 |
| Carrer de L'Havana vieja |
He vist a Twitter una piulada d'una persona que es lamenta perquè ha vist esmicolat el seu somni de conèixer "la Cuba de Fidel amb Fidel" i afegeix unes etiquetes (
hashtags) elogioses per al
Comandante. En veure aquestes piulades he pensat que, si aquesta persona hagués conegut la veritable Cuba de Fidel, potser el somni que se li hauria esmicolat hauria estat el de veure el dictador cubà amb els ulls que el veu ara.
 |
| La Lectora corrent a La bodeguita del Medio |
Jo també tenia il·lusió per conèixer la Cuba de Fidel abans que ell desaparegués, però no pas perquè pensés que el país era millor del que serà després de la seva mort. (Era mera curiositat, de la mateixa manera que em va interessar la Líbia de Gadafi.) I no volia fer-ho anant-hi en un típic viatge d'agències, que és el pitjor tipus de viatge per conèixer qualsevol país. El 2002, amb la col·laboració d'una professora de la Universitat de l'Havana, vaig organitzar el meu viatge a Cuba; curt, només podia ser fora de Barcelona una setmana. La meva amiga em van convidar a fer una conferència a la Universitat per als alumnes d'un màster de toxicologia i em va buscar un hotel que tenia un acord amb la universitat. També em va posar en contacte amb un estudiant que, per un preu relativament mòdic --però que al final no ho va ser tant-- em podia fer de xofer alguns dies.
Vaig aprofitar el viatge per trobar-me també amb algunes altres persones que no coneixia personalment, però amb les quals tenia interessos comuns i hi havia tingut contacte per Internet: alguns traductors científics i gent del món de l'edició científica i una dona que col·laborava amb la Universitat per temes de salut i gènere, bastant coneguda en àmbits feministes internacionals.
Vaig visistar tres cases particulars en dies diferents i els ambients que hi vaig veure em van fer pensar que alguna cosa fallava en aquell país on teòricament tothom tenia els mateixos drets. La professora de la Universitat --catedràtica-- vivia amb el seu marit --metge d'un dels millors hospitals del país-- en un pis de dimensions molt reduïdes, on els pocs mobles que hi havia semblaven rescatats d'algun drapaire. L'edifici era molt vell, però potser no tant com semblava pel seu deterior, i a l'entrada hi havia un home que feia de porter i controlador de les visites que rebia el veïnat. La meva amiga em va convidar a dinar i el dia abans em va preguntar si m'agradava la carn de porc perquè pensava oferir-me un arròs amb porc. L'endemà em va costar identificar la carn de poc amb unes poques tires esfilagarsades de carn que sorgien de tant en tant d'algun punt del plat d'arròs.
 |
| Un edifici en el campus |
El dia abans vaig estar visitant el campus de la Universitat on treballava la meva amiga (ara ja deu estar jubilada, si és que els permeten jubilar-se), un lloc bonic, fora del centre, amb jardins, camps i molta vegetació al voltant dels edificis. El deganat era en un edifici colonial espanyol (havia estat la casa dels propietaris de la finca on ara hi ha el campus). Era molt bonic, però posaria la mà al foc que no s'hi ha fet cap reparació ni se n'ha pintat l'interior des que els seus propietaris van haver d'abandonar Cuba. A les parets, blanques, s'hi podien veure milers de taques de mosquits esclafats; els mobles es desmuntaven a la que els tocaves una mica; per seure vaig haver de provar diverses cadires fins que en vaig trobar una d'estable. Abans de marxar, vaig veure que hi havia un grup de gent fent cua al costat d'una finestra de la casa i la meva amiga em va demanar que esperés una estona. En tornar em va dir que la cua era perquè havien arribat diners i va anar a veure si n'hi donaven. O sigui, que no cobraven a final de mes, sinó quan anaven arribant diners al deganat. I això era en una universitat en el segle XXI.
 |
| Vist en el campus de la Universitat |
Pel campus vaig veure nois i noies que anaven amb coberts (cullera, forquilla i ganivet) cap a un edifici. Em va estranyar i la meva amiga em va dir que anaven a la cantina i que cadascú s'havia de dur el cobert, perquè la Universitat no en tenia. I em va confessar que no m'havia volgut ensenyar la cantina perquè era un lloc que estava en molt males condicions. No crec que estigués pitjor que alguns laboratoris que vaig veure o l'estabulari on em va dir que treballaven amb animals d'experimentació quan ens hi arribaven perquè en aquell moment no en tenien.
Un altre dia vaig anar a sopar a casa d'una parella que ell tenia un alt càrrec en un servei de publicacions del Govern i ella era biòloga del jardí botànic de l'Havana. Comparada amb el pis de la catedràtica, la llar d'aquesta parella, sense tenir cap luxe, era un palau. I es notava que en el rebost no els mancava de res. El mobiliari era auster, però molt digne.
També vaig sopar a casa de la feminista col·laboradora de la Universitat. Aquell vespre va convidar també una col·lega i dues dones nord-americanes que eren de visita a l'Illa en representació d'una associació de dones dels EUA. (Suposo que havien aconseguit el visat perquè era una associació més afí a les idees socialistes que no pas a les del Govern dels EUA.) I em sembla que per viatjar a Cuba ho havien hagut de fer a través d'un tercer país, perquè no hi havia connexions directes. El pis d'aquella dona estava situat fora del centre de l'Havana, a Vedado, en una zona d'aspecte residencial, prop d'un dels millors hotels de la ciutat i del
Malecón. Era petit, però molt acollidor i no hi faltava de res: a la cuina, tots els electrodomèstics que podrien trobar-se en un apartament a Miami; a la sala, una cadena musical i un televisor modern. I en un racó adaptat com a despatx, un ordinador Apple. El temps ha esvaït els meus records, però em sembla que em va dir que el seu marit tenia una professió que li pagaven en dòlars, cosa que li permetia comprar moltes coses que estaven vedades a la majoria de la població, com ara electrodomèstics i ordinadors moderns.
 |
| El cor de la classe em saluda |
També vaig visitar una escola a la qual anaven molts fills i filles de professors i personal no docent de la universitat. Em van cantar unes cançonetes patriòtiques que parlaven de la revolució i que em van sonar com si aquí, en temps de Franco, m'haguessin cantat el
Cara al sol.
Tot i que el meu viatge no havia estat organitzat per cap agència, tenia curiositat per conèixer la Cuba que es mostra als turistes i em vaig apuntar a dues excursions amb autocar: una d'elles a Varadero, la zona turística per excel·lència a uns 140 km de l'Havana capa a l'est; i una altra cap a l'oest de l'illa, per visitar Pinar del Río (la capital de la província del mateix nom) i Viñales, una vall que és
parc nacional de Cuba i que la Unesco va declarar patrimoni natural de la humanitat el 1999. L'organització de les excursions era feta des d'una agència del Govern i es notava que els guies estaven formats per mostrar una imatge del país que era molt diferent de la real. No sé si es creien tot el que deien o si recitaven la lliçó apresa perquè era el seu deure.
 |
| Hotel de luxe a Varadero |
A Varadero l'autocar ens va deixar en una platja, a costat d'un restaurant i el guia va dir que teníem algunes hores per gaudir del mar i després, si volíem, podíem dinar en aquell restaurant abans de tornar a l'Havana. A mi, tot i que gaudir d'un bany en aquelles aigües cristal·lins em semblava atractiu, m'abellia més conèixer el poble; al cap i a la fi, d'aigües cristal·lines i blaves com aquelles també en tenim a la Mediterrània. Amb una dona d'Alacant que formava part del grup vam decidir anar pel nostre compte a conèixer el poble i a visitar l'hotel més antic, on va començar el
boom turístic. Vam haver de caminar uns cinc quilòmetres al llarg d'aquella península gairebé paral·lela a la costa (a un costat, l'Atlàntic; a l'altre, la badia de Cárdenas) en direcció est fins a arribar-hi, però el passeig va valer la pena. Vam pujar al bar que hi ha dalt d'un petit, però molt luxós hotel (una casa de la dècada de 1930, coneguda com a
Mansión Xanadú), i vam prendre un
mojito davant d'una vista fantàstica de l'oceà. Es troba en una zona on hi ha grans complexos hotelers, amb tota de mena de luxes. Era gairebé indecent el contrast entre el luxe en aquella part del país i el que es veia caminant pels carrers de l'Havana. De tornada, vam pagar 5 dòlars cadascuna al xofer d'una furgoneta perquè ens portés allà on ens havia deixat l'autocar al matí.
 |
| Tabaquera a Pinar del Río |
La visita a Pinar del Río va ser decebedora. L'autocar ens va deixar davant d'una fàbrica de cigars i ens van concedir mitja hora per visitar-la. Vaig dir al guia que preferia dedicar aquell temps a passejar pels carrers del voltant i veure una mica la ciutat. Doncs no em va deixar marxar; va dir que l'excursió tenia un programa i que tothom s'hi havia d'ajustar. Resignada, vaig entrar a veure com feien els cigars. Els visitants desfilaven per les sales on hi havia unes dones --les
tabaqueras-- que treballaven com autòmats separant les fulles de tabac, plegant-les i embolicant-les fins a donar-li la forma del cigar. I mentre la gent passava al seu costat, algunes, sense deixar la seva tasca, demanaven en veu baixa: "
Por favor, un dólar para comprar leche para mis hijos". La segona i última parada en aquella ciutat va ser a una fàbrica de begudes alcohòliques, però únicament per entrar a la botiga on la gent podia comprar rom i altres begudes fetes a partir d'aquest licor.
 |
| Mural de la Prehistòria, en el parc de Viñales (gener 2002) |
Per sort, la passejada pel parc natural va compensar la meva frustració de no poder passejar per Pinar del Río. La província de Pinar del Río, que és la més meridional de l'illa, està recorreguda per un sistema muntanyós, com si fos una espina dorsal i el paisatge és molt bonic, amb muntanyes no molt altes i de formes arrodonides que anomenen
mogotes. Com que es tracta de roques calcàries, les aigües subterrànies han anat dissolent la pedra i en aquella regió hi ha també moltes coves. En el
mogote Dos Hermanas vaig poder veure el "mural de la Prehistòria", que diuen que representa l'evolució. És un enorme mural (uns 120 metres d'amplada) pintat el 1961 per un deixeble del muralista mexicà Diego Rivera.
 |
| Un carrer de l'Havana |
Durant la meva visita a Cuba vaig recordar en més d'una ocasió una cosa que, sobre el poble cubà, m'havia dit Andreu Alfaro uns anys abans. Em va dir que admirava els cubans per l'orgull que tenien de pertànyer al seu país. Que eren els únics capaços de passar privacions, fins i tot fam, però sense perdre l'orgull de ser cubans. Ho vaig recordar en parlar amb algunes persones. Per exemple, l'editor científic, en passar pel Malecón, on cases molt boniques estaven pràcticament en ruïnes em va dir que, a causa de l'aire del mar, aquelles façanes caldria pintar-les cada cinc anys perquè estiguessin en bones condicions (jo vaig pensar que segurament feia més de cinc dècades que no havien vist la pintura). També em va dir que, a Cuba, potser no podien tenir luxes, però que no hi havia pobres demanant pels carrers. Vaig explicar-li el cas de les
tabaqueras que demanaven un dòlar per comprar llet per a la mainada i em va replicar que devia ser una excepció i que no tenien dret a fer-ho perquè guanyaven un sous molt bons.Li hauria pogut parlar de la quasi misèria que vaig veure a la casa d'una catedràtica, però ho vaig deixar córrer.
De tota manera, pel que vaig veure, i malgrat les moltes carències, em va fer l'efecte que hi havia necessitats bàsiques que estaven cobertes per a tothom. Però era evident, perquè m'ho van confessar, que, tot i no passar gana, menjar carn era un luxe que molts pocs es podien permetre. I el que em va semblar molt greu era que, en un estat que es declarava socialista i proclamava la igualtat, hi hagués diferències de classes tan marcades com les que vaig observar.
Torno a la piulada de Twitter que m'ha dut tots aquests records de la meva visita a Cuba. Deia el piulador que Castro no ha tingut la culpa de l'embargament nord-americà. És cert que no va ser una decisió seva, però sí que ha tingut la culpa de la manca de llibertat que ha patit el país durant tantes dècades. L'ideal de la revolució --que aquí molta gent va seguir amb il·lusió o si més no interès-- era la justícia social, però sense llibertats, la justícia és impossible. Quan jo era jove, aquí hi havia els qui s'emmirallaven en la Unió Soviètica per defensar la justícia social i també somiaven a visitar aquell país. D'altres s'emmirallaven en l'Israel dels quibuts i somiaven a anar-hi durant un temps. El temps, però, va demostrar que aquells sistemes tenien molts punts febles.
Ara hi ha la gran incògnita sobre el futur de Cuba. Amb la desaparició de Fidel Castro, haurà acabat el castrisme?
Epíleg
De les persones amb qui em vaig trobar durant aquella setmana passada a Cuba, una va fer tots els possibles per venir a viure a Europa o bé anar al Canadà, però no sé si ho va aconseguir. L'editor científic, malgrat la bona posició que ocupava en la seva professió i l'orgull pel seu país que sempre va manifestar, no va desaprofitar l'oportunitat que li va sortir d'anar a viure a Washington alguns anys després. Fa anys que no tinc notícies de la catedràtica de bioquímica. No sé com funciona la jubilació a Cuba, però aquí, malgrat la crisi, ella i el seu marit estarien cobrant cadascú una bona pensió.
Potser us interessarà:
Cuba en blanc i negre (aquest blog, 14.08.2012)
Fotos: M. Piqueras (excepte les que hi surto jo, però no recordo
qui les va fer; en alguns casos ni tan sols coneixia la persona que es
brindava a fer-me la foto). Cuba, gener 2002.
