El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 27 de febrer de 2011

Google i Sorolla

Google recorda avui el pintor valencià Joaquim Sorolla (1863-1923), nascut un 27 de febrer:

 

M'agrada que, per homenatjar Sorolla, hagin recordat la serie de pintures de la mainada a la platja. Són les que prefereixo. Una d'elles és "Nens a la platja":


Aprofito per recomanar el Museu Sorolla de Madrid. No se'n parla tant com dels grans museus (Prado, Thyssen, Reina Sofía), però és una petita joia. En  el seu web se'n pot fer una visita virtual. (Cliqueu sobre la icona central, de pantalla completa". És impressionant! Com si us hi trobéssiu!)

(Foto quadre Sorolla: Vikimedia Commons)

Actualització 27.02.2011, 18.15
Les il·lustracions que havia posat aquí aquest matí sembla que hagin desaparegut. Intento posar-les de nou, però no és possible, només surt un marc en blanc. Suposo que deu ser un problema de blogger, perquè he provat des de dos ordinadors diferents.

Actualització 01.03.2011
Les imatges han tornat a aparèixer, sense que jo hagi fet res. Misteris d'Internet!

dijous, 24 de febrer de 2011

Atenció "al ciutadà" i el meu colze

Visita al CAP
Aquest cartell es troba damunt d'un mostrador del Centre d'Assistència Primària de Les Corts, inaugurat fa uns mesos a la cantonada dels carrers Nicaragua i Montnegre:


Atenció al "ciutadà"? A quin ciutadà?, és que només n'hi ha un, a Barcelona? I, a la ciutadana, qui l'atén? Després d'esperar més de deu minuts davant del taulell, amb altra gent que també feia cua, he pensat que hi havia un error en el cartell, que hi mancaven tres lletres davant d'"atenció" i que hauria estat més adient que hi digués "(des)atenció". (I hauria costat molt posar "públic" o "ciutadania", en comptes de "ciutadà?") Per sort, el dèficit d'atenció ha estat compensat quan s'han assegut darrera del taulell tres dones i la cua de seguida ha desaparegut.

He anat al CAP a causa d'un petit accident domèstic que vaig patir fa dues setmanes. Vaig relliscar a casa i em vaig fer un trau al colze. Molta sang pertot, però no era un tall gros i no vaig veure la necessitat de fer-lo curar fora (no volia que, per tercera vegada en menys de deu anys, em posessin punts en aquest colze). El vaig dur tapat uns dies, aplicant-hi diàriament tintura de iode. Quan el vaig veure sec i amb crosta, vaig pensar que ja no calia cobrir-lo amb la gasa. Em feia mal el colze, però creia que era del cop. Aquest matí, en sortir de la dutxa m'he fixat en el seu aspecte: semblava que mi haguessin encastat una pilota o que de l'angle del colze sobresortís una berruga gegant. Estava calent i vermellós i em feia mal al tacte, més que aquests dies enrere. Al voltant de la petita crosta que encara queda, m'ha semblat distingir una coloració blanquinosa. Però tenia dues reunions de feina i ho he deixat per a la tarda.


La infecció i les defenses del cos
La metge que m'ha atès al CAP m'ha confirmat el que jo temia: la inflamació està causada per una infecció. Tot i que els primers dies vaig netejar a consciència la ferida, segurament vaig deixar-la destapada massa aviat i encara no estava completament tancada. A algun dels milions de bacteris que viuen damunt de la pell del cos humà i que, en condicions normals, no ens causen cap mal, en anar a parar a l'interior, en un ambient d'escalforeta continuada, devien entrar-li unes ganes irresistibles de reproduir-se una vegada i altra.

La pell és la primera barrera defensiva de l'organisme contra les infeccions. I els meus microbis la van superar gracies a la ferida. A l'interior del cos hi ha altres mitjans de defensa per combatre les infeccions. Un d'ells és la inflamació, que és caracteritza per dolor, vermellor dels teixits i tumefacció; tots són simptomes que jo tinc avui i potser ja els tenia fa alguns dies però no tan acusats. La inflamació és estimulada per uns senyals que el traumatisme desencadena i que arriben als capil·lars, els vasos sanguinis microscòpics que duen la sang a tots els racons dels teixits. Aleshores, els capil·lars s'eixamplen (vasodilatació) i les seves parets es fan més permeables. Però aquests senyals químics avisen també els fagòcits (un tipus de cel·lules de la sang) del que està passant perquè aquestes cèl·lules comencin a lluitar contra els invasors i els eliminin menjant-se'ls (la fagocitosi). Tanmateix, al mateix temps que van eliminant les cèl·lules invasores, poden causar danys en els teixits de la persona infectada.

L'ajuda externa
Quan aquest segon sistema de defensa falla, se n'activa un altre en què les defenses que el cos produeix són específiques per a l'espècie invasora. I si, malauradament la infecció no es pot controlar en aquest tercera fase, esdevé crònica o causa la mort de la persona infectada. Els meus bacteri invasors lluiten ara per superar la segon barrera, cosa que espero que no facin. Per impedir-ho ,aquest vespre he començat a prendre ciprofloxacino, un antibiòtic que hauria de contribuir a eliminar els microbis invasors del meu colze; un medicament d'aquells que no goses llegir-ne el prospecte, altrament no el prendries.

Entre els motius per no prendre ciprofloxacino, n'hi ha un de molt curiós: diu que no es prengui si "[p]resenta dolor o inflamación de algún tipo en la zona de la pantorrilla, prestando especial atención al tendón de Aquiles. Si esto ocurriera, suspenda el tratamiento, permanezca en reposo completo e informe inmediatamente a su médico."

Crec que aquest vespre, la lluita entre els meus fagòcits i els invasors està sent intensa, Les molèsties van més enllà del colze. Em fa l'efecte que tinc febre, però al mateix temps, de tant en tant sembla que m'invadeixi una onada de fred. M'asseuré una estona davant del Polònia tapadeta amb una manta. Després faré una excepció als meus costums noctàmbuls, i aniré aviat al llit perquè la lluita continuï mentre dormo.

dimecres, 23 de febrer de 2011

Bengasi, Hespèrides i Berenice

Hespèrides i Berenice, els anteriors noms de Bengasi, tenen regust "astronòmic". Això va fer notar Pere Closas, president d'ASTER, en un correu a la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica. Amb el permís del seu autor, reprodueixo aquí els seus comentaris sobre aquests noms i les seves connotacions astronòmiques:

Berenice figura en el nom d'una constel·lació, Coma Berenice, la cabellera de (la reina Berenice). En un article de fa temps a la revista Sky & Telescope (maig de 1990), derivava la paraula 'vernís' de Berenice. La història és bonica, i encara que no l'he trobada en cap altre lloc, possiblement sigui correcta. Fins i tot Corominas rebutja explícitament la idea que la paraula 'vernís' tingui res a veure amb el nom de la ciutat Berenice; no ja la reina, que ni tan sols cita. El resum de la història de Sky & Telescope seria així:

Berenice, filla de Magas, rei de Cirene (actual Líbia) és promesa a Ptolemeu III pel seu pare. El pare mor i la mare la vol casar amb Demetri, de Macedònia. Però Demetri s'enamora de la mare i un guardià del palau el mata.

Casada amb Ptolemeu III (247 aC), el seu marit ha de marxar immediatament a la campanya de Síria. la reina promet als deus la seva cabellera si fan tornar el seu marit sa i estalvi. El marit torna i ella ofereix el cabell al temple d'Afrodita, a Zèfir.

Al cap d'un temps la cabellera desapareix: el sacerdot Conó (amic d'Arquimedes) ho atribueix que l'ofrena ha agradat als déus i han portat la cabellera al cel (seria la constel·lació de Coma, que en llocs molts foscos té una tènue resplendor).

La història ens ha arribat per Cal·límac, poeta i empleat de la biblioteca d'Alexandria. També mestre d'Eratòstenes, el primer a determinar el radi de la Terra. Claudi Ptolemeu (l'astrònom) va anomenar Coma la constel·lació, que el segle XVI va recuperar el nom de Coma Berenice.

El nom de Berenice, que es va aplicar antigament a l'ambre, amb el temps es va associar a un altre producte "resinós" creat pels pintors italians del Renaixement, de nom italià vernice (català, vernís; castellà, barniz; anglès, varnish; alemany, Firnissen). Possiblement de Berenice deriva també el nom de Verònica.

L'antiga ciutat de Berenice encara existeix a Líbia amb el nom de Banghazi.

Pel que fa a l'altre nom de Bengasi (Hespèrides), Pere Closas explica:

Segons la mitologia, les Hespèrides eren filles d'Hesperos (grec; en llatí, Hesperus), deu de la nit i de l'occident.

Venus és el planeta que de vegades es veu a primera hora de la nit i a vegades també de matinada. Possiblement un dels primer descobriments astronòmics va ser veure que es tractava del mateix astre.

Es van conserva dos noms: de matí, Lucifer (llatí) o Phosphorus (grec), que significa 'portador de llum', i de tarda, Hesperos, que significa nit, occident, ocàs  (etimològicament mort, mort del dia o del sol; sentit negatiu). Aquests dos noms són citats per Copèrnic en De Revolutionibus.

Hesperos (geec) va donar Hesperus (llatí), d'on deriva Vesper-eris (llatí). Algunes paraules derivades:
- Català: vespre, vesprada (part del dia), vespra (el dia anterior = víspera, castellà), vespres (oració).
- Castellà: Vespero (com a Venus de tarda és al diccionari de la Real Academia Española), víspera, vísperas (oració)

En el francès i l'italià, les paraules s'han perdut per donar pas a soir (francès i sera (italià). Però en conserven el record en els Vespri siciliani o les Vêpres siciliennes, en el vocabulari i en una òpera de Verdi. I com a curiositat, Vespertilio (llatí) ha donat vespertillo (italià actual) i espertellu o esperteyu (bable), que significa rata pinyada (un animal vespertí).

Inicialment, Hespèria significava 'Terra d'occident' (la península italiana per als grecs; la península Ibèrica per als romans). Segons alguns, podria fins i tot estar en l'origen de la paraula Hesperia, de què derivaria Espanya. El primer testimoni que he trobat ha estat a les Croniques de totes les naçions quis poblaren en Espanya:


En el foli VI, cap al mig, hi diu: "E p[er] ço, p[er] una Stela q[ue] ha nom Sperius, quis pon apres lo Sol com la hora es vespre fon mes nom ala terra Speria."

