Ilaria Capua i els virus que no esperen (com el coronavirus)

Ilaria Capua (font: Univ. Florida)

Ilaria Capua (Roma, 1966) és una investigadora italiana experta en l’estudi dels virus causants dels diferents tipus de grip, especialment de la grip aviària. El 2002 el seu grup de recerca va desenvolupar una estratègia de control d’aquesta grip que permetia distingir els animals infectats dels que tenen anticossos per al virus perquè han estat vacunats contra la grip aviària. És una de les estratègies recomanades per la Comissió Europea i la FAO per lluitar contra la grip aviària a escala global.

El 2006, el nom d’aquesta investigadora va difondre’s més enllà del seu àmbit de recerca i, a més de revistes científiques com Nature i Science, en van parlar el diari financer The Wall Street Journal (tot i ser un diari d'economia, és el diari de més tirada dels Estat Units, amb més de 2,8 milions de còpies impreses), i diaris generalistes com The New York Times o Washington Post. No parlaven pas d’ella pels seus èxits en la recerca, sinó per una decisió que va prendre que la va enfrontar a una part de la comunitat científica i fins tot a l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

Des de 1997 es coneixia l’existència d’una nova soca del virus de la grip aviària (la soca H5N1) que va passar també als humans. En el context global no afectava moltes persones, però causava una mortalitat del 60% entre les que s’infectaven amb el virus. Al principi, la malaltia semblava restringida a països del sud-est d’Àsia, però durant la primera dècada del segle XXI es va estendre a alguns països de l’Orient mitjà i Àfrica. A través d’un projecte de formació i assistència que el grup de recerca que dirigia Capua havia desenvolupat amb la FAO, el seu laboratori era un punt de referència per a investigadors d’aquells països africans. Un d’aquells laboratoris –de Nigèria-- va fer-li arribar la primera soca H5N1 aïllada a Àfrica. Capua va rebre aquella soca com un tresor: l’anàlisi del seu genoma podia donar moltes pistes sobre l’origen del virus i la seva patogenicitat i podria facilitar el desenvolupament d’eines diagnòstiques i també vacunes.

Quan es va saber que el laboratori italià disposava d’aquella soca i que havien començat a seqüenciar-ne el genoma, Capua va rebre una trucada d’un funcionari de l’oficina de l’OMS a Ginebra que es va interessar per la situació de la recerca que duien a terme. Li va suggerir que, un cop acabessin la seqüenciació, en dipositessin la informació en una base de dades de l’OMS d’accés restringit, a la qual només tenien accés una quinzena de laboratoris a tot el món. Li donarien una contrasenya perquè hi pogués accedir. Capua va quedar alhora bocabadada i escandalitzada. En el llibre autobiogràfic I virus non aspettano (Els virus no esperen) va descriure la seva reacció en rebre aquesta notícia:

Els virus no esperen. Ens trobem en la fase d’expansió d’una malaltia epidèmica que per primera vegada en la història està colonitzant el continent africà. Àfrica està plagada de pobresa i malnutrició. Un virus que mata els pollastres i les gallines priva d’aliments també a les parts més pobres de la població; l’epidèmia està destinada a escampar-se com una taca d’oli. En una població que ja pateix els flagells de la sida i de la malària, per esmentar-ne només dos, una altra malaltia infecciosa que pot contagiar les persones és ploure sobre mullat. En una situació com aquella era absolutament indispensable que les forces s’unissin i, per tant, donar la informació [sobre la soca del virus aïllada] només a quinze laboratoris em semblava una insensatesa.

Després de parlar-ho amb dos dels seus col·laboradors, Capua va decidir que quan tinguessin tota la seqüència genètica del virus la dipositarien a GenBank, una base de dades d’accés obert que depèn dels Instituts Nacionals de la Salut dels EUA (NIH). I va pensar que havia d’informar de la seva decisió altres investigadors. Ho va fer a través de Pro-MED-mail, un programa de distribució d’informació de la Societat Internacional de Malalties Infeccioses al qual qualsevol persona que hi estigui acreditada pot enviar un correu amb notícies sobre brots epidèmics de malalties infeccioses o parasitàries de persones, altres animals o plantes, de manera que es pot rebre la informació gairebé en temps real. Actualment el programa té més de 80.000 subscriptors distribuïts per tot el món. En el correu que hi va enviar deia:

Alguns de vosaltres m’heu demanat tenir accés (reservat) a les dades de la seqüència de les soques de HPAI H5H1 que hem aïllat. Envio aquest correu per informar que hem decidit dipositar la seqüència HA completa dels virus H5N1 nigerià i italià en una base de dades pública perquè creiem sincerament que la col·laboració entre viròlegs mèdics i veterinaris és essencial per millorar el coneixement de l’epidèmica causada pel H5N1, i que compartir les seqüències serà beneficiós per a tothom. Convidem altres científics a seguir el nostre exemple, amb el convenciment que la informació generada amb diners públics hauria de servir principalment per millorar el coneixement sobre temes de salut pública i que no posar la informació a l’abast de tothom «fins que s’hagi publicat» [en una revista científica] podria retardar el procés de comprensió de la dinàmica d’aquesta epidèmia, i a la majoria de nosaltres no ens paguen pas per això.

Capua pensava que la seva decisió era la més lògica; de fet, en menys de dues setmanes les dades de la soca nigeriana, i les d’una altra que va dipositar també a GenBank, es van descarregar més de mil vegades. Li van arribar cartes de felicitació i suport de tot el món. Però també va rebre dures crítiques, especialment d’investigadors que treballaven en els laboratoris que tenien accés a la base de dades restringida de l’OMS. Alguns van dir-li que, si es dipositava el resultat de la recerca en una base de dades oberta abans que l’haguessin publicada en una revista científica, altres investigadors sense escrúpols els podien robar les dades i potser fins i tot obtenir-ne patents, i la seva carrera científica podia anar en orris. Per a Capua, la lluita contra el virus era una lluita contra rellotge; no entenia que altres investigadors no tinguessin en compte que el procés de publicació pot ser molt lent, de vegades fins a un any o més. Mentre l’autor d’una recerca sobre virus patògens esperava a tenir publicats els resultats en una revista, la malaltia que els virus causaven podia anar escampant-se per tot el món.

Després que s’ocupessin del seu cas alguns grans mitjans, Capua va rebre una trucada d’un consultor de l’oficina de Kofi Annan (aleshores secretari general de les Nacions Unides), que li demanava més informació sobre la decisió que havia pres. Aquella persona va fer que li truqués Margaret Chan, directora de l’OMS. Tot i l’actitud poc receptiva que va trobar en aquests dos interlocutors, les coses van començar a canviar. L’Organització Mundial de Sanitat Animal i la FAO, entre altres organitzacions internacionals, van emetre comunicats de premsa expressant el seu suport a una gestió més transparent de la informació. Aviat es va exigir als laboratoris de referència internacionals que dipositin en bases de dades d’accés obert la seqüència genètica dels virus que estudiïn i que ho facin no més tard de tres mesos després d’haver rebut la mostra del virus.

El mateix 2006, Ilaria Capua i altres investigadors van promoure la creació d’un consorci internacional per recollir i difondre dades per millorar la comprensió de la dinàmica i complexa epidemiologia dels virus de la grip. És la GISAID (Global Initiative on Sharing Avian Influenza Data), que va inaugurar la seva plataforma digital el maig de 2008. A diferència del que passa en altres bases de dades obertes, a les quals es pot accedir de manera anònima i que no protegeixen els drets de l'autor, els autors de les dades dipositades a GISAID en mantenen la propietat i, per consultar-les, cal registrar-s’hi.

SARS-CoV-2 (A. Eckert, CDC, domini públic)

Actualment ens trobem en plena expansió d'un tipus de coronavirus (el SARS-CoV-2) que causa la malaltia que es coneix com a COVID-19 (el nom ve de l’anglès coronavirus disease [malaltia del coronavirus] i de l’any en què se’n van detectar els primers casos, el 2019). La situació és molt diferent de la que hi havia quan Ilaria Capua va decidir rebel·lar-se contra el secretisme d’una petita elit investigadora. Fins al 8 de març de 2020 es porten analitzats 169 genomes fets públics d’aquest nou coronavirus i la seva comparació ha permès arribar a algunes conclusions sobre el seu origen i propagació. Se sap, per exemple, que totes les seqüències comparteixen un origen comú, un virus que devia existir en algun moment entre mitjans de novembre i mitjans de desembre de 2019. O que la COVID-19 ha estat introduïda a Itàlia un mínim de dues vegades i que des d’Itàlia ha passat a altres països.

Un dels mèrits d’aquesta investigadora, que actualment dirigeix el Centre d'Excel·lència One Health, de la Universitat de Florida, ha estat substituir el model de competència entre els investigadors que oculten el resultat de la seva recerca fins que no l’han publicat en una revista científica per un model en què la cooperació accelera l’avançament de la ciència. En el cas de les malalties infeccioses, especialment si són malalties emergents, de les quals no hi ha informació prèvia, la ciència oberta és fonamental perquè, com diu la mateixa Ilaria Capua, «els virus no esperen».

Potser us interessarà:
- Circulació del coneixement: accés obert. Vídeo de la ponència presentada per Ilaria Capua al Congrés de l’ERA 2012 (en anglès)
- Entrevista a Ilaria Capua en el programa “Si può fare” de Radio 24 (en italià), sobre la decisió en el cas del virus H5N1 i sobre les acusacions que va rebre de traficar amb virus
- Margherita Hack i Ilaria Capua, dues generacions de científiques (aquest blog, 22.04.2013)

Sobre la penicil·lina

Sovint s'estableix el 1928, l'any en què Alexander Fleming va descobrir la penicil·lina, com a l'inici l'era dels antibiòtics, però no és ben bé així. El 1928, Fleming va adonar-se que unes floridures havien destrossat uns cultius bacterians en el seu laboratori, i que l'única explicació a aquell fenomen havia de ser que les floridures produïssin alguna substància que atacava els bacteris i els destruïa. Va pensar que, en el futur, aquella substància podria aplicar-se a la lluita contra les infeccions. Però abans calia purificar-la, provar-la en animals, disposar-ne en una forma estable i poder produir-la en gran quantitat, i això no es va poder fer fins a la dècada de 1940. I en aquesta última fase trobem la petjada d'una dona, l'enginyera química nord-americana Margaret Hutchinson Rousseau (1910-2000), que va dissenyar la primera planta de producció comercial de penicil·lina.

Margaret Hutchinson Rousseau (Walter P. Reuter Libr.)

Margaret Hutchinson (Rousseau era el cognom del seu marit) va néixer a Houston (Texas, EUA) el 27 d'octubre de 1910. Va estudiar a la Universitat Rice, de Houston, i en graduar-se, el 1932, va marxar a fer el doctorat a l'Institut Tecnològic de Massachusetts (conegut com a MIT), essent la primera dona que va obtenir un doctorat en enginyeria química en aquell centre, l'any 1937. Un dels seus primers projectes va ser el disseny d'un procés de producció de goma sintètica, i va treballar en un sistema per a destil·lar combustibles d'alt octanatge per a avions de combat. A més, va dirigir la instal·lació d'una petroquímica en el golf Pèrsic. El 1939 va casar-se amb William Caubu Rousseau, col·lega seu que després va ser professor a l'MIT, i van tenir un fill. Parlant de la seva professió en una entrevista, Hutchinson va comparar-la amb les tasques de la llar, entre les quals hi ha escalfar, refredar, rentar i assecar, i deia que, per fer aquestes tasques a una escala molt gran, cal pensar-hi i planificar-ho i això és el que fa l'enginyeria química.

Quan l'empresa Pfizer va encarregar a Hutchinson el disseny d'una planta per a l'extracció de la penicil·lina produïda per les floridures de Penicillium, ella va decidir aplicar el que ja es coneixia i va convertir una vella fàbrica de gel de Brooklyn (Nova York) en una planta de producció de l'antibiòtic. L'equip que dirigia va revisar un procés de fermentació microbiana mitjançant el qual es produïen additius alimentaris a partir de sucres. En uns grans tancs de fermentació s'obtenia gran quantitat de Penicillium a partir d'una mescla de sucre, sal, llet, minerals i farratge. Va comptar amb la col·laboració de bacteriòlegs, micòlegs, químics i farmacèutics per entendre les necessitats del sistema de producció i els seus resultats. La confluència de coneixements de la recerca sobre les fermentacions i de l'enginyeria de processos petroquímics van fer possible la producció a gran escala de penicil·lina, i altres empreses farmacèutiques van adoptar aquells sistema. Això va fer possible que, durant els cinc primers mesos de 1943 ja se n'obtinguessin 400.000 milions d'unitats, quantitat que en poc temps va augmentar enormement i encara va poder usar-se en el tractament d'infeccions dels soldats de la Segona Guerra Mundial.

Els efectes meravellosos d'aquell nou fàrmac es van difondre arreu. El 16 de desembre de 1943, Augusto Assia, corresponsal de La Vanguardia a Londres enviava una crònica telegràfica titulada "La revolución terapéutica", en la qual descrivia la penicil·lina com"...el más precioso producto que existe hoy. la maravilla médica del siglo XX. Salvador de la vida, la salud y los miembros de miles de hombres, mujerers y niños. El terror de los microbios más irreductibles. El aliado número uno de la Naturaleza." Hi parlava del seu descobriment i propietats, i com obria un camp nou a la recerca mèdica. Eren temps de guerra, i el periodista acabava la seva crònica excusant-se per haver-la dedicat "al antiguo, aburrido y desacreditado menester de la medicina, la ciencia y el cultivo de la salud."

Era evident que Augusto Assia no estava assabentat que a Barcelona hi havia investigadors que duien ja algun temps treballant amb la penicil·lina, segons es reflecteix en un article del 12 de març de 1944 que, en l'encapçalament diu:" Precisiones sobre la penicilina. Hace casi dos años que la famosa droga se obtiene en Barcelona, en donde se utiliza con resultados satisfactorios." Signa l'article H. Sáenz, que suposo que devia ser Horacio Sáenz Guerrero, aleshores un joveníssim periodista que amb el temps acabaria dirigint aquell diari. En una entradeta, Sáenz justifica l'article --una pàgina sencera del diari-- per l'expectació i tot el rebombori mediàtic de la descoberta de la penicil·lina i afirma que ha estat assessorat per escriure'l:

Però potser el motiu de Sáenz en fer aquell article no fos únicament l'expectació i rebombori al voltant d'aquell fàrmac miraculós, sinó deixar clar que la penicil·lina ja s'havia estat utilitzant a Barcelona, tot i que fos en dosis petites. Sáenz parla dels metges barcelonins que produïen l'antibiòtic --en quantitats molt petites, però-- o que l'havien aplicat a algun pacient: els doctors Valls, Soler i Roig, Puig Corominas, Pedro González --eminente bacteriólogo-- Francisco González, Oliver Suñé, Grífols, i Oriol Anguera. Una de les persones tractades amb èxit amb penicil·lina va ser un fill del doctor Barraquer, del qual escriu el periodista que "se le clavó una tijera de costura en un ojo, desarrollándose una infección purulenta que hizo pensar seriamente en la extirpación del órgano, intentándose, como recurso extremo, la aplicación de la 'penicilina' que, en corto tiempo, cortó la infección, salvándose el ojo con una ligerísima cicatriz que no impide la visión normal".

I és que Augusto Assia no era l'únic que desconeixia que a Barcelona ja s'utilitzava la penicil·lina, tot i que no es produís en quantitats suficients per comercialitzar-la. Tampoc devia saber-ho el periodista de l'agència Cifra a Madrid, perquè el dia 3 de març d'aquell mateix any, a la pàgina de "Información nacional", hi ha una notícia amb el titular: "La 'Penicilina' va a ser utilizada por primera vez en España".

Diu el periodista de Cifra que el pare d'una nena que patia una septicèmia estreptocòccica des de feia un mes i mig, sense que els fàrmacs que li havien aplicat haguessin fet efecte, s'havia assabentat que l'única esperança per guarir-la era la penicil·lina i va anar a les ambaixades dels països que la produïen. A l'ambaixada del Brasil va trobar una resposta positiva i el dia 2 de març sortia de Rio de Janeiro "una dosis completa de 'penicilina' [...] dirigida a la embajada". L'antibiòtic provenia de l'Institut Oswaldo Cruz (una institució de recerca i desenvolupament en les ciències de la vida i de la salut, avui dia anomenada Fundació Oswaldo Cruz [Fiocruz]).

La penicil·lina brasilera va arribar a Madrid el 10 de març. Des del Brasil havia estat enviada per avió a Lisboa i diu la notícia que "[l]a dosis completa de penicilina, envasada en una caja de hojalata, estañada para que su cierre sea hermético, viene en ampollas para inyectar intramuscularmente, de seis en seis horas. Estas ampollas, en número de doce, de unos 5 cc., de un líquido color caramelo claro, envueltas en algodón, vienen en el interior de un termo, rodeado de hielo, y todo ello envasado en la caja de hojalata de que hemos hablado." És una crònica formada per sis notícies emeses a diferents hores del dia. la darrera a la mitjanit, quan ja feia quatre hores que la nena havia rebut la segona dosi de penicil·lina i ja es notava l'efecte del fàrmac, especialment en la baixada de la temperatura i el fet que la nena es trobés millor d'ànim i hagués pogut dormir placenteramente.

En relació a aquesta tramesa, també indica l'agència Cifra que, de l'import del medicament i les despeses de transport --en total uns 15.000 dòlars de l'època--, se'n va fer càrrec el Govern brasiler i que el mateix dia 10 el Brasil anunciava la regulació de la venda i circulació de la penicil·lina, prohibint-ne la sortida del país perqu'e s'havia detectat que se'n feien negocis il·licits.

I sí, sembla que es feien negocis il·licits amb aquest fàrmac, segons em van explicar anys més tard. El primer fill que van tenir els meus pares va morir d'una infecció respiratòria. Sé que, en veure la gravetat, havien intentat comprar penicil·lina de contraban, que algú els va dir que a través d'un home que treballava al port de Barcelona en podrien aconseguir. Si la van aconseguir --no n'estic segura, els records s'esvaeixen en el temps-- devia ser ja massa tard i el meu germanet va morir quan li faltaven uns mesos per fer cinc anys. Però un altre esdeveniment familiar em suggereix que ben aviat es devia comercialitzar a Espanya la penicil·lina. Nou mesos després de la mort del meu germà gran, els meus pares van tenir un altre fill. La meva mare, potser per les complicacions d'un part que va ser molt laboriós, va contreure una febre puerperal i va estar molt greu, a punt de morir. La penicil·lina va salvar-li la vida.

Avui dia, la penicil·lina ja no costa de trobar. Científics com Margaret Hutchinson Rousseau van fer possible la seva producció a gran escala i, anys més tard, altres investigadors van aconseguir sintetitzar-la. Avui dia, la penicil·lina i altres antibiòtics es poden aconseguir molt fàcilment i sovint no cal ni recepta. El problema que la medicina afronta ara és la resistència a aquests fàrmacs que molts bacteris han desenvolupat. Si no es troba la manera de revertir aquest fenomen, les infeccions podrien tornar a ser una de les principals causes de mort de la humanitat.

Potser us interessarà:
- La llista negra dels microbis (aquest blog, 25.03.2017)
- Sinusitis i antibiòtics (aquest blog, 18.02. 2012)
- Clodomiro ("Clorito") Picado, les serps i els antibiòtics (aquest blog, 14.10.2009)

Al·lodínia per causa del fred. Al·lo-què?

Fa anys que em passa, però sovint no goso explicar-ho perquè m'imagino que la gent pensarà que són manies meves. El fred em causa dolor. I no em refereixo a temperatures molt fredes, com pot ser la d'un gelat o un grapat de neu. N'hi ha prou que sigui la temperatura de l'aigua del mar, excepte en dies molt assolellats i calorosos o la temperatura ambiental massa baixa (massa baixa per a allò que jo tolero).

 A l'estiu, més d'una vegada he hagut de baixar d'algun autobús a causa del dolor que em provoca l'aire condicionat en músculs i articulacions. (Ahir vaig estar a punt de fer-ho; per sort el recorregut que havia de fer no era molt llarg i vaig aguantar.) De vegades m'adono que en un ambient hi ha l'aire condicionat connectat, no pas perquè senti fred, sinó dolor. Com que avui dia és gairebé impossible que, a l'estiu, en un espai públic interior no hi hagi aire condicionat --de vegades, amb temperatures inferiors a les que hi hauria en el mateix lloc si fos hivern-- he de procurar situar-me el més lluny possible de les sortides de l'aire fred i de manera que no em trobi enmig del recorregut de l'aire en aquell espai. I, per si de cas, anar ben proveïda de roba per abrigar-me, cosa que fa que la gent em miri estranyada.

Doncs bé, ara que ja hi ha aire condicionat a molts llocs, quan algú em torni a preguntar per què m'abrigo tant, ja li podré dir que pateixo al·lodínia per causa del fred. Me'n vaig assabentar l'any passat, en el Congrés de la Federació Europea del Dolor (EFIC). Hi havia una sessió en què es presentava el treball de joves investigadors i investigadores que han rebut alguna subvenció de les que concedeix cada dos anys l'esmentada federació conjuntament amb una empresa farmacèutica (EFIC-Grunenthal Grant, E-G-G) per fer recerca sobre algun tema relacionat amb el dolor. En el quadríptic de presentació em va cridar l'atenció un treball titulat "Mecanismes cerebrals de percepció anormal de la temperatura en l'al·lodínia per causa del fred". En la descripció indicava que aquest tipus d'al·lodínia era causat per estímuls freds normalment innocus.

Així vaig assabentar-me que al·lodínia és com s'anomena, de manera genèrica, la sensació dolorosa causada per un estímul que normalment no hauria de provocar dolor. I m'ha passat com a aquell personatge de Molière que un bon dia va assabentar-se que parlava en prosa. Jo experimento més d'un tipus d'al·lodínia, segurament tots ells símptomes de la síndrome de fatiga crònica i la fibromiàlgia que pateixo. Per sort, amb excepció de l'al·lodínia per causa del fred, les altres no són permanents. Però hi ha dies que qualsevol tipus de pressió en un múscul o altre del meu cos em causa dolor o que no suporto el brogit de moltes converses alhora en un bar o restaurant (això no és exactament dolor, però em provoca una sensació molt desagradable).

Epinephelus malabaricus (Wikimedia Commons)

El treball que es va presentar al Congrés EFIC 2017 duia un títol que no m'hauria fet pensar mai que tingués res a veure amb el que a mi em passa: "L'enverinament per peix ciguatera: nova perspectiva d'una antiga malaltia". ¿I què hi té a veure aquest tipus d'intoxicació que es produeix en consumir peixos que viuen en els esculls de corall de regions tropicals o subtropicals (especialment en el Pacífic i el Carib) amb l'al·lodínia per causa del fred? Doncs que l'al·lodínia per causa del fred és un dels símptomes de la intoxicació per ciaguatoxines en el 94 per cent de les persones que han menjat el peix portador d'aquestes toxines. Les ciguatoxines no estan produïdes pel mateix peix, sinó per unes algues microscòpiques que viuen en els esculls de corall i que serveixen d'aliment a alguns peixos, que poden ser menjats per uns altres de més grans, com ara els epinefelins (de la família dels nostres meros; vegeu-ne la foto), en els quals la toxina es pot acumular en gran quantitat perquè són peixos que poden arribar a mesurar més d'un metre i pesar fins a 100kg o més.

El grup de recerca que dirigeix Katharina Zimmermann, de la Universitat Friedrich-Alexander, d'Erlangen-Nuremberg (Alemanya) ha investigat els mecanismes fisiològic que desencadenen l'al·lodínia per causa del fred. I ho han fet establint un model humà d'al·lodínia aguda i reversible causada pel fred mitjançant la injecció de ciguatoxines a molt baixes concentracions en homes voluntaris sans. La toxina s'injectava per via subcutània superficial a la part dorsal davantera del peu. Després aplicaven estímuls freds i calents a la zona tractada i van comprovar que, amb el fred, es reproduïa l'al·lodínia causada per la ingestió del peix portador de ciguatoxines. Això ha servit per estudiar els mecanismes fisiològics que causen en el cervell la percepció de dolor per aquesta causa, un primer pas per trobar alguna substància analgèsica que sigui efectiva en el seu tractament. Tant de bo no triguin gaire a trobar-la!

La llista negra dels microbis

Pseudomonas aeruginosa (CDC/J.H.Carr), un superbacteri

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) va publicar recentment una llista negra dels dotze bacteris o famílies de bacteris més preocupants avui dia per a la salut humana per la dificultat o impossibilitat de tractar amb antibiòtics les infeccions que causen. L'objectiu d'aquesta llista és establir prioritats en la  recerca de nous antibiòtics, tant per part de les institucions públiques que subvencionen la recerca com de les empreses farmacèutiques. La llista inclou tres grups de bacteris, segons el grau de prioritat per trobar antibiòtics que els puguin matar: prioritat crítica, alta i mitjana. No s'hi inclou el bacil causant de la tuberculosi, tot i l'augment de resistència que ha desenvolupat en els darrers anys, perquè ja ha estat objecte de programes específics.

Cultius d'estafilococs resistents a la meticil·lina (J. Gathany, CDC)

El grup de prioritat crítica comprèn bacteris multirresistents, és a dir, que són resistents a molts antibiòtics i que constitueixen una greu amenaça per a pacients d'hospitals, de residències de la tercera edat i entre aquells que el tractament de la seva malaltia fa necessari l'ús de dispositius com ara respiradors o catèters. Són bacteris que han anat desenvolupant resistència a un gran nombre d'antibiòtics, fins i tot als d'última generació i poden originar infeccions greus, com ara pneumònia o infecció a la sang, sovint mortals. Els altres dos grups comprenen altres bacteris que han anat fent-se també resistents a diversos antibiòtics i que causen malalties infeccioses més freqüents, com ara les intoxicacions alimentàries per Salmonella o la gonorrea. A la foto, una microbiòloga observa dues plaques de cultiu en les quals s'ha inoculat una soca del bacteri Staphylococcus aureus resistent a la meticil·lina (en microbiologia clínica es coneix aquesta soca amb les sigles MRSA, de l'anglès methicillin-resistant Staphylococcus aureus).

Vial de penicil·lina (Museu Ciència, Londres)

El 24 de maig de 1940 va fer-se a Oxford el primer assaig de la penicil·lina amb éssers vius: uns ratolins als quals es va provocar una infecció amb una soca molt virulenta d'un bacteri (un estreptococ). A la meitat dels ratolins se'ls va injectar penicil·lina i van superar la infecció. La resta d'animalons, que no van rebre tractament, van morir a causa de la infecció, que es va generalitzar a tot el cos. La penicil·lina va ser el primer antibiòtic que es va descobrir (el 1928), però no pas el primer que va tenir una aplicació pràctica. El primer a aplicar-se, el 1939, va ser la tirotricina (una mescla de dos components, la gramicidina i la tirocidina), i va ser descobert per René Dubos, bacteriòleg francés que treballava a l'Institut Rockefeller de Nova York. La tirotricina, però, només podia aplicar-se sobre la pell, perquè destruïa els glòbuls rojos de la sang i perjudicava el ronyó.

El mes de setembre de 1940 van fer-se les primeres prova de la penicil·lina en humans. Tots es van recuperar de les respectives infeccions que patien excepte un home, en el qual la infecció va rebrotar. Malauradament no hi havia més penicil·lina purificada disponible per poder-li injectar i l'home va morir. Cal tenir en compte que per a tractar cada cas d'infecció es necessitaven uns 2000 litres de cultiu del fong que produïa l'antibiòtic. Aleshores el Regne Unit participava en la segona guerra mundial i es feia necessari poder tenir penicil·lina en abundància per tractar les ferides infectades. Però no hi havia cap laboratori que volgués participar en un projecte que no se sabia si tindria èxit. El 1941, poc després que els Estats Units entressin també a la guerra, dos membres del grup que treballava en l'obtenció de penicil·lina purificada (Howard W. Florey i Norman Heatley) van viatjar als Estats Units amb un ajut de la Fundació Rockefeller per presentar el seu projecte a diverses empreses farmacèutiques i intentar trobar un mètode d'obtenció del fàrmac que permetés produir-ne prou quantitat per dur a terme els assajos clínics que n'avalessin l'eficàcia i posteriorment  fes possible la seva fabricació a gran escala. Ho van aconseguir i el 1943 s'elaborava ja suficient penicil·lina per subministrar-ne als serveis mèdics dels Aliats. La primavera de 1944 hi havia preparades més de dos milions de dosis a punt per al desembarcament a Normandia.

Amb l'èxit dels primers temps, semblava que els antibiòtics podrien acabar amb les malalties infeccioses. Tanmateix, avui dia, gairebé 75 anys després que aquests fàrmacs comencessin a usar-se, les malalties infeccioses encara segueixen matant. En la dècada de 1960, en les classes de microbiologia i de genètica ja ens van parlar d'aquest problema, especialment de les soques resistents que proliferaven en hospitals. Tot i que la percepció pública que es tenia dels antibiòtics encara era positiva, ja feia temps que es considerava la possibilitat que perdessin la seva eficàcia. El diari The New York Times, en la seva edició del 26 de juny de 1945, deia:

El perill més gran de l'automedicació és l'ús de dosis massa petites [d'antibiòtic] perquè, en lloc de fer desaparèixer la infecció, prepara els microbis per resistir la penicil·lina i es desenvolupen organismes resistents a l'antibiòtic, que poden passar a altres persones i des d'aquestes a unes altres fins que arriben a una persona que contreu una septicèmia o una pneumònia que no es pot guarir amb antibiòtics.

Alícia i la reina roja (Wikimedia Commons)

La resistència als antibiòtics al principi no es veia com un problema insalvable perquè s'anaven desenvolupant també nous antibiòtics que podien combatre els bacteris resistents als fàrmacs que s'havien estat aplicant fins aleshores. Però sempre hi havia bacteris que desenvolupaven resistència a cada nou antibiòtic. La manera com lluiten per la supervivència aquests organismes és l'estratègia que en evolució es coneix com la cursa de la reina roja, fent referència a un personatge del llibre Alícia a través del mirall. En el país de la reina roja, els seus habitants han de córrer sempre tant com poden per no moure's de lloc, perquè el país també s'està movent. És el mateix que passa quan fem exercici en una d'aquelles cintes que es mouen en un gimnàs. Correm no pas per avançar en una direcció determinada, sinó per mantenir-nos en el mateix lloc, i si s'accelera la cinta, nosaltres haurem de córrer també més. És també l'estratègia que Tancredi (personatge de Il Gattopardo) diu al seu oncle, el príncep Salina, que han de seguir: "Si volem que tot continuï com està, cal que tot canviï." Una estratègia aplicable a molts altres camps. Per exemple, en moltes professions, la formació continuada és necessària per no quedar-se enrere. De la mateixa manera, caldria anar descobrint nous antibiòtics perquè els bacteris no guanyin en la cursa de les infeccions.

Malauradament, ja fa temps que la medicina s'ha quedat enrere en la lluita contra algunes infeccions. Per una banda, trobar nous antibiòtics no és una tasca fàcil. Per una altra, quan un bacteri esdevé resistent, la resistència s'escampa a altres bacteris molt ràpidament per diversos factors, entre els quals: a) el temps de generació molt breu de la majoria d'espècies bacterianes (hi ha bacteris que, en condicions de laboratori, es multipliquen cada 20 minuts); b) no hi ha un únic mecanisme de resistència als antibiòtics i c) el material genètic dels bacteris no es transmet únicament d'una generació a la següent (el que es coneix com a transferència vertical), sinó que també poden transmetre's a altres bacteris, fins i tot d'espècies diferents (és el que es coneix com a transferència horitzontal).

És cert que cal trobar nous antibiòtics per lluitar contra els bacteris resistents. Però cal considerar també altres fronts en la lluita contra la malalties infeccioses. Una d'elles és la prevenció, mitjançant normes higièniques adequades i la vacunació. Una altra és usar els antibiòtics amb mesura. Això representa usar-los únicament per tractar malalties per a les quals són eficaços i completar sempre el tractament, encara que sembli que els símptomes han desaparegut. Una altra causa de propagació dels bacteris resistents va ser l'ús d'antibiòtics com a promotors del creixement en la cria d'animals, per exemple en les granges de pollastres.

Fa uns mesos vaig passar davant d'una farmàcia on, a la porta, un cartell indicava que aquell establiment no dispensava antibiòtics sense la corresponent recepta mèdica. Això és el que haurien de fer totes les farmàcies, sense necessitat de cartells.

Potser us interessarà:
- Els bacteris i els escacs (aquest blog, 10.05.2010). Sobre el creixement exponencial dels bacteris.

Trinitat Sais i Plaja (1878-1933) i la seva lliçó al Col·legi de Metges

Tal dia com avui, 31 de gener, de 1914, en els locals que el Col·legi de Metges de Barcelona tenia aleshores a la plaça Catalunya, va fer-se la lliçó inicial d'aquell curs. Va ser un acte molt especial perquè, per primera vegada, qui impartia aquella lliçó era una dona: Trinitat Sais i Plaja, que havia obtingut el títol de medicina deu anys abans.

Trinitat Sais al Col·legi de Metges [Museu Hist. Medicina de Catalunya]

La revista Feminal, de la qual Trinitat Sais era col·laboradora, es va fer ressò d'aquell acte en el número 83 (22.02.1914). Comenta l'encert del Col·legi de Metges per haver-la convidat  i diu que "la senyora Sais ha correspost brillantment, com era d'esperar d'ella, ab un hermosíssim y trascendental discurs que li meresqué una sincera ovació en la que s'unien els seus companys de facultat,y'l distingit y nombrós públich que omplia la espayosa saló de la plaça de Catalunya." [La revista és anterior a la reforma del català de Pompeu Fabra; ho copio literalment.]

Feminal, núm. 83, p. 122

En el mateix número, la revista inclou un resum del discurs, titulat "L'ignorancia de la dona en els conexements d'higiene y puericultura com primera causa de la mortalitat infantil". Parla de l'alta mortalitat infantil: "Moren a Espanya cad'any de 200.000 a 260.000 infants de 0 a 5 anys, ò sigui, prop de la tercera part dels nascuts" i "Barcelona sola paga un tribut anyal de 5.500 nens". Sais atribueix aquesta gran mortalitat a la ignorància i a la influència que la dona té en la família: "La influencia d'aquesta lo mateix en el bé que'n el mal és ben manifesta, sempre que's tracti de lluytar contra l'alcoholisme, tuberculosis, mortalitat infantil ò qualsevol altra miseria social." Considera fonamental l'educació de la dona en la salut  i "elevar el nivell intelectual de la cultura femenina fent que la dona tingui noció exacta del seu deber familiar y social y els practiqui." Avui dia, el discurs de Trinitat Sais seria ben lluny de ser considerat feminista, però cal tenir en compte el context de l'època.

La revista Gimbernat, d'història de la medicina, va publicar el 2001 un article de Jacint Corbella i Corbella, i Edelmira Domènech Llaberia sobre l'obra de Trinitat Sais i Plaja. Com que la revista Feminal s'hi referia com la "doctora Sais de Llaberia" i en algun lloc també he llegit que el seu marit, farmacèutic, es deia Llaberia, he pensat que la coautora de l'article de Gimbernat potser era descendent de Trinitat Sais. Efectivament, n'és la neta, segons ella mateixa indica en una entrevista: "Ho eren [metges] el pare i la mare, un oncle i una tia, i encara ho havia estat l'àvia, qui va ser una de les primeres metgesses amb exercici real a Catalunya."

Eldemira Domènech parla de "l'exercici real" de la medicina per part de la seva àvia perquè, a més d'haver-hi molt poques metgesses en aquella època (ella va ser la vuitena dona que es va llicenciar en medicina a la Universitat de Barcelona), algunes deixaven la pràctica mèdica. Trinitat Sais, en canvi, va exercir la medicina durant trenta anys, fins a la seva mort sobtada i prematura el 1933. La seva consulta i domicili eren al número 10 del carrer de Pelai, a Barcelona.

El fet que el seu marit tingués una farmàcia a Manresa explica que Trinitat Sais col·laborés en la revista La mujer moderna, que es publicava en aquella ciutat i que dirigia Sofia Quer i Roca, esposa d'un altre farmacèutic, Manuel Font i Balue (Sofia Quer va ser la mare de Pius Font i Quer, un dels botànics catalans més destacats del segle XX). Hi va publicar articles de divulgació sanitària i d'higiene, a més d'alguns de denúncia, com ara un article en què criticava l'ús de la cotilla, una peça de roba que no tenia altra finalitat que mostrar una cintura més prima i que, per aconseguir-ho, comprimia les vísceres i dificultava la circulació i la funció del diafragma. A la mateixa revista, ella i dues altres metgesses (Francesca Montova, i Montserrat Bobé) publicaven anuncis de les seves respectives consultes, segurament més per a contribuir al suport econòmic de la revista, que no pas per augmentar la seva clientela.

El seu interès per promoure els hàbits higiènics a la llar i reduir la mortalitat infantil devia moure Trinitat Sais a participar a la primera Escuela Nacional de Ayas y Niñeras per impartir-hi classes de puericultura. L'escola va ser creada a Barcelona per Acción Femenina amb l'objectiu que dides i mainaderes del país poguessin competir amb les nurses estrangeres que s'havien format en escoles especialitzades. Segons veig a l'hemeroteca de La Vanguardia (Acción Femenina. Una nueva escuela profesional para la mujer, 26.06.1929, p. 13), una altra professora d'aquella escola era "la señorita Edelmira Llaberia", que impartia "Ejercicios físicos, gimnasia". Era una de les filles de Trinitat Sais; potser la mare d'Edelmira Domènech?

Atès que Trinitat Sais i Plaja es presentava com a tocòloga, he buscat el seu nom en el llibre Història de l'Obstetrícia i Ginecologia Catalana, però no l'he trobat. Tampoc apareix en el llibre Metges de nens. Cent anys de pediatria catalana, tot i que era "especialista en enfermedades de la mujer y de los niños". Potser pel fet de no dedicar-se exclusivament a una sola especialitat (obstetrícia i ginecologia o pediatria) el seu nom no va ser inclòs en cap de les dues categories. Tanmateix, crec que cal recordar aquesta metgessa de dones i nens, model per a futures generacions de metgesses.

Dates en la seva biografia: neix a La Bisbal d'Empordà el 22 de juliol de 1878; mor a Barcelona el 17 d'octubre de 1933.

Actualització, 01.02.2017
El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona sí que va recordar Trinitat Sais amb una entrada dedicada a "la primera metgessa gironina dels temps moderns" en la seva Galeria de metges catalans.

Consentiment informat? Més aviat desinformat

Ja fa anys que els hospitals demanen als pacients que s'han de sotmetre a algun tipus de cirurgia o a determinades proves diagnòstiques o tractaments que signin un document que es coneix com a consentiment informat. Segons el Diccionari enciclopèdic de medicina, el consentiment informat és el "[c]onsentiment voluntari donat per un subjecte per a participar en un estudi o ésser sotmès a un tractament mèdic o quirúrgic, havent estat informat anteriorment dels propòsits, mètodes, procediments, riscos i beneficis".

L'any 2000, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 21/2000 "sobre els drets d'informació concernent la salut i l'autonomia del pacient, i la informació clínica". El seu article 6.1 diu que "qualsevol intervenció en l'àmbit de la salut requereix que la persona afectada hagi donat el seu consentiment específic i lliure i n'hagi estat informada prèviament".

El 2008, el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona va dedicar un número dels Quaderns de la Bona Praxi a "El consentiment informat. La presa de decisió informada del pacient", que defineix així:

El consentiment informat és un procés en què el pacient dóna la seva conformitat lliure, voluntària i conscient, manifestada en ple ús de les seves facultats després de rebre la informació adequada perquè tingui lloc una actuació que afecta la seva salut.

El Quadern indica els fonaments per a l'existència del consentiment informat:

En algunes ocasions he hagut de signar aquest document, però la meva experiència és que no va més enllà de ser un formulisme. Mai no m'han dit que el llegís abans de signar ni m'han explicat el seu contingut i per a què servia. Per altra banda, només una vegada he rebut una còpia del document informat que havia signat. Va ser el darrer mes d'octubre, en ingressar a l'hospital on m'havien d'implantar una pròtesi de genoll. L'administrativa que em va fer signar el document es va estranyar que m'entretingués a llegir-lo i crec que encara es va estranyar més quan li'n vaig demanar una còpia. Ja unes setmanes abans n'havia hagut de signar un altre, per al servei d'anestèsia, i vaig preguntar al metge per què no en donaven una còpia als pacients. L'anestesista em va dir que no era una pràctica habitual, però que, si en volia una còpia, me la farien. A més, aquesta vegada és l'única en què ha estat el mateix metge qui m'ha demanat que signés el document.

Segons el Quadern del Col·legi de Metges, la informació al pacient l'ha de donar sempre el metge responsable de l'acte mèdic i destaca (amb negreta a l'original) que no es pot delegar aquesta tasca en personal auxiliar o d'infermeria, ni en personal administratiu. I tot i que la llei no delimita clarament els continguts de la informació que cal donar al pacient, el Quadern indica els següents aspectes:

S'indiquen també les circumstàncies per les quals es pot dur un acte mèdic sense tenir el consentiment informat, que són bàsicament dues: a) quan hi hagi risc per a la salut pública (m'imagino una persona que arribi a urgències amb símptomes de l'ebola, per exemple) i b) quan la vida, integritat física o psíquica del pacient estiguin en risc immediat (m'imagino algú amb un infart o que hagi tingut un ictus i arribi inconscient a urgències).

Tot això està molt bé, però la pràctica m'ha demostrat que ara per ara el consentiment informat no serveix per a res. O potser únicament per descarregar responsabilitats si l'acte mèdic té conseqüències no desitjades, que passen potser només en molts pocs casos, però que se sap que podrien passar. La realitat és que molta gent se sotmet a proves diagnòstiques, operacions o tractaments sense saber què és exactament en què consisteixen ni els riscos inherents. Potser hi hagi qui tant li faci i no li importi saber-ho o no, però a mi sí que m'importa saber què em  pot passar si em fan una determinada prova o una operació (i en què consisteixen) o si em prenc un fàrmac que m'ha receptat la metgessa de família o un especialista.

Tot això em fa pensar en un concepte nou de la medicina, el que es coneix com alfabetisme o alfabetització en salut. Fa referència a la capacitat de les persones per accedir, entendre, valorar i usar informació significativa relacionada amb la salut. Aquest tema va ser debatut en el Fòrum Europeu de Salut de 2016 (aquest Fòrum és una reunió anual que organitza la Comissió Europea a Bad Hofgastein [Àustria] per tractar temes relacionats amb la salut que afecten els països europeus). S'hi van comentar les dades d'una enquesta sobre l'índex d'alfabetització en salut de la població de vuit estats europeus, entre els quals Espanya, que la Comissió Europea va fer el 2011. Les persones enquestades es van classificar en quatre categories (inadequat, problemàtic, suficient i excel·lent) segons fos el seu grau de coneixements generals sobre diversos temes de salut A Espanya, més de la meitat tenien un coneixement problemàtic (un 50,8%) o inadequat (7,7%). Només un 32,6% mostraven un coneixement suficient i un 9,1% el tenien excel·lent. Hi ha estudis fets en diversos països sobre els avantatges de l'alfabetització en salut; tant per al pacient com per al sistema de salut del país.

Entenc que, per a metges i infermeres, que solen treballar amb una gran pressió, amb molts pacients als quals han d'assistir, els resulti difícil dedicar una part del seu temps a explicar-los detalls i possibles complicacions sobre les proves o operacions que els han de fer o sobre el tractament al qual se sotmetran. Però no em sembla adequat que els facin signar un document que duu el qualificatiu informat, sense que ningú informi de res. Si la finalitat d'aquest document no es compleix, per a què serveix? Com a molt, perquè, si hi ha una complicació, des del servei de salut et diguin que en el document que vas signar ja s'indicava. Potser és el que li van dir a un pacient veí meu en la zona de reanimació postquirúrgica. Li havien practicat una colonoscòpia i va patir una petita perforació del còlon que va fer necessari que li donessin uns punts i que el fessin quedar una nit a l'hospital. Aquell home, segur que va signar el document informat, perquè és un requisit necessari previ a la prova, però algú va explicar-li els riscos inherents a la colonoscòpia? Posaria la mà al foc que ningú no ho va fer.

Històries d'hospital (II)

Em referia ahir a la meva experiència com a pacient i el que passa o pot passar dins les habitacions dels hospitals. El passadís d'una planta, però, pot ser encara més entretingut. És un ambient que va variant al llarg del dia, però on sempre hi ha activitat. Al matí, les auxiliars i infermeres que van d'habitació en habitació per prendre la pressió i la temperatura i comprovar com es troben els pacients. Després, els carros amb el servei d'esmorzar i els que duen els estris per a la neteja de les habitacions o per canviar llençols, tovalloles, camisoles dels pacient; personal de manteniment que ve a fer alguna reparació; algunes visites que ja comencen a arribar.... Mentrestant, metges que van amunt i avall per visitar els seus pacients. No sé per què, jo esperava cada dia amb il·lusió la visita del metge, un cirurgià jove --per l'edat, podria ser el meu fill-- que transmet confiança i traspua bonhomia. (Fa molts anys, la meva mare m'havia dut a metges que tenien edat de ser el meu avi; després vaig anar a metges que podrien haver estat el meu pare o la meva mare; més tard ja eren de la meva edat o semblant; ara m'ha operat un metge que podria ser el meu fill, i el fisioterapeuta que em fa la rehabilitació gairebé podria ser el meu net. Tempus fugit...)

Més tard, pel passadís hi ha també pacients que van amunt i avall. N'hi ha que ho fan per recomanació mèdica, perquè els convé caminar i no estar-se tot el dia al llit o asseguts. D'altres, per avorriment, perquè el temps a l'hospital transcorre molt lentament. El tercer dia jo ja vaig sortir a caminar, a fer pràctiques amb les crosses i fer treballar una mica el genoll nou. Primer vaig fer-ho amb la fisioterapeuta que cada matí venia a fer-me fer alguns exercicis, però després ja vaig anar pel meu compte. En les meves excursions, sovint em creuava amb altres pacients que també anaven amunt i avall del passadís. Al final, de tant creuar-nos ja ens saludàvem i fins i tot creuàvem algunes paraules.

Una dona més gran que jo que caminava ajudant-se amb una crossa, en saber que m'havien posat una pròtesi de genoll em va dir que esperava que tingués més sort que ella, que duia ja sis operacions després que li posessin la seva, de pròtesi. Em va dir que era "por culpa de una batería". Em va estranyar molt perquè, que jo sàpiga, les pròtesis de genoll són substitucions de peces anatòmiques del cos, i no necessiten cap bateria. Però pel seu accent lleugerament gallec, vaig suposar a què es referia. Vaig recordar que alguns microbiòlegs gallecs quan parlen de bacteris diuen "baterias", com si no poguessin pronunciar la c que hi ha abans de la t. I quan després la dona va afegir que els antibiòtics no li van anar bé i "la corina se subió hasta el riñón" vaig tenir ben clar que el seu problema havia esta una infecció. Ella va parlar de la corina perquè li deu sonar del safareig que es va fer sobre la vida privada de l'anterior rei. Però posaria la mà al foc que es tracta d'un corinebacteri (Corynebacterium), un gènere bacterià amb espècies que pul·lulen pels hospitals i poden infectar pròtesis, catéters i altres dispositiu.

En un altre passeig pel passadís vaig creuar-me amb una dona anciana que anava vestida de carrer però duia, penjant del braç, la camisola (el ponxo, en l'argot de l'hospital). Després, quan jo era ja dins de l'habitació, vaig sentir que una auxiliar li deia que no podia sortir al passadís vestida com si anés al carrer, que mentre estigués ingressada havia de dur el ponxo i una bata al damunt. La dona no volia, perquè la seva intenció era marxar. Es veu que ja ho havia intentat més d'una vegada i l'auxiliar va haver de demanar ajut per dur la dona de nou a la seva habitació, que era a costat de la meva. L'endemà va canviar de tàctica i intentava marxar... nua! Vaig sentir les veus d'una auxiliar que li deia: "¿Qué haces sin ropa? ¡Entra y ponte en seguida el poncho!".

I qualsevol que fos l'hora en què sortís de l'habitació, gairebé sempre em creuava amb un senyor que caminava amb el pal que s'usa per subjectar les ampolles de sèrum, però ell hi duia penjada una altra cosa, una mena de maleteta negra, com la que fa servir molta gent per dur el menjar a la feina. Un dels dies que vaig fugir de la meva habitació envaïda per la família de la meva companya i vaig anar amb una visita a seure a la saleta, va arribar-hi aquell home. Com que devia estar avorrit, va explicar-nos el seus mals. Ens va dir que feia un mes que estava ingressat i, al mateix temps que s'aixecava la jaqueta del pijama va preguntar: "No tenen manies vostés?". Si n'haguéssim tingudes, ja hauria estat massa tard, perquè no vam poder evitar veure una cosa negra de forma rectangular, de la qual sortia un cable que anava fins a la maleteta que acompanyava l'home contínuament. Ens va dir que allò negre era una esponja que aspirava tota la porqueria que tenia en la cavitat abdominal i ho bombejava al maletí. I que fins que no hagués fet neteja, havia d'estar-se a l'hospital. Després d'aquell dia, cada vegada que em creuava amb ell em temia que no tornés a arremangar-se el pijama.

A més de la pacient que volia escapar-se de l'hospital, n'hi havia altres dues que, de nit, en comptes de trucar al timbre, cridaven les infermeres de viva veu. Una deia "¡Señoritaaaaaa!, ¡señoritaaaaa!" i l'altra "Nenaaaa!, nenaaaa!". La segona, a mes del 'nena', de tant en tant hi afegia alguna frase com ara "Nena, vine, que tinc molta feina!" o "Nena, vine que tinc nens petits!".

La majoria de les infermeres i auxiliars demostraven tenir una paciència gairebé infinita amb les persones malaltes o operades amb qui havien de tractar. Com més conec des de dins la vida hospitalària, més crec que és aquest personal el que hauria d'anomenar-se pacient.

Històries d'hospital (I)

Els últims anys he freqüentat bastant l'ambient hospitalari. Hi havia anat com a acompanyant, però recentment he viscut aquest ambient des de l'altre costat, el del pacient. La causa ha estat una operació de genoll perquè em posessin una pròtesi. La meva artrosi havia avançat molt i l'única solució era un genoll nou.

Passar-se les vint-i-quatre hores del dia a l'hospital donen per a molt. Com he escrit altres vegades, no m'estranya que es facin tantes sèries de televisió sobre hospitals, perquè és un ambient on hi ha una gran diversitat humana i on s'entrecreuen històries de tota mena. I si és un hospital públic o concertat, en què els pacients comparteixen habitació amb alguna altra persona, la intimitat no existeix. Sense voler-ho, t'assabentes de tot el que li passa a l'altra pacient i ella sap també el que et passa o et fan a tu, qui et ve a visitar, de què parleu... A més, com que les portes de les habitacions gairebé sempre estan obertes, allò és com un pati de veïns on tot se sap.

La meva estada hospitalària va durar deu dies, al llarg dels quals tres dones van passar per l'habitació on jo em trobava. En la pràctica, dues, perquè a la primera li havien fet una operació que només requeria una nit d'hospital. L'endemà al matí, abans de marxar em va preguntar si havia roncat molt, perquè sap que és molt roncadora. Vaig dir-li que, amb el dolor que em va fer aquella nit el genoll, si havia roncat, jo no me n'havia assabentat (va ser una mentida piadosa; sí que vaig sentir-la roncar, però no van ser els seus roncs allò que no em va deixar dormir, sinó el malestar que jo tenia).

Capvespre vist del llit estant

La segona compi --com diuen en l'argot hospitalari-- va ser una dona molt discreta a qui acompanyaven la seva germana i uns oncles molt vellets (ell, germà de l'avi de la noia). A l'habitació es respirava tranquil·litat, encara que ella o jo tinguéssim alguna visita. Amb la darrera compi, però, va arribar la revolució. I no tant per ella, que era també bastant discreta, sinó pel seu seguici, que semblava sortit d'una pel·lícula d'Almodóvar. Després de l'operació, la dona havia estat 24 hores a la UCI i va arribar a l'habitació acompanyada del marit, el pare i la mare i un germà. En aquell moment jo no tenia cap visita i els vaig dir que, si volien agafessin la cadira que hi havia per a les meves visites. No van agafar-la, sinó que el germà s'hi va asseure directament sense desplaçar-la, envaint el meu espai de l'habitació. Cal dir que jo tenia la part millor de l'habitació, amb un gran finestral des d'on veia --del llit estant-- la part sud-oest de Barcelona, amb Sant Pere Màrtir al fons. Doncs el noi va seure al costat de la finestra i va deixar allà la seva motxilla. Va estirar les cames i va començar a parlar amb la resta (havien corregut la cortineta que separa els dos llits), de manera que jo em sentia com una intrusa allà al mig i pensava que, si havia d'aixecar-me per anar al lavabo, ho hauria de fer davant d'aquell home i fer-me camí entre tots els acompanyants. Al cap d'una estona, la mare va començar a repartir entrepans i es van posar a dinar (per sort, cap de xorisso, no sé si jo n'hauria suportat l'olor). Tots, menys la pacient --per raons òbvies-- i el seu germà, que va dir que ell volia anar a dinar a un restaurant.

Es notava que el germà no havia anat a l'hospital de manera voluntària. Després vaig saber que tots vivien en una població del Vallès oriental i que el noi havia hagut de fer de xofer dels seus pares, tots dos amb problemes de mobilitat que no els permet desplaçar-se amb transport públic. El pare gairebé no parlava, però la mare ho feia pels descosits i amb un volum de veu bastant alt. Vaig aixecar-me per anar al lavabo i me'l vaig trobar tancat. "Está mi marío", em va dir la mare de la pacient i es va estranyar quan li vaig replicar que aquell bany era només per als pacients, que els acompanyants i visites havien d'anar als lavabos que hi ha fora de les habitacions. Es va excusar, però jo vaig haver d'esperar que sortís l'home.

Jo no veia l'hora que marxessin per tenir una mica de pau. Em posava música amb els auriculars, però ni Leonard Cohen era capaç de donar-me una mica de tranquil·litat. Quan el marit de la pacient va preguntar-me si em molestaria que posessin la televisió, vaig dir-li que, si la posaven fluixa, no. Em temia que posessin Tele5 o algun altre canal amb reality shows i públic cridaner i estava disposada, si ho feien, a escoltar música sense els auriculars i al mateix volum que posessin el televisor.

Un altre ensurt va ser en sentir que el marit de la pacient deia a la família que ell es quedaria a dormir amb la seva dona, a la butaca que hi ha a costat del llit. Vaig pensar que, si m'aixecava durant la nit per anar al lavabo, hauria d'anar amb compte de dur el ponxo ben lligat, per no anar ensenyant el meu darrere. De tota manera, m'amoïnava més la possibilitat el marit de la pacient fos un home roncador, que no pas que em veiés les natges. Per sort, la pacient, que també devia cansar-se de tant de rebombori (després encara van venir dues persones més) es va adormir i el seu seguici va decidir anar a xerra a una saleta que hi ha a costat dels ascensors.

Per sort, quan van marxar tots els acompanyants i visites, l'habitació va tornar a la calma. La parella era molt discreta, parlava en veu baixa i no van engegar el televisor. La nit va ser tranquil·la i possiblement els vaig molestar més jo a ells que no ells a mi. Com que el calmant que m'havia pres per via oral no em feia efecte, me'l van donar per via intravenosa, però la via que encara duia en el braç estava obturada i van haver de punxar-me de nou. De matinada, en fer una excursió al WC vaig adonar-me que el meu braç i bona part de la meva roba --també el llençol de dalt-- eren plens de sang que havia sortit per la nova via que em van col·locar.

Per sort, els següents dies, la família de la meva compi es va moderar. Però ella, tan discreta habitualment, va sortir de mare quan van venir a veure-la tres dones que duien els fills a la mateixa escola que van els seus. Van anar a l'hospital amb un bebè que no devia tenir ni tres mesos i abans de marxar el van canviar... damunt del llit de la pacient! I no van parar de xerrar de problemes de l'escola, dels deures, de les classes i les professores... Eren dones que es notava que tenien estudis --parlaven de matemàtiques i d'altres matèries amb coneixement de causa-- però demostraven tenir una gran manca de cultura en salut, en no adonar-se que l'ambient d'un hospital no és gens adequat per a una criatura. Tampoc no entec que ningú de l'hospital --infermeres o auxiliars-- no els digués res sobre això.

Això és el que passava dins l'habitació. Fora, déu n'hi do també quins personatges corrien pel passadís! Però això ja són altres històries.

Un Mozart (femení) de la pintura: Elisabetta Sirani (1638-1665)

Elisabetta Sirani (1638-1665), autoretrat, 1660

Quan he llegit la història d'aquesta pintora bolonyesa del barroc, no he pogut evitar pensar en Mozart, tot i les diferències que hi ha entre les biografies del dos artistes. Com Mozart, Elisabetta Sirani (1638-1665) va ser una artista molt prolífica. En uns deu anys va pintar dos-cents quadres. També va morir jove --encara més que Mozart-- i, com el músic, d'una manera misteriosa, atribuïda aleshores a un enverinament que tanmateix mai no va poder ser provat.

Com en el món de la ciència, en altres àrees del coneixement humà o de les arts, el paper de les dones ha estat oblidat, fins i tot en el cas de dones que, al llarg de la seva vida, van destacar en el seu camp i van ser conegudes en aquell moment. Quan jo vaig anar a l'escola, no recordo haver après mai cap nom de dona en la història de l'art ni de la música. Únicament en literatura s'estudiaven algunes dones i, a física, Madame Curie.

Artemisia Gentileschi (1593-1653), autoretrat

Per què tantes dones artistes i científiques van ser oblidades per la història? Per què els meus llibres de text ignoraven l'existència de Sofonisba i Lucia Anguissola, Catharina van Hemessen, Artemisia Gentileschi, Eisabetta Sirani, Maria van Oosterwijck, Anne Vallayer-Coster, Berthe Morisot, Rosa Bonheur, i tantes altres dones que han deixat una obra pictòrica --per no esmentar les escultores-- tan notable o més que la de molts artistes homes contemporanis seus que sí que hi apareixien? A poc a poc vaig omplint el buit de la meva ignorància en aquest camp, descobrint aquí a allà dones que mereixen ser recordades. Però no és just que en el segle XXI encara existeixi aquest buit.

Com em passa sovint quan cerco alguna cosa a Internet i vaig a parar a una altra que desperta el meu interès, el nom d'Elisabetta Sirani l'he trobat per casualitat. Confesso que no en coneixia l'existència, tot i la importància que m'adono que va tenir la seva obra dins l'anomenada Escola bolonyesa de pintura dels segles XVI i XVII.

Heròdies, amb el cap del Babtista, per E. Sirani

Elisabetta Sirani va néixer a Bolonya el 8 de gener de 1638. Va ser la primera dels quatre fills (tres noies i un noi) que van tenir Giovanni Andrea Sirani (1610-1670) la seva dona Margherita. El pare era un reconegut pintor, primer ajudant del també pintor Guido Reni. Elisabetta i les seves germanes, Barbara i Anna Maria, van dedicar-se a la pintura, mentre que el germà petit es va decantar per la medicina. Elisabetta va destacar ben aviat i als disset anys va començar ja a fer quadres per encàrrec. Al principi eren obres de petit format, normalment sants, verges o altres temes sagrats que la gent acostumava a posar en les habitacions de dormir. També va fer pintures al·legòriques i retrats d'heroïnes bíbliques o de la literatura. A més de la pintura, Elisabetta va practicar la tècnica de l'aiguafort; sovint gravats fets a partir dels seus quadres.

Madonna amb el nen, gravat d'E. Sirani

Sovint Elisabetta treballava a la vista del públic, i en presència de les persones que li feien els encàrrecs. Era un costum difós a l'època, però ella ho feia també perquè poguessin tenir la seguretat que ella era realment l'autora dels quadres que signava i no el seu pare, com algunes veus havien escampatr, tot dient que el pare volia fer veure que la filla tenia unes habilitats que en realitat no eren certes perquè els quadres es cotitzessin més alt. Treballava amb molta rapidesa i quan van encarregar-li de pintar El baptisme de Jesús, davant de les persones que l'estaven observant com treballava va fer-ne de seguida l'esbós sobre la tela, amb totes les figures que hi havien d'aparèixer. A més de pintar les seves pròpies obres, Elisabetta impartia classes a altres noies, entre les quals hi havia les seves germanes. I en una època en què la firma de les dones no tenia cap valor legal, ella va signar sempre el seus quadres; ho feia d'una manera molt creativa, com si el seu nom estigués brodat o gravat en els botons, punys, colls, coixins o elements arquitectònics que apareixien en els seus quadres.

L'any 1665, a la primavera, va tenir els primers símptomes d'una malaltia desconeguda que li causava un dolor intens en la part superior de l'abdomen. Se li va passar, però el seu aspecte era malaltís. El mes d'agost va tornar el dolor, que s'aguditzava després dels àpats. Van receptar-li un xarop, però no va millorar i el 26 d'agost va sentir de sobte un dolor molt agut i ella mateixa va dir que tenia la sensació com si s'hagués de morir. Desvariejava, una suor freda la cobria, i tenia la cara demacrada i els dits morats. Va morir l'endemà i el pare va demanar que li fessin l'autòpsia perquè sospitava que l'haguessin enverinat. Un cirurgià de l'Hospital de la Mort va fer-li l'autòpsia en presència d'altres cinc metges. Dels testimonis, n'hi havia dos que afirmaven que Elisabetta havia mort enverinada, mentre que els altres creien que havia mort d'una úlcera inflamatòria que li havia perforat la paret de l'estómac. Elisabetta va ser enterrada a la capella de la Verge del Roser, a l'església de Sant Doménec, de Bolonya, on hi ha també les restes de Guido Reni que, junta amb el seu pare, l'havia guiada pel camí de l'art. En el funeral civil, Giovanni Luigi Picinardi va dir d'ella que havia estat "la gloria del sesso Donnesco, la Gemma d'Italia e il Sole dell'Europa".

El pare d'Elisabetta va denunciar una dona --Lucia Tomelli-- que havia treballat de criada amb ells fins poc abans de la mort de la jove pintora. No es va poder provar que hagués estat enverinada, però l'acusada va ser desterrada de Bolonya i no hi va poder tornar fins al 1668, quan Giovanni Andrea Sirani va retirar els càrrecs contra ella. El crític d'art, mentor d'Elisabetta Sirani i autor de la seva biografia --el comte Malvasia, amic de la família-- també estava convençut que Elisabetta havia estat enverinada. Anàlisis posteriors de la descripció de la malaltia i els resultats de l'autòpsia i de tot el que es va dir en el judici contra la dona acusada d'enverinament, fan pensar que la causa de la mort va ser la perforació espontània d'una úlcera gàstrica crònica.

Segell de correus dels EUA, 1994

En l'acadèmia femenina de pintura d'Elisabetta Sirani va formar-se un grup de dones que van fer possible que la segona meitat del segle XVII esdevingués, a Bolonya, un dels períodes més productius de la història de l'art femení. Durant el segle XX, la figura d'Elisabetta Sirani ha estat redescoberta i reivindicada. Entre d'altres, ha donat nom a un històric institut professional de Bolonya i a un cràter del planeta Venus; els Estats Units van incloure una obra seva en una sèrie de segells de Nadal i fins i tot se n'ha recordat la biografia en una obra de teatre. També se n'han fet exposicions monogràfiques que han permès veure reunides un bon nombre de les seves obres.

Potser us interessarà:
- Women artists in all ages and countries, per Mrs. Ellet, Harper, Nova York (1859). Llibre digitalitzat per la Universitat de Califòrnia.
- Sirani Elisabetta, en el web "Storia e memoria di Bologna"
- Paintress, princess and physician's paramour: poison or perforation?, per J.H. Baron, al Journal of the Royal Society of Medicine (1998), 91:213-216

La salut, un dret, no pas un privilegi

El 12 de desembre es va celebrar el Dia de l'Assistència Sanitària Universal, amb el lema "Salut per a tothom". Més de 700 organitzacions de 116 països es van reunir per fer sentir la seva veu afirmant que la salut, no és un privilegi, sinó un dret i que tothom hauria de tenir accés a una assistència sanitària de qualitat, independentment del lloc on es visqui, els diners que es tinguin o la raça, sexe o edat.

L'agost de 2015, a les Nacions Unides es van acordar els Objectius de Desenvolupament Sostenible, que haurien d'assolir-se entre el 2015 i el 2030. Són 17 objectius que tenen com a finalitat conjunta l'eradicació de la pobresa extrema, l'eliminació de les desigualtats i injustícies i la solució del canvi climàtic.

Un dels disset objectius és assegurar una vida sana i promoure el benestar per a totes les edats. Entre les metes que es marca aquest objectiu hi ha la reducció de la mortalitat infantil, acabar amb algunes malalties infeccioses (sida, tuberculosi, malària, malalties tropicals...), prevenir les addiccions a drogues (prohibides o no), reduir el nombre de morts en accidents de trànsit, reduir el nombre morts i malalties per contaminació i altres causes ambientals, i que tothom pugui tenir accés a vacunes i medicaments.

Una manera d'assegurar una vida sana és fent possible que tothom tingui accés a l'assistència sanitària. Això, que per a l'economia d'un país pot semblar un llast econòmic, a la llarga és més rendible que la negació d'aquest dret. Cada euro que un país inverteixi avui dia en la salut de la seva població, en una generació pot produir un augment en ingressos de fins a 20 euros. De fet, salut i pobresa van molt lligats i formen un cercle viciós. Ho va expressar molt bé Charles Edward Winslow en un text publicat el 1951 per l'Organització Mundial i que ja ha esdevingut clàssic (El preu de la malaltia i el preu de la salut): "Els homes i les dones emmalaltien perquè eren pobres, i s'anaven fent encara més pobres perquè emmalaltien, i s'agreujaven perquè eren més pobres."

Fa alguns anys, el Govern espanyol va restringir l'accés a l'assistència sanitària a les persones estrangeres en situació irregular. A partir de setembre de 2012 en teoria només són ateses en casos d'urgència. Diversos especialistes de salut que van participar en el Fòrum Europeu de Salut 2015, van exposar els inconvenients de la limitació de l'accés al sistema públic de salut i la revista Eurohealth, que publica l'Observatori Europeu de Polítiques i Sistemes de Salut, en el número de desembre de 2014 va incloure un estudi que analitzava el canvi de política sanitària espanyol i el comparava amb el canvi contrari que es va produir a Suècia, on abans les persones indocumentades només tenien accés als serveis d'urgències i se'ls va ampliar l'accés als serveis primaris i secundaris. L'estudi va concloure que el millor sistema de salut d'un país és el que abasta tota la població, sense limitar-ne l'accés en cap situació. L'informe destacava especialment els inconvenients d'excloure segments de la població dels serveis preventius i de tractament de malalties cròniques o contagioses. Una mesura que, a la llarga, surt més cara per a l'economia sanitària. És més barat prevenir una malaltia infecciosa mitjançant la vacunació o tractar-la tan bon punt es declara, que no pas quan la situació s'ha agreujat i la persona malalta va a urgències i potser ha contagiat ja altres persones. O tractar una malaltia crònica que no pas les complicacions que se'n poden derivar si no es tracta i que acaben també amb un ingrés a urgències.

Està bé que es dediqui un dia de l'any a fer difusió d'aquesta necessitat de cobertura sanitària universal, però molt millor seria que un any ja no calgui dedicar-hi cap dia perquè tots els habitants del planeta hagin assolit aquest dret. Potser això és un desig utòpic?

Potser us interessarà:
- Del Mare Nostrum al Mare Europaeum (aquest blog, 14.10.2015). Sobre Europa, els refugiats i la seva salut.