua és un luxe i de vegades no en disposen ni per a rentar-se.



Actualització, després de donar un cop d'ull a l'edició electrònica de l'AvuiA propòsit de l'aigua i de la possible portada d'aigua del Segre a la regió metropolitana de Barcelona, l'Avui publica una interessant entrevista amb Narcís Prat, catedràtic d'ecologia de la Universitat de Barcelona.

Les injustícies de la ciència: Josep Gibert

El proppassat 20 de febrer vaig assistir, al Museu d'Arqueologia de Barcelona, a un homenatge al paleontòleg Josep Gibert, que va morir l'octubre de 2007 als 65 anys, víctima d'una leucèmia. Em vaig assabentar que es feia aquest acte just el dia abans; la notícia em va arribar des de Granada, a través una amiga meva que havia col·laborat amb Gibert i el seu grup.

Gibert va ser víctima de l'enveja d'alguns col·legues que no podien suportar perdre la supremacia en el seu camp de recerca, i de la incomprensió d'altres investigadors que no van voler acceptar el canvi de paradigma que, en l'evolució humana, representava la descoberta, al sud de la península Ibèrica, de restes humanes a les quals s'atribuïa una edat superior a un milió anys. A més del canvi en la datació de les restes d'homínids més antigues d'Europa, la seva presència al sud de la península Ibèrica podia significar l'arribada a Europa a través de Gibraltar, idea que no encaixava amb les hipòtesis sobre l'arribada dels homínids per l'est Europa.

La descripció que Gibert va fer el 1983 d'un fragment de crani humà infantil trobat a Venta Micena (Orce, Granada) i que podia tenir més un milió d'anys va ser qüestionada per la comunitat científica. L'estudi anatòmic d'aquell fragment revelava alguns trets morfològics que no eren característics d'un crani humà i hi va haver qui va arribar a dir que es tractava d'un fragment del crani d'un burro. El debat va ultrapassar l'àmbit de la comunitat científica i fins i tot se'n van fer acudits. Una revista satírica (crec que era El Papus) va dedicar-li una coberta en què es veia un home amb cap de burro.

Dos paleontòlegs que havien estat col·laboradors directes de Gibert, declaraven públicament el 1987 que el fragment estudiat pertanyia a un èquid jove. Un d'aquells excol·laboradors va signar un article en una revista internacional que titulava "El crani d'Orce: anatomia d'un error" i arribava fins i tot a identificar l'espècie d'èquid (un cavall comú) a la qual pertanyia aquell os. I si aquest col·lega només ho considerava un error, d'altres van anar més enllà i van arribar a insinuar que podia tractar-se d'un frau. Un paleontòleg de la Universitat de Saragossa va escriure un article a la revista El Escéptico (juny 1998) que titulava "El polémico fósil de Orce: ¿Falta de rigor o fraude?"

Però el temps posa les coses a lloc. O quasi. Per una banda, estudis de paleomagnetisme van demostrar que aquell fragment tenia una edat aproximada de 1.600.000 anys. Alguns investigadors (Enrique García Olivares, a la Universitat de Granada i Jerold M. Lowenstein a la Universitat de Califòrnia-Santa Cruz) van fer, de manera independent i amb mètodes també diferents, estudis immunològics d'una proteïna (una albúmina) aïllada del fragment de crani trobat a Orce i van comparar els resultats obtinguts amb anàlisis similars realitzades en altres restes d'homínids i amb fòssil d'èquids i de bòvids de la mateixa època. L'albúmina del fragment d'Orce era molt més semblant a l'albúmina humana. I en els jaciments d'Orce es van trobar després eines de sílex. Tot i amb això, l'escepticisme d'una part de la comunitat científica va mantenir-se. Tanmateix, entre els qui creien que no es podia descartar que aquelles restes fossin humanes, hi havia Philip V. Tobias, considerat una autoritat mundial en antropologia humana.

Afortunadament, el 2004, una paleontòloga que estudiava restes humanes del segle IV d.C. trobades en una necròpolis romana del Francolí (Tarragona) va adonar-se que el crani d'un nen d'uns dos anys --segons la dentició-- presentava una morfologia gairebé idèntica a la del fragment de crani d'Orce, amb les mateixes característiques que havien estat considerades criteri d'exclusió a l'hora de determinar si les restes eren humanes. Atesa la indubtable classificació de les restes de Tarragona com a humanes, era evident que ja no podien seguir considerant-se un criteri d'exclusió.

