Conte de Nadal: va passar fa seixanta anys

Nota: aquesta entrada del blog és una versió més extensa de la columna d'opinió de la Lectora corrent publicada al diari ARA el 21 de desembre de 2019. La limitació d'espai de la versió impresa del diari no permet estendre's gaire.

Hi havia una vegada un jove químic lleidatà que, acabats els seus estudis universitaris, va voler dedicar-se a la química orgànica. Amb dos amics, van muntar una petita fàbrica de sabó, però el negoci no va prosperar; el sabó que hi produïen era de massa bona qualitat i poca gent podia pagar-ne el preu real, en un país que s'estava encara recuperant d'una guerra (in)civil. Aleshores van provar de muntar un petit laboratori farmacèutic, però també va anar en orris perquè una empresa txeca fabricava el mateix producte que ells i el venia a un preu més barat. El jove científic, que ja estava casat i tenia una filla, va posar-se a treballar a la fleca familiar. Decebut per la manca d'oportunitats que el seu país oferia per a la ciència, no podia deixar de pensar que, si seguia per sempre en el negoci familiar, l'esforç que els seus pares havien fet per donar-li una carrera haurien estat inútils.

El 1952, el jove flequer, pare ja d'una nena i dos nens, va fer un cop de rauxa i va marxar als Estats Units, país capdavanter en la recerca científica. Havia obtingut una beca per estudiar enginyeria química i el 20 d'agost d'aquell any arribava a Houston (Texas) per començar el curs al Rice Institute. Va marxar sol, deixant a Lleida la seva família. Els primers mesos van ser durs: estava sol, en un país amb una llengua que tot i que escrivia i llegia bé, en tenia una baixa comprensió oral, i l'enginyeria química no era la seva prioritat a l'hora de seguir una carrera científica.

Un nou camí se li va obrir quan, uns mesos després, va conèixer Donald Rappoport, catedràtic de Bioquímica de Baylor College of Medicine, que investigava el model de reproducció de les cèl·lules cancerígenes i buscava un estudiant avançat que el pogués ajudar en la seva recerca i volgués fer el doctorat sobre aquell tema. El científic català va començar de seguida a treballar en el laboratori de Rappoport --rebia cada mes 200 dòlars-- i la recerca que hi va fer va ser la base de la seva tesi doctoral, en què demostrava que algunes molècules que són essencials per a la vida poden sintetitzar-se a partir d'altres molt senzilles. Van passar alguns anys fins que no va poder comptar amb suficients mitjans perquè la seva família anés a viure amb ell a Houston, però, a poc a poc, el seu somni americà es feia realitat i el 1959 era ja professor associat de la Universitat de Houston (i el 1963 en seria catedràtic).

Lluny de Houston, però també als Estats Units, a la Universitat de Chicago, el 1953, un altre jove investigador de nom Stanley Miller havia sintetitzat en el laboratori aminoàcids, les molècules precursores de les proteïnes i que es creia que només podien fabricar els éssers vius. Era un camp de recerca que de seguida va atreure al científic lleidatà i, seguint les petjades de Miller va sintetitzar també alguns aminoàcids a partir de tres molècules senzilles: aigua, amoníac i cianur. Després va dirigir el treball d'un estudiant seu en la recerca d'algun mètode per obtenir adenina, una molècula essencial per a la vida perquè forma part dels àcids nucleics i del trifosfat d'adenosina (ATP), que és una font d'energia per a moltes reaccions metabòliques. Van provar de fer reaccionar glicina amb alguns compostos senzills, però no se'n van sortir. Uns mesos més tard, davant d'un compromís que havia contret de presentar un treball a una reunió científica, l'investigador lleidatà va recordar el treball que havia fet amb cianur i va considerar la possibilitat d'emprar-lo com a primera matèria per al seu experiment. I aquest cop ho va aconseguir.

Anys més tard, el científic lleidatà descrivia aquell experiment i el que va sentir en veure'n el resultat, allò que Severo Ochoa va definir com "l'emoció de descobrir". Explicava la bellesa de l'experiment, quan, en fer bombollejar cianur d'hidrogen en una dissolució d'amoníac, se succeïen unes coloracions brillants: groc, vermell, ataronjat, verd intens... Fins que la dissolució s'enfosquia i es tornava completament negra. Això passava el 24 de desembre de 1959. Ho va deixar assecar durant la nit i l'endemà al matí, tot i ser el dia de Nadal, va tornar al laboratori per analitzar-ho. La cromatografia va confirmar-li que aquella substància era la que ell esperava: adenina. Es donava la paradoxa que, en aquell experiment, a partir d'un element tan tòxic com el cianur --però alhora molt abundant a l'univers-- s'obtenia una molècula essencial per a la vida.

Joan Oró al laboratori de Baylor College of Medicine

Aquell bioquímic lleidatà es deia Joan Oró (1923-2004) i ell i Stanley Miller estan considerats els pares de la química prebiòtica, la branca de la química orgànica que investiga les molècules i possibles reaccions que van donar origen a la vida. Són moltes les fites aconseguides per Oró al llarg de la seva carrera científica, però ell mai no va oblidar l'emoció que va sentir el dia de Nadal de 1959, ara fa seixanta anys.

Molècula d'adenina

Records de Joan Oró (II)

Avui poso aquí aquest escrit que Joan Oró em va dictar el desembre de 1996. En llegir-lo, cal tenir en compte el context temporal. La investigació de l'espai no s'ha aturat i ara es té un coneixement molt més ampli d'alguns aspectes tractats per Oró en aquest text que, per altra banda, pretenia ser únicament divulgatiu.

VIDA A L’UNIVERS

Hi ha vida en altres llocs del sistema solar?

Planeta Mart (foto ESA, CC BY-SA 3.0-igo)

Els astrònoms planetaris estan d’acord que les condicions de Mart en el seus orígens devien ser favorables (aigua líquida, temperatura adient, precursors orgànics) perquè s’hi hagués pogut originar vida. La descoberta, en uns meteorits o roques procedents d’aquell planeta, de compostos indicadors d’una possible activitat biològica no és una prova definitiva de l’existència de vida. Les molècules trobades són molt abundants en l’espai interestel·lar; els meus col·laboradors i jo també vam detectar-les en el meteorit caigut a la ciutat de Murchison (Austràlia) l’any 1969.

No és la primera vegada que hom creu haver trobat proves de l’existència de vida a Mart. L’any 1976, dins la missió Viking es van realitzar unes anàlisis de la matèria de la superfície del planeta roig. Els primers resultats van fer creure que s’hi produïen reaccions que només es donen en les cèl·lules vives, i se’n va deduir que potser hi havia vida microbiana. Jo vaig ser escèptic i vaig arribar a la conclusió —després confirmada— que els compostos detectats provenien de reaccions químiques degudes a la capacitat catalítica de la matèria de la superfície del planeta roig. El satèl·lit Europa de Júpiter se suposa que té un gran oceà d’aigua líquida. Encara que alguns investigadors de la NASA hem pensat en la possibilitat que existís vida microbiana en aquest satèl·lit, tampoc no se sabrà fins que sigui possible fer anàlisis in situ ben detallades. Fins ara només tenim certesa de l’existència de vida en el petit planeta blau que hem batejat amb el nom de Terra.

Primera fotografia de la història de la superfície de Mart (20.07.1976, NASA, domini públic)

Hi ha vida en altres mons?

El segle xx ha estat un segle de grans descobriments: l’estructura de la matèria, el codi genètic, els antibiòtics, l’arribada a la Lluna, l’exploració de l’espai, etc. Ens preguntem: hi ha altres sistemes planetaris? Hi ha vida més enllà del sistema solar? Al voltant de l’estrella Beta-Pictoris, va descobrir-se un disc protoplanetari format per un gran nombre de cometes, uns 150 dels quals cauen cada any a l’estrella. És probable que a la part central hi hagi planetes i que la vida pogués desenvolupar-se en algun d’ells, com va passar a la Terra, partint de la matèria orgànica d’origen cometari, com ja vaig descriure l’any 1961. També s’han trobat discs protoplanetaris a la nebulosa d’Orió.

51 Pegasi (Royal Observatory Edinburgh, domini públic)

El 1995 s’han descobert planetes que es troben més enllà del sistema solar. Els primers detectats ho van ser al voltant de les estrelles 51 Pegasi, 47 Ursae Majoris i 70Virginis. Els detectats en les dues últimes és possible que els planetes detectats continguin aigua, factor necessari, pero no suficient, perquè s’hi hagi pogut originar alguna forma de vida. Posteriorment, i en una cursa imparable, s’han descobert sis planetes més. Som al llindar d’una nova era espacial. La NASA ho ha entès així i, en el nou programa «Origins», està dissenyant la construcció d’un gran telescopi d’interferometria d’infrarojos que s’enviarà a la distància de Júpiter. A aquella distància del Sol, a més de poder detectar altres sistemes planetaris, es podrà detectar la presència de molècules indicadores de vida (oxigen, ozó, vapor d’aigua) en les atmosferes del planetes extrasolars. Així se superaran amb escreix les possibilitats dels actuals telescopis d’infraroig.

Hi ha vida intel·ligent més enllà?

Fa anys que es treballa en el projecte SETI, dirigit per Frank Drake, per a la recerca de vida intel·ligent extraterrestre. Drake va calcular que a la nostra galaxia hi podia haver una civilització per cada deu milions d’estrelles. Com a nota anecdòtica direm que el projecte SETI de NASA va cancel·lar-se perquè un membre del Congrés dels EUA va dir: «Per què hem de finançar aquest projecte, si ni tan sols tenim la seguretat que hi hagi vida intel·ligent a Washington D.C.?»

Radiotelescopi d'Arecibo (Foto: A. Cai, domini públic)

Aquest programa, que ara té suport privat i el nou nom de Phoenix, permet escoltar per radioastronomia els possibles senyals codificats que arribarien als radiotelescopis d’Arecibo (Puerto Rico), Califòrnia i Austràlia. El gran nombre de senyals rebut ha permès localitzar la sonda espacial Pioneer 10, que hom creia perduda en l’espai. Des que es va iniciar el projecte, s’ha aconseguit augmentar en més de mil milions de vegades la capacitat dels ordinadors que registren i classifiquen aquests senyals. Si, com s’espera, algun dia es rep algun senyal intel·ligent, què ens dirà? És possible que ens puguin donar algunes lliçons sobre la manera de comportar-nos, entre nosaltres i amb la Terra.

__________________

Joan Oró, desembre 1996

Records de Joan Oró (I)

Segell dedicat a Joan Oró (2008)

Regirant velles carpetes de l'ordinador n'he trobada una amb coses sobre Joan Oró (1924-2004), el bioquímic català que va desenvolupar la seva carrera als Estats Units i que, amb Stanley Miller, són considerats els fundadors de la química prebiòtica (la ciència que estudia les molècules precursores de la vida i els possibles processos que poden haver originat la vida). Vaig tractar-lo els últims setze anys de la seva vida i vaig mantenir una bona amistat amb ell i la seva segona esposa, Antonieta (tots dos eren vidus quan es van casar).

En diverses ocasions Oró i jo vam parlar de fer un llibre conjunt que fos en part la seva biografia i alhora un llibre de divulgació sobre la química prebiòtica i l'origen i evolució de la vida. Tinc textos que em va anar dictant i que al final van quedar arxivats al meu ordinador perquè malauradament no vam poder dur endavant el projecte. I una de les coses que he trobat avui és un escrit que em va dictar el mes d'octubre de 2001, en el qual explica com es va desenvolupar en ell l'interès per investigar l'origen de la vida. El copio a continuació:

Si hagués d’explicar com vaig veure’m involucrat en els estudis sobre l’origen de la vida —explica Joan Oró—, o qui m’hi va encaminar, hauria de respondre que fou una inquietud que va sorgir espontàniament de mi mateix, tot i que després hagi rebut les influències de diferents pensadors. Quan, encara a Lleida, les nits estrellades mirava el cel, en una època que, tot i no ser massa llunyana, encara teníem temps per recrear-nos en activitats tan senzilles com aquesta, em preguntava què hi devia haver més enllà del nostre planeta. M’inquietava el pensament que potser en algun d’aquells astres que jo veia únicament com petits puntets en la celístia, hi pogués haver algú que potser en aquell moment es feia una pregunta similar.

Després vaig llegir el llibre Astronomía popular, de l’astrònom francès Nicolas Camille Flammarion, que va impressionar-me molt. Flammarion, que va viure del 1842 al 1925, va participar en la discussió iniciada per l’astrònom italià Schiaparelli sobre l’existència o no de canals en la superfície de Mart. Flammarion estava convençut que aquelles línies que es podien veure en la superfície del planeta roig eren canals, i que devien ser l’obra d’uns éssers intel·ligents, potser més avançats que no ho estàvem els humans a la Terra. Per altra banda, Flammarion també va estudiar la superfície de la Lluna, en la qual li va semblar detectar canvis en un dels seus cràters. Va atribuir-los a possibles variacions en la “vegetació” del nostre satèl·lit. Perquè ell estava plenament convençut que tots els mons que hi havia en l’univers havien d’estar poblats per éssers vius. Aquesta idea pot semblar tan ingènua i descabellada avui en dia com ho devia semblar en la seva època. Tanmateix, considero que és una expressió d’humilitat, virtut que molt sovint ens manca als científics. Per quin motiu hauríem de creure que som els únics éssers intel·ligents que han existit? La vida és cert que és un fet casual; però també és un fet d’una alta probabilitat en determinades circumstàncies, com les que es donaren a la Terra fa uns 4000 milions d’anys. Hi ha molts altres llocs de l’univers on s’han donat, i es donen, circumstàncies similars a les del nostre planeta.

Hi ha dos altres científics del segle xix que van influir bastant en el desenvolupament de les idees fonamentals que em durien anys més tard a investigar sobre els orígens de la vida. En primer lloc, i de manera indiscutible, Charles Darwin. En el seu llibre L’origen de les espècies, que va ser un bestseller quan es va publicar —l'editor va preveure'n una tirada de 1250 exemplars, però abans que el llibre sortís ja n'hi havien encarregat 1500 exemplars—, no parla en cap moment de l’origen de la vida. Tanmmateix, s’ha conservat una carta que Darwin va escriure a J. D. Hooker on fa esment de l’origen de la primera cèl·lula i expressa la seva opinió que l’origen de la vida ha de poder explicar-se des del punt de vista molecular. Molts anys després, ja en el segle XX, l’investigador rus Alexander I. Oparin va plantejar una hipòtesi sobre l’origen de la vida que sembla inspirada en aquesta idea d’evolució molecular.

Després, em va impressionar Ernst Haeckel, el biòleg alemany que, l’any 1866, va encunyar el terme ecologia. Haeckel, que havia llegit L’origen de les espècies, va escriure més tard que aquell llibre li va aportar les bases per a la creació d’aquella nova especialitat científica, l'ecologia, que relaciona els éssers vius i l'ambient.

La influència rebuda de fonts externes va esperonar en mi el desig d’esbrinar, per una part, el que podia existir més enllà del nostre planeta i, per una altra, la incògnita que havia fet possible l’existència de la nostra espècie. Tot i que en la meva joventut els estudiosos que s’havien interessat per l’origen de la vida l’havien enfocat des d’aspectes més aviat relacionats amb la biologia o des del punt de vista religiós, la meva formació en química m’aportà moltes idees a l’hora de plantejar hipòtesis. Vaig pensar que si la teoria de Darwin fa retrocedir l’escala biològica fins a un primer organisme, del qual haurien evolucionat tots els altres, arribàvem a un punt en què se’ns plantejava una altra incògnita: com s’havia originat aquell primer organisme? Teníem dues opcions. Podíem pensar que procedia de l'espai exterior i que hauria arribat a la Terra com una llavor de vida. O bé podíem seguir enrere en el procés evolutiu i creure que hi havia hagut una evolució anterior “inanimada” que hauria dut a la vida.

Cal aclarir que, durant la seva adolescència, Joan Oró va tenir moltes oportunitats per mirar el cel de nit. Quan era estudiant de batxillerat, durant les vacances ajudava en el forn de pa de la família i de nit, mentre esperava que la massa fermentés, sortia de la fleca i s'entretenia a mirar el cel. El forn es deia "La Radio" perquè, quan aquest mitjà era encara una novetat, el pare de Joan Oró va posar a la botiga un altaveu a través del qual se sentia la ràdio que tenien a la casa familiar que era al mateix edifici, i era un atractiu per a la clientela. I amb els diners que rebia pel seu treball a la fleca o que la mare li donava per anar al cinema, el jove Oró es comprava llibres.

Joan Oró i la divulgació de la ciència

A començament de 2003 vaig preguntar a Joan Oró si acceptaria que el premi de divulgació que havia establert l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) es denominés oficialment "Premi Joan Oró de divulgació de la recerca científica". Va quedar molt sobtat i em va dir: "Però si jo no he fet mai divulgació!"

Vaig replicar-li que a ell li passava com a aquell personatge d'una obra de Molière que tota la vida havia estat parlant en prosa sense saber-ho. Que ell no havia fet allò que se sol entendre com a divulgació, és a dir, escriure articles o llibres per a un públic general, fer un programa de ràdio o de televisió o documentals, però que, sense adonar-se'n, durant molts anys havia fet divulgació. Oró sabia explicar la seva recerca d'una manera planera i comprensible. Recordo un programa de TV3 en què la mainada "entrevistava" gent famosa i Oró va saber explicara a aquells nens i nenes d'entre cinc i deu anys, amb paraules molt senzilles, en què consistia la seva professió.

Després de sentir el meu raonament, i lluint aquell somriure que no el va abandonar ni en la seva malaltia, Oró em va dir que no s'havia parat a pensar que explicar la seva recerca en una conferència al gran públic o en una entrevista fos fer divulgació.

Enguany arribem ja a la setena edició del Premi Joan Oró (en realitat la vuitena edició del premi, perquè en la primera edició no tenia nom), que té com a finalitat promoure, entre els joves investigadors i investigadores, l'interès per la divulgació en l'àmbit de la ciència, de l'enginyeria i de la tecnologia, de manera que sàpiguen explicar a la societat en què consisteix el seu treball. Des que es va instituir el premi, L'ACCC ha comptat amb el suport del Departament d'Universitats (amb els diversos noms que ha tingut i que crec que no m'aprendré mai) de la Generalitat per dur-lo a terme.

Fins al 2008, el Premi Joan Oró s'atorgava a un article escrit de divulgació d'un màxim de 6000 caràcters que descrivís el treball que l'autor o autora feia o havia fet en un termini no superiors als darrers cinc anys i que podia anar acompanyat d'alguna fotografia o d'il·lustracions --no com les que es fan per a publicar en una revista professional, sinó pensant en el caire divulgatiu que havia de tenir l'obra.

Malgrat que des del 2004 no han passat molts anys, els temps canvien i el 2009 vam pensar que calia posar-se al dia i que no es podia menystenir la força dels mitjans audiovisuals per comunicar i per divulgar. Per tant, es va decidir establir que el premi tingués dues modalitats: la tradicional, amb l'article escrit, i una altra per a un producte multimèdia, que podia ser un vídeo, una pàgina web, un bloc o qualsevol altre producte que utilitzés les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Per a les dues modalitats hi ha dos requisits bàsics: que les persones que es presentin al premi no superin els 35 anys d'edat, i que l'article o el producte multimèdia tracti de la recerca de l'autor o autora.

La convocatòria de 2010 es va obrir a finals d'estiu i el termini per a la presentació d'obres (articles o productes multimèdia) és el 31 de desembre de 2010. En cada modalitat, s'atorga un primer premi de 1000 euros i fins a un màxim de tres accèssits de 350 euros, i el premi no pot quedar desert.  En el web de l'ACCC, a més de les bases, hi ha alguns alguns consells pràctics per als participants i també inclou tots els articles premiats des que es va instituir el premi.

Premi Joan Oró de divulgació

El 30 de novembre acaba el termini per a la presentació de treballs (escrit o obres multimèdia) per al VI Premi Joan Oró a la divulgació de la recerca científica, convocat per l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) i patrocinat pel Departament d'Innovació, Universitat i Empresa, de la Generalitat de Catalunya.

Aquest premi té com a objectiu estimular en el jovent investigador la comunicació a la societat del seu treball de recerca. Fins al 2008 s'havia convocat únicament en una modalitat: un article d'entre 5000 i 6000 caràcters, acompanyat o no d'il·lustracions. Tenint en compte el paper com més va més destacat que tenen els mitjans audiovisuals, i especialment Internet, en la difusió del coneixement científic, enguany s'ha incorporat al premi una nova categoria: la de treballs multimèdia, com ara un web, un bloc o un clip de vídeo accessible per Internet.

En cada modalitat s'atorga un primer premi de 1000 euros i un màxim de tres accèssits de 350 euros cadascun. S'hi poden presentar joves investigadors i investigadores amb una edat que no superi els 35 anys. La llengua de comunicació haurà de ser el català, però no és necessari que l'autor o autora de l'obra presentada sigui de cap dels territoris de llengua catalana o que hi treballi. De fet, entre les persones que han estat premiades o han rebut algun accèssit, n'hi ha hagut que estudiaven o treballaven en països tan llunyans com el Japó o els Estats Units i també qui treballava a Catalunya però era d'algun altre país.

Les bases del premi estan disponibles en el web de l'ACCC, on també hi ha recomanacions i consells pràctics per a la preparació dels treballs.

Premi Joan Oró, ara també les TIC

L'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) ha convocat el VI Premi Joan Oró a la divulgació de la recerca científica, que enguany inclou una novetat. Fins ara només hi havia una modalitat, escrita. Podien optar-hi articles de divulgació que descrivissin la recerca que feia el seu autora o autora. Enguany s'amplia la convocatòria amb una nova categoria: obres multimèdia, com ara webs, blocs, clips de vídeo que siguin accessibles a través d'Internet, o qualsevol altre instrument semblant. En cada modalitat, hi haurà un primer premi de 1000 euros i un màxim de tres accèssits amb 350 euros cadascun.

El Premi Joan Oró a la divulgació de la recerca científica és una iniciativa de l'ACCC que compta amb el patrocini del Departament d'Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya. Té per objectiu estimular en el jovent investigador la capacitat de comunicar el contingut i el valor del seu treball de recerca. Per aquest motiu, l'edat dels participants no haurà de superar els 35 anys.

En els sis anys d'existència del Premi, les tecnologies de la informació i la comunicació han agafat mota embranzida i s'han produït molts canvis en la manera de divulgar la ciència. Això ha decidit l'ACCC a incloure-hi també la modalitat de multimèdia.

