Un terrat amb vida

Pot semblar un herbassar crescut en algun espai no urbanitzat del Poble Nou. Doncs no, aquest prat no és a ran de terra sinó en el sostre d'un edifici singular: l'Espai Blau del Fòrum, que allotja des de 2011 la seu principal del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Construir-hi una coberta verda ha estat l'assignatura pendent en el reciclatge d'un edifici que no va construir-se per a la funció que té ara, de museu de ciències naturals. L'edifici Fòrum (és el nom que va rebre fins a 2010) va ser dissenyat per l'estudi suís del arquitectes Jacques Herzog i Pierre de Meuron per al Fòrum Universal de les Cultures que es va celebrar a Barcelona l'any 2004. La coberta de l'edifici, amb una superfície de 13.800 metros quadrats, no era un sostre o terrat normal, sinó que contenia una làmina d'aigua que representava la Mediterrània.

L'edifici Fòrum el 2007 (Foto: ILESH - Flickr CC-BY-2.0)

Aquella coberta aquàtica, que només es podia veure des dels edificis alts propers als Museu, no tenia massa sentit. A més de ser un espai gens sostenible, el seu manteniment representava una despesa notable. Quan es va fer el projecte del Museu actual (els anys 2009 i 2010) ja es va considerar la possibilitat de fer-hi una coberta verda, a la qual poguessin accedir-hi els visitants, i on hi haguessin representades espècies del nostre litoral. Josep Montserrat, director del Jardí Botànic de Barcelona i assessor d'aquell projecte, va aportar idees molt interessants per convertir aquell sostre en un espai viu. L'any 2009, però, ens trobàvem en plena crisi econòmica i fer una coberta verda hauria representat una despesa extraordinària, que l'Ajuntament no es podia permetre en aquell moment. Vaig sentir molt que s'hi hagués de renunciar --i penso que també ho van sentir les altres persones que treballaven en el projecte del nou Museu-- però la directora, Anna Omedes, estava decidida a cobrir de vegetació la coberta de l'edifici quan les circumstàncies fossin favorables. I finalment ho han estat.

És cert que una actuació d'aquest tipus és una despesa important. Però cal no veure-ho com a despesa, sinó com a inversió. Les cobertes verdes en espais urbans aporten uns beneficis ambientals que en compensen amb escreix el cost econòmic. Una coberta verda, a més de millorar el paisatge urbà, contribueix a l'aïllament tèrmic de l'edifici, ajuda a reduir la contaminació i l'impacte de les tempestes (la coberta reté part de l'aigua de la pluja) i també a mantenir la biodiversitat o fins i tot a augmentar-la. Espero que algun dia no llunyà, quan es construeixin nous edificis, la coberta verda sigui un element habitual. En el cas del terrat viu del Museu de Ciències Naturals, té un valor afegit, perquè és un complement a la seva activitat, atès que es podrà visitar i que també servirà per investigar l'efecte de la coberta verda i la seva evolució en el temps, a més d'estudiar la colonització de l'espai per insectes i ocells.

La vegetació que s'ha sembrat en el Terrat Viu està inspirada en la que hi havia al llarg de la costa barcelonesa, on predominaven les llacunes i aiguamolls, però està condicionada per les característiques de l'edifici. És una coberta que no pot suportar molt de pes i el gruix de terra està limitat. Això fa que no hi pugui haver arbres o arbusts, només plantes herbàcies. S'hi han plantat tres tipus de prats: un de plantes anuals de Barcelona, un altre amb plantes anuals que resisteixen la salinitat i el tercer, de plantes amb bulbs o rizomes.

Prat amb predomini de margall (Lolium multiflorum)

La planta més abundat actualment en el Terrat Viu és el margall italià (Lolium multiflorum), una gramínia anual de creixement molt ràpid que forma un espès herbassar. Les seves arrels fines i denses retenen el sòl i el protegeixen de l'erosió i de la calor. Va créixer molt durant la primavera i ara té ja un color daurat.

Amb la intenció de reproduir un espai que s'assembli a l'original de la costa del Poble Nou (on es troba el Museu), s'hi han fet algunes 'llacunes', en les quals hi ha plantes aquàtiques. Hi havia el perill que les gavines acabin fent seves les llacunes i, per evitar-ho, s'hi ha posat al damunt una mena de graella. Els fils que formen la graella estan bastant separats, de manera que hi poden passar fàcilment ocells de menys envergadura que les gavines.

Llacuna amb graella anti-gavines

En el prat de plantes anuals que resisteixen la salinitat hi predomina la cua de llebre (Lagurus ovatus), una petita gramínia:

En el Terrat Viu hi ha un hotel d'insectes pol·linitzadors i més endavant s'hi instal·laran caixes niu per a ocells i ratpenats.

En alguns llocs de la coberta hi ha plantes enfiladisses. A diferència de les plantes que creixen pel terra, que són espècies mediterrànies, les enfiladisses no ho són, perquè a la regió mediterrània hi creixen poques lianes.

Hi ha càmeres que permeten fer un seguiment de la presència d'animals que arribin al Terrat Viu. Qui sap si algun dia no hi haurà una càmera retransmetent permanentment per Internet el que passa en aquesta coberta. I l projecte incorpora 217 m2 de plaques fotovoltaiques, dos molins de vent i quatre instal·lacions noves de recollida d'aigua de la pluja.

Dissabte passat (27 de juny) es va fer la presentació del Terrat Viu, que a partir d'ara ja és obert al públic per visitar-lo en petits grups.

Josep Montserrat, director del Jardí Botànic, explica el Terrat Viu als mitjans

Potser us interessarà:
- Un museu de ciències naturals per al segle XXI (aquest blog, 11.12.2009)

Homenatge a la gent gran?

En el Districte de Les Corts, de Barcelona, l'Ajuntament ha decidit fer un homenatge a la gent gran amb un projecte que es titula "No estem sols". Vaig conèixer el projecte en una reunió virtual de la Taula de Dones de Les Corts, en què vaig participar recentment. Posteriorment he rebut uns documents que descriuen el projecte. En un d'ells hi diu:

NO ESTEM SOL*S és un projecte social que vincula la intervenció artística a l'espai públic amb el col·lectiu de gent gran del barri de Les Corts de Barcelona. Tot i que la gent gran ha resultat ser un dels col·lectius més vulnerables de la població durant la crisi de la COVID-19, aquest és un col·lectiu que sovint s'enfronta a situacions de soledat i d'inseguretat.

Reconec que en molts casos ha estat així i que, per a moltes persones d'edat avançada, el confinament ha estat molt dur. No pas per a mi, que les úniques coses que m'angoixaven de la situació eren les xifres de persones infectades i mortes que ens donaven cada dia, assabentar-me que algunes amistat o persones que conec s'havien infectat o havien perdut algun familiar i també m'angoixava la presència diària en els mitjans del guàrdia civil i el militar amb el seu parte (vaig deixar de mirar la roda de premsa que feia el Govern central per no veure ni sentir aquells dos senyors d'uniforme).

Sant Jordi 2020 al meu balcó

Durant el confinament, jo vaig gaudir de la soledat que sembla que ha angoixat a tanta gent, de llevar-me al matí i no haver de pensar "què em toca avui?" (metge, anàlisis, reunió de veïns, alguna classe, una conferència...), del silenci de la ciutat sense gairebé cap cotxe ni obres sorolloses, de les veus dels ocells que normalment queden ocultes pel brogit ciutadà, de les plantes del meu balcó (mai havien estat tan ben cuidades), de la vista dels arbres i plantes dels jardins que hi davant de casa, dels esmorzars i dinars, i estones de lectura i d'escriptura al balcó, fins i tot d'un Sant Jordi confinat, amb el balcó guarnit de roses de paper que vaig fer amb tovallons vermells, de les converses de balcó a balcó amb la meva veïna Dolors, de la companyia de les meves gates (Filo, Sofia i Lletres), que s'han mal acostumat a tenir-me a casa gairebé les vint-i-quatre hores del dia i ara s'estranyen quan les deixo soles massa estona.

