dijous, 31 de desembre de 2020

2021, any de...

Algunes celebracions per a l'any 2021:

Any Internacional dels Professionals de la Salut i les Cures. Els estat membres de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) van decidir per unanimitat que 2021 sigui l'Any Internacional dels Professionals de la Salut i les Cures. Amb aquesta decisió reconeixen la dedicació i sacrifici d'aquestes persones que han estat al capdavant de la lluita contra la pandèmia de la covid-19.

Any Internacional de la Pau i la Confiança. L'Organització de les Nacions Unides (ONU) vol que la celebració sigui una via per mobilitzar els esforços de la comunitat internacional per tal de promoure la pau i la confiança entre les nacions a partir del diàleg polític, l'enteniment mutu i la cooperació, amb la finalitat d'aconseguir una pau, una solidaritat i una harmonia sostenibles. (Resolució A/RES/73/338)

Any Internacional per a l'Eliminació del Treball Infantil. Declarat per l'ONU com a reafirmació del compromís dels estats membres d'adoptar mesures urgents i eficaces per acabar amb el treball infantil en totes les seves formes (resolució A/RES/73/327). Aquesta celebració ha de contribuir a visibilitzar un problema que afecta uns 152 milions de nens, nenes i adolescents entre 5 i 17 anys i que és una expressió de la pobresa, desigualtat i exclusió que posa en risc la seva educació, la seva salut i la seva  seguretat.

Any Internacional de l'Economia Creativa per al Desenvolupament Sostenible. Declarat per l'ONU com a una de les accions per aconseguir els Objectius del Desenvolupament Sostenible i reconeixent la necessitat de promoure el creixement econòmic inclusiu i sostenible, d'estimular la innovació i proporcionar oportunitats, beneficis i empoderament a totes les persones, tot respectant els drets humans. (Resolució A/RES/74/198



Any Internacional de la Fruita i la Verdura
. Declarat per l'ONU i liderat per la (FAO) (Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació) (resolució A/RES/74/244). Un dels seus objectius és sensibilitzar sobre la contribució de la fruita i les verdures en la millora de la nutrició, la diversitat dietètica i la salut. Vol també millorar la comprensió social de la contribució dels sistemes alimentaris basats en la fruita i les verdures a l'economia i a la sostenibilitat, tant en els països en desenvolupament com en els països desenvolupats. Per a aconseguir-ho. es promourà la inversió en recerca i innovació per a estimular la producció sostenible i el consum de fruita i verdura i reduir-ne els residus. Es donarà suport a la formulació i implementació de polítiques i programes educatius, com ara programes d'alimentació escolars, horts escolars, horts urbans i periurbans, programes educatius per a un millor aprofitament i contra el malbaratament d'aliments.

També hi ha dècades dedicades a alguna cosa i el 2021 en comencen algunes:

2021-2030 Dècada de l'Envelliment Saludable. Declarada per l'ONU, que demana a l'OMS que lideri la implementació de les accions a dur a terme amb la col·laboració d'altres Institucions internacionals (resolució A/RES/75/131).

2021-2030 Dècada de la Restauració des Ecosistemes. Declarada per l'ONU amb l'objectiu de donar suport i ampliar els esforços per tal de prevenir, aturar i revertir la degradació dels ecosistemes a tot el món i sensibilitzar la població sobre la importància d'aconseguir la restauració dels ecosistemes (resolució A/RES/73/284).


2021-2030 Dècada de les Ciències del Mar per al Desenvolupament Sostenible
. Declarada per l'ONU per donar suport als esforços per revertir el cicle de pèrdua de salut del mar i reunir les parts interessades en diversos aspectes dels mars i oceans en un marc comú que garanteixi que les ciències del mar puguin ajudar a millorar les condicions per al desenvolupament sostenible dels ecosistemes marins. El mar és el principal component de l'ecosistema global de la Terra; en determina el clima i sustenta la vida del planeta. La Primera Avaluació Mundial de l'Oceà, publicada el 2016, indicava que gran part de mars i oceans estan greument degradats, amb canvi i pèrdues en la seva estructura, funció i beneficis a la població humana. A més, es preveu que, a mesura que la població del planeta continuï augmentant, també ho farà l'impacte dels diversos factors d'estrès que afecten mars i oceans. Per afrontar aquesta situació cal adoptar urgentment estratègies d'adaptació i respostes polítiques basades en el coneixement científic. La Comissió Oceanogràfica de la UNESCO coordinarà el procés preparatori de la dècada, per tal de planificar les ciències del mar i la tecnologia adequada per a la millora de mars i oceans.

dimarts, 25 d’agost de 2020

La senyora del carret i la cistella

De vegades, una persona vista pel carrer pot despertar la imaginació i fer que ens inventem històries al seu voltant. Ahir em va passar amb una senyora que caminava per l'avinguda Diagonal de Barcelona.

Com faig alguns dies, al capvespre vaig sortir a caminar per Les Corts amb el meu germà Josep i la seva dona. Vam travessar els jardins de la Maternitat i vam agafar la Diagonal a l'alçada de l'hotel Sofía (el que primer va ser hotel Princesa Sofía, després Reina Sofía i ara ja sense cap títol, està tancat des del març). Prop de l'hotel, en sentit contrari al nostre (com si anés cap a Esplugues), caminava una dona anciana (semblava que tingués més de vuitanta anys) que amb un braç empenyia un carret de comprar i a l'altre hi duia penjada una cistella de vímet recoberta de fulles de figuera. En arribar a la nostra alçada, la dona ens va aturar i ens va preguntar si faltava gaire per al carrer Entença, que hi anava a agafar l'autobús V7 cap a la plaça de l'estació de Sants. Vam dir-li que s'havia equivocat de sentit; que, per anar al carrer Entença, havia de tornar enrere i caminar un bon tros.

La dona es va desanimar una mica. Ens va dir que venia de Vallirana i que havia estat treballant tot el dia, que havia omplert set sacs i ara estava cansada. (No ens va dir de què havia omplert els sacs; jo vaig pensar si serien patates i que potser una part de les que havia collit eren en el carret que anava empenyent camí de casa.) Va canviar de sentit i va començar a caminar, com nosaltres, Diagonal avall, i a un pas semblant, de manera que la teníem gairebé al costat.

De sobte, comentant amb el meu germà i la seva dona que la senyora hauria de caminar molt fins arribar al carrer Entença, ens adonem que, si vol agafar el V7 en direcció a Sants, no l'ha d'agafar a Entença, que és un carrer de pujada, sinó al carrer Numància, davant del centre comercial de l'Illa. Per sort, una mica més a prop que Entença. Li vam dir i vam continuar caminant.

En arribar a la plaça de Maria Cristina vaig dir-li que tenia també l'opció d'anar amb metro fins a Sants i que podria baixar i pujar amb ascensor. Va dir que no, que viu prop de la plaça de Sants, però més enllà i que el transport que li anava millor era el V7. En aquell moment ella mateixa va dir que també podria agafar un taxi, perquè seria un trajecte curt. Suposo que devia dir-ho perquè, si el trajecte era curt, l'import no seria massa elevat. Mentre esperàvem el semàfor verd per travessar la Gran Via de Carles III, la dona va apartar les fulles de figuera que cobrien la cistella i ens va mostrar les figues que hi duia, de coll de dama. Ens en va oferir. Li vam donar les gràcies i vam dir-li que les guardés per a ella, per a menjar-les a casa.

Després de travessar vam dir-li que el segon semàfor que trobaríem ja era el carrer Numància. Això devia animar-la perquè va abandonar la idea d'agafar un taxi. Vam seguir caminant en la mateixa direcció, prop d'ella i, en arribar a Numància, vam indicar-li la parada del V7, que és a pocs metres de la cantonada. La dona va fer un somriure d'alegria, que vam poder veure perquè duia la mascareta mig caiguda, i ens va dir adéu. Suposo que la nit passada deu haver dormit profundament després d'un dia de treball (en un hort, segurament) i de la caminada que va fer per agafar l'autobús que la duia a casa.

Nosaltres vam seguir caminant encara una mica abans d'agafar el camí de tornada a casa, tot travessant el jardins de l'Illa, i vam fer alguns comentaris sobre la dona del carret. No és normal que una senyora tan gran vingui tota sola de treballar en un hort fora de la ciutat i que vagi carregada com hi anava ella, amb la cistella de les figues i el carro que empenyia. El meu germà va imaginar que potser la dona, que viu a l'avinguda de Roma de Barcelona, s'estava a Vallirana a casa d'algun fill o filla que hi tenen una caseta amb un hort, però enyorava casa seva i ha marxat sense dir-los res, enduent-se el carro amb verdures i hortalisses de l'hort i la cistella de figues.

Jo després, a casa, vaig imaginar també altres històries al voltant de la senyora del carret. Qui sap si la caseta i l'hortet de Vallirana no era d'ella i el seu marit i, des de fa anys, hi passaven els estius. Ell podria haver mort de la covid-19 i ella, que no té més família que el marit, ahir va anar a llençar-ne les cendres a l'hort. De passada va recollir les patates que tenien sembrades i també figues d'aquella figuera tan ufanosa que hi ha a un costat de l'hort.

Però podria ser que el marit no hagués mort, sinó que patís una demència senil i es trobés internat en una residència a Vallirana, que possiblement serà més barata que a Barcelona i és el poble on tenen la caseta i l'hortet. Ella hauria anat a veure'l i de passada es va apropar a treballar a l'hort, com fa cada setmana. Però la casa és una mica als afores del poble i li fa basarda quedar-s'hi sola; per això en acabar la jornada se'n torna al pis de Barcelona.

Se m'han acudit altres històries sobre la senyora del carret i el cistell, però són una mica macabres.

divendres, 7 d’agost de 2020

Boquita de raníbilis

Mota del Cuervo, fiestas patronales 1948 (foto S. Piqueras, propiedad familia Piqueras-Carrasco)

NOTA [Catalán; a continuación en castellano]

El 2004 l'Asociación de Amigos de los Molinos, de Mota del Cuervo (poble de la Manxa on va néixer el meu pare), va convocar el II Premio de Cuentos Briareo, al qual es podien presentar relats que tinguessin relació amb aquell poble, la Manxa, el Quixot... En llegir la convocatòria vaig recordar un viatge fet amb el meu pare el 1997, quan ell tenia vuitanta-quatre anys (el meu pare va morir el 2005). Deia que tenia ganes d'acomiadar-se del seu poble, fer-hi una visita que sabia que seria l'última i va demanar que algun dels seus fills o la filla l'hi portés. Hi vaig anar jo i aquell viatge em va inspirar per escriure un relat que va rebre un accèssit del Premio Briareo i que es va incloure en un llibret amb el conte premiat i altres accèssits.

Tot i que el conte està inspirat en el darrer viatge del meu pare al seu poble i en coses que ell m'havia explicat al llarg dels anys, vull fer constar que no és un relat biogràfic. He buscat si en algun racó d'Internet hi ha la versió digital dels relats premiats, però no l'he trobada. Per això em decideixo a publicar el conte en el meu blog.

NOTA

El 2004, la Asociación de Amigos de los Molinos, de Mota del Cuervo (pueblo de la Mancha donde nació mi padre), convocó el II Premio de Cuentos Briareo, al que se podían presentar relatos que tuviesen alguna relación con aquel puebo, la Mancha, el Quijote... Al leer la convocatoria recordé un viaje hecho con mi padre el 1997, cuando él tenía ochenta y cuatro años (mi padre falleció en 2005). Decía que tenía ganas de despedirse de su pueblo, de visitarlo en la que sabía que sería la última visita y pidió que alguno de sus hijos o su hija lo llevase hasta allí. Yo lo acompañé y aquel viaje me inspiró para escribir un relato que recibió un accésit del Premio Briareo y que se incluyó en un librito con el cuento premiado y los otros accésits.

Aunque el cuento está inspirado en el último viaje de mi padre a su pueblo y en cosas que él me habia contado a lo largo de los años, quiero hacer constar que no es un relato biográfico. He buscado si en algún rincón de Internet hay la versión digital de los relatos premiado, pero no la he encontrado. Por eso me decido a publicar el cuento en mi blog.

Boquita de raníbilis

Padre, no te duermas ahora, que estamos llegando.

Aunque hoy sea un día especial y la emoción por visitar de nuevo su pueblo —¿por última vez quizás?— lo haya mantenido espabilado, Juan tiene que esforzarse para que sus ojos permanezcan abiertos. Son casi las tres de la tarde, la hora de su siesta. El sol cae implacable sobre el paisaje manchego y hiere sus ojos cansados y enfermos. Los cristales oscuros superpuestos a sus gafas no son suficiente protección contra esa luz deslumbrante que ya tenía olvidada. Hace unos minutos han dejado atrás el cruce del Pedernoso y el coche enfila ya la última cuesta. Un poco más adelante tendrán ya ante sus vista los molinos. Su corazón acelera el ritmo, parece que le vaya a estallar.

Carmen, cuando llegues al pozo de la nieve, ¿no podrías desviarte hacia la derecha? Me gustaría ir hasta los molinos antes de entrar en el pueblo. Quiero ver cómo está el Zurdo. Leí que lo habían restaurado.

Su hija le ha oído contar muchas veces la historia del Zurdo, el molino cuyas aspas giran en sentido contrario a los demás y al que un juez castigó sin trabajar por haber matado a su dueño cuando lo atrapó entre sus aspas. De pequeño, a Juan le gustaba subirse a la sierra a verlo trabajar. Entonces era el único molino que quedaba de los muchos, más de cincuenta, dicen, que había tenido el pueblo. El amo del Zurdo, Espiridión, el panadero, dejaba entrar a Juan, el cual ayudaba a algunas de las faenas a cambio de un puñado de titos. A él, como a todos los chicotes del pueblo, le gustaba prender fuego a las vainas de las almortas y comerse luego las semillas tostadas. Algunos amigos suyos las conseguían afanándolas de los carros cargados. Iban en grupo y cuando el carretero intentaba perseguir a uno de los asaltantes, sus compañeros aprovechaban para coger un puñado de titos de la carga del carro. O se iban a la era y aprovechaban cuando el guardián dormía para llevarse una brazada. Pero Juan era muy tímido y se hubiese muerto de vergüenza si lo hubiesen pillado robando titos. Titos o cualquier otra cosa. Para obtenerlos, prefería ir al molino a ayudar al Hermano Espiridión.