El termini de presentació dels originals és el 3o de novembre i les bases i consells per als participants poden consultar-se aquí. També hi trobareu els textos dels articles guanyadors de les anteriors edicions del Premi.

Segell Joan Oró: sobre de primer dia?

El mes de juny Correus va emetre un segell dedicat a Joan Oró, que havia estat sol·licitat per l'Associació Catalana de Comunicació Científica. En aquest bloc vaig explicar l'error de Correus, que en el sobre de primer dia de circulació del segell va dibuixar un altre científic (Stanley L. Miller) en comptes de Joan Oró. En assabentar-se del error comès, van retirar els sobres que no s'havien venut encara i van demanar a persones que sabien que els havien comprat que els tornessin perquè hi havia un error (la persona que m'ho va explicar, abonada des de fa anys al serveis de filatèlia de Correus, va dir-me que no li van donar detalls sobre el tipus d'error).

Unes setmanes després va sortir el sobre correcte. Com l'anterior, porta imprès en la part superior esquerra "Primer Día de Circulación", tot i que quan va sortir el segell feia ja algunes setmanes que estava circulant. Vegeu el sobre definitiu:

Compareu-lo amb el que havien començat a distribuir el 2 de juny:

Encara no he pogut entendre com es va poder produir l'error. L'artista a qui encarreguen el dibuix que ha d'imprimir-se en el sobre del primer dia no veu el segell --encara que sigui en un esborrany-- o la foto original a partir de la qual es farà el segell?

Segell de Joan Oró

Per fi ha sortit el segell dedicat a Joan Oró! Avui se n'ha fet la presentació a la Universitat de Lleida. En acabar l'acte han ofert a les persones assistents un sobre de primer dia que cadascú timbrava amb el mata-segells especial. Heus ací el sobre:

A la dreta, el segell amb una imatge de Joan Oró, amb el seu somriure característic. A l'esquerra, un dibuix que suposadament també representa Joan Oró (està escrit el seu nom), segurament quan era més jove. Vegem la part de l'esquerra només:

Compareu-la amb el senyor que surt en aquesta foto:

Posaria la mà al foc que el dibuix està tret d'aquesta foto. Potser en el bloc no s'apreciï bé, però l'ombra en el cap i en la corbata són idèntiques. Doncs bé, aquesta foto no és de Joan Oró, sinó de Stanley L. Miller! De tota manera, en fer aquesta espifiada, a Correus no sabien que feien un homenatge conjunt als dos científics que van iniciar una especialitat científica anomenada química prebiòtica. El 1953, Miller, que era un estudiant de doctorat a la Universitat de Chicago, va aconseguir sintetitzar aminoàcids, els compostos que formen les proteïnes i que es creia que només podien sintetitzar els éssers vius. Per altra banda, Joan Oró, el 1959 va sintetitzar l'adenina, una molècula essencial per a la vida perquè forma part dels àcids nucleics. Aquests dos treballs van obrir el camí per als estudis experimentals sobre l'origen de la vida

Joan Oró (1923-2004) i Stanley Miller (1930-2007) van mantenir una gran amistat i van col·laborar en moltes ocasions. Ve't aquí que Correus els ha unit en aquest sobre per a la posteritat.

Actualització, 3 de juny de 2008
M'han dit dues persones que es mouen en el món de la filatèlia, que Correus ha fet retirar els sobres del primer dia de circulació del segell dedicat a Joan Oró i que aviat en tornarà a sortir un altre. Suposo que per algun conducte els va arribar la informació de la pífia comesa en el dibuix. Tenint en compte que aquests sobres, per definició, són "del primer dia de circulació" del segell i que el segell ja estava ahir a la venda, serà una paradoxa que el sobre que surti deu o quinze dies després continuï anomenant-se sobre "del primer dia de circulació".

Joan Oró i la filatèlia

Demà surt el segell dedicat a Joan Oró. A la una de la tarda se'n farà la presentació oficial a la Sala Víctor Siurana, de la Universitat de Lleida, i a Lleida, a Barcelona i a Madrid hi haurà un mata-segells del primer dia d'emissió. La història d'aquest segell és llarga, va començar fa més de tres anys, quan l'octubre de 2004 vaig rebre una carta del senyor Miquel Fortea, químic jubilat i aficionat a la filatèlia. El Sr. Fortea --a qui només conec per correu i telèfon, però espero poder saludar algun dia personalment-- em va escriure sobre la conveniència que el servei de correus d'Espanya dediqués sengles segells a dos científics que havien mort aquell any: Ramon Margalef i Joan Oró.

Jo era aleshores vicepresidenta de l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), una associació petita, i no em va semblar que poguéssim tenir prou força per aconseguir que la seva sol·licitud de dos segells fos acceptada. Tanmateix, vaig pensar que era una excel·lent idea i que potser alguna altra entitat del món científic amb més presència a la societat civil catalana podria fer la petició oficial, a la qual l'ACCC donaria suport. Vaig parlar-ne amb una entitat, però el projecte no va anar més enllà.

El 2006, i quan s'estaven fent els preparatius per a la celebració de l'Any de la Ciència 2008, vaig pensar que podria ser una bona oportunitat per a l'emissió dels segells i vaig posar-me en contacte amb el Sr. Fortea perquè m'expliqués quin és el procediment per sol·licitar a Correus que dediqui un segell a una persona o a un tema determinat. El Sr, Fortea i la Sra. Carme Font, que és --o era, no n'estic segura-- presidenta del Cercle Numismàtic i Filatèlic de Ripoll, em van explicar detalladament a qui calia adreça-se per fer la petició, a qui convenia enviar una còpia de la sol·licitud, i la documentació que era adient incloure en la petició per donar-hi més força. També em van recomanar que busquéssim el suport d'altres entitats i institucions mitjançant cartes per adjuntar a la nostra petició o enviades directament al cap de Correus. Per altra banda, em van suggerir que no demanéssim els dos segells de cop; que era més fàcil que el concedissin si només fèiem la petició per a un segell.

L'elecció era difícil. Ramon Margalef va ser professor meu quan vaig estudiar ecologia, aleshores una assignatura optativa de la llicenciatura de biologia; unes classes que no em perdia mai i a les quals assistien també alumnes que no s'havien matriculat d'aquella assignatura --deien que era molt difícil-- però no volien perdre-se-la. Me l'apreciava molt, el Prof. Margalef; i era un gran savi, que ja aleshores estava considerat un dels millors ecòlegs del segle XX a escala internacional. Era indubtable que mereixia un segell. Per altra banda, amb Joan Oró m'havia unit una gran amistat i sense haver estat alumna seva, també el considerava un mestre meu. Va ser un dels pares de la química prebiòtica i de la ciència que primerament va anomenar-se exobiologia i ara rep el nom d'astrobiologia. El fet que l'Associació Catalana de Comunicació Científica hagués instituït un premi a la divulgació de la recerca científica feta per joves investigadors i investigadores, que duu el nom de Premi Joan Oró, ens va fer decidir per demanar primerament el segell dedicat a aquest investigador.

Vam preparar un dossier amb articles sobre Oró, entrevistes, notes biogràfiques, necrològiques i vam demanar els suport de moltes entitats i institucions. De les que tenim constància, perquè ens van enviar la seva carta per adjuntar a la petició o perquè ens van enviar una còpia de la carta que van trametre directament a Correus, recordo ara la Societat Internacional per a l'Estudi de l'Origen de la Vida, l'Institut d'Estudis Catalans, l'Ajuntament de Barcelona (l'alcaldia i el Comissionat de Cultura Científica), la Fundación Areces, la Fundación Príncipe de Asturias, la Universitat de Barcelona, la Facultat de Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona, el Col·legi de Químics de Catalunya, el Consell Comarcal de la Noguera, l'Institut Químic de Sarrià, la Societat Catalana de Biologia, el Col·legi de Llicenciats de Catalunya, l'Observatori de la Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra, la Delegació a Catalunya del CSIC, l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears, l'Institut d'Investigacions Biomèdiques de Barcelona, l'Associació de Professorat de Física i Química de Catalunya... Segurament van ser més, però en aquest moment no les recordo. Aquest suport va fer possible que, durant el primer trimestre de 2007, Correus aprovés de dedicar un segell a Joan Oró que seria emès el 2008.

El segell ha estat inclòs dins de la sèrie "Personajes". Potser hauria estat més adient que fos un segell sota l'epígraf "Ciencia", però Correus deu tenir les seves raons per haver decidit que sigui així. El cas, però, és que ho hem aconseguit, i Oró és ja present en el món de la filatèlia.Tot i que el correu postal és com més va menys usat, tinc ja preparades un munt de cartes per enviar demà amb el mata-segells del primer dia.

Actualització
Fa uns dies que vaig rebre de Correus una còpia del segell, però no em semblava adient fer-lo públic abans de la data d'emissió. Tanmateix, com que he vist que ja està publicat en el web de Correus, no em sento amb l'obligació d'esperar fins a demà per mostrar-lo. La tirada és d'un milió d'exemplars.

Segell dedicat a Joan Oró.
Data d'emissió: 2 de juny 2008

Simbiopoesi

Dilluns, 19 de maig, al vespre vaig assistir a un acte de la Setmana de la Poesia 2008 de Barcelona: Simbiopoesi, un espectacle que combinava poesia, dansa, llum i tecnologia. Els murs i columnes de pedra de Montjuïc del claustre de l'Institut d'Estudis Catalans i les ombres i la llum que dansaven al vent van ser també ingredients de l'espectacle. Els mots, però, en van ser els principals protagonistes. Els mots que sortien de les veus dels i les poetes rapsodes i que van anar omplint la pantalla a mesura que l'espectacle avançava i van ser després "recollits" de manera simbòlica en petits flascons de laboratori.

Era una nit esquerpa, que no convidava massa a sortir de casa. Tanmateix, el programa i el lloc eren una temptació. I em passa com a Oscar Wilde; també puc resistir-ho gairebé tot excepte la temptació. Preparada amb un bon xal per abrigar-me si la nit era freda, vaig fer cap a l'Institut a les deu del vespre. Malgrat el vent i el rellent de la nit, no me'n vaig penedir. Amics i coneguts emergien en els poemes o n'eren els autors o recitadors. Em va agradar molt que haguessin tingut en compte Alfred Giner-Sorolla, aquell farmacòleg vinarocenc i gran poeta i humanista, i que en recitessin alguns poemes. I no sabria dir si em va agradar igual o més que David Jou recités el seu "Homenatge a Joan Oró", un altre amic desaparegut pocs mesos abans que morís Alfred Giner-Sorolla. I vaig gaudir amb els poemes d'Assumpció Forcada, que l'autora recita amb una veu melodiosa. I vaig descobrir altres poetes que s'han inspirat en la ciència.

En realitat, ciència i poesia no són tan llunyanes. Com escriu Joan Duran en el pròleg del recull de poemes de Simbiopoesi, poesi ve del grec i vol dir crear. La ciència, malgrat el que pensa molta gent, té molt de creació, en el sentit de fer o compondre una obra, una cosa, una idea que abans no existia. Les persones que han excel·lit en ciència han estat generalment grans creadores. I el mateix mot grec que dóna nom a la poesia el trobem en termes científics: hematopoesi, eritropoesi, leucopoesi, coleopoesi, biopoesi, ecopoesi, autopoesi...

Giner-Sorolla era molt creatiu fins i tot en les dedicatòries dels seus llibres. En aquest llibre de poemes, la seva dedicatòria comença a la contracoberta i acaba a la portada:

Ciència i poesia

Roald Hoffmann, químic teòric de la Universitat de Cornell (Nova York), va ser guardonat amb el premi Nobel de Química de 1981. Aleshores feia ja un parell de dècades que s'havia interessar per la poesia i havia anat escrivint alguns poemes. En la seva autobiografia feia referència a aquesta faceta seva i a l'ús de la llengua com a eina important per a la ciència i pera la poesia:

The words are important in science, as much as we might deny it, as much as we might claim that they just represent some underlying material reality.

It seems equally obvious to me that I should marshal words to try to write poetry. I write poetry to penetrate the world around me, and to comprehend my reactions to it.

En el seu web es pot veure una mostra dels seus poemes. Copio aquí uns versos d'un dels poemes que ha dedicat a ciència (Evolution):

I had written three pages
on how insects are such good chemists, citing
the silkworm sex attractant,
and the bombardier beetle, spraying out
hot hydrogen peroxide when threatened.
And I was in the middle
of telling the story of the western pine beetle,
which has an aggregation pheromone
calling all comers (of that species).

Miroslav Holub (1923-1998) era un immunòleg txec que va ser candidat en diverses ocasions al premi Nobel... de literatura! Està considerat un dels millors poetes de l'est d'Europa de la segona meitat del segle XX. Del seu poema El Festival (no sé en quina llengua el va escriure; l'he trobat en anglès):

At the festival of the patients
with all the known diseases
the crutch choir sings for the pacemakers.
The double astigmatic landscape
gratefully swallows
the murmurs of the mitral valve

A casa nostra també tenim científic poetes. El químic Fèlix Serratosa (1925-1995) tenia un esperit poètic i des de jove havia anat escrivint poemes. Roald Hoffmann, amb qui va mantenir una bona amistat l'havia encoratjat moltes vegades perquè no abandonés la seva activitat literària. Segons Pere Bonnin, biògraf de Serratosa per encàrrec de la Fundació Catalana per a la Recerca, la seva producció literària en anglès va fer-la per influencia de Hoffmann. En l'esmentada biografia n'hi ha una petita mostra. Un poema de mida adequada per reproduir aquí és el que juga amb les lletres del seu nom de fons:

IF things are what their name designate,
then my name a wrong one is.
The five letters of it
apart have flown,
and only two of them,
in some way, still remain.
The "I" in the first place
and the "F" afterwards,
to give the intrigued word
that gives its name
to the little poem.
IF I would have known,
IF I would have done,
IF I could change
then I would be
really a Felix, Happy Man

Assumpció Forcada és biòloga i professora de batxillerat i poeta. També ha dedicat poemes a temes de ciència. En el web de l'Institut Arnau Cadell, de Sant Cugat del Vallès, on ella treballa, hi ha un racó poètic amb un recull de poemes seus i unes fotografies molt atractives. El poema que ha dedicat al planeta Terra (del recull Cosmos):

T'estimo GEA
Envoltada pels llençols dels dies
Rere la manta d'aquests anys,
Revivim tu i jo les estacions
Amb l'òrbita que segueix la seva llum.

I David Jou és un altre científic --físic-- poeta, que té una obra poètica molt extensa. Reprodueixo aquí el poema que va fer com a homenatge a Joan Oró:

Lletra de vida, pedra de lluna

Quan aquella lletra va cremar a les mans,
aquella de les quatre lletres de la vida,
nascuda davant meu en el verí,
l’adenina,

vaig beneir totes les albes d’estudi,
totes les nits d’insomni,
tot l’oceà que vaig creuar per arribar fins aquí.

Jo, atònit, davant la porta oberta
al davant dels graons de les escales de cargol
per on pugen i baixen els àngels amb els llibres
que expliquen als àtoms els secrets de la dansa de la vida,
quin vertigen vaig sentir !

La Lleida de les boires i les solellades,
el Houston on vaig tocar pedres de la lluna,
el cap Cañaveral de la glòria de l’espai,
i jo allà, en el futur,
en la paradoxa de tocar el demà en explorar els orígens,
afamat de saber,
assedegat d’astres,
en la felicitat d’haver tocat la pell de la deessa més blanca.

Quan sigui pols,
tots aquestes focs cremaran en mi
com cremaven les fòrmules en els meus ulls d’estudiant,
com cremava la llenya esperant el pa,
lluminosament, al forn del meu pare.

Miller i Oró: La fi d'una era

M'escriu Antonio Lazcano, que ha estat durant molts anys col·laborador de Stanley L. Miller (com ho va ser també de Joan Oró), amb males notícies: Miller va morir diumenge, 20 de maig. Feia ja alguns anys que tenia la salut delicada i últimament vivia en una residència.

Recordo les dues visites que Miller va fer a Barcelona el 1992 i 1993. La primera, per fer una conferència en el programa de científics convidats que organitzava la Comissió per a l'Estímul de la Cultura Científica del Departament de Cultura (eren els temps del conseller Guitart, que creia que la ciència també forma part de la cultura). No havia vist mai la gent demanar autògrafs a un científic com ho vaig veure el dia de la conferència de Miller; sobretot estudiants que devien ser d'ESO o de batxillerat.

I és que els llibres de text escolars expliquen l'experiment de Miller-Urey, que va permetre la síntesi d'aminoàcids a partir dels compostos inorgànics que se suposava que hi havia a l'atmosfera de la Terra primitiva. Aquest experiment va ser l'inici de la química prebiòtica, una especialitat en què després destacaria també Joan Oró.

El 1993 va tornar de nou a Barcelona per participar en el congrés sobre l'origen de la vida. Vaig tenir oportunitat de trobar-lo de nou a València, amb motiu d'un curs sobre l'origen de la vida en homenatge a Joan Oró, que feia 75 anys.

Com em diu Antonio Lazcano, amb la mort de Joan Oró (1923-2004) i de Stanley L. Miller (1930-2007) s'acaba una era de grans científics.

Stanley L. Miller i l'aparell del seu experiment

Mart, Oró i Lovelock

Feia temps que no visitava el blog de Javier Armentia. Avui ho he fet i he llegit algunes de les entrades més recents. En té dues de dedicades a la controvèrsia sobre la possibilitat que existeixi vida a Mart. Javier és escèptic, però m'ha semblat que, com a bon científic, és també escèptic sobre el seu escepticisme i deixa oberta una finestra a la possibilitat que un dia es descobreixi vida en el planeta veí. (També val la pena llegir la seva entrada titulada "¿Y aquí no ha pasado nada?", sobre la situació política sorgida després de l'atemptat que ETA va fer a Barajas el 30 de desembre de 2006. )

La superfície del Planeta Roig

Des que tinc ús de raó (i d'això fa moooolts anys, tot i que potser hi hagi qui cregui que encara no he arribat a aquesta fase) he sentit parlar de la possible existència de vida a Mart. Vaig viure com a espectadora l'arribada dels primers astronautes a la Lluna, una matinada de juliol (hora nostra) de 1969. A Arenys de Mar, on passàvem els estius, la meva mare, els meus germans i jo vàrem passar aquella nit clavats davant del televisor per veure una escena que ara hi ha qui vol fer-nos creure que va ser un invent del govern dels EUA. Associo sempre aquella nit a una pila de deliciosos tortells de pasta fullada amb crema. (La meva mare devia preveure que allò aniria per llarg i la tarda abans va anar a la pastisseria a comprar provisions.)

Després dels diversos Apollo, va ser el torn dels Viking i la conquesta de Mart. Així com de la Lluna es van dur mostres a la Terra per estudiar-les aquí, els experiments amb material de Mart es van fer in situ, amb aparells duts per la mateixa nau (no tripulada) i una mena de màquines-robot per prendre'n les mostres i fer les operacions necessàries. Els comentaris de Javier Armentia m'han fet recordar el paper que Joan Oró va tenir en aquells estudis. Oró també va ser un escèptic quan els seus col·legues de NASA eren a punt de tocar campanes pensat que els resultats dels experiments que es feien a la superfície del Planeta Roig demostraven que hi contenia vida.

En aquella època jo no coneixia Joan Oró personalment (era una mestressa de casa que es passava el dia canviant bolquers, preparant farinetes, portant i recollint la mainada de l'escola, inventant-me contes, fregant, planxant, posant rentadores...; alguns dies no tenia temps ni per llegir el diari). Però anys més tard li vaig sentir explicar com va anar allò dels experiments marcians.

Un dels experiments que es van fer a la superfície de Mart consistia a mesclar mostres de sòl d'aquell planeta amb nutrients marcats amb carboni radiactiu i analitzar després el que en resultés. La formació de CO2 que contenia carboni marcat va ser interpretat per alguns dels col·legues d'Oró com un signe inequívoc que que els nutrients marcat radioactivament havien estat utilitzats per algun tipus d'organisme (bacteris segurament).

Oró, que abans que comencessin els experiments ja dubtava que hi pogués haver vida en l'ambient tan oxidat de la superfície de Mart, estava convençut que hi havia una altra explicació a la formació del CO2. La va trobar en adonar-se que un dels components de la mescla que es feia servir com a "nutrient" era l'acid fòrmic. Un dels experiments que havia fet anys enrere per a la seva tesi doctoral estava relacionat amb l'oxidació de l'àcid fòrmic, i sabia que era una reacció espontània, abiòtica.

Un altre personatge que també estava convençut que no es trobaria vida a Mart era el químic atmosfèric britànic James Lovelock, que en la dècada de 1970 també va treballar per a la NASA, als EUA. Lovelock havia estudiat la composició química de l'atmosfera marciana i l'havia comparada amb la de la Terra i la de Venus.

James Lovelock i una representació de Gaia

Les atmosferes del Venus i Mart tenien una composició molt semblant i estaven equilibrades des del punt de vista de la química i de la física. En canvi, l'atmosfera de la Terra, malgrat que, pel lloc que ocupa en el sistema solar, hauria de ser semblant a la dels seus planetes veïns, era anòmala. Lovelock va concloure que la vida havia estat la causa que el CO2 gairebé desaparegués de l'atmosfera terrestre (una gran part es troba atrapat en el carbonat càlcic de les roques d'origen biològic i en les petxines i els ossos de molts organismes, etc.) i que, en canvi, la concentració d'oxigen atmosfèric fos molt més gran.

El que no van considerar ni Oró ni Lovelock va ser la possibilitat que a Mart hi hagi vida subterrània, cosa que em sembla que ningú no ha pogut encara provar ni desmentir. I és que en la dècada de 1970 no s'havien descobert encara, a la Terra, els bacteris que viuen en roques a grans profunditats (fins gairebé 3 km) i que obtenen els nutrients i l' energia de les mateixes roques on viuen. Ha estt un canvi de paradigma, perquè allò que vàrem aprendre --si més no, jo--, que la vida depenia de la llum (directament o indirectament) ara se sap que no sempre és així. A las roques del subsol profund, la llum no hi arriba ni hi poden arribar productes del metabolisme d'organismes que fan servir la llum com a font d'energia. És suficient que hi hagi petites quantitats d'aigua atrapades en la roca (de moment sembla que el agua líquida sí que es indispensable para la vida) perquè hi hagi bacteris que hi puguin proliferar.

Amb Joan Oró, durant el Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana de 1996