diumenge, 16 de març del 2014

L'altra cara de la marató

Marató de barcelona 2014, km 5

Aquest matí he baixat al carrer a veure passar la marató de Barcelona. Era un espectacle multicolor i amanit amb el clap-clap de les sabatilles sobre l'asfalt. Esperava veure passar l'Aitor i, tot i ser un entre tants milers, doncs sí, l'he vist. Content perquè deia que anava bé de temps. Clar que només havia corregut 5 quilòmetres i l'esforç més fort vindria molt més endavant. (Al final ha aconseguit el que volia: fer la marató en menys de quatre hores.)

M'he aturat a veure la marató molt a prop de casa, a costat dels jardinets de la nostra comunitat de veïns que toquen a la Travessera de les Corts. De sobte, he vist un home que sortia de la cursa i anava cap al jardí. Abans d'arribar-hi ja s'ha posat la mà al davant per anar més ràpid a treure el que li calia per orinar. Darrere seu, altres han fet el mateix. I m'he fixat que la vorera era tota mullada, que aquells corredors no havien estat els primers pixaners de la cursa. Alguns, potser més vergonyosos, s'han ficat dins mateix del jardí perquè no els veiessin orinar des del carrer.

Pixaners de la marató

Tota l'estona que he estat allà sempre hi havia algú o altre que orinava, com si allò fos un urinari públic indicat en l'itinerari de la cursa. N'hi havia que, ja a la cantonada anterior, abandonaven la calçada i corrien per la vorera per arribar abans. I no tots eren homes, també he vist un parell de dones, si bé elles es ficaven entre les plantes. El cas és que no les veien des del carrer, però podien veure-les molt bé des dels pisos del bloc que hi ha al davant o qui passés pel jardí en aquell moment.


I una pixanera

Suposo que els organitzadors d'una cursa de 42 quilòmetres, que dura unes quantes hores, deuen tenir en compte que, de la mateixa manera que als participants els cal beure aigua, potser necessitin orinar, tot i que jo creia que, quan es fan carreres tan dures, els líquids s'expulsaven amb la suor. Desconec la logística de la marató de Barcelona i si, durant el trajecte, hi ha alguns punts amb urinaris perquè puguin afluixar la bufeta aquelles persones que ho necessitin.

De tota manera, aquest urinari improvisat de la Travessera de les Corts es trobava poc més enllà de la marca del quilòmetre 5. No és molt poca distància perquè ja tinguin aquesta irrefrenable necessitat fisiològica? No deu haver-hi urinaris en el lloc on comença la cursa perquè tothom pugui començar-la amb la bufeta buida?

Pel que m'han dit altres persones, l'espectacle dels esportistes pixaners s'ha vist també en altres llocs de la ciutat on hi ha zones verdes arran de carrer. Deu passar en totes les maratons que es fan pel món? Segons llegeixo en el diari ARA, a la marató de Barcelona hi havia inscrites 17.749 persones. Encara que n'hagin fallat uns centenars i hagin estat unes 17.000 o que fossin 16.500, són molts milers de persones per anar pixant pels carrers de la ciutat.

divendres, 14 de març del 2014

El Raval "revisited"


Sant Pau del Camp, vista parcial (juliol 2008)
M'agrada el barri del Raval. Em direu que no és elegant, que hi ha pobresa, prostitució i droga, que hi manca netedat, que molts carrers són insegurs, que tot i ser un barri antic, no té el valor històric del barri Gòtic... Tanmateix, és un barri sorprenent, un mosaic d'ètnies i cultures, amb botigues de tota mena, amb una història al darrera que cal descobrir, si bé en alguns llocs --Sant Pau del Camp, Hospital de la Santa Creu, Casa de Convalescència-- ja s'endevina.

La història de la Ciència i de la Tècnica a Barcelona no s'entendrien sense el Raval, un barri que, com a tal, va néixer amb la revolució industrial, al voltant de les fàbriques i vapors que es van instal·lar en llocs on durant segles hi avia hagut horts que abastien la ciutat de verdura i fruita. Però on ja feia segles que hi havia un dels més grans hospitals d'Europa. Al llarg del temps, el veïnat del barri s'ha nodrit de les diverses onades migratòries que arribaven a la ciutat en la cerca de condicions millors de vida, cosa que no sempre han trobat. Primer va ser una migració arribada d'altres punts de Catalunya quan el Raval era una zona industrial puixant. Després els nou arribats ho van fer de diversos punts d'Espanya i en les darreres dècades del segle XX va començar l'última gran onada migratòria, formada per persones estrangeres, la majoria ni tan sols europees.

El Gat de Botero, a la Rambla del Raval (juliol 2008)
De la població del Raval de 2009, un 52,78% dels homes i un 42,5 per cent de les dones eren nascuts a l'estranger. Una de les nacionalitats estrangeres més freqüents en el veïnat del barri és la filipina (la segona en els homes i la primera en les dones), tot i que la seva presència en els carrers no sigui tan evident com la de pakistanesos o persones del Magrib. La forta presència d'estrangers, que ha augmentat molt des del 2000, ha fet que la fesomia del barri canviés molt. S'han obert moltes botigues adaptades a les necessitats i costums dels seus nous habitants i en alguns indrets, el comerç i la clientela podrien fer pensar que som en un barri d'un altre país.


Botiga "de tota la vida" al Raval (maig 2009)
Avui dia, a costat d'algunes botigues "de tota la vida", n'hi ha moltes pensades per a aquella nova clientela: carnisseries islàmiques i botigues de queviures especialitzades, comerços de teles i confecció d'acord amb costums i manera de vestir no occidentals, locutoris telefònics, barberies que semblen clubs on els homes van a petar la xerrada. Hi ha un mercat que entusiasme els turistes i gent d'altres barris de la ciutat i un altre, molt més amagat i senzill, que molta gent desconeix. I a costat de cases de veïns que possiblement no passarien un control de la seva habitabilitat, n'hi altres de modernes, edificis històrics d'un gran valor arquitectònic i històric, equipaments culturals en novíssims edificis "de disseny"...

Filmoteca de Catalunya (març 2014)
El 2009, vaig escriure sobre el Raval en aquest blog ("Un altre Raval és possible", 21.05.2009). De fet, hi tinc més d'una vintena d'entrades, si bé moltes són només breus apunts o fotos de curiositats vistes pel barri. El maig de 2009 parlava de l'espai que va quedar lliure quan es va enderrocar l'anomenada illa d'en Robador. (Incís: la gent diu "carrer de Robadors", potser perquè s'ha identificat el barri amb la delinqüència i és com si en diguessin "carrer dels Lladres" Segons el Nomenclàtor dels carrers de Barcelona, però, el nom de 'Robador' era el d'una família catalana i es coneix una escriptura del segle XIV que ja cita el carrer amb aquest nom.)

La plaça de Salvador Seguí, que ocupa part de l'illa que es va enderrocar al tombant del segle XXI, era el 2009 poc més que un projecte. Una tanca ocupava gran part del perímetre de la plaça i grans camions, que no sé per on arribaven fins allà, hi descarregaven material de construcció per a la nova seu de la Filmoteca de Catalunya. En un extrem, hi havia una nova casa de veïns que en una part de la planta baixa i el soterrani acullen el Servei de Publicacions de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Em va agradar veure el canvi que el barri estava experimentant.


Carrer d'en Robador (març 2014)
Aquesta setmana he tornat a l'illa d'en Robador, molt canviada des de 2009.  I el mosaic que és el Raval, era un cop més ben palès: mentre unes criatures filles de la immigració jugaven a la zona dels jardinets reservada per a elles, uns homes seien en els bancs públics tot deixant passar el temps en silenci; unes dones que no calia que diguessin quina és la seva professió, esperaven la clientela arrepenjades a la paret o la porta d'una casa, a costat d'unes patrulles de mossos d'esquadra i veient passar unes altres dones que, vestides amb un sari o amb el cap cobert amb un hijab, duien la mainada cap a casa; una anciana --potser de la minoria que queda de les persones que van venir a viure al barri abans de la guerra-- arrossegava un carret de la compra. I ocupant una gran part de la nova plaça de Salvador Seguí, la Filmoteca.

Vaig anar a la llibreria de l'Institut d'Estudis Catalans, per veure-hi les darreres publicacions. L'IEC, amb més de 25 societats filials, unes seccions molt actives i diverses fundacions que hi tenen aixopluc, té una editorial amb una gran producció, però que passa desapercebuda fins i tot per a lletraferits. Per exemple, aquesta llibreria és el millor lloc per trobar-hi l'obra de Mercè Rodoreda, gran part de la qual molta gent desconeix. i recentment, aquesta seu de l'IEC s'ha incorporat a l'anomenada Anella Científica, amb un canvi en la seva connexió a Internet que ha ampliat la seva velocitat de connexió  de 8 a 100 Mb per segon.

Llibreria de l'IEC a la pl. Salvador Seguí (març 2014)
Els darrers anys he sentit algunes veus crítiques amb la presència de l'IEC en aquesta plaça; sobretot que és un entorn degradat i perillós. Jo, en canvi, crec que va ser un encert que l'IEC vingués fins aquí i que seria bo que, a poc a poc, altres entitats contribuïssin, com l'IEC i la Filmoteca, a canviar la fesomia del Raval Sud, més conegut com a Barri Xino. És cert que encara està degradat, però precisament aquella zona no em sembla més perillosa que alguns carrers propers i més transitats, com els carrers del Carme o Hospital. Persones que critiquen la presència de l'IEC a la plaça de Salvador Seguí segurament no farien escarafalls per anar a dinar o sopar a Casa Leopoldo, que és a quatre passes, en el carrer de Sant Rafael, un dels que limiten l'illa d'en Robador.


Pisos nous al Raval. A l'abast de qui? (març 2014)
El perill que veig en el canvi que està experimentant el Raval és la possibilitat que l'especulació foragiti les persones que hi han viscut tota la vida i les que hi han arribat després; que esdevingui una zona fashion i les cases modestes enderrocades siguin substituïdes per pisos i apartaments de lloguers prohibitius o encara pitjor, apartaments turístics que facin del barri una zona per a forasters. Seria una llàstima que al Raval passés el que està passant en el Barri Gòtic, en el mateix districte, on diuen que les immobiliàries assetgen els llogaters que viuen en pisos de renda antiga per tal que marxin i poder restaurar els immobles i després fer-hi el gran negoci.


M'agradaria un Raval en què se solucionessin molts dels problemes que té ara el barri: marginació, pobresa, manca d'higiene, salut precària de la població, prostitució, comerç de drogues... (Un altre incís: en comparació amb el conjunt de la ciutat, el 2013, la mortalitat al Raval Sud era, en els homes, un 42,8% més gran que al conjunt de Barcelona i un 2,8% en les dones; la incidència de VIH i sida era 3 vegades més gran i la de tuberculosi, 7 i el consum de drogues i les morts per sobredosi també superaven les de qualsevol altre barri de Barcelona)  Però que seguís sent un mosaic cultural i multiètnic, i que els seus habitants estiguessin orgullosos de conviure amb museus, monestirs i esglésies històriques, biblioteques, centres universitaris i de recerca, teatres, restes arqueològiques... i que moltes d'aquestes institucions fessin també algun pas per apropar-se a aquella part de la ciutadania que sovint no té contacte amb el món de la cultura. És una utopia el que demano?

dissabte, 8 de març del 2014

Tot recordant algunes grans dones

Mosaic amb algunes grans dones (de la majoria, n'he dit alguna cosa en el blog).


A la part superior (d'esquerra a dreta):

- Camille Claudel, escultora (1864-1943) (Hi va haver UNA Claudel: Camille)
- Ida Bengston (1881-1952), bacteriòloga nord-americana.
- Irena Sendler (1910-2008), dona polonesa que, durant la segona guerra mundial, fent-se passar per infermera, va ajudar els jueus que vivien en el gueto de Varsòvia i va ajudar a fer-ne sortir uns 2500 nens i nenes. (Irena Sendler [1910-2008])
- Esther Lederberg (1922-2006), microbiòloga  i genetista nord-americana, de qui The Guardian va dir, quan va morir: "el treball d'Esther Lederberg va ser pioner en el camp de la genètica, però va ser el seu marit qui va rebre un premi Nobel" (També hi va haver UNA Lederberg).

A la part inferior (d'esquerra a dreta):

- Elizabeth Cady Stanton (1815-1902), lider destacada del moviment sufragista del segle XIX als Estats Units (Elizabeth Cady Stanton, lluitadora pels drets de les dones).
- Maria Sibylla Merian (1647-1717), il·lustradora de la natura (Maria Sibylla Merian [1647-1717], gran naturalista).
- Ellen Swallow Richards (1842-1911), primera dona admesa a l'Institut de Tecnologia de Massachusetts (Ellen Swallow Richard, pionera de les ciències ambientals.
- Virginia Woolf, escriptora, gran figura de la literatura anglesa del s. XX i la meva inspiració per a posar nom a aquest blog. (Virginia Woolf)


dilluns, 3 de març del 2014

Candel, "Els altres catalans" i Nostra Senyora del Port

Fa uns dies vaig rebre l'anunci d'un acte commemoratiu del 50è aniversari de la publicació del llibre Els altres catalans, de Paco Candel que es fa avui a l'Ateneu barcelonès (03.03.2014, 19.30). Això m'ha fet recordar com vaig conèixer l'obra de Candel. Jo tenia 17 anys i m'havia pres un any 'sabàtic' en els meus estudis després d'acabar el batxillerat (en realitat, van ser tres anys, no vaig reprendre els estudis fins als vint anys; i tampoc van ser una pausa completa, perquè vaig seguir estudiant francès, italià i alemany). La primera cosa que vaig fer aquell curs va ser inscriure'm per fer el servei social, l'equivalent femení al servei militar dels homes; no era obligatori, però era necessari per treure's el carnet de conduir, el passaport i per a algunes altres coses. Van enviar-me a fer la prestació del servei social al Asilo de Nuestra Señora del Port, que es trobava a la Zona Franca (en realitat, en el mateix recinte hi havia dos asils, un de nens i un de nenes, que estaven separats per un mur).

Tot i que durant uns mesos jo anava de dilluns a divendres al barri on vivia Paco Candel i que ell ja era un personatge conegut entre la gent del barri, jo no havia sentit mai el seu nom i no coneixia cap dels llibres que ja havia publicat. Un dia, el pediatre que va venir a visitar un dels meus germans malalts, i a qui feia anys que coneixia, em va preguntar què estava fent aquell curs i vaig explicar-li allò del "descans" en els estudis i que feia el servei social a l'Asil de Nostra Senyora del Port. Aleshores em va recomanar que llegís un llibre de Candel que parlava molt d'aquell barri i dels seus habitants: Donde la ciudad cambia su nombre. Casualment, vaig comentar-ho amb una amiga que a casa seva havia vist el llibre i me'l va deixar. Durant uns dies, va ser la meva lectura en el llarg trajecte que feia cada dia per arribar a l'Asil (jo vivia a Sarrià, però no hi havia cap mitjà que em portés directament a la Zona Franca i trigava una hora o més a arribar-hi).

Més que llegir, vaig devorar aquell llibre; em va atrapar de seguida. Per una banda, perquè el "paisatge" em resultava familiar; carrers per on passava cada dia, la parròquia al mig del barri, el cementiri en un extrem... Per altra banda, perquè els personatges i les seves històries eren molt peculiars, però reals. De vegades, mirava la gent que hi havia a l'autobús (una línia d'autobús que duia a la Zona Franca des de la plaça d'Espanya) i pensava si alguna d'aquelles persones no seria un personatge del llibre de Candel o fins i tot si no podria ser Candel un d'aquells homes (mai no havia vist una foto seva).

He de dir, que malgrat que anés cada dia a l'Asil de Nostra Senyora del Port, mai no vaig tenir contacte amb la gent del barri. Baixava de l'autobús en el passeig de la Zona Franca i, tot i que en el mateix passeig hi havia una porta d'entrada al recinte, era l'entrada a la part dels nens i jo havia de caminar per l'exterior fins a la porta oposada, en el carrer de Nostra Senyora del Port. Passava allà quatre o cinc hores i després feia cap a casa de nou amb l'autobús, el metro i el tren de Sarrià. De tota manera, si bé no vaig tenir contacte amb gent adulta del barri, entre les nenes a qui vaig tractar n'hi havia algunes que eren d'aquella zona, de famílies que vivien rellogades o en barraques o amb problemes socials (amb el pare o la mare a la presó, o víctimes de l'alcohol o la prostitució).

La causa que jo anés a parar a aquell asil per fer la prestació del Servei Social era que una de les monges que feien classe a les nenes estava malalta i no n'hi havia cap altra que la pogués substituir. Aleshores van recórrer a la Sección Femenina perquè els enviés alguna noia perquè els fes classe mentre la monja no es posés bona. I vet aquí que em va tocar a mi. Jo tot just havia acabat el batxillerat i, sense tenir ni idea del que era fer classe, vaig haver d'enfrontar-me a un grup de quaranta nenes entre nou i catorze anys i amb uns coneixements molt diferents. N'hi havia algunes que gairebé no sabien ni llegir ni escriure, mentre que d'altres ho feien molt bé i tenien coneixements que, en altres condicions, els haurien permès fer el batxillerat (cal dir que aleshores el batxillerat es començava als nou o deu anys).

Conservo d'aquells mesos records amargs i d'altres molt agradables. Per una banda, vaig adonar-me que aquell inframon que s'endevinava en l'obra de Candel era real. Jo era una nena de classe mitjana, que vivia en una família normal i a qui no havia faltat res. A aquelles nenes, en canvi, els mancava gairebé de tot, però especialment una cosa: amor. Me'n vaig adonar un dia que, a l'hora del pati, vaig passar la mà pel cap d'un petita que se'm va apropar a fer-me una pregunta. Va fer un gran somriure i, sense escoltar la meva resposta, va córrer a dir tota contenta a les seves amigues: "¡La señorita me ha tocado!"

De vegades, sense que jo els preguntés res, m'explicaven coses de les seves famílies. Per exemple, una de les més llestes --es deia Esther-- va dir-me que les seves companyes reien de la seva mare perquè es pintava. Un dia, no sé per quin motiu, va venir la mare i sí, anava molt pintada, d'una manera que en aquella època indicava que una dona es dedicava a la prostitució. Una altra nena --es deia Purita-- em va explicar que no podia veure el seu pare perquè era a la presó perquè havia matat l'àvia de la nena (no sé si l'home devia matar la sogra o la seva pròpia mare, no li ho vaig voler preguntar). A algunes, la família anava a buscar-les dissabte i les tornaven diumenge al vespre, però n'hi havia que no sortien mai d'aquells murs. Aleshores vaig preguntar a les monges si em deixarien que algun dissabte tragués algunes nenes de passeig, com a premi si es portaven bé. Ho vaig fer algunes vegades. Recordo que un dissabte en vaig dur tres o quatre fins al port, on van veure els vaixells i després vam passejar també per la Rambla. Han passat molts anys, però recordo encara aquells ulls que ho miraven tot amb admiració.