Tanmateix, el 10 d'octubre de 2007, El País va publicar una necrològica de Gibert signada per un dels seus excol·laboradors, en què l'autor diu: Sus antiguos colaboradores sostuvimos y todavía sostenemos que el cráneo no es humano, pero Josep Gibert se mantuvo en su posición original, a pesar de la lluvia de críticas. O sigui que hi ha qui es manté en el seu escepticisme.

A alguns col·legues de Gibert que han estat incapaços d'acceptar les seves idees se'ls podria dedicar aquests versos de Joan Maragall:

També he tingut enveja i mala bava
per corrompre la glòria dels demés:
allí on jo he conegut que no arribava,
no he volgut que cap altre hi arribés.

Pobre química!

En una revista veig l'anunci d'una empresa d'agricultura ecològica que anuncia així els seus productes (les negretes són meves):

Si vols una dieta sana per a la teva família, nosaltres cultivem els horts i et portem els aliments setmanalment a casa teva: la fruita i la verdura fresca, sense química, ni plaguicides, ni hormones, i amb tot el seu gust.

I fa uns dies, en el finestral d'una perruqueria berlinesa anunciaven que els seus tints per al cabell eren, com els productes de l'empresa hortofrutícula esmentada, ohne Chemie, sense química.

I no heu sentit mai dir que els vins de marques barates també són química? Doncs és cert, però tanta química són els vins barats com els cars, els tints naturals com els produïts en el laboratori, o les verdures i fruita de cultiu ecològic com les que es cultiven aplicant-los adobs o plaguicides.

I és que la química està desprestigiada, el seu nom se sol fer servir només amb sentit despectiu, moltes vegades per indicar que alguna cosa no és 'natural'. Això és un error. Tot el que ens envolta és química. Cada llar té un laboratori on diàriament es fan experiments de química: la cuina. I es practica la química en moltes altres activitats de la vida quotidiana. I les persones --com qualsevol altre ésser viu-- som també química. Si Sant Joan escrivís el seu evangeli avui dia, en comptes de començar-lo dient "En el principi era el Verb", potser diria "En un principi era la Química". O potser la Física?

La comissaria virtual (5)

Barcelona, 19 de març 2001
Si no es ven, per què busquen agents de vendes?







Avui, 07.09.1997
Si cada ciutadà del món consumeix 45 kg anuals de paper i cada espanyol en consumeix 132 kg, potser els espanyols són extraterrestres?

El 1997, l'atenció de la premsa internacional se centrava en Bòsnia-Herzegovina. Si la Federació hagués fracassat, se n'hauria produït la fragmentació en tres meitats. Això sí que hauria estat un bona notícia per a la premsa!

Diario de noticias, 27.08.2001
Nazar és un petit poble navarrès de la merindad d'Estella, amb uns 55 habitants (dades de 2006). Són pocs, però Déu n'hi do quines festes que organitzen! Després de tocar el que poden (o el que els deixen), de fer la cronoescalada amb carretons, de participar en un concurs de rots (quins criteris deu tenir en compte el jurat per avaluar la 'qualitat' dels rots?: la més llarga durada?, més decibel·lis?, variacions de to o intensitat?), entonar el Pobre de mi, aguantar una revetlla popular i estar-se una hora i mitja veient focs artificials, en arribar a les quatre de la matinada, encara tenen forces per continuar la gresca hasta que el cuerpo aguante.

El vesc i els nius

El vesc (Viscum album), que diu la tradició nadalenca (segurament importada com altres tradicions nadalenques) que porta sort, és una planta semiparàsita. Neix d'una llavor que s'enganxa sobre una branca d'algun arbre i germina allà mateix. Les seves arrels travessen l'escorça i s'endinsen fins poder extreure els nutrients i aigua necessita de la saba de l'arbre. Té propietats medicinals que ja eren conegudes pels antics grecs, i Pius Font i Quer li dedica un extens article en la seva obra Plantas medicinales. El Dioscórides renovado. La primera vegada que vaig veure el vesc en el seu estat natural va ser al sud de Franca durant l'hivern, en arbres caducifolis que havien perdut ja les fulles. Primer em va fer l'efecte que eren nius, fins que en una àrea de servei d'una autopista els vaig poder observar de més aprop.

A Berlin he vist vesc sobre molts arbres, especialment en bedolls i alguns altres caducifolis de la zona de Wansee, al sud-oest de la ciutat, on vaig anar divendres a visitar un centre de recerca.

Bedolls a l'Institut Hahn-Meitner de Wansee (Berlin)
amb nombrosos matolls de vesc

Un matoll de vesc sobre les branques d'un bedoll

Avui m'ha passat al contrari que la primera vegada que vaig veure el vesc. Als voltants de l'aeroport berlinès de Tegel he vist bastants arbres que m'han semblat que tenien entre les branques matolls de vesc com els que creixen en els bedolls de l'Institut Hahn-Meitner. En anar a la terminal C, però, he passat prop d'alguns d'aquells arbres i m'he adonat que els suposats matolls no eren altra cosa que nius. Segurament els nius dels ocellots negres que, en les branques més altes, hi havia posats: corbelles o potser corbs, perquè m'han semblat molt grossos.

Els patis jueus de Berlin

Divendres he gaudit de mitja jornada per voltar per Berlin i l'he passada visitant un barri jueu, Spandauer Vorstadt, seguint un itinerari a peu de la guia verda Michelin. És un barri que abans de la segona guerra mundial havia tingut una gran vitalitat; vitalitat que ha recuperat, però segurament en altres aspectes. Moltes cases de Spandauer Vorstadt tenen patis interiors als quals s'accedeix des del carrer. Són espais molt agradables, amb petits bars i restaurants, botigues de tota mena, espais per a la mainada, alguns arbres i altres plantes (n'hi ha també de "durs", sense cap tipus de vegetació). Alguns tenen l'aspecte d'un pati de veïns normal i suposo que el fet que els turistes hi entrin per tafanejar, com he fet jo, no els deu agradar massa. D'altres, en canvi, sembla que estiguin ja preparats per rebre els visitants i oferir-los tota mena de serveis, no sols a peu de carrer, sinó també en els pisos.

Un dels Hackesche Höfe d'estil modernista alemany (Jugendstil), dissenyat per August Endell

Un altre dels Hackesche Höfe

Aquests patis (Höfe) estan molts cuidats, tot és net i polit; les façanes de les cases semblen pintades de fa poc, on hi ha plantes estan molt cuidades i el terra, de pedres i llambordes, impecable... Tots, excepte els de la casa Schwarzenberg, en el núm. 39 de Rosenthaler Strasse. Diu la guia Michelin que una mostra de l'aspecte que tenien els patis d'aquest barri just després de la caiguda del mur.

Pati de la casa Schwarzenberg

És un barri ple de petites galeries d'art i estudis i botigues de disseny, on conviuen estils molt diversos. A Orianenburger Strasse hi ha el Tacheles, que és el centre de la cultura underground berlinesa, i es troba en l'espai on hi va haver uns grans magatzems.

El pati del Tacheles

No m'ha semblat un barri dels que visiten típicament els grups turístics, però aquest és per a mi un altre valor afegit. De tota manera m'he trobat un grup d'estudiants amb el professor en el carrer on hi havia hagut un cementiri jueu que va ser destruït pels nazis i ara hi ha un petit parc.

14 de març: El dia de(l) Pi

Fa anys vaig assabentar-me que al març se celebra el Dia de(l) Pi. Vaig creure que era una festa com el Dia de l'Arbre, però dedicada només a les espècies de gimnospermes incloses en el mot 'pi'. Va ser una sorpresa a quin 'pi' feia referència la festivitat. No era el pi blanc, el pi pinyer, el pi roig ni cap altra de les espècies pròpies del nostre país. De fet, ni tan sols era un arbre. L'objecte de la festa es la constant matemàtica pi, que és la raó que hi ha entre la longitud de la circumferència i el seu diàmetre; el famós nombre 3.141592..., que es representa amb la lletra grega pi:


Tot va començar fa vint anys a l'Exploratorium de San Francisco, a Califòrnia el 1988. La data del Dia de Pi (ara que ja he desvelat el secret, l'anomenaré així, sense l'article) és el 14 de març, que coincideix amb l'aniversari d'Einstein. Però quan algú va adonar-se que la data coincidia amb l'aniversari d'Einstein, ja feia algun temps que se celebrava i el motiu no hi té res a veure. El 14 de març, expressat amb els dígits del mes i el dia és, als Estats Units i a altres països angloparlants, el 3.14 (no pas al Regne Unit, però, on ho indiquen com nosaltres, 14.3). És a dir, el Dia de Pi no podria ser cap altre. I sabeu a quina hora comença la festa a l'esmentat Exploratorium? Doncs a la 1.59 PM (159 són els tres números decimals que se situen a continuació de 3,14). La gent que assisteix a la festa menja 'pies', que en anglès és el plural de 'pi' (el nombre celebrat), però també ho és de 'pie' (pastís, "tarta").

