dimarts, 20 de febrer del 2024

El present és un regal

En l'anunci de l'exposició d'una serie de quadres en què el motiu principal són escales, i que es va fer a Maó el mes de maig de 2023, l'artista (Paco Marcó) va escriure:
En una mirada innocent a la vida ens adonem que no és perfecta, de vegades es trenca, es fa trossos o es retorça. Però sempre que ens trobem amb un esdeveniment que ens treu de la nostra zona de confort, l'univers ens dona eines per poder seguir endavant. El present és un regal. Per això es diu així "PRESENT" i de vegades no ve empaquetat com a nosaltres ens agradaria.

Marcó diu que la seva eina per seguir endavant és una escala:
...un artefacte (fet amb art) que ens permet arribar a un nivell al qual normalment no podem arribar. L'escala representa aquesta oportunitat, aquesta finestra d'esperança no únicament material o física, sinó també emocional i espiritual. Cada vegada que la vida et presenta una escala, pot ser en qualsevol forma. Una escala pot ser una trucada telefònica del teu germà, un petó tendre al migdia o un préstec d'un amic. La qüestió és poder identificar aquestes escales i adonar-se que sempre podem pujar i seguir endavant.
"A colps ens fa la vida" diu una cançó de Raimon. I es ben bé així. Cops que poden ser ser suaus o bé fortes sacsejades. Un dels cops més forts que ens dona la vida és la mort d'una persona estimada. Aquests últims anys n'he patit uns quants, de cops d'aquest tipus, el més violent i cruel de tots, el 10 de gener de 2023, amb la mort del meu fill Aitor. Una sacsejada així trasbalsa la vida de qualsevol persona. Sabem que, quan venim a aquest món, ho fem ja amb el bitllet de tornada, però no imaginem que un fill o una filla hagin de fer l'últim viatge abans que nosaltres. Però, com deia Paco Marcó en la presentació de la seva exposició, "l'univers ens dona eines per poder seguir endavant". I les eines poden ser més d'una i molt diverses.

Hi ha a qui, després de la mort d'una persona estimada, veure'n fotografies o objectes que havien estat seus li fa mal. A mi, no. Les fotos de família, amb persones que ja no són entre nosaltres, em porten bons records d'altres temps i em donen força per tirar endavant. Fa anys que, en el meu despatx, damunt de l'ordinador, tinc penjats uns versos del poeta anglès William Wordsmith (1770-1850). Són els versos en què es va inspirar el títol de la pel·lícula Esplendor en la hierba:
Though nothing can bring back the hour
Of splendour in the grass, of glory in the flower,
We will grieve not, rather find
Strength in what remains behind.

Encara que res pot retornar-nos l'hora
de l'esplendor a l'herba, de la glòria en la flor,
no ens n'hem d'afligir, sinó trobar
força en allò que ha quedat enrere.

No hi ha res que pugui retornar-me el temps que vaig passar amb el meu fill, però intento que el seu record, i pensar que ell no voldria veure'm trista, em donin forces per tirar endavant. De vegades, miro les carpetes amb els dibuixos tan divertits que l'Aitor feia quan anava a escola (algun cop vaig dir-li que es podria haver dedicat a il·lustrar còmics), les fotografies de vacances, objectes i llibres que encara hi ha a l'habitació que havia estat la seva fins que va emancipar-se, la tassa per al te que em va dur de Galícia en les seves últimes vacances... Ho recordo amb nostàlgia, però al mateix temps són records agradables. Com quan miro la sèrie The Big Bang Theory, que vèiem junts, a casa seva, quan s'estava recuperant --en hospitalització domiciliària-- de la primera cirurgia i jo li feia companyia quan l'Eli --la seva companya de vida-- sortia per gestions o per anar a comprar; o els Simpson, que miràvem fa anys als migdies quan les seves germanes ja s'havien emancipat i ell era encara a casa. O quan tinc un problema a l'ordinador i ja no puc trucar-li per dir-li "em sembla que tinc un virus" i sentir que ell em respon "sí, el teu ordinador té un virus que és diu Mercè".







Pacó Marcó era amic de l'Aitor des de la seva adolescència. La vida els va dur per camins diferents, però l'amistat va continuar, a distància. No va poder venir al seu comiat i després va dedicar-li un quadre de la sèrie de les escales que va presentar en una petita exposició a Maó el mes de maig. L'Eli i jo vam anar-hi per la inauguració. El meu record d'aquells dies és alhora trist i agradable.



El 2023 hi ha hagut uns quants esdeveniments més a la meva vida que m'han tret de la meva "zona de confort", com deia en Paco. Però al llarg de l'any he anat trobant també les meves escales per seguir avançant. Una d'aquestes escales és un grup de dol de persones que han perdut un fill o una filla, que es troba dos cops al mes en un centre cívic de Barcelona i que coordina, de manera voluntària, Maria Dolors (Lola) Estivill. Al principi jo tenia els meus dubtes que em fos útil anar-hi; temia que potser en sortiria pitjor que a l'entrada. Però no ha estat així. Poder parlar amb persones que han passat per una experiència tan terrible com és la pèrdua d'un fill o una filla pot ser de gran ajut. Cada persona viu el dol de manera diferent. Algunes persones troben més o menys fàcilment les seves escales; a d'altres, encara que s'esforcin, els costa trobar-les; i n'hi ha que al principi no volen buscar-les, però a poc a poc i potser sense buscar-les, acaben trobant-les.

En l'anunci de l'exposició de Maó, Paco Marcó va incloure-hi un versos del seu avi, Lluís Marcó Dachs, farmacèutic, inventor i poeta, que va estar empresonat dos anys en un camp de concentració franquista després de la guerra (personatge molt interessant, però això ja seria una altra història). Els versos diuen:

Ni soledat no m'ha vençut ni rancors,
no m'he aturat a mirar-me cap ferida
que encara hi ha pedres de colors
a la platja de la meva vida.

Reconec que jo sí que m'he aturat de vegades a mirar-me les ferides. I quan això em passa, em fa ràbia, perquè contemplar les ferides impedeix sovint que veiem "les pedres de colors de la platja de la nostra vida". Rellegeixo un cop més els versos de Wordsmith per trobar força en allò que ha quedat enrere i penso que els quaranta-vuit anys que va viure el meu fill són un regal que la vida m'ha donat.