El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 12 de maig de 2018

Malalties noves? O noms nous?

El 12 de maig se celebra el Dia Mundial de les Síndromes de Sensibilització Central. En el conjunt de "síndromes de sensibilització central" (SSC), s'inclouen, de manera clara, dues malalties cròniques que es caracteritzen, entre altres símptomes, per dolor i cansament. Són la síndrome de fatiga crònica i la fibromiàlgia, que van ser reconegudes per l'Organització Mundial de la Salut (OMS) el 1989 i 1992, respectivament. Dues altres síndromes, la sensibilitat química múltiple i l'electrohipersensibilitat, tot i que es consideren també SCC, no estan reconegudes com a entitats clíniques per l'OMS.

El fet que la síndrome de fatiga crònica i la fibromiàlgia no faci ni trenta anys que es van incloure en la Classificació Internacional de Malalties ¿vol dir que són malalties noves i que abans no existien? La medicina es troba amb molts casos de malalties que són noves només pel fet que no havien estat descrites, o perquè es trobaven englobades dins d'altres malalties o fins i tot perquè es creia que eren psicosomàtiques, és a dir, que tenien el seu origen en trastorns emocionals. Els conceptes de malaltia i medicina psicosomàtiques és relativament recent en la història de la medicina, van originar-se en la primera meitat del segle XX, quan es van començar a establir lligams entre estats emocionals i determinades condicions patològiques. A més de l'úlcera gàstrica, que ara se sap que és una malaltia infecciosa causada per un bacteri, van considerar-se psicosomàtiques altres afeccions a les quals no es trobava una explicació física, com ara l'asma, la hipertensió, les migranyes, algunes urticàries, la psoriasi o el còlon irritable.

La primera vegada que vaig anar al reumatòleg, en fer-me la història clínica em va preguntar per les malalties que hi havia hagut a la meva família. Vaig dir-li que a algunes ties, germanes del meu pare, les havia conegudes sempre amb reuma, o dolor, com s'anomenava de manera molt descriptiva el principal símptoma que les afectava. El reumatòleg em va replicar, molest: "Ja hi som! Si el reuma no existeix!..." I jo vaig preguntar-li: "Doncs, com és que vostè és reumatòleg? És especialista d'una malaltia que no existeix?" Li vaig afegir que ja sabia que el mot 'reuma' o 'reumatisme' és un calaix de sastre en el qual, tradicionalment, s'han inclòs uns quants centenars de malalties que tenen en comú el dolor i l'afectació d'alguna regió de l'aparell locomotor del cos: articulacions, ossos i músculs. Sovint es pot determinar el tipus de malaltia reumàtica que pateix una persona mitjançant anàlisis clíniques i algunes altra proves diagnòstiques. Aleshores va voler excusar-se, tot dient que era una manera de parlar, però que hi ha molta confusió sobre això del reuma

(Incís: en altres ocasions vaig poder comprovar que aquest especialista tenia una manera de tractar els pacients molt diferent del que s'espera d'un metge. Per sort, ara està jubilat i la reumatòloga que el va succeir és una bellíssima persona.)

En el cas de la síndrome de fatiga crònica i de la fibromiàlgia no existeixen proves clíniques que permetin fer un diagnòstic de manera clara. Les anàlisis no solen revelar cap anomalia i en canvi els i les pacients (dones en la gran majoria) no poden dur una vida normal a causa del dolor, fatiga, rigidesa, alteracions del son, trastorns digestius, ansietat, problemes cognitius, sensibilitat a estímuls ambientals i altres símptomes que són propis d'una o altra malaltia o de vegades de les dues. El diagnòstic sol fer-se per exclusió, després de nombroses proves diagnòstiques que descarten que es tracti d'altres malalties amb símptomes semblants. Potser per això encara es veuen amb escepticisme per molta part de la societat i fins i tot per professionals de la medicina. De vegades, aquest escepticisme s'estén als mateixos pacients. Quan a mi em van diagnosticar la síndrome de fatiga crònica, jo també m'hi vaig mostrar escèptica. No em veia a mi mateixa com a algunes persones que he conegut a qui aquesta malaltia limita força la vida familiar, laboral i de relació, i que han hagut de prescindir d'activitats com ara la lectura perquè són incapaces de concentrar-se. Aquest no era el meu cas.

De tota manera, quan has estat anys suportant una sèrie de molèsties que no saps a què atribuir i que, considerades d'una en una, tampoc semblen massa greus per pensar que són una malaltia, tot i que et dificultin la vida diària, s'agraeix que algú posi nom a allò que t'està passant.

Potser us interessarà:
- Conviure amb la fatiga crònica (aquest blog, 26.03.2013)
- Cansada d'estar cansada: la síndrome de fatiga crònica (aquest blog, 07.05.2013)
- David Bueno i l'origen del mal (aquest blog, 16.12.2008)