El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 30 de setembre de 2009

La Nit de la Recerca 2009

Divendres passat --25 de setembre 2009-- vaig fer cap a Girona, una de les més de 150 ciutats europees on se celebrava la Nit de la Recerca. Abans d'arribar a la Casa de Cultura --poc més de les cinc de la tarda-- ja vaig veure molta gent concentrada a la vorera. Era l'inici d'aquella festa científica que va durar fins a les nou tocades. L'estrella del vespre era Dani Jiménez Albiac (a la foto, vestit de color negre), físic dedicat a la divulgació de la ciència i molt conegut del públic general per les seves col·laboracions a TV3. En veure com el seguia la mainada, des de la vorera davant la Casa de Cultura, on ell i uns químics de la Universitat de Girona havien fet alguns experiments, fins al pati on hi havia la fira de la ciència, vaig pensar que era com un flautista d'Hamelin. I si la quitxalla d'Hamelin se sentia atreta per la música del flautista, la que hi havia divendres a la Casa de Cultura de Girona quedava fascinada per aquella "màgia" que no té altre misteri que les lleis de la física i de la química.

Comença la festa. D'esquerra a dreta: Sílvia Simon, coordinadora de la C4D;
Anna Pagans, alcaldessa de Girona; altres autoritats i Dani Jiménez.


Dani Jiménez fa dos tipus d'experiments: uns de molts senzills, amb objectes de la vida quotidiana, que tothom té al seu abast; i uns altres que són espectaculars perquè es fan amb estris o aparells que no són a l'abast de tothom. Alguna vegada li he sentit dir que l'experiment científic de divulgació ha de basar-se en un triangle en què els vèrtex són la tensió, l'humor i la participació. És una mica el que fan els prestidigitadors. Al cap i a la fi, en Dani és un prestidigitador que explica el truc darrere els jocs de màgia que presenta. I això no treu interès a l'espectacle.

La Càtedra de Cultura Científica i Comunicació digital de la Universitat de Girona, dirigida per Sílvia Simon, professora i investigadora de la Universitat de Girona, va coordinar la Nit de la Recerca, en la qual, a més d'experiments-espectacle com els que van oferir Dani Jiménez i alguns investigadors d'aquella universitat, el públic assistent podia fer els seus propis experiments guiats per joves investigadors i investigadores que explicaven la seva recerca en una quinzena d'estands al voltant del pati de la Casa de Cultura. La fira de ciència no es limitava exclusivament a la recerca en les anomenades ciències experimentals o de la tècnica. El terme 'recerca' hi estava aplicat en el seu sentit més ampli. Hi havia representants del món de la lingüística i d'altres àmbits de les anomenades 'lletres'. El públic, grans i petits, s'ho van passar molt bé, i van poder comprovar que la ciència i la recerca, a més de ser útils a la societat, poden ser també divertides.


Com els focs artificials de festa major, que acaben amb una apoteosi pirotècnica, la festa de la recerca va acabar amb una actuació apoteòsica de Dani Jiménez, que havia guardat per al finals els experiments més espectaculars: l'aigua que no mulla, la visualització d'una dissolució fluorescent i el ball d'unes flames de gas seguint el ritme de la música.

L'aigua que no mulla en realitat no és aigua, però ningú no ho diria. S'hi pot ficar dins qualsevol cosa, fins i tot un ordinador o un mòbil, com va fer Dani a Girona (el noi del públic que li va deixar el mòbil perquè el submergís dins d'aquell aquari ple fins dalt, no sé si les tenia totes). És Novec 1230, un líquid que es fa servir en l'extinció d'incendis en llocs on l'aigua podria fer gairebé tant de mal com el foc sobre alguns objectes com ara llibres de col·lecció, components electrònics, pintures o bitllets de banc.


Les flames ballant al so de la música:



Fotos: M. Piqueras (25.09.2009)

dilluns, 28 de setembre de 2009

Mascotes?

Des de fa alguns anys, a les cases ja no hi ha "animals de companyia" ni tant sols "animals" (hi ha qui té una tortuga, una serp, una iguana o insectes i sempre he dubtat que aquests animals facin companyia). Ara tothom té mascotes. Però, què és una mascota? Segons el Diccionari de la llengua catalana (el DIEC), una 'mascota' és una "persona, animal o cosa que hom considera que porta sort".

Si la meva gata em porta sort, no me n'he adonat. És a casa des de fa setze o disset anys i durant aquest temps ens han passat coses bones i dolentes. Devia fer vacances quan les coses han anat maldades?

Cobi era una mascota (la dels jocs olímpics de Barcelona) i Fluvi, la gota d'aigua de l'Expo de Saragossa, n'era una altra, tot i que no sé si cap d'elles va portar molta sort. I la meva gata? Companyia, me'n fa molta; ens la fem mútuament. Però dur-me sort...? No ho crec.

Nota: El Diccionario de la lengua española ha incorporat el sentit d'animal de companyia per a 'mascota'. Suposo que, si en català, continua la introducció del terme amb aquest sentit, el DIEC haurà d'acceptar-lo també. Al cap i a la fi, les llengües no les fan les acadèmies, sinó les persones que les parlen .

Una cosa tan petita...

Una cosa tan petita com un virus, i quins estralls que fa! (I tots els virus fossin com aquest!) No sé si deu ser la grip A, l'estacional o si es tracta només d'un refredat comú. No sé on dec haver pescat el virus, però dissabte al vespre vaig començar a notar els seus efectes: mal de gola, atuïment, el nas que començava a rajar, els ulls plorosos... Ahir al matí, en esmorzar, cada bocí d'aliment que engolia era com un tros de paper de vidre que em fregués la faringe i la laringe inflamades. Al migdia em trobava millor, però al vespre aquest maleït rinovirus o el que sigui va començar de nou el seu atac. Avui em sento com si tingués dins del cap unes personetes que hi piquessin amb maces o com si hi haguessin fet cap els trabucaires de les festes de la Mercè i el meu crani fes de caixa de ressonància.

Ja he començat a prendre infusions de gingebre i mel. Ja començo a acostumar-me de nou a aquell sabor picant i dolçastre alhora. De vegades, quan el líquid passa per la gola sento com si unes agulles se m'hi clavessin suaument, en una sensació que és alhora dolorosa i agradable. Després, el gingebre sembla que actuï com un anestèsic; la tos es calma i el dolor desapareix una estona. Però els cops de maça --o dispars de trabuc-- dins del crani em recorden que els virus no s'han rendit encara. Intento oblidar-me que hi són, però espero que no ho faci el meu sistema immunitari i que enviï a les meves vies respiratòries el seu exercit i les seves armes més potents per combatre aquest intrús que ha entrat en el meu cos i s'aprofita de les meves cèl·lules per multiplicar-se una i altra vegada. Perquè els virus no saben fer altra cosa: entren en una cèl·lula, aprofiten l'aparell de replicació cèl·lular per multiplicar-se ells i els nous virus surten fora i van a l'interior d'altres cèl·lules per fer el mateix. Quin avorriment, oi?

Vaig a preparar-me una altra infusió...

dissabte, 26 de setembre de 2009

La Girocleta


La meva anada, ahir, a Girona va coincidir amb el dia que s'hi inaugurava el servei de lloguer públic de bicis: la Girocleta. Feien goig, tant lluentes, i em van semblar molt pràctiques, amb una cistella al davant per dur-hi coses. A la tarda, davant de l'estació ja no en quedaven moltes de lliures i aquest matí encara n'hi havia menys. O hi ha poques bicicletes o hi ha més gent que les agafa de l'estació que gent les hi deixa.

Foto: M. Piqueras (Girona, 25.09.2009)

divendres, 25 de setembre de 2009

Dia del Deute Ecològic

Hem guanyat dos dies respecte al 2008. L'any passat, el Dia del Deute Ecològic va ser el 23 de setembre i enguany la data és avui, 25 de setembre. Però, què se celebra o commemora aquest dia? Què vol dir "deute ecològic"? Més que per celebrar-ho, és per entristir-se'n. És el dia de l'any en què els recursos consumits per la humanitat superen els recursos que el món genera l'any corresponent. Si fa no fa, vol dir que s'ha estirat més el braç que la màniga. Seria com el dia que cal demanar un préstec al banc un cop ens hem gastat els nostres diners.

El càlcul del deute ecològic es fa a partir de dues variables ambientals: la petjada ecològica i la biocapacitat. La petjada o empremta ecològica es defineix com l'àrea ecològicament productiva que és necessària per a satisfer la mitjana del consum d'una determinada comunitat humana de manera indefinida. Per al seu càlcul es tene en compte cinc factors: alimentació, habitatge, transport, bens de consum i serveis. La biocapacitat és la superfície necessària per a satisfer l'esmentada mitjana de consum.

El 1986 va ser l'any que per primera vegada l'economia ecològica humana va tenir números vermells. Fins aleshores, el consum humà de recursos naturals no havia ultrapassat la capacitat de la Terra per regenerar-los. I el 1987 va ser el primer any que es va "celebrar" el Dia del Deute Ecològic. Aquell any, el dèficit va començar el 19 de desembre. Des d'aleshores el Dia s'ha anat avançant. El 1995, va ser el 21 de novembre; el 2000, l'1 de novembre; el 2005, el 20 d'octubre; i el 2008, el 23 de setembre. Enguany hem fet un pas de puça vers la recuperació. Dos dies semblen molt poc, però és un signe positiu. Tant de bo anem pel bon camí. Però em temo que aquest canvi de signe pugui estar causat per la crisi econòmica i no perquè els humans ens sentim més responsables. Els temps ho dirà.

dijous, 24 de setembre de 2009

Girona i la Nit de la Recerca 2009

El 25 de setembre (demà) se celebra a tot Europa la Nit de la Recerca. Més de 150 ciutats europees en 30 països han organitzat activitats de divulgació per apropar el món de la recerca a la ciutadania. A l'estat espanyol, Girona i Múrcia viuran aquesta gran festa de la ciència.

Demà a la tarda, a dos quarts de sis (17.30) començaran les activitats d'enguany, amb l'acte de lliurament de premis del concurs de dibuix "Com és un científic o científica?". Després hi haurà una xocolatada i un munt d'activitats interactives, tallers, exposicions, experiments, jocs, espectacles i altres activitats per a totes les edats relacionades amb la ciència i la recerca. Acabarà amb un fi de festa amb la participació de Dani Jiménez que de ben segur ens sorprendrà com sempre amb els seus experiments.

Si res no m'ho impedeix, demà faré cap a la Casa de Cultura on se celebrarà la Nit de la Recerca gironina. En podeu veure el programa aquí i podreu seguir-ho en directe en aquest web, on de moment es pot veure el vídeo que resum la Nit de la Recerca de 2008.

I si voleu començar fer alguns experiments senzills i casolans, vegeu les propostes de Ciència a la cuina, que forma part del projecte de la Nit de la Recerca. Podreu dibuixar sobre la llet, simular una erupció volcànica, crear un guèiser a la cuina; entendreu com es pot transformar la llet (un líquid) en mató (un sòlid) i veureu què passa si sotmetem al buit les llaminadures que anomenem 'esponges' o 'núvols'. I és que la ciència, a més d'explicar-nos els fenòmens de la natura i el funcionament de les coses, pot ser també font d'entreteniment.

dimecres, 23 de setembre de 2009

Gas o vitroceràmica

He de canviar els fogons de la cuina i quan vaig anar a mirar-ne el venedor insistia en la inducció per vitroceràmica. Jo, però, prefereixo la cuina de gas tradicional per diversos motius. En primer lloc, perquè obtenir escalfor amb electricitat és més car que amb gas. També perquè em fa l'efecte que s'hi cuina millor (això és una apreciació subjectiva; he cuinat alguna vegada en fogons de vitroceràmica i no en vaig quedar satisfeta).

Fa una estona he vist, en un vídeo a la carta de TV3, la participació de José Luis Gallego en un "matí" recent de Josep Cuní, el 16 de setembre. El que Gallego ha explicat em referma en la meva opinió. Els fogons de gas permeten variar de manera immediata la temperatura per cuinar, només cal moure el botó o maneta i fer que surti més o menys gas pels cremadors. I l'obtenció de gas natural és menys contaminant que l'obtenció d'energia elèctrica. A qui estigui en contra de l'energia nuclear potser el/la convencerà el fet que un 60 per cent de l'electricitat que consumim té el seu origen en una planta nuclear.

Veient una cuina de vitroceràmica, moltes vegades m'he preguntat de què deu estar fet aquell "vidre", que sembla tan resistent i té unes propietats que no tenen ni el vidre normal ni la ceràmica. Segons llegeixo en la Wikipedia anglesa, la vitroceràmica és un material que comparteix propietats amb el vidre i amb la ceràmica; a diferència de la ceràmica, no té porus. (A la Wikipedia catalana no hi és descrita la vitroceràmica i en la castellana només parlen de les seves propietats per a cuinar; sembla propaganda d'algun fabricant de plaques d'aquest material.) Conté una barreja d'òxids de liti, de silici i d'alumini que li proporcionen unes propietats termomecàniques particulars com ara la resistència al xoc tèrmic (no es trenca en produir-se un augment brusc de la temperatura).

El component cristal·lí de la vitroceràmica és l'espodumena, que és un mineral que conté liti, amb una mica de sodi, potassi o magnesi, i és una gemma (confesso que no sabia què era; he hagut de buscar-ho en el Diccionari de geologia de l'Institut d'Estudis Catalans). Té un coeficient d'expansió tèrmica negatiu, mentre que el vidre el té positiu. La combinació adequada d'aquests components fa que el coeficient d'expansió tèrmica de la vitroceràmica sigui gairebé zero.

La vitroceràmica no va ser inventada pensant en la seva aplicació a la cuina. Abans es va fer servir en els miralls dels telescopis astronòmics i en les seves muntures. Tot i la seva resistència, no és irrompible del tot (un altre característica que em fa decantar per la cuina de gas tradicional; jo sóc molt manazas i sovint em cauen coses que tinc a les mans). Less vitroceràmiques elèctriques poden ser de dos tipus: les que escalfen per radiació o per làmpades halògenes d'infraroig, i les que escalfen la part inferior metàl·lica del recipient on es cuina mitjançant inducció electromagnètica.

He llegit que la vitroceràmica d'inducció és la més eficient, però el fet que calgui fer servir recipients amb el cul metàl·lic em fa pensar que, si en tingués una, ja no podria fer lluç a la basca, arròs a banda, i altres plats per als quals faig servir cassoles de terrissa. Ve't aquí un altre motiu per continuar amb els fogons tradicionals de gas!

Si voleu veure José Luís Gallego i els seus comentaris sobre els fogons:



Actualització 24.09.2009
La Imma, una bona amiga que viu a Bolonya (és de Camarasa, però) diu que no s'en surt de deixar comentaris en el bloc i me l'envia per correu. Explica que la seva mare sempre havia preparat ametlles garapinyades excel·lents, collides dels arbres de Pedrissa. (Sóc testimoni que eren excel·lents; fa anys n'havia menjades, no recordo si de visita a Pedrissa o si la Imma n'havia dutes a Barcelona). Doncs bé, a Pedrissa van haver de canviar la cuina de gas butà per una d'elèctrica de vitroceràmica. Amb el gas, la padrina de Pedrissa garapinyava les ametlles en cassola de fang, les cassoles de terrissa tradicionals. Però amb la vitroceràmica se li van trencar tres o quatre cassoles i va haver de passar a fer-les en una cassola plana metàl·lica. Ara, les ametlles ja no surten tan bones.

dimarts, 22 de setembre de 2009

Premi Joan Oró, ara també les TIC

L'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) ha convocat el VI Premi Joan Oró a la divulgació de la recerca científica, que enguany inclou una novetat. Fins ara només hi havia una modalitat, escrita. Podien optar-hi articles de divulgació que descrivissin la recerca que feia el seu autora o autora. Enguany s'amplia la convocatòria amb una nova categoria: obres multimèdia, com ara webs, blocs, clips de vídeo que siguin accessibles a través d'Internet, o qualsevol altre instrument semblant. En cada modalitat, hi haurà un primer premi de 1000 euros i un màxim de tres accèssits amb 350 euros cadascun.

El Premi Joan Oró a la divulgació de la recerca científica és una iniciativa de l'ACCC que compta amb el patrocini del Departament d'Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya. Té per objectiu estimular en el jovent investigador la capacitat de comunicar el contingut i el valor del seu treball de recerca. Per aquest motiu, l'edat dels participants no haurà de superar els 35 anys.

En els sis anys d'existència del Premi, les tecnologies de la informació i la comunicació han agafat mota embranzida i s'han produït molts canvis en la manera de divulgar la ciència. Això ha decidit l'ACCC a incloure-hi també la modalitat de multimèdia.

El termini de presentació dels originals és el 3o de novembre i les bases i consells per als participants poden consultar-se aquí. També hi trobareu els textos dels articles guanyadors de les anteriors edicions del Premi.

dilluns, 21 de setembre de 2009

La Bottega del Gelato

M'havien dit que, a Pisa, provés els gelats de La Bottega del Gelato, que es troba a piazza Garibaldi, una petita plaça a costat del riu, des d'on surt el carrer porticat més freqüentat de la ciutat. És una geladeria amb un mostrador allargat amb un gran assortit de gelats de gustos molt diversos. La gent sol seure per qualsevol racó de la plaça a menjar els gelats. Vaig demanar-ne el més petit: dues enormes boles que, abans que pogués acabar-les, van anar regalimant pel con de neula. Dos euros. Em va semblar un preu molt raonable. Vaig agafar una bola de gelat d'arròs i una altra de cafè. Delicioses!

La Bottega del Gelato, a Pisa


A Florència vaig trobar una altra Bottega del Gelato. Malgrat la coincidència del nom, no em va semblar que fos cap franquícia, perquè a la botiga de Florència només venien gelats amb pal, com els nostres polos. Artesans, però. "Il gelato italiano su stecco genuino al 100%", deia un cartell a l'entrada de la botiga. Me'n vaig menjar un de iogurt de maduixa i fruits de bosc. Exquisit!

Vista parcial del mostrador de La Bottega del Gelato, a Florència
Fotos: M. Piqueras (setembre 2009)

Santa Maria Novella, cara i creu

L'estació central de Florència es diu de Santa Maria Novella, que és el nom d'una església que es troba mot a prop. Aquesta és la vista de l'església que es veu des de l'estació:

Em pensava que em fallava la memòria. El record que jo tenia de Santa Maria Novella era el d'una església típica del renaixement florentí, amb marbre blanc i de colors foscos, que s'alternen per fer dibuixos. En canvi, davant meu tenia la part posterior d'una església gòtica amb un campanile romànic.

De seguida vaig comprovar que la meva memòria havia fallat només a mitges, en no recordar que Santa Maria Novella era molt diferent vista pel darrere o pel davant. En arribar a la plaça que duu el nom de l'església, això és el que vaig veure:

Efectivament, la façana és de marbre policromat, com jo la recordava. Aquest revestiment va començar-se el segle XIV i, un segle més tard, Leon Battista Alberti en va completar la resta, aconseguint una obra harmònica pel que fa a les proporcions dels seus components.

En aquesta altra foto, que vaig fer de tornada a l'estació, es veu sobresortir per la part del darrere, a l'esquerra, el campanile:

Fotos: M. Piqueras (19 de setembre 2009)

A manca de bancs...

A la piazza della Repubblica de Florència hi ha terrasses de bars amb moltes taules, però no hi vaig veure bancs públics per seure-hi. Això, però, no era cap impediment perquè algunes persones descasessin assegudes:

Foto: M. Piqueras (19 de setembre 2009)

diumenge, 20 de setembre de 2009

Visita llampec a Florència

La primavera, Sandro Botticelli (Foto Wikimedia Commons)

Ahir vaig tenir la tarda lliure i vaig fer una escapada a Florència. No hi havia tornat des que tenia divuit anys, gairebé la prehistòria. Encara que només fos per unes hores, m'abellia passejar de nou pels seus carrers, apropar-me al Ponte Vecchio i, si era possible, entrar a la Galleria degli Uffizi a veure una altra vegada La Primavera de Botticelli, un dels quadres que més m'han impressionat en la meva vida.

En veure la gernació que hi havia pels carrers, grups de turistes acompanyats de guia, grups familiars o d'amics, persones que, com jo, anaven soles, però també tenien aire de turistes, vaig imaginar-me que em seria impossible entrar-hi. Però, no; per sort, la majoria dels turistes que vagarejaven pels carrers del centre devien tenir més interès a comprar horribles souvenirs fabricats segurament a la Xina o Corea, o a fer-se la foto davant les estàtues de la piazza della Signoria o tocant el morro del porc sanglar en el mercat cobert proper (li diuen 'del porcellino', però és un porc senglar i té el morro tot lluent dels milions de mans que el deuen haver fregat al llarg del temps), que no pas a veure les obres d'art exposades a la Galleria degli Uffizi. Vaig haver de fer mitja hora de cua, temps que no em va semblar excessiu, atesa la categoria del museu.

La cua per entra a la Galleria degli Uffizi

La primera vegada que vaig visitar Florència va ser durant unes vacances amb els meus pares i germans, quan jo tenia quinze anys. Coneixia La Primavera de Botticelli pel meu llibre d'història de l'art i una postal que em vaig comprar a l'estamperia de la plaça del Pi (la que van tancar no fa massa temps). Però ni a la postal ni en el llibre no indicaven les mides del quadre. No sé per què, jo me l'imaginava d'unes mides com les de molts quadres que es veuen a les parets d'una casa, com a molt d'un metre i mig d'amplada. En entrar a la sala on es trobava la pintura vaig quedar bocabadada. Tenia al meu davant una obra que feia potser tres metres o més d'amplada i la bellesa que es podia apreciar en una reproducció en un llibre o una postal no era res al costat del que oferia la seva visió al natural.

Ahir, en arribar a la sala on es troba La Primavera, vaig tenir una decepció. Aquella impressió que em va causar el quadre als meus quinze anys no es va repetir. No pas perquè aquella pintura no m'agradi com aleshores, o perquè els anys hagin canviat la meva sensibilitat, sinó més aviat per l'ambient. Quan vaig venir amb la família, tot i que Florència era ja una ciutat turística de reconeixement mundial, no era el turisme massiu d'avui dia. En els museus, els quadres es podien observar molt millor, sense empentes, i era possible aturar-se a alguns metres de distància per contemplar una obra d'art sense que ningú no s'interposés entre tu i el quadre o l'escultura. O podies apropar-t'hi gairebé fins a tocar-la. A més, els museus eren un lloc de recolliment. Entrar en un museu era com entrar en una església, la gent parlava en veu baixa, mostrava un respecte per aquell espai.

Ahir, hi havia tanta gent a la sala on hi ha exposada La Primavera, que em va costar descobrir on era el quadre, però vaig sospitar-ho perquè tothom mirava en la mateixa direcció. Hi havia grups de turistes acompanyats de guies que els parlaven de Botticelli i la seva pintura en un aiguabarreig de llengües: italià, anglès, alemany... Total, perquè la meitat de la gent no els escoltés i xerressin pel seu compte. Allò semblava una olla de grills. Fins i tot una de les vigilants de la sala va estar-se una bona estona mantenint una conversa privada a través del seu telefonino.

En el centre de la sala hi ha uns seients des d'on es podria veure molt bé La Primavera i El naixement de Venus, que és l'altre quadre estrella de Botticelli, si la gent no ho impedís. Hi vaig seure i vaig quedar-m'hi una bona estona esperant que marxés aquella marabunta. Tot i que a estones la sala era relativament tranquil·la, em va ser impossible contemplar a distància i en silenci el quadre sencer. Sempre hi havia una remor de fons i algú o altre que impedia la vista sencera del quadre. Només a peu dret i des de molt a prop, es possible veure'l sense ningú al davant. Però així, es perd la visió de conjunt.

Malgrat la parcial decepció, però, va valer la pena el viatge des de Pisa i la cua que vaig fer per entrar al Museu.

Disculpeu les molesties

Vist en els vidres d'una botiga d'informàtica i electrodomèstics de Pisa:

Si fa no fa, hi diu: "Botiga en fase de reestructuració. Disculpeu les molèsties en entrar. Gràcies."

Molèsties en entrar-hi? No sé per on es deu poder entrar, perquè l'aspecte que tenia l'interior de la botiga per qualsevol costat era com el que mostren aquestes dues fotografies:


Fotos: M. Piqueras (Pisa, setembre 2009)

El magraner de Santa Croce in Fossabanda

(Vaig preparar aquesta entrada del bloc fa un parell de dies. Però tenia un abonament de 24 hores de connexió a Internet i em va caducar abans que pogués publicar-lo. Ho faig avui, que aprofito el matí plujós per respondre correu i treballar una estona en aquest "despatx" excepcional.)

El jardí del claustre de l'antic convent de Santa Croce in Fossabanda (ara hotel) és molt auster. Té uns rectangles de gespa, quatres testos molt grossos amb plantes de fulla perenne (de lluny em semblen Evonymus, però no n'estic segura) i un parell d'arbres. Un dels arbres és un magraner i té unes quantes magranes molt boniques.


Es la granada olorosa
un cielo cristalizado.
(Cada grano es una estrella,
cada velo es un ocaso.)
Cielo seco y comprimido
por la garra de los años.

De: Canción Oriental
Federico García Lorca
Fotos: M. Piqueras (Pisa, setembre 2009)

dimecres, 16 de setembre de 2009

Santa Croce in Fossabanda

El congrés no comença fins després de dinar i m'he quedat treballant a l'hotel. L'albergo Santa Croce in Fossabanda és un antic convent situat fora del centre de Pisa, però en aquesta ciutat no hi ha res lluny de res. En cinc minuts s'arriba al Lungoarno, el passeig que voreja el riu, i seguint-lo, de seguida s'arriba al centre històric.

La connexió wifi no arriba a les habitacions i he instal·lat el meu "despatx" al claustre, on hi ha les taules per esmorzar. Cada cop que aixeco la vista de l'ordinador veig això:

El campanar pertany a l'església, que és la part més antiga del convent, del segle XIV, i es va construir sobre els fonaments d'un anterior convent de monges dominiques. El 1426 van cedir-lo al franciscans, que el van ampliar i van construir el claustre actual. Ara està pintat d'aquest color ocre tan característic de molts edificis italians, però les columnes les han deixades al natural. Són de pedra calcària i estan molt malmeses, però m'agraden així, que se'ls noti que tenen segles.

El 1866 el convent va deixar de fer-se servir i el 1876 es va cedir a l'Ajuntament de Pisa, que el 1885 hi va instal·lar un llatzeret Més tard, ja en el segle XX, va tenir diversos usos i finalment, el 2000, l'Ajuntament va decidir restaurar-lo i habilitar-lo com a hotel, tot respectant al màxim les seves característiques originals. Com correspon al lloc, les habitacions són molt austeres, però s'hi està força bé. I esmorzar en aquest claustre o treballar-hi com estic fent ara, no té preu.

A primera hora ja he vist que el temps era rúfol i mentre esmorzava ha començat a ploure. És una pluja intermitent, que a estones cau amb molta força i de tant en tant s'atura. Ara cau suaument, fent una remor agradable, relaxant, que m'acompanya en el treball.

dimarts, 15 de setembre de 2009

La comissaria virtual (26): "400.000 milions de persones"

El diari ADN comenta la visita de Salil Shetty, director de la campanya del Mil·lenni de les Nacions Unides i reprodueix algunes de les seves declaracions. Shetty es mostra optimista i dóna algunes xifres que avalin el seu optimisme (si cliqueu damunt la imatge podreu veure-la ampliada):


"... faltan seis años hasta 2015, y a nivel mundial sí se ha conseguido el 50% de ellos: 400.000 millones de personas han salido de la pobreza..."

No sé quina proporció deu haver sortir de la pobresa, però si els 400.000 milions de persones fossin només les que havien deixat de ser pobres, no puc imaginar-me la magnitud de la població mundial. En el moment que escric això, la població mundial es de 6.771.673.760 persones (pobres i riques), segons aquest comptador. No arriba a set mil milions i diuen que ja som molta gent!

El Periódico donava també la notícia fa uns dies, però les xifres eren diferents: "más de 400 millones de personas han salido de la pobreza..." Una xifra molt més raonable. Tres zeros poden semblar poca cosa, però la diferència és enorme. Com pot haver-se equivocat qui ha preparat la notícia per a ADN?

Suposo que Salil Shetty devia parlar en anglès. Qui sap si no va fer servir la paraula "billion" i va referir-se a "4 billion people". Però en anglès americà --malauradament el més estès--, un billion no equival a un 'bilió' nostre (un 1 seguit de dotze zeros), sinó a mil milions (un 1 seguit de nou zeros.

dilluns, 14 de setembre de 2009

Petites estafes d'avui dia

La Vanguardia es fa ressò avui de les pràctiques abusives de les companyies aèries low-cost, que fan que el cost final del vol no sigui sempre tan low-cost. Enguany m'he vist forçada a viatjar diverses vegades amb Ryanair perquè és l'única companyia que té vols directes a alguns llocs on he hagut d'anar, i puc assegurar que el diari no es queda curt en la seva denúncia.

El mes de març, el preu brut d'un bitllet Girona-Pisa em va costar 119,80 euros (el vaig comprar pocs dies abans de fer el viatge i vaig pagar molt més que altres persones que l'havien comprat amb força anticipació). Però al final vaig pagar... 230,47 euros! Per facturar l'equipatge (15 kg màxim), 20 euros. El fet de facturar la maleta significava que no podia agafar la targeta d'embarcament per Internet, i vaig haver de pagar 20 euros més per "Airport check in". El meu genoll, que encara es ressentia de l'operació del menisc, i la meva malmesa columna m'aconsellaven agafar priority board, que significa que tens prioritat per pujar a l'avió i seure a les primeres files; 6 euros més. (Quan trio aquesta modalitat confio que no hi hagi molta gent que ho faci, altrament hauria de fer cua igualment.) Per pagar amb targeta de crèdit, 10 euros (si es fa amb Visa electron no cobren cap càrrec), més 40 euros d'impostos, i així fins a la quantitat esmentada.

Demà torno a volar a Pisa amb Ryanair. Aquesta vegada he pogut comprar el bitllet amb més antel·lació i no m'ha costat tan car. Per altra banda, he decidit limitar-me a dur només equipatge de mà, cosa que per a mi és un gran sacrifici, però un bon exercici; tinc tendència a omplir la maleta de moltes coses que després no faig servir, però porto "per si de cas". Avui he estat fins i tot pesant algunes peces de roba per triar-ne les més lleugeres. A Ryanair, quan diuen "una" peça d'equipatge de mà vol dir això, "UNA". És a dir, que no pots dur la típica bossa de les senyores i a més una maleta o bossa de viatge, perquè això ja ho consideren dues peces. M'he preparat una armilla d'aquelles amb moltes butxaques, que substituirà la bossa durant el vol; i he triat la bossa més lleugera que tinc, que viatjarà dins l'equipatge de mà. Però hi ha despeses afegides que no he pogut evitar, com pagar per treure la targeta d'embarcament, impostos, etc. O sigui, que una altra vegada em sento estafada, però menys que al març.

Hi ha persones que han denunciat els abusos d'aquestes companyies i en alguns caso els han hagut de retornar part dels extres obligatoris. Però quan t'estafen a petita escala, sovint val més el temps que es perd que no pas el que es pugui recuperar i molta gent passa de reclamar o denunciar.

Una altra petita estafa, però segurament gran per a qui la fa, perquè afecta molta gent, és el cobrament de les despeses de "correspondència" que fa la més gran caixa d'estalvis de Catalunya. Em sembla una estafa, per diversos motius. En primer lloc, quan van decidir cobrar per un servei que sempre havia estat gratuït, haurien hagut de preguntar a la clientela si volien seguir rebent la correspondència o triar una altra alternativa: recollir el correu a l'oficina on es té el compte o recollir-lo de manera virtual, a través d'Internet. Per altra banda, cada vegada que envien extractes dels comptes i targetes de crèdit, rebuts, avisos de transferèncias, etc., inclouen dins el sobre propaganda del seus serveis i productes.

Pagar per aquesta correspondència significa està subvencionant una part de les despeses de la publicitat que fa aquesta caixa d'estalvis. Avui he anat a queixar-me i m'ha retornat els diners que m'havien cobrat per la correspondència. No sé si deu haver estat perquè em temen o perquè callés; o perquè, com diu el refrà castellà, el que no llora no mama. Però no és això, senyors; no és això. A quanta gent que no gosi protestar li seguiran cobrant aquesta despesa?

diumenge, 13 de setembre de 2009

Quan no n'hi ha prou a "fer dissabte"

Ara que les prestatgeries que es van despenjar tornen a ser al seu lloc i --espero-- ben subjectes a la paret, començo a retornar-hi els llibres. Volia seguir fent "dissabte", però un cop eliminats els llibres que tinc clar que no mereixen un espai en la meva biblioteca --ni en cap altra-- em trobo que n'hi ha molts que potser en el seu moment em van interessar, però ara en podria prescindir molt bé. El cas és que no són llibres que mereixin ser destruïts, sinó que mereixen un altre lector o lectora. Com deia Asun en un comentari a la meva entrada anterior sobre els llibres, "que difícil és fer dissabte de llibres"!

De tota manera, veig que les properes setmanes se'm presenta l'oportunitat de treure de casa llibres sense haver de destinar-los directament al contenidor del paper. Xavier Caballé, en el seu Diari d'un llibre vell, diu que, a la Fira del Llibre d'Ocasió d'enguany (passeig de Gràcia, Barcelona, 18 de setembre-4 d'octubre) "es repetirà l'experiència del Punt de Reciclatge Llibre Solidari. Es tracta d'un punt [...] on els visitants podran cedir els seus llibres de segona mà i comprar-ne d'altres a molt bon preu." Els diners que obtenen els destinen a algun projecte de la UNICEF.

dissabte, 12 de setembre de 2009

Un fong que va canviar el curs de la història

Aquesta setmana la revista Nature ha publicat, en un article en línia (sortirà més endavant a la versió impresa de la revista), la seqüencia i l'anàlisi del genoma de Phytophthora infestans, el fong que causa el míldiu de la patata i que, el segle XIX, va canviar el curs de la història. (Vegeu, a la dreta, una micrografia d'una oospora del fong, i en la part inferior, fulles d'una planta malalta, i com queda una patata infectada. Fotos: Wikimedia Commons)




Phytophthora infestans
és la causa que avui dia més d'un 12% de la població dels Estats Units sigui d'origen irlandès i que a finals del segle XX el nombre d'habitants d'Irlanda fos inferior al que tenia en la primera meitat del segle XIX.

La gent que emigrava als Estats Units el segle XIX ho feia pels mateixos motius que empenyen avui dia a tantes persones a emigrar a Europa des de països africans o llatinoamericans: per millorar les seves condicions de vida; de vegades, tan sols per poder subsistir. Als irlandesos que el segle XIX van marxar als Estats Units en massa els va empènyer la fam que es passava al seu país. Una fam que fins i tot ha passat a la història amb nom propi: The Great Famine, en anglès, i Am Gorta Mór, en gaèlic. N'era la causa l'anomenat míldiu de la patata (potato blight), una plaga que avui dia encara es difícil de controlar, tot i que hi ha diverses maneres de prevenir-la. Les patates, originàries de les regions andines de Sud-Amèrica, es creu van ser dutes a Anglaterra a mitjans del segle XVI per Sir Walter Raleigh, el qual en va plantar a les seves terres d'Irlanda. En el segle XVII el cultiu s'havia estès ja per tot l'illa i van esdevenir un complement per a una alimentació que consistia bàsicament en cereals i productes lactis. A començament del segle XVIII ja s'havia convertit en l'aliment bàsic dels pobres durant els mesos d'hivern i el seu cultiu va continuar estenent-se.

La "Gran Fam" comprèn un període entre el 1845 i el 1852. El míldiu de la patata s'havia manifestat també en altres llocs d'Europa, però enlloc va tenir unes conseqüències tan desastroses com a Irlanda. Per una banda, perquè l'alimentació d'una bona part de la població depenia d'aquest tubercle. Per una altra, perquè els qui la cultivaven per guanyar-se la vida es van quedar sense ingressos. Entre el 1845 i el 1852, Irlanda va perdre entre un 20 i un 25% de la seva població bé per malalties causades per la malnutrició bé perquè van abandonar el país.

Gran Bretanya havia estat el destí tradicional de molts emigrants irlandesos, però quan va produir-se la Gran Fam van haver de canviar de destí. Eren anys dolents també per a Gran Bretanya, amb una recessió que havia deixat sense feina molts obrers. Per evitar l'arribada d'immigrants de l'illa veïna, anglesos i escocesos van promulgar una llei "dels pobres" que intentava prevenir la seva arribada. Segons aquella llei, els immigrants irlandesos podien ser retornats a Irlanda si no demostraven que ja duien un mínim de cinc anys a Gran Bretanya. Pot semblar una llei d'estrangeria, però cal tenir en compte que, en aquella època, Irlanda pertanyia a la corona britànica. Els Estats Units era un país jove i en desenvolupament i els irlandesos no trobaven impediments per anar-hi; de vegades, els mateixos propietaris de les terres que havien cultivat els animaven a marxar. Com passa avui dia amb molts immigrants, però, la realitat no sempre va satisfer les seves expectatives.

Així va ser com va començar la gran onada migratòria irlandesa als Estats Units. Sense la plaga causada per Phytophthora infestans, la història del país americà seria una altra. I és possible que també hagués estat diferent la història d'Irlanda. La Gran Fam potser va ser una de les causes que van despertar el nacionalisme irlandès i que van fer possible que actualment gran part d'aquella illa sigui una nació independent.

Per saber-ne més: Kinealy C. A Death-Dealing Famine: The Great Hunger in Ireland. Pluto Press, London & Chicago, 1997, 192 pp (visualització parcial a Google llibres)

Actualització 29.11.2010
Avui dia, Phytophthora infestans ja no es considera un fong, sinó que s'inclou en el grup dels protists, aquesta mena de calaix de sastre que reuneix els organismes "ni-ni": ni procariotes (bacteris i arqueus), ni plantes, ni fongs, ni animals. El canvi es va fer perquè té algunes característiques que el diferencien clarament dels fongs.

Berlusconi, Rodríguez Zapatero i la premsa

He seguit tan poc l'actualitat dels mitjans aquests darrers dies, que no m'havia assabentat de la cimera hispano-italiana en què l'inefable Berlusconi va fer de nou declaracions masclistes i es va abraonar contra la premsa que ha informat sobre les seves "gestes" de Casanova. En una roda de premsa que va mantenir dijous, 10 de setembre, en ocasió de la visita de Rodríguez Zapatero, el corresponsal d'El País va preguntar-li si, amb aquests escàndols de prostitutes i veline (noies que surten a la tele) que havien anat a les seves festes, no li sembla que està perjudicant la imatge d'Itàlia, i si no ha pensat a dimitir.

Deu minuts seguits va estar parlant el primer ministre italià per respondre aquell representant de la premsa cattiva (dolenta), mentre, al seu costat, Rodríguez Zapatero no sabia quina cara posar-hi.



Com ja és habitual en ell, Berlusconi va mostrar-se barroer, masclista, prepotent i egòlatra. Per una banda, sobre les festes a la seva villa, va preguntar al periodista si és que en tenia enveja. Després va dir-li que, sobre el possible perjudici a Itàlia, per a l'any que ve hi ha més reserves turístiques fetes que mai. Sobre les veline, Berlusconi diu que van participar en un curs que va organitzar el seu partit per a entrenar-les per a fer d'assistents dels candidats a les eleccions i que havien de tenir un títol universitari; a més, d'aquell grup, tres "persones" (mai en diu "dones" o cap paraula que faci referència al seu sexe) van ser també candidates i van ser elegides amb molts de vots de la població. I sobre les dones que un home duia a les seves festes, diu que no era ell (Berlusconi) qui les duia, sinó el convidat, que s'hi presentava amb elles. Però que sempre és millor seure a taula tenint davant una dona bonica en comptes de persones "allunyades de l'estètica". Sobre les declaracions d'una dona que diu que va cobrar per anar all llit amb ell, diu que mai no li ha calgut gastar-se diners per rebre una prestació sexual. Afegeix que, a qui li agrada conquistar, el gaudi i la satisfacció millors que pot tenir és la conquesta; però, si pagues, quin gaudi pots trobar-hi?

Després, Berlusconi va tirar-se ell mateix floretes i va dir que era el millor president del Consiglio que ha tingut Itàlia en els seus 150 anys de govern, i que té el suport d'un 68,4% de la ciutadania. Finalment va acabar amb un atac furibund al periodista i al seu diari, El País. Va dir-li que es nota que, de diaris italians, no llegeix més que L'Unità i La Repubblica i que cal no ser facciosos. Que, d'aquesta manera, un diari va camí de disminuir la tirada, el nombre de lectors i la publicitat i que això porta a fer fallida. I que El País n'hauria de saber alguna cosa, d'això.

Si és cert que el més del 68% de la ciutadania a Itàlia li fa costat, no entenc què els ha donat. Si jo fos italiana, em faria vergonya que el meu país estigués en les mans d'un home així. I no és únicament pels afers de la seva vida privada. Al cap i a la fi, això em sembla peccata minuta. És la manera com intenta defensar-se, que em sembla vergonyosa.

Per altra banda, és curiós com presenten un mateix fet diversos mitjans de comunicació. El País inclou el vídeo amb la resposta sencera a la pregunta del seu corresponsal i fins i tot n'inclouen la transcripció traduïda al castellà. La Voz de Galicia parla d'aquesta roda de premsa i de l'atac berlusconià al periodista d'El País. El Periódico en fa esment de les declaracions de Berlusconi i de la seva crítica al diari espanyol. La Vanguardia, que dedica una pàgina de la versió impresa (11.09.2009) a la reunió entre Berlusconi y Rodríguez Zapatero, té un requadre en què, amb el títol "Berlusconi, el conquistador", reprodueix algunes frases de la llarga resposta al corresponsal d'El País, però sense esmentar el nom del periodista ni el del diari.

És possible que entre periodistes hi hagi un sentit corporativista. No em sembla, però, que n'hi hagi entre les empreses per a les quals treballen. És molt poc freqüent que un diari en citi un altre en les seves pàgines. I quan això és fa, sol ser per donar alguna notícia amb connotacions negatives per al diari citat.

divendres, 11 de setembre de 2009

La comissaria virtual (25): el campanar de la Universitat de Barcelona

Passo sovint per la plaça Universitat i he anat seguint les obres de restauració del campanar de l'edifici històric de la Universitat de Barcelona. En vaig parlar aquí. Ara les obres ja han acabat i el campanar, de ferro, està de nou en el seu lloc:

Carilló de la Universitat de Barcelona, 10.09.2009

La Vanguardia es feia ressò ahir d'aquesta obra i la seva finalització:

En el peu diu: "Durante la restauración se desmontó la estructura metálica del campanario, que se trasladó a un taller especializado, con las campanas..."

Un taller especializado? A les fotos que vaig publicar aquí el 4 d'abril, el campanar tot just s'havia desmuntat i podria ser que encara no se n'haguessin dut les peces al taller especialitzat. És possible que després s'enduguessin alguna peça del campanar, però la major part de la restauració es va fer in situ, en el jardins de la Universitat, entre l'edifici històric i el modern edifici del carrer Aribau. Aquests darrers mesos, de tant en tant hi he passat pel davant, i també per l'interior del jardí, i sempre hi he vist aquelles carcasses de ferro i una campana (potser l'altra fos la que anés al taller especialitzat). Per restaurar la part inferior del campanar, que és molt alta, fins i tot hi van fer una bastida. Així és com estava el 4 de juny (en la segona foto, s'aprecia la situació de l'estructura en relació a la torre del rellotge):



Ahir vaig tornar a passar per aquell indret. Se'm va fer estrany no veure-hi cap campana ni peces del campanar pel jardí. Ja m'hi havia acostumat.

Fotos: M. Piqueras, 2009

dijous, 10 de setembre de 2009

Ciència i cançons

El meu pare m'explicava que va aprendre les taules de multiplicar amb música: "Dooos por uuuna es dos; dooos por treees, seis; dooos por....". I el juliol de 2008 vaig comentar aquí diverses experiències --antigues i modernes-- per fer aprendre els elements de la taula periòdica de manera entretinguda.

Ara n'afegeixo una altra: amb música, com es feia en temps del meu pare amb la taula de multiplicar. Peter Weatherall treballa en el món de l'educació i ha fet moltes cançons, que s'acompanyen de dibuixos i altres recursos multimèdia, com a material complementari en l'ensenyament de moltes matèries, entre les quals hi ha assignatures de ciència. Vegeu aquesta cançoneta per aprendre els deu primers elements de la taula periòdica:



Us heu fixat en la musiqueta, aproximadament a partir del segon 14, el tros que diu "Hydrogen, Helium, Lithium, Berillium, Boron, Carbon"? No us recorda la banda sonora d'algun telefilm infantils japonés? No sabria dir quin; potser Heidi.

M'ha fet gràcia també aquesta cançoneta sobre la fotosíntesi de les plantes:




S'atreveix fins i tot a fer una cançó sobre el DNA:



M'agradaria saber si hi ha experiències semblants en català o en castellà (a part de les taules de multiplicar amb música).

dilluns, 7 de setembre de 2009

Fent dissabte de llibres

Hi ha un proverbi castellà que diu "el saber no ocupa lugar". Doncs que m'expliqui algú com ho puc fer per encabir a casa els llibres que he anat acumulant al llarg de la vida. Ahir vaig sentir un terrabastall a l'habitació on tinc instal·lat el meu despatx. Els cargols que subjectaven unes prestatgeries des de feia molts anys no van poder més amb el pes dels centenars de llibres que havien de suportar i se'n van trencar uns quants (de cargols, no de llibres). La cosa podria haver estat pitjor, però un tauló per posar-hi notes, d'aquests que tenen un suro per penjar-hi coses amb xinxetes o agulles, va parar el cop (va ser el soroll que vaig sentir). Per sort, ni la llibreria va acabar de desmuntar-se ni els llibres van caure dels prestatges. Però calia evitar que això passés i que els prestatges es deformessin per la posició forçada en què havien quedat. Ara està tot desmuntat, i els llibres apilats de mala manera en una altra habitació, en espera que em col·loquin de nou els prestatges.

També es diu que "no hi ha mal que per bé no vingui". Vaig aprofitar que havia de treure tots aquells llibres i altres coses que hi havia en els prestatges, per "fer dissabte" del despatx. Però no pas amb el sentit que tenia abans aquesta expressió, de fer una neteja a fons amb escombra, aigua, sabó, baieta, lleixiu... Em vaig desempallegar de molta paperassa que havia acumulat durant mesos --o potser anys?-- damunt d'un sofà-llit que hi ha a la paret on pengen les prestatgeries. I també vaig llençar algun llibre.

Fa anys, hauria estat incapaç de llençar cap llibre, per dolent que fos. Per a mi, era com el pa, que a les persones que vàrem néixer en la dècada després de la guerra ens deien que llençar-lo era pecat. Llençar a les escombraries un llibre em semblava el pitjor dels pecats, un sacrilegi. Així que, durant molts anys, si un llibre no m'agradava o no m'interessava, buscava algú a qui poder-li regalar. Però amb el temps m'he convençut que hi ha llibres que l'únic destí que es mereixen és que en facin pasta de paper, amb el qual potser es faran llibre millors. Tothom s'equivoca i jo m'he equivocat moltes vegades en comprar un llibre. I també s'han equivocat de vegades les persones que me n'han regalat.

He començat a regalar alguns llibres que tot i que m'aprecio, crec que poden fer més servei a altres persones. Però ho estic fent en comptagotes. I ahir, a l'hora de condemnar a la pena capital alguns llibre, vaig ser bastant moderada. Després, cada cop que en llençava un per la boca del contenidor del reciclatge, em sentia com si fos un d'aquells personatges del Quixot que llençaven al foc la major part dels llibres que tenia Alonso Quijano a casa seva. No perquè pensés que m'havien fet beure l'enteniment, com al cavaller de la trista figura, sinó perquè creia que havien estat usurpant l'espai d'algun Amadís. Quan torni a posar els llibres d'aquests prestatges en el seu lloc possiblement encara n'elimini algun que ahir es va salvar. I aprofitaré per separar-ne algun altre per regalar.

dissabte, 5 de setembre de 2009

"Elysia", una criatura fantàstica

(Segons Blogger, aquesta entrada fa el número 700, de les que he anat fent en aquest bloc. He pensat que havia de dedicar-la a algú molt especial, i he triat una criatura que em fascina i que, tot i que no he vist mai al natural, espero veure-la algun dia.)

Elysia chlorotica, el mol·lusc fotosintètic

Elysia chlorotica és una mena de llimac marí (un mol·lusc gasteròpode, com els cargols; de fet, és com un cargol sense closca) que viu a la costa atlàntica del continent americà, i es pot trobar des de Nova Escòcia (Canadà) fins a Carolina del Nord (Estats Units), tot i que de vegades també pot arribar a Florida. Normalment té una llargada d'entre 2 i 3 cm, però se'n poden trobar exemplars de fins a 6 centímetres. Sol viure en aiguamolls salobres on s'alimenta de l'alga verda Vaucheria litorea. Fins aquí no sembla que aquest cargol sense closca tingui res d'extraordinari. Allò que el fa tan especial són les conseqüències de la seva alimentació. Perquè, en comptes de pair l'alga i eliminar-ne els residus, en realitat en xucla els cloroplasts, que incorpora al seu organisme, cosa que li permet viure com si ell mateix --el mol·lusc-- fos una alga o una planta verda, aprofitant l'energia de la llum i el diòxid de carboni que té a l'abast.

Però, què són els cloroplasts? Són uns orgànuls propis de les cèl·lules vegetals, que contenen un pigment anomenat clorofil·la, i en els quals es duu a terme la fotosíntesi. Des del punt de vista evolutiu, els cloroplasts són organismes unicel·lulars fotosintètics que en algun moment van establir una relació simbiòtica amb cèl·lules que potser els engolien per alimentar-se'n. Aquesta relació va acabar sent permanent. La prova que els cloroplasts havien estat organismes independents és la presència al seu interior de material genètic propi, sense relació amb el de la cèl·lula on es troba.

Cèl·lules vegetals amb nombrosos cloroplasts
(Foto: Kristian Peters, 2006. Llicència de documentació lliure GNU 1.2)

Tornant a Elysia, aquest cargol sense closca no és l'únic ésser viu que pot incorporar cloroplasts d'altres organismes, un fenomen que es coneix com a cleptoplàstia, que vol dir 'furt de plastidis' (un cloroplast és un plastidi amb clorofil·la). Hi ha altres llimacs del mateix grup que Elysia que practiquen la cleptoplàstia, i aquest fenomen també es dóna en alguns protists dinoflagel·lats, però no hi ha cap espècie en què els plastidis es mantinguin tant de temps en l'organisme que els ha incorporat com a E. chlorotica. En el laboratori, aquest llimac pot viure en un aquari fins uns 8 o 9 mesos sense cap més "aliment" que diòxid de carboni i llum (el temps que dura la seva vida en el medi natural és d'uns 10 mesos). Això és possible gràcies a l'associació simbiòtica que Elysia estableix amb els cloroplasts de l'alga de què s'alimenta; són atrapats per unes cèl·lules del seu aparell digestiu i a l'interior d'aquestes cèl·lules duen a terme la fotosíntesi, com ho feien quan eren dins les cèl·lules de l'alga. Aquesta simbiosi, però, no és hereditària, com ho és en l'alga i en els organismes fotosintètics que coneixem; s'ha de renovar a cada generació. Es desenvolupa en les petites elísies, tan bon punt comencen a alimentar-se de l'alga.

Dins d'una cèl·lula, com dins de tot organisme, hi ha un reciclatge; molts dels seus components es fan i desfan contínuament. I les instruccions per a construir les molècules que es reciclen es troben en el DNA de la cèl·lula. El fet que el cloroplast pugui continuar funcionant fora de la seva cèl·lula original podria explicar-se per diverses causes: a) que totes les seves proteïnes fossin estables i es mantinguessin intactes, sense que se n'haguessin de sintetitzar de noves (fet molt poc probable), b) que alguns gens del cloroplast haguessin estat incorporats al genoma de les cèl·lules d'Elysia on queden atrapats els cloroplasts i la maquinaria d'aquestes cèl·lules fabriqués les proteïnes que els cloroplasts necessiten; i c) que els cloroplasts simbiòtics tinguessin un grau elevat d'autonomia genètica, que els permetés mantenir la seva funcionalitat encara que abandonin la cèl·lula de l'alga on viuen habitualment.

Mary Rumpho, de la Universitat de Maine, i altres investigadors nord-americans fa anys que estudien aquest extraordinari mol·lusc. El novembre de 2008 van publicar un article a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences què demostra que la hipòtesi que es compleix és la segona. Per una banda van seqüenciar el genoma del cloroplast i no hi van trobar tots els gens que són necessaris per a la fotosíntesi. Per altra banda, van trobar que un gen necessari per al tipus de fotosíntesi que fa l'alga (el gen anomenat psbO) es troba incorporat en el genoma del mol·lusc. Aquest gen es troba també en l'alga Vaucheria litorea, de la qual obtenen el cloroplast. Però Elysia no adquireix aquest gen menjant-se l'alga de la qual obté el cloroplast, sinó que forma ja part de la seva dotació gènica. Es troba ja en la línia germinal, és a dir que es tracta d'un gen que es transmet d'una generació a la següent (en canvi, el cloroplast només el poden obtenir per ingestió). El tindria encara que deixés de menjar l'alga d'on prové el gen.

Aquest fenomen mitjançant el qual un organisme adquireix material genètic directament d'un altre es coneix com a transferència horitzontal de gens (per contraposició a la transferència vertical, en què un organisme rep el seu material genètic dels progenitors). És molt freqüent en els bacteris i com més va més proves es tenen que es dóna també en altres organismes. En el cas de "parelles" simbiòtiques amb una relació de simbiosi molt antiga, pot ser que a la llarga es passin gens d'un organisme a l'altre i que aquest canvi s'hagi estabilitzat al llarg de l'evolució; es diu que ambdós organismes han coevolucionat fins al punt de dependre mútuament l'un de l'altre. En el cas d'Elysia, però, el gen que ha incorporat de manera definitiva no li ve de l'organisme amb qui estableix la simbiosi (és a dir, cloroplast), sinó de l'alga d'on procedeix el cloroplast.

L'esmentat article conté material complementari de suport, que inclou la metodologia empleada per a l'estudi, un esquema de la història evolutiva dels cloroplasts del mol·lusc fotosintètic i un parell de vídeos que mostren Elysia chlorotica en dues fases de la seva vida: quan és encara molt jove, i té un color marronós, i quan ja ha incorporat els cloroplasts i ha esdevingut de color verd.Els dos vídeos estan disponibles també a YouTube i els incloc a continuació.

Elysia chlorotica jove:




Elysia chlorotica amb els seus cloroplasts endosimbiòtics:



Per saber-ne més: Symbio. A look into the life of a solar-powered sea slug. (Web de divulgació del grup que dirigeix Mary Rumpho a la Universitat de Maine).

divendres, 4 de setembre de 2009

"Il Milan" a mans de Gadafi?

Si fos el dia dels Innocents, creuria que és una broma. Llegeixo a La Repubblica, que Berlusconi, seguint per fi els consells dels seus fills Marina i Piersilvio, intenta desempallegar-se de l'equip de futbol Milan, del qual sembla ser que és propietari. Però aquesta squadra avui dia no és cap negoci i és massa cara, entre 600 i 800 milions d'euros. Ningú no la vol comprar. Segons el diari italià, diumenge passat Berlusconi va volar a Trípoli per trobar-se amb Gadafi. Hi anava en viatge oficial, com a cap de Govern italià, però --també segons aquest diari-- "el capítol 'negocis' hi va predominar".

Si el negoci es tanca i el Milan passa a mans de Gadafi, el líder libi obligarà els jugadors a llegir el seu Llibre verd?

Llambordes de fusta

És possible que n'hi hagi a més ciutats i pobles, però jo no recordo haver-ne vist enlloc més que a Cracòvia. Les llambordes de fusta eren en el pati d'entrada d'una casa a l'antiga --i enorme-- plaça del mercat, Rynek Glowny:


Foto: M. Piqueras (juny 2006)

dijous, 3 de setembre de 2009

Records d'una visita a Anciles

Repassant el meu arxiu de fotos he anat a para a una carpeta on hi ha les que vaig fer el juliol del 2004 quan vaig a anar a Benasc a una reunió sobre divulgació científica. I he recordat un episodi curiós, un dia que vaig anar, tot passejant, fins a Anciles, un poblet a uns dos quilòmetres de Benasc, on sembla que el temps s'hagi aturat (vegeu-ne el campanar de l'església, a la dreta). M'hi vaig sentir com si hagués anat a Hamelin i com si jo fos una nena a qui el flautista hagués atret amb la seva música. He buscat les notes que vaig prendre aquell dia, per recuperar-ne millor el record.

Quan m'apropava a les primeres cases d'aquell llogarret, vaig sentir el so d'un instrument de vent molt melodiós; semblava una flauta però no hauria posat la mà al foc que ho fos. Pel so i pel ritme, devia ser música popular pirinenca. Vaig pensar que potser feien alguna festa en el camp --el so venia de més enllà de les cases del poble--, una d'aquestes que abans se solien fer després de la collita, i que un músic animava els participants. Com la mainada d'Hamelin seguia el seu flautista, jo anava seguint el rastre de la música, tot avançant pel camí, amb el poble ja al meu darrere, però no veia cap signe que m'indiqués que per la rodalia s'hi celebrés cap festa: no se sentien veus, ni es veien cotxes. Només la música.

En girar un revolt, de sobte, em vaig trobar davant d'un prat molt ampli, una mena de closa que s'estenia en un pendís que baixava fins al camí i estava limitat, en la seva part més baixa, per un petit mur de pedra i a la part més elevada, per una renglera d'arbres de ribera alts i esvelts. El prat era com una gran catifa verda que es desplegués en un suau pendent fins al camí. A la part més alta, prop dels arbres, vaig descobrir-hi el meu músic: un home tot sol, que tocava un instrument que de lluny em va semblar una flauta travessera. Des d'on era jo el veia petitó i no sé si era jove o vell, però podia distingir perfectament que tocava la flauta --o el que fos-- mantenint-la en posició horitzontal.

Em vaig aturar a escoltar-lo. La música de flauta sempre m'ha agradat, i aquella tonada no m'era desconeguda, malgrat que no la pogués identificar. Però em sentia incòmoda en pensar que la meva presència en el camí pogués destorbar el músic. De la mateixa manera que jo el veia a ell, segur que ell també em veia a mi. Aleshores vaig seure en un petit mur de pedra a l'altre costat del camí, que era més baix que el que tancava aquella closa. Asseguda, ni jo podia veure el músic ni ell em podia veure a mi. En canvi, jo podia gaudir de la seva música i ell podia seguit tocant sense sentir-se destorbat.

Malgrat els meus escassos coneixement musicals, m'adonava que l'intèrpret no era un virtuós de la flauta travessera (o el que fos), però aquella espontaneïtat de la música popular tocada enmig d'un prat, amb aquell paisatge impressionant que m'envoltava, feia que fos un "concert" molt especial, només per a mi, i les imperfeccions en la interpretació no tenien massa importància. A més, estava convençuda que el músic devia ser feliç mentre tocava.

L'encant d'aquell moment màgic va trencar-se quan, sobtadament, va començar a ploure, amb unes gotes grosses que queien amb força. La pluja va fer que el meu flautista d'Hamelin desaparegués. Si no fos perquè en arribar al prat li havia fet una foto (molt llunyana, no crec que amb la reducció que en fa Blogger es distingeixi el músic; hi he fet un cercle vermell al voltant), pensaria que potser tot va ser producte de la meva imaginació.


Fotos: M. Piqueras, Anciles, juliol 2004

Afrodisíac fúngic

Si, en llegir el títol d'aquesta entrada, heu pensat que tractaria de bolets afrodisíacs, us heu equivocat. Va de fongs i de sexe, sí, però d'un tipus de sexe que no té res a veure amb el que practiquen els humans. Va del sexe dels fongs i què els 'excita', si és que es pot dir que un fong es pugui excitar sexualment. El fong és un criptococ, Cryptococcus neoformans, del grup dels basidiomicots, al qual pertanyen també els rovellons, els rossinyols i tants altres bolets que mengem a la tardor. Però C. neoformans és microscòpic (fa entre 2,5 i 10 micròmetres; un 'micròmetre' és la milionèsima part d'un metre) i patogen.

Cryptococcus neoformans
Foto al microscopi electrònic: Emerging Infectious Diseases


Els criptococs infecten principalment persones immunodeprimides. Es troben sobretot en llocs on es posen els coloms i en sòls contaminats amb excrements de pollastres i de coloms. Es pensa que la infecció en els humans es contreu a través de les vies respiratòries i el primer lloc que infecta són els pulmons, des d'on, a través de la sang passa a altres teixits del cos, i moltes vegades arriba fins al cervell, on causa una meningoencefalitis (inflamació de les meninges i de l'encèfal), que sovint és mortal.

Com altres fongs, els criptococs poden reproduir-se de manera asexual i també sexual. En el segon cas, es formen dos tipus de cèl·lules sexuals que s'anomenen 'alfa' i 'a', aparentment idèntiques, però de tipus genètic diferent. Però, com pot 'saber' una cèl·lula amb quina altra s'ha de fusionar? Doncs ho saben perquè emeten senyals químics molt específics que són captats per unes proteïnes que tenen a la superfície externa de la cèl·lula. Són feromones, com les que pugui produir un animal per atreure un individu de l'altre sexe de la mateixa espècie. En el fong, fa que una cèl·lula se senti atreta per una altra, i que aquesta altra sigui l'adequada.

Uns investigadors de la Universitat de Duke University, a Durham (Carolina del Nord, EUA), descriuen a la revista EMBO Journal l'estudi d'un gen de C. neoformans (el gen CPR2) com els que codifiquen els receptors de feromones, però que no se n'havia caracteritzat encara la funció. (He posat l'enllaç a l'article que descriu el treball, però per accedir-hi em sembla que cal tenir una subscripció a la revista --individual o d'un centre de recerca o biblioteca.) Doncs bé, han descobert que aquest gen té una doble funció. Estimula la fusió de cèl·lules tant en presència de feromones, com quan no se'n produeixen. Si hi ha producció de feromones, reforça l'activitat dels receptors de la feromona que estimula la fusió de dos gàmetes. Per altra banda, contribueixen --si bé sense que siguin essencials-- a l'aparellament unisexual (de cèl·lules idèntiques). Altres fongs microscòpics que ens són més familiars, com ara Saccharomyces cerevisiae, que és el llevat amb què es fan la cervesa, el pa i el vi, també poden tenir aquest tipus de reproducció sexual.

Aquests dies de calor, si en algun moment apropeu als vostres llavis una gerra o canya de cervesa, penseu que aquell líquid daurat tan refrescant ha estat produït per uns minúsculs éssers vius que, potser com la persona que assaboreix la cervesa, de tant en tant senten la necessitat de buscar una parella i fusionar-se.