Les orquídies de Sarah Anne Drake (1803-1857)

Són moltes les dones que han destacat com a il·lustradores científiques, potser perquè es considerava que el paper de la dona en el món de la ciència no era la recerca, sinó tasques auxiliars com ara tenir cura de col·leccions, fer classes de ciència a la mainada o il·lustrar amb dibuixos i pintures el treball fet per homes. Llevat de notables excepcions, aquestes eren les portes d'entrada de les dones en un món que es considerava estrictament masculí. Sarah Anne Drake (1803-1857) va entrar-hi com a il·lustradora d'un gran botànic de la seva època, John Lindley (1799-1865).

Lindley, va ser el primer catedràtic de Botànica de la Universitat de Londres, i va treballar perquè aquesta ciència ocupés el lloc que mereixia en el món acadèmic i no fos únicament un entreteniment al qual moltes dones es dedicaven. Tot i creure que la ment femenina no estava qualificada per a la recerca en aquesta ciència --o potser per aquest motiu-- el 1834 va publicar una obra en dos volums pensada per a les dones: Ladies' Botany (Botànica de les dones). Era un llibre per introduir-les en aquesta ciència a través d'una sèrie de cartes en què aconsellava una dona jove sobre la manera d'ensenyar  botànica als seus fills. El llibre conté moltes il·lustracions, fetes per Sarah Anne Drake, que va col·laborar amb Lindley durant uns quinze anys. Alguns autors han considerat les il·lustracions botàniques de Drake d'entre les millors de tots els temps.

De la rev. Edward's Botanical Register

Sobre la vida de Sarah Anne Drake, que signava les seves il·lustracions com a Miss Drake, no es coneixen molts detalls. Segons el seu certificat de matrimoni, va néixer el 24 de juliol de 1803 a Skeyton, un petit poble del comtat anglès de Norfolk. Algunes fonts indiquen que Sarah mantenia una amistat íntima, des de la infància, amb la germana de Lindley, Anne, que hauria estat companya seva d'escola. El 1822, la família Lindley, que era de la mateixa regió que Sarah, va traslladar-se a Londres.  Segons sembla, el 1830, quan John Lindley estava aclaparat de feina i la seva família havia augmentat amb l'arribada dels fills, va convidar Sarah que anés a viure amb ells, però no està clar si era perquè treballés com a majordoma, institutriu de la mainada o dibuixant per a les seves obres de botànica. El cas és que les seves il·lustracions van acompanyar les obres de Lindley fins al 1847, any en què Sarah va tornar a la seva regió d'origen per viure amb el seu oncle Daniel Drake i la seva dona, que tenien 77 i 84 anys respectivament. Van ser quinze o setze anys d'una gran productivitat; només per a Edward's Botanical Register, una revista que va dirigir Lindley, Sarah ve fer-hi més de 1000 il·lustracions.

El 1852 Sarah va casar-se amb John Sutton Hastings, un pagès ric, vidu i amb sis fills. Malauradament, el matrimoni va durar pocs anys perquè Sarah va morir el 9 de juliol de 1857. Segons el certificat de defunció, la causa de la mort va ser diabetis. Tanmateix, alguns autors han suggerit que potser va morir per l'efecte acumulat de substàncies tòxiques presents en les pintures que emprava per a les seves il·lustracions.

Lindley va ser un gran expert en orquídies i va dedicar deu anys de la seva vida a escriure una obra que incloïa tots els gèneres i espècies que se'n coneixien, de manera que va ser considerat la principal autoritat mundial en aquest grup de plantes. Ell mateix va descriure un centenar llarg de gèneres d'orquídies. Sarah va fer il·lustracions de moltes de les orquídies que ell va recollir en les seves obres. Alguns exemples d'aquestes il·lustracions:

Com a reconeixement a la dedicació i al treball de Sarah, el 1840 Lindley va dedicar-li un gènere d'orquídies endèmic del sud-oest d'Austràlia, que va anomenar Drakaea i del qual se'n coneixen avui dia deu espècies. Les Drakaea són orquídies inconfusibles per la morfologia de les seves flors, amb un label que imita la forma de la femella d'una avispa que la pol·linitza (el label és un pètal modificat  que serveix per atraure els insectes pol·linitzadors i que funciona com a plataforma d'aterratge; normalment es diferencia dels altres pètals per la mida, la forma, la textura, el color o el dibuix).

Drakaea thynniphila (Wikimedia commons)

En les orquídies del gènere Drakaea (anomenades en anglès hammer orchids, orquídies martell), el label està unit a una mena de tija que el manté penjant. La femella de l'avispa que pol·linitza aquestes orquídies no té ales i és de color fosc, com el label. El mascle s'enduu la femella volant fins a un lloc on disposin d'aliment i allà la fecunda. L'evolució conjunta de l'orquídia i l'insecte ha arribat a un refinament extremat. A més de la imitació morfològica de la femella, l'orquídia emet un aroma molt semblant al de la feromona que produeix la femella de l'insecte. Quan el mascle, atret per l'olor que ell creu que és d'una femella, localitza la flor, intenta endur-se la falsa femella, cosa que no aconsegueix. Però en aquest intent, s'impregna de pol·len que anirà a parar a les altres flors que visiti després per endur-se una altra femella. Cinc de les deu espècies descrites de Drakaea estan protegides per la llei australiana i de la Commonwealth perquè es troben en perill d'extinció.

Per saber-ne més:
- Sarah Anne Drake. Botanical Illustrator. 24th July 1803 - 9th July 1857, a The Longham community website.
- A July birthday - Sarah Anne Drake, per Linda Eccles; Sarah va ser la segona esposa del seu rebesavi John Sutton Hastings.

Potser us interessarà:
- Marianne North (1830-1890), artista científica (aquest blog, 31.10.2015). Naturalista i il·lustradora científica molt prolífica.
- Maria Sibylla Merian (1647-1717), gran naturalista (aquest bloc, 03.04.2010). Excel·lent il·lustradora i exploradora de la diversitat biològica de terres exòtiques.

Un Mozart (femení) de la pintura: Elisabetta Sirani (1638-1665)

Elisabetta Sirani (1638-1665), autoretrat, 1660

Quan he llegit la història d'aquesta pintora bolonyesa del barroc, no he pogut evitar pensar en Mozart, tot i les diferències que hi ha entre les biografies del dos artistes. Com Mozart, Elisabetta Sirani (1638-1665) va ser una artista molt prolífica. En uns deu anys va pintar dos-cents quadres. També va morir jove --encara més que Mozart-- i, com el músic, d'una manera misteriosa, atribuïda aleshores a un enverinament que tanmateix mai no va poder ser provat.

Com en el món de la ciència, en altres àrees del coneixement humà o de les arts, el paper de les dones ha estat oblidat, fins i tot en el cas de dones que, al llarg de la seva vida, van destacar en el seu camp i van ser conegudes en aquell moment. Quan jo vaig anar a l'escola, no recordo haver après mai cap nom de dona en la història de l'art ni de la música. Únicament en literatura s'estudiaven algunes dones i, a física, Madame Curie.

Artemisia Gentileschi (1593-1653), autoretrat

Per què tantes dones artistes i científiques van ser oblidades per la història? Per què els meus llibres de text ignoraven l'existència de Sofonisba i Lucia Anguissola, Catharina van Hemessen, Artemisia Gentileschi, Eisabetta Sirani, Maria van Oosterwijck, Anne Vallayer-Coster, Berthe Morisot, Rosa Bonheur, i tantes altres dones que han deixat una obra pictòrica --per no esmentar les escultores-- tan notable o més que la de molts artistes homes contemporanis seus que sí que hi apareixien? A poc a poc vaig omplint el buit de la meva ignorància en aquest camp, descobrint aquí a allà dones que mereixen ser recordades. Però no és just que en el segle XXI encara existeixi aquest buit.

Com em passa sovint quan cerco alguna cosa a Internet i vaig a parar a una altra que desperta el meu interès, el nom d'Elisabetta Sirani l'he trobat per casualitat. Confesso que no en coneixia l'existència, tot i la importància que m'adono que va tenir la seva obra dins l'anomenada Escola bolonyesa de pintura dels segles XVI i XVII.

Heròdies, amb el cap del Babtista, per E. Sirani

Elisabetta Sirani va néixer a Bolonya el 8 de gener de 1638. Va ser la primera dels quatre fills (tres noies i un noi) que van tenir Giovanni Andrea Sirani (1610-1670) la seva dona Margherita. El pare era un reconegut pintor, primer ajudant del també pintor Guido Reni. Elisabetta i les seves germanes, Barbara i Anna Maria, van dedicar-se a la pintura, mentre que el germà petit es va decantar per la medicina. Elisabetta va destacar ben aviat i als disset anys va començar ja a fer quadres per encàrrec. Al principi eren obres de petit format, normalment sants, verges o altres temes sagrats que la gent acostumava a posar en les habitacions de dormir. També va fer pintures al·legòriques i retrats d'heroïnes bíbliques o de la literatura. A més de la pintura, Elisabetta va practicar la tècnica de l'aiguafort; sovint gravats fets a partir dels seus quadres.

Madonna amb el nen, gravat d'E. Sirani

Sovint Elisabetta treballava a la vista del públic, i en presència de les persones que li feien els encàrrecs. Era un costum difós a l'època, però ella ho feia també perquè poguessin tenir la seguretat que ella era realment l'autora dels quadres que signava i no el seu pare, com algunes veus havien escampatr, tot dient que el pare volia fer veure que la filla tenia unes habilitats que en realitat no eren certes perquè els quadres es cotitzessin més alt. Treballava amb molta rapidesa i quan van encarregar-li de pintar El baptisme de Jesús, davant de les persones que l'estaven observant com treballava va fer-ne de seguida l'esbós sobre la tela, amb totes les figures que hi havien d'aparèixer. A més de pintar les seves pròpies obres, Elisabetta impartia classes a altres noies, entre les quals hi havia les seves germanes. I en una època en què la firma de les dones no tenia cap valor legal, ella va signar sempre el seus quadres; ho feia d'una manera molt creativa, com si el seu nom estigués brodat o gravat en els botons, punys, colls, coixins o elements arquitectònics que apareixien en els seus quadres.

L'any 1665, a la primavera, va tenir els primers símptomes d'una malaltia desconeguda que li causava un dolor intens en la part superior de l'abdomen. Se li va passar, però el seu aspecte era malaltís. El mes d'agost va tornar el dolor, que s'aguditzava després dels àpats. Van receptar-li un xarop, però no va millorar i el 26 d'agost va sentir de sobte un dolor molt agut i ella mateixa va dir que tenia la sensació com si s'hagués de morir. Desvariejava, una suor freda la cobria, i tenia la cara demacrada i els dits morats. Va morir l'endemà i el pare va demanar que li fessin l'autòpsia perquè sospitava que l'haguessin enverinat. Un cirurgià de l'Hospital de la Mort va fer-li l'autòpsia en presència d'altres cinc metges. Dels testimonis, n'hi havia dos que afirmaven que Elisabetta havia mort enverinada, mentre que els altres creien que havia mort d'una úlcera inflamatòria que li havia perforat la paret de l'estómac. Elisabetta va ser enterrada a la capella de la Verge del Roser, a l'església de Sant Doménec, de Bolonya, on hi ha també les restes de Guido Reni que, junta amb el seu pare, l'havia guiada pel camí de l'art. En el funeral civil, Giovanni Luigi Picinardi va dir d'ella que havia estat "la gloria del sesso Donnesco, la Gemma d'Italia e il Sole dell'Europa".

El pare d'Elisabetta va denunciar una dona --Lucia Tomelli-- que havia treballat de criada amb ells fins poc abans de la mort de la jove pintora. No es va poder provar que hagués estat enverinada, però l'acusada va ser desterrada de Bolonya i no hi va poder tornar fins al 1668, quan Giovanni Andrea Sirani va retirar els càrrecs contra ella. El crític d'art, mentor d'Elisabetta Sirani i autor de la seva biografia --el comte Malvasia, amic de la família-- també estava convençut que Elisabetta havia estat enverinada. Anàlisis posteriors de la descripció de la malaltia i els resultats de l'autòpsia i de tot el que es va dir en el judici contra la dona acusada d'enverinament, fan pensar que la causa de la mort va ser la perforació espontània d'una úlcera gàstrica crònica.

