El Cercle del Liceu, la Comunitat de Pescadors del Palmar i la Viquipèdia (I)

I: El Cercle del Liceu

El 2 d'abril de 2001, el Cercle del Liceu va admetre les primeres dones sòcies de la seva història. Eren deu dones de l'alta burgesia barcelonina i el seu ingrès en aquest club elitista havia estat rebutjat en una votació anterior, duta a terme unes setmanes abans. Els mitjans de comunicació se n'havien fet ressò, d'aquell rebuig del Cercle a admetre-hi dones. Un d'aquests mitjans va ser La Vanguardia:

Unes setmanes abans de la votació en què les aspirants a sòcies van ser rebutjades, n'hi havia hagut una altra per reformar alguns articles dels estatuts del Cercle, que fins aleshores era exclusivament masculí. Un dels articles que es van modificar feia referència a l'admissió de nous socis, i amb la reforma deixava oberta la possibilitat d'admetre-hi també dones, que fins aleshores només hi podien accedir com a acompanyants. A partir d'aleshores, ja hi podrien entrar com a membres de ple dret, sempre que superessin el procés normal d'admissió. De tota manera, la reforma no havia estat fàcil; es va aconseguir en una assemblea extraordinària que va començar a les deu de la nit i es va allargar fins ben entrada la matinada i no pas amb una àmplia majoria. Dels 737 socis que van votar, 429 van fer-ho a favor de la reforma i 290, en contra (hi va haver 15 vots nuls i 3 en blanc). Fins i tot dins de la Junta hi havia discrepàncies: dels seus 12 membres, 5 eren contraris a l'entrada de dones sòcies.

Un cop feta la reforma, el mateix mes, deu dones, entre les quals hi havia la soprano Montserrat Caballé, van sol·licitar ser sòcies del Cercle del Liceu. Quan Montserrat Caballé va presentar la seva sol·licitud, fora del Cercle del Liceu ningú no dubtava que seria admesa i alguns mitjans ja parlaven d'ella com de «la primera dona que ingressa al Cercle del Liceu». El dia de les votacions, però, només uns 350 socis van anar a votar per decidir si hi eren o no admeses, i 110 van votar-hi en contra. En no aconseguir els dos terços dels vots necessaris, l'admissió de les aspirants no va ser aprovada. Les aspirants rebutjades van ser, a més de l'esmentada Montserrat Caballé: Maria Teresa Samaranch, Adela Subirana, M. Soledat Rocha, Magda Ferrer-Dalmau, Stella Raventós, M. Àngels Vallvé, Montserrat Vall-llosera, Cristina Nueno i Patricia Nadal. A més de la petició d'ingrés feta per aquelles dones, també es va votar l'ingrés de tres homes: Valentín Bascuñana, Josep Lluís Garcia i Eduardo Pérez-Cabrero. A ells només se'ls va exigir la majoria simple i els tres hi van ser admesos.

Aquesta oposició d'una part dels socis a l'entrada de dones al Cercle del Liceu va transcendir l'àmbit de l'entitat, i els mitjans de comunicació se'n van fer ressò. Possiblement perquè era bastant insòlit que, en el segle XXI i en una societat avançada, encara es donessin situacions com aquella. No va ser únicament la premsa catalana i espanyola que en van parlar; el rebuig a l'admissió d'aquelles dones va ser notícia en mitjans estrangers, com el diari britànic The Guardian, que va titular-la Opera club blackballs soprano (el club d'òpera vota en contra de la soprano), referint-se al rebuig a l'admissió de Montserrat Caballé. El diari reproduïa les paraules d'un membre de la junta que va dir «alguns membres [del Cercle del Liceu] no s'han adonat encara que som al segle XXI i que una entitat que té com a objectiu promoure la vida cultural de Barcelona no pot excloure les dones».

Amb la perspectiva del temps ¿podem dir si va ser el ressò mediàtic d'aquell rebuig inicial que va fer que, en la següent votació, feta el mes d'abril, s'aprovés l'entrada de les deu primeres dones sòcies?

Més informació:

• El Cercle del Liceu rebutja les dones que demanen ingressar-hi, a dBalears (26.02.2001)
• Las mujeres van conquistando su espacio en el Cícrulo del Liceo desde 2001 (Agencia EFE, 01.04.2021)
  

Les "Stolperteine" i Frau Anna Klein

Les Stolpersteine

Fins al 2019 no sabia què eren les Stolpersteine (tot i que a Catalunya les primeres es van col·locar el 2015, a Navàs; la foto de F. Peralta a Wikimedia Commns en mostra una). Me'n vaig assabentar en el curs "Arqueologia a l'inrevés" que Kathrin Golda-Pongratz, arquitecta urbanista alemanya establerta a Barcelona, va impartir al Born la tardor de 2019. En una de les sessions ens va parlar de les Stolpersteine, paraula alemanya que significa pedres/llambordes (Steine) de topada o per ensopegar (stolpern): són unes petites llambordes quadrades (10 ×10 cm) recobertes de llautó en la part superior, on porten inscrit el nom i algunes dades d'una persona a la qual estan dedicades. Son petits monuments ideats per l'artista berlinès Gunter Demnig per homenatjar víctimes del nazisme. La majoria estan dedicades a persones jueves, tot i que també n'hi ha que recorden persones gitanes, homosexuals, testimonis de Jehovà, comunistes, membres de la Resistència en diversos països, objectors de consciència, etc. També hi ha Stolpersteine dedicades a catalans i catalanes que, després de la Guerra Civil espanyola, van exiliar-se a França i van ser detinguts pels nazis o pel regim de Vichy i lliurats als nazis. N'hi ha que van morir en camps de concentració; d'altres van sobreviure, però no per això deixen de ser víctimes.

El projecte va començar a Alemanya i la primera Stolperstein es va col·locar a Berlín, al barri de Kreutzberg, el 1997. Es va instal·lar sense permís municipal, però més endavant es va legalitzar. El mateix Gunter Deming va ser qui va anomenar Stolpersteine aquests petits monuments. Anys després va declarar que no recorda exactament com se li va acudir, però que no té res a veure amb cap expressió antisemítica usada a l'Alemanya nazi, com se li ha atribuït de vegades. Podria ser pel doble sentit que el verb stolpern té en alemany, d'ensopegar físicament, però també mentalment. Ensopegues amb la pedra i la inscripció que hi duu et fa pensar en un episodi de la història que no s'hauria de tornar a repetir mai. Darrera de cada Stolperstein hi ha una història, la de la persona a qui està dedicada. De vegades es troben agrupades davant d'edificis d'on persones d'una mateixa família o del veïnat van ser deportades a camps d'extermini nazis; potser simultàniament, però també en moments diferents del domini nazi. En aquesta fotografia d'un grup col·locades en el districte de Mariahilf de Viena, les dues primeres no duen cap nom i hi diu: «D'aquí van ser deportats i assassinats». I a continuació més de vint-i-cinc Stolpersteine amb el nom de les persones i les seves dades personals (foto de Hans Weingartz, disponible a Wikimedia Commons).

En el web del projecte s'explica com Gunter Demnig va tenir la idea de fer aquests petits monuments individuals:

El 1991, Gunter Demnig va usar pintura blanca per marcar el camí que un miler de sintis i altres gitanos van ser forçats a emprendre quan van ser deportats cinquanta anys abans. Després que la pintura s'esvaís, per fer que l'obra fos permanent va fixar al terra unes plaques de llautó que va gravar prèviament. Quan les col·locava, una senyora gran va elogiar el seu projecte, però al mateix temps va expressar el seu dubte que en el seu barri hi haguessin viscut mai gitanos. Així, Gunter Demnig va adonar-se que molta gent ja no sabia qui havia viscut en el seu veïnat, que moltes històries havien desaparegut. Aleshores se li va acudir un projecte que, d'una banda, portés una commemoració als carrers i als pobles, viles i ciutats d'Alemanya i, al mateix temps, marqués els llocs on havien viscut persones víctimes del nazisme i on havien començat els crims contra elles. Les primeres Stolpersteine estaven pensades només per a una exposició. Després de ser ben rebudes per les famílies de les víctimes, Gunter Demnig va decidir ampliar el seu projecte i continuar fent Stolpersteine, que ara es troben a tot Europa.

Des de 1997, Demnig ha fet milers d'aquests llambordins i la majoria els ha col·locat ell mateix, no únicament a Alemanya, també per bastants països europeus. En vistes de l'èxit del projecte i de la demanda de llambordins que rebia, Demnig va crear una fundació per gestionar-lo. Fins al 2017, només hi havia Stolpersteine a Europa, però aquell any se'n va instal·lar la primera fora del nostre continent: a Buenos Aires, davant d'una escola, com a record de la mainada que va haver de marxar d'Europa a causa del nazisme. La demanda de Stolpersteine no s'ha aturat ni amb la pandèmia i hi ha una llarga llista d'espera. L'agost de 2021, en el web del projecte una nota indica que «malauradament, el programa de Gunter Demnig per als propers mesos ja està ple - no podem organitzar més cerimònies de col·locació de Stolpersteine abans de 2022».

En el curset del Born, Kathrin Golda-Pongratz ens va explicar que no tothom va estar d'acord amb aquest projecte. Hi ha ciutats i persones individuals que s'hi oposen perquè les llambordes del paviment són trepitjades i si, enmig d'elles hi ha una Stolperstein, s'hi trepitja també el nom de la persona a qui està dedicada. Munic és una de les ciutats que hi estan en contra i que el 2004 les va prohibir, tot i que després hi ha hagut un fort moviment ciutadà demanant a l'Ajuntament que revoqués aquella prohibició. En general, però, les associacions de víctimes del nazisme estan donant suport al projecte.

Frau Anna Klein

Quan, a començament de juliol d'enguany, vaig anar a veure la meva filla Elena a Munic, vaig dir-li que volia saber si finalment havien posat alguna Stolperstein a la ciutat. A través de Google en vaig trobar una llista de les de Munic. En la pantalla del mòbil no es veia massa bé, però hi vaig veure una adreça, Wilhelm Düll Strasse 15, on semblava que n'hi havia una i el nom de la persona a qui estava dedicada: Anna Klein. I estava relativament a prop de Nymphenbug i del Jardí Botànic, on pensàvem anar l'endemà. S'hi veia fins i tot la foto del llambordí amb la inscripció de record (Vegeu-ne la foto, de Christian Michelides disponible a Wikimedia Commons).

Wilhelm Düll Strasse, 15, Munic

L'endemà, doncs, en sortir del Jardí Botànic, vam fer cap al carrer Wilhelm Düll i ens vam aturar davant del número 15 per veure la Stolperstein, però no la trobàvem. La casa que correspon a aquell número té una mica de pati enjardinat al davant (no vaig pensar a fer-hi una foto, però en recupero la imatge gràcies a Google Earth; és la casa que té al davant dos cotxes negres) i vam pensar si no estaria posada en el pati, per esquivar la prohibició de la ciutat. Miràvem a través de la reixa quan, de la casa va sortir un senyor gran, potser tindria setanta anys o més, i es va adonar de la nostra insistència a mirar cap al terra del pati. Es va dirigir a nosaltres i ens va preguntar si buscàvem alguna cosa. Li vam dir que volíem veure la Stolperstein dedicada a Frau Anna Klein i l'home va que quedar sorprès i ens va preguntar que d'on havíem tret que allà n'hi havia una. Vam respondre (en realitat, va respondre-li la meva filla, que el meu coneixement d'alemany no dona per a tant) que ho havíem vist en un web. Aleshores l'home ens va explicar que la col·locació de la Stolperstein estava aprovada, però que estava pendent de ser instal·lada.

Després, des del portàtil vaig tornar a fer la cerca i em vaig a adonar que, des del mòbil no n'havíem vist tota la informació. En el web, sota el nom, data de naixement, de deportació i d'execució, hi ha un espai i després hi diu que encara no està instal·lada: Stolperstein noch nicht verlegt.

Ja de tornada a Barcelona vaig pensar en Frau Anna Klein, quina història devia haver-hi al darrere i si l'home que ara viu en aquella casa deu tenir-hi algun parentiu. A què es devia dedicar aquella dona de cinquanta-vuit anys que un dia de novembre va haver de deixar casa seva i va ser deportada a Kaunas, la ciutat de Lituània on el seu gueto va funcionar com a camp de concentració nazi durant uns anys i on ella va ser assassinada segurament només arribar-hi? Devia ser una mestressa de casa, mare de família? I vaig tornar a fer una cerca a Google. Segurament que hi ha hagut i hi ha moltes dones amb el nom d'Anna Klein, però de seguida vaig trobar-ne una en què el lloc i l'any del naixement (Nuremberg, 1883) i el de la mort (Kaunas, 1941) coincidien amb la «meva» Frau Klein. I en el web de la ciutat de Munic hi ha un llibre virtual de memòria amb un recull biogràfic de persones jueves que van ser víctimes del nazisme entre 1933 i 1945. A la pàgina d'Anna Klein, a més d'un resum biogràfic, indica l'adreça on va viure i coincidia amb la del lloc on vam anar a buscar la Stolperstein.

Doncs resulta que aquesta senyora no era cap mestressa de casa mare de família, sinó una dona soltera de cinquanta-vuit anys, pintora i artista gràfica. Després n'he buscat més informació i ahir em vaig decidir a fer la seva biografia per a la Viquipèdia (la Wikipedia en català). En alguna de les fonts consultades vaig llegir que, fins al 1933, Anna Klein va estar al front d'una escola de dibuix. No indicava per què va deixar-ho, però era fàcil suposar que el seu origen jueu en devia ser la causa. Una altra font consultada posteriorment m'ho va confirmar. Tot i que el pare, jueu, s'havia convertit a l'església evangèlica i que ella era catòlica des dels set anys, per als nazis allò que comptava era la seva ascendència jueva. El 1933 li van tancar l'escola de dibuix i va ser obligada a dur l'estrella groga. Va haver de treballar en una fàbrica de matalassos que era bastant lluny de casa seva, però no podia anar-hi en tramvia perquè els jueus ho tenien prohibit. Malgrat la malaltia reumàtica, amb dolors i inflamació a les articulacions, que patia des de feia alguns anys havia de fer a peu el camí d'anada i tornada a la fàbrica. Això va ser fins al 21 de novembre de 1941, en què la van detenir per ser deportada a Kaunas (Lituània), on va morir afusellada quatre dies després.

Tant de bo que la propera vegada que vagi a Munic pugui veure ja la Stolperstein dedicada a Anna Klein davant de la casa on va viure.

Algunes pintures d'Anna Klein:

Coda

Fa poc vaig veure la Stolperstein dedicada al president Companys, situada davant de la porta principal del palau de la Generalitat. Costa una mica de localitzar; no únicament perquè és un llambordí de 10 ×10 cm, sinó perquè queda darrera de les tanques que hi ha actualment davant de l'edifici, que no deixen apropar la gent fins a la porta. Vaig preguntar al mosso d'esquadra que hi havia de guàrdia i, molt amablement, em va indicar on era i em va deixar passar per fotografiar-la.

Aquesta Stolperstein, que hauria hagut d'instal·lar-se el 2018, va haver d'esperar més de dos anys perquè l'Ajuntament de Barcelona n'autoritzés la seva instal·lació a la plaça de Sant Jaume. El febrer d'aquell any Gunter Demnig va venir a Catalunya per col·locar personalment prop d'una setantena de Stolpersteine. Entre les persones a les quals se'n va dedicar una hi havia Neus Català (1915-2019), que des de França, on vivia exiliada, va ser deportada a Ravensbruck. Per sort va sobreviure i va tenir una vida molt llarga, de manera que el 2018, encara va poder ser testimoni de la col·locació de la Stolperstein que recordava el seu empresonament. Malauradament, la de Lluís Companys va haver d'esperar fins a l'octubre de 2020, un cop l'Ajuntament barceloní hi va donar el seu vistiplau.

Potser us interessarà:

Ensopegar amb la memòria. Jornada de debat a partir del micromonument Stolpersteine, organitzada per la Regidoria de Memòria Democràtica de l'Ajuntament de Barcelona. Comissariada per Kathrin Golda-Pongratz (9 de març 2021).

La Wikipèdia i les dones

Nombre de respostes per llengua (enquesta UNU)

En un món on es busca la igualtat, una enquesta feta per la Universitat de les Nacions Unides (UNU) el 2010 va demostrar un fet que molta gent ja suposava: que l'enciclopèdia universal que és la Wikipedia era cosa d'homes. L'enquesta va rebre 176.192 respostes, la majoria de les quals era d'usuaris de les versions russa (45.616) o anglesa (43.912), seguits dels usuaris de les versions alemanya (22.989) i castellana (20.144). Entre els usuaris de la Viquipèdia catalana, van respondre 562 persones.

L'enquesta analitzava molts aspectes de la Wikipedia, un dels quals era el demogràfic, i diferenciava entre les persones que en són usuàries només com a lectores i aquelles que també hi contribueixen. Pel que fa als lectors, ja es notava una diferència: els homes n'eren un 68,99% i les dones un 30,52%. Aquesta diferència, però, s'accentuava molt quan es tracta de contribuir a la creació, ampliació o correcció d'articles, allò que en terminologia viquipedista es coneix com a 'edició': els homes representaven un 86,73% dels editors i les dones únicament el 12,64% (els percentatges no sumen 100, perquè hi havia persones que no van indicar si eren homes o dones).

Per què hi ha menys dones a la Wikipedia?
El 2011, a partir de les dades de l'enquesta esmentada i del propòsit que s'havia fet la Fundació Wikipedia que el 2015 el percentatge de wikipedistes dones fos del 25%, el diari estatunidenc The New York Times encetava un debat que va titular "On són les dones a la Wikipedia?". El debat volia aclarir les causes d'aquells desequilibri, si hi ha alguna cosa en el format i objectiu de la Wikipedia que atregui més els homes i si hi ha maneres de corregir aquest desequilibri. Van participar en el debat dones --i també algun home-- d'àmbits diversos. Jessamyn West, community manager de MetaFilter.com, que escriu sobre tecnologia, biblioteconomia i Internet des de 1999, deia:

Si allò que importa és alterar l’equilibri de gènere,  a més de promoure aquesta idea, cal estar disposats a fer complir les normes socials d’equitat i diversitat (no només esperar que en un futur ideal es produeixi d'alguna manera l’equilibri) i hem d’aprendre a tractar. amb elegància el contrari. És una discussió més sobre el poder que sobre el gènere.

Per a Justine Cassell, professora i directora de l'Institut d'Interacció Humans-Ordinadors de la Universitat Carnegie Mellon, cal distingir dos tipus de desequilibri de gènere a la Wikipedia. Per una banda el nombre d'articles sobre temes que interessen a les dones i la seva llargada. Per una altra, el nombre de dones editores en relació al nombre d'homes editors. A més, considera que cal observar el desequilibri de gènere de dues maneres, perquè la Wikipedia des de fora no es veu de la mateixa manera com la veuen des de dins les persones que hi fan aportacions.

Des de fora, la Wikipedia sembla la democràcia del coneixement, un lloc on es pot posar tot el coneixement existent a disposició de tothom. Des de dins, però, pot ser un lloc on es lluita per fer-se sentir. Diu Cassell que

...es pot entendre aquesta visió interna amb tan sols mirar la pàgina de discussió de molts articles, que en lloc de semblar col·laboracions al voltant de la construcció del coneixement, són plenes de descripcions de "guerra de redacció", on els editors successius intenten eliminar cada aportació de l’altre - i de debats polèmics i controvertits sobre la precisió dels punts de vista conflictius. Els usuaris de Flickr no eliminen les fotos d'altra gent. Els vídeos de YouTube inspiren debats intensos, però cap usuari no elimina les contribucions d’una altra persona.

Suposo que Cassell es referia a la Wikipedia en llengua anglesa, però, per la meva experiència com a viquipedista [escric viquipedista quan em refereixo a la versió catalana, que es anomenada Viquipèdia], veig que en altres llengües passa el mateix: articles en què una persona n'elimina fragments i qui els havia redactat torna a posar-los i les dues persones s'emboliquen en una discussió ad nauseam. Cassell pensa que això podria ser una causa de la reticència de moltes dones a col·laborar en la Wikipedia; no volen entrar en debats ni suprimir textos d'altres persones o que els elimini textos seus.

Susan C. Herring, catedràtica de lingüística i ciències de la informació a la Universitat d'Indiana, creu que el desequilibri de gènere a la Wikipedia és coherent amb el que ella ha anat observant des de 1992 en llistes de distribució i altres espais d'Internet. Com passa en algunes llistes de distribució, moltes dones no hi participen perquè se senten intimidades per l'actitud d'alguns homes. A més, l'estil de comunicar de les dones sol diferir del dels homes. A elles els costa més mantenir l'estil neutre propi de la Wikipedia. També creu Herring que la solitud del treball d'edició per a una enciclopèdia en línia es pot veure com antisocial. Això m'ha fet pensar que potser jo sóc antisocial, perquè, malgrat les dificultats que de vegades hi trobo, i malgrat l'aparent anonimat de publicar a la Viquipèdia, com més va més m'agrada fer-ho. De fet, és una de les causes --però no l'única-- que els darrers temps publiqui molt menys en aquest blog.

Les visites que pugui tenir una breu biografia publicada en el meu blog no poden comparar-se ni de bon tros a les que tindria si estigués publicada a la Viquipèdia. O potser no, perquè si hi publico, per exemple, la biografia d'una científica poc coneguda (les meves aportacions a la Viquipèdia són principalment biografies de científiques), és possible que ningú no la vegi, llevat que hi vagi a parar a través d'un enllaç.

Projectes per augmentar la presència de dones a la Viquipèdia
A Catalunya s'han anat desenvolupant diversos projectes per augmentar la presència de les dones a la Viquipèdia. Un d'ells és el projecte Wikidones, impulsat des del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison (popularment, la Bonne), que va començar el 2014, en què un grup dones van començar a reunir-se per produir articles sobre dones o sobre temes relacionats amb les dones. A la Universitat Pompeu Fabra es fan també reunions de viquipedistes (els dimarts, al llarg del curs acadèmic) per fer articles sobre dones i resoldre problemes d'edició.

El 2015 es va encetar una segona fase del projecte Wikidones de la Bonne, per augmentar el nombre de dones viquipedistes i difondre'l per Barcelona. Així, el curs 2015-2016 es va fer la prova pilot en el districte de Les Corts. Hi va participar un grup de dones --la majoria veïnes de Les Corts i membres de la Taula de Dones de Les Corts, però no exclusivament-- que es van formar com a editores al mateix temps que anaven creant articles sobres dones. Aleshores feia uns set o vuit anys que jo m'havia inscrit a la Viquipèdia, però m'havia dedicat únicament a fer-hi correccions o afegir-hi referències, perquè no tenia prou coneixements per fer un article de novo. En el projecte en el meu districte vaig veure l'oportunitat d'aprendre-ho. I així va ser com em vaig llençar a publicar biografies de dones. El projecte se centrava en el districte i se'ns va demanar d'escriure o millorar biografies de dones que hi tinguessin alguna relació. Jo em vaig estrenar amb la biografia de Carme Puche i Moré, periodista i directora de cinema, que uns anys abans va guanyar un premi convocat des del districte.

Aquest projecte, que també s'ha dut a algun altre districte de la ciutat, a Les Corts ha tingut continuïtat a petició de les pròpies viquipedistes. Seguim reunint-nos un cop al mes durant el curs per fer nous article i especialment per resoldre dubtes, gràcies a la presència d'una dona experta a qui consultar. Sempre que puc vaig a la reunió mensual, perquè tot i que he publicat ja bastants articles, encara tinc moltes llacunes en el meu coneixement de l'edició. No es tracta únicament de la redacció del text seguint les normes de la Viquipèdia. Hi ha aspectes del format de l'article que encara em costa molt de resoldre. De tota manera, prefereixo editar articles a casa per un motiu pràctic: estic acostumada a treballar amb dues pantalles o amb una de panoràmica i haver-ho de fer des d'un ordinador portàtil em resulta molt incòmode.
 
Els darrers anys també s'han anat organitzant diverses viquimaratons amb l'objectiu de publicar articles sobre dones. Una viquimarató (o wikimarató) és un esdeveniment que reuneix persones per escriure ('editar' en diuen en la terminologia viquipedista) articles sobre un tema determinat o millorar articles ja existents. He participat en alguna viquimarató, però normalment prefereixo participar-hi en la distància, des de casa, per poder treballar més còmodament.

Els articles que he publicat des que m'hi vaig posar no arriben a la trentena. Pocs, tenint en compte que el primer vaig publicar-lo el febrer de 2016. Però sóc bastant anàrquica en la meva dedicació a la Viquipèdia. Puc passar mesos sencers sense fer-hi cap contribució i després en un mes fer-ne unes quantes, com aquest mes de novembre, que he publicat les biografies d'Elisabet Selbert, Dora Lush, Dolors Lleonart i Casanovas, Sara Branham Matthews, Ekaterina Lermontova, Ida Baccini, Carmen Schrader Angerstein i Nella Mortara.

A continuació un llistat dels articles que he publicat a la Viquipèdia des de 2016. He estat a punt d'escriure "articles meus", però no ho he fet perquè a la Viquipèdia, des del moment que publiques un article deixa de ser teu; altres persones hi poden fer correccions i ampliar-los (llistat actualitzat el 28 de setembre de 2021; ultrapassa la cinquantena):

• Alice Nutter (?-1612) dona anglesa acusada de bruixeria i penjada a causa de la cacera de bruixes de Pendle.
  
• Alki Zei (1923-2020), novel·lista grega, autora de literatura infantil i juvenil i traductora.
  
• Anna Foà (1876-1941? 1944?), entomòloga italiana expulsada de la universitat per les lleis racials del feixisme.
• Anna Klein (1883-1941), pintora i artista gràfica alemanya, víctima de l'Holocaust.
  
• Anna Weber-van Bosse (1852-1942), botànica neerlandesa.
• Anita Conti (1899-1997), oceanógrafa i fotògrafa francesa.
• Carme Puche i Moré (1977), periodista, guionista i directora de cinema catalana.
• Carmen Schrader Angerstein (1913-2012), Justa entre les Nacions, per haver salvat de l'Holocaust tres dones jueves.
• Carolina (Lini) Bunjes (1918-2016), membre neerlandesa de les Brigades internacionals i fotògrafa.
  
• Catharina Helena Dörrien (1717-1795), botànica i educadora alemanya.
• Cholitas escaladores de Bolívia, grup de dones aimares que escalen muntanyes amb els seus vestits tradicionals.
  
• Dolors Lleonart i Casanovas (1866-1936), una de les primeres metgesses catalanes.
• Dora Lush (1910-1934), microbiòloga australiana que va morir mot jove, en infectar-se quan investigava un bacteri en el laboratori.
• Dorothy Thomas (1922-2015), investigadora en hematologia estatunidenca
  
• Ekaterina Lermontova (1889-1942), paleontòloga russa.
• Elisabeth Selbert (1896-1986) La Clara Campoamor de les dones alemanyes. És una de les quatre 'mares' de la Constitució de la República Federal Alemanya i va haver de lluitar perquè el text de la Constitució reconegués que homes i dones tenen els mateixos drets.
• Ellekappa (1955- ), ninotaira italiana (publica vinyetes al diari La Repubblica, entre d'altres).
  
• Ellen Hutchins (1785-1815), pionera de la botànica a Irlanda.
• Else Berg (1877-1942), pintora jueva neerlandesa, víctima de l'Holocaust.
• Elvira Altés (s. XX i XXI), periodista, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona.
• Emma Strada (1884-1970), enginyera italiana, 1a a obtenir el títol en aquell país.
  
• Eugenia González Ramos (1919-1939), sindicalista, presa de les Corts, afusellada a Barcelona per les seves idees polítiques.
• Eva Mameli Calvino (1886-1978), botànica, naturalista i acadèmica italiana.
• Evangelina Bottero (1859-1950), ensenyant i divulgadora científica italiana.
• Fanny Hesse (1850-1934), introdueix l'agar en els cultius de microbiologia.
• Franca Pieroni Bortolotti (1925-1985), historiadora italiana, feminista.
  
• Henriette Vincent (1786-1830), artista pintora botànica francesa.
• Humira Saqib (1980-), periodista afganesa, activista dels drets de les dones.
  
• Ida Baccini (1850-1911), pedagoga, escriptora i periodista italiana.
• Ida Ørskov (1922-2007), metgessa i bacteriòloga danesa
• Ilaria Capua (1966-), viròloga italiana.
• Isabel Compter i de Sagarriga (1632-1653), poetessa rossellonenca.
• Janina Altman (1931- ), química i escriptora polonesa/israeliana, supervivent de l'Holocaust.
• Jenny Markelin-Svensson (1882-1929), primera dona enginyera de Finlàndia.
• Jessie Gray (1910-1978), cirurgiana de càncer canadenca/estatunidenca, educadora i investigadora.
• Kate Gleason (1865-1933), enginyera, empresària i filantropa estatunitenca.
• Kristine Munch (1873-1959), una de les primeres dones metgesses de Noruega.
• Margaret Todd (1859-1918), metgessa i escriptora escocesa.
• Maria Cengia Sambo (1888-1939, botànica/liquenòloga italiana.
• Marie-Anne Libert (1782-1865, botànica i micòloga belga.
• Marta Ascoli (1926-2014), escriptora italiana, supervivent de l'Holocaust.
• Marta Grandi (1915-2005), entomòloga italiana.
• Mary Ann Booth (1843-1922, microscopista estatunidenca.
• Mary Vaux Walcott (1860-1940, artista i naturalista estatunidenca.
• Meri Mangakahia (1868-1920), activista neozelandesa en favor del sufragi femení.
  
• Nella Mortara (1893-1988), física italiana expulsada de la universitat per les lleis racials del feixisme.
• Nielsine Nielsen (1850-1916), primera dona acadèmica i metge a Dinamarca.
• Otti Berger (1898-1944), artista textil de la Bauhaus, víctima de l'Holocaust.
• Rina Monti (1871-1937), biòloga, fisiòloga, limnòloga i zoòloga italiana.
• Rosa Argelaguet i Isanta (1958-2020), enginyera i política catalana.
• Rose Maria Compaoré (1958-2020), política Burkina Faso, morta per la covid-19.
• Ruth Pactrick (1907-2013), botànica i limnòloga estatunidenca.
• Sara Branham Matthews (1888-1962), destacada microbiòloga mèdica, va fer recerca sobre el meningococ, que causa un tipus de meningitis, i el tractament d'aquesta malaltia.
• Sarah Voss (1999-), gimnàsta artística alemanya.
  
• Suzanne Lambin (1902-2008), microbiòloga francesa.
• Yolanda Ortiz (1923 o 1924-2019), química argentina, primera dona Secretària de Recursos Naturals i Ambient Humà d'Argentina.
• Women in Red, projecte iniciat a la Wikipedia en anglès per eliminar-hi el biaix de gènere i augmentar-hi la presència de dones, com a editores i en els continguts de la Wikipedia.

Potser us interessarà:
- La Viquipèdia arriba a les 20.000 biografies de dones (12.12.2017)
- Wikidones, web sobre el projecte de la Bonne
- Viquidones UPF
- La Viquipèdia té només un 17% de biografies de dones (18.10.2018)
- 10 regles senzilles per crear biografies de dones

Elisabetta Fiorini Mazzanti (1799-1879)

Accademia dei Lincei (M. Piqueras, 2011)

L'Herbari de la Universitat La Sapienza de Roma, fundat el 1872, conté més d'un milió d'exemplars, bona part dels quals formen part de col·leccions històriques. Entre aquests herbaris històrics, hi ha el de la comtessa Elisabetta Fiorini-Mazzanti (1799-1879), destacada botànica especialitzada en l'estudi de molses i d'algues d'aigües dolces, a les quals va dedicar la seva atenció durant cinquanta-cinc anys. L'Accademia dei Lincei, de la qual va ser membre Fiorini, parlava d'ella com de la "Illustre nostra Briologista e Ficologista, la Signora Elisabetta Fiorini Mazzanti". (La briologia és la part de la botànica dedicada a l'estudi de les molses, i la ficologia, la que tracta de de les algues.) Altres dones botàniques italianes del segle XIX, malgrat ser també recol·lectores de plantes, col·laborar amb professors de botànica i fins i tot haver descrit noves espècies, no van rebre el mateix reconeixement per part dels naturalistes contemporanis, que consideraven que Elisabetta seguia un mètode de recerca equivalent al dels científics professionals. 

Terracina (ca. 1800)

Elisabetta Fiorini (Mazzanti era el cognom del marit) va néixer el 3 de juny de 1799, a Terracina, ciutat situada a uns 100 km al sud de Roma, a la regió italiana del Laci (aleshores compresa en els Estats Pontificis). Era filla del comte Giuseppe Fiorini i la seva esposa Teresa (nascuda Scirocchi). Tot i pertànyer a la noblesa, no era una família especialment rica.  La seva mare va morir aviat i, essent Elisabetta filla única, el seu pare va educar-la pensant en el seu futur com a hereva de les possessions familiars, que hauria d'ocupar-se d'administrar. Elisabetta va estudiar història, geografia, literatura, art i diverses llengües; sabia llatí i, entre les llengües modernes, va aprendre francès, anglès i alemany. Era una nena malaltissa i la duien fora de la ciutat amb la confiança que els aires del camps anirien millor per a la seva salut. El contacte amb la natura va desenvolupar la seva afició a les plantes. Un amic de la família va presentar-li el naturalista Giovan Battista Brocchi (1772-1826), expert en botànica, malacologia i, especialment, en geologia, el qual va familiaritzar la noia amb els principis de la classificació de les plantes i amb el sistema de classificació de Linnée, que donava a cada espècie un únic nom llatí. Quan Brocchi va marxar a treballar a Egipte, Elisabetta va rebre l'ajut i ensenyaments d'Ernesto Mauri (1791-1836), director del Jardí Botànic de Roma a partir de 1820.

Els primers herbaris d'Elisabetta contenien plantes dels voltants de Formia, població costera a uns 38 km al sud de Terracina. La descripció d'aquestes plantes i d'altres que havia recollit prop de Roma va ser el tema del seu primer article científic, que el Giornale de l'Accademia Arcadica li va publicar el 1823 per indicació de Brocchi. Entre els naturalistes de l'època amb qui es va relacionar hi havia també Charles Lucien Bonaparte (1775-1840), ornitòleg reconegut internacionalment, que visitava sovint el comte Fiorini a Roma. Bonaparte va animar-la per escriure un apèndix al Prodromo della Flora Romana publicat per Antonio Sebastiani i l'esmentat Mauri el 1818. En aquell apèndix, publicat el 1828, Elisabetta Fiorini va incloure un centenar d'espècies silvestres que no s'havien descrit abans en aquella regió.

A principis del segle XIX va introduir-se en els estudis de botànica l'ús del microscopi, que oferia noves possibilitats, especialment per estudiar les molses i també les algues microscòpiques. El treball més destacat d'Elisabetta va ser l'estudi que va fer de les molses de la zona de Roma publicat el 1831 en el llibre Specimen Bryologiae Romanae, que va escriure en llatí i va dedicar als seus mestres Brocchi i Mauri. Aquesta obra va ser un referent en l'especialitat; va promoure l'estudi dels briòfits (les molses) i va difondre's més enllà de la península italiana, a França i Alemanya. A m és, aquest treball li va obrir les portes de la Reial Acadèmia de les Ciències de Torí. El 1841 se'n va publicar una nova edició.

La vida familiar d'Elisabetta no va ser gens afortunada. El 1829 va casar-se amb Luca Mazzanti i van tenir tres fills, però dos d'ells van morir aviat. (en aquella època la mortalitat infantil era molt alta; les malalties infeccioses feien estralls en la mainada). El 1841 va morir el seu marit i poc després el seu pare. Li quedava només una filla, Veneranda, però va morir molt jove, amb només quinze anys. En faltar la seva filla, Elisabetta va adoptar una neboda d'Ernesto Mauri, un dels seus mestres.

Llevat de la companyia de la seva filla adoptiva, Elisabetta duia una vida solitària, que passava entre Roma i les finques on estiuejava, dedicada en gran part a la seva recerca. Habitualment no tenia gaire contacte directe amb altres naturalistes, però va  establir una xarxa de correspondència que li permetia saber què feien altres investigadors, i es mantenia al corrent de les noves espècies descrites i de les descobertes que es feien en disciplines com la zoologia o la geologia. Entre els seus corresponsals hi havia destacats botànics francesos, britànics i i suïssos. Durant les temporades que passava al camp, de vegades rebia la visita d'altres naturalistes, amb els quals sortia a buscar plantes i molses. I amb els seus corresponsals, a més d'informar-se recíprocament del que feia cadascú, s'intercanviaven mostres de les espècies recollides en les sortides al camp.

A més de l'esmentada Reale Accademia delle Scienze de Torí, Elisabetta va ser membre de la Pontifica Academia dei Nuovi Lincei de Roma, l'Accademia Economia-Agraria de Florència, l'Accademia di Arcadica di Scienze de Roma, l'Académie d'Horticulture de Brussel·les i la Leopoldino-Carolinische Deutsche Academie der Naturforscher de Dresden.

El Colosseu de Roma al segle XXI (M. Piqueras, 2011)

Els últims treballs que va publicar, entre 1875 i 1878, eren una sèrie d'inventaris de les plantes que creixien en el Colosseu de Roma i que havia anat fent al llarg de molts anys. Com que la seva visió estava molt deteriorada i ja no podia treballar amb el microscopi, els últims anys de la seva vida va reprendre aquella recerca. Un altre motiu per publicar-ho era denunciar que els treballs de neteja del monument feien desaparèixer les plantes que espontàniament hi havien crescut com a "testimoni de la caducitat de tota grandesa i puixança humana". Creia que l'avarícia arqueològica estava destruint aquell bé natural. Era una visió general de l'època romàntica, en què s'apreciava el valor estètic que la vegetació aportava a un monument en ruïnes, sense tenir en compte que contribuïa a la seva degradació, segurament per desconeixement o perquè es pensava que el destí dels monuments antics era la seva desaparició.

Elisabetta Fiorini va investigar també algues d'aigua dolça. Entre els éssers vius que en aquell temps anomenaven algues, però, n'hi ha que avui dia se sap que no ho són. A començament del segle XIX, el món microscòpic era molt poc conegut i els éssers vius es classificaven com a plantes o com a animals. Per altra banda, fins ben avançat el segle XX no es va saber que determinats microorganismes que havien estat classificats com a algues (les anomenades algues blaves o cianofícies) eren en realitat bacteris: els actuals cianobacteris. I entre els organismes que va estudiar com a "espècies botàniques", però que eren bacteris, n'hi ha un de molt curiós --que no era cianobacteri-- per un efecte que causa i que, al llarg de la història, ha estat considerat un miracle. Des de 1852, ella en va parlar en la seva correspondència amb el naturalista toscà Adolfo Targioni Tozzetti, i en una carta de 1857 li explica una història sobre aquest organisme.

Fiorini descriu al seu col·lega que una senyora va voler obsequiar un amic seu amb una pizza dolça i quan l'home a qui anava destinada va destapar-la, va trobar-la tota vermella, com si li haguessin abocat sang al damunt. Era supersticiós i es va espantar, tot pensant que es tractava d'un acte de bruixeria. Va enfurismar-se tant, que volia dur aquella dona als tribunals, cosa que no va fer gràcies a algunes amistats comunes. Fiorini se'n va assabentar posteriorment i sentia no haver-se trobat en el lloc on es va produir aquest fet, perquè hauria tingut l'oportunitat de veure una alga --segons ella, era una alga-- de la qual havia sentit parlar però que mai no havia pogut veure al natural.

Aquella suposada alga era Palmella prodigiosa, que és un dels noms que ha rebut el bacteri avui dia anomenat Serratia marcescens. Aquest bacteri té soques que produeixen un pigment vermell molt intens, del color de la sang fresca. Les colònies que formen aquestes soques vermelles són com unes boletes que podrien confondre's amb gotes de sang i que, encara que s'assequin, mantenen el seu color vermell viu. En diferents èpoques de la història del cristianisme hi ha registrats miracles de pans, polenta o hòsties que sagnen. El 1819, es va parlar també d'una polenta diabòlica, que va fer que les persones que van ser testimonis del fenomen anessin a demanar a un capellà que les deslliurés dels mals esperits. Un naturalista de l'època --Bartolomeo Bizio-- va demostrar que es tractava d'un fenomen natural, quan, amb els seus experiments, va aconseguir que les suposades gotes de sang creixessin sobre polenta. Ell va ser qui va dir que es tractava d'un gènere nou, que va anomenar Serratia, però convençut que es tractava d'un fong. Un d'aquests fenòmens considerats miracles, però molt més antic (segle XIII), es troba a l'origen de la festivitat del Corpus. Serratia és un bacteri que creix molt bé en substrats que contenen midó amb abundància i en ambients càlids i humits. Això explica que els miracles que se li atribueixen s'hagin produït sempre en productes rics en midó, com són el pa, la polenta i les hòsties.

Malgrat la seva salut malaltissa, Elisabetta Fiorini-Mazzanti va tenir una vida llarga per a la seva època. Va morir el 23 d'abril de 1879, pocs mesos abans de fer vuitanta anys. Alguns naturalistes li van dedicar gèneres o espècies. Per exemple, Camille Montagne va anomenar Mazzantia un nou gènere de fong, C. Müller va anomenar Filotrichella fiorini mazzantiae una nova espècie de molsa i F. Parlatore va anomenar Fiorinia theae un minúscul insecte que és una plaga de moltes plantes.

Bibliografia:
- Fiorini Mazzanti Elisabetta. A: "Scienza a Due Voci. Le donne nella scienza italiana dal Settecento al Novecento"
- Fiorini, Elisabetta. Dizionario biografico degli italiani, vol. 48 (1997)
- Elisabetta Fiorini Mazzanti, Benedetto Viale e gli amici Toscani, de C. Del Vivo. "Antologia Vieusseux", n.s., a XX. n. 58, gener-abril 2014, pp. 159-175
- Le flore dei siti archeologici, per Giulia Caneva i Simona Ceschin
- Ladies in the Laboratory II: West European Women in Science 1800-1900. A Survey to Their Contributions to Research, per Mary R.S. Creese, The SCarecrow Press (2004)
- The type species of the genus Serratia, commonly known as Bacillus prodigiosus, per R.S. Breed i Margaret E. Breed

Trinitat Sais i Plaja (1878-1933) i la seva lliçó al Col·legi de Metges

Tal dia com avui, 31 de gener, de 1914, en els locals que el Col·legi de Metges de Barcelona tenia aleshores a la plaça Catalunya, va fer-se la lliçó inicial d'aquell curs. Va ser un acte molt especial perquè, per primera vegada, qui impartia aquella lliçó era una dona: Trinitat Sais i Plaja, que havia obtingut el títol de medicina deu anys abans.

Trinitat Sais al Col·legi de Metges [Museu Hist. Medicina de Catalunya]

La revista Feminal, de la qual Trinitat Sais era col·laboradora, es va fer ressò d'aquell acte en el número 83 (22.02.1914). Comenta l'encert del Col·legi de Metges per haver-la convidat  i diu que "la senyora Sais ha correspost brillantment, com era d'esperar d'ella, ab un hermosíssim y trascendental discurs que li meresqué una sincera ovació en la que s'unien els seus companys de facultat,y'l distingit y nombrós públich que omplia la espayosa saló de la plaça de Catalunya." [La revista és anterior a la reforma del català de Pompeu Fabra; ho copio literalment.]

Feminal, núm. 83, p. 122

En el mateix número, la revista inclou un resum del discurs, titulat "L'ignorancia de la dona en els conexements d'higiene y puericultura com primera causa de la mortalitat infantil". Parla de l'alta mortalitat infantil: "Moren a Espanya cad'any de 200.000 a 260.000 infants de 0 a 5 anys, ò sigui, prop de la tercera part dels nascuts" i "Barcelona sola paga un tribut anyal de 5.500 nens". Sais atribueix aquesta gran mortalitat a la ignorància i a la influència que la dona té en la família: "La influencia d'aquesta lo mateix en el bé que'n el mal és ben manifesta, sempre que's tracti de lluytar contra l'alcoholisme, tuberculosis, mortalitat infantil ò qualsevol altra miseria social." Considera fonamental l'educació de la dona en la salut  i "elevar el nivell intelectual de la cultura femenina fent que la dona tingui noció exacta del seu deber familiar y social y els practiqui." Avui dia, el discurs de Trinitat Sais seria ben lluny de ser considerat feminista, però cal tenir en compte el context de l'època.

La revista Gimbernat, d'història de la medicina, va publicar el 2001 un article de Jacint Corbella i Corbella, i Edelmira Domènech Llaberia sobre l'obra de Trinitat Sais i Plaja. Com que la revista Feminal s'hi referia com la "doctora Sais de Llaberia" i en algun lloc també he llegit que el seu marit, farmacèutic, es deia Llaberia, he pensat que la coautora de l'article de Gimbernat potser era descendent de Trinitat Sais. Efectivament, n'és la neta, segons ella mateixa indica en una entrevista: "Ho eren [metges] el pare i la mare, un oncle i una tia, i encara ho havia estat l'àvia, qui va ser una de les primeres metgesses amb exercici real a Catalunya."

Eldemira Domènech parla de "l'exercici real" de la medicina per part de la seva àvia perquè, a més d'haver-hi molt poques metgesses en aquella època (ella va ser la vuitena dona que es va llicenciar en medicina a la Universitat de Barcelona), algunes deixaven la pràctica mèdica. Trinitat Sais, en canvi, va exercir la medicina durant trenta anys, fins a la seva mort sobtada i prematura el 1933. La seva consulta i domicili eren al número 10 del carrer de Pelai, a Barcelona.

El fet que el seu marit tingués una farmàcia a Manresa explica que Trinitat Sais col·laborés en la revista La mujer moderna, que es publicava en aquella ciutat i que dirigia Sofia Quer i Roca, esposa d'un altre farmacèutic, Manuel Font i Balue (Sofia Quer va ser la mare de Pius Font i Quer, un dels botànics catalans més destacats del segle XX). Hi va publicar articles de divulgació sanitària i d'higiene, a més d'alguns de denúncia, com ara un article en què criticava l'ús de la cotilla, una peça de roba que no tenia altra finalitat que mostrar una cintura més prima i que, per aconseguir-ho, comprimia les vísceres i dificultava la circulació i la funció del diafragma. A la mateixa revista, ella i dues altres metgesses (Francesca Montova, i Montserrat Bobé) publicaven anuncis de les seves respectives consultes, segurament més per a contribuir al suport econòmic de la revista, que no pas per augmentar la seva clientela.

El seu interès per promoure els hàbits higiènics a la llar i reduir la mortalitat infantil devia moure Trinitat Sais a participar a la primera Escuela Nacional de Ayas y Niñeras per impartir-hi classes de puericultura. L'escola va ser creada a Barcelona per Acción Femenina amb l'objectiu que dides i mainaderes del país poguessin competir amb les nurses estrangeres que s'havien format en escoles especialitzades. Segons veig a l'hemeroteca de La Vanguardia (Acción Femenina. Una nueva escuela profesional para la mujer, 26.06.1929, p. 13), una altra professora d'aquella escola era "la señorita Edelmira Llaberia", que impartia "Ejercicios físicos, gimnasia". Era una de les filles de Trinitat Sais; potser la mare d'Edelmira Domènech?

Atès que Trinitat Sais i Plaja es presentava com a tocòloga, he buscat el seu nom en el llibre Història de l'Obstetrícia i Ginecologia Catalana, però no l'he trobat. Tampoc apareix en el llibre Metges de nens. Cent anys de pediatria catalana, tot i que era "especialista en enfermedades de la mujer y de los niños". Potser pel fet de no dedicar-se exclusivament a una sola especialitat (obstetrícia i ginecologia o pediatria) el seu nom no va ser inclòs en cap de les dues categories. Tanmateix, crec que cal recordar aquesta metgessa de dones i nens, model per a futures generacions de metgesses.

Dates en la seva biografia: neix a La Bisbal d'Empordà el 22 de juliol de 1878; mor a Barcelona el 17 d'octubre de 1933.

Actualització, 01.02.2017
El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona sí que va recordar Trinitat Sais amb una entrada dedicada a "la primera metgessa gironina dels temps moderns" en la seva Galeria de metges catalans.

Les sabates de taló arriben al Parlament britànic

Sabates vistes pel carrer a Barcelona

Avui, una amiga que sap que ho he tractat en alguna ocasió, m'ha trucat per dir-me que, a la Cadena SER, parlaven durant el programa de la tarda d'un cas del Regne Unit relacionat amb les sabates de taló exigides --més o menys oficialment-- a les dones en alguns llocs de treball, i de l'enrenou que se n'ha derivat. He escoltat una part del programa i després he buscat més informació per Internet.

Es tracta d'una notícia que s'ha escampat més enllà de les illes Britàniques (la nostra premsa també n'ha parlat aquests dies, però la majoria a través de notícies d'agència) i fins i tot ha travessat l'Atlàntic, de manera que The New York Times se n'ha fet ressò en un article. La protagonista de la història és la jove Nicola Thorp, que, a través d'una empresa de treball temporal, va entrar a fer de recepcionista en una empresa. Però no era una recepcionista de les que s'estan tota l'estona assegudes darrere d'una taula o mostrador. Entre d'altres tasques, havia d'acompanyar els clients que anessin arribant fins a les sales on s'havien de reunir amb empleats de la casa. La noia, de 27 anys, es va sorprendre quan el supervisor, en veure com anava calçada, va dir-li que no podia treballar amb sabates planes, que calia que calcés unes sabates amb un taló d'una alçada mínima de cinc centímetres i li va demanar que sortís a comprar-se'n unes (que hauria de pagar ella, naturalment).

La noia va dir al supervisor que faria el que li demanava si li explicava per quin motiu les sabates planes podien impedir-li de fer bé la seva feina. Ell no va saber donar-li cap motiu (o potser va preferir més no dir-lo) i la noia es va negar a l'exigència del supervisor, tot preguntant-li si a un home li demanaria també que es desplacés amunt i avall amb sabates de taló. Aleshores la van enviar a casa sense pagar-li res.

Nicola va desfogar-se explicant a les seves amistats de Facebook el que li havia passat i aleshores va saber que moltes altres dones havien viscut situacions semblants i va pensar que era un problema que no es podia silenciar. És cert que les empreses poden tenir un codi intern en relació a la manera de vestir i la presentació del seu personal, però quan es tracta de les dones, les exigències ultrapassen uns límits que les fa discriminatòries. Arran del cas de Nicola Thorp, altres dones van confessar que, en la seva empresa, a més de l'exigència de dur sabates de taló, els havien demanat que es tenyissin el cabell, que portessin roba una mica transparent o que anessin en tot moment ben maquillades. Per cert, l'empresa de contractació temporal que feia d'intermediària en el cas de la Nicola tenia unes normes per a les dones que els exigia dur maquillatge, coloret, els llavis pintats, rimmel (o máscara, com diuen ara), ombra d'ulls i retocar-lo sempre que calgui. Pel que fa a les mans, demanaven que, si les ungles es pinten amb esmalt de color, sigui d'uns determinats colors. I les cames, mai sense mitges, ni mitges d'un gruix superior a 15/20 deniers. Si més no, no sembla que exigissin a les treballadores negres --com fa Harrods-- que s'estiressin el cabell per procediments químics.

Doncs bé, el cas de la Nicola ha arribat fins al Parlament britànic a través d'una petició que, en el moment que es va tancar, després de sis mesos d'estar exposada en el web del Parlament, havia aconseguit 152.420 signatures. La petició diu:

En el Regne Unit encara és legal que una empresa exigeixi a la part femenina del seu personal que duguin sabates de taló en el treball en contra de la seva voluntat. Les lleis sobre el codi del vestir haurien de canviar de manera que les dones tinguessin l'opció de dur sabates planes formals, si ho desitgen. Els actuals codis relatius a la manera de vestir en el treball estan passats de moda i són sexistes.

En el mateix web, el Govern respon (aquesta és la versió curta; en el web hi ha un enllaç a una altra resposta ampliada, més llarga):

Els codis sobre la manera de vestir en les empreses han de ser raonables i han de tenir exigències equivalents per a homes i dones. La llei és així i els empresaris l'han de complir.

Indica també que la petició es debatrà en el Parlament el 6 de març de 2017 i es podrà seguir en línia a través del canal de televisió del Parlament. Mentrestant, el Comitè de Peticions del mateix Parlament ha estat fent una investigació sobre el problema, el que diu la llei i què es podria fer per millorar-la. Mentrestant, a través de Twitter, amb l'etiqueta #heelsatworkinquiry es pot seguir l'actualització que es fa sobre el tema objecte de la petició.

Quantes hores devia fer que les duia, la propietària?

Aquesta tarda, mentre berenava, m'he assegut davant la TV i casualment he vist una mini-desfilada de moda en què les noies estudiants d'una escola de models mostraven la col·lecció d'una jove dissenyadora. Totes duien sabates de taló, en algun cas molt exagerat, amb una plataforma molt gruixuda. He pensat que en algun moment, en caminar d'aquella manera típica en què caminen les models, creuant les cames (deu ser elegant?; a mi em sembla un caminar ridícul), potser alguna cauria de les sabates. No acostumo a mirar desfilades de moda, però m'agradaria saber si se'n fan en què les models vagin amb sabata plana o de taló de menys de 5 centímetres. Suposo que no, llevat que es tracti de moda esportiva o d'estar per casa. I heu vist mai alguna hostessa de congressos o fires que anés amb sabata plana? Jo, no.

El mes passat, un any més, la Marató de TV3 va comptar amb una parella de presentadors, home i dona. Les estones que vaig mirar el programa, ell duia sempre unes còmodes sabates. Ella, en canvi, es va passar tot el dia enfilada dalt d'unes sabates de taló. Exigència de TV3? Tria "conjunta" amb l'estilista, com em va dir l'any passat un realitzador de TV3 que feien les conductores dels telenoícies? No deu haver cap presentadora que s'hagi rebel·lat mai a aquesta imposició de la moda, digui que el que digui la seva estilista? I no deu haver a TV3 cap estilista que entengui que les sabates de taló a la llarga perjudiquen la salut del peu i de l'esquena de la dona que les duu?

Potser us interessarà:
 - La lluita perquè les dones no estiguin obligades a portar talons arriba a Westminster, per Begoña González, a El Periódico (26.01.2017)
- Sent home for not wearing heels, she ignited a British rebellion, per Dan Bilefsky, a The New York Times (25.01.2017)
- Law must be tougher over dress code discrimination, say MPs. A The Guardian (25.01.2017).
- High heels and workplace dress codes. En el web del Parlament del Regne Unit (23.01.2017). Informe detallat sobre la investigació duta a terme en relació a la petició sobre aquest tema.
- Ser home o dona per presentar un programa: encara hi ha diferències (aquest blog, 18.12.2016)
- Més sobre les sabates de les presentadores de TV3 (aquest blog, 29.09.2016
- TV3 i les sabates de les presentadores (aquest blog, 25.08.2016)

Ser home o dona per presentar un programa: encara hi ha diferències

Helena Garcia Melero a la Marató de TV3 2016

He mirat una estona la Marató de TV3 i m'ha cridat l'atenció un aspecte dels presentadors. Ell --Ramon Pellicer-- duia un jersei de coll alt i, al damunt del jersei, una americana. Roba molt adequada per al mes de desembre i còmoda per a un programa que dura tot el dia. Ella --Helena Garcia Melero-- duia pantalons i a la part superior una peça que, més aviat que un jersei, era el que ara anomenen un top, que li deixava al descobert els braços i les espatlles, com si estigués en ple estiu. I el calçat? En Pellicer, unes sabates normals masculines i na Melero unes sabates de taló bastant alt, que potser també siguin normals per a moltes dones, però que són antinaturals i gens beneficioses per al cos de qui les duu.

Fa uns mesos ja vaig criticar aquí que les presentadores de TV3 --i crec que en general, també d'altres cadenes de televisió-- vagin amb sabates de taló molt alt i sovint també de punta estreta i molt punxeguda. Hi ha qui troba aquest tipus de calçat molt elegant (jo, no), però crec que abans que pensar en l'elegància caldria pensar en la comoditat i en els problemes de salut que por causar l'ús continuat de sabates de taló. A més, amb aquest costum que hi ha ara en la majoria de cadenes de televisió que els presentadors de les notícies ho facin a peu dret, no deu ser pas gaire còmode estar-se tanta estona enfilada damunt d'aquelles sabates.

Un realitzador de TV3 que té una certa responsabilitat sobre la imatge personal i vestuari de presentadors i presentadores em va deixar un comentari en el blog i em va dir que les sabates les trien conjuntament elles mateixes i l'estilista que tenen assignada. I afegia que, com a màxim, estan dretes tres quarts d'hora i no pensa que això sigui perjudicial per a la seva salut.

És possible que dur sabates de talons molt alts durant tres quarts d'hora al dia potser no els perjudiqui, però no es tracta únicament de la seva salut. La gent que surt habitualment a la televisió sol convertir-se en un model per a la resta de la població, perquè se suposa que van a la moda o que són elegants.

Per altra banda, hi ha el vestit. Per què aquesta insistència que les presentadores vagin ensenyant els braços mentre els seus col·legues mascles els duen tapats? (En aquest aspecte, però, no sempre passa; a diferència de les sabates, hi ha presentadores que van amb màniga curta o fins i tot amb una jaqueta.) Sembla que els homes siguin uns fredolics i elles unes fogots. Hi ha presentadores que, per al meu parer, són massa primes i lluir aquells bracets com escuradents em sembla que tampoc no és massa adequat (i no ho trobo elegant, si és que es tracta d'elegància).

He reflectit a Facebook aquesta opinió meva sobre el vestuari i sabates dels presentadors de la Marató i m'han deixat alguns comentaris de caire diferent. Un amiga ha escrit:

Ara mateix m'he exclamat, jo també, d'això dels talons. Si no fos de mal gust fer humor negre en una data com avui, diria que el dia de la marató dels galindons, o de l'escoliosi, o del vertigen cervical espero que no se'ls posi.

Una altra, però ha sortit en defensa d'aquesta manera de vestir i calçar:

no ho suporto... ningú pensa que potser li agrada anar així??? a mi m'agrada! i per això ja no sóc digna del vostre respecte com a dona?

I una tercera --dona ja gran, més o menys de la meva edat i que és molt elegant-- li ha replicat:

Si reina.a mi també m'agradava, fa més estilitzada, per això estic operada de galindons.

Encara copio dos comentaris més que opinen com jo. La primera:

Jo no trobo cap justificació per anar amb talons d'agulla per la tele, i si ens posem més radicals, ... per anar enlloc. I el Pellicer està molt bé amb jersei de coll alt

I la segona:

A part dels galindons i altres problemàtiques (lumbars, genolls, tormells, etc.), personalment no trobo gens estètiques les cames i els peus dins de sabates de taló altíssim i prim. Fixeu-vos com s'els veuen els tormells - sortits enfora - i les cames - separades en ( ) des dels genolls -. Jo no les veig estilitzades ni estètiques ni elegants.

A diferència de la defensora de les sabates de taló, jo no crec que es tracti de respecte, sinó de salut. També hi ha a qui li agrada fumar, però és dolent per a la salut. I en els programes de televisió, abans que es promulgués la llei del tabac, ja no s'hi fumava. I potser fumar-se un cigarret o dos en un programa no faci mal a la salut, però és la imatge que transmet allò que convé evitar.

M'agradaria que alguna presentadora de televisió es decidís algun dia a demostrar que també es pot ser elegant amb sabates planes o d'un taló que no superi els tres o quatre centímetres. I si no són elles a decidir-se, que les assessorés algú que, a més de l'elegància, tingui en compte també la salut.

Agnès Marquès al Telenotícies. La veurem algun dia amb sabata plana?

Entrades d'aquest blog relacionades:
- TV3 i les sabates de les presentadores (25.08.2016)
- Més sobre les sabates de les presentadores de TV3 (29.09.2016)

Evangelina Bottero (1859-1950) i Carolina Magistrelli, divulgadores del telèfon

Itàlia reclama el reconeixement de la invenció del telèfon per a dos inventors d'aquell país: Antonio Meucci (1808-1889) i Innocenzo Manzetti (1826-1877). Però el fet que fos Graham Bell (1847-1922) qui el va patentar el 1876 fa que durant molt de temps se li hagi atribuït en exclusiva la invenció d'aquest sistema de comunicació. Qualsevol que fos l'inventor real, però, el servei telefònic a Itàlia va començar a Roma el 1881; a finals d'aquell any, ja s'hi havien abonat 900 persones.

Il telefono, d'E. Bottero i C. Magistrelli

El telèfon va ser un gran invent, que devia sorprendre la societat italiana com va sorprendre la d'altres països on es va anar implantant. Com era possible que, a través d'un fil, la veu pogués recórrer distàncies tan llargues? Doncs bé, dos anys més tard que comencés a funcionar a Roma, la gent va poder entendre'n els principis i la teoria en què estava basat, gràcies a un llibre de divulgació escrit per dues dones: Evangelina Bottero i Carolina Magistrelli. Recordo avui Evangelina Bottero, que va morir un 13 de novembre, però les dues van dur carreres paral·leles i cal tenir-les en compte quan es parla de la ciència, la tècnica i la divulgació en els primers temps de la Itàlia unificada.

Evangelina Bottero va nèixer a Acqui Terme, a la província italiana d'Alessandria, en el Piemont, el 29 de maig de 1859, en una família de classe mitjana. De 1875 a 1878 va estudiar magisteri a l'Escola Normal de Florència, on va fer amistat amb Carolina Magistrelli, companya de curs. El títol de l'Escola Normal no donava accés a estudis universitaris i quan les dues amigues van decidir anar a estudiar a Roma, a la Facultat de Ciències Físiques, Matemàtiques i Naturals, van haver d'enfrontar-se a un complicat procés burocràtic. El primer any van seguir les classes com a estudiants oients (recordo que en els meus anys d'universitat també existia aquesta categoria d'estudiant, que permetia assistir a classe, però sense que el curs tingués validesa oficial). El 1880 finament els va ser permès matricular-se de segon curs. El 1881 les dues estudiants obtenen beques extraordinàries del Ministeri d'Instrucció Pública. Bottero, per seguir cursos de perfeccionament en química i ciències naturals; Magistrelli, en química, ciències naturals i geologia. Les dues obtenen la seva llicenciatura aquell mateix any; van ser les primeres dones llicenciades en ciències naturals de l'Itàlia unificada.

Les carreres professionals de les dues amigues transcorren paral·lelament. El 1882 les dues esdevenen catedràtiques del nou l'Institut Superior de Magisteri de Roma, en el qual les dues treballaran fins a 1923. Bottero hi ensenya física, mentre que Magistrelli hi ensenya ciències naturals i n'és nomenada directora en tres ocasions. Els estudis que se seguien en aquell Institut no tenien el valor legal d'un títol universitari, però els catedràtics gaudien d'un estatus equivalent al dels catedràtics d'universitat, i el seu professorat comptava amb persones innovadores i de gran vàlua en els seus respectius camps, com ara Luigi Pirandello (1867-1936, que va obtenir el premi Nobel de Literatura de 1936) i Maria Montessori, reformadora de l'escola, amb la introducció del mètode educatiu que es coneix amb el seu nom. En un país on les dones adoptaven sempre el cognom del marit en casar-se, les dues van mantenir el seu propi cognom, afegint-hi a continuació el del marit: Bottero Pagano i Magistrelli Sprega.

L'octubre de 1922 Benito Mussolini esdevé primer ministre d'Itàlia i promou una sèrie de canvis en molts sectors, entre els quals el de l'educació. El mes de desembre, Bottero rep una carta del Ministeri d'Educació en què l'informen que aviat se suprimirà la càtedra de física dels estudis de magisteri i la supressió es fa efectiva el gener de 1923. Un altre decret transforma aquell Institut en un institut de categoria universitària; se'n canvien les normes per a la contractació del professorat, fent-les retroactives, i la seva estructura també canvia, fent possible la desaparició també de la càtedra de Magistrelli i del laboratori de ciències.

A Bottero i Magistrelli els van oferir la possibilitat d'ensenyar en una escola secundària, però van rebutjar l'oferiment i van sol·licitar la jubilació anticipada. El feixisme va ser una època difícil per a les dones que tenien ambicions professionals i se les invitava a tornar a la llar, amb el lema "les dones a casa". No es van dictar lleis que els impedissin treballar en universitats, però es van fer reformes institucionals per eliminar llocs de treball que estaven ocupats per dones; o les enviaven a llocs remots.

Evangelina Bottero va morir a Roma el 13 de novembre de 1950. La seva amiga Carolina Magistrelli havia mort onze anys abans, el 17 de juliol de 1939.

El 1883, Bottero i Magistrelli van publicar el llibre Il telefono, en la col·lecció "Biblioteca de ciència popular" de l'editorial Loescher de Torí. En aquella col·lecció van publicar-se obres dedicades a la divulgació de temes tan variats com ara els estils arquitectònics, el funcionament de la locomotora, el cultiu de plantes ornamentals o la nomenclatura geològica. Il telefono era un manual d'alta divulgació destinat a estudiants universitaris i de carreres tècniques. Bottero no va escriure altres llibres. Magistrelli, en canvi, va publicar altres obres sobre botànica, zoologia, física, química i mineralogia i va afegir-se al debat sobre la condició femenina amb un llibret de 36 pàgines publicat el 1886: Conoscere ed amare nell'emancipazione della donna (Ed. Loescher)

Per saber-ne més:
- The power of weak competitors: Women scholars, "popular science", and the building of a scientific community in Italy, 1860s-1930s, per Paola Govoni. Science in Contex 26:405-436 (2013)
- Bottero Pagano Evangelina, a Scienza a Due Voci, base de dades de dones científiques de la Universitat de Bolonya.
- Magistrelli Sprega Carolina, a Scienza a Due Voci, base de dades de dones científiques de la Universitat de Bolonya.
- Un pubblico per la scienza. La divulgazione scientifica nell'Italia in formazione, per Paola Govoni (Ed. Carocci, 2002)