Brostejant per la xarxa vaig descobrir un munt de webs relacionats amb aquest nombre misteriós, que ja coneixien els antics. En castellà hi ha el web de Ramon Llorens, amb les "Històries de pi" i enllaços amb altres webs relacionats. (És una llàstima, però, que hi hagi enllaços que ja no són operatius.) En anglès, l'oferta és aclaparadora, amb molts clubs dedicats a pi; fins i tot n'han fet una federació internacional. I potents ordinadors han calculat molts decimals de pi; se'n poden veure fins a un milió. En el web "Am I in Pi", podem saber si la data del nostre naixement o de qualsevol altre esdeveniment important de la nostra vida es troba continguda en els decimals de pi, i a quin lloc específic de la tirallonga està situada. (La data del meu naixement hi és; comença en la posició 72463.)

He pensat si, per tal d’estimular l’afició a la matemàtica entre la població, sobre tot perquè la gent hi perdi la por, potser podríem adoptar també nosaltres el “Dia de Pi”. Al cap i a la fi, no hem fet nostres festes molt més comercials made in USA, com ara la del 14 de febrer? I no s’està introduint cada cop més la celebració del Halloween, mesclant les carabasses amb els panellets? I no és el Pi una tradició nostra? (Tenim l’església del Pi, la plaça del Pi, i fins i tot el Pi de les tres branques.) Si decidim tenir el nostre Dia de Pi, quina data hauríem de triar? Mantenir el 14 de març seria adoptar la simbologia nord-americana, que d’altra banda ja s’empra en molts programes informàtics que col·loquen la data en l’ordre invers (any, mes i dia). Si existís el mes 14, podríem europeitzar la festa sense cap problema, i celebrar-la el dia 3 d’aquell mes. Si decidíssim ignorar la coma dels decimals (que en el món anglosaxó es converteix en un punt), la data adient seria el 31 d’abril. Atès, però, que el mes d’abril només té 30 dies, no ens quedarà més remei que passar per l’adreçador i acceptar el 14 de març. Som-hi?

Berlin, Berlin!

Visitar Berlin era una de les meves assignatures pendents, M'ha anat molt bé que l'assemblea de l'EUSJA d'enguany se celebri en aquesta ciutat. Tot i que com més va menys m'agrada viatjar en avió, venir a Berlin amb Brussels Airlines m'ha permès conèixer l'aeroport de Tempelhof, que es troba dins de la ciutat i aviat serà història. Com a aeroport, deixarà de funcionar el proper mes d'octubre.

Una característica de Tempelhof és que els avions arriben gairebé a la terminal, però no a l'aire lliure, sinó en un hangar. Baixes de l'avio i a pocs metres ja ets a la terminal. Uns pocs metres més, i ja ets a costat de la cinta de les maletes, que surten de seguida perquè la distància fins a l'avió és d'uns 25 o 30 metres. Quina llàstima, que desapareguin aquests aeroports!

Tempelhof. Avió aturat a pocs metres de l'entrada a la terminal

Unter den Linden és la famosa avinguda berlinesa que va des de l'illa dels Museus, en el riu Spree, fins a la porta de Brandenburg.


Els til·lers no han despertat encara del seu repòs hivernal, i no s'hi veu ni tan sols aquella mena de borrisol verd que ja tenen altres arbres, però passejar per aquesta avinguda és agradable, fins i tot amb el fred i el vent que feia avui. M'he anat aturant aquí i allà: al Museu d'Història de la Ciutat, en alguna botiga per xafardejar, a la Biblioteca nacional, a la Universitat Humboldt, a l'Acadèmia de Belles Arts. I naturalment, la parada obligada a la plaça de París, just davant de la Porta de Brandenburg.

La porta de Brandenburg al capvespre d'un dia de temps rúfol

Brusel·les, nevera d'Europa

Quan aquest matí l'avió anava per aterrar ha fet unes sacsejades que m'ha recordat aquell avió que fa poc va estar a punt de sortir de la pista a Hamburg i que, gràcies a la destresa del pilot, que el va enlairar de nou, no hi va haver cap desgràcia. En sortir del tren a la Garde du Nord he comprès el perquè de les sacsejades: feia un vent horrible. Les dues o tres illes fins a l'hotel han estat suficients perquè hi arribés glaçada.