Agraeixo a Pere Closas aquesta informació sobre els noms anteriors de Bengasi la seva evolució.

dilluns, 21 de febrer de 2011

Bengasi en el meu record

Bengasi: la llacuna "23 de Juliol"
Bengasi, Benghazi, Bingazi... L'antiga Hespèrides, refundada Berenice, pren el nom actual cap el segle XVI. Hi vaig fer nit el 2006, de tornada del desert. "Fer nit" vol dir anar des de l'entrada de la ciutat a l'hotel Tibesti (un hotel molt elegant --a la manera líbia--que pertany a l'estat) i l'endemà sortir-ne, amb l'autocar escortat per dos cotxes de policia, i no poder abandonar l'hotel ni un moment, ni tan sols per estirar les cames per les avingudes properes, una zona que vista de lluny semblava molt tranquil·la. Però les manifestacions antioccidentals per les caricatures de Mahoma eren massa recents i, per motius de seguretat, no estava permès als estrangers sortir de l'hotel. Si més no, s'hi menjava molt bé i aquell sopar va ser un dels millors àpats del viatge. Les úniques vistes de Bengasi van ser les que podia copsar des de la finestra de l'habitació: un llac artificial que comunica amb el port a través d'un canal i una zona on estaven construint nous edificis. Des de l'autobús, a l'arribada i a la sortida de la ciutat, vaig poder veure barris molt moderns, amb carrers nous i molt més polits que a Trípoli. Potser sigui perquè va patir força destrosses durant la segona guerra mundial i va haver de ser reconstruïda en gran part.

Aquests dies, Bengasi és la ciutat on sembla que les protestes contra el govern de Gaddafi han estat reprimides amb més contundència. Es parla d'uns quants centenars de morts. Les notícies que anit arribaven per twitter eren confoses. Deien que Al-Jazeera havia informat que hi havia policies i militars que havien decidit fer costat als insurrectes. Per altra banda, el fill de Gaddafi va sortir per la televisió i va advertir que aquesta situació pot abocar a una guerra civil. I segons l'agència Reuters, el cap de la tribu Al-Zuwayyam a l'est del país, ha amenaçat de tallar les exportacions de petroli si les autoritats no aturen allò que ell anomena "l'opressió dels qui protesten".

En la regió on està situada Bengasi, la Cirenaica, és on es va registrar per primera vegada l'extinció d'una espècie, l'anomenada silphion. Ho va descriure Plini el Vell (s. IdC) en la seva Historia Natural. Tant de bo en aquelles terres es produís avui dia una altra extinció: la d'una dictadura.

Potser us interessarà:
- Desenvolupament INsostenible (22.04.2006) Reflexions sobre la disbauxa energètica líbia
- Història d'una extinció (30.04.2008) Primer registre històric de l'extinció d'una espècie.

Foto: vista de la llacuna 23 de Juliol des de l'hotel Tibesti (M. Piqueras, 30.03.2006)

dissabte, 19 de febrer de 2011

De "San Vito" a les cèl·lules mare

"Sembla que tinguis el ball de San Vito!" Fa anys que no sento aquesta expressió. Però, més d'una vegada m'ho havia dit la meva mare quan jo era una nena que no parava un moment quieta. I ho havia sentit dir també a altres persones. El ball de San Vito, malaltia de Huntington o corea de Huntington és una malaltia degenerativa del sistema nerviós que afecta el cervell. Un dels principals símptomes --si més no, un dels més aparents-- és la descoordinació motora, amb moviments exagerats de braços i cames i també amb ganyotes, que la persona afectada no pot controlar. També es produeixen alteracions cognoscitives i de comportament. És una malaltia de les anomenades rares, minoritàries, orfes o poc freqüents; i és que afecta només unes poques persones per cada 100.000 habitants.
 
Van passar més de cent anys des que la malaltia va ser descrita pel metge nord-americà George Huntington fins que se'n va saber la causa: una mutació en un gen que fa que una proteïna es plegui d'una manera anòmala i això va deteriorant unes zones del cervell. El gen mutat és autosòmic i dominant. I què vol dir això? 'Autosòmic' vol dir que es troba en un cromosoma que no és el cromosoma que determina el sexe. 'Dominant' vol dir que n'hi ha prou que estigui en un dels dos cromosomes homòlegs. Per tant, el fill o filla d'una persona afectada per la malaltia, té el 50% de probabilitats d'haver heretat el gen. Com que els primers símptomes solen manifestar-se durant la quarta dècada de la vida, és possible que la persona malalta ja hagi tingut fills.

Ara per ara els únics tractaments que hi ha per a aquesta malaltia són pal·liatius, per atenuar-ne alguns dels símptomes. Tanmateix, s'està investigant en diferents línies i una d'elles és l'obtenció de cèl·lules mare per substituir les cè·lules nervioses que la malaltia va destruint. Suposant que aquesta recerca porti a un tractament efectiu, cal veure-ho com una possibilitat encara llunyana.

Empar Crespo, Albert Giralt, Mar Puigdevall i Laura Rué són quatre joves investigadors que treballen en la malaltia de Huntington en el Departament de Biologia Cel·lular, Immunologia i Neurociències de la Universitat de Barcelona. Consideren que és una malaltia poc o mal coneguda (a part de la referència popular al ball de San Vito) i van pensar a fer un vídeo per explicar en què consisteix i què s'està fent per trobar-hi una solució. També volien tractar-hi alguns aspectes humans i socials relacionats amb la malaltia; com se senten les persones afectades i les seves famílies, què representa patir aquesta malaltia o tenir a la família algú que la pateixi.