Moltes vegades, al llarg de la vida, he recordat l'Esther i la Purita, dues nenes amb un caràcter molt dolç i que haurien estat estudiants brillants si en comptes de néixer al barri Chino una d'elles i l'altra en una família pobra i desestructurada, haguessin nascut en el si d'una família normal i haguessin pogut anar a una escola corrent. I penso si, potser, en fer-se grans, devien poder sortir de l'ambient on van néixer o si hi van quedar atrapades. No ho sabré mai, però m'agrada imaginar que la seva vida ha estat molt diferent a la que van conèixer de petites.

No parlaré de la meva tasca com a "docent" aquells mesos, perquè va ser molt dura. Em costava mantenir l'ordre i no sabia què fer per mantenir les alumnes callades a classe. A més, era impossible explicar una cosa i que totes l'entenguessin; no podia fer un dictat a totes perquè n'hi havia que gairebé no sabien escriure. Al final vaig dividir la classe en diversos grups. A algunes els posava a fer sumes, restes i multiplicacions mentre feia un dictat a les que escrivien relativament bé. Però els dies que estaven esvalotades semblava impossible que hi pogués haver un moment de silenci a la classe. Fins que vaig trobar la manera que estiguessin més calmades. Vaig decidir que la darrera estona de la jornada --era la pitjor-- els explicaria una història, amb la condició que durant el matí es portessin bé. De les històries que els vaig explicar, la que recordo que els va agradar més va ser la vida de Sant Martín de Porres. No sé per què se'm va acudir, potser perquè n'havien fet recentment una pel·lícula i perquè al meu germà petit li havien regalat un llibre amb la història d'aquest sant americà. Tot i que les coses van anar millor, de vegades em sentia impotent davant d'algunes nenes molt rebels i m'entraven ganes de plorar --i de desertar del Servei social i de la seva prestació-- si bé em reprimia perquè no pensessin que era més feble que elles.

El cas és que, en acabar el període de tres o quatre mesos de la prestació, malgrat la tranquil·litat de no tenir ja aquella responsabilitat, trobava a faltar les meves nenes de l'Asil i les vaig anar a visitar en alguna ocasió. Les monges em van convidar a anar-hi el dia que hi havia celebració de comunions, amb algunes de les meves ja exalumnes que la feien. Potser va ser aleshores quan vaig conèixer la mare "pintadeta" d'una d'elles.

I vaig seguir llegint les obres de Candel, el cronista d'aquell barri. Recordo el llibre Dios la que se armó, en què descrivia els problemes que va tenir quan la gent del barri va llegir Donde la ciudad cambia su nombre --això els que en sabien, de llegir; d'altres en van tenir notícia a través dels que l'havien llegit. Per al llibre s'havia inspirat en personatges i històries reals i molts que s'hi van veure retratats i no gaire ben parats es van enfadar molt amb ell. Amb el temps, però, Candel va esdevenir una institució en el barri de Nostra Senyora del Port, admirat per tothom i la veu de moltes persones sense veu. Va entrar en política i va ser senador per l'Entesa dels Catalans i regidor de Cultura de l'Ajuntament de l'Hospitalet.

El 1964 Edicions 62 va publicar el llibre de Candel que segurament és més recordat i del qual enguany es celebra el cinquantenari: Els altres catalans. El vaig regalar a la meva mare i les dues vam llegir amb fruïció aquell assaig sobre la immigració escrit per una persona que també va ser immigrant. Altres obres seves que recordo són Hay una juventud que aguarda, Han matado un hombre, han roto un paisaje, La carne en el asador... Veient el web de la Fundació Candel, m'adono que existeix una edició no censurada d'Els altres catalans (Edicions 62, 2008). Com que no sé on ha anat a parar aquella edició que vaig comprar el 1964, potser buscaré aquesta edició amb els passatges que la censura de l'època va obligar a suprimir.

Actualització 07.04.2014
No he hagut de buscar l'edició censurada. Vaig comprar-la amb el diari ARA fa algunes setmanes i ja és en la pila dels llibres a mig llegir de la meva tauleta de nit.