Aquesta vegada em quedo sense veure la Grande Place. En acabar la cerimonia dels premis europeus de ciència, que enguany s'ha fet a Ixelles, he vingut directament a l'hotel. L'estona que he hagut d'esperar el bus m'he quedat garratibada del vent tan gelat.

L'església a costat de la place Fleagy, al barri d'Ixelles (Brussel·les)

Fa fred, però els dies s'allarguen i les plantes se n'assabenten també a Brussel·les.

L'arbre de l'amor, preludi de primavera

Tot i el fred que ha fet recentment, es nota que s'apropa la primavera. Moltes plantes s'han deixat influir més per la llum que per la temperatura a l'hora de rebrotar o de florir. Molts arbres caducifolis comencen a verdejar, sembla com si als seus borrons de sobte els hagués arribat una injecció de saba i s'hi van desenvolupant noves branques i flors. Els arbres que floreixen abans que els surtin les fulles ja ho estan fent. Cada any em fixo sobretot en l'arbre de l'amor, aquesta espècie amb un tronc més aviat prim, dur i fosc, gairebé negre, sobre el qual --també sobre les branques-- creixen directament les flors d'un to violat que pot arribar a ser molt intens (sé que també hi ha varietats de flor blanca, però no recordo haver-ne vist). Després li surten les fulles, arrodonides de manera irregular, en forma de cor, un cor que sembla dibuixat dibuixat per mans infantils. A aquesta forma de cor de les fulles deu el seu nom l'arbre de l'amor (Cercis siliquatrum), típic de la Mediterrània i anomenat també arbre de Judea.

En la darrera dècada s'han plantat molts arbres d'aquesta espècie a carrers i jardins públics de Barcelona. En aquesta època de l'any anima els indrets on creix, primer tenyint les branques amb les seves flors, després deixant al seus peus una catifa violada. I quan està verd, les fulles sembla que belluguin cadascuna pel seu compte; la forma arrodonida de les fulles i el seu moviment, i la irregularitat del tronc, que sovint sembla créixer sense cap plan previ, confereixen a l'arbre un aspecte d'amable anarquia arbòria. Prop de casa n'hi ha de plantats en diversos llocs. El meu punt de referència sol ser el grup de quatre o cinc que hi ha a la plaça Comas, davant l'Ajuntament de Les Corts. Hi passo sovint al costat i la seva floració és com el preludi de la primavera. Enguany, però, veig que van més avançats els dos exemplar que hi ha en els jardinets de la Travessera de les Corts, a tocar del metro. En una setmana o poc més, però, tots seran en ple esclat de floració.

Arbre de l'amor, a Travessera de les Corts /Joan Güell, Barcelona
Dues taques verdes més aviat al centre són dues cotorres
que hi estaven menjant flors.
(Data de la foto: 11 de març de 2008)

Un dels arbres de l'amor (Cercis siliquatrum) de la Plaça Comas de Barcelona. Al fons, el Consell de Districte, antic Ajuntament de Les Corts abans d'integrar-se a la ciutat de Barcelona

La comissaria virtual (4 bis): Cómo divertirse limpiando la cocina

Publicat a El Periódico del verano, 27 de juliol de 1997:

Segurament en el bloc no es pot llegir bé. Vegem si ampliant la primera columna:

L'autor, César Barba, escriu en el primer paràgraf:

La limpieza de los muebles y utensilios de cocina puede convertirse en un pasatiempo si usamos algunos trucos tan antiguos como imaginativos [...] en vacaciones hay suficientes ratos de ocio para realizar una tarea que, además de útil, es divertida y pedagógica.

Per què no llegiria jo això el 1970, quan vaig començar a fer de mestressa de casa? Imagineu-vos si em podria haver divertit des d'aleshores refregant el coberts amb ceba o amb taps de suro humitejats; o netejant els mobles amb cera d'abella i protegint els marbres amb amoniac. Que bleda he estat, que no he sabut sortir dels vulgars VIM, AJAX o Tenn, que no són gens divertits! Potser el producte més original que he fet servir tots aquests anys hagi estat Mr. Proper (ara en diuen Mr. Limpio, em sembla), una espècie d'Aladí que fa desaparèixer el greix.

Ja he votat, però no sé a qui

Aquest matí a primera hora he anat a votar. Estava tan indecisa com en les darreres eleccions sobre la formació política per la qual em decantaria. Una cosa sí que tenia clara, però. Sabia molt bé a qui no vull votar. Havia de triar, per tant, entre algun dels partits que menys em desagraden, però no sabia com fer-ho.

