La Wikipèdia i les dones

Nombre de respostes per llengua (enquesta UNU)

En un món on es busca la igualtat, una enquesta feta per la Universitat de les Nacions Unides (UNU) el 2010 va demostrar un fet que molta gent ja suposava: que l'enciclopèdia universal que és la Wikipedia era cosa d'homes. L'enquesta va rebre 176.192 respostes, la majoria de les quals era d'usuaris de les versions russa (45.616) o anglesa (43.912), seguits dels usuaris de les versions alemanya (22.989) i castellana (20.144). Entre els usuaris de la Viquipèdia catalana, van respondre 562 persones.

L'enquesta analitzava molts aspectes de la Wikipedia, un dels quals era el demogràfic, i diferenciava entre les persones que en són usuàries només com a lectores i aquelles que també hi contribueixen. Pel que fa als lectors, ja es notava una diferència: els homes n'eren un 68,99% i les dones un 30,52%. Aquesta diferència, però, s'accentuava molt quan es tracta de contribuir a la creació, ampliació o correcció d'articles, allò que en terminologia viquipedista es coneix com a 'edició': els homes representaven un 86,73% dels editors i les dones únicament el 12,64% (els percentatges no sumen 100, perquè hi havia persones que no van indicar si eren homes o dones).

Per què hi ha menys dones a la Wikipedia?
El 2011, a partir de les dades de l'enquesta esmentada i del propòsit que s'havia fet la Fundació Wikipedia que el 2015 el percentatge de wikipedistes dones fos del 25%, el diari estatunidenc The New York Times encetava un debat que va titular "On són les dones a la Wikipedia?". El debat volia aclarir les causes d'aquells desequilibri, si hi ha alguna cosa en el format i objectiu de la Wikipedia que atregui més els homes i si hi ha maneres de corregir aquest desequilibri. Van participar en el debat dones --i també algun home-- d'àmbits diversos. Jessamyn West, community manager de MetaFilter.com, que escriu sobre tecnologia, biblioteconomia i Internet des de 1999, deia:

Si allò que importa és alterar l’equilibri de gènere,  a més de promoure aquesta idea, cal estar disposats a fer complir les normes socials d’equitat i diversitat (no només esperar que en un futur ideal es produeixi d'alguna manera l’equilibri) i hem d’aprendre a tractar. amb elegància el contrari. És una discussió més sobre el poder que sobre el gènere.

Per a Justine Cassell, professora i directora de l'Institut d'Interacció Humans-Ordinadors de la Universitat Carnegie Mellon, cal distingir dos tipus de desequilibri de gènere a la Wikipedia. Per una banda el nombre d'articles sobre temes que interessen a les dones i la seva llargada. Per una altra, el nombre de dones editores en relació al nombre d'homes editors. A més, considera que cal observar el desequilibri de gènere de dues maneres, perquè la Wikipedia des de fora no es veu de la mateixa manera com la veuen des de dins les persones que hi fan aportacions.

Des de fora, la Wikipedia sembla la democràcia del coneixement, un lloc on es pot posar tot el coneixement existent a disposició de tothom. Des de dins, però, pot ser un lloc on es lluita per fer-se sentir. Diu Cassell que

...es pot entendre aquesta visió interna amb tan sols mirar la pàgina de discussió de molts articles, que en lloc de semblar col·laboracions al voltant de la construcció del coneixement, són plenes de descripcions de "guerra de redacció", on els editors successius intenten eliminar cada aportació de l’altre - i de debats polèmics i controvertits sobre la precisió dels punts de vista conflictius. Els usuaris de Flickr no eliminen les fotos d'altra gent. Els vídeos de YouTube inspiren debats intensos, però cap usuari no elimina les contribucions d’una altra persona.

Suposo que Cassell es referia a la Wikipedia en llengua anglesa, però, per la meva experiència com a viquipedista [escric viquipedista quan em refereixo a la versió catalana, que es anomenada Viquipèdia], veig que en altres llengües passa el mateix: articles en què una persona n'elimina fragments i qui els havia redactat torna a posar-los i les dues persones s'emboliquen en una discussió ad nauseam. Cassell pensa que això podria ser una causa de la reticència de moltes dones a col·laborar en la Wikipedia; no volen entrar en debats ni suprimir textos d'altres persones o que els elimini textos seus.

Susan C. Herring, catedràtica de lingüística i ciències de la informació a la Universitat d'Indiana, creu que el desequilibri de gènere a la Wikipedia és coherent amb el que ella ha anat observant des de 1992 en llistes de distribució i altres espais d'Internet. Com passa en algunes llistes de distribució, moltes dones no hi participen perquè se senten intimidades per l'actitud d'alguns homes. A més, l'estil de comunicar de les dones sol diferir del dels homes. A elles els costa més mantenir l'estil neutre propi de la Wikipedia. També creu Herring que la solitud del treball d'edició per a una enciclopèdia en línia es pot veure com antisocial. Això m'ha fet pensar que potser jo sóc antisocial, perquè, malgrat les dificultats que de vegades hi trobo, i malgrat l'aparent anonimat de publicar a la Viquipèdia, com més va més m'agrada fer-ho. De fet, és una de les causes --però no l'única-- que els darrers temps publiqui molt menys en aquest blog.

Les visites que pugui tenir una breu biografia publicada en el meu blog no poden comparar-se ni de bon tros a les que tindria si estigués publicada a la Viquipèdia. O potser no, perquè si hi publico, per exemple, la biografia d'una científica poc coneguda (les meves aportacions a la Viquipèdia són principalment biografies de científiques), és possible que ningú no la vegi, llevat que hi vagi a parar a través d'un enllaç.

Projectes per augmentar la presència de dones a la Viquipèdia
A Catalunya s'han anat desenvolupant diversos projectes per augmentar la presència de les dones a la Viquipèdia. Un d'ells és el projecte Wikidones, impulsat des del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison (popularment, la Bonne), que va començar el 2014, en què un grup dones van començar a reunir-se per produir articles sobre dones o sobre temes relacionats amb les dones. A la Universitat Pompeu Fabra es fan també reunions de viquipedistes (els dimarts, al llarg del curs acadèmic) per fer articles sobre dones i resoldre problemes d'edició.

El 2015 es va encetar una segona fase del projecte Wikidones de la Bonne, per augmentar el nombre de dones viquipedistes i difondre'l per Barcelona. Així, el curs 2015-2016 es va fer la prova pilot en el districte de Les Corts. Hi va participar un grup de dones --la majoria veïnes de Les Corts i membres de la Taula de Dones de Les Corts, però no exclusivament-- que es van formar com a editores al mateix temps que anaven creant articles sobres dones. Aleshores feia uns set o vuit anys que jo m'havia inscrit a la Viquipèdia, però m'havia dedicat únicament a fer-hi correccions o afegir-hi referències, perquè no tenia prou coneixements per fer un article de novo. En el projecte en el meu districte vaig veure l'oportunitat d'aprendre-ho. I així va ser com em vaig llençar a publicar biografies de dones. El projecte se centrava en el districte i se'ns va demanar d'escriure o millorar biografies de dones que hi tinguessin alguna relació. Jo em vaig estrenar amb la biografia de Carme Puche i Moré, periodista i directora de cinema, que uns anys abans va guanyar un premi convocat des del districte.

Aquest projecte, que també s'ha dut a algun altre districte de la ciutat, a Les Corts ha tingut continuïtat a petició de les pròpies viquipedistes. Seguim reunint-nos un cop al mes durant el curs per fer nous article i especialment per resoldre dubtes, gràcies a la presència d'una dona experta a qui consultar. Sempre que puc vaig a la reunió mensual, perquè tot i que he publicat ja bastants articles, encara tinc moltes llacunes en el meu coneixement de l'edició. No es tracta únicament de la redacció del text seguint les normes de la Viquipèdia. Hi ha aspectes del format de l'article que encara em costa molt de resoldre. De tota manera, prefereixo editar articles a casa per un motiu pràctic: estic acostumada a treballar amb dues pantalles o amb una de panoràmica i haver-ho de fer des d'un ordinador portàtil em resulta molt incòmode.
 
Els darrers anys també s'han anat organitzant diverses viquimaratons amb l'objectiu de publicar articles sobre dones. Una viquimarató (o wikimarató) és un esdeveniment que reuneix persones per escriure ('editar' en diuen en la terminologia viquipedista) articles sobre un tema determinat o millorar articles ja existents. He participat en alguna viquimarató, però normalment prefereixo participar-hi en la distància, des de casa, per poder treballar més còmodament.

Els articles que he publicat des que m'hi vaig posar no arriben a la trentena. Pocs, tenint en compte que el primer vaig publicar-lo el febrer de 2016. Però sóc bastant anàrquica en la meva dedicació a la Viquipèdia. Puc passar mesos sencers sense fer-hi cap contribució i després en un mes fer-ne unes quantes, com aquest mes de novembre, que he publicat les biografies d'Elisabet Selbert, Dora Lush, Dolors Lleonart i Casanovas, Sara Branham Matthews, Ekaterina Lermontova, Ida Baccini, Carmen Schrader Angerstein i Nella Mortara.

