El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 31 d’agost de 2009

Capvespre a la plaça Comas

Aquesta tarda, al capvespre, hem sortit una estona. El barri semblava un altre. En els carrers i places, gairebé deserts les darreres setmanes, hi havia un formigueig de gent. La Travessera de les Corts era plena de cotxes que avançaven a poc a poc. Han coincidit dos fets: la tornada de vacances de molta gent, i que el Barça jugui aquest vespre el seu primer partit de lliga. A la plaça Comas, totes les taules de les dues terrasses de bar que hi ha eren ocupades. Hem comprat un gelat i ens hem assegut a menjar-lo en l'únic banc públic on quedava una mica d'espai lliure.

Al meu costat hi havia tres vailets, que devien tenir entre 3 i 5 anys. Practicaven el bilingüisme passiu: dos d'ells --suposo que germans, s'assemblaven bastant-- eren castellanoparlants i el tercer parlava en català. Amb tota naturalitat mantenien una conversa, cadascú en la seva llengua. Parlaven de vambes, i cadascun creia que les seves eren les més maques. El més petit --el que parlava en català-- deu haver pensat que no podia competir amb les vambes dels altres dos i aleshores ha dit: "Doncs jo tinc una pilota de futbol de Puyol; la millor del món." Ho ha repetit unes quantes vegades, però els altres seguien insistint que les seves vambes eren les millors, com si no el sentissin o no els interessés gens que tingués una pilota de futbol tan bona.

Els dos germans compartien una bicicleta d'aquelles amb dues rodetes petites, perquè no caiguin. S'anaven tornant per muntar-hi. De sobte, un d'ells --el que anava a peu-- ha ensopegat amb alguna cosa i ha caigut de panxa a terra. Ha corregut al banc on eren el pare i la mare i el que anava en bicicleta en aquell moment l'ha deixada i ha anat corrent a veure què li passava al seu germà. El petit, que jugava amb una mena d'escopeta, o potser metralladora (encara fan joguines que reprodueixen armes?), passava a costat de la bici i se l'ha mirada com dient "ara és la meva ocasió". Ha intentat posar-se l'arma a la butxaca, però no li cabia, era massa llarga. Aleshores ha muntat a la bicicleta i amb una mà feia anar el volant mentre que amb l'altra sostenia l'arma. La bici no era de la seva mida i els peus gairebé no li arribaven als pedals, però ell ha estirat les cames i ha començat a pedalar. No ha anat gaire lluny. El vailet que havia abandonat la bici se n'ha adonat i ha corregut a reclamar-l'hi. El petit ha baixat sense immutar-se; era com si ja hi comptés, que un moment o altre li reclamarien.

Apgar, un acrònim?

'Apgar' és el nom que és dóna a la puntuació que s'obté de les primeres observacions a què se sotmet un nadó per verificar-ne l'estat de vitalitat. Es correspon amb les inicials angleses dels signes que s'avaluen en explorar l'infant un minut després del naixement: appearance (aspecte, coloració de la pell), pulse (pols, freqüència cardíaca), grimace (ganyotes, resposta reflexa), activity (activitat, to muscular) i respiration (respiració, esforç respiratori).

Per a cada signe examinat es dóna una puntuació de 0, 1 o 2, segons les condicions del nadó: coloració de la pell (cianòtic i pàl·lid tot el cos, 0; normal excepte les extremitats, 1; normal tot el cos, 2), freqüència cardíaca (absent, 0; inferior a 100 batecs per minut, 1; superior a 100 batecs per minut, 2), resposta reflexa (sense resposta, 0; resposta mínima, 1; resposta normal, 2), to muscular (absent, 0; flexió de braços i cames, 1; moviment actiu, 2), esforç respiratori (absent, 0; lent o irregular, 1; normal i amb plor, 2). Si la suma dels valor parcials es troba entre 7 i 10, l'estat del nadó és normal; si es troba entre 4 i 7, caldrà aplicar algunes mesures de reanimació; i si és 3 o menys, caldrà aplicar immediatament tècniques de reanimació. La mortalitat neonatal és inversament proporcional a la puntuació obtinguda el primer minut.

El fet que el nom d'aquesta prova (puntuació d'Apgar) es correspongui amb les inicials angleses dels signes que s'examinen fa pensar a molta gent, fins i tot en el món de la medicina i la infermeria, que es tracta d'un acrònim. (Una infermera em va explicar que això li havien ensenyat a classe.) Però no és així. Apgar és el cognom de la persona que va idear aquesta manera tan senzilla d'avaluar l'estat de salut del nadó: l'anestesiòloga nord-americana Virginia Apgar (1909-1974).

Virgina Apgar va néixer a Westfield, a l'estat de Nova Jersey (EUA), en una família per a qui la música i la ciència tenien un valor molt destacat. Va estudiar zoologia al Mount Holyoke College, al mateix temps que treballava per pagar-se els estudis i duia a terme una gran activitat: feia esports, col·laborava en la revista del College, tocava el violí en l'orquestra... Després va estudiar medicina a Columbia University i en acabar, el 1933, va entrar d'interna de cirurgia a l'Hospital Presbiterià que depenia d'aquella universitat. Tot i que Apgar prometia molt, el seu mentor, Allen Whipple, va recomanar-li que es dediqués a l'anestesiologia; el país era en plena depressió i la perspectiva econòmica per a les cirurgianes no era precisament bona. En canvi, l'anestesiologia, com a especialitat mèdica, era a les beceroles, un camp encara inexplorat. Apgar va acceptar el consell i va anar a aprendre les noves tècniques d'anestèsia a la Universitat de Wisconsin, on hi havia el millor departament d'anestesiologia de tot el país. Va tornar a l'Hospital Presbiterià per fer-se càrrec de la nova unitat d'anestèsia en el departament de cirurgia. Quan, el 1949, aquella unitat va esdevenir un departament, Apgar confiava que ella en seria nomenada directora, però el càrrec va anar a para a un home. Ella, però, va ser nomenada catedràtica d'anestesiologia.

Apgar feia la major part del seu treball en la sala de parts i va començar a fer recerca en obstetrícia. Li preocupava la mortalitat infantil, que encara era molt alta entre els nadons, i va estudiar els possibles efectes de l'anestèsia materna en els nounats. Entre 1949 i 1952 va estar reunint dades per establir els criteris per fer un bon diagnòstic de l'estat dels nadons i en el 27è Congrés Anual d'Anestesistes va presentar una proposta d'un nou mètode per a l'avaluació dels nounats. Era la puntuació que ara es coneix amb el seu nom. Al principi hi va haver una certa resistència a acceptar la puntuació d'Apgar, però a poc a poc va ser acceptada i avui dia es fa servir per tot el món. El 2005, la revista The New England Journal of Medicine va publicar un treball que demostra el valor que encara té aquesta avaluació. Alguns investigadors havien proposat que se substituís per la mesura del pH de la sang de l'artèria umbilical, que deien que era una prova més objectiva. El treball esmentat va analitzar les dades d'un registre de neonatologia en un hospital de Dallas (Texas) on, des de 1988 fins a 1998, s'havien fet les dues proves (puntuació d'Apgar i mesura de diversos valors en sang, com ara el pH, i la pressió parcial de diòxid de carboni i d'oxigen) a més de 145.000 nadons, dels quals s'havia fet també un seguiment posterior. La puntuació d'Apgar calculada cinc minuts després del naixement va resultar un millor indicador de l'estat de l'infant i de l'evolució del seu estat després del part.

Virginia Apgar va rebre diversos doctorats Honoris Causa i altres guardons com a reconeixement a la seva senzilla i novedosa tècnica. Després de la seva mort, l'Acadèmia Americana de Pediatria va instituir un premi anual de pediatria perinatal que duu el seu nom, i el 1994 la seva imatge va quedar immortalitzada en un segell de correus dels Estats Units. El gran avantatge que té la puntuació d'Apgar és que no necessita cap aparell i pot realitzar-se en qualsevol hospital, per modest que sigui; fins i tot en l'assistència al part extrahospitalària. Segurament milers --o milions-- de persones en el món són vives gràcies a la puntuació d'Apgar, que va indicar al pediatre, comadrona o infermera que n'assistia la mare del perill que corria aquell infant tot just arribat al món.

El 1973, la revista femenina Ladies Home Journal va triar-la com a Dona de l'Any. En aquest vídeo se la veu quan va recollir el guardó:



Per saber-ne més:
- Dr. Virgina Apgar. Biography. Changing the face of Medicine. Celebrating America's Women Phyisicians. National Library of Medicine.
- The Virginia Apgar Papers. Profiles in Science. National Library of Medicine.

divendres, 28 d’agost de 2009

Segur que és una estafa, però no endevino quina

A més dels intrusos que entren directament al teu navegador, dels quals parlava ahir, i que sovint intenten alguna malifeta que els reporti un benefici, hi ha una altra mena d'intrusos d'Internet i són els que intenten enredar la gent enviant correu electrònic que amaga algun frau o estafa. Moltes vegades els filtres ja m'indiquen amb una flama el possible correu brossa, però no sempre és així.

Avui he rebut un correu que en l'assumpte deia "HOTEL RESERVATION INQUIRY". Com que fa unes setmanes vaig fer una reserva d'hotel a través del correu electrònic he pensat que potser hi tenia relació i l'he obert. Era un correu enviat a molta gent perquè en la part superior deia "undisclosed recipients". El remitent diu que és del "Earthquake Engineering Research Institute" d'Indonèsia i que demana allotjament per a 2 persones d'aquella institució que vindrien a participar en un programa de recerca "in your area" (si posa 'in your area', li serveix per a enviar-lo a qualsevol lloc del món).

Diu que aquestes persones necessiten l'allotjament per a tres setmanes, del 5 al 26 de novembre, i que ell --qui escriu-- en pagarà el dipòsit per targeta de crèdit o xec bancari. El nom suposat del signant és Mark Johnson i té dues adreces de correu-e: una de yahoo al seu nom --fals segurament-- i una altra d'un tal williams52edward a googlemail. I tot i que diu que és d'un Institut d'Indonèsia, el seu telèfon és del Regne Unit, el prefix és 44.

Deixo de banda aquests detalls i intento imaginar-me per què he rebut aquest correu, atès que la meva adreça no és la de cap hotel. Podria ser a) que aquest home s'hagi equivocat, o b) que sàpiga perfectament que no està escrivint a cap hotel, pero faci veure que s'ha equivocat. La primera la descarto, entre altres coses perquè un senyor que es digui Mark Johnson i escrigui en nom d'un Institut de Recerca (l'Institut existeix i té diverses seus, una d'elles a Indonèsia) no crec que acabés un correu enviat a un hotel per reservar allotjament escrivint: "Thanks and God bless you. Have a wonderful day."

I si sap que la meva adreça no és de cap hotel, per què m'envia un correu en què no demana diners per a res, ni ofereix negocis, ni es fa passar per un banc al qual cal enviar una contrasenya, ni res per l'estil? Potser només vol que li confirmi que la meva adreça funciona si li responc dient-li que s'ha equivocat? Podria ser un caçador d'adreces que funcionin?

He escrit a google el número de telèfon que indica en el correu: +447011140476 i he trobat alguns enllaços a webs on hi sortia. En els que he mirat, hi ha correus signats per un suposat advocat de nom Williams Edward (com el de l'altra adreça del "meu" remitent!). Un que apareix diverses vegades el posen aquí com a exemple de correu fraudulent, I diu que el número de telèfon, tot i que porti el prefix del Regne Unit, redirigeix a un mòbil en un altre país. Ara ja tinc la seguretat que és una enredada, però segueixo intrigada pensant de quina manera es fa l'estafa que hi hagi darrere d'aquesta reserva d'allotjament.

Actualització (gairebé immediata): Just després de publicar aquesta entrada he vist encara un altre web on hi ha el mateix correu que jo he rebut, amb dues versions en què canvien les dates de la reserva i el nom del l'Institut que la fa. Explica que aquests i altres models que inclouen són correus que s'envien per estafar els hotels. Després d'haver fet la reserva i donar les dades, la cancel·len i demanen que els tornin els diners. Després d'haver fet el retorn del diners --que encara no s'havien cobrat--, l'hotel s'assabenta que el pagament era fraudulent.

De tota manera, no ho acabo d'entendre. Hi ha hotels on van de tan bona fe que tornarien diners per una reserva anul·lada sense haver-los cobrat abans? I pel que fa al meu cas, tornaríem a de nou a la suposició a. Però, com pot pensar que la meva adreça és la d'un hotel?

dijous, 27 d’agost de 2009

Com pots saber si t'entren intrusos?

A través del bloc de Xavier Caballé, L'home dibuixat, m'he assabentat que aproximadament el 80% dels usuaris d'Internet són vulnerables a atacs externs. Són --som, perquè és possible que jo en sigui una-- les persones que fem servir una versió d'Adobe Flash o Acrobat que és vulnerable. L'informe a què fa referència Caballé diu que Flash és el summum per a la distribució de programari maliciós (malware).

Jo tinc moltes vegades la sensació que volen entrar-me a l'ordinador i fins i tot tinc dubtes si quan rebo avisos que diuen que hi ha actualitzacions de Windows, Firefox, Flash, Acrobat, iTunes o altres aplicacions que pugui tenir a l'ordinador són reals o poden ser falsos, de llocs d'Internet que es facin passar pels oficials, com aquests webs que imiten els webs reals de bancs i caixes d'estalvis. I el que no faig mai és baixar-me o actualitzar aplicacions des de webs que no són l'oficial (si no em refio dels llocs que aparentment són el web oficial, com hauria de refiar-me dels que d'entrada ja sé que no ho són?).

Per altra banda, penso que els ordinadors actuals són tan llestos, que potser deuen tenir la manera de detectar si els avisos d'actualitzacions noves procedeixen d'un web impostor. Cada vegada que em surt un d'aquests avisos és un dilema. Especialment perquè amb aquest ordinador estic bastant mosca, amb això del BlueScreen que em passa sovint (ara fa un moment que m'ho acaba de fer, després de dur uns dies bastants tranquils). El que m'agradaria esbrinar és com puc assabentar-me si estic dins d'aquest 80% a què es refereix l'informe esmentat. Però, si us plau, si em llegeix algun pirata informàtic o algun hacker, que no provi de demostrar-m'ho, perquè si m'hi trobés, en aquell 80%, m'enduria un bon ensurt en assabentar-me'n d'una manera pràctica.

dimecres, 26 d’agost de 2009

Notícies amb eco

Per què deuen repetir tantes vegades les mateixes notícies en els telediaris de la majoria de cadenes de televisió? Un espectador o espectadora normal pot arribar a pensar que qui dirigeix els serveis informatius de l'emissora prepara aquells espais per a persones curtes d'enteniment o per a estrangers que volen practicar la llengua i necessiten que els repeteixin les mateixes coses una i altra vegada.

Al principi solen un resum informatiu i diuen algunes frases de les notícies més importants ("importants" per al director del telenotícies o qui n'hagi fet la tria). Per exemple: "El senyor XXX ha declarat en una roda informativa que acatarà allò que decideixi el Tribunal Constitucional, etc." Després, quan toqui dedicar l'espai corresponent a la notícia, un bust parlant us tornarà a dir: "El senyor XXX ha declarat en una roda informativa que acatarà allò que decideixi el Tribunal Constitucional, etc." A continuació us mostraran un vídeo en què el senyor XXX davant les càmeres diu allò que abans ja ens han dit dues vegades que ha dit: "Acataré lo que decida el Tribunal Constitucional, etc." Finalment, en acabar el programa emetran de nou un resum informatiu i el bust parlant o una veu en off us tornarà a recordar allò que ha dit el Sr. XXX.

En les notícies que s'emeten després d'una pausa (eufemisme per a 'publicitat'), pot haver-hi encara una altra repetició. Abans dels anuncis ens recorden que després de la 'pausa' ens informaran d'algunes coses que ja ens havien anunciat en el resum inicial. Aquestes notícies --les que vénen després dels anuncis-- solen ser sobre futbol, espectacles o altres temes més interessants que la política. Potser perquè si diguessin que després de la pausa mostraran les declaracions que ha fet el Sr. XXX sobre la decisió del Tribunal constitucional, la gent canviaria de canal. O potser canviarien en acabar els anuncis; de vegades és més interessant la publicitat que les notícies.

Els mitjans de comunicació han de decidir cada dia quines notícies emeten o publiquen d¡entre la gran quantitat que els arriben de les agències o les que generen els seus propis periodistes o col·laboradors. Si les televisions no repetissin cada notícia una i altra vegada, segurament en podrien encabir algunes altres d'entre les que han hagut d'ometre per manca de temps.

Voleu "batejar" una nova espècie?

Voleu posar nom a un ésser viu no humà? No em refereixo a posar nom a un animal de companyia, ni a les vaques, les gallines o els porcs, tot i que diuen que les vaques que tenen nom fan més llet. Es tracta de les noves espècies que no paren de descobrir-se. (Noves per als humans, que no les coneixíem, perquè moltes segurament fa milions d'anys que existeixen.)

Tots els éssers vius que han estat descrits tenen un nom científic llatí que és únic per a cada espècie. Normalment qui "bateja" una espècie és qui en fa la descripció, però ara qualsevol persona podria posar nom a una espècie a canvi d'una donació econòmica. De tota manera, si l'espècie pertany a un gènere que ja existeix, qui en triï el nom només podrà decidir el de la part que correspongui a l'espècie. És com si algú pagués per posar nom a una criatura humana; només podria decidir el nom de fonts, perquè ja té un cognom. Però, si es tractés d'una criatura que s'ha trobat abandonada i no se sap qui són el pare i la mare, algú li hauria d'inventar un cognom. Doncs amb els noms científics passa el mateix.

Quan es descriu una espècie nova poden passar dues coses: a) que sigui prou semblant a una o més espècies existents i es consideri que pertanyen al mateix gènere; o b) que les diferències amb altres espècies siguin molt acusades i no es pugui encabir en cap gènere existent. En el primer cas, només es podrà decidir una part del nom, perquè el gènere ja existeix. Però, en què consisteix un nom científic?

La nomenclatura binomial, una idea del naturalista suec Carl von Linné, consisteix a assignar a cada espècie un nom llatí universal, que es fa servir en totes les llengües. És el que s'anomena 'nom científic', en contraposició al nom vulgar o popular, que pot ser molt variable dins d'una mateixa llengua. A més, pot haver-hi noms repetits per a espècies diferents. Només cal fixar-se en els bolets. De vegades, en comarques veïnes una mateixa espècie pot rebre un nom diferent en cadascuna. Penseu quants noms catalans no coneixeu per anomenar els rovellons.

Carl von Linné (1707-1778), Wikimedia Commons

El nom científic d'una espècie consta de dues paraules (per això parlem de nomenclatura 'binomial'): la primera correspon al gènere i va seguida d'un epítet (un adjectiu o una paraula modificadora) que identifica l'espècie. Són dues paraules llatines o llatinitzades i s'escriuen sempre en cursiva, i la paraula que designa el gènere s'escriu amb la primera lletra majúscula. Quan un gènere té més d'una espècie, la primera paraula no varia p; és com el cognom d'una persona, però posat al davant (A Itàlia es feia molt abans, això de nomenar les persones amb el cognom al davant.) Per exemple, la major part dels pins pertanyen a un mateix gènere, Pinus, però n'hi ha diverses espècies: Pinus halepensis (pi blanc), Pinus pinea (pi pinyer), Pinus silvestris (pi roig), Pinus mugo (pi negre), Pinus pinaster (pinastre), etc. Entre els ocells, els falciots pertanyen al gènere Apus. Jo no sabria distingir-ne una espècie d'una altra, però n'hi ha unes quantes: Apus pallidus (falciot negre), Apus melba (ballester i, en castellà, vencejo real), Apus affinis (falciot cuablanc), etc. En canvi, l'arbre Ginkgo biloba és l'única espècie del gènere Ginkgo i Homo sapiens és l'única espècie actual del gènere Homo. (Vegeu dues fulles de Ginkgo biloba sobre un full de paper amb el poema de Johann Wolgang von Goethe que porta el nom d'aquest arbre.)

Doncs si voleu triar el nom d'una espècie, podeu fer-ho a través de diverses organitzacions sense ànim de lucre que ofereixen l'oportunitat d'anomenar una espècie a canvi de diners per subvencionar projectes de biodiversitat i conservació en països en vies de desenvolupament. Una d'aquestes organitzacions és BIOPAT (Patrons for Biodiversity), que té la seu a Alemanya. El preu mínim per poder donar nom a una espècie és de 2600 euros. Pot semblar molt car, potser. Cal tenir en compte però que, un cop aprovat el nom per la corresponent entitat internacional que valida els nous noms científics, aquell nom ja serà per sempre. En el web de BIOPAT es pot veure el catàleg d'espècies que estan esperant que algú els posi nom. Hi ha dues llistes: la de les espècies "orfes" i la de les espècies les que ja han estat "adoptades". En la primera, s'indica l'import mínim de la donació que cal fer per posar-los nom, mentre que en la segona les espècies porten ja el nom que ha triat qui les ha adoptades. Orquídies, granotes, papallones i altres insectes, i petits rèptils són els organismes més triats, però també hi ha un fong paràsit de plantes, alguns escorpins, un crustaci de l'Antàrtida, i un simpàtic lèmur de Madagascar, que suposo que devia tenir una tarifa bastant elevada perquè és l'únic mamífer que hi ha.

Una iniciativa com aquesta podia presentar el risc que la gent triés noms ridículs o impronunciables o es deixés dur per les modes. Però em semblen bastant normals; més aviat em fa l'efecte que s'han triat cognoms o noms de persona, potser el propi o per dedicar-lo a algú. I suposant que haguessin seguit el camí de l'extravagància, no crec que haguessin pogut superar els noms que molts científics han triat per a les espècies descrites. El món de la nomenclatura científica és ple de noms curiosíssims.

Un entomòleg us pot parlar de La cerveza, La cucaracha, o La paloma tot referint-se a tres espècies de lepidòpters del gènere 'La'. Hi ha noms de plantes i d'animals que farien les delícies de Màrius Serra, tan aficionat a anagrames i a palíndroms. Conilera, Rocinela, Nerocila i Olincera són anagrames de Carolina, que era el nom de la dona del descobridor d'aquestes espècies de crustacis isòpodes. Però aquest senyor tenia una amant que es deia Caroline, i a ella va dedicar el nom d'altres tres espècies d'isòpodes: Cirolana, Lanocira i Anilocra. Hi ha dos gèneres de plantes ciperàcies que es diuen Pycreus i Cyperus. I el paleontòleg argentí Florentino Ameghino va donar els noms de Toxodon i Xotodon a dos gèneres de mamífers fòssils que va descobrir. Entre els palíndroms n'hi ha de tan senzills com els gèneres Aia (ocell), Aka (esponja) o Asa (mol·lusc), el divertit Aragara (una mosca) i el palíndrom complet (gènere i espècie) Orizabus subaziro (coleòpter). També hi ha qui ha jugat a posar totes les vocals en una paraula: Iouea (esponja fòssil); qui devia voler que l'espècie descrita sortís la primera en una llista alfabètica i va posar-li Aa (mol·lusc) i que devia preferir que sortís al final i li va posar Zyzzyzus (celenteri).

Hi ha noms de gèneres o espècies que estan inspirats en persones famoses històriques o actuals i d'àmbits molt diversos. N'hi ha que s'inclinen per la literatura: Arthurdactylus conandoylensis (un petosaure brasiler), (Goetheana shakespearei (insecte himenòpter australià), Oedipus rex (salamandra de Centroamèrica), Sappho (colibrí). O per la música: Mozartella beethoveni (un altre insecte himenòpter australià), Avalanchurus simoni i Avalanchurus garfunkeli (dos trilobits que devien ser descrits per un admirador de Simon & Garfunkel). Els esports i el cinema també han estat font d'inspiració: Bufonaria borisbeckeri (un cargol de mar), Orsonwelles othello, Orsonwelles macbeth, Orsonwelles falstaffius (aranyes hawaianes; curiosament, descrites per un científic de cognom 'Hormiga'), o Bambiraptor (un petit dinosaure).

Els mitjans es fan ressò sovint de la descoberta de noves espècies en llocs abans inexplorats. El nombre de les espècies per adoptar no crec que disminueixi. Encara sou a temps de dedicar una espècie a alguna persona. Però compte, no féu com Linné, que va "dedicar" a Buffon, a qui no tenia precisament en gran estima, un dels animals més lletjos que coneixia: el gripau. Va aprofitar que en llatí el gripau es deia bufo i li va posar de nom científic Bufo bufo.

dimarts, 25 d’agost de 2009

Els fascinants tardígrads

Hi ha alguns animals, plantes o representants de diversos grups d'organismes que no he vist mai al natural i m'agradaria molt poder observar directament. Uns d'ells és el grup dels tardígrads, uns animals que en anglès anomenen, de manera col·loquial, water bears, 'óssos d'aigua', perquè el seu aspecte és com el d'un petit ós amb vuit potes. (En alguns llocs he trobat que en castellà s'anomenen osos de agua, però em fa l'efecte que això és una traducció directa recent de l'anglès; jo no recordo haver-ho sentit mai ni haver-ho llegit en llibres de zoologia; tampoc ho he trobat en els diccionaris.) Tan petit, que sol fer com a molt 1,5 mil·límetres de llarg. (Quan dic "al natural", cal tenir en compte que, per veure'l bé, em caldria un microscopi.) Així era un tardígrad en els meus apunts, quan vaig estudiar l'assignatura d'invertebrats no artròpodes (apunts en castellà, única llengua oficial a la universitat en aquells temps) :

És un animal amb quatre parells de potes --però no són articulades com les dels insectes o les aranyes-- acabades en unes urpes i un aparell bucal amb una morfologia complicada --té unes ungles a la faringe que fan d'aquest espai un aparell triturador, com els pedrers dels ocells. A més, un cop han completat el seu desenvolupament, solen tenir un nombre fix de cèl·lules, unes 40.000 (les deu haver comptat algú?). Si creixen més és perquè les cèl·lules es fan més grans, no pas perquè es vagin duplicant i n'augmenti el nombre. Tenen el cos recobert d'una cutícula que pot ser de colors diversos, poden semblar caramels. Cada vegada que veig aquells óssets "de goma" que menja la mainada, m'hi fan pensar.

La meva fascinació per aquests animalons, però, no ve de la seva morfologia, sinó de la seva fisiologia. Són uns dels organismes amb més capacitat per resistir les situacions adverses. Tant, que poden sobreviure després d'haver estat en estat de repòs, assecats, durant... 120 anys! Quan estan en la forma de repòs, secs com podria ser-ho una molsa en un desert, poden suportar una pressió de 6000 atmosferes, temperatures tan baixes com -272 graus C (gairebé el zero absolut!) o tan elevades com 151 graus C. També resisteixen grans dosis de radiacions (la dosis de raigs X que mata el 50 per cent dels individus que s'hi han exposat és en l'espècie humana 500 roetgen, mentre que per als tardígrads és de 570.000 roentgen). I han revifat després d'haver estat fotografiats en un microscopi electrònic. Però la seva resistència encara va més enllà. El 2007, es van enviar a l'espai 3000 tardígrads que viatjaven en unes cambres ventilades que es van exposar a l'espai exterior. Individus adults de dues espècies van estar exposats a temperatures extremes (fredes i calentes), a raigs còsmics i a radiacions mortals (per a altres éssers vius) de radiació solar ultraviolada. I tot això, sense aire, sense aigua i sense aliments. La majoria dels individus van sobreviure al viatge i, de nou a la Terra, es van reproduir.

La seva resistència s'explica en part per una propietat fisiològica: quan aturen el metabolisme, substitueixen l'aigua de l'interior de les cèl·lules per trehalosa, un sucre que també es troba en els bolets i fa possible que la cel·lula conservi la seva integritat. Quan la cèl·lula es rehidrata, pot reprendre la seva activitat normal. A més, la trehalosa té propietats antioxidants.

Molta gent desconeix l'existència dels tardígrads o, si en llegeixen la descripció per Internet, creuen que és una broma, un hoax, com allò dels gatets bonsai o altres coses per l'estil. Però els tardígrads són animals reals; hi ha gent que els estudia, se'n fan congressos i tenen webs dedicats exclusivament a ells, com aquest o aquest altre. I si voleu veure un tardígrad en moviment:




Us imagineu si les persones poguéssim, com els tardígrads, aturar el nostre cicle vital quan les coses van maldades i revifar quan les condicions tornessin a millorar? Enguany em sembla que molta gent hauria passat a l'estat de latència.

Actualització 2010. Els estudiants de l'IES Batalla de Clavijo, de Logroño, juntament amb el seu professor Antonio Guillén han estat treballant durant uns quants cursos en un projecte per mostrar la vida que amaga una gota d'aigua de qualsevol toll o estanyol . És el "Proyecto Agua". Casualment aquest matí me'l mirava i m'he adonat que, entre els centenars de fotos que van fer per al projecte, n'hi ha una de Macrobiotus, un tardígrad que van trobar en una mostra d'aigua d'un llacuna prop dels pics d'Urbión. La micrografia està feta amb la tècnica del camp fosc i és molt vistosa:



2a Actualització (01.04.2013)
Afegeixo un altre vídeo que mostra aquests animalons en diverses situacions i a diverses escales:



diumenge, 23 d’agost de 2009

La comissaria virtual (24): "buques escenográficos"

La Vanguardia del 23 d'agost de 2009, en una sèrie d'articles que duen per títol genèric "Exploradores del siglo XXI", dedica el capítol al geòleg marí Miquel Canals, que ha explorat molts fons marins. Un dels fenòmens que Canals està estudiant des de fa més de vint anys és el de les cascades submarines. Potser per l'espectacularitat que podem imaginar en uns corrents d'aigua que en una hora i vint minuts arriben a 1800 metres de profunditat, qui ha redactat el peu de la fotografia on apareix aquest "explorador" del segle XXI ha escrit. "A bordo de buques escenográficos (sic) ha navegado por todo el mundo..."


Primer he pensat que hauria estat cosa del corrector ortogràfic, que havia canviat 'oceanográfico' per 'escenográfico'. Però en el text de l'article llegeixo: "El equipo de Canals sigue la evolución de las cascadas desde barcos oceanográficos...", on el tipus de vaixell està ben escrit.

Aquesta perla, però, no és l'única que conté l'article. En referència a les cascades submarienes, hi diu (les negretes són meves): "Entre febrero y marzo de 2005, una catarata permaneció activa durante 40 días impulsando las aguas costeras a más de 2.000 metros de profundidad y desplazando por el cañón del Cap de Creus un caudal de 750 km3." (On he escrit '750 km3', el nombre '3' ha de ser en superíndex; vol dir quilòmetres cúbics, però Blogger no em permet escriure-ho correctament.)

El cabal (caudal, en castellà) és la quantitat d'un fluid que passa per la secció d'un riu, canal, etc, per unitat de temps. Llegir que el cabal d'una cascada és de 750 quilómetres cúbics, a mi no em diu res. En primer lloc, perquè em costa d'imaginar quanta aigua és. Em seria més fàcil d'entendre --i suposo que a altra gent li passarà el mateix-- si em parlessin de litres. He hagut de recordar que, en el sistema mètric decimal, les unitats de volum augmenten de 1000 en 1000 (les de superfície ho fan de 100 en 100, i les de longitud, de 10 en 10). Per tant, si no m'he descomptat, 750 quilòmetres cúbics equivalen a 1.000.000.000.000 (un bilió) de litres (1 litre = 1 decímetre cúbic). Per altra banda, no sé a quina unitat de temps fa referència el cabal indicat. No és el mateix que aquest bilió de litres caigui cada segon (la unitat de temps en el Sistema Internacional d'Unitats) o que ho hagi fet en el total dels 40 dies que la cascada va estar activa. Finalment, per tenir una idea relativa, m'agradaria saber quina és la secció del corrent d'aigua. això em donaria idea de la força del corrent. Un mateix cabal, encara que en nombres absoluts sigui molt gran, pot no semblar-ho segons per on passi. L'efecte de la la caiguda d'una determinada quantitat d'aigua per segon a la cascades del Niàgara serà molt diferent que si la mateixa quantitat caigués per qualsevol de les cascades que tenim al nostre pais, per exemple el salt del Molí Bernat, prop de Tavertet.

Sé que en els diaris sovint es treballa contra rellotge, perquè les notícies han de preparar-se poques hores abans de la seva publicació. En aquest cas, però, no es tracta d'una notícia, sinó d'una sèrie d'articles setmanals que se suposa que s'escriuen amb temps suficient per preparar-los amb cura. Valdria la pena fer-los una revisió abans de publicar-los.

Molly Malone, la musclaire

In Dublin's fair city,
where the girls are so pretty,
I first set my eyes on sweet Molly Malone.
(Cançó popular irlandesa)

Ahir vaig parlar aquí de Mary Mallon, la cuinera irlandesa que als Estats Units anava propagant la febre tifoide. El nom d'aquesta dona em recorda sempre el d'una altra irlandesa, que no se sap de cert si va existir, tot i que té un monument i que és recordada en un cançó popular. Em refereixo a Molly Malone, la musclaire de Dublin. A diferència de la cuinera, que era immune a la febre tifoide, Molly va morir d'unes febres --no se sap de quines--, segons la cançó (She died of a fever / and no one could save her, / and that was the end of sweet Molly Malone).

No hi ha turista que visiti Dublin que no faci cap a Grafton Street, un dels carrers més cèntrics, tancat al tràfic en un bon tros, i on se solen concentrar músics ambulants, titellaires, estàtues vivents i altres artistes de carrer (si més no, així era el 1991, quan vaig visitar la capital irlandesa). A un extrem d'aquest carrer hi ha una estàtua que representa una dona empenyent un carretó amb unes cistelles plenes de musclos i petxines: és Molly Malone.

Molly Malone, a Grafton Street, Dublin
(M. Piqueras, 1991)

No sé si aquesta musclaire ha existit o és només fruit d'una llegenda sorgida al voltant d'una cançó del segle XIX que duu el seu nom (també es coneguda com a Cockles and mussles). Si no ha existit, segur que hi ha hagut en aquella ciutat moltes Molly Malone amb altres noms que han fet de venedores de musclos, petxines i altres productes de la mar.

La cançó, una balada, és una mena d'himne no oficial de Dublin, que molta gent canta com una cançó de taverna, especialment quan es va en grup i s'han begut ja unes quantes cerveses, però que també es pot escoltar en versions serioses com aquesta (comença aproximadament en el segon 40 del vídeo):




I una versió més popular, de The Dubliners, amb la participació del públic:

dissabte, 22 d’agost de 2009

Mary Mallon, la tifoide

Fa alguns anys es va parlar molt en els mitjans del cas de Juan Maeso, l'anestesista que era portador del virus de l'hepatitis C i va contagiar 275 persones, pacients de l'hospital de la Fe de València i de tres clíniques privades de la mateixa ciutat, amb els quals va tenir contacte en la sala d'operacions. Sembla ser que el contagi es produïa perquè Maeso feia servir les mateixes xeringues amb què ell s'injectava fàrmacs. Tot i que va declarar-se sempre innocent, estudis genètics van provar que el virus del qual era portador Maeso era el mateix que va infectar els pacients.

Si en comptes de ser anestesista, Maeso hagués estat administratiu o teletreballador, segurament avui dia no parlaríem d'aquest cas. De la mateixa manera, si la irlandesa Mary Mallon (1869-1938) que va emigrar als Estats Units el 1884, no hagués treballat de cuinera, possiblement no hauria infectat 53 persones de febre tifoide. El cas d'aquesta dona, coneguda també com a Mary la Tifoide (vegeu com la presentava la premsa del seu temps; Wikimedia Commons), és clàssic en la història de l'epidemiologia per les seves repercussions ètiques, i en el seu dia va dur de corcoll les autoritats sanitàries i la policia de diversos estats nord-americans. Mary era el que ara es coneix com "portador sa" de la febre tifoide. Aquesta malaltia (que cal no confondre amb el tifus exantemàtic) està causada pel bacteri Salmonella typhi. Entre un 3 i un 5 per cent de les persones infectades amb aquest bacteri no presenten símptomes de la malaltia, però poden eliminar els bacteris per les femtes i transmetre'ls a altres persones.

A finals de 1906, George A. Soper, metge militar nord-americà, va ser encarregat d'investigar un brot de febre tifoide que feia uns quants mesos que s'estava produint a Oyster Bay, a Long Island. En una casa on vivien 11 persones, 6 havien contret la malaltia. Era una casa gran, situada en una zona residencial on moltes famílies benestants de Nova York solien passar els estius. Res a veure, per tant, amb els típics brots de febre tifoide que es produïen en barris pobres on la gent vivia amuntegada i sense unes mínimes mesures d'higiene. Atès que les persones infectades no semblava que haguessin tingut contacte amb cap persona malalta, es van analitzar les possibles causes de transimissió de la infecció entre els proveïdors de llet i altres aliments habituals de la família. També es va considerar la possibilitat que la infecció s'hagués propagat a l'aigua de beguda des d'algun pou negre o que la primera persona afectada hagués pogut contagiar-se fora de Long Island en les setmanes prèvies a l'aparició del brot.

Era un trencaclosques en el qual mancava una peça que no hi havia manera de trobar. En investigar l'activitat que hi havia hagut a la casa de la família afectada, qui hi havia passat els darrers temps, es va trobar la peça que mancava. Tres setmanes abans que es produís el primer cas, havia entrar a treballar-hi una nova cuinera, una dona irlandesa d'uns 40 anys anomenada Mary Mallon, alta i forta, poc parladora i que semblava gaudir de bona salut. Però només hi va treballar sis setmanes i ningú no sabia on havia anat després.

L'estudi retroactiu que es va fer d'altres brots de febre tifoide dels quals no s'havia pogut esbrinar la causa van revelar un lligam entre la presència de Mary, com a cuinera, en diferents cases, i l'aparició de les infeccions. Van localitzar-la treballant en una casa on, després que ella hi arribés ja havien emmalaltit dues persones. Sara Josephine Baker (1873-1945), pionera de la medicina comunitària als Estats Units, va treballar en aquest cas i va rebre l'encàrrec d'anar a recollir mostres de sang, orina i femtes de la cuinera. A la primera visita que les autoritats sanitàries li van fer, Mary va reaccionar de manera violenta; deia que ella estava sana i que era impossible que hagués transmès cap malaltia. Per aquest motiu, Baker hi va anar acompanyada de la policia. Mary va escapar-se i la van trobar tres hores més tard amagada en una casa veïna. Van haver de reduir-la per poder dur-la a l'hospital a fer-li les proves. Van informar-la que no estava detinguda, que només volien tractar-la perquè pogués dur una vida normal. A la força, li van fer les proves i es va confirmar que era portadora del bacteri que causava la febre tifoide; el seu cos era com un tanc de cultiu dels qual s'escapaven els microbis pel budell. Li van proposar d'extirpar-li la bufeta de la fel, que era el lloc on se suposava que proliferaven els bacteris, o que deixés de treballar com a cuinera. (Avui dia se sap que, en les persones portadores que tenen els bacteris de la febre tifoide a la bufeta, això és perquè hi tenen pedres i els bacteris hi viuen al damunt forman pel·lícules.) Mary va refusar les dues possibilitats perquè no podia creure que ella, una dona sana, pogués contagiar ningú.

Van tenir-la tancada uns tres anys i l'opinió pública va començar a parlar del seu cas, de la privació de llibertat que patia sense que hagués comès cap delicte. El 1910 la van deixar lliure , sota la promesa que mai no tornaria treballar de cuinera ni en cap ofici en què hagués de manipular aliments, i que periòdicament es presentaria la Departament de Salut de Nova York. Però aviat va desaparèixer i no se'n va saber res fins al 1915, quan es va produir un nou brot de febre tifoide en un hospital per a dones, amb 25 casos. La cuinera, una tal Mrs. Brown, que feia tres mesos que hi treballava, no era altra que Mary Mallon, que ocultava el seu nom per no ser reconeguda. Abans que poguessin arrestar-la va desaparèixer. Se sap que va anar a l'estat veí de Nova Jersey i després va tornar a Long Island, on finalment la van localitzar. Des d'aleshores fins a la seva mort, el 1938, va viure confinada a l'illa de North Brother. (A la foto, presa 1931 o 1932 a North Brother, Mary, amb ulleres, va acompanyada per la bacteriòloga Emma Sherman.)

El cas de Mary Mallon encara avui dia desperta controvèrsia. Per una banda, la dona va ser retinguda a la força en una quarantena que va allargar-se fins a la seva mort. Per l'altra, ella havia estat advertida de la seva situació, del fet que, tot i no estar malalta, era un focus de difusió de la febre tifoide. En una carta que va escriure el 1909 i que es pot veure aquí, Mary es lamenta del tracte rebut i d'haver estat una atraccció per a tothom, també per als malalts del centre on estava reclosa. Diu que un dels metges fins i tot ha fet públic el seu cas (era William Park, i el 1908 va descriure el cas de Mary Mallone --sense indicar-ne el nom-- en un congrés de l'Associació Americana de Medicina). Finalment Mary es pregunta si a l'esmentat Dr. Park li agradaria que l'insultessin i parlessin d'ell --o de la seva dona-- dient que era William Park, el Tifoide.

Evidentment, el cas de Mary Mallon i el de Juan Maeso no es poden comparar. Maeso, com a metge, sabia molt bé el risc a què sotmetia els pacients que passaven per les seves mans --per les seves agulles i xeringues-- d'anestesista. Amb la perspectiva del temps, en canvi, pot entendre's la reacció de Mary Mallon. No sabia fer res més que cuinar per guanyar-se la vida i de sobte li diuen que està difonent una malaltia que pot ser mortal --ella es trobava perfectament--, i que no pot continuar fent de cuinera. No li ofereixen cap alternativa per dedicar-se a alguna altre treball i des del principi la tracten com una delinqüent. Maeso ha estat una víctima de la seva addicció i Mary va ser una víctima de la ignorància i la intransigència del seu temps.

Lectures complementàries (en anglès):
- Brooks J (1996) The sad and tragic life of Typhoid Mary. Can Med Assoc J 154:915-916
- Leavitt JW (2004) Typhoid Mary: Villain or victim?

divendres, 21 d’agost de 2009

Les vides d'un aeroport

Llegeixo a Vilaweb que el filòsof suís que viu a Londres Alain De Botton s'ha instal·lat a una terminal de l'aeroport de Heathrow. S'hi estarà una setmana per escriure tot el que vulgui sobre el que passa en aquell aeroport. En llegir la notícia m'ha semblat com si això no fos nou. Fa anys, Josep Maria Espinàs va passar vint-i-quatre hores en uns grans magatzems, i ho va reflectir en un llibre. No sé per què, jo tenia la idea que la mateixa experiència l'havia repetida en un aeroport. Tanmateix, si bé en la seva bibliografia he trobat Viatge pels grans magatzems (1993), no hi trobo cap títol que pugui fer pensar en una experiència similar feta en un aeroport. Com deia Gabriel Ferrater, la memòria és marmanyera, ens enreda moltes vegades. Potser quan va sortir el llibre d'Espinàs sobre els magatzems vaig pensar que seria interessant una experiència semblant en un aeroport. O que no fos ell mateix qui ho digués en alguna entrevista?

Com més va menys m'agrada viatjar en avió, però els grans aeroports em fascinen com a espectadora. No tant per la seva arquitectura o les seves instal·lacions, passadissos que es mouen, escales que pugen, escales que baixen, sofàs per descansar... com per les riuades de gent de tot el món que s'hi mou. Ara tot el món és "global"; però fa vint-i-cinc o trenta anys, el nostre aeroport del Prat, comparat amb Heathrow, era com un aeròdrom de poble. El meu primer viatge que incloïa passar per una gran aeroport va ser a Londres. Vaig quedar bocabadada en veure aquells rius de gent d'orígens i cultures tan diverses. Va ser la primera vegada que vaig veure, en un passadís d'aeroport, musulmans agenollats resant orientats cap a la Meca (ara ja no se'ls veu perquè l'aeroport té espais reservats per a l'oració). També vaig veure-hi dones musulmanes, molt elegants, unes que arrossegaven criatures i anaven carregades amb bosses de Mothercare i d'altres tapades amb vels i amb aquella mena de bec metàl·lic sobre el nas (em van dir que són les vídues).

Conservo records d'alguns viatges que associo a les hores passades en alguns aeroports. A Brussel·les, mentre esperava el meu vol a Estats Units, em vaig sentit atreta cap a una altra sala d'embarcament per unes veus joves que cantaven L'estaca, de Llach. Era un grup de nois i noies que marxaven a un camp de treball a un país africà; hi anaven a fer latrines durant el seu temps de vacances. Mentre esperaven per embarcar passaven l'estona cantant. A Milà, esperant la connexió per anar a l'Alguer una nit d'hivern amb una forta tempesta, gairebé tothom parlava per telèfon. Molts ho feien pel propi telefonino; i els que no en tenien, parlaven per algun dels molts telèfons que hi havia a les parets de la sala d'embarcament. (Aquesta imatge ara no m'hauria estranyat; miris on miris sempre pots veure algú que parla per telèfon.) El meu record de l'aeroport d'Orly són innumerables "maletes turques": aquelles bosses fetes amb fibres de nilon teixides en forma de maleta, tancades amb una cremallera. I en dic "maleta turca" perquè la gent que la duia eren immigrants que viatjaven a Turquia, segurament per vacances. D'una espera que es va allargar més del compte a Nova York, recordo que gairebé vaig llegir-me sencer el llibre de Kundera acabat de sortir, que m'havia comprat durant l'espera al Charles De Gaulle. I de Tempelhof, recordo que em va agradar molt la comoditat que significava que l'avió s'aturés dins de l'hangar i a pocs metres del lloc per on sortia l'equipatge.

Molts d'aquest records i d'altres, els conservo en les pàgines del quaderns que sempre porto al damunt per evitar que amb el temps, la marmanyera en faci foc d'encenalls o me'ls confongui. Quan llegeixo notes d'algun viatge fet fa anys és com si el tornés a fer. De sobte pugen a la superfície de la meva memòria fets que tenia oblidats, com quan, en endreçar un armari, hi descobreixes, al fons de tot, una peça de roba que t'estimaves molt però fa temps que ja no et poses i ni recordaves que l'havies tinguda. Envejo Alain De Botton. A mi també m'abelliria passar una setmana en un aeroport i poder-me ficar per tot arreu com sembla que ell podrà fer. Espero, però, que no li passi com a aquell home que va viure uns mesos a un aeroport de París perquè no tenia documentació per entrar al país i tampoc per sortir-ne.

dijous, 20 d’agost de 2009

Temps d'orxata


Aquests dies de calor, una de les millors begudes que hi ha és l'orxata. Tot i que per beure les millors orxates cal anar a València, a Barcelona hi havia hagut també moltes orxateries on es podia degustar un producte relativament bo. Quan jo era petita n'hi havia a molts bars i no pas d'embotellada, com ara, si no de natural, que conservaven en uns recipients cilíndrics que tenien en uns mobles com els dels gelats. N'aixecaven la tapa i te la servien abocant-la en un got amb un cullerot. Hi havia alguns locals on el personal que servia no tenia molta cura i, si n'abocava massa, l'orxata que sobreeixia del got li relliscava pels dits i tornava al recipient d'on l'havia treta. Molta gent no hi donava importància, però la meva mare no volia que demanéssim orxata quan veia que la servien regalimant del got cap al contenidor.

Si bé l'orxata era molt popular, els fartons amb què s'acompanya aquesta beguda al País Valencià no es coneixien. La primera vegada que en vaig veure va ser en els supermercats Consum, que crec que són d'origen valencià. Amb el temps, a Barcelona moltes orxateries han anat desapareixent i avui dia no és fàcil poder beure una bona orxata a Barcelona (Si algú en sap d'alguna, antiga o moderna, on serveixin una orxata com cal, s'agrairà la informació.)

Orxata i fartons Font: Photocapy, Wikimedia Commons, llicéncia Creative Commons 2.0

Segons llegeixo en el Diccionari català-valencià-balear, el nom d'orxata ve de l'italià orzata, que encara avui es fa servir per denominar una beguda refrescant feta a base de benjuí (resina balsàmica que s'extreu de diversos estírax) i essència d'ametlles amargants als qual s'ha neutralitzat l'acidesa, i extractes de vainilla i de flor de taronger. L'ametlla en deu ser el principal ingredient, atès que la seva producció està regulada per una normativa per al comerç de xarops i begudes a base d'ametlla.
Tanmateix, em sembla que no tothom està d'acord amb aquesta etimologia i hi ha qui proposa que vingui de l'aigua d'ordi o ordiat. Hi ha llocs on aquest refrescs és anomenat aigua de civada (o aigua civà, popularment) i això és perquè el seu principal component no rep el mateix nom a tot arreuó. L'avena llatina és anomenada civada a gran part del Principat, mentre que en les comarques del sud i al País Valencià es va conservar l'original llatí, avena, i el mot civada es feia servir per designar l'ordi (l'hordeum llatí).

Qualsevol que sigui el seu origen, però, al principi el terme català orxata designava, com a Itàlia, una beguda refrescant feta a base de xarop d'ametlles, que podia ser fet només d'aquesta fruita seca o afegir-n'hi també d'altres. Més tard, la xufa o xufla (que a Barcelona la gent sol pronunciar txufa) va passar a ser l'ingredient principal de l'orxata. Però, què és la xufla?

Pius Font i Quer, en el seu llibre Plantas medicinales. El Dioscórides renovado, explica que les xufles són "tuberculitos subterráneos" de la planta Cyperus esculentus, que en castellà es coneix com a juncia avellanada (vegeu-ne la foto a la dreta). En descriu així els tubercles: "redondeados o más comunmente ovoides, apenas comprimidos por un costado y un poco arqueados, más anchos por uno de sus extremos, de 10 a 25 mm de largo y de 8 a 12 de anchura, de color de cerveza clara, y con cuatro líneas en relieve, más oscuras, que les dan la vuelta en torno." N'explica també les virtuts, citant-se a ell mateix de la Flora española: "es calefaciente y desecante, expele las flatulencias, fortifica las entrañas, alivia los cólicos, provoca la orina y el menstruo, aprovecha para la hidropesía reciente, se reputa por cefálica y es buena para los vértigos y aturdimientos de cabeza". (Ves per on, dos dies seguits surten les flatulències en el bloc!; us asseguro que ha estat una mera coincidència.)

Font i Quer explica també com preparar a casa orxata de xufla i hi afegeix uns comentaris curiosos sobre la tradició orxatera: "...mucho antes de la introducción de bebidas exóticas tan en boga actualmente, durante el verano los horchateros de nuestro país la vendían por la calle enfriada con nieve y a 5 céntimos el vasito." Tenint en compte que la primera edició d'aquest llibre és de 1961, quan encara no feia deu anys que s'havien introduït aquí la Cocacola i la Pepsicola, suposo que deuen ser les begudes exòtiques a què fa referència Font i Quer.

M'agradaria tornar enrere en el temps, que en sortir al carrer aquests dies de tanta calor em trobés un orxater o una orxatera a la cantonada per poder-li comprar un got d'orxata autèntica. Encara que em costés més de cinc cèntims el gotet...

(Actualitzat, 29.07.2017)

dimarts, 18 d’agost de 2009

Els pets i la literatura

Fa pocs buscava informació sobre la producció de metà per les vaques i altres animals remugadors. Abans es deia que una de les fonts d'emissió d'aquest gas d'efecte hivernacle a l'atmosfera eren els pets d'aquests animals; fa algun temps, però, vaig llegir que hi ha estudis recents que conclouen que són els rots i no els pets els que contribueixen a l'escalfament global. Les cerques per Internet, però, de vegades et porten a llocs insospitats, com és el llibre Fearsome Folklore of Farting (D.D. Nibbelink; Frog Books, Berkeley, California) al qual vaig arribar a través de Google.

No m'imaginava que els pets poguessin donar per tant: és un llibre de gairebé 180 pàgines,moltes de les quals poden veure's a través de Google Books. L'autor (Don D. Nibbelink, 1917-2007), va ser un "famós expert en flatulències", a més d'autor de nombrosos articles i llibres de fotografia, ebenista i escultor sobre fusta, entre altres aptituds. Vaja, tot un tastaolletes! (potser de favada i mongetes guisades?). En el prefaci explica que la humanitat es divideix en dos grups pel que fa a les flatulències (no cal que us els digui; us els podeu imaginar) i diu que el llibre no està fet per a un d'aquests dos grups. Pel que fa als altres, diu que, en el llibre, n'hi ha per a tothom; s'hi tracten aspectes seriosos i també de divertits. Perquè ningú no se senti enganyat, en començar els capítols o seccions divertits hi ha posat la icona d'un petit dimoni que podeu veure aquí avall.

No he pogut estar-me'n de "fullejar" el llibre i m'he fet un fart de riure (he estat a punt d'escriure "un tip de riure", però he pensat que era més adient "un fart", atès que, en anglès, un 'fart' és el nostre 'pet'). Per què serà que, a les persones --tant a les adultes com a la mainada--, això dels pets ens fa riure alhora que ens fa fàstic? El mateix títol d'aquest llibre qualifica el folclor al voltant dels pets amb un adjectiu --fearsome-- que vol dir 'paurós', 'temible', 'espantós'.

Al principi, Nibbelink tracta aspectes científics i històrics dels pets. Sabíeu que una persona adulta fa aproximadament uns 13,5 pets cada dia? No ens hauríem d'estranyar; al cap i a la fi, es tracta d'una funció natural de l'aparell digestiu de tots els animals. Naturalment, hi ha moltes variacions; poden ser com una traca de festa major, o una única gran explosió, i la seva qualitat depèn de la quantitat de "munició" per a fermentar que s'hagi proporcionat a l'intestí. Jo encara hi afegiria un altre factor: depèn també del tipus de bacteris que cada persona té al seu budell, allò que abans s'anomenava "flora intestinal" i ara es diu "microbiota intestinal". Segons sembla, es podria traçar una mena de genealogia pel tipus de pets; les persones d'una mateixa família poden compartir el mateix tipus de bacteris en el seus budells. Si l'alimentació és la mateixa, és molt probable que les seves ventositats tinguin característiques semblants.

I si és certa aquesta història que explica Nibbelink (pàgina 84), els pets poden arribar a matar una persona: "Una terrible dieta i una habitació sense ventilació van ser la causa de la mort d'un home a qui van matar les seves pròpies emissions gasoses. En el seu cos no hi havia marques i l'auptòsia va mostrar grans quantitats de metà en el seu sistema. Havia menjat sobretot mongetes i col (i un parell de coses més). Era precisament la combinació justa d'aliments. Segons sembla, l'home va morir mentre dormia a causa d'haver respirat el núvol verinós que s'havia format sobre el seu llit. [...] Tres dels homes que van anar a rescatar-lo es van marejar i un d'ells va ser hospitalitzat." Explica també que la repressió dels pets, per motius socials, pot causar diverticulitis, molt freqüent als Estats Units, un dels països del món on la gent té més por que se li escapi un pet en públic. Per tant, si alguna vegada no podeu reprimir els vostres budells davant d'altres persones, podeu disculpar-vos dient que ho heu de fer per prevenir la diverticulitis.

El llibre també tracta de la presència dels pets a la literatura. Nibbelink els troba ja a la comèdia Plutus, de l'escriptor satíric Aristòfanes, després en poemes anglesos medievals, a Chaucer, Rabelais, Swift. Twain, etc. I també dels "pets de monja" francesos, que no sé si deuen ser com els catalans (l'explicació està en una de les pàgines del llibre que no es poden veure). Quan jo era petita, la meva mare solia comprar pets de monja i sardanetes en una botiga del carrer gran de Gràcia, prop del mercat de la Llibertat. El dia que en duia, era un festa a casa i ni pets ni sardanetes duraven gaire.

No he trobat encara la informació que cercava sobre els rots de les vaques, però si més no he rigut una bona estona fullejant el llibre de Nibbelink.

La comissaria virtual (23): toros en el Guggenheim

M'agrada llegir la premsa d'altres llocs. No em refereixo a diaris d'abast estatal, sinó a publicacions més modestes, premsa que fora de la regió on es publica la llegeix poca gent. Un dels diaris que "fullejo" virtualment de tant en tant és La Voz de Galicia. Aquesta nit de xafogor intensa, sense esma per continuar amb la feina que estava fent, he donat un cop d'ull a aquest diari de A Coruña. Un titular ha cridat la meva atenció:

De sobte he pensat: Toros en el Guggenheim? Ja sé que aquesta setmana Bilbo celebra l'Aste Nagusia (la Setmana Gran), i recordo que el Guggenheim té al davant una gran esplanada i, a un costat, crec que una mena d'estany que sembla ficar-se en el riu; però em semblava estrany que el Museu s'hagués prestat a organitzar cap cursa de braus.

Llegeixo el cos de la notícia i m'adono que el Museo Guggenheim no té res a veure amb els toros. És únicament l'espai triat per fer l'acte de protesta, segurament perquè és un lloc on va molta gent.

La flexibilitat del castellà --més encara que el català--, a l'hora de distribuir els components d'una oració gramatical fa que de vegades es produeixin equívocs. Aquesta frase hauria pogut escriure's també "Reclaman semidesnudos en el Museo Guggenheim la abolición de los toros" (millor encara canviant la preposició "en" per "junto" o "ante"), i em sembla que s'hauria entès millor.

Per altra banda, tenint en compte que el proppassat dissabte, 15 d'agost, a Bilbao la temperatura va assolir els 35 graus, no sé si els manifestants devien anar semidesnudos per protestar o perquè la calor apretava de valent. Que facin una manifestació semidesnudos al desembre seria mereixedor d'un titular de premsa, però no pas a l'agost quan pel carrer és fàcil veure altra gent que gairebé va semidesnuda. Si s'haguessin manifestat coberts amb jerseis de llana o anoraks sí que hauria estat per destacar-ho.

De tota manera, i encara que no sigui semidesnuda ni en el Gugguenheim, m'adhereixo a la petició d'abolició de les curses de braus.

"Cerrada por higiene"

En un carrer del barri de Collblanc, de l'Hospitalet de Llobregat, hi ha una casa deshabitada on han posat aquest avís a la porta (si voleu llegir-ho millor, cliqueu sobre la foto i la veureu ampliada):

"NO HABITABLE. CERRADA POR HIGIENE. NO HAY NADA.", s'hi pot llegir. És una porta de fusta que no és l'original de la casa, sinó feta amb alguna fusta reciclada, i està tancada amb un forrellat que podria arrencar-se fàcilment. Però qui sap, potser l'avís ja és prou desencoratjador per als possibles okupes.

Foto: M. Piqueras, 8 d'agost 2009

dilluns, 17 d’agost de 2009

Gràcia, l'origami i l'evolució

Vaig llegir al diari que els veïns del carrer Fraternitat, de Gràcia, havien triat l'evolució com a motiu per guarnir el seu carrer per a les festes del barri. Tenia curiositat per veure com ho haurien resolt i si em trobaria potser un carrer ple de dinosaures o altres animals per l'estil, que és la típica imatge que es dóna de l'evolució en molts llocs. Com que les multituds m'aclaparen, vaig decidir anar a passejar per Gràcia diumenge al matí, quan la gent que ha estat de gresca tota la nit estaria descansant. (A la dreta, la Torre del Rellotge de Gràcia.)

És admirable el treball que ha fet la gent dels carrers guarnits. A més d'un gran enginy, demostren una gran dedicació. Alguns carrers hauria estat impossible guarnir-los sense la participació veïnal; cap associació de veïns hauria tingut prou diners per pagar les hores de treball esmerçades. Són milers de peces que, juntes, formen decoracions increïbles. Vaig estar-me una estona mirant la decoració fet amb origami, del carrer de la Llibertat, dedicat al Japó:

Hi havia milers de figuretes fetes amb paper plegat i amb trossets de plàstic i tots eren diferents; era artesania pura. Una senyora se'm va apropar i em va explicar que hi ha treballat molta gent voluntària, que per fer els ocellets de paper, de molts colors, primerament calia enganxar papers de colors diferents. Ella i altres dones havien fet les estrelles, que no són de paper, sinó de plàstic reciclat, de la base d'ampolles d'aigua. I em va dir que quan el carrer està il·luminat, les estrelles reflecteixen la llum i fan un gran efecte. Sento no haver-ho pogut comprovar.

Estrelles fetes amb la base d'ampolles de plàstic d'aigua

Molt a prop de l'imperi nipó vaig trobar la representació de l'evolució. Déu n'hi do com ha treballat també el veïnat del carrer de la Fraternitat! Representar en un tros de carrer un procés que va trigar tants milers de milions d'anys no és gens fàcil, però se n'han sortit molt bé. La història que expliquen comença amb el big bang i l'origen de l'Univers, segueix l'evolució química, la formació dels sistema solar i després l'evolució biològica, tot i que no sempre estiguin en l'ordre que correspon.

Estrelles, àtoms i molècules (a diferents escales, però no importa massa)


Planetes i satèl·lits


Bacils i amebes (o això em semblen)


Deuen ser petites meduses? O hidres una mica grassones?


Les plantes


Ocells i peixos

Bolets i una serp


Els glòbuls rojos de la sang

I pertot, les boletes blaves, que suposo que deuen representar molècules d'aigua. I és que, sense aigua (líquida), no hi pot haver vida. Enhorabona, veïns i veïnes del carrer de la Fraternitat! (Quin nom més bonic per a un carrer!) No sé si guanyaran el premi de les festes, però se'l mereixen.

Fotos: M. Piqueras, 16.08.2009

diumenge, 16 d’agost de 2009

Si voleu un massatge al...s glutis...

Si voleu un massatge als glutis i també a l'esquena, seieu una estona a la terrassa del bar que hi ha l'entrada del Museu Nacional d'Art de Catalunya. El massatge és gratis, us el farà la cadira en moure-us-hi al damunt o refregar l'esquena a l'espatllera:

I abans o després del massatge, entreu al Museu i visiteu l'exposició Això és la guerra!, amb fotos de Robert Capa (1913-1954) i de Gerda Taro (1910-1937). Val la pena!

dissabte, 15 d’agost de 2009

El Castell dels Tres Dragons

El Castell dels Tres Dragons és el nom amb què es coneix popularment l'edifici del Museu de Ciències Naturals de Barcelona on hi ha les col·leccions de zoologia. És obra de Lluís Domènech i Montaner i va ser construït com a cafè-restaurant de l'Exposició Universal de 1888. Després va tenir diversos usos fins que el 1917 s'hi va establir el Museu d'Història Natural de Catalunya, que va ser l'antecedent de l'actual Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Des del passat 20 de febrer i fins al proper 13 de setembre es pot veure, en el mateix edifici, una exposició que fa un recorregut per la seva història. Amb motiu d'aquest esdeveniment s'ha publicat un llibre --una petita joia-- que duu per títol el nom de l'edifici. N'és l'autor Rossend Casanova, i Daniel Giralt-Miracle en fa una introducció en què afirma que aquest edifici "sempre serà un dels projectes més ambiciosos de Domènech i Montaner i un dels més significatius de la ciutat."

El Castell dels Tres Dragons, Rossend Casanova
(edició bilingüe, català i castellà)
Ajuntament de Barcelona, Museu de Ciències Naturals, 2009


El Museu de Ciències Naturals de Barcelona està en fase de transformació. El 2011 se n'ha d'inaugurar una nova seu en el primer pis de l'Edifici Blau del Fòrum (l'edifici de planta triangular que hi ha a l'entrada), on hi haurà una exposició permanent --o gairebé permanent-- integradora dels diversos centres que formen l'actual Museu de Ciències Naturals: Jardí Botànic, Museu de Geologia i Museu de Zoologia, i on s'hi faran també exposicions temporals. El 4 de maig de 2009, representants de l'Ajuntament i de la Generalitat van signar un acord per tal que el Museu esdevingui Museu Nacional d'Història Natural. És d'esperar que, la participació de la Generalitat en el projecte signifiqui un augment en el pressupost del Museu, que avui dia depèn exclusivament de l'Ajuntament.

La marxa del Museu al Fòrum no significa, però, que aquesta institució abandoni els altres espais que ocupa avui dia, els quals es destinaran a usos diferents dels actuals. Potser els nostàlgics creguin que és una llàstima treure les exposicions de zoologia i de geologia dels espais que ocupen avui en el parc de la Ciutadella (l'esmentat Castell dels Tres Dragons i el veí Museu Martorell). Tanmateix, a la nova seu serà possible oferir una visió de la natura més "natural", més d'acord amb la idea que es té avui dia de la Terra com un sistema en què els seus components vius i els no vius interaccionen i s'influeixen els uns als altres.

Estudiar la història de la Terra només des del punt de vista dels canvis físic o químics que s'hi ha produït o només des del punt de vista dels canvis en els éssers vius que l'han habitada no té sentit. Al cap i a la fi, moltes característiques actuals del nostre planeta (per exemple, la presència d'oxigen a l'atmosfera o l'existència de grans masses de roques calcàries) són el resultat de gairebé 4000 milions anys d'evolució biològica. Per altra banda, alguns dels grans canvis que s'han produït en l'evolució biològica han estat causats per canvis en el substrat físic o en l'atmosfera (per exemple, la fauna i flora australiana són el resultat de la separació d'aquella gran illa d'altres terres continentals; o la conquesta de les terres emergides pels mamífers va ser possible per l'extinció dels dinosaures i altres grans rèptils a causa d'un cataclisme universal). Per altra banda, el nou Museu tindrà també en compte uns organismes que sovint són oblidats en molts museus de ciències naturals, tot i que són els protagonistes del més del 80 per cent de la història de la vida a la Terra: els microbis.

Suposo que el Castell dels Tres Dragons haurà de romandre tancat durant algun temps per preparar el trasllat de les peces que vagin al nou Museu de Ciències Naturals, i no sé si després estarà obert al públic general. Val la pena fer-hi una visita abans que això passi, tant pel valor de les seves col·leccions --valor històric en alguns casos, però també científic, tot i que sigui menys aparent, i fins i tot estètic-- com per la bellesa de l'edifici on es troba. A més, si s'hi va abans del 13 de setembre de 2009, s'hi podrà veure l'exposició sobre la història de l'edifici.

Enguany estic anant sovint al Museu de Ciències Naturals per qüestions de treball. Sempre és un plaer passar unes hores en aquell entorn. Em són ja molt familiars la balena que penja del sostre de la sala d'exposicions de la planta baixa, l'elefant que hi ha en una de les entrades, les enormes petxines de les escales (Tridacna gigas), i tots els animals que vaig veient camí de la biblioteca o en els vestíbuls i passadissos que duen als laboratoris i oficines subterranis. Són animals que, després de complir una funció en l'ecosistema mentre eren vius, ara fan possible que puguem conèixer algunes coses més de la vida en el nostre planeta.

Aquests darrers mesos he passat moltes hores a la biblioteca del Museu de Ciències Naturals. Sembla com si la sala ja hagués estat dissenyada per a l'ús actual, però no és així. Els armaris del llibres havien estat abans armaris per a herbaris:


Ens pot resultar molt familiar la vista d'un edifici públic des del carrer, però allò que no és tan familiar és la vista que des d'aquell lloc es pot tenir d'altres punts de la ciutat. Així és com es veuen el parc de la Ciutadella i alguns punts de Barcelona des de la teulada del Castell dels Tres Dragons:






Fotos: M. Piqueras (abril 2009)