Gràcia 2012

Diumenge al matí vaig passejar per Gràcia per veure què havia sortit enguany de l'enginy dels veïns i veïnes dels carrers que es guarneixen per la festa major. Un any més, la festa de Gràcia és el triomf del reciclatge. En el carrer Joan Blanques (Baix de Tot), un cartell indica que, amb l'ajut de la gent del barri, per guarnir el carrer van recollir 1500 garrafes, 5000 bosses de plàstic, 2500 ampolles i 1200 càpsules de Nespresso, a més de gran quantitat de paper de diari, cartró, porexpan, etc.

Aquí va un tast d'alguns dels carrers que vaig veure. El carrer Verdi ens transporta a un western dels molts que havien fet en cinema Verdi, quan era un cine de barri:

Cactus fet amb llaunes de refresc i mongetes

Indi americà

El carrer Joan Blanques de Baix té com a lema "Aigua és vida":

Aigua es vida (I)

Aigua és vida (II)

El carrer de Joan Blanques de Baix de Tot ens va dur als extrems de la Terra. En veure les estrelles de neu, fetes a ganxet, vaig pensar la d'hores que deurien esmerçar-se per fer-les. Per una banda, anem a l'Àrtic, on trobem un iglú i uns esquimals (a l'altra foto):

Iglú i neu

Però també viatgem a l'Antàrtida, on trobem uns simpàtics pingüins (vegeu els esquimals, del nord, al fons a la dreta):

Pingüins (carrer Joan Blanques de Baix de Tot)

A Gràcia, com en altre barris obrers i menestrals, hi havia hagut moltes modistes. No sé si en guarnir el carrer de la Llibertat van pensar a fer-los un homenatge, però a mi m'ho va semblar. En el sostre, les eines i estris de la modista:

Betes, fils i cinta mètrica

A les parets hi havia tapissos, quilts i panells:

Tapís de flors de paper

Aquest vestit es va fer amb 671 anelles de refresc i 254 càpsules de cafè:

Vestit de càpsules de cafè i anelles de refrescos

Per a aquest vestit de gala es van fer servir 1854 càpsules de paper:

Vestit de gala, fet de càpsules de cafè

Potser us interessarà:
- Un matí pel barri de Gràcia (aquest bloc, 15.08.2010)
- Gràcia, la festa del reciclatge (aquest bloc, 15.08.2011)
- Gràcia, l'origami i l'evolució (aquest bloc, 17.08.2011)

Fotos: M. Piqueras (19.08.2012)

Gràcia, la festa del reciclatge

Aquest matí he fet un volt per Gràcia. En alguns carrers encara estaven treballant per deixar llestos els guarniments de la festa major. Aquesta darrers anys pot dir-se que la de Gràcia, és una festa del reciclatge. La major part del material que fan servir per a guarnir els carrers és material reciclat, ampolles de plàstic sobretot.

Un tast dels carrers que més m'han agradat (dels que he vist, no pas tots):

Carrer Verdi, pirates i sirenes

Carrer Verdi, peixos i algues

C/ Joan Blanques, "Carrer de l'alegria"

C/ Joan Blanques, "Carrer de l'alegria"

Carrer Progrés, "La Galaxia"

Carrer Progrés, "La Galaxia"

Actualització, 17.08.2011
Llegeixo que el premi al carrer millor guarnit ha recaigut en Fraternita (la part baixa). Diumenge al matí hi estaven encara treballant i no deixaven passar-hi. Només vaig poder fer una foto a l'extrem del carrer:

C/ Fraternitat de baix, 1r premi 2011

Fotos: M. Piqueras, 15.08.2011

Potser us interessarà:
- Un matí pel barri de Gràcia (aquest bloc, 15.08.2010)
- Gràcia, l'origami i l'evolució (aquest bloc, 17.08.2011)

Un matí pel barri de Gràcia

Passejar pels carrers i places de Gràcia és tornar a la meva infantesa: hi vaig viure dels quatre als catorze anys, tot i que la zona on vivíem nosaltres aleshores --el carrer Cardoner, ara Cardener-- no es considerava Gràcia, sinó La Salut (el límit era en al carrer de sota, Sant Salvador). La festa major era una època especial; anàvem a veure carrers guarnits, de vegades a alguna xocolatada, sovint als "caballitos" que instal·laven a la plaça de Joanic, i sempre a veure el castell de focs artificials que feien a la plaça de la Creu, un espai que era un descampat que després va quedar engolit per la veïna plaça Lesseps.

Aquest matí he tornat a passejar pels carrers i places de Gràcia per donar un cop d'ull a les festes. Quants records han anat sortint a mesura que avançava per llocs que m'eren tan familiars fa anys! Ens hem aturat a esmorzar a la plaça Rovira (ara es diu Rovira i Trias), on fa anys hi havia l'inici i final d'algunes línies de tramvia: el 39, que anava a la Barceloneta i crec que també el 38. Ara ja no hi passen tramvies (el 39 és un autobús i el trajecte és diferent) i la plaça és molt més tranquil·la pel que a fa a circulació; més encara aquests dies perquè, amb motiu de la festa major, la part central està tallada al trànsit. Seiem a la terrassa del bar-restaurant Vall i em menjo un entrepà de botifarra blanca deliciós, com feia temps que no en menjava.

A la cantonada del carrer que aleshores es deia Torrente de las Flores hi veig un banc. Fa anys, hi havia el cine Rovira. Era un dels tres cinemes que més freqüentava (els altres dos eren el Verdi i el Roxy). Eren cines de barri de projecció doble i el Rovira era el de menys categoria. Els meus germans també anaven de vegades al Texas, on feien sessions que duraven moltes hores. Però parlar dels cinemes de Gràcia seria una altra història.

La plaça Rovira enguany s'ha convertit, per la festa major, en un jardí de somnis. La seva decoració transporta a un espai oníric dominat pel color blau. Com en la majoria de carrers, els guarniments són una mostra d'enginy i imaginació. I el reciclatge és present per tot. Em fa l'efecte que les ampolles d'aigua de plàstic són la primera matèria més usada. El plàstic i les pintures plàstiques eviten que les pluges, tan freqüents en aquesta època, malmetin en unes hores l'obra que el veïnat ha estat preparant al llarg de mesos.




Mentrestant, el qui fou arquitecte municipal de Barcelona Antoni Rovira i Trias (1816-1889) era assegut d'esquena al centre de la plaça, com si allò de la festa no anés per a ell. Potser encara està dolgut que, malgrat haver guanyat el concurs per al desenvolupament de l'Eixample barceloní, qui acabés fent-lo fos en Cerdà. En una taula a costat d'on jo esmorzava, una dona explicava a una parella que l'estàtua de l'home assegut representava Rovira i l'home li ha preguntat: "Carod Rovira?"

En el carrer Verdi han representat un bosc d'arbres fets amb fustes de caixes de fruita o verdura:



En un tros del carrer de la Fraternitat hi ha representat el pas de l'any, amb les quatre estacions:

Estiu, el sol, els gelats

Tardor, temps de bolets i fulles seques

Hivern, el gel, la neu

Primavera, verdor, flors, la vida que es renova

Aquest carrer m'ha recordat una escena de la pel·lícula Notting Hill que també representa el pas de les quatre estacions en un tros de carrer. A més, com en el film, la seqüència comença amb l'estiu. La pel·lícula potser no era gran cosa però només per aquesta escena i per l'escena en el parc que està filmada des de l'aire, em va semblar que valia la pena haver-la vist. Vegeu el pas de les quatre estacions a Notting Hill (mentre ningú no ho retiri de Youtube), i fixeu-vos en la dona embarassada de l'inici, perquè torna a sortir al final:



Fotos: M. Piqueras (15.08.2010)

Gràcia, l'origami i l'evolució

Vaig llegir al diari que els veïns del carrer Fraternitat, de Gràcia, havien triat l'evolució com a motiu per guarnir el seu carrer per a les festes del barri. Tenia curiositat per veure com ho haurien resolt i si em trobaria potser un carrer ple de dinosaures o altres animals per l'estil, que és la típica imatge que es dóna de l'evolució en molts llocs. Com que les multituds m'aclaparen, vaig decidir anar a passejar per Gràcia diumenge al matí, quan la gent que ha estat de gresca tota la nit estaria descansant. (A la dreta, la Torre del Rellotge de Gràcia.)

És admirable el treball que ha fet la gent dels carrers guarnits. A més d'un gran enginy, demostren una gran dedicació. Alguns carrers hauria estat impossible guarnir-los sense la participació veïnal; cap associació de veïns hauria tingut prou diners per pagar les hores de treball esmerçades. Són milers de peces que, juntes, formen decoracions increïbles. Vaig estar-me una estona mirant la decoració fet amb origami, del carrer de la Llibertat, dedicat al Japó:

Hi havia milers de figuretes fetes amb paper plegat i amb trossets de plàstic i tots eren diferents; era artesania pura. Una senyora se'm va apropar i em va explicar que hi ha treballat molta gent voluntària, que per fer els ocellets de paper, de molts colors, primerament calia enganxar papers de colors diferents. Ella i altres dones havien fet les estrelles, que no són de paper, sinó de plàstic reciclat, de la base d'ampolles d'aigua. I em va dir que quan el carrer està il·luminat, les estrelles reflecteixen la llum i fan un gran efecte. Sento no haver-ho pogut comprovar.

Estrelles fetes amb la base d'ampolles de plàstic d'aigua

Molt a prop de l'imperi nipó vaig trobar la representació de l'evolució. Déu n'hi do com ha treballat també el veïnat del carrer de la Fraternitat! Representar en un tros de carrer un procés que va trigar tants milers de milions d'anys no és gens fàcil, però se n'han sortit molt bé. La història que expliquen comença amb el big bang i l'origen de l'Univers, segueix l'evolució química, la formació dels sistema solar i després l'evolució biològica, tot i que no sempre estiguin en l'ordre que correspon.

Estrelles, àtoms i molècules (a diferents escales, però no importa massa)

Planetes i satèl·lits

Bacils i amebes (o això em semblen)

Deuen ser petites meduses? O hidres una mica grassones?

Les plantes

Ocells i peixos

Bolets i una serp

Els glòbuls rojos de la sang

I pertot, les boletes blaves, que suposo que deuen representar molècules d'aigua. I és que, sense aigua (líquida), no hi pot haver vida. Enhorabona, veïns i veïnes del carrer de la Fraternitat! (Quin nom més bonic per a un carrer!) No sé si guanyaran el premi de les festes, però se'l mereixen.

Fotos: M. Piqueras, 16.08.2009

Vells carrers de la infantesa

Fa poc recordant les revetlles de San Joan de la meva infància, vaig escriure: "Vaig viure uns anys al carrer Cardener de Barcelona (aleshores se'n deia 'Cardoner'), en el barri 'de la Salut', que ara forma part del districte de Gràcia, i la foguera de Sant Joan es feia en un descampat que hi havia a tocar d'uns horts (suposo que ara no deu existir el descampat ni tampoc els horts)."

El carrer Cardener, de Barcelona, aproximadament el 1952.
El primer cotxe que s'hi veu, al fons, era un Ford T,
del 1927, que va comprar el meu pare de segona mà.

Doncs l'endemà d'escriure aquelles línies vaig passar pels carrers de la meva infantesa. Vaig anar a un acte que es feia en aquell barri i en sortir, a quarts de nou d'un vespre encara assolellat, m'abellia passejar una mica. I ho vaig fer per carrers que m'eren molt familiars, intentant recordar com eren aleshores i comparant-los amb el present. Vaig veure botigues que ja existien aleshores, per exemple la cansaladeria que hi ha en la cantonada dels carrers Providència i Vilafranca, on la meva mare comprava una cansalada molt bona i ens la menjàvem fregida amb cigrons d'una botiga de llegums cuits del mateix carrer. La plaça Rovira ha millorat molt; ara és una plaça on fa bo d'estar-s'hi. Abans quedava partida pel tramvia. Hi havia la parada de final i inici de dues línies: el 39 i crec que el 33. Al fons hi havia el cinema Rovira, que era un dels més barats del barri (el Texas encara ho era més).