Con el tiempo, la recompensa de los titos fue lo de menos. Le fascinaba ver trabajar el molino. Al principio sólo le dejaban entrar al silo, donde echaba una mano en la descarga o vigilaba las mulas, y a la camareta, donde ayudaba a limpiar el grano o a ordenar los utensilios de la molienda. Un día que el amo estaba solo, la dirección del viento cambió bruscamente. Era preciso accionar el borriquillo para girar el tejado y que el molino siguiese trabajando. Pero una persona sola no puede mover el borriquillo. Juan se ofreció para ayudarle. Dadas las circunstancias, Espiridión aceptó. No creía que aquel chicote esmirriado tuviese la fuerza necesaria para ello, pero probándolo no se perdía nada. Y la tuvo, la fuerza. Desde ese día, Juan pudo acceder al moledero y a todos los rincones del molino. Además de las tareas habituales de la molienda, aprendió a nivelar la piedra, a separar la rueda volandera y la linterna cuando se acercaban demasiado la una a la otra, y a asegurar las cuñas interiores de la rueda catalina.

Juan tenía trece años cuando sus padres decidieron irse del pueblo. Allí apenas había trabajo y no veían ningún porvenir para sus hijos. Su tío Nicasio, que llevaba varios años en Barcelona, les convenció para que se fuesen para allí. Se preparaba una gran exposición universal y la mano de obra iba muy buscada. El padre y los tres chicos seguro que encontrarían pronto trabajo. Las chicas podrían colocarse de sirvientas o en alguna fábrica. Al principio, la vida en Barcelona fue dura. Pero poco a poco se fueron abriendo camino; sus hermanos, en la construcción, dos de las chicas se colocaron en la Fabra y Coats —una fábrica de hilos de costura, los mismos que compraban las mujeres del pueblo en la tienda de la Hermana María Rosa—; la otra, de dependienta en un mercado. A Juan le atraían los motores; entró de aprendiz en un taller y pronto logró ser oficial, el más joven. Un cliente se dio cuenta de las dotes extraordinarias de aquel muchacho para la mecánica y le dijo que era una lástima que no estudiase, que tenía talento para ser por lo menos ingeniero. Y estudió. Lo hizo sin dejar de trabajar y pagándose él mismo los estudios. Primero el bachillerato y, aprobado el examen de estado, se matriculó como alumno libre en la Escuela de Ingenieros. Tuvo la suerte que le tocase hacer el servicio militar en la misma ciudad y el tiempo que estuvo en filas pudo dedicarse incluso más a los estudios.

Reincorporado a la vida civil y al trabajo, la guerra truncó sus aspiraciones y las de tantos jóvenes en el país. Su hermano Miguel murió en el frente de Teruel. A él lo destinaron a Extremadura. Su conocimiento de los motores le permitió mantenerse en la retaguardia; los oficiales no podían exponerse a perder el mejor chofer y único mecánico del regimiento. Por fin llegó la paz. Una paz que destrozó muchas familias y que causó el exilio de muchos miles de personas. Juan pronto fundó la suya, de familia. Tenía ya tres hijos cuando aprobó la última asignatura de la carrera.

Padre, quieres que lleguemos hasta arriba para ver los otros molinos, o vamos primero al mesón?

De los hijos de Juan, Carmen, la mayor, es la única que le llama “padre”, como era costumbre en las familias del pueblo.

Sigue, que total, ya casi estamos.

En lo alto del cerro no hay ni un solo coche. Carmen detiene el suyo y corre presta a abrir la portezuela de Juan.

No bajes sin la gorra, padre, que el sol quema mucho a esta hora.

Aunque el sol cae implacable, el viento que sopla casi siempre en lo alto del cerro proporciona una sensación de bienestar. Juan respira hondo mientras camina lentamente, apoyándose en su bastón. Se detiene a contemplar el paisaje. Un paisaje que nunca ha olvidado. Es cierto que el pueblo ha crecido —demasiado para su gusto, las últimas casas parece que se empinen ya por la sierra—, pero en conjunto, la vista es la misma. Por suerte no han construido edificios altos. El viento mantiene el cielo despejado. Juan entorna un poco los ojos —tiene la sensación de que así ve mejor— y otea el horizonte. A pesar del tiempo transcurrido, aún reconoce aquellos lugares.

Vamos padre, no vayas a acalorarte. Recuerda que no te convienen ni el frío ni el calor intensos. Aunque sople el viento, con este sol puedes congestionarte.

Mientras el coche baja serpenteando la carretera, Carmen se dirige de nuevo a Juan:

Padre, cuando yo era pequeña me enseñaste los nombres de los vientos que soplaban por aquí, pero solo recuerdo el solano, por el título de una novela que leí años más tarde; se llamaba Con el viento solano. ¿Cómo eran los otros?

No sé si los recordaré todos— responde Juan mientras busca en el archivo de su memoria—. Veamos: solano, cierzo, ábrego, mariscote, barrenero… algunos más habría, pero a mí también se me han olvidado.

* * * * * * * * * * *

A las siete de la tarde, después de descansar unas horas, ya instalados en el mesón, Juan está listo para ir a dar un paseo.

¿Quieres que vayamos a hacer alguna visita, padre? ¿A ver a las hermanas Canelas, quizás?

Las Canelas eran las vecinas de toda la vida, una familia muy numerosa, y casi todo mujeres. De los ochos hijos que tuvo el hermano Canelo, sólo uno salió varón. Por eso les llamaban las Canelas.

No, hoy todavía no —responde Juan—. Prefiero pasar desapercibido. Mañana, después de lo del Ayuntamiento, ya habrá tiempo para encuentros y visitas.

En la plazoleta cercana al mesón, un grupo de ancianos sentados sobre un poyete mantienen una animada tertulia. Juan los observa intentando reconocer a alguno de sus amigos de la infancia tras aquellas pieles arrugadas y aquellos ojos cansados, como los suyos.

Pos, cuando yo vivía en Barcelona, me codeaba con lo mejorcito —cuenta uno de ellos—.

Amos, que no te gusta fanfarronear. Ya me dirás con quien se codean los cobradores de autobús —replica uno de los contertulios.

De fanfarronear, nada. ¿Crees que miento? Pues no. Lo del autobús fue mucho antes —aclara el primero—. Cuando me jubilé llevaba ya tres años de guardia en el Museo de Montjuïc, que está en un palacio muy grande. Yo he conocido a muchas autoridades, hasta al mismo alcalde, ese de los ojillos pequeños que ahora es presidente de Cataluña. Y llevaban al museo a visitantes importantes. Allí me entrevistaba con turistas de el mundo. Los japoneses son los mejores, muchos me pedían pa hacerme una foto con ellos.

Al darse cuenta de la presencia de Juan, lo observan con curiosidad.

Buenas tardes —les dice Juan al ver que lo están mirando.

Buenas tardes tenga usté —contestan a coro.

El del museo se dirige a Juan:

¿Qué, de turismo por estas tierras?

Sí, unos días de descanso —responde aquél.

Pos, que descanse usté en paz, amigo —replica el del museo. Todos ríen al unísono la broma.

Juan juraría que el del museo es Manolo, el que fuera íntimo amigo de su hermano Romualdo. No sabía que hubiese vivido también en Barcelona. Su hermano seguro que tampoco se enteró nunca.

Dan la vuelta y, tras cruzar la carretera, siguen por una de las principales calles del pueblo, que ahora es peatonal. Zigzagueando un poco, la calle llega hasta la plaza. Hay bancos para sentarse y algunos bares han instalado en la calle sus terrazas. A Juan le sorprende esa proliferación de terrazas y aún más que casi todas las mesas estén ocupadas.

Dicen que no hay juventud en los pueblos. Sin embargo, nadie lo diría viendo cómo está esto. ¿Será el equivalente a nuestro roce? —comenta Juan.

¿Roce? ¿Qué es eso, padre? Nunca me lo has contado —pregunta extrañada Carmen.

El roce era el lugar de encuentro de chicos y chicas, donde íbamos a pasear. No hacíamos más que andar en uno u otro sentido, cruzándonos y provocando a veces el roce de nuestro brazo con el brazo de la chica que nos gustaba. De allí salían muchas parejas de novios.

* * * * * * * * * * *

De regreso al mesón, en la recepción les entregan un sobre. Lleva el membrete del Ayuntamiento.

Lo trajo el mismismo señor alcalde —comenta el recepcionista.

Es una nota de bienvenida y un recordatorio del programa para mañana. Ha dejado su número de teléfono particular por si Juan necesita alguna cosa o desea alguna aclaración.

Padre, ¿les dijiste lo de tu régimen? No sería de extrañar que en el banquete te quieran obsequiar con platos típicos de la tierra. A ver si te van a sentar mal, que son muy fuertes. Además, ya sabes que deberías comer sin sal.

Por una comida no me va a pasar nada. Además, eso de que los platos de la Mancha son muy fuertes lo dirás tú. ¿No recuerdas el pipirrana, el pisto y el atascaburras tan sabrosos que preparaba la abuela? ¿Me dirás que son fuertes?

No, pero también nos preparaba gachas y ajopringue, que llevaban hígado de cerdo. Por no mencionar el morteruelo, al que además de hígado de cerdo en gran cantidad, echaba menudillos de ave, carne de caza y especias, o el gazpacho manchego, con conejo y perdiz. Y aquellas pastas tan ricas, pero con una enorme cantidad de grasa.

Cenan en el mismo mesón y se sientan luego en el bar a tomar unas infusiones. Cuatro ancianos juegan a dominó en la mesa vecina. Uno de ellos se despide enseguida, dice no encontrarse bien. Los otros exclaman en voz alta su contrariedad por no poder continuar la partida a dobles. Juan no se lo piensa dos veces:

Perdonen, pero si les falta una persona para continuar jugando, yo podría suplir a su compañero. De todos modos, les prevengo que hace muchos años que no he practicado.

De joven le gustaba mucho el dominó. Aprendió la estrategia viendo jugar a los mayores del pueblo en el bar de la plaza, el de la droguería. Los jugadores aceptan encantados. Aunque no conocen de nada a ese forastero, les viene como anillo al dedo para continuar el juego.

Nosotros no jugamos dinero, ¿sabe usté? Pero la pareja perdedora paga la consumición de los cuatro. ¿Le parece bien? —le aclara uno de los jugadores antes de empezar.

De acuerdo —responde Juan y se sienta a la mesa con ellos.

A pesar de los años, Juan sigue siendo muy buen jugador. Su mente se mantiene despierta y está atento al juego de los demás. Su pareja es de los que enseguida se desprenden de los dobles. Está seguro de que sería capaz de salir de viuda si tuviese el doble seis. Pero él, con su intuición, puede adivinar cuándo sucede eso. La partida está muy equilibrada y la puntuación sube ahora en un bando ahora en el otro. Los dos equipos están a falta de pocos puntos para ganar. De pronto, Juan se da cuenta de que tiene en sus manos el cierre. En un extremo está el tres: en el otro, el cuatro. Es el último cuatro. Toma la ficha y la deposita con fuerza sobre la mesa, como hacían los mayores cuando él los veía jugar en el bar de la plaza, al tiempo que dice, alzando la voz:

¡Boquita de raníbilis! ¡Y cerramos!

Los otros jugadores lo miran asombrados. Un grupo de hombres en otra mesa han vuelto la mirada, también sorprendidos, aparentemente. El compañero de equipo de Juan exclama:

¡Me parece que usté nos ha estao engañando! Ningún forastero llamaría al cuatro «boquita de raníbilis». Eso solo lo dice alguien que vive o ha vivido aquí.

El que está a su derecha lo mira fijamente y dice:

¿Tú no serás Juanillo, el que vivía al lao de las Canelas? Me dijo el Calixto que le daban una medalla. Bueno, que te daban. Porque tú eres Juanillo, ¿verdad? Veo que aún se te nota la cicatriz de cuando te clavaste aquel gancho en la mano. Yo soy Eupilio, ¿te acuerdas de mí? ¡Qué alegría verte! Y qué orgullo, haber sido amigo de alguien tan importante como tú. Anteayer me enteré de lo de la medalla y pensaba ir mañana al Ayuntamiento. Mira si m’he alegrao de verte, que no me importa perder la partida.

* * * * * * * * * * *

Juan tiene que esforzarse para mantener los ojos abiertos. ¡Cómo se le ha ocurrido a su hija emprender el regreso a las tres, después de comer, a la hora de su siesta!

Carmen, al llegar al pozo de la nieve, desvíate hacia la izquierda. Quiero despedirme del Zurdo.

Mercè Piqueras, julio 2004.

Potser us interessarà:

Mota del Cuervo i les normes de civisme (aquest blog, 13.02.2010), sobre unes ordenances que es van aprovar en aquest poble per millorar el civisme i la conviència.

dijous, 30 de juliol de 2020

La màquina del temps: un dia d'agost de 2030

[Fa deu anys, un dia del mes d'agost vaig escriure aquest conte futurista i no sé si distòpic. Avui he volgut fer-ne una correcció en la puntuació, però amb els canvis de Blogger, no ho he sabut fer i m'ha passat a esborrany i en publicar-lo em surt publicat amb la data actual. Vull fer constar que no és un escrit nou.]
Són les 4 de la matinada i en Pep es lleva per anar a treballar. El metro és ple d'obrers i obreres que, com ell, han de fer un llarguíssim trajecte per arribar a la feina. A la ciutat fa anys que és impossible trobar un pis amb un lloguer assequible; i no parlem dels preus de venda! Comença la seva jornada laboral a les 6.
La fàbrica està situada prop de l'estació principal, on ell baixa del metro, i en una zona on la seva mare li ha explicat que fa uns 100 anys hi va haver una altra fàbrica molt gran. Diu que després hi van fer un parc i un espai per a activitats culturals. Ara, del parc, només en queda un tros. És on Pep i els seus companys surten a les 9 del matí a menjar-se l'entrepà que duen de casa. Després tornarà a la feina fins a la una. Una hora per fer un mos a la cantina de la fàbrica i estirar les cames pel pati, i de nou al treball.
Des de fa dos anys, en Pep fa dues hores extres diàries; és l'única manera de poder arribar a final de mes. La fàbrica té molta demanda i, si ell volgués, encara podria fer-ne una altra, d'hora extraordinària. O treballar els dissabtes. Però vol tenir alguna estona per estar amb la família. Amb la Maria i la nena. A ell li hauria agradat tenir un segon fill, anar a buscar la parelleta ara que l'anàlisi prèvia a la implantació de l'embrió fa possible triar el sexe dels fills. Però avui dia el segon fill és un luxe a l'abast de molt poques famílies. Alguns amics seus que ho van provar van haver de donar el segon fill en adopció, per la impossibilitat de mantenir-lo.
Avui és un dia especial a la fàbrica. Ha vingut un representant de la casa mare --el director general d'afers europeus-- i, en honor seu, hi ha una mena de recepció. Primer van a la sala d'actes i els passen un vídeo sobre la història de l'empresa. Com es va anar expandint primer dintre del seu país i a poc a poc per altres països en diversos continents. Veuen també els vaixells amb què els productes fabricats aquí i en altres ciutats del vell continent són transportats per tot el món. Després, ofereixen a tots els treballadors un refrigeri. (En Pep i alguns companys seus mengen com si fos un sopar del Ramadà; s'estalviaran els diners del menú de la cantina i potser fins i tot el sopar.)
Després, el director de la fàbrica, el senyor Li Cheng, saluda els obrers i marxa amb l'executiu que ha vingut expressament de la Xina, el senyor Mao Qiang, i el seu secretari, el senyor Guo Yisheng. Els acompanyarà a visitar les 5 fàbriques que tenen establertes en terres catalanes. Divendres serà de nou a la fàbrica per supervisar la gran comanda que serà transportada en el portacontenidors estrella de la companyia: el vaixell més gran del món, que salparà de Barcelona amb direcció a Xangai el proper dilluns. Xangai és avui dia el principal port d'entrada de productes made in Europa, que tan aprecien els xinesos per la bona qualitat de fabricació i el preu tan econòmic.
En Pep està content de treballar per a una de les principals empreses de la Xina que, junt amb algunes altres, han fet possible la creació de força milers de llocs de treballs a Catalunya. Amb una economia que no aixecava el cap des de la gran depressió del 2009, l'aposta de les empreses xineses era arriscada, però està donant uns fruits excel·lents. Quan el 2010 es va fer públic que la Xina havia esdevingut la segona potència econòmica mundial, alguns economistes ja van preveure que, si Europa no s'espavilava, els papers s'invertirien i el vell continent esdevindria la fàbrica global; regentada pels xinesos, naturalment.
Fa molta calor; l'agost és molt més calorós que no era quan en Pep era petit. Avui, quan surti de la feina, la Maria i l'Aina estaran esperant-lo a la porta de la fàbrica. Caminaran carrer Tarragona avall per anar a la platja. És cert que l'escalfament global, amb la pujada del nivell del mar, ha suprimit molts habitatges a Barcelona i ha encarit enormement el preu dels que hi queden. Però ara tenen la platja més a prop. A la de la plaça d'Espanya, s'hi està molt bé des que hi van dur sorra extreta amb uns vaixells aspiradors del delta del Llobregat, que ara està submergit sota les aigües.
L'Aina duu la galleda i la pala en una mà i, en veure el seu pare, agita l'altra mà i li dedica un gran somriure. D'aquí a una estona, en Pep es farà menut per unes hores. Ell i l'Aina, construiran un gran castell d'arena, com els que ell i els seus germans feien durant la seva infància a la platja de la Barceloneta. Però, qui es recorda de la Barceloneta? Aviat s'hi farà arqueologia submarina.

dilluns, 29 de juny de 2020

Un terrat amb vida

Pot semblar un herbassar crescut en algun espai no urbanitzat del Poble Nou. Doncs no, aquest prat no és a ran de terra sinó en el sostre d'un edifici singular: l'Espai Blau del Fòrum, que allotja des de 2011 la seu principal del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Construir-hi una coberta verda ha estat l'assignatura pendent en el reciclatge d'un edifici que no va construir-se per a la funció que té ara, de museu de ciències naturals. L'edifici Fòrum (és el nom que va rebre fins a 2010) va ser dissenyat per l'estudi suís del arquitectes Jacques Herzog i Pierre de Meuron per al Fòrum Universal de les Cultures que es va celebrar a Barcelona l'any 2004. La coberta de l'edifici, amb una superfície de 13.800 metros quadrats, no era un sostre o terrat normal, sinó que contenia una làmina d'aigua que representava la Mediterrània.

L'edifici Fòrum el 2007 (Foto: ILESH - Flickr CC-BY-2.0)

Aquella coberta aquàtica, que només es podia veure des dels edificis alts propers als Museu, no tenia massa sentit. A més de ser un espai gens sostenible, el seu manteniment representava una despesa notable. Quan es va fer el projecte del Museu actual (els anys 2009 i 2010) ja es va considerar la possibilitat de fer-hi una coberta verda, a la qual poguessin accedir-hi els visitants, i on hi haguessin representades espècies del nostre litoral. Josep Montserrat, director del Jardí Botànic de Barcelona i assessor d'aquell projecte, va aportar idees molt interessants per convertir aquell sostre en un espai viu. L'any 2009, però, ens trobàvem en plena crisi econòmica i fer una coberta verda hauria representat una despesa extraordinària, que l'Ajuntament no es podia permetre en aquell moment. Vaig sentir molt que s'hi hagués de renunciar --i penso que també ho van sentir les altres persones que treballaven en el projecte del nou Museu-- però la directora, Anna Omedes, estava decidida a cobrir de vegetació la coberta de l'edifici quan les circumstàncies fossin favorables. I finalment ho han estat.

És cert que una actuació d'aquest tipus és una despesa important. Però cal no veure-ho com a despesa, sinó com a inversió. Les cobertes verdes en espais urbans aporten uns beneficis ambientals que en compensen amb escreix el cost econòmic. Una coberta verda, a més de millorar el paisatge urbà, contribueix a l'aïllament tèrmic de l'edifici, ajuda a reduir la contaminació i l'impacte de les tempestes (la coberta reté part de l'aigua de la pluja) i també a mantenir la biodiversitat o fins i tot a augmentar-la. Espero que algun dia no llunyà, quan es construeixin nous edificis, la coberta verda sigui un element habitual. En el cas del terrat viu del Museu de Ciències Naturals, té un valor afegit, perquè és un complement a la seva activitat, atès que es podrà visitar i que també servirà per investigar l'efecte de la coberta verda i la seva evolució en el temps, a més d'estudiar la colonització de l'espai per insectes i ocells.

La vegetació que s'ha sembrat en el Terrat Viu està inspirada en la que hi havia al llarg de la costa barcelonesa, on predominaven les llacunes i aiguamolls, però està condicionada per les característiques de l'edifici. És una coberta que no pot suportar molt de pes i el gruix de terra està limitat. Això fa que no hi pugui haver arbres o arbusts, només plantes herbàcies. S'hi han plantat tres tipus de prats: un de plantes anuals de Barcelona, un altre amb plantes anuals que resisteixen la salinitat i el tercer, de plantes amb bulbs o rizomes.

Prat amb predomini de margall (Lolium multiflorum)
La planta més abundat actualment en el Terrat Viu és el margall italià (Lolium multiflorum), una gramínia anual de creixement molt ràpid que forma un espès herbassar. Les seves arrels fines i denses retenen el sòl i el protegeixen de l'erosió i de la calor. Va créixer molt durant la primavera i ara té ja un color daurat.

Amb la intenció de reproduir un espai que s'assembli a l'original de la costa del Poble Nou (on es troba el Museu), s'hi han fet algunes 'llacunes', en les quals hi ha plantes aquàtiques. Hi havia el perill que les gavines acabin fent seves les llacunes i, per evitar-ho, s'hi ha posat al damunt una mena de graella. Els fils que formen la graella estan bastant separats, de manera que hi poden passar fàcilment ocells de menys envergadura que les gavines.

Llacuna amb graella anti-gavines

En el prat de plantes anuals que resisteixen la salinitat hi predomina la cua de llebre (Lagurus ovatus), una petita gramínia:



En el Terrat Viu hi ha un hotel d'insectes pol·linitzadors i més endavant s'hi instal·laran caixes niu per a ocells i ratpenats.


En alguns llocs de la coberta hi ha plantes enfiladisses. A diferència de les plantes que creixen pel terra, que són espècies mediterrànies, les enfiladisses no ho són, perquè a la regió mediterrània hi creixen poques lianes.



Hi ha càmeres que permeten fer un seguiment de la presència d'animals que arribin al Terrat Viu. Qui sap si algun dia no hi haurà una càmera retransmetent permanentment per Internet el que passa en aquesta coberta. I l projecte incorpora 217 m2 de plaques fotovoltaiques, dos molins de vent i quatre instal·lacions noves de recollida d'aigua de la pluja.

Dissabte passat (27 de juny) es va fer la presentació del Terrat Viu, que a partir d'ara ja és obert al públic per visitar-lo en petits grups.

Josep Montserrat, director del Jardí Botànic, explica el Terrat Viