dijous, 22 de gener del 2015

Regal del Reis?

Era el dia 6 de gener i en el carrer de Joan Güell, de Barcelona, hi havia aquest cotxe aparcat:


Devia ser un regal dels Reis? Pujar-lo fins a un pis hauria estat una mica difícil. Però a la part de darrere vaig veure això:


Alguna parella devia tenir el cotxe a punt per marxar de viatge de nuvis. Però l'haurien guarnit ells o devia ser una broma?

Fotos: M. Piqueras (06.01.2015)

dimecres, 21 de gener del 2015

La comissaria virtual (75): La Sagrada Família, on menys és més

Vist a La Vanguardia el 21.01.2015


Diu que l'any passat --o sigui, el 2014-- 3.176.970 persones van visitar l'obra de Gaudí símbol de Barcelona i que això supera el rècord anterior de 3.233.000 visitants que va tenir el 2012. Un cop més sembla que el periodisme i les xifres no vagin massa d'acord.



dilluns, 19 de gener del 2015

Élisa (Destrée) Bommer i els bolets de Brussel·les

Parc Leopold (M. Piqueras, 2004)
Brussel·les és una de les capitals més verdes d'Europa, tot i que qui la visiti sense moure's del centre potser no en tingui aquesta impressió. Tanmateix, gairebé la meitat de la regió de Brussel·les està constituïda per espais verds i no cal allunyar-se gaire del cor de la ciutat per trobar-hi parcs, com el que la gent anomena "parc de Brussel·les", que és una part del que va ser una reserva de caça dels ducs de Brabant, el Petit Sablon (un petit parc en pendent), el parc del Cinquantenari, el parc Leopold (on hi ha el Museu de Ciències Naturals), i més cap als afores, el d'Osseghem o el de Laeken (o parc Reial). La zona verda més important, però, és la que forma part del bosc de Soignes (la forêt de Soignes o Zoniënwoud), un bosc periurbà de més de 4000 hectàrees situat al sud de Brussel·les; una cinquena part d'aquesta superfície pertany al terme municipal de la capital belga.

La vegetació d'aquests boscos és molt variada, especialment el sotabosc. Pel que fa als fongs, només en el bosc de Soignes hi ha descrites centenars d'espècies de bolets. Els estudis i inventaris més destacats de bolets que creixen en els boscos que envolten la ciutat de Brussel·les són obra de dues dones: Madame Bommer (Élisa Destrée) i Madame Rousseau (Mariette Hannon), que conjuntament van publicar  Catalogue des champignons observés aux environs de Bruxelles (1879) i Florule mycologique des environs de Bruxelles (1884). Em centraré en una d'aquestes dues naturalistes, Madame Bommer, nascuda un dia com avui.

Élisa Bommer
Élisa Destrée (de casada Madame Bommer) va néixer el 19 de gener de 1832 a Laeken, on hi ha el castell reial, als afores de Brussel·les,. Des de petita va passar moltes estones en el parc del castell, envoltada de natura en aquell ambient boscós. Fins als deu anys va educar-se a casa i dels deu als setze anys va estudiar en un pensionat. Després, ateses les seves dots musicals destacades, la família va considerar que estudiés en el Conservatori, però finalment, per motius més pràctics, la noia va entrar d'aprenenta en un comerç de Brussel·les. Als vint anys, ella i la seva germana van establir el seu propi negoci, que aviat els va funcionar molt bé.

Tot i la seguretat econòmica de què gaudia, Élisa veia els seus horitzons limitats i va començar a estudiar botànica, que aviat va apassionar-la. El metge de la seva família va posar-la en contacte amb Jean-Édouard Bommer (1829-1895), que era botànic i més tard va esdevenir conservador del Jardí Botànic i professor de la Universitat de Brussel·les, perquè la guiés en aquell camp. La relació amb el seu mentor aviat va anar més enllà de la botànica i el 1865 es van casar.

El 1873 Élisa va conèixer Madame Rousseau (de soltera Mariette Hannon, 1850-1926), que compartia la seva passió per les plantes. En una necrològica d'Élisa, publicada en el Butlletí de la Societat Reial de Botànica de Bèlgica, Mariette descriu l'inici d'aquella amistat: "Immediatament em vaig sentir atreta i conquistada pel seu cor delicat, per la seva intel·ligència viva, per la seva gran senzillesa. La conformitat dels nostres gustos, el paral·lelisme d'alguns trets dels nostres caràcters, van ser la base d'una entesa completa i d'una col·laboració l'activitat de la qual mai no va disminuir."

El marit d'Élisa va ser qui els va a consellar que se centressin en l'estudi dels bolets, als quals pocs naturalistes i científics havien dedicat gaire atenció. Hi havia disponibles poques obres que tractessin sobre els bolets d'aquella regió d'Europa, però els van permetre investigar en la biblioteca del Jardí Botànic i hi van trobar algunes obres específiques de micologia. El seu objectiu era fer conèixer la riquesa micològica del seu país i completar la recerca que havien fet els seus predecessors, entre els quals hi havia hagut també una dona, Marie-Anne Libert (1782-1865). Les dues obres esmentades més amunt sobre els bolets dels voltants de Brussel·les, de 1879 i 1884, van publicar-se en el Butlletí de la també esmentada Societat Reial de Botànica de Bèlgica, on, entre 1886 i 1890, també van publicar tres contribucions a l'estudi de la flora criptogàmica.

