divendres, 3 d’abril del 2020

Andersen, Gram i la gota d'aigua

Ahir, 2 d'abril, es va celebrar el Dia Internacional del Llibre Infatil. És una celebració que va iniciar-se el 1967 per promoure l'afició a la lectura en la mainada i atreure l'atenció sore el llibre infantil. I es va triar aquesta data perquè un 2 d'abril, de 1807, va néixer Hans Christian Andersen, autor clàssic de contes per a la mainada. Els seus contes més populars s'han anat transmetent de generació en generació i no han deixat de publicar-se. Els recordo de la meva infància, però no sé quan vaig ser conscient que al darrere de cada conte hi havia una persona i que alguns dels contes que m'explicaven o que jo llegia els havia escrit un senyor nascut en un país llunyà i en una altra llengua.

Hi ha un conte d'Andersen que semblava predir una tècnica per veure els bacteris que desenvoluparia anys més tard un altre danès que també es deia Hans Christian i que, tot i no ser tan conegut com ell entre el públic general, sí que ho és en el món de la biologia, especialment en el de la microbiologia. Es tracta del bacteriòleg Hans Christian Gram (1853-1938) que va idear un sistema per tenyir un determinat tipus de bacteris i fer-los més visibles en l'observació al microscopi. És una tècnica que duu el seu nom --tinció de Gram-- i que permet classificar els bacteris en dos grans grups: els bacteris grampositius i els gramnegatius. Els grampositius, per la composició de la seva paret cel·lular retenen un dels compostos que es fa servir en el procés de tinció (el cristall violeta) i, en l'observació al microscopi òptic se'ls veu de color blau o violeta. Els gramnegatius, en canvi, no retenen el cristall violeta i en l'observació al microscopi es veuen de color rosa, causat per un altre compost que es fa servir en el procés de tinció. Fins que no es van desenvolupar tècniques més complexes, la tinció de Gram va tenir un paper destacat en la microbiologia mèdica perquè entre les espècies de bacteris gramnegatius, n'hi ha moltes que són patògenes. Qui sap si Gram no devia llegir el conte d'Andersen i se'n devia inspirar per fer la tinció.

En el seu conte, Andersen va parlar de microbis, de com es veien a través d'quella lupa que n'augmentava la mida tantes vegades i també hi surt una tinció de color rosat, tot i que en el conte  la substància emprada per tenyir els microbis no té res a veure amb els compostos que va fer servir Gram. El conte es diu "La gota d'aigua" i el vaig conèixer fa uns setze o disset anys a través de Montserrat Vallmitjana (biòloga, catedràtica jubilada d'ensenyament secundari), que el va trobar en anglès i el va traduir al català. Amb els canvis d'ordinador el dec haver perdut i ahir, aprofitant la tranquil·litat del confinament i que era el dia d'Andersen, en vaig fer una nova traducció tot partint de la versió original en danès (naturament amb l'ajuda d'un traductor automàtic) i comparant-lo amb altres llengües. En algunes versions del conte, on jo he escrit 'microscopi' escriuen l'equivalent a 'lupa'. Ho he fet perquè m'imagino que Andersen es referia al microscopi simple que va inventar l'holandès Anton van Leeuwenhoek (1632-1723), que tot i que no sigui més que un tipus especial de lupa, aconseguia ampliacions de fins 300 vegades. De tota manera, en el dibuix que he trobat del conte, l'home que observa l'aigua ho fa a través d'un lupa corrent. Possiblement l'autor del dibuix no sabia quants augments es podien aconseguir amb una lupa corrent o potser desconeixia l'existència del microscopi simple de Leeuwenhoek. 

La gota d’aigua

Segurament deveu saber què és un microscopi, aquesta lupa rodona que fa que tot sembli centenars de vegades més gran del que realment és. Si l’agafes i el tens a prop d’un ull i mires una sola gota d’aigua d’un estany, hi veuràs milers de petites criatures estranyes, que no les has vistes mai a l’aigua, però realment hi són. Sembla gairebé com un plat ple de gambes, que saltessin i s’agrupessin les unes amb les altres, i són tan ferotges que s’arrenquen braços i cames entre elles; però, a la seva manera, són felices i alegres.
 
Ve’t aquí que hi havia un vell a qui els seus veïns anomenaven Krible-Krable, perquè aquest era el seu nom. Sempre intentava treure el màxim profit de tot i, si no ho podia aconseguir, recorria a la màgia.

Un dia es va asseure amb un ull enganxat al microscopi, i mirava una gota d’aigua que havia agafat d’un toll en una rasa. Quant de moviment i agitació! Milers de petits dimoniets que saltaven i s’empenyien, menjant-se els uns als altres o fent-se a trossos.


Krible-Krable observant una gota d'aigua. (Il·lustració de Vilhelm Pedersen)

"Això és molt desagradable!", va dir el vell Krible-Krable,"hi ha d'haver alguna manera de fer-los viure en pau i tranquil·litat i que cadascun s’ocupi només de les seves coses." Hi pensava i repensava, però no podia trobar la resposta. Per tant, va decidir recórrer a la màgia. "Si més no, els puc donar un color", va dir, "i així es veuran millor". I dit això, va abocar dins de l’aigua una minúscula gota d’una cosa que semblava vi negre, però en realitat era sang de bruixa, de la millor qualitat, de la que costava dos cèntims. A l’instant, el cos d’aquelles estranyes criatures es va tornar d’un color rosat, i la gota d’aigua ara semblava un poble sencer d’homes salvatges nus.

"Què hi tens, allà?" va preguntar-li un altre vell mag, que no tenia nom, cosa que el feia ser molt distingit.

"Si ho endevines", va respondre Krible-Krable, "t’ho dono. Però no és fàcil encertar-ho si no ho saps."

Aleshores el mag sense nom va mirar a través del microscopi. Allò semblava realment una ciutat on tots els habitants corrien amunt i avall despullats. Era horrible! Però encara era més horrible veure com es donaven cops de puny i puntades, com lluitaven i s’empenyien i mossegaven els uns als altres. Els que hi havia a la part de sota lluitaven per arribar dalt de tot, i els de la part superior lluitaven per anar a la part inferior. "Mira! Mira!", les criatures semblava que ploressin. "La seva cama és més llarga que la meva! Bah, fora! I aquí n’hi ha un amb un nyanyo darrere l'orella! És un nyanyo insignificant, però li fa mal, i li farà encara més mal!" I l’ataquen, el fan a trossos i se’l mengen, i tot només per aquell nyanyo.

Però n’hi havia un que seia tranquil·lament tot sol, com una donzella modesta, que no volia més que pau i tranquil·litat. Però els altres no ho podien suportar i el van empènyer, el van fer a trossos i se’l van menjar.

Això és molt divertit! ", va dir el mag.

"Sí, però què creus que és?" va preguntar Krible-Krable. "Pots imaginar-t’ho?"

"És fàcil veure-ho", va respondre l’altre. "Això és Copenhaguen, o alguna altra ciutat gran, totes s’assemblen. És alguna ciutat gran!"

"És aigua d’un toll!" va dir Krible-Krable.

Potser us interessarà:
- Andersen, la petita venedora de llumins i la gota d'aigua (aquest blog, 20.03.2010)
- Llibres d'Andersen en moltes llengües al Projecte Gutenberg