Segell de correus dels EUA, 1994

En l'acadèmia femenina de pintura d'Elisabetta Sirani va formar-se un grup de dones que van fer possible que la segona meitat del segle XVII esdevingués, a Bolonya, un dels períodes més productius de la història de l'art femení. Durant el segle XX, la figura d'Elisabetta Sirani ha estat redescoberta i reivindicada. Entre d'altres, ha donat nom a un històric institut professional de Bolonya i a un cràter del planeta Venus; els Estats Units van incloure una obra seva en una sèrie de segells de Nadal i fins i tot se n'ha recordat la biografia en una obra de teatre. També se n'han fet exposicions monogràfiques que han permès veure reunides un bon nombre de les seves obres.

Potser us interessarà:
- Women artists in all ages and countries, per Mrs. Ellet, Harper, Nova York (1859). Llibre digitalitzat per la Universitat de Califòrnia.
- Sirani Elisabetta, en el web "Storia e memoria di Bologna"
- Paintress, princess and physician's paramour: poison or perforation?, per J.H. Baron, al Journal of the Royal Society of Medicine (1998), 91:213-216

Marianne North (1830-1890), artista científica

Marianne North Gallery, Kew Gardens, Londres

"Teniu sort de no haver viscut fa dos-cents anys, perquè us haurien cremat com a una bruixa." És el que va dir a Marianne North el 1882 un visitant accidental del pavelló de Kew Gardens que allotjava les pintures i dibuixos que aquesta artista naturalista va donar a aquella institució londinenca. El visitant hi havia entrat per casualitat, perquè en va veure la porta oberta, i immediatament es va interessar per les pintures penjades a les parets. No sabia que la dama que hi havia dins la sala n'era l'autora, i va preguntar-li si era cert el que deien, que eren pintures fetes per una dona. I quan ella va dir-li que sí, i que era ella, l'home va replicar amb el comentari sobre les bruixes. Segons afirma Marian a les seves memòries, no va molestar-l'hi; al contrari, ho va rebre com un afalac.
 
Marianne North (1830-1890) va néixer a Hastings, a Sussex (Anglaterra) el 24 d'octubre de 1830 i va començar a escriure i pintar ben aviat. Era una activitat adequada per a una jove victoriana de família benestant, sempre que no s'ho prengués com una professió per guanyar-se la vida. El seu pare, Frederic North, era amant de la natura i sovint passejava amb la seva filla o muntaven junts a cavall. En les seves memòries, Marianne recorda que va començar a pintar bolets perquè un amic del seu pare que tenia una valuosa biblioteca va deixar-li dos enormes volums sobre els fongs britànics; la seva lectura va esperonar-la a recollir bolets i pintar-los, una afició que va ocupar gran part del seu temps durant un any.

Marianne North (1830-1890)

Quan Marianne tenia disset anys, la família va viure vuit mesos a Heidelberg, a Alemanya, on ella va aficionar-se també a la música. Tot i que vivien en una ciutat, el seu pare sovint la duia d'excursió fora de Heidelberg. Primer anaven en tren i després  caminaven per boscos i muntanyes. Després van viure a Munic, des d'on van anar a passar l'estiu al Tirol. El seu nou destí havia de ser Viena, però eren temps convulsos i abans d'instal·lar-se en un pis a la capital austríaca van haver de marxar. Després van passar temporades en diferents ciutats europees, entre les quals Brussel·les, on van estar-s'hi sis mesos. En total van ser uns quants anys voltant pel continent.

Establerts de nou a Hastings, el seu pare, que ja havia estat membre del Parlament britànic entre 1831 i 1837, va tornar a ser reelegit per a aquest càrrec el 1854. El gener de l'any següent va morir la mare de Marianne i abans de morir va demanar-li que no deixés mai el pare, cosa que no va ser cap sacrifici per a ella perquè sempre havien estat molt units. Per estar prop del Parlament, Frederic North va comprar un pis a Londres, a Victoria Street. Un pis que, per a Marianne --segons explica en les seves memòries-- va ser més una llar que la mansió de Hastings, on sempre tenien hostes. A Londres vivien amb menys persones de servei i amb un gran i fidel amic, Jill, un gos de raça retriever, caçador. Als matins, quan el pare anava al Parlament, ella i Jill l'acompanyaven, i ho feien travessant el proper parc de Saint James, per on el gos podia córrer lliurement. Després ella i Jill tornaven a casa, però el gos no hi entrava, sinó que feia mitja volta i tornava a la porta del Parlament, on esperava pacientment el seu amo, encara que la jornada parlamentària s'allargués fins a ben entrada la nit. Els guàrdies ja el coneixien i més d'una vegada l'havien acompanyat fins a casa.

Kew Gardens (Foto C. Bortes, 2008; CC BY 2.0)

Tot aprofitant les passejades a cavall que feia amb el seu pare per alguns parcs, Marianne collia flors que després pintava. Sovint anaven a Kew, on es troba el jardí botànic i en una ocasió, el director, Sir William Jackson Hooker, (1785-1865) va regalar-li un ram de flors d'Amherstia nobilis, un arbre originari de Birmània de les branques del qual pengen unes esplèndides inflorescències de flors vermelles. La vista d'aquelles flors i el saber d'on provenien va esperonar el desig de l'artista de viatjar al tròpic. Durant uns anys, però, els viatges que va fer van ser només per Europa, amb el seu pare, quan la temporada del Parlament acabava. Quan el 1865, Frederick North va perdre les eleccions per pocs vots, tots dos van aprofitar per fer un viatge que tenien planejat des de feia temps. Van anar primer a Trieste i, amb vaixell, van salpar cap a l'Orient Mitjà: Líban i Síria. Van passar l'hivern a Egipte, en un vaixell en el Nil, que els va dur fins a Assuan. La primavera de l'any següent van passar-la a Síria i a l'estiu van tornar a Anglaterra, aturant-se primer en les regions alpines de Caríntia i el Tirol.

Frederic North va tornar a ser reelegit membre del Parlament el 1868, però no va acabar el seu mandat, perquè va morir l'any següent. L'estiu de 1869 ell i Marianne havien viatjat a la vall de Gastein, en els Alps austríacs, una zona de termalisme; el pare, que ja tenia una salut delicada, es va trobar de nou malament i el metge els va aconsellar tornar a casa, on poc a poc es va anar apagant i va morir el 29 d'octubre.

Sterculia parviflora, 1870

Després de la mort del pare, Marianne va marxar al sud de França, a Menton, i des d'allà va fer alguns viatges per la Riviera italiana i Sicília, on va passar la primavera de 1870 i hi va fer molts dibuixos. A l'estiu va tornar a Anglaterra i es va quedar en el pis de Victoria Street, a Londres, que des d'aleshores va ser la seva llar quan no era de viatge.

El 1871 va fer el seu primer viatge a Amèrica, però no pas als tròpics, com ella desitjava, sinó als Estats Units i Canadà, on una amiga seva volia passar l'estiu i va demanar-li que l'acompanyés. A Marianne li feia l'efecte que, estant ja en el continent americà, li seria més fàcil poder desplaçar-se a Brasil, que era un els països on desitjava anar per conèixer-ne la flora. Primer es van estar a Massachusetts, on Marianne va familiaritzar-se amb la vegetació de Nova Anglaterra i a la tardor van anar a Canadà. Van anar-hi amb tren, travessant regions de boscos on la tardor es presenta amb una coloració extraordinària.

En aquest viatge a Amèrica Marianne va conèixer tres persones que van influir en el rumb que seguiria des d'aleshores la seva vida: el geòleg i naturalista d'origen suís Jean Louis Rodolphe Agassiz (1807-1873), la seva dona Elizabeth (1822-1907), i el pintor Frederic Edwin Church (1826-1900). Amb Elizabeth, que havia acompanyat el seu marit en diversos viatges d'exploració al Brasil i que era coautora d'alguns llibres que narraven les descobertes fetes, va mantenir llargues converses sobre aquells viatges. Pel que fa a Church, s'havia fet famós per les seves pintures de paisatges on la vida vegetal i animal estava representada amb una acurada meticulositat científica i Marianne va quedar fascinada en veure'n algunes.

El Nadal de 1871 Marianne fa el seu primer contacte amb la natura en un ambient tropical. Des dels Estats Units va anar a Jamaica i hi va passar cinc mesos. Va pintar molt, primer en el jardí de la casa que va llogar i després endinsant-se pels boscos. El 24 de maig de 1872 s'embarca de nou i el 16 de juny arriba a Liverpool des d'on viatja a Londres, a casa seva. Però no s'hi quedarà molt de temps. Als dos mesos marxa a Brasil, on hi passar un any. Des d'aleshores els seus viatges van ser continuats. L'únic viatge que va interrompre abans del previst va ser el que va fer al Japó a finals de la tardor de 1875 i explica que en va marxar a causa del fred intens que hi feia. Els següents viatges van ser a Sarawak (Malàisia), Java (indonèsia), Ceilan (l'actual Sri Lanka), Índia, Austràlia, Califòrnia i Sud-Àfrica.

Planta arrapadissa en una costa tropical (foto domini públic)

Nepentes northiana (foto domini públic)

Marianne va començar a dibuixar i pintar plantes i paisatges moguda principalment pel seu talent artístic i més tard es va despertar en ella l'interès científic. Llegia molt i era una gran observadora de la natura, centrant-se en la connexió que hi havia entre els arbres i altres plantes i l'ambient on creixien. A diferència de molts dibuixos clàssics de plantes, que mostren un exemplar aïllat, amb un fons blanc o si més no llis, Marianne dibuixava i pintava les plantes mostrant-ne també l'ambient on vivien. Durant els seus viatges visitava els jardins botànics, allà on n'hi havia, per consultar els experts en la flora d'aquella regió del món. Va mantenir el contacte amb Sir William Jackson Hooker, director de Kew Gardens i després amb Sir Joseph Dalton Hooker (1817-1911), fill de l'anterior, que el va succeir al front de la institució. Hooker fill era, com Marianne, un gran viatger i va ser un dels més destacats botànics exploradors britànics del segle XIX.

Pavelló Marianne North a Kew Gardens (Foto Prl42, CCBY-SA 3.0)

El 1879, després d'haver fet una exposició a Londres, Marianne va oferir la col·lecció de les seves pintures al director de Kew Gardens alhora que oferia també pagar les despeses de la construcció d'un pavelló perquè hi estiguessin exposades de manera permanent i fos un lloc de descans per als visitants del jardí botànic. El disseny del pavelló estava inspirat en estructures colonials britàniques que ella havia vist en els seus viatges a l'Índia, i ella mateixa va ocupar-se de la distribució
de les pintures en la galeria, que va obrir-se al públic el 1882. Els seus viatges, però, no havien acabat i l'agost d'aquell mateix any va marxar a Sud-Àfrica i des d'allà, amb les seves teles i pintures, va viatjar també a les illes Seychelles abans de tornar a casa el 1883. L'any següent, malgrat que ja patia força de reumatisme i que s'estava tornant sorda, va fer encara el que seria el seu darrer llarg viatge; va anar a Xile. A la tornada va retirar-se a Alderley, un petit i tranquil poble de Gloucestershire, on va viure fins a la seva mort, el 30 d'agost de 1890.

Els Andes des de Santiago de Xile, 1884 (domini públic)

Marianne North fotografiada per Julia M. Cameron (1876?)

Hi ha alguns retrats de Marianne North, que va fer-li la fotògrafa Julia Margaret Cameron (1815-1879), a la casa on Cameron vivia a Ceilan. Aquesta fotògrafa va tenir una carrera curta (va començar a fer fotos als quaranta-vuit anys) però brillant. Especialitzada en el retrat, mentre va viure al Regne Unit va fotografiar molts personatges de l'època, entre els quals, Charles Darwin. A Ceilan, en canvi, en va fer pocs perquè els possibles clients no eren abundants i perquè li era difícil obtenir els productes químics i aigua destil·lada per revelar les fotografies. La fotografia de Marianne aquí a la dreta es nota que està feta pensant més a obtenir una obra d'art que no pas a mostrar les fesomia de la pintora. Marianne descriu a les seves memòries que posar per a la fotògrafa va ser una tortura.

Marianne North va anar escrivint quaderns de viatge i després de la seva mort, el 1892, es van publicar en dos densos volums per iniciativa de la seva germana. Van tenir tan d'èxit que l'any següent es va publicar un altre recull d'escrits seus corresponents als anys anteriors als viatges naturalistes, de 1859 a 1869.

La revista Emerging Infectious Diseases va incloure en la coberta del número de juliol 2015 un quadre de Marianne North que reprodueix alguns detalls de l'arbre de la quina (Cinchona sp.), una planta de la família de les rubiàcies. És una obra dels seus primer temps de viatgera a regions tropicals, quan va viatjar per Sud-Amèrica els primers anys de la dècada de 1870. De l'escorça d'aquest arbre s'obtenen diversos alcaloides, entre els quals la quinina, que els jesuïtes van adoptar per tractar la malària, com feien ja els pobles indígenes del Perú i de Bolívia. L'ús de la quinina va difondre's a Europa (segons alguns autors, van ser els jesuïtes els qui la van dur, però d'altres diuen que va ser la comtessa de Chinchón) i d'allà va passar a Àsia. Segueix sent encara eficaç contra la malària, però és una substància que, a grans dosis, pot causar efectes adversos importants.