A continuació un llistat dels articles que he publicat a la Viquipèdia des de 2016. He estat a punt d'escriure "articles meus", però no ho he fet perquè a la Viquipèdia, des del moment que publiques un article deixa de ser teu; altres persones hi poden fer correccions i ampliar-los (llistat actualitzat el 28 de setembre de 2021; ultrapassa la cinquantena):

• Alice Nutter (?-1612) dona anglesa acusada de bruixeria i penjada a causa de la cacera de bruixes de Pendle.
  
• Alki Zei (1923-2020), novel·lista grega, autora de literatura infantil i juvenil i traductora.
  
• Anna Foà (1876-1941? 1944?), entomòloga italiana expulsada de la universitat per les lleis racials del feixisme.
• Anna Klein (1883-1941), pintora i artista gràfica alemanya, víctima de l'Holocaust.
  
• Anna Weber-van Bosse (1852-1942), botànica neerlandesa.
• Anita Conti (1899-1997), oceanógrafa i fotògrafa francesa.
• Carme Puche i Moré (1977), periodista, guionista i directora de cinema catalana.
• Carmen Schrader Angerstein (1913-2012), Justa entre les Nacions, per haver salvat de l'Holocaust tres dones jueves.
• Carolina (Lini) Bunjes (1918-2016), membre neerlandesa de les Brigades internacionals i fotògrafa.
  
• Catharina Helena Dörrien (1717-1795), botànica i educadora alemanya.
• Cholitas escaladores de Bolívia, grup de dones aimares que escalen muntanyes amb els seus vestits tradicionals.
  
• Dolors Lleonart i Casanovas (1866-1936), una de les primeres metgesses catalanes.
• Dora Lush (1910-1934), microbiòloga australiana que va morir mot jove, en infectar-se quan investigava un bacteri en el laboratori.
• Dorothy Thomas (1922-2015), investigadora en hematologia estatunidenca
  
• Ekaterina Lermontova (1889-1942), paleontòloga russa.
• Elisabeth Selbert (1896-1986) La Clara Campoamor de les dones alemanyes. És una de les quatre 'mares' de la Constitució de la República Federal Alemanya i va haver de lluitar perquè el text de la Constitució reconegués que homes i dones tenen els mateixos drets.
• Ellekappa (1955- ), ninotaira italiana (publica vinyetes al diari La Repubblica, entre d'altres).
  
• Ellen Hutchins (1785-1815), pionera de la botànica a Irlanda.
• Else Berg (1877-1942), pintora jueva neerlandesa, víctima de l'Holocaust.
• Elvira Altés (s. XX i XXI), periodista, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona.
• Emma Strada (1884-1970), enginyera italiana, 1a a obtenir el títol en aquell país.
  
• Eugenia González Ramos (1919-1939), sindicalista, presa de les Corts, afusellada a Barcelona per les seves idees polítiques.
• Eva Mameli Calvino (1886-1978), botànica, naturalista i acadèmica italiana.
• Evangelina Bottero (1859-1950), ensenyant i divulgadora científica italiana.
• Fanny Hesse (1850-1934), introdueix l'agar en els cultius de microbiologia.
• Franca Pieroni Bortolotti (1925-1985), historiadora italiana, feminista.
  
• Henriette Vincent (1786-1830), artista pintora botànica francesa.
• Humira Saqib (1980-), periodista afganesa, activista dels drets de les dones.
  
• Ida Baccini (1850-1911), pedagoga, escriptora i periodista italiana.
• Ida Ørskov (1922-2007), metgessa i bacteriòloga danesa
• Ilaria Capua (1966-), viròloga italiana.
• Isabel Compter i de Sagarriga (1632-1653), poetessa rossellonenca.
• Janina Altman (1931- ), química i escriptora polonesa/israeliana, supervivent de l'Holocaust.
• Jenny Markelin-Svensson (1882-1929), primera dona enginyera de Finlàndia.
• Jessie Gray (1910-1978), cirurgiana de càncer canadenca/estatunidenca, educadora i investigadora.
• Kate Gleason (1865-1933), enginyera, empresària i filantropa estatunitenca.
• Kristine Munch (1873-1959), una de les primeres dones metgesses de Noruega.
• Margaret Todd (1859-1918), metgessa i escriptora escocesa.
• Maria Cengia Sambo (1888-1939, botànica/liquenòloga italiana.
• Marie-Anne Libert (1782-1865, botànica i micòloga belga.
• Marta Ascoli (1926-2014), escriptora italiana, supervivent de l'Holocaust.
• Marta Grandi (1915-2005), entomòloga italiana.
• Mary Ann Booth (1843-1922, microscopista estatunidenca.
• Mary Vaux Walcott (1860-1940, artista i naturalista estatunidenca.
• Meri Mangakahia (1868-1920), activista neozelandesa en favor del sufragi femení.
  
• Nella Mortara (1893-1988), física italiana expulsada de la universitat per les lleis racials del feixisme.
• Nielsine Nielsen (1850-1916), primera dona acadèmica i metge a Dinamarca.
• Otti Berger (1898-1944), artista textil de la Bauhaus, víctima de l'Holocaust.
• Rina Monti (1871-1937), biòloga, fisiòloga, limnòloga i zoòloga italiana.
• Rosa Argelaguet i Isanta (1958-2020), enginyera i política catalana.
• Rose Maria Compaoré (1958-2020), política Burkina Faso, morta per la covid-19.
• Ruth Pactrick (1907-2013), botànica i limnòloga estatunidenca.
• Sara Branham Matthews (1888-1962), destacada microbiòloga mèdica, va fer recerca sobre el meningococ, que causa un tipus de meningitis, i el tractament d'aquesta malaltia.
• Sarah Voss (1999-), gimnàsta artística alemanya.
  
• Suzanne Lambin (1902-2008), microbiòloga francesa.
• Yolanda Ortiz (1923 o 1924-2019), química argentina, primera dona Secretària de Recursos Naturals i Ambient Humà d'Argentina.
• Women in Red, projecte iniciat a la Wikipedia en anglès per eliminar-hi el biaix de gènere i augmentar-hi la presència de dones, com a editores i en els continguts de la Wikipedia.

Potser us interessarà:
- La Viquipèdia arriba a les 20.000 biografies de dones (12.12.2017)
- Wikidones, web sobre el projecte de la Bonne
- Viquidones UPF
- La Viquipèdia té només un 17% de biografies de dones (18.10.2018)
- 10 regles senzilles per crear biografies de dones

Gent que he conegut: Eduard Punset

Eduard Punset (1936-2019) (Wikimedia Commons)

El 22 de maig d'enguany em trobava a Munic i un whatsapp d'una filla meva em va informar de la mort d'Eduard Punset. Des d'aleshores que he pensat d'escriure alguna cosa sobre aquest personatge tan controvertit amb qui vaig col·laborar fa uns anys fent-li la revisió d'un parell de llibres. Ho faig ara, després d'haver assistit fa uns dies a una sessió-tertúlia sobre Punset dins del programa del Campus Gutenberg, una trobada de comunicació i cultura científiques que des de 2011 organitza el Màster de Comunicació Científica, Mèdica i Ambiental de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), ara també amb CosmoCaixa. La sessió es titulava "Eduard Punset: un divulgador heterodoxo".

Els tertulians eren Julio Grosso Mesa, autor d'una tesi doctoral sobre el programa Redes, que és el mateix que dir sobre Punset, perquè el programa és inseparable del seu creador i presentador; Beatriz Barco, biòloga dedicada a la comunicació científica que va treballar en el programa Redes durant tretze anys, i Vladimir de Semir, periodista científic, un dels impulsors del màster de comunicació científica de la UPF i del Campus Gutenberg.

Vladimir de Semir va dir que ell no considera Punset un divulgador, sinó un 'mediador'. Va posar la ciència a l'abast de la població general, però la tasca de divulgació no era obra seva. Va comptar sempre amb un equip assessor molt bo i amb col·laboradors que havien fet el màster de comunicació científica de la UPF. De fet, alguns divulgadors que després han fet una brillant carrera, com ara Pere Estupinyà, van passar pel seu programa.

