El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 26 de desembre de 2015

2016, Any de...

Alguns temes als quals es dedicaran celebracions, commemoracions o debats el 2016:
  • Any Internacional dels Llegums. Proclamat per les Nacions Unides per sensibilitzar l'opinió pública sobre els avantatges nutricionals dels llegums en el marc d'una producció sostenible d'aliments que té com a objectiu la nutrició i la seguretat alimentària. L'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (la FAO) és l'encarregada de col·laborar amb els governs, institucions i organitzacions no governamentals i altres interessades en la celebració. Un dels objectius de la celebració és promoure els llegums com a font proteïnes i d'altres nutrients essencials.
  • Any Internacional per a l'Entesa Mundial.
    Proclamat pel Consell Internacional de les Ciències (ICSU), el Consell Internacional de les Ciències Socials (ISSC) i el Consell Internacional de Filosofia i Ciències Humanes (CIPSH), per iniciativa de la Unió Geogràfica Internacional (IGU). Té per objectiu promoure una millor comprensió de l'impacte mundial de les accions locals en el repte de fomentar polítiques innovadores per a fer front a problemes d'abast mundial com ara el canvi climàtic, la seguretat alimentària o les migracions. L'entesa mundial exigeix la reconciliació de les activitats globals i les locals, de la ciència i la vida diària. Se centrarà en activitats quotidianes com ara menjar veure, viure un lloc determinat, treballar, viatjar i comunicar-se. La sostenibilitat a escala mundial --una de les fites a què aspira la humanitat en el segle XXI-- no serà possible si primer no s'assoleix la sostenibilitat a escala local.
  • Any Ramon Llull. Diverses entitats commemoren el setè centenari de la mort de Ramon Llull. Les celebracions van començar el novembre de 2015 i conclouran el novembre de 2016.
  • Any Cervantes. Commemora el quart centenari de la mort de Miguel de Cervantes i està coordinada per una comissió que depèn de la Secretaria d'Estat i de Cultura del Govern espanyol. Segons el director de l'Institut Cervantes, però l'organització porta retard.
  • Any Shakespeare. Commemora el quart centenari de la mort de William Shakespeare. Per commemorar-ho, hi haurà activitats per tot el món, especialment en els països anglosaxons. (A Valladolid se celebrarà un congrés centrat en Cervantes i Shakespeare.)
  • Any Sant de la Misericordia, celebrat per l'església catòlica per iniciativa del papa Francesc
D'altres:
- Escòcia celebra l'Any de la Innovació, Arquitectura i Disseny.
- La Societat Geològica britànica celebra l'Any de l'Aigua (que segueix a l'Any del Fang, celebrat el 2015).

dimecres, 23 de desembre de 2015

Maria Pavlova (1854-1938), pionera de les dones geòlogues a Rússia

Maria V. Pavlova (1854-1938)
El 1930, l'Acadèmia de Ciències de la URSS va elegir com a soci honorari una dona, la primera entre les geòlogues i paleontòlogues que hagi rebut aquesta distinció i l'única per ara. Era Maria Vasilievna Pavlova (nascuda Maria Gortynskaya, 1854-1938) i està considerada la primera paleontòloga russa, tot i que els seus orígens són ucraïnesos.

Maria Gortynskaya va néixer el 26 de juny de 1854 a Kozelets, ciutat històrica de l'óblast (província) de Txerníhiv, al nord d'Ucraïna i els seus pares van ser Vasily Stepanovich Gortynsky i Alexandra Mikhaylovna Gortinskaya (nascuda Alexandra Lagoda). Com la majoria de nenes de famílies benestants, Maria va rebre la primera educació a casa, i a partir de 1865 va estudiar a l'Institut de Noies Nobles de Kiev, on el 1870 va rebre un títol que li permetia treballar com a institutriu i ensenyar llengua i literatura russes, geografia, història, física, aritmètica, història natural i llengua i literatura alemanyes i franceses.

Jardin des Plantes de París 2011 (Chris Waits, Wikimedia Commons)
El 1880, quan feia set anys que s'havia casat, va morir el seu marit. El mateix any ella va marxar a París per estudiar a la Universitat de La Sorbona. Va seguir cursos de zoologia, botànica, geologia i paleontologia i va fer pràctiques en el Jardin des Plantes del Museu Nacional d'Història Natural. Un dels seus professors va ser Jean Albert Gaudry (1827-1908), reconegut expert en mamífers fòssils del Terciari que va encomanar-li la seva passió per la paleontologia. Durant la seva estada a França, Maria va fer algunes excursions per obtenir ossos de vertebrats fòssils i va reunir-ne una col·lecció que es va endur a Rússia després de la seva graduació a La Sorbona.

El 1885 va establir-se a Moscou i l'any següent va casar-se amb Axey P. Pavlov (1854-1929), també geòleg i paleontòleg, a qui havia conegut durant la seva estada a París. La diferència entre la carrera científica d'un home i la d'una dona en aquella època queda palesa en revisar algunes dades dels inicis professionals d'aquesta parella. Ell, graduat a la Universitat de Moscou (que no admetia dones) el 1879, de seguida va començar a impartir-hi classes de química i ciències naturals. El 1881 va ser curador de la col·lecció mineralògica i geològica de la Universitat de Moscou i, el gener de 1886 va esdevenir professor de la Universitat Imperial de Moscou. A Maria, el 1885 van deixar-li que s'ocupés de les col·leccions del Gabinet Geològic de la Universitat de Moscou, però sense rebre cap sou a canvi del seu treball i gràcies al suport del seu marit.

El 1886 Maria va publicar el seu primer article científic, amb els resultats d'un estudi sobre els ammonites del Cretaci primitiu que el seu marit havia recol·lectat en la regió del Volga. Després tota la seva recerca va centrar-se en els mamífers del Terciari. Entre 1887 i 1909 va publicar una sèrie de nou llibres sobre els mamífers ungulats fòssils (Études sur l'histoire paléontologique des Ongulés). Aquesta magna obra descriu el desenvolupament i evolució dels principals grups d'ungulats i n'estableix les relacions. Va basar-se en estudis fòssils fets a Amèrica, Europa occidental i, per primera vegada, també a partir de dades dels territoris russos.

El 1893, Maria va començar a estudiar també els fòssils d'altres grups de vertebrats, com ara els proboscidis. Més endavant va organitzar els estudis dels mamífers de Rússia en el Terciari i el Quaternari, i va traçar les línies filogenètiques d'alguns grups de grans mamífers, com ara cavalls, rinoceronts i elefants. Una obra cabdal en la seva bibliografia és Les elephants fossils de la Russie (Els elefants fòssils de Rússia), de 1910. Aquell mateix any, també va publicar un catàleg de les col·leccions del Gabinet Geològic de la Universitat Imperial de Moscou i va començar a ensenyar paleontologia a la Universitat Shanyavsky del Poble, un centre que impartia cursos nocturns i conferències a les quals podia assistir tothom. Entre els assistents hi havia sempre estudiants de la Universitat Imperial de Moscou, on ella no podia fer classe pel fet de ser una dona.

A més de les obres que eren resultat de la seva recerca, Maria va traduir al rus llibres de ciències naturals escrits en altres llengües. Cal destacar The Extinct Monsters (Els monstres extingits) i Animals of the Last Geological Epoch (Animals de l'última època geològica), ambdós del naturalista britànic Henry Neville Hutchinson (1856-1927), i Die Stämme des Tierreiches (Les arrels del regne animal), del paleontòleg austríac Melchior Neumayr (1845-1890). Aquestes obres van ser els primers llibres de divulgació paleontològica publicats en rus.

El treball de Maria Pavlova, que havia estat apreciat des del principi per altres paleontòlegs, va rebre el reconeixement oficial en les darreres dècades de la seva vida. El 1916 va rebre el diploma de doctora en zoologia per part de la Universitat Imperial de Moscou i el 1919 va obtenir la càtedra de la mateixa universitat. També el 1919, va ser nomenada directora del Museu Paleontològic de la Universitat Estatal de Moscou, que estava separat del Gabinet Geològic del qual ella s'havia fet càrrec anys enrere. El 1921 va ser elegida membre de l'Acadèmia de Ciències de la República Soviètica d'Ucraïna i el 1925 va ser-ho, com a membre corresponent, de l'Acadèmia de Ciències de la URSS. A més, era membre de moltes altres organitzacions científiques, del seu país i de l'estranger.

La seva relació amb paleontòlegs i encarregats de museus i col·leccions d'altres països va ser molt bona. A més de la correspondència que hi va mantenir, amb el seu marit va visitar molts centres i investigadors, entre els quals Eduard Suess i el seu gendre, també paleontòleg, l'abans esmentat Melchior Neumayr. Després de la mort del seu marit, el 1929, maria va continuar treballant. El 1931, amb 77 anys, encara va fer una expedició a la regió del Volga, per recol·lectar-hi fòssils d'animals. Va morir a Moscou el 23 de desembre de 1938 i va ser enterrada en el cementiri de Novodévitxi, actualment patrimoni de la Humanitat.

Per saber-ne més:
- Eduard Suess' letters to the first Russian woman-geologist Maria Pavlova in the Archive of the Russian Academy of Sciences, per Z. Bessudnova a Jarbuch der Geologischen Bundesanstalt, 12.2006

divendres, 18 de desembre de 2015

Grècia i els refugiats

A través del Costas, un grec que fa molts anys que viu a Itàlia (a Bolonya), m'ha arribat un comunicat de premsa que va difondre fa pocs dies l'Ambaixada grega a Roma sobre com està afrontant Grècia la crisi dels refugiats que arriben contínuament a les seves costes, i també els que hi arriben per terra. Les dades de l'informe m'han semblat prou interessants per difondre-les. Grècia, malgrat la profunda crisi econòmica en què es troba immersa, està fent molt més pels refugiats i altres migrants que arriben a les seves costes o que hi entren travessant fronteres terrestres que alguns països europeus en una situació econòmica molt millor que la grega.

L'arribada de refugiats a Grècia

L'arribada de refugiats en números:
  • 43.518 persones van arribar per mar a Grècia durant tot l'any 2014.
  • 758.596 persones han arribat per mar a Grècia des de l'1 de gener al 9 de desembre de 2015.
  • 3283 persones han arribat a Grècia travessant la frontera terrestre d'Evros entre gener i setembre de 2015.
  • 94.024 persones han rebut el socors de la guàrdia costanera grega.
  • 206 persones han mort ofegades en el mar.
  • 413 traficants de persones han estat detinguts per la guàrdia costanera grega des de l'1 de gener al 23 de novembre de 2015.
  • 20.000 persones és la capacitat d'acollida que té Grècia en nous centres de la regió de l'Àtica i del nord del país.
  • 20.000 persones són les que rebran un subsidi per poder llogar un habitatge.
  • 1000 milions d'euros és el cost de les despeses fetes per Grècia fins ara per afrontar l'arribada dels refugiats.
Alguns mites que s'han difós sobre l'actitud de Grècia davant d'aquesta situació, i la realitat:
Mite número 1: Grècia no ha aconseguit segellar les seves fronteres.
La realitat: Els controls de les fronteres marines són diferents dels controls de les fronteres terrestres. No s'hi pot construir barreres i, a més, el dret internacional prohibeix no deixar-hi entrar les persones que arriben per mar. Al contrari, obliga a socórrer les persones que són en el mar en perill per a la seva vida. Grècia esta complint els seus compromisos internacionals mitjançant operacions de socors que han salvat milers de vides humanes.

Mite número 2: Grècia no accepta l'ajut de la Unió Europea, ja sigui humanitari, ja sigui de Frontex.
La realitat: Frontex (l'Agència Europea de control de Fronteres Exteriors) està ajudant Grècia en la identificació i el registre dels migrants que arriben a les illes de l'Egeu, mentre que és a punt de començar una operació semblant a la frontera entre Grècia i la República de Macedònia (que els grecs l'anomenen Antiga República Iugoslava de Macedònia perquè no es confongui amb la part grega d'aquesta regió geogràfica). Grècia, a més, ha demanat a FRONTEX que activi els equips d'intervenció ràpida a les illes gregues del mar Egeu. Grècia no accepta, però, patrulles conjuntes i observadors de la República de Macedònia perquè el control de les fronteres és una responsabilitat nacional. Han demanat 1600 guàrdies de frontera i 100 aparells EURODAC, però de moment només hi han arribat 170 guàrdies de frontera i 48 aparells EURODAC (són els aparells que prenen les empremtes digitals i les envien a una base de dades europea que permet identificar les persones que demanen asil o que travessen les fronteres exteriors de manera irregular; EURODAC és l'acrònim d'European Dactyloscopy). A més, el país també ha activat el mecanisme de protecció civil de la Unió Europea per rebre suport material per afrontar el flux de migrants i refugiats.

Arribada de pakistanesos a l'illa de Kos (Foto A. Penso, Metges Sense Fronteres)
Mite número 3: Grècia no ha fet cap progrés en el procés de reubicació dels refugiats.
La realitat: És cert que són pocs els refugiats que han estat transferits a altres països de la Unió Europea, però no és culpa de Grècia, perquè el procés depèn, per una banda, de la col·laboració dels mateixos refugiats i, per una altra, dels estats membres que han de fer ofertes concretes d'allotjament i designar punts de contacte nacionals.

Mite número 4. Grècia no ha fet cap progrés pel que fa a la repatriació dels migrants.
La realitat: Els països d'origen dels migrants no sempre estan disposats a cooperar en aquest tipus d'operacions. Pakistan, per exemple, va rebutjar fa poc l'arribada de 30 migrants pakistanesos d'un grup de 50 repatriats de Grècia. La repatriació només pot fer-se partint d'acords de readmissió que es fan principalment entre la Unió Europea i tercers països. Això fa que la col·laboració de la Unió Europea sigui indispensable.

Altres dades:
  • Grècia ha gastat fins ara 1000 milions d'euros del seu pressupost nacional. Ha rebut 33 milions d'euros del Fons Europeu d'Asil i li han aprovat 50 milions d'euros d'ajuda econòmica europea d'emergència.
  • El mes d'agost de 2015 es va instituir una unitat administrativa especial per a la gestió dels ajuts europeus per tal de superar les barreres burocràtiques.
  • El cost de cures mèdiques i tractament en hospitals dels refugiats i altres migrants a Grècia ultrapassa els 800.000 euros. 
* * * * * * * * * * * * * * * * *

Avui, 18 de desembre, l'Organització de les Nacions unides celebra el Dia Internacional dels Migrants, que és una crida a la comunitat internacional perquè recordi els refugiats i migrants que han perdut la vida o han desaparegut en intentar arribar a un lloc segur després de dies de viatge a través del mar o de deserts. Ban Ki-moon, secretari general de les Nacions Unides, ha acabat el seu missatge d'enguany en aquesta celebració amb aquestes paraules:
En el Dia Internacional dels Migrants, comprometem-nos a proposar solucions coherents, àmplies i basades en els drets humans, que estiguin guiades pel dret i les normes internacionals i una voluntat compartida de no deixar ningú enrere.
La Unió Europea, especialment alguns dels països que la integren, han afrontat la situació actual d'una manera vergonyosa, oblidant que, al llarg de la història, els pobles europeus també van ser migrants i en molts casos refugiats. De vegades són les mateixes normes i legislació les que dificulten la rebuda d'aquestes persones. Com es va dir repetidament en el Fòrum Europeu de Salut 2015, no és tracta d'una crisi d'arribada, sinó d'una crisi de rebuda. I com diu el ninotaire Floris Oudshoorn en aquesta vinyeta, els votants sovint van pel davant dels polítics:



Potser us interessarà:
- Del Mare Nostrum al Mare Europaeum (aquest blog, 14.10.2015). Sobre l'anomenada crisi de refugiats i la seva salut.
- Els sirians errants (aquest blog, 04.10.2015). Reflexions sobre la presència dels refugiats a Europa.
- El nen del coixí (aquest blog, 30.09.2014). Entre els refugiats, hi ha també moltes criatures.


El PP, Catalunya i Extremadura

Aquesta nit passada he seguit una estona en directe el debat organitzat de  TV3 entre els candidats a les eleccions del 20 de desembre. Només l'he seguit una estona perquè allò semblava una olla de grills. M'ha fet la impressió que Mònica Terribas era incapaç de controlar la situació. Després he recorregut a Twitter i he anat llegint les piulades que duien l'etiqueta @DebatTV3CatRadio i si més no, m'he estalviat sentir-los parlar tots a l'hora i no entendre res del que deien.

En l'estona que he vist en directe el debat, he sentit com Fernández Díaz negava un cop més allò del 16.000 d'euros de Catalunya que es queda cada any l'Estat i s'ha referit als comptes fets per Josep Borrell, el polític del PSC que va ser ministre d'Obres Públiques. Recordo aquell article seu, "¿Dónde están los 16.000 millones?", publicat a El País el gener de 2014, en què concloïa que Catalunya no tenia un dèficit fiscal, sinó un superàvit.

Doncs els col·legues de Fernández Díaz del PP d'Extremadura no devien llegir l'article de Borrell, ni deuen escoltar el que diuen els membres del PP d'altres comunitats autònomes, perquè no pensen el mateix. El maig de 2014, l'edició d'Extremadura d'El Periódico, publicava un article --de fet era una notícia de l'agència EFE-- titulat "El PP avisa de que un cupo catalán obligaría a devolver competencias a Extremadura". L'entradeta de l'article deia: "Calcula que haría perder a la región un 12% de sus actuales ingresos. La otra alternativa sería asumir recortes por valor de 400 millones de euros." I l'article concloïa amb aquestes frases:
El cupo catalán, a juicio del PP extremeño, además de "limitar la solidaridad entre los españoles", supondría "un expolio fiscal" para Extremadura. El PP extremeño destaca que el hecho de que Cataluña quede fuera del actual sistema de financiación autonómica al disponer de un cupo "supondría que el resto de comunidades del régimen común perderían hasta 16.000 millones de euros al año".

La notícia va sorgir perquè el grup Popular de l'Assemblea d'Extremadura va registrar una proposta de pronunciament per tal que el seu Parlament instés el Govern estatal a mantenir Catalunya dins del règim comú de finançament autonòmic, no fos cas que accedís a les pretensions catalanes de disposar d'un règim singular, com el d'Euskadi o el de Navarra.

Però aquest temor per perdre una part dels ingressos que arriben a Extremadura ve de més enrere. El 2012, José Antonio Monago, president de la Junta d'Extremadura, després de referir-se a la insolidaritat de Catalunya, va afegir:
El mayor desafío político que tiene extremadura en 2013, que no podemos perder de vista, es sin duda el pacto fiscal catalán. El pacto fiscal catalán es catastrófico para Extremadura [...] Su efecto para Extremadura puede ser devastador [...] Su idea [la de Catalunya] de Extremadura y de España es una idea estereotipada que debemos combatir hablando alto y claro como pueblo con una sola voz, pero sobretodo dando la batalla política al pacto fiscal catalán.
Seria bo que el Sr. Fernández Díaz parlés amb els seus companys de partit a Extremadura per tranquil·litzar-los dient-los que no es preocupin, que si mai Catalunya tingués un concert econòmic com el basc o se separés d'Espanya, ells no en sortirien perdent, perquè al cap i a la fi, aquests dèficit fiscal de què tan parlen els catalans no existeix.

Potser us interessarà:
L'inefable Monago (aquest blog, 28.06.2012)

dimarts, 15 de desembre de 2015

La salut, un dret, no pas un privilegi

El 12 de desembre es va celebrar el Dia de l'Assistència Sanitària Universal, amb el lema "Salut per a tothom". Més de 700 organitzacions de 116 països es van reunir per fer sentir la seva veu afirmant que la salut, no és un privilegi, sinó un dret i que tothom hauria de tenir accés a una assistència sanitària de qualitat, independentment del lloc on es visqui, els diners que es tinguin o la raça, sexe o edat.

L'agost de 2015, a les Nacions Unides es van acordar els Objectius de Desenvolupament Sostenible, que haurien d'assolir-se entre el 2015 i el 2030. Són 17 objectius que tenen com a finalitat conjunta l'eradicació de la pobresa extrema, l'eliminació de les desigualtats i injustícies i la solució del canvi climàtic.


Un dels disset objectius és assegurar una vida sana i promoure el benestar per a totes les edats. Entre les metes que es marca aquest objectiu hi ha la reducció de la mortalitat infantil, acabar amb algunes malalties infeccioses (sida, tuberculosi, malària, malalties tropicals...), prevenir les addiccions a drogues (prohibides o no), reduir el nombre de morts en accidents de trànsit, reduir el nombre morts i malalties per contaminació i altres causes ambientals, i que tothom pugui tenir accés a vacunes i medicaments.

Una manera d'assegurar una vida sana és fent possible que tothom tingui accés a l'assistència sanitària. Això, que per a l'economia d'un país pot semblar un llast econòmic, a la llarga és més rendible que la negació d'aquest dret. Cada euro que un país inverteixi avui dia en la salut de la seva població, en una generació pot produir un augment en ingressos de fins a 20 euros. De fet, salut i pobresa van molt lligats i formen un cercle viciós. Ho va expressar molt bé Charles Edward Winslow en un text publicat el 1951 per l'Organització Mundial i que ja ha esdevingut clàssic (El preu de la malaltia i el preu de la salut): "Els homes i les dones emmalaltien perquè eren pobres, i s'anaven fent encara més pobres perquè emmalaltien, i s'agreujaven perquè eren més pobres."

Fa alguns anys, el Govern espanyol va restringir l'accés a l'assistència sanitària a les persones estrangeres en situació irregular. A partir de setembre de 2012 en teoria només són ateses en casos d'urgència. Diversos especialistes de salut que van participar en el Fòrum Europeu de Salut 2015, van exposar els inconvenients de la limitació de l'accés al sistema públic de salut i la revista Eurohealth, que publica l'Observatori Europeu de Polítiques i Sistemes de Salut, en el número de desembre de 2014 va incloure un estudi que analitzava el canvi de política sanitària espanyol i el comparava amb el canvi contrari que es va produir a Suècia, on abans les persones indocumentades només tenien accés als serveis d'urgències i se'ls va ampliar l'accés als serveis primaris i secundaris. L'estudi va concloure que el millor sistema de salut d'un país és el que abasta tota la població, sense limitar-ne l'accés en cap situació. L'informe destacava especialment els inconvenients d'excloure segments de la població dels serveis preventius i de tractament de malalties cròniques o contagioses. Una mesura que, a la llarga, surt més cara per a l'economia sanitària. És més barat prevenir una malaltia infecciosa mitjançant la vacunació o tractar-la tan bon punt es declara, que no pas quan la situació s'ha agreujat i la persona malalta va a urgències i potser ha contagiat ja altres persones. O tractar una malaltia crònica que no pas les complicacions que se'n poden derivar si no es tracta i que acaben també amb un ingrés a urgències.

Està bé que es dediqui un dia de l'any a fer difusió d'aquesta necessitat de cobertura sanitària universal, però molt millor seria que un any ja no calgui dedicar-hi cap dia perquè tots els habitants del planeta hagin assolit aquest dret. Potser això és un desig utòpic?

Potser us interessarà:
- Del Mare Nostrum al Mare Europaeum (aquest blog, 14.10.2015). Sobre Europa, els refugiats i la seva salut.

diumenge, 13 de desembre de 2015

La Marató de TV3 i la diabetis

Flama de l'Esperança (Wikimedia Commons)
El 7 de juliol de 1989, durant un viatge que la reina mare d'Anglaterra (Elisabet Bowes-Lyon, 1900-2002) va fer a Canadà va visitar la ciutat que duu el mateix nom que la capital d'Anglaterra: Londres, a Ontàrio. Hi va anar per encendre una flama que vint-i-sis anys després segueix cremant, però que tothom desitjaria que aviat pogués apagar-se. És la Flama de l'Esperança, que recorda la descoberta de la insulina davant de la casa on va viure un dels seus descobridors, Frederick G. Banting (1891-1941). La Flama commemora la descoberta d'una substància que ha salvat milions de vides de persones afectades de diabetis, en convertir-la en una malaltia crònica que pot controlar-se; també recorda que no s'ha trobat una cura definitiva per a la malaltia. El dia que això sigui possible, es demanarà a la persona o persones que descobreixin com fer-ho que apaguin aquesta flama.

La diabetis és una de les malalties a les quals està dedicada la Marató de TV3 d'enguany. Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), el 2014, la diabetis afectava a tot el món un 9% dels adults de més de 18 anys. Tot i que, amb un règim alimentari adequat i el tractament adient, les persones que la pateixen poden dur una vida normal, l'OMS calcula que el 2012 hi va haver aproximadament un milió i mig de morts causades directament per la diabetis. Com passa amb altres malalties que necessiten un tractament continuat en el temps, la majoria d'aquestes morts (més d'un 80%) van produir-se en països pobres i en vies de desenvolupament. Si no es descobreix un tractament per guarir la diabetis, es calcula que el 2030 aquesta malaltia serà la setena causa de mort en el món. Molts investigadors dediquen la seva recerca a trobar una cura definitiva d'aquesta malaltia. Mentre no arribi, la prevenció (en alguns tipus de diabetis causada per un excés de pes i una vida sedentària), una dieta adequada i el tractament amb insulina són les úniques mesures per lluitar contra la malaltia.

Però, què és exactament la diabetis? Fa anys, de les persones afectades de diabetis es deia que tenien "sucre a la sang". De sucre, tothom en té, a la sang, però amb aquella expressió es volia indicar que la persona diabètica tenia un excés d'un sucre determinat (la glucosa) a la sang. Avui dia, la majoria de persones diabètiques, a més de saber que a la seva sang hi ha un excés de glucosa que cal controlar, també solen saber quina n'és la concentració adequada i quins són els valors que no haurien mai d'ultrapassar. Quan no n'hi ha prou amb la dieta i l'exercici per controlar la malaltia i cal recórrer a l'administració d'insulina, les persones afectades aprenen a mesurar diàriament la concentració de glucosa en la seva sang i a autoadministrar-se la dosi necessària d'insulina.

Frederick Banting el 1925 (oli, Tibor Polya)
Tornem a la Flama de l'Esperança canadenca i a l'home que va viure en la casa davant la qual crema la Flama, Frederick Banting, i retrocedim en el temps fins a 1920. Aleshores, Banting era un metge que tenia un consultori privat no massa pròsper i que es preparava per  a unes oposicions, a més de fer classes pràctiques als estudiants de medicina de la London Western University. El 31 d'octubre una lectura va canviar el curs de la seva vida. Preparava una classe que havia de fer sobre els hidrats de carboni i va llegir un article que descrivia que la lligadura experimental dels tubs que surten del pàncrees causava la degeneració d'aquest òrgan. Les cèl·lules del pàncrees que produeixen secrecions necessàries per a la digestió, s'atrofiaven, mentre que les cèl·lules dels anomenats illots de Langerhans es mantenien intactes. A Banting se li va acudir un possible experiment i, per no oblidar-se'n va escriure unes notes telegràfiques en un quadern.

Rickard Macleod
Pocs dies després, aprofitant un viatge a Toronto, Banting va anar a visitar a J. J. Rickard MacLeod (1876-1935), catedràtic de Fisiologia de la Universitat de Toronto, expert en el metabolisme dels hidrats de carbonin i la diabetis, i va exposar-li la seva idea. Va demanar-li que el deixés treballar en el seu laboratori per fer experiments que podrien dur-lo a obtenir l'hormona que regula la concentració de glucosa a la sang, i per provar-la, si aconseguia aïllar-la. En principi, a MacLeod la proposta no li va interessar. Banting no tenia experiència en el treball de laboratori i volia començar a treballar en un tipus de recerca en el qual havien fracassat grans investigadors. Tanmateix, després de diverses entrevistes i cartes al llarg de l'hivern, van posar-se d'acord perquè durant l'estiu, quan Rickard seria fora (era escocès i solia passar els estius a Escòcia) Banting treballés en el departament de MacLeod. Li va cedir un petit laboratori que feia anys estava tancat i va dir-li que dos estudiants seus, Charles Best i Edward Clark Noble, es tornarien per ajudar-lo. Els dos col·laboraven amb MacLeod en les classes pràctiques de fisiologia i en la inducció experimental de diabetis en animals de laboratori i tenien experiència en l'anàlisi de concentració de glucosa a la sang. Macleod va explicar-los el projecte de Banting, tot advertint-los que probablement fracassaria, però que seria una bona experiència per a la seva formació.

Els dos estudiants havien de posar-se d'acord per decidir qui començava a treballar en el projecte de Banting. S'ho van jugar a cara i creu i li va tocar a Charles Best (1899-1978) ser el primer. La seva col·laboració va donar tan bons resultats, que en el moment que havia de passar el testimoni al seu company, no va semblar adient que deixés el treball; Noble hauria de posar-se al dia de tot el que ja s'havia fet i aconseguit, que era molt. Banting i Best van fer el pla de treball juntament amb MacLeod, que els va suggerir tècniques quirúrgiques per operar els gossos que participaven en els experiments, i als quals havien d'extreure'ls el pàncrees i també va indicar-los com preparar extractes pancreàtics.

Els quaderns de treball de Banting i Best, que s'han conservat, documenten meticulosament el treball laboriós d'aquella sèrie d'experiments que es van allargar tot l'estiu. Primer van practicar en alguns gossos un lligament del conducte excretor del pàncrees i passades unes setmanes els el van extirpar. Aquest òrgan, que en condicions normals és molt voluminós, en tots els gossos s'havia encongit gairebé fins a una tercera part i el seu aspecte era arrugat i ressec. L'observació al microscopi de petites mostres d'aquells pàncrees va revelar que els àcins (les glanduletes que segreguen el suc gàstric) havien desaparegut. Van preparar també extractes pancreàtics i  van extirpar el pàncrees a altres gossos perquè es tornessin diabètics.

Best (esquerra) i Banting i un dels seus gossos
Les temperatures extremades d'aquell estiu no van ajudar a la recerca de Banting i Best: dels primers 19 gossos amb què van experimentar, en van morir 10. Per via intravenosa, van administrar a dos dels gossos diabètics supervivents l'extret pancreàtic que havien obtingut, però els animals aviat van entrar en coma i van morir. El tercer gos al qual van injectar l'extret, i que semblava respondre-hi bé, amb una disminució acusada de la concentració de glucosa a la sang, va contreure un infecció i també va morir. Malgrat la mort de l'animal, l'experiment oferia esperances i van treballar durament per millorar l'extret pancreàtic. Com que els animals que tenien els conductes eferents del pàncrees lligats havien mort tots, van obtenir l'extret a partir d'un pàncrees normal i van administrar-lo a una gossa, Marjorie. En només una hora, la concentració de glucosa de la seva sang va baixar de 0,300% a 0,170%. Marjorie ha passat a la història de la medicina per ser el primer animal diabètic en què un tractament de la malaltia va tenir èxit.

Mentre Benting i Best feien la seva recerca, MacLeod era Escòcia, d'on va tornar a mitjans de setembre. A través del correu, van anar informat-lo del progrés i resultats parcials del seu treball i ell també els enviava instruccions si creia convenient canviar alguna cosa dels experiments. A la tornada va adonar-se de la transcendència dels resultats que havien obtingut els seus col·laboradors. Va qüestionar, però, el rigor de les dades, cosa que va ofendre Banting i va desencadenar la primera tensió en la relació entre els dos; una relació que mai no tornaria a ser cordial. Per altra banda, tot i que MacLeod era conscient que calia continuar aquella línia de recerca, en principi era reticent a proporcionar un sou a Banting i millors condicions per a fer els experiments; deia que això significava destinar menys diners a altres projectes de recerca en què treballava. Únicament va canviar d'opinió quan Banting va suggerir que potser continuaria aquella recerca a la Clínica Mayo o a l'Institut Rockefeller. Aleshores va concedir a Banting i a Best un sou com a investigadors, que va ser retroactiu tenint en compte els bons resultats que havien obtingut del seu treball durant l'estiu. A més, Banting va poder entrar a treballar com a professor de pràctiques en el Departament de Farmacologia de la mateixa Universitat de Toronto.

Banting i Best havien anomenat isletin l'extret que havien obtingut del pancrees en els seus experiments i més endavant MacLeod va anomenar-lo insulina. El nom no va encunyar-lo ell, però. El britànic Edward Albert Sharpey-Schafer (1850-1935), que el 1916 va descriure la hipotètica secreció d'una hormona pancreàtica per regular la glucosa, tot i no haver-ne provat l'existència, va anomenar-la insulina i MacLeod va rescatar aquell nom.

Aviat va presentar-se públicament la descoberta feta al laboratori de MacLeod i Banting i Best van preparar el primer article, que va ser revisat per MacLeod i va publicar-se el febrer de 1922. La presentació oficial a la comunitat científica va fer-se el 30 de desembre de 1921, a la reunió anual de la Societat Americana de Fisiologia, que aquell any va tenir lloc a New Haven (Connecticut). Banting no tenia experiència per parlar en públic i en les diverses ocasions que ho havia de fer es va sentir cohibit i va ser MacLeod qui va dur el protagonisme; com també quan la premsa es va interessar per aquells experiments. Això va molestar Banting, perquè creia que el seu cap volia robar-los --a ell i a Best-- el mèrit de la descoberta que havien fet durant els mesos que van treballar sols.

Abans de provar aquell extret pancreàtic en humans, calia, per una banda, eliminar-ne algunes substàncies irritants i, per una altra, poder comptar amb la quantitat necessària de manera continuada, per no interrompre'n la seva administració. En aquesta fase va incorporar-se al grup un altre investigador: James Bertrand Collip (1892-1965), professor de la Universitat d'Alberta, que aleshores feia una estada a la Universitat de Toronto gràcies a una beca de la Fundació Rockefeller. Al setembre, Banting ja havia demanat a MacLeod la incorporació de Collip, però aleshores el seu cap s'hi va negar i va dir-li que en aquella fase de la recerca era millor que treballessin sols Banting i Best. Va afegir que, si seguien obtenint bons resultats, ampliarien l'equip i fins i tot ell mateix hi participaria. Collip era un any més jove que Banting, però tenia molta més experiència en el camp de la recerca mèdica; des que va conèixer el treball que duien a terme Banting i Best, s'hi va interessar i es va oferir a col·laborar-hi. Finalment, MacLeod va accedir a la petició de Banting i a mitjans de desembre de 1921 Collip estava ja treballant en aquell projecte i aviat va perfeccionar el mètode d'extracció de l'isletin que havien emprat Banting i Best.

L'11 de gener de 1922 es va assajar el producte en una persona, Leonard Thompson, un noi diabètic de 14 anys que es trobava ja en la fase terminal de la malaltia. Les primeres injeccions que se li van aplicar contenien l'extret obtingut per Banting i Best i no van tenir èxit. El 23 de gener van reprendre el tractament amb l'extret purificat obtingut per Collip. Diàriament li injectaven l'extret i el noi, que al principi es trobava en estat crític, va recuperar-se. Entre febrer i agost d'aquell any van aconseguir salvar la vida d'altres joves afectats de diabetis en estat avançat. Entre els pacients tractats hi havia Elizabeth Hugues, filla del secretari d'Estat dels Estats Units, una noia de 14 anys que pesava poc més de 20 quilos en arribar a Toronto per sotmetre's al tractament. Tres mesos més tard, la noia havia doblat el pes i era ja a punt per tornar a casa.

Després va ser una cursa per a la obtenció ràpida i a gran escala d'insulina. Una gran empresa farmacèutica nord-americana, la Eli Lilly, d'Indianàpolis, va interessar-se'n i va aportar al projecte l'experiència tècnica i comercial per a la producció i distribució ràpida del nou fàrmac que va sortir al mercat amb el nom comercial Iletin. Era la primera insulina d'origen animal per al tractament de la diabetis.

Iletin, la primera insulina produïda pels laboratoris Lilly
Entre els investigadors que van assistir a la presentació de la insulina --aleshores isletin-- en la reunió de fisiòlegs de New Haven a finals de desembre de 1921, hi havia un metge català, Rossend Carrasco i Formiguera, que feia una estada a Boston (Massachusetts), on va treballar en un hospital i a la Facultat de Medicina de la Universitat de Harvard. El fet que aquell any la reunió dels fisiòlegs nord-americans es fes prop de Boston --on es trobava Carrasco i Formiguera-- va ser determinant perquè Barcelona fos un dels primers llocs on es va aplicar la insulina per al tractament de la diabetis. Però això és una altra història. Com també és una altra història la decisió del Comitè de la Fundació Nobel que va concedir el premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1923 a Benting i a MacLeod i la controvèrsia i malestar que aquesta decisió va generar en diversos àmbits i que el temps no va aturar. En parlarem un altre dia. Mentrestant confiem que la Flama de l'Esperança pugui extingir-se aviat. Hi podem contribuir fent una aportació a la Marató de TV3 per a la recerca en aquesta malaltia.

Nadala que Banting va rebre d'una nena de Texas tractada amb Iletin

Potser us interessarà:
- La diabetis, una mica d'història (aquest blog, 11.11.2011) Sobre la producció pionera d'insulina a Catalunya.

divendres, 11 de desembre de 2015

Comissaria virtual (77)

Publicació a Internet
Moltes revistes científiques publiquen els articles a Internet abans que en surti la versió impresa en la revista de paper. Normalment en el web indiquen la data de publicació en línia. La revista Journal of Economic Entomology, del servei editorial de la Universitat d'Oxford, es va avançar tant el la publicació d'un article, que va fer-ho quan encara segurament ningú no imaginava que aquest mitjà existiria algun dia. Fixeu-vos en la lletra petita subratllada en vermell (si no es veu bé, cliqueu damunt la imatge i es veurà ampliada):


Publicat en línia l'1 de desembre 1934!

Público, el Gobierno i l'independentisme
L'11 de novembre, en fer un cop d'ull a Twitter per veure els titulars de la premsa, em va cridar l'atenció aquesta piulada del diari Público:


Per si no es llegeix bé, ho copio aquí: "El Gob pide al TC que prohiba a 21 autoridades catalanas q desistan d toda iniciativa independentista". Em pensava que era jo qui no ho enteia i vaig haver de rellegir el tuit diverses vegades per comprovar que, efectivament, deia el que jo em pensava que deia. O sigui, que, segons Público, el Gobierno demanava al Tribunal Constitucional que obligués 21 autoritats catalanes a persistir en la seva iniciativa independentista.

Poques hores més tard, el mateix diari es corregia i llençava aquesta altra piulada:

Hi deia:  "El Gobierno pide al TC que inste a 21 autoridades catalanas q cesen cualquier iniciativa independentista."

La pregunta de La Vanguardia
Com molts altres mitjans, La Vanguardia fa cada dia una pregunta per conèixer l'opinió de la gent sobre algun tema determinat. Aquesta és la pregunta d'avui, 11 de novembre 2015:


Si jo hagués respost la pregunta, em trobaria dins de l'1% que no sap què respondre, perquè no entenc què volen saber sobre els meus costums com a consumidora. ¿Si consumeixo menys productes de marca blanca que d'una marca comercial? Però, com que hi escriuen "en la actualidad", qui sap si no volen saber si ara consumeixo menys productes de marca blanca dels que consumia abans. I el cas és que podria consumir-ne menys, però que el nombre fos més gran que els de productes que consumeixo que no són de marca blanca. Suposant que fos això el que volen saber, encara tinc un altre dubte: fins a quan hauríem de retrocedir per esbrinar si hi ha hagut un canvi de costums? Fins a fa un any?, fins a en fa dos?, fins a l'inici de la crisi econòmica?

diumenge, 29 de novembre de 2015

Ruth Patrick, la dama de les diatomees (1907-2013)

Ruth Myrtle Patrick (1907-2013)
"No cuinis, i tampoc no cusis. Pots pagar altres persones perquè t'ho facin. Llegeix i millora la teva ment." Això és el que va dir Frank Patrick a la seva filla Ruth el 26 de novembre de 1914, el dia que la nena feia set anys, al mateix temps que li regalava un microscopi. No sé si Ruth, quan va tenir la seva pròpia casa, va pagar altres persones perquè fessin les tasques de la llar, però allò que és cert és que tota la seva vida va llegir molt, la seva ment es va eixamplar, i va ser una gran científica en el seu camp, l'estudi de les diatomees i del paper dels microorganismes com a indicadors de la qualitat de les aigües en el medi natural. Va treballar de manera regular fins als 97 anys i després encara va ocupar-se de la redacció d'una col·lecció de llibres sobre els rius dels Estats Units. Un altre consell que Ruth, en casar-se, va rebre del seu pare va ser que, en el món de la ciència, no abandonés el seu cognom. Però possiblement això responia més a un desig de satisfer l'ego patern que no pas de la independència de la seva filla. Frank Patrick, que tenia un títol universitari de botànica, només va dedicar-se a estudiar la natura com a aficionat i volia que el seu cognom tingués un lloc en el món de la ciència.

Ruth fent treball de camp
Ruth Myrtle Patrick va néixer a Topeka (Kansas, EUA) el 26 de novembre de 1907 i va criar-se a Kansas City (Missouri, EUA). Des de petita, cada diumenge anava d'excursió amb el seu pare i la seva germana pel bosc, on recorrien el curs de rierols. Després, a casa, el pare li deixava mirar pel microscopi el material que havien dut de l'excursió. L'interès de la nena per la natura i el món invisible que havia descobert a través del microscopi va anar en augment. El 1926 va anar a estudiar botànica a Cocker College (a Hartsville, Carolina del Sud), que era un centre universitari per a noies. El pare, que no estava convençut que aquell centre fos suficientment bo en l'ensenyament de la ciència, va fer-li seguir cursos d'estius al Laboratory de Cold Spring Harbor i a la Institució Oceanogràfica de Woods Hole, dos centres que ja aleshores gaudien de gran prestigi. Quan es va graduar a Cocker College, va continuar els estudis de botànica a la Universitat de Virgínia, on hi va fer un màster i després el doctorat, ambdós sobre estudis de diatomees, un grup d'algues unicel·lulars microscòpiques, components destacats del fitoplàncton.

Acadèmia de Ciències Naturals de Filadèlfia (foto domini públic)
En una estada estiuenca a Cold Spring Harbor va conèixer Charles Hodge IV, que era entomòleg i van casar-se quan ella encara estudiava. Quan el 1934 Ruth va obtenir el doctorat la parella va traslladar-se a Filadèlfia (Pennsilvània). Charles va treballar com a professor de zoologia a la Universitat de Temple. i ella va entrar a fer classes a l'Escola d'Horticultura de Pennsilvània (actualment és un centre de la Universitat de Temple). Abans d'acabar el doctorat ja havia començat a col·laborar com a voluntària amb l'Acadèmia de Ciències Naturals de Filadèlfia, que tenia una extensa col·lecció de diatomees. L'Acadèmia, que actualment forma part de la Universitat Drexel, va ser fundada el 1812 i és el museu i centre de recerca en ciències naturals més antic del continent americà. El 1937 Ruth va ser nomenada curadora de la col·lecció microscòpica Leidy de l'Acadèmia (Joseph Leidy [1823-1891], va ser un destacat naturalista, expert en paleontologia i protozoologia, entre altres camps) i va continuar treballant sense sou fins al 1945, en què ja va entrar a formar part de la plantilla del centre.

Navicula germainii (diatomea)
Mitjançant l'estudi de les diatomees presents en rius i altres corrents d'aigua, Ruth va adonar-se que les espècies que s'hi trobaven reflectien les condicions del medi on vivien i que l'anàlisi de la diversitat de les espècies presents era un indicador de la qualitat de les aigües, com també ho era la distribució d'organismes d'altres grups, com ara insectes o peixos. A l'Acadèmia, el 1947 Ruth va fundar el Departament de Limnologia (la limnologia és la ciència que estudia els ambients d'aigua dolça, com ara llacs, rius i aigües continentals), que va dirigir fins al 1973, quan va obtenir la càtedra Francis Boyer de Limnologia. Actualment, la col·lecció de diatomees de l'Acadèmia de Ciències Naturals de Filadèlfia és la segona més gran del món i conté unes 220.000 preparacions microscòpiques d'aquestes algues microscòpiques.

El 1948 Ruth va dirigir un treball de recerca que va confirmar que la biodiversitat d'un curs d'aigua podia ser usat per a mesurar el grau de contaminació. Es van analitzar les aigües de la conca del riu Conestoga, de Pennsilvània, amb cursos d'aigua de característiques molt diverses; n'hi havia que procedien del reg de camps de cultiu, d'altres rebien aigües residuals municipals o d'indústries  i també n'hi havia amb aigües molt poc contaminades. Va ser un estudi multidisciplinari, en un temps en què no era freqüent que especialistes de diferents especialitats treballessin en un mateix projecte de recerca, que va avaluar les característiques químiques i físiques de l'aigua i la diversitat de molts grups d'organismes: bacteris, algues, protozous, rotífers, macroinvertebrats i peixos. Va arribar a la conclusió que, a mesura que augmenta la contaminació de l'aigua, la biodiversitat que conté disminueix; és el que actualment es coneix com a "principi de Patrick".

L'elecció que va fer Ruth de les diatomees com a indicadors de la qualitat de l'aigua es basaven en alguns fets relatius a aquestes microalgues: (a) la seva fàcil conservació gràcies a la coberta dura, silícica; (b) són molt abundants en els corrents d'aigua, tant pel que fa al nombre d'espècies com al nombre d'individus i això facilita i dóna fiabilitat als estudis estadístics; (c) la sensibilitat a les condicions físiques i químiques de l'aigua varia molt segons les espècies i això fa que pràcticament se'n trobin espècies en qualsevol tipus d'ambient d'aigua dolça i que, per a cada tipus d'ambient (natural o contaminat), se'n puguin trobar espècies indicadores; (d) és un grup que abans que Patrick s'hi dediqués havia estat estudiat ja per molts investigadors i se'n disposava de molta informació.

Els treballs de Ruth i el seu equip va revelar que algunes espècies de diatomees eren més abundants en aigües molt contaminades amb matèria orgànica procedent d'aigües residuals, mentre d'altres creixien millor en aigües contaminades per productes químics. Per tant, mitjançant l'observació al microscopi d'una mostra d'aigua i determinació de les espècies de diatomees i la quantitat en què s'hi trobaven, podia saber el tipus de contaminació de l'aigua i en quin grau es produïa. Tanmateix, quan es fa servir un grup d'organismes com a indicadors de la qualitat ambiental, cal que la recollida de mostres i el seu estudi es facin de la mateixa manera en els diversos àmbits a analitzar, per tal que les mostres siguin homologables. això, Ruth va aconseguir-ho amb un aparell que va dissenyar ella mateixa

Diatòmetre (dibuix d'un article de Ruth Patrick)
L'aparell que Ruth va dissenyar era el diatòmetre, que el 1955 va patentar en nom de l'Acadèmia de Ciències Naturals de Filadèlfia (Ruth va anomenar-lo diatòmetre Catherwood en honor a la Fundació Catherwood, que va subvencionar la seva recerca). La definició de la patent diu que és un "aparell de mesura usat per obtenir un índex de la vida aquàtica en un corrent d'aigua". El diatòmetre, que sura a l'aigua, conté portaobjectes (els vidres rectangulars que s'usen com a suport de les preparacions que s'observen al microscopi) i es deixa a l'aigua un temps suficient perquè s'hi formi, al damunt, un substrat biològic (dues setmanes sol ser suficient). Les diatomees vives hi queden adherides, mentre que les mortes se'n desenganxen. Per tant, al final les diatomees que s'observen sobre les mostres són totes vives. Això resol el problema que hi havia quan es feia el recompte de diatomees en mostres d'aigua, perquè, en ser algues amb una coberta silícica que perdura molt de temps després que la cèl·lula ha mort, no es podien distingir les cél·lules vives de les mortes.

Article amb la descripció del diatòmetre (1954)

La reconeguda expertesa de Ruth en els estudis ambientals dels sistemes aquàtics va fer que li encarreguessin l'estudi de l'impacte ambiental de l'activitat humana en rius i altres medis d'aigua dolça, i també el seus serveis com a consultora, tant per part d'institucions privades i indústries, com d'agències governamentals, que, a més, la consideraven una persona adequada per fer de portaveu. Els presidents dels Estats Units Lyndon B. Johnson i Ronald Reagan van demanar-li consell sobre la contaminació de les aigües (Johnson) i sobre la pluja àcida (Reagan). Va col·laborar amb el Congrés dels Estats Units en la legislació contra la contaminació i va participar en la redacció de la Llei per a la protecció de l'aigua (Clean Water Act). Al final de la seva carrera professional, que va ser molt llarga, Ruth calculava que havia estudiat entre 800 i 900 cursos d'aigua per tot el món. El desenvolupament científic i tecnològic la fascinava, perquè permetia aprofundir en l'estudi de l'estructura i funcionament dels ecosistemes i aquest coneixement facilitava la resolució dels problemes creats per la contaminació de les aigües. Va publicar més de 200 articles científics i alguns llibres.

Ruth Patrick va morir en una residència per a gent gran a Lafayette Hill (Pennsilvània, EUA) el 23 de setembre de 2013. Aleshores era vídua en segones noces; el primer marit, Charles Hodge, va morir el 1985 i ella va tornar a casar-se el 1995 amb Lewis H. VanDusen, que va morir el 2004. Ruth va tenir una vida científica i professional molt llarga i fins i tot ja retirada de la recerca va mantenir el seu interès per la ciència,  El 2012, amb 104 anys, seguia llegint publicacions científiques i encara va mostrar el seu interès per una innovació recent: el desenvolupament d'un codi de barres per al DNA, com a eina per a la identificació de larves aquàtiques d'insectes i la seva aplicació per a mesurar la contaminació de les aigües. Ruth volia saber si aquesta metodologia molecular podia emprar-se per a la identificació de les diatomees.

La destacada contribució de Ruth Patrick a la ciència, especialment a la limnologia, li va ser reconeguda en vida amb nombrosos premis i guardons d'associacions i organitzacions científiques, de fundacions privades i organitzacions professionals, d'organitzacions cíviques, d'organitzacions de dones, del govern de Pennsilvània i del dels Estats Units, a més de guardons i doctorats honoris causa de diverses universitats. També hi ha alguns centres de recerca que duen el seu nom, com ara el Centre Patrick de Recerca Ambiental de la Universitat Drexel (és el nom actual del Departament de Limnologia que ella va fundar) o el Centre d'Educació de la Ciència Ruth Patrick, de la Universitat Aiken de Carolina del Sud.

Algunes diatomees de la col·lecció de la Universitat Drexel:

Planothidium apiculatum


Aulacoseira alpigena


Navicula germainii


Aulacoseira humilis

Potser us interessarà:
- Ruth Patrick 1907-2013. Biographical Memoirs, per Thomas L. Bott i Bernard W. Sweeney, disponible en el web de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units.
- Ruth Patrick, ecology pioneer, dies at 105, per Julie Zauzmer, a The Washington Post (23.09.2013).
- Articles científics i altres publicacions de Ruth Patrick. Llistat de les publicacions de Ruth Patrick, en el web de l'Acadèmia de Ciències Naturals de la Universitat Drexel.

dissabte, 14 de novembre de 2015

Finlàndia més a prop



Ahir vaig passar la tarda amb una amiga de molts anys i amb tres artistes de Finlàndia: Timo Malmi, poeta, escriptor, periodista; Anni Rapinoja, artista ambiental, i Paula Suominen, pintora i dibuixant. Els tres son allò que en anglès diuen artist-in-residence, artistes que reben una mena de beca per desenvolupar la seva creativitat fora del seu ambient habitual i sense tenir obligacions professionals. La seva residència és una casa d'Arenys de Mar, on els tres s'estaran fins a finals de novembre.

Timo Malmi
Timo Malmi a Barcelona, octubre 2015 (foto M. Piqueras)
Timo va ser president de l'Associació de periodistes científics de Finlàndia i d'aquí ve que jo l'hagi conegut. Tanmateix la seva activitat professional és molt variada, però gairebé sempre basada en la paraula: història, poesia, ficció, traducció, periodisme en un gabinet de comunicació d'una universitat... I darrerament ha fet incursions en el cinema. Una de les obres de les quals Timo està més orgullós és un llibre de poemes basat en uns fets reals que es van esdevenir a Tampere --la seva ciutat-- durant la guerra civil de Finlàndia, que va començar el 1918. Durant aquella guerra, Tampere va ser un lloc estratègic de la resistència roja --lluitaven rojos contra blancs-- i Timo descriu la defensa de l'Ajuntament per part d'un grup de dones, que van lluitar fins a la mort abans que la ciutat acabés en mans de l'exèrcit blanc, que va fer uns 10.000 presoners.


Durant la guerra civil finlandesa, quan la situació de l'exèrcit roig va esdevenir crítica, grups de dones s'hi van incorporar en diverses ciutats. La majoria eren treballadores solteres i joves. A Finlàndia, la majoria de dones que treballaven en aquella època ho feien com a criades, excepte en dues ciutats, Maaria i Tampere, en què treballaven principalment en fàbriques. Tampere, amb una indústria puixant, era coneguda com la Manchester del nord, i moltes noies nascudes en el camp hi anaven a treballar d'obreres per aconseguir així una independència en la seva vida que en el poble d'origen no podrien mai assolir. Aquesta situació es reflecteix també en la composició de les tropes femenines de l'exèrcit roig, que a Maaria i Tampere estaven formades principalment per obreres.

Dones soldat a Tampere, 1918 (font: tumblr)
El llibre de Malmi, tot i ser una obra poètica, té al darrere la feina d'un historiador. L'autor va documentar-se molt bé sobre la identitat de les noies soldat de Tampere i va il·lustrar el llibre amb fotografies de l'època. A partir d'aquella obra es va fer una activitat de teatre al carrer, amb un grup de noies interpretant el paper de les defensores de l'Ajuntament de la ciutat, en el mateix lloc on van passar els fets, les escales de l'Ajuntament. La filmació d'aquella activitat va servir després per construir una pel·lícula, que és un docudrama poètic que conté també imatges reals de 1918.

Malmi, que s'ha interessat per altres guerres del segle XX, ha vingut ara a Catalunya per documentar-se sobre les brigades internacionals que van lluitar a costat de l'exèrcit republicà i inspirar-se per escriure un altre llibre de poemes amb un rerefons històric que té paral·lelismes amb el de la guerra civil de Finlàndia.

Anni Rapinoja
Aquesta artista defineix el seu treball d'aquesta manera:
És vagarejar, buscar, investigar, escoltar, recollir, fotografiar, assecar, premsar, buscar la forma, trobant-la i fer finalment la peça. La peça pot ser com un procés, que dura anys i va continuant i canviant. És una forma de vida.
Amb aquesta definició, si no s'ha vist cap de les seves peces, costa d'imaginar quin tipus d'artista és i com són les seves obres. Deixem de nou que siguin les seves paraules les que ens descriguin el seu treball:
El punt de partida del meu treball --alhora que la meva companya-- és la natura, en les seves diverses formes. Materials, formes, sons, llums... tots afecten les meves obres. El créixer, viure, canviar i morir --el cercle de la vida-- dels éssers vius, també els humans, és una font inesgotable de pensaments i obres d'art.
La meva obra neix generalment com una sèrie de materials recollits de la natura, productes com ara els aments d'algunes plantes, l'herba de cotó (Eriophorum), canyís (Phragmites), excrements d'animals, fulles d'algunes espècies d'ericàcies (nabiu uliginós o nabiu negre i nabiu vermell). Per exemple, el nabiu vermell com a company de treball significa que, després que n'he agafat fulles de la natura per preparar unes 'sabates' (sense sabates), la natura continua el seu procés de canvi de color, de verd a marró-ocre, de vegades durant anys. Jo, en canvi, no podria fer-ho.
En les meves obres hi ha sempre una part de la natura que és clarament perceptible i que constitueix un material identificable. Sento que no sóc més que una mitjancera dels missatges de la natura.
Potser encara sigui difícil imaginar com són aquestes obres d'art i serà millor il·lustrar-ho amb algunes imatges:


Les dues bosses són la mateixa, però les fulles que la recobreixen han sentit el pas de les estacions com si es trobessin encara en el bosc i han agafat el color ocre que tindrien a la natura quan les fulles de molts arbres i arbusts canvien de color a la tardor abans de caure. I deixant-les més temps, acabarien de color marró més fosc. Hauré de preguntar a l'Anni si acaben convertides en humus. Si segueixen el cicle de la natura, haurien de descompondre's i seria una obra d'art amb caducitat.

Vegeu aquestes altres obres:





A mi em va costar endevinar de què estan fetes aquestes obres que pengen del sostre. De fet, no ho vaig endevinar i mai m'hauria passat pel cap que amb cagallons de cèrvids i de conills es pogués fer una obra d'art.

Els que segueixen són més fàcils d'endevinar en l'ampliació (si cliqueu damunt la foto, ho veureu millor):






L'Anni viu a Hailuoto, un petit poble en una illa que duu el mateix nom, en el golf de Bòtnia (Pohjanlahti en finès). La illa està connectada amb el continent per un ferry, però a l'hivern la connexió es fa a través d'una carretera de gel. Amb una densitat de població de 5 habitants per quilòmetre quadrat, l'Anni no deu tenir problemes per trobar el material per a les seves obres d'art (sempre que el glaç li ho permeti).

Paula Suominen
El 1992 Paula va venir a Barcelona per conèixer l'obra de Gaudí. I suposo que li devia agradar, perquè una de les tècniques d'expressió del seu art és el trencadís. Això és el que va fer per a un hotel de Lapònia:


Les següents fotos mostren el seu trencadís portat a la natura:




Aquestes últimes obres m'han recordat el treball de Gaudí a la torre de Bellesguard de Barcelona:

Jardí de Bellesguard (agost, 2015)
 I una mostra de la seva pintura recent (obres de 2014):





****************

Com deia al principi, ahir vaig passar la tarda amb una amiga de molts anys, un amic de fa unes setmanes i dues dones conegudes ahir mateix que ja considero també amigues. La trobada va ser a Caldes d'Estrac: una petita passejada pel poble, una sessió relaxant a les termes municipals i una sessió de cinema particular a casa de l'amiga de molts anys (Carmen C.), on vam estar veient el film que Timo ha fet a partir de l'obra seva que es va representar a les escales de l'Ajuntament de Tampere i d'imatges reals de la batalla de Tampere i de les dones que van morir defensant l'Ajuntament. Timo ens feia la traducció simultània a l'anglès, però fins i tot sense entendre el que deien, hauríem pogut copsar la força que transmetien aquelles imatges.

Espero que de l'estada de Timo a Catalunya surti un llibre sobre els finlandesos que van venir a combatre el feixisme que estigui tan ben fet com el que va escriure dedicat a les dones defensores de Tampere.

Nota: les fotos d'obres de les dues artistes plàstiques són extretes dels seus webs i elles en tenen el copyright.

Potser us interessarà:
- Women soldiers of the Red Guards in the 1918 Finnish Civil War, by Laura Llimataien, University of Tampere

dissabte, 31 d’octubre de 2015

Marianne North (1830-1890), artista científica

Marian North Gallery, Kew Gardens, Londres
"Teniu sort de no haver viscut fa dos-cents anys, perquè us haurien cremat com a una bruixa." És el que va dir a Marianne North el 1882 un visitant accidental del pavelló de Kew Gardens que allotjava les pintures i dibuixos que aquesta artista naturalista va donar a aquella institució londinenca. El visitant hi havia entrat per casualitat, perquè en va veure la porta oberta, i immediatament es va interessar per les pintures penjades a les parets. No sabia que la dama que hi havia dins la sala n'era l'autora, i va preguntar-li si era cert el que deien, que eren pintures fetes per una dona. I quan ella va dir-li que sí, i que era ella, l'home va replicar amb el comentari sobre les bruixes. Segons afirma Marian a les seves memòries, no va molestar-l'hi; al contrari, ho va rebre com un afalac.
 
Marianne North (1830-1890) va néixer a Hastings, a Sussex (Anglaterra) el 24 d'octubre de 1830 i va començar a escriure i pintar ben aviat. Era una activitat adequada per a una jove victoriana de família benestant, sempre que no s'ho prengués com una professió per guanyar-se la vida. El seu pare, Frederic North, era amant de la natura i sovint passejava amb la seva filla o muntaven junts a cavall. En les seves memòries, Marianne recorda que va començar a pintar bolets perquè un amic del seu pare que tenia una valuosa biblioteca va deixar-li dos enormes volums sobre els fongs britànics; la seva lectura va esperonar-la a recollir bolets i pintar-los, una afició que va ocupar gran part del seu temps durant un any.

Marianne North (1830-1890)
Quan Marianne tenia disset anys, la família va viure vuit mesos a Heidelberg, a Alemanya, on ella va aficionar-se també a la música. Tot i que vivien en una ciutat, el seu pare sovint la duia d'excursió fora de Heidelberg. Primer anaven en tren i després  caminaven per boscos i muntanyes. Després van viure a Munic, des d'on van anar a passar l'estiu al Tirol. El seu nou destí havia de ser Viena, però eren temps convulsos i abans d'instal·lar-se en un pis a la capital austríaca van haver de marxar. Després van passar temporades en diferents ciutats europees, entre les quals Brussel·les, on van estar-s'hi sis mesos. En total van ser uns quants anys voltant pel continent.

Establerts de nou a Hastings, el seu pare, que ja havia estat membre del Parlament britànic entre 1831 i 1837, va tornar a ser reelegit per a aquest càrrec el 1854. El gener de l'any següent va morir la mare de Marianne i abans de morir va demanar-li que no deixés mai el pare, cosa que no va ser cap sacrifici per a ella perquè sempre havien estat molt units. Per estar prop del Parlament, Frederic North va comprar un pis a Londres, a Victoria Street. Un pis que, per a Marianne --segons explica en les seves memòries-- va ser més una llar que la mansió de Hastings, on sempre tenien hostes. A Londres vivien amb menys persones de servei i amb un gran i fidel amic, Jill, un gos de raça retriever, caçador. Als matins, quan el pare anava al Parlament, ella i Jill l'acompanyaven, i ho feien travessant el proper parc de Saint James, per on el gos podia córrer lliurement. Després ella i Jill tornaven a casa, però el gos no hi entrava, sinó que feia mitja volta i tornava a la porta del Parlament, on esperava pacientment el seu amo, encara que la jornada parlamentària s'allargués fins a ben entrada la nit. Els guàrdies ja el coneixien i més d'una vegada l'havien acompanyat fins a casa.


Kew Gardens (Foto C. Bortes, 2008; CC BY 2.0)
Tot aprofitant les passejades a cavall que feia amb el seu pare per alguns parcs, Marianne collia flors que després pintava. Sovint anaven a Kew, on es troba el jardí botànic i en una ocasió, el director, Sir William Jackson Hooker, (1785-1865) va regalar-li un ram de flors d'Amherstia nobilis, un arbre originari de Birmània de les branques del qual pengen unes esplèndides inflorescències de flors vermelles. La vista d'aquelles flors i el saber d'on provenien va esperonar el desig de l'artista de viatjar al tròpic. Durant uns anys, però, els viatges que va fer van ser només per Europa, amb el seu pare, quan la temporada del Parlament acabava. Quan el 1865, Frederick North va perdre les eleccions per pocs vots, tots dos van aprofitar per fer un viatge que tenien planejat des de feia temps. Van anar primer a Trieste i, amb vaixell, van salpar cap a l'Orient Mitjà: Líban i Síria. Van passar l'hivern a Egipte, en un vaixell en el Nil, que els va dur fins a Assuan. La primavera de l'any següent van passar-la a Síria i a l'estiu van tornar a Anglaterra, aturant-se primer en les regions alpines de Caríntia i el Tirol.

Frederic North va tornar a ser reelegit membre del Parlament el 1868, però no va acabar el seu mandat, perquè va morir l'any següent. L'estiu de 1869 ell i Marianne havien viatjat a la vall de Gastein, en el Tirol austríac, una zona de termalisme; el pare, que ja tenia una salut delicada, es va trobar de nou malament i el metge els va aconsellar tornar a casa, on poc a poc es va anar apagant i va morir el 29 d'octubre.

Sterculia parviflora, 1870
Després de la mort del pare, Marianne va marxar al sud de França, a Menton, i des d'allà va fer alguns viatges per la Riviera italiana i Sicília, on va passar la primavera de 1870 i hi va fer molts dibuixos. A l'estiu va tornar a Anglaterra i es va quedar en el pis de Victoria Street, a Londres, que des d'aleshores va ser la seva llar quan no era de viatge.

El 1871 va fer el seu primer viatge a Amèrica, però no pas als tròpics, com ella desitjava, sinó als Estats Units i Canadà, on una amiga seva volia passar l'estiu i va demanar-li que l'acompanyés. A Marianne li feia l'efecte que, estant ja en el continent americà, li seria més fàcil poder desplaçar-se a Brasil, que era un els països on desitjava anar per conèixer-ne la flora. Primer es van estar a Massachusetts, on Marianne va familiaritzar-se amb la vegetació de Nova Anglaterra i a la tardor van anar a Canadà. Van anar-hi amb tren, travessant regions de boscos on la tardor es presenta amb una coloració extraordinària.

En aquest viatge a Amèrica Marianne va conèixer tres persones que van influir en el rumb que seguiria des d'aleshores la seva vida: el geòleg i naturalista d'origen suís Jean Louis Rodolphe Agassiz (1807-1873), la seva dona Elizabeth (1822-1907), i el pintor Frederic Edwin Church (1826-1900). Amb Elizabeth, que havia acompanyat el seu marit en diversos viatges d'exploració al Brasil i que era coautora d'alguns llibres que narraven les descobertes fetes, va mantenir llargues converses sobre aquells viatges. Pel que fa a Church, s'havia fet famós per les seves pintures de paisatges on la vida vegetal i animal estava representada amb una acurada meticulositat científica i Marianne va quedar fascinada en veure'n algunes.

El Nadal de 1871 Marianne fa el seu primer contacte amb la natura en un ambient tropical. Des dels Estats Units va anar a Jamaica i hi va passar cinc mesos. Va pintar molt, primer en el jardí de la casa que va llogar i després endinsant-se pels boscos. El 24 de maig de 1872 s'embarca de nou i el 16 de juny arriba a Liverpool des d'on viatja a Londres, a casa seva. Però no s'hi quedarà molt de temps. Als dos mesos marxa a Brasil, on hi passar un any. Des d'aleshores els seus viatges van ser continuats. L'únic viatge que va interrompre abans del previst va ser el que va fer al Japó a finals de la tardor de 1875 i explica que en va marxar a causa del fred intens que hi feia. Els següents viatges van ser a Sarawak (Malàisia), Java (indonèsia), Ceilan (l'actual Sri Lanka), Índia, Austràlia, Califòrnia i Sud-Àfrica.


Planta arrapadissa en una costa tropical (foto domini públic)

Nepentes northiana (foto domini públic)
Marianne va començar a dibuixar i pintar plantes i paisatges moguda principalment pel seu talent artístic i més tard es va despertar en ella l'interès científic. Llegia molt i era una gran observadora de la natura, centrant-se en la connexió que hi havia entre els arbres i altres plantes i l'ambient on creixien. A diferència de molts dibuixos clàssics de plantes, que mostren un exemplar aïllat, amb un fons blanc o si més no llis, Marianne dibuixava i pintava les plantes mostrant-ne també l'ambient on vivien. Durant els seus viatges visitava els jardins botànics, allà on n'hi havia, per consultar els experts en la flora d'aquella regió del món. Va mantenir el contacte amb Sir William Jackson Hooker, director de Kew Gardens i després amb Sir Joseph Dalton Hooker (1817-1911), fill de l'anterior, que el va succeir al front de la institució. Hooker fill era, com Marianne, un gran viatger i va ser un dels més destacats botànics exploradors britànics del segle XIX.

Pavelló Marianne North a Kew Gardens (Foto Prl42, CCBY-SA 3.0)
El 1879, després d'haver fet una exposició a Londres, Marianne va oferir la col·lecció de les seves pintures al director de Kew Gardens alhora que oferia també pagar les despeses de la construcció d'un pavelló perquè hi estiguessin exposades de manera permanent i fos un lloc de descans per als visitants del jardí botànic. El disseny del pavelló estava inspirat en estructures colonials britàniques que ella havia vist en els seus viatges a l'Índia, i ella mateixa va ocupar-se de la distribució
de les pintures en la galeria, que va obrir-se al públic el 1882. Els seus viatges, però no havien acabat i l'agost d'aquell mateix any va marxar a Sud-Àfrica o des d'allà, amb les seves teles i pintures, va viatjar també a les illes Seychelles abans de tornar a casa el 1883. L'any següent, malgrat que ja patia força de reumatisme i que s'estava tornant sorda, va fer encara el que seria el seu darrer llarg viatge; va anar a Xile. A la tornada va retirar-se a Alderley, un petit i tranquil poble de Gloucestershire, on va viure fins a la seva mort, el 30 d'agost de 1890.

Els Andes des de Santiago de Xile, 1884 (domini públic)


Marianne North fotografiada per Julia M. Cameron (1876?)
Hi ha alguns retrats de Marianne North, que va fer-li la fotògrafa Julia Margaret Cameron (1815-1879), a la casa on Cameron vivia a Ceilan. Aquesta fotògrafa va tenir una carrera curta (va començar a fer fotos als quaranta-vuit anys) però brillant. Especialitzada en el retrat, mentre va viure al Regne Unit va fotografiar molts personatges de l'època, entre els quals, Charles Darwin. A Ceilan, en canvi, en va fer pocs perquè els possibles clients no eren abundants i perquè li era difícil obtenir els productes químics i aigua destil·lada per revelar les fotografies. La fotografia de Marianne aquí a la dreta es nota que està feta pensant més a obtenir una obra d'art que no pas a mostrar les fesomia de la pintora. Marianne descriu a les seves memòries que posar per a la fotògrafa va ser una tortura.

Marianne North va anar escrivint quaderns de viatge i després de la seva mort, el 1892, es van publicar en dos densos volums per iniciativa de la seva germana. Van tenir tan d'èxit que l'any següent es va publicar un altre recull d'escrits seus corresponents als anys anteriors als viatges naturalistes, de 1859 a 1869.

La revista Emerging Infectious Diseases va incloure en la coberta del número de juliol 2015 un quadre de Marianne North que reprodueix alguns detalls de l'arbre de la quina (Cinchona sp.), una planta de la família de les rubiàcees. És una obra dels seus primer temps de viatgera a regions tropicals, quan va viatjar per Sud-Amèrica els primers anys de la dècada de 1870. De l'escorça d'aquest arbre s'obtenen diversos alcaloides, entre els quals la quinina, que els jesuïtes van adoptar per tractar la malària, com feien ja els pobles indígenes del Perú i de Bolívia. L'ús de la quinina va difondre's a Europa (segons alguns autors, van ser els jesuïtes els qui la van dur, però d'altres diuen que va ser la comtessa de Chinchón) i d'allà va passar a Àsia. Segueix sent encara eficaç contra la malària, però és una substància que, a grans dosis, pot causar efectes adversos importants.

Quan no existia encara la fotografia, el dibuix i la pintura eren els mitjans per documentar les plantes que s'anaven descobrint. En l'època en què va viure Marianne North ja hi havia fotografia, però era a les beceroles. A més, la pel·lícula fotogràfica en color no va sortir al mercat fins al segle XX. Els herbaris servien com a col·leccions d'espècimens naturals, però el fet que les plantes estiguessin assecades i premsades feia que perdessin la coloració natural i que de vegades fos difícil imaginar l'aspecte de la planta viva. La col·lecció de pintures de Marianne North, amb més 800 obres, va ser una gran contribució per al coneixement de la diversitat botànica en regions del món poc explorades.

Els llibres amb el relat autobiogràfic dels viatges de Marianne North estan disponible a Internet a Online books by Marianne North.