Encara que potser jo sigui una excepció de la regla general, ja m'està be que es faci un homenatge a les persones que ho han passat malament. El mateix document que he rebut descriu així el projecte (copio literalment):

Utilitzant l'art com a eina de transformació social, NO ESTEM SOL*S pretén reforçar els vincles de la ciutadania amb la gent gran del barri de Les Corts per tal oferint-los noves vies de suport social. Inicialment s'entrarà en contacte algunes de les persones grans del barri per presentar-los el projecte i entrevistar-los de manera que expliquin la seva història. Després, una fotògrafa retratarà als participants per tal que l'artista Octavi Serra pugui dissenyar les intervencions artístiques amb els seus rostres. Posteriorment, aquestes s'aplicaran al mobiliari urbà juntament amb la frase i hashtag "No Estem Sols" que connectarà el projecte amb un perfil de xarxes socials i un bloc, on la ciutadania podrà descobrir el projecte, les històries de les persones pintades i possibles formes d'interacció amb aquestes.

M'he rellegit el document diverses vegades i, a través del text, no m'ha quedat gens clar en què consistiran les intervencions artístiques que es faran amb les fotos dels rostres de les persones a qui es retrà homenatge. Només que després s'aplicaran al mobiliari urbà. Però el mobiliari urbà és molt variat; pot ser un fanal, un plafó o un pirulí, un banc de seure, una jardinera, la marquesina d'una parada d'autobús, una bústia de correus, els contenidors de la brossa i el reciclatge. Únicament unes fotos en el pdf donen una pista sobre el tipus de mobiliari urbà on es farà la intervenció artística amb el retrat de la persona homenatjada:

Tot i les fotos, no crec que jo ho hagués endevinat si no fos perquè en la reunió en què vaig participar es va dir clarament que els retrats s'estamparien en les tapes de ferro de les infraestructures de la ciutat (aigua, electricitat, gas, telecomunicacions...) que hi ha al terra per les voreres. Mai no hauria imaginat que es pogués homenatjar una persona posant la seva foto al terra, en un lloc on la trepitjarà la gent que camini per la vorera o on algun gosset potser hi defecarà o orinarà al damunt. I sé, per una persona que en principi es va apuntar per participar en el projecte, que li van dir que la seva cara acabaria estampada en una tapa de ferro en el terra d'una vorera.

Stolperstein dedicada a Neus Català

No dubto de la bona intenció del projecte, que em va semblar inspirat en el projecte europeu de l'artista alemany Gunter Demnig de les stolpersteine (pedres de topada), aquelles llambordes recobertes d'una capa de llautó que són petits monuments a persones que van ser víctimes del nazisme. Però una cosa és trepitjar una placa de llautó amb una inscripció i una altra trepitjar el retrat d'una persona.

Naturalment, aquesta és la meva opinió, que és evident que no coincideix amb la de l'artista autor del projecte, ni amb la Direcció de Serveis a les Persones i al Territori del Districte de Les Corts, que l'han impulsat i demanen que se'n faci difusió. Tot i que a la reunió on vaig rebre'n la informació es va dir que era un projecte tancat, crec que valdria la pena que es revisés i es triés un altre tipus de mobiliari urbà per estampar-hi les cares. El col·lectiu de la gent ja és prou 'trepitjat' de manera figurada per la societat en moltes ocasions. Si us plau, no deixeu que ara ho sigui físicament.

Actualització (25.06.2020, 18.40): Uns minuts després de publicar aquesta entrada, he rebut un correu en què m'informen que, després de sentir algunes opinions, han parlat amb l'empresa que ha de dur a terme el projecte i li estan donant un nou format. Benvinguda la rectificació!

Foto de la Stolperstein: autor Francisco Peralta (Wikimedia Commons CC BY-SA 4.0)