En Mateo i el tió

En Mateo és un nen de set anys, nascut a Barcelona de mare boliviana i pare colombià. Per sort, a la seva escola no van aplicar allò que volia l'exminsitre Wert de "españolizar a los niños catalanes" i el Mateo segueix sentint-se català, tot i que és conscient de les seves arrels americanes, que espero que sempre mantingui ben vives. I com a català, li agraden alguns dels nostres costums, com ara que el tió li porti regals per Nadal

Avui la seva mare m'ha explicat la història del tió que el Mateo té a casa des de fa alguns dies. És una història que va començar l'estiu passat quan el seu pare va trobar un tió que algú havia abandonat i el va recollir. La mare del Mateo va dir que a l'estiu els tions havien de ser al bosc, que és el seu ambient i que només volien estar a les cases a l'hivern, quan necessiten escalfor i aliments. El cas és que, oficialment, el pare va retornar al bosc el tió, però devia desar-lo en algun racó amagat de casa.

Fa poc, en tornar d'escola, el Mateo va explicar que una nena havia dut el seu tió a classe. Va lamentar-se que ell no en tenia cap i va demanar als pares si no podrien anar al bosc a buscar-ne un com aquell que el pare va trobar a l'estiu. El pare i la mare van dir-li que sí, que hi anirien un dia quan ell sortís de l'escola. I la setmana passada hi van anar. I van decidir que el Mateo i la mare buscarien per un camí i el pare, tot sol, per un altre, sense allunyar-se gaire els uns dels altres, perquè estava fent-se ja fosc. El pare aleshores va posar en un lloc del bosc el tió que havia guardat a casa des de l'estiu i el va tapar amb una manteta, deixant-li, però, la cara destapada. Es van reunir tots tres sense haver trobat res i el pare va suggerir que busquessin, plegats, per un altre camí per on no havien anat. Com que ja era fosc, el pare va deixar a Mateo la llinterna del seu mòbil perquè il·luminés el camí. I de sobte, ve't aquí que Mateo troba el tió a un costadet, amb la cara pintada i tapat amb una manteta!

Em diu la mare del Mateo que el nen, en descobrir el tió, va fer un crit d'alegria com ella mai no li havia sentit. Ara el tió és a casa on, a més de la manta, llueix també una gorra de llana i una bufanda; les hi ha posades el Mateo perquè no passi fred. Fins a la nit de Nadal, cada vespre li deixaran alguna cosa d'aliment i de beure, perquè el tió estigui ben alimentat i deixi regalets al Mateo quan li canti allò de caga tió, tió de Nadal...!  I el Mateo, quan li deixa els aliments, parla en català al tió.

Hi ha veus que qüestionen l'engany que es fa a la mainada amb això del reis, el pare Noel, el tió o altres personatges que duen regals per aquestes festes. Diuen que enganyar les criatures no està bé, que després se senten decebuts. Crec que si això fos cert, totes les generacions anteriors hauríem de sentir-nos decebudes amb els nostres pares i mares per haver-nos enganyat. Tanmateix, no va ser el meu cas. Quan vaig saber el secret dels Reis, no em vaig sentir pas decebuda, sinó al contrari. M'ho vaig prendre com que ja era prou gran per estar al corrent d'aquella història que s'inventava per a la mainada. Com que al meu darrere tenia tres germans, em sentia còmplice --en el bon sentit-- de l'engany i des d'aleshores vaig acompanyar la meva mare a comprar els regals de Reis per a tota la família.

El Mateo aviat tindrà una germaneta. Potser d'aquí a uns anys ell també se senti còmplice de la mare o del pare i els ajudi a amagar el tió al bosc perquè el trobi la nena.

L'altra Heidi

Diuen que torna la Heidi a la TV, però no perquè repeteixin per enèsima vegada la sèrie de dibuixos japonesos que van emetre fa una quarantena d'anys. No, es tracta d'una sèrie nova i la notícia que he llegit deia que és en 3D. Em costava d'imaginar com podia ser una sèrie en tres dimensions a la televisió. Caldria posar-se unes ulleres per veure-la? Tanmateix, en veure una foto d'una imatge de la sèrie ja ho he entès: vol dir que en comptes de ser dibuixos plans, com era la sèrie original, ara són d'aquells que els personatges semblen de plastilina i es nota que tenen relleu.

Heidi 3D 2015

A la meva vida hi ha dues Heidis, la de la meva infància i la de la infància de les meves filles i fill. Aquesta última és la que coneix la majoria de la gent avui dia. Posats a triar, jo em quedo amb la meva, amb la protagonista dels dos llibres que vaig llegir quan tenia uns nou o deu anys: Heidi i Otra vez Heidi. El primer me'l va regalar una amiga de la meva mare que devia ser molt aficionada a la lectura i cada any, pel meu sant, em feia el mateix tipus de regal: un llibre. Després de tants anys he oblidat la majoria dels llibres que em va regalar, excepte dos: Heidi, de Johanna Spyri (1827-1901), i Les memorables aventures d'en Roc Gentil, de Josep M. Folch i Torres, que va ser el primer llibre que vaig llegir en català. No estic molt segura si aquella dona em va regalar també Otra vez Heidi o si me'l van regalar a casa per Reis després d'haver tingut el primer.

Els dos volums de Heidi eren obres molt ben enquadernades: tapa dura de tela vermella i amb lletres daurades, i amb una sobrecoberta de paper amb la Heidi dibuixada al davant. Les aventures d'aquella nena em van fascinar des del moment que la seva tia la deixa a càrrec de l'avi, aquell vell solitari que al principi no vol saber res de la nena. Heidi, però, és una nena que es fa estimar des del primer moment pel seu caràcter manyac. La cabana on viu el seu avi li sembla un palau i no hauria dormit millor en el llit d'una princesa que en el llit de fenc a les golfes de la cabana, des d'on pot veure les estrelles.

La nena s'adapta molt bé a la vida de la muntanya i es fa amiga de Pere el nen pastor i també de l'àvia de Pere. Els àpats de Heidi són molt més frugals que els dels personatges dels llibres d'Enid Blyton, que anys més tard també em va agradar llegir, però se'm feia la boca aigua amb aquells bols plens de llet d'ovella, i les llonzes de formatge daurades a la llar de foc pels dos costats.

Heidi torna amb l'avi

Recordo haver llegit Heidi una i altra vegada. M'agradava fer-ho com, quan de més petita, m'agradava escoltar cada nit el conte dels tres porquets en la veu del meu pare, que de vegades es moria de son, però jo insistia que me l'expliqués (li deia, que, si tenia son, me l'expliqués mentre dormia). Eren històries que em sabia gairebé de memòria, però cada cop gaudia com si fos la primera vegada. Gaudia i patia també. Patia, per exemple, quan la tia torna a buscar la nena per endur-se-la a Frankfurt perquè faci companyia a Clara, una nena rica i paralítica; i quan Heidi enyora l'avi i les muntanyes en la gran ciutat, o quan la senyoreta Rottenmeier, la institutriu de Clara, la renya per qualsevol cosa... Vaig veure també una pel·lícula inspirada en la novel·la de Johanna Spyri. Era en blanc i negre i em sembla que era bastant fidel a l'original. Però no era el mateix que llegir el llibre i posar-hi les imatges que sorgien de la meva imaginació.

I després va venir la Heidi japonesa, que coneix tothom. A casa, la mainada no es perdia ni un capítol. Jo també la mirava amb les criatures, i aquella sèrie em va fer apreciar encara més la història llegida durant la meva infància. Ara que la recordo amb la perspectiva de tants anys, i potser perquè jo ja en tinc també molts, d'anys, n'aprecio sobretot l'entranyable relació que Heidi estableix amb les persones ancianes: amb el seu avi, amb l'àvia del seu amic pastor, amb l'àvia de Clara, la nena paralítica.

No sé si aquesta història --el llibre, no pas els dibuixos 3D-- agradaria a les nenes i nens d'avui dia, acostumats a altres tipus d'històries. En el meu cas, en canvi, és un dels llibres de la meva infància que recordo amb més plaer, tot i que era ja una obra antiga, perquè la primera edició va publicar-se el 1881.

Nota: La Heidi en 3D és del web de RTVE; les il·lustracions del llibre són del projecte Gütenberg.

On la ciutat es fa poble

Festa major a Les Corts (octubre 2012)

A Barcelona encara hi ha espais on la ciutat es fa poble. En el meu barri (Les Corts), un d'aquests espais és la plaça Comas, on hi ha la seu del Consell de Districte, que ocupa l'edifici que era l'Ajuntament de Les Corts abans que s'annexionés a Barcelona, el 1897. (La plaça pren el nom de Josep Comas i Masferrer, que era un terratinent de Les Corts dedicat a la política i va presidir la Diputació de Barcelona de 1894 a 1896.) En les festes senyalades del barri, aquesta plaça i la de Concòrdia, on hi ha l'església, concentren les activitats festives.

Quan vaig venir a viure a Les Corts, el 1975, a la plaça Comas, com a tantes altres de la ciutat, hi circulaven cotxes al voltant. Això la feia perillosa per a la mainada, perquè calia vigilar constantment que no baixessin de la vorera. Per altra banda, l'espai amb sorra perquè juguessin solia estar ple de caques de gossos. No recordo quan van reformar-la, però ja en fa bastants anys. Amb la reforma, la plaça es va humanitzar. Van limitar la circulació de cotxes a la calçada del carrer Joan Güell i van posar una tanca al voltant de la nova zona jocs, de manera que els acompanyants de les criatures (mares i pares, àvies i avis, cangurs, etc.) poden controlar-les millor i també evita que els gossos hi entrin. Ara, la plaça és un espai de trobada per a gent de totes les edats. Hi ha bastants bancs per seure,i dos bars hi instal·len les seves terrasses que, en arribar el bon temps, estan molt concorreguts.

El meu Cacaolat

A l'estiu, m'agrada fer una pausa en la meva feina a mitja tarda i anar a passar una estona a la terrassa d'un dels dos bars de la plaça; sempre el mateix, El Varadero. La meva preferència per aquest bar és que serveix el Cacaolat en ampolla de vidre i no de plàstic. Per a les persones cacaolat-addictes como jo, això, que pot semblar un petit detall, té molta importància. El sabor d'un Cacaolat ben fred --un petit plaer estiuenc que em concedeixo sempre que puc-- no és ni de bon tros el mateix si ve envasat en ampolla de plàstic.

Enguany, a començament de juny vam reprendre el costum d'aquesta pausa de mitja tarda a la plaça Comas. Hi vaig trobar cares conegudes de l'any passat. L'home que guarda el cotxe en un garatge veí --garatge particular-- que és una mena de club on fa petar la xerrada amb alguns amics. La noia de la matalasseria que passa també moltes estones a la porta, de tertúlia amb algú o altre --de vegades penso si una botiga de matalassos pot donar per viure; al cap i a la fi, un matalàs no es canvia gaire sovint. Les dones que es troben cada tarda a la mateixa terrassa on seiem nosaltres. El mateix cambrer, discret i poc parlador, o la cambrera d'aspecte llatinoamericà d'El Varadero. Entre la mainada és on hi ha més diferències. Algunes criatures que ara ja van amb bici o patinet o que corren d'un costat a l'altre potser l'any passat encara no caminaven i els duien en un cotxet. I les nenes més grans que el 2012 encara s'enfilaven al tobogan, potser enguany ja els faci vergonya fer-ho.

La font, atractiu per a la mainada (juliol 2013)

Hi ha un indret a la plaça que és el punt d'atracció de la mainada: la font. Sempre hi ha criatures al voltant. Hi ha dies que s'hi apropen amb globus de color que encaixen a l'aixeta i els omplen d'aigua. En alguns casos es tracta només de veure com s'infla el globus i allà mateix el buiden. Altres vegades, a falta d'una galleda o algun altre recipient, fan servir el globus per transportar aigua fins a la zona de jocs, on hi ha sorra, i hi fan pastetes. També els he vist fer-los servir per refrescar-se, tot buidant l'aigua pel damunt del propi cap, o com a pistoles d'aigua, apuntant el raig d'aigua cap a alguna altra criatura. Alguna vegada he vist pistoles d'aigua de debò, amb què ruixaven altres criatures.

Lea aixetes de la font no s'obren fàcilment. Cal prémer un botó i als més petits els sol costar molt. Els calen les dues mans per aconseguir fer rajar l'aigua, però aleshores no poden omplir el globus o els és difícil atansar-se al raig d'aigua per beure-hi directament. N'hi ha que llencen la tovallola aviat i tiren dret: van a buscar la mare o el pare perquè els obri l'aixeta. D'altres, però, fan treballar el seu magí per poder aconseguir aquell tresor que per a ells és l'aigua. N'hi ha que premen fort amb les dues mans i, quan comença a caure aigua, deixen anar i s'afanyen a apropar la boca a l'aixeta. Com que el raig s'estronca, han de repetir l'operació diverses vegades. Ahir, un vailet que no devia tenir ni dos anys no aconseguia fer caure ni una gota d'aigua. Va ficar els ditets a l'aixeta i després se'ls llepava. Finalment va intentar beure l'aigua que queda acumulada a la pica, com fan els coloms i altres ocells de la plaça. Per sort el seu pare--assegut a una de les terrasses-- se'n va adonar i de seguida va córrer a obrir-li l'aixeta perquè el nen pogués beure.

Aquests dies de tanta xafogor, la font encara atreu més la mainada. N'hi ha que marxen de la plaça ben xops, samarreta, pantalons i sovint també les sabates. M'agrada veure jugar les criatures mentre em prenc el Cacaolat. Però no tothom comparteix aquest gust meu. Fa uns dies una dona gran --més que jo-- va renyar uns nens que jugaven omplin els globus d'aigua. I els va dir que no ho fessin, que embrutaven el terra de la plaça. Com que no van fer-li cas, devia voler esplaiar-se en algú i es va apropar a mi tot lamentant-se que aquelles criatures eren molt mal educades, però que la culpa era dels pares i que mentre aquell vailet tirava aigua pel terra, la seva mare estava tan tranquil·la xerrant amb el nòvio a la terrassa del bar. (Quan trobo en algun lloc gent que protesta i rondina per qualsevol cosa, penso si això és cosa de l'edat i si potser jo també sóc així i no me n'adono. Hauré de comprovar-ho i, si cal, corregir-ho.)

Ens estem a la plaça una mitja hora o tres quarts, de vegades fins i tot més. Em porto lectura o algun text per corregir, però allò que m'agrada més és observar la vida de la plaça, que transforma el meu barri en un poble dins la gran ciutat.

Dues entrades d'aquest bloc sobre el meu barri:
- El barri com a poble (29.06.2012). En els plenaris del barri els veïns i veïnes poden deixar sentir la seva veu i influir en la política del barri.
- "La de can Déu" (17.05.2008). L'expressió "la de can Déu" va originar-se a Les Corts.

Els aneguets de Boston

En el parc central de Boston --Boston Common-- hi ha una escultura de bronze que representa una femella d'ànec collverd seguida pels seus vuit aneguets. És un lloc on sempre s'atura la mainada que passeja pel parc; els nens i nenes més petitons fins i tot intenten asseure's damunt dels ànecs.

L'anega i els seus aneguets de Boston Common

L'anegueta i els seus aneguets de Boston Commons són personatges d'un conte infantil publicat el 1941 (Make Way for Ducklings, de Robert MacCloskey), que és molt popular als Estats Units. Comença quan una parella d'ànecs (el senyor i la señora Collverd) van volant en cerca d'un lloc on fer el seu niu i no acaben de trobar un lloc adient. Quan sobrevolen Boston, decideixen aturar-se per descansar. Ho fan en el parc, on, a l'estany, veuen un ànec enorme que empeny una barca (en realitat és un ànec de fusta que decora la part posterior d'una barca per passejar la gent). La gent que va damunt la barca els tiren menjar. Quan estaven decidits a quedar-se en el parc, pensant que tindran el menjar assegurat, uns vailets que van en bicicleta són a punt d'atropellar-los. No els sembla un lloc segur per als aneguets que puguin tenir algun dia i van buscant per la ciutat un altre indret millor per fer el niu.

Trien un racó en una petita illa enmig del riu Charles; sembla un lloc més segur i tenen tota l'aigua que volen. Un dia van nedant fins a un parc que hi ha a la riba del riu i hi troben un policia --Michael-- que els dona cacauets. A partir d'aleshores van cada dia a veure'l fins que la senyora Collverd pon vuit ous i ha de quedar-se al niu per covar-los.

