El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 9 d’agost de 2018

Els horts urbans: solució o problema?

Pagesos urbanites
Crec que som molta la gent de ciutat a qui cultivar un hort ens faria il·lusió. Si més no, a mi m'agradaria poder menjar tomàquets que conservessin la flaire de tomaquera, coure unes bledes acabades de collir, veure com creixen d'un dia a l'altre cogombres, carbassons i melons, gaudir del sabor d'unes remolatxes que conserven fresca l'olor de geosmina... Són petits plaers que ens alegren la vida.

Tomaquera en un hort (Foto domini públic CC)
Fa anys, a la casa on passàvem els estius a Arenys de Mar, hi teníem un hort. Va ser la il·lusió de la meva mare en fer aquella casa, potser perquè ella tenia arrels pageses, del Prat de Llobregat, on va néixer la meva àvia i on encara alguns parents nostres es dedicaven al conreu de la terra. A mi m'agradava molt arreglar les tomaqueres: lligar-ne les branques a les canyes, treure'n fulles innecessàries per ajudar els tomàquets a créixer més, comprovar que no estiguessin afectades per cap plaga, i que els solcs no es desfessin perquè l'aigua del reg hi pogués passar bé. Clar que també teníem algun disgust de tant en tant, com quan entraven a l'hort els conills del bosc veí i devoraven tot el planter de pastanagues (aleshores vaig adonar-me que aquell desfici dels conills dels dibuixos animats americans per les pastanagues era real i no caprici dels guionistes) o quan alguna plaga feia malbé la collita d'alguna altra hortalissa.

Carbassera balcó (Foto M. Piqueras, 2013)
Passats els anys, aquella casa es va vendre i es va acabar tenir hort. De vegades he tingut la temptació de comprar una taula de cultiu, posar-la en el balcó i fer-hi créixer alguna tomaquera o enciams i pebrots. De fet, sense tenir taula de cultiu, en més d'una ocasió he tingut en el balcó alguna tomaquera de fruit petit, també alguna planta de bitxos, i fa uns anys hi vaig tenir una carbassera que va néixer espontàniament en un test. Va fer metres de tiges, que vaig anar lligant a la barana del balcó, i també flors molt vistoses, però només un parell de carbassetes esquifides que no van arribar a desenvolupar-se.

Els horts urbans
L'agricultura urbana s'ha presentat en les darreres dècades com una solució --però no l'única-- per fer sostenibles les ciutats, que avui dia consumeixen molts recursos naturals alhora que generen molts residus. La producció de fruita i verdura en la mateixa ciutat on es consumiran reduiria la petjada ecològica causada pel seu transport des dels llocs de producció i podria millorar el microclima urbà. A més, podria servir per reciclar aigües grises (aigües residuals de la llar) o aigües d'escorrentia superficial. També s'hi han vist beneficis socials i de salut, tan física com mental, per a les persones que cultiven horts urbans.

Hort urbà a Les Corts, prop del Camp Nou (M. Piqueras, 2017)
D'horts urbans, n'hi ha de molts tipus, des dels que ocupen petits espais en terrasses, terrats i patis particulars o en escoles, fins als que aprofiten espais buits de la ciutat o els que sorgeixen en zones periurbanes, prop de carreteres o en lleres de rius que acostumen a anar secs. En moltes ciutats, els mateixos ajuntaments cedeixen espais perquè la gent hi tingui un petit hort. De vegades són solars enmig d'edificis, on es pot preparar la terra per plantar-hi verdures i hortalisses. Però també poden aparèixer en racons asfaltats, on posen taules de cultiu a una alçada que les fa molt adequades per a les persones grans que tenen dificultat per ajupir-se. En el districte de Les Corts, a Barcelona, a poca distància del Camp Nou, hi ha un hort municipal on els pagesos urbans disposen d'unes taules de cultiu (vegeu-les a la foto).

He vist altres horts urbans a Les Corts. En el Centre Cívic de Can Déu, en el terrat hi ha unes taules de cultiu on hi creixen algunes hortalisses. En aquest centre cívic hi ha una aula ambiental i el terrat és un espai per fer-hi pràctiques, perquè la gent aprengui a cultivar un hort urbà. També n'hi ha un a la zona de Pedralbes, prop del monestir. Mentre que les taules de cultiu semblen horts de joguina --l'equivalent d'una cuineta de joguina a una cuina real-- l'hort de Pedralbes és un hort "de debò", un espai de terra on es conreen hortalisses diverses i on les persones que hi treballen han de cavar i ajupir-se per preparar la terra. Vegeu-ne una visió parcial a les següents fotos que hi he fet fa uns dies:








Hi ha botigues especialitzades on venen tot el que cal per fer-se un hort al pati, terrassa o balcó de casa. La peça estrella en aquestes botigues és la taula de cultiu. Qui s'estrena en aquesta activitat pot comprar el kit sencer per preparar l'hort: taula i substrat, que pot variar segons el que s'hi vulgui cultivar. En el mercat es troben taules de moltes mides i de preus molt variats. Per 60 euros es pot comprar un kit que comprèn una taula de cultiu amb potes, el substrat de l'hort, fibra de coco, adob de guano, sobres amb llavors i una pala.

Kit hort urbà de Verdecora

Qui tingui habilitat per al bricolatge pot construir-se la seva pròpia taula de cultiu, per exemple amb un palet o amb caixes de fusta reciclades.

L'agricultura urbana pel món: l'exemple de La Caverne
En molts països, l'agricultura urbana no gaudeix d'un estatus legal. L'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (la FAO) hi veu aspectes positius, com ara l'estalvi en transport, envasat i emmagatzematge. A París, en un pàrquing subterrani  de més de 3000 metres quadrats en el barri de La Chapelle, avui dia, en comptes de cotxes hi ha un hort urbà. Es troba sota un bloc de tretze pisos d'habitatge social de la companyia de ferrocarrils francesa (SNCF). L'empresa propietària, tipa de veure l'aparcament buit de cotxes i ple d'ocupes, va decidir cedir-lo a l'empresa Cycloponics, dedicada a l'agricultura urbana subterrània. Aquell pàrquing ara es diu "La Caverne" i s'hi cultiven bolets (shiitake i pleurotus) i endívies.


La història de "la Caverne"

Els promotors d'aquest singular hort diuen que l'hort urbà subterrani presenta avantatges en relació als horts que s'instal·len en les cobertes i terrasses dels edificis. Les cobertes tradicionals no són superfícies preparades per suportar el pes de la terra i de l'equipament necessaris per fer-hi un hort. En canvi, l'estructura d'un pàrquing ja està pensada per contenir-hi més pes --el dels cotxes. A més, per cultivar una superfície gran com la d'aquell pàrquing, però en la coberta d'un edifici, las logística es complicaria perquè en molts casos caldria pujar i baixar molts pisos el material i els productes de l'hort.

S'ha parlat de contaminació, perquè un garatge no sembla un lloc on l'aire hagi de ser molt net. Però abans d'instal·lar l'hort en el pàrquing, se'n va fer una neteja a fons i se'n va analitzar l'aire i la superfície per assegurar-se que no hi havia restes de contaminació. A més, l'aire que hi entra es filtra, per evitar la contaminació externa. Aquesta granja subterrània té l'avantatge que la variació tèrmica és molt feble, i s'hi pot mantenir una temperatura i humitat constants al llarg de l'any. Els bolets i endívies que s'hi cultiven es venen a París mateix i poden arribar als consumidors poques hores després de la seva recollida.

Els horts urbans i la contaminació
Malgrat tots els avantatges socials i econòmics que l'agricultura urbana podria tenir en el futur, no tothom hi veu aspectes positius. Andrew A. Meharg, edafòleg de Queen's University, a Belfast (Irlanda del Nord), adverteix dels perills que pot implicar per a la salut humana i per a l'ambient el conreu urbà de productes comestibles. Meharg ha investigatr el cicle dels contaminants i dels nutrients en l'ambient, especialment la bioquímica de l'arsènic i la seva presència a l'arròs.

Meharg afirma que, abans que l'agricultura urbana es consideri una solució per a les necessitats de productes d'horta a les ciutats, cal tenir en compte un factor molt important: la contaminació. No únicament la contaminació atmosfèrica, sinó la dels sòls urbans i la de les aigües que es poguessin usar per al rec d'aquests horts. Les aigües residuals contenen avui dia una forta càrrega de contaminants anomenats emergents, que procedeixen de l'ús quotidià de productes molt variats per part de la població. Desinfectants, fàrmacs, detergents, antioxidants, additius dels plàstics o drogues d'abús en són alguns exemples.

Pel que fa a la contaminació atmosfèrica, com que no és uniforme en totes les vies urbanes, Merhag opina que caldria fer-ne un seguiment a cada hort i també analitzar les plantes que s'hi cultivessin, perquè, entre espècies diverses, hi pot haver molta diferència en la capacitat d'absorció de contaminants. Per exemple les verdures de fulla i les plantes tuberoses, com les patates o les pastanagues, acumulen més fàcilment metalls tòxics. Segons aquest edafòleg, aquest no és l'únic desavantatge de l'agricultura urbana, perquè el mateix hort pot ser també una font de contaminació ambiental, si es fan servir adobs químics o fems.

L'agricultura urbana, doncs, té o no té futur?
Si bé Meharg és contrari al conreu urbà --en les ciutats actuals-- de plantes per a l'alimentació, creu que altres tipus de conreus són possibles i fins i tot convenients. Plantes per a l'obtenció de fibres tèxtils o de biomassa podrien tenir un gran futur. Si el cultiu que se'n fa ara en zones rurals es passés a les ciutats, en el camp hi hauria més espai per al cultiu de plantes comestibles. I els beneficis socials i de salut que avui dia aporta l'agricultura urbana podrien mantenir-se.

Una altra solució per evitar la contaminació de les hortalisses en els cultius urbans podria ser que es fessin créixer en hivernacles i sense cap mena de sòl,  en aigua que contingués els nutrients necessaris per a la planta, sistema que és coneix com a cultiu hidropònic.

Mentre la contaminació de Barcelona es mantingui en els nivells actuals, penso que és millor que oblidi el meu desig d'instal·lar una taula de cultiu al balcó. Fins i tot em qüestiono si no eliminar-ne la menta, la marialluïsa i el romaní que hi creixen ara. Pel que fa als horts urbans instal·lats per l'Ajuntament, com que la contaminació urbana varia molt d'un lloc a un altre de la ciutat, abans de decidir l'indret per a fer-los, valdria la pena que s'hi controlés la qualitat de l'aire durant uns mesos. Els horts de Pedralbes, per exemple, es troben al costat de la Creu de Pedralbes, un lloc molt transitat, per on passen diàriament centenars o potser milers de vehicles. No sé si aquell és un lloc gaire adient per al cultiu de verdures i hortalisses per al consum humà. Més valdria que fossin petits jardins, que podrien servir d'entreteniment a les persones que en tinguessin cura i alhora absorbirien els contaminants procedents dels tubs d'escapament dels vehicles de combustió.

Per saber-ne més:
- Contaminants emergents. Col. Documents de Treball de la Diputació de Barcelona.
- Perspective: City farming needs monitoring, per Andrew A. Meharg. Nature 531: S60

divendres, 1 de juny de 2018

Al·lodínia per causa del fred. Al·lo-què?

Fa anys que em passa, però sovint no goso explicar-ho perquè m'imagino que la gent pensarà que són manies meves. El fred em causa dolor. I no em refereixo a temperatures molt fredes, com pot ser la d'un gelat o un grapat de neu. N'hi ha prou que sigui la temperatura de l'aigua del mar, excepte en dies molt assolellats i calorosos o la temperatura ambiental massa baixa (massa baixa per a allò que jo tolero).

 A l'estiu, més d'una vegada he hagut de baixar d'algun autobús a causa del dolor que em provoca l'aire condicionat en músculs i articulacions. (Ahir vaig estar a punt de fer-ho; per sort el recorregut que havia de fer no era molt llarg i vaig aguantar.) De vegades m'adono que en un ambient hi ha l'aire condicionat connectat, no pas perquè senti fred, sinó dolor. Com que avui dia és gairebé impossible que, a l'estiu, en un espai públic interior no hi hagi aire condicionat --de vegades, amb temperatures inferiors a les que hi hauria en el mateix lloc si fos hivern-- he de procurar situar-me el més lluny possible de les sortides de l'aire fred i de manera que no em trobi enmig del recorregut de l'aire en aquell espai. I, per si de cas, anar ben proveïda de roba per abrigar-me, cosa que fa que la gent em miri estranyada.

Doncs bé, ara que ja hi ha aire condicionat a molts llocs, quan algú em torni a preguntar per què m'abrigo tant, ja li podré dir que pateixo al·lodínia per causa del fred. Me'n vaig assabentar l'any passat, en el Congrés de la Federació Europea del Dolor (EFIC). Hi havia una sessió en què es presentava el treball de joves investigadors i investigadores que han rebut alguna subvenció de les que concedeix cada dos anys l'esmentada federació conjuntament amb una empresa farmacèutica (EFIC-Grunenthal Grant, E-G-G) per fer recerca sobre algun tema relacionat amb el dolor. En el quadríptic de presentació em va cridar l'atenció un treball titulat "Mecanismes cerebrals de percepció anormal de la temperatura en l'al·lodínia per causa del fred". En la descripció indicava que aquest tipus d'al·lodínia era causat per estímuls freds normalment innocus.

Així vaig assabentar-me que al·lodínia és com s'anomena, de manera genèrica, la sensació dolorosa causada per un estímul que normalment no hauria de provocar dolor. I m'ha passat com a aquell personatge de Molière que un bon dia va assabentar-se que parlava en prosa. Jo experimento més d'un tipus d'al·lodínia, segurament tots ells símptomes de la síndrome de fatiga crònica i la fibromiàlgia que pateixo. Per sort, amb excepció de l'al·lodínia per causa del fred, les altres no són permanents. Però hi ha dies que qualsevol tipus de pressió en un múscul o altre del meu cos em causa dolor o que no suporto el brogit de moltes converses alhora en un bar o restaurant (això no és exactament dolor, però em provoca una sensació molt desagradable).

Epinephelus malabaricus (Wikimedia Commons)
El treball que es va presentar al Congrés EFIC 2017 duia un títol que no m'hauria fet pensar mai que tingués res a veure amb el que a mi em passa: "L'enverinament per peix ciguatera: nova perspectiva d'una antiga malaltia". ¿I què hi té a veure aquest tipus d'intoxicació que es produeix en consumir peixos que viuen en els esculls de corall de regions tropicals o subtropicals (especialment en el Pacífic i el Carib) amb l'al·lodínia per causa del fred? Doncs que l'al·lodínia per causa del fred és un dels símptomes de la intoxicació per ciaguatoxines en el 94 per cent de les persones que han menjat el peix portador d'aquestes toxines. Les ciguatoxines no estan produïdes pel mateix peix, sinó per unes algues microscòpiques que viuen en els esculls de corall i que serveixen d'aliment a alguns peixos, que poden ser menjats per uns altres de més grans, com ara els epinefelins (de la família dels nostres meros; vegeu-ne la foto), en els quals la toxina es pot acumular en gran quantitat perquè són peixos que poden arribar a mesurar més d'un metre i pesar fins a 100kg o més.

El grup de recerca que dirigeix Katharina Zimmermann, de la Universitat Friedrich-Alexander, d'Erlangen-Nuremberg (Alemanya) ha investigat els mecanismes fisiològic que desencadenen l'al·lodínia per causa del fred. I ho han fet establint un model humà d'al·lodínia aguda i reversible causada pel fred mitjançant la injecció de ciguatoxines a molt baixes concentracions en homes voluntaris sans. La toxina s'injectava per via subcutània superficial a la part dorsal davantera del peu. Després aplicaven estímuls freds i calents a la zona tractada i van comprovar que, amb el fred, es reproduïa l'al·lodínia causada per la ingestió del peix portador de ciguatoxines. Això ha servit per estudiar els mecanismes fisiològics que causen en el cervell la percepció de dolor per aquesta causa, un primer pas per trobar alguna substància analgèsica que sigui efectiva en el seu tractament. Tant de bo no triguin gaire a trobar-la!

dissabte, 12 de maig de 2018

Malalties noves? O noms nous?

El 12 de maig se celebra el Dia Mundial de les Síndromes de Sensibilització Central. En el conjunt de "síndromes de sensibilització central" (SSC), s'inclouen, de manera clara, dues malalties cròniques que es caracteritzen, entre altres símptomes, per dolor i cansament. Són la síndrome de fatiga crònica i la fibromiàlgia, que van ser reconegudes per l'Organització Mundial de la Salut (OMS) el 1989 i 1992, respectivament. Dues altres síndromes, la sensibilitat química múltiple i l'electrohipersensibilitat, tot i que es consideren també SCC, no estan reconegudes com a entitats clíniques per l'OMS.

El fet que la síndrome de fatiga crònica i la fibromiàlgia no faci ni trenta anys que es van incloure en la Classificació Internacional de Malalties ¿vol dir que són malalties noves i que abans no existien? La medicina es troba amb molts casos de malalties que són noves només pel fet que no havien estat descrites, o perquè es trobaven englobades dins d'altres malalties o fins i tot perquè es creia que eren psicosomàtiques, és a dir, que tenien el seu origen en trastorns emocionals. Els conceptes de malaltia i medicina psicosomàtiques és relativament recent en la història de la medicina, van originar-se en la primera meitat del segle XX, quan es van començar a establir lligams entre estats emocionals i determinades condicions patològiques. A més de l'úlcera gàstrica, que ara se sap que és una malaltia infecciosa causada per un bacteri, van considerar-se psicosomàtiques altres afeccions a les quals no es trobava una explicació física, com ara l'asma, la hipertensió, les migranyes, algunes urticàries, la psoriasi o el còlon irritable.

La primera vegada que vaig anar al reumatòleg, en fer-me la història clínica em va preguntar per les malalties que hi havia hagut a la meva família. Vaig dir-li que a algunes ties, germanes del meu pare, les havia conegudes sempre amb reuma, o dolor, com s'anomenava de manera molt descriptiva el principal símptoma que les afectava. El reumatòleg em va replicar, molest: "Ja hi som! Si el reuma no existeix!..." I jo vaig preguntar-li: "Doncs, com és que vostè és reumatòleg? És especialista d'una malaltia que no existeix?" Li vaig afegir que ja sabia que el mot 'reuma' o 'reumatisme' és un calaix de sastre en el qual, tradicionalment, s'han inclòs uns quants centenars de malalties que tenen en comú el dolor i l'afectació d'alguna regió de l'aparell locomotor del cos: articulacions, ossos i músculs. Sovint es pot determinar el tipus de malaltia reumàtica que pateix una persona mitjançant anàlisis clíniques i algunes altra proves diagnòstiques. Aleshores va voler excusar-se, tot dient que era una manera de parlar, però que hi ha molta confusió sobre això del reuma

(Incís: en altres ocasions vaig poder comprovar que aquest especialista tenia una manera de tractar els pacients molt diferent del que s'espera d'un metge. Per sort, ara està jubilat i la reumatòloga que el va succeir és una bellíssima persona.)

En el cas de la síndrome de fatiga crònica i de la fibromiàlgia no existeixen proves clíniques que permetin fer un diagnòstic de manera clara. Les anàlisis no solen revelar cap anomalia i en canvi els i les pacients (dones en la gran majoria) no poden dur una vida normal a causa del dolor, fatiga, rigidesa, alteracions del son, trastorns digestius, ansietat, problemes cognitius, sensibilitat a estímuls ambientals i altres símptomes que són propis d'una o altra malaltia o de vegades de les dues. El diagnòstic sol fer-se per exclusió, després de nombroses proves diagnòstiques que descarten que es tracti d'altres malalties amb símptomes semblants. Potser per això encara es veuen amb escepticisme per molta part de la societat i fins i tot per professionals de la medicina. De vegades, aquest escepticisme s'estén als mateixos pacients. Quan a mi em van diagnosticar la síndrome de fatiga crònica, jo també m'hi vaig mostrar escèptica. No em veia a mi mateixa com a algunes persones que he conegut a qui aquesta malaltia limita força la vida familiar, laboral i de relació, i que han hagut de prescindir d'activitats com ara la lectura perquè són incapaces de concentrar-se. Aquest no era el meu cas.

De tota manera, quan has estat anys suportant una sèrie de molèsties que no saps a què atribuir i que, considerades d'una en una, tampoc semblen massa greus per pensar que són una malaltia, tot i que et dificultin la vida diària, s'agraeix que algú posi nom a allò que t'està passant.

Potser us interessarà:
- Conviure amb la fatiga crònica (aquest blog, 26.03.2013)
- Cansada d'estar cansada: la síndrome de fatiga crònica (aquest blog, 07.05.2013)
- David Bueno i l'origen del mal (aquest blog, 16.12.2008)

dijous, 1 de febrer de 2018

L'efecte Catalunya: cap a la mort dels estats?

No sóc experta en política --de fet, no crec ser experta en res-- però aquests últims anys les circumstàncies del país han fet que em mirés la política amb uns altres ulls i que m'adonés del paper que la societat civil pot tenir en la política. Al cap i a la fi, molts dels grans canvis polítics que es produeixen en el món sorgeixen de la ciutadania, més que no pas dels governants.

No em posaré a analitzar els motius que han dut a la necessitat d'autodeterminació (sigui per decidir la independència o per seguir formant part d'Espanya) que sent gran part de la societat a Catalunya. El que vull comentar és la manera com s'està veient aquest fenomen en altres països, especialment a Europa, però també en altres regions del món, i per què és observat amb tanta expectació i sovint recel des de molts llocs. Fa uns mesos vaig anar a parar a un article publicat a la revista italiana L'Espresso que em va obrir els ulls sobre el significat, en el vell continent, del moviment independentista català i quin efecte podria tenir la independència de Catalunya en la política europea. Carlo Galli, filòsof i polític italià, professor de la Universitat de Bolonya, és autor de l'article titulat "Ve't aquí per què les pàtries petites poden destruir l'estat", que està encapçalat per l'expressió "Effetto Catalogna" i que, sobre el concepte d'Estat, diu en una entradeta: "Les revolucions no l'han destruït [l'estat]. Gairebé ho ha aconseguit el capitalisme. Ara, les amenaces venen de les regions, que com més va més autonomia busquen."

Galli parla dels cops que els estats reben per la globalització, per la cessió voluntària de sobirania econòmica, i per la dificultat de gestionar la immigració i el multiculturalisme. Problemes als quals cal afegir els intents d'esmicolar els estats per transformar-los en una gran comunitat de petites pàtries. Pren com a exemple l'actual moviment independentista català, però diu que aquest esmicolament dels estats no és una novetat, que només cal recordar la dissolució de la Iugoslàvia dels anys noranta, però que és un factor greu d'inestabilitat política i econòmica, cosa que explicaria per què Europa es mostra tan freda en relació al tema català i per què els veïns dels kurds són tan hostils a les seves aspiracions. Galli es pregunta si la mort de l'Estat s'està acostant; una mort que els anarquistes ja proclamaven fa més d'un segle.

La inèrcia, en física, és la dificultat o resistència amb la qual els cossos s'oposen a un canvi d'estat pel que fa al seu moviment. La inèrcia fa que, quan frenem el cotxe sobtadament, el nostre cos tendeixi a anar endavant o, al contrari, que si arrenquem de manera brusca, sembli que ens enganxem al seient. Però la inèrcia no és manifesta únicament en relació al moviment físic. Les persones i les societats humanes també solen oposar-se als canvis. Sovint, per por a allò que no es coneix o per por que es repeteixin models semblats del passat. En aquest moment, i en relació al conflicte català, veig dos grups que estan experimentant inèrcia. Per una banda, una gran majoria de les persones que el dia 1 d'octubre van votar que sí en el referèndum. Ja fa temps que es mouen en direcció a la independència i la suspensió que en va fer el president Puigdemont va ser com una brusca frenada que va sacsejar les seves aspiracions. Per altra banda, les persones que són contràries a la segregació de Catalunya se senten com si viatgessin en un cotxe que de sobte posa una velocitat alta i accelera per marxar, i elles queden arrapades al seient. La inèrcia els manté lligats al passat i no entenen que els estats puguin modificar-se. De fet, parlen de l'estat com si fos una realitat que ha existit sempre.

Diu Galli que l'Estat és una construcció històrica que no pot pretendre per a si la immortalitat. De fet, l'Estat és una invenció d'occident que sorgeix després de la Ciutat i de l'Imperi i va consolidant-se a Europa entre el segle XVI i el segle XIX per lluitar contra les repúbliques ciutadanes i els imperis tradicionals. Comenta Galli també els avantatges que té l'estat. El considera una eina per aconseguir, "la pau i la seguretat mitjançant el monopoli sobirà de la violència legítima en el seu interior; l'estabilitat de les relacions econòmiques i socials; la predictibilitat, mitjançant el dret i la burocràcia, entre els ciutadans i entre la ciutadania i el poder suprem; la plena ciutadania mitjançant la representació política, i la defensa dels drets a través del constitucionalisme." (Això del "monopoli sobirà de la violència legítima" ho vam poder comprovar el proppassat 1 d'octubre.)

Per a Galli, l'Estat és una màquina a servei de l'home, però és també un monstre amenaçador que pot transformar-se en un factor de barbàries, de retorn atàvic reforçat per la burocràcia, la legalitat persecutòria i avui dia també per la potència de la tècnica. Tant, que de ser l'imperious rationis --l'imperi de la raó-- pot passar a ser una selva i el mostre del desordre.

A l'article es tracta també l'evolució que han seguits els estats i com es podria estar produint ara un canvi que no seria la desaparició de l'Estat, sinó la seva ubicació a una escala diferent: més petita o més gran (federativa-continental, per exemple). Molta gent veu l'estat petit, la pàtria petita, com una solució més seductora. Però Galli dubta si això podria ser un factor d'estabilitat i si, al contrari, faria augmentar la inestabilitat. Creu que potser el futur polític sigui com una mena de federació imperial, però creu que el present és encara de l'estat i per això quan sembla que un estat vell ja no funcioni, no es pensa en una altra cosa que fer-ne un de nou.

Crec que, a Europa, aquesta mena de federació imperial que Galli diu que podria ser el futur polític, el podria representar la Unió Europea. En una Europa unida no veig la necessitat dels grans estats actuals. Fa algunes dècades ja es parlava de l'Europa de les regions; de fet, el 1992, amb el tractat de Maastricht, va fundar-se el Comitè de les Regions, però no és més que un òrgan consultiu del Consell d'Europa, el Parlament Europeu i la Comissió Europea.

Santiago Niño Becerra, catedràtic d'estructura econòmica, deia fa dues setmanes a RAC1 que preveu que Catalunya deixarà aviat de ser una comunitat autònoma, bé com a estat independent o amb una altra fórmula similar. I es basa sobretot en motius econòmics, que a Europa fan insostenibles algunes situacions. Quan l'entrevistador es refereix a la solidaritat interregional, Niño Becerra diu que "solidaritat no és que el que dóna, després de donar i rebre, es quedi pitjor que el que rep després de rebre". Creu que ja hem arribat al final d'això. El temps ens dirà si les seves previsions eren encertades.

dijous, 18 de gener de 2018

Coses que es veuen pels carrers de Les Corts

M'agrada vagarejar pels carrers de les ciutats. Encara que siguin barris aparentment anodins, sense cap interès, sempre s'hi poden descobrir coses curioses. I ara que no cal que carregui amb la càmera perquè el mòbil en duu una incorporada, és fàcil conservar el record de les curiositats que les ciutats ofereixen. Aquí va un petit recull de curiositats vistes pel districte de Les Corts, a Barcelona.

El "ratoncito Pérez"
Fa uns mesos, pel carrer Taquígraf Garriga vaig veure aquests globus al costat de la porta d'una casa:


Vaig pensar que devia ser per celebrar alguna cosa, com ara l'aniversari d'alguna criatura que, en tornar d'escola, es trobaria la porta de casa guarnida els globus. Uns vint o trenta metres més enllà, vaig veure això:


Si cliqueu damunt la foto, per ampliar-la veureu que, en el cartell blau, damunt la porta, hi diu "PEREZ" i en el més petit, al costat de la porta, es pot llegir "Ratolí Perez". Això fa suposar que la celebració era per la caiguda d'una dent. Potser la primera que queia. M'imaginava la sorpresa del nen o la nena que, en tornar d'escola, troba, camí de casa, aquesta decoració en el seu carrer i després els globus a l'entrada. I pensava si dins de casa encara trobaria alguna altra sorpresa. La foto de la decoració del carrer, a costat d'un senyal de prohibit aparcar, està molt ben aconseguida si tenim en compte l'escala a la qual estava feta (mireu la part inferior de la següent foto):



Huevos de payés
No sé com deuen ser els ous de pagès de talla L. Potser algun dia entraré a la botiga perquè me'ls ensenyin.



Horaris i preus
En un restaurant del barri hi havia aquests cartells que encara no he aconseguit desxifrar:


En el cartell de la part superior diu: "Gran promocion. Domingo por la noche 9.80 €. Excepto festivos." Hi deu haver diumenges que no siguin festius? I en el de la part inferior diu: "Para cenar fines de semana. Vísperas y festivos son 12,80". Així, doncs, si hi vaig un diumenge a la nit, quants euros em cobraran? 9,80 o 12,80? Com puc saber si un diumenge és "festiu" o no?

Peladoras de cogollos
Prop del Camp Nou, hi ha una botiga on venen productes i llavors per cultivar marihuana. En la porta hi vaig veure aquests cartells.


Em va cridar molt l'atenció el de l'esquerra de la part superior, que diu "se alquilan peladoras de cogollos". No sé res sobre el cultiu de marihuana ni sobre l'elaboració de l'herba per fumar i m'agradaria saber què són les peladoras de cogollos. També em va sobtar la diferència entre la versió castellana i l'anglesa en el cartell on diuen que no venen drogues. En castellà usen una registre formal: "Por favor no molesten." En canvi, en anglès, fan servir una paraulota: "Please, don't fuck around."

Gaudí per terra
Prop de casa un matí vaig veure aquesta aquarel·la a costat d'un contenidor. Vaig estar a punt d'agafar-la.


dimarts, 16 de gener de 2018

De iaia revolucionària a mòmia insurgent

El desembre de 2017, unes quantes dones membres de la Taula de Dones de Les Corts, de Barcelona, vam tenir una trobada molt interessant amb un grup d'adolescents del districte per parlar de les diferències entre la joventut de la nostra generació i la joventut actual. Em sembla que totes les dones que hi vam anar superàvem l'edat de la jubilació.

Els nois i noies eren molt joves, devien tenir al voltant dels 12 o 13 anys, i abans que hi anéssim les dones grans van estar treballant amb una monitora sobre com imaginaven que hauria estat la nostra joventut, a partir de la informació que els havia arribat, sobretot a través de les mares i les àvies. I van fer un dibuix a la paret que volia representar una dona jove a la dècada de 1960 o 1970:


Ens van explicar per què havien dibuixat així la dona jove. En una mà, duu una ràdio portàtil. Sabien que, fa cinquanta anys, les dones escoltaven molt la ràdio, sobretot perquè moltes cases encara no tenien televisió. Les notes musicals surten d'un disc de vinil que van dibuixar a la dreta, que era el que s'escoltava aleshores en els guateques organitzats per ballar i relacionar-se amb altres nois i noies. El sobre que la dona duu a la mà esquerra (esquerra seva) és una carta, la manera de comunicar-se amb amics i amigues que vivien en altres ciutats o amb el nòvio quan estaven lluny. Duu un davantal, perquè, en casar-se, les noies solien deixar la feina fora de casa i es dedicaven només a les tasques de la llar i a cuidar la família. Li han cobert les espatlles i duu màniga llarga perquè eren pudoroses i no anaven amb grans escots ni els braços nus. La faldilla és llarga pel mateix motiu. I el símbol masculí, van dibuixar-lo perquè saben que les dones tenien una gran dependència dels homes --econòmica i d'altres tipus.

Alguns detalls del dibuix em van sobtar i crec que a aquell jovent també els deuria sobtar algunes de les coses que els vam explicar. En alguns aspectes ens consideraven més retrògrades del que érem (en realitat, més que a les dones, a la societat d'aquell temps). Per exemple, en el vestir. No s'imaginaven que nosaltres vam veure néixer la minifaldilla o que vam ser la primera generació que es va posar el biquini; ni que a l'estiu anàvem sense mànigues, tot i que per anar a missa calia posar-se una rebequeta. No sabien que la imatge que van dibuixa sí que podia correspondre a una noia de poble dels anys seixanta, perquè encara hi havia diferències entre l'aspecte i els costums d'una noia de ciutat i una de poble. Per altra banda, desconeixien alguns aspectes realment retrògrades dels costums i les lleis d'aquells temps.

Els va sorprendre saber que, en la nostra joventut, moltes noies i nois als catorze anys deixaven l'escola per començar a treballar, i que hi havia famílies per a les quals tenir criatures era una inversió a llarg termini, perquè, quan arribaven a l'edat de treballar, una bona part del sou la donaven als pares. I que, si la família no tenia prou recursos per pagar una carrera universitària als fills que volien estudiar, la preferència era sempre per als nois perquè pensaven que, al cap i a la fi, quan la filla es casés ho deixaria tot --estudis o professió-- per dedicar-se només a la família. També desconeixien que la majoria d'edat de la dona arribava més tard que per a l'home o que les dones casades no podien fer moltes coses sense el permís del marit (a Catalunya, hi havia diferències si la parella s'acollia al dret català).

El cert és que, en aquells temps, algunes dones no estàvem assabentades de totes les diferències que hi havia davant la llei pel fet de tenir un o dos cromosomes X. Encara recordo la rialla del policia quan vaig anar a fer els passaports de les meves filles i em va dir que qui hi havia d'anar era el seu pare, que la mare no tenia potestat per fer-ho.

Va ser una trobada molt agradable entre dues generacions molt diferents. No sé si aquells nois i noies estan assabentats de les activitats en què els últims anys ha participat la Taula de Dones de Les Corts, per què, segons ens va dir després una monitora, estaven encuriosits pel que els explicarien les "iaies revolucionàries" que anirien a la trobada. No sé si som revolucionàries, però --en el meu cas-- m'adono que amb l'edat he après a dir moltes coses que abans hauria callat i a protestar per les injustícies com potser no havia fet en la meva joventut, tot i que, d'injustícies, n'hi havia moltes.

Doncs bé, la iaia revolucionària que escriu això és ara, segons un usuari de Twitter, una "mòmia insurgent" (cliqueu damunt la imatge per veure-la ampliada):


Per si no es llegeix bé el que diu J. García Domínguez, ho copio aquí: "Lo de las viejas de Barcelona con el lacito amarillo me tiene perplejo. Dónde estarían todas esas momias insurgentes cuando la dictadura?." (Podeu veure que les seves floretes no van només a les velles; tampoc li agrada la gentuza catalanista, que considera escoria intelectual y moral; i és dels que farien tancar TV3.)

Doncs aquesta mòmia insurgent, durant el franquisme feia com la majoria, aguantar allò que teníem i confiar que arribarien temps millors. Per diversos motius --cadascú els seus-- callàvem perquè no fer.-hom era exposar-nos a una brutal repressió. Tanmateix, hi havia una diferència amb els temps convulsos que estem vivint actualment: aleshores sabíem que allò una dictadura; ara, en canvi, vivim en una aparent democràcia que com més va més s'assembla a una dictadura. Tinc una edat en què ja ningú no em farà callar davant les injustícies i mentre els nostre polítics o líders de la societat civil continuïn injustament empresonats duré no només un llacet groc, sinó també una gran bufanda groga. Desitjo i espero que quan arribi el temps de desar a l'armari la bufanda no em calgui substituir-la per un mocador groc.

Mòmia insurgent amb bufanda groga
Potser us interessarà:
Quan les democràcies esdevenen dictadures (aquest blog, 30.11.2014).