El treball de la tesi de Grosso, que es pot consultar en línia, es basa principalment en l'anàlisi dels programes de Redes que TVE va emetre al llarg de disset temporades, des del 23 de març de 1996 fins al 7 de juliol de 2013. I en la tertúlia ens en va fer cinc cèntims, a més d'aportar la seva visió de Punset, a qui considera un meganarrador. De fet ell era qui presentava el programa, qui entrevistava els personatges i qui doblava l'entrevistador --o sigui que es doblava a ell mateix-- quan l'entrevista es feia en anglès, que era molt sovint. Punset va ser un home de molts recursos i --segons Grosso- quan va deixar la política es va reinventar, va fer classes i va començar a fer televisió, primer una temporada a Telemadrid i després a TVE amb el programa Redes. Al principi volia adoptar el model d'alguns divulgadors clàssics, com David Attenborough, Brian Cox, Carl Sagan, Piero Angela o Alan Alda, però va acabar per crear el personatge i marca Punset, i Redes ha quedat com un format clàssic de divulgació en televisió.

Però --afirma Grosso-- Punset va acabar devorat pel personatge públic que ell mateix havia creat i en la darrera etapa de la seva vida va escriure llibres que, en alguns casos, més que de divulgació semblen d'autoajuda, va fer publicitat --i amb un caire molt poc científic-- i fins i tot va prestar la seva imatge per a estampar samarretes. Però, per a una part de la població, Punset va ser el divulgador científic de referència, un personatge entranyable amb aspecte de savi excèntric i despistat.

Beatriz Barco va entrar a formar part de l'equip de Redes quan feia el màster de comunicació científica i va conèixer bé aquest personatge contradictori, que tenia un veritable interès per la ciència i donava als seus col·laboradors molta llibertat creativa a l'hora de preparar els programes tot i que després podia semblar que ell era també al darrera del guió.

Els tertulians van estar d'acord que, malgrat els aspectes negatius que es puguin atribuir a Punset, cal reconèixer que va ser un presentador entusiasta, amb una gran capacitat de seducció, que va arribar als científics més destacats del seu temps i que va aconseguir una dimensió internacional, amb molts seguidors a Llatinoamèrica. A més va aconseguir millorar la percepció social de la ciència.

Tot recordant Punset i la tertúlia, avui m'he dedicat a buscar en el meu ordinador els correus que vam creuar-nos Punset i jo fa anys, relacionats la majoria amb la preparació de dos llibres seus. El primer llibre que vaig revisar va ser El viaje a la felicidad, el 2005. Vaig conèixer Punset alguns anys abans a través dels microbiòlegs Lynn Margulis i Ricard Guerrero, amb qui ell tenia amistat. Havia col·laborat amb ell en alguna ocasió, però van ser coses puntuals. El juliol de 2005 em va escriure i em deia (amb Punset, per escrit practicàvem el bilingüisme passiu, ell escrivia en castellà i jo en català):

Estoy en Londres terminando un libro sobre las bases científicas de la felicidad. El capitulo 7 se titula Atajos a la felicidad: sexo, drogas.

Necesito una colaboración urgente de una documentalista inteligente sobre el tema. Se trataría de recogerme ideas y documentación sobre las bases moleculares, hormonales y neurales del sexo y las drogas y su relacion con la felicidad. Se trata de recogerme información básica que no debiera olvidar. Y si se te ocurre algo al respecto tanto mejor, Unas quince o veinte paginas me bastarían. No se trata de que escribas, sino de que me recojas la información que tu estimarías pertinente.

També em proposava que després fes la revisió del text. Malgrat la seva urgència, jo no podia fer-ho immediatament i vaig dir-li que, si podia esperar uns dies, l'hi podria buscar la informació que volia durant la segona quinzena de juliol. I que sí que podria fer la revisió del llibre. La seva resposta:

Estupendo que puedas colaborar conmigo en un libro que le estoy tomando mucho afecto. Tu trabajo podría tomar un mes. El libro lo tengo que entregar el 20 de Agosto. Podría consistir en lo siguiente:
(1) Los atajos a la felicidad: sexo, droga, alcohol.
(2) Revisar el primer borrador de los siete capítulos
(3) Despues de haberlo leido todo, sugerir ideas para el último capítulo sobre La fórmula de la Felicidad.

Como ves, no te aburrirías. Pero yo creo que puedes disfrutarlo.
Dime si estás de acuerdo.

Afortunadament em vaig lliurar de la primera tasca --la de buscar-li documentació-- que deia que era urgent, perquè pocs dies després em va dir:

Gracias por contestarme enseguida. La situación ha ido evolucionando. No necesito ya más documentación. El trabajar solo aquí da para mucho. En cambio sí me gustaría contar con tu ayuda para las tareas de revisión final.
El manuscrito lo terminaré a finales de julio. A partir del 1 de agosto estaré en Barcelona y tu ayuda podría desarrollarse durante los diez y quince primeros dias de agosto. Se trata de que alguien con experiencia y sabiduria como tú se lo haya leido y corregido las equivocaciones o sin sentidos.

L'estiu de 2005 va ser molt especial en la meva vida. Mentre em creuava aquells correus amb Eduard Punset i estava també ocupada en la preparació d'un número de la revista de microbiologia en la qual col·laborava, estava molt preocupada per la salut del meu pare, que tenia noranta-dos anys. No es trobava gens bé i, a més, el veia deprimit, sense ganes de fer res ni de sortir al carrer, ell que cada dia sortia a fer un passeig, encara que només fos per anar a comprar el diari.

El 2 d'agost, Punset em va enviar un correu amb vuit arxius annexats. Em deia:

Terminé el parto, y espero que el bebé te guste. Te envío los borradores casi definitivos de los ocho capítulos más un Indice y la Introducción. (No hagas caso de otro índice que hay antes de la Introducción).

¿Qué espero de tí? Un texto revisado por un científico de mi confianza. Con la Editorial ya tenemos una editora y correctora de texto. De lo que se trata es de que:

1- No haya ningún error o contrasentido desde el punto de vista científicos. Otra cosa son mis elucubraciones, que están permitidas.

2.- Fijarse bien en la terminología.

3.- Traducir al inglés palabras que debieran tener su correspondiente en español. (El libro se ha escrito en Londres). No traduzcas la entrevista de Sapolsky -ya se está haciendo pero sí citas moderadas y enrevesadas.

4.- Cualquier comentario que te sugiera el libro a favor y en contra.

--------------------

Ojala te entretenga el libro. Un gran abrazo

Em va fer gràcia que em digués que les seves elucubracions estaven permeses. En realitat no hauria calgut que m'ho digués, perquè ja m'ho suposava. Aquest encàrrec de feina em va arribar en un moment molt oportú, en què jo estava trasbalsada per la situació del meu pare, a qui veia apagar-se a poc a poc. I li ho vaig dir:

He rebut els teus arxius per a la revisió. Al final no em vaig moure de Barcelona. Tinc el meu pare molt malalt, amb una isquèmia cerebral, una pneumònia i una descompensació metabòlica causada segurament per la mateixa pneumònia. Tot això m'ha trasbalsat bastant perquè, encara que 92 anys són molts anys i sé que un dia o un altre la seva vida s'apagarà, preferiria que fos plàcidament i no amb el patiment que està passant.

He estat un parell de setmanes fora d'òrbita, sense esma per fer res. Avui ha estat el primer dia que he anat al despatx de la revista de microbiologia, però encara em sentia molt apagada per posar-me a fer res a casa. Els teus textos arriben en un moment molt oportú, crec que poden ser la sacsejada per fer-me reaccionar i posar de nou fil a l'agulla de la feina.

Punset va mostrar la seva empatia envers la meva situació:

Siento lo de tu padre. Un día se irá espero que apaciblemente y lo
recordarás casi todos los dias de tu vida. Te lo digo por experiencia propia. Efectivamente el libro sobre la felicidad te irá muy bien ahora.

Rellegir ara aquells correus em fan recordar com va anar l'evolució de la malaltia del meu pare, que es trobava ingressat a l'hospital. Vaig començar a fer la revisió i d'un dels capítols, me'n va enviar una nova versió quan jo ja el tenia revisat. El 9 d'agost li vaig escriure això:

No he pogut acabar de passar els comentaris del primer arxiu a la nova versió teva. T'ho enviaré demà. Ara marxo a passar la nit a l'hospital, per vetllar el meu pare. És l'única cosa que li puc fer: companyia.

La malaltia respiratòria del meu pare s'havia agreujat i, a més de respirar amb la mascareta d'oxigen, estava connectat a la bomba de morfina. Passava la major part del temps adormit o endormiscat. Però en les estones que s'espavilava, era conscient que la cera que cremava la seva espelma ja s'estava acabant de fondre (moltes vegades havia dit que la vida era com una espelma que va cremant a poc a poc i que a ell ja li quedava poca cera). Tanmateix, encara tenia esma per fer broma, com quan li feien moure les cames amunt i avall i, tot somrient, va preguntar-nos, a un germà meu i a mi, si, per morir-se, calia fer gimnàstica.

L'11 d'agost de 2005, al migdia vaig enviar un correu a Punset en què li deia:

El meu pare ha mort aquesta nit passada. Malgrat el patiment de les darreres setmanes, ha mort tranquil·lament mentre dormia, com ell desitjava.

D'aquí a uns dies em posaré de nou amb els teus textos. Espero haver acabat el 17, com volies. Després potser m'aniré uns dies fora.

Em va respondre de seguida:

He estado un día fuera y veo a tu e-mail sobre tu padre. Me alegro tanto por tí que no haya sufrido. Un día supongo que podremos controlar estas cosas por anticipado.
No te preocupes ahora por el libro. Si terminas cuando dices da tiempo suficiente. Me leeré enseguida tus primeros comentarios.
Un gran abrazo y mucho afecto ajeno en estos momentos.

Van seguir uns dies complicats a la meva família i no vaig poder acabar la revisió de tots els textos per al 17, com li havia dit. Aquell dia li vaig enviar dos capítols:

Aquí van dos arxius més, els capítols 3 i 4. No he pogut acabar, com pensava, perquè han estat uns dies una mica complicats: la cerimònia de comiat, la incineració, l'enterrament (una part de les cendres les guardem per llençar-les al mar quan ens puguem reunir tota la família; una neta és a Guinea Conakry i no podrem contactar amb ella fins a finals d'agost).  Vaig tenir aquí la meva filla que a viu a Pamplona. I la burocràcia que va de la mà de la mort. Fins i tot quan deixem aquest món hi ha un grapat de tràmits burocràtics per fer.

Demà marxo amb una altra filla. L'acompanyo a Pau, on ella començarà l'endemà un tram del camí de Santiago pels Pirineus. Jo tornaré pel sud de França i potser em quedi un o dos dies a Prada de Conflent, a la Universitat Catalana d'Estiu. M'enduré els altres capítols per llegir-los i marcar ja el que pugui, per avançar feina.

El llibre és molt interessant. M'ha fer recordar coses que tenia mig oblidades i també n'he après de noves. A més, ha despertat la meva curiositat fins al punt de fer-me buscar alguns textos que esmentes, com ara l'article sobre the tragedy of the commons, que no coneixia.

La resposta de Punset:

No puedes negar que tienes la curiosidad del científico para seguir mirando con lupa la recerca de la felicitat - me alegra constatar que te distrae- en plena despedida de tu padre a los que, efectivamente, hay que organizársela.
Ni el Estado ni nadie ni sabe ni contesta en estos momentos. Descansa.
Yo acabo de regresar de Londres unos días arreglando viejos papeles; no preparando la despedida todavía, pero sí para que el desorden no sea excesivo cuando llegue. Y me voy el sábado cinco días a una playa aislada Estaré al tanto de tus archivos supervisados los que he recibido hoy. Voy, como siempre, a disfrutarlos.

Rellegir aquest correu seu després de quinze any m'ha fet somriure. De vegades jo també em poso a arreglar --i llençar-- vells papers tot pensant que, quan arribi el meu comiat, les meves filles i el meu fill no tinguin tanta feina a fer-ho ells. (Però la dèria em dura poc, qui sap si el meu subconscient recorda aquell refrany que diu "ves-te'n Anton, que qui queda ja es compon".)

El viaje a la felicidad es va publicar a la tardor de 2005 i va ser un èxit. El 6 de gener de 2006 Punset pensava ja en la publicació d'un altre Viaje. Ho deia en un correu que ens va enviar a les persones que vàrem col·laborar més estretament amb ell en la preparació del llibre:

La editorial me confirma la distribución de noventa mil ejemplares de El Viaje. Ya no tienen dudas de que superarán los cien mil, lo que es insospechado para un libro que se escribió como un ensayo -lo sigue siendo- y no una novela.
Este éxito de todos los que hemos intervenido no se me va a subir para nada a la cabeza. Al contrario, me consolida en mi idea de que estas cotas, en el mundo de hoy, solo pueden alcanzarse mediante el trabajo de un equipo. Y es lo que quiero hacer, antes de empezar el siguiente libro.
La editorial -como os podeis imaginar- está dispuesta después de este éxito, sin precedentes para ellos, a colaborar todavía más.
En cuanto al equipo no sabeis como me alegra pensar que podemos
reconstituirlo y profundizar más en el trabajo. Una de las primeras cosas que deberemos pensar es cómo mejorar la remuneración y la acreditación.
En lo que se refiere a tí, Mercé, no habrá dificultad en darte ahora dos o tres meses de plazo. Sobre ti recae la revisión científica del manuscrito y los demás necesitaremos casi un trimestre para empezar a mandarte cosas.
--------
El tema elegido os encantará.

Aquest segon llibre va ser El viaje al amor. Com amb el primer, revisar-lo va ser una tasca entretinguda i gratificant.

Un dels darrers correus que ens vam creuar durant aquells anys va ser a finals de 2008. Jo havia estat a Milà i em va soprendre veure en un lloc privilegiat de la llibreria Rizzoli de la Galleria Vittorio Emmanuele un llibre d'Eduard Punset: L'anima è nel cervello. Li ho vaig dir i em va respondre:

Por fin estoy en Fonteta. He llegado hoy y por lo tanto tengo el tiempo para ocuparme de las cosas que realmente me interesan. Contestar tu correo, por ejemplo. Me alegro de lo de Italia. Lo sabía pero no me han enviado creo yo ningún ejemplar. It is rewarding, desde luego que a un latino/polaco lo traduzcan tratándose de ensayos científicos.

Hace días que quería escribirte para saber (ojala puedas!!) afrontar la revisión docta del manuscrito que estoy preparando y que debo entregar lo más tardar en Junio. No me falta mucho para terminar. Se llama el Viaje al poder de la mente y me gusta mucho. Es saber lo que les pasa por dentro a la gente de la calle. Con ánimo de convencerte te adjunto el índice.

Mercé, ya sabes que me haría mucha ilusión que no dejaras de ser mi supervisora científica y a la luz de lo que estamos viendo parece que llenamos un hueco considerable y que lo llenamos bastante bien.

Felices Fiesta y Año Nuevo. Yo estaré aquí arriba hasta el 12 de Enero (trabajando el libro y las nietas)

Malauradament, aleshores jo estava fent la traducció d'un llibre, a més d'altres tasques, i no vaig poder fer la revisió del darrer llibre de la trilogia.

Com es va dir a la tertúlia del Campus Gutenberg, Punset ha estat un personatge contradictori, amb punts foscos, com ara la seva participació en campanyes publicitàries que aparentment es basaven en la ciència, però que no tenien res de científiques o la participació en un inefable Instituto Coca Cola de la Felicidad. I sí, Punset potser tenia un punt d'egòlatra, però alhora reconeixia la feina ben feta de qui col·laborava amb ell.  Per altra banda, no es pot negar que Punset ha apropat la ciència a molta gent que abans no s'hi interessava i que Redes, el programa que ell va crear, és avui dia un referent en la història de la divulgació científica. Des del punt de vista humà, el tracte que vam mantenir va ser sempre molt agradable. Va ser un plaer col·laborar amb Punset i debatre amb ell sobre les correccions o comentaris que jo li feia als textos dels dos primers viajes.

Quan vaig assabentar-me de la mort d'Eduard Punset feia temps que no hi havia estat en contacte i la notícia em va sorprendre, tot i que estava assabentada de la seva malaltia. Qui sap si jo també vaig arribar a creure'm el que el 2010 va dir Punset en una entrevista a Andreu Buenafuente: "Probablement no em moriré mai. No està demostrat que em moriré." 

Orfes del Carles (Capdevila)

Carles Capdevila a l'Auditori AXA, 10 d'abril 2017

Ens vam saludar només una vegada, quan vaig començar les meves col·laboracions a l'ARA i Mònica López Ferrado, que aleshores coordinava la secció de ciència del diari, me'l va presentar. Per a mi, però, Carles Capdevila era ja un amic des de feia temps. Un amic que cada matí em saludava amb el seu article, el primer que llegia en obrir el diari, físicament o a través del web. Des que, a causa de la malaltia, va haver de reduir la seva activitat, els articles seus es publicaven el cap de setmana a la darrera pàgina del diari. Suposo que, com jo, eren moltes les persones que començaven el diari pel final, per llegir primer l'article del Capdevila. Malauradament, ja no podrem fer més.

Aquest matí, només obrir Twitter per veure els titulars de la premsa, he vist que "Carles Capdevila" era tendència (TT) a Barcelona. Era un mal presagi, que s'ha confirmat immediatament, perquè eren molts els tuits dels mitjans de comunicació que informaven de la seva mort. El diari ARA, del qual era director fundador, li ha dedicat la portada del seu web (el diari imprès suposo que ho farà demà). Molt emotiu és l'article (en veu i escrit) d'Antoni Bassas, que era molt més que un col·lega de Carles. I el diari ofereix una tria de deu dels millors articles seus; una tria que ja diuen que és "mínima", perquè haurien pogut incloure'n centenars.

El meu Sant Jordi 2017

El llibre La vida que aprenc, és també un recull de les seves columnes de l'ARA. Va ser un dels llibres més venuts per Sant Jordi i encara segueix a la llista dels més populars. Jo vaig avançar-me a Sant Jordi i el vaig comprar tan bon punt vaig saber que s'havia publicat. I el 10 d'abril, vaig assistir a la presentació que Carles Capdevila en va fer, acompanyat d'Antoni Bassas, a l'Auditori AXA de Barcelona. Vaig llegir el recull del llibre --alguns articles els recordava de quan es van publicar al diari-- i suposo que l'aniré rellegint de tant en tant, com les criatures que llegeixen una i altra vegada contes que els han agradat. I quan passi mals moments a la vida,  intentaré seguir el consell que Carles Capdevila ens donava en el títol de la darrera columna que va publicar just fa sis dies: "Diguem-nos coses boniques"

Amb Carles Capdevila he compartit l'admiració pel personal d'infermeria i auxiliar dels hospitals i ambulatoris. Des de fa uns anys, les meves anades a hospitals com a acompanyant i també alguna vegada com a pacient, m'han fet adonar-me de la gran tasca que fan les infermeres (i ho escric en femení "inclusiu", perquè són en gran part dones), però que no sol ser prou reconeguda. Tant de bo l'agraïment públic que els va dedicar Carles els darrers anys faci que la societat apreciï més el treball d'aquestes dones que --llevat d'alguna excepció-- contribueixen a fer menys feixuc el pas per un hospital.

Àlex Gutiérrez, en l'article "Mor Carles Capdevila, periodista vital", diu que aquesta mort "deixa milers de lectors orfes". Té raó, i jo sóc una de les persones que a partir d'ara se sentiran orfes del Carles, encara que, per l'edat, gairebé podria haver estat el meu fill. Quan, els caps de setmana, agafi el diari en paper o en descarregui el pdf del web, sentiré el buit de la seva absència. Ara mateix, tinc a la segona pantalla del meu ordinador la foto de portada (del web) de l'ARA i em costa imaginar que aquest somriure de bonhomia s'ha apagat per sempre.

El Congrés Mundial de Telefonia i les noves tecnologies

Congrés Mundial de Telefonia Mòbil (foto Ajuntament de Barcelona)

El Congrés Mundial de Telefonia Mòbil --el Mobile World Congress (MWC)-- és un esdeveniment anual que a finals de febrer anima Barcelona més del que ja ho està habitualment i que és esperat per molta gent. L'esperen els hotels i restaurants, els taxistes, les empreses relacionades amb l'organització de congressos, les persones a qui aquest congrés treu de l'atur durant unes dies. I naturalment, l'esperen les persones que treballen en el món de les noves tecnologies i les que volen estar al dia dels darrers avenços en aquests aparells que fa un temps van deixar de ser simplement telèfons mòbils per convertir-se en uns dispositius que ofereixen prestacions que mai no hauríem imaginat.

La nova societat digital
Si l'accés a Internet des dels ordinadors ja va canviar les nostres vides, ¿què hem de dir de la irrupció i l'auge dels smartphones --els telèfons intel·ligents-- i com estan relacionats amb tantes activitats de la vida diària? Com afirma Karma Peiró, directora del diari Nació Digital, en l'article "La següent pantalla", "[s]'està produint una transformació digital que no s'atura [...] A banda de tenir mòbils cada cop més ergonòmics i potents, la robòtica, les ciutats plenes de sensors, els objectes connectats a Internet, els drones, la intel·ligència artificial i la robòtica s'estan posicionant."

Comenta Peiró un dels diàlegs que s'han programat en la Mobile Week Barcelona --activitat satèl·lit del Congrés, en què ella va participar. Els seus comentaris van generar, a Facebook, un debat intens que reflecteix dues postures oposades en relació als avenços tecnològics. Una d'elles és la del rebuig, que pot basar-se en causes molt diverses, des de canvis negatius en les relacions socials i familiars, i la deshumanització de moltes tasques, amb la consegüent pèrdua de molts llocs de treball, fins a un augment en les diferències entre pobres i rics, de manera que, a més d'una classe treballadora pobra, hi hauria una classe NO treballadora encara més pobra.

L'altra postura és la de l'optimisme, a la qual jo m'adhereixo. Els avenços tecnològics i científics no són ni bons ni dolents; allò que és bo o dolent és l'ús que se'n fa. Jo hi trobo molts més aspectes positius que negatius. Tanmateix, hi ha qui atribueix a les noves tecnologies i la robotització de les empreses l'alta taxa d'atur per la pèrdua de llocs de treball que han causat. Això mateix es va dir en altres èpoques de l'automatització, la producció en cadena i altres avenços que representaven menys mà d'obra. És cert que hi ha llocs de treball que desapareixen, però en sorgeixen d'altres. Avui dia hi ha algunes professions que fa trenta anys i potser menys i tot no podíem ni imaginar. És com l'evolució biològica: hi ha hagut èpoques de la història de la vida en què han desaparegut moltes espècies, però n'han aparegut d'altres, i les anteriors que s'han sabut adaptar als canvis han perdurat i han conviscut amb les noves.

Estònia com a paradigma d'e-pais

Seu de Skype a Tallinn (M. Piqueras, 2014)

No podem atribuir l'augment de l'atur als avenços tecnològics. Considerem el cas d'Estònia, un país europeu petit, amb una economia rica, basada principalment en les tecnologies de la informació i la telecomunicació, les TIC. A les seves ciutats no es veuen oficines bancàries perquè la gent fa les gestions a través d'Internet. I quan hi ha eleccions, gairebé no els cal organitzar col·legis electorals, perquè també emeten el vot per Internet. A Estònia van néixer empreses com Skype (actualment propietat de Microsoft) i TransferWise, una empresa per fer transferències bancàries internacionals amb unes mínimes despeses. I quin és l'atur en aquest país bàltic? Quan  hi vaig anar el 2014 estaven amoïnats perquè era del 8%. Ahir vaig consultar les dades actuals i han baixat al 6,6%.

Oficines de TransferWise a Tallinn (M. Piqueras, 2014)

Com funciona TransferWise (M. Piqueras, 2014) [Cliqueu per ampliar]

El desenvolupament de les TIC a Estònia va produir-se després que el país s'independitzés, el 1991. Avui dia, la seva economia és una de les que més creixen a Europa. A l'informe PISA de 2015, Estònia ocupava el tercer lloc en la classificació mundial del millors resultats dels seus escolars. I és el país europeu que concedeix el permís de maternitat més llarg.

La imaginació al poder
Al MWC hi ha representades 105 empreses catalanes. Moltes segurament no disposen de grans instal·lacions ni han requerit grans inversions. Abans he esmentat el cas de l'empresa TransferWise, nascuda a Estònia. El maig de 2014 vaig visitar les oficines que té a Tallinn. Una planta diàfana d'un edifici que, pel seu aspecte, podria haver estat una casa de veïns, on el personal treballava davant dels ordinadors situats sobre les taules o bé, si els abellia, ajaguts en uns còmodes sofàs. I amb un racó per desconnectar de la feina tot escoltant música, mirant la TV, jugant a escacs...  Ningú no diria que aquelles són les oficines d'una empresa que el 2016 tenia un valor al voltant del milió d'euros.

Un dels lemes del maig del 68 va ser "la imagination au pouvoir!". És un lema que segueix sent vàlid. Ens calen moltes ments amb imaginació per afrontar amb èxit els reptes actuals --i els futurs-- en tots els àmbits: polític, laboral, social, científic, tecnològic... Les lamentacions per la possible pèrdua de treball que poden ocasionar les TIC i altres tecnologies no creen llocs de treball. Per sort hi ha qui fa servir la seva imaginació per idear noves maneres de treballar i en són una prova un gran nombre d'empreses petites --moltes d'elles microempreses, amb menys de 10 persones empleades-- basades en la innovació.

MWC 2017

Sovint s'associa la innovació al sector industrial, però avui dia té un gran potencial d'aplicació en altres sectors, com ara el dels serveis. El MWC és el marc adient per a la presentació d'innovacions basades en la telefonia mòbil. Llegeixo que, entre les empreses catalanes presents a l'edició d'enguany n'hi ha que estan dedicades a la Internet de les coses, a la salut electrònica (e-salut o e-Health), la realitat virtual, la mobilitat connectada, les dades massives (big data) o a la geolocalització. El nombre d'aplicacions mòbils (o app) no para de créixer. Segons Business 2 Community, la botiga d'Apple App ofereix gairebé dos milions d'app, mentre que la de Google supera els 2,2 milions, i ambdues companyies n'hi segueixen afegint. Malgrat aquestes xifres enormes, és un camp on les persones amb imaginació i enginy poden trobar encara moltes possibilitats de negoci en el futur.

