El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 26 de desembre de 2006

Nadales electròniques

Fa molts anys va posar-se de moda enviar felicitacions nadalenques per correu. Tothom n'enviava a tothom i les oficines de correus eren plenes a vessar de sobres amb la típica nadala (aleshores se'n deien crismes, manllevant la paraula anglesa) que s'enviava a parents i a amistats, companys i companyes d'estudis o de feina, encara que fossin persones a qui veies diàriament.

Les empreses i institucions enviaven també les seves nadales. Segons el seu pressupost, podien ser exclusives, encarregades a algun artista, o de sèrie, fent imprimir la pàgina de text en uns models disponibles en el mercat. Algunes, com la Fundació Carulla, han fet de la seva nadala una joia de bibliòfil: un petit llibre dedicat a un tema monogràfic. La nadala d'enguany l'han dedicada a la cuina catalana. A més d'enviar la nadala a les entitats o persones amb qui tinguin el compromís de fer-ho, aquesta Fundació n'obté uns ingressos. No la venen, però qualsevol persona pot obtenir-la a canvi d'una donació. Segurament n'obtenen més benefici que si hi posessin un preu de venda.

Avui dia el món de les nadales tradicionals --durant algunes dècades les de Ferrándiz eren les més apreciades-- està en davallada. Ara s'imposa un altre tipus de nadales: les virtuals. Fins al 2005, la majoria de nadales electròniques arribaven indirectament; el o la remitent enviava una adreça d'Internet (solia ser un correu-e generat automàticament) on es podia veure la nadala corresponent. Eren uns models estàndard, i la nota personalitzadora era el text que incloïa qui enviava la felicitació.

Nadala de Joan Ferrándiz (1919-1997)

Però la nadala electrònica ha anat evolucionant i i enguany me n'han arribat de diversos tipus : a) la tradicional (tradicional des que s'ha establert aquest mitjà de comunicació); b) la que, com la tradicional, mitjançant un enllaç et fa anar a un web on trobes una felicitació personalitzada, però no pel que fa a un text, sinó a la imatge; i c) correus electrònics que porten incorporada la nadala amb imatges, bé dins del cos del correu, bé en un arxiu annexat.

Aquestes són les formes principals, però hi ha moltes variants. Les imatges de la nadala poden ser molt diferents. N'hi ha que estan generades automàticament, triant detalls nadalencs que poden incloure moviment i música. En d'altres, s'hi pot incloure una foto del cap de qui l'envia, que es converteix en un Pare Noel, un follet, un rei d'Orient, etc. També hi ha qui produeix la seva pròpia nadala barrejant elements decoratius amb alguna fotografia de l'àlbum familiar, un dibuix propi, etc.

Suposo que, amb el temps, passarà com amb les nadales de paper i a poc a poc la gent en perdrà l'afició. Altrament, hauré de demanar una ampliació de la capacitat de la meva bústia del servidor del correu electrònic, que enguany s'ha col·lapsat alguns dies per causa de les nadales rebudes de les persones que han triat l'opció c.

dissabte, 23 de desembre de 2006

Concert de Nadal

Anit vaig assistir al concert de Nadal de la Coral Esclat Salesiana (no hauria de ser "Coral Esclat Salesià" o "Coral Salesiana Esclat"?). La meva neboda Cristina hi canta i jo no havia anat mai a sentir-la, així que vaig pensar que era una bona oportunitat de fer-ho. I encara que, amb el temps que feia (pluja, vent, fred), no m'abellia massa sortir de casa, hi vaig anar.

La Cristina és una de les veus més joves de la coral; la majoria són homes i dones ja madurs, alguns i algunes ja gairebé de la tercera edat. No els vaig comptar, però hi devia haver entre trenta i quaranta cantaires (potser més?), més el director i l'organista.

El concert es feia a la parròquia de Maria Auxiliadora, on hi ha l'escola de les Salesianes de Sarrià. L'església era mig buida (o mig plena, segons com ens ho mirem) i vaig pensar que, si hagués estat una coral infantil, els bancs haurien estat plens de pares, avis, tiets, germans, dels cantaires. També vaig pensar que la majoria d'aquells cantaires devien tenir fills, nets i germans. ¿On eren, però?

Poc després que acabés el concert ho vaig esbrinar. El meu germà Xavier i la seva dona buscaven algun lloc on poguéssim fer un sopar lleuger. Vàrem fer cap a un bar-restaurant proper on no va ser possible obtenir una taula; era ple de gom a gom i encara hi havia alguns grupets esperant en el carrer, malgrat el fred que feia. La mitjana d'edat de la clientela del local a aquella hora no devia superar els trenta o trenta-cinc anys. Serien els fills i nets del cantaires?

dilluns, 18 de desembre de 2006

El dolor crònic

A la Marató de TV3 de 2006, alguns testimonis de gent afectada per dolor crònic em van fer sentir afortunada. Jo també pateixo dolor crònic, però en un grau molt més suau del que explicaven algunes de les persones que van passar per TV3.

Tot i les diferències, vaig sentir-me molt identificada amb coses que s’hi van explicar, especialment aquell conjunt de símptomes que no saps a què deuen respondre, i que no saps a què atribuir —ni els metges ho saben moltes vegades. Manuela de Madre va parlar del dolor que li fa la roba del llit, i vaig recordar que em vaig decidir a consultar el metge quan, l’hivern passat, sentia el pes de les mantes (una manta i un cobrellit) com si fos el pes d’un mamut al meu damunt. La roba del llit em feia mal i no sabia com posar-me al llit. Em llevaba més cansada que ho estava la nit abans i amb el cos adolorit. (Altres símptomes que em van alarmar van ser la impossibilitat de concentrar-me en la feina, i estar-me hores davant de l’ordinador sense fer gairebé res; o els oblits de coses que havia de fer, llocs on havia l’anar, etc.)

I em sentia com un alien —encara em passa— quan, en entrar en un lloc amb aire condicionat, la sensació que sentia en els músculs del meu cos no era de fred sinó de dolor. Fins al punt d’haver hagut de baixar més d’una vegada de l’autobús perquè el dolor es feia insuportable. Ara que comença a fer fred, procuro dur els genolls abrigats. Abans, sota els pantalons em posava uns mitjons curts o d’aquells finets fins al genoll, però ara m’hi poso unes mitges. I fa una estona, malgrat que no sentia fred al cos, m’he posat una manteta damunt les cames, per no aixecar-me de la cadira amb els genolls adolorits (més adolorits que de costum, perquè aquesta última setmana tinc les articulacions del genoll adolorides gairebé sempre, excepte quan em fico a la banyera amb l’aigua calenta).

Em vaig fixar com aplaudia la Manuela després de l’actuació d’un grup que va interpretar un fragment del musical Grease: els seus aplaudiments eren com una mena de playback, colpejava una mà amb l’altra, però de manera suau. Segurament no feia cap soroll amb les mans, només elgest d’aplaudir. Jo també ho faig moltes vegades, per evitar el cruiximent i el dolor dels braços i les mans. Em vaig decidir a fer-ho així quan una vegada vaig tenir una inflamació dels tendons després d’un concert on vaig aplaudir molt.

Com expliquen molts malalts afectats d’algun tipus de dolor crònic, jo també he passat per diversos metges. El darrer em va dir que pateixo la síndrome de fatiga crònica (SFC). Primer em van dir que potser era fibromiàlgia, però es veu que no tinc prou punts dolorosos perquè sigui fibromiàlgia, que té alguns símptomes que coincideixen amb els de la SFC. Un reumatòleg al qual no no penso tornar em va dir que havia de prendre el Sol perquè em faltava vitamina D i calci, i en preguntar-li jo si aquests dèficits de vitamina que ell deia que jo tenia explicaven el dolor que em causa el fred, em va dir que això és perquè hi ha persones que hi tenen una sensibilitat més acusada. Un altre metge que em va veure després em va dir que els meus nivells de calci i vitamina D eren pràcticament normals, i després de fer-me moltes preguntes va deduir que el que jo tinc és la SFC.

Perquè el problema amb la fibromiàlgia, la SFC i algunes altres malalties relacionades amb aquestes dues és que, ara per ara, no hi ha proves que serveixin, i el diagnòstic es fa per exclusió. Vaig haver d’anar també dos cops al psiquiatra perquè fes un informe per a l’altre metge: Van ser dues visites molt agradables en què vàrem parlar de moltes coses fins i tot de filosofia de la ciència, i em va dir que jo no necessitava per res dels seus serveis.

De tota manera, suposo que deu haver-hi molts graus d’afectació. He conegut persones afectades per alguna d’aquestes malalties que no poden fer gairebé res. Per això deia al principi que em sento afortunada. Si és veritat que tinc la SFC (de vegades encara ho dubto), puc dur una vida bastant normal malgrat les molèsties que pateixo. Moltes de les coses que va explicar Manuela de Madre a mi també em passen, però en un grau molt petit. De vegades m’entra el que jo anomeno un “atac de cansament”, i un esforç com ara anar a comprar al mercat (el tinc davant de casa) em deixa abaltida i arrossego el carret com si arrossegués un tràiler; o estic molt cansada ja des del matí. I tinc dies que per sortir de casa he de fer un gran esforç o que no puc fer gairebé res de feina.

Malgrat algunes limitacions, estic molt millor que quan vaig anar al darrer metge, l’agost passat. El tractament que segueixo em va força bé. Però pensar que he d’estar prenent sempre analgèsics, antiinflamatoris i el fàrmac protector d’estómac no em fa gens de gràcia. Tanmateix, no em queixo. Tant de bo tots els mals que m’hagi de dur la vida siguin com aquest.

dijous, 7 de desembre de 2006

Exdictador?

Cada vegada que els mitjans parlen de Pinochet, solen referir-s'hi com a "l'exdictador Pinochet". Amb aquest "ex" al davant, es pot tenir la impressió que "dictador" sigui un càrrec polític. Això era així a l'antiguitat, però avui dia qui és dictador ho és a més ser d'alguna altra cosa: president, primer ministre, rei, cap d'una oficina, propietari d'una empresa, o fins i tot dins la pròpia llar és pot ser dictador.

Tinc el dubte si és pot dir d'algú que és "exdictador", quan ja no "exerceix" la seva dictadura, especialment quan --com és el cas de Pinochet-- mai no ha mostrat cap signe de penediment per la seva actuació com a dictador.

Potser només sigui una apreciació meva, però sentir parlar de "l'exdictador Pinochet" em causa la mateixa estranyesa que m'hauria produït sentir parlar de "l'exviolador de l'Eixample" o de "l'exassassí de Pedralbes", quan els mitjans parlaven d'aquests doss personatges.

dijous, 23 de novembre de 2006

Una habitació amb vista

Dilluns passat vaig ser a El Escorial per assistir a una reunió sobre revistas científiques. Vaig arribar-hi diumenge a la nit i amb la foscor no podia apreciar el paisatge. Vaig veure el monestir, quan el minibús en què em van dur des de Barajas va vorejar-lo per dirigir-se a l'Euroforum Felipe II, on es feia la trobada, un edifici que serveix també d'allotjament.

L'endemà em vaig despertar a trenc d'alba i des del llit ja vaig poder entrellucar la sortida del sol i un panorama grandiós. Vaig seure amb la finestra oberta (amb el jaquetó gruixut al damunt, feia força fred) per veure l'espectacle de la sortida del Sol i com anava canviant la vista que tenia al davant només per l'efecte de la llum. M'hi vaig estar gairebé tres quarts d'hora. Tenia al davant, més avall, el monestir, després es veia un llac o embassament i al fons de tot s'endevinava Madrid, amb la silueta erecta d'alguns dels edificis més alts.


Des del llit

Com que podia conservar les coses a l'habitació fins al moment de marxar, quan acabés la trobada, vaig pujar diferents cops per veure aquella vista. Al llarg del dia el paisatge canviava amb l'efecte de la llum.

Vaig estar tot el dia a l'Euroforum, amb reunions des del matí fins a l'hora de marxar, prop de les set del vespre. No vaig tenir temps per sortir a passejar pel poble, però només la vista que tenia des de la finestra de l'habitació valia la pena.

dimarts, 3 d’octubre de 2006

Els "sentiments" de l'aigua i de l'arròs

Diumenge passat, 1 d'octubre, se'm va acudir de veure el programa "Cuarto Milenio" que emet Tele 4. No acostumo a veure'l perquè és un programa pseudocientífic que em fa sortir de pollaguera per les ximpleries que s'hi diuen en una atmosfera pretesament científica. Però el títol d'un dels temes (La memoria del agua) em va fer caure en el parany. Em pensava que parlarien del suposat fenomen de la memòria de l'aigua, que el 1988 va ser de gran actualitat perquè el francès Jacques Benveniste va publicar un article a Nature que aparentmente provava que l'aigua recordava les molècules que havia contingut. Amb aquest article, l'homeopatia veia una possibilitat per a la seva acceptació entre en la comunitat científica. Però després es va saber que allò havia estat un frau o un error.

El "Cuarto Milenio" de diumenge passat no tenia, però, res a veure amb la memòria de l'aigua per recordar molècules que havia contingut en dissolució. Explicava unes "propietats" de l'aigua molt diferents: de l'efecte de la música sobre els cristalls de gel, que --segons els "investigadors" que hi han treballat-- adopten formes diferents segons el tipus de música que se'ls fa "escoltar".

També van descriure un "experiment" que "demostrava" la sensibilitat de l'arròs bullit al tractament que rebia. Bullien arròs i després el repartien en dos pots diferents. A un, hi posaven una etiqueta on havien escrit "AMOR" i l'altre, una altra etiqueta on deia "ODIO". El presentador explicava que després, durant uns dies, calia dedicar pensaments oposats a cada pot. Al pot de l'amor, se li enviaven pensaments positius i al de l'odi pensaments negatius. L'arròs del pot de l'odi s'anava tornant negre, mentre que l'altre es mantenia blanc o en alguns grogós. I tot això gràcies a que un arròs era en el pot de l'amor i l'altre en el de l'odi!

L'experiment de l'arròs es va veure també en una filmació on qui ho feia era qui s'ha inventat aquesta manera d'enganyar la gent crèdula. És un japonés i els pots que preparar porten el rètol en japonès. Això em fa pensar que l'arròs bullit, a més de ser sensible als pensaments positius i negatius,... sap idiomes!

Aquest japonès, Masaru Emoto, que es fa dir "doctor", va estudiar relacions internacionals al Japó i després va estudiar a la "Open International University for Alternative Medicine", que està a Calcuta i fa cursos per correspondència.

Emoto s'ha muntat un negoci fabulós aprofitant-se de la ignorància de la gent. Entre els productes que ven, hi ha diversos tipus d'aigua. Una, que ve anunciada com a Indigo water, és una aigua "geomètricament" perfecta, que conté el "Missatge" (en aquest cas, les cometes i majúscula no són meves, sinó d'Emoto) que el vostre cos està esperant rebre. Una ampolla de vuit unces (si no m'equivoco, en el sistema americà, una unça equival a 28,35 grams), que es pot mesclar amb un galó (aprox. 4,5 litres), només costa 35 dòlars. Per evitar problemes legals, Emoto fa constar que l'aigua que ven no ha estat avaluada per la "Food and Drug Administration" i que la finalitat d'aquesta aigua no és diagnosticar, tratar ni prevenir capa malaltia.

Aquest japonès-americà tan murri també ven llibres que tenen títols com ara Aigua hexagonal. La solució final, Els missatges de l'aigua, Els missatges ocults de l'aigua, o La vida secreta de l'aigua.

Per llogar-hi cadires!

divendres, 29 de setembre de 2006

Salvador

He vist Salvador, la pel·lícula basada en la història de Salvador Puig Antich, el jove anarquista condemnat a mort durant l'última època del franquisme. (En realitat, el film es diu Salvador Puig Antich, perquè no pot haver-hi dues pel·lícules amb el mateix títol; però els cognoms els posen escrits petitets.)

Sabia que passaria una mala estona, però al mateix temps volia veure-la. Per a les persones que vàrem viure el franquisme, els records poden ser dolorosos, però tot allò va passar i convé que no s'oblidi i, sobre tot, convé que se n'assabentin les generacions més joves que no han patit directament una dictadura.

No havia vist mai el "garrote"; potser algun dibuix, però no al natural o en una filmació. Que horrible!

Una de les escenes és una manifestació d'estudiants, davant l'edifici de la Universitat. Es veuen parcialment uns cartells publicitaris. Vaig llegir el que posava en un d'ells i vaig pensar si seria un eslògan publicitari de l'època, però al mateix temps molt adient amb el que estava passant. Però en sortir del cinema ja se m'havia oblidat què hi deia!

Fa una estona he estat mirant un DVD sobre la pel·lícula, que regalava fa algunes setmanes un diari. Hi ha un tràiler, un documental sobre com es va fer la pel·lícula (és la part més llarga) i la cançó I si canto trist, que Lluís Llach va compondre en ocasió de la mort de Puig Antich.

En aquest DVD surt com filmaven l'escena de la manifestació i he vist el cartell publicitari: "Quiero recordar este momento", hi diu. Crec que moltes de les persones que vàrem viure escenes com aquella, amb els grisos descarregant la seva mala bava a cops de porra, mai no podrem oblidar-les

El fons que es veu quan surten els crèdits del final em van agradar molt. És davant la porta del cementiri en un dia de pluja. La policia fa fora la gent que intentava anar a l'enterrament de Puig Antich, i moltes de les roses vermelles que duien acaben destrossades per terra. La càmera enfoca un terra plujós escampat de pètals de roses. Preciós.

(Amb les entrades haurien de donar un paquet de kleenex.)

divendres, 15 de setembre de 2006

Il "Festival dei Saperi" i la ciència

Fa uns dies vaig ser a Pavia, on va celebrar-se el 1r "Festival dei Saperi". Una ciutat d'uns 71.000 habitants ha organitzat un festival cultural amb 90 activitats programades del 6 al 10 de setembre. I en aquest festival, la ciència ocupava un lloc destacat.

Les conferències i col·loquis amb poetes i altres artistes, filòsofs, cientifics, jutges s'alternaven amb concerts de musica classsica o dels corrents mes moderns, sessions de vídeo clips, espectacles pel carrer per a grans i petits, exposicions d'art i de ciència, mercats de productes artesans, la portada d'un laboratori universitari al Broletto, un antic palau al centre de la ciutat, visites i recorreguts culturals, etc.

Una de les joies del Festival és una exposició dedicada a Camillo Golgi ("Golgi architetto del cervello") en el centenari del premi Nobel que el 1906 aquest professor i investigador de la Universitat de Pavia va compartir amb Santiago Ramón y Cajal. L'exposició consta d'una part històrica i una altra d'interactiva (sobre els sentits i les percepcions principalment). A mi em va interessar especialment la part històrica, que situa Golgi en el context del su moment i mostra la ciència que es feia aleshores, no sols a la Universitat de Pavia, on ell traballava, sinó també en altres llocs.

Per altra banda, el curador de l'exposició (Paolo Mazzarello, historiador de la ciència) no ha caigut en el xovinisme i, sense treure valor al treball de Golgi --que sens dubte el tenia i no només per l'invent de la tinció que va permetre estudiar el sistema nerviós--, n'ha presentat una imatge que a molts italians pot no agradar, però que concorda amb la realitat.

La piazza della Vittoria --el cor de la ciutat-- era alguns vespres plena a vessar de gent que hi anava a escoltar, no concerts de rock, sinó persones que parlaven de l'origen i evolució de l'univers, de matemàtiques o de la prova del DNA com a eina de la medicina forense. A la foto es veu una part de la plaça, amb el pùblic que seguia la conferència de l'astrònoma Margherita Hack.

I a la mateixa plaça, al Broletto, un bonic palau que antigament havia estat lloc d'assemblees del poble i d'administració de justícia, el grup de recerca de la Universitat de Pavia que dirigeix el Prof. Carlo Alberto Redi hi va traslladar el seu laboratori perquè la gent pogués veure d'aprop el seu treball; veure com es fa la transferència nuclear i que és això de les cèl·lules mare de què tant es parla i que malauradament a Itàlia té la recerca molt limitada per les lleis restrictives que venen de l'època Berlusconi.

Aquest cop va ser Pavia, però fa uns anys vaig ser a Spoleto, que té un festival cultural d'una gran tradició i on des de fa algun temps també hi té cabuda la ciència.

De tornada, m'he tornat a fer una pregunta que m'he fet moltes vegades els darrers anys: quan veurem la ciència en el Grec, el Festival d'Estiu de Barcelona?

I recordava aquella frase que es va fer famosa fa unes dècades: "I have a dream". De vegades, però, els somnis esdevenen realitat.

dimarts, 5 de setembre de 2006

Buscant informació

No sé si jo estic perdent facultats --probablement-- o els webs d'entitats oficials són com trencaclosques. O poser coincideixin les dues coses.

He d'escriure una carta a un conseller de la Generalitat de Catalunya i no en sé el nom ni l'adreça del Departament corresponent. (M'interessa tan poc la política els darrers temps, que no sé com es diu aquest conseller ni molts d'altres). He intentat buscar la informació per Internet, però he perdut molt de temps i no ho he pogut esbrinar.

Primer he anat al web de la Generalitat i d'allà al web del Departament que m'interessava. He intentat endevinar on podria trobar l'adreça física per enviar-hi una carta i també el nom de les persones que ocupen càrrecs destacats en el Departament.

Em decideixo per una pestanya que diu "Departament" i m'ha dut a una pàgina on només hi ha una llista per fer una tria d'enllaços. És una pàgina innecessària perquè tots aquells enllaços eren visibles des de la pestanya de la pàgina anterior. A més, cap d'aquells enllaços em serveix. Torno enrere, a la pàgina principal del Departament.

Miro tots els enllaços que hi ha a la primera plana, però cap d'ells em sembla útil per trobar la informació que cerco i que sembla tan fàcil. Tot i amb això, en provo alguns, sense èxit. Acabo desistint. Hauré de trucar al 012.

I alfinal em pregunto:

Tan difícil és fer una primera plana de presentació on hi hagi l'adreça postal, telèfons, etc. i un enllaç (millor si també fos a la primera plana) que porti a una pagina amb els noms dels principals càrrecs?

Per què sembla tan difícil fer un web on el principal factor a tenir en compte sigui la "usabilitat" i la facilitat a l'hora de trobar informació?

O potser sóc jo que no sé on he de buscar?

dissabte, 2 de setembre de 2006

Anuncis fets per homes i per a homes

El desodorant Axe ja fa anys que fa servir una publicitat basada en el sexe: les dones que se senten atretes pel mascle que fa servir Axe en la seva higiene personal. En l'anunci que s'està passant aquest estiu per TV, la noia dirigeix la mirada als genitals (ell està d'esquena i qui mira l'anunci no els veu) i se'n sent atreta immediatament.

Jo no sé si sóc diferent de les altres dones, però mai no he trobat atractiu un home despullat. O si l'he trobat atractiu, ha estat "malgrat" els penjolls. En canvi, em fa l'efecte que els homes creuen que tenir aquell apèndix els fa superiors i que les dones s'han de sentir inferiors perquè no el tenen. Suposo que per això prolifera tant el correu escombraria que anuncia productes per allargar el penis. I suposo que, com que els receptors del missatge de l'anunci són els homes, per això es fa servir aquesta idea.

Sigui com sigui, em sembla que el paper de la dona en aquest anunci és penós. Els publicistes "feminitzen" un tret del caràcter masculí, com és el de l'atracció a través de la visió d'uns genitals potser extraordinaris (m'ho imagino, perquè en l'anunci no els veiem).

O potser sóc jo només qui ho veu d'aquesta manera?

dimarts, 22 d’agost de 2006

Henry Moore a Caixaforum

L'exposició de Henry Moore que hi ha aquest estiu de 2006 a Caixaforum és excel·lent i mereix una visita detinguda. Hi ha reunides moltes obres de l'artista fetes en diferents èpoques de la seva vida (70 escultures i 77 dibuixos). Això permet fer un recorregut pel seu desenvolupament artístic.

Sabia que hi havia dibuixos exposats, i em pensava que serien esbossos per a les seves obres escultòriques. N'hi ha que va fer-los amb aquesta finalitat. Fins i tot es veu el pas des d'un dibuix figuratiu fins a la forma que va representa en l'escultura. Però n'hi ha d'altres que eren un objectiu més de la seva vena artística. Entre aquests, els dibuixos de guerra són impressionants.

Moore, que vivia en el camp, durant la segona guerra mundial va estar-se a Londres. Quan els alemanys van començar a enviar bombes a Anglaterra, Moore va passar moltes nits al metro, les estacions del qual van servir de refugis per a la població. Després va explicar que les escenes vscudes en aquell ambient o la visió de les cases destruïdes pels bombardeigs l'emocionaven i no podia evitar dibuixar-ho. Però no gosava fer-ho "in situ" per no semblar que era indiferent a la situació de guerra que es vivia. Ho dibuixava després, a casa, de memòria. Sense trobar-hi una semblança directa, la sèrie de dibuixos de guerra em va fer pensar en els dibuixos de Goya sobre la guerra de la Independencia.

En l'obra de Moore no es pot destriar la forma del material. I és una llàstima que estigui prohibit tocar les seves obres. Aquelles formes polides i arrodonides fetes amb marbre travertí, bronze, fusta de noguera, d'om... són fetes per a ser tocades. Això és el que vaig pensar mentre mirava les escultures i els meus ulls s'hi clavaven al damunt com si uns tentacles visuals intentessin copsar el tacte d'aquelles superfícies. Després vaig veure el vídeo de presentació i em sembla que s'hi comentava també això del paper del tacte en aquella obra.

Aquestes exposicions són una gran aportació de Caixaforum a la cultura universal.

Kit de poesia

Fa un parell de dies em vaig autoregalar un kit de poesia.

Vaig anar a Caixaforum i, en sortir, vaig entrar a donar un cop d'ull a la botiga. Hi vaig veure el kit de poesia al qual anava al darrere des de feia anys. Escric "de poesia", perquè és el que posa a la capsa, però serveix per a escriure qualsevol cosa. El vaig triar en anglès (hi era en anglès i en castellà).

Està format per paraules i conjunts de paraules com aquestes figuretes magnètiques que s'enganxen a la nevera i pots combinar-les per escriure-hi una frase. Pots agafar-les a l'atzar o anar mirant. Ahir vaig començar, i amb unes quantes paraules que vaig trobar en el conjunt vaig fer les meves primeres frases poètiques (?), que vaig enganxar en un arxivador metàl.lic
que tinc en el despatx. Com que l'arxivador és fosc i les paraules són negres sobre rectangles blancs, hi destaquen més que no pas a la porta de la nevera.

Les meves primeres frases (la línia marca la separació entre cada peça treta de
la capsa):

dreams / happen / in a million directions

the moon/ whispers to me

my imagination / flies / without fear

Avui n'he fet una altra:

I / write / the sound of blue guitars / with invisible ink

divendres, 23 de juny de 2006

Cracòvia

La setmana passada vaig ser quatre dies a Cracòvia, l'antiga capital de Polònia, per assistur a un congrés. Com que el congrés es feia en el centre de la ciutat i el meu hotel era per la mateixa zona, he pogut veure bastant bé la ciutat vella, tot i haver-hi anat per feina.

El cor de la ciutat és l'antiga plaça del mercat, Rynek Glowny, molt gran (un quadrat d'uns 200 m de costat) on tothom que vagi a Cracòvia hi fa cap més d'una vegada. Al centre hi ha l'antiga llotja on es venien teles; amb el temps va esdevenir un mercat cobert i després hi van afegir un pis. A la planta inferior continua havent-hi un mercat, però ara és d'artesania, on els turistes compren figuretes i jocs d'escacs de fusta, collarets i altres peces de bijuteria d'ambre, bruses brodades, pells d'animals (fins i tot d'os, en vaig veure), sabatilles i sandàlies, etc. A la planta superior hi han instal·lat un museu.

A més del mercat, a la plaça hi ha també una torre de rellotge, una estàtua a un personatge que ara no recordo qui era, un esglesiola que estan restaurant i a un costat, la gran església de Santa Maria, amb dues torres asimètriques a la façana. Cada hora exacta, se senten uns tocs de trompeta en aquella torre, però no és so enregistrat, és un home (suposo que no sempre el mateix) que obre diverses finestres de la torre i es posa a tocar. La melodia queda tallada sobtadament i diuen que això és per recordar un atac dels tàrtars a la ciutat, que un tàrtar va pujar a la torre i va degollar el trompeter.






A l'esquerra, torre del rellotge i mercat de Rynek Glowny, la gran plaça de Cracòvia. Abaix, l'església de Santa Maria, a la mateixa plaça. El trompeter toca cada hora des de les finestres superior
s de la torre de l'església.



Al voltant de la plaça hi ha tot de terrasses de bars i restaurants amb moltes flors. En algunes cantonades hi ha paradetes on venen "pretzels", aquesta mena de pa en forma de llaç, que té un gust una mica dolç i està recobert de llavoretes. (En alguns llocs dels EUA són molt populars; els hi van dur els europeus.)

La majoria de cases que envolten la plaça són dels segles XIV i XV, moltes d'elles reconstruïdes o restaurades els segles XVIII i XIX. Això fa que s'hi barregin molts estils. El mateix passa amb les esglésies, on el gòtic i el barroc o fins i tot l'art-nouveau poden ser-hi presents, com en l'església de Sant Francesc, que té uns vitralls molt bonics de voltants del 1900.

En els patis interiors de moltes cases hi ha instal.lades terrasses de bars i restaurants de tota mena. Algunes són molt tranquil·les; un lloc per passar una bona estona menjant, prenent alguna beguda o xerrant en bona companyia.

En una guia vaig llegir que la plaça del mercat és tan gran que, encara que hi hagi molta gent, mai no fa la sensació d'estar plena. Doncs això no va ser així dijous de la setmana passada, dia de Corpus. Davant l'església van muntar un altar i van fer-hi una missa solemne seguida per molts milers de persones. Abans havien fet una processó des de la catedral, que es troba en el Wawel, un turó fortificat que hi ha a l'extrem sud de la ciutat i des d'on es té una vista magnífica de Cràcòvia i voltants i del riu Vístula.







Pujada al Wawel. A l'esquerra, la catedral.













Em va recordar les processons que antigament es feien a Barcelona pel Corpus, amb entitats que desfilaven amb les seves senyeres i pendons, i nenes i nens vestits de primera comunió. Però en a la processó de Cracòvia es veia molta més devoció. (Vaig pensar quina desil·lusió tindria aquella gent si sabessin que la festa del Corpus arrenca d'un suposat miracle d'una hòstia sagnant, que en realitat és el creixement d'uns bacteris que produeixen un pigment de color vermell molt viu. Però això seria una altra història.) A la plaça hi havia milers i milers de persones seguint la missa. Jo m'hi vaig quedar una estona perquè hi havia un cor amb solista que era una delícia escoltar-los.

Al voltant de la ciutat vella hi havia hagut una muralla de la qual només en queden alguns fragments. Ara la zona de la muralla és un parc al voltant de la ciutat vella. Per recorre'l sense presses, cal ben bé unes dues hores. Jo el vaig recórrer a trossos i en diversos dies. Hi ha molts arbres majestuosos, que aquí segurament estarien el catàleg d'arbres monumentals. Al matí, abans que el Sol estigués molt alt, i al capvespre, se sentia multitud de cants d'ocells. Malauradament només vaig saber reconèixer el so del les merles i el parrupeig dels coloms.

I per molts carrers del centre, no hi ha cotxes moderns, però se sent el clap-clap dels cavalls que tiren dels cotxes que passegen turistes. Més agradable que la remor dels motors d'explosió i menys contaminant.

La recepció inaugural del congrés va fer-se al "Collegius Maius", l'edifici més antic que s'ha conservat de la universitat, que és la segona més antiga de Centre-Europa (la de Praga és una mica mes antiga). Ha estat un edifici de la universitat des del 1400, però era anterior, era un palau d'una família. És un pati amb un claustre gòtic, però molt particular, fet principalment amb maons, no amb pedra d'una peça com acostumen a ser a les nostres terres els edificis d'aquella època. En aquesta universitat va estudiar Copèrnic i han reconstruït alguns instruments que ell va usar per als seus estudis d'astronomia.

Hi ha molts museus interessants, però, pels horaris del congrés, no vaig poder veure'n gaires. Vaig anar a un (Museu Czartoryski) que conté una col·lecció d'obres molt variades que havia reunit una dama de la noblesa i la seva família. Vaig anar-hi especialment per veure-hi un quadre de Leonardo da Vinci, que havia vist en llibres d'història de l'art: "La dama de l'ermini". És molt bonic, em va agradar més que la Gioconda, però no sabria dir per què. Potser perquè no hi ha un fons que em distregui en mirar el retrat i la mirada es concentra més en la imatge de la dona retratada (i ves a saber si el fet que la Gioconda tingui un fons no és un valor afegit). I aquells dits prims i llargs, la seva pal·lidesa, la llum que arriba per la dreta del quadre, la gradació llum-ombra a la cara, coll i escot... Això d'agradar o no un quadre crec que, apart dels valors que pugui tenir la pintura, és molt subjectiu.

Només per veure el quadre de Leonardo ja val la pena la visita al museu, però té moltes altres coses interessants, fins i tot algunes pintures gòtiques catalanes i una verge tallada en fusta que indica com a possible procedència (amb interrogants) Catalunya o Navarra. I escultures romanes, ceràmica grega, etrusca, romana, frescos romans, figuretes egípcies, alguns sarcòfags egipcis amb les seves mòmies corresponents, etc.

Vaig visitar també el museu de la farmàcia; una meravella! A més, la dona que el cuida va ser molt amable perquè era el dia de Corpus i tenien tancat. Jo anava amb una miga i intentàvem entrar i ella va sortir a dir-nos que era tancat, però devia veure la nostra cara de decensís i es va compadir. No parlava cap llengua estrangera i per senyes ens va dir que passéssim però que féssim la visita ràpidament. Ens va acompanyar per tots els pisos (és un edifici de quatre plantes), obrint i tancant les sales i encenent i apagant els llums.

Això és només un tast del que vaig veure aquells dies, que també és molt poc en relació al que Cracòvia ofereix als visitants.

dissabte, 22 d’abril de 2006

Desenvolupament INsostenible

Ahir vaig assistir a la primera jornada de la trobada NOW d'enguany. NOW, que se celebra al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCB), es defineix com "una plataforma de treball per reflexionar sobre el present". Els dos temes en què se centra la trobada d'enguany són "el factor Eco" i "la Ciberesfera".

Ahir, la part que tracta d'ecologia va tenir l'estructura d'un cafè científic i el conferenciant (Paul Toyne) va parlar del paper de la societat civil en la crisi ecològica. Més que fer una conferència, Toyne va exposar alguns fets i va convidar els assistents que participessin activament en el col·loqui.

Algunes coses que es van comentar en el col·loqui em van fer pensar en el meu recent viatge a Líbia. Per una banda, vaig comprovar que el reciclatge dóna feina a moltes persones. Per les carreteres, prop dels nuclis habitats, són abundants les botigues on venen productes que procedeixen clarament del reciclatge, especialment de cotxes i altres vehicles. Estan molt ben organitzats i qui necessita una peça ja deu saber a quina botiga ha d'anar, perquè solen ser botigues monotemàtiques. Hi ha botigues on només venen portes de cotxe; en d'altres, només neumàtics; o només llantes o només parabrises... I es nota que no són materials o peces noves.

Per altra banda, em va sorprendre la disbauxa en la despesa energètica i fins i tot d'aigua. L'autocar en què es va desplaçar el grup amb qui jo viatjava tenia sempre el motor engegat. Em fa l'efecte que el xofer només parava el motor quan ell baixava del vehicle. Tot i la suavitat de la temperatura, sovint engegava l'aire condicionat. I també el deixava engegat, amb les portes obertes, durant moltes parades en què la gent sortia de l'autocar. En alguns hotels tenien també en funcionament l'aire condicionat malgrat que les temperatures fossin suaus i que en algun llit encara hi hagués manta.

I amb l'aigua, no tenien cap mirament. En alguns hotels vaig deixar les tovalloles en els penjadors alts, a costat de la banyera. Com si res; cada dia les canviaven. I per tot el país es pot comprar sense dificultat aigua envasada. (Quants milions d'envasos i de bosses de plàstic no hi deu haver pel desert...) Tanmateix, la riquesa d'aigua de què gaudeix el país avui dia té caducitat perquè no prové de recursos aquàtics renovables: l'extreuen del subsol, de la mateixa manera que n'extreuen petroli. És aigua fòssil, atrapada a molta profunditat en bosses a l'interior de les roques. Els càlculs més pessimistes diuen que el país té aigua per a uns 65 anys. Els més optimistes diuen que n'hi haurà per a uns 300 anys.

O sigui, que els dos principals recursos que estan contribuint al desenvolupament del país no són renovables. Què passarà quan s'esgotin?

divendres, 21 d’abril de 2006

Les teranyines del meu bloc

Si aquest bloc ocupés un espai en el món real, seria ple de teranyines. L'he tingut abandonat durant molts mesos, gairebé un any. M'ha passat com quan era nena i després jove i em decidia a començar un diari. Una vegada vaig tenir fins i tot una llibreta d'aquelles que a la coberta--de tapes dures-- deia "Mi diario". Hi escrivia durant uns dies i després a poc a poc els escrits s'anaven espaiant. Fins que ho deixava córrer. Ara encara porto de tant en tant una mena de diari, coincidint amb algun viatge. Però el faig amb la idea de deixar un registre del viatge per recordar-lo després. Hi ha qui recorda els seus viatges pels vídeos enregistrats o per les fotografies. A mí, les fotografies m'ajuden a refrescar la memòria, però m'hi ajuda molt més rellegir els meus escrits.

Des del 14 de maig de 2005, data del meu darrer escrit en el bloc, han passat moltes coses a la meva vida. Algunes experiències m'han fet madurar (no em refereixo a maduresa física; en aquest aspecte, més aviat m'he pansit) i m'han fet sentir el pas inexorable del temps o el deterior físic. D'altres han estat motiu d'alegria. D'altres m'han aportat nous coneixements.

Hi ha un esdeveniment que marca el 2005 en la meva vida: la mort del meu pare. Especialment l'experiència d'haver estat al seu costat les últimes hores de la seva vida, de tenir la seva mà entre les meves i sentir la fredor que anunciava l'arribada de la mort. El sentiment contradictori de pensar, per una banda, que ja havia deixat de patir i, per una altra, que aquell nen entremeliat que seguia sent als 92 anys ja no faria cap més entremeliadura.

En el 2006 de moment hi ha dos fets destacables per a mi: haver passat a presidir l'Associació Catalana de Comunicació Científica i haver vist per segona vegada a la meva vida un eclipsi total de Sol.

Voldria fer-me el propòsit d'escriure més sovint en aquest bloc, ni que fos un cop per setmana, però em conec i sé que una regularitat és gairebé impossible; seria una persona diferent si ho aconseguís. Però, i si provés de ser una persona diferent?