L'aneguet Nack

Després d'algunes setmanes, els aneguets surten de l'ou. Són Jack, Kack, Lack, Mack, Nack, Ouack, Pack i Quack. El pare se'n va a explorar el riu i acorden amb l'ànega que es trobaran al parc al cap d'una setmana. Mentrestant la mare ensenya als aneguets com han de comportar-se, com han d'anar en fila al darrere d'ella i com han d'evitar creuar els carrers quan passin cotxes. Arriba el dia que han de fer cap al parc, però la circulació és molt intensa i els aneguets i la mateixa senyora Collverd no saben com fer-ho per creuar els carrers de la ciutat. Tenen sort que el policia Michael els veu i atura la riuada de cotxes perquè puguin travessar. Després Michael va a telefonar a la caserna de la policia perquè enviïn un cotxe patrulla al centre de la ciutat per protegir la família d'ànecs quan hagi de creuar els carrers que van cap al parc.

Pel camí es creuen amb moltes persones que queden meravellades en veure la senyora Collverd seguida dels seus vuit aneguets pels carrers de la ciutat. Finalment arriben al parc, on troben el pare. A l'estany del parc hi ha una petita illa i als aneguets els agrada tant, que la família Collverd decideix quedar-s'hi a viure.

Com a homenatge a l'autor d'aquests personatges de conte tan estimats per la mainada, el 1987 va instal·lar en aquest parc de Boston l'escultura de l'ànega i els seus aneguets, que té una rèplica a Moscou. N'és l'autora l'escultora Nancy Schön

L'estany de Boston Common era buit quan vaig veure'l fa uns dies. Em van dir que a l'abril tornarien a omplir-lo. Així és com el vaig veure:

Estany de Boston Common a les 7 del matí

Fotos: M. Piqueras, març 2012

Capvespre a la plaça Comas

Aquesta tarda, al capvespre, hem sortit una estona. El barri semblava un altre. En els carrers i places, gairebé deserts les darreres setmanes, hi havia un formigueig de gent. La Travessera de les Corts era plena de cotxes que avançaven a poc a poc. Han coincidit dos fets: la tornada de vacances de molta gent, i que el Barça jugui aquest vespre el seu primer partit de lliga. A la plaça Comas, totes les taules de les dues terrasses de bar que hi ha eren ocupades. Hem comprat un gelat i ens hem assegut a menjar-lo en l'únic banc públic on quedava una mica d'espai lliure.

Al meu costat hi havia tres vailets, que devien tenir entre 3 i 5 anys. Practicaven el bilingüisme passiu: dos d'ells --suposo que germans, s'assemblaven bastant-- eren castellanoparlants i el tercer parlava en català. Amb tota naturalitat mantenien una conversa, cadascú en la seva llengua. Parlaven de vambes, i cadascun creia que les seves eren les més maques. El més petit --el que parlava en català-- deu haver pensat que no podia competir amb les vambes dels altres dos i aleshores ha dit: "Doncs jo tinc una pilota de futbol de Puyol; la millor del món." Ho ha repetit unes quantes vegades, però els altres seguien insistint que les seves vambes eren les millors, com si no el sentissin o no els interessés gens que tingués una pilota de futbol tan bona.

Els dos germans compartien una bicicleta d'aquelles amb dues rodetes petites, perquè no caiguin. S'anaven tornant per muntar-hi. De sobte, un d'ells --el que anava a peu-- ha ensopegat amb alguna cosa i ha caigut de panxa a terra. Ha corregut al banc on eren el pare i la mare i el que anava en bicicleta en aquell moment l'ha deixada i ha anat corrent a veure què li passava al seu germà. El petit, que jugava amb una mena d'escopeta, o potser metralladora (encara fan joguines que reprodueixen armes?), passava a costat de la bici i se l'ha mirada com dient "ara és la meva ocasió". Ha intentat posar-se l'arma a la butxaca, però no li cabia, era massa llarga. Aleshores ha muntat a la bicicleta i amb una mà feia anar el volant mentre que amb l'altra sostenia l'arma. La bici no era de la seva mida i els peus gairebé no li arribaven als pedals, però ell ha estirat les cames i ha començat a pedalar. No ha anat gaire lluny. El vailet que havia abandonat la bici se n'ha adonat i ha corregut a reclamar-l'hi. El petit ha baixat sense immutar-se; era com si ja hi comptés, que un moment o altre li reclamarien.