Alexandria, on les cultures conflueixen

Alexandria, amfiteatre romà

Quan pensem en la cultura egípcia, sol ser en referència a l'Egipte dels faraons i de les piràmides. La majoria de viatges organitzats per visitar aquell país tenen com a objectiu fer conèixer als turistes la cultura faraònica, que certament és impressionant perquè abasta uns 3000 anys de la història d'Egipte i ha deixat un llegat incalculable pel que fa a l'art, la ciència i la tecnologia. En canvi, l'Egipte grecoromà, que té en la ciutat d'Alexandria el seu màxim exponent, no desperta tant d'interès, potser per ser representatiu d'una cultura que ens és més propera. Tanmateix, i com diria la guia Michelin, Alexandria mérite le détour; fins i tot mereix ser el principal objectiu d'un viatge a Egipte.

L'anunci de la conferència que Ismail Serageldin, director de l'esmentada Biblioteca, farà aquest dijous (3 de juliol 2004) a Barcelona, en el Born Centre Cultural, m'ha fet recordar un viatge molt especial que vaig fer a Egipte. A mi, segurament no se m'hauria acudit anar expressament a Alexandria. Per això estic tant agraïda a la meva amiga CC, que en va tenir la idea i el 2003 va encarregar-se de l'organització d'aquell viatge, que tenia com a objectiu principal visitar aquella ciutat i especialment la seva moderna Biblioteca. Era un viatge en grup i normalment defujo d'aquest tipus de viatges. Però el grup era molt reduït, format per persones que, tot i ser d'àmbits diversos, vam formar un conjunt ben cohesionat i que defugia molts dels tòpics típics d'aquesta mena de viatges. Crec que vam desconcertar Nasser, el guia que ens va acompanyar durant el viatge i el seu cap, que va ser amb nosaltres a l'arribada i el dia de la tornada. No entenien que no volguéssim visitar una fàbrica --i botiga-- de perfums o que no ens interessessin els espectacles dissenyats per als turistes. (Encara recordo el seu estupor quan, durant un sopar en un vaixell pel Nil, jo vaig quedar-me a la coberta contemplant el reflex de la Lluna en el riu i escoltant la remor de les aigües, mentre a la sala de la part inferior unes ballarines animaven els visitants --sobretots els masculins-- amb la dansa del ventre.) A més, a Alexandria, vam demanar a Nasser que ens portés a llocs que ell mai no havia visitat, com ara el cementiri grec, on hi ha la tomba del poeta Konstantinos Kavafis; l'hotel Cecil, escenari important d'El quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell, i especialment, una visita detallada a la moderna Bibliotheca Alexandrina, on vam passar el darrer dia de l'any.

Reprodueixo aquí l'article que, sobre la Bibliotheca Alexandrina vaig publicar en el diari AVUI el 20 de gener de 2004. Cal tenir en compte que l'article té més de deu anys i que els darrers temps, després d'un fallida primavera àrab, Egipte ha passat per moltes vicissituds. Possiblement en alguns aspectes aquest article ara seria diferent.

La Bibliotheca Alexandrina, far de la cultura del segle xxi

La Bibliotheca Alexandrina, construïda a uns 200 metres de distància del lloc on es trobava l’antiga Biblioteca fundada per Ptolemeu I, és un projecte internacional pensat per ser el far de la cultura del segle xxi, un centre de coneixement universal i el lloc de confluència de la diverses cultures actuals.

La moderna Bibliotheca Alexandrina aspira a ser, com l’antiga, un centre de coneixement, aprenentatge, tolerància i germanor. Des de la seva situació a pocs metres del mar, la Mediterrània es veu com el pont de mar blava cantat per Llach, “un pont que agermana pells i vides diferents”. L’antiga Biblioteca, fundada l’any 288 aC, va ser un punt de trobada intel·lectual del món clàssic i de confluència de les diverses cultures que convivien a Alexandria, on hi havia egipcis, grecs, romans, àrabs, siris, perses i jueus. Tot i l’enorme col·lecció d’obres escrites que contenia, era molt més que una biblioteca; era una institució més semblant al que després van ser les universitats, un institut de recerca, un lloc de trobada en el centre de les muses o Mouseion. Va superar de bon tros el model d’Atenes en què van inspirar-se els seus fundadors.

            Les biblioteques medievals més destacades són insignificants al costat d’aquell centre que el segle I aC tenia més de mig milió d’obres i atreia intel·lectuals, científics i homes de lletres. A l’escola d’Alexandria pertanyen pensadors com ara Aristarc, el primer a afirmar que la Terra girava al voltant del Sol; Hiparc, el primer a mesurar la durada de l’any solar (amb una aproximació de 6,5 minuts); Eratostenes, el primer a mesurar la circumferència de la Terra (amb un error només del 0,5 per cent); Euclides, considerat el pare de la geometria; Arquímedes, el més gran matemàtic de l’antiguitat; i Cal·límac, que va fer el primer catàleg de llibres classificats per tema i autor, per la qual cosa pot considerar-se pare de la biblioteconomia. En el Mouseion va fer-se el disseny del Far, que, amb els seus 150 metres d’alçada i un complex sistema d’il·luminació i de deteccció de vaixells, va ser una de les set meravelles del món antic.

            El declivi i la destrucció de la Biblioteca van ser graduals. L’any 48 aC alguns dels seus edificis van ser destruïts pel foc que va escampar-se des del port quan Juli César hi va fer cremar la flota egípcia. Posteriorment, el fet que la ciutat fos un focus cultural va ser la causa de molts aldarulls entre cristians i no cristians. Durant les revoltes del segle iii, l’exercit romà va destruir el barri on hi havia la Biblioteca i el Museu. Els intel·lectuals que hi treballaven van haver de traslladar-se a la «sucursal», en el temple de Serapis. La fi de la Biblioteca gairebé coincideix amb la mort d’Hypatia (370-415) en mans dels cristians. Hypatia, filla del filòsof i matemàtic Theó, era al capdavant de l’escola neoplatònica d’Alexandria i simbolitzava el coneixement i la ciència, que els cristians primitius identificaven amb paganisme. Entre els seus deixebles hi havia, però, alguns cristians com Sinesi de Cirene, del qual hi ha algunes cartes en què demana consell a Hypatia per construir un astrolabi i un higroscopi.

             Des de la desaparició de la Biblioteca, Alexandria ha alternat èpoques d’esplendor i de foscor. Per la seva posició geogràfica entre Orient i Occident va ser un punt estratègic de les rutes comercials. Els catalans hi van establir un consolat el 1264 i el 1381 li van donar reglaments administratius. Tot i que la descoberta de noves rutes marítimes a partir del segle xv va fer davallar el paper hegemònic d’aquesta ciutat, el record de la seva biblioteca, que encara perdurava, va seguir transmetent-se de generació en generació.

Mostafa El-Abbadi

            «L’èxit té molts pares», diu Mostafa El-Abbadi, professor jubilat de la Universitat d’Alexandria, i lluitador incansable per la recuperació de la Biblioteca.  Tanmateix, si hi hagués categories per als pares d’aquest projecte, El-Abbadi ocuparia un dels graons més alts. Des de 1960 va anar propagant pel món la seva idea i fent contactes amb institucions internacionals, governs de molts països, urbanistes i arquitectes per fer possible el seu somni. El 1986 la UNESCO va aprovar el seu projecte i el 1988, tot i que no hi havia encara diners per construir-la, es posava la primera pedra de la nova Bibliotheca Alexandrina, amb assistència de Frederic Mayor, aleshores director general de la UNESCO, i de Mohamed Hosni Mubàrak, president d’Egipte. L’empresa noruega Snøhetta guanya el concurs internacional del projecte i l’ajut internacional fa possible que el 1994 se’n comencin els fonaments. Però el lloc és ple de restes arqueològiques i cal extreure-les amb cura (moltes són ara exposades en un dels museus de la Biblioteca). Finalment, el 1995 comença la construcció dels diversos edificis. El 16 d’octubre de 2002 s’inaugura oficialment la Bibliotheca Alexandrina, que es regeix per un patronat i un comité executiu. Mubàrak presideix el patronat i entre els patrons hi ha la reina d’Espanya i el president de França. Entre els membres del comitè executiu, presidit per la Sra. Mubàrak, hi ha el semiòleg Umberto Eco, l’ especialista en arqueologia Lluís Monreal, el premi Nobel de literatura (1986) Wole Soyinka i el premi Nobel de química (1999) Zewail Ahmed. El paleontòleg nord-americà Stephen Jay Gould (1941-2002) també n’era membre.

            La Bibliotheca Alexandrina és una obra cabdal de l’arquitectura moderna, amb alguns elements de l’antic art egipci. L’edifici principal es troba parcialment per sota del nivell del mar i està concebut per transmetre la idea d’un disc solar que s’enlaira des de terra mirant el mar. Els murs de granit negre d’Assuan tenen gravades lletres dels alfabets de 120 llengües. La sala de lectura és un enorme espai obert i lluminós, amb set nivells, 1700 llocs de lectura i capacitat per a 500.000 llibres (la capacitat total de la biblioteca és d’uns quants milions). Les obertures del sostre permeten l’entrada de llum, però no del raigs de sol, que malmetrien els llibres. Una part de l’edifici és sota el nivell del mar i el sostre està sostingut per 98 columnes que acaben en forma de lotus. Hi ha també una biblioteca per a la mainada, una altra per a invidents (amb llibres electrònics i en Braille), cinc instituts de recerca, un centre d’Internet, diversos museus, un planetari, sales d’exposicions i un gran centre de congressos. El Planetari i el Museu de ciències són els hereus de l’antic Mouseion i formen un conjunt arquitectònic separat de l’edifici principal. Sota una esfera —el Planetari— que sembla sospesa en l’aire, el Museu ocupa un espai rectangular i fa un recorregut per la història de la ciència. A diferència d’altres museus egipcis, no conté peces de gran valor; els visitants, però, no en surten decebuts.

            Els principals objectius de l’actual Bibliotheca Alexandrina són: ser una finestra d’Egipte al món que permeti la visió en tots dos sentits; ser una biblioteca de l’era digital que treballi amb altres grans biblioteques del món i que, mitjançant Internet, permeti l’accés a obres que altrament serien fora de l’abast dels seus lectors; ser un centre de coneixement universal, un lloc de confluència de cultures i un espai de tolerància i de diàleg. Uns objectius en els quals sembla haver-se inspirat també el Fòrum de les Cultures que d’aquí a uns mesos es farà a Barcelona. Tant de bo ambdues empreses arribin a bon port.

(Amb la perspectiva dels deus anys passats, crec que el Fòrum va ser una oportunitat perduda o potser massa precipitada, si bé va servir per obrir la ciutat a nous espais que a poc a poc han anat prenent forma, com ara un lloc on organitzar grans concerts populars, un edifici per a congressos de gran abast o un nou edifici per a l'exposició de referència del Museu de Ciències Naturals.)

Bibliotheca Alexandrina, sales de lectura

La visita a la Bibliotheca Alexandrina havia estat concertada feia alguns mesos i el "pare" del projecte de la renovada biblioteca, Mostafa El-Abbadi va rebre el nostre grup. Mentre esperàvem que ens rebés, en un sofà del vestíbul esperava també una parella amb dues criatures, que ens miraven i semblava que parlessin de nosaltres. Jo, que no segueixo els fets de la jet set espanyola, no sabia qui eren, però després em van dir que eren Ágatha Ruiz de la Prada i Pedro J. Ramírez i que anaven rondinant perquè deien que a ells havien de rebre'ls abans que a nosaltres. Deu anys després penso si la parella Ruiz de la Prada-Ramírez no devien visitar també un lloc on va anar el nostre grup: el monestir de Sant Menna. Nosaltres hi vam anar per la relació existent entre aquell monestir, que es troba en el desert, a 140 km d'Alexandria, i el poble de Sentmenat, en el Vallès Occidental, on vivien dues persones del nostre grup. El nom d'aquest poble deriva del del seu patró, Sant Menna, al qual hi té dedicada l'església. I ves per on, el nom sencer de la dissenyadora i aristòcrata (entre altres títols té el de marquesa de Castelldosrius) que esperava per visitar el professor El-Abbadi es Ágatha Ruiz de la Prada i de Sentmenat.

Lynn Margulis i Pere Villalba signen a la Biblioteca d'Alexandria

No sé si, perquè en el nostre grup hi havia erudits del món clàssic, com ara Pere Villalba, traductor al català d'algunes obres de Cal·límac per a la la col·lecció Bernat Metge, i una científica de renom internacional --la biòloga nord-americana Lynn Margulis (1938-2011)-- o senzillament perquè era costum de la Biblioteca envers els visitants estrangers, però el cas és que, després de ser rebuts pel professor El-Abbadi, ens van convidar a fer sengles visites guiades a la Biblioteca i els centres i museus associats. A mi, com a representant de l'Associació Catalana de Comunicació Científica --aleshores n'era vicepresidenta-- també em van rebre en el gabinet de comunicació i em van proporcionar informació per fer després l'article per al diari AVUI.

En deu anys, el fons de la Bibliotheca Alexandrina ha augmentat molt i d'aquells 500.000 de llibres que contenia a finals de 2003, s'ha passat a milions, especialment gràcies a un donatiu de 500.000 llibres --tants com els que tenia el 2003-- que va rebre de la Biblioteca Nacional de França el 2010 i que va convertir-la en una de les principals biblioteques francòfones del món.

Segons llegeixo en l'anunci de la conferència d'Ismail Serageldin, el director de la Bibliotheca Alexandrina "aportarà les seves reflexions sobre com repensar els museus i les institucions de patrimoni i coneixement en un futur dominat per les noves tecnologies". És cert que les noves tecnologies han causat molts canvis en tots els àmbits, i que les institucions que han sabut adaptar-s'hi n'han tret força profit i en molts casos han ampliat els seus objectius i el ventall de les seves activitats. La Bibliotheca Alexandrina, per exemple, té entre els seus projectes el de ser una rèplica (mirror) de l'Arxiu d'Internet, que conté la memòria de totes les pàgines web desenvolupades a Internet des de 1996. L'Arxiu d'Internet original es troba a San Francisco i el de la Biblioteca d'Alexandria és el primer que va establir-se fora dels Estats Units. Els aparells que es fan servir amb aquesta finalitat tenen una memòria que es mesura en petabytes. 1 petabyte (o 1 PB) equival a 10 elevat a 15 bytes, és a dir, 1.000.000.000.000.000 bytes o un milió de gigabytes. I el paper dels museus en el futur serà debatut el mes d'octubre d'enguany a la Bibliotheca Alexandrina, en el  Congrés Anual del Consell Internacional de Museus.

Potser us interessarà:
- Bibliotheca Alexandrina. Web oficial de la Biblioteca.

- Viatges i llibres (aquest blog, 21.12.2007). Sobre les visites a llocs emblemàtics que apareixen en obres literàries, com l'Hotel Cecil d'Alexandria.
- Alexandria, Kavafis i Ítaca (aquest blog, 30.08.2004). Tot recordant alguns detalls del viatge a Alexandria.

Fotos: M. Piqueras (desembre 2003)

Ensumar la llibertat

Nadia El-Awady deia en una de les seves piulades d'ahir al vespre que el seu pare, un home de 73 anys, malalt, avui volia anar a la plaça Tahrir; ella feia una crida per si algú podia deixar-li una cadira de rodes. No ha aconseguit cap cadira de rodes, però han anat igualment a la plaça. Hi han arribat amb taxi; a poc a poc han entrat a la plaça, travessant grups de gent, i ella ha dut una cadireta perquè el seu pare pogués seure. Explica que segueixen la missa que celebren els cristians --diu Nadia que el seu pare és musulmà conservador, amb barba-- i que cristians i musulmans, plegats cantaven AMEN.

