Records de Joan Oró (II)

Avui poso aquí aquest escrit que Joan Oró em va dictar el desembre de 1996. En llegir-lo, cal tenir en compte el context temporal. La investigació de l'espai no s'ha aturat i ara es té un coneixement molt més ampli d'alguns aspectes tractats per Oró en aquest text que, per altra banda, pretenia ser únicament divulgatiu.

VIDA A L’UNIVERS

Hi ha vida en altres llocs del sistema solar?

Planeta Mart (foto ESA, CC BY-SA 3.0-igo)

Els astrònoms planetaris estan d’acord que les condicions de Mart en el seus orígens devien ser favorables (aigua líquida, temperatura adient, precursors orgànics) perquè s’hi hagués pogut originar vida. La descoberta, en uns meteorits o roques procedents d’aquell planeta, de compostos indicadors d’una possible activitat biològica no és una prova definitiva de l’existència de vida. Les molècules trobades són molt abundants en l’espai interestel·lar; els meus col·laboradors i jo també vam detectar-les en el meteorit caigut a la ciutat de Murchison (Austràlia) l’any 1969.

No és la primera vegada que hom creu haver trobat proves de l’existència de vida a Mart. L’any 1976, dins la missió Viking es van realitzar unes anàlisis de la matèria de la superfície del planeta roig. Els primers resultats van fer creure que s’hi produïen reaccions que només es donen en les cèl·lules vives, i se’n va deduir que potser hi havia vida microbiana. Jo vaig ser escèptic i vaig arribar a la conclusió —després confirmada— que els compostos detectats provenien de reaccions químiques degudes a la capacitat catalítica de la matèria de la superfície del planeta roig. El satèl·lit Europa de Júpiter se suposa que té un gran oceà d’aigua líquida. Encara que alguns investigadors de la NASA hem pensat en la possibilitat que existís vida microbiana en aquest satèl·lit, tampoc no se sabrà fins que sigui possible fer anàlisis in situ ben detallades. Fins ara només tenim certesa de l’existència de vida en el petit planeta blau que hem batejat amb el nom de Terra.

Primera fotografia de la història de la superfície de Mart (20.07.1976, NASA, domini públic)

Hi ha vida en altres mons?

El segle xx ha estat un segle de grans descobriments: l’estructura de la matèria, el codi genètic, els antibiòtics, l’arribada a la Lluna, l’exploració de l’espai, etc. Ens preguntem: hi ha altres sistemes planetaris? Hi ha vida més enllà del sistema solar? Al voltant de l’estrella Beta-Pictoris, va descobrir-se un disc protoplanetari format per un gran nombre de cometes, uns 150 dels quals cauen cada any a l’estrella. És probable que a la part central hi hagi planetes i que la vida pogués desenvolupar-se en algun d’ells, com va passar a la Terra, partint de la matèria orgànica d’origen cometari, com ja vaig descriure l’any 1961. També s’han trobat discs protoplanetaris a la nebulosa d’Orió.

51 Pegasi (Royal Observatory Edinburgh, domini públic)

El 1995 s’han descobert planetes que es troben més enllà del sistema solar. Els primers detectats ho van ser al voltant de les estrelles 51 Pegasi, 47 Ursae Majoris i 70Virginis. Els detectats en les dues últimes és possible que els planetes detectats continguin aigua, factor necessari, pero no suficient, perquè s’hi hagi pogut originar alguna forma de vida. Posteriorment, i en una cursa imparable, s’han descobert sis planetes més. Som al llindar d’una nova era espacial. La NASA ho ha entès així i, en el nou programa «Origins», està dissenyant la construcció d’un gran telescopi d’interferometria d’infrarojos que s’enviarà a la distància de Júpiter. A aquella distància del Sol, a més de poder detectar altres sistemes planetaris, es podrà detectar la presència de molècules indicadores de vida (oxigen, ozó, vapor d’aigua) en les atmosferes del planetes extrasolars. Així se superaran amb escreix les possibilitats dels actuals telescopis d’infraroig.

Hi ha vida intel·ligent més enllà?

Fa anys que es treballa en el projecte SETI, dirigit per Frank Drake, per a la recerca de vida intel·ligent extraterrestre. Drake va calcular que a la nostra galaxia hi podia haver una civilització per cada deu milions d’estrelles. Com a nota anecdòtica direm que el projecte SETI de NASA va cancel·lar-se perquè un membre del Congrés dels EUA va dir: «Per què hem de finançar aquest projecte, si ni tan sols tenim la seguretat que hi hagi vida intel·ligent a Washington D.C.?»

Radiotelescopi d'Arecibo (Foto: A. Cai, domini públic)

Aquest programa, que ara té suport privat i el nou nom de Phoenix, permet escoltar per radioastronomia els possibles senyals codificats que arribarien als radiotelescopis d’Arecibo (Puerto Rico), Califòrnia i Austràlia. El gran nombre de senyals rebut ha permès localitzar la sonda espacial Pioneer 10, que hom creia perduda en l’espai. Des que es va iniciar el projecte, s’ha aconseguit augmentar en més de mil milions de vegades la capacitat dels ordinadors que registren i classifiquen aquests senyals. Si, com s’espera, algun dia es rep algun senyal intel·ligent, què ens dirà? És possible que ens puguin donar algunes lliçons sobre la manera de comportar-nos, entre nosaltres i amb la Terra.

__________________

Joan Oró, desembre 1996

Records de Joan Oró (I)

Segell dedicat a Joan Oró (2008)

Regirant velles carpetes de l'ordinador n'he trobada una amb coses sobre Joan Oró (1924-2004), el bioquímic català que va desenvolupar la seva carrera als Estats Units i que, amb Stanley Miller, són considerats els fundadors de la química prebiòtica (la ciència que estudia les molècules precursores de la vida i els possibles processos que poden haver originat la vida). Vaig tractar-lo els últims setze anys de la seva vida i vaig mantenir una bona amistat amb ell i la seva segona esposa, Antonieta (tots dos eren vidus quan es van casar).

En diverses ocasions Oró i jo vam parlar de fer un llibre conjunt que fos en part la seva biografia i alhora un llibre de divulgació sobre la química prebiòtica i l'origen i evolució de la vida. Tinc textos que em va anar dictant i que al final van quedar arxivats al meu ordinador perquè malauradament no vam poder dur endavant el projecte. I una de les coses que he trobat avui és un escrit que em va dictar el mes d'octubre de 2001, en el qual explica com es va desenvolupar en ell l'interès per investigar l'origen de la vida. El copio a continuació:

Si hagués d’explicar com vaig veure’m involucrat en els estudis sobre l’origen de la vida —explica Joan Oró—, o qui m’hi va encaminar, hauria de respondre que fou una inquietud que va sorgir espontàniament de mi mateix, tot i que després hagi rebut les influències de diferents pensadors. Quan, encara a Lleida, les nits estrellades mirava el cel, en una època que, tot i no ser massa llunyana, encara teníem temps per recrear-nos en activitats tan senzilles com aquesta, em preguntava què hi devia haver més enllà del nostre planeta. M’inquietava el pensament que potser en algun d’aquells astres que jo veia únicament com petits puntets en la celístia, hi pogués haver algú que potser en aquell moment es feia una pregunta similar.

Després vaig llegir el llibre Astronomía popular, de l’astrònom francès Nicolas Camille Flammarion, que va impressionar-me molt. Flammarion, que va viure del 1842 al 1925, va participar en la discussió iniciada per l’astrònom italià Schiaparelli sobre l’existència o no de canals en la superfície de Mart. Flammarion estava convençut que aquelles línies que es podien veure en la superfície del planeta roig eren canals, i que devien ser l’obra d’uns éssers intel·ligents, potser més avançats que no ho estàvem els humans a la Terra. Per altra banda, Flammarion també va estudiar la superfície de la Lluna, en la qual li va semblar detectar canvis en un dels seus cràters. Va atribuir-los a possibles variacions en la “vegetació” del nostre satèl·lit. Perquè ell estava plenament convençut que tots els mons que hi havia en l’univers havien d’estar poblats per éssers vius. Aquesta idea pot semblar tan ingènua i descabellada avui en dia com ho devia semblar en la seva època. Tanmateix, considero que és una expressió d’humilitat, virtut que molt sovint ens manca als científics. Per quin motiu hauríem de creure que som els únics éssers intel·ligents que han existit? La vida és cert que és un fet casual; però també és un fet d’una alta probabilitat en determinades circumstàncies, com les que es donaren a la Terra fa uns 4000 milions d’anys. Hi ha molts altres llocs de l’univers on s’han donat, i es donen, circumstàncies similars a les del nostre planeta.

Hi ha dos altres científics del segle xix que van influir bastant en el desenvolupament de les idees fonamentals que em durien anys més tard a investigar sobre els orígens de la vida. En primer lloc, i de manera indiscutible, Charles Darwin. En el seu llibre L’origen de les espècies, que va ser un bestseller quan es va publicar —l'editor va preveure'n una tirada de 1250 exemplars, però abans que el llibre sortís ja n'hi havien encarregat 1500 exemplars—, no parla en cap moment de l’origen de la vida. Tanmmateix, s’ha conservat una carta que Darwin va escriure a J. D. Hooker on fa esment de l’origen de la primera cèl·lula i expressa la seva opinió que l’origen de la vida ha de poder explicar-se des del punt de vista molecular. Molts anys després, ja en el segle XX, l’investigador rus Alexander I. Oparin va plantejar una hipòtesi sobre l’origen de la vida que sembla inspirada en aquesta idea d’evolució molecular.

Després, em va impressionar Ernst Haeckel, el biòleg alemany que, l’any 1866, va encunyar el terme ecologia. Haeckel, que havia llegit L’origen de les espècies, va escriure més tard que aquell llibre li va aportar les bases per a la creació d’aquella nova especialitat científica, l'ecologia, que relaciona els éssers vius i l'ambient.

La influència rebuda de fonts externes va esperonar en mi el desig d’esbrinar, per una part, el que podia existir més enllà del nostre planeta i, per una altra, la incògnita que havia fet possible l’existència de la nostra espècie. Tot i que en la meva joventut els estudiosos que s’havien interessat per l’origen de la vida l’havien enfocat des d’aspectes més aviat relacionats amb la biologia o des del punt de vista religiós, la meva formació en química m’aportà moltes idees a l’hora de plantejar hipòtesis. Vaig pensar que si la teoria de Darwin fa retrocedir l’escala biològica fins a un primer organisme, del qual haurien evolucionat tots els altres, arribàvem a un punt en què se’ns plantejava una altra incògnita: com s’havia originat aquell primer organisme? Teníem dues opcions. Podíem pensar que procedia de l'espai exterior i que hauria arribat a la Terra com una llavor de vida. O bé podíem seguir enrere en el procés evolutiu i creure que hi havia hagut una evolució anterior “inanimada” que hauria dut a la vida.

Cal aclarir que, durant la seva adolescència, Joan Oró va tenir moltes oportunitats per mirar el cel de nit. Quan era estudiant de batxillerat, durant les vacances ajudava en el forn de pa de la família i de nit, mentre esperava que la massa fermentés, sortia de la fleca i s'entretenia a mirar el cel. El forn es deia "La Radio" perquè, quan aquest mitjà era encara una novetat, el pare de Joan Oró va posar a la botiga un altaveu a través del qual se sentia la ràdio que tenien a la casa familiar que era al mateix edifici, i era un atractiu per a la clientela. I amb els diners que rebia pel seu treball a la fleca o que la mare li donava per anar al cinema, el jove Oró es comprava llibres.