La Cuba que jo vaig veure

Carrer de L'Havana vieja

He vist a Twitter una piulada d'una persona que es lamenta perquè ha vist esmicolat el seu somni de conèixer "la Cuba de Fidel amb Fidel" i afegeix unes etiquetes (hashtags) elogioses per al Comandante. En veure aquestes piulades he pensat que, si aquesta persona hagués conegut la veritable Cuba de Fidel, potser el somni que se li hauria esmicolat hauria estat el de veure el dictador cubà amb els ulls que el veu ara.

La Lectora corrent a La bodeguita del Medio

Jo també tenia il·lusió per conèixer la Cuba de Fidel abans que ell desaparegués, però no pas perquè pensés que el país era millor del que serà després de la seva mort. (Era mera curiositat, de la mateixa manera que em va interessar la Líbia de Gadafi.) I no volia fer-ho anant-hi en un típic viatge d'agències, que és el pitjor tipus de viatge per conèixer qualsevol país. El 2002, amb la col·laboració d'una professora de la Universitat de l'Havana, vaig organitzar el meu viatge a Cuba; curt, només podia ser fora de Barcelona una setmana. La meva amiga em van convidar a fer una conferència a la Universitat per als alumnes d'un màster de toxicologia i em va buscar un hotel que tenia un acord amb la universitat. També em va posar en contacte amb un estudiant que, per un preu relativament mòdic --però que al final no ho va ser tant-- em podia fer de xofer alguns dies.

Vaig aprofitar el viatge per trobar-me també amb algunes altres persones que no coneixia personalment, però amb les quals tenia interessos comuns i hi havia tingut contacte per Internet: alguns traductors científics i gent del món de l'edició científica i una dona que col·laborava amb la Universitat per temes de salut i gènere, bastant coneguda en àmbits feministes internacionals.

Vaig visistar tres cases particulars en dies diferents i els ambients que hi vaig veure em van fer pensar que alguna cosa fallava en aquell país on teòricament tothom tenia els mateixos drets. La professora de la Universitat --catedràtica-- vivia amb el seu marit --metge d'un dels millors hospitals del país-- en un pis de dimensions molt reduïdes, on els pocs mobles que hi havia semblaven rescatats d'algun drapaire. L'edifici era molt vell, però potser no tant com semblava pel seu deterior, i a l'entrada hi havia un home que feia de porter i controlador de les visites que rebia el veïnat. La meva amiga em va convidar a dinar i el dia abans em va preguntar si m'agradava la carn de porc perquè pensava oferir-me un arròs amb porc. L'endemà em va costar identificar la carn de poc amb unes poques tires esfilagarsades de carn que sorgien de tant en tant d'algun punt del plat d'arròs.

Un edifici en el campus

El dia abans vaig estar visitant el campus de la Universitat on treballava la meva amiga (ara ja deu estar jubilada, si és que els permeten jubilar-se), un lloc bonic, fora del centre, amb jardins, camps i molta vegetació al voltant dels edificis. El deganat era en un edifici colonial espanyol (havia estat la casa dels propietaris de la finca on ara hi ha el campus). Era molt bonic, però posaria la mà al foc que no s'hi ha fet cap reparació ni se n'ha pintat l'interior des que els seus propietaris van haver d'abandonar Cuba. A les parets, blanques, s'hi podien veure milers de taques de mosquits esclafats; els mobles es desmuntaven a la que els tocaves una mica; per seure vaig haver de provar diverses cadires fins que en vaig trobar una d'estable. Abans de marxar, vaig veure que hi havia un grup de gent fent cua al costat d'una finestra de la casa i la meva amiga em va demanar que esperés una estona. En tornar em va dir que la cua era perquè havien arribat diners i va anar a veure si n'hi donaven. O sigui, que no cobraven a final de mes, sinó quan anaven arribant diners al deganat. I això era en una universitat en el segle XXI.

Vist en el campus de la Universitat

Pel campus vaig veure nois i noies que anaven amb coberts (cullera, forquilla i ganivet) cap a un edifici. Em va estranyar i la meva amiga em va dir que anaven a la cantina i que cadascú s'havia de dur el cobert, perquè la Universitat no en tenia. I em va confessar que no m'havia volgut ensenyar la cantina perquè era un lloc que estava en molt males condicions. No crec que estigués pitjor que alguns laboratoris que vaig veure o l'estabulari on em va dir que treballaven amb animals d'experimentació quan ens hi arribaven perquè en aquell moment no en tenien.

Un altre dia vaig anar a sopar a casa d'una parella que ell tenia un alt càrrec en un servei de publicacions del Govern i ella era biòloga del jardí botànic de l'Havana. Comparada amb el pis de la catedràtica, la llar d'aquesta parella, sense tenir cap luxe, era un palau. I es notava que en el rebost no els mancava de res. El mobiliari era auster, però molt digne.

També vaig sopar a casa de la feminista col·laboradora de la Universitat. Aquell vespre va convidar també una col·lega i dues dones nord-americanes que eren de visita a l'Illa en representació d'una associació de dones dels EUA. (Suposo que havien aconseguit el visat perquè era una associació més afí a les idees socialistes que no pas a les del Govern dels EUA.) I em sembla que per viatjar a Cuba ho havien hagut de fer a través d'un tercer país, perquè no hi havia connexions directes. El pis d'aquella dona estava situat fora del centre de l'Havana, a Vedado, en una zona d'aspecte residencial, prop d'un dels millors hotels de la ciutat i del Malecón. Era petit, però molt acollidor i no hi faltava de res: a la cuina, tots els electrodomèstics que podrien trobar-se en un apartament a Miami; a la sala, una cadena musical i un televisor modern. I en un racó adaptat com a despatx, un ordinador Apple. El temps ha esvaït els meus records, però em sembla que em va dir que el seu marit tenia una professió que li pagaven en dòlars, cosa que li permetia comprar moltes coses que estaven vedades a la majoria de la població, com ara electrodomèstics i ordinadors moderns.

El cor de la classe em saluda

També vaig visitar una escola a la qual anaven molts fills i filles de professors i personal no docent de la universitat. Em van cantar unes cançonetes patriòtiques que parlaven de la revolució i que em van sonar com si aquí, en temps de Franco, m'haguessin cantat el Cara al sol.

Tot i que el meu viatge no havia estat organitzat per cap agència, tenia curiositat per conèixer la Cuba que es mostra als turistes i em vaig apuntar a dues excursions amb autocar: una d'elles a Varadero, la zona turística per excel·lència a uns 140 km de l'Havana capa a l'est; i una altra cap a l'oest de l'illa, per visitar Pinar del Río (la capital de la província del mateix nom) i Viñales, una vall que és parc nacional de Cuba i que la Unesco va declarar patrimoni natural de la humanitat el 1999. L'organització de les excursions era feta des d'una agència del Govern i es notava que els guies estaven formats per mostrar una imatge del país que era molt diferent de la real. No sé si es creien tot el que deien o si recitaven la lliçó apresa perquè era el seu deure.

Hotel de luxe a Varadero

A Varadero l'autocar ens va deixar en una platja, a costat d'un restaurant i el guia va dir que teníem algunes hores per gaudir del mar i després, si volíem, podíem dinar en aquell restaurant abans de tornar a l'Havana. A mi, tot i que gaudir d'un bany en aquelles aigües cristal·lins em semblava atractiu, m'abellia més conèixer el poble; al cap i a la fi, d'aigües cristal·lines i blaves com aquelles també en tenim a la Mediterrània. Amb una dona d'Alacant que formava part del grup vam decidir anar pel nostre compte a conèixer el poble i a visitar l'hotel més antic, on va començar el boom turístic. Vam haver de caminar uns cinc quilòmetres al llarg d'aquella península gairebé paral·lela a la costa (a un costat, l'Atlàntic; a l'altre, la badia de Cárdenas) en direcció est fins a arribar-hi, però el passeig va valer la pena. Vam pujar al bar que hi ha dalt d'un petit, però  molt luxós hotel (una casa de la dècada de 1930, coneguda com a Mansión Xanadú), i vam prendre un mojito davant d'una vista fantàstica de l'oceà. Es troba en una zona on hi ha grans complexos hotelers, amb tota de mena de luxes. Era gairebé indecent el contrast entre el luxe en aquella part del país i el que es veia caminant pels carrers de l'Havana. De tornada, vam pagar 5 dòlars cadascuna al xofer d'una furgoneta perquè ens portés allà on ens havia deixat l'autocar al matí.

Tabaquera a Pinar del Río

La visita a Pinar del Río va ser decebedora. L'autocar ens va deixar davant d'una fàbrica de cigars i ens van concedir mitja hora per visitar-la. Vaig dir al guia que preferia dedicar aquell temps a passejar pels carrers del voltant i veure una mica la ciutat. Doncs no em va deixar marxar; va dir que l'excursió tenia un programa i que tothom s'hi havia d'ajustar. Resignada, vaig entrar a veure com feien els cigars. Els visitants  desfilaven per les sales on hi havia unes dones --les tabaqueras-- que treballaven com autòmats separant les fulles de tabac, plegant-les i embolicant-les fins a donar-li la forma del cigar. I mentre la gent passava al seu costat, algunes, sense deixar la seva tasca, demanaven en veu baixa: "Por favor, un dólar para comprar leche para mis hijos". La segona i última parada en aquella ciutat va ser a una fàbrica de begudes alcohòliques, però únicament per entrar a la botiga on la gent podia comprar rom i altres begudes fetes a partir d'aquest licor.

Mural de la Prehistòria, en el parc de Viñales (gener 2002)

Per sort, la passejada pel parc natural va compensar la meva frustració de no poder passejar per Pinar del Río. La província de Pinar del Río, que és la més meridional de l'illa, està recorreguda per un sistema muntanyós, com si fos una espina dorsal i el paisatge és molt bonic, amb muntanyes no molt altes i de formes arrodonides que anomenen mogotes. Com que es tracta de roques calcàries, les aigües subterrànies han anat dissolent la pedra i en aquella regió hi ha també moltes coves. En el mogote Dos Hermanas vaig poder veure el "mural de la Prehistòria", que diuen que representa l'evolució. És un enorme mural (uns 120 metres d'amplada) pintat el 1961 per un deixeble del muralista mexicà Diego Rivera.

Un carrer de l'Havana

Durant la meva visita a Cuba vaig recordar en més d'una ocasió una cosa que, sobre el poble cubà, m'havia dit Andreu Alfaro uns anys abans. Em va dir que admirava els cubans per l'orgull que tenien de pertànyer al seu país. Que eren els únics capaços de passar privacions, fins i tot fam, però sense perdre l'orgull de ser cubans. Ho vaig recordar en parlar amb algunes persones. Per exemple, l'editor científic, en passar pel Malecón, on cases molt boniques estaven pràcticament en ruïnes em va dir que, a causa de l'aire del mar, aquelles façanes caldria pintar-les cada cinc anys perquè estiguessin en bones condicions (jo vaig pensar que segurament feia més de cinc dècades que no havien vist la pintura). També em va dir que, a Cuba, potser no podien tenir luxes, però que no hi havia pobres demanant pels carrers. Vaig explicar-li el cas de les tabaqueras que demanaven un dòlar per comprar llet per a la mainada i em va replicar que devia ser una excepció i que no tenien dret a fer-ho perquè guanyaven un sous molt bons.Li hauria pogut parlar de la quasi misèria que vaig veure a la casa d'una catedràtica, però ho vaig deixar córrer.

De tota manera, pel que vaig veure, i malgrat les moltes carències, em va fer l'efecte que hi havia necessitats bàsiques que estaven cobertes per a tothom. Però era evident, perquè m'ho van confessar, que, tot i no passar gana, menjar carn era un luxe que molts pocs es podien permetre. I el que em va semblar molt greu era que, en un estat que es declarava socialista i proclamava la igualtat, hi hagués diferències de classes tan marcades com les que vaig observar.

Torno a la piulada de Twitter que m'ha dut tots aquests records de la meva visita a Cuba. Deia el piulador que Castro no ha tingut la culpa de l'embargament nord-americà. És cert que no va ser una decisió seva, però sí que ha tingut la culpa de la manca de llibertat que ha patit el país durant tantes dècades. L'ideal de la revolució --que aquí molta gent va seguir amb il·lusió o si més no interès-- era la justícia social, però sense llibertats, la justícia és impossible. Quan jo era jove, aquí hi havia els qui s'emmirallaven en la Unió Soviètica per defensar la justícia social i també somiaven a visitar aquell país. D'altres s'emmirallaven en l'Israel dels quibuts i somiaven a anar-hi durant un temps. El temps, però, va demostrar que aquells sistemes tenien molts punts febles.

Ara hi ha la gran incògnita sobre el futur de Cuba. Amb la desaparició de Fidel Castro, haurà acabat el castrisme?

Epíleg
De les persones amb qui em vaig trobar durant aquella setmana passada a Cuba, una va fer tots els possibles per venir a viure a Europa o bé anar al Canadà, però no sé si ho va aconseguir. L'editor científic, malgrat la bona posició que ocupava en la seva professió i l'orgull pel seu país que sempre va manifestar, no va desaprofitar l'oportunitat que li va sortir d'anar a viure a Washington alguns anys després. Fa anys que no tinc notícies de la catedràtica de bioquímica. No sé com funciona la jubilació a Cuba, però aquí, malgrat la crisi, ella i el seu marit estarien cobrant cadascú una bona pensió.

Potser us interessarà:
Cuba en blanc i negre (aquest blog, 14.08.2012)

Fotos: M. Piqueras (excepte les que hi surto jo, però no recordo qui les va fer; en alguns casos ni tan sols coneixia la persona que es brindava a fer-me la foto). Cuba, gener 2002. 

Evangelina Bottero (1859-1950) i Carolina Magistrelli, divulgadores del telèfon

Itàlia reclama el reconeixement de la invenció del telèfon per a dos inventors d'aquell país: Antonio Meucci (1808-1889) i Innocenzo Manzetti (1826-1877). Però el fet que fos Graham Bell (1847-1922) qui el va patentar el 1876 fa que durant molt de temps se li hagi atribuït en exclusiva la invenció d'aquest sistema de comunicació. Qualsevol que fos l'inventor real, però, el servei telefònic a Itàlia va començar a Roma el 1881; a finals d'aquell any, ja s'hi havien abonat 900 persones.

Il telefono, d'E. Bottero i C. Magistrelli

El telèfon va ser un gran invent, que devia sorprendre la societat italiana com va sorprendre la d'altres països on es va anar implantant. Com era possible que, a través d'un fil, la veu pogués recórrer distàncies tan llargues? Doncs bé, dos anys més tard que comencés a funcionar a Roma, la gent va poder entendre'n els principis i la teoria en què estava basat, gràcies a un llibre de divulgació escrit per dues dones: Evangelina Bottero i Carolina Magistrelli. Recordo avui Evangelina Bottero, que va morir un 13 de novembre, però les dues van dur carreres paral·leles i cal tenir-les en compte quan es parla de la ciència, la tècnica i la divulgació en els primers temps de la Itàlia unificada.

Evangelina Bottero va nèixer a Acqui Terme, a la província italiana d'Alessandria, en el Piemont, el 29 de maig de 1859, en una família de classe mitjana. De 1875 a 1878 va estudiar magisteri a l'Escola Normal de Florència, on va fer amistat amb Carolina Magistrelli, companya de curs. El títol de l'Escola Normal no donava accés a estudis universitaris i quan les dues amigues van decidir anar a estudiar a Roma, a la Facultat de Ciències Físiques, Matemàtiques i Naturals, van haver d'enfrontar-se a un complicat procés burocràtic. El primer any van seguir les classes com a estudiants oients (recordo que en els meus anys d'universitat també existia aquesta categoria d'estudiant, que permetia assistir a classe, però sense que el curs tingués validesa oficial). El 1880 finament els va ser permès matricular-se de segon curs. El 1881 les dues estudiants obtenen beques extraordinàries del Ministeri d'Instrucció Pública. Bottero, per seguir cursos de perfeccionament en química i ciències naturals; Magistrelli, en química, ciències naturals i geologia. Les dues obtenen la seva llicenciatura aquell mateix any; van ser les primeres dones llicenciades en ciències naturals de l'Itàlia unificada.

Les carreres professionals de les dues amigues transcorren paral·lelament. El 1882 les dues esdevenen catedràtiques del nou l'Institut Superior de Magisteri de Roma, en el qual les dues treballaran fins a 1923. Bottero hi ensenya física, mentre que Magistrelli hi ensenya ciències naturals i n'és nomenada directora en tres ocasions. Els estudis que se seguien en aquell Institut no tenien el valor legal d'un títol universitari, però els catedràtics gaudien d'un estatus equivalent al dels catedràtics d'universitat, i el seu professorat comptava amb persones innovadores i de gran vàlua en els seus respectius camps, com ara Luigi Pirandello (1867-1936, que va obtenir el premi Nobel de Literatura de 1936) i Maria Montessori, reformadora de l'escola, amb la introducció del mètode educatiu que es coneix amb el seu nom. En un país on les dones adoptaven sempre el cognom del marit en casar-se, les dues van mantenir el seu propi cognom, afegint-hi a continuació el del marit: Bottero Pagano i Magistrelli Sprega.

L'octubre de 1922 Benito Mussolini esdevé primer ministre d'Itàlia i promou una sèrie de canvis en molts sectors, entre els quals el de l'educació. El mes de desembre, Bottero rep una carta del Ministeri d'Educació en què l'informen que aviat se suprimirà la càtedra de física dels estudis de magisteri i la supressió es fa efectiva el gener de 1923. Un altre decret transforma aquell Institut en un institut de categoria universitària; se'n canvien les normes per a la contractació del professorat, fent-les retroactives, i la seva estructura també canvia, fent possible la desaparició també de la càtedra de Magistrelli i del laboratori de ciències.

A Bottero i Magistrelli els van oferir la possibilitat d'ensenyar en una escola secundària, però van rebutjar l'oferiment i van sol·licitar la jubilació anticipada. El feixisme va ser una època difícil per a les dones que tenien ambicions professionals i se les invitava a tornar a la llar, amb el lema "les dones a casa". No es van dictar lleis que els impedissin treballar en universitats, però es van fer reformes institucionals per eliminar llocs de treball que estaven ocupats per dones; o les enviaven a llocs remots.

Evangelina Bottero va morir a Roma el 13 de novembre de 1950. La seva amiga Carolina Magistrelli havia mort onze anys abans, el 17 de juliol de 1939.

El 1883, Bottero i Magistrelli van publicar el llibre Il telefono, en la col·lecció "Biblioteca de ciència popular" de l'editorial Loescher de Torí. En aquella col·lecció van publicar-se obres dedicades a la divulgació de temes tan variats com ara els estils arquitectònics, el funcionament de la locomotora, el cultiu de plantes ornamentals o la nomenclatura geològica. Il telefono era un manual d'alta divulgació destinat a estudiants universitaris i de carreres tècniques. Bottero no va escriure altres llibres. Magistrelli, en canvi, va publicar altres obres sobre botànica, zoologia, física, química i mineralogia i va afegir-se al debat sobre la condició femenina amb un llibret de 36 pàgines publicat el 1886: Conoscere ed amare nell'emancipazione della donna (Ed. Loescher)

Per saber-ne més:
- The power of weak competitors: Women scholars, "popular science", and the building of a scientific community in Italy, 1860s-1930s, per Paola Govoni. Science in Contex 26:405-436 (2013)
- Bottero Pagano Evangelina, a Scienza a Due Voci, base de dades de dones científiques de la Universitat de Bolonya.
- Magistrelli Sprega Carolina, a Scienza a Due Voci, base de dades de dones científiques de la Universitat de Bolonya.
- Un pubblico per la scienza. La divulgazione scientifica nell'Italia in formazione, per Paola Govoni (Ed. Carocci, 2002)

Històries d'hospital (II)

Em referia ahir a la meva experiència com a pacient i el que passa o pot passar dins les habitacions dels hospitals. El passadís d'una planta, però, pot ser encara més entretingut. És un ambient que va variant al llarg del dia, però on sempre hi ha activitat. Al matí, les auxiliars i infermeres que van d'habitació en habitació per prendre la pressió i la temperatura i comprovar com es troben els pacients. Després, els carros amb el servei d'esmorzar i els que duen els estris per a la neteja de les habitacions o per canviar llençols, tovalloles, camisoles dels pacient; personal de manteniment que ve a fer alguna reparació; algunes visites que ja comencen a arribar.... Mentrestant, metges que van amunt i avall per visitar els seus pacients. No sé per què, jo esperava cada dia amb il·lusió la visita del metge, un cirurgià jove --per l'edat, podria ser el meu fill-- que transmet confiança i traspua bonhomia. (Fa molts anys, la meva mare m'havia dut a metges que tenien edat de ser el meu avi; després vaig anar a metges que podrien haver estat el meu pare o la meva mare; més tard ja eren de la meva edat o semblant; ara m'ha operat un metge que podria ser el meu fill, i el fisioterapeuta que em fa la rehabilitació gairebé podria ser el meu net. Tempus fugit...)

Més tard, pel passadís hi ha també pacients que van amunt i avall. N'hi ha que ho fan per recomanació mèdica, perquè els convé caminar i no estar-se tot el dia al llit o asseguts. D'altres, per avorriment, perquè el temps a l'hospital transcorre molt lentament. El tercer dia jo ja vaig sortir a caminar, a fer pràctiques amb les crosses i fer treballar una mica el genoll nou. Primer vaig fer-ho amb la fisioterapeuta que cada matí venia a fer-me fer alguns exercicis, però després ja vaig anar pel meu compte. En les meves excursions, sovint em creuava amb altres pacients que també anaven amunt i avall del passadís. Al final, de tant creuar-nos ja ens saludàvem i fins i tot creuàvem algunes paraules.

Una dona més gran que jo que caminava ajudant-se amb una crossa, en saber que m'havien posat una pròtesi de genoll em va dir que esperava que tingués més sort que ella, que duia ja sis operacions després que li posessin la seva, de pròtesi. Em va dir que era "por culpa de una batería". Em va estranyar molt perquè, que jo sàpiga, les pròtesis de genoll són substitucions de peces anatòmiques del cos, i no necessiten cap bateria. Però pel seu accent lleugerament gallec, vaig suposar a què es referia. Vaig recordar que alguns microbiòlegs gallecs quan parlen de bacteris diuen "baterias", com si no poguessin pronunciar la c que hi ha abans de la t. I quan després la dona va afegir que els antibiòtics no li van anar bé i "la corina se subió hasta el riñón" vaig tenir ben clar que el seu problema havia esta una infecció. Ella va parlar de la corina perquè li deu sonar del safareig que es va fer sobre la vida privada de l'anterior rei. Però posaria la mà al foc que es tracta d'un corinebacteri (Corynebacterium), un gènere bacterià amb espècies que pul·lulen pels hospitals i poden infectar pròtesis, catéters i altres dispositiu.

En un altre passeig pel passadís vaig creuar-me amb una dona anciana que anava vestida de carrer però duia, penjant del braç, la camisola (el ponxo, en l'argot de l'hospital). Després, quan jo era ja dins de l'habitació, vaig sentir que una auxiliar li deia que no podia sortir al passadís vestida com si anés al carrer, que mentre estigués ingressada havia de dur el ponxo i una bata al damunt. La dona no volia, perquè la seva intenció era marxar. Es veu que ja ho havia intentat més d'una vegada i l'auxiliar va haver de demanar ajut per dur la dona de nou a la seva habitació, que era a costat de la meva. L'endemà va canviar de tàctica i intentava marxar... nua! Vaig sentir les veus d'una auxiliar que li deia: "¿Qué haces sin ropa? ¡Entra y ponte en seguida el poncho!".

I qualsevol que fos l'hora en què sortís de l'habitació, gairebé sempre em creuava amb un senyor que caminava amb el pal que s'usa per subjectar les ampolles de sèrum, però ell hi duia penjada una altra cosa, una mena de maleteta negra, com la que fa servir molta gent per dur el menjar a la feina. Un dels dies que vaig fugir de la meva habitació envaïda per la família de la meva companya i vaig anar amb una visita a seure a la saleta, va arribar-hi aquell home. Com que devia estar avorrit, va explicar-nos el seus mals. Ens va dir que feia un mes que estava ingressat i, al mateix temps que s'aixecava la jaqueta del pijama va preguntar: "No tenen manies vostés?". Si n'haguéssim tingudes, ja hauria estat massa tard, perquè no vam poder evitar veure una cosa negra de forma rectangular, de la qual sortia un cable que anava fins a la maleteta que acompanyava l'home contínuament. Ens va dir que allò negre era una esponja que aspirava tota la porqueria que tenia en la cavitat abdominal i ho bombejava al maletí. I que fins que no hagués fet neteja, havia d'estar-se a l'hospital. Després d'aquell dia, cada vegada que em creuava amb ell em temia que no tornés a arremangar-se el pijama.

A més de la pacient que volia escapar-se de l'hospital, n'hi havia altres dues que, de nit, en comptes de trucar al timbre, cridaven les infermeres de viva veu. Una deia "¡Señoritaaaaaa!, ¡señoritaaaaa!" i l'altra "Nenaaaa!, nenaaaa!". La segona, a mes del 'nena', de tant en tant hi afegia alguna frase com ara "Nena, vine, que tinc molta feina!" o "Nena, vine que tinc nens petits!".

La majoria de les infermeres i auxiliars demostraven tenir una paciència gairebé infinita amb les persones malaltes o operades amb qui havien de tractar. Com més conec des de dins la vida hospitalària, més crec que és aquest personal el que hauria d'anomenar-se pacient.

Històries d'hospital (I)

Els últims anys he freqüentat bastant l'ambient hospitalari. Hi havia anat com a acompanyant, però recentment he viscut aquest ambient des de l'altre costat, el del pacient. La causa ha estat una operació de genoll perquè em posessin una pròtesi. La meva artrosi havia avançat molt i l'única solució era un genoll nou.

Passar-se les vint-i-quatre hores del dia a l'hospital donen per a molt. Com he escrit altres vegades, no m'estranya que es facin tantes sèries de televisió sobre hospitals, perquè és un ambient on hi ha una gran diversitat humana i on s'entrecreuen històries de tota mena. I si és un hospital públic o concertat, en què els pacients comparteixen habitació amb alguna altra persona, la intimitat no existeix. Sense voler-ho, t'assabentes de tot el que li passa a l'altra pacient i ella sap també el que et passa o et fan a tu, qui et ve a visitar, de què parleu... A més, com que les portes de les habitacions gairebé sempre estan obertes, allò és com un pati de veïns on tot se sap.

La meva estada hospitalària va durar deu dies, al llarg dels quals tres dones van passar per l'habitació on jo em trobava. En la pràctica, dues, perquè a la primera li havien fet una operació que només requeria una nit d'hospital. L'endemà al matí, abans de marxar em va preguntar si havia roncat molt, perquè sap que és molt roncadora. Vaig dir-li que, amb el dolor que em va fer aquella nit el genoll, si havia roncat, jo no me n'havia assabentat (va ser una mentida piadosa; sí que vaig sentir-la roncar, però no van ser els seus roncs allò que no em va deixar dormir, sinó el malestar que jo tenia).

Capvespre vist del llit estant

La segona compi --com diuen en l'argot hospitalari-- va ser una dona molt discreta a qui acompanyaven la seva germana i uns oncles molt vellets (ell, germà de l'avi de la noia). A l'habitació es respirava tranquil·litat, encara que ella o jo tinguéssim alguna visita. Amb la darrera compi, però, va arribar la revolució. I no tant per ella, que era també bastant discreta, sinó pel seu seguici, que semblava sortit d'una pel·lícula d'Almodóvar. Després de l'operació, la dona havia estat 24 hores a la UCI i va arribar a l'habitació acompanyada del marit, el pare i la mare i un germà. En aquell moment jo no tenia cap visita i els vaig dir que, si volien agafessin la cadira que hi havia per a les meves visites. No van agafar-la, sinó que el germà s'hi va asseure directament sense desplaçar-la, envaint el meu espai de l'habitació. Cal dir que jo tenia la part millor de l'habitació, amb un gran finestral des d'on veia --del llit estant-- la part sud-oest de Barcelona, amb Sant Pere Màrtir al fons. Doncs el noi va seure al costat de la finestra i va deixar allà la seva motxilla. Va estirar les cames i va començar a parlar amb la resta (havien corregut la cortineta que separa els dos llits), de manera que jo em sentia com una intrusa allà al mig i pensava que, si havia d'aixecar-me per anar al lavabo, ho hauria de fer davant d'aquell home i fer-me camí entre tots els acompanyants. Al cap d'una estona, la mare va començar a repartir entrepans i es van posar a dinar (per sort, cap de xorisso, no sé si jo n'hauria suportat l'olor). Tots, menys la pacient --per raons òbvies-- i el seu germà, que va dir que ell volia anar a dinar a un restaurant.

Es notava que el germà no havia anat a l'hospital de manera voluntària. Després vaig saber que tots vivien en una població del Vallès oriental i que el noi havia hagut de fer de xofer dels seus pares, tots dos amb problemes de mobilitat que no els permet desplaçar-se amb transport públic. El pare gairebé no parlava, però la mare ho feia pels descosits i amb un volum de veu bastant alt. Vaig aixecar-me per anar al lavabo i me'l vaig trobar tancat. "Está mi marío", em va dir la mare de la pacient i es va estranyar quan li vaig replicar que aquell bany era només per als pacients, que els acompanyants i visites havien d'anar als lavabos que hi ha fora de les habitacions. Es va excusar, però jo vaig haver d'esperar que sortís l'home.

Jo no veia l'hora que marxessin per tenir una mica de pau. Em posava música amb els auriculars, però ni Leonard Cohen era capaç de donar-me una mica de tranquil·litat. Quan el marit de la pacient va preguntar-me si em molestaria que posessin la televisió, vaig dir-li que, si la posaven fluixa, no. Em temia que posessin Tele5 o algun altre canal amb reality shows i públic cridaner i estava disposada, si ho feien, a escoltar música sense els auriculars i al mateix volum que posessin el televisor.

Un altre ensurt va ser en sentir que el marit de la pacient deia a la família que ell es quedaria a dormir amb la seva dona, a la butaca que hi ha a costat del llit. Vaig pensar que, si m'aixecava durant la nit per anar al lavabo, hauria d'anar amb compte de dur el ponxo ben lligat, per no anar ensenyant el meu darrere. De tota manera, m'amoïnava més la possibilitat el marit de la pacient fos un home roncador, que no pas que em veiés les natges. Per sort, la pacient, que també devia cansar-se de tant de rebombori (després encara van venir dues persones més) es va adormir i el seu seguici va decidir anar a xerra a una saleta que hi ha a costat dels ascensors.

Per sort, quan van marxar tots els acompanyants i visites, l'habitació va tornar a la calma. La parella era molt discreta, parlava en veu baixa i no van engegar el televisor. La nit va ser tranquil·la i possiblement els vaig molestar més jo a ells que no ells a mi. Com que el calmant que m'havia pres per via oral no em feia efecte, me'l van donar per via intravenosa, però la via que encara duia en el braç estava obturada i van haver de punxar-me de nou. De matinada, en fer una excursió al WC vaig adonar-me que el meu braç i bona part de la meva roba --també el llençol de dalt-- eren plens de sang que havia sortit per la nova via que em van col·locar.

Per sort, els següents dies, la família de la meva compi es va moderar. Però ella, tan discreta habitualment, va sortir de mare quan van venir a veure-la tres dones que duien els fills a la mateixa escola que van els seus. Van anar a l'hospital amb un bebè que no devia tenir ni tres mesos i abans de marxar el van canviar... damunt del llit de la pacient! I no van parar de xerrar de problemes de l'escola, dels deures, de les classes i les professores... Eren dones que es notava que tenien estudis --parlaven de matemàtiques i d'altres matèries amb coneixement de causa-- però demostraven tenir una gran manca de cultura en salut, en no adonar-se que l'ambient d'un hospital no és gens adequat per a una criatura. Tampoc no entec que ningú de l'hospital --infermeres o auxiliars-- no els digués res sobre això.

Això és el que passava dins l'habitació. Fora, déu n'hi do també quins personatges corrien pel passadís! Però això ja són altres històries.

Crònica d'un desastre anunciat: la "trumpada" de Hillary Clinton

La nit passada, m'he despertat a les tres o les quatre de la matinada. (El meu genoll nou, tot i que ja fa tres setmanes que forma part de mi, sembla que li costi acostumar-s'hi i encara m'impedeix dormir d'una tirada tota la nit.) A aquella hora, he agafat el mòbil i he entrat a Twitter per veure si hi havia ja algun resultat sobre les eleccions presidencials dels Estats Units. En llegir com anava guanyant estats Trump, he pensat que allò era un malson que acabaria quan m'adormís una altra vegada i que, al matí, els resultats finals serien diferents. Però no ha estat així i el que de matinada ja s'intuïa, s'ha confirmat unes hores més tard.

Una amiga m'ha preguntat si m'esperava aquest resultat. Li he dit que més que esperar-lo, me'l temia. Havia llegit alguns articles sobre prediccions fetes des dels Estats Units mateix que ja indicaven la probabilitat bastant alta que guanyés Trump (per exemple aquest article). I no eren prediccions de cap vident, sinó que estaven fetes a partir de càlculs matemàtics que tenien en compte milions de dades extretes de plataformes públiques digitals, entre les quals Google, Facebook, Twitter i Youtube. Ja fa dies, el cineasta nord-americà Michael Moore també va arribar a la conclusió que calia admetre la realitat i la realitat era que, malgrat que molta gent pensés que el poble americà no triaria un idiota com a president, l'idiota acabaria imposant-se a la seva rival. Donava cinc raons per les quals estava convençut de la victòria de Trump, que es poden llegir directament en el seu web (en anglès) o a través de Vilaweb (en català).

Si repassem la història política de les darreres dècades --fins i tot del darrer segle-- els resultats d'aquestes eleccions no haurien de sorprendre'ns. El nazisme alemany i el feixisme italià van arribar al poder mitjançant eleccions democràtiques. I Berlusconi va aconseguir el poder a Itàlia gracies a la democràcia. Ara mateix, també a Europa, hi ha una revifalla de l'extrema dreta. Què ha passat a les societats occidentals, que semblaven el bastió de la democràcia, perquè s'hagin perdut els valors que la democràcia representa? Com va expressar molt bé Umberto Eco, en el súmmum de la democràcia, es pot acabar caient en la dictadura. Per una banda, perquè el desencís pot fer que molta gent deixi d'anar a votar, i qui acaba governant pot ser que hagi estat elegit només per una minoria. Per altra banda, perquè els grups de pressió (els lobbies) d'un país poden tenir una gran influència en la seva política. Als Estats Units, per exemple, tenim el cas de l'Associació estatunidenca de les armes de foc (National Rifle Association of America, NRA), que des del mes de maig ha donat suport a la candidatura de Trump, gràcies a les declaracions del candidat republicà de no voler limitar l'ús de les armes, sinó al contrari, promoure que tothom estigués preparat per poder respondre a atacs.

Veient el que han escrit en xarxes socials algunes persones d'Estats Units que conec i els comentaris que han rebut, no em sorprèn gens el resultat de les eleccions. N'hi ha molts que no es consideren racistes, ni homòfobs, ni sexistes, ni volen construir un mur que els separi de Mèxic, ni creuen que el canvi climàtic sigui una fal·làcia... però confessen que han votat Trump perquè volien un canvi. D'altres diuen que han votat algun dels altres partits que presentaven candidats a la presidència perquè ni Trump ni Clinton els agradaven. Tenim la idea que les dues úniques opcions que hi ha són votar republicà o demòcrata, però no és així. De tota manera, el fet que els altres no puguin participar en debats fa que al final es tracti d'una lluita bipartidista i que el vot a altres partits sigui un vot perdut.

Em deia Claudi Mans en un comentari a Facebook que "de la mateixa manera que amb Obama no ha estat un paradís, és probable que amb Trump no sigui un infern. Ara, un malson ho és. És el que té la democràcia, que vota qui vol i com vol." El mateix Trump, en el seu primer discurs com a president electe, ha estat molt més moderat que en els mítings i debats preelectorals i fins i tot ha tingut paraules amables per a Hillary Clinton, a la qual no es cansava d'acusar de corrupta durant la campanya. Veurem, però, què fa quan ocupi la presidència, i si té raó Claudi Mans que aquell país no serà un infern. Si més no, confiem que el seu mateix partit freni algunes de les seves pretensions.

El que ha passat als Estats Units pot ser un presagi del que ens espera a Europa en els propers temps? De fet, ja es parla de Marine Le Pen com de la propera presidenta de França, el país que té com a lema oficial "llibertat, igualtat, fraternitat". Algunes decisions antisolidàries preses per països europeus en relació a l'arribada de refugiats són ja una realitat. I veiem que, a Espanya, les enquestes vaticinen, per a unes probables futures eleccions, millors resultats al PP que als seus contrincants. En el cas d'Espanya sembla que els casos de corrupció en aquest partit, en comptes de restar-li vots, n'hi afegeixin.

Ho sento, però aquesta no és la societat que jo voldria per a les futures generacions --ni la nord-americana, ni l'europea ni la d'Espanya i Catalunya. Em pensava que, després de recuperar la democràcia, les coses anirien millor i que el segle XXI seria un segle de prosperitat i de pau. Segurament vaig ser massa optimista i em vaig imaginar el futur com una utopia mentre que la realitat comença a mostrar-lo més aviat com una distopia.

Potser us interessarà:
- Quan les democràcies esdevenen dictadures (aquest blog, 30.11.2014)
- Umberto Eco i la força de les mentides (aquest blog, 16.11.2010)