Malgrat que no s'havien posat mai darrere una càmera, Empar, Albert, Mar i Laura se n'han sortit molt bé. Van fer un vídeo divulgatiu que dura uns 21 minuts i que ha guanyat el VII Premi Joan Oró a la Divulgació de la Recerca Científica. Vegeu-lo:


De San Vito a les cèl·lules mare from ACCC on Vimeo.

Poser us interessarà:
- Associació Catalana de la Malaltia de Huntington (ACMAH)
- Malalties molt poc freqüents (aquest bloc, 28.02.2009)

divendres, 18 de febrer de 2011

dijous, 17 de febrer de 2011

No és allò que sembla (VI)

Si més no, en veure la foto, la meva imaginació hi ha vist una altra cosa. M'agradaria saber què hi veu la gent.


Actualització 21.02.2010
Quan vaig veure la foto, em van semblar cabdells, tot i que, atesa l'escala que indicava, era impossible que ho fossin. Es tracta de botons florals de la planta Cornus florida, un arbust caducifoli que creix a Nord-Amèrica. La més semblant que tenim aquí, del mateix gènere, és el sanguinyol o pelabou, Cornus sanguinea. A continuació poso la foto sencera, on es veu l'escala: la barra de la dreta és un mil·límetre.


Font: Public Health Image Library (PHIL), EM Imagery #8768

dimecres, 16 de febrer de 2011

L'estat dels boscos de Catalunya, per Martí Boada

Entre les moltes guies de Barcelona que tinc, les que més m'agraden són les atípiques, les que potser no compren gaire els turistes. Una d'elles és Barcelona. Biodiversitat urbana, de Martí Boada i Laia Capdevila. (Per cert, no estaria malament una nova edició; la que tinc és del 2000 i en deu anys em fa l'efecte que el paisatge i la flora i la fauna han canviat bastant en algunes zones de la ciutat.)

No he coincidit mai amb Martí Boada, però n'he anat seguint la trajectòria des de fa algunes dècades. I demà per fi tindré l'oportunitat de saludar-lo personalment i de presentar-lo quan vingui a parlar-nos de l'estat dels boscos catalans. (Aquesta setmana estic de presentacions; d'aquí a una estona, Javier Armentia i demà, Martí Boada.)

Boada parlarà dels nostres boscos, que ocupen una gran part de Catalunya i que, des de la ciutat sovint veiem nomes com el lloc on anar a caçar bolets o a passar-hi a prop uns dies de descans. Catalunya és un país de boscos que estan en expansió. Però ni la seva dinàmica expansiva ni els focs que els afecten son els principals problemes de la seva gestió, segons Boada. L'absència d'una política forestal clara és allò que més preocupa a Boada, en relació als boscos.

La conferència i col·loqui aniran precedits del lliurament del Premi Joan Oró de Divulgació de la Recerca Científica. És una activitat organitzada per l'Associació Catalana de Comunicació Científica, oberta a tothom:

Dijous, 17 de febrer de 2011
12.00 – Lliurament del VII Premi Joan Oró a la divulgació de la recerca científica.
12.30 – Conferència del professor Martí Boada: “Boscos de Catalunya: estat i malures”.

Lloc: sala de conferències de premsa del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Rambla de Catalunya 10, 1r. Barcelona.

La ciència que ens venen

Parc Yamaguchi: vista parcial i el Pamplonetario
Encara no entenc com la molt venerable i opusdeista ciutat de Pamplona manté en el seu càrrec des de fa anys el director del planetari oficial de la ciutat, Javier Armentia. Una mena de Richard Dawkins ibèric, ateu i escèptic, Armentia no té pèls a la llengua, com ho demostra en el seu bloc Por la boca muere el pez. Però alguna cosa deu tenir que fa que un govern tan de dretes i amic de l'església com és l'Ajuntament de Pamplona i el mateix Govern navarrès no l'hagin anatematitzat. (El bisbe no el pot excomunicar perquè no es pot excomunicar qui ja s'ha excomunicat pel seu compte.)

Suposo que la resposta és el maquiavel·lisme de pensar que la fi justifica els mitjans. I és que Armentia sap molt bé com organitzar el Pamplonetario --nom amb què es coneix el planetari pamplonès. Com que a Pamplona no hi ha cap Museu de Ciència, el planetari ha de suplir aquesta mancança i ho fa molt bé, no limitant-se a activitats relacionades exclusivament amb l'astronomia o ciències afins. Al llarg dels anys, hi he vist algunes exposicions força interessants. Per altra banda, en qualsevol acte públic en què hagi de parlar, Armentia sap ficar-se el públic a la butxaca. Te ganxo, vaja! La gent s'ho passa molt bé sentint-lo i llegint-lo i a més, n'aprèn. Per això, quan em van demanar si el volia presentar en la conferència que farà aquest vespre a l'Institut d'Estudis Catalans, vaig acceptar sense pensar-m'ho dues vegades.

El resum de la seva conferència diu:
El món de la ciència es percep amb aspectes molt positius, com si fos la panacea que ens salvarà de tots els mals, ens farà arribar a l'espai, ser eterns, eternament bells i, sobretot, feliços. Alhora, però, es percep com una amenaça que ens manipularà fins i tot el pensament, una globalització del control social i les pestes més diverses arribades de la mà de l'irresponsable que afirma que "si es pot fer, es farà". [...] El mateix món de la salut ens mostra aquesta dicotomia que ens venen, entre l'esperança que les cèl·lules mare solucionin l amedicina i que els nous fàrmacs ens facin feliços i meravellosos i l'amenaça que les ones electromagnètiques, els aliments transgènics o els additius químics ens destrossin amb càncers i malalties terribles.
      Paral·lelament (i és part del mateix fenomen), anem coneixent les implicacions entre ciència i poder (econòmic i polític), la forma interessada en què alguns temes o campanyes es mouen tot intentant usar l'opinió pública, la immediatesa com més va més acrítica dels mitjans i la facilitat amb què el mercadeig viral converteix simples badomeries en el tema del dia.
     Passejarem entre la moda i el pànic, amb la ciència que arriba als quioscs, a les televisions i a internet. Ens creiem que som la gent més informada del món, però també en som la més crèdula.
Tinc ganes de passejar amb Armentia i amb qui vingui a escoltar-lo, en el col·loqui que seguirà a la la conferència. Segur que serà una passejada molt entretinguda i il·lustrativa.

"La ciencia que nos venden: entre la moda y el pánico"
per Javier Armentia, astrofísic, divulgador i director del Planetari de Pamplona
Lloc: Sala Pere i Joan Coromines
Institut d'Estudis Catalans
C/ Carme, 47. Barcelona
Dia i hora: Dimecres 16 de febrer, 19.00

Foto: M. Piqueras, novembre 2010

diumenge, 13 de febrer de 2011

Tant si plora com si riu...

Ja no recordo si enguany la Candelera ha plorat o ha rigut. Diria que va riure --però no hi posaria la mà al foc--i potser per això després vam passar alguns dies de fred viu. De tota manera, com diu el refrany, es nota que anem de cara a l'estiu. Si més no, les plantes comencen a florir, en el balcó i dins de casa:


 





Fotos: M. Piqueras (12.02.2011)

dissabte, 12 de febrer de 2011

Twitter i Marie Curie

Ahir, després d'escriure les meves reflexions sobre Twitter, i pensat en el títol del reportatge de Laura Chaparro sobre les dones científiques i les xarxes socials (¿Tendría Twitter Marie Curie?), se'm va acudir d'imaginar com podrien haver estat les piulades en temps de Maria Skolodowska (la gent no sol recordar el seu cognom de soltera).

Enguany fa cent anys que Marie Curie va rebre el segon premi Nobel, que va ser de química (el primer, de física va compartir-lo amb el seu marit i amb Becquerel), però també va ser l'any que la premsa francesa va atacar-la ferotgement per la relació que mantenia amb un col·lega. Van acusar-la de voler destrossar una família francesa i tot els seus mèrits científics van ser oblidats. Marie fins i to va haver deixar el seu domicili habitual a causa de les manifestacions de rebuig de la gent que es plantava davant de casa seva a escridassar-la.

La comunitat científica també es va dividir. I si bé la majoria va donar-li suport, Marie també va patir les crítiques o el menyspreu d'alguns científics. I si aquell any va rebre el premi Nobel va ser perquè les comunicacions no eren com avui dia i el ressò de l'escàndol francès va a arribar a Estocolm quan  el premi ja havia estat decidit.

M'he imaginat algunes de les piulades que podrien haver circulat durant la segona meitat de l'any 1911 (no he comptat els caràcters; per tant és possible que alguna piulada sigui massa llarga):

@lepetitjournal Exclusiva: Historia d'amor en el laboratori. Mme Curie manté relació íntima amb Professor Langevin. La polonesa ha destruït una família feliç.

@lepetitjournal Més sobre affaire Curie-Langevin. El professor passa més temps a casa de la vídua polonesa que amb la seva família. Fan viatge secret a Brussel·les.#curie

@LeTemps Mme Curie diu que va anar a Brusel·les al congrés Solvay amb 20 científics francesos i estrangers. Cap secret. En el seu laboratori ho sabien #curie

@lepetitjournal Més sobre l'afer Curie-Langevin. Parla la sogra de Langevin. L'esposa té proves de l'adulteri del seu marit #curie

@reuters Comité Nobel concedeix premi Nobel de química a Marie Curie. És la primera persona que rep dos premis Nobel.

@LeTemps Mme Curie, esgotada pels cruels esdeveniments de les darreres setmanes, rep felicitacions dels seus admiradors d'Estocolm i París(vegeu nota p. 4 diari)

@LeTemps Maurice Maeterlinck, pemi Nobel de Literatura (vegeu ampli reportatge a la nostra coberta)

@hpoincare enhorabona a Mme Curie. Som molts els qui ens al·legrem del merescut Nobel de química i que li donem suport en aquests moments.

@jperrin RT @hpoincare enhorabona a Mme Curie. Som molts els qui ens al·legrem del merescut Nobel de química i que li donem suport en aquests moments.

@jborel RT @hpoincare enhorabona a Mme Curie. Som molts els qui ens al·legrem del merescut Nobel de química i que li donem suport en aquests moments.

@rutherford RT @hpoincare enhorabona a Mme Curie. Som molts els qui ens al·legrem del merescut Nobel de química i que li donem suport en aquests moments.

@aeinstein M'uneixo a la felicitació a Mme Curie i li dono suport. La campanya contra ella a la premsa no té cap sentit.

@jacquescurie Estic indignat pel tractament de la premsa a la meva cunyada Mme Curie. Tota la meva família l'estima i res del que passi en el futur ens separarà d'ella

@mariecurie Molt agraïda a totes les persones que m'han brindat el seu suport.

@lepetitjournal Mme Langevin acusa oficialment d'adulteri el seu marit. Els tribunals hauran de jutjar el cas #curie

@actionfrancaise Editorial del nostre director: "ciència i virtut". Estan els científics per damunt dels plaers de la carn? #curie

@actionfrancaise El nostre suport a Mme Langevin, una mare amb la familia destrossada per la intromissió d'una estrangera que vol robar-li el marit #curie

@actionfrancaise Científics que donen suport a Mme Curie tenen moral ibseniana i dreyfusiana, prefereixen l'anarquia a l'ordre #curie

@l'intransigeant la premsa independent no pot romandre callada davant aquest escàndol. El nostre suport a Mme Langevin #curie

@l'intransigeant França no perdrà cap geni si Mme Curie se'n va. És un bluff, tothom sap que el seu treball ha estat sobrevalorat  #curie

@oeuvre Exclusiva en el nostre setmanari: fragments cartes d'amor entre Mme Curie i Prof. Langevin #curie

@gustavetery Cas Curie-Langevin: el cas Dreyfus amb una nova forma. A més de dividir França, mostra que el país és en les urpes d'estrangers miserables que saquegen el país i el deshonren #curie

@actionfrancaise Aquesta estrangera està forçant un home a abandonar la família. Diu que parla en nom de la raó, però és una gran egoista  #curie

@gustavetery Mme Curie menysprea tradicions franceses. És estrangera, intel·lectual i emancipada. això ho diu tot. #curie

@humanité Tots tenim passions internes difícils de controlar. I sempre hi ha víctimes en aquestes crisis. Calmar el patiment d'una part pot significar degradar i fer mal a l'altra #curie

@profamilia manifestem-nos davant la casa de Mme Curie, l'estrangera que roba el marit a una francesa i vol destruir una família. Passeu-ho #curie

@actionfrancaise Fonts fiables informen q Arrhenius escriu Mme Curie en nom Academia Sueca. Li aconsella que renunciï al premi fins que no quedi clar que les acusacions que li fan no tenen cap fonament #curie

@femmesdefrance Demanen Mme Curie que renuncii al Nobel per l'afer Langevin. És un Nobel de química o de moralitat? Si el premi hagués estat per a Langevin, li haurien demanat que hi renunciés? #curie

@broniaS A Estocolm, acompanyant la meva germana Marie i la neboda Irène. Marie feliç, però cansada de la campanya que s'ha fet a França en contra d'ella. Si no s'estimés tant la ciència i el treball que ha fet a París, crec que abandonaria el país.

Potser us interessarà:
- Maria Skolodowska (07.11.2008) Els esculls en la vida de Marie Curie

Foto: Marie Curie el 1911 (Wikimedia Commons)

divendres, 11 de febrer de 2011

Les dones i les xarxes socials

Fa poc, Laura Chaparro, jove periodista científica que actualment treballa per al Servicio de Información y Noticias Científicas (SINC) de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología (FECYT) em va enviar un qüestionari per a un reportatge que estava preparant sobre l'ús que fan les dones científiques de la Internet 2.0, especialment de les xarxes socials. He de dir que jo, com a "científica", no sé si sóc un bon exemple. Si més no, per a qui identifiqui ser científic o científica amb una persona que fa recerca o que es dedica a ensenyar ciència. És cert que faig recerca, però, no en un laboratori. Primer la feia en biblioteques, però ara ja ni això. Amb Internet, no em cal moure'm de casa per consultar aquest immens pool d'informació que és la xarxa global.

Avui la Laura ha publicat el seu reportatge  "¿Tendría twitter Marie Curie?", en el qual integra la informació que ha recopilat. I em fa gràcia la manera tan subtil que té de dir que una dona ja no és jove ("con décadas de experiencia a sus espaldas"; aquesta sóc jo).  Potser per pertànyer a una generació que ja compta amb molta gent jubilada, he estat bastant reticent a entrar en les xarxes socials. En el seu moment, quan tothom deia meravelles de Second Life, no em va interessar gens. Si no dono abast a fer tot el que voldria en un món real, què en trauria d'endinsar-me en un de virtual? Després han vingut FaceBook Linkedin i altres xarxes socials per a les quals rebo de tant en tant invitacions de gent que hi participen. Espero que les persones que m'envien la seva invitació no es molestin, però de moment no penso apuntar-me a cap d'ellas.

Twitter, però, és diferent. Vaig trigar a entrar-hi. Primer vaig haver d'arribar a la conclusió que servia per a alguna cosa més que per dir coses com ara "l'autobús triga més que de costum", "quin gol de Messi!", o "avui m'he llepat els dits amb un suquet de peix". A mi, que quan em poso a escriure els dits sovint se m'escapen pel teclat i he de posar-me fre, això d'haver de limitar-me als 140 caràcters em va molt be per exercitar-me en la concisió. I com a tastaolletes que sóc, que m'agrada beure de moltes fonts, també em va molt bé rebre un munt de missatges que no ultrapassen aquella llargària. Aquests dies enrere, he aprofitat viatges de metro o autobús, per anar seguint les piulades que Nadia enviava desde la plaça Tahrir d'El Caire. O a casa, mentre treballava en una pantalla, de tant desviava la mirada cap a la pantalla veïna, on els missatges de Nadia anaven informant els seus milers de seguidor dels esdeveniments.

De vegades, però, m'agradaria posar un filtre a Twitter. I és quan el Barça juga. És com si, de sobte, la major part de piulades portessin totes l'etiqueta #barça. La gent va explicant escenes del partit, si fan un gol, si han fet porres... Com que no m'interessa gens el futbol, totes aquestes piulades per a mi són soroll. Però què hi farem! És el peatge que he de pagar per assabentar-me de coses molt més interessants i per poder piular jo també per Twitter.

dijous, 10 de febrer de 2011

No és allò que sembla (V)

És una perruqueria del carrer Hospital de Barcelona. Em va cridar l'atenció veure-hi aquests cartells en el vidre de la porta:


No és que volgués apuntar-me a l'oferta, però tenia curiositat de saber de què anava allò del sexe gratuït i em vaig apropar al vidre. Si, en veure la foto, a algun lector o lectora se li ha passat pel cap de preguntar-me l'adreça exacta de la perruqueria, no cal que ho faci, llevat que vulgui anar que li arreglin el cabell en una botiga on han tingut aquesta original idea per atreure la clientela. Vegeu un tros de la foto ampliada:


Si no ho llegiu bé, cliqueu-hi al damunt i veure-ho la foto ampliada. De tota manera, ho transcric aquí: "Seas del SEXO que seas si vienes con tu pareja el servicio de menor valor te saldrá GRATIS". Ja ho diuen, que sempre cal llegir la lletra petita! Però que passarà si algú entra a l'establiment sense haver-la llegit?

dimecres, 9 de febrer de 2011

TIME i les "Top 10 Aspiring Nations"

En el web de la revista nord-americana TIME hi ha la secció "Specials", on hi ha, entre altre temes, els "Top 10" de moltes coses: els deu prinicipals mites sobre el Sol, les deu pitjors tempestes de neu, els deu principals llibres amb títol d'una sola lletra, les deu principals invasions britàniques (no es refereixen a invasions amb armes, i la que ocupa el primer lloc és la dels Beatles, seguida de Harry Potter), les deu principals polèmiques al voltant del festival d'Eurovisió (la primera, sobre el Lalala cantat per Massiel, que el 1968 va derrotar el Congratulations de Cliff Richard i TIME diu que va ser perquè Franco va manipular  el concurs), etc.

Després que es fes al Sudan el referèndum per decidir si es dividia en dos països sobirans,TIME va publicar una llista de les deu principals aspirants a nacions independents, que la revista considera que són aquestes: Escòcia, el País Basc, el Tibet, Ossetia del Sud, el Kurdistan, el Quebec, el Sàhara Occidental, la República de Cascàdia (confesso la meva ignorància: no tenia ni idea que la canadenca Colúmbia Britànica i els estats nord-americans de Washington i Oregon aspiressin a unir-se per constituir aquesta república), la Padania que propugna la Lega Nord d'Umberto Bossi, i la Segona República de Vermont (sembla ser que ja hi havia hagut abans algun moviment secessionista; també ho ignorava).

A propòsit d'aquesta llista, on és evident que falten aspirants a nacions independents, dimarts, 8 de febrer vaig rebre un correu en què m'informaven d'una campanya que Alexis Vizcaino, un català que viu als Estats Units, ha promogut des del seu bloc Xiuxuejant des dels EUA. La setmana passada va proposar que s'enviés una carta de queixa al director de TIME, indicant-li que, en aquella llista, hi faltava, entra d'altres, un aspirant. L'Alexis fins i tot ha inclòs un model de formulari que serveix per enviar la carta a TIME des del seu bloc.

Em va semblar una bona iniciativa, però no vaig fer servir aquell formulari per expressar la meva queixa per diversos motius. En primer lloc perquè parla d'independència dels Catalan Countries. Crec que cal tocar de peus a terra i també ser més pràctics. El que s'està movent aquí és un moviment independentista de Catalunya entesa com el Principat. Deixem que els altres decideixin pel seu compte. A més, fora d'aquí, això de Catalan Countries no s'entén, cal fer tota una explicació del context històric. Per altra banda, el model de carta de l'esmentat bloc diu que la manifestació del 10 de juliol de 2010 va ser d'un milió i mig de persones i que era per la independència. No vull discutir si érem un milió o un milió i mig (crec que un milió ja és una xifra molt significativa, més d'un 13 % de la població catalana). La manifestació era en favor de l'Estatut de Catalunya i conec persones que ningú no consideraria independentistes que van participar en aquella manifestació.

Per tant, vaig fer una variació d'aquell escrit i el vaig enviar directament al director de TIME. És possible que, si ha rebut milers de missatges clonats, el meu passi desapercebut, tot i que el títol no sigui el mateix. Però no m'abellia enviar un text amb el qual no estava d'acord tot i que la intenció em va semblar molt lloable.

dimarts, 8 de febrer de 2011

Revista "Ciencia" (1940-1975) digitalitzada

És molt difícil trobar una biblioteca on hi hagi la col·lecció completa de la revista hispano-americana Ciencia (no la confonguem amb la catalana Ciència), que va publicar-se a Mèxic des del 1940 fins al 1975. Ara podem fullejar-la i llegir-la prement algunes tecles de l'ordinador.


