TV3 i les sabates de les presentadores

Us heu fixat mai en les sabates que porten la majoria de presentadores de TV3? Tant si es tracta del Telenotícies com d'altres programes en què se'ls veu els peus, solen dur sabates de taló, que a l'hivern són tancades (de vegades duen botes) i molt estretes i punxegudes. Vegeu les que lluïa ahir, 24 d'agost, la presentadora del Telenotícies migdia:

Telenotícies migdia TV3 (24.08.2016)

És cert que duia els peus lliures, sense res que els comprimís, però l'alçada del taló fa que la presentadora estigui fent el telediari com si fos de puntetes. Us imagineu haver d'estar una bona estona a peu dret, de puntetes i amb el taló del peu repenjat en una minúscula plataforma posada damunt d'un llapis? Jo no ho suportaria.

Tenint en compte que és habitual que les presentadores vagin amb sabates de taló bastant alt, sempre tinc el dubte si és un requisit que els imposa TV3 o més aviat una decisió pròpia. Al cap i a la fi, pel carrer es veuen moltes dones que van també amb sabates excessivament altes. Quan jo era jove, si es volia anar elegant i 'ben vestida', calia dur sabates de taló. Per sort, això ja no és així i una dona pot ser molt elegant amb sabates planes o amb un lleuger taló. Jo vaig decidir ben aviat deixar de ser elegant i podria comptar amb els dits de la mà --i encara me'n sobraria algun-- les sabates amb un taló de més de tres centímetres que he tingut al llarg de la meva vida.

Sabates amb taló i plataforma (foto: M. Piqueras, 08.2014)

I si només fos la incomoditat, podríem pensar en allò que deia el refrany: per presumir, s'ha de patir. Però aquest tipus de calçat a la llarga causa problemes en el sistema locomotor, des dels peus fins a la columna vertebral. Els galindons (juanetes) i l'anomenat dit de martell són molt més freqüents en les dones que porten habitualment sabates de taló de punta estreta; el turmell pateix per mantenir l'equlibir del cos; el tendó d'Aquil·les es tensa i s'escurça; el tou de la cama, no és precisament 'tou' perquè els músculs es contreuen per ajustar-se a l'angle originat pels talons alts i poden escurçar-se i contracturar-se; els genolls pateixen una pressió excessiva, cosa que pot accelerar un procés d'artrosi; el centre de gravetat del cos es desplaça cap endavant i això causa una mala alineació dels malucs i la columna vertebral.

Aquestes setmanes els mitjans han comentat la prohibició francesa del burquini (vestit de bany que duen les dones musulmanes que habitualment es cobreixen el cap amb un hijab), perquè es considera un símbol de l'extremisme islàmic, que obliga la dona a cobrir tot el seu cos i també el cap. Mentre veia la presentadora del Telenotícies enfilada en aquelles sabates, pensava que, al cap i a la fi, el burquini que França prohibeix no perjudica la salut de les dones que el vesteixen. En canvi, els talons desmesurats que duia aquella noia i els que veig en aparadors de sabateries o en els peus de moltes dones pel carrer, sí que són un perill per a la seva salut i ningú no els prohibeix ni cap autoritat fa posar un anunci en les capses de sabates que digui: "Aquest calçat perjudica la salut." Ho sento, però quan veig una dona de puntetes damunt les seves sabates no veig l'elegància enlloc. Més aviat penso que és esclava d'una moda antinatural.

Sabates més venudes del catàleg de la sabateria virtual heels.com

Per saber-ne més:
- Los especialistas advierten que usar tacón de forma habitual puede causar daños irreversibles, per L. Ferro, La Vanguardia, 16.10.2012
- ¿Es perjudicial usar tacones muy altos?, a Fissioterapia, 13.08.2012

Converses al vol: sobre violència

De pa el cos s'alimenta, l'ànima de respecte

Diumenge passat, passejava pel carrer a una hora en què no hi havia gairebé ningú. Al meu darrere, un grupet de dones caminaven en la mateixa direcció. Amb el silenci, sentia la seva conversa com si fossin al meu costat. Per l'accent es notava que eren llatinoamericanes, potser d'algun país del centre del continent. Parlaven de violència i de les seves parelles. Una d'elles explicava que estava embarassada quan va abandonar el seu home a causa dels maltractaments. Deia que tenir en el ventre aquella criatura li va donar forces per fer-ho i que va dir al qui aleshores era el seu company --o potser marit-- que marxaria a algun lloc on mai no la pogués trobar --a ella i al fill-- que ja podia buscar-la fins i tot sota les pedres, que mai no els trobaria. L'home va dir-li que la criatura necessitava un pare, i ella va respondre que segur que en el món hi havia molts homes que podrien ser millors pares que ell per al seu fill i que, si no en trobava cap, no li importava, que el bebè estaria millor sense pare que amb un pare com ell.

Potser en aquells països la violència masclista es veu amb tolerància i fins i tot les dones l'accepten com un mal menor o com un efecte col·lateral de viure en parella. Al cap i a la fi, és el que passava aquí fins no fa moltes dècades. Deu fer uns vint anys, una amiga m'explicava que la senyora que anava a netejar-li la casa de vegades duia senyals de cops que li havia fet el marit i quan ella va dir-li que no havia de tolerar que el marit li pegués, l'altra el va disculpar tot dient: "Si no es malo, es que tiene mal vino. Pero cuando se le pasa es el hombre más bueno del mundo." Doncs em sembla que encara hi ha dones que toleren el mal vino dels seus companys, tot i que a poc a poc van entenent que el mal vino no és cap excusa per a la violència.

Una de les dones d'aquell grupet del carrer va explicar que, quan el seu enamorat va proposar-li de casar-se, va advertir-lo que mai no toleraria cap maltractament, ni físic ni psicològic i va dir-li que tingués en compte que no estaven en el seu país, on les dones encara eren considerades inferiors i propietat del seus marits. Que no gosés posar-li la mà al damunt per pegar-li ni voler limitar la seva llibertat, perquè només ho podria fer una vegada perquè ella agafaria les seves coses i marxaria.

No sé com va acabar la història d'aquesta segona dona; si la parella es va casar i, si va fer-ho, si vivien en harmonia. En arribar a la cantonada, jo vaig seguir endavant i elles van girar cap a la dreta.

Foto: Mural en el centre cívic Pere Quart, de Les Corts (Barcelona). El van fer un grup de joves del barri el Dia Internacional contra la Violència envers les Dones el 2015

Geosmina i l'olor de terra mullada

Pluja en un camí (foto domini públic)

No sé si ho he somiat o una amiga va dir-me fa anys que, si mai tenia una filla, li agradaria posar-li Geosmina, que era una paraula que li agradava molt. Jo també la trobo molt bonica, però no sé si en el món deu haver-hi cap nena que porti aquest nom. Com tampoc no crec que hagi nenes que es diguin Vanil·lina, Piperina, o Ionona que són paraules de la mateixa categoria que Geosmina.

Anit vaig pensar en el desig de la meva amiga. De fet, hi penso gairebé sempre que plou i sento l'olor de la terra mullada que m'entra pel balcó, o quan remoc la terra humida d'algun test o jardinera per canviar-li les plantes. Anit tenia el balcó obert quan va començar a ploure. De sobte va arribar-me aquella flaire, que no és altra que la flaire de la geosmina, un compost aromàtic produït principalment per Streptomyces coelicolor, un bacteri del grup dels actinomicets, que han estat molt estudiats pel seu peculiar metabolisme, que produeix moltes substàncies antibiòtiques (el nom de l'estreptomicina deriva precisament del bacteri que la produeix). En realitat, el nom oficial de la geosmina és (4S, 4aS, 8aR)-4,8a-dimetil-1,2,3,4,5,6,7,-octahidronaftalè-4a-ol, però, qui és capaç de recordar-lo? Per sort, els investigador que van aïllar aquesta molècula, el 1965, van anomenar-la geosmina, un nom d'arrels gregues que és molt descriptiu: olor de terra.

Estructura de la geosmina

La geosmina no es troba únicament en els sòls. És el compost que dóna a la remolatxa el seu gust una mica terrós. I la molècula que dóna a alguns vins sabors que es descriuen com de terra mullada o de fongs. També es troba en alguns peixos que fan olor 'de fang', com les carpes. El nas humà pot captar l'aroma de la geosmina al seu voltant en concentracions baixíssimes, de parts per bilió. Per això no és estrany que, quan s'allibera del sòl, amb la humitat de la pluja, en sentim immediatament la flaire.

Avui dia se saben moltes coses sobre la geosmina, però no està molt clara quina pot ser la seva funció i se n'han suggerit diverses. Per una banda, podria ser un mitjà de defensa, perquè alguns possible depredadors podrien sentir rebuig per aquella olor. Es diu que, en el desert, els camells podrien localitzar els oasis --per tant, llocs on poder beure aigua-- gràcies a l'olor de geosmina que es difondria per l'aire. I, en beure l'aigua de l'oasis, s'empassarien també espores del bacteri que produeix aquest compost aromàtic, que serien després expulsades en algun altre lloc on els camells defequessin. En alguns cactus, les flors podrien usar la geosmina per atraure els insectes, que hi acudirien en la cerca d'aigua i contribuirien a la pol·linització. Sembla ser que la aquest compost químic també podria ser l'inductor de la migració cap als rius de les anguiles, que neixen en el mar; la geosmina produïda per actinomicets de les ribes dels rius, seguiria el curs del riu i acabaria en el mar.

Guadalajara (Mèxic), desembre 2008. (Foto M. Piqueras)

Hi ha una cançó mexicana dedicada a Guadalajara, la capital de l'estat de Jalisco, que fa referència a les olors de la ciutat:

Guadalajara, Guadalajara,
Guadalajara, Guadalajara...

Tienes el alma de provinciana,
hueles a limpia rosa temprana,
a verde jara fresca del río,
son mis palomas tu caserío,

Guadalajara, Guadalajara
hueles a pura tierra mojada.

Fa alguns anys vaig anar a Guadalajara al desembre i no en recordo cap olor especial; però a l'hivern hi plou poc. En canvi, de juny a setembre hi cauen pluges intenses, després d'una primavera que sol ser molt seca. Per tant, és possible que s'alliberi a l'atmosfera molta geosmina i que, com diu la cançó, la ciutat faci olor de "pura tierra mojada".

De vegades es parla de la geosmina amb connotacions negatives. Es diu que el peix de riu capturat en zones on hi ha molts actinomicets pot fer pudor de fang. I que la geosmina pot accentuar la pudor produïda pels molins paperers. Potser depengui de la concentració amb què es troba a l'ambient. Jo no diria mai que l'olor que desprèn la terra després de la pluja és repulsiu. Al contrari, és un aroma natural que trobo molt agradable i que sovint em duu records de les pluges i tempestes estiuenques del Maresme, caigudes de vegades després de setmanes de sequera; de nits en què sentia la pluja colpejar la barana del balcó i en què les meves narius s'omplien d'aquella fragància que semblava indicar que la terra es despertava.

Per saber-ne més:
- The earth's perfume, per V. Baillie Gerritsen, a proteinspotligh (juny 2003)
- Geosmin, an earthly-smelling substance isolated from actinomycetes, per N.N. Gerber i H.A. Lechevalier (1965) Applied Microbiology, 13:935-938

Reflexions al voltant d'un granissat de cafè

Fa una estona he fet una pausa en la correcció d'un text i m'he assegut a la terrassa de casa a prendre un granissat de cafè, amb el soroll de fons de les cotorretes i d'una garsa que els feia companyia. De lluny, cada vegada que s'obria el semàfor de la Travessera de les Corts, m'arribava el brogit dels cotxes que, malgrat ser agost, segueixen sent més dels que el veïnat desitjaria que circulessin per aquell carrer. Per sort, els arbres que hi ha en la zona enjardinada davant de casa han crescut molt i la seva vista i el so dels ocells em fan oblidar per un moment --quan el semàfor és tancat-- que a pocs metres hi ha un carrer de molta circulació

El granissat de cafè és una beguda d'estiu que sempre m'ha agradat. Fa anys, a l'estiu molts bars tenien unes màquines amb granissat de cafè i de llimona, amb unes paletes que anaven girant per mantenir el producte amb la textura adequada, que no es convertís en un bloc gelat, que seria impossible d'abocar en el got. No freqüento massa bars, però avui dia no veig tantes màquines de granissat com n'hi havia algunes dècades enrere. I si n'hi ha, són més aviat de granissat de llimona. Per això, en veure un paquet amb quatre gotets de granissat a La Sirena, vaig decidir comprar-ne un, per tastar-los. En realitat, el que et vénen, més que un granissat, és un polo de cafè en forma de got. Indiquen que, per consumir-lo, cal deixar-lo unes hores a la nevera o bé ficar-lo uns 40 segons al microones. Aleshores adquireix la textura pròpia del granissat.

Avui no tenia canya --o palla, com es diu ara-- per prendre-me'l, que és com habitualment es pren el granissat i no he pogut veure aquell fenomen que m'ha intrigat sempre: com, a mesura que xucles, el granissat perd el seu color i al final, en el got només queda gel. Això mateix també passa en els polos, els gelats de pal que no són altra cosa que gel aromatitzat amb l'essència d'alguna cosa (la que dóna nom a la varietat del polo). De vegades he pensat que, si en xuclar, ens enduem primer el cafè, és perquè el punt de fusió de la solució de cafè deu ser més alt que el punt de fusió de l'aigua. Però, segons les receptes que he trobat per fer granissat, allò que es fa congelar és una mescla homogènia d'una infusió de cafè a la qual es pot afegir més aigua, que pot ser ensucrada, com una mena d'almívar. Perquè quedi la textura del granissat, cal impedir que es congeli en bloc i això es fa trencant de tant en tant --per exemple, amb un forquilla-- el gel que es va formant.

Aleshores, si és una dissolució de cafè en aigua, el cafè hauria d'estar repartit per igual en tot el volum d'aigua. Perquè, doncs, en xuclar, ens enduem cafè i aigua mentre que en el got va quedant només aigua sola gelada? És com si aspiréssim el cafè que es troba dins dels cristalls del gel. O potser no és dins dels cristalls, sinó al voltant?

Aquesta curiositat meva no és cap dubte existencial i no em treu la son. Però m'agradaria saber quina és la causa que, en xuclar, primer ens enduguem el cafè i al final en el got només quedi gel. Hauré de preguntar-ho a Claudi Mans, químic capaç d'explicar tot el que està relacionat amb l'alimentació. He buscat en el seu blog si hi havia dedicat algun article als granissats, però, si en té cap, no l'he sabut trobar. (Però hi he trobat una petita joia: com cuinar amb la rentaplats.)

Actualització, 09.08.2016
A través de Facebook, Claudi Mans m'ha aclarit el misteri. Per una banda, diu que, en les congelacions, el comportament no és sempre igual. Posa l'exemple de l'aigua de mar o aigua salada en general que, en congelar-se, el gel que es forma és d'aigua pura. No es poden fer glaçons d'aigua salada; es tindran glaçons d'aigua salada i, a més, cristallets de la sal que hi havia dissolta a l'aigua abans de congelar-se. Sobre el granissat diu:

Quan fas un granissat de cafè o una orxata granissada, el que es va congelant preferentment és l'aigua de la barreja, i el líquid amb el sucre i els gustos es va concentrant com a líquid. És el líquid que et beus, que s'escola entre els cristallets. Al final, et queda la massa de cristallets d'aigua gelada, sense color ni gust.

O sigui que, si ho entès bé, en xuclar amb la canya, no extraiem el cafè del gel, sinó que ens bevem un líquid que mai no ha format part del gel. Espero que Claudi Mans s'animi a explicar-ho en el seu blog --diu que mai no ho ha tractat-- perquè segurament que hi ha més persones que alguna vegada es deuen haver preguntat per què, en prendre un granissat, al final només queda gel en el got. I també podria ser tema d'algun episodi del Quèquicom.