Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rodoreda. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rodoreda. Mostrar tots els missatges

dilluns, 11 de juny del 2012

El gessamí de Mercè Rodoreda


Es clava el gessamí en ta cabellera,
regira els brins, les fulles arrecera
el vent vivent que el canyissar destria.

Mercè Rodoreda (del sonet XLII)

A partir d'aquest mes, cada divendres hi haurà visites guiades al jardí Mercè Rodoreda, aquell oasi en el Raval de Barcelona, on hi ha plantes que surten en les obres l'autora. Es troba a la Casa de Convalescència (carrer del Carme, 47), on té la seu l'Institut d'Estudis Catalans. És un jardí enlairat, al qual s'accedeix des de la primera planta del claustre de l'Institut. Les visites es faran en grups reduïts cada divendres al matí i caldrà concertar la visita per telèfon (932701621) o per correu electrònic (informació@iec.cat)

Entrada al jardí Mercè Rodoreda:

A la dreta, darrera la reixa, el jardí Mercè Rodoreda (maig 2012)
 
Algunes de les plantes que s'hi pot veure:

Cinerària (?) (juny 2012)


Magraner nan, flors (juny 2012)


 
Glicina blanca (maig 2012)


Camèlies (març 2011)


Nenúfar (abril, 2009)

Potser us interessarà:
- Pluja al jardí Mercè Rodoreda (aquest bloc, 10.06.2011)
- La glicina del jardí Mercè Rodoreda (aquest bloc, 11.04.2011
- El jardí Mercè Rodoreda, un oasi ciutadà (aquest bloc, 23.06.2008)

Fotos: M. Piqueras

divendres, 10 de juny del 2011

Pluja al jardí Mercè Rodoreda

Aquest matí, aprofitant un descans en les Jornades de Revistes Científiques que s'han fet aquests dies a l'Institut d'Estudis Catalans, he sortit al jardí Mercè Rodoreda, que es troba en el primer pis de l'Institut i és un oasi de tranquil·litat i pau en el Raval. Plovia i l'aigua lliscava damunt les fulles de les camèlies:


 
I una gota que no mulla
pel ventre verd d'una fulla
rellisca però no cau.
Mercè Rodoreda (de La cançó del diable)

En el petit estany, els nenúfars rebien l'aigua per tots costats. Allà es podia dir que plovia sobre mullat:

                             [...]els nenúfars
s'arrisquen palpitant sobre l'ensomni
dels estanyols on se condorm l'oratge.
Gabriel Alomar

Potser us interessarà:
- La glicina del Jardí Mercè Rodoreda (11.04.2011)
- Les camèlies de Mercè Rododera (21.02.2011)
- Donzella d'entre veles al jardí Mercè Rodoreda (20.04.2009)
- El jardí Mercè Rodoreda: un oasi ciutadà (23.06.2008)

Fotos: M. Piqueras (10.06.2011)

dilluns, 11 d’abril del 2011

La glicina del jardí Mercè Rodoreda

Quan la reunió que m'ha dut aquesta tarda a l'Institut d'Estudis Catalans ha acabat, he anat a veure com estava el jardí Mercè Rodoreda que hi ha a la primera planta de l'edifici, aquella mena de terrat enjardinat, amb plantes que surten a les obres de Mercè Rodoreda. La glicina que s'enfila pels arcs de la terrassa-jardí està florida; com que té encara la fulla petita, es veu millor com pengen els raïms de flors d'aquesta planta enfiladissa:

La glicina (Wisteria floribunda) és una planta d'origen japonès que s'ha escampat per molts països com a planta de jardí i se n'han obtingut molts varietats, amb flors de colors diferents, raïms de mides diverses i tipus de creixement variat. Una proteïna d'aquesta planta, del grup de les lectines, es fa servir en biotecnologia i medicina perquè s'uneixen a sucres de manera molt específica. Hi ha Laboratoris que venen reactius fets a partir de la lectina de la glicina.

Potser us interessarà:
- Les camèlies de Mercè Rodoreda (21.02,2010
- Donzella d'entre veles (20.04.2009)
- El jardí Mercè Rodoreda: un oasi ciutadà (23.06.2008)

diumenge, 21 de febrer del 2010

Les camèlies de Merce Rodoreda

Sempre que vaig a l'Institut d'Estudis Catalans m'agrada, si tinc temps per fer-ho, sortir un moment a aquell oasi ciutadà que és el jardí Mercè Rodoreda, situat en el primer pis de la Casa de Convalescència, seu de l'Institut. Gairebé sempre hi ha alguna planta florida o amb fruit. Els magraners, per exemple, o estan florits o tenen aquelles magranes petitones, típiques dels magraners silvestres, com de joguina. A la primavera, la glicina és com una pluja florida per qui passeja per aquell jardí. A l'estany, és freqüent veure-hi algun nenúfar en flor.

Tot i el goig que fa el jardí, les camèlies mai no acabaven d'aixecar el cap. Abans que les flors s'obrissin completament, semblava que comencessin a pansir-se. Finalment, però, hi deuen haver trobat la solució, perquè enguany tots els arbusts de camèlies estan esplendorosos i les flors sanes i ben descloses, malgrat el fred de les darreres setmanes.

vvvvvv

Camèlies del Jardí Mercè Rododera

La camèlia, tot i que sembli una planta tan nostra, és una planta naturalitzada. El jesuïta Georg Josephus Kamel, botànic i missioner, va dur la planta a Europa des de les Filipines. I Linné va posar-li el nom de Camellia, en honor d'aquest botànic. No sé quina espècie de camèlia és la que se sol cultivar en jardineria; em fa l'efecte que deu ser la C. japonica. Però hi ha una espècie del mateix gènere, per a la qual moltes persones --entre els quals m'incloc-- tenen una gran afició, de vegades gairebé addictiva: la Camellia sinensis, originària de la Xina però avui dia cultivada en moltes regions del món, pricipalment de clima subtropical o tropical. Molts milions de persones en el món prenen --prenem--, en algun moment o altre del dia, una o més infusions fetes a partir de les fulles d'aquesta planta.

Fins fa algunes dècades, aquí no hi havia molta tradició, però com més va més fàcil és trobar botigues especialitzades, que venen varietats diferents de les fulles de C. sinensis: l'especialitat blanca, la verda, la negra --la més corrent--, amb aromes diferents, de procedències geogràfiques també diverses... De vegades, quan en demano una infusió en algun bar o cafeteria, em sorprenen portant-me una carta amb les diferents varietats: English breakfast, earl gray, irlandès, amb llimona o altres fruites, de Ceilan, verd, verd amb fruites, blanc... quin be de déu de varietats de te!

En el Regne Unit, el te segueix essent la beguda nacional, de la qual es prenen uns 165 milions de tasses cada dia. Fins i tot tenen un Tea Council, per a la promoció del te i la difusió de la seva història. En el seu web es pot veure el comptador de tasses de te que va prenent la gent al llarg del dia.

No sé si algú deu haver provat mai a fer una infusió amb les fulles de les camèlies dels nostres jardins. Seria un doble aprofitament: per a la vista i per al gust (o triple, si les fulles seques de la camèlia de jardí fossin tan aromàtiques com les de la seva parenta C. sinensis).

Fotos. M. Piqueras (05.02.2010)

divendres, 8 de gener del 2010

L'èxit de "La plaça del Diamant" en italià

Llegeixo al Diari d'un llibre vell, que la versió anglesa d'un llibre de Mercè Rodoreda es troba entre els 25 llibres que opten al premi a la millor traduccions a l'anglès. Això m'ha fet recordar l'èxit editorial de la darrera versió italiana del La plaça del diamant. Fa un any, quan la publicació era recent, les ressenyes que se'n van fer ja feien pensar que podia ser un llibre d'èxit (en vaig parlar aquí). Però no sé si els seus editors imaginaven que arribaria a ser una obra de la qual haurien d'anar fent nombroses reimpressions al llarg del 2009.

El diari digital Affaritaliani.it, en la seva edició del 30 de desembre 2009, publica una entrevista a Lorenzo Ribaldi, director d'una petita editorial de Roma, La Nuova Frontiera, que va publicar La Piazza del diamante a finals del 2008. L'entrevistadora --Anna Casanova-- comença dient: "Hi ha llibres que deixen un senyal, que marquen. Hi ha llibres que imprimeixen, en el nostre imaginari literari, i per sempre, escenes i sensacions. Hi ha llibres que representen trobades úniques que custodiem a la nostra biblioteca i al mateix temps volem compartir amb tanta gent com sigui possible. Hi ha llibres que mai no s'obliden. La Piazza del diamante n'és un."

Les tirades dels llibres de La Nuova Frontiera solen ser d'uns 3000 exemplars. De La Piazza del diamante en van fer una tirada inicial de 2000 còpies i un any més tard en portaven ja... 40.000! A més de ser llibre més venut d'aquesta editorial, ha estat triat com a Llibre l'any pels oients del programa de llibres de Fahrenheit de Radio Tre. Quan l'entrevistadora pregunta a Ribaldi quins han estat els ingredients que han determiant aquest èxit, l'editor respon que la força del llibre rau "en la validesa i la universalitat de la història". Una història "que no està relatada de manera èpica ni heroica, sinó amb un ritme poètic" i que "revela moltes coses sobre les dones: explica un tipus determinat d'ànim femení que sembla molt fràgil però que després té una força increïble."

Durant el 2010, la mateixa editorial, que també té en catàleg El carrer de les Camèlies (Via delle camelie), traurà un altre llibre de Mercè Rodoreda: Aloma. Esperem que tingui també l'èxit que mereix.

dilluns, 20 d’abril del 2009

Donzella d'entre veles al jardí Mercè Rodoreda

Avui he anat a una reunió a l'Institut d'Estudis Catalans, Hi he arribat d'hora i he anat a donar un cop d'ull al jardí Mercè Rodoreda, aquell petit oasi del Raval on sempre hi ha alguna planta florida. A l'estany hi havia alguns nenúfars començant a obrir-se i un que era ja com la donzella d'entre veles de Pau Riba:


[...] si un estel indica un tros de cel serè
tu ets senyal que hi ha un clos
d'aigües tranquil·les;
i si l'estel senyala el nord i un camí cert
tu ets indici de repòs
i ànsies complides.

Pau Riba (El nenúfar)

Foto: M. Piqueras (20.04.2009)

dilluns, 5 de gener del 2009

La Repubblica i La plaça del Diamant

En Costas, el marit de la meva amiga Imma, m'envia des d'una gèlida Bolonya (amb la màxima sota zero i amb previsió de neu per a demà) la ressenya de La plaça del Diamant que va publicar el diari italià La Repubblica fa uns dies en la secció "Almanacco dei libri". L'autor de la ressenya (Marco Lodoli) escriu:

Tan bon punt he tancat La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, senzillament he pensat: he llegit una obra mestra. De sobte m'han entrat ganes d'anar a la llibreria, comprar-ne deu còpies i regalar-les a les persones que més m'estimo, alhora que cercava les paraules per a aquesta ressenya, per tractar de convèncer com més gent millor que llegeixin un llibre com se'n troben pocs a la vida. Massa entusiasme, l'impuls d'un moment per una novel·la que d'altra banda ja ha estat traduïda i publicada a Itàlia altres vegades en les darreres dècades sense massa enrenou, dirà algun setciències. Però cada llibre arriba quan ha d'arribar: La plaça del Diamant va ser escrit el 1960 per una autora catalana famosa a tot Espanya, però no a casa nostra, i ara és el seu moment. Per altra banda, també García Márquez, esmentat a la sobrecoberta, va afirmar: "La plaça del Diamant és al meu parer la novel·la més bella que s'hagi mai publicat a Espanya després de la guerra civil..."

En Costas m'explica que és un llibre que la Imma regala a totes les seves amigues italianes que passen per casa seva. Fa uns mesos jo en vaig regalar la versió castellana a una amiga americana que viu a Granada. I vaig recomanar-la a una finlandesa que volia que li recomanés novel·les catalanes que estiguessin traduïdes. Li vaig dir que no sé si està traduida al finès, però que podria trobar-la en anglès.

Deixant a banda l'interès de la història de la Colometa i el rerefons de la guerra i de la postguerra, La plaça del Diamant té el gran mèrit de la seva aparent senzillesa. Tot que avui dia a mi també em sembla una obra mestra, no sé si quan vaig llegir-la per primera vegada m'ho va semblar; que em va agradar molt, segur. Però potser la idea que jo tenia d'obra mestra aleshores no era la mateixa que tinc ara. Fa anys que la novel·la ha deixat de ser el meu gènere literari preferit, potser perquè moltes de les que he llegit (o intentat llegir) em cansen o m'han decebut. Donaria, però, qualsevol cosa per llegir una plaça del Diamant del segle XXI.

Actualització 07.01.2009
Gràcies a Xavier Caballé i el seu Diari d'un llibre vell, he anat seguint la pista per arribar al text que va escriure García Márquez sobre Mercè Rodoreda i la seva obra.

dijous, 23 d’octubre del 2008

Aloma, teatre musical

Dimarts vaig anar a la preestrena d'Aloma, la versió musical de la novel·la del mateix títol que va escriure Mercè Rodoreda. Crec que avui n'és l'estrena oficial. Vaig llegir Aloma fa molts anys i no en recordava bé l'argument. Amb les novel·les i contes de Mercè Rodoreda em passa com amb les pel·lícules de Woody Allen, que barrejo el record de moltes d'elles i arriba un moment que ja no sé què passava en quina pel·lícula (o llibre, en el cas de Rodoreda), però totes m'agraden. El fet que la companyia que preparava el musical fos Dagoll Dagom, i que estigui dirigida per Joan Lluís Bozzo ja era una garantia. Per tant, hi vaig anar convençuda que veuria un bon espectacle. I així va ser.

La història d'Aloma, la noia que deixa enrere l'adolescència i es fa una dona madura, que passa en uns mesos de la innocència a la responsabilitat, potser al jovent d'ara li sembli carrinclona, però cal considerar-la en el context històric de la Barcelona de la dècada de 1930 en què està ambientada. Vaig trobar molt bé el repartiment, i alguns números són d'aquells que després es recorden i cantussegen, com aquell de "les veles s'inflaraaaan, el mar ens portaraaà...", de Mar i cel, que em fa l'efecte que tothom que va veure aquella obra recordarà sempre. Com en altres obres realitzades per Dagoll Dagom, la música és en directe, cosa que s'agraeix.

El Teatre Nacional de Catalunya ha posat a YouTube un vídeo de presentació d'Aloma:



La recomanació d'una aficionada al teatre, però gens experta: aneu-hi, no us decebrà! (I a diferència d'Un dia. Mirall trencat, entendreu molt bé l'argument encara que no hàgiu llegit el llibre.)

dimecres, 17 de setembre del 2008

Aromes d'Andalusia?

Les darreres setmanes he vist en diversos passadissos del metro aquest cartell, que devia anunciar alguna exposició. M'ha cridat l'atenció que facin servir una buguenvíl·lea per anunciar "aromes d'Andalusia". Per dos motius: perquè no és una planta aromàtica i perquè no és una planta autòctona andalusa; ni tan sols de la península Ibèrica.

La buguenvíl·lea és un gènere de plantes de l'Amèrica del sud, que va ser descoberta al Brasil per un membre de l'expedició francesa que dirigia Louis Anton de Bougainville, del qual va prendre el nom. És una planta enfiladissa, amb la tija i les branques espinoses, molt ben adaptada a les regions mediterrànies, on dóna color a moltes parets i murs. A diferència d'altres plantes amb colors vius, la flor no és la seva part més acolorida. De fet, les flors són blanques i molt petites i es troben envoltades per unes fulles modificades (em sembla que típicament són tres), que reben el nom de bràctees i que són de color molt viu, fúcsia i vermell (les més freqüents), però també potden ser grogues, blanques o rosades.

Flors de buguenvíl·lea voltades per les bràctees
Foto: Catherine Munro, Vikimedia Commons

Per representar els aromes d'Andalusia amb una planta enfiladissa, hauria estat més lògic triar un gessamí (o llessamí), que és autòctona i desprèn una intensa i dolça flaire. Però les reines de les plantes aromàtiques mediterrànies són com a molt arbusts: la farigola, el romaní i l'espígol.

Gessamí del jardí Mercè Rodoreda (Barcelona)
Foto: M. Piqueras (setembre 2008)


Flor del gessamí
Foto: M. Piqueras (setembre 2008)

dilluns, 23 de juny del 2008

El jardí Mercè Rodoreda: un oasi ciutadà

Entre els fulletons informatius que hi ha a l'entrada de l'Institut d'Estudis Catalans, hi ha un tríptic dedicat a Mercè Rodoreda i els jardins. Inclou alguna fotografia i dibuix d'aquesta escriptora, una breu descripció de la seva obra i uns comentaris sobre la seva afició per les flors i els jardins. A més, fa referència al jardí Mercè Rodoreda, un dels pocs jardins penjants que hi ha Barcelona i que es troba a la primera planta de l'Institut d'Estudis Catalans, a tocar del pont que uneix l'Institut amb un dels centres que el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) té a Barcelona.

El jardí Mercè Rodoreda va ser inaugurat l'any 1988 i s'hi van posar plantes mediterrànies que agradaven a la Rodoreda. El tríptic n'indica algunes, però només fent-ne referència al nom. Crec que la publicació d'aquest fulletó ha estat una ocasió perduda per fer una mica de divulgació sobre les plantes que constitueixen aquesta mena d'oasi ciutadà tan bonic. Ja sé que hauria calgut més que un tríptic per escriure-hi el nom popular i científic de cada espècie, una breu frase i la fotografia. Però, caram, que som a l'any Rodoreda!

Algunes plantes del jardí Mercè Rodoreda:

Una labiada. Salvia, potser? (20.06.2008)

La glicina (Wisteria floribunda) en flor (11.04.2008)

La cinerària (Senecio cineraria) florida (20.06.2008)

Flors d'un magraner (20.06.2008)

Magraners amb els fruits (05.12.2007)

Fotos: M. Piqueras

dissabte, 21 de juny del 2008

Petita història de Mercè Rodoreda

La Petita història de Mercè Rodoreda és un llibre sobre una dona, Mercè Rodoreda, fet per dues altres dones, Marta Nadal i Pilarín Bayés, que han aconseguit una petita joia:


Suposo que aquest llibret (12 pàgines i les cobertes) està pensat per explicar la vida de Mercè Rodoreda a la mainada. No sé, però, si la mainada en gaudirà tant com ho fet jo llegint-lo i --sobretot-- contemplant-ne les il·lustracions de Pilarín Bayés.

Sóc una fan de Pilarín Bayés des que vaig començar a comprar a les meves filles i al meu fill els llibres il·lustrats per ella. Davant dels seus dibuixos em puc passar estones llargues. És com estar contemplant una obra del Bosco, amb tants de detalls, que no pots passar-hi de llarg (quan vaig al museu del Prado em reservo una bona estona per a la sala del Bosco). En aquest llibret, iniciativa de la Fundació Mercè Rodoreda (Institut d'Estudis Catalans), la Institució de les Lletres Catalanes i l'Institut Ramon Llull, he dedicat més estona a mirar-ne els 'ninots' que no pas a la lectura del text.

En molts llibres, les il·lustracions solen ser un complement del text. Aquí és al contrari. Els dibuxos són la biografia de l'escriptora, amb molts de detalls, i el text n'és el complement. Com deia la principi, una petita joia!

dimecres, 18 de juny del 2008

Montserrat Abelló, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

Ho llegeixo a Vilaweb. Montserrat Abelló ha rebut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Una bona notícia per començar el dia. Fa un parell de mesos esmentava en aquest bloc l'homenatge que les dones de Les Corts li van retre amb motiu del seu noventè aniversari.

Montserrat Abelló llegeix alguns poemes seus
amb motiu el Dia Internacional de les Dones 2008
Centre Cultural Les Corts, Barcelona
Foto: M. Piqueras


En les declaracions que ha fet Montserrat Abellò en relació al premi rebut, i que poden sentir-se i veure's en vídeo a Vilaweb, la poeta es lamenta que siguin tan poques les dones que l'han rebut. Diu "[el premi] no em fa sentir orgullosa, sinó més aviat m'entristeix de pensar que n'hi ha tantes que haurien pogut ser-hi i no hi són". (Les dones que l'han rebut abans que ella són Mercè Rodoreda i Teresa Pàmies.) I afegeix que això també s'esdevé en molts altres llocs encara. Mig divertida diu que ara li fan homenatges perquè ha arribat als 9o anys i diu que quan era jove i guapa no li feien mai fotos i ara que es vella i lletja --segons ella-- és quan les hi fan.

M'he alegrat que el 40è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes hagi estat per a Montserrat Abelló. I espero que en els propers quaranta anys siguin més de tres les dones que el rebin.

Un breu poema de Montserrat Abelló:

Serà potser només
en el darrer moment
en què tanquis els ulls
per sempre
que et serà donat conèixer
aquest únic secret
per força tan senzill
com quan al bat del sol
es desclou una flor.

I podeu veure i escoltar la seva autora que el recita:

dijous, 17 de gener del 2008

L'any Rodoreda

El 2008 és l'any Rodoreda, que commemora el centenari del naixement de l'escriptora catalana Mercè Rodoreda (1908-1983). Hi ha moltes activitats previstes per commemorar-lo, entre les quals la representació d'una adaptació teatral de la novel·la La plaça del Diamant, que va començar al Teatre Nacional de Catalunya i aviat començarà a anar de gira.

Fa poc em van reglar un llibre de Mercè Rodoreda que no és nou (la primera edició és de 2002), però que enguany té molta actualitat: Agonia de llum. La poesia secreta de Mercè Rodoreda. Jo desconeixia completament que hi havia una Rodoreda poeta (poeta de versos, perquè molts textos seus per a mi són poesia en prosa) i el llibre m'ha sorprès. Segons sembla, va començar a
escriure poesia esperonada per Josep Carner. El volum conté també obra gràfica de l'autora (aquarel·les, guache, collage), una altra faceta que no li coneixia.

Un dels seus sonets d'amor i mort:

Em seguiran com cintes desplegades
rius i camins fins a la meva nit
i amb arrels d'ombra ben endins del pit
l'angoixa de les coses oblidades.

En tu mateix em cercaràs debades,
pàl·lid que vas morir esfereït:
tot el meu fang amb el teu fang junyit
apartaràs amb mans desesperades

Encar viuré, entre les boires presa,
secreta flor en l'aire dolç suspesa,
i l'alba miraré de fit a fit.

Em giraré només una vegada,
de tants estius, de tants estels cansada,
per deixar el branc com un ocell ferit.

Merce Rodoreda