Fa uns minuts, Nadia ha enviat una altra piulada a Twitter en què diu que el seu pare esta gaudint del millor moment de la seva vida a la plaça Tahrir; i que li ha dit que per fi ensuma la llibertat!

Actualització: 06.02.2011, 16.26
El pare de Nadia a la plaça Tahrir: http://twitpic.com/3x4a7u

Comparacions: El Caire - Barcelona

A El Caire, aquests dies passats aproximadament un milió de persones s'ha manifestat per protestar contra el govern de Mubarak. Això representa aproximadament un 1,25% de la població d'Egipte, que és d'uns 80 milions d'habitants.

A Barcelona, el de 10 de juliol de 2010, aproximadament un milió de persones es va manifestar per protestar contra el Govern espanyol. Això representa aproximadament un 13,3% de la població de Catalunya, que és d'uns 7,5 milions d'habitants.

Barcelona, 10 de juliol 2010

Tot el món està --estem-- pendents del que passa a El Caire i s'hi interessa --ens hi interessem. Em sembla que el món està pendent del que passa a Barcelona només els dies que el Barça juga al Camp Nou.

La lluita continua

Un dia més la meva mirada s'escapa de tant en tant d'un monitor --el de treball-- a l'altre on les piulades de @NadiaE em posen al corrent del que passa a la plaça Tahrir d'El Caire i el que representa aquest moviment de protesta per a ella i per al poble egipci. De tota manera, devem ser tants milions les persones que estem pendents de twitter, que de tant en tant em surt això:

 Algunes de les coses que ha dit Nadia avui:

Al llarg d'aquests dies, el pare ens ha encoratjat per sortir i fer que les coses canviïn. Aquest matí m'ha dit que anés en compte.

Tinc la sort de tenir una família i uns amics que donen suport al que estem fent.

En veure tota mena d'egipcis possibles avui, estic molt orgullosa.

Nawal El-Saadawi, quasi 80 i resisteix

Malgrat que té gairebé 80 anys, està decidida a passar la nit a la plaça Tahrir. Ho ha dit ella mateixa a Nick Kristof, columnista del New York Times. Nawal El-Saadawi, l'escriptora egípcia a qui la seva lluita pels drets de les dones i per la llibertat li ha costat durant molts anys enfrontar-se al règim dictatorial del seu país (ja en temps de Sadat va passar uns mesos a la presó), ha unit la seva veu a la del poble per reinvidicar un cop més el dret a la llibertat.

Potser us interessarà:
- Pàgina personal de Nawal El Saadawi i Sherif Hetata

Foto: Nick Kristof (http://twitpic.com/3w5bsc)

@NadiaE torna a piular

"Mubarak no va poder aturar la revolució fent servir els matons de la policia. Ara intenta aturar-la fent que el mateix poble egipci es divideixi" (Nadia El-Awady, periodista egípcia, des de la plaça Tahrir, 02.02.2011, via twitter)

Estava amoïnada, sense saber res de Nadia El-Awady des que el govern egipci va decidir aïllar el país tallant Internet i la telefonia mòbil. Fa uns dies parlava en aquest bloc d'aquesta periodista egípcia, i com, gràcies a les seves piulades, vaig assabentar-me que el poble egipci havia despertat de l'ensopiment i la submissió a un règim totalitari i havia sortit al carrer per demostrar el seu emprenyament.

Avui, quan al migdia he donat un cop d'ull a twitter, m'he trobat de nou amb les piulades de Nadia. El país ha recuperat la connexió a Internet i ella tornava a enviar el seu testimoni des de la plaça Tahrir. I si aquests dies estava amoïnada per no rebre notícies seves, ara estic angoixada per les que està enviant les darreres hores i pel que he vist en directe per televisió fa un parell d'hores.

Les darreres piulades de Nadia parlen de la pèrdua de la seva càmera de vídeo, que li han destrossat els seguidors de Mubarak, i sembla que també han destrossat la d'un periodista de la CNN; la premsa són en el punt de mira dels seguidors de Mubarak, que avui han invadit la plaça, convertint una protesta pacífica en un camp de batalla. Diu també que ha passat dues hores en un tanc veient com els dos grups  --els seguidors de Mubarak i la gent que protesta-- es llençaven mútuament pedres i còctels molotov. Potser el foc que diu que ha vist al costat del Museu Egipci sigui com a resultat d'algun còctel. Sembla ser que les sortides de la plaça estan blocades pels seguidors de Mubarak. Espero que tot acabi bé, però les coses s'estan complicant.

Si voleu segui el testimoni de Nadia: http://twitter.com/#!/NadiaE

Actualització (02.02.2011, 22.50):

Podeu veure fotos preses per Nadia divendres passat a la plaça Tahrir a http://on.fb.me/e0dIni

(Foto: M. Piqueras, 30.12.2003)

Nadia El-Awady i Twitter

Dimarts vaig estar tot el dia enganxada a l'ordinador fent feina i no vaig veure les notícies de la TV ni vaig escoltar la ràdio. De tant en tant, per desconnectar entrava a twitter i així va ser com em vaig assabentar de la jornada de protesta a Egipte. Hi vaig veure les piulades de Nadia El-Awady, metge i periodista científica a qui segueixo, que anava explicant el que passava a El Caire.