Quan no existia encara la fotografia, el dibuix i la pintura eren els mitjans per documentar les plantes que s'anaven descobrint. En l'època en què va viure Marianne North ja hi havia fotografia, però era a les beceroles. A més, la pel·lícula fotogràfica en color no va sortir al mercat fins al segle XX. Els herbaris servien com a col·leccions d'espècimens naturals, però el fet que les plantes estiguessin assecades i premsades feia que perdessin la coloració natural i que de vegades fos difícil imaginar l'aspecte de la planta viva. La col·lecció de pintures de Marianne North, amb més 800 obres, va ser una gran contribució per al coneixement de la diversitat botànica en regions del món poc explorades.

Els llibres amb el relat autobiogràfic dels viatges de Marianne North estan disponible a Internet a Online books by Marianne North.

Google i Sorolla

Google recorda avui el pintor valencià Joaquim Sorolla (1863-1923), nascut un 27 de febrer:

 

M'agrada que, per homenatjar Sorolla, hagin recordat la serie de pintures de la mainada a la platja. Són les que prefereixo. Una d'elles és "Nens a la platja":

Aprofito per recomanar el Museu Sorolla de Madrid. No se'n parla tant com dels grans museus (Prado, Thyssen, Reina Sofía), però és una petita joia. En  el seu web se'n pot fer una visita virtual. (Cliqueu sobre la icona central, de pantalla completa". És impressionant! Com si us hi trobéssiu!)

(Foto quadre Sorolla: Vikimedia Commons)

Actualització 27.02.2011, 18.15
Les il·lustracions que havia posat aquí aquest matí sembla que hagin desaparegut. Intento posar-les de nou, però no és possible, només surt un marc en blanc. Suposo que deu ser un problema de blogger, perquè he provat des de dos ordinadors diferents.

Actualització 01.03.2011
Les imatges han tornat a aparèixer, sense que jo hagi fet res. Misteris d'Internet!

Em falta una paraula!

Diuen que cada dia s'aprèn una cosa nova. Avui jo he après que és un camaïeu. En realitat no és què avui hagi après què és, sinó que he sabut que, en francès, s'anomena camaïeu la tècnica de la pintura i el dibuix que fa servir un únic color amb gradacions diverses. Si fa no fa, això seria un camaïeu:


(El segon rectangle de la primera línia ara el veig com si fos blanc; però quan l'he fet, he triat un color blau molt molt clar. I els dos liles que ara semblen iguals, es notaven diferents i amb més blau en el seu contigut. Allò del WYSIWYG, en aquest cas ha fallat.)

M'agradaria saber com es diu en català. En alguns llocs ho he trobat traduït per 'clarobscur'. Tanmateix, les definicions que en fa el diccionari normatiu no trobo que s'ajustin a la definició francesa. Si més no a la d'aquesta tècnica de gradacions d'un mateix color, perquè en francès també pot tenir diversos significats. Si us plau, algú coneix la paraula adequada en català? Si és que n'hi ha, perquè en anglès fan servir també camaïeu (o camaieu, sense la dieresi), però sovint en l'expressió en camaieu.

Il·lustració: M. Piqueras

La pintora de Maria Antonieta: Élisabeth Vigée-Lebrun (1755-1842)

Els 30 de març de 1842 va morir a París Élisabeth Vigée-Lebrun, pintora francesa, gran retratista, coneguda sobretot perquè va pintar diversos retrats de Maria Antonieta. El primer mestre de pintura que va tenir va ser el seu pare, però va morir quan ella tenia catorze anys. Altres pintors, amics de la família, van seguir el mestratge iniciat pel pare, alhora que ella, amb només quinze anys, ja va començar a pintar retrats de gent coneguda i de la noblesa parisina i a guanyar força diners.

Tot i que no tenia inclinació pel matrimoni --Élisabeth era una dona independent, no necessitava ningú que la mantingués-- la seva mare li va aconsellar que es casés i ella va acceptar la proposta d'un marxant d'art, amb qui es va casar el 1775 (Lebrun era el cognom de casada). El matrimoni li permetria allunyar-se del seu padrastre, un home de molt mal caràcter. Tot i que el seu marit es guanyava molt bé la vida, era jugador i va explotar econòmicament Élisabeth, a qui exigia els diners que obtenia amb la pintura i fins i tot va obligar-la que impartís classes per augmentar els ingressos. Élisabeth s'havia fet famosa i rebia més encàrrecs dels que podia dur a terme, però gairebé mai tenia diners que pogués administrar ella o per comprar-se el que volgués.

Havent estat retratista de la noblesa, durant la Revolució francesa va decidir exiliar-se per evitar represàlies dels revolucionaris., i va establir-se a Roma amb la seva filla. En marxar de París només duia alguns lluïsos per al viatge, perquè el seu marit ho havia dilapidat tot en el joc. A Roma va haver de començar de zero i els anys que va viure exiliada, a Itàlia (Roma, Nàpols, Torí), Aústria (Viena), Rússia (Sant Petersburg, Moscou) es va guanyar la vida com a retratista. Dotze anys més tard va tornar a França. En les seves memòries descriu el terror, pena i alegria que sentia en tornar a trepitjar el seu país. Hi havia gent a qui no tornaria a veure perquè havia mort en el patíbul i això l'omplia de pena. Però estava contenta de poder veure amics i parents que encara eren vius. Va viure també un temps a Londres. Hi va anar per passar-hi només uns quants mesos, i s'hi va quedar gairebé tres anys. Després, a França de nou, repartia la seva vida entre París i una tranquil·la casa de camp.

El 1835 va publicar les seves memòries (disponibles en francès i en anglès a Internet), per on desfilen moltes persones que van marcar una època i molts artistes, també és una descripció de les principals corts europees.

En el Museu Nacional d'Art de Catalunya hi ha un quadre de Vigée-Lebrun (Retrat de nena, 1788-1790), que forma part del llegat Cambó.

Il·lustracions: Autoretrats d'Élisabeth Vigée-Lebrun el 1782 i el 1790 (Wikimedia Commons)

Antropolis

De vegades he vist obres clàssiques de la pintura que s'han convertit en dibuixos digitals fent servir lletres i signes gràfics de diferents mides i colors, de vegades fins i tot he vist reproduccions d'obres en què els pixels eren fotografies diminutes. De vegades, els pixels ultrapassen el límit de l'ordinador i podem veure coses com aquesta Gioconda "dibuixada" amb tasses de cafè:

L'origen de la foto és Likecool i en el seu web es pot veure, en una animació, com es va construir aquesta Gioconda.

Hi ha qui fa el contrari, i construeix obres pintades a l'oli a a partir de d'un dibuix fet primer de manera digital i pintat també virtualment. El 22 d'octubre s'inaugurarà a Roma l'exposició "Antropolis", del pintor italià Tommaso Ragnisco. Es tracta d'olis "digitals", obres que l'artista primer ha dibuixat i pintat amb colors digitals, i que després ha transportat damunt d'una tela on els ha afegit la pintura a l'oli. En el web del diari La Repubblica se'n pot veure un exemplar.

Visita llampec a Florència

La primavera, Sandro Botticelli (Foto Wikimedia Commons)

Ahir vaig tenir la tarda lliure i vaig fer una escapada a Florència. No hi havia tornat des que tenia divuit anys, gairebé la prehistòria. Encara que només fos per unes hores, m'abellia passejar de nou pels seus carrers, apropar-me al Ponte Vecchio i, si era possible, entrar a la Galleria degli Uffizi a veure una altra vegada La Primavera de Botticelli, un dels quadres que més m'han impressionat en la meva vida.

En veure la gernació que hi havia pels carrers, grups de turistes acompanyats de guia, grups familiars o d'amics, persones que, com jo, anaven soles, però també tenien aire de turistes, vaig imaginar-me que em seria impossible entrar-hi. Però, no; per sort, la majoria dels turistes que vagarejaven pels carrers del centre devien tenir més interès a comprar horribles souvenirs fabricats segurament a la Xina o Corea, o a fer-se la foto davant les estàtues de la piazza della Signoria o tocant el morro del porc sanglar en el mercat cobert proper (li diuen 'del porcellino', però és un porc senglar i té el morro tot lluent dels milions de mans que el deuen haver fregat al llarg del temps), que no pas a veure les obres d'art exposades a la Galleria degli Uffizi. Vaig haver de fer mitja hora de cua, temps que no em va semblar excessiu, atesa la categoria del museu.

La cua per entra a la Galleria degli Uffizi

La primera vegada que vaig visitar Florència va ser durant unes vacances amb els meus pares i germans, quan jo tenia quinze anys. Coneixia La Primavera de Botticelli pel meu llibre d'història de l'art i una postal que em vaig comprar a l'estamperia de la plaça del Pi (la que van tancar no fa massa temps). Però ni a la postal ni en el llibre no indicaven les mides del quadre. No sé per què, jo me l'imaginava d'unes mides com les de molts quadres que es veuen a les parets d'una casa, com a molt d'un metre i mig d'amplada. En entrar a la sala on es trobava la pintura vaig quedar bocabadada. Tenia al meu davant una obra que feia potser tres metres o més d'amplada i la bellesa que es podia apreciar en una reproducció en un llibre o una postal no era res al costat del que oferia la seva visió al natural.

Ahir, en arribar a la sala on es troba La Primavera, vaig tenir una decepció. Aquella impressió que em va causar el quadre als meus quinze anys no es va repetir. No pas perquè aquella pintura no m'agradi com aleshores, o perquè els anys hagin canviat la meva sensibilitat, sinó més aviat per l'ambient. Quan vaig venir amb la família, tot i que Florència era ja una ciutat turística de reconeixement mundial, no era el turisme massiu d'avui dia. En els museus, els quadres es podien observar molt millor, sense empentes, i era possible aturar-se a alguns metres de distància per contemplar una obra d'art sense que ningú no s'interposés entre tu i el quadre o l'escultura. O podies apropar-t'hi gairebé fins a tocar-la. A més, els museus eren un lloc de recolliment. Entrar en un museu era com entrar en una església, la gent parlava en veu baixa, mostrava un respecte per aquell espai.

Ahir, hi havia tanta gent a la sala on hi ha exposada La Primavera, que em va costar descobrir on era el quadre, però vaig sospitar-ho perquè tothom mirava en la mateixa direcció. Hi havia grups de turistes acompanyats de guies que els parlaven de Botticelli i la seva pintura en un aiguabarreig de llengües: italià, anglès, alemany... Total, perquè la meitat de la gent no els escoltés i xerressin pel seu compte. Allò semblava una olla de grills. Fins i tot una de les vigilants de la sala va estar-se una bona estona mantenint una conversa privada a través del seu telefonino.

En el centre de la sala hi ha uns seients des d'on es podria veure molt bé La Primavera i El naixement de Venus, que és l'altre quadre estrella de Botticelli, si la gent no ho impedís. Hi vaig seure i vaig quedar-m'hi una bona estona esperant que marxés aquella marabunta. Tot i que a estones la sala era relativament tranquil·la, em va ser impossible contemplar a distància i en silenci el quadre sencer. Sempre hi havia una remor de fons i algú o altre que impedia la vista sencera del quadre. Només a peu dret i des de molt a prop, es possible veure'l sense ningú al davant. Però així, es perd la visió de conjunt.

Malgrat la parcial decepció, però, va valer la pena el viatge des de Pisa i la cua que vaig fer per entrar al Museu.

Georgia O'Keeffee

"Sé que no puc pintar una flor. No puc pintar el sol en el desert en un matí d'estiu brillant, però potser en termes del color de la pintura puc transmetre [...] la meva experiència de la flor o la experiència que fa que la flor tingui importància per a mi en aquell moment particular."
Georgia O'Keeffee, 1930

El 6 de març de 1986 va morir a Santa Fe (New Mexico, EUA) Georgia O'Keeffee, una de les pintores nord-americanes més destacades del segle XX. Durant molt de temps, però, els retrats fotogràfics que va fer-li el seu company Alfred Stieglitz (uns 300, entre 1917 i 1937) eren gairebé més coneguts que la seva pròpia obra, especialment el retrat reproduït aquí, a la dreta.

O'Keeffee va néixer a Sun Prairie (Wisconsin, EUA) el 15 de novembre de 1887, en una família de pagesos. La seva mare (Ida Totto) era filla d'un noble hongarès emigrat als Estats Units el 1848 i s'havia educat a l'Est del país. Potser això va fer que, quan Georgia va mostrar les seves dots artístiques, els seus pares l'animessin a seguir estudis artístics. El 1905 va matricular-se a l'Escola de Belles Arts de l'Art Institute de Chicago. Posteriorment va anar a Nova York, on el 1916 va fer la seva primera exposició individual. El propietari de la sala era Alfred Stiegliz i va quedar impressionat pel seu treball. Es van enamorar i ell, que estava casat, va divorciar-se per casar-se amb Georgia.

L'any 1929 va visitar el desert de New Mexico i va quedar enamorada del seu paisatge i de la seva llum, que van ser font d'inspiració per a la seva pintura durant molts anys. El seu marit va morir el 1946, i el 1949 ella va instal·lar definitivament a New Mexico. De vegades les seves obres semblaven mostrar la realitat deformada a través d'una lent d'augment; per exemple, flors molt grans, potser només una i no semrpe sencera, en tot el quadre. Posteriorment, quan pintava a New Mexico, la seva pintura sintetitzava l'abstracció de paisatges i flors típics d'aquella zona; moltes vegades eren pujols rocallosos i desèrtics, ossos i carcasses d'animals, cases típiques.

A Santa Fe (New Mexico) hi ha el Museu Georgia O'Keeffee.

Obra reproduïda: Primavera, 1923/24, que es troba a l'Art Institute de Chicago.

Caravaggio i la fitopatologia

Caravaggio: Cistella de fruita (oli sobre tela, Biblioteca Ambrosiana)

Molts pintors i dibuixants han representat amb gran precisió i detall els arbres i altres plantes del seu entorn. Aquest aspecte està molt treballat en les obres de Caravaggio, que va posar especial atenció en la representació de les manifestacions patològiques de les plantes que pintava en les seves obres.

Un investigador actual, Giuseppe Fogliani, fitopatòleg de la Università Cattolica del Sacro Cuore de Piacenza (Itàlia), ha estudiat aspectes històrics de les malalties d'algunes plantes a través de la pintura i la literatura, amb atenció especial a l'obra de Caravaggio. Per exemple, en el quadre Cistella de fruita, Fogliani ha identificat algunes alteracions morfologiques, que el pintor va representar molt fidelment, i que poden atribuir-se a malalties víriques; fulles amb taques i deformades, com els mateixos pàmpols, difícils d'identificar com a fulles de vinya.

Fogliani és el fundador i director del Centre Llombard de Recerca d'Estudis Vitivinícoles de Riccagioa a Torrazza Coste (Pavia, Itàlia), que va ser construït pel Collegio Ghislieri, de la Universitat de Pavia, per a la producció del vi per als àpats dels estudiants. (La Universitat de Pavia funciona de manera semblant a les clàssiques angleses, amb collegi on viuen els estudiants.)

I en el Collegio Ghislieri se celebrarà el 19 de gener de 2009 una jornada d'estudis sobre Caravaggio i la fitopatologia, durant la qual el mateix Fogliani guiarà els assistents en el reconeixement de les malalties que es poden reconèixer en algunes pintures de Caravaggio, identificant-les amb els mitjans de què avui dia es disposa, i explicarà com ha estat relativament fàcil arribar a una conclusió científica gràcies a l'altíssim grau de realisme de les pintures considerades. Altres ponents tractaran de la tècnica emprada per Caravaggio en aquestes obres, del coneixement que es tenia de les malalties de les plantes en el Cinquecento, i de l'aplicació al món vegetal de la teoria mèdica dels quatre humors --a cavall entre el Cinquecento i el Seicento-- per a la comprensió de les malalties de les plantes.

Il·lustració lateral: Caravaggio, El jove Bac malalt (oli sobre tela; Galleria Borghese, Roma)

Petita història de Mercè Rodoreda

La Petita història de Mercè Rodoreda és un llibre sobre una dona, Mercè Rodoreda, fet per dues altres dones, Marta Nadal i Pilarín Bayés, que han aconseguit una petita joia:


Suposo que aquest llibret (12 pàgines i les cobertes) està pensat per explicar la vida de Mercè Rodoreda a la mainada. No sé, però, si la mainada en gaudirà tant com ho fet jo llegint-lo i --sobretot-- contemplant-ne les il·lustracions de Pilarín Bayés.

Sóc una fan de Pilarín Bayés des que vaig començar a comprar a les meves filles i al meu fill els llibres il·lustrats per ella. Davant dels seus dibuixos em puc passar estones llargues. És com estar contemplant una obra del Bosco, amb tants de detalls, que no pots passar-hi de llarg (quan vaig al museu del Prado em reservo una bona estona per a la sala del Bosco). En aquest llibret, iniciativa de la Fundació Mercè Rodoreda (Institut d'Estudis Catalans), la Institució de les Lletres Catalanes i l'Institut Ramon Llull, he dedicat més estona a mirar-ne els 'ninots' que no pas a la lectura del text.

En molts llibres, les il·lustracions solen ser un complement del text. Aquí és al contrari. Els dibuxos són la biografia de l'escriptora, amb molts de detalls, i el text n'és el complement. Com deia la principi, una petita joia!

Graffiti: vandalisme o art? (I)

Els graffiti, que en català es denominen grafits (el terme ja es troba incorporat al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, el DIEC), tenen molts detractors, però també molts partidaris. En primer lloc, cal distingir entre grafits i pintades, perquè hi ha qui ho fica tot en un mateix sac. Segons el DIEC, un grafit és una 'inscripció o dibuix fet en una paret, un monument, etc.' Per altra banda, el DIEC defineix una pintada com: 'Paraula o frase de contingut social o polític escrita en la paret d'un lloc públic.'

Trobo incompleta la definició de 'grafit'. O potser la idea que jo en tinc no coincideix amb la que en tenia qui va redactar aquesta entrada del diccionari normatiu català. Un dels exemples que s'indiquen és 'monuments'. És possible que hi hagi grafits fets sobre monuments, però en aquest moment no puc recordar-ne ni un. En canvi, sí que hi he vist moltes pintades. M'hauria semblat més adient haver triat portes, parets mitjanceres o trens com a exemples d'espais on hi sol haver grafits. Pel que fa a la definició de 'pintada', tampoc no em sembla que sigui completa. El DIEC oblida que hi ha pintades que no són de caire social ni polític. Fa poc vaig veure una declaració d'amor en una porta de ferro d'un local comercial.

Hi ha qui confon grafits i pintades, les considera una manca de civisme i voldria que desapareguessin i es castigués qui es dedica a fer-les. També hi ha qui confon grafits i pintades, però veient-los com una manifestació artística i social, i creu que prohibir-los va contra la llibertat d'expressió.

Jo em trobo a mig camí. En general, no m'agraden les pintades en les parets, especialment si es tracta de monuments artístics i històrics. Però no em molesten gens algunes pintades enginyoses que he vist de vegades sobre murs atrotinats o llocs on visualment no feien cap nosa. Recordo que en la dècada de 1980, quan moltes pintades eren de caire polític, en una tàpia de Sarrià va aparèixer un dia una pintada --que va durar anys-- que deia "Tinc una pixera que m'arriba a la Jonquera". Em va fer gràcia, perquè em va semblar una mena de menfotisme, algú que passava d'escriure sobre els murs consignes polítiques, que era el que es feia.

Pel que fa als grafits, no entenc aquesta dèria de perseguir els artistes que els fan (sempre que no els pintin damunt d'un monument o en les façanes d'edificis nobles o històrics). A Barcelona, hi ha carrers de Ciutat vella on passejar a les hores en què les botigues estan tancades és anar a veure una exposició d'art a l'aire lliure perquè moltes portes de ferro tenen grafits. I les entrades per tren a moltes grans ciutats del món són més agradables gràcies als grafits que es poden veure en tàpies i murs i en vagons de tren vells.

Fa anys vaig veure un documental sobre els grafiters del metro de Nova York i la guerra que tenien contra ells alguns inspectors de la companyia, que anaven desesperat per enxampar-los. Per als artistes, era com un repte pintar els vagons i no ser atrapats. No puc entendre que els prohibissin fer aquells dibuixos tan bonics que conferien al vagó un aspecte molt més alegre.

Mur en El Forum de Barcelona dedicat a grafits
Foto Vicent Ramos, de fr.wikipedia

En el meu barri --Les Corts-- en el lloc on hi ha els jardinets de la sortida del metro, hi va haver una pintada en el mur que tapava el solar que ara ocupen els jardins. Crec que es va fer amb permís de l'Ajuntament. I en algunes portes de botigues del barri també hi ha grafits, aquest art del carrer que anima les ciutats modernes.

Grafit sobre l'especulació. En algun lloc del barri de Ciutat Vella, a Barcelona.

A tocar dels Jardins del Dr. Fleming, a Barcelona. La paret era ruïnosa

En el carrer Dolors Masferrer, de Les Corts.

A mig camí entre pintada i grafit. Però unes portes
més alegres que la del costat, de color uniforme.
Carrer Dolors Masferrer, les Corts

Aquest grafit va durar molt poc. De seguida va quedar ocult per capes de pintura.
Travessera de les Corts a tocar de C/ Joan Güell.

Pizzeria "Al Tall", Travessera de les Corts

4 de març. Norah Borges

Norah Borges (1901-1998) va ser una de les pintores i il·lustradores argentines de més prestigi del segle XX. Va néixer al barri de Palermo, a Buenos Aires, el 4 de març de 1901. El seu nom era Leonor Fanny, però el seu germà (el qui seria famós escriptor Jorge Luis Borges) la va anomenar Norah i va ser el nom amb què es va fer famosa.

Va estudiar pintura a Europa (Ginebra, Mallorca, Sevilla). Va casar-se amb Guillermo de Torre, escriptor i crític espanyol, especialitzat en el moviment ultraïsta, al qual s'integraren Norah i Jorge Luis Borges. Va fer il·lustracions per a revistes d'avantguarda, primer a Europa i després a l'Argentina, entre les quals Manometre, Prisma, Proa, y Martín Fierro. També va il·lustrar llibres: alguns de Ramón Gómez de la Serna i una edició il·lustrada de Platero y yo, de Juan Ramón Jiménez.

Excepte un llibre que va escriure i il·lustrar ella mateixa als 14 anys, no es conserven obres dels seus inicis com a artista, perquè ella mateixa les va cremar. Va introduir l'art modern a l'Argentina, i el seu estil es movia entre l'expressionisme i el cubisme. Va treballar fins tres anys abans que li arribés la mort a l'avançada edat de 97 anys.

Per saber-ne més: Necrològica al diari Clarín, Norah Borges. Mito y vanguardia.

La realitat onírica de Frida

Ahir vaig veure per TV Frida, la pel·lícula basada en la vida de la pintora mexicana Frida Kahlo (1907-1954). N'havia llegit la biografia, i crec que la pel·lícula distorsiona (no sé si molt o poc) la realitat potser perquè se centrar principalment en la relació amorosa entre Frida i Diego Rivera, el pintor amb qui va casar-se dues vegades (amb un divorci pel mig). De tota manera, fa de bon veure; és un fil molt dinàmic i acolorit --com ho és Mèxic--, amb una Frida (Selma Hayek) que sembla una germana de l'original però sense bigoti, i una estètica molt cuidada.

Als 18 anys, Frida va patir un greu accident quan l'autobús en què viatjava va xocar contra un tramvia i ella en va resultar molt malferida. Des d'aleshores el patiment físic va acompanyar-la fins a la mort, quan tenia només . La seva lluita contra l'adversitat i la difícil relació amorosa amb Diego Rivera van quedar reflectides en moltes de les seves pintures i dibuixos.



Tinc un llibre d'aquests que considero petite joies --però molt valuoses-- que reprodueix el diari que Frida va fer els darrers anys de la seva vida. És un diari molt especial i no he dit que 'va escriure', sinó que 'va fer' perquè, a més dels textos, conté molts dibuixos; el text manuscrit de vegades és també un motiu decoratiu. En mostro aquí la coberta i algunes pàgines.







Se equivocó la paloma
se equivocaba...
















En vez del Norte fué al Sur
Se equivocaba...
Creyó que el trigo era el agua.
Se equivocaba...








Agosto de 1953.
Seguridad que me van a amputar la pierna derecha. Detalles sé pocos pero las opiniones son muy serias. Dr. Luis Méndes y el Dr. Juan Farill.

Estoy preocupada, mucho, pero a la vez siento que será una liberación. Ojalá y pueda ya caminando dar todo el esfuerzo que queda para Diego, todo para Diego.