De nou Qatar, la seva fundació i el Barça

Tenia pendent fer alguns comentaris sobre la impressió que jo vaig treure de Qatar i de de la seva fundació arran de la visita que vaig fer a aquell petit però ric país de l'Orient mitjà per assistir a un congrés que va ser patrocinat en gran part per aquella Fundació. L'article "Adéu, Qatar Foundation!" de Jordi Mayoral, que tracta de la decisió que ha de prendre l'assemblea del Barça sobre la continuació del patrocini per part de la Fundació Qatar i algunes escenes que he vist del programa Salvados, en què Jordi Evole va fer una visita molt especial a aquell país, m'ho han recordat.

Quan en el programa Àgora, el presentador va referir-se al patrocini rebut d'un país que és una dictadura, el president del Barça va respondre: "Jo no sé si és una dictadura. Jo, lo que sí que li puc dir és que tots els habitants de Qatar són molt feliços... Ja sé que no és possible, però estaria molt bé que la gent hi anés i ho veiés."

Doncs bé, senyor Rosell, jo hi he anat i ho he vist. I Qatar no m'ha semblat, ni de bon tros, el paradís que vostè sembla haver conegut. I si vostè no sap si Qatar és una dictadura, demostra, per una banda, molt poc coneixement del món actual i, per una altra, que el Barça accepta les ofertes de patrocini sense informar-se abans de l'entitat que ofereix aquest patrocini. Vagi en compte, no sigui cas que algun dia els patrocinadors siguin un càrtel colombià o una empresa lligada a la camorra.

Si, en referir-se als habitants de Qatar, el senyor Rossell vol dir els nascuts en aquell país (menys un 30% de la població) i si el masculí l'ha emprat expressament per referir-se només als homes, potser tingui raó. Si més no, els qatarins que jo vaig veure en el congrés, en les recepcions, en restaurants, en el museu, en el centre comercial o passejant pels carrerons del soc (l'únic espai públic que em va sembla autèntic), sí que aparentaven ser feliços o si més no, despreocupats. El país té una gran riquesa, i la gent que pot gaudir d'aquesta riquesa econòmica és possible que oblidi que hi ha uns altres valors, com ara la justícia i la llibertat, que no es compren amb diners. Però, deuen ser tan felices les seves dones? En el Museu d'Art Islàmic, vaig preguntar a la guia com és que, en un país on fa tanta calor (els dies que jo hi vaig ser les temperatures eren superiors als 40 graus), les dones van vestides de negre, un color que absorbeix els raigs solars i dóna encara més calor, mentre que els homes van de color blanc, de cap a peus (no em vaig ficar amb el fet que moltes portin la cara coberta). La noia va fer un somrís com forçat i em va respondre "It's tradition!". O sigui que els feliços del senyor Rossell deuen ser, com a molt, aproximadament la meitat de l'escassa població autòctona que hi ha a Qatar.

En la foto no s'aprecia, però ell camina una mica al davant que elles

Fantasmes negres en el soc de Doha

Em costava d'entendre que el president del Barça no sàpiga que Qatar és una dictadura, que no permet l'existència de partits polítics, i que es cregui que tots els habitants d'aquell país són feliços. Però avui he sentit unes declaracions de Pep Guardiola que encara em costen més d'entendre. Per una banda diu que li sembla una fantàstica idea que la Junta directiva sotmeti a l'Assemblea el fet del patrocini per part de la Fundació Qatar. Afegeix que ell preferiria "neta" la samarreta, però ja se sap "els temps són els temps". A continuació parla de manera elogiosa d'aquell país, on va viure dos anys amb la seva família i el van tractar molt bé i va fer-hi amistats que encara manté. M'agradaria saber si Guardiola creu que l'haurien tractat de la mateixa manera si en comptes d'anar-hi com a futbolista --o entrenador no sé-- hi hagués anat a de fer de manobre en la indústria de la construcció; i si a més, en comptes de ser català --europeu-- hagués estat pakistanès o filipí. Doncs si no ho sap, li recomano que miri el programa Salvados que Jordi Evole va dedicar recentment a Qatar o que llegeixi els informes d'algunes ONG sobre aquell país i els drets humans.

Guardiola ha dit que Qatar té particularitats i tradicions mil·lenàries religioses i culturals, amb costums que potser ens costa d'entendre,com a ells els costa d'entendre alguns costums nostres. Creu que és el país musulmà més obert al món occidental i que cal donar-los el seu temps per a la implantació de la democràcia. I jo em pregunto: tan difícil és deixar que el poble decideixi com i per qui vol ser governat? O caldrà potser una plaça Tahrir a Doha per tal que aquest moment arribi?

L'actual emir de Qatar, el xeic Hamad ibn Khalifah Al Thani --casat amb tres dones-- va aprofitar que el seu pare era de vacances a Suïssa per derrocar-lo i autoproclamar-se nou emir del país. És cert que és una dictadura més suau --o menys severa-- que la de l'Iran, però els partits polítics hi són prohibits la jurisprudència del país combina les lleis civils amb alguns aspectes de la xària, la llei canònica de l'islam que regula les activitats públiques i privades.

En el congrés de periodisme científic que em va dur a Qatar, els representants de la Fundació Qatar i altres qatarins es congratulaven que països com ara Tunísia i Egipte estiguessin fent la transició cap a la democràcia. I parlaven com si ells gaudissin d'un regim democràtic. D'això se'n diu veure la brossa en els ulls dels altres i no veure la biga en el propi.

A mi no m'interessa el futbol, però el Barça em desperta simpatia pel reconeixement que ha aconseguit per a la ciutat i per a Catalunya per tot el món. I em sap greu veure que tot i que "els temps són els temps", com diu Guardiola, es ven per un plat de llenties. O potser no és un plat de llenties, sinó una llagosta del golf Pèrsic, que diuen que són molt bones.

Potser us interessarà:
- Un arbre de tres branques, lligam entre el Barça i el periodisme científic. (aquest bloc, 05.07.2011). Un ginjoler és el símbol de la Fundació Qatar, que patrocina el Barça i va patrocinar també un congrés mundial de periodisme científic.
- El Barça a Qatar (aquest bloc, 01.07.2011). Presència del barça a Qatar un restaurant de menjar ràpid feia regals relacionats amb el Barça.
- Qatar i els recursos naturals (aquest bloc, 27.06.2011). Si més no, tenen visió de futur. Saben que el petroli i el gas natural no són recursos renovables i pensen en solucions per quan això passi.
- Qatar i la ciència (aquest bloc, 26.06.2011). La meva primera impressió de Qatar.

Un arbre de tres branques, lligam entre el Barça i el periodisme científic

Segons vaig veure a la premsa, la samarreta que duran els jugadors del Barça la propera temporada té imprès en la part del davant el logotip de la Qatar Foundation, no sé si tan evident com en aquesta fotografia de futbol.net, que és de desembre del 2010. L'arbre que lluu Messi en el pit és el símbol de la Fundació que pagarà un grapat de milions a l'equip català a canvi de la propaganda a la samarreta.

La Fundació Qatar, nou patrocinador del Barça

La Qatar Fundation és una entitat que fomenta l'educació, la recerca i el coneixement a Qatar, aquest petit país situat en una petita península que sobresurt de la gran península aràbiga, en el golf Pèrsic. Conscients que la gran riquesa actual es basa en recursos no renovables --el petroli i el gas natural-- que a la llarga s'esgotaran, la Fundació Qatar vol preparar el país perquè quan això passi la riquesa es basi en el coneixement. Una manera de difondre pel món el que fan és mitjançant el patrocini. El Barça és un dels equips de futbol mes coneguts del món avui dia i el fet que en la samarreta hi hagi el logotip de la Fundació fa que molts milions de persones per tot el món el vegin en un sol partit retransmès per satèl·lit.

Aquesta fundació ha estat també el patrocinador oficial del Congrés Mundial de Periodisme Científic que va celebrar-se a Qatar del 26 al 30 de juny d'enguany. I el símbol de la Fundació, aquest arbre que es veu a la samarreta de Messi, era molt familiar als participants al Congrés. Però quin és aquest arbre representat amb tres branques principals (com el nostre pi de les tres branques)?:

No el sabia reconèixer i vaig buscar-ne informació. Em van dir que en anglès l'anomenaven sidra tree perquè el seu nom àrab més comú és sidr (naturalment escrit amb signes àrabs). I en buscar l'espècie he trobat que es tracta d'un Ziziphus (de vegades es troba escrit erròneament Zizyphus), exactament el Ziziphus spina-christi, de la família de les ramnàcies.

 

Ziziphus spina-christi (foto Qatar Foundation)

El nom del gènere (Ziziphus) és la versió llatinitzada del mot zizouf, amb què, en àrab, es designa una espècie d'aquest mateix gènere: Ziziphus jujuba, que no és altre que el nostre ginjoler, azufaifo (o azufeifo) en castellà. Com he esmentat més amunt, el nom científic del sidr és Ziziphus spina-christi, i fa referència a les espines de la corona que van posar a Jesús. Perquè aquest arbre és molt freqüent també a Israel, i apareix en diversos passatges bíblics. Aquesta foto del web Flowers in Israel mostra el fruit del sidr; a la base de la branqueta on hi ha els fruits pot veure's una espina:

En el web de la Qatar Fundation s'explica el simbolisme de l'arbre i per què representa la Fundació. És un arbre nadiu de Qatar (de fet, és freqüent en tot l'Orient Mitjà i en països africans), que creix i floreix en el clima extrem del desert. Més que en alçada, aquest arbre --sovint arbust-- creix en amplada; les branques creixen més cap els costats que no cap amunt. Tradicionalment els poetes i els "savis" es reunien sota l'ombra del sidr per fer les seves tertúlies. I les fulles, les flors i els fruits s'empraven per fer-ne medicines; els fruits, també com a aliment.

El sidr representat en el logotip de la Qatar Foundation té tres branques principals que simbolitzen els pilars de l'educació, la ciència i la recerca, i el desenvolupament de la comunitat, que són els objectius que mouen la Fundació. Les seves arrels profundes són com una forta àncora que connecta el coneixement contemporani amb l'herència i la cultura tradicional del país.

Un nou centre de convencions a Doha, encara no inaugurat, ha incorporat el sidr en la seva arquitectura. La façana principal té les tres grans branques de l'arbre representatiu de la Fundació (la foto està presa des d'un autobús, es nota el reflex en el vidre) :

Centre de Convencions de Doha (Foto: M. Piqueras)

Pel que fa a les propietats medicinals d'aquest arbre, a part dels seus usos tradicionals per tractar diverses afeccions, estudis recents han mostrat l'efecte inhibitori que alguns extractes d'aquesta planta tenen en el creixement d'alguns bacteris. De fet, tradicionalment es feia servir una decocció de les seves fulles per tractar les ferides. Altres usos d'aquest arbre són: les fulles com a farratge, les branques per fer tancats i la fusta com a llenya per a cremar.

Com he esmentat abans, el sidr és un arbre proper al ginjoler, que és Ziziphus jujuba, una espècie que, segons diu Pius Font i Quer en el llibre Plantas medicinales. El Dioscórides renovado, podria ser originària del nord de la Xina, però va ser introduïda en els països mediterranis en temps remots. Diu que els fruits són laxants per la gran quantitat de mucílag que formen en el budell (el mucílag contribueix al desplaçament del contingut dels budells, perquè el fa lliscar): també són un ingredient del "cocimiento pectoral, que se prepara con cada una de estas cuatro especies: azufaifas, pasas, higos secos y dátiles, ablanda la tos y facilita la expectoración. Dichos ingredientes se hierven en 1,5 l. de agua, hasta que se reducen a 1 l. Y se toma bien caliente, cuanto se quiere, o, por lo menos, una buena taza al acostarse."

Gínjols, el fruit de Ziziphus jujuba (Foto: F.C. Müller, Creative Commons 2.5)

M'ha cridat l'atenció la semblança del nom àrab sidr amb la beguda que es prepara amb el suc de poma fermentat, la sidra. Especialment perquè, en el cas del gínjol, molt semblant al sidr, he llegit que el gust del fruit, que té l'aspecte d'una poma molt menuda, també recorda el gust d'una poma. Caldrà veure què deia Joan Corominas sobre l'etimologia de 'sidra'.

Quan vegi els propers anys la samarreta del Barça --malgrat la meva escassa per no dir nul·la afició al futbol, és impossible que no la vegi-- recordaré que la Fundació Qatar i l'equip català estan units per aquest arbre, el sidr, que ver a ser el ginjoler de Qatar. Tenint en compte els resultats del Futbol Club Barcelona els darrers anys, podem dir que els seus socis i seguidors estan més contents que un gínjol. Per tant, serà molt escaient que els jugadors portin aquest arbre a la samarreta.

Actualització, 06.07.2011

Anna May m'ha deixat un comentari amb un enllaç al bloc del centpeus, que va tractar del gínjol fa algun temps. El centpeus anomena aquesta espècie Ziziphus zizyphus i com que jo la coneixia com a Ziziphus jujuba, he volgut esbrinar si el nom havia canviat.

Una cerca a Google Scholar (el cercador d'articles científics o capítols de llibre) m'ha donat 36 resultats pr a la forma Ziziphus zizyphus, mentre que per a Ziziphus jujuba han estat uns 1600. Això no vol dir que la forma Ziziphus jujuba sigui la correcta; podria ser que el canvi de nom fos recent. Però he trobat un article que he pensat que potser m'aclariria els dubtes i l'he descarregat. És el de Kirkbride, Wiersema i Turland del qual he posat la referència més avall.

Aquest article descriu detalladament la història del nom d'aquesta planta, que Linné va descriure com a Rhamnus zizyphus. Més tard, un altre botànic va descriure-la de nou, i va anomenar-la Ziziphus jujuba. Segons les regles de la nomenclatura, el nom correcte és el primer amb què s'ha descrit una espècie.

De tota manera, sembla ser que la forma que hauria de ser correcta és la que indica el centpeus: Ziziphus zizyphus, que va adoptar-se el 1977 i que un segle abans ja havia estat publicada. Segurament el canvi és perquè el nom de gènere que va donar-li Linné no era adequat (hi ha altres plantes del gènere Rhamnus i no poden considerar-se que pertanyin al mateix gènere que el ginjoler) Malgrat que aquesta sigui la forma que avui es considera correcta, la majoria d'autors segueixen usant la forma més arrelada Ziziphus jujuba. Que n'és de complicada la nomenclatura biològica!

Actualització, 20.07.2011
Mirant fotos de l'època predigital, n'he trobat aquesta, feta a Israel el febrer de 2001 (la qualitat no és bona; la botiga on revelava les fotos em regalava un disquet amb la versió digital, però amb molt poca resolució).

Penso si es pot tractar d'un ginjoler d'aquella zona. En té l'aspecte. Però sense poder-ne veure els detalls, és impossible afirmar-ho.

Per saber-ne més:
- Seyyednejad SM, Motamedi H (2010) A review of native medicinal plants in Khuzestan, Iran with antibacterial properties. International Journal of Pharmacology 6:551-560
- Nutritional study on Ziziphus spina-christi. Eden Foundation (1992)
- Ziziphus spina-christi, Jujube, Christ's thorn, Atad. Flowers of Israel
- Kirkbride Jr JH,Wiersema JH, Turland NJ (2006) Proposal to conserve the name Ziziphus jujuba against Z. zizyphus (Rhamnaceae). Taxon 55:1049-1050

El Barça a Qatar

Aquest matí deia a Twitter que Qatar és el primer país del món àrab on no havia vist cap samarreta del Barça. Ja no puc dir el mateix:

Foto: M. Piqueras (01.07.2011

La catifa del dia

Així donen el bon dia a l'Hotel Ezdan, de Doha (Qatar):

Si quan entres a l'ascensor, no és ple i pots veure-hi la catifa, et serveix per recordar el dia de la setmana. A la torre de l'hotel on jo estic, hi ha sis ascensors. Tenint en compte que són 4 torres, són 24 catifes que cada dia cal canviar. Però no és problema, de vegades penso si no.tindran més personal que hostes. A totes hores hi ha gent netejant els terres, traient la pols, netejant portes. I prop de cada porta uns quants empleats que t'indiquen per on has de passar. A la recepció, també un grapat de persones. I a l'hora de l'esmorzar he arribat a comptar per la sala --tot autoservei, només han de retirar plats-- nou o deu cambrers.

Qatar i els recursos naturals

Avui he assistit a una sessió del Congrés de Periodisme Científic (WCSJ2011) que es deia "Connexió entre energia, aigua i aliments: la ciència de l'optimització i la sostenibilitat". Diversos ponent han presentat la seva visió dels greus problemes que es presenten a la humanitat en les properes dècades i de com cal posar-se a treballar per poder solucionar-los.

Primer s'ha passat el vídeo Food For Life (Aliment per a la vida). Són tres minuts que a l'inici presenten unes imatges colpidores --esfereïdores en algun cas-- dels efectes de la fam en el món i acaben amb unes altres més esperançadores, que ens diuen --en la veu de David Attenborugh-- que el destí és a les nostres mans.

Si avui dia Qatar pot resoldre la manca de molts productes bàsics és perquè el país és molt ric i té diners per comprar fora allò que necessita. Segons han dit, el 90 per cent dels aliments són importats. I malgrat que sigui un desert, és el país del món on el consum d'aigua per habitant és més gran. Aigua que també s'ha d'importar o s'ha d'agafar del mar i extreure'n la sal abans de la seva distribució. El transport dels aliments i de l'aigua i el procés de dessalinització consumeixen molta energia, com també en consumeix la producció d'aliments. A Qatar no hi ha aigua, però en molts països on sí que n'hi ha no en poden disposar perquè no és aprofitable des del punt de vista sanitari. Amb els aliments passa el mateix: hi ha països que produeixen molts aliment però no són seus, sinó d'empreses estrangeres.

Qatar ha d'aprofitar l'època de resplendor econòmica que viu ara per trobar una solució a llarg termini i sostenible per a la manca d'aliments que pateix. El país està invertint en recerca en molts fronts i els resultats de la seva recerca podran ser aprofitats també per altres països amb problemes semblants. Però cal que en altres països el govern se sensibilitzi com ho ha fet de Qatar. Per altra banda l'educació dels camperols també pot fer-hi molt, s'ha de procurar que s'adaptin a les noves tecnologies i que les apliquin en els seus cultius per tal d'estalviar aigua i energia.

Com a resum, els quatre fronts per on cal actuar de cara a les necessitats futures de Qatar són: a) les energies renovables; b) la dessalinització i el control de l'aigua; c) la producció agrícola, i d) el processat dels aliments.

Han comentat que alguns països en vies de desenvolupament en què el govern ha invertit en educació i recerca la situació econòmica està canviant. En són exemples la Xina, l'Índia, Brasil, Xile i Veneçuela. Però és perquè els governs han vist la necessitat de fer-ho. Abans s'havia parlat de transferir a altres països el coneixement que pugui generar la recerca feta a Qatar, però caldria transferir també l'esperit que hi ha al darrere i animar la ciutadania i els mitjans a participar en el canvi.

Són paraules plenes d'esperança però crec que podrien ja posar fil a l'agulla per millorar moltes coses del país. Em pensava que Líbia era el país més insostenible que conec, però crec que Qatar el guanya. En un país on no hi ha més aigua que la del mar, no s'entén que plantin gespa per tants llocs. És cert que posen sistemes de rec per degoteig, però tot i així em sembla una disbauxa. Com ho és l'enorme despesa en aire condicionat. Quan dissabte vaig entrar per primera vegada a la meva habitació de l'hotel, semblava que entrés en una nevera: el termòstat marcava 16 graus! (la temperatura a l'exterior era de 40ºC). I a més, el ventilador estava en marxa. Vaig pujar el termòstat fins a 25-26 graus i així l'he deixat tots els dies. Dins dels edificis de La Ciutat de l'Educació en què se celebra el congrés, he d'anar amb màniga llarga i fins i tot em tapo amb un xal. De tant en tant sento la necessitat de sortir fora i sentir sobre la pell l'aire sec i calent del desert. I notar com, amb aquella escalfor (dilluns, la temperatura màxima ha estat de 44 graus)  desapareix el dolor de les meves articulacions. I per tot arreu hi ha cotxes, el trànsit és molt intens. En canvi, els carrers són deserts de persones; no sé on fa vida la gent, però no sembla que sigui pel carrer.

Una altra enorme despesa d'energia que potser no es nota tant, és la de paper. En aquesta sessió que es parlava del creixement sostenible i l'estalvi energètic que s'ha d'aconseguir, havien deixat a cada seient un dossier de paper que en bona part anirà llençat (ja n'he vist a les papereres del Congrés). A més, no és un paper qualsevol, sinó ben gruixut i de qualitat. També hi havia un DVD amb el vídeo de Food for Life. Si és possible veure'l per Internet, perquè no es limiten a donar l'adreça on trobar-lo? I els materials per construir els edificis on se celebra el Congrés? M'agradaria saber d'on han dut el marbre, la pissarra i altres roques que estan representades en les diverses facultats i centres de recerca.

Potser us interessarà:
- Qatar National Food Security Programme.

Qatar i la ciència

Una de les 4 torres de l'Hotel Ezdan

Mai se m'hauria acudit venir a Qatar, si no hagués estat perquè el Congrés Mundial de Periodisme Científic que s'havia de fer a El Caire (el WCSJ2011) van decidir traslladar-lo aquí arran dels esdeveniments de la plaça Tahrir. No se sabia com acabaria allò i era arriscat seguir amb el projecte inicial. La Fundació Qatar, que ja era un dels principals patrocinadors del Congrés, va oferir una major col·laboració per tal que el Congrés pogués celebrar-se. Així és com les entitats organitzadores van acceptar l'oferta de traslladar el Congrés a Doha, la capital d'aquest petit emirat de la península aràbiga.

No sé si deu ser pels lligams que Qatar té amb Barcelona a través del fútbol (la Fundació Qatar és patrocinadora del Barça), però el cas és que actualment hi ha un vol que enllaça Barcelona i Doha directament. Ahir, però, de les més de dues-centes persones que omplíem l'avió, només cinc o sis teníem aquesta ciutat com a destí final; la resta viatjaven cap a altres països asiàtics.

Vaig arribar a Doha que ja era fosc, tot i que només eren les set del vespre. De fet, només hi ha una hora de diferència de rellotge amb l'Europa occidental, tot i que està molt cap a l'est. Em fa l'efecte que, al contrari que la majoria de països europeus, que anem avançats respecte al sol, aquí deuen anar endarrerits. Camí de la ciutat, des de l'aeroport, no vaig veure molta cosa, però de seguida vaig distingir el perfil dels gratacels que havia vist dies enrere per Google Earth. Per Internet em va semblar un Manhattan del segle XXI construït a costat del desert i la vista al natural m'ha reforçat aquesta impressió. Doha és com un museu d'arquitectura moderna, on es veuen les diverses tendències que predominen en les grans construccions actuals. L'Hotel Ezdan, on ens allotgem els assistents al Congrés (amb una tarifa molt per sota de l'oficial, gràcies a la Fundació Qatar) és enorme, comprèn quatre edificis que deuen tenir pel cap baix quaranta pisos. La meva habitació és al pis 34 de la torre 4 i encara tinc pisos pel damunt.

Vista des de la porta de l'Hotel Ezdan de Doha

M'agrada caminar per les ciutats que visito, però no em sembla que Doha sigui una ciutat per passejar-hi excepte per la Corniche, el passeig que voreja les seves platges. Unes platges que no sé si son gaire freqüentades perquè encara no les he vistes de dia. Anit, a la recepció de l'hotel, hi havia una dona egípcia de l'organització del Congrés que duia un vestit i el corresponent hijab d'una tela molt rara. Algú que la coneixia va fer-li un comentari sobre la vestimenta i ella va respondre que era el seu vestit de bany.

No he fet més que assistir a sessions del congrés (oficialment comença demà, però avui hi havia uns tallers i un sopar de benvinguda), però els viatges amb autocar a la Ciutat de l'Educació m'han permès de veure algunes coses de Doha i els voltants. En aquest país s'ajunten una part de la manera de viure occidental --en realitat potser hauria de dir estatunidenca-- i una societat islàmica que en molts aspectes em sembla més tancada que les de Líbia i Egipte, els únics països islàmics que conec. Les marques de luxe en el vestir o complements o els universals MacDonalds i KingBurgers conviuen amb costums islàmics tradicionals. Enlloc havia vist tants homes amb faldons i mocador al cap, ni tantes dones amb hijab o fins i tot amb la cara coberta. I pertot es veuen minarets de mesquites que semblen en molts casos de construcció recent. Per cert, no sé per què els homes van de blanc i moltes dones de negre.

La Ciutat de l'Educació de Doha

Les diverses activitats del Congrés es fan a la Ciutat de l'Educació, un enorme campus als afores de Doha on hi ha escoles de diferents graus i diverses universitats i centres de recerca, i on encara n'estan construint més. Diuen que el país ha d'aprofitar els anys de vaques grasses que li proporcionen el petroli i el gas natural (el 2010 tenia el producte interior brut per capita més alt del món, un creixement econòmic molt fort i l'atur només era del 0,5 per cent), i preparar-se per quan aquests recursos s'esgotin. I per fer-ho, volen apostar pel coneixement. L'analfabetisme s'ha reduït a aproximadament a un 5 per cent de la població. Tenen convenis amb diverses universitats dels Estats Units com ara Carnegie Mellon University, Georgetown University o Cornell University.

Carnegie Mellon University a Doha

Georgetown University School of Foreign Service a Doha, el vestíbul

Aquest vespre, abans del sopar de benvinguda, ha parlat un representant de la Fundació Qatar. S'ha referit al canvi d'ubicació del Congrés i als fets que ho van motivar. I ha dit que els fets de la plaça Tahrir portaran al poble egipci tres valors fonamentals: llibertat, justícia i democràcia. I mentre l'escoltava, jo pensava que és una paradoxa, per no dir una hipocresia, que aquí parlin de llibertat, justícia i democràcia quan la llibertat només és parcial (no hi pot haver organitzacions i associacions independents de l'estat i les dones no són lliures per a moltes coses), quan la justícia és diferent per als homes que per a les dones (davant d'un tribunal el testimoni de dues dones és igual al d'un sol home) i quan la democràcia no pot exercir-se només que en alguns casos (l'emir actual ho és perquè el 1995 va fer un cop d'estat contra el govern del seu pare). És cert que arran dels esdeveniments d'Egipte i d'altres països islàmics, a Qatar es va anunciar que es reformaria la constitució (o que se'n faria una, perquè no en tenien; no n'estic segura). Tanmateix, per poder dir que es tracta d'un país democràtic encara ha de recórrer un llarg camí.

Fotos: M. Piqueras (25 i 26.06.2011)