Nadia és una dona que, en el seu perfil de twitter es defineix com a "mother, journalist, wanderer/traveler, diver, climber, and skeptic of everything I've learned to-date" (mare, periodista, caminant/viatgera, submarinista, escaladora i escèptica de tot el que he après fins ara). A les reunions i congressos en què hem coincidit, sempre l'he vista amb el típic vel que se sol identificar amb submissió tot i que ella, de submisa, no en té res. És una dona molt avançada que actualment presideix la Federació Mundial de Periodistes Científics (World Federation of Science Journalists, WFSJ) i està treballant en l'organització del proper congrés mundial de periodisme científic  (WCSJ2011), que es farà a El Cairo a finals de juny

Com escrivia ahir aquí, hi ha maneres d'esquivar la censura que el govern egipci ha volgut imposar a les persones que estaven informant de la situació al país a través de twitter, i Nadia, que va quedar en silenci per unes hores, torna a enviar les seves piulades. En una d'elles diu: "Doesnt egy govt know that social networkers r either geeks or ppl who know geeks and that we're bound to figure how to bypass blocks?" I en una altra afirma que el govern, en censurar Facebook i Twitter, ha demostrat que la revolta del 25 de gener ha estat una veritable revolució dels mitjans socials.

Ahir, Nadia va patir els efectes dels gasos lacrimògens que va llençar la policia contra les persones que es manifestaven. Avui hi ha anat preparada: amb el casc que es posa quan escala, per protegir el cap de possibles cops, i amb les ulleres de submarinista, per evitar l'efecte dels gasos, si la policia tornava a emprar-los per dissoldre les manifestacions.

Vaig treballant en una pantalla mentre a l'altra de tant en tant llegeixo les piulades de Nadia. Si voleu seguir-la: http://twitter.com/#!/NadiaE

(Foto: M. Piqueras, 06.07.2010)

Twitter i Egipte

Si és cert el que diuen algunes piulades rebudes des d'Egipte, el govern d'aquell país es deu haver adonat del poder de Twitter, que permet enviar a tot el món informació instantània de la jornada de revolta. Potser per això, en aquell país, l'accés a Twitter està bloquejat (no puc assegurar-ho, però, només ho he llegit en alguna piulada). En les llistes #jan25 i #egypt alguns els aconsellen que, per a esquivar la censura, entrin a twitter pel web d'una universitat estrangera.

En els missatges més recent molta gent prega a Europa i els Estats Units que demanin als seus mitjans que cobreixin els fets que s'estan desenvolupant a Egipte. Moltes de les notícies són confuses. Hi ha qui diu que Mubarak i la seva família han marxat del país. Sigui com sigui, la tecnologia ha canviat el món en molts pocs anys. primer van ser els mòbils i els "passa-ho", després s'hi han ajuntat  Facebook i, sobretot, twitter, amb les piulades que, amb un sol tweet, difonen el missatge per la xarxa immediatament.

A Youtube ja hi ha vídeos i fotos de les manifestacions pels carrers d'El Caire. I crec que, de vegades, més important que per mostrar-ho al món és perquè ho vegi la gent del propi país si hi actua la censura i els mitjans estan emmordassats. Com aquella dita castellana que diu que "no se puede poner puertas al campo", tampoc se'n poden posar a la xarxa, perquè fins i tot quan les hi posen hi ha maneres per esquivar-les. Desitjo molta sort als egipcis.

Foto: hebsontwitt, a http://twitpic.com/3tcm0m

Alexandria: bomba en una església copta

A Alexandria, el 2011 ha començat amb un atac terrorista en el qual han mort pel cap baix 21 persones i 43 n'han resultat ferides (43, segons l'Avui; més de 70, segons The Guardian). Ha passat en una església copta i sembla ser que es tracta d'un atac fet per algun terrorista suïcida.

La notícia m'ha fet recordar un 1r de gener que vaig passar a Alexandria --l'any 2004-- i la visita que aquell dia al matí vaig fer a algunes esglésies coptes; però no a la mateixa ciutat, sinó a uns 130 o 140 km, en el desert, el monestir de Sant Menna. Va ser un dels dies en què el petit grup amb qui vaig anar a Egipte va fer anar de corcoll el guia que ens havíem assignat, perquè li vam fer canviar el programa que ell ens havia preparat.

Entrada al monestir de Sant Menna

El motiu de voler anar al monestir de Sant Menna era que una parella del grup vivien a Sentmenat i volien visitar el monestir on es conserven les relíquies d'aquest sant, que és el patró de Sentmenat. Duien una carta del rector de Sentmenat per al pope del monestir. La resta del grup va estar d'acord amb el canvi de programa; tindríem l'oportunitat de veure una cosa diferent del que acostuma a veure's en els circuits típics per a turistes i de passar a costat del llac Mareotis, d'aigua salada, situat justament al sud d'Alexandria, on tampoc no s'hi sol dur els turistes.

Una de les esglésies del monestir de Sant Menna

De la visita al monestir de Sant Menna, que es troba ja en el desert, recordo especialment que no vam poder veure les restes del primitiu monestir, al voltant del qual va desenvolupar-se una ciutat (Abu Mena) perquè... s'havien inundat! En un lloc on plou tan poc al llarg de l'any, justament havia plogut el dia abans que hi anéssim. Ara hi ha un monestir modern en un recinte que és també com una ciutat. Vam visitar el superior del monestir, un pope que ens va oferir te a casa seva, i després un frare ens va acompanyar a visitar la gran església que estaven construint, amb els treballs ja molt avençats, i que vaig trobar una mica kitsch. Els coptes també es treuen les sabates per entrar a l'església --si més no, en aquella església calia fer-ho-- i vaig treure la conclusió que deuen ser menys nets que els musulmans: en una capella petita on hi havia alguns frares i visitants que cantaven un tipus de música que em va recordar el cant gregorià, la ferum de peus era molt molesta.

Va ser un cap d'any molt ben aprofitat. De tornada a Alexandria encara vam visitar-hi la columna que anomenen de Pompeu, però que en realitat estava dedicada a Dioclecià, unes catacumbes i el barri proper, amb una zona comercial on les botigues ocupaven bona part del carrer (i segurament hi venien molts productes fabricats a Corea, Xina o Taiwan).

Columna dita de Pompeu

Fixeu-vos en el terra: unes vies

Hi passa el tramvia!

 L'endemà, en el Museu Grecoromà (o era el de Belles Arts?) vaig veure-hi exposada una ampul·la de pelegrí --una mena de cantimplora-- amb la imatge de Sant Menna, que va ser venerat en molts països

Ampul·la de terracota

Avui, la comunitat copta d'Alexandria ha estat víctima del terrorisme integral. Sembla com si la humanitat retrocedís a aquells temps en què moltes religions mataven en nom del seu déu. Hi ha qui encara no ha entès que, si realment hi ha un déu, no pot ser un ésser que estigui en favor de la violència.

Fotos: M. Piqueras (1 i 2 de gener 2004)

Alexandria, Kavafis i Ítaca

(Blogger m'indica que aquesta entrada del bloc és la que en fa 1000. Com passa el temps!)

El llac Mareotis, d'aigües salabroses, als afores d'Alexandria

Hi ha moltes ciutats que he visitat a les quals m'agradaria tornar, però dins d'aquests desigs, hi ha gradacions. Entre les que situo més amunt en aquesta escala, es troba Alexandria. Mai no agrairé prou a la meva amiga CC que em convencés per apuntar-me a aquell viatge, que va ser organitzat a mida des del Museu Egipci de Barcelona per a un grup reduït; em sembla que érem unes deu persones.

No m'agraden els típics viatges en grup, però aquest, tot i que fóssim un grup, va ser molt especial, i el guia que vàrem tenir així ho va reconèixer. En primer lloc, no era un viatge típic, perquè la majoria de la gent que va Egipte hi va pensant especialment en les piràmides i les restes de l'antic Egipte. Potser alguns viatges incloguin una visita a Alexandria, però és un complement al viatge. Nosaltres ho vàrem fer al contrari: el nostre destí principal era Alexandria i el complement va ser la visita a El Caire i a la zona de les piràmides.

El nostre guia, Nasser, aviat es va adonar que no ens podia dominar com als grups que guiava normalment; tot i amb això, quan érem a El Cairo va intentar de dur-nos a un parell de llocs on els turistes gasten diners i els guies després reben una propina. Només vam accedir a anar a la botiga on hi havia un taller en el qual feien papirs.

A Alexandria, quan vam dir a Nasser els llocs on volíem anar, li vam trastocar el programa que ell, com a bon professional, duia preparat. La visita a la nova Biblioteca Alexandrina, on ja teníem una cita concertada des de Barcelona amb el director; l'excursió al monestir de Sant Mena, a uns 140 km de la ciutat (amb una parada al llac Mareotis, on vàrem parlar dels microbis que viuen en les aigües salabroses com aquelles); la parada a l'hotel Cecil, per rememorar aquell ambient descrit per Lawrence Durrell en El quartet d'Alexandria; i la visita al cementiri grec, per veure-hi la tomba de Kavafis, van ser alguns dels llocs que no entraven en el programa de Nasser. El vam atabalar una mica amb els canvis de programa, però el darrer dia ens va dir que estava molt content d'haver-nos guiat perquè havia après moltes coses que en el futur podien servir-li quan portés altres grups.

Biblioteca Alexandrina (interior, vista parcial)

Monestir de Sant Mena a uns 140 km d'Alexandria

He recordat aquell viatge fa unes hores, quan he llegit el bloc de la Teresa, que ha dedicat una entrada a Konstantinos Kavafis (1863-1933), el poeta grec que va néixer i morir a Alexandria. He recordat especialment la visita al cementiri cristià d'aquella ciutat i els versos que Cándida ens va llegir del llibre de poemes de Kavafis que jo havia dut al viatge (també hi vaig dur El quartet d'Alexandria). No va ser fàcil trobar-ne la tomba, però. Nasser, que coneix bastant bé la literatura castellana, em sembla que no coneix --o no coneixia aleshores-- la literatura grega feta a Egipte i no sabia qui era Kavafis. El guarda del cementiri sabia que el poeta estava enterrat en aquell cementiri, però no en sabia el lloc exacte. Vaig anar a voltar una mica pel cementiri i un guarda que hi vaig trobar --no sé si el mateix o un altre-- em va indicar el lloc de la tomba que cercàvem.

Cementiri grec d'Alexandria (vista parcial)

Kavafis va ser enterrat en una mena de parcel·la familiar, on hi ha les tombes de diverses persones de la família. La tomba del poeta està coberta amb una senzilla llosa de marbre blanc on hi ha gravades una creu, el seu nom i, sota el nom, "poeta" i el lloc i la data de la mort: Alexandria, 29 d'abril de 1933. Va ser emocionant escoltar els versos de Kavafis en el silenci del cementiri.


A "Paraules i mots", la Teresa ens copia la versió catalana de "Mar matinal" feta per Carles Riba. Aquest poeta va traduir també el "Viatge a Ítaca" (i altres poemes de Kavafis), que molta gent ha conegut gràcies a l'adaptació que en va fer Lluís Llach en una cançó. Els primers versos diuen:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,

Potser us interessi: Viatges i llibres (aquest blog, 21.12.2007)

Fotos: M. Piqueras (30.12.2003-01.01.2004)

Hipatia i "Agora"

Hipàtia és un personatge que fa anys que em va interessar: una sàvia del seu temps, màrtir laica, víctima del fanatisme dels cristians de l'Alexandria de començament del segle V dC. Al front d'aquells cristians hi havia el bisbe Ciril, del qual, ves per on, te'n pots trobar avui dia la imatge amb una corona de sant damunt d'un altar. Tot el que se sap sobre la vida i els treballs d'Hipàtia s'ha anat reconstruint al llarg de la història com un puzzle, amb informació que historiadors i historiadores han extret d'aquí i d'allà, perquè no se n'ha conservat cap escrit.

Tenia curiositat per veure Agora, la pel·lícula d'Amenábar. Especialment per veure el relat que havien bastit els guionistes --un dels quals és el mateix Amenábar-- al voltant d'Hipàtia, amb la poca informació que se'n té. També m'interessava veure com havien recreat la ciutat d'Alexandria i el seu Museu i Biblioteca, expressió màxima de la cultura del món grecoromà.

Amenábar és un gran director i sap treure profit de qualsevol història. A més, tot i que en el guió han vessat molta imaginació per reconstruir "allò que tal vegada s'esdevingué", han estat moderats. Podien haver fer una Hipàtia que s'emboliqués amb el seus estudiants --especialment amb un que s'havia enamorat d'ella-- o fins i tot que l'odi que li professava el bisbe Ciril fos perquè ella l'havia rebutjat en la seva joventut. Res d'això, però. Presenten una Hipàtia que sembla asexuada --o que ha decidit prescindir del sexe?-- i només interessada per la ciència. Hi ha una escena que podria pensar-se que és una llicència dels guionistes, però té una base bibliogràfica: a un estudiant que li havia declarat el seu amor, Hipàtia li dóna un tros de roba amb la seva sang menstrual per mostrar-li que no hi ha res de bellesa en allò que ell s'estima. Això està tret de la Suda, una enciclopèdia del món antic escrita en grec cap el segle X.

De tota manera, a aquesta història li he trobat alguns punts fluixos. Hom podria deduir que Hipàtia va morir relativament jove. Les dades de què es disposa fan suposar que quan els cristians van matar-la tenia uns 60 o 65 anys. I una dona de 65 anys, a començament del segle V, era una dona vella, cosa que no ho sembla la protagonista (ara, una dona de 65 anys potser no sigui allò que entenem per "vella", però per tenir l'aspecte de Rachel Weisz al final de la pel·lícula, a més de ser guapa necessitaria molt de Botox o cèl·lules mare). I una cosa em va cridar l'atenció: en una pel·lícula dedicada a una dona, no se'n veuen d'altres. Ja sé que el fet que Hipàtia --una dona-- ensenyés astronomia i filosofia era excepcional i no esperava veure altres dones en les escenes del Museu i la Biblioteca. Però, a les cases, no hi havia dones? Només tenien esclaus? No hi havia esclaves? Quan Hipàtia surt del bany, qui li dóna una tovallola per eixugar-se és el seu esclau Davos --aquest personatge suposo que és una altra llicència del guió. I en el mercat i en altres llocs d'Alexandria, tampoc no hi havia dones?

Hi ha algunes escenes panoràmiques vistes de l'aire que són extraordinàries. I no em refereixo als zooms que semblen fets amb GoogleEarth, sinó a les que mostren un escenari més proper. Em sembla molt bona l'escena en què els cristians que vestien de negre --a la pel·lícula crec que els anomenen "parabolans"; eren els més reaccionaris-- es mouen d'un costat a l'altre i des de l'aire semblen escarabats o algun altre mena d'insecte de color fosc movent-se frenèticament per l'Àgora.

Després de veure la pel·lícula vaig buscar per casa llibres on sabia que hi havia informació sobre Hipàtia i en vaig rescatar un, del 2004, que encara no havia ni tan sols fullejat. El vaig comprar amb tota la confiança, atès que era presentat com una biografia (és de la col·lecció memorias y biografías, de Lumen) i que el seu autor, el matemàtic Pedro Gálvez, "nos propone ahora este magnífico retrato de una mujer excepcional, condenada a vivir en una época que ni los dioses quieren recordar". Sort que en el "Propósito", a l'inici del llibre ja avisa que tracta de "reconstruir una existencia a través de sus circunstancias históricas" i que es permet "la licencia de intentar reproducir los estados de ánimo que en ella [Hipatia] suscitaron".

He fullejat el llibre, que no sé perquè han inclòs en una col·lecció de biografies, perquè és una novel·la, i estic considerant si el baixo al contenidor del reciclatge, com vaig fer fa poc amb altres llibres, o si el llenço a les escombraries. Sovint sembla com si, en comptes de situar l'acció en el segles IV i V, l'autor hagués fet viatjar els personatges a través del temps. Parla del Teó, pare d'Hipàtia, i diu que s'havia criat entre llibres perquè el seu pare --l'avi d'Hipàtia-- tenia una espaiosa biblioteca a la segona planta de casa seva, amb prestatges plens fins al sostre de llibres folrats i que, quan van treure els folres dels llibres, la biblioteca paterna va convertir-se en "una sucesión monótona de lomos lisos...". Teó anava a la llibreria "del armenio" --la descriu com "la mejor librería de la ciudad, la más lujosa, la que más variedad ofrecía"-- com qui va a la Casa del Llibre o al FNAC. Perquè feien com en les llibreries d'ara, damunt d'una taula "ponían a la vista las últimas obras publicadas". De vegades, entre les novetats, "habían llegado libros de España". I afirma que en les rares ocasions en què "había llegado algo bueno de Occidente, se había tratado precisamente de obras escritas por investigadores españoles...". Parla de bars (també terrasses de tavernes), restaurants i hotels que hi havia al llarg de la costa, i del cotxe que tenien a la família d'Hipàtia ("A Hypatia le gustaba el nuevo coche"). Diu que, en arribar el moment en què Teó hauria hagut d'enviar la seva filla Hipàtia a la universitat, decideix que segueixi els seus estudis en el Museu. El colofó és l'assassinat d'Hipàtia pels fanàtics religiosos, que l'autor del llibre descriu com una orgia de sang i fetge en què ella és violada repetidament pels seus assassins i si les seves restes fetes a la brasa --un cop morta, Hipàtia va ser cremada-- no són devorades pels monjos és perquè un d'ells els diu: "¡Bárbaros, no podemos comer carne impía!" A partir d'ara procuraré fullejar amb atenció cada llibre que tingui intenció de comprar. Els 19 euros que vaig pagar per aquesta obra van ser diners llençats.

Nota (25.10.2009): Com m'ha fet notar Amparo (gràcies!), a Agora, a més d'Hipàtia, hi surt un parell de dones més, si bé només com de passada. De tota manerat, ara només en recordo una: l'esclava cristiana de la casa d'Hipàtia.

Il·lustració: Representació d'Hipàtia per Elbert Hubbard, 1908 (Wikimedia Commons)

Viatges i llibres

Fa un parell de dies em va telefonar una amiga des de Palermo. Està passant unes breus vacances a Sicília i sabent l'admiració que tinc per la literatura i tota la cultura italiana, em volia explicar que havia fet un recorregut literari, guiat, per llocs que surten a la novel·la Il Gattopardo, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa .

Quan viatjo a indrets que estan relacionats amb algun escriptor o escriptora, o que he conegut a través de la lectura d'algun llibre, tinc sempre la sensació de fer també un viatge en el temps i de tornar a un lloc on he estat anteriorment. La primera vegada que vaig anar a Edimburg no feia molt de temps que havia llegit The prime of Miss Brodie, de Muriel Spark, i també havia vist una sèrie de la BBC basada en el llibre. Aquell paisatge escocès tan verd on semblava que hi havien encastat la ciutat m'era tan familiar! Com també em va resultar familiar, quan vaig visitar Boston, el barri de Beacon Hill, on està ambientada la novel·la Les bostonianes, de Henry James. A Beacon Hill, les cases eren baixes, amb aspecte de ser les mateixes construccions que hi podia haver a finals del segle XIX, i hi havien conservat els fanals de gas.

A Alexandria d'Egipte, un lloc que em va agradar molt visitar va ser l'hotel Cecil, que Lawrence Durrell descrivia en el seu Quartet d'Alexandria. Està situat en una plaça a costat de la Corniche, i en el vestíbul d'aquell hotel Durrell situa l'encontre entre Darley i Justine: "...in the place where I had first seen her [Justine], in the gaunt vestibule of the Cecil, in a mirror." Vaig estar un parell de vegades en el vestíbul de l'hotel Cecil (ara és un Sofitel, però manté el nom original afegit al de la cadena: Sofitel Cecil) , la primera va ser el darrer dia de l'any 2003, que vaig passar gairebé completament a la nova Biblioteca Alexandrina. Duia el llibre de Durrell (el vaig dur al damunt tot el viatge), i vaig demanar a Lynn Margulis, que venia en el grupet que vam anar fins al Cecil, que ens llegís el fragment en què es descriu aquell vestíbul amb el gran mirall.

 

I el darrer dia, quan marxàvem ja de la ciutat en direcció a El Caire, vam demanar al nostre guia que desviés l'autocar per tornar a veure l'hotel i perquè el veiessin les persones del grup a qui havíem explicat que hi havíem estat. Aquesta segona vegada vaig demanar que em fessin una fotografia en aquell vestíbul.

 

Si tinc oportunitat de tornar a Alexandria, el que m'agradaria seria allotjar-me en el Cecil, no només anar-hi a prendre un te o fer-me una foto davant del mirall descrit per Durrell.