Barcelona Activa dóna suport a la iniciativa emprenedora

Ser home o dona per presentar un programa: encara hi ha diferències

Helena Garcia Melero a la Marató de TV3 2016

He mirat una estona la Marató de TV3 i m'ha cridat l'atenció un aspecte dels presentadors. Ell --Ramon Pellicer-- duia un jersei de coll alt i, al damunt del jersei, una americana. Roba molt adequada per al mes de desembre i còmoda per a un programa que dura tot el dia. Ella --Helena Garcia Melero-- duia pantalons i a la part superior una peça que, més aviat que un jersei, era el que ara anomenen un top, que li deixava al descobert els braços i les espatlles, com si estigués en ple estiu. I el calçat? En Pellicer, unes sabates normals masculines i na Melero unes sabates de taló bastant alt, que potser també siguin normals per a moltes dones, però que són antinaturals i gens beneficioses per al cos de qui les duu.

Fa uns mesos ja vaig criticar aquí que les presentadores de TV3 --i crec que en general, també d'altres cadenes de televisió-- vagin amb sabates de taló molt alt i sovint també de punta estreta i molt punxeguda. Hi ha qui troba aquest tipus de calçat molt elegant (jo, no), però crec que abans que pensar en l'elegància caldria pensar en la comoditat i en els problemes de salut que por causar l'ús continuat de sabates de taló. A més, amb aquest costum que hi ha ara en la majoria de cadenes de televisió que els presentadors de les notícies ho facin a peu dret, no deu ser pas gaire còmode estar-se tanta estona enfilada damunt d'aquelles sabates.

Un realitzador de TV3 que té una certa responsabilitat sobre la imatge personal i vestuari de presentadors i presentadores em va deixar un comentari en el blog i em va dir que les sabates les trien conjuntament elles mateixes i l'estilista que tenen assignada. I afegia que, com a màxim, estan dretes tres quarts d'hora i no pensa que això sigui perjudicial per a la seva salut.

És possible que dur sabates de talons molt alts durant tres quarts d'hora al dia potser no els perjudiqui, però no es tracta únicament de la seva salut. La gent que surt habitualment a la televisió sol convertir-se en un model per a la resta de la població, perquè se suposa que van a la moda o que són elegants.

Per altra banda, hi ha el vestit. Per què aquesta insistència que les presentadores vagin ensenyant els braços mentre els seus col·legues mascles els duen tapats? (En aquest aspecte, però, no sempre passa; a diferència de les sabates, hi ha presentadores que van amb màniga curta o fins i tot amb una jaqueta.) Sembla que els homes siguin uns fredolics i elles unes fogots. Hi ha presentadores que, per al meu parer, són massa primes i lluir aquells bracets com escuradents em sembla que tampoc no és massa adequat (i no ho trobo elegant, si és que es tracta d'elegància).

He reflectit a Facebook aquesta opinió meva sobre el vestuari i sabates dels presentadors de la Marató i m'han deixat alguns comentaris de caire diferent. Un amiga ha escrit:

Ara mateix m'he exclamat, jo també, d'això dels talons. Si no fos de mal gust fer humor negre en una data com avui, diria que el dia de la marató dels galindons, o de l'escoliosi, o del vertigen cervical espero que no se'ls posi.

Una altra, però ha sortit en defensa d'aquesta manera de vestir i calçar:

no ho suporto... ningú pensa que potser li agrada anar així??? a mi m'agrada! i per això ja no sóc digna del vostre respecte com a dona?

I una tercera --dona ja gran, més o menys de la meva edat i que és molt elegant-- li ha replicat:

Si reina.a mi també m'agradava, fa més estilitzada, per això estic operada de galindons.

Encara copio dos comentaris més que opinen com jo. La primera:

Jo no trobo cap justificació per anar amb talons d'agulla per la tele, i si ens posem més radicals, ... per anar enlloc. I el Pellicer està molt bé amb jersei de coll alt

I la segona:

A part dels galindons i altres problemàtiques (lumbars, genolls, tormells, etc.), personalment no trobo gens estètiques les cames i els peus dins de sabates de taló altíssim i prim. Fixeu-vos com s'els veuen els tormells - sortits enfora - i les cames - separades en ( ) des dels genolls -. Jo no les veig estilitzades ni estètiques ni elegants.

A diferència de la defensora de les sabates de taló, jo no crec que es tracti de respecte, sinó de salut. També hi ha a qui li agrada fumar, però és dolent per a la salut. I en els programes de televisió, abans que es promulgués la llei del tabac, ja no s'hi fumava. I potser fumar-se un cigarret o dos en un programa no faci mal a la salut, però és la imatge que transmet allò que convé evitar.

M'agradaria que alguna presentadora de televisió es decidís algun dia a demostrar que també es pot ser elegant amb sabates planes o d'un taló que no superi els tres o quatre centímetres. I si no són elles a decidir-se, que les assessorés algú que, a més de l'elegància, tingui en compte també la salut.

Agnès Marquès al Telenotícies. La veurem algun dia amb sabata plana?

Entrades d'aquest blog relacionades:
- TV3 i les sabates de les presentadores (25.08.2016)
- Més sobre les sabates de les presentadores de TV3 (29.09.2016)

Evangelina Bottero (1859-1950) i Carolina Magistrelli, divulgadores del telèfon

Itàlia reclama el reconeixement de la invenció del telèfon per a dos inventors d'aquell país: Antonio Meucci (1808-1889) i Innocenzo Manzetti (1826-1877). Però el fet que fos Graham Bell (1847-1922) qui el va patentar el 1876 fa que durant molt de temps se li hagi atribuït en exclusiva la invenció d'aquest sistema de comunicació. Qualsevol que fos l'inventor real, però, el servei telefònic a Itàlia va començar a Roma el 1881; a finals d'aquell any, ja s'hi havien abonat 900 persones.

Il telefono, d'E. Bottero i C. Magistrelli

El telèfon va ser un gran invent, que devia sorprendre la societat italiana com va sorprendre la d'altres països on es va anar implantant. Com era possible que, a través d'un fil, la veu pogués recórrer distàncies tan llargues? Doncs bé, dos anys més tard que comencés a funcionar a Roma, la gent va poder entendre'n els principis i la teoria en què estava basat, gràcies a un llibre de divulgació escrit per dues dones: Evangelina Bottero i Carolina Magistrelli. Recordo avui Evangelina Bottero, que va morir un 13 de novembre, però les dues van dur carreres paral·leles i cal tenir-les en compte quan es parla de la ciència, la tècnica i la divulgació en els primers temps de la Itàlia unificada.

Evangelina Bottero va nèixer a Acqui Terme, a la província italiana d'Alessandria, en el Piemont, el 29 de maig de 1859, en una família de classe mitjana. De 1875 a 1878 va estudiar magisteri a l'Escola Normal de Florència, on va fer amistat amb Carolina Magistrelli, companya de curs. El títol de l'Escola Normal no donava accés a estudis universitaris i quan les dues amigues van decidir anar a estudiar a Roma, a la Facultat de Ciències Físiques, Matemàtiques i Naturals, van haver d'enfrontar-se a un complicat procés burocràtic. El primer any van seguir les classes com a estudiants oients (recordo que en els meus anys d'universitat també existia aquesta categoria d'estudiant, que permetia assistir a classe, però sense que el curs tingués validesa oficial). El 1880 finament els va ser permès matricular-se de segon curs. El 1881 les dues estudiants obtenen beques extraordinàries del Ministeri d'Instrucció Pública. Bottero, per seguir cursos de perfeccionament en química i ciències naturals; Magistrelli, en química, ciències naturals i geologia. Les dues obtenen la seva llicenciatura aquell mateix any; van ser les primeres dones llicenciades en ciències naturals de l'Itàlia unificada.

Les carreres professionals de les dues amigues transcorren paral·lelament. El 1882 les dues esdevenen catedràtiques del nou l'Institut Superior de Magisteri de Roma, en el qual les dues treballaran fins a 1923. Bottero hi ensenya física, mentre que Magistrelli hi ensenya ciències naturals i n'és nomenada directora en tres ocasions. Els estudis que se seguien en aquell Institut no tenien el valor legal d'un títol universitari, però els catedràtics gaudien d'un estatus equivalent al dels catedràtics d'universitat, i el seu professorat comptava amb persones innovadores i de gran vàlua en els seus respectius camps, com ara Luigi Pirandello (1867-1936, que va obtenir el premi Nobel de Literatura de 1936) i Maria Montessori, reformadora de l'escola, amb la introducció del mètode educatiu que es coneix amb el seu nom. En un país on les dones adoptaven sempre el cognom del marit en casar-se, les dues van mantenir el seu propi cognom, afegint-hi a continuació el del marit: Bottero Pagano i Magistrelli Sprega.

L'octubre de 1922 Benito Mussolini esdevé primer ministre d'Itàlia i promou una sèrie de canvis en molts sectors, entre els quals el de l'educació. El mes de desembre, Bottero rep una carta del Ministeri d'Educació en què l'informen que aviat se suprimirà la càtedra de física dels estudis de magisteri i la supressió es fa efectiva el gener de 1923. Un altre decret transforma aquell Institut en un institut de categoria universitària; se'n canvien les normes per a la contractació del professorat, fent-les retroactives, i la seva estructura també canvia, fent possible la desaparició també de la càtedra de Magistrelli i del laboratori de ciències.

A Bottero i Magistrelli els van oferir la possibilitat d'ensenyar en una escola secundària, però van rebutjar l'oferiment i van sol·licitar la jubilació anticipada. El feixisme va ser una època difícil per a les dones que tenien ambicions professionals i se les invitava a tornar a la llar, amb el lema "les dones a casa". No es van dictar lleis que els impedissin treballar en universitats, però es van fer reformes institucionals per eliminar llocs de treball que estaven ocupats per dones; o les enviaven a llocs remots.

Evangelina Bottero va morir a Roma el 13 de novembre de 1950. La seva amiga Carolina Magistrelli havia mort onze anys abans, el 17 de juliol de 1939.

El 1883, Bottero i Magistrelli van publicar el llibre Il telefono, en la col·lecció "Biblioteca de ciència popular" de l'editorial Loescher de Torí. En aquella col·lecció van publicar-se obres dedicades a la divulgació de temes tan variats com ara els estils arquitectònics, el funcionament de la locomotora, el cultiu de plantes ornamentals o la nomenclatura geològica. Il telefono era un manual d'alta divulgació destinat a estudiants universitaris i de carreres tècniques. Bottero no va escriure altres llibres. Magistrelli, en canvi, va publicar altres obres sobre botànica, zoologia, física, química i mineralogia i va afegir-se al debat sobre la condició femenina amb un llibret de 36 pàgines publicat el 1886: Conoscere ed amare nell'emancipazione della donna (Ed. Loescher)

Per saber-ne més:
- The power of weak competitors: Women scholars, "popular science", and the building of a scientific community in Italy, 1860s-1930s, per Paola Govoni. Science in Contex 26:405-436 (2013)
- Bottero Pagano Evangelina, a Scienza a Due Voci, base de dades de dones científiques de la Universitat de Bolonya.
- Magistrelli Sprega Carolina, a Scienza a Due Voci, base de dades de dones científiques de la Universitat de Bolonya.
- Un pubblico per la scienza. La divulgazione scientifica nell'Italia in formazione, per Paola Govoni (Ed. Carocci, 2002)

Reflexions després d'un dinar amb el president (i un grup de ciència-ferits)

Museu Blau (Museu de Ciències Naturals de Barcelona)

"Qui és més ric, una persona que visqui en una avinguda de Barcelona i tingui tres cotxes o una altra que visqui a Setcases, sense els cotxes, però disposi de fibra òptica?" Aquesta pregunta l'ha feta Carles Puigdemont, president de la Generalitat, durant el dinar de treball que avui ha mantingut amb els membres del Consell Català de la Comunicació Científica (C4) en el Museu Blau de Barcelona. I és que riquesa i pobresa es mesuren ara per criteris diferents dels que es tenien en compte fa uns anys.

El C4 és un fòrum permanent de professionals de diversos àmbits relacionats amb la ciència i la seva comunicació (recerca, divulgació, periodisme, edició...) que té, entre els seus objectius, promoure el coneixement científic en la societat i fer que la ciència sigui considerada part de la cultura. Actualment presidit pel meteoròleg Tomàs Molina, el C4 organitza de tant en tant dinars de treball amb personalitats del món de la política com ara consellers o fins i tot el president de la Generalitat, com va ser el cas de la trobada amb Artur Mas i avui amb Carles Puigdemont.

La finalitat d'aquestes trobades és informar la persona convidada sobre els objectius i inquietuds del col·lectiu. Els membres del C4 solen expressar principalment reivindicacions --algunes reiterades nombroses vegades-- i demanen la col·laboració de l'administració per millorar la presència de la ciència en la societat; que no sigui vista com una cosa incomprensible, sinó com una eina que ens pot millorar la vida i ens pot ajudar a prendre decisions fonamentals.

El fet que l'actual president de la Generalitat vingui del món de la comunicació (segons la Viquipèdia, segueix sent membre del Col·legi de Periodistes de Catalunya) segurament el fa més sensible a alguns dels temes que s'han tractat en la reunió que avui ha tingut amb el C4 i em fa l'efecte que té una perspectiva de la societat catalana que potser no tenien anteriors presidents.

Carles Puigdemont escolta i pren notes

En el dinar s'ha parlat de la necessitat que la ciència tingui més presència entre les assignatures comunes de l'ensenyament obligatori i que sigui considerada part de la cultura, com ho havia estat en temps del conseller Joan Guitart --al front de la conselleria de cultura de 1988 a 1996. S'ha demanat al president que, independentment de l'existència del Consell Assesor del Parlament sobre Ciència i Tecnologia (CAPCIT), en alguna ocasió el Parlament convidi alguna persona representativa del món de la ciència a expressar-se davant dels seus membres. També s'ha indicat la conveniència que el mateix Govern nomeni algun assessor en ciència. Això mateix va suggerir-se fa uns anys a Artur Mas, però aleshores el Govern català comptava amb un conseller --Andreu Mas-Colell-- que coneixia molt bé el món de la ciència i de la recerca i que estava molt ben valorat entre polítics de tendències diferents. Pel que fa a la recerca, caldria estimular el sector privat per invertir-hi; malgrat la crisi, la contribució pública a la recerca ha augmentat, cosa que no ha fet la despesa privada. Puigdemont creu que l'entorn no afavoreix la inversió privada; si hi hagués incentius fiscals per al patrocini, segurament les empreses invertirien més en ciència, com passa en altres països. Afegeix que aquí, l'Estat té al·lèrgia al finançament privat, perquè no el podria controlar.

En tractar del periodisme científic i la divulgació de la ciència, Puigdemont, que coneix bé els mitjans de comunicació, s'ha referit al risc que els depredadors informatius converteixin una notícia en un argument de la premsa groga o sensacionalista. Avui dia, en la premsa digital, un clic té un gran valor de cara a la publicitat, i alguns mitjans poden veure's temptats de prostituir una notícia per tal d'augmentar-ne la difusió i obtenir més ingressos en publicitat.

També s'ha comentat el canvi de paradigma que s'ha produït en molts sectors pel que fa a la comunicació entre els gestors de la ciència i la població. Avui dia ja no és una relació en un sol sentit, que va de qui té el coneixement a la societat. Les tecnologies de la informació i la comunicació, i especialment les xarxes socials, fan que es produeix una reciprocitat. Per exemple, es podria dirigir la recerca i la innovació segons els interessos de la ciutadania. Això, però, fa més evident la necessitat que la ciutadania tingui una cultura científica que li permeti destriar el gra de la palla a l'hora de prendre decisions i poder distingir la ciència de la pseudociència. De fet, la pseudociència ha sortit en el col·loqui en diverses ocasions; especialment per la presència destacada que té en alguns mitjans de comunicació i el suport que de vegades semblen prestar-li els professionals dels mitjans. Puigdemont creu que, en aquests casos, el C4 hauria d'actuar com a grup de pressió i adreçar-se al Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC).

Pel que fa al Govern, la ciència ha de tenir-se en consideració de manera transversal i demana polítiques interdepartamentals. Diu Puigdemont que educació, cultura, recerca, indústria i gestió ambiental són àmbits en els qual la ciència s'ha de tenir en compte. I ha explicat que enguany el president de la Generalitat ha participat per primera vegada en la celebració del Dia Mundial del Medi Ambient amb un acte institucional que va tenir lloc al Palau de la Generalitat. Ha afirmat que, en la primera ocasió que hagi de parlar de política general en el Parlament --normalment es fa després de l'estiu-- tindrà en compte la trobada d'avui i farà alguna referència a la ciència. Espero, per una banda, que no s'hagin hagut de fer eleccions abans de la tardor i, per una altra, que Puigdemont recordi el que avui ha promès.

___________________________

Fa anys, un dissabte de tardor vaig anar amb filles, fill, neboda i nebot a veure els estanys de Banyoles, la fageda de Jordà i els volcans de la Garrotxa. La meva neboda Marta em va demanar si, en el camí de tornada, podríem passar per Amer, que aprofitaria per saludar un amic seu que segur que el trobaria a la pastisseria de la família, on ajudava els caps de setmana. Vam fer-ho i sí, a la pastisseria va trobar el seu amic, un dels nois Puigdemont, i jo hi vaig comprar capricis d'Amer, una mena de carquinyolis que a casa van agradar molt. La Marta fa mesos que està viatjant pel món i quan li vaig dir que el nou president de la Generalitat era un Puigdemont, li va fer molta gràcia saber que, entre les seves amistats, hi ha un germà de la primera autoritat del país.

Per cert, els guionistes del Polònia no deuen haver estat mai a Amer. Altrament no s'entén que el seu Puigdemont ofereixi a les visites croissants "de la pastisseria dels pares" en comptes d'oferir-los capricis.

Potser us interessarà:
- El C4 i Artur Mas (aquest blog, 10.04.2014). Notes i comentaris sobre la trobada del C4 amb Artur Mas.
- Tot parlant de ciència i comunicació amb Andreu Mas-Colell (aquest blog, 21.09.2011). Trobada del C4 amb el conseller Mas-Colell.

(Fotos: M. Piqueras)

Les "Converses sobre química" de Jane Marcet (1769-1858)

Conversations on Chemistry (2nd ed.)

En aventurar-se a oferir al públic, i més particularment al sexe femení, una Introducció a la Química, l'autora, que també és una dona, creu que pot ser necessària alguna explicació; i allò que creu més necessari és disculpar-se per haver emprès aquest tasca, ja que el seu coneixement de la matèria és tan sols recent i perquè no pot pretendre que se la consideri posseïdora del títol de química.

Així comença el prefaci del llibre Converses sobre química; en les quals els elements d'aquesta ciència s'expliquen familiarment i s'il·lustren amb experiments, una obra de divulgació de la química publicada per primera vegada el 1806 i de la qual s'han fet nombroses edicions.  En va ser l'autora Jane Marcet  (1769-1858), una dona que va viure en una època en què no es publicaven gaire llibres de divulgació --i encara menys pensats per a dones-- i en què les dones a penes tenien representació en el món de la ciència. Marcet va ser testimoni de la revolució química posterior als treballs d'Antoine Lavoisier (1743-1794), d'on arrenca la química moderna, i les diverses edicions del llibre reflecteixen els avançaments en aquella ciència. Com en la majoria de dones que han destacat o fet alguna aportació a la ciència en èpoques passades, en Jane Marcet hi ha l'ombra d'alguns homes que van encoratjar-la a seguir per aquell camí. Això ens fa pensar en el talent de dones que deu haver perdut la ciència perquè, tot i les seves aptituds, no hi va haver cap home que els obrís la porta d'entrada a aquell món.

Jane Marcet (1769-1858)

Jane Marcet (nascuda Haldimand; Marcet és el cognom del seu marit) va néixer a Londres l'1 de gener de 1769, en una família benestant. El seu pare, Anthony Francis Haldimand era un comerciant i banquer suís establert a Londres i la seva mare, Jane, era anglesa. Els Haldimand van tenir onze fills, molts dels quals van morir durant la infantesa. Jane va ser l'única nena que va sobreviure i als quinze anys, en morir la mare de part, ella va posar-se al front de la llar i a partir d'aleshores va ocupar-se de controlar l'educació dels seus germans. El més petit, William (1784-1862), va arribar a dirigir el banc d'Anglaterra (als vint-i-cinc anys ja n'era director!) i va ser membre del Parlament britànic de 1820 a 1826; després va establir-se a Lausana on va dedicar la seva fortuna a tasques filantròpiques, com ara la fundació d'un centre per acollir persones cegues.

Els germans Haldimand (nens i nenes) van ser educats a casa pels millors tutors disponibles, en un ambient de gran activitat intel·lectual. Jane, com els seus germans, va aprendre química, ciències naturals, llatí i història, a més d'algunes matèries que es reservaven a les noies: art, música i dansa. A més, ella s'encarregava d'organitzar les reunions a les quals el pare convidava científics, escriptors i altres intel·lectuals. Solien ser dos o tres sopars setmanals, que concentraven unes quaranta persones, més les que s'afegien a la tertúlia que hi havia en acabar els sopar. A aquests últims els oferien postres, vi i brandi.

El 1799, Jane va casar-se amb Alexander Marcet (1770-1822), metge d'origen suís, molt interessat per la química. Marcet havia marxat de Suïssa en una època de conflictes polítics i va estudiar medicina a Edimburg. Després es va establir a Londres, on, a més de la seva activitat assistencial, va ensenyar química des de 1805 fins a 1819 al Guy's Hospital. El cercle intel·lectual que Jane freqüentava a casa del seu pare va ampliar-se amb les amistats del seu marit i va entrar en contacte amb personalitats del món de la ciència, la literatura i la filosofia, entre els quals hi havia Mary Somerville, Auguste Arthur de la Rive, Harriet Martineau, Maria Edgeworth, i Thomas Malthus.

Conferència de Nadal de Faraday el 1856

En aquella època, hi havia una gran admiració per la ciència i moltes institucions organitzaven conferències i sessions en què científics feien experiments davant del públic com un espectacle. El 1799 es va fundar la Royal Institution amb l'objectiu de introduir les noves tecnologies i de divulgar la ciència a un públic general. Algunes activitats es van fer molt populars i encara avui dia es duen a terme, com ara les conferències de Nadal, que va inaugurar Michael Faraday el 1825. L'afició de Jane per la química va començar quan va assistir a les demostracions pràctiques que Humphrey Davy (1778-1829) feia a la Royal Institution, que atreien un públic molt nombrós. Cap a 1810, hi podia arribar a haver unes mil persones en les sessions en què Davy "actuava". (Entre els participants en les modernes conferències nadalenques hi ha hagut Carl Sagan, David Attenborough i Richard Dawkins.) Al principi Jane no acabava d'entendre aquelles demostracions, però quan el seu marit va explicar-li els conceptes de la nova química, i amb la repetició dels experiments, s'hi va familiaritzar i va anar interessant-s'hi més. Va adonar-se que, en camps del coneixement com aquell, les il·lustracions i una explicació a través de la conversa podien constituir una font d'informació molt útil.

La idea de transmetre a altres dones els coneixements de química que ella havia adquirit la va animar a escriure un llibre en dos volums, la primera edició del qual va publicar-se el 1806 . El principal encert d'aquella obra va ser que no seguia l'estructura dels llibres de text de l'època, sinó que era un recull de converses --com el seu nom indica-- entre una mestra i dues alumnes seves. És una obra retòrica; al llarg de la conversa es generen preguntes sobre les quals es debat i que es responen a mesura que l'obra avança. No era un estil nou --s'havia usat des del temps dels grecs-- però el va adoptar perquè era la manera com ella havia après allò que sabia de química. Les dotze primeres edicions van sortir anònimes perquè es volia evitar el conflicte d'interès pel fet que el seu marit fos un investigador en química. L'obra es va atribuir a altres dones i fins i tot a algun home tot i que en el prefaci quedava clar que l'autor era una dona. Va ser en la 13a edició, publicada el 1837, quan es va revelar el nom de l'autora

Aquelles Converses sobre química van tenir molt d'èxit i Jane les va anar revisant i posant al dia amb els nous descobriments que s'anaven succeint. Al Regne Unit se'n van fer 16 edicions i en elles es troba reflectida l'evolució de la química al llarg de la primera meitat del segle XIX. El llibre va arribar aviat als Estats Units, on va ser modificat per diversos editors, que en molts casos passsaven com a autors del l'obra perquè a la coberta només sortia el seu nom. A diferència de les edicions angleses, que tenien com a objectiu difondre la química entre la població, especialment entre les dones, les edicions americanes estaven pensades com a llibre de text. Fins a 1850, es van vendre unes 160.000 còpies de les Converses, 20.000 de les quals corresponien a les edicions angleses, i la resta principalment a les que van fer-se als Estats Units. També se'n van fer quatre edicions a França, una a Suïssa i una altra a Alemanya. Quan es va publicar la darrera edició original Jane tenia ja 84 anys. Aleshores vivia amb una filla a Piccadilly, a Londres, on va morir el 28 de juny de 1858.

Malgrat l'èxit aclaparador del llibres als Estats Units, Jane no en va rebre cap compensació econòmica ni tampoc va poder controlar els canvis que es feien a les edicions originals perquè en aquell país encara no hi havia una llei de copyright que protegís els drets dels autors estrangers.

Converses sobre economia política

Les Converses sobre química no van ser els únics llibres de divulgació que va escriure Jane Marcet. També va difondre les idees d'Adam Smith, Thomas Malthus i David Ricardo en unes Converses sobre economia política que va publicar el 1816. I en altres llibres que seguien el mateix estil de les Converses va tractar matèries com ara la botànica o la història d'Anglaterra. El mèrit de les Converses sobre química és doble; per una banda, perquè posa la química a l'abast d'un públic general i per una altra, perquè apropa la dona a un món --el de la ciència-- que en general li havia estat vedat.

Potser us interessarà:
- Conversations on Chemistry; in which the elements of that science are familiarly explained and illustrated by experiments, edició de 1817, en el Projecte Gutenberg
- Online Books by Mrs. Marcet. Obres de Jane Marcet disponibles en línia, amb nombroses edicions de les Converses sobre química, entre les quals hi ha les edicions fetes a Estats Units, amb modificacions.
- The woman that inspired Faraday, per Hazel Rossotti, a Chemistry World, juny 2007, pp. 58-61