Posteriorment els van encarregar, entre d'altres, un estudi sobre bolets de Costa Rica, a partir de mostres recollides pel geògraf i naturalista suís Henri François Pittier, i els bolets de l'expedició del vaixell Belgica, que, comandat per Adrien de Gerlache de Gomery, va viatjar a l'Antàrtida. De Gerlache de Gomery i els homes que l'acompanyaven van ser els primers que van passar un hivern al continent antàrtic. (Entre els integrants d'aquella expedició hi havia dos homes que després esdevindrien famosos en la conquista dels pols: el noruec Roald Amundsen i el nord-americà Frederick Cook; el primer va embarcar a Amberes i el segon va fer-ho en la parada del Belgica a Rio de Janeiro.) L'estudi fet per Bommer i Rousseau va publicar-se el 1905 en les memòries de l'expedició.

Elisa va mantenir fins al final una intensa activitat intel·lectual, amb un gran interès per la música, la poesia i la pintura. Madame Rousseau diu de la seva amiga en la necrològica que "[e]s pot dir de Madame Bommer que mai no va envellir. El seu cor havia conservat la joventut dels cors generosos que ignoren el mal [...] Un dels últims desitjos que va expressar va ser llegar al Jardí Botànic el superb herbari micològic al qual va consagrar més de trenta anys de la seva vida." Va morir a Brussel·les el 17 de gener de 1910.

Tervuren, parc als afores de Brussel·les (M.Piqueras, 2007)
He estat a Brussel·les en diverses ocasions, sempre per motius relacionats amb la Comissió Europea (trobades sobre dona i ciència, sobre comunicació científica, com a avaluadora, etc.). I sempre he procurat trobar algunes hores per passejar per la ciutat. De vegades, el passeig era des de l'hotel al lloc de treball i després la tornada; d'altres, aprofitava algunes hores lliures per anar més lluny. Un parc que em va agradar molt, per la majestuositat dels seus arbres i pel trajecte per arribar-hi, va ser el de Tervuren, on vaig anar a visitar el Museu Reial de l'Àfrica Central. Es troba a uns kilòmetres del centre i s'hi pot arribar amb un tramvia que fa part del recorregut literalment pel mig del bosc. Recordo que en alguns llocs gairebé es podien tocar les branques dels arbres.

El 2007, el Museu estava una mica abandonat; una llàstima, perquè té col·leccions molt importants de zoologia, geologia, etnografia, etc. i és testimoni del passat colonial del país. De tota manera, vaig pensar que arribar fins allà valia la pena. Pel contingut del museu, per l'edifici i sobretot per l'entorn on es troba, envoltat de boscos i jardins. Aleshores jo no sabia res del treball que Madame Bommer i Madame Rousseau havien fet; altrament segur que me les hauria imaginat amb sengles cistelles recorrent aquells camins i endinsant-se en el bosc a la cerca de bolets per a classificar-los i estudiar-los.

Bibliografia:
- Madame J.E. Bommer, née Élisa Destrée. Necrològica per Madame E. Rousseau. Bulletin de la Société royale de botanique de Bélgique (1910) 47:256-261
- Mme. J.E. Bommer, née Elisa Destrée (1832-1910). A: Quelques grandes figures de la mycologie belge, per André Fraiture. Revue du Cercle de Mycologie de Bruxelles (2006) 6:17-40

divendres, 16 de gener del 2015

Sofia Kovalevskaia (1850-1891), gran matemàtica del segle XIX

Sofia (coneguda també com a Sonia) Kovalevskaia és una de les grans matemàtiques del segle XIX i la primera dona catedràtica d'universitat en el nord d'Europa. La seva vida és un exemple de les dificultats que una dona havia d'afrontar per dedicar-se a la ciència.

Sofia Vasilievana Kovalevskaia (el seu cognom de soltera era Korvin-Krukovskaia) va néixer a Moscou el 15 de gener de 1850. Era la segona filla de Vasili Vasilievitx Korvin-Krukovski, oficial de l'exèrcit rus d'origen polonès, i de Ielizaveta Fedorovna Schubert, d'origen alemany i amb arrels també gitanes (la seva àvia n'era). En la seva autobiografia, Sofia va escriure que el paper que decorava una de les parets de la seva habitació quan tenia onze anys duia molts signes i fórmules matemàtiques, sobre integrals i càlcul diferencial. Tot i que ella no podia entendre'n el significat, li van fer despertar un gran interès per les matemàtiques, que veia com a una ciència misteriosa que podria obrir-li un nou món de meravelles accessible només als seus iniciats.

Sofia va ser educada a casa, on un tutor va ensenyar-li càlcul. Si hagués estat un noi, ningú no li hauria impedit de seguir estudis de matemàtiques en una universitat del seu país, però les universitats russes no acceptaven dones. L'única possibilitat que se li oferia per seguir la seva vocació era anar a estudiar a l'estranger. Però aquí va trobar un nou entrebanc pel fet de ser dona: li calia el permís del pare o del marit per anar a viure a l'estranger. Atès que el pare no era favorable a la seva marxa, als 18 anys va contreure un matrimoni de conveniència amb Vladimir Kovalevski (1842-1883), jove paleontòleg, entre els primers que van adoptar les idees de Charles Darwin a Rússia. És evident el que Sofia buscava amb aquest matrimoni, però no s'entén massa quin profit n'obtenia ell.

Universitat de Heidelberg el 1896
La parella es va establir a Heidelberg, però Sofia no es va poder matricular a la universitat. Malgrat que el segle XIX la Universitat de Heidelberg era considerada molt liberal, compromesa amb els ideals democràtics i oberta a noves idees (segons diu la pròpia Universitat en el seu web), l'obertura i democràcia total encara trigarien. Únicament li van permetre assistir a classe, i sempre que comptés amb el permís dels professors. Entre els que va tenir, hi ha noms que se segueixen recordant avui dia: Bunsen, Kirchhoff, Helmotz...

