El Pallars a la tardor

Estany de Montcortès (Pallars Sobirà)

Per les temperatures tan suaus que encara fa durant el dia, no sembla pas que siguem a finals d'octubre. I tot el mes ha estat així. Fins i tot en comarques on, en aquesta època de l'any ja fa força fresca, està fent dies gairebé estiuencs. Ho vaig comprovar l'anterior cap de setmana al Pallars Sobirà. A la nit baixava la temperatura, però durant el dia el termòmetre s'enfilava fins al 25 o més graus. A causa d'aquestes temperatures, més altes del que correspon pel calendari, els arbres de fulla caduca encara conservaven en bona part la coloració verda de la primavera i l'estiu. De tant en tant, però, se'n trobaven alguns amb les fulles daurades; sobretot arbres de ribera. En una placeta de Tírvia vaig veure un parell d'erables amb les fulles rogenques, i tot pujant cap a Montcortès, vaig veure també algunes capçades d'arbres que ja viraven a vermell. Potser allà havia baixat més el termòmetre alguna nit.

Un poblet del Pallars on m'agrada aturar-me és Gerri de la Sal, on encara es poden veure les restes de les antigues salines (els 'salins', les anomenen). Jo les havia vistes, encara operatives comercialment, fa uns trenta anys, però després van deixar de funcionar perquè no eren rendibles. El 2008 van començar-ne la restauració i ara hi ha un parell de basses amb aigua, que suposo que formen part del Museu dedicat a aquesta antiga tecnologia. La sal s'obté de l'aigua salada que brolla d'una font a costat del riu Noguera Pallaresa.

Gerri de la Sal, vista general del poble i la Noguera Pallaresa

Pont romànic de Gerri de la Sal

Com diu l'Olga, de Sort, la tardor no es veu massa en els arbres, però sí pel terra. Si bé encara no s'ha produït l'esclat de colors de tardor, el terra dels boscos era ben ple de bolets. No sóc una caçadora de bolets habitual i les poques vegades que hi vaig normalment em costa trobar-ne. Aquest dia, però, era un goig caminar pel bosc, amb aquell bé de déu de bolets que hi havia pel terra. N'hi havia de moltes espècies, comestibles i no comestibles, fins i tot algun bolet molt tòxic. De tant en tant en tant sentia les exclamacions de Josep Piqueras, que s'extasiava davant d'alguna espècie tòxica: "Oh! Aquest sí que mata!" (Cal aclarir que el Josep és un expert coneixedor de les espècies tòxiques i va fer la seva tesi doctoral sobre toxicologia de fongs.)

Dissabte vam tenir la sort d'anar a un bosc on, tot i que hi havien ja anat altres persones--es notava pels molts bolets arrencats i destrossats que hi havia--, no devien conèixer els fredolics i ens els van deixar tots a nosaltres. Em va fer molta il·lusió trobar-hi també un parell de rovellons.

L'endemà vam anar a un altre bosc. El que es veia en el marge ja anunciava que allà també es podria fer una bona collita:

Una mostra de la varietat de bolets que creixen en aquells boscos:

Amanita muscaria, potser el més conegut dels bolets tòxics

Cassoletes (Peziza sp.)

Apagallums (Macrolepiota procera)

Pet de llop (Lycoperdon perlatum)

I el trofeu més preuat que va trobar el Josep Piqueras:

Ou de reig (Amanita caesarea)

Alguns detalls en la vegetació ens recordaven que ja som a la tardor, malgrat les altes temperatures:

Tírvia, façana de tardor

Tírvia, boscos

I a Sort, com de costum, la gent fent cua per comprar-hi loteria en una administració amb una decoració que recorda les del casino d'Atlantic City.

Potser us interessarà:
- Per què canvien de color les fulles a la tardor? (aquest blog, 16.08.2008)
- On ha anat la sort de Sort? (aquest blog, 24.12.2008)
- Salàs de Pallars i les eres (aquest blog, 16.08.2012). Val la pena desviar-se de la carretera general per visitar aquest poble.
- Visita al Pallars (aquest blog, 22.10.202)
- Tardor al Pallars (aquest blog, 23.12.2012)

(Fotos: M. Piqueras, octubre 2013)

Tardor, temps de codonys

Codonys en un hort de Salàs de Pallars (Foto: M. Piqueras, 21.10.2012)

Ahir vaig comprar alguns codonys, aquest fruit de tardor tan especial, impossible de menjar cru per la seva aspror, i amb una flaire que recorda la de la poma. A mi, em fa pensar en els armaris de les nostres àvies, perfumats amb aromes naturals. Crec que és la primera vegada que en compro, tot i que a casa mai no falta codonyat. La setmana passada, en el Pallars, vaig veure alguns codonyers i quan ahir en vaig veure en una botiga de fruita del barri no vaig poder resistir la temptació de comprar-ne.

Com acostumo a fer per informar-me sobre plantes que tenen algun ús medicinal, he consultat el llibre de Pius Font i Quer Plantas medicinales. El Disocórides renovado. No copiaré la descripció de la planta, que és de la mateixa família (Rosàcies) que les pomeres, els cirerers, els ametllers, els presseguers i els albercoquers. Sobre el fruit, tan diferent d'altres de la mateixa família, diu:

Su carne es dura, asperísima al gusto, lo cual no dejan de manifestar, quienes le hincan el diente, con visajes característicos, aún estando el membrillo en buena sazón. Pero este acerbo sabor se pierde por cocción; de manera que un buen membrillo asado o hecho al horno es digno de un príncipe, y lo mismo ocurre cuando se cuece para hacer carne de membrillo, confiatada, con una buena proporción de azúcar, la llamada carne de membrillo, membrillate o, en Aragón, codoñate, la tan conocida compota.

Sobre les seves propietats remeieres:

Crudo, el membrillo es muy astringente; asado o cocido, o convertido en membrillate, notablemente menos. Por tanto, es útil para combatir diarreas.

Flor, fulles i fruit del codonyer (Cydonia oblonga) [il·lustració domini públic]

 Font i Quer n'explica alguns usos i recorda també els que n'havien fet antigament Hipòcrates i Dioscòrides. Sobre la història d'aquest fruiter diu:

El membrillero es originario del norte de Persia, de Armenia, al sur del Cáucaso, y de Asia Menor, donde todavía hoy es posible hallarlo silvestre, pero con frutos pequeños y ruines. Cultivado a partir de tiempos remotos, desee allí se extendió su cultivo por Grecia, Italia y otros países mediterráneos y llegó a la Europa Central durante el Medievo, transformado en un arbolito de grandes frutos delicadamente aromosos. Con ellos, los griegos preparaban ya la carne de membrillo, pero empleando miel en lugar de azúcar.

No havia cuinat res a base de codonys i avui m'hi decidit. He fet allioli de codonys i uns codonys al forn. He de confessar que no me n'he sortit massa bé, especialment amb els codonys al forn, que han quedat poc dolços, cosa que ja sospitava quan me'ls mirava coure a través del vidre del forn. Són molt senzills de preparar: oberts pel mig i extretes les llavors i la part dura al voltant de les llavors, es posa sucre en l'espai que queda; es col·loquen en una plata per al forn amb una mica d'aigua i es posen a coure una hora i mitja a 170 ºC. El meu error ha estat --crec jo-- fer servir sucre morè en comptes de sucre blanc. No ha acabat de desfer-se i, a més, no endolceix tant com el sucre blanc. Fets al forn, els codonys perden aquell sabor tan aspre que tenen quan són crus. la textura és com la de la poma i fins i tot l'aroma que sortia del forn mentre es coïen em recordava el de les seves parentes, les pomes. Potser aquest vespre tastaré com queden afegint-hi al damunt una mica de mel. Per experiments, que no quedi!

L'allioli de codony l'he preparat bullint un codony, una poma i una patata en aigua amb una mica de sal, aixafant-ho tot un cop cuit i escorregut i batent-ho bé després d'afegir-hi tres alls i un tros de molla de pa sucada en vinagre. Mentre batia hi anava afegint oli d'oliva fins que ha agafat la consistència de l'allioli. L'he tastat després amb uns biscottes. Està bo, però estic segura que podria sortir millor; potser no tingui prou all. He llegit que també és adequat per acompanyar les carns.

Altres productes de la natura típics de tardor que he menjat darrerament: carabassa (m'encantes els purés i cremes de carabassa), castanyes i moniatos (deliciosos els moniatos de la castanyada de les dones de Caldetes). Em falta tastar alguna cosa? Els panellets, no val; que no ens els dóna la natura (a més, embafen, engreixen molt i són molt cars).

Potser us interessarà:
- Temps de castanyes (aquest bloc, 31.10.2009), amb alguns comentaris de Font i Quer sobre aquest altre fruit de tardor.
- Per Tots Sants, castanyes i panellets (aquest bloc, 31.10.2008), sobre alguns costums al voltant de Tots Sants.

Tardor al Pallars

Cada estació de l'any té la seva bellesa. La tardor és una de les que trobo més boniques. Enguany no ha fet encara gaire fred i el canvi de color en les fulles dels arbres caducifolis de moment no és massa acusat, però ja es comença a veure. En els arbres de ribera és on vaig notar més la tardor aquest cap de setmana passat al Pallars.

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Així, doncs, us estalvio de llegir uns quants milers de paraules escrites per descriure com he vist la tardor al Pallars, i ho faig amb algunes imatges.
 

Casa de Rivert

Magranes que esclaten de plenes

La parra i el seu acolorit comiat

Codonys, un altre fruit de tardor

La Noguera Pallaresa i el pont medieval de Gerri de la Sal

Dia gris de tardor

Però el sol s'obre camí entre els núvols.

Fotos: M. Piqueras (20 i 21.10.2012)

La tardor a Roma

(Actualitzat el 02.12.2011)

Suposo que la tardor deu haver estat més freda a Roma que a Barcelona. Si més no, la coloració de les fulles dels arbres m'ho fan pensar. Els plàtans d'ombra que creixen al llarg del Lungotevere tenen les fulles de color ocre:

I l'Orto Botanico està preciós amb els colors de la tardor:

Exemplars de Parrotia persica (arbre de ferro)

L'arbre de ferro o parròtia (Parrotia persica) és originari de les muntanyes del nord de l'Iran. són molt característiques les tonalitats ataraonjades, ocres, groguenques i vermelloses que pren a la tardor.

Fulles de Ginkgo biloba

El ginkgo és un arbre que no té parents propers; és l'únic representant actual del grup dels Ginkgòfits i es considera un fòssil vivent. Ha Barcelona n'hi ha exemplars en diversos llocs de la ciutat. El que m'és més familiar és el que hi ha als jardins de la Universitat de Barcelona, tocant a les cases del carrer Aribau. Però en el meus records no hi ha aquesta coloració groga tan intensa com la de l'exemplar que vaig veure a l'Orto Botanico de Roma.

Arbusts del jardí japonès de l'Orto Botanico

Catifa de tardor

Codonyer xinès (Cydonia sinensis)

Com el codonyer nostrat, aquest arbre originari de la Xina es fa servir per fer-ne codonyat. En el sud d'Europa es cultiva com a arbre ornamental.

Potser us interessarà:
- Per què canvien de color les fulles a la tardor? (aquest bloc, 16.11.2008)
- Tardor a Lleida (aquest bloc, 15.11.2008)
- Girona, temps de tardor (aquest bloc, 15.10.2008)

Fotos: M. Piqueras

Colors de tardor

Em fascina la varietat de colors que poden tenir les fulles del arbres a la tardor en els llocs on les temperatures baixen aviat:

 Potser us interessarà:
- Per què canvien de color les fulles a la tardor? (16.11.2008)

Fotos: M. Piqueras (Quebec, Sant Fruitós de Bages, El Escorial, Pamplona)

Moniatos, font de salut

Dissabte vaig comprar uns quants moniatos per menjar avui amb les castanyes. Durant molts anys no en vaig voler menjar, no m'agradaven. O em pensava que no m'agradaven, fins que un dia em vaig decidir a tastar-los de nou i aleshores em va saber greu no haver-ho fet abans.

Els moniatos són les arrels tuberoses de la planta  Ipomoea batatas, originària d'Amèrica, però avui dia cultivada per tot el món. Una arrel tuberosa és un tipus d'arrel engruixida que acumula substàncies de reserva, com ho fan també els rizomes (exemple, el gingebre) o els tubercles (exemple la patata), que són tiges subterrànies.  Segons l'Institut Interamericà de Cooperació i Agricultura, el 2005, la producció de moniatos a la Xina era un 83 per cent de la producció mundial. I la FAO en promou el seu cultiu en molts països, per ser una planta resistent a la sequera --suposo que deu ser perquè pot acumular aigua en l'arrel. Altres avantatges són que se'n poden obtenir diverses collites al llarg de l'any, que són resistents a moltes malalties i a la humitat; i que <és una de les poques verdures que es poden cultivar durant la temporada dels monsons en els països sotmesos a aquest règim de pluges.

De la planta del moniato, en molts llocs, només se'n mengen les arrels tuberoses. És un ingredient habitual de la cuina típica de molts països americans, on la mengen de moltes maneres, en plats salats i dolços, i rep diversos noms: boniato, batata, bataca, camote, chaco, papa dulce. Llegeixo a la Wikipedia anglesa que hi ha països on també mengen els brots i les fulles tendres com a verdura, i fan bé a fer-ho perquè té moltes propietats nutritives: segons la FAO, són una font de vitamines A, B2 y C. També se'n fan begudes, no alcohòliques i alcohòliques (per exemple, un tipus de shochu), i se n'obté un colorant natural per usar en alimentació.

Potser si coneguéssim les propietats que tenen les fulles i brots de la planta del moniato, també aquí ens els menjaríem o en faríem infusions. Segons llegeixo en un article de revisió publicat el 2006 a la revista Journal of Food Science, a més de les vitamines esmentades més amunt, i ferro, calci i zinc, contenen concentracions elevades d'antocianines i polifenols, que són antioxidants. Pot considerar-se un aliment funcional, amb una funció de protecció de la salut contra malalties relacionades amb l'oxidació, com és el càncer.

I ara me'n vaig a coure els meus moniatos, que encara que no tinguin les fulles, també són font de salut i de plaer als sentits.

Referència: Islam S. (2006) Sweetpotato (Ipomoea batatas L. leaf: its potential effect on human health and nutrition. Journal of Food Science 71 (2): R13-R21

Foto: Moniato (Font: Wikimedia Commons)

Temps de castanyes

Comença el mes de novembre,castanya va, castanya ve,
i panellets també.Miquel Martí Pol

Ahir vaig passar davant d'una castanyera. Se'm feia estrany veure-la vestida d'estiu i torrant castanyes i moniatos. Fent memòria, però, he recordat altres Tots Sants càlids, en què calia deixar de banda la roba d'hivern que ja havíem començat a treure durant l'octubre.

No he provat encara les castanyes d'enguany. M'he esperat a fer-ho el dia que toca, de la mateixa manera que m'agrada esperar al dia de Nadal per menjar torrons. I m'agrada el ritual previ: fer un tall a cada castanya perquè no petin en coure's, treure de l'armari de la cuina la paella amb els forats. (En venen unes que ja vénen amb els forats fets, però la de casa és una paella vella a la qual vaig fer jo mateixa --fa anys-- els forats amb el Black & Decker). I després, un cop cuites, embolicar-les amb un tovalló perquè es mantinguin calentes.

Les castanyes més famoses són les gallegues, potser perquè el terreny és més adequat per al creixement del castanyer, amant dels sòls àcids i poc amic dels terrenys calcaris. Diu Pius Font i Quer, en el llibre Plantas medicinales. El Dioscórides renovado: "Este árbol no es propio de nuestro país, sino introducido por los romanos, pero asilvestrado en muchas comarcas de la península; en los suelos silíceos o descalcificados, las castañedas han substituido a menudo los robledales autóctonos." El castanyer és de la mateixa família d'arbres que l'alzina, les fagàcies. A diferència de l'alzina, en què el fruit --la gla-- està en una mena de cassoleta que el subjecta per la base, els fruits del castanyer --les castanyes-- es desenvolupen de dos en dos o de tres en tres dins d'un "recipient" ple de punxes que recorda un eriçó (vegeu la il·lustració).

Font i Quer en parla en el seu llibre perquè el castanyer és un arbre amb propietats medicinals. L'escorça i la fusta són astringents; també les fulles, però en menor proporció. Fa referència a Andrés de Laguna (1499-1559), metge humanista dedicat a la famacologia i la botànica mèdica, i traductor i comentarista de llibres clàssics de medicina. Sobre les castanyas, Laguna va dir que "las verdes son dañosas a los pulmones, por el cual respecto, sobre su pròpia cáscara las armó la Natura de otra más espinosa y a manera de erizo, para que ningún animal las tocase antes de ser maduras". I també que, segons Galè, "dan al cuerpo más nutrimiento que ningún otro fruto salvaje; pero engendran ventosidades, hinchan y restriñen el vientre, digérense con dificultad, provocan el apetito venéreo y, comiéndose en cuantidad, hacen dolor de cabeza."

Per tant, aneu amb compte a l'hora de menjar castanyes. Per més apetito venéreo que us provoquin, les ventositats engendrades i el mal de cap podrien ser un fre per satisfer la vostra libido desbocada.

Per què canvien de color les fulles a la tardor?

Aquesta setmana he parlat dels colors de la tardor vistos a La Rioja i Lleida, on les fulles de molts arbres i arbustos es tenyeixen de tons vermellosos i ocres. Però què fa que les fulles canviïn de color abans de caure i que les que es tornen vermelles tinguin més resistència a la caiguda?

Quan vaig estudiar fisiologia vegetal em van explicar que la causa que es tornin grogues era que, en disminuir la temperatura i les hores de sol, la planta deixa de fabricar clorofil·la i desapareix el color verd. Aleshores es pot veure el color dels pigments grocs (carotens i xantofil·les) que ja eren a la planta però quedaven emmascarats. I el color vermell, com i per què es produeix? L'explicació que se suggeria fa trenta o quaranta anys era que el pigment vermell (una antocianina) era una molècula formada en el procés de degradació de la clorofil·la. Amb temps assolellat, la planta seguiria produint clorofil·la, però si les temperatures són baixes, la clorofil·la es degradaria i en trencar-se la molècula s'originaria la de l'antocià. Però no se suggeria que tingués cap funció especial. Avui dia aquesta hipòtesi ha quedat abandonada. Tot i que no hi ha un acord sobre la funció específica que té el color vermell en les fulles, sembla que hauria de ser de protecció.

Un estudi publicat per un grup de recerca d'Oxford el 2001 indicava que la coloració vermella podria servir de protecció contra insectes com els pugons. Serviria de senyal per advertir als insectes que era una planta tòxica i evitar així que hi ponguessin els seus ous que, en eclossonar a la primavera, trobarien un arbre afeblit i molt més sensible a l'atac de l'insecte. Si les coses fossin d'aquesta manera, l'explicació del canvi de coloració vindria a través del l'ecologia.

Una altra hipòtesi també ho presenta com un mecanisme de protecció, però amb una explicació fisiològica. Per una banda, cal tenir en compte que les fulles que es tornen vermelles no cauen de seguida: per una altra, que quan la planta engega el seu mecanisme de senescència, els nutrients que hi ha a la fulla, principalment nitrogen i fòsfor, passen a les zones perennes de la planta, on queden emmagatzemats. Per a la salut de l'arbre o arbust és important recuperar els nutrients perquè l'any següent la planta tingui reserves suficients per a créixer i fructificar. Si la fulla caigués de seguida, això no seria possible. Es va suggerir que els pigments vermells farien de pantalla protectora contra els rajos solars per evitar la fotooxidació, que podria malmetre els teixits de les fulles i fer-les caure abans que la planta hagués emmagatzemat prou nutrients.

Un estudi posterior sobre la relació entre les antocianines i els pugons va posar de manifest que aquests insectes prefereixen les fulles de color verd. Per tant, la hipòtesi que deia que els pigments actuarien de senyals per advertir d'un perill s'hauria de descartar. Si no les parasiten, no és pas perquè vegin en el color vermell un senyal de perill, sinó perquè aquest color no els atreu, com tampoc els atreu el blau o el gris. Per altra banda, cal tenir en compte que el color no és únicament una manifestació de la física, i que tots els animals veuen de la mateixa manera, sinó que depèn de la percepció que en tingui el cervell de l'animal que l'observa.

Per sort el cervell humà té la facultat de percebre amb tota la seva bellesa la variada gamma que ens ofereix la natura cada tardor.





Fotos: Colors de tardor al Quebec (M. Piqueras, octubre 2004)

Tardor a Lleida

Viatjar terra endins a la tardor és un plaer per a qui viu en llocs on les fulles cauen dels arbres sense gairebé haver canviat de color. Fa uns dies era l'esclat de colors de les vinyes i de l'arbrat de La Rioja i aquests dies gaudeixo dels colors de Lleida.


En el programa de la trobada d'història de la ciència que m'ha dut a Lleida, divendres vàrem fer una visita a la seu principal del Museu de l'Aigua, en el lloc de l'antic campament de La Canadiense, que era com es coneixia popularment l'empresa Barcelona Traction, que va desenvolupar la producció d'energia hidroelèctrica en terres catalanes durant la primera meitat del segle XX. En el campament on ara hi ha el Museu, s'allotjaven els empleats del canal industrial de Seròs i també hi havia les oficines.

El plàtans d'ombra que hi ha en el recinte del Museu estan preciosos, lluint les tonalitats tardorenques: