Sempre que vaig a l'
Institut d'Estudis Catalans m'agrada, si tinc temps per fer-ho, sortir un moment a aquell oasi ciutadà que és el
jardí Mercè Rodoreda, situat en el primer pis de la
Casa de Convalescència, seu de l'Institut. Gairebé sempre hi ha alguna planta florida o amb fruit. Els magraners, per exemple, o estan florits o tenen aquelles magranes petitones, típiques dels magraners silvestres, com de joguina. A la primavera, la glicina és com una pluja florida per qui passeja per aquell jardí. A l'estany, és freqüent veure-hi algun
nenúfar en flor.
Tot i el goig que fa el jardí, les camèlies mai no acabaven d'aixecar el cap. Abans que les flors s'obrissin completament, semblava que comencessin a pansir-se. Finalment, però, hi deuen haver trobat la solució, perquè enguany tots els arbusts de camèlies estan esplendorosos i les flors sanes i ben descloses, malgrat el fred de les darreres setmanes.

vvvvvv
Camèlies del Jardí Mercè Rododera
La camèlia, tot i que sembli una planta tan nostra, és una planta naturalitzada. El jesuïta Georg Josephus Kamel, botànic i missioner, va dur la planta a Europa des de les Filipines. I Linné va posar-li el nom de
Camellia, en honor d'aquest botànic. No sé quina espècie de camèlia és la que se sol cultivar en jardineria; em fa l'efecte que deu ser la
C. japonica. Però hi ha una espècie del mateix gènere, per a la qual moltes persones --entre els quals m'incloc-- tenen una gran afició, de vegades gairebé addictiva: la
Camellia sinensis, originària de la Xina però avui dia cultivada en moltes regions del món, pricipalment de clima subtropical o tropical. Molts milions de persones en el món prenen --prenem--, en algun moment o altre del dia, una o més infusions fetes a partir de les fulles d'aquesta planta.
Fins fa algunes dècades, aquí no hi havia molta tradició, però com més va més fàcil és trobar botigues especialitzades, que venen varietats diferents de les fulles de
C. sinensis: l'especialitat blanca, la verda, la negra --la més corrent--, amb aromes diferents, de procedències geogràfiques també diverses... De vegades, quan en demano una infusió en algun bar o cafeteria, em sorprenen portant-me una carta amb les diferents varietats:
English breakfast,
earl gray, irlandès, amb llimona o altres fruites, de Ceilan, verd, verd amb fruites, blanc... quin be de déu de varietats de te!
En el Regne Unit, el te segueix essent la beguda nacional, de la qual es prenen uns 165 milions de tasses cada dia. Fins i tot tenen un
Tea Council, per a la promoció del te i la difusió de la seva història. En
el seu web es pot veure el comptador de tasses de te que va prenent la gent al llarg del dia.
No sé si algú deu haver provat mai a fer una infusió amb les fulles de les camèlies dels nostres jardins. Seria un doble aprofitament: per a la vista i per al gust (o triple, si les fulles seques de la camèlia de jardí fossin tan aromàtiques com les de la seva parenta
C. sinensis).
Fotos. M. Piqueras (05.02.2010)