Pujant pel carrer Rabassa vaig arribar a Sant Salvador, on hi havia hagut la meva escola en una torre que anys més tard vaig saber que era un obra de Puig i Cadafalch. Malauradament, el seu lloc està ocupat per una casa de pisos construïda segurament a l'època Porcioles, quan poc importava el valor històric o arquitectònic d'una construcció, si en el lloc que ocupava es podia especular i treure'n uns bons beneficis. I caminant pel carrer de Sant Salvador anava reconeixent les cases que veia quan tornava a casa de l'escola.

Amb la porta de ferro baixada, la papereria "La Salud" (ara es diu "La Salut") semblava la mateixa! Era on compràvem cada setmana els tebeos de la família: el TBO (em sembla que el meu pare era el primer a llegir-lo), la meva Florita, i el tebeo amb personatges que eren animals, per als meus germans (hi sortia una mena de superconill, imitació de Superman, que va arribar més tard). Més endavant també hi compràvem el Pulgarcito, el DDT i el Tiovivo. En el vidre de la porta d'entrada hi tenien unes cordes horitzontals i hi penjaven els tebeos recents amb agulles d'estendre. En passar pel davant podíem saber si ja havien arribat els de la setmana.

Vaig pujar pel carrer de La Granja fins al meu carrer, el carrer Cardener. No hi ha hagut molts canvis, en els edificis que ja existien aleshores. Hi vaig reconèixer la bodega on cada diumenge anàvem (els meus pares amb la mainada) a prendre el "vermut". No ha canviat molt, però feia més goig aleshores. En recordo especialment les patates fregides --eren xip, però fetes allà mateix-- i uns caragols deliciosos. Més enllà de la bodega, en aquells anys no hi havia cases, només el descampat on es feia cada any la foguera de Sant Joan. El descampat limitava amb un hort molt gran que cultivava un pagès de ciutat: un home petit i rabassut, i una mica deforme, que vestia pantalons negres i una faixa també negra a la cintura. Era molt malcarat i s'emprenyava si la mainada l'observava mentre treballava; ens escridassava perquè marxéssim. No sabíem com es deia, però entre nosaltres, per referir-nos-hi l'anomenàvem "el Geperut". On hi havia el descampat, ara hi ha cases. Suposo que els horts també deuen haver desaparegut.

Vaig passar després per la plaça del Nord, que continua essent una plaça de terra en la part central, i vaig seguir pel carrer Martí. La fàbrica de xocolata que hi havia fa anys (em sembla sentir-ne aquella flaire dolça i veure el terra del carrer sempre d'un color marronós) i feia cantonada amb el Torrent de l'Olla (que es deia carrer Menéndez y Pelayo) és ara un institut o escola de disseny amb nom italià.

I del Torrent de l'Olla ja vaig fer cap al metro de Fontana, sortint al carrer Gran de Gràcia per la placeta prop de la qual hi havia hagut el cinema Selecto, on a més de les dues pel·lícules i el Nodo, feien varietés, un espectacle que podia ser de cant, ball, jocs de mans, etc.

Va ser un passeig agradable. De bona gana hauria picat al timbre del pis on vaig viure de petita. Quanta gent hi deu haver viscut des que vam marxar-ne, el 1959? I quin tipus de persones devien ser? Quina deu ser ara la vista des de les seves finestres? En el record les veig com "La finestra indiscreta", perquè el nostre pis no tocava al carrer, sinó a l'interior de l'illa, on hi ha molta més vida. M'agradava observar les galeries de les cases de l'altre costat. Suposo que encara m'agradaria; si alguna vegada he estat en alguna casa de l'Eixample, aquells patis interiors i les finestres i galeries em semblen molt més interessants que la façana del carrer.