Finalment he optat pel sistema que va suggerir fa pocs dies un lector d'un diari: he agafat les paperetes dels tres o quatre partits que menys em desagraden i n'he ficada una, a l'atzar, dins del sobre. He estat a punt de mirar les que m'havien quedat a la mà, però no ho he fet. Les he rebregades i n'he fet una pilota que, en sortit al carrer, he llençat a la primera paperera que he trobat.

Si aquest vespre algun escó es decideix pel meu vot, haurà estat com quan un equip de futbol guanya un partit a cara i creu, un cop esgotats els altres recursos (els 90 minuts de joc i els penals). Per a mi, en aquesta campanya tots els partits han esgotat els recursos normals; a més de no fer cap gol, han tirat fora de joc o a la pròpia porteria. No em quedava més opció que l'abstenció o el vot a l'atzar. I l'abstenció era regalar un vot a un partit al qual sí que sé que no vull votar.

8 de març Juana Azurduy

Aquesta setmana estic dedicant el bloc a dones en la vida de les quals el dia que he triat per parlar d'elles hagués tingut algun significat. Confesso que abans de fer aquesta cerca jo no sabia qui era Juana Azurduy; segurament perquè forma part d'aquella història d'Amèrica que ens van ocultar. (També ens van ocultar una part de la història més recent del nostre país.)

Sobre Juana Azurduy i el 8 de març, vaig trobar en algun lloc que era el dia del seu naixement; en algun altre, que era el de la seva mort; fins i tot la data en què, al front de les tropes que lluitaven contra els espanyols, va conquerir el Cerro Potosí, en l'actual Bolívia. És possible que cap d'aquests fets passés un 8 de març. Tanmateix, em va semblar que valia la pena dedicar-li l'apunt del Dia Internacional de la Dona.

Juana Azurduy, nascuda a l'Alto Perú (actual Bolívia) va ajudar la seva gent a lluitar contra els invasors que havien dominat i explotat aquelles terres durant alguns segles. Podria ser que en un començament hagués anat ajudant el seu marit, el guerriller Manuel de Padilla, però després de la mort d'ell Juana va continuar la lluita contra els dominadors i li va estar conferit el grau de tinent coronel. En una de les batalles en què va participar, estava embarassada del quart fill (una nena). Malgrat les seves gestes , va morir a l'Argentina en la indigència i va ser enterrada en una fossa comuna.

Avui dia el nom de Juana és recordat en centres, projectes, fins i tot una província boliviana es diu "Juana Azurduy de Padilla", el mateix nom que duu l'aeroport internacional de Sucre. Argentina li va dedicar un segell el 1967. És recordada també en la literatura, el teatre, el ballet, la pintura i en una cançó que comença així: Juana Azurduy / flor del alto Perú / no hay otro capitán / más valiente que tú. A Youtube hi ha algunes versions de la cançó.



M'ha agradat també la versió que en fa Romina Maroso, una noia que va participar en la versió argentina d'Operación Triunfo, però les vegades que l'he escoltada es descarregava molt lentament.

7 de març. Anna Magnani

El 7 de març de 1908 va néixer a Roma --tot i que durant molt de temps es va creure que havia nascut a la ciutat egípcia d'Alexandria-- l'actriu italiana de cinema i teatre Anna Magnani. Itàlia li ha dedicat un segell de correus que s'emet el mateix dia que es commemoren els cent anys del seu naixement.

Una de les pel·lícules més recordades de les moltes que va protagonitzar Magnani és Roma città aperta. És una obra mestra del neorealisme italià, dirigida per Roberto Rossellini el 1945, i està considerada com a la primera part de l'anomenada trilogia de la guerra del cinema italià (les altres dues són Paisà i Alemanya any zero). El 1956, Anna Magnani va rebre l'Oscar a la millor protagonista femenina per la seva interpretació a La rosa tatuada; va ser la primera actriu italiana que va obtenir l'estatueta.

A mi em va agradar molt Bellissima, dirigida per Luchino Visconti el 1951. És la història d'una mare que vol aconseguir que triïn la seva filla per fer un petit paper en una pel·lícula, i fa tots els sacrificis imaginables i gasta els diners en professionals (perruquer, modista, etc.) per tal d'aconseguir-ho.

Anna Magnani --Nannarella per al poble italià-- va morir a Roma el 26 de setembre de 1973.