L'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero, de València, ha posat a Internet, disponible a tothom tot el contingut d'aquesta revista, que es pot veure i descarregar en pdf a
http://www.ihmc.uv-csic.es/cienciaexiliados/

Una joia!

diumenge, 6 de febrer de 2011

Ensumar la llibertat

Nadia El-Awady deia en una de les seves piulades d'ahir al vespre que el seu pare, un home de 73 anys, malalt, avui volia anar a la plaça Tahrir; ella feia una crida per si algú podia deixar-li una cadira de rodes. No ha aconseguit cap cadira de rodes, però han anat igualment a la plaça. Hi han arribat amb taxi; a poc a poc han entrat a la plaça, travessant grups de gent, i ella ha dut una cadireta perquè el seu pare pogués seure. Explica que segueixen la missa que celebren els cristians --diu Nadia que el seu pare és musulmà conservador, amb barba-- i que cristians i musulmans, plegats cantaven AMEN.

Fa uns minuts, Nadia ha enviat una altra piulada a Twitter en què diu que el seu pare esta gaudint del millor moment de la seva vida a la plaça Tahrir; i que li ha dit que per fi ensuma la llibertat!

Actualització: 06.02.2011, 16.26
El pare de Nadia a la plaça Tahrir: http://twitpic.com/3x4a7u

Comparacions: El Caire - Barcelona

A El Caire, aquests dies passats aproximadament un milió de persones s'ha manifestat per protestar contra el govern de Mubarak. Això representa aproximadament un 1,25% de la població d'Egipte, que és d'uns 80 milions d'habitants.

A Barcelona, el de 10 de juliol de 2010, aproximadament un milió de persones es va manifestar per protestar contra el Govern espanyol. Això representa aproximadament un 13,3% de la població de Catalunya, que és d'uns 7,5 milions d'habitants.

Barcelona, 10 de juliol 2010
Tot el món està --estem-- pendents del que passa a El Caire i s'hi interessa --ens hi interessem. Em sembla que el món està pendent del que passa a Barcelona només els dies que el Barça juga al Camp Nou.

divendres, 4 de febrer de 2011

La lluita continua

Un dia més la meva mirada s'escapa de tant en tant d'un monitor --el de treball-- a l'altre on les piulades de @NadiaE em posen al corrent del que passa a la plaça Tahrir d'El Caire i el que representa aquest moviment de protesta per a ella i per al poble egipci. De tota manera, devem ser tants milions les persones que estem pendents de twitter, que de tant en tant em surt això:


 Algunes de les coses que ha dit Nadia avui:
Al llarg d'aquests dies, el pare ens ha encoratjat per sortir i fer que les coses canviïn. Aquest matí m'ha dit que anés en compte.
Tinc la sort de tenir una família i uns amics que donen suport al que estem fent.
En veure tota mena d'egipcis possibles avui, estic molt orgullosa.

dijous, 3 de febrer de 2011

Nawal El-Saadawi, quasi 80 i resisteix

Malgrat que té gairebé 80 anys, està decidida a passar la nit a la plaça Tahrir. Ho ha dit ella mateixa a Nick Kristof, columnista del New York Times. Nawal El-Saadawi, l'escriptora egípcia a qui la seva lluita pels drets de les dones i per la llibertat li ha costat durant molts anys enfrontar-se al règim dictatorial del seu país (ja en temps de Sadat va passar uns mesos a la presó), ha unit la seva veu a la del poble per reinvidicar un cop més el dret a la llibertat.

Potser us interessarà:
- Pàgina personal de Nawal El Saadawi i Sherif Hetata

Foto: Nick Kristof (http://twitpic.com/3w5bsc)

dimecres, 2 de febrer de 2011

@NadiaE torna a piular

"Mubarak no va poder aturar la revolució fent servir els matons de la policia. Ara intenta aturar-la fent que el mateix poble egipci es divideixi" (Nadia El-Awady, periodista egípcia, des de la plaça Tahrir, 02.02.2011, via twitter)

Estava amoïnada, sense saber res de Nadia El-Awady des que el govern egipci va decidir aïllar el país tallant Internet i la telefonia mòbil. Fa uns dies parlava en aquest bloc d'aquesta periodista egípcia, i com, gràcies a les seves piulades, vaig assabentar-me que el poble egipci havia despertat de l'ensopiment i la submissió a un règim totalitari i havia sortit al carrer per demostrar el seu emprenyament.

Avui, quan al migdia he donat un cop d'ull a twitter, m'he trobat de nou amb les piulades de Nadia. El país ha recuperat la connexió a Internet i ella tornava a enviar el seu testimoni des de la plaça Tahrir. I si aquests dies estava amoïnada per no rebre notícies seves, ara estic angoixada per les que està enviant les darreres hores i pel que he vist en directe per televisió fa un parell d'hores.

Les darreres piulades de Nadia parlen de la pèrdua de la seva càmera de vídeo, que li han destrossat els seguidors de Mubarak, i sembla que també han destrossat la d'un periodista de la CNN; la premsa són en el punt de mira dels seguidors de Mubarak, que avui han invadit la plaça, convertint una protesta pacífica en un camp de batalla. Diu també que ha passat dues hores en un tanc veient com els dos grups  --els seguidors de Mubarak i la gent que protesta-- es llençaven mútuament pedres i còctels molotov. Potser el foc que diu que ha vist al costat del Museu Egipci sigui com a resultat d'algun còctel. Sembla ser que les sortides de la plaça estan blocades pels seguidors de Mubarak. Espero que tot acabi bé, però les coses s'estan complicant.

Si voleu segui el testimoni de Nadia: http://twitter.com/#!/NadiaE

Actualització (02.02.2011, 22.50):
Podeu veure fotos preses per Nadia divendres passat a la plaça Tahrir a

(Foto: M. Piqueras, 30.12.2003)

dimarts, 1 de febrer de 2011