Sonia i el seu marit des de Heidelberg van viatjar a altres llocs d'Europa. El 1869 van anar a Londres, on ell va anar a visitar Thomas Huxley i Charles Darwin. Kovalevski coneixia molt bé el treball de Darwin i havia publicat la traducció al rus del llibre Variations of Plants and Animals under Domestication (una traducció que va fer-se a partir de les proves del llibre que Darwin li va proporcionar i que va sortir publicada el 1867, mentre que l'original anglesa es va publicar el gener de 1868). A Londres, Sofia va ser convidada a participar a les reunions de societat que organitzava la novel·lista George Eliot (1819-1880).

Des de Heilderberg, Sonia va anar a Berlín per estudiar amb Karl Weierstrass (1815-1897), destacat matemàtic de l'època, de qui eren deixebles alguns dels professors que ella va tenir a Heidelberg. (Weierstrass ha donat nom a diversos teoremes, funcions i conceptes matemàtics). A la Universitat de Berlín, però, a Sofia no li van permetre anar a classe ni d'oient. Weierstrass va accedir a fer-li classes privades després que ella resolgués una sèrie de problemes que ell va donar-li per conèixer el seu nivell de matemàtiques. Mentre ella era a Berlín, el seu marit s'estava a Jena, per treballar en la seva pròpia tesi. Junts van viatjar a París, on la germana de Sofia, Aniuta, i el marit d'aquesta van participar en les lluites de la Guàrdia Nacional, que no acceptava el tractat de pau que l'Assemblea Nacional havia negociat amb els prussians. Van ser uns mesos convulsos i la germana de Sofia i el cunyat van haver de fugir (ella a Londres i ell a Suïssa) per escapar a la pena de mort.

De tornada a Berlín, Sofia va prosseguir els estudis amb Weierstrass, amb el qual va mantenir també una llarga correspondència, de la qual, però, només s'han conservat les cartes que ell va enviar a Sofia. (Sembla ser que, en assabentar-se la mort de Sofia, Weierstrass va cremar les cartes d'ella.) L'anàlisi d'aquella correspondència dóna moltes pistes sobre el desenvolupament del treball de Sofia i també de la seva vida durant aquells anys, a més d'aquella relació particular que van mantenir el matemàtic i la seva deixeble i que, pel registre que ell usa i el que diu, sembla bastant íntima.

La Universitat de Gottingen el s. XIX
Amb el suport de Weierstrass, Kovalevskaia va presentar a la Univesitat de Gottinga tres treballs per al seu doctorat. Un d'ells era de qualitat excepcional i contenia el teorema que ara es coneix com a teorema de Cauchy-Kovalevskaia. No deixava cap dubte que aquella dona, encara que no hagués seguit la via acadèmica normal, mereixia el títol de doctor amb la qualificació de summa cum laude. Era el 1874 i Sofia desitjava dedicar-se a la docència universitària, però no va poder fer-ho ni a Alemanya ni a Rússia, on va tornar amb el seu marit.

Tot i que la parella havia fet un matrimoni de conveniència i que van passar temporades separats a causa de la inestabilitat de caràcter de Vladimir, finalment la relació devia arribar a ser la d'una parella real, perquè el 1878 van tenir una filla. Sofia s'aparta del món de les matemàtiques durant un temps i es dedica a la seva filla i a escriure per a la premsa, activitat que ja havia començat abans del naixement de la nena. Publica articles de divulgació, ressenyes i notes crítiques, i la seva llar esdevé un punt de trobada d'intel·lectuals i científics. El 1879 torna al món de les matemàtiques i l'any següent participa en un congrés que té lloc a Sant Petersburg. El 1881 se separa de nou de Vladimir i, amb la seva filla, marxa a Berlín, on visita el seu mentor Weierstrass. A finals d'aquell any, marxa a París on s'establirà durant un temps, després d'enviar la nena a Rússia.

Vladimir, en la cerca d'una posició econòmica estable, en aquella època s'havia embarcat en negocis amb altres persones. Si bé era molt bon paleontòleg, com a empresari era una nul·litat, algú molt fàcil d'enganyar que aviat es va veure ple de deutes. L'abril de 1883, l'única sortida que Vladimir va trobar a aquella desgraciada situació va ser el suïcidi. Aquell mateix any, el matemàtic suec Gustav Mittag-Leffler va invitar Sofia a ocupar una plaça d'ajudant de càtedra a la Universitat d'Estocolm. Mittag-Leffler havia estat també deixeble de Eierstrass i coneixia la qualitat del treball de Sofia. Ella va acceptar la proposta i el novembre d'aquell any es va instal·lar a Suècia. Atès que no parlava bé el suec, li van permetre que al principi impartís les classes en alemany, però aviat va tenir un domini de la llengua del país suficient per poder fer les classes en suec.

A Estocolm Sofia finalment es va poder dedicar professionalment i de manera exclusiva a les matemàtiques. El 1884 van oferir-li, per als següents cinc anys, una plaça de professora i la direcció d'una de les millors revistes de matemàtiques de l'època, Acta Mathematica. El 1888  rep el Premi Bordin, de l'Acadèmia Francesa de Ciències i l'any següent és nomenada catedràtica de la Universitat d'Estocolm i membre de l'Acadèmia de Ciències de Rússia, que va haver de canviar les seves normes per poder admetre una dona.

Pel que fa a la seva vida privada, sembla que es va relacionar amb alguns homes, sense que les relacions, però, arribessin massa lluny fins que va conèixer Maxim Kovalevski, un advocat rus que també vivia a Estocolm i que, malgrat la coincidència amb el cognom, no tenia cap parentiu amb el seu difunt marit. Es van conèixer precisament per la coincidència dels cognoms, que va fer que a correus de vegades confonguessin les respectives correspondències. A començament de 1891 van viatjar junts a Itàlia i en el camí de tornada ella va agafar una greu afecció respiratòria (grip?, pneumònia?; depèn dels autors li atribueixen l'una o l'altra) que li va causar la mort a les poques setmanes, el 10 de febrer de 1891. Tenia només quaranta-un any.

La vida de Sofia Kovalevskaia és la d'una lluitadora que no va renunciar a la seva vocació malgrat les convencions que, en la societat europea de l'època, arraconaven la dona al paper d'esposa i mare i li imposaven barreres en molts àmbits que només eren oberts a l'home. A més de la seva passió per les matemàtiques, Sofia va interessar-se per problemes socials i polítics que aquí no he esmentat. La seva vida ha inspirat diverses novel·les i fins i tot ha estat duta al cinema. És una de les pioneres que van anar preparant el camí per a l'entrada oficial de la dona en el món acadèmic. Dos segells russos recorden aquesta gran matemàtica; un d'ells va ser emès el 1951 per la Unió Soviètica. L'altre, de 1996 (vegeu-lo aquí), pertany a l'època post-soviètica.

Per saber-ne més:
- The Mathematics of Sonya Kovalevskaya, per Rooger Cooke (1984), Springer-Verlag, NY. Una part d'aquest llibre es pot consultar a Google Books
- Sofía Vasíliyevna Kovalévskaya, per NY Vilenkin y VP Lishevskiy. Sigma, mayo 2005. Traducció al castellà d'un article publicat a la revista russa Kvant el 1975.

Nota: Totes les il·lustracions d'aquesta entrada són de domini públic

diumenge, 11 de gener del 2015

Gent que he conegut: Francesco Rosi (1922-2015)

Francesco Rosi
La primera notícia que he llegit aquest matí en obrir Twitter ha estat la de la mort del director italià de cinema Francesco Rosi. I la notícia ha fet aflorar en la meva ment els records de fa uns cinquanta anys, quan vaig conèixer Rosi i fins i tot vaig treballar per a ell. Devia ser el 1963 o el 1964 i crec que m'hi va posar en contacte Joan Riba Cañardo, crític de cinema a qui jo coneixia per les seves col·laboracions amb l'Institut Italià, on jo vaig treballar algun temps. Rosi era a Barcelona amb la seva troup per rodar una pel·lícula inspirada lleugerament en els orígens del Cordobés, torero que triomfava aquells anys. Paral·lelament al rodatge, anaven repassant el guió i de vegades decidien fer-hi canvis. Els calia una persona que sabés italià per anar picant a màquina la nova versió. I aquesta persona vaig ser jo.

Francesco Rosi era ja un director conegut, especialment per haver estat un pioner del cinema que en italià anomenen film inchiesta: pel·lícules que, sense ser documentals, estan basades en fets reals i retraten situacions i conflictes socials, polítics, econòmics, etc., sovint fent-ne una denúncia pública. Els seus films Salvatore Giuliano, sobre els fets que van dur a la mort d'aquell bandit sicilià, i Le mani sulla città, sobre la corrupció i l'especulació en el sector de la construcció, eren ja referents en el cinema italià d'aquella dècada. Le mani sulla città va guanyar el Lleó d'or del Festival de Venècia i bastants anys més tard, el 2005, va valer a Rosi un títol honorífic d'una universitat italiana (Università degli Studi Mediterranea di Reggio Calabria).

L'equip que treballava amb Rosi en aquell film estava establert en un hotel de la Rambla Catalunya que no crec que existeixi avui dia. Es deia Hotel Mediterráneo i ocupava un o dos dels pisos més alts a la cantonada amb el carrer Aragó. Havien convertit una de les habitacions en un despatx i magatzem improvisat, amb el llit enretirat a un costat, i material divers escampat pertot. Vaig estar treballant amb un home que era un guionista del film i amb el mateix Rosi. Ells tenien el guió original i me l'anaven dictant amb els canvis que hi anaven introduint. Era la història d'un noi andalús de família humil que havia emigrat a Barcelona per fugir de la misèria que l'esperava en el seu poble. A la gran ciutat comença a interessar-se pel món dels toros i va a una escola de toreros, on de seguida destaca entre els altres aspirants a matador.

La veritat és que amb Rosi, a part de les estones que va estar dictant-me, amb el guionista, la nova versió del guió, no vaig tenir cap tracte. El veia una persona molt distant, un home que ja era famós en el món del cinema i que arribava i anava per feina, sense fer comentaris de res que no fos la pel·lícula. I jo estava més aviat atemorida, amb por de fer la meva feina malament. Tot i que el meu domini de l'italià era molt bo, temia que se'm pogués escapar alguna falta en escriure.

No recordo quants dies de treball van ser, potser una setmana, potser més, però vaig trobar-lo molt interessant. En acabar el rodatge a Barcelona van anar a Madrid a filmar i em van demanar si hi volia anar. A més de pagar-me per la  feina que fes, em pagarien el viatge i l'estada. Sempre m'he penedit de no haver acceptat. I de fet, no recordo exactament per què no vaig acceptar. Crec que vaig pensar que als meus pares no els agradaria que marxés amb aquella troup de cinema. Vaig posar-los en contacte amb una noia que coneixia, que també sabia italià, i ella va ser qui va continuar la feina i s'ho va passar molt bé, segons em va dir després.

No vaig veure la pel·lícula de Rosi en què vaig tenir aquella petita col·laboració (El momento de la verdad). Les curses de braus i la vida dels toreros no m'interessaven gens. I al llarg dels anys, cada cop que he sentit parlar d'algun films de Rosi, he recordat aquells dies de treball amb el seu equip. Recordo aquell home alt i ben plantat, que jo, molt joveneta, veia com quasi "vell" (i devia tenir poc més de quaranta anys!) i m'infonia un gran respecte. I l'ambient d'aquella habitació de l'hotel Mediterráneo, que era una mica com la cabina dels germans Marx, amb gent que entrava i sortia, que agafaven i deixaven coses, mentre aquella noieta que era jo anava picant el que li dictaven Rosi i el guionista, asseguts per on podien i aliens a res que no fos el guió de la pel·lícula. Es un honor haver treballat, ni que fos durant uns pocs dies, per a un gran del cinema italià del segle XX.

Potser us interessarà:
- Figuras de cine. Francesco Rosi (La Vanguardia, 25.06.1965). Comentari sobre el director italià i aquell film, que no va ser precisament un dels millors de la seva carrera.
- Addio a Francesco Rosi, il regista que raccontò il malaffare italiano, per Valeria Rusconi (en el web de La Repubblica),

Foto de Francesco Rosi: A. De Luca (Creative Commons BY-SA.2.0)

dimecres, 7 de gener del 2015

Quan una cultura fa de la informació el seu enemic

Nadia El-Awady a Barcelona (2014)
(Siguiendo la sugerencia de una amiga no catalana, a continuación de la versión catalana he añadido la traducción al castellano de les reflexiones de Nadia sobre el atentado terrorista a Charli Hebdo.)

Avui, l'autora d'aquesta entrada no sóc jo. Hi poso les reflexions que Nadia El-Awady, periodista egípcia que actualment viu al Regne Unit, s'ha fet en conèixer l'atac terrorista a la revista Charlie Hebdo. Nadia m'ha donat permís per traduir i reproduir el seu text, que publico aquí en català. Qui prefereixi veure'n la versió original, en anglès, pot visitar l'entrada del blog de Nadia "When a culture makes information the enemy".
Quan vaig començar la meva carrera com a periodista, treballant com a editora científica en un mitjà de comunicació en línia que lamentablement ja no existeix, el meu somni hauria estat fer-me corresponsal de guerra. Volia anar a les zones on hi havia guerra per cobrir la veritat sobre el conflicte. La meva visió ingènua era que tot el que em calia era tenir prou habilitat per quedar fora de la línia de foc. I sempre he pensat que sóc força hàbil. La gent que fa la guerra --pensava jo erròniament-- no tenen en el seu punt de mira les persones que comuniquen la veritat sobre el conflicte en el qual ells estan involucrats. A ells els interessa que se sàpiga la veritat del que passa. O això pensava jo ingènuament.

Va ser enmig de la revolució d'Egipte de 2011que vaig experimentar de primera mà els atacs a periodistes i en vaig ser objecte. La meva experiència personal per sort va ser limitada: un brètol va es va abalançar sobre mi i em va trencar la càmera de vídeo amb que filmava la famosa "batalla dels Camells", quan homes muntats dalt de camells van atacar la plaça Tahrir.

Però des d'aleshores m'he tornat molt conscient que en la meva regió els periodistes són constantment en el punt de mira de la gent d'aquella regió. Periodistes que cobreixen les insurreccions israelianes a Gaza són assassinats o empresonats per israelians. Periodistes que cobreixen la situació a Egipte són assassinats o empresonats per l'Estat per fer la seva feina. Periodistes que cobreixen la situació a l'Iraq i Síria són segrestats i després decapitats brutalment per militants de l'Estat Islàmic.

I avui, 12 persones que treballaven a la revista satírica francesa Charlie Hebdo han estat assassinades per uns homes armats i encaputxats que aparent ment deien "Déu és gran".

Disparar a periodistes no és, evidentment, una cosa que només fan persones d'origen àrab o islàmic. No obstant això, per a mi, com a àrab musulmana, és increïblement esfereïdor que això passi en gran mesura en la meva regió i en la meva religió.

No puc evitar adonar-me que gran part d'això prové d'una cultura d'enemistat cap al coneixement i la informació. No podria dir quantes vegades he sentit gent de la meva cultura advertint en contra de la lectura de llibres que no haguessin estat escrits per autors "de confiança". O la por constant que veig en molts dels meus compatriotes de qualsevol "altre". Els cristians d'Egipte han estat vilipendiats i ara fins i tot són empresonats per la seva manca de fe. En el meu país, els musulmans xiïtes són atacats i em sembla que el nostre Ministeri de l'Interior té una divisió especial dedicada a controlar tots els seus moviments. Hi ha una por constant que "l'altre" pugui enverinar el pensament d'una població indefensa que després sigui atreta a abandonar la seva religió, la vertadera.

De què tenen por "ells" exactament? Quines són les veritats que no volen que se sàpiguen? A quina mena de religió feble i llefiscosa pertanyen que no poden tolerar cap altra opinió o veritat a part de les seves? Quins són aquests valors que exigeixen que tot allò que ells consideren sagrat ha de ser tractat com a sagrat per tothom, mentre que allò que és sagrat per a un "altre", com ara la llibertat d'expressió o fins i tot la vida humana, pot ser atacat ferotgement i bàrbarament?

En la meva regió, i entre el meu poble, s'ha anat desenvolupant una cultura d'enemistat cap al coneixement i la informació. La religió es fa servir una i altra vegada --ja sigui per l'Estat o pels extremistes-- com a escut de protecció del poble contra el coneixement i la informació. Es consideren a si mateixos com les úniques fonts creïbles de coneixement i d'informació. Es consideren a si mateixos els únics a qui està permès propagar desinformació. Ells són els únics que tenen dret a insultar, difamar i profanar allò que altres consideren sagrat.

Les arrels de la maldat i l'extremisme són moltes; innombrables fins i tot. Però hi ha una cosa que nosaltres, com a àrabs i musulmans hem de fer i és mirar seriosament i de manera franca la nostra enemistat cap al coneixement i la informació. Per una banda, afirmem que la nostra religió encoratja l'un i l'altra. Tanmateix, la nostra realitat és que vivim amb la por de saber qualsevol cosa que no siguin les veritats amb que ens alimenten l'estat i les persones grans.

La crueltat sense sentit que hem vist avui a París, la barbàrie que hem vist moltes vegades a l'Iraq i a Síria, i els periodistes que es podreixen a les presons d'Egipte són símptomes d'una cultura profundament arrelada a les nostres societats. Em temo que hauran de passar generacions fins que s'hi vegi un canvi real.
En castellano:
Cuando empecé mi carrera como periodista, trabajando como editora científica en un medio de comunicación en línea que lamentablemente ya no existe, mi sueño habría sido llegar a ser corresponsal de guerra. Quería ir a las zonas donde había guerra para cubrir la verdad sobre el conflicto. Mi visión ingenua era que todo lo que necesitaba era tener suficiente habilidad para quedar fuera de la línea de fuego. Y siempre he pensado que soy bastante hábil. La gente que hace la guerra --pensava yo erróneamente-- no tienen en su punto de mira a las personas que comunican la verdad sobre el conflicto en el que ellos están involucrados. A ellos les interesa que se sepa la verdad de lo que ocurre. O eso pensaba yo ingenuamente.

Fue en medio de la revolución de Egipto de 2011 cuando experimenté de primera mano los ataques a periodistas y fui objeto de uno de ellos. Mi experiencia personal por suerte fue limitada: un canalla se abalanzó sobre y me rompió la cámara de vídeo con la que filmaba la famosa "batalla de los Camellos", cuando hombres montados en camellos atacaron la plaza Tahrir.

Pero desde entonces me he vuelto muy consciente de que en mi región los periodistas están constantemente en el punto de mira de la gente de aquella región. Periodistas que cubren las insurrecciones israelíes en Gaza son asesinados o encarcelados por israelíes. Periodistas que cubren la situación en Egipto son asesinados o encarcelados por el Estado por hacer su trabajo. Periodistas que cubren la situación en Irak y Siria son secuestrados y luego decapitados brutalmente por militantes del Estado Islámico.

Y hoy, 12 personas que trabajaban en la revista satírica francesa Charlie Hebdo han sido asesinadas por unos hombres armados y encapuchados que aparentemente decían "Dios es grande".

Disparar a periodistas no es, evidentemente, algo que sólo hacen personas de origen árabe o islámico. Sin embargo, para mí, como árabe musulmana, es increíblemente aterrador que esto ocurra en gran medida en mi región y en mi religión.

No puedo evitar darme cuenta de que gran parte de esto proviene de una cultura de enemistad hacia el conocimiento y la información. No podría decir cuántas veces he oído gente de mi cultura advirtiendo en contra de la lectura de libros que no hubieran sido escritos por autores "de confianza". O el miedo constante a cualquier "otro"que veo en muchos de mis compatriotas. Los cristianos de Egipto han sido vilipendiados y ahora incluso son encarcelados por su falta de fe. En mi país, los musulmanes chiítas son atacados y me parece que nuestro Ministerio del Interior tiene una división especial dedicada a controlar todos sus movimientos. Hay un miedo constante de que "el otro" pueda envenenar el pensamiento de una población indefensa que luego sea atraída a abandonar su religión, la verdadera. 

¿De qué tienen miedo "ellos" exactamente? ¿Cuáles son las verdades que no quieren que se sepan? ¿A qué clase de religión débil y viscosa pertenecen que no pueden tolerar ninguna otra opinión o verdad a parte de las suyas? ¿Cuáles son esos valores que exigen que todo lo que ellos consideran sagrado debe ser tratado como sagrado por todos, mientras que lo sagrado para un "otro", como la libertad de expresión o incluso la vida humana, puede ser atacado feroz y bárbaramente?

En mi región, y entre mi pueblo, se ha ido desarrollando una cultura de enemistad hacia el conocimiento y la información. La religión se utiliza una y otra vez --ya sea por parte del Estado o por los extremistas-- como escudo de protección del pueblo contra el conocimiento y la información. Se consideran a sí mismos las únicas fuentes creíbles de conocimiento y de información. Se consideran a sí mismos los únicos a quienes está permitido propagar desinformación. Ellos son los únicos que tienen derecho a insultar, difamar y profanar lo que otros consideran sagrado.

Las raíces de la maldad y el extremismo son muchas; innumerables incluso. Pero hay algo que nosotros, como árabes y musulmanes tenemos que hacer y es mirar seriamente y de manera franca nuestra enemistad hacia el conocimiento y la información. Por un lado, afirmamos que nuestra religión alienta el uno y la otra. Sin embargo, nuestra realidad es que vivimos con el miedo de saber cualquier cosa que no sean las verdades con que nos alimentan el estado y las personas mayores.

La crueldad sin sentido que hemos visto hoy en París, la barbarie que hemos visto muchas veces en Irak y Siria, y los periodistas que se pudren en las cárceles de Egipto son síntomas de una cultura profundamente arraigada en nuestras sociedades. Me temo que tendrán que pasar generaciones hasta que se vea un cambio real. 
Potser us interessarà:
- Altres entrades d'aquest blog sobre Nadia El-Awadi.
- Inner workings of my mind, blog personal de Nadia El-Awady

diumenge, 4 de gener del 2015

Lillian Moller Gilbreth (1878-1972), enginyera, psicòloga i...mare de dotze

Jo devia tenir uns set anys quan la meva mare em va explicar, en tornar del cinema amb el meu pare, que havien vist una pel·lícula que era la història d'una família molt nombrosa en què el pare i la mare de dotze fills eren enginyers i aplicaven el seus coneixements a la vida quotidiana de la família per fer que la casa rutllés millor. Per exemple, calculaven quina era la manera més ràpida de cordar-se els botons d'una jaqueta, si començant per la part inferior o per la part superior. La pel·lícula es deia Trece por docena i quan van fer-la en algun cinema del barri, la vaig veure.

Em pensava que Trece por docena era un història inventada, però uns trenta o quaranta anys més tard vaig assabentar-me que el guió estava basat en un llibre escrit per Frank B. Gilbreth Jr. i Ernestine Gilbreth Carey, fill i filla de la parella formada per Frank Bunker Gilbreth (1868-1924) i Lillian Moller Gilbreth (1878-1972). Els Gilbreth van ser pioners en diversos camps que relacionen l'enginyeria amb la psicologia i l'economia, com ara l'estudi dels temps i el moviment, de la fatiga, de la simplificació del treball, i l'ergonomia. Buscaven maneres de simplificar el treball alhora que treure'n més rendiment. Però vull centrar-me en la dona, Lillian, que va tenir una vida molt més llarga que el seu marit --ell va morir el 1924, amb 55 anys, i ella el 2 de gener de 1972, amb 95 anys-- i va treballar gairebé fins al final.

Lillian Moller Gilbreth (1878-1972)
Lillian Evelyn Moller (Gilbreth era el cognom del seu marit) va néixer el 2 de maig de 1878 a Oakland (Califòrnia), en una família d'origen alemany. Va estudiar literatura anglesa a la Universitat de Califòrnia a Berkeley i, després d'obtenir un màster en aquella universitat, el 1904, va fer un viatge a Europa, amb un grup d'amigues i una acompanyant. Quan el grup era a Boston per embarcar-se cap a Europa, l'acompanyant li va presentar el seu cosí Frank Bunker Gilbreth. Era un home solter que tenia deu anys més que Lillian i que, després d'haver-se dedicat a la indústria de la construcció, i haver estudiat la manera de millorar el treball dels obrers, va ampliar aquests estudis a altres sectors de la indústria. Quan el vaixell en què Lillian tornava d'Europa va atracar en el port, allà estava Frank per rebre-la amb un ram de flors. Lillian va tornar a Califòrnia i al cap d'uns mesos ell va anar a visitar-la i conèixer els pares d'ella. Es van prometre i al poc temps de casar-se Lillian va començar a col·laborar amb el seu marit professionalment. La parella va tenir dotze fills, cosa que, segons va declarar Lillian molts anys més tard, ja entrava en els plans d'ell des del principi. Quan ella va objectar que no era possible tenir tants de fills i també una professió, ell va dir-li que practicarien a casa la gestió del temps i moviment a què es dedicaven professionalment.

I devien gestionar molt bé l'activitat familiar, perquè ella, a més de criar fills i treballar en l'empresa familiar, va preparar, no una tesi doctoral, sinó dues. La primera va fer-la per obtenir el doctorat a la Universitat de Califòrnia. Tanmateix, no va poder presentar-la perquè, pel fet que vivia a l'altre extrem del país, no havia pogut assistir als cursos de doctorat, que eren obligatoris. Més endavant, el treball per a aquella tesi va publicar-se en forma de llibre: The Psychology of Management. Com que aleshores els Gilbreth vivien a Nova Anglaterra, finalment va fer el doctorat a la Brown University, a Providence (Rhode Island) i el 1915, quan ja tenia set fills i faltaven pocs dies perquè n'arribés el vuitè --una nena-- Lillian va llegir la seva tesi sobre mètodes eficaços en l'ensenyament. El seu es considera el primer doctorat en psicologia industrial.

La família Gilbreth de passeig en cotxe
L'ensenyament havia atret sempre Lillian i, quan vivien a Providence, ella i el seu marit van organitzar uns cursos d'estiu gratuïts de dues setmanes de durada sobre el que es coneix com a taylorisme (per Frederick Taylor, el primer que ho va proposar; en anglès ho anomenen també scientific management). El taylorisme aplica mètodes científics a l'organització del treball per tal d'optimitzar l'eficàcia de la mà d'obra i el rendiment de les màquines i eines.

El 1924 Frank va morir sobtadament, i Lillian tota sola va seguir al front de la família i de l'empresa, i encara va trobar temps per a l'ensenyament. De fet, poc després que ell morís, se celebrava a Londres un congrés en el qual Frank havia d'impartir una conferència. Els organitzadors va demanar a Lillian que ella substituís Frank en el congrés, i la seva família va animar-la a acceptar. De 1925 a 1930, va organitzar uns cursos que ja havien projectat amb el seu marit, que comprenien classes teòriques i pràctiques i visites a empreses que aplicaven el taylorisme en la seva gestió. A més, el 1925 també va començar a fer classes a Purdue University, a West Lafayette (Indiana). Aquesta universitat el 1935 la va nomenar professora visitant i finalment, el 1940, catedràtica. Atesa la seva especialitat pluridisciplinar, Lillian dividia el seu temps entre els departaments d'enginyeria industrial, de psicologia industrial i d'economia domèstica, a més de fer d'assessora sobre sortides professionals per a dones. Va treballar a Purdue University fins al 1948, quan va fer setanta anys.

A més de l'activitat acadèmica a Purdue University, també va fer classes en altres universitats, entre les quals la Universitat de Wisconsin, on va ser professora visitant de l'Escola d'Enginyeria. El 1964, quan ja tenia 86 anys, va ser nomenada professora resident de l'Institut de Tecnologia de Massachusetts (el famós MIT).

Lillian Gilbreth, a més de la recerca per millorar la gestió del temps i el moviment en l'empresa, es va interessar per aspectes relacionats amb la dona i amb la llar. Per exemple, en la dècada de 1920, l'empresa Johnson & Johnson va encarregar-li un estudi sobre les compreses femenines d'usar i llençar. Volien saber per què les dones preferien una determinada marca --que no era cap de les que fabricava aquella empresa-- d'entre les que hi havia en el mercat. Gilbreth va fer una enquesta entre estudiants de diverses universitats i, a partir de les seves respostes, el 1927 va elaborar un informe de 134 pàgines, que al final incloïa unes conclusions i 12 recomanacions. El cas és que qui intervenia en el disseny i anàlisi de les compreses que fabricava Johnson & Jonson eren únicament homes. Considerant aquesta situació, la darrera recomanació de l'informe de Gilbreth deia:
És essencial afegir una dona a la plantilla de Johnson & Johnson i que tots els productes es presentin a dones perquè n'inspeccionin el disseny i els assagin. Cap aparell de laboratori pot servir per assajar com funciona el producte en una dona. A més, el producte ha de ser provat per diferents tipus de dones que d'alguna manera exigeixin el màxim del producte. Les dones que els provin, han de ser prou intel·ligents per fer l'assaig de la manera adequada, per tenir cura en l'anotació dels resultats, buscar la causa dels resultats obtinguts i poder fer un informe fiable i detallat. Hi ha tantes variables, que un assaig inadequat o una persona poc intel·ligent per fer els assajos podria fer les proves inútils o encara pitjor perquè els resultats obtinguts podrien promoure el desenvolupament d'un producte de baixa qualitat o impedir el desenvolupament d'un bon producte.
Com havia fet Ellen Swallow Richards, una altra pionera de la ciència i la tecnologia nord-americana, la llar de Lillian Gilbreth va ser un laboratori per millorar la vida quotidiana i per facilitar les tasques domèstiques. Va dissenyar cuines modernes en les quals ajustava les altures de les superfícies de treball al nivell òptim, canviava el lloc habitual d'alguns aparells per reduir moviments i esforços i hi presentava productes que podien fer més fàcils les tasques de la cuina. Algunes de les innovacions que va introduir en la cuina van ser la galleda per a la brossa amb pedal per destapar-la o l'aprofitament de la part interior de la porta de la nevera per posar-hi prestatges. A l'Institut del New York Herald Tribune van muntar una exposició de cuines dissenyades per Gilbreth on les dones podien calcular quina era la millor alçada per a la pica i la cuina seves i veure les prestacions que podien obtenir de diversos aparells. Gilbreth creia que l'eficàcia d'una cuina podia estalviar a les dones un temps per poder dedicar a altres tasques més gratificants, com ara poder estar més temps amb la mainada. També va dissenyar cuines per a persones amb discapacitats.

La vàlua del treball de Lillian Gilbreth va ser reconeguda amb nombrosos premis i distincions. El 1921 va ser nomenada membre honorari de la Societat d'Enginyers Industrials dels Estats Units, especialment per les idees reflectides en The Psychology Management, llibre que per primera vegada mostrava el paper de la psicologia en la gestió industrial i de les empreses i que encara avui dia es considera una obra cabdal  en la història del pensament en enginyeria. El 1926 va ser acceptada com a membre de la Societat Americana d'Enginyers Mecànics (la segona dona que n'era membre) i el 1950, quan es va fundar la Societat de Dones Enginyeres dels Estats Units, en va ser la primera sòcia honorària. El 1950 va ser membre fundadora de l'Acadèmia Internacional de la Gestió. El 1965 va ser la primera dona que va ingressar a l'Acadèmia Nacional d'Enginyeria dels Estats Units i l'any següent va rebre la Medalla Hoover, que cinc associacions atorguen conjuntament "per serveis extraprofessionals fets per enginyers en favor de la humanitat". En el seu cas, van tenir en compte el seu treball que relacionava l'enginyeria amb les relacions humanes, com també la seva generosa dedicació a la transformació de l'ambient de treball i de la llar per a les persones discapacitades, que va fer possible l'aprofitament màxim de les capacitats i l'augment de l'autoestima en aquestes persones. El servei postal dels Estats Units li va dedicar un segell el 1984. I després de la seva mort, que va tenir lloc el 2 de gener de 1972 a Phoenix (Arizona), s'ha donat el seu nom a diversos guardons, com ara les conferències Lillian M. Gilbreth que organitza l'Acadèmia Nacional d'Enginyeria dels EUA, la càtedra Lillian M. Gilbreth de Purdue University o la beca que, en memòria seva, atorga la Societat de Dones Enginyeres a noies que segueixen estudis d'enginyeria.

Tot i que professionalment Lillian Moller Gilbreth va arribar molt lluny, alguns episodis de la seva vida reflecteixen la visió que la societat tenia de la dona en el món de la ciència i la tecnologia. Per exemple, mentre el seu marit va ser viu, molta gent considerava Lillian la seva "ajudant" --com li va passar a Marie Curie. El 1912, el director d'una revista tècnica va negar-se a incloure el nom de Lillian com a coautora d'un article que  havien escrit ella i el seu marit. I en l'esmentat llibre The Psychology of Management només hi havia la inicial del seu nom perquè no se sabés que havia estat escrit per una dona. Per altra banda, després de la mort del seu marit algunes de les empreses per a les quals havien treballat els dos no van voler renovar el contracte amb ella sola.

En un llibre sobre el treball de Frank i Lillian Gilbreth (Frank and Lillian Gilbreth. Critical evaluations in business and management) hi ha una cita treta d'una conferència que Lillian va impartir el 1961 en el 25è Congrés sobre la Simplificació del Treball i que resum el seu pensament: "[...]hem d'aprendre contínuament, hem d'ensenyar contínuament i hi ha moltes coses que hem d'ensenyar. Hem d'ensenyar que la vida és interessant, hem d'ensenyar que la vida val la pena i hem d'ensenyar que la vida com a mínim hauria de ser bella." Avui dia, hi ha empreses que han entès que el seu personal rendeix més si es troba a gust en el lloc de treball i sent que l'empresa li dóna suport i llibertat d'acció en comptes de limitar els seus moviments i de voler aprofitar-se'n. Sembla que estiguin aplicant idees innovadores, però en realitat estan seguint els principis establerts per Lillian Moller Gilbreth fa gairebé un segle.

Per saber-ne més: