Quan una cultura fa de la informació el seu enemic

Nadia El-Awady a Barcelona (2014)

(Siguiendo la sugerencia de una amiga no catalana, a continuación de la versión catalana he añadido la traducción al castellano de les reflexiones de Nadia sobre el atentado terrorista a Charli Hebdo.)

Avui, l'autora d'aquesta entrada no sóc jo. Hi poso les reflexions que Nadia El-Awady, periodista egípcia que actualment viu al Regne Unit, s'ha fet en conèixer l'atac terrorista a la revista Charlie Hebdo. Nadia m'ha donat permís per traduir i reproduir el seu text, que publico aquí en català. Qui prefereixi veure'n la versió original, en anglès, pot visitar l'entrada del blog de Nadia "When a culture makes information the enemy".

Quan vaig començar la meva carrera com a periodista, treballant com a editora científica en un mitjà de comunicació en línia que lamentablement ja no existeix, el meu somni hauria estat fer-me corresponsal de guerra. Volia anar a les zones on hi havia guerra per cobrir la veritat sobre el conflicte. La meva visió ingènua era que tot el que em calia era tenir prou habilitat per quedar fora de la línia de foc. I sempre he pensat que sóc força hàbil. La gent que fa la guerra --pensava jo erròniament-- no tenen en el seu punt de mira les persones que comuniquen la veritat sobre el conflicte en el qual ells estan involucrats. A ells els interessa que se sàpiga la veritat del que passa. O això pensava jo ingènuament.

Va ser enmig de la revolució d'Egipte de 2011que vaig experimentar de primera mà els atacs a periodistes i en vaig ser objecte. La meva experiència personal per sort va ser limitada: un brètol va es va abalançar sobre mi i em va trencar la càmera de vídeo amb que filmava la famosa "batalla dels Camells", quan homes muntats dalt de camells van atacar la plaça Tahrir.

Però des d'aleshores m'he tornat molt conscient que en la meva regió els periodistes són constantment en el punt de mira de la gent d'aquella regió. Periodistes que cobreixen les insurreccions israelianes a Gaza són assassinats o empresonats per israelians. Periodistes que cobreixen la situació a Egipte són assassinats o empresonats per l'Estat per fer la seva feina. Periodistes que cobreixen la situació a l'Iraq i Síria són segrestats i després decapitats brutalment per militants de l'Estat Islàmic.

I avui, 12 persones que treballaven a la revista satírica francesa Charlie Hebdo han estat assassinades per uns homes armats i encaputxats que aparent ment deien "Déu és gran".

Disparar a periodistes no és, evidentment, una cosa que només fan persones d'origen àrab o islàmic. No obstant això, per a mi, com a àrab musulmana, és increïblement esfereïdor que això passi en gran mesura en la meva regió i en la meva religió.

No puc evitar adonar-me que gran part d'això prové d'una cultura d'enemistat cap al coneixement i la informació. No podria dir quantes vegades he sentit gent de la meva cultura advertint en contra de la lectura de llibres que no haguessin estat escrits per autors "de confiança". O la por constant que veig en molts dels meus compatriotes de qualsevol "altre". Els cristians d'Egipte han estat vilipendiats i ara fins i tot són empresonats per la seva manca de fe. En el meu país, els musulmans xiïtes són atacats i em sembla que el nostre Ministeri de l'Interior té una divisió especial dedicada a controlar tots els seus moviments. Hi ha una por constant que "l'altre" pugui enverinar el pensament d'una població indefensa que després sigui atreta a abandonar la seva religió, la vertadera.

De què tenen por "ells" exactament? Quines són les veritats que no volen que se sàpiguen? A quina mena de religió feble i llefiscosa pertanyen que no poden tolerar cap altra opinió o veritat a part de les seves? Quins són aquests valors que exigeixen que tot allò que ells consideren sagrat ha de ser tractat com a sagrat per tothom, mentre que allò que és sagrat per a un "altre", com ara la llibertat d'expressió o fins i tot la vida humana, pot ser atacat ferotgement i bàrbarament?

En la meva regió, i entre el meu poble, s'ha anat desenvolupant una cultura d'enemistat cap al coneixement i la informació. La religió es fa servir una i altra vegada --ja sigui per l'Estat o pels extremistes-- com a escut de protecció del poble contra el coneixement i la informació. Es consideren a si mateixos com les úniques fonts creïbles de coneixement i d'informació. Es consideren a si mateixos els únics a qui està permès propagar desinformació. Ells són els únics que tenen dret a insultar, difamar i profanar allò que altres consideren sagrat.

Les arrels de la maldat i l'extremisme són moltes; innombrables fins i tot. Però hi ha una cosa que nosaltres, com a àrabs i musulmans hem de fer i és mirar seriosament i de manera franca la nostra enemistat cap al coneixement i la informació. Per una banda, afirmem que la nostra religió encoratja l'un i l'altra. Tanmateix, la nostra realitat és que vivim amb la por de saber qualsevol cosa que no siguin les veritats amb que ens alimenten l'estat i les persones grans.

La crueltat sense sentit que hem vist avui a París, la barbàrie que hem vist moltes vegades a l'Iraq i a Síria, i els periodistes que es podreixen a les presons d'Egipte són símptomes d'una cultura profundament arrelada a les nostres societats. Em temo que hauran de passar generacions fins que s'hi vegi un canvi real.

En castellano:

Cuando empecé mi carrera como periodista, trabajando como editora científica en un medio de comunicación en línea que lamentablemente ya no existe, mi sueño habría sido llegar a ser corresponsal de guerra. Quería ir a las zonas donde había guerra para cubrir la verdad sobre el conflicto. Mi visión ingenua era que todo lo que necesitaba era tener suficiente habilidad para quedar fuera de la línea de fuego. Y siempre he pensado que soy bastante hábil. La gente que hace la guerra --pensava yo erróneamente-- no tienen en su punto de mira a las personas que comunican la verdad sobre el conflicto en el que ellos están involucrados. A ellos les interesa que se sepa la verdad de lo que ocurre. O eso pensaba yo ingenuamente.

Fue en medio de la revolución de Egipto de 2011 cuando experimenté de primera mano los ataques a periodistas y fui objeto de uno de ellos. Mi experiencia personal por suerte fue limitada: un canalla se abalanzó sobre mí y me rompió la cámara de vídeo con la que filmaba la famosa "batalla de los Camellos", cuando hombres montados en camellos atacaron la plaza Tahrir.

Pero desde entonces me he vuelto muy consciente de que en mi región los periodistas están constantemente en el punto de mira de la gente de aquella región. Periodistas que cubren las insurrecciones israelíes en Gaza son asesinados o encarcelados por israelíes. Periodistas que cubren la situación en Egipto son asesinados o encarcelados por el Estado por hacer su trabajo. Periodistas que cubren la situación en Irak y Siria son secuestrados y luego decapitados brutalmente por militantes del Estado Islámico.

Y hoy, 12 personas que trabajaban en la revista satírica francesa Charlie Hebdo han sido asesinadas por unos hombres armados y encapuchados que aparentemente decían "Dios es grande".

Disparar a periodistas no es, evidentemente, algo que sólo hacen personas de origen árabe o islámico. Sin embargo, para mí, como árabe musulmana, es increíblemente aterrador que esto ocurra en gran medida en mi región y en mi religión.

No puedo evitar darme cuenta de que gran parte de esto proviene de una cultura de enemistad hacia el conocimiento y la información. No podría decir cuántas veces he oído gente de mi cultura advirtiendo en contra de la lectura de libros que no hubieran sido escritos por autores "de confianza". O el miedo constante a cualquier "otro"que veo en muchos de mis compatriotas. Los cristianos de Egipto han sido vilipendiados y ahora incluso son encarcelados por su falta de fe. En mi país, los musulmanes chiítas son atacados y me parece que nuestro Ministerio del Interior tiene una división especial dedicada a controlar todos sus movimientos. Hay un miedo constante de que "el otro" pueda envenenar el pensamiento de una población indefensa que luego sea atraída a abandonar su religión, la verdadera. 

¿De qué tienen miedo "ellos" exactamente? ¿Cuáles son las verdades que no quieren que se sepan? ¿A qué clase de religión débil y viscosa pertenecen que no pueden tolerar ninguna otra opinión o verdad a parte de las suyas? ¿Cuáles son esos valores que exigen que todo lo que ellos consideran sagrado debe ser tratado como sagrado por todos, mientras que lo sagrado para un "otro", como la libertad de expresión o incluso la vida humana, puede ser atacado feroz y bárbaramente?

En mi región, y entre mi pueblo, se ha ido desarrollando una cultura de enemistad hacia el conocimiento y la información. La religión se utiliza una y otra vez --ya sea por parte del Estado o por los extremistas-- como escudo de protección del pueblo contra el conocimiento y la información. Se consideran a sí mismos las únicas fuentes creíbles de conocimiento y de información. Se consideran a sí mismos los únicos a quienes está permitido propagar desinformación. Ellos son los únicos que tienen derecho a insultar, difamar y profanar lo que otros consideran sagrado.

Las raíces de la maldad y el extremismo son muchas; innumerables incluso. Pero hay algo que nosotros, como árabes y musulmanes tenemos que hacer y es mirar seriamente y de manera franca nuestra enemistad hacia el conocimiento y la información. Por un lado, afirmamos que nuestra religión alienta el uno y la otra. Sin embargo, nuestra realidad es que vivimos con el miedo de saber cualquier cosa que no sean las verdades con que nos alimentan el estado y las personas mayores.

La crueldad sin sentido que hemos visto hoy en París, la barbarie que hemos visto muchas veces en Irak y Siria, y los periodistas que se pudren en las cárceles de Egipto son síntomas de una cultura profundamente arraigada en nuestras sociedades. Me temo que tendrán que pasar generaciones hasta que se vea un cambio real. 

Potser us interessarà:
- Altres entrades d'aquest blog sobre Nadia El-Awadi.
- Inner workings of my mind, blog personal de Nadia El-Awady

El viatge de Nadia

Nadia El-Awady (març 2014)

Si avui, dimarts, o demà veieu per la N-2 en direcció a França una dona amb bicicleta bastant carregada (porta fins i tot tenda per dormir) i pedalejant amb força, saludeu-la amb la mà. Podria ser Nadia El-Awady i segur que agrairà la vostra salutació i potser fins i tot la fareu emocionar.

Alguna vegada he escrit en aquest blog sobre Nàdia, la periodista científica egípcia que, del 25 gener a l'11 de febrer de 2011 va ser testimoni dels fets de la plaça Tahrir (jo vaig seguir els esdeveniments d'aquells dies a través del seu twitter) i fins i tot els va patir, quan un home li va destrossar la càmera fotogràfica. Aquell home va impedir que Nadia pogués difondre imatges del que veia, però ella va saber relatar-ho molt bé amb paraules. Ho ha escrit i ho va explicar a l'Institut d'Estudis Catalans el mes de març d'enguany

Nadia és una musulmana feminista --sembla un oxímoron, però és cert-- i per això de vegades entra en conflicte amb els costums del seu poble i de la seva religió. Com gran part del poble egipci, està decebuda del que ha passat en el seu país, on aquella primavera àrab que s'albirava quan va produir-se la revolució del 2011 no ha produït els fruits esperats, sinó que ha estat un canvi perquè tot continués com estava, com deia Tancredi al seu oncle, el príncep Salina, en El Guepard. És cert que Egipte sembla haver retornat al punt on es trobava abans, però la vida de Nadia ha canviat molt des de 2011. Actualment està casada amb un escocès i reparteix el seu temps entre Egipte --on viuen els seus quatre fills-- i el Regne Unit. I el seu look és molt diferent del que tenia el 2011:

Nadia amb els indignats de pl. Catalunya (maig 2011)

Crec que Nadia va néixer abans de temps; per les seves idees i pels seus fets, és una avançada del que poden arribar a ser les dones del món àrab en un futur no llunyà. Li agrada el món de l'aventura i tan aviat la podeu trobar pujant al Kilimanjaro o al Montblanc, com fent submarinisme al mar Roig, participant en una cursa de llarga distància en el Regne Unit o anant en bicicleta de Lisboa a París, que és el que està fent aquests dies. Va arribar a Lisboa fa dues setmanes, va muntar la seva bicicleta (la duia empaquetada), va agafar el GPS i va començar el seu viatge en solitari cap a París tot travessant la pell de brau i l'hexàgon.

Si fa tres anys vaig anar seguint Nadia a la plaça Tahrir a través de Twitter, ara segueixo el seu viatge a través de Facebook i del seu blog. Amb la seva bici ha pujat i baixat muntanyes, ha anat per camins enfangats, carreteres secundàries i principals i també per autovies. Ha dormit en càmpings, en albergs i en hotels; ha parlat amb gent de molts llocs, cadascú en la seva llengua i entenent-se sovint per signes. Ha vist dies de sol i dies de pluja; ha patit fortes ventades (la més forta ems embla que era el cierzo; era la vall de l'Ebre), calor i fred. En el seu viatge ha fet nit a Evora, Badajoz, Mérida, Cáceres, Talavera de la Reina, Toledo, Guadalajara, Sigüenza, Saragossa, Lleida i Vilanova i la Geltrú, on va arribar ahir, diumenge 28. Avui passarà de llarg per Barcelona i m'ha dit que farà nit en un poble del Maresme; veig que ha decidit fer una etapa curta, potser per gaudir del mar.

Així descriu en el seu blog l'etapa que va dur-la de Lleida a Vilanova i la Geltrú (si voleu veure l'original sencer, en anglès, cliqueu aquí):

Avui ha estat un dia preciós. El temps era perfecte. Era un dia brillant i assolellat amb una brisa fresca. M'he anat posant i traient el jersei perquè em costava decidir si tenia fred o calor. Les carreteres eren molt millors que els dies anteriors. [...] El paisatge durant la major part del camí ha estat increïble. He passat per una vall amb camps als dos costats i, a mesura que jo avançava, hi havia conills que saltaven cap als arbustos. Conills, conills, conills.., quin bé de déu de conills! He fet set quilòmetres de pujada. Cap amunt, cap amunt, cap amunt i revolts, revolts, revolts. he gaudit molt de l'esforç, em sentia com si estigués aconseguint alguna cosa i al mateix temps gaudia de la vista de la vall. Mentre mirava tot allò al meu voltat, pedalejant amb força en aquella pujada, pensant que la vida pot ser molt gran de vegades, un cotxe vermell que baixava per l'altre costat de la carretera m'ha fet un toc breu de clàxon. En aixecar la vista he vist que el conduïa una dona. Ha tret el braç per la finestra i l'ha aixecat per saludar-me, tot estrenyent el puny com indicant-me que jo tenia força. Això m'ha fet plorar. No ha estat la primera vegada que algun conductor de cotxe o de camió m'ha indicat que reconeixia el meu esforç. Em va costar una mica adonar-me'n. [...]

 I en apropar-se a la mar:

He vist la Mediterrània moltes vegades, però mai tan bella com avui. Tot d'una he pensat en allò que acabava de fer i he tornat a plorar. Aquest viatge vaig plantejar-me'l més com un repte mental que no pas físic. Estic plena de dimonis: dimonis que em fan dubtar de mi mateixa, dimonis que em causen angoixa, dimonis que em causen por, dimonis que em provoquen manca de confiança en mi mateixa... la llista continua. Cada matí mantinc un diàleg amb els meus dimonis i els he de convèncer perquè em donin una altra oportunitat. Mai no és fàcil. Però avui he arribat a la #%^uda* Mediterrània, baby! Ho hem fet jo i els meus dimonis, junts, pel nostre compte.

[*Nota: en l'original, Nadia escriu "#%^ing Mediterraniaa". Suposo que la paraula amb els signes significa 'fucking', però no li agrada escriure paraulotes per no ofendre ningú.]

No sé quants dies trigarà Nadia a arribar a la seva meta, París, on es trobarà amb el seu marit. Però ha fet ja més de la meitat del camí i, un cop passi els Pirineus, no crec que trobi tantes dificultats com n'ha trobades en travessar la península Ibèrica. Ahir vaig dir-li que veia aquesta excursió seva com una mena de camí de Sant Jaume. Com ella, molta gent que fa el camino, no s'ho plantegen com un repte físic, sinó més aviat mental, uns dies d'introspecció per trobar-se a si mateixos. Per això, tot i saber que avui passarà per Barcelona i que farà nit en un poble del Maresme, no li he dit de veure'ns. La ciutat és molt gran i no sé per on li indicarà el seu GPS de travessar-la, però si ho sabés, m'agradaria situar-me a la vorera, com la gent que s'atura a veure passar els ciclistes d'un cursa i, quan passés la Nàdia, la saludaria aixecant la mà i estrenyent i movent el puny com a reconeixement del seu esforç.

Podeu seguir el seu viatge en el seu blog Inners Workings of My Mind. L'etapa d'ahir, aquí.

Periodisme i democràcia en el món àrab

Nadia El-Awady i Mohammed Yahia

El Congrés de la World Federation of Science Journalists ha dedicat una sessió a "Periodisme i democràcia en el món àrab", que s'ha centrat principalment en les revoltes contra règims totalitaris que han tingut lloc en diversos països àrabs la primera meitat d'enguany; un fenomen que es coneix com la primavera àrab, S'hi ha parlat de la manera en què aquestes revoltes han afectat el periodisme, especialment el periodisme científic. Hi han intervingut periodistes de Tunísia, Egipte, Sudan i Qatar, que han explicat la situació del seus respectius països o com han viscut els canvis d'aquesta primavera àrab. M'han agradat especialment els relats de Rafik Ouerchefani (Tunísia) i de Nadia El-Awady i Mohammed Yahia, d'Egipte. Algú ha dit que aquestes revoltes han de veure's amb esperança, però que cal estar atents que en alguns casos no sigui  més passar d'un règim totalitari a un altre.

Rafik Ouerchefani és un jove cientific que combina els seu màster en bioinformàtica amb el periodisme científic. Ha explicat com va viure la revolta de Tunísia, que sabien que era difícil triomfar però que sentien que l'havien de fer. Ha explicat que no pot descriure en paraules la sensació que va experimentar en saber que el seu país per fi era lliure. Els últims temps no ha escrit gaire sobre ciència; era molt més important el que estava passant en el seu país i diu que va escriure un dels articles més importants de la seva vida, que han llegit més de 100.000 persones.


Nadia El-Awady, de la qual he escrit algunes vegades en aquest bloc, ha explicat que la revolta egípcia va començar amb una convocatòria a FaceBook d'una manifestació que es faria el 25 de gener. Però no era la primera vegada que es convocava una manifestació i ella no creia que tingués molt d'èxit. Hi va anar pensant que serien només uns quants milers i es va sorprendre en veure tanta gent caminant pels carrers camí de la plaça Tahrir i demanant justícia i llibertat. Aleshores va sentir la necessitat de comunicar al món el que estava passant i ho va fer sobretot amb dues eines que usa habitualment: Twitter i Facebook. Primer ho feia més com a periodista, però va arribar un moment en què va pensar que tot allò que passava a Tahrir també l'afectava a ella i es va convertir en una revolucionària més. Va viure la reacció violenta de la policia i dels seguidors de Mubarak. Van fer servir gasos lacrimògens per dispersar la gent;  a ella li van trencar la càmera de fotos (recordo el seus tweets en què explicava que duria la màscara de submarinisme i que un home li havia destrossat la càmera). Creu que potser s'ha donat massa importància al paper de les xarxes socials. Durant uns dies no en van tenir accés i la revolució va continuar perquè va ser una revolució del poble.

Mohammed Yahia és el representant de la revista científica Nature a l'Orient Mitjà i el 25 de gener es trobava a Londres. Recorda que hauria volgut ser allà quan tot va començar. És d'una generació que no havia conegut cap altre règim que el de Mubarak i que somiava poder-se'n alliberar algun dia. Va tornar a El Cairo tant aviat com va poder i se'n va anar a la plaça Tahrir. Però havia de treballar i hi havia dies que hi anava com a periodista perquè també tenia clar el paper que el periodisme podia tenir en la revolució, especialment a través de les xarxes socials, perquè tot el món volia saber què estava passant en aquella plaça i es podia informar en directe. Uns anys abans això no hauria estat possible. Hi havia vegades que no podia viure els fets com a periodista perquè se sentia part de la revolució i es posava en primera línia. Sortia de casa sense saber si hi tornaria, però calia fer-ho. Amb aquesta revolta, el poble s'ha adonat que tenen veu i que poden usar-la i ser crítics. Això ja és un gran canvi.

Quant al periodisme científic, MOhammed diu que a Tahrir es podien trobar molts motius per a escriure articles que tinguessin alguna relació amb la ciència: el paper d'estudiants i de professors universitaris en la revolta, metges curant la gent ferida, l'intent de robar els tresors del Museu Egipci, i tractar de la disponibilitat d'aliments per al poble, dels problemes en l'educació de la població, etc. Ha parlat també de la manca de cultura de llibertat de premsa entre els periodistes. Els països occidentals saben què és perquè han lluitat durant molts anys per la llibertat i en alguns encara ho fan. Ara ha arribat el moment que, a Egipte i altres països àrabs, els periodistes duguin a terme el paper que els correspon.

Durant el col·loqui, Nadia va dir que voldria que, amb la revolució, canviessin moltes maneres de pensar, però que ho veu difícil. Fins i tot persones que aquelles setmanes de la plaça Tahrir van sortir al carrer, ara s'enfronten les unes amb les altres perquè no s'accepten els diferents punts de vista. Malauradament la visió més aviat pessimista de Nadia sembla que es compleix. En arribar a l'hotel vaig connectar l'ordinador per veure què passava pel món i la primera notícia que em va aparèixer a la pantalla parlava de nous enfrontaments a la plaça Tahrir d'El Caire, amb bastants ferits.

Potser us interessarà:
- Nadia El-Awady i Twitter (26.01.2011) Les primeres piulades de Nadia a la plaça Tahrir
- NadiaE torna a piular (02.02.2011) Després d'uns dies en què el govern egipci va intentar --inútilment-- que el poble expliqués a l'exterior què estava passant, amb la recuperació de la connexió a Internet van tornar les piulades de Nadia. (No recordo quants seguidors tenia a Twitter al principi de la revolta, però ara són més de 27.000)
- Amb Nadia a la plaça de Catalunya (20.05.2011), Aprofitant l'estada de Nadia a Barcelona, vam anar a la plaça Catalunya perquè veiés l'acampada que s'hi feia.

Nadia s'ha tret l'hijab (uns dies, només)

La Nadia ho explica en el seu bloc. Durant el seu recent viatge a Europa, va voler experimentar què sentiria sense el vel que normalment cobreix el seu cap. Mentre era a Barcelona, un dia va decidir sortir al carrer amb el cap descobert i amb una samarreta de màniga curta. I es va sorprendre de la seva invisibilitat.

Tradueixo l'entrada del bloc de la Nadia en què explica el seu secret. No li agrada ser hipòcrita i fer una cosa davant de la gent i una altra a la seva esquena. Per això, ha decidit explicar la seva experiència:

Tinc un secret. No és un petit secret obscè. Aquests no us el penso dir. És un secret normal que haurà durat poc, com veureu. I us el diré, perquè odio sentir-me hipòcrita. Odio fer una cosa davant de la gent i una altra al seu darrere. Ja n'he tingut prou, d'això. Així que vaig a parlar-vos d'aquest secret per alleugerir una mica la meva càrrega.

Vaig fer la prova la setmana passada. Em vaig treure l'hijab, el mocador amb què moltes dones musulmanes ens cobrim els cabells.

He estat cobrint-me el cap durant 25 anys, des que vaig deixar la intimitat de casa quan en tenia 17. Això és molt de temps en una vida humana.

Em vaig treure l'hijab durant un recent viatge a Europa. Volia saber què sentiria. Volia saber si la percepció que la gent té de mi canviaria i si canviaria la meva percepció de mi mateixa.

Hi havia estat pensat des de feia anys --per si no us n'havíeu adonat llegint el meu bloc. Per què l'Islam considera l'hijab obligatori per a les dones? És realment obligatori o és només una cosa que un grup d'homes va decidir que era més adequat per a les dones del seu temps per protegir-les? Allò que era vàlid fa 1400 anys continua essent vàlid avui dia? I si és així, per què? Realment necessita una dona cobrir-se de cap a peus per evitar ser assetjada o ser vista com un objecte sexual?

Al llarg de deu anys he viatjat per tot el món i he observat les dones, com vestien i com reaccionaven els homes. La conclusió a la qual he arribat sempre era que, per tot el món, les dones es vestien com volien i en una gran majoria no eren tractades inadequadament a causa de la manera com vestien sinó més aviat perquè hi havia gent que reaccionava a la manera de vestir a partir de les seves pròpies conviccions. Em vaig adonar que, independentment de la manera de vestir, sempre hi ha homes que tracten les dones de manera inadequada. Hi ha homes que assetjaran dones que a penes van vestides i homes que assetjaran dones que van cobertes de capa a peus. Hi ha gent --homes i dones-- que es mostrarà indignada amb les dones que va a penes vestides i altra gent --homes i dones-- que es mostrarà indignada amb les dones que van cobertes de cap a peus.

Ara intento obrir la meva ment i el meu cor. Intento esbrinar el que sento que està bé i el que sento que està malament, no a partir del que em van ensenyar a creure, sinó a partir d'allò que jo realment crec. Per fer-ho, he tractat de començar de zero per veure on acabaré. Realment, no és fàcil. Hi ha capes i capes de condicionament i de memorització i d'aprendre des de la infància que cal escarbar fins a trobar la innocència original per començar. No he trobat encara aquella innocència original. Però estic treballant per trobar-la. Podria acabar just on era fa un parell d'anys abans de començar a fer-me preguntes. Però vull acabar allà o en un altre lloc completament per la meva pròpia voluntat i no perquè he estat condicionada per a això.

Vaig decidir obrir la meva ment a la qüestió de l'hijab perquè hi ha moltes preguntes sobre l'hijab que ronden pel meu cap des de fa molt de temps.

 Així que un matí, mentre era a Barcelona vaig decidir sortir de l'a meva habitació de l'hotel sense el mocador al cap i amb una samarreta de màniga curta.

 Vaig anar a la sala de l'esmorzar i immediatament vaig adonar-me que era invisible. Estava acostumada que la gent notés la meva presència --encara que fos només lleugerament-- com a dona amb el mocador islàmic al cap que es troba a Europa. Era més evident a l'hora d'esmorzar en els hotels: una dona amb mocador islàmica al cap, movent-se pel restaurant completament sola. No és tan normal com es pot imaginar. Per primera vegada durant els meus anys de viatges ningú no es fixava en mi. I IMMEDIATAMENT vaig trobar-ho a faltar, ho confesso.

 Llavors vaig provar de caminar pels carrers de Barcelona i vaig fer algunes compres. No res. Jo era només una persona enmig de milers per aquells carrers i en aquelles botigues. havia estat sempre una persona entre milers. Havia estat sempre invisible com ho era ara?

 Atès que això era només un experiment, vaig decidir anar a les reunions de feina vestida com hi vaig normalment, amb l'hijab. Així és com la gent esperava veure'm. Com que no havia pres la decisió de treure'm l'hijab de manera permanent, no hi havia cap raó per confondre'ls.

Això va durar uns dies. anava a les reunions de feina amb l'hijab i me'l treia quan sortia pel meu compte. Estic segura que el recepcionista de l'hotel devia pensar: "Decideix-te d'una vegada, dona!"

 Sóc de nou al Cairo, amb el cap cobert per l'hijab. No em penedeixo de l'experiment. I actualment no m'abelleix treure'm l'hijab de manera permanent. Tinc raons per no fer-ho. No crec que si em tragués l'hijab a Egipte la reacció de la gent --la gent que conec-- fos positiva, en favor meu o no els importés.  Hi hauria una escàndol i no hi estic preparada. També hi ha una part de mi que encara creu que l'hijab pot ser obligatori. Potser Déu vol realment que em cobreixi de cap a peus. Encara ho he de resoldre.

 Mentrestant, m'alegro pensant que tinc opcions. És emocionant pensar que puc seguir experimentant quan em vingui de gust en la intimitat de la meva pròpia Europa i potser fins i tot entre amics en qui pugui confiar. I és reconfortant pensar que puc fer servir el meu hijab quan cregui que és més apropiat --per a mi o per a la gent que m'envolta.

Així que aquí ho teniu. he descobert el meu secret no tan secret. No he dit tot això per aconseguir un esperat copet a l'esquena per part dels qui, entre vosaltres, són en contra de l'hijab. I no us he explicat tot això per aconseguir un esperat "com t'has atrevit" per part dels qui en són a favor. Espero que hi haurà reaccions d'aquests dos tipus. I no en faré cas.

Podeu veure'n el text original en el bloc de Nadia El-Awady: I've Gone and Done It Now: What It's Like Without the Muslim Headscarf. En un dia i mig ja ha generat 237 comentaris!

Foto: Nadia El-Awady al Col·legi de Periodistes de Catalunya, el 20.05.2011, durant la seva recent estada a Barcelona (M. Piqueras)

Reflexions d'una musulmana feminista

Amb el permís de l'autora, he traduït una entrada del bloc de la periodista egípcia Nadia El-Awady en què tracta del conflicte del hijab o mocador islàmic.

Societats dominades per un mocador: És l'hora del canvi

Les dones musulmanes a Europa i els Estats Units que opten per dur un vel al cap o aquelles que fins i tot es cobreixen la cara es troben sotmeses a una forta pressió social gairebé cada dia. Pel carrer, algunes persones les miren com si fossin fenòmens de la natura. N'hi ha moltes que tenen problemes per aconseguir feina o a l'hora de llogar un pis, I a França, ara les dones que es cobreixen la cara amb un vel estan cometent una acció il·legal. Malgrat això, algunes dones mantenen el cap en alt i perseveren en la seva actitud. A d'altres, els resulta difícil fer front a aquesta situació i, sotmeses a una forta pressió social, decideixen treure's l'hijab o el vel que els cobreix la cara per ajustar-se a les normes socials. N'hi ha que creuen que, de tota manera, l'hijab no és per a elles i que aquesta situació és una oportunitat tan bona com qualsevol altra per treure-se'l.

Nadia, a l'acampada BCN (Foto: M. Piqueras, 20.05.2011)

La lluita de la dona musulmana amb vel a Europa ha arribat al cor i a la ment de la comunitat musulmana arreu del món, incloent-me a mi. I la lluita de la dona musulmana és la de tota la comunitat, que afirma que una dona ha de tenir dret a triar. I expliquem que les dones musulmanes no es cobreixen el cap o la cara com una opressió. En molts casos, dur-lo és qüestió d'elecció.

Una dona --cridem-- te el dret a triar.

Però, creiem això realment els musulmans?, o utilitzem aquest argument quan ens convé?

De debò tenen el dret a triar les dones dels països musulmans o les que viuen en comunitats islàmiques per tots els Estats Units i Europa? Té realment llibertat d'acció una dona si l'impacte que pot tenir a la societat la seva elecció és tal que pot arribar a devastar l'essència mateixa de la seva existència?

En els últims anys, a Egipte, un nombre creixent de dones ha decidit de treure's el mocador amb què es cobreixen el cap. Tot i que són un nombre encara petit, i no pot considerar-se un fenomen generalitzat, és un nombre suficient perquè gairebé tothom, en el país, conegui alguna dona que se l'ha tret. Les seves raons per treure's l'hijab són tan variades com ho són les raons per les quals van començar a dur-lo. La majoria de les dones que conec que se l'han tret viuen en cercles de  famílies i amistats semi-liberals. Això fa que l'elecció sigui relativament més fàcil per a elles. Cadascuna, però, ha hagut d'enfrontar-se al judici sever d'alguns membres de la família o d'algunes amistats pel fet d'haver decidit treure's l'hijab.

Aquestes dones són analitzades immediatament a la cara i a la seva esquena. Les raons originals per les quals duien l'hijab estaven equivocades. La seva fe trontolla. S'han mogut en cercles d'amistats que han contaminat la seva ànima. La seva comprensió de la fe islàmica és insuficient. Han obert massa portes al diable i aquest n'és el resultat. La llista podria continuar. Com també els consells de qui creu tenir la veritat. Pregarem per tu, estimada germana. Recorda't de dir les teves cinc pregàries cada dia; això et salvarà. Ves amb compte perquè has començat a avançar pel camí relliscós que duu a l'infern. Pregarem a Déu perquè et protegeixi i et guïi.

La dona és interrogada una i altra vegada sobre les seves raons per treure's l'hijab. Es veu obligada a llargues discussions sobre l'obligatorietat de l'hijab a l'Islam. I ha d'escoltar llargues explicacions sobre el fet que acceptar l'Islam com una religió significa acceptar-ne també la doctrina. No li és permès estar en desacord. No li és permès tenir la seva pròpia opinió o fer-ne la seva pròpia interpretació. Ni tan sols li és permesa la incertesa, no saber realment si l'hijab és o no obligatori, o decidir que no fa per a ella i que ella creu en la comprensió divina.

La dona ha d'estar convençuda. Se li ha de fer veure la llum. És necessari salvar-la.

De sobte, el drer a triar s'ha anat a l'infern, juntament amb aquesta dona que ha decidit treure's l'hijab.

Les dones a què m'he referit més amunt, les que viuen en famílies semi-liberals i que les seves amistats també ho són, de semiliberals, són les afortunades.

Les dones que provenen de cercles més conservadors només tenen una possibilitat. Només el fet de parlar de dubtes en veu baixa és molt vigilat i mantingut en secret. Fins i tot a les ments d'aquestes dones se'n dóna la culpa al diable. Si una dona en aquesta situació volgués considerar treure's l'hijab, l'única possibilita que tindria seria fer-ho allà on no la coneguin. Hauria de recórrer a dur una doble vida. Si no està casada, una dona que visqués en una família musulmana conservadora i es tragués l'hijab podria ser repudiada per la seva família. Una dona casada amb un musulmà conservador s'exposaria al divorci si ell no estigués a favor de la decisió presa per ella. Una dona divorciada --ja vista negativament per moltes persones en la societat egípcia-- que consideri treure'ls l'hijab serà vista com una dona lleugera. Una dona que es tregui l'hijab podria destruir la reputació dels seus fills. I és molt possible que no se li permetés criar els seus fills, si la seva família i el seu marit decideixen que la seva decisió és un signe d'heretgia.

Un tros de roba, un senzill tros de roba sobre el cap o la cara, ha arribat a tenir massa poder en la societat, tant si la dona decideix dur-lo com si decideix rebutjar-lo.

Tothom intenta salvar la dona musulmana; la societat occidental ha de salvar-la de l'Islam, i la societat islàmica ha de salvar-la de la influència occidental.

Ningú --NINGÚ-- no suposa que la dona musulmana pot decidir per ella mateixa allò que és millor per a ella.

Val la pena llegir també els comentaris (en anglès) generats per aquest escrit.

Altres entrades d'aquest bloc en què tracto de Nadia El-Awady:
- Nadia El-Awady i Twitter (26.01.2011) Les primeres piulades de Nadia a la plaça Tahrir
- NadiaE torna a piular (02.02.2011) Després d'uns dies en què el govern egipci va intentar --inútilment-- que el poble expliqués a l'exterior què estava passant, amb la recuperació de la connexió a Internet van tornar les piulades de Nadia. (No recordo quants seguidors tenia a Twitter al principi de la revolta, però ara són més de 26.000)
- Amb Nadia a la plaça de Catalunya (20.05.2011), Aprofitant l'estada de Nadia a Barcelona, vam anar a la plaça Catalunya perquè veiés l'acampada que s'hi feia.

Relacionat amb la dona islàmica:
- Burka (04.06.2010) Reflexions sobre la conveniència de prohibir --o no-- el burka.

Més sobre l'acampada

Algunes reflexions que m'he anat fent al llarg del dia, en veure com es desenvolupa la protesta popular i en llegir el que diu molta gent a través de twitter i facebook:
- Per més il·lusions que es faci la gent acampada, això no és com la plaça Tahrir. La situació que va dur els egipcis a Tahrir i la d'aquí no són comparables. Aquí hi ha la possibilitat de votar per canviar les coses; allà no podien fer-ho. Les dones van participar activament a Tahrir (Nadia El-Awady va anar informant dels esdeveniments i té més 28.000 seguidors a twitter des d'aleshores), però ara per ara no els ha servit de gran cosa.
- Hi ha qui ho compara al maig del 68. A hores d'ara no podem saber el ressò que acabarà tenint, potser sigui l'inic d'un canvi social, però també podria ser que no fos més que un foc d'encenalls. Al cap i a la fi, amb la perspectiva del temps, no sé si el maig del 68, en què vam posar tantes esperances el jovent d'aquella època, va servir per a gaire cosa. Amb els anys, els seus líders, tan revolucionaris i d'esquerra s'han anat aburgessant i han fet seves moltes de les coses que aleshores van combatre.
- No sé quants milers de persones ha mobilitzat aquesta moguda, però posaria la mà al foc que no són tants com els que van manifestar-se a Barcelona el juliol de 2010. M'hauria agradat que una #acampadabcn i una #catalanrevolution (per a qui no segueix twitter: aquestes són dues de les etiquetes amb què s'estan enviant missatges relacionats amb l'acampada de Barcelona) haguessin sorgit aleshores.
- Per a mi és prioritari resoldre el greuge que el Govern central infligeix a Catalunya. Potser sense el dèficit fiscal no s'haurien produït alguns dels greus problemes que han abocat a aquesta situació.
- No m'agrada un canvi de la llei electoral que vulgui una circumscripció única per a tot l'Estat (he llegit que és una de les propostes de canvi).
- Crec que mai, el dia de reflexió d'unes eleccions, havia reflexionat tant com avui. En realitat em sembla que és la primera vegada que he reflexionat sobre política el dia abans d'anar a votar.
- A més de reflexionar, també he rigut molt llegint els tuits que ha reenviat Quim Monzó .
- No m'agrada que li diguin "Democracia REAL", sembla que sigui monàrquica. Si jo fos guionista de "Polònia", faria que la família reial es presentés a la Porta del Sol per donar les gracies a la gent acampada pel seu suport a la monarquia.
- Una cosa m'agrada especialment d'aquesta moguda: que hagi sacsejat el jovent i l'hagi despertat d'una mena d'hibernació o passotisme que durava anys. D'aquests nois i noies que avui són a les places de nostre territori han de sortir els dirigents del futur. És possible que els seus ideals canviïn, però espero que conservin la il·lusió que tenen aquests dies en què pensen que un altre futur és possible.

I ara, prou de reflexió i a dormir, que diumenge vull anar a votar aviat.

Les dones i les xarxes socials

Fa poc, Laura Chaparro, jove periodista científica que actualment treballa per al Servicio de Información y Noticias Científicas (SINC) de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología (FECYT) em va enviar un qüestionari per a un reportatge que estava preparant sobre l'ús que fan les dones científiques de la Internet 2.0, especialment de les xarxes socials. He de dir que jo, com a "científica", no sé si sóc un bon exemple. Si més no, per a qui identifiqui ser científic o científica amb una persona que fa recerca o que es dedica a ensenyar ciència. És cert que faig recerca, però, no en un laboratori. Primer la feia en biblioteques, però ara ja ni això. Amb Internet, no em cal moure'm de casa per consultar aquest immens pool d'informació que és la xarxa global.

Avui la Laura ha publicat el seu reportatge  "¿Tendría twitter Marie Curie?", en el qual integra la informació que ha recopilat. I em fa gràcia la manera tan subtil que té de dir que una dona ja no és jove ("con décadas de experiencia a sus espaldas"; aquesta sóc jo).  Potser per pertànyer a una generació que ja compta amb molta gent jubilada, he estat bastant reticent a entrar en les xarxes socials. En el seu moment, quan tothom deia meravelles de Second Life, no em va interessar gens. Si no dono abast a fer tot el que voldria en un món real, què en trauria d'endinsar-me en un de virtual? Després han vingut FaceBook Linkedin i altres xarxes socials per a les quals rebo de tant en tant invitacions de gent que hi participen. Espero que les persones que m'envien la seva invitació no es molestin, però de moment no penso apuntar-me a cap d'ellas.

Twitter, però, és diferent. Vaig trigar a entrar-hi. Primer vaig haver d'arribar a la conclusió que servia per a alguna cosa més que per dir coses com ara "l'autobús triga més que de costum", "quin gol de Messi!", o "avui m'he llepat els dits amb un suquet de peix". A mi, que quan em poso a escriure els dits sovint se m'escapen pel teclat i he de posar-me fre, això d'haver de limitar-me als 140 caràcters em va molt be per exercitar-me en la concisió. I com a tastaolletes que sóc, que m'agrada beure de moltes fonts, també em va molt bé rebre un munt de missatges que no ultrapassen aquella llargària. Aquests dies enrere, he aprofitat viatges de metro o autobús, per anar seguint les piulades que Nadia enviava desde la plaça Tahrir d'El Caire. O a casa, mentre treballava en una pantalla, de tant desviava la mirada cap a la pantalla veïna, on els missatges de Nadia anaven informant els seus milers de seguidor dels esdeveniments.

De vegades, però, m'agradaria posar un filtre a Twitter. I és quan el Barça juga. És com si, de sobte, la major part de piulades portessin totes l'etiqueta #barça. La gent va explicant escenes del partit, si fan un gol, si han fet porres... Com que no m'interessa gens el futbol, totes aquestes piulades per a mi són soroll. Però què hi farem! És el peatge que he de pagar per assabentar-me de coses molt més interessants i per poder piular jo també per Twitter.

Nadia El-Awady i Twitter

Dimarts vaig estar tot el dia enganxada a l'ordinador fent feina i no vaig veure les notícies de la TV ni vaig escoltar la ràdio. De tant en tant, per desconnectar entrava a twitter i així va ser com em vaig assabentar de la jornada de protesta a Egipte. Hi vaig veure les piulades de Nadia El-Awady, metge i periodista científica a qui segueixo, que anava explicant el que passava a El Caire.

Nadia és una dona que, en el seu perfil de twitter es defineix com a "mother, journalist, wanderer/traveler, diver, climber, and skeptic of everything I've learned to-date" (mare, periodista, caminant/viatgera, submarinista, escaladora i escèptica de tot el que he après fins ara). A les reunions i congressos en què hem coincidit, sempre l'he vista amb el típic vel que se sol identificar amb submissió tot i que ella, de submisa, no en té res. És una dona molt avançada que actualment presideix la Federació Mundial de Periodistes Científics (World Federation of Science Journalists, WFSJ) i està treballant en l'organització del proper congrés mundial de periodisme científic  (WCSJ2011), que es farà a El Cairo a finals de juny

Com escrivia ahir aquí, hi ha maneres d'esquivar la censura que el govern egipci ha volgut imposar a les persones que estaven informant de la situació al país a través de twitter, i Nadia, que va quedar en silenci per unes hores, torna a enviar les seves piulades. En una d'elles diu: "Doesnt egy govt know that social networkers r either geeks or ppl who know geeks and that we're bound to figure how to bypass blocks?" I en una altra afirma que el govern, en censurar Facebook i Twitter, ha demostrat que la revolta del 25 de gener ha estat una veritable revolució dels mitjans socials.

Ahir, Nadia va patir els efectes dels gasos lacrimògens que va llençar la policia contra les persones que es manifestaven. Avui hi ha anat preparada: amb el casc que es posa quan escala, per protegir el cap de possibles cops, i amb les ulleres de submarinista, per evitar l'efecte dels gasos, si la policia tornava a emprar-los per dissoldre les manifestacions.

Vaig treballant en una pantalla mentre a l'altra de tant en tant llegeixo les piulades de Nadia. Si voleu seguir-la: http://twitter.com/#!/NadiaE

(Foto: M. Piqueras, 06.07.2010)