Marta Pessarrodona i la lectora corrent

A començament de juny vaig guanyar un concurs. Bé, potser seria millor dir-ne un 'concurset'. La delegació de Les Corts d'Òmnium Cultural el va convocar amb ocasió de la concessió a Marta Pessarrodona del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Consistia a trobar un llibre d'aquesta autora en algun lloc del districte de Les Corts de Barcelona a partir de les pistes que anirien donant per Twitter. La primera era aquesta:

Deia que el llibre era amagat "en un lloc que no és un carrer i, si plou, es mullarà". Si el lloc no era un carrer, però era a l'aire lliure i, pel tipus de convocatòria, havia de ser accessible a tothom, només se m'acudia que pogués ser una plaça o un jardí. L'endemà, la segona pista ja acotava una mica més les possibilitats:

Deia que el lloc on era amagat el llibre "pren el nom d'una persona que no era de Barcelona". Vaig tenir la intuïció que es tractaria d'uns jardins més que no pas d'una plaça, potser perquè en el districte de Les Corts hi ha bastants jardins i em venien al cap més jardins amb nom de persona que no pas places. Però dedicat a una persona que no era de Barcelona? Podria ser algun dels jardins dedicats a gironins il·lustres com Joaquim Ruyra o Jaume Vicens Vives. O els de Sant Joan de Déu, que era portuguès. També tenim els jardins de William Shakespeare, però em semblava un lloc massa allunyat del cor del districte (per damunt del Palau de Pedralbes), per on no hi passa gaire gent. I si fos algun dels jardins que s'han dedicat a dones? En tenim uns quants que recorden dones que no van néixer a Barcelona, com la pintora Olga Sacharoff, nascuda a Tblisi; la pianista i compositora Blanca Selva, al Llemosí; Áurea Cuadrado, nascuda a Ontinyena, que va dirigir la Maternitat durant la guerra, o l'advocada i política Clara Campoamor, nascuda a Madrid.

El dissabte 1 de juny, em vaig despertar relativament d'hora i vaig entrar a Twitter per veure les notícies del dia. El primer tuit que vaig veure era d'Òmnium Les Corts, amb una nova pista sobre l'amagatall del llibre:

Hi deia (ho reprodueixo aquí perquè en la captura de pantalla no es veu gaire clar): "L'espai on està amagat el llibre recorda una dona que va lluitar pels drets civils de les dones i que es va exiliar per haver-los defensat."

Aquesta va ser la pista definitiva. No podia ser altre lloc que els jardins de Clara Campoamor, que són a costat de la Diagonal, entre els carrers de Joan Güell i de Gandesa. Campoamor és l'advocada que, quan va ser diputada, va defensar els drets de les dones, i el 1931 va fer possible el vot de la dona, havent-se d'enfrontar, per aconseguir-ho, fins i tot al seu propi partit (Partit Radical), que va votar en gran part en contra de la proposta.

No m'ho vaig pensar gens i en pocs minuts era ja al carrer, enfilant cap a la Diagonal. Quan vaig arribar-hi, els jardins de Clara Campoamor eren gairebé deserts. Només hi havia dues persones que passejaven cadascuna el seu gos. Si jo hagués d'amagar un llibre en aquells jardins, on ho faria?, em vaig preguntar. No pas per terra, perquè hi venen molts gossos i de vegades es fiquen ens els parterres i podrien trobar-lo abans que el trobés una persona. En la part més allunyada de la Diagonal hi ha una zona d'arbustos a tocar d'un mur que separa els jardins i la part posterior de les cases del carrer Europa. Em va semblar un bon lloc per amagar-hi alguna cosa. Vaig començar per allà i de seguida vaig veure una bossa blanca de plàstic opac que penjava de dues branques a les quals estava lligada amb uns cordills. No vaig poder desfer els nusos i vaig optar per trencar la bossa. I ve't aquí què hi havia dins:

Era el llibre A favor nostre, un recull de poemes de Marta Pessarrodona i anava acompanyat d'una nota:

Em va fer il·lusió trobar el llibre. Marta Pessarrodona és un referent per a mi per diversos motius. Per exemple, el nom d'aquest blog (La lectora corrent) li dec --indirectament-- a ella. El vaig començar el 2004 i per fer-ho havia d'omplir un formulari. En una de les caselles calia escriure el nom del blog. Jo no hi havia pensat, que havia de posar-li un nom; de fet, era una prova que feia per veure si me'n sortia. En aquell moment, la primera cosa que se'm va acudir va ser "La lectora corrent", potser perquè és el títol d'una serie d'assajos de crítica literària de Virginia Woolf.  I perquè era també el nom d'una secció setmanal que Marta Pessarrodona va publicar durant un temps en el diari AVUI. Amb aquest títol, alhora que homenatjava la mateixa Woolf també ho feia a Marta Pessarrodona. Gràcies a la dona que enguany ha rebut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el 1986 vaig endinsar-me en el coneixement del grup de Bloomsbury, a través d'una exposició organitzada per "la Caixa" que ella va coordinar. I amb la trobada del llibre, tanco el cercle Lectora corrent / Bloomsbury / Pessarrodona.

Res no és perfecte a Hawaii (ni aquí)

Un dia de mitjans del mes d'abril vaig anar a l'Abacus a comprar algunes coses i no vaig poder estar-me de donar un cop d'ull als llibres que ja començaven a preparar per a Sant Jordi. Els meus ulls es van clavar en aquesta portada:

En veure-la, un munt de records em van venir al cap. Els hotels de Waikiki amb el fons de la muntanya volcànica de Diamond Head era la vista que tenia cada dia davant meu quan vaig anar a Hawaii a un congrés el 1988 (les fotos, a més de perdre amb l'escanejat, s'han anat descolorint amb els anys):

Waiki i Diamond Head (1988)

La lectora corrent de congrés el 1988

Fa temps que he abandonat la lectura de novel·les, llevat d'algunes excepcions (no, en canvi, la relectura de novel·les llegides fa anys). Em costa trobar-ne que m'atrapin o que em semblin ben escrites i encara més, ben traduïdes; o si més no, que s'ajustin a allò que jo considero ben escrit i ben traduït. I sovint m'oblido que aquell llibre no és la meva novel·la, sinó la del seu autor o autora, i penso que la història podria haver anat d'una altra manera i l'obra li hauria sortit molt millor. Malgrat les meves reticències, no vaig poder evitar agafar el llibre de Màrius Serra i fullejar-lo. Tot i que el 1988 només vaig visitar l'illa d'Oahu, mentre que l'acció de la novel·la de Serra semblava que passava també a l'illa gran que dona nom a l'arxipèlag, els noms i les descripcions de paratges em van evocar aquells dies passats a Hawaii amb el meu pare, el primer dels viatges que vaig fer amb ell durant uns quants anys, fins que la seva salut li ho va permetre. Tot això i el fet que el nom de l'autor era garantia que la novel·la estaria ben escrita, em van decidir a comprar-la.

L'he anat llegint a poc a poc; no volia perdre'm cap detall de la història que calgués tenir en compte per al desenvolupament dels fets; n'hi ha molts i jo tinc una dificultat de concentració que va en augment (em diuen que és un símptoma de la síndrome de fatiga crònica que pateixo). No explicaré aquí l'argument ni revelaré el final per no espatllar la lectura a ningú (o fer spoiler, com se sol dir ara), però la contraportada del llibre, que normalment es llegeix tothom (o no?), deixa clar que es tracta d'una novel·la d'intriga i que el protagonista, Tom Rodley, és un periodista que comparteix la trama amb dues dones: una hawaiana i periodista, com ell, i una turista catalana.

Ahir, en acabar la lectura de la novel·la, vaig pensar que no sabia com classificar-la, perquè tot i que la intriga domini les 475 pàgines del llibre, l'autor hi tracta molts temes i s'hi encreuen diverses històries. Pel que fa al seu desenvolupament, estava desconcertada pel gir que dóna i també pel canvi de ritme, que esdevé gairebé frenètic en les darreres setanta o vuitanta pàgines. Seguia pensant-hi quan, en mirar els missatges de Twitter, he trobat aquesta piulada de Màrius Serra:

Com que no havia llegit cap ressenya ni crítica de la novel·la, he clicat en l'enllaç a l'article de Ponç Puigdevall i he tingut la convicció que moltes de les coses que deia les podria haver dit jo també (però no tan bé com ell). Puigdevall diu que Res no és perfecte a Hawaii "es podria llegir com una novel·la de política-ficció", però també com el relat d'una investigació periodística o "una novel·la grotesca sobre la massificació del turisme" que també inclou corrupció i aspectes socials. Jo hi afegiria que té també fragments de novel·la històrica; si més no, de novel·la que relata un episodi històric. A més de sexe, ecologisme, globalització...

Amb allò que més coincideixo amb Puigdevall és amb aquesta sensació que experimenta qui llegeix:

[L]a lectura va avançant amb confort fins que, de sobte, es produeix una espècie de daltabaix formal, com si Serra també topés amb el dilema que apareix en un somni metaliterari de Tom Rodley i hagués de respondre amb la pràctica a la qüestió següent: ¿l’atzar és un forat negre que les novel·les han d’explorar, o d’evitar? Així com en els primers capítols Serra opta per la segona opció —“Tot té sempre una causa, i els periodistes ho saben molt bé perquè això és el motiu principal de la seva recerca”—, cap a la meitat de la novel·la es decanta per la primera, i aleshores els rumbs diversos de les trames embogeixen i el lector es troba immers en un caos on es pretén demostrar que les coses que passen no sempre entren en la lògica de causa-i-conseqüència, o que la novel·la és un art que ensenya l’absurditat de buscar causes a tot, que hi ha coses que passen i prou, només per pur atzar.

És cert, jo també m'he trobat immersa en un caos i en un "deliri creatiu que no ofereix resposta convincent". He tingut la sensació com si l'autor hagués disposat d'un nombre limitat de pàgines i de sobte s'hagués vist forçat a encabir tot el que encara tenia per dir en un espai que li ha quedat petit. El ritme i el tempo s'acceleren en aquesta última part del llibre i l'argument --els arguments, perquè són diversos-- s'encaminen per uns viaranys que per a mi els fan molt poc creïbles. Menys en una cosa: tan bon punt vaig veure aparèixer a la novel·la l'antropòleg Kurtz, vaig tenir una intuïció que després va ser certa. Però potser l'autor intentava satisfer l'ego del lector fent-lo creure que havia descobert allò que l'autor revelaria més tard.

De tota manera, malgrat aquesta sensació d'angoixa lectora, de dificultat de pair tantes coses en la darrera part del llibre, és un plaer que et caigui a les mans una obra d'un autor actual que domina tan bé la llengua com Màrius Serra. I li he de donar les gràcies per haver-me evocat un viatge a un lloc paradisíac. Si bé, per les fotos, Waikiki pot semblar una Benidorm del Pacífic, no és així. Recordo parcs amb palmeres i gespa que arribaven fins a la riba del mar, i una vegetació exuberant que envoltava els nuclis urbans i gairebé s'hi ficava dins. I orquídies i altre flors pertot.

Avui he tornat a viatjar a Hawaii, amb Google Earth. I he comparat alguns paisatges de 1988 amb el seu aspecte actual. Així eren Waikiki i Honolulu des de l'aire el 1988:

I així me l'ha mostrat Google Earth el 2016:

Entrada relacionada:
- La meva estrelítzia (04.01.2008). L'estrelítzia que vaig comprar en un jardí botànic a Hawaii i que feia uns 10 o 15 cm, llueix ara esplendorosa en el jardí davant de casa.

Tot recordant Hemingway

Era un viejo que pescaba solo en un bote en el Gulf Stream y hacía ochenta y cuatro días que no cogía un pez. En los primeros cuarenta días había tenido consigo un muchacho. Pero después de cuarenta días sin haber pescado los padres del muchacho le habían dicho que el viejo estaba definitiva y rematadamente salao, lo cual era la peor forma de la mala suerte, y por orden de sus padres, el muchacho había salido en otro bote que cogió tres buenos peces la primera semana.

Així comença El viejo y el mar, d'Ernest Hemingway, en l'edició de l'Editorial Kraft, de Buenos Aires, de 1958. És la primera obra d'aquest autor que va caure a les meves mans quan jo era adolescent i encara la conservo. Havia sentit parlar d'aquest escriptor nord-americà com a gran aficionat a la tauromàquia, que no es perdia les festes de San Fermín en una època en què no devien ser molts els nord-americans que hi anaven. El seu llibre Fiesta (The Sun Also Rises, en la versió original) i la pel·lícula que se'n va fer el 1957 possiblement van contribuir a la difusió de les Festes de San Fermín en el món anglosaxó. A mi, de Hemingway, el que menys m'interessa és la seva afició als braus, que no comparteixo, però reconec que va ser un personatge molt interessant i un escriptor molt bo.

Ahir vaig veure a Twitter que 'Hemingway' era tema del moment (trending topic) i en vaig buscat el perquè. Les piulades recordaven que era l'aniversari de Hemingway. Va néixer el 21 de juliol de 1899 a Oak Park, una zona residencial als afores de Chicago on el seu pare feia de metge. El 1996 vaig veure la seva casa natal per casualitat. Jo passava uns dies a Chicago i vaig anar a Oak Park per visitar la casa de Frank Lloyd Wright, segurament un dels més grans arquitectes de la primera meitat del segle XX, considerat un dels principals mestres de l'arquitectura moderna. A més de la casa on Wrigth va viure i hi tenia el seu estudi, en va dissenyar d'altres en la mateixa urbanització, durant els vint anys que va passar a Oak Park. Són cases amb un disseny modern, que podrien haver estat construïdes cent anys més tard. De tornada cap a l'estació d'Oak Park, vaig entretenir-me veient les cases d'aquella urbanització i així és com vaig descobrir la de Hemingway. Si hi hagués passat a una altra hora potser m'hauria aturat a visitar-la, però a última hora de la tarda era ja tancada.

La meva relació més 'íntima' amb Hemingway vaig tenir-la uns anys més tard, a Pamplona. Quan la meva filla Ana hi va anar a viure, s'estava en un pis molt petit i la primera vegada que vaig anar a veure-la vaig allotjar-me a l'habitació que habitualment havia ocupat Hemingway a l'hotel La Perla. Casualment poc abans d'anar-hi vaig llegir un article d'El País sobre hotels que el diari anomenava 'con encanto': establiments que no eren luxosos i tenien algun atractiu especial. Un d'ells era La Perla, situat en el lloc més cèntric de Pamplona, la plaza del Castillo i amb façana també al carrer de l'Estafeta. El diari recomanava a qui anés a La Perla reservar l'habitació 217, que era l'habitació que sempre ocupava Hemingway quan hi anava, ja com a escriptor famós, per assistir a les festes de San Fermín.

El 1997 o 1998, que és quan vaig allotjar-me a La Perla per primera vegada, l'hotel era ja decadent, però conservava l'atractiu que l'havia fet mereixedor de la cita per part d'El País. L'habitació de Hemingway era esplèndida, amb dos balcons al carrer de la Estafeta. Tanmateix, la decoració devia ser la mateixa que en temps de Hemingway, perquè els mobles, lacats, estaven bastant tronats. En el bany, hi recordo una enorme banyera --em sembla que d'aquelles amb potes-- on segur que Hemingway hi cabia estirat, tot i la seva gran alçada. Aquell hotel, que quan va construir-se devia ser luxós, amb el temps havia perdut la seva esplendor, havia baixat de categoria i era més aviat modest. (Una de les vegades que hi vaig anar. l'habitació de Hemingway era ocupada i vaig allotjar-me a la del torero Manolete, que tenia un balcó a la plaça.)

Si avui dia aneu a Pamplona, no busqueu aquell hotel modest de la plaza del Castillo. Segueix existint, però després d'una reforma intensa va reobrir el 2007 com a "Gran Hotel La Perla", que és, segons llegeixo en el seu web, l'únic hotel de cinc estrelles de Navarra. I el preus estan en consonància amb la seva categoria. M'alegro d'haver conegut l'hotel quan encara conservava l'aspecte de l'època en què Hemingway s'hi allotjava.

L'altra Heidi

Diuen que torna la Heidi a la TV, però no perquè repeteixin per enèsima vegada la sèrie de dibuixos japonesos que van emetre fa una quarantena d'anys. No, es tracta d'una sèrie nova i la notícia que he llegit deia que és en 3D. Em costava d'imaginar com podia ser una sèrie en tres dimensions a la televisió. Caldria posar-se unes ulleres per veure-la? Tanmateix, en veure una foto d'una imatge de la sèrie ja ho he entès: vol dir que en comptes de ser dibuixos plans, com era la sèrie original, ara són d'aquells que els personatges semblen de plastilina i es nota que tenen relleu.

Heidi 3D 2015

A la meva vida hi ha dues Heidis, la de la meva infància i la de la infància de les meves filles i fill. Aquesta última és la que coneix la majoria de la gent avui dia. Posats a triar, jo em quedo amb la meva, amb la protagonista dels dos llibres que vaig llegir quan tenia uns nou o deu anys: Heidi i Otra vez Heidi. El primer me'l va regalar una amiga de la meva mare que devia ser molt aficionada a la lectura i cada any, pel meu sant, em feia el mateix tipus de regal: un llibre. Després de tants anys he oblidat la majoria dels llibres que em va regalar, excepte dos: Heidi, de Johanna Spyri (1827-1901), i Les memorables aventures d'en Roc Gentil, de Josep M. Folch i Torres, que va ser el primer llibre que vaig llegir en català. No estic molt segura si aquella dona em va regalar també Otra vez Heidi o si me'l van regalar a casa per Reis després d'haver tingut el primer.

Els dos volums de Heidi eren obres molt ben enquadernades: tapa dura de tela vermella i amb lletres daurades, i amb una sobrecoberta de paper amb la Heidi dibuixada al davant. Les aventures d'aquella nena em van fascinar des del moment que la seva tia la deixa a càrrec de l'avi, aquell vell solitari que al principi no vol saber res de la nena. Heidi, però, és una nena que es fa estimar des del primer moment pel seu caràcter manyac. La cabana on viu el seu avi li sembla un palau i no hauria dormit millor en el llit d'una princesa que en el llit de fenc a les golfes de la cabana, des d'on pot veure les estrelles.

La nena s'adapta molt bé a la vida de la muntanya i es fa amiga de Pere el nen pastor i també de l'àvia de Pere. Els àpats de Heidi són molt més frugals que els dels personatges dels llibres d'Enid Blyton, que anys més tard també em va agradar llegir, però se'm feia la boca aigua amb aquells bols plens de llet d'ovella, i les llonzes de formatge daurades a la llar de foc pels dos costats.

Heidi torna amb l'avi

Recordo haver llegit Heidi una i altra vegada. M'agradava fer-ho com, quan de més petita, m'agradava escoltar cada nit el conte dels tres porquets en la veu del meu pare, que de vegades es moria de son, però jo insistia que me l'expliqués (li deia, que, si tenia son, me l'expliqués mentre dormia). Eren històries que em sabia gairebé de memòria, però cada cop gaudia com si fos la primera vegada. Gaudia i patia també. Patia, per exemple, quan la tia torna a buscar la nena per endur-se-la a Frankfurt perquè faci companyia a Clara, una nena rica i paralítica; i quan Heidi enyora l'avi i les muntanyes en la gran ciutat, o quan la senyoreta Rottenmeier, la institutriu de Clara, la renya per qualsevol cosa... Vaig veure també una pel·lícula inspirada en la novel·la de Johanna Spyri. Era en blanc i negre i em sembla que era bastant fidel a l'original. Però no era el mateix que llegir el llibre i posar-hi les imatges que sorgien de la meva imaginació.

I després va venir la Heidi japonesa, que coneix tothom. A casa, la mainada no es perdia ni un capítol. Jo també la mirava amb les criatures, i aquella sèrie em va fer apreciar encara més la història llegida durant la meva infància. Ara que la recordo amb la perspectiva de tants anys, i potser perquè jo ja en tinc també molts, d'anys, n'aprecio sobretot l'entranyable relació que Heidi estableix amb les persones ancianes: amb el seu avi, amb l'àvia del seu amic pastor, amb l'àvia de Clara, la nena paralítica.

No sé si aquesta història --el llibre, no pas els dibuixos 3D-- agradaria a les nenes i nens d'avui dia, acostumats a altres tipus d'històries. En el meu cas, en canvi, és un dels llibres de la meva infància que recordo amb més plaer, tot i que era ja una obra antiga, perquè la primera edició va publicar-se el 1881.

Nota: La Heidi en 3D és del web de RTVE; les il·lustracions del llibre són del projecte Gütenberg.

Lectures d'estiu: Josep Pla, Itàlia i la Mediterrània

Fa temps que he deixat de llegir llibres "densos", novel·les mastodòntiques o llibres d'assaig que exigeixin una alta dosi de concentració. Em poso a llegir i la meva ment es distreu en detalls, en una paraula que m'evoca algun record, en una frase que em crida l'atenció, en una construcció gramatical que em sembla estranya o incorrecta... De vegades, en acabar la pàgina, m'adono que no m'he assabentat del que deia l'autor. Ja fa temps que vaig deixar de banda les novel·les actuals, perquè normalment em deceben, però aquest problema de la dificultat de concentració és més recent.

Em pensava que tot això era qüestió de l'edat, que els anys no passen en va i ja sóc en allò que la societat anomena tercera edat o gent gran, però em van assegurar que és un símptoma típic de la síndrome de fatiga crònica que diuen que pateixo, i que no depèn de l'edat. Però com que la lectura és un hàbit que he tingut tota la vida, seria incapaç de viure sense llegir --segurament també sense escriure-- i, com deia Rita Levi Montalcini, busco l'as en la màniga per suplir la meva dificultat de concentració. Ho faig espigolant aquí i allà, sense tenir mai a les mans un llibre gruixut d'aquells que hauries de llegir d'una tirada. (Quan en tinc un de gruixut, és perquè no cal llegir-lo seguit i puc anar brostejant entre les seves pàgines). Pel que fa a la ficció, m'agrada llegir contes. És un tipus de lectura que mai no m'havia interessat fins que vaig descobrir els contes d'alguns autors i autores anglosaxons (principalment Katherine Mansfield, Elizabeth Bowen, Somerset Maugham, James Joyce, Margaret Atwood, Roald Dahl)  i, en la literatura catalana, els contes de Pere Calders, de Mercè Rodoreda, de Jesús Moncada.

Aquest estiu tinc uns quants llibres començats, que vaig alternant. Un d'ells és el volum 37 de les obres completes de Josep Pla, que inclou dos llibres inèdits del prolífic autor empordanès: Itàlia i el Mediterrani i Les beceroles del Mediterrani. Deia fa pocs dies que, si mai em perdo, que em busquin a Itàlia. Aquesta afició meva per aquell patchwork de països que conformen l'estat italià va fer que recentment, quan rebuscava entre els llibres de Pla en una biblioteca, la meva mirada es clavés en el que duia, en el títol, els mots 'Itàlia' i 'Mediterrani'.

Diu Pla que ell és "un mediterranoide indefugible i permanent" i anomena la Mediterrània "el mar interior". Jo també em sento una mediterranoide indefugible i permanent. He vist mars "exteriors" o oceans, com dirien els americans i per bonics i impressionats que siguin no els canviaria per aquest mar que diuen que està tan brut (una vegada, un  professor de Boston, en el delta de l'Ebre es referia al mar anomenant-lo 'oceà' i vaig dir-li que nosaltres no en tenim, d'oceà, que allò és un mar). No és únicament per les seves aigües o pel seu paisatge. Crec que 'mediterrani' és un concepte que ultrapassa la geografia, la biologia i l'ecologia. No conec, ni de bon tros, tots els països de la Mediterrània (a mi m'agrada més anomenar el nostre mar en femení, la Mediterrània), però contemplant aquesta mar a la Costa Brava, a les Illes, a Sardenya, a la costa Vermella, a la Riviera, al golf de Nàpols, a la costa adriàtica, a Malta, a Grècia, a Israel, a Egipte o a Líbia he tingut la sensació que, malgrat les diferències culturals, polítiques, religioses, econòmiques o socials, allò que uneix els pobles que viuen a la riba de la Mediterània és molt més que no pas allò que els separa. Com deia Lluís Llach, és "un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermana pells i vides diferents".

Aquests dies gaudeixo amb els escrits de Pla sobre Itàlia i la Mediterrània. No segueixo cap ordre en la lectura, si bé estic concentrada en el primer llibre, el dedicat a Itàlia. Vaig de Gènova o Florència fins a Roma o m'entretenc amb els comentaris de Pla sobre Machiavelli, Leonardo da Vinci o Giacomo Leopardi; o sobre les amistats que va fer en aquell país, que acaben sent amistats de qui el llegeix. Avui "he conegut" un metge català, Jacint Vilardell i Permanyer (1894-1967), amb qui Pla va fer amistat a Roma. I a part del que diu Pla d'ell en el llibre (n'elogia la seva cultura i diu que, a Roma vivia a casa del seu sogre, "el famós tenor Viñas, de l'òpera wagneriana") he volgut saber-ne més, perquè el nom em sonava. De fet, hi ha una nissaga de metges Vilardell catalans i no sé si la famosa farmàcia Vilardell que hi va haver en una cantonada de la plaça Catalunya (ara ocupada per uns grans magatzems) devia ser també d'un Vilardell d'aquella família.

Doncs bé, aquest Dr. Vilardell, va marxar a França durant la guerra (in)civil perquè grups d'extrema esquerra el van amenaçar de mort. Després de la guerra, però, va ser jutjat "per catalanista" perquè havia estat metge personal del president de la Generalitat Francesc Macià, i va haver de dedicar-se a la medicina privada, sense cap possibilitat de treballar en un hospital públic i, encara menys, de seguir una carrera acadèmica. Va patir l'exili interior, com dotzenes de metges catalans que van optar per quedar-se a Catalunya i van ser represaliats per la dictadura franquista. En molts casos, el seu "delicte" havia estat participar en el projecte de la Universitat Autònoma republicana. Un exemple ben conegut és el de Josep Alsina i Bofill.

Per cert. Jacint Vilardell va fundar el concurs de cant internacional Francesc Viñas, en memòria del seu sogre. El 1963 se'n va fer la primera edició i avui dia és una de les competicions de cant (òpera i lied) de més prestigi internacional, en la qual col·laboren els principals teatres d'òpera del món, tot i que la final es fa sempre al teatre del Liceu de Barcelona.

Llegir Pla és sempre un plaer. M'agraden les seves cròniques periodístiques i les descripcions de gents i de llocs. I m'agrada el seu estil aparentment senzill, però, qui sap, potser molt treballat, que no sempre és fàcil escriure de manera planera. Aquest estiu per a mi tan sedentari està resultant ben animat amb la lectura d'aquest llibre, que vaig degustant a poc a poc, perquè el plaer duri més.

Alexandria, on les cultures conflueixen

Alexandria, amfiteatre romà

Quan pensem en la cultura egípcia, sol ser en referència a l'Egipte dels faraons i de les piràmides. La majoria de viatges organitzats per visitar aquell país tenen com a objectiu fer conèixer als turistes la cultura faraònica, que certament és impressionant perquè abasta uns 3000 anys de la història d'Egipte i ha deixat un llegat incalculable pel que fa a l'art, la ciència i la tecnologia. En canvi, l'Egipte grecoromà, que té en la ciutat d'Alexandria el seu màxim exponent, no desperta tant d'interès, potser per ser representatiu d'una cultura que ens és més propera. Tanmateix, i com diria la guia Michelin, Alexandria mérite le détour; fins i tot mereix ser el principal objectiu d'un viatge a Egipte.

L'anunci de la conferència que Ismail Serageldin, director de l'esmentada Biblioteca, farà aquest dijous (3 de juliol 2004) a Barcelona, en el Born Centre Cultural, m'ha fet recordar un viatge molt especial que vaig fer a Egipte. A mi, segurament no se m'hauria acudit anar expressament a Alexandria. Per això estic tant agraïda a la meva amiga CC, que en va tenir la idea i el 2003 va encarregar-se de l'organització d'aquell viatge, que tenia com a objectiu principal visitar aquella ciutat i especialment la seva moderna Biblioteca. Era un viatge en grup i normalment defujo d'aquest tipus de viatges. Però el grup era molt reduït, format per persones que, tot i ser d'àmbits diversos, vam formar un conjunt ben cohesionat i que defugia molts dels tòpics típics d'aquesta mena de viatges. Crec que vam desconcertar Nasser, el guia que ens va acompanyar durant el viatge i el seu cap, que va ser amb nosaltres a l'arribada i el dia de la tornada. No entenien que no volguéssim visitar una fàbrica --i botiga-- de perfums o que no ens interessessin els espectacles dissenyats per als turistes. (Encara recordo el seu estupor quan, durant un sopar en un vaixell pel Nil, jo vaig quedar-me a la coberta contemplant el reflex de la Lluna en el riu i escoltant la remor de les aigües, mentre a la sala de la part inferior unes ballarines animaven els visitants --sobretots els masculins-- amb la dansa del ventre.) A més, a Alexandria, vam demanar a Nasser que ens portés a llocs que ell mai no havia visitat, com ara el cementiri grec, on hi ha la tomba del poeta Konstantinos Kavafis; l'hotel Cecil, escenari important d'El quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell, i especialment, una visita detallada a la moderna Bibliotheca Alexandrina, on vam passar el darrer dia de l'any.

Reprodueixo aquí l'article que, sobre la Bibliotheca Alexandrina vaig publicar en el diari AVUI el 20 de gener de 2004. Cal tenir en compte que l'article té més de deu anys i que els darrers temps, després d'un fallida primavera àrab, Egipte ha passat per moltes vicissituds. Possiblement en alguns aspectes aquest article ara seria diferent.

La Bibliotheca Alexandrina, far de la cultura del segle xxi

La Bibliotheca Alexandrina, construïda a uns 200 metres de distància del lloc on es trobava l’antiga Biblioteca fundada per Ptolemeu I, és un projecte internacional pensat per ser el far de la cultura del segle xxi, un centre de coneixement universal i el lloc de confluència de la diverses cultures actuals.

La moderna Bibliotheca Alexandrina aspira a ser, com l’antiga, un centre de coneixement, aprenentatge, tolerància i germanor. Des de la seva situació a pocs metres del mar, la Mediterrània es veu com el pont de mar blava cantat per Llach, “un pont que agermana pells i vides diferents”. L’antiga Biblioteca, fundada l’any 288 aC, va ser un punt de trobada intel·lectual del món clàssic i de confluència de les diverses cultures que convivien a Alexandria, on hi havia egipcis, grecs, romans, àrabs, siris, perses i jueus. Tot i l’enorme col·lecció d’obres escrites que contenia, era molt més que una biblioteca; era una institució més semblant al que després van ser les universitats, un institut de recerca, un lloc de trobada en el centre de les muses o Mouseion. Va superar de bon tros el model d’Atenes en què van inspirar-se els seus fundadors.

            Les biblioteques medievals més destacades són insignificants al costat d’aquell centre que el segle I aC tenia més de mig milió d’obres i atreia intel·lectuals, científics i homes de lletres. A l’escola d’Alexandria pertanyen pensadors com ara Aristarc, el primer a afirmar que la Terra girava al voltant del Sol; Hiparc, el primer a mesurar la durada de l’any solar (amb una aproximació de 6,5 minuts); Eratostenes, el primer a mesurar la circumferència de la Terra (amb un error només del 0,5 per cent); Euclides, considerat el pare de la geometria; Arquímedes, el més gran matemàtic de l’antiguitat; i Cal·límac, que va fer el primer catàleg de llibres classificats per tema i autor, per la qual cosa pot considerar-se pare de la biblioteconomia. En el Mouseion va fer-se el disseny del Far, que, amb els seus 150 metres d’alçada i un complex sistema d’il·luminació i de deteccció de vaixells, va ser una de les set meravelles del món antic.

            El declivi i la destrucció de la Biblioteca van ser graduals. L’any 48 aC alguns dels seus edificis van ser destruïts pel foc que va escampar-se des del port quan Juli César hi va fer cremar la flota egípcia. Posteriorment, el fet que la ciutat fos un focus cultural va ser la causa de molts aldarulls entre cristians i no cristians. Durant les revoltes del segle iii, l’exercit romà va destruir el barri on hi havia la Biblioteca i el Museu. Els intel·lectuals que hi treballaven van haver de traslladar-se a la «sucursal», en el temple de Serapis. La fi de la Biblioteca gairebé coincideix amb la mort d’Hypatia (370-415) en mans dels cristians. Hypatia, filla del filòsof i matemàtic Theó, era al capdavant de l’escola neoplatònica d’Alexandria i simbolitzava el coneixement i la ciència, que els cristians primitius identificaven amb paganisme. Entre els seus deixebles hi havia, però, alguns cristians com Sinesi de Cirene, del qual hi ha algunes cartes en què demana consell a Hypatia per construir un astrolabi i un higroscopi.

             Des de la desaparició de la Biblioteca, Alexandria ha alternat èpoques d’esplendor i de foscor. Per la seva posició geogràfica entre Orient i Occident va ser un punt estratègic de les rutes comercials. Els catalans hi van establir un consolat el 1264 i el 1381 li van donar reglaments administratius. Tot i que la descoberta de noves rutes marítimes a partir del segle xv va fer davallar el paper hegemònic d’aquesta ciutat, el record de la seva biblioteca, que encara perdurava, va seguir transmetent-se de generació en generació.

Mostafa El-Abbadi

            «L’èxit té molts pares», diu Mostafa El-Abbadi, professor jubilat de la Universitat d’Alexandria, i lluitador incansable per la recuperació de la Biblioteca.  Tanmateix, si hi hagués categories per als pares d’aquest projecte, El-Abbadi ocuparia un dels graons més alts. Des de 1960 va anar propagant pel món la seva idea i fent contactes amb institucions internacionals, governs de molts països, urbanistes i arquitectes per fer possible el seu somni. El 1986 la UNESCO va aprovar el seu projecte i el 1988, tot i que no hi havia encara diners per construir-la, es posava la primera pedra de la nova Bibliotheca Alexandrina, amb assistència de Frederic Mayor, aleshores director general de la UNESCO, i de Mohamed Hosni Mubàrak, president d’Egipte. L’empresa noruega Snøhetta guanya el concurs internacional del projecte i l’ajut internacional fa possible que el 1994 se’n comencin els fonaments. Però el lloc és ple de restes arqueològiques i cal extreure-les amb cura (moltes són ara exposades en un dels museus de la Biblioteca). Finalment, el 1995 comença la construcció dels diversos edificis. El 16 d’octubre de 2002 s’inaugura oficialment la Bibliotheca Alexandrina, que es regeix per un patronat i un comité executiu. Mubàrak presideix el patronat i entre els patrons hi ha la reina d’Espanya i el president de França. Entre els membres del comitè executiu, presidit per la Sra. Mubàrak, hi ha el semiòleg Umberto Eco, l’ especialista en arqueologia Lluís Monreal, el premi Nobel de literatura (1986) Wole Soyinka i el premi Nobel de química (1999) Zewail Ahmed. El paleontòleg nord-americà Stephen Jay Gould (1941-2002) també n’era membre.

            La Bibliotheca Alexandrina és una obra cabdal de l’arquitectura moderna, amb alguns elements de l’antic art egipci. L’edifici principal es troba parcialment per sota del nivell del mar i està concebut per transmetre la idea d’un disc solar que s’enlaira des de terra mirant el mar. Els murs de granit negre d’Assuan tenen gravades lletres dels alfabets de 120 llengües. La sala de lectura és un enorme espai obert i lluminós, amb set nivells, 1700 llocs de lectura i capacitat per a 500.000 llibres (la capacitat total de la biblioteca és d’uns quants milions). Les obertures del sostre permeten l’entrada de llum, però no del raigs de sol, que malmetrien els llibres. Una part de l’edifici és sota el nivell del mar i el sostre està sostingut per 98 columnes que acaben en forma de lotus. Hi ha també una biblioteca per a la mainada, una altra per a invidents (amb llibres electrònics i en Braille), cinc instituts de recerca, un centre d’Internet, diversos museus, un planetari, sales d’exposicions i un gran centre de congressos. El Planetari i el Museu de ciències són els hereus de l’antic Mouseion i formen un conjunt arquitectònic separat de l’edifici principal. Sota una esfera —el Planetari— que sembla sospesa en l’aire, el Museu ocupa un espai rectangular i fa un recorregut per la història de la ciència. A diferència d’altres museus egipcis, no conté peces de gran valor; els visitants, però, no en surten decebuts.

            Els principals objectius de l’actual Bibliotheca Alexandrina són: ser una finestra d’Egipte al món que permeti la visió en tots dos sentits; ser una biblioteca de l’era digital que treballi amb altres grans biblioteques del món i que, mitjançant Internet, permeti l’accés a obres que altrament serien fora de l’abast dels seus lectors; ser un centre de coneixement universal, un lloc de confluència de cultures i un espai de tolerància i de diàleg. Uns objectius en els quals sembla haver-se inspirat també el Fòrum de les Cultures que d’aquí a uns mesos es farà a Barcelona. Tant de bo ambdues empreses arribin a bon port.

(Amb la perspectiva dels deus anys passats, crec que el Fòrum va ser una oportunitat perduda o potser massa precipitada, si bé va servir per obrir la ciutat a nous espais que a poc a poc han anat prenent forma, com ara un lloc on organitzar grans concerts populars, un edifici per a congressos de gran abast o un nou edifici per a l'exposició de referència del Museu de Ciències Naturals.)

Bibliotheca Alexandrina, sales de lectura

La visita a la Bibliotheca Alexandrina havia estat concertada feia alguns mesos i el "pare" del projecte de la renovada biblioteca, Mostafa El-Abbadi va rebre el nostre grup. Mentre esperàvem que ens rebés, en un sofà del vestíbul esperava també una parella amb dues criatures, que ens miraven i semblava que parlessin de nosaltres. Jo, que no segueixo els fets de la jet set espanyola, no sabia qui eren, però després em van dir que eren Ágatha Ruiz de la Prada i Pedro J. Ramírez i que anaven rondinant perquè deien que a ells havien de rebre'ls abans que a nosaltres. Deu anys després penso si la parella Ruiz de la Prada-Ramírez no devien visitar també un lloc on va anar el nostre grup: el monestir de Sant Menna. Nosaltres hi vam anar per la relació existent entre aquell monestir, que es troba en el desert, a 140 km d'Alexandria, i el poble de Sentmenat, en el Vallès Occidental, on vivien dues persones del nostre grup. El nom d'aquest poble deriva del del seu patró, Sant Menna, al qual hi té dedicada l'església. I ves per on, el nom sencer de la dissenyadora i aristòcrata (entre altres títols té el de marquesa de Castelldosrius) que esperava per visitar el professor El-Abbadi es Ágatha Ruiz de la Prada i de Sentmenat.

Lynn Margulis i Pere Villalba signen a la Biblioteca d'Alexandria

No sé si, perquè en el nostre grup hi havia erudits del món clàssic, com ara Pere Villalba, traductor al català d'algunes obres de Cal·límac per a la la col·lecció Bernat Metge, i una científica de renom internacional --la biòloga nord-americana Lynn Margulis (1938-2011)-- o senzillament perquè era costum de la Biblioteca envers els visitants estrangers, però el cas és que, després de ser rebuts pel professor El-Abbadi, ens van convidar a fer sengles visites guiades a la Biblioteca i els centres i museus associats. A mi, com a representant de l'Associació Catalana de Comunicació Científica --aleshores n'era vicepresidenta-- també em van rebre en el gabinet de comunicació i em van proporcionar informació per fer després l'article per al diari AVUI.

En deu anys, el fons de la Bibliotheca Alexandrina ha augmentat molt i d'aquells 500.000 de llibres que contenia a finals de 2003, s'ha passat a milions, especialment gràcies a un donatiu de 500.000 llibres --tants com els que tenia el 2003-- que va rebre de la Biblioteca Nacional de França el 2010 i que va convertir-la en una de les principals biblioteques francòfones del món.

Segons llegeixo en l'anunci de la conferència d'Ismail Serageldin, el director de la Bibliotheca Alexandrina "aportarà les seves reflexions sobre com repensar els museus i les institucions de patrimoni i coneixement en un futur dominat per les noves tecnologies". És cert que les noves tecnologies han causat molts canvis en tots els àmbits, i que les institucions que han sabut adaptar-s'hi n'han tret força profit i en molts casos han ampliat els seus objectius i el ventall de les seves activitats. La Bibliotheca Alexandrina, per exemple, té entre els seus projectes el de ser una rèplica (mirror) de l'Arxiu d'Internet, que conté la memòria de totes les pàgines web desenvolupades a Internet des de 1996. L'Arxiu d'Internet original es troba a San Francisco i el de la Biblioteca d'Alexandria és el primer que va establir-se fora dels Estats Units. Els aparells que es fan servir amb aquesta finalitat tenen una memòria que es mesura en petabytes. 1 petabyte (o 1 PB) equival a 10 elevat a 15 bytes, és a dir, 1.000.000.000.000.000 bytes o un milió de gigabytes. I el paper dels museus en el futur serà debatut el mes d'octubre d'enguany a la Bibliotheca Alexandrina, en el  Congrés Anual del Consell Internacional de Museus.

Potser us interessarà:
- Bibliotheca Alexandrina. Web oficial de la Biblioteca.

- Viatges i llibres (aquest blog, 21.12.2007). Sobre les visites a llocs emblemàtics que apareixen en obres literàries, com l'Hotel Cecil d'Alexandria.
- Alexandria, Kavafis i Ítaca (aquest blog, 30.08.2004). Tot recordant alguns detalls del viatge a Alexandria.

Fotos: M. Piqueras (desembre 2003)

Els altres catalans de 2014

Font de 1905 a la Torrassa

Últimament camino bastant per l'Hospitalet de Llobregat, de Collblanc a Santa Eulàlia, tot travessant el barri de la Torrassa. Són llocs dels quals parla Paco Candel en el seu llibre Els altres catalans, al qual vaig referir-me fa un parell de mesos en aquest blog. L'Hospitalet és una ciutat que va créixer enormement amb les onades migratòries que van arribar a Catalunya al llarg del segle XX. Especialment amb les dels anys vint, amb motiu de l'exposició de 1929, i després amb les de la postguerra, que es diu que estaven propiciades pel franquisme, per diluir Catalunya i fer-la més espanyola (això de voler espanyolitzar els catalans no s'ho ha inventat el ministre Wert).

El centre neuràlgic de la Torrassa és la plaça Espanyola, on hi ha l'església dels Desemparats. Hi ha una font amb una estructura que sempre que la veig em fa pensar en l'entrada a les clavegueres de Viena que es veu en El tercer home. Dues inscripcions a un costat i l'altre de la font n'expliquen la història. En una diu (ho copio literalment):  "CONSTRUIDA ESTA FUENTE PARA FAVORECER EL DESARROLLO DE LA TORRASA ZONA DE ENSANCHE DEL HOSPITALET MODERNO LAS AGUAS SE DESTINARAN EXCLUSIVAMENTE A SERVICIO DOMESTICO DE SUS HABITANTES", I en l'altre costat (tampoc hi ha puntuació): "EN EL AÑO 1905 VARIOS PROPIETARIOS COSTEARON Y CEDIERON GRATUITAMENTE ESTA FUENTE AL MAGNIFICO AYUNTAMIENTO CONSTITUCIONAL DE ESTA VILLA SIENDO ALCALDE DON JOSE PARERA Y SECRETARIO DON JOSE PRATS".

Recordo que fa molts anys es deia que la Torrassa era la Múrcia chica, perquè s'hi va establir molta gent arribada de Múrcia. De fet, quan jo era petita, dir que algú era mursianu significava que era emigrant del sud; després hi havia els castellans, que eren tots els que parlaven castellà sense cap dels accents del sud excepte els gallecs. (La meva mare es va casar amb un 'castellà' i aleshores era cert; venia d'un poble de la Manxa, que en aquella època formava part de Castilla la Nueva.) En passar aquests dies per aquells carrers de l'Hospitalet, em costa identificar cap fesomia que pugui ser murciana o andalusa entre les cares de les persones amb qui em creu. La majoria són latinas, però no pas del Laci, sinó de l'Amèrica Llatina, del continent i de les illes del Carib. També hi ha bastants immigrants de països àrabs, entre els quals molts pakistanesos.

A la plaça Espanyola, convertida ara en zona de vianants, juntament amb alguns carrers del voltant, hi ha jocs per a la mainada, algunes terrasses de bar i alguns bancs per seure sota els arbres. Els diumenges i dies de festa les terrasses solen ser plenes i tampoc allà descobreixo gairebé mai una cara "d'aquí". I em pregunto: què se n'ha fet, de la gent que vivia en aquests barris? Perquè la gran onada d'immigració que els ha omplert les darreres dècades ocupa un espai que abans ocupaven altres immigrants i els seus descendents. Evidentment, dels que van venir durant els anys vint, no crec que en quedi cap; potser alguna persona que hagués vingut de petita amb els pares. Però, on són els seus fills, néts i besnéts? I on són els que van venir després de la guerra o en la dècada de 1960? Tenint en compte que l'arribada massiva d'immigració estrangera a Catalunya s'ha produït en la darrera dècada, és ben curiós que en tan poc temps hi hagi hagut un recanvi en la població d'aquests barris. O és que potser les cases on ara viu tota aquesta gent eren buides?

Botiga al carrer Llobregat. Por mayor y "de tal"

La presència de tanta immigració en aquells barris de l'Hospitalet els dóna un aspecte que abans, tot i que jo no els coneixia, estic segura que no tenien. Em refereixo al comerç: nombrosos locutoris (telèfon i Internet) i botigues per enviar diners a l'estranger; perruqueries --d'home o de dona o mixtes-- com les barberies que hi ha pel Raval, que semblen més un club amb butaques i sofàs on la clientela fa petar la xerrada; petits supermercats i botigues de fruita amb mercaderies que fa deu anys era impensable que es poguessin comprar, no ja a l'Hospitalet, sinó a la cosmopolita Barcelona (alguna cosa potser a la Boqueria); petits restaurants de noms com ara Ali Baba, on fan falafel i shawarma, que es pot comprar per endur-se, o algunes rostisseries latinas, on venen també plats preparats... I la majoria de botigues són obertes els set dies de la setmana.

Passo de vegades davant d'una escola. No l'he vista mai a les hores d'entrada o sortida de la mainada, però m'imagino que deuen ser, en una gran majoria, fills i filles dels nous habitants del barri. És el que es veu en les zones d'esbarjo infantil a la plaça Espanyola i en un petit parc que hi ja prop de l'estació del metro de Santa Eulàlia. Caretes amb trets amerindis o criolls, del nord d'Àfrica o del Pakistan.

Candel parlava en el seu llibre dels altres catalans. Però els fills i filles --en alguns casos algunes generacions més i tot-- de les diverses onades migratòries arribades a aquests barris al llarg del segle XX han deixat de ser el altres catalans. N'hi deu haver que s'hagin casat amb gent també immigrada; d'altres ho hauran fet amb persones nascudes a Catalunya. Però després d'unes quantes generacions tots són catalans. Avui dia, els nous altres catalans són aquestes persones arribades de tants països amb les últimes onades migratòries.

Quan Candel va escriure el llibre sobre la immigració, encara se sentia la paraula xarnego, que tenia un doble significat, en tos dos casos despectiu. Per una banda, era una manera d'anomenar els immigrants castellonaparlants. Però també eren xarnegues les persones filles d'una persona catalana i d'una altra no catalana. Jo, per exemple, era xarnega del segon tipus, tot i que mai vaig sentir-m'ho dir. Candel reprodueix en el seu llibre un poema titulat "El charnego", escrit per un poeta del poble, un home que havia arribat a Catalunya el 1941. És un poema que comença així:

Mira que llamarme a mí,
los de esta tierra, charnego.
¡A mí!, que más que ellos mismos
la adoro y estoy queriendo.
Yo, que vine a Barcelona
cuando aún era mozuelo,
y corría por mis venas
sangre ardiente como el fuego.

Dedica moltes floretes a la ciutat de Barcelona i acaba dient-li:

¡Ay!, Barcelona preciosa,
te quiero porque te quiero,
sin importarme qué diran
si soy o no soy charnego.

Si l'autor d'aquest versos encara es viu, avui dia ja no sentirà ningú que l'anomeni xarnego. Però és possible que, si surt fora de Catalunya, l'anomenin polaco.

Potser us interessarà:
- Candel, "Els altres catalans" i Nostra Senyora del Port (aquest blog, 03.03.2014)

Candel, "Els altres catalans" i Nostra Senyora del Port

Fa uns dies vaig rebre l'anunci d'un acte commemoratiu del 50è aniversari de la publicació del llibre Els altres catalans, de Paco Candel que es fa avui a l'Ateneu barcelonès (03.03.2014, 19.30). Això m'ha fet recordar com vaig conèixer l'obra de Candel. Jo tenia 17 anys i m'havia pres un any 'sabàtic' en els meus estudis després d'acabar el batxillerat (en realitat, van ser tres anys, no vaig reprendre els estudis fins als vint anys; i tampoc van ser una pausa completa, perquè vaig seguir estudiant francès, italià i alemany). La primera cosa que vaig fer aquell curs va ser inscriure'm per fer el servei social, l'equivalent femení al servei militar dels homes; no era obligatori, però era necessari per treure's el carnet de conduir, el passaport i per a algunes altres coses. Van enviar-me a fer la prestació del servei social al Asilo de Nuestra Señora del Port, que es trobava a la Zona Franca (en realitat, en el mateix recinte hi havia dos asils, un de nens i un de nenes, que estaven separats per un mur).

Tot i que durant uns mesos jo anava de dilluns a divendres al barri on vivia Paco Candel i que ell ja era un personatge conegut entre la gent del barri, jo no havia sentit mai el seu nom i no coneixia cap dels llibres que ja havia publicat. Un dia, el pediatre que va venir a visitar un dels meus germans malalts, i a qui feia anys que coneixia, em va preguntar què estava fent aquell curs i vaig explicar-li allò del "descans" en els estudis i que feia el servei social a l'Asil de Nostra Senyora del Port. Aleshores em va recomanar que llegís un llibre de Candel que parlava molt d'aquell barri i dels seus habitants: Donde la ciudad cambia su nombre. Casualment, vaig comentar-ho amb una amiga que a casa seva havia vist el llibre i me'l va deixar. Durant uns dies, va ser la meva lectura en el llarg trajecte que feia cada dia per arribar a l'Asil (jo vivia a Sarrià, però no hi havia cap mitjà que em portés directament a la Zona Franca i trigava una hora o més a arribar-hi).

Més que llegir, vaig devorar aquell llibre; em va atrapar de seguida. Per una banda, perquè el "paisatge" em resultava familiar; carrers per on passava cada dia, la parròquia al mig del barri, el cementiri en un extrem... Per altra banda, perquè els personatges i les seves històries eren molt peculiars, però reals. De vegades, mirava la gent que hi havia a l'autobús (una línia d'autobús que duia a la Zona Franca des de la plaça d'Espanya) i pensava si alguna d'aquelles persones no seria un personatge del llibre de Candel o fins i tot si no podria ser Candel un d'aquells homes (mai no havia vist una foto seva).

He de dir, que malgrat que anés cada dia a l'Asil de Nostra Senyora del Port, mai no vaig tenir contacte amb la gent del barri. Baixava de l'autobús en el passeig de la Zona Franca i, tot i que en el mateix passeig hi havia una porta d'entrada al recinte, era l'entrada a la part dels nens i jo havia de caminar per l'exterior fins a la porta oposada, en el carrer de Nostra Senyora del Port. Passava allà quatre o cinc hores i després feia cap a casa de nou amb l'autobús, el metro i el tren de Sarrià. De tota manera, si bé no vaig tenir contacte amb gent adulta del barri, entre les nenes a qui vaig tractar n'hi havia algunes que eren d'aquella zona, de famílies que vivien rellogades o en barraques o amb problemes socials (amb el pare o la mare a la presó, o víctimes de l'alcohol o la prostitució).

La causa que jo anés a parar a aquell asil per fer la prestació del Servei Social era que una de les monges que feien classe a les nenes estava malalta i no n'hi havia cap altra que la pogués substituir. Aleshores van recórrer a la Sección Femenina perquè els enviés alguna noia perquè els fes classe mentre la monja no es posés bona. I vet aquí que em va tocar a mi. Jo tot just havia acabat el batxillerat i, sense tenir ni idea del que era fer classe, vaig haver d'enfrontar-me a un grup de quaranta nenes entre nou i catorze anys i amb uns coneixements molt diferents. N'hi havia algunes que gairebé no sabien ni llegir ni escriure, mentre que d'altres ho feien molt bé i tenien coneixements que, en altres condicions, els haurien permès fer el batxillerat (cal dir que aleshores el batxillerat es començava als nou o deu anys).

Conservo d'aquells mesos records amargs i d'altres molt agradables. Per una banda, vaig adonar-me que aquell inframon que s'endevinava en l'obra de Candel era real. Jo era una nena de classe mitjana, que vivia en una família normal i a qui no havia faltat res. A aquelles nenes, en canvi, els mancava gairebé de tot, però especialment una cosa: amor. Me'n vaig adonar un dia que, a l'hora del pati, vaig passar la mà pel cap d'un petita que se'm va apropar a fer-me una pregunta. Va fer un gran somriure i, sense escoltar la meva resposta, va córrer a dir tota contenta a les seves amigues: "¡La señorita me ha tocado!"

De vegades, sense que jo els preguntés res, m'explicaven coses de les seves famílies. Per exemple, una de les més llestes --es deia Esther-- va dir-me que les seves companyes reien de la seva mare perquè es pintava. Un dia, no sé per quin motiu, va venir la mare i sí, anava molt pintada, d'una manera que en aquella època indicava que una dona es dedicava a la prostitució. Una altra nena --es deia Purita-- em va explicar que no podia veure el seu pare perquè era a la presó perquè havia matat l'àvia de la nena (no sé si l'home devia matar la sogra o la seva pròpia mare, no li ho vaig voler preguntar). A algunes, la família anava a buscar-les dissabte i les tornaven diumenge al vespre, però n'hi havia que no sortien mai d'aquells murs. Aleshores vaig preguntar a les monges si em deixarien que algun dissabte tragués algunes nenes de passeig, com a premi si es portaven bé. Ho vaig fer algunes vegades. Recordo que un dissabte en vaig dur tres o quatre fins al port, on van veure els vaixells i després vam passejar també per la Rambla. Han passat molts anys, però recordo encara aquells ulls que ho miraven tot amb admiració.

Moltes vegades, al llarg de la vida, he recordat l'Esther i la Purita, dues nenes amb un caràcter molt dolç i que haurien estat estudiants brillants si en comptes de néixer al barri Chino una d'elles i l'altra en una família pobra i desestructurada, haguessin nascut en el si d'una família normal i haguessin pogut anar a una escola corrent. I penso si, potser, en fer-se grans, devien poder sortir de l'ambient on van néixer o si hi van quedar atrapades. No ho sabré mai, però m'agrada imaginar que la seva vida ha estat molt diferent a la que van conèixer de petites.

No parlaré de la meva tasca com a "docent" aquells mesos, perquè va ser molt dura. Em costava mantenir l'ordre i no sabia què fer per mantenir les alumnes callades a classe. A més, era impossible explicar una cosa i que totes l'entenguessin; no podia fer un dictat a totes perquè n'hi havia que gairebé no sabien escriure. Al final vaig dividir la classe en diversos grups. A algunes els posava a fer sumes, restes i multiplicacions mentre feia un dictat a les que escrivien relativament bé. Però els dies que estaven esvalotades semblava impossible que hi pogués haver un moment de silenci a la classe. Fins que vaig trobar la manera que estiguessin més calmades. Vaig decidir que la darrera estona de la jornada --era la pitjor-- els explicaria una història, amb la condició que durant el matí es portessin bé. De les històries que els vaig explicar, la que recordo que els va agradar més va ser la vida de Sant Martín de Porres. No sé per què se'm va acudir, potser perquè n'havien fet recentment una pel·lícula i perquè al meu germà petit li havien regalat un llibre amb la història d'aquest sant americà. Tot i que les coses van anar millor, de vegades em sentia impotent davant d'algunes nenes molt rebels i m'entraven ganes de plorar --i de desertar del Servei social i de la seva prestació-- si bé em reprimia perquè no pensessin que era més feble que elles.

El cas és que, en acabar el període de tres o quatre mesos de la prestació, malgrat la tranquil·litat de no tenir ja aquella responsabilitat, trobava a faltar les meves nenes de l'Asil i les vaig anar a visitar en alguna ocasió. Les monges em van convidar a anar-hi el dia que hi havia celebració de comunions, amb algunes de les meves ja exalumnes que la feien. Potser va ser aleshores quan vaig conèixer la mare "pintadeta" d'una d'elles.

I vaig seguir llegint les obres de Candel, el cronista d'aquell barri. Recordo el llibre Dios la que se armó, en què descrivia els problemes que va tenir quan la gent del barri va llegir Donde la ciudad cambia su nombre --això els que en sabien, de llegir; d'altres en van tenir notícia a través dels que l'havien llegit. Per al llibre s'havia inspirat en personatges i històries reals i molts que s'hi van veure retratats i no gaire ben parats es van enfadar molt amb ell. Amb el temps, però, Candel va esdevenir una institució en el barri de Nostra Senyora del Port, admirat per tothom i la veu de moltes persones sense veu. Va entrar en política i va ser senador per l'Entesa dels Catalans i regidor de Cultura de l'Ajuntament de l'Hospitalet.

El 1964 Edicions 62 va publicar el llibre de Candel que segurament és més recordat i del qual enguany es celebra el cinquantenari: Els altres catalans. El vaig regalar a la meva mare i les dues vam llegir amb fruïció aquell assaig sobre la immigració escrit per una persona que també va ser immigrant. Altres obres seves que recordo són Hay una juventud que aguarda, Han matado un hombre, han roto un paisaje, La carne en el asador... Veient el web de la Fundació Candel, m'adono que existeix una edició no censurada d'Els altres catalans (Edicions 62, 2008). Com que no sé on ha anat a parar aquella edició que vaig comprar el 1964, potser buscaré aquesta edició amb els passatges que la censura de l'època va obligar a suprimir.

Actualització 07.04.2014
No he hagut de buscar l'edició censurada. Vaig comprar-la amb el diari ARA fa algunes setmanes i ja és en la pila dels llibres a mig llegir de la meva tauleta de nit.

Hi havia una vegada... Lynn Margulis

Des de fa algun temps tinc en un costat d'aquest bloc la imatge de la coberta d'un llibre amb un dibuix molt bonic de l'il·lustrador Carles Puche. El llibre es diu Once Upon a Time Lynn Margulis (Hi havia una vegada Lynn Margulis) i clicant al damunt de la imatge (la del costat, no la que he posat en aquesta entrada del blog) s'hi pot accedir al contigut en pdf i es pot descarregar gratuïtament. Si algú desitja tenir el llibre en paper, també hi ha l'opció de comprar-lo.

El llibre està dedicat a la biòloga nord-americana Lynn Margulis (1938-2011), que va tenir molts lligams amb la nostra terra, i recull el testimoni  de persones que la van conèixer i tractar. La coordinadora de l'obra, Carmen Chica, és segurament una de les persones que millor van conèixer Lynn Margulis i els dos últims anys ha fet un gran esforç per reunir els 26 textos que conformen el llibre. Hi ha des del testimoni del seu company i col·laborador durant gairebé trenta anys, Ricard Guerrero, i de la mateixa coordinadora del llibre, fins al de persones força joves, que la van tractar els darrers anys de la seva vida. Són textos que recorden la científica, però també la dona, la gran dona que va ser Lynn Margulis. Qui no l'hagi tractada podrà pensar que l'obra és una hagiografia, que tothom en parla bé perquè hi tenien amistat i perquè de la gent morta sempre se sol parlar bé. Però si es llegeix en detall es veu que també hi surten algunes particularitats del seu caràcter que de vegades podien ser xocants i poc ortodoxes. Tanmateix, la seva generositat, la seva genialitat, el seu bon humor habitual, la seva predisposició a ajudar la gent eclipsaven els defectes que pogués tenir.

Algunes persones m'han comentat que els agrada molt el dibuix de la portada del llibre. A mi, també. El dibuix representa Puffer's Pond, un estany als afores d'Ahmerst (la població de Massachusetrts en què vivia Lynn Margulis), on ella anava a nedar sempre que podia a primera hora del matí. Sovint hi anava en bicicleta i en el passeig l'acompanyava el seu gos Roosevelt, que era una institució en el poble. No he visitat Amherst a la tardor, però n'he vist fotografies en les quals els arbres tenen aquestes tonalitats rogenques que alguns mostren en el dibuix. Puffer Pond, aquest indret tan estimat per Lynn Margulis, és el lloc on la família de Lynn Margulis va escampar les seves cendres.

Puffer's Pond, Ahmerst (Massachusetts), març 2012

Lynn Margulis, 2003

Jo vaig conèixer Lynn Margulis el 1987, en una de les seves estades freqüents a Catalunya. En el despatx d'Isabel Esteve, en el Departament de Microbiologia de la Universitat Autònoma, encara hi havia a la porta un cartell amb el nom "Lynn Margulis", perquè feia poc que havia fet un sabàtic en aquell departament i havia compartit despatx amb aquella professora. Era el novembre de 1987 i feia uns mesos que jo havia començat a col·laborar amb el grup que dirigia Ricard Guerrero i del qual formava part Isabel Esteve. Aquell mes, el Museu de la Ciència de "la Caixa" --encara no es deia CosmoCaixa-- va celebrar unes jornades sobre evolució i la teoria de Gaia. Per a mi, que durant disset anys havia estat bastant apartada del món de la ciència i de la recerca, aquells dies van ser aclaparadors, però alhora molt satisfactoris. A més de Lynn Margulis, vaig poder conèixer James Lovelock --el "pare" de la teoria de Gaia-- Ricard Amils --expert en ecosistemes de condicions extremes, com se suposa que podien ser les de la Terra primitiva o actualment les de Marta-- i altres científics que durant uns dies van explicar històries que em van semblar --i encara m'ho semblen-- fascinants i de les quals eren protagonisites els microbis.

Tot i que quan vaig estudiar biologia, la microbiologia ja va ser una de les meves assignatures predilectes, el 1987 --i gràcies sobretot a Lynn Margulis-- vaig començar a veure el món microbià amb uns altres ulls. Em vaig adonar del gran paper que aquests minúsculs éssers vius han tingut en l'evolució de la vida i del que tenen actualment en el seu manteniment. Ella també em va fer entendre la importància de la cooperació en l'evolució, una idea que semblava contradir les tesis de Darwin, sobre la supervivència dels més dotats en una lluita per la vida, però que en el fons és completament compatible amb el darwinisme.

Ha estat un privilegi comptar amb l'amistat de Lynn Margulis; un privilegi compartit amb moltes altres persones, perquè era una dona que allà on anava deixava nous amics i amigues. Un grapat d'aquests amics i amigues vam acceptar amb molt de gust de difondre el nostre record i dedicar un petit homenatge a aquesta dona, que ha quedat recollit en el llibre Once Upon a Time, que demà, 5 de febrer de 2013, es presentarà a l'Ateneu Barcelonès, en un acte obert a tothom. Hi parlarem algunes persones i unes altres ens presentaran les seves obres audiovisuals relacionades amb Lynn Margulis. El programa és el següent:

Allò que tal vegada s'esdevingué

Sessió en record de Lynn Margulis i presentació del llibre Once Upon a time

Programa
Cercant la veritat, Carme Puche, vídeo, 6 minuts
Una visió de Lynn Margulis, Mercè Piqueras, 10 minuts
Lynn i l'aventura de la vida, Carmen Chica, 10 minuts
Los bichitos preferidos de Lynn, Rubén Duro, vídeo, 10 minuts
El dia que vaig conèixer Lynn, Ramon Folch, 15 minuts
Goddess of the Earth, vídeo NOVA (1986), 2 minuts
Vida vívida, Ricard Guerrero, 15 minuts
Tot escoltant Schubert, Nicole Skinner, vídeo, 4 minuts

Lloc: Ateneu Barcelonès, Sala Verdaguer. C/ Canuda, 6. Barcelona
Dia i hora: dimecres, 5 de febrer de 2014, a les 19.00

Tothom hi és convidat!

Potser us interessarà:

- Sobre Lynn Margulis / About Lynn Margulis (aquest bloc, 23.11.2011; última actualització, 04.02.2013). Recull d'enllaços a articles i vídeos sobre Lynn Margulis en diferents llengües --la majoria en anglès, català o castellà-- i de la majoria dels articles que ella va publicar i que estan disponibles a Internet.

Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley

"Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley." Així comença Rebecca, novel·la escrita per Daphne du Maurier (1907-1989). La frase, però és més recordada per l'actriu que la pronunciava en la versió cinematogràfica que en va fer Alfred Hitchcok. Si més no, quan avui he llegit que havia mort Joan Fontaine, m'han vingut a la memòria aquestes paraules, amb què també començava el film.

A Rebecca, Joan Fontaine va interpretar un personatge del qual no se sap el nom. És la segona esposa de Maximiliam De Winter i al llarg de la novel·la ningú l'anomena mai pel seu nom. És simplement la "Sra. De Winter"; la segona, perquè la primera Sra. De Winter va ser Rebecca. I si el personatge interpretat per Joan Fontaine no tenia nom, l'altra protagonista del film, Rebecca, no té actriu que la interpreti, malgrat que en ella es basi tot l'argument .

Rebecca, que és morta, és sempre present en aquella mansió --Manderley-- i en la ment de les persones que hi viuen. La seva història és una mica recargolada i més pròpia d'una novel·la de Charlotte Brönte (en algunes coses recorda Jane Eyre) o d'alguna altra autora del segle XIX que no pas d'un llibre publicat el 1938. Però la recordo molt ben escrita i d'aquelles que t'atrapa la seva lectura. De fet, és un llibre que ha esdevingut clàssic i se'n segueixen fent edicions.

Quan vaig llegir la novel·la, ja havia vist la pel·lícula i vaig agafar el llibre de la biblioteca de l'Institut Britànic amb una mica de prevenció. Però em va agradar i em va semblar que no hi havia diferències --o si n'hi havia eren mínimes-- entre el llibre i el film. O si més no, amb allò que jo recordava de la Rebecca de Hitchcock.

Joan Fontaine (1917-2013) era el nom professional de Joan de Beauvoir de Havilland. Era germana d'Olivia de Havilland (1916-), també actriu. Segons la Viquipedia, Joan va canviar-se el nom perquè la mare, que preferia Olivia, no va voler que Joan fes servir el cognom familar. De fet, sembla que, per aquesta preferència de la mare, les dues germanes no van mantenir una relació massa cordial. Quan les dues van ser seleccionades per a l'Oscar a la millor actriu de 1941 (Olivia de Havilland per Hold Back the Dawn, que a España va titular-se Si no amaneciera, i Joan Fontaine per Suspicion, que a España va titular-se Sospecha), va ser la més jove, Joan, qui se'l va endur. Cinc anys més tard, Olivia va rebre l'estaueta de l'Academia pel seu paper en el film To Each His Own (La vida íntima de Jody Norris en la versió doblada al català per a TV3).

Llegir la filmografia de les dues germanes m'ha fet recordar pel·lícules vistes fa molts anys. Recordo molt bé quan vaig veure Si no amaneciera al cinema Roxy, a la plaça Lesseps, perquè hi vaig anar amb una amiga meva i la seva mare. Era per a majors de setze anys i nosaltres en teníem 14, però les dues havíem fet una bona estirada i podíem passar per més grans. Tot i que els cinemes que no eren d'estrena acostumaven a fer la vista grossa sobre l'edat mínima per veure les pel·lícules, el Roxy era bastant estricte. La mare de la meva amiga ens va dir que calculéssim l'any en què hauríem nascut si tinguéssim setze anys; de vegades, el porter del Roxy, si sospitava que alguna noia que volia entrar a veure un film no autoritzat no tenia encara l'edat, li preguntava "quin any vas néixer?"

Tant Rebecca, com Si no amaneciera són dues pel·lícules que formen ja part de la història del cinema. Sense ocupar llocs destacats en els rànquings de films del segle XX, crec que val la penar veure-les i recordar-les.

Sobre pel·licules basades en la literatura i comentades en aquest bloc:
- Les nits blanques (05.11.2011), de Luchino Visconti i basada en una novel·la curta de Dostoievski.
- Cal que tot canviï perquè no canviï res? (05.06.2011) Sobre Il Gattopardo, també de Visconti, a partir de la novella de  Giuseppe Tomasi di Lampedusa,
- My Fair Lady i Pigmalió (23.01.2011) Adaptació cinematogràfica que George Cukor va fer de l'obra de teatre de Bernard Shaw.
- Caos calmo, el llibre (06.12.2008) Sobre el que pensa Sandro Veronesi de l'adaptació al cinema de la seva novel·la.