El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 10 de setembre de 2012

Alfaranja i Konilòsia


La natura ens ensenya que el peix gran es menja el petit. I qui diu peix diu qualsevol altre grup d'animals. En les societats humanes passa una cosa semblant i això es nota més en temps d'escassetat. La fusió d'empreses, de bancs o d'altres entitats sol ser un eufemisme. Com a la natura, el gran sempre es menja el petit, llevat que el petit sigui prou llest i sàpiga esquivar l'atac del seu depredador; o que arribin a un acord que beneficiï ambdós.

Alfaranja i Konilòsia eren dos club esportius independents que es van unir fa temps. En realitat, unir-se, allò que és diu unir-se, no ho van fer. Konilòsia era un club poderós i va imposar sempre els seus interessos als d'Alfaranja, que van esdevenir una secció del gran club. A més, en un determinat moment, hi va haver lluites per a dirigir Konilòsia i el candidat a qui Alfaranja havia donat suport va ser derrotat. Això va fer que Alfaranja, com a secció de Konilòsia, quedés en inferioritat de condicions respecte d'altres seccions.

Va passar el temps i els socis d'Alfaranja es van acostumar al tracte que rebien de Konilòsia. Només de tant en tant algun soci alçava la veu per dir que haurien de tornar a ser un club independent i no una secció d'un club més gran. Que, amb les quotes del seus membres, haurien de poder fer el que ells volguessin i decidir pel seu compte a quins campionats participaven o si reformaven les instal·lacions del club i com ho feien. O fins i tot de quin color volien que fos la seva samarreta.

Alfaranja, tot i trobar-se de vegades incòmode com a part del poderós Konilòsia, li lliurava regularment els diners ingressats de les quotes dels seus membres. Després Konilòsia els distribuïa entre les seves seccions. Cal dir que el repartiment no era gens equitatiu i Alfaranja sempre rebia força menys del que havia dipositat en les arques konilòsiques. Els directius del gran club deien que hi havia seccions molt pobres, amb moltes necessitats i calia ajudar-les; i que aquelles altres que eren més riques havien de ser solidàries i donar part dels seus ingressos amb aquesta finalitat (però n'hi havia dues a les quals Konilòsia mai no van demanar aquesta solidaritat i deixava que s'administressin elles mateixes). Konilòsia va gastar molts diners en noves instal·lacions i en despeses de vegades innecessàries en la majoria de les seccions dels clubs, llevat d'unes poques, entre les quals hi havia Alfaranja.

Quan a Alfaranja van haver de fer reformes en el poliesportiu i van voler construir una biblioteca i una guarderia per als fills dels seus membres, es van trobar que no tenien prou diners per fer-ho. Van arribar a un acord amb algunes empreses que els van fer les obres necessàries a canvi, però, que els socis paguessin un suplement pels serveis que usessin: pel seient de l'estadi, per anar al WC, per usar els vestidors i les dutxes, per cada llibre que agafessin en préstec a la biblioteca, per deixar la mainada a la guarderia mentre pares i mares feien esport... Quan algun soci d'alguna altra de les seccions que integraven Kolinòsia visitava Alfaranja, s'estranyava perquè havia de pagar per serveis que en la seva secció eren gratuïts i pensava que aquella gent d'Alfaranja era gasiva i que de tot volia treure diners.

Mentre hi va haver prosperitat, tot i adonar-se que la distribució de pressupostos que feia Konilòsia no era equitativa, Alfaranja només es queixava de tant en tant, i acabava deixant-ho córrer. Però les coses van canviar. Van arribar temps de vaques flaques i els ingressos per quotes van disminuir molt. Els fons de reserva de què disposava Alfaranja es van anar esgotant i van començar a endeutar-se. A més, va tenir alguns directius que van estirar més el braç que la màniga i això va contribuir a fer l'endeutament més gran.

Els socis del club van obrir els ulls a la injustícia d'aquell repartiment "solidari" que els havia exigit durant tant de temps Konilòsia, i el sentiment d'identitat pròpia, de voler tornar a ser el club independent que havia estat antigament, va anar augmentant. Els directius d'Alfaranja no volien esgotar totes les possibilitats i van demanar a Konilòsia un acord que tingués en compte les necessitats d'aquella secció i que, com feien altres dues seccions del club, els deixessin administrar-se els seus diners. Però, ai las, en saber-ho, els representants d'algunes altres seccions de Kolinòsia van posar el crit al cel, tot dient que allò seria la ruïna de la seva secció o titllant-los de tenir un forat a la mà. I quan van saber que Alfaranja havia de demanar un préstec a Konilòsia, un d'aquells que veia perillar la seva secció va afegir que els diners que Alfaranja volia que els prestessin eren de tots els membres de Konilòsia.

Fets com aquests, i altres crítiques ferotges rebudes de diversos mitjans de comunicació, van anar escalfant l'ambient a Alfaranja. A hores d'ara, una gran part dels membres que fins fa poc havien estat submisos, han dit que ja n'hi ha prou, que això ja ha ultrapassat tota mesura alfaràngica. I han decidit demostrar el seu malestar. Ho faran en una manifestació. Però ve't aquí que, entre els membres d'Alfaranja, n'hi ha que volen que el seu club se segregui de Konilòsia immediatament, mentre que d'altres de de moment es conformarien que Konilòsia els deixés administrar els seus ingressos. Els primers diuen que la manifestació ha de ser per demanar la segregació i que no valen altres plantejaments. Em temo que, entre els qui pensen així, n'hi hagi d'intransigents que no vulguin admetre a la manifestació persones que no pensin com ells.

M'agradaria que l'11 de setembre de 2012, dia de la gran manifestació d'Alfaranja, féssim com va dir fa poc un soci d'Alfaranja de nom Salvador Cardús: "... espero que tots sabrem respectar les sensibilitats diverses que hi vulguin fer acte de presència [a la manifestació]." Perquè, "en el camí cap a la plena sobirania nacional, ni tothom va sortir a caminar el mateix dia, ni tothom va al mateix pas. L'únic que ens cal és que tothom vagi en la mateixa direcció i que, al final, hi arribem plegats."

Em sembla evident que tothom que vagi demà a la manifestació ho farà perquè vol avançar en la mateixa direcció. Si us plau, membres d'Alfaranja que fa temps que heu començat a caminar i que teniu pressa per arribar al final del camí, no vulgueu imposar el vostre pas a tothom. Altrament serà difícil que hi arribem tots plegats.

(Amb el meu agraïment a Salvador Espriu per haver-me estalviat d'inventar-me els noms dels dos clubs.)

Potser us interessarà:
- La manifestació d'aquest 11-S (1), per Salvador Cardús, publicat al diari ARA el 23.08.2012
- La manifestació d'aquest 11-S (2), per Salvador Cardús, publicat al diari ARA el 25.08.2012

Foto: Passeig de Gràcia, manifestació del 10.07.2010 (M. Piqueras)

5 comentaris:

Xavier Martí Ausejo ha dit...

GENIAL !!

Es pot dir més alt, però no més clar . . .

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies, Xavier.

Montse Vallmitjana ha dit...

Ens veiem demà a la mani

Mercè Piqueras ha dit...

Montse, espero que ens hi trobem.

amparo ha dit...

Que enveja em doneu!!!