La dona del caixer (II)

El gener de 2020 escrivia en aquest blog sobre una dona jove (jove per a mi; devia tenir uns quaranta anys) que durant un temps va dormir en un caixer molt proper a casa meva. Després de desaparèixer del barri uns mesos, quan hi va tornar el caixer estava ocupat per un altre persona també sense llar i va buscar aixopluc per passar les nits en altres espais del barri. De tant en tant la trobava asseguda en un banc a la plaça Comas, la plaça on hi ha la seu del districte de les Corts. En veurem, em somreia i ens saludàvem i si jo no anava amb pressa, m'aturava a parlar amb ella una estoneta. Em sabia molt de greu veure una persona relativament jove, neta, polida, educada, interessada per la lectura (l'havia vist de vegades amb un llibre a la mà i també escrivint en una llibreta) i sense una llar pròpia. No vaig saber gaire de la seva vida ni el motiu que l'havia dut a viure al carrer, però em va dir que es deia Arantxa i que era de Còrdova. Em va sobtar que una cordovesa es digués Arantxa i potser per això no he oblidat el seu nom.

Després de parlar amb la Fundació Arrels, un dia vaig donar-li un paper amb el seu número de telèfon i vaig dir-li que s'hi posés en contacte. No ho va fer, però més endavant va dir-me que una altra entitat li donava una petita pensió mensual. No recordo exactament quan va ser la darrera vegada que vaig veure l'Arantxa; si just abans del confinament o just després. Des d'aleshores he pensat moltes vegades en  ella i en què devia haver estat de la seva vida. Desitjava que hagués trobat un lloc on viure i també una feina per mantenir-se.

Ahir a mig matí passava per la plaça Comas i em vaig adonar que, a la façana d'una escola que hi ha a la plaça, hi han posat una petita placa amb un escrit. Hi duia un nom, una edat i una data i la inscripció "Viure al carrer mata". Vaig recordar que fa poc vaig llegir que la Fundació Arrels estava col·locant unes plaques per recordar les persones sense llar que havien mort els darrers anys a Barcelona. En llegir el nom que hi havia a la placa --Aranzazu O.-- i l'edat --41 anys-- he sentit una fiblada al cor. Coincidia amb la "meva" Arantxa (no crec que hi hagi gaires dones sense llar a Barcelona que duguin aquest nom basc) i els últims temps que vaig veure-la era sempre per aquella plaça; em sembla que fins i tot dormia a l'entrada de l'escola durant el confinament.

Potser perquè enguany estic molt sensible, encara que coneixia molt poc de l'Arantxa, saber que va morir m'ha trasbalsat i camí de casa sentia una gran pena i no podia reprimir el plor tot pensant quina deu haver estat la causa de la seva mort, si se'n devia adonar i si devia tenir algú que l'acompanyés en aquell moment. Descansa en pau, Arantxa!

Potser us interessarà: La dona del caixer (I)

Pressupostos participatius: moltes bufes i pocs trons?

He participat en els primers pressupostos participatius de Barcelona. Primer em va semblar una bona idea això que la ciutadania pogués decidir a què dedicar una part del pressupost de la ciutat, però la meva percepció ha anat canviat i ara n'estic bastant --per no dir molt-- decebuda. En la primera fase vaig assistir a un parell de reunions en el meu districte (Les Corts) i junt amb altres persones, vam proposar dos projectes: "Fem créixer verd a Les Corts" i "Instal·lem plaques fotovoltaiques en equipaments públics de Les Corts".

Amb la pandèmia i tot pràcticament aturat, gairebé me n'havia oblidat, quan enguany em van comunicar que els dos projectes en que vaig participar havien superat la primera fase de votació i que passaven a la final, en què es triarien els projectes que es durien a terme. Va ser aleshores quan vaig començar a rumiar --potser rumio massa?-- i buscar informació sobre els pressupostos de la ciutat. En primer lloc, vaig buscar en el web de l'Ajuntament quin era el pressupost per a 2021:

Pressupost inicial 2021 Ajuntament de Barcelona

I després vaig buscar la quantitat de diners que es dedicaven als pressupostos participatius: 30.000.000€. D'acord, 30 milions d'euros són molts diners, però en una gran ciutat que té un pressupost de més de 3200 milions d'euros, la quantitat dedicada als pressupostos participatius representa (si no m'he equivocat en fer el càlcul) només un 0,92 per cent del pressupost municipal. Però l'Ajuntament ens va anunciar tot cofoi que, per primera vegada, els veïns i veïnes de Barcelona de més de catorze anys podrien decidir què fer amb una part dels pressupostos. I conec gent que hi ha participat i està molt contenta que d'haver-ho fet, i fins i tot agraïda que l'Ajuntament deixi que la gent decideixi com gastar un 0,92 per cent del pressupost de la ciutat.

Un cop superada la primera fase de selecció, les persones que participaven en els diversos projectes van mantenir reunions amb personal de l'Ajuntament per definir-los clarament, tractar de la seva viabilitat i decidir el cost que calia pressupostar.

Aquí vaig tenir un altre desencís. En les propostes presentades per a la votació final es van encabir projectes desenvolupats des del mateix Ajuntament. Per exemple, la proposta final "Fem créixer el verd a Les Corts" conté dos projectes i el que es presenta en primer lloc (fer un jardí vertical en una paret mitgera) no és nou. És un projecte dels arquitectes Laia Serra i Àlex Flores que l'any 2014 va guanyar un concurs d'idees per cobrir, amb una composició que combina verd i plaques fotovoltaiques, una paret mitgera en el carrer Emérita Augusta que dona als jardins Josep Goday. M'agraden molt els jardins verticals, i el projecte per aquesta paret mitgera em sembla molt interessant, però si va guanyar un concurs de l'Ajuntament, penso que s'hauria hagut d'incloure en els pressupostos normals de la ciutat, i no pas en els pressupostos participatius.

Un cop d'ull a altres projectes presentats va seguir alimentant el meu desencís. Hi havia propostes que eren actuacions que s'esperaria que les fes l'Ajuntament per iniciativa pròpia, sense que ho hagués de decidir la ciutadania. Per exemple, reduir barreres arquitectòniques, crear carrils bici, urbanitzar un carrer, recuperar i arreglar camins (Montjuïc, Collserola), millorar voreres i paviments. Una de les propostes presentades en el meu districte --i que ha estat la més votada-- consisteix a iniciar un carril bici a la Travessera de Les Corts, amb un primer tram que anirà des de la Gran Via de Carles III al carrer de Joan Güell. En veure-la, vaig recordar que l'any 2016, en una reunió sobre mobilitat feta en el Districte, van informar dels quilòmetres de carril bici que estaven projectats per executar i ens van dir que a finals de l'any següent (2017) hi hauria d'haver un carril al llarg de la Travessera de les Corts. Som a 2021 i, ara, una mínima part d'aquell carril es farà amb els pressupostos participatius.

Per altra banda, quantes persones han participat en les votacions per decidir els pressupostos que se seleccionaven? Segons l'Ajuntament, han votat 39.433 persones. Si Barcelona té 1.664.182 habitants, la xifra de votants en els pressupostos participatius representa un 2,37 per cent de la població. Tot i aquesta minsa participació, sembla que l'Ajuntament n'estigui molt satisfet, perquè és una participació més elevada que la que hi ha hagut en ciutats on s'ha fent també pressupostos participatius, com Madrid, París o Lisboa.

Els pressupostos participatius de Barcelona van iniciar-se abans que arribés la pandèmia de covid-19. Es van fer reunions i debats en tots els districtes, es va crear un web específic, i punts mòbils de participació i d'informació i de suport a la votació. Aquestes dades són de la nota de prema de l'Ajuntament:

Una dada que no inclou la nota de premsa, i que no he sabut trobar, és la despesa que ha representat l'organització de tot aquest procés, incloent-hi la logística i la publicitat. Ara per ara tinc la impressió que els pressupostos participatius es podrien definir amb dues o tres expressions catalanes: moltes bufes i pocs trons, molt soroll de boixets i poca punta, o molta fressa i poca endreça.

Homenatge a la gent gran?

En el Districte de Les Corts, de Barcelona, l'Ajuntament ha decidit fer un homenatge a la gent gran amb un projecte que es titula "No estem sols". Vaig conèixer el projecte en una reunió virtual de la Taula de Dones de Les Corts, en què vaig participar recentment. Posteriorment he rebut uns documents que descriuen el projecte. En un d'ells hi diu:

NO ESTEM SOL*S és un projecte social que vincula la intervenció artística a l'espai públic amb el col·lectiu de gent gran del barri de Les Corts de Barcelona. Tot i que la gent gran ha resultat ser un dels col·lectius més vulnerables de la població durant la crisi de la COVID-19, aquest és un col·lectiu que sovint s'enfronta a situacions de soledat i d'inseguretat.

Reconec que en molts casos ha estat així i que, per a moltes persones d'edat avançada, el confinament ha estat molt dur. No pas per a mi, que les úniques coses que m'angoixaven de la situació eren les xifres de persones infectades i mortes que ens donaven cada dia, assabentar-me que algunes amistat o persones que conec s'havien infectat o havien perdut algun familiar i també m'angoixava la presència diària en els mitjans del guàrdia civil i el militar amb el seu parte (vaig deixar de mirar la roda de premsa que feia el Govern central per no veure ni sentir aquells dos senyors d'uniforme).

Sant Jordi 2020 al meu balcó

Durant el confinament, jo vaig gaudir de la soledat que sembla que ha angoixat a tanta gent, de llevar-me al matí i no haver de pensar "què em toca avui?" (metge, anàlisis, reunió de veïns, alguna classe, una conferència...), del silenci de la ciutat sense gairebé cap cotxe ni obres sorolloses, de les veus dels ocells que normalment queden ocultes pel brogit ciutadà, de les plantes del meu balcó (mai havien estat tan ben cuidades), de la vista dels arbres i plantes dels jardins que hi davant de casa, dels esmorzars i dinars, i estones de lectura i d'escriptura al balcó, fins i tot d'un Sant Jordi confinat, amb el balcó guarnit de roses de paper que vaig fer amb tovallons vermells, de les converses de balcó a balcó amb la meva veïna Dolors, de la companyia de les meves gates (Filo, Sofia i Lletres), que s'han mal acostumat a tenir-me a casa gairebé les vint-i-quatre hores del dia i ara s'estranyen quan les deixo soles massa estona.

Encara que potser jo sigui una excepció de la regla general, ja m'està be que es faci un homenatge a les persones que ho han passat malament. El mateix document que he rebut descriu així el projecte (copio literalment):

Utilitzant l'art com a eina de transformació social, NO ESTEM SOL*S pretén reforçar els vincles de la ciutadania amb la gent gran del barri de Les Corts per tal oferint-los noves vies de suport social. Inicialment s'entrarà en contacte algunes de les persones grans del barri per presentar-los el projecte i entrevistar-los de manera que expliquin la seva història. Després, una fotògrafa retratarà als participants per tal que l'artista Octavi Serra pugui dissenyar les intervencions artístiques amb els seus rostres. Posteriorment, aquestes s'aplicaran al mobiliari urbà juntament amb la frase i hashtag "No Estem Sols" que connectarà el projecte amb un perfil de xarxes socials i un bloc, on la ciutadania podrà descobrir el projecte, les històries de les persones pintades i possibles formes d'interacció amb aquestes.

M'he rellegit el document diverses vegades i, a través del text, no m'ha quedat gens clar en què consistiran les intervencions artístiques que es faran amb les fotos dels rostres de les persones a qui es retrà homenatge. Només que després s'aplicaran al mobiliari urbà. Però el mobiliari urbà és molt variat; pot ser un fanal, un plafó o un pirulí, un banc de seure, una jardinera, la marquesina d'una parada d'autobús, una bústia de correus, els contenidors de la brossa i el reciclatge. Únicament unes fotos en el pdf donen una pista sobre el tipus de mobiliari urbà on es farà la intervenció artística amb el retrat de la persona homenatjada:

Tot i les fotos, no crec que jo ho hagués endevinat si no fos perquè en la reunió en què vaig participar es va dir clarament que els retrats s'estamparien en les tapes de ferro de les infraestructures de la ciutat (aigua, electricitat, gas, telecomunicacions...) que hi ha al terra per les voreres. Mai no hauria imaginat que es pogués homenatjar una persona posant la seva foto al terra, en un lloc on la trepitjarà la gent que camini per la vorera o on algun gosset potser hi defecarà o orinarà al damunt. I sé, per una persona que en principi es va apuntar per participar en el projecte, que li van dir que la seva cara acabaria estampada en una tapa de ferro en el terra d'una vorera.

Stolperstein dedicada a Neus Català

No dubto de la bona intenció del projecte, que em va semblar inspirat en el projecte europeu de l'artista alemany Gunter Demnig de les stolpersteine (pedres de topada), aquelles llambordes recobertes d'una capa de llautó que són petits monuments a persones que van ser víctimes del nazisme. Però una cosa és trepitjar una placa de llautó amb una inscripció i una altra trepitjar el retrat d'una persona.

Naturalment, aquesta és la meva opinió, que és evident que no coincideix amb la de l'artista autor del projecte, ni amb la Direcció de Serveis a les Persones i al Territori del Districte de Les Corts, que l'han impulsat i demanen que se'n faci difusió. Tot i que a la reunió on vaig rebre'n la informació es va dir que era un projecte tancat, crec que valdria la pena que es revisés i es triés un altre tipus de mobiliari urbà per estampar-hi les cares. El col·lectiu de la gent ja és prou 'trepitjat' de manera figurada per la societat en moltes ocasions. Si us plau, no deixeu que ara ho sigui físicament.

Actualització (25.06.2020, 18.40): Uns minuts després de publicar aquesta entrada, he rebut un correu en què m'informen que, després de sentir algunes opinions, han parlat amb l'empresa que ha de dur a terme el projecte i li estan donant un nou format. Benvinguda la rectificació!

Foto de la Stolperstein: autor Francisco Peralta (Wikimedia Commons CC BY-SA 4.0)

La dona del caixer (I)

A la primavera --o potser ja era estiu-- del 2018 una dona (per a mi, una noia; per la seva edat podria haver estat filla meva) va començar a dormir en un caixer en el carrer de Les Corts de Barcelona, prop de casa meva. Pel seu aspecte, si m'hagués creuat amb ella pel carrer, en una botiga, al metro... mai no hauria imaginat que era una persona que vivia al carrer. Anava neta, polida i a l'estiu, quan els dies són llargs, després de deixar la seva bossa dins del caixer, solia seure en un banc del carrer i estar-se llegint fins que es ficava a dormir en aquella mena d'aparador, a la vista de tothom que hi passés al davant.

Van passar els mesos i va arribar l'hivern. Amb els dies més curts, la noia sense llar solia ficar-se més d'hora dins del caixer on, de vegades, en tornar jo a casa al vespre la veia encara llegint. Mai no havíem parlat ni jo havia gosat dir-li res. Em preocupava la seva situació, però pensava que potser ella preferiria passar ignorada.

Al desembre de 2018, en el centre cívic de Can Déu, també a Les Corts, es va muntar una exposició de peces d'artesania que eren per vendre i recollir diners per a la Fundació Arrels, que fa anys que atén i orienta les persones sense llar que viuen al carrer a la ciutat de Barcelona. Vaig parlar amb una noia que treballava en l'organització de l'exposició i li vaig explicar el cas de la dona del caixer proper a casa meva. Ella em va suggerir que hi parlés, que aquestes persones agraeixen que algú els demostri que no són invisibles. Al cap de poc, un dia dels que recordo més freds de l'hivern passat, jo tornava a casa a quarts de deu del vespre i vaig veure la noia encara asseguda fora del caixer. M'hi vaig apropar i vaig fer per donar-li uns diner perquè anés a prendre alguna cosa calenta en un dels bars propers. Em va donar les gràcies i em va dir que no calia, que una veïna li baixava cada vespre sopar, i ja havia pres alguna cosa calenta. Vaig dir-li que s'ho quedés per esmorzar l'endemà i vaig fer cap a casa. Des d'aquell vespre, sempre que ens vèiem ens saludàvem.

Al cap d'uns mesos vaig rebre un correu d'una persona de la Fundació Arrels que em deia que havien intentat localitzar la dona que dormia en un caixer del carrer de Les Corts, però no l'havien trobat i em preguntava si jo sabia si encara hi dormia. (No sé com va aconseguir la meva adreça de correu-e; potser jo mateixa vaig donar-la a la dona amb qui vaig parlar a Can Deu.) Com que hi ha dos caixers molt propers l'un de l'altre, vaig indicar-li quin era exactament el caixer on dormia la sense llar.

Poc temps després de rebre aquell correu, la noia sense llar va desaparèixer. Una amiga meva que la coneixia també de vista em va dir unes setmanes més tard que l'havia vista i que tenia molt bon aspecte, que potser ja no dormia al carrer. Vaig pensar que els voluntaris d'Arrels devien haver-la localitzat i li haurien trobat un lloc on viure o si més no, dormir.

Van passar els mesos i aquesta passada tardor --la de 2019-- un dia que jo anava de pressa cap al metro, en començar a baixar les escales de l'entrada vaig veure la noia sense llar. Ella també em va veure a mi i ens vam saludar de lluny. A més d'una motxilla a l'esquena, duia una bossa i un sac de dormir. El fet que portés el sac de dormir, com quan arribava cada vespre al caixer del carrer de Les Corts, no em va semblar un bon senyal.

Poc abans de Nadal vaig tornar a veure-la. Jo anava amb un grup de gent en una sortida pel barri i ens vam creuar amb ella. Potser perquè jo era enmig d'altres persones, no em va veure, però em va fer la impressió que si jo hagués anat sola tampoc no m'hauria vist, perquè caminava com absent. Per un moment vaig pensar a abandonar el grup i córrer a parlar amb ella. No ho vaig fer i després me'n vaig penedir. I des d'aquell dia no podia deixar de pensar en ella. El dia de Nadal, reunida amb la família pensava on devia estar aquella noia. Devia saber que la comunitat de Sant Egidi organitza un dinar de Nadal per a les persones que estan soles? O hauria dinat qualsevol cosa potser en un lloc de menjar ràpid o, aprofitant el bon temps que feia, asseguda en algun banc en un jardí o parc de la ciutat?

Des d'aquell dia, cada cop que sortia a comprar o a passejar, voltava pel barri per veure si la veia. Volia dir-li que, si continuava al carrer, com em semblava, es posés en contacte amb la Fundació Arrels, que ells l'havien estat buscant quan dormia en el caixer del carrer de Les Corts i no la van trobar. Vaig buscar per internet l'adreça i telèfon de la Fundació, també l'adreça de correu electrònic, i vaig apuntar-la en un paper que he dut fins a ahir dins la meva bossa, per si tornava a veure-la.

I ahir, quan vaig sortir a caminar per la tarda i pensava en altres coses, per fi la vaig trobar! Em vaig aturar a parlar una estona amb ella i em va explicar que va deixar de passar les nits en el caixer del carrer de Les Corts perquè va anar a un pis, on es va estar dos mesos. Després va tornar al carrer, però el caixer ja estava ocupat per un captaire i recollidor de qualsevol cosa (és un home que va sempre amb un carro que duu ple amb trenta-mil coses, fins i tot dues maletes al capdamunt) que es passa els matins davant del mercat de Les Corts. Per a mi, la noia sense llar ha deixat de ser una persona anònima. Sé com es diu (no n'escric aquí el nom, però, perquè potser ella voldria mantenir la seva privacitat) i d'on és i més o menys el lloc on ara passa ara les nits, també en el barri. Li he donat el paper amb les dades de la Fundació Arrels i li he insistit perquè s'hi posi en contacte. Tant de bo ho faci.

De tornada a casa, en obrir la porta del meu pis el vaig trobar fred. Però vaig pensar que sóc molt afortunada de tenir una llar on fer la meva vida i dormir i que, si fa fred, puc escalfar tot engegant la calefacció. Malauradament, a Barcelona, segons el darrer recompte fet per Arrels, hi ha al voltant de 1200 persones que dormen al carrer i en total més de 3800 persones sense llar.

No recordo quan vaig conèixer l'existència de la Fundació Arrels; em sembla que deu fer alguns anys, potser a través d'algun mitjà de comunicació. Però fins que no he vist de prop aquest cas de la noia sense llar, no havia parat molta atenció a la tasca que fan ni pensava que jo, una persona ja gran, pensionista, pogués fer res per ajudar el col·lectiu que viu al carrer. Doncs sí, tothom hi pot fer alguna cosa, des de implicar-se si es veu una persona que dorm al carrer, sumar-se a l'equip de voluntariat d'Arrels, associar-s'hi o fer-hi un donatiu o coses tan originals com comprar una llicència d'ús d'una font feta a partir de la cal·ligrafia de persones que han viscut al carrer. Feu un cop d'ull al web de la Fundació Arrels i vosaltres mateixos decidiu.

Actualització, 9 de març 2020
Després del dia que vaig donar a la dona del caixer les dades d'Arrels, em vaig posar en contacte amb la Fundació per dir-los que l'havia trobada i li havia recomanat que hi parlés. Em van dir que no ho havia fet, que no sabien res d'ella.

Fa pocs dies, la vaig veure una altra vegada. Duia la seva motxilla a l'esquena, una bossa i el sac de dormir. Neta, ben pentinada, amb el cabell recollit en un monyo, el pentinat que li he vist sempre. Va aturar-se davant d'una paperera i hi mirava cap a l'interior, suposo que per veure si hi havia alguna cosa que li pogués fer servei. Vaig parlar amb ella uns minuts. Vaig preguntar-li si s'havia posat en contacte amb Arrels i em va dir que no ho havia fet perquè en el passat havia tingunt algun problema amb ells.

Li vaig dir que el caixer del carrer de Les Corts està de nou disponible, que l'home del carro que hi dormia fa setmanes que ha desaparegut; tampoc se'l veu a les hores de mercat, com abans. Però no sembla que tingui ganes de tornar per aquí. Diu que ara dorm en una porxada que hi ha en un edifici prop d'uns grans magatzems de la Diagonal. I que, a través d'una entitat --si me'n va dir el nom, l'he oblidat-- rep una petita pensió.

Les vegades que he parlat amb la dona del caixer no m'he atrevit a fer-li preguntes que poguessin incomodar-la. Segueixo, però, pensat en ella i em pregunto els motius que la van dur al carrer. Fa uns quatre anys va arribar a Barcelona des d'una ciutat del sud d'Espanya i després de dos anys es va trobar sense sostre. És tot el que sé. Però, devia perdre també la feina, si és que estava treballant? I no ha provat a buscar feina durant aquests més de dos anys que ja duu al carrer? Naturalment, deu ser difícil buscar feina en aquestes condicions. Quin currículum presentes? Quina adreça hi poses?

Finlàndia és un estat de la Unió Europea capdavanter en moltes coses. Una d'elles, en la lluita contra el sensellarisme. En vint-i-nou anys ha aconseguit reduir en més del 60 per cent el nombre de persones que no disposen d'un lloc on dormir. Aquí, en canvi, no para d'augmentar. Però, si Finlàndia ho pot fer, perquè nosaltres no? Els governs --estatals, autonòmics, municipals-- haurien de treballar conjuntament per resoldre aquest greu problema i prendre el país nòrdic com a model. Com diu l'eslògan del partit al front del Govern municipal de Barcelona, "sí que es pot". I com diu una antiga dita, "voler és poder".

Nota: Les il·lustracions estan tretes del web de la Fundació Arrels

Marta Pessarrodona i la lectora corrent

A començament de juny vaig guanyar un concurs. Bé, potser seria millor dir-ne un 'concurset'. La delegació de Les Corts d'Òmnium Cultural el va convocar amb ocasió de la concessió a Marta Pessarrodona del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Consistia a trobar un llibre d'aquesta autora en algun lloc del districte de Les Corts de Barcelona a partir de les pistes que anirien donant per Twitter. La primera era aquesta:

Deia que el llibre era amagat "en un lloc que no és un carrer i, si plou, es mullarà". Si el lloc no era un carrer, però era a l'aire lliure i, pel tipus de convocatòria, havia de ser accessible a tothom, només se m'acudia que pogués ser una plaça o un jardí. L'endemà, la segona pista ja acotava una mica més les possibilitats:

Deia que el lloc on era amagat el llibre "pren el nom d'una persona que no era de Barcelona". Vaig tenir la intuïció que es tractaria d'uns jardins més que no pas d'una plaça, potser perquè en el districte de Les Corts hi ha bastants jardins i em venien al cap més jardins amb nom de persona que no pas places. Però dedicat a una persona que no era de Barcelona? Podria ser algun dels jardins dedicats a gironins il·lustres com Joaquim Ruyra o Jaume Vicens Vives. O els de Sant Joan de Déu, que era portuguès. També tenim els jardins de William Shakespeare, però em semblava un lloc massa allunyat del cor del districte (per damunt del Palau de Pedralbes), per on no hi passa gaire gent. I si fos algun dels jardins que s'han dedicat a dones? En tenim uns quants que recorden dones que no van néixer a Barcelona, com la pintora Olga Sacharoff, nascuda a Tblisi; la pianista i compositora Blanca Selva, al Llemosí; Áurea Cuadrado, nascuda a Ontinyena, que va dirigir la Maternitat durant la guerra, o l'advocada i política Clara Campoamor, nascuda a Madrid.

El dissabte 1 de juny, em vaig despertar relativament d'hora i vaig entrar a Twitter per veure les notícies del dia. El primer tuit que vaig veure era d'Òmnium Les Corts, amb una nova pista sobre l'amagatall del llibre:

Hi deia (ho reprodueixo aquí perquè en la captura de pantalla no es veu gaire clar): "L'espai on està amagat el llibre recorda una dona que va lluitar pels drets civils de les dones i que es va exiliar per haver-los defensat."

Aquesta va ser la pista definitiva. No podia ser altre lloc que els jardins de Clara Campoamor, que són a costat de la Diagonal, entre els carrers de Joan Güell i de Gandesa. Campoamor és l'advocada que, quan va ser diputada, va defensar els drets de les dones, i el 1931 va fer possible el vot de la dona, havent-se d'enfrontar, per aconseguir-ho, fins i tot al seu propi partit (Partit Radical), que va votar en gran part en contra de la proposta.

No m'ho vaig pensar gens i en pocs minuts era ja al carrer, enfilant cap a la Diagonal. Quan vaig arribar-hi, els jardins de Clara Campoamor eren gairebé deserts. Només hi havia dues persones que passejaven cadascuna el seu gos. Si jo hagués d'amagar un llibre en aquells jardins, on ho faria?, em vaig preguntar. No pas per terra, perquè hi venen molts gossos i de vegades es fiquen ens els parterres i podrien trobar-lo abans que el trobés una persona. En la part més allunyada de la Diagonal hi ha una zona d'arbustos a tocar d'un mur que separa els jardins i la part posterior de les cases del carrer Europa. Em va semblar un bon lloc per amagar-hi alguna cosa. Vaig començar per allà i de seguida vaig veure una bossa blanca de plàstic opac que penjava de dues branques a les quals estava lligada amb uns cordills. No vaig poder desfer els nusos i vaig optar per trencar la bossa. I ve't aquí què hi havia dins:

Era el llibre A favor nostre, un recull de poemes de Marta Pessarrodona i anava acompanyat d'una nota:

Em va fer il·lusió trobar el llibre. Marta Pessarrodona és un referent per a mi per diversos motius. Per exemple, el nom d'aquest blog (La lectora corrent) li dec --indirectament-- a ella. El vaig començar el 2004 i per fer-ho havia d'omplir un formulari. En una de les caselles calia escriure el nom del blog. Jo no hi havia pensat, que havia de posar-li un nom; de fet, era una prova que feia per veure si me'n sortia. En aquell moment, la primera cosa que se'm va acudir va ser "La lectora corrent", potser perquè és el títol d'una serie d'assajos de crítica literària de Virginia Woolf.  I perquè era també el nom d'una secció setmanal que Marta Pessarrodona va publicar durant un temps en el diari AVUI. Amb aquest títol, alhora que homenatjava la mateixa Woolf també ho feia a Marta Pessarrodona. Gràcies a la dona que enguany ha rebut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el 1986 vaig endinsar-me en el coneixement del grup de Bloomsbury, a través d'una exposició organitzada per "la Caixa" que ella va coordinar. I amb la trobada del llibre, tanco el cercle Lectora corrent / Bloomsbury / Pessarrodona.

Els horts urbans: solució o problema?

Pagesos urbanites
Crec que som molta la gent de ciutat a qui cultivar un hort ens faria il·lusió. Si més no, a mi m'agradaria poder menjar tomàquets que conservessin la flaire de tomaquera, coure unes bledes acabades de collir, veure com creixen d'un dia a l'altre cogombres, carbassons i melons, gaudir del sabor d'unes remolatxes que conserven fresca l'olor de geosmina... Són petits plaers que ens alegren la vida.

Tomaquera en un hort (Foto domini públic CC)

Fa anys, a la casa on passàvem els estius a Arenys de Mar, hi teníem un hort. Va ser la il·lusió de la meva mare en fer aquella casa, potser perquè ella tenia arrels pageses, del Prat de Llobregat, on va néixer la meva àvia i on encara alguns parents nostres es dedicaven al conreu de la terra. A mi m'agradava molt arreglar les tomaqueres: lligar-ne les branques a les canyes, treure'n fulles innecessàries per ajudar els tomàquets a créixer més, comprovar que no estiguessin afectades per cap plaga, i que els solcs no es desfessin perquè l'aigua del reg hi pogués passar bé. Clar que també teníem algun disgust de tant en tant, com quan entraven a l'hort els conills del bosc veí i devoraven tot el planter de pastanagues (aleshores vaig adonar-me que aquell desfici dels conills dels dibuixos animats americans per les pastanagues era real i no caprici dels guionistes) o quan alguna plaga feia malbé la collita d'alguna altra hortalissa.

Carbassera balcó (Foto M. Piqueras, 2013)

Passats els anys, aquella casa es va vendre i es va acabar tenir hort. De vegades he tingut la temptació de comprar una taula de cultiu, posar-la en el balcó i fer-hi créixer alguna tomaquera o enciams i pebrots. De fet, sense tenir taula de cultiu, en més d'una ocasió he tingut en el balcó alguna tomaquera de fruit petit, també alguna planta de bitxos, i fa uns anys hi vaig tenir una carbassera que va néixer espontàniament en un test. Va fer metres de tiges, que vaig anar lligant a la barana del balcó, i també flors molt vistoses, però només un parell de carbassetes esquifides que no van arribar a desenvolupar-se.

Els horts urbans
L'agricultura urbana s'ha presentat en les darreres dècades com una solució --però no l'única-- per fer sostenibles les ciutats, que avui dia consumeixen molts recursos naturals alhora que generen molts residus. La producció de fruita i verdura en la mateixa ciutat on es consumiran reduiria la petjada ecològica causada pel seu transport des dels llocs de producció i podria millorar el microclima urbà. A més, podria servir per reciclar aigües grises (aigües residuals de la llar) o aigües d'escorrentia superficial. També s'hi han vist beneficis socials i de salut, tan física com mental, per a les persones que cultiven horts urbans.

Hort urbà a Les Corts, prop del Camp Nou (M. Piqueras, 2017)

D'horts urbans, n'hi ha de molts tipus, des dels que ocupen petits espais en terrasses, terrats i patis particulars o en escoles, fins als que aprofiten espais buits de la ciutat o els que sorgeixen en zones periurbanes, prop de carreteres o en lleres de rius que acostumen a anar secs. En moltes ciutats, els mateixos ajuntaments cedeixen espais perquè la gent hi tingui un petit hort. De vegades són solars enmig d'edificis, on es pot preparar la terra per plantar-hi verdures i hortalisses. Però també poden aparèixer en racons asfaltats, on posen taules de cultiu a una alçada que les fa molt adequades per a les persones grans que tenen dificultat per ajupir-se. En el districte de Les Corts, a Barcelona, a poca distància del Camp Nou, hi ha un hort municipal on els pagesos urbans disposen d'unes taules de cultiu (vegeu-les a la foto).

He vist altres horts urbans a Les Corts. En el Centre Cívic de Can Déu, en el terrat hi ha unes taules de cultiu on hi creixen algunes hortalisses. En aquest centre cívic hi ha una aula ambiental i el terrat és un espai per fer-hi pràctiques, perquè la gent aprengui a cultivar un hort urbà. També n'hi ha un a la zona de Pedralbes, prop del monestir. Mentre que les taules de cultiu semblen horts de joguina --l'equivalent d'una cuineta de joguina a una cuina real-- l'hort de Pedralbes és un hort "de debò", un espai de terra on es conreen hortalisses diverses i on les persones que hi treballen han de cavar i ajupir-se per preparar la terra. Vegeu-ne una visió parcial a les següents fotos que hi he fet fa uns dies:

Hi ha botigues especialitzades on venen tot el que cal per fer-se un hort al pati, terrassa o balcó de casa. La peça estrella en aquestes botigues és la taula de cultiu. Qui s'estrena en aquesta activitat pot comprar el kit sencer per preparar l'hort: taula i substrat, que pot variar segons el que s'hi vulgui cultivar. En el mercat es troben taules de moltes mides i de preus molt variats. Per 60 euros es pot comprar un kit que comprèn una taula de cultiu amb potes, el substrat de l'hort, fibra de coco, adob de guano, sobres amb llavors i una pala.

Kit hort urbà de Verdecora

Qui tingui habilitat per al bricolatge pot construir-se la seva pròpia taula de cultiu, per exemple amb un palet o amb caixes de fusta reciclades.

L'agricultura urbana pel món: l'exemple de La Caverne
En molts països, l'agricultura urbana no gaudeix d'un estatus legal. L'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (la FAO) hi veu aspectes positius, com ara l'estalvi en transport, envasat i emmagatzematge. A París, en un pàrquing subterrani  de més de 3000 metres quadrats en el barri de La Chapelle, avui dia, en comptes de cotxes hi ha un hort urbà. Es troba sota un bloc de tretze pisos d'habitatge social de la companyia de ferrocarrils francesa (SNCF). L'empresa propietària, tipa de veure l'aparcament buit de cotxes i ple d'ocupes, va decidir cedir-lo a l'empresa Cycloponics, dedicada a l'agricultura urbana subterrània. Aquell pàrquing ara es diu "La Caverne" i s'hi cultiven bolets (shiitake i pleurotus) i endívies.

La història de "la Caverne"

Els promotors d'aquest singular hort diuen que l'hort urbà subterrani presenta avantatges en relació als horts que s'instal·len en les cobertes i terrasses dels edificis. Les cobertes tradicionals no són superfícies preparades per suportar el pes de la terra i de l'equipament necessaris per fer-hi un hort. En canvi, l'estructura d'un pàrquing ja està pensada per contenir-hi més pes --el dels cotxes. A més, per cultivar una superfície gran com la d'aquell pàrquing, però en la coberta d'un edifici, las logística es complicaria perquè en molts casos caldria pujar i baixar molts pisos el material i els productes de l'hort.

S'ha parlat de contaminació, perquè un garatge no sembla un lloc on l'aire hagi de ser molt net. Però abans d'instal·lar l'hort en el pàrquing, se'n va fer una neteja a fons i se'n va analitzar l'aire i la superfície per assegurar-se que no hi havia restes de contaminació. A més, l'aire que hi entra es filtra, per evitar la contaminació externa. Aquesta granja subterrània té l'avantatge que la variació tèrmica és molt feble, i s'hi pot mantenir una temperatura i humitat constants al llarg de l'any. Els bolets i endívies que s'hi cultiven es venen a París mateix i poden arribar als consumidors poques hores després de la seva recollida.

Els horts urbans i la contaminació
Malgrat tots els avantatges socials i econòmics que l'agricultura urbana podria tenir en el futur, no tothom hi veu aspectes positius. Andrew A. Meharg, edafòleg de Queen's University, a Belfast (Irlanda del Nord), adverteix dels perills que pot implicar per a la salut humana i per a l'ambient el conreu urbà de productes comestibles. Meharg ha investigatr el cicle dels contaminants i dels nutrients en l'ambient, especialment la bioquímica de l'arsènic i la seva presència a l'arròs.

Meharg afirma que, abans que l'agricultura urbana es consideri una solució per a les necessitats de productes d'horta a les ciutats, cal tenir en compte un factor molt important: la contaminació. No únicament la contaminació atmosfèrica, sinó la dels sòls urbans i la de les aigües que es poguessin usar per al rec d'aquests horts. Les aigües residuals contenen avui dia una forta càrrega de contaminants anomenats emergents, que procedeixen de l'ús quotidià de productes molt variats per part de la població. Desinfectants, fàrmacs, detergents, antioxidants, additius dels plàstics o drogues d'abús en són alguns exemples.

Pel que fa a la contaminació atmosfèrica, com que no és uniforme en totes les vies urbanes, Merhag opina que caldria fer-ne un seguiment a cada hort i també analitzar les plantes que s'hi cultivessin, perquè, entre espècies diverses, hi pot haver molta diferència en la capacitat d'absorció de contaminants. Per exemple les verdures de fulla i les plantes tuberoses, com les patates o les pastanagues, acumulen més fàcilment metalls tòxics. Segons aquest edafòleg, aquest no és l'únic desavantatge de l'agricultura urbana, perquè el mateix hort pot ser també una font de contaminació ambiental, si es fan servir adobs químics o fems.

L'agricultura urbana, doncs, té o no té futur?
Si bé Meharg és contrari al conreu urbà --en les ciutats actuals-- de plantes per a l'alimentació, creu que altres tipus de conreus són possibles i fins i tot convenients. Plantes per a l'obtenció de fibres tèxtils o de biomassa podrien tenir un gran futur. Si el cultiu que se'n fa ara en zones rurals es passés a les ciutats, en el camp hi hauria més espai per al cultiu de plantes comestibles. I els beneficis socials i de salut que avui dia aporta l'agricultura urbana podrien mantenir-se.

Una altra solució per evitar la contaminació de les hortalisses en els cultius urbans podria ser que es fessin créixer en hivernacles i sense cap mena de sòl,  en aigua que contingués els nutrients necessaris per a la planta, sistema que és coneix com a cultiu hidropònic.

Mentre la contaminació de Barcelona es mantingui en els nivells actuals, penso que és millor que oblidi el meu desig d'instal·lar una taula de cultiu al balcó. Fins i tot em qüestiono si no eliminar-ne la menta, la marialluïsa i el romaní que hi creixen ara. Pel que fa als horts urbans instal·lats per l'Ajuntament, com que la contaminació urbana varia molt d'un lloc a un altre de la ciutat, abans de decidir l'indret per a fer-los, valdria la pena que s'hi controlés la qualitat de l'aire durant uns mesos. Els horts de Pedralbes, per exemple, es troben al costat de la Creu de Pedralbes, un lloc molt transitat, per on passen diàriament centenars o potser milers de vehicles. No sé si aquell és un lloc gaire adient per al cultiu de verdures i hortalisses per al consum humà. Més valdria que fossin petits jardins, que podrien servir d'entreteniment a les persones que en tinguessin cura i alhora absorbirien els contaminants procedents dels tubs d'escapament dels vehicles de combustió.

Per saber-ne més:
- Contaminants emergents. Col. Documents de Treball de la Diputació de Barcelona.
- Perspective: City farming needs monitoring, per Andrew A. Meharg. Nature 531: S60

Coses que es veuen pels carrers de Les Corts

M'agrada vagarejar pels carrers de les ciutats. Encara que siguin barris aparentment anodins, sense cap interès, sempre s'hi poden descobrir coses curioses. I ara que no cal que carregui amb la càmera perquè el mòbil en duu una incorporada, és fàcil conservar el record de les curiositats que les ciutats ofereixen. Aquí va un petit recull de curiositats vistes pel districte de Les Corts, a Barcelona.

El "ratoncito Pérez"
Fa uns mesos, pel carrer Taquígraf Garriga vaig veure aquests globus al costat de la porta d'una casa:

Vaig pensar que devia ser per celebrar alguna cosa, com ara l'aniversari d'alguna criatura que, en tornar d'escola, es trobaria la porta de casa guarnida els globus. Uns vint o trenta metres més enllà, vaig veure això:

Si cliqueu damunt la foto, per ampliar-la veureu que, en el cartell blau, damunt la porta, hi diu "PEREZ" i en el més petit, al costat de la porta, es pot llegir "Ratolí Perez". Això fa suposar que la celebració era per la caiguda d'una dent. Potser la primera que queia. M'imaginava la sorpresa del nen o la nena que, en tornar d'escola, troba, camí de casa, aquesta decoració en el seu carrer i després els globus a l'entrada. I pensava si dins de casa encara trobaria alguna altra sorpresa. La foto de la decoració del carrer, a costat d'un senyal de prohibit aparcar, està molt ben aconseguida si tenim en compte l'escala a la qual estava feta (mireu la part inferior de la següent foto):

Huevos de payés
No sé com deuen ser els ous de pagès de talla L. Potser algun dia entraré a la botiga perquè me'ls ensenyin.

Horaris i preus
En un restaurant del barri hi havia aquests cartells que encara no he aconseguit desxifrar:

En el cartell de la part superior diu: "Gran promocion. Domingo por la noche 9.80 €. Excepto festivos." Hi deu haver diumenges que no siguin festius? I en el de la part inferior diu: "Para cenar fines de semana. Vísperas y festivos son 12,80". Així, doncs, si hi vaig un diumenge a la nit, quants euros em cobraran? 9,80 o 12,80? Com puc saber si un diumenge és "festiu" o no?

Peladoras de cogollos
Prop del Camp Nou, hi ha una botiga on venen productes i llavors per cultivar marihuana. En la porta hi vaig veure aquests cartells.

Em va cridar molt l'atenció el de l'esquerra de la part superior, que diu "se alquilan peladoras de cogollos". No sé res sobre el cultiu de marihuana ni sobre l'elaboració de l'herba per fumar i m'agradaria saber què són les peladoras de cogollos. També em va sobtar la diferència entre la versió castellana i l'anglesa en el cartell on diuen que no venen drogues. En castellà usen una registre formal: "Por favor no molesten." En canvi, en anglès, fan servir una paraulota: "Please, don't fuck around."

Gaudí per terra
Prop de casa un matí vaig veure aquesta aquarel·la a costat d'un contenidor. Vaig estar a punt d'agafar-la.

De iaia revolucionària a mòmia insurgent

El desembre de 2017, unes quantes dones membres de la Taula de Dones de Les Corts, de Barcelona, vam tenir una trobada molt interessant amb un grup d'adolescents del districte per parlar de les diferències entre la joventut de la nostra generació i la joventut actual. Em sembla que totes les dones que hi vam anar superàvem l'edat de la jubilació.

Els nois i noies eren molt joves, devien tenir al voltant dels 12 o 13 anys, i abans que hi anéssim les dones grans van estar treballant amb una monitora sobre com imaginaven que hauria estat la nostra joventut, a partir de la informació que els havia arribat, sobretot a través de les mares i les àvies. I van fer un dibuix a la paret que volia representar una dona jove a la dècada de 1960 o 1970:

Ens van explicar per què havien dibuixat així la dona jove. En una mà, duu una ràdio portàtil. Sabien que, fa cinquanta anys, les dones escoltaven molt la ràdio, sobretot perquè moltes cases encara no tenien televisió. Les notes musicals surten d'un disc de vinil que van dibuixar a la dreta, que era el que s'escoltava aleshores en els guateques organitzats per ballar i relacionar-se amb altres nois i noies. El sobre que la dona duu a la mà esquerra (esquerra seva) és una carta, la manera de comunicar-se amb amics i amigues que vivien en altres ciutats o amb el nòvio quan estaven lluny. Duu un davantal, perquè, en casar-se, les noies solien deixar la feina fora de casa i es dedicaven només a les tasques de la llar i a cuidar la família. Li han cobert les espatlles i duu màniga llarga perquè eren pudoroses i no anaven amb grans escots ni els braços nus. La faldilla és llarga pel mateix motiu. I el símbol masculí, van dibuixar-lo perquè saben que les dones tenien una gran dependència dels homes --econòmica i d'altres tipus.

Alguns detalls del dibuix em van sobtar i crec que a aquell jovent també els deuria sobtar algunes de les coses que els vam explicar. En alguns aspectes ens consideraven més retrògrades del que érem (en realitat, més que a les dones, a la societat d'aquell temps). Per exemple, en el vestir. No s'imaginaven que nosaltres vam veure néixer la minifaldilla o que vam ser la primera generació que es va posar el biquini; ni que a l'estiu anàvem sense mànigues, tot i que per anar a missa calia posar-se una rebequeta. No sabien que la imatge que van dibuixa sí que podia correspondre a una noia de poble dels anys seixanta, perquè encara hi havia diferències entre l'aspecte i els costums d'una noia de ciutat i una de poble. Per altra banda, desconeixien alguns aspectes realment retrògrades dels costums i les lleis d'aquells temps.

Els va sorprendre saber que, en la nostra joventut, moltes noies i nois als catorze anys deixaven l'escola per començar a treballar, i que hi havia famílies per a les quals tenir criatures era una inversió a llarg termini, perquè, quan arribaven a l'edat de treballar, una bona part del sou la donaven als pares. I que, si la família no tenia prou recursos per pagar una carrera universitària als fills que volien estudiar, la preferència era sempre per als nois perquè pensaven que, al cap i a la fi, quan la filla es casés ho deixaria tot --estudis o professió-- per dedicar-se només a la família. També desconeixien que la majoria d'edat de la dona arribava més tard que per a l'home o que les dones casades no podien fer moltes coses sense el permís del marit (a Catalunya, hi havia diferències si la parella s'acollia al dret català).

El cert és que, en aquells temps, algunes dones no estàvem assabentades de totes les diferències que hi havia davant la llei pel fet de tenir un o dos cromosomes X. Encara recordo la rialla del policia quan vaig anar a fer els passaports de les meves filles i em va dir que qui hi havia d'anar era el seu pare, que la mare no tenia potestat per fer-ho.

Va ser una trobada molt agradable entre dues generacions molt diferents. No sé si aquells nois i noies estan assabentats de les activitats en què els últims anys ha participat la Taula de Dones de Les Corts, per què, segons ens va dir després una monitora, estaven encuriosits pel que els explicarien les "iaies revolucionàries" que anirien a la trobada. No sé si som revolucionàries, però --en el meu cas-- m'adono que amb l'edat he après a dir moltes coses que abans hauria callat i a protestar per les injustícies com potser no havia fet en la meva joventut, tot i que, d'injustícies, n'hi havia moltes.

Doncs bé, la iaia revolucionària que escriu això és ara, segons un usuari de Twitter, una "mòmia insurgent" (cliqueu damunt la imatge per veure-la ampliada):

Per si no es llegeix bé el que diu J. García Domínguez, ho copio aquí: "Lo de las viejas de Barcelona con el lacito amarillo me tiene perplejo. Dónde estarían todas esas momias insurgentes cuando la dictadura?." (Podeu veure que les seves floretes no van només a les velles; tampoc li agrada la gentuza catalanista, que considera escoria intelectual y moral; i és dels que farien tancar TV3.)

Doncs aquesta mòmia insurgent, durant el franquisme feia com la majoria, aguantar allò que teníem i confiar que arribarien temps millors. Per diversos motius --cadascú els seus-- callàvem perquè no fer.-hom era exposar-nos a una brutal repressió. Tanmateix, hi havia una diferència amb els temps convulsos que estem vivint actualment: aleshores sabíem que allò una dictadura; ara, en canvi, vivim en una aparent democràcia que com més va més s'assembla a una dictadura. Tinc una edat en què ja ningú no em farà callar davant les injustícies i mentre els nostre polítics o líders de la societat civil continuïn injustament empresonats duré no només un llacet groc, sinó també una gran bufanda groga. Desitjo i espero que quan arribi el temps de desar a l'armari la bufanda no em calgui substituir-la per un mocador groc.

Mòmia insurgent amb bufanda groga

Potser us interessarà:
Quan les democràcies esdevenen dictadures (aquest blog, 30.11.2014).

La Caldera sorprenent

Dance to death (Foto: La Caldera)

Fa un parell de setmanes vaig anar al centre de creació de dansa i arts escèniques La Caldera a una jornada oberta al públic que va començar amb la projecció del film de Sidney Pollack Danzad, danzad malditos, a la qual va seguir un assaig parcial de l'obra Dance to death, inspirada en aquell film --que al seu torn estava inspirat en la novel·la Oi que maten els cavalls? d'Horace McCoy. I després de veure aquell assaig vaig pensar que valdria la pena veure l'obra sencera, que aquesta setmana estan fent dins del programa del Grec 2016.

Doncs per poc em quedo sense veure aquesta obra. Pensava anar-hi demà, dissabte, amb una amiga i la seva filla, però les entrades estaven exhaurides. Com que La Caldera és a quatre passes de casa meva, hi he anat avui, una estona abans de la funció, per saber si, encara que les entrades estiguessin exhaurides per Internet, demà en posarien algunes a la venda. M'han dit que no, que totes estaven ja venudes. I com que encara en quedaven algunes per a avui, m'he quedat a veure l'obra. (Ho sento per la meva amiga i la filla, però no les he pogut localitzar per si podien veure-la elles també.)

No he llegit la novel·la, però cada cop que he vist Danzad, danzad malditos l'he trobada angoixant. Un grup de persones desesperades, en l'època de la gran depressió econòmica nord-americana, participa en la marató de ball que és el centre de la pel·lícula i que veuen com a l'única sortida per solucionar la seva vida. La lluita per superar les eliminatòries i obtenir el premi porta els concursants al límit de les seves forces; fins i tot un d'ells mor en l'intent. Aquella mateixa angoixa la transmet també Dance to death, especialment en alguns moments trepidants de l'obra. I com que els artistes treballen prop del públic --de vegades els tens al costat mateix-- sembla que el seu patiment sigui més real del que podria semblar vist a la distància d'una pantalla o si l'acció es desenvolupés dalt d'un escenari.

M'agrada la dansa, però no en sóc una entesa i no sabria dir si l'espectacle que he vist avui a La Caldera realment té la qualitat que jo li he trobat. Per tant, els meus comentaris són els d'una espectadora profana que ha gaudit enormement --però també ha patit-- amb l'espectacle. He gaudit sobretot amb la bellesa del moviments dels artistes. Artistes que eren d'edats molt variades i condició física també molt diferent. És una obra que demostra que la bellesa de la dansa no depèn d'uns cànons estètics en els ballarins i ballarines. Persones força altes o bastant baixes, amb quilos de sobres o extremadament primes, amb una silueta esvelta o amb una panxa sobresortint feien un conjunt harmònic i d'una gran bellesa plàstica. Un dels moments culminants --al meu parer-- ha estat en la primera part quan els ballarins cauen i s'alcen a un ritme vertiginós; alguns semblava que s'alcessin gairebé fins a volar com empesos per una molla o per la força d'un brollador (no hi té res a veure, però m'han fet pensar en l'ou com balla, que quan cau, la força de l'aigua del brollador l'empeny de nou enlaire).

Dance to death no és un espectacle només per mirar. El públic entra en el joc de la marató de dansa i, com passava en la pel·lícula --i suposo que també a la novel·la-- aposta per la seva parella favorita. Arriba un moment que cada espectador ha de decidir-se per una parella. Del destí de la parella, dependrà també el destí --mentre duri l'espectacle-- de qui l'hagi escollida, de manera que, a mesura que les parelles són eliminades, també ho són els seus seguidors, que hauran d'abandonar la sala per veure l'espectacle a través de vídeo en una sala veïna. Jo he tingut sort, he apostat per la parella que ha guanyat la marató i, per tant, he vist l'espectacle en directe fins al final (però també hem hagut de marxar de la sala on havia començat l'espectacle). En acabar l'obra no he tingut ocasió de parlar amb ningú dels que n'havien hagut d'abandonar la visió directa, però sospito que en la sala on es trobaven també hi devia passar alguna cosa.

Fa alguns anys vaig sentir molt que tanquessin el cinemes Renoir Les Corts. Ara, però, em fa il·lusió passar-hi al davant i veure que La Caldera ha donat vida de nou a aquells locals. Espero que sigui per molt de temps. I espero també que l'espectacle que aquestes dies hi representen no sigui una flor d'estiu, sinó que el repeteixin també fora del Festival Grec. Seria una llàstima que només uns centenars de persones gaudíssim --i patíssim-- amb l'obra que Alberto Velasco ha dirigit magistralment.

Potser us interessarà:
La Caldera del Renoir (aquest blog, 21.06.2015). El meu primer contacte amb La Caldera.

Maria Salvo i la presó de dones de Les Corts

Maria Salvo

Maria Salvo, una de "Les Dones del 36", va rebre el proppassat 14 d'abril un homenatge organitzat pel Grup promotor del futur Monument a la Presó de Dones de Les Corts. "Les Dones del 36" va ser una associació de dones que van viure i patir la guerra civil espanyola. Va constituir-se el 1997, promoguda per Llum Ventura --aleshores consellera del districte de Ciutat Vella de Barcelona-- per recuperar una part de la memòria històrica que havia estat ocultada a generacions posteriors.

Les Dones del 36
"Les Dones del 36" van desenvolupar un projecte perquè la societat conegués la seva història, que era la de milers de dones anònimes. Dones que, durant la guerra, van estar al front o a la rereguarda; dones que eren milicianes, infermeres, mestres, treballadores de fàbriques, pageses, periodistes, bugaderes, cosidores, llevadores, botigueres... En molts casos van ocupar els llocs dels homes que estaven mobilitzats. Després de la guerra, algunes van patir l'exili, van estar en camps de refugiats o de concentració, o van ser empresonades per les seves idees polítiques o per haver treballat per al rojos, els 'dolents' d'aquella guerra que van provocar els qui després van ser-ne els vencedors. La història de les dones vençudes, però, va estar silenciada durant dècades.

Quan es va constituir l'associació, gairebé totes les dones que la formaven vorejaven els vuitanta anys o fins i tot en tenien més. Eren ja en la darrera etapa de la seva vida i van aprofitar-la molt bé. Al llarg d'una dècada, "Les Dones del 36" van mantenir trobades amb estudiants d'Institut (prop de 25.000 van escoltar el seu testimoni), van ser entrevistades per a la premsa, la ràdio i la televisió, i per historiadors i escriptors; van participar en taules rodones i debats en centres culturals; van ser protagonistes de diversos documentals i també se'n va fer una exposició. La seva tasca va ser reconeguda amb diversos premis i homenatges i el 2006 van rebre la Medalla d'Honor de Barcelona. Aquell mateix any l'associació es va dissoldre. Algunes de les seves integrants havien mort; d'altres eren ja molt grans.

El 2011, en una entrevista a El Periódico, Josefina Piquet, membre d'aquell col·lectiu, parlava de la seva experiència. Piquet era coneguda com "la nena del 36" perquè en esclatar la guerra només tenia dos anys. Com deia en aquella entrevista, la seva guerra va ser "la del pànic, del desconcert, del sentiment de culpa, del fred, del rebuig" i, en acabar aquella guerra, que els seus pares van perdre, ella va esdevenir, "una nena vençuda". Acaba dient:

Amb el nostre testimoni hem escrit una pàgina de la història en femení. Hem compartit sentiments, hem parlat de la nostra lluita en la guerra civil contra el franquisme, de la crisi de valors i de la tasca de mantenir vius els ideals de pau, de justícia, de llibertat.

Josefina Piquet, la dona que semblava que hauria de mantenir viu durant més temps el testimoni de les seves companyes malauradament no va poder fer-ho perquè va morir el 2013. Els últims anys de la seva vida va formar part del Consell de Savis del Museu d'Història de Catalunya, que participen en activitats educatives de transmissió oral de la història que han viscut els seus membres.

Maria Salvo

Maria Salvo i Carlos Jiménez Villarejo (al darrera, Núria Ricart) (14.04.2016)

Crec que Maria Salvo, que farà 96 anys el 27 de maig d'enguany, és l'única supervivent de "Les Dones del 36". En rebre l'homenatge, va dir que se sentia commoguda i aclaparada ("us heu passat de la ratlla", va dir) i que entenia que l'homenatge no era per a ella sola, sinó per a tantes dones que ara ja no hi són. Com a símbol d'una generació a la qual van arrabassar la joventut, la història de Maria Salvo mereix ser difosa.

El 29 de gener de 1939, quan Maria va marxar cap a l'exili, tenia 18 anys. Travessa la frontera francesa el 7 de febrer i amb un grup de vells, dones i criatures passa tres dies al Voló, en un tren de mercaderies aturat en una via morta. Després el tren els duu a Le Pouliguen, a la Bretanya, on els refugiats espanyols són allotjats en un centre escolar. Hi passen un parell de mesos i d'allà els traslladen a un camp de concentració a Moisdon-la-Rivière, també en terres bretones. Aquell mateix any esclata la segona guerra mundial. França no sap què fer amb tants milers de refugiats en el seu territori i comencen a fer repatriacions forçades. Maria Salvo és una de les dones que van ser obligades a tornar a Espanya. Es troba un país on la pau d'uns té un preu per a d'altres: misèria, persecució, por. Malgrat les adversitats, els seus ideals de democràcia i justícia social no han trontollat; s'incorpora a la lluita antifranquista i el 1941 és detinguda a Madrid.

Des de Madrid, Maria va ser enviada a Barcelona, a la Presó de Dones de Les Corts, on va passar nou mesos incomunicada juntament amb algunes companyes que havien estat detingudes amb ella i compartien expedient. A finals de maig de 1942 van aixecar-li la incomunicació i va romandre en aquella presó fins a l'agost de l'any següent, quan van traslladar-la a la presó de Ventas, a Madrid. Tot i la seva condició de civil, va ser processada segons el codi militar. El 1945 va ser jutjada pel Tribunal Especial contra la Masonería y el Comunismo. Van condemnar-la a trenta anys de reclusió major, dels quals en va complir setze en diverses presons (a més de Les Corts i Ventas, va estar també a les presons de Segovia i d'Alcalá de Henares), des de la seva entrada a la presó el 1941 fins al seu alliberament el 1957.

En sortir de la presó, el 1957, Maria va ser desterrada a viure a Santander i al cap d'uns mesos aconsegueix un permís per poder fixar la seva residència a Barcelona. El 1958 comença una nova etapa de la seva vida, que comparteix amb una persona amb les mateixes conviccions polítiques que ella. La llibertat no és encara completa i fins al 1964 té l'obligació de presentar-se cada setmana a la policia local.

El 23 de febrer de 2004, Maria Salvo, Gregorio López Raimundo i Agustí de Semir Rovira van rebre sengles doctorats Honoris Causa de la Universitat Politècnica de Barcelona "en representació de totes les persones que van lluitar contra la dictadura franquista per a la recuperació de la democràcia i les llibertats nacional". Una setmana més tard, a ella i a Agustí de Semir els va ser lliurada la Medalla d'Honor de Barcelona 2003. I el 2005 Maria va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Actualment, Maria Salvo és una jove anciana de 95 anys. És un exemple del que pot arribar a fer una persona d'edat provecta que s'ha mantingut sempre activa; un exemple del que explicava Rita Levi Montalcini sobre les enormes capacitats del cervell humà; a diferència d'altres òrgans del cos, el seu ús continuat no en provoca el desgast, sinó que en reforça les qualitats que havien quedat sense expressar en etapes anteriors i les fa brillar

La pau dels vencedors

(La Vanguardia, 02.04.1964)

El 1964, l'últim any que Maria Salvo va haver de presentar-se setmanalment a la policia, el franquisme va celebrar els 25 Años de Paz. Grans cartells --que, a més de la versió castellana, també van tenir les corresponents en català, euskera i gallec-- ho anunciaven per les carreteres. (Per cert, independentment de la ideologia subjacent al missatge, el disseny era molt modern.) En molts llocs es podien veure també cartells que informaven del que s'havia aconseguit en aquell quart de segle (a Barcelona, es van exposar a la Rambla, com es pot veure en la coberta de La Vanguardia del 2 d'abril).

Correus va emetre una sèrie de segells dedicats a aquella commemoració. Tanmateix, la pau era només per a una part de la població. Hi havia una revolta universitària i una revolta obrera; un sector de l'església era crític amb el règim. Es va afusellar Grimau, es va crear el Tribunal de Orden Público... Jo n'era ben conscient, de tot allò, que vivíem en un país sense democràcia i que qualsevol intent no tant sols d'oposició, sinó únicament de crítica al règim podia ser causa d'una detenció. Però no m'imaginava que a les presons hi hagués encara persones que hi havien entrat, per motius polítics, abans de néixer jo.

Entrevista a l'abat Escarré a Le Monde

El novembre de 1963, en una entrevista al diari Le Monde, l'abat Escarré va dir, entre altres afirmacions:

No tenim darrere nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria. Els vencedors, comptant-hi l'església, que es veié obligada a lluitar al costat d'aquests últims, no han fet res per tal d'acabar amb aquesta divisió de vencedors i vençuts; això representa un dels fracassos més lamentables d'un règim que es diu cristià, però que no obeeix els principis bàsics del cristianisme.

En aquell ambient de pau --o de victòria-- els vençuts i les vençudes havien de callar. Hi havia famílies on la guerra era un tema tabú del qual mai no es parlava. Per sort, no era el cas a casa meva. Els meus pares me n'havien explicat moltes coses. La meva mare, de la seva tasca al front del negoci de la família, conduint un camió --el seu pare no en sabia i els germans eren al front-- fins que els va ser requisat; dels quilòmetres fets a peu per anar a buscar patates, verdura i altres queviures al Prat, a casa d'una tia seva, pagesa; dels bombardejos que va presenciar i les persones que hi va veure morir; de les lluites entre faccions diferents dins del bàndol republicà. I de la postguerra, en què va ajudar a aixecar de nou el negoci --sense el camió, perquè els va ser requisat--; en què va rebre algun cop de porra per parlar en català en les cues del racionament; en què va casar-se i començar una nova etapa, il·lusionada malgrat l'escassetat que hi havia de tot. I m'havien parlat de gent que coneixien i havia patit represàlies o havia hagut d'exiliar-se. Però molts detalls d'aquells anys de guerra i postguerra els he anat sabent molt més tard. La memòria històrica que jo coneixia era només una petita part del que va passar.

La Presó de Dones de Les Corts
Tot i que fa més de quaranta anys que visc prop del lloc on va estar situada la Presó de Dones de Les Corts, de Barcelona (Prisión Provincial de mujeres de Barcelona va ser el seu nom de 1939 fins al tancament el 1955), fins fa uns vuit anys no vaig saber on havia estat aquella presó; potser ni sabia que havia existit. Ignorava que els grans magatzems que hi ha a la Diagonal van ser construïts en una part dels terrenys que ocupava l'antiga presó de dones. Vaig començar a saber-ne més coses quan la Comissió per a la Igualtat de les Dones, del Districte de Les Corts, de la qual jo era membre, va afegir-se a l'acte de desgreuge que havia de consistir en la col·locació d'una placa per recordar l'existència en aquell indret d'una presó per on havien passat milers de dones represaliades pel franquisme, dotze de les quals van ser condemnades a mort i executades en el camp de la Bota.

Invitació inauguració (que no es va fer) de la placa en record de la Presó de Dones de Les Corts

La inauguració d'aquella placa havia de fer-se el el 26 de novembre de 2009, dins dels actes per commemorar el Dia Internacional de la No Violència contra les Dones. El dia abans, però, vaig rebre un correu en què m'informaven que l'acte s'ajornava. Després en vaig saber el motiu. La placa s'havia de col·locar a la façana lateral d'un edifici privat (els grans magatzems de la Diagonal/pl. Maria Cristina) i calia que la propietat de l'edifici hi donés el seu vist-i-plau. Si bé havien accedit a la col·locació de la placa, van dir que no volien ferir susceptibilitats i es negaven que la placa fes referència a la repressió franquista. A la Comissió van dir-nos que els magatzems van negar-se que es posés la placa perquè no estaven d'acord amb el text que contenia. Tanmateix, en el el web de la memòria de la Presó de Dones de Les Corts (Una [trista] placa que oculta més del que descobreix), llegeixo que van ser les crítiques rebudes de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics i dels responsables del Memorial Democràtic al text que s'havia consensuat amb els grans magatzems les que van motivar la supressió d'aquell acte per part de l'autoritat municipal.

Placa situada en el carrer Joan Güell, a la façana d'El Corte Inglés

L'1 d'octubre de 2010, amb ocasió de la Festa Major del districte, es va col·locar i inaugurar finalment la placa; sembla ser que la mateixa que estava ja llesta el novembre de l'any anterior, només que amb la data canviada. Les dones de la Comissió, però, estàvem cregudes que el text era un altre i que s'havia hagut d'eliminar tota referència a la repressió franquista per tal que els magatzems en permetessin la col·locació a la seva façana. De tota manera, el que hi ha gravat no importa gaire perquè la placa és fosca i està situada tan alta que costa de llegir el que hi diu, que copio aquí:

PRESÓ DE DONES DE LES CORTS
En aquest indret, hi havia des de l'any 1886,
 l'Asil del Bon Consell. Fou destinat el 1936
fins el 1955 a presó de dones.
Recordem avui totes les recluses, i també
els seus fills i filles, que van ser privades de la
seva llibertat en aquell centre.
Octubre de 2010
Ajuntament de Barcelona

Un text més asèptic, impossible. Qui no conegui la història de les presons franquistes pot pensar que, si una persona ha fet un delicte, és lògic que vagi a la presó, encara que sigui una dona. Però el delicte de moltes de les dones que van passar per la presó de Les Corts des de 1939 fins al seu tancament, el 1955 era haver-se mantingut fidels als ideals de la República, el règim legítimament instituït. També hi van passar dones estrangeres, europees desplaçades a causa de l'avenç de les tropes de l'Alemanya nazi: franceses, italianes, alemanyes, austríaques, belgues, poloneses... En les fitxes de moltes d'elles s'indicava que eren de religió 'jueva' o 'israelita'. Una d'aquestes dones, la jueva alemanya Jenny Kehr Lazarus, va suïcidar-se el desembre de 1942, la mateixa nit de la seva arribada a la presó de Les Corts. La seva estada era només de passada perquè havia de ser retornada a França, d'on havia fugit d'un camp de concentració.

Futur monument a la Presó de Dones de Les Corts
Des de novembre de 2014, qui passi per la cantonada dels carrers Joan Güell i Europa de Barcelona, hi pot veure quatre panells expositius fixats fermament al terra. Mirats des de la calçada, el que es veu és això:

És un fotomuntatge que mostra una de les dones que van passar per la presó de Les Corts davant dels membres de la Junta de disciplina de la presó. Al damunt, la paraula DONES. És un espai de memòria per recordar que en aquest lloc hi va haver la presó; la seva durada és indeterminada fins que es construeixi un monument definitiu. Els continguts de la part del darrere dels panells han anat canviant amb informació diversa sobre la presó i les dones que van patir la repressió franquista en aquell centre.

Per altra banda, el novembre de 2015 es va ampliar la informació amb uns senyals i plànols situats a la cruïlla de l'avinguda Diagonal amb el carrer Joan Güell. I també es va senyalitzar un altre espai de repressió franquista situat a l'altre extrem de Barcelona: el camp de la Bota, on es duien a terme els afusellaments de les persones condemnades a mort.

El projecte per a la construcció d'un monument a la Presó de Dones de Les Corts sorgeix de la societat civil i hi participa gent d'àmbits molt diversos (vegeu-ne qui són aquí). Per la seva localització a Les Corts, hi ha diverses entitats i col·lectius del districte que hi donen suport i deixen sentir la seva veu i fan suggeriments en les reunions. Vull destacar, però, la tasca que han dut a terme els estudiants del màster de disseny urbà de la Universitat de Barcelona, al front dels quals hi ha Núria Ricart, una de les principals impulsores del projecte. També l'Observatori Europeu de Memòries, dirigit per Jordi Guixé; és una xarxa europea de treball, amb seu a la Universitat de Barcelona, que aglutina nombrosos projectes i iniciatives que es duen a terme a Europa per recuperar la memòria històrica del segle XX. I sobretot, em sembla fonamental la participació de persones que van patir directament o indirectament la repressió en aquella presó, com les preses supervivents i les seves famílies: Maria Salvo, Mercedes Salamero, Anna Maria Batalla, Libertad Canela Conejero, Flora Duran, Teresa Duran, Esther Lacort, Maria Rosa López, Joan Mercadé, Conxita Romeu, Montserrat Vicente, Núria Carbonell, Susanna Moya.

Posaria la mà al foc que molta més gent s'ha assabentat de l'existència de la presó de dones gràcies a aquests panells en una cruïlla que no pas per l'existència d'aquella trista i grisa placa a la façana dels grans magatzems. Mentre no es faci el monument a la presó, aquest espai, amb els actes que s'hi organitzen, és una eina per mantenir viva la memòria històrica. Hem comptat en diverses ocasions amb la presència de Maria Salvo, potser l'única supervivent de les dones que van passar per aquest lloc de trista memòria. Tant de bo la seva presència pugui ser aviat per celebrar la inauguració d'un monument definitiu.

Potser us interessarà:
- Memòria Presó de Dones de Les Corts. Barcelona - 1939-1955, web realitzada per l'Associació per la Cultura de la Memòria de Catalunya.
- Les dones del 36. Un silenci convertit en paraula, 1997-2006, biografia col·lectiva i memòria d'activitats dels deu anys de "Les Dones del 36", publicada per la mateixa associació en dissoldre's; el seu "testament gràfic i oral".
- La Presó de Dones de Barcelona. Les Corts (1939-1959), de M. Pilar Molina Javierre (Ajuntament de Barcelona, 2010). Reconstrucció de la memòria d'aquest centre i de les dones que hi van passar a partir de fonts documentals primàries; un gran treball de recerca.