Finlàndia més a prop

Ahir vaig passar la tarda amb una amiga de molts anys i amb tres artistes de Finlàndia: Timo Malmi, poeta, escriptor, periodista; Anni Rapinoja, artista ambiental, i Paula Suominen, pintora i dibuixant. Els tres son allò que en anglès diuen artist-in-residence, artistes que reben una mena de beca per desenvolupar la seva creativitat fora del seu ambient habitual i sense tenir obligacions professionals. La seva residència és una casa d'Arenys de Mar, on els tres s'estaran fins a finals de novembre.

Timo Malmi

Timo Malmi a Barcelona, octubre 2015 (foto M. Piqueras)

Timo va ser president de l'Associació de periodistes científics de Finlàndia i d'aquí ve que jo l'hagi conegut. Tanmateix la seva activitat professional és molt variada, però gairebé sempre basada en la paraula: història, poesia, ficció, traducció, periodisme en un gabinet de comunicació d'una universitat... I darrerament ha fet incursions en el cinema. Una de les obres de les quals Timo està més orgullós és un llibre de poemes basat en uns fets reals que es van esdevenir a Tampere --la seva ciutat-- durant la guerra civil de Finlàndia, que va començar el 1918. Durant aquella guerra, Tampere va ser un lloc estratègic de la resistència roja --lluitaven rojos contra blancs-- i Timo descriu la defensa de l'Ajuntament per part d'un grup de dones, que van lluitar fins a la mort abans que la ciutat acabés en mans de l'exèrcit blanc, que va fer uns 10.000 presoners.

Durant la guerra civil finlandesa, quan la situació de l'exèrcit roig va esdevenir crítica, grups de dones s'hi van incorporar en diverses ciutats. La majoria eren treballadores solteres i joves. A Finlàndia, la majoria de dones que treballaven en aquella època ho feien com a criades, excepte en dues ciutats, Maaria i Tampere, en què treballaven principalment en fàbriques. Tampere, amb una indústria puixant, era coneguda com la Manchester del nord, i moltes noies nascudes en el camp hi anaven a treballar d'obreres per aconseguir així una independència en la seva vida que en el poble d'origen no podrien mai assolir. Aquesta situació es reflecteix també en la composició de les tropes femenines de l'exèrcit roig, que a Maaria i Tampere estaven formades principalment per obreres.

Dones soldat a Tampere, 1918 (font: tumblr)

El llibre de Malmi, tot i ser una obra poètica, té al darrere la feina d'un historiador. L'autor va documentar-se molt bé sobre la identitat de les noies soldat de Tampere i va il·lustrar el llibre amb fotografies de l'època. A partir d'aquella obra es va fer una activitat de teatre al carrer, amb un grup de noies interpretant el paper de les defensores de l'Ajuntament de la ciutat, en el mateix lloc on van passar els fets, les escales de l'Ajuntament. La filmació d'aquella activitat va servir després per construir una pel·lícula, que és un docudrama poètic que conté també imatges reals de 1918.

Malmi, que s'ha interessat per altres guerres del segle XX, ha vingut ara a Catalunya per documentar-se sobre les brigades internacionals que van lluitar a costat de l'exèrcit republicà i inspirar-se per escriure un altre llibre de poemes amb un rerefons històric que té paral·lelismes amb el de la guerra civil de Finlàndia.

Anni Rapinoja
Aquesta artista defineix el seu treball d'aquesta manera:

És vagarejar, buscar, investigar, escoltar, recollir, fotografiar, assecar, premsar, buscar la forma, trobant-la i fer finalment la peça. La peça pot ser com un procés, que dura anys i va continuant i canviant. És una forma de vida.

Amb aquesta definició, si no s'ha vist cap de les seves peces, costa d'imaginar quin tipus d'artista és i com són les seves obres. Deixem de nou que siguin les seves paraules les que ens descriguin el seu treball:

El punt de partida del meu treball --alhora que la meva companya-- és la natura, en les seves diverses formes. Materials, formes, sons, llums... tots afecten les meves obres. El créixer, viure, canviar i morir --el cercle de la vida-- dels éssers vius, també els humans, és una font inesgotable de pensaments i obres d'art.
La meva obra neix generalment com una sèrie de materials recollits de la natura, productes com ara els aments d'algunes plantes, l'herba de cotó (Eriophorum), canyís (Phragmites), excrements d'animals, fulles d'algunes espècies d'ericàcies (nabiu uliginós o nabiu negre i nabiu vermell). Per exemple, el nabiu vermell com a company de treball significa que, després que n'he agafat fulles de la natura per preparar unes 'sabates' (sense sabates), la natura continua el seu procés de canvi de color, de verd a marró-ocre, de vegades durant anys. Jo, en canvi, no podria fer-ho.
En les meves obres hi ha sempre una part de la natura que és clarament perceptible i que constitueix un material identificable. Sento que no sóc més que una mitjancera dels missatges de la natura.

Potser encara sigui difícil imaginar com són aquestes obres d'art i serà millor il·lustrar-ho amb algunes imatges:

Les dues bosses són la mateixa, però les fulles que la recobreixen han sentit el pas de les estacions com si es trobessin encara en el bosc i han agafat el color ocre que tindrien a la natura quan les fulles de molts arbres i arbusts canvien de color a la tardor abans de caure. I deixant-les més temps, acabarien de color marró més fosc. Hauré de preguntar a l'Anni si acaben convertides en humus. Si segueixen el cicle de la natura, haurien de descompondre's i seria una obra d'art amb caducitat.

Vegeu aquestes altres obres:

A mi em va costar endevinar de què estan fetes aquestes obres que pengen del sostre. De fet, no ho vaig endevinar i mai m'hauria passat pel cap que amb cagallons de cèrvids i de conills es pogués fer una obra d'art.

Els que segueixen són més fàcils d'endevinar en l'ampliació (si cliqueu damunt la foto, ho veureu millor):

L'Anni viu a Hailuoto, un petit poble en una illa que duu el mateix nom, en el golf de Bòtnia (Pohjanlahti en finès). La illa està connectada amb el continent per un ferry, però a l'hivern la connexió es fa a través d'una carretera de gel. Amb una densitat de població de 5 habitants per quilòmetre quadrat, l'Anni no deu tenir problemes per trobar el material per a les seves obres d'art (sempre que el glaç li ho permeti).

Paula Suominen
El 1992 Paula va venir a Barcelona per conèixer l'obra de Gaudí. I suposo que li devia agradar, perquè una de les tècniques d'expressió del seu art és el trencadís. Això és el que va fer per a un hotel de Lapònia:

Les següents fotos mostren el seu trencadís portat a la natura:

Aquestes últimes obres m'han recordat el treball de Gaudí a la torre de Bellesguard de Barcelona:

Jardí de Bellesguard (agost, 2015)

 I una mostra de la seva pintura recent (obres de 2014):

****************

Com deia al principi, ahir vaig passar la tarda amb una amiga de molts anys, un amic de fa unes setmanes i dues dones conegudes ahir mateix que ja considero també amigues. La trobada va ser a Caldes d'Estrac: una petita passejada pel poble, una sessió relaxant a les termes municipals i una sessió de cinema particular a casa de l'amiga de molts anys (Carmen C.), on vam estar veient el film que Timo ha fet a partir de l'obra seva que es va representar a les escales de l'Ajuntament de Tampere i d'imatges reals de la batalla de Tampere i de les dones que van morir defensant l'Ajuntament. Timo ens feia la traducció simultània a l'anglès, però fins i tot sense entendre el que deien, hauríem pogut copsar la força que transmetien aquelles imatges.

Espero que de l'estada de Timo a Catalunya surti un llibre sobre els finlandesos que van venir a combatre el feixisme que estigui tan ben fet com el que va escriure dedicat a les dones defensores de Tampere.

Nota: les fotos d'obres de les dues artistes plàstiques són extretes dels seus webs i elles en tenen el copyright.

Potser us interessarà:
- Women soldiers of the Red Guards in the 1918 Finnish Civil War, by Laura Llimataien, University of Tampere

L'aeroport de Helsinki i els buscadors de qualitat

El mal temps, una vaga de controladors, de pilots o del personal de terra, un volcà inoportú que no para de llençar fum a l'atmosfera o una avaria en un avió poden fer que milers de persones hagin de passar moltes hores d'espera en un aeroport. Fins i tot sense que es produeixin contratemps, és normal haver d'esperar-s'hi. La gent passa aquell temps mort de moltes maneres. Hi ha qui llegeix llibres, revistes o diaris. D'altres obren el seu portàtil i, si poden connectar a Internet, llegeixen i responen el correu, envien piulades a twitter, escriuen en el seu bloc, llegeixen blocs d'altra gent, entren a un web de jocs, consulten la premsa... Hi ha qui aprofita per anar a les botigues sense impostos, que semblen clons, amb els mateixos productes qualsevol que sigui el país on et trobis i on diuen que es compra més barat però jo no n'estic convençuda. Si l'espera coincideix amb l'hora de dinar o sopar, hi ha qui ho fa a l'aeroport. Però també es pot seure en un bar per passar l'estona, mirar aquell poti-poti de persones de procedències molt diverses. I en qualsevol aeroport veureu sempre gent parlant pel mòbil o escoltant música amb els auriculars a les orelles.

Com que sóc molt inconstant en tot, acostumo a combinar algunes d'aquestes activitats, però el que més faig és observar la gent, llegir i escriure, de vegades en els seients de les sales d'espera, d'altres asseguda a la taula d'un bar. De vegades acabo el diari o la revista que duia, però no la llenço a cap paperera: en marxar la deixo en el seient perquè penso que pot interessar a alguna altra persona. De tota manera, si és un aeroport amb serveis de neteja molt eficients, mentre jo sóc encara fent cua per embarcar pot ser que un empleat o empleada de la neteja ja hagi llençat el meu diari o revista a la seva paperera amb rodes.

Em sembla molt bona la iniciativa de l'aeroport de Helsinki i de Finnair, (les línies aèries fineses) que han anomenat "Quality Hunters" (buscadors de qualitat) i que té com a finalitat fer de l'aeroport un lloc més agradable --o menys desagradable. Per una banda, van contractar set persones perquè viatgessin amb avió per tot el món a la cerca d'idees noves per millorar l'aeroport i els viatges amb avió. Per altra banda, van implementar un web on tothom podia enviar propostes pensades també amb la mateixa finalitat, una mena de pluja d'idees virtual.

Aviat començaran a fer-se realitat algunes de les propostes que van rebre. La primera serà una sala d'exposicions, que s'ha d'inaugurar dins d'aquest mes. I a la primavera entrarà en servei un punt d'intercanvi de llibres, diaris i revistes. Moltes lectures que ara van a parar a la paperera amb rodes del personal de neteja podran deixar-se en llocs preparats per a aquesta finalitat, perquè altres persones puguin agafar-los. (Per cert, a Barcelonas he vist, en algunes estacions de metro, una mena de safates penjades per deixar-hi els diaris llegits i que els pugui aprofitar algú més.)

Una altra idea que pensen dur a terme són els "dilluns sense carn", en què els àpats que preparin els restaurants de l'aeroport no contindran carn. La finalitat d'aquesta proposta és contribuir a la disminució de les emissions de gasos d'hivernacle. (Potser podríem tornar al costum dels divendres de vigília per millorar el nostre ambient; em sembla que els peixos no deixen anar tants de gasos com les vaques, tot i que ara se sap que els arengs es comuniquen mitjançant pets, però això ja és una altra història.)

Conservo molt bon record de la terminal de Lufthansa a l'aeroport de Munic. De tornada de Trieste vaig haver d'esperar-me algunes hores a agafar el vol a Barcelona i ho vaig fer en un lloc on hi havia unes màquines per preparar-se un cafè, un té i altres infusions, i diversos diaris i revistes. I tot gratis. Però la idea de fer exposicions en un aeroport no és nova, tot i que potser ho sigui el fet de dedicar-li expressament una sala. a finals de novembre, a l'eroport de Fiumicino, a Roma, vaig veure unes vitrines amb màquines que havien estat dissenyades per Leonardo da Vinci.

Una cosa que es podria millorar en els aeroports i que no afecta qui viatja, sinó qui va a rebre les persones que arriben, és el lloc d'espera. No és una idea meva, però només recordo haver-la vist en un aeroport, crec que el de Boston. Hi havia files de seients, com si fos un cinema, encarades a les portes de sortida de la gent, de manera que no calia esperar-se a peu dret.  I una cosa que eliminaria d'alguns aeroports són les cadires metàl·liques a les sales d'espera. És possible que siguin més resistents, però no són gens agradables.

Està molt bé millorar les condicions de l'aeroport per alleugerir els temps d'espera , però jo preferiria que l'aeroport de Helsinki --i els de tot el món-- trobessin un mètode que eliminés les llargues cues que ara cal fer per a tot des que arribes a un aeroport fins que en surts. Cua per a facturar (per sort, aquesta ens la podem estalviar si traiem la tarja d'embarcament per Internet i portem només equipatge de mà); cua per a passar el control d'accés a les zones d'embarcament; cua per passar el control de passaport, segons a quin país es viatgi; cua per passar el control del bitllet i embarcar, cua per entrar a l'avió, dins del finger, cua en el passadís de l'avió si hi ha algú que s'entreté més del compte posant les coses en els armaris damunt dels seients. I a les companyies els demanaria que pensessin que els avions no són per als set nans de la Blancaneus, que deuen ser els únics a qui els genolls no toquen els seient de la fila del davant. La democratització del transport aeri ha estat un gran avenç, però el preu que s'ha pagat ha estat una pèrdua de qualitat.

M'agradaria tornar a Helsinki algun dia. Si ho faig, buscaré la sala d'exposicions i el punt d'intercanvi de lectures.

Comparacions odioses

Diuen que totes les comparacions són odioses. Tanmateix, ahir no vaig poder evitar fer-ne una. En un diari de Barcelona que em van donar en el vol de tornada de Helsinki, vaig veure-hi anunciada la convocatòria del Premi Ramon Margalef d'Ecologia, que convoca anualment la Generalitat de Catalunya i està dotat amb 100.000 euros. Vaig pensar en els dies passats a Helsinki convidada per la Fundació que organitza el Millennium Technology Prize, amb una dotació de 800.000 euros per al guanyador i 115.000 euros per a cada finalista. La gala d'honor del premi, que va tenir lloc a l'Auditori de Helsinki, un edifici dissenyat per Alvar Aalto, va ser retransmesa en directe per la televisió a tot el país i semblava poc menys que la gala dels Goya que retransmet TVE.

En llegir l'anunci vaig pensar que el premi nostrat, que és de 100.000 euros, encara no arriba a la quantitat que ofereix el premi finlandès als finalistes del Millennium Technology Prize, i és la vuitena part del que s'ofereix al guanyador. Per altra banda, tractava d'imaginar-me que TV3 retransmetia el lliurament del premi. Sovint es compara Catalunya amb Finlàndia, dos països amb un nombre d'habitants semblants (això era quan érem sis milions; ara Catalunya ja en té més) i una llengua minoritària. En el món de la recerca científica i tecnològica, però, més que comparar-nos amb Finlàndia, el que hauríem de fer és prendre aquell país com a model.

"And the winner is... Of course, Langer"

Sovint m'equivoco amb les prediccions sobre premis, però aquesta vegada ho he encertat: Robert Langer, del qual parlava aquesta matí en una altra entrada, ha guanyat el Premi Millennium de Tecnologia 2008.

Deien que era difícil la tria entre els finalistes. Sense treure mèrit als altres, per a mi era ben clar que la més gran contribució per a millorar la qualitat de vida dels humans és la que ha aportat aquest home amb la seva recerca. Segons Langer, cada any uns cent milions de persones estan fent servir --la majoria segurament sense saber-ho-- algun dels seus invents o d'altres que se n'han derivat. Crec que Langer es queda curt i que deuen ser més.

Un altre mèrit que trobo en el treball de Langer és que no ha abandonat la vida acadèmica, tot i que ha estat l'impulsor d'empreses. A més, es nota que li agrada ensenyar, i que està acostumat a fer classe. Ahir, en un seminari que va tenir lloc a Spinverse (empresa que comercialitza tecnologies emergents i una de les patrocinadores del Premi), no va voler que li posessin el micròfon; va dir que a les seves classes no necessita micròfon. I va ser ben bé com una classe feta per un professor que va deixar l'alumnat bocabadat en descobrir-los com aconsegueix dominar el món en miniatura de les molècules.

Aquesta tarda, en una cerimònia que ha tingut lloc en el Finlandia Hall --un edifici que devia ser dels últims que va dissenyar Alvar Aalto-- la presidenta de Finlàndia, Tarja Halonen, ha lliurat els premis a tots els finalistes i el premi especial per a Langer. A més del premi econòmic (800.000 euros per al guanyador i 115.000 per als altres finalistes), els guardonats reben un trofeu dissenyat per l'escultora finlandesa Helena Hietanen.

Amb la conferència que demà pronunciarà Langer --ja com a guanyador del Premi-- a la Universitat de Tecnologia de Helsinki, acabaran les activitats en relació al premi del 2008. Caldrà posar de nou el rellotge en marxa i començar el compte enrere per al Premi de 2010.

Robert Langer, Premi Millennium deTecnologia 2008,
amb la presidenta de Finlàndia, Tarja Halonen.

Cerimònia del Premi Millennium de Tecnologia. Al fons, els guardonats

Nota: Sobre el nom del premi, vaig estar dubtant com traduir-lo. La manera més lògica hauria estat "Premi de Tecnologia del Mil·lenni". Tanmateix, em va semblar que hauria estat molt presumptuós per part dels organitzadors posar aquest nom al premi. Entre altres coses, perquè el tercer mil·lenni tot just ha començat fa vuit anys. Per altra banda, Si el premi fos del mi·lenni, no el convocarien cada dos anys, després del primer, que va lliurar-se el 2004, hauria calgut esperar fins al 3004. Vaig decidir dons, deixar"millennium" com a nom del premi. A la nota de premsa en castellà que havien preparat he vist però que el tradueixen com a "Premio de Tecnología del Milenio".

Fotos: M. Piqueras

Robert Langer i els fàrmacs 'intel·ligents'

Cada matí deuen ser molts els milers --potser milions-- de persones que en molts països es posen damunt la pell un pegat de nicotina que els ajudarà en el el seu propòsit d'abandonar el tabaquisme. Al llarg del dia, la nicotina s'anirà alliberant de manera uniforme i evitarà que la necessitat física d'aquesta substància trunqui les intencions de deixar de fumar. També són moltes les persones que en llevar-se es posen un pegat de nitroglicerina, un compost químic que afavoreix la formació d'òxid nítric en l'organisme i d'aquesta manera causa la relaxació dels vasos sanguinis, alleugereix el treball del cor i fa augmentar el flux de sang que arriba al múscul cardíac. Un altre tipus de pegat medicamentós és el que fan servir moltes dones madures i que conté les hormones femenines que el seu cos ha deixat de produir. Altres dones més joves fan servir un tipus de pegats diferents, amb la combinació hormonal adequada perquè actuïn com a contraceptius.
Això aparentment tan senzill, com és el fet que un medicament entri al cos humà a través de la pell i que es trobi disponible de manera uniforme al llarg del temps, és una fita bastant recent de la farmacologia. Com també ho és que es pugui implantar sota la pell o en la pròstata, o fins i tot en el cervell, un diminut dispositiu que allibera el fàrmac necessari per tractar un tumor cancerós molt a prop del lloc on estar localitzat, cosa que evita els efectes secundaris, sovint agressius i desagradables, de la quimioteràpia. El 'pare' de l'alliberament controlat de fàrmacs va començar a fer recerca en aquesta camp fa poc més de trenta anys, i el seu treball va fer donar un gran tomb a la farmacologia i al tractament de moltes malalties. Va aconseguir un mitjà de transport per a molts fàrmacs que hom ha anomenat 'intel·ligent' perquè pot fer-los arribar al lloc precís on han d'actuar, i els mecanismes d'alliberament del fàrmac poden activar-se quan condicions ambientals d'aquell indret com ara la temperatura o l'acidesa ho requereixin.
Aquest home es diu Robert Langer i és professor de la Universitat de Harvard i de l'Institut de Tecnologia de Massachussetts (el famós MIT). El seu treball és interdisciplinari, a mig camí entre l'enginyeria química i la biotecnologia, amb aplicacions en medicina. Quan el 1974 va doctorar-se en enginyeria química, molts del seus companys van entrar a la indústria del petroli, on hi havia moltes possibilitats per als joves. Langer, en canvi, va decidir integrar-se a l'equip de Judah Folkman, que feia recerca oncològica a l'Hospital de Nens de Boston. Segons explica el mateix Langer, va decidir escriure-li quan algú va dir-li que Folkman era un metge que de vegades contractava gent "poc corrent".

A més de poc corrent, Langer va demostrar que era un investigador amb molta imaginació i molt creatiu. Folkman estava buscant la manera d'aturar el creixement dels vasos sanguinis que es desenvolupen en els tumors, per impedir així que continuessin creixent i va encomanar a Langer que identifiqués substàncies amb aquesta propietat i que, a més, dissenyés un assig biològic per provar-ne els efectes. Langer va proposar-se introduir en el cos, prop del tumor, un material que contingués la substància; volia que el fàrmac no causés efectes secundaris perjudicials i que s'estigués alliberant lentament en el cos, pel cap baix durant un mes. Va pensar que els polímers podrien ser el mitjà de transport per fer arribar a destí les molècules que aïllés. De fet, anteriorment ja s'havien emprat polímers com a vectors de nous fàrmacs. Però ara es tractava de molècules massa grans perquè poguessin passar els forats dels polímers. Se li va acudir una idea: atès que era impossible encastar aquelles molècules dins dels polímers, situaria els polímers al voltant de les molècules que volia assajar, i construiria una matriu tridimensional que permetés la sortida lenta de les molècules. Podria provar tot tipus de molècules i controlar-ne l'alliberament perquè només havia de modificar l'estructura física del polímer.
Després d'aquell treball en van seguir molts altres que anaven millorant el sistema d'alliberament del fàrmac. Avui dia, en tractaments que combinen diversos medicaments, és possible administrar-los conjuntament en sistemes molt complexos que inclouen microxips que permeten programar, per a cada substància, la dosi exacta necessària i segons un horari establert. A més d'alliberament de substàncies usades en quimioteràpia, el seu grup n'ha dissenyat d'altres per a administrar factors de creixement i vacunes, i per a la terapèutica gènica. Langer també ha emprat estructures tridimensionals de polímers per a cultivar teixits, en una tècnica que podria dur a la fabricació en el laboratori d'òrgans per al trasplantament.

Langer és un dels finalistes del Premi Millenium de Tecnologia 2008, que es farà públic avui 11 de juny, a Helsinki, i que està dotat amb 800.000 euros per al guanyador i sengles premis de 115-000 euros per al altres finalistes. Concedeix el premi una fundació finlandesa integrada per institucions públiques i empreses que lideren el sector tecnològic; algunes, com Nokia, no únicament a Finlàndia, sinó a tot el món. I Langer és un dels investigadors guardonats enguany amb el Premi Príncipe de Asturias de Recerca Científica i Tecnològica. L'abril d'aquest any li va ser concedit també la meitat del Premi Max Planck de Recerca 2008.

Els altres finalistes del premi són Sir Alec Jeffreys, creador de la tècnica de l'empremta genètica del DNA, que va revolucionar la medicina legal; Andrew Viterbi, inventor de l'algoritme de Viterbi, que ha estat fonamental per a desenvolupar els moderns sistemes de comunicació digital i sense cables; i l'equip format per Emmanuel Desurvire, Randi Giles i David Payne, que han contribuït a la millora de les comunicacions amb la seva invenció de l'anomenat amplificador de fibra dopada amb erbi (EDFA), que ha permès difondre per tot el món la xarxa de fibra òptica d'alta capacitat.

Suposo que el jurat del premi finlandès ho deu haver tingut ben difícil; les innovacions aportades pel treball d'aquests homes (individualment o en grup, com és el darrer cas) han contribuït al benestar de la humanitat, que és l'esperit del premi. Dilluns, els periodistes i altres comunicadors que han estat convidats a compartir uns dies amb els finalistes, feien apostes sobre quin seria el guanyador. Em sembla que no cal que digui per quin vaig apostar jo.

Foto Robert Langer: M. PiquerasImatge dispositiu per a alliberament de múltiples fàrmacs: http://www.freepatentsonline.com/7070592.html

Helsinki en imatges

Com m'havia imaginat, el parc Kaisaniemi és un jardí botànic. Els arbres són immensos, hi abunden els erables, oms i til·lers. I ara hi ha algunes zones del parc molt florides. Tanta bellesa, però, és poc aprofitada; no hi havia gairebé ningú. Em pensava que al Jardí Botànic de Barcelona hi va poca gent perquè queda molt allunyat, però a Helsinki és molt cèntric, a quatre passes de l'estació central.

Rodondres en flor. Parc Kaisaniemi, Helsinki

Després he passejat pel centere fins a la catedral luterana:

Com que volia treballar una estona, he tornat a l'hotel. De tant en tant, deixava el retolador vermell i el text que estava corregint i dirigia la meva mirada a l'exterior. Això és el que he vist: