Les "Stolperteine" i Frau Anna Klein

Les Stolpersteine

Fins al 2019 no sabia què eren les Stolpersteine (tot i que a Catalunya les primeres es van col·locar el 2015, a Navàs; la foto de F. Peralta a Wikimedia Commns en mostra una). Me'n vaig assabentar en el curs "Arqueologia a l'inrevés" que Kathrin Golda-Pongratz, arquitecta urbanista alemanya establerta a Barcelona, va impartir al Born la tardor de 2019. En una de les sessions ens va parlar de les Stolpersteine, paraula alemanya que significa pedres/llambordes (Steine) de topada o per ensopegar (stolpern): són unes petites llambordes quadrades (10 ×10 cm) recobertes de llautó en la part superior, on porten inscrit el nom i algunes dades d'una persona a la qual estan dedicades. Son petits monuments ideats per l'artista berlinès Gunter Demnig per homenatjar víctimes del nazisme. La majoria estan dedicades a persones jueves, tot i que també n'hi ha que recorden persones gitanes, homosexuals, testimonis de Jehovà, comunistes, membres de la Resistència en diversos països, objectors de consciència, etc. També hi ha Stolpersteine dedicades a catalans i catalanes que, després de la Guerra Civil espanyola, van exiliar-se a França i van ser detinguts pels nazis o pel regim de Vichy i lliurats als nazis. N'hi ha que van morir en camps de concentració; d'altres van sobreviure, però no per això deixen de ser víctimes.

El projecte va començar a Alemanya i la primera Stolperstein es va col·locar a Berlín, al barri de Kreutzberg, el 1997. Es va instal·lar sense permís municipal, però més endavant es va legalitzar. El mateix Gunter Deming va ser qui va anomenar Stolpersteine aquests petits monuments. Anys després va declarar que no recorda exactament com se li va acudir, però que no té res a veure amb cap expressió antisemítica usada a l'Alemanya nazi, com se li ha atribuït de vegades. Podria ser pel doble sentit que el verb stolpern té en alemany, d'ensopegar físicament, però també mentalment. Ensopegues amb la pedra i la inscripció que hi duu et fa pensar en un episodi de la història que no s'hauria de tornar a repetir mai. Darrera de cada Stolperstein hi ha una història, la de la persona a qui està dedicada. De vegades es troben agrupades davant d'edificis d'on persones d'una mateixa família o del veïnat van ser deportades a camps d'extermini nazis; potser simultàniament, però també en moments diferents del domini nazi. En aquesta fotografia d'un grup col·locades en el districte de Mariahilf de Viena, les dues primeres no duen cap nom i hi diu: «D'aquí van ser deportats i assassinats». I a continuació més de vint-i-cinc Stolpersteine amb el nom de les persones i les seves dades personals (foto de Hans Weingartz, disponible a Wikimedia Commons).

En el web del projecte s'explica com Gunter Demnig va tenir la idea de fer aquests petits monuments individuals:

El 1991, Gunter Demnig va usar pintura blanca per marcar el camí que un miler de sintis i altres gitanos van ser forçats a emprendre quan van ser deportats cinquanta anys abans. Després que la pintura s'esvaís, per fer que l'obra fos permanent va fixar al terra unes plaques de llautó que va gravar prèviament. Quan les col·locava, una senyora gran va elogiar el seu projecte, però al mateix temps va expressar el seu dubte que en el seu barri hi haguessin viscut mai gitanos. Així, Gunter Demnig va adonar-se que molta gent ja no sabia qui havia viscut en el seu veïnat, que moltes històries havien desaparegut. Aleshores se li va acudir un projecte que, d'una banda, portés una commemoració als carrers i als pobles, viles i ciutats d'Alemanya i, al mateix temps, marqués els llocs on havien viscut persones víctimes del nazisme i on havien començat els crims contra elles. Les primeres Stolpersteine estaven pensades només per a una exposició. Després de ser ben rebudes per les famílies de les víctimes, Gunter Demnig va decidir ampliar el seu projecte i continuar fent Stolpersteine, que ara es troben a tot Europa.

Des de 1997, Demnig ha fet milers d'aquests llambordins i la majoria els ha col·locat ell mateix, no únicament a Alemanya, també per bastants països europeus. En vistes de l'èxit del projecte i de la demanda de llambordins que rebia, Demnig va crear una fundació per gestionar-lo. Fins al 2017, només hi havia Stolpersteine a Europa, però aquell any se'n va instal·lar la primera fora del nostre continent: a Buenos Aires, davant d'una escola, com a record de la mainada que va haver de marxar d'Europa a causa del nazisme. La demanda de Stolpersteine no s'ha aturat ni amb la pandèmia i hi ha una llarga llista d'espera. L'agost de 2021, en el web del projecte una nota indica que «malauradament, el programa de Gunter Demnig per als propers mesos ja està ple - no podem organitzar més cerimònies de col·locació de Stolpersteine abans de 2022».

En el curset del Born, Kathrin Golda-Pongratz ens va explicar que no tothom va estar d'acord amb aquest projecte. Hi ha ciutats i persones individuals que s'hi oposen perquè les llambordes del paviment són trepitjades i si, enmig d'elles hi ha una Stolperstein, s'hi trepitja també el nom de la persona a qui està dedicada. Munic és una de les ciutats que hi estan en contra i que el 2004 les va prohibir, tot i que després hi ha hagut un fort moviment ciutadà demanant a l'Ajuntament que revoqués aquella prohibició. En general, però, les associacions de víctimes del nazisme estan donant suport al projecte.

Frau Anna Klein

Quan, a començament de juliol d'enguany, vaig anar a veure la meva filla Elena a Munic, vaig dir-li que volia saber si finalment havien posat alguna Stolperstein a la ciutat. A través de Google en vaig trobar una llista de les de Munic. En la pantalla del mòbil no es veia massa bé, però hi vaig veure una adreça, Wilhelm Düll Strasse 15, on semblava que n'hi havia una i el nom de la persona a qui estava dedicada: Anna Klein. I estava relativament a prop de Nymphenbug i del Jardí Botànic, on pensàvem anar l'endemà. S'hi veia fins i tot la foto del llambordí amb la inscripció de record (Vegeu-ne la foto, de Christian Michelides disponible a Wikimedia Commons).

Wilhelm Düll Strasse, 15, Munic

L'endemà, doncs, en sortir del Jardí Botànic, vam fer cap al carrer Wilhelm Düll i ens vam aturar davant del número 15 per veure la Stolperstein, però no la trobàvem. La casa que correspon a aquell número té una mica de pati enjardinat al davant (no vaig pensar a fer-hi una foto, però en recupero la imatge gràcies a Google Earth; és la casa que té al davant dos cotxes negres) i vam pensar si no estaria posada en el pati, per esquivar la prohibició de la ciutat. Miràvem a través de la reixa quan, de la casa va sortir un senyor gran, potser tindria setanta anys o més, i es va adonar de la nostra insistència a mirar cap al terra del pati. Es va dirigir a nosaltres i ens va preguntar si buscàvem alguna cosa. Li vam dir que volíem veure la Stolperstein dedicada a Frau Anna Klein i l'home va que quedar sorprès i ens va preguntar que d'on havíem tret que allà n'hi havia una. Vam respondre (en realitat, va respondre-li la meva filla, que el meu coneixement d'alemany no dona per a tant) que ho havíem vist en un web. Aleshores l'home ens va explicar que la col·locació de la Stolperstein estava aprovada, però que estava pendent de ser instal·lada.

Després, des del portàtil vaig tornar a fer la cerca i em vaig a adonar que, des del mòbil no n'havíem vist tota la informació. En el web, sota el nom, data de naixement, de deportació i d'execució, hi ha un espai i després hi diu que encara no està instal·lada: Stolperstein noch nicht verlegt.

Ja de tornada a Barcelona vaig pensar en Frau Anna Klein, quina història devia haver-hi al darrere i si l'home que ara viu en aquella casa deu tenir-hi algun parentiu. A què es devia dedicar aquella dona de cinquanta-vuit anys que un dia de novembre va haver de deixar casa seva i va ser deportada a Kaunas, la ciutat de Lituània on el seu gueto va funcionar com a camp de concentració nazi durant uns anys i on ella va ser assassinada segurament només arribar-hi? Devia ser una mestressa de casa, mare de família? I vaig tornar a fer una cerca a Google. Segurament que hi ha hagut i hi ha moltes dones amb el nom d'Anna Klein, però de seguida vaig trobar-ne una en què el lloc i l'any del naixement (Nuremberg, 1883) i el de la mort (Kaunas, 1941) coincidien amb la «meva» Frau Klein. I en el web de la ciutat de Munic hi ha un llibre virtual de memòria amb un recull biogràfic de persones jueves que van ser víctimes del nazisme entre 1933 i 1945. A la pàgina d'Anna Klein, a més d'un resum biogràfic, indica l'adreça on va viure i coincidia amb la del lloc on vam anar a buscar la Stolperstein.

Doncs resulta que aquesta senyora no era cap mestressa de casa mare de família, sinó una dona soltera de cinquanta-vuit anys, pintora i artista gràfica. Després n'he buscat més informació i ahir em vaig decidir a fer la seva biografia per a la Viquipèdia (la Wikipedia en català). En alguna de les fonts consultades vaig llegir que, fins al 1933, Anna Klein va estar al front d'una escola de dibuix. No indicava per què va deixar-ho, però era fàcil suposar que el seu origen jueu en devia ser la causa. Una altra font consultada posteriorment m'ho va confirmar. Tot i que el pare, jueu, s'havia convertit a l'església evangèlica i que ella era catòlica des dels set anys, per als nazis allò que comptava era la seva ascendència jueva. El 1933 li van tancar l'escola de dibuix i va ser obligada a dur l'estrella groga. Va haver de treballar en una fàbrica de matalassos que era bastant lluny de casa seva, però no podia anar-hi en tramvia perquè els jueus ho tenien prohibit. Malgrat la malaltia reumàtica, amb dolors i inflamació a les articulacions, que patia des de feia alguns anys havia de fer a peu el camí d'anada i tornada a la fàbrica. Això va ser fins al 21 de novembre de 1941, en què la van detenir per ser deportada a Kaunas (Lituània), on va morir afusellada quatre dies després.

Tant de bo que la propera vegada que vagi a Munic pugui veure ja la Stolperstein dedicada a Anna Klein davant de la casa on va viure.

Algunes pintures d'Anna Klein:

Coda

Fa poc vaig veure la Stolperstein dedicada al president Companys, situada davant de la porta principal del palau de la Generalitat. Costa una mica de localitzar; no únicament perquè és un llambordí de 10 ×10 cm, sinó perquè queda darrera de les tanques que hi ha actualment davant de l'edifici, que no deixen apropar la gent fins a la porta. Vaig preguntar al mosso d'esquadra que hi havia de guàrdia i, molt amablement, em va indicar on era i em va deixar passar per fotografiar-la.

Aquesta Stolperstein, que hauria hagut d'instal·lar-se el 2018, va haver d'esperar més de dos anys perquè l'Ajuntament de Barcelona n'autoritzés la seva instal·lació a la plaça de Sant Jaume. El febrer d'aquell any Gunter Demnig va venir a Catalunya per col·locar personalment prop d'una setantena de Stolpersteine. Entre les persones a les quals se'n va dedicar una hi havia Neus Català (1915-2019), que des de França, on vivia exiliada, va ser deportada a Ravensbruck. Per sort va sobreviure i va tenir una vida molt llarga, de manera que el 2018, encara va poder ser testimoni de la col·locació de la Stolperstein que recordava el seu empresonament. Malauradament, la de Lluís Companys va haver d'esperar fins a l'octubre de 2020, un cop l'Ajuntament barceloní hi va donar el seu vistiplau.

Potser us interessarà:

Ensopegar amb la memòria. Jornada de debat a partir del micromonument Stolpersteine, organitzada per la Regidoria de Memòria Democràtica de l'Ajuntament de Barcelona. Comissariada per Kathrin Golda-Pongratz (9 de març 2021).

El meu veí Clavé. L'enigma aclarit

Quan, deu fer uns quaranta-cinc anys vaig començar a sentir parlar del pintor Antoni Clavé i vaig llegir
algunes coses de la seva biografia vaig pensar si no seria el senyor Clavé que havia estat veí de la meva família quan jo era una nena. No era l'únic pintor que vivia a l'escala. Els Clavé vivien en el pis de sota de casa meva i en el mateix replà nostre, a la porta del davant, hi vivien els Picó. El senyor Picó (Hernan Picó) també pintava i dibuixava i algú em va dir que ell i el senyor Clavé es dedicaven a fer cartells per als cinemes. Per una banda, que dibuixaven els programes de la mida d'una postal que anunciaven les pel·lícules. I que, a més, també pintaven aquelles teles que posaven a la façana del cinema i en els vestíbuls, amb el títol de la pel·lícula i la representació d'algun actor o escena del film. Això devia ser a començament dels anys cinquanta i els Clavé van viure sota nostre uns quants anys. En deixar el pis, ens van dir que  marxaven a París.

Per això, quan bastants anys més tard vaig llegir algunes notes biogràfiques sobre el famós Antoni Clavé, que deien que abans de marxar a París s'havia dedicat a pintar cartells de cinema, vaig pensar que devia ser el "meu" senyor Clavé. A més, vaig veure'n alguna fotografia i s'assemblava al que jo havia conegut vint anys abans, amb una cabellera fosca i espessa. Moltes coses lligaven, però no tot. Vaig llegir que la seva dona era francesa, però la senyora Clavé que jo recordava parlava català com nosaltres, sense cap accent. Anys després vaig llegir que Antoni Clavé va marxar a París just després de la guerra civil. Això era el que més em va destarotar. No podia ser el mateix Clavé, perquè jo encara vaig trigar uns anys a néixer. Però la resta coincidia tant, que fins i tot vaig pensar si Clavé no hauria canviat algunes dades de la seva biografia. Però per què? No li feia cap falta.

De tota manera, si el famós pintor Antoni Clavé era o no el senyor Clavé que va viure a la meva escala quan jo vivia al carrer Cardoner (ara se'n diu Cardener, en català) era un enigma que mai no em va treure la son. Però quan, fa uns mesos, la meva amiga Imma em va enviar, des de Bolonya, una foto d'un diari en què s'anunciava una exposició de Clavé en aquella ciutat, hi vaig tornar a pensar. I ves per on, aquesta vegada vaig decidir fer una cerca per Internet per veure si ho aclaria. Perquè, si Antoni Clavé va marxar a França abans que jo naixés, qui era aquell senyor Clavé que jo vaig conèixer i que també era pintor de cartells de cinema?

I ho he esbrinat: el meu "senyor Clavé", era Josep Clavé i Basarte, cosí d'Antoni Clavé. El 1939, Josep Clavé i Ramon Martí van crear l'empresa Esquema, de disseny publicitari, que va establir-se al carrer Julio Verne de Barcelona. Un any més tard s'hi va incorporar Hernan Picó. Martí, ànima de l'empresa, se sentia atret pel cinema des de ben jove i potser això va fer que Esquema estigués orientada especialment al cartellisme cinematogràfic, tot i que també va dedicar-se a treballs de decoració d'aparadors, d'estands de fires, d'espais de fires i congressos o de disseny de logotips. En la secció de cinema, a més dels tres socis, treballaven altres persones, que feien tasques diverses. No es podia atribuir cada cartell a un autors específic i van decidir signar-los com a MCP (de Martí, Clavé i Picó) i aquestes sigles van esdevenir una marca de l'empresa.

En un article de Fernando Gabriel Martín sobre MCP (vegeu-ne la referència al final), llegeixo que, des de la dècada de 1930 fins a principis de la de 1970, més del 60 per cent de la publicitat cinematogràfica espanyola en totes les seves expressions es feia a Barcelona i es parlava d'una "escola de Barcelona" que hauria iniciat Antoni Clavé abans de la guerra civil. Clavé s'havia format a l'Escola de Belles Arts de Barcelona on, el 1929, va coincidir amb Ramón Martí i Hernan Picó i va influir en la seva orientació professional de manera que, ja abans de la guerra civil es vinculen amb la Metro Goldwyn Mayer (MGM), productora cinematogràfica per a la qual també treballava ell mateix. I també va ser Antoni Clavé qui els va posar en contacte amb el seu cosí, Josep Clavé, que seria després el seu soci.

Durant els anys que MCP va està activa, l'empresa va fer més de 5000 treballs publicitaris (cartells i programes principalment) per a unes 2500 pel·lícules. A més de la MGM, van treballar per a productores de Hollywood tan potents com la Warner Brothers i Universal, i també per a CB Films i Filmax, que eren les principals distribuïdores espanyoles.

En aquell pis del carrer Cardener, la meva habitació tenia una paret mitgera que ens separava del pis de la família Picó. Tot i que fos una paret mestra, no devia ser molt gruixuda perquè sovint se sentien les veus de l'altre costat, on potser tenia l'estudi el senyor Picó. Un dels records que em queden d'aquells anys és quan vaig sentir el senyor Picó molt enfadat escridassar la seva dona perquè havien fet neteja i li havien tocat els seus pinzells, que tenia dit que no li moguessin mai de lloc.

El 1959 el pis del carrer Cardener se'ns havia quedat petit i vam anar a viure a Sarrià. Durant bastants anys no vam saber res més de la família Picó fins que un dels meus germans, quan ja era metge hematòleg a l'Hospital de la Vall d'Hebron va descobrir que una companya del seu departament, també hematòloga, era la filla gran dels Picó. I és que ja ho diuen, que el món és un mocador (i nosaltres en som els mocs).

Per saber-ne més:

- La publicidad cinematográfica en Barcelona: MCP y la empresa Esquema, de Fernando Gabriel Martín. Per conèixer l'evolució de la publicitat cinematogràfica a través de la història de la marca MCP.

Ciència i art (I)

L'actual dicotomia entre la ciència i les manifestacions de la cultura que sol anomenar-se humanista, i que encara predominen en molts sectors de les societats modernes són artificials. L'enfocament artístic es basa en les sensacions, mentre que el científic es basa en la lògica. La ciència és el coneixement adquirit mitjançant l'observació i la comprovació d'uns determinats fets, i va desenvolupar-se quan els humans van intentar trobar explicacions raonades als fenòmens naturals. La tecnologia va desenvolupar-se com una aplicació pràctica del coneixement per millorar les condicions de vida i com a una eina auxiliar per a l'avançament de la ciència.

Sol creure's que ciència i art s'exclouen mútuament, potser perquè l'objectivitat és una característica fonamental de la primera, mentre que a l'art se li atribueix subjectivitat. De tota manera, potser aquestes dues característiques no siguin tan exclusives de l'una i de l'altra com pot semblar. Al cap i a la fi, la ciència i l'art seleccionen i enfoquen maneres particulars d'observar la natura i els posen cadascuna un marc diferent. Aquests marcs són com finestres que permeten veure les coses des d'angles diferents i ens proporcionen perspectives també diferents. Por passar que les perspectives artístiques i les científiques estiguin tan lligades que facin preguntar-se a qui les observa "això és ciència?, o és art?".

Biologia o art?

Mellethallia (Ernst Haeckel, a Kunstformen der Natur, 1904)

Plàncton (Danja Zamuda, Il·lustraciència-4)

 Art o geometria?

Cheyt M (Victor Vasarely)

Rombes bessons (Andreu Alfaro,parc Cervantes Barcelona, 1976)

Models

A la natura trobem molts models que es repeteixen. Les formes rodones o arrodonides hi són molt abundants, però també d'altres. Les galàxies, els models de la meteorologia, les petxines dels cargols i l'àcid desoxiribonucleic tenen forma espiral, un tipus de cercle que creix, s'encongeix o es desplaça.

Galàxia NGC-4414 (Foto NASA)

Cicló sobre Moçambic, abril 2019

Cargol de terra

Onada (foto de Malene Thyssen, Wikimedia Commons)

Maqueta d'un fragment de DNA (Barcelona, Setmana de la Ciència 2003)

L'art també ha usat l'espiral en moltes ocasions. Compareu la foto de l'onada natural amb la famosa onada del japonès Hokusai, o l'espiral d'una molècula de DNA amb les columnes d'Andreu Alfaro en el campus de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Columnes del baldaquí basílica Sant Pere (Bernini, s. XVII. Wikimedia Commons)

Escala en els Museus Vaticans (foto: M. Piqueras, 2014)

La gran onada de Kaganawa (Hokusai, s. XIX; extreta d'A. Rakestraw)

Columnes d'Andreu Alfaro, Univ. Autònoma Barcelona (M. Piqueras, 2005)

L'art i la ciència han anat units al llarg de la història. Molts artistes s'han inspirat en la natura per a les seves obres. Al mateix temps, l'art ha fet possible que, durant molts de segles, es pogués conèixer la natura a través de la il·lustració científica. En alguns camps de la ciència, com ara la botànica, la zoologia, la microbiologia, la paleontologia o l'anatomia, la il·lustració va ser una eina fonamental fins al desenvolupament de la fotografia. Podria semblar que avui dia ja és una pràctica obsoleta. Tanmateix, no és així. La il·lustració, però, s'ha enriquit amb tècniques digitals que abans eren impensables.

Una prova de la vigència de la il·lustració científica és Il·lustraciència, un projecte que, des de 2009, promou la il·lustració científica, especialment mitjançant el Certament Internacional d'Il·lustració Científica i Naturalista, cursos, tallers i exposicions. El projecte va començar amb la col·laboració de l'Associació Catalana de Comunicació Científica i s'ha ampliat amb la participació de la FECYT, el Museo de Ciencias Naturales de Madrid i diverses altres entitats. La seva galeria d'il·lustracions a Instagram (conté les il·lustracions que s'han anat presentant al concurs) és un plaer per a la vista. Alguns exemples:

Escarabat vermell de la patata (Chiara Martinelli)

Thaumetopea pitiocampa (Mafalda Paiva)

La manipulació en ximpanzés (Blanca martí de Ahumada)

Cordyceps unilateralis (Jaime de la Torre Naharro)

Puput (Joao Simoes)

Estirant el fil de la memòria: Enric Sió

He vist anunciada l'exposició Enric Sió, el dibuixant que va trencar motlles, que estarà al centre cultural El Carme, de Badalona, fins al 14 d'abril d'enguany. Aquest anunci m'ha dut records de fa dècades, quan el nom d'Enric Sió (1942-1998) estava associat al de la cantautora Guillermina Motta, amb qui va mantenir una relació sentimental a finals de la dècada de 1960.

Recordo els dibuixos de còmic d'Enric Sió i també la coberta que va dibuixar per al disc Visca l'amor! de Guillermina Motta, amb el retrat de la cantant fet amb el procediment de solarització, molt en l'estil del pop art de l'època. També recordo quan alguns mitjans van publicar que Enric Sió havia decidit establir-se a Vitòria. Aquest últim detall, el de la ciutat on es traslladava, potser no el tindria tan viu a la memòria si no fos perquè Vitòria és una ciutat amb la qual he tingut --i encara tinc-- molts lligams. És la ciutat on va néixer el meu marit i durant molts anys hi anàvem sovint.

A Vitòria, a la plaça de la Virgen Blanca, hi havia una botiga --em sembla que la darrera vegada que hi vaig anar ja no hi era-- que m'agradava molt. Tenia també entrada per la plaça d'Espanya i hi venien baralles de cartes d'Heraclio Fournier, les típiques cartes amb què han jugat moltes generacions a molts llocs del món. En diverses ocasions havíem comprat baralles per regalar i també per a casa. Encara conservo la primera baralla basca que hi vam comprar, tot i que està molt malmesa després de tants anys d'ús. L'any 1973, en aquella botiga vaig descobrir una baralla doble (eren dos jocs de cartes franceses) molt original. Cadascuna duia la caricatura d'algun personatge polític dels segle XX. Molts encara eren vius i en actiu; d'altres, eren ja morts o apartats de la política, però presents en el record de molta gent.

Mai no hem fet servir per jugar la baralla dels polítics, però la conservo amb les altres baralles que hi ha a casa i avui l'he buscada. Ve en un estoig de vellut sintètic i a l'exterior hi duu un exemple dels dos costats de les cartes que hi ha dins. A diferència de les altres baralles que havíem comprat a Vitòria, la dels polítics no duu enlloc cap senyal que indiqui que és d'Heraclio Fournier. En una de les cartes que conté diu: "POLITICAL TWIN PACK PLAYING CARDS pictured by ORTUÑO" i més avall "AN ENRIC SIÓ PRODUCTION". Per tant, no és de Fournier, sinó d'una empresa d'Enric Sió, però la qualitat de les cartes és la mateixa que la de qualsevol baralla d'aquella fàbrica, com si les haguessin feta allà.

He donat un cop d'ull a les cartes de les dues baralles dels polítics. Hi ha mandataris de molts països i d'èpoques diferents del segle XX: presidents, primers ministres, reis, prínceps, algun emperador; demòcrates, dictadors, lluitadors pels drets civils... La majoria de les persones que hi ha representades són ja mortes. Només en sobreviuen algunes de la família reial britànica: la reina Isabel, el seu marit i la seva filla Anna. No veig que hi incloguessin el príncep Carles, tot i que és un personatge amb una fesomia adient per a la caricatura. Em sembla que tampoc no hi ha representat cap polític espanyol de l'època, però no m'estranya. La baralla és de 1973 i caricaturitzar polítics del franquisme podria haver estat arriscat.

Per altra banda, he buscat informació a Internet sobre Enric Sió i els resums biogràfics que hi he trobat no parlen del temps que va viure a Vitòria, com tampoc en parlen els articles que comenten l'exposició. Qui sap si el llibre que s'ha publicat ara i que duu el mateix títol que l'exposició en parla. M'agradaria llegir-lo per comprovar-ho.

He seguit rastrejant la xarxa i, a través de Google Academic, he anat a parar a un article de Francisco José García-Ramos publicat el 2017 a la revista Zer que, tot i que aparentment no té cap relació amb Enric Sió, m'ha proporcionat alguna informació sobre el que jo buscava. L'article està dedicat a un altre dibuixant (Enrique Ortega), que va fer per a Cambio 16 la primera caricatura de Joan Carles com a rei d'Espanya. Ortega era de Vitòria i va treballar per a Naipes Heraclio Fournier, on va començar als quize anys com a aprenent i va acabar com a dibuixant. A l'esmentat article diu:

A comienzos de la década de los setenta irrumpirá en su vida la turbulencia creadora del ilustrador y fotógrafo catalán Enric Sió i Guardiola (Badalona 1942-Barcelona, 1998). Tras su paso por revistas barcelonesas como Oriflama, donde ilustrará Lavinia 2016 o la Guerra de los poetas (1967-1968), Sió llegará a Álava con el ánimo de seguir experimentando visual y narrativamente en el mundo del cómic y la historieta gráfica. Será en este contexto que conocerá a Ortega y le propondrá colaborar en su nuevo reto: la Editorial Enric Sió S.A.
Establecida en un primer momento en Vitoria, Ortega seguirá desarrollando proyectos relacionados con naipes y barajas de cartas. Entre los trabajos más destacados en esta línea estará una baraja de futbolistas, una baraja política y un tarot. [...] Para la baraja política Ortega colaboraría con el alicantino Alfonso Ortuño Salazar (Orihuela, 1942), que recién empezaba su carrera como ilustrador y dibujante profesional. Un proyecto complejo en el que la ilustración de cada uno de los personajes tenía que someterse a la inspección de la censura. Entre las idas y venidas de cada dibujo, el naipe del que fuera todavía príncipe Juan Carlos finalmente consiguió el visto bueno de los censores. Un éxito que, por otro lado, jamás obtendría la ilustración de Francisco Franco por más que llegaron a establecerse reuniones para negociar aspectos del naipe con la propia Carmen Polo de Franco y su círculo cercano. Finalmente, y como era habitual en los proyectos de Enric Sió, la baraja política acabó inmersa en un sinfín de trabas y nunca vio la luz de forma completa.

Que Ortega hagués treballat des de jovenet a Naipes Heraclio Fournier pot explicar que la qualitat de les cartes de l'Editorial Enric Sió sigui com les de les cartes que surten d'aquella fàbrica. Pel que fa al contingut de les baralles, l'article diu que la baralla "nunca vio la luz de forma completa" però els dos jocs de cartes que venien el 1973 estan complets. Potser n'havien de fer algun altre més i no es va arribar a fer?

He de veure l'exposició dedicada a Enric Sió. Em sembla incomprensible que quan es parla de la seva obra s'oblidi del temps que va ser a Vitòria, encara que fossin pocs anys, i de la seva tasca com a editor. Confio que a l'exposició, en algun raconet, s'esmenti aquella etapa de la seva vida.

Les orquídies de Sarah Anne Drake (1803-1857)

Són moltes les dones que han destacat com a il·lustradores científiques, potser perquè es considerava que el paper de la dona en el món de la ciència no era la recerca, sinó tasques auxiliars com ara tenir cura de col·leccions, fer classes de ciència a la mainada o il·lustrar amb dibuixos i pintures el treball fet per homes. Llevat de notables excepcions, aquestes eren les portes d'entrada de les dones en un món que es considerava estrictament masculí. Sarah Anne Drake (1803-1857) va entrar-hi com a il·lustradora d'un gran botànic de la seva època, John Lindley (1799-1865).

Lindley, va ser el primer catedràtic de Botànica de la Universitat de Londres, i va treballar perquè aquesta ciència ocupés el lloc que mereixia en el món acadèmic i no fos únicament un entreteniment al qual moltes dones es dedicaven. Tot i creure que la ment femenina no estava qualificada per a la recerca en aquesta ciència --o potser per aquest motiu-- el 1834 va publicar una obra en dos volums pensada per a les dones: Ladies' Botany (Botànica de les dones). Era un llibre per introduir-les en aquesta ciència a través d'una sèrie de cartes en què aconsellava una dona jove sobre la manera d'ensenyar  botànica als seus fills. El llibre conté moltes il·lustracions, fetes per Sarah Anne Drake, que va col·laborar amb Lindley durant uns quinze anys. Alguns autors han considerat les il·lustracions botàniques de Drake d'entre les millors de tots els temps.

De la rev. Edward's Botanical Register

Sobre la vida de Sarah Anne Drake, que signava les seves il·lustracions com a Miss Drake, no es coneixen molts detalls. Segons el seu certificat de matrimoni, va néixer el 24 de juliol de 1803 a Skeyton, un petit poble del comtat anglès de Norfolk. Algunes fonts indiquen que Sarah mantenia una amistat íntima, des de la infància, amb la germana de Lindley, Anne, que hauria estat companya seva d'escola. El 1822, la família Lindley, que era de la mateixa regió que Sarah, va traslladar-se a Londres.  Segons sembla, el 1830, quan John Lindley estava aclaparat de feina i la seva família havia augmentat amb l'arribada dels fills, va convidar Sarah que anés a viure amb ells, però no està clar si era perquè treballés com a majordoma, institutriu de la mainada o dibuixant per a les seves obres de botànica. El cas és que les seves il·lustracions van acompanyar les obres de Lindley fins al 1847, any en què Sarah va tornar a la seva regió d'origen per viure amb el seu oncle Daniel Drake i la seva dona, que tenien 77 i 84 anys respectivament. Van ser quinze o setze anys d'una gran productivitat; només per a Edward's Botanical Register, una revista que va dirigir Lindley, Sarah ve fer-hi més de 1000 il·lustracions.

El 1852 Sarah va casar-se amb John Sutton Hastings, un pagès ric, vidu i amb sis fills. Malauradament, el matrimoni va durar pocs anys perquè Sarah va morir el 9 de juliol de 1857. Segons el certificat de defunció, la causa de la mort va ser diabetis. Tanmateix, alguns autors han suggerit que potser va morir per l'efecte acumulat de substàncies tòxiques presents en les pintures que emprava per a les seves il·lustracions.

Lindley va ser un gran expert en orquídies i va dedicar deu anys de la seva vida a escriure una obra que incloïa tots els gèneres i espècies que se'n coneixien, de manera que va ser considerat la principal autoritat mundial en aquest grup de plantes. Ell mateix va descriure un centenar llarg de gèneres d'orquídies. Sarah va fer il·lustracions de moltes de les orquídies que ell va recollir en les seves obres. Alguns exemples d'aquestes il·lustracions:

Com a reconeixement a la dedicació i al treball de Sarah, el 1840 Lindley va dedicar-li un gènere d'orquídies endèmic del sud-oest d'Austràlia, que va anomenar Drakaea i del qual se'n coneixen avui dia deu espècies. Les Drakaea són orquídies inconfusibles per la morfologia de les seves flors, amb un label que imita la forma de la femella d'una avispa que la pol·linitza (el label és un pètal modificat  que serveix per atraure els insectes pol·linitzadors i que funciona com a plataforma d'aterratge; normalment es diferencia dels altres pètals per la mida, la forma, la textura, el color o el dibuix).

Drakaea thynniphila (Wikimedia commons)

En les orquídies del gènere Drakaea (anomenades en anglès hammer orchids, orquídies martell), el label està unit a una mena de tija que el manté penjant. La femella de l'avispa que pol·linitza aquestes orquídies no té ales i és de color fosc, com el label. El mascle s'enduu la femella volant fins a un lloc on disposin d'aliment i allà la fecunda. L'evolució conjunta de l'orquídia i l'insecte ha arribat a un refinament extremat. A més de la imitació morfològica de la femella, l'orquídia emet un aroma molt semblant al de la feromona que produeix la femella de l'insecte. Quan el mascle, atret per l'olor que ell creu que és d'una femella, localitza la flor, intenta endur-se la falsa femella, cosa que no aconsegueix. Però en aquest intent, s'impregna de pol·len que anirà a parar a les altres flors que visiti després per endur-se una altra femella. Cinc de les deu espècies descrites de Drakaea estan protegides per la llei australiana i de la Commonwealth perquè es troben en perill d'extinció.

Per saber-ne més:
- Sarah Anne Drake. Botanical Illustrator. 24th July 1803 - 9th July 1857, a The Longham community website.
- A July birthday - Sarah Anne Drake, per Linda Eccles; Sarah va ser la segona esposa del seu rebesavi John Sutton Hastings.

Potser us interessarà:
- Marianne North (1830-1890), artista científica (aquest blog, 31.10.2015). Naturalista i il·lustradora científica molt prolífica.
- Maria Sibylla Merian (1647-1717), gran naturalista (aquest bloc, 03.04.2010). Excel·lent il·lustradora i exploradora de la diversitat biològica de terres exòtiques.

Un Mozart (femení) de la pintura: Elisabetta Sirani (1638-1665)

Elisabetta Sirani (1638-1665), autoretrat, 1660

Quan he llegit la història d'aquesta pintora bolonyesa del barroc, no he pogut evitar pensar en Mozart, tot i les diferències que hi ha entre les biografies del dos artistes. Com Mozart, Elisabetta Sirani (1638-1665) va ser una artista molt prolífica. En uns deu anys va pintar dos-cents quadres. També va morir jove --encara més que Mozart-- i, com el músic, d'una manera misteriosa, atribuïda aleshores a un enverinament que tanmateix mai no va poder ser provat.

Com en el món de la ciència, en altres àrees del coneixement humà o de les arts, el paper de les dones ha estat oblidat, fins i tot en el cas de dones que, al llarg de la seva vida, van destacar en el seu camp i van ser conegudes en aquell moment. Quan jo vaig anar a l'escola, no recordo haver après mai cap nom de dona en la història de l'art ni de la música. Únicament en literatura s'estudiaven algunes dones i, a física, Madame Curie.

Artemisia Gentileschi (1593-1653), autoretrat

Per què tantes dones artistes i científiques van ser oblidades per la història? Per què els meus llibres de text ignoraven l'existència de Sofonisba i Lucia Anguissola, Catharina van Hemessen, Artemisia Gentileschi, Eisabetta Sirani, Maria van Oosterwijck, Anne Vallayer-Coster, Berthe Morisot, Rosa Bonheur, i tantes altres dones que han deixat una obra pictòrica --per no esmentar les escultores-- tan notable o més que la de molts artistes homes contemporanis seus que sí que hi apareixien? A poc a poc vaig omplint el buit de la meva ignorància en aquest camp, descobrint aquí a allà dones que mereixen ser recordades. Però no és just que en el segle XXI encara existeixi aquest buit.

Com em passa sovint quan cerco alguna cosa a Internet i vaig a parar a una altra que desperta el meu interès, el nom d'Elisabetta Sirani l'he trobat per casualitat. Confesso que no en coneixia l'existència, tot i la importància que m'adono que va tenir la seva obra dins l'anomenada Escola bolonyesa de pintura dels segles XVI i XVII.

Heròdies, amb el cap del Babtista, per E. Sirani

Elisabetta Sirani va néixer a Bolonya el 8 de gener de 1638. Va ser la primera dels quatre fills (tres noies i un noi) que van tenir Giovanni Andrea Sirani (1610-1670) la seva dona Margherita. El pare era un reconegut pintor, primer ajudant del també pintor Guido Reni. Elisabetta i les seves germanes, Barbara i Anna Maria, van dedicar-se a la pintura, mentre que el germà petit es va decantar per la medicina. Elisabetta va destacar ben aviat i als disset anys va començar ja a fer quadres per encàrrec. Al principi eren obres de petit format, normalment sants, verges o altres temes sagrats que la gent acostumava a posar en les habitacions de dormir. També va fer pintures al·legòriques i retrats d'heroïnes bíbliques o de la literatura. A més de la pintura, Elisabetta va practicar la tècnica de l'aiguafort; sovint gravats fets a partir dels seus quadres.

Madonna amb el nen, gravat d'E. Sirani

Sovint Elisabetta treballava a la vista del públic, i en presència de les persones que li feien els encàrrecs. Era un costum difós a l'època, però ella ho feia també perquè poguessin tenir la seguretat que ella era realment l'autora dels quadres que signava i no el seu pare, com algunes veus havien escampatr, tot dient que el pare volia fer veure que la filla tenia unes habilitats que en realitat no eren certes perquè els quadres es cotitzessin més alt. Treballava amb molta rapidesa i quan van encarregar-li de pintar El baptisme de Jesús, davant de les persones que l'estaven observant com treballava va fer-ne de seguida l'esbós sobre la tela, amb totes les figures que hi havien d'aparèixer. A més de pintar les seves pròpies obres, Elisabetta impartia classes a altres noies, entre les quals hi havia les seves germanes. I en una època en què la firma de les dones no tenia cap valor legal, ella va signar sempre el seus quadres; ho feia d'una manera molt creativa, com si el seu nom estigués brodat o gravat en els botons, punys, colls, coixins o elements arquitectònics que apareixien en els seus quadres.

L'any 1665, a la primavera, va tenir els primers símptomes d'una malaltia desconeguda que li causava un dolor intens en la part superior de l'abdomen. Se li va passar, però el seu aspecte era malaltís. El mes d'agost va tornar el dolor, que s'aguditzava després dels àpats. Van receptar-li un xarop, però no va millorar i el 26 d'agost va sentir de sobte un dolor molt agut i ella mateixa va dir que tenia la sensació com si s'hagués de morir. Desvariejava, una suor freda la cobria, i tenia la cara demacrada i els dits morats. Va morir l'endemà i el pare va demanar que li fessin l'autòpsia perquè sospitava que l'haguessin enverinat. Un cirurgià de l'Hospital de la Mort va fer-li l'autòpsia en presència d'altres cinc metges. Dels testimonis, n'hi havia dos que afirmaven que Elisabetta havia mort enverinada, mentre que els altres creien que havia mort d'una úlcera inflamatòria que li havia perforat la paret de l'estómac. Elisabetta va ser enterrada a la capella de la Verge del Roser, a l'església de Sant Doménec, de Bolonya, on hi ha també les restes de Guido Reni que, junta amb el seu pare, l'havia guiada pel camí de l'art. En el funeral civil, Giovanni Luigi Picinardi va dir d'ella que havia estat "la gloria del sesso Donnesco, la Gemma d'Italia e il Sole dell'Europa".

El pare d'Elisabetta va denunciar una dona --Lucia Tomelli-- que havia treballat de criada amb ells fins poc abans de la mort de la jove pintora. No es va poder provar que hagués estat enverinada, però l'acusada va ser desterrada de Bolonya i no hi va poder tornar fins al 1668, quan Giovanni Andrea Sirani va retirar els càrrecs contra ella. El crític d'art, mentor d'Elisabetta Sirani i autor de la seva biografia --el comte Malvasia, amic de la família-- també estava convençut que Elisabetta havia estat enverinada. Anàlisis posteriors de la descripció de la malaltia i els resultats de l'autòpsia i de tot el que es va dir en el judici contra la dona acusada d'enverinament, fan pensar que la causa de la mort va ser la perforació espontània d'una úlcera gàstrica crònica.

Segell de correus dels EUA, 1994

En l'acadèmia femenina de pintura d'Elisabetta Sirani va formar-se un grup de dones que van fer possible que la segona meitat del segle XVII esdevingués, a Bolonya, un dels períodes més productius de la història de l'art femení. Durant el segle XX, la figura d'Elisabetta Sirani ha estat redescoberta i reivindicada. Entre d'altres, ha donat nom a un històric institut professional de Bolonya i a un cràter del planeta Venus; els Estats Units van incloure una obra seva en una sèrie de segells de Nadal i fins i tot se n'ha recordat la biografia en una obra de teatre. També se n'han fet exposicions monogràfiques que han permès veure reunides un bon nombre de les seves obres.

Potser us interessarà:
- Women artists in all ages and countries, per Mrs. Ellet, Harper, Nova York (1859). Llibre digitalitzat per la Universitat de Califòrnia.
- Sirani Elisabetta, en el web "Storia e memoria di Bologna"
- Paintress, princess and physician's paramour: poison or perforation?, per J.H. Baron, al Journal of the Royal Society of Medicine (1998), 91:213-216

Finlàndia més a prop

Ahir vaig passar la tarda amb una amiga de molts anys i amb tres artistes de Finlàndia: Timo Malmi, poeta, escriptor, periodista; Anni Rapinoja, artista ambiental, i Paula Suominen, pintora i dibuixant. Els tres son allò que en anglès diuen artist-in-residence, artistes que reben una mena de beca per desenvolupar la seva creativitat fora del seu ambient habitual i sense tenir obligacions professionals. La seva residència és una casa d'Arenys de Mar, on els tres s'estaran fins a finals de novembre.

Timo Malmi

Timo Malmi a Barcelona, octubre 2015 (foto M. Piqueras)

Timo va ser president de l'Associació de periodistes científics de Finlàndia i d'aquí ve que jo l'hagi conegut. Tanmateix la seva activitat professional és molt variada, però gairebé sempre basada en la paraula: història, poesia, ficció, traducció, periodisme en un gabinet de comunicació d'una universitat... I darrerament ha fet incursions en el cinema. Una de les obres de les quals Timo està més orgullós és un llibre de poemes basat en uns fets reals que es van esdevenir a Tampere --la seva ciutat-- durant la guerra civil de Finlàndia, que va començar el 1918. Durant aquella guerra, Tampere va ser un lloc estratègic de la resistència roja --lluitaven rojos contra blancs-- i Timo descriu la defensa de l'Ajuntament per part d'un grup de dones, que van lluitar fins a la mort abans que la ciutat acabés en mans de l'exèrcit blanc, que va fer uns 10.000 presoners.

Durant la guerra civil finlandesa, quan la situació de l'exèrcit roig va esdevenir crítica, grups de dones s'hi van incorporar en diverses ciutats. La majoria eren treballadores solteres i joves. A Finlàndia, la majoria de dones que treballaven en aquella època ho feien com a criades, excepte en dues ciutats, Maaria i Tampere, en què treballaven principalment en fàbriques. Tampere, amb una indústria puixant, era coneguda com la Manchester del nord, i moltes noies nascudes en el camp hi anaven a treballar d'obreres per aconseguir així una independència en la seva vida que en el poble d'origen no podrien mai assolir. Aquesta situació es reflecteix també en la composició de les tropes femenines de l'exèrcit roig, que a Maaria i Tampere estaven formades principalment per obreres.

Dones soldat a Tampere, 1918 (font: tumblr)

El llibre de Malmi, tot i ser una obra poètica, té al darrere la feina d'un historiador. L'autor va documentar-se molt bé sobre la identitat de les noies soldat de Tampere i va il·lustrar el llibre amb fotografies de l'època. A partir d'aquella obra es va fer una activitat de teatre al carrer, amb un grup de noies interpretant el paper de les defensores de l'Ajuntament de la ciutat, en el mateix lloc on van passar els fets, les escales de l'Ajuntament. La filmació d'aquella activitat va servir després per construir una pel·lícula, que és un docudrama poètic que conté també imatges reals de 1918.

Malmi, que s'ha interessat per altres guerres del segle XX, ha vingut ara a Catalunya per documentar-se sobre les brigades internacionals que van lluitar a costat de l'exèrcit republicà i inspirar-se per escriure un altre llibre de poemes amb un rerefons històric que té paral·lelismes amb el de la guerra civil de Finlàndia.

Anni Rapinoja
Aquesta artista defineix el seu treball d'aquesta manera:

És vagarejar, buscar, investigar, escoltar, recollir, fotografiar, assecar, premsar, buscar la forma, trobant-la i fer finalment la peça. La peça pot ser com un procés, que dura anys i va continuant i canviant. És una forma de vida.

Amb aquesta definició, si no s'ha vist cap de les seves peces, costa d'imaginar quin tipus d'artista és i com són les seves obres. Deixem de nou que siguin les seves paraules les que ens descriguin el seu treball:

El punt de partida del meu treball --alhora que la meva companya-- és la natura, en les seves diverses formes. Materials, formes, sons, llums... tots afecten les meves obres. El créixer, viure, canviar i morir --el cercle de la vida-- dels éssers vius, també els humans, és una font inesgotable de pensaments i obres d'art.
La meva obra neix generalment com una sèrie de materials recollits de la natura, productes com ara els aments d'algunes plantes, l'herba de cotó (Eriophorum), canyís (Phragmites), excrements d'animals, fulles d'algunes espècies d'ericàcies (nabiu uliginós o nabiu negre i nabiu vermell). Per exemple, el nabiu vermell com a company de treball significa que, després que n'he agafat fulles de la natura per preparar unes 'sabates' (sense sabates), la natura continua el seu procés de canvi de color, de verd a marró-ocre, de vegades durant anys. Jo, en canvi, no podria fer-ho.
En les meves obres hi ha sempre una part de la natura que és clarament perceptible i que constitueix un material identificable. Sento que no sóc més que una mitjancera dels missatges de la natura.

Potser encara sigui difícil imaginar com són aquestes obres d'art i serà millor il·lustrar-ho amb algunes imatges:

Les dues bosses són la mateixa, però les fulles que la recobreixen han sentit el pas de les estacions com si es trobessin encara en el bosc i han agafat el color ocre que tindrien a la natura quan les fulles de molts arbres i arbusts canvien de color a la tardor abans de caure. I deixant-les més temps, acabarien de color marró més fosc. Hauré de preguntar a l'Anni si acaben convertides en humus. Si segueixen el cicle de la natura, haurien de descompondre's i seria una obra d'art amb caducitat.

Vegeu aquestes altres obres:

A mi em va costar endevinar de què estan fetes aquestes obres que pengen del sostre. De fet, no ho vaig endevinar i mai m'hauria passat pel cap que amb cagallons de cèrvids i de conills es pogués fer una obra d'art.

Els que segueixen són més fàcils d'endevinar en l'ampliació (si cliqueu damunt la foto, ho veureu millor):

L'Anni viu a Hailuoto, un petit poble en una illa que duu el mateix nom, en el golf de Bòtnia (Pohjanlahti en finès). La illa està connectada amb el continent per un ferry, però a l'hivern la connexió es fa a través d'una carretera de gel. Amb una densitat de població de 5 habitants per quilòmetre quadrat, l'Anni no deu tenir problemes per trobar el material per a les seves obres d'art (sempre que el glaç li ho permeti).

Paula Suominen
El 1992 Paula va venir a Barcelona per conèixer l'obra de Gaudí. I suposo que li devia agradar, perquè una de les tècniques d'expressió del seu art és el trencadís. Això és el que va fer per a un hotel de Lapònia:

Les següents fotos mostren el seu trencadís portat a la natura:

Aquestes últimes obres m'han recordat el treball de Gaudí a la torre de Bellesguard de Barcelona:

Jardí de Bellesguard (agost, 2015)

 I una mostra de la seva pintura recent (obres de 2014):

****************

Com deia al principi, ahir vaig passar la tarda amb una amiga de molts anys, un amic de fa unes setmanes i dues dones conegudes ahir mateix que ja considero també amigues. La trobada va ser a Caldes d'Estrac: una petita passejada pel poble, una sessió relaxant a les termes municipals i una sessió de cinema particular a casa de l'amiga de molts anys (Carmen C.), on vam estar veient el film que Timo ha fet a partir de l'obra seva que es va representar a les escales de l'Ajuntament de Tampere i d'imatges reals de la batalla de Tampere i de les dones que van morir defensant l'Ajuntament. Timo ens feia la traducció simultània a l'anglès, però fins i tot sense entendre el que deien, hauríem pogut copsar la força que transmetien aquelles imatges.

Espero que de l'estada de Timo a Catalunya surti un llibre sobre els finlandesos que van venir a combatre el feixisme que estigui tan ben fet com el que va escriure dedicat a les dones defensores de Tampere.

Nota: les fotos d'obres de les dues artistes plàstiques són extretes dels seus webs i elles en tenen el copyright.

Potser us interessarà:
- Women soldiers of the Red Guards in the 1918 Finnish Civil War, by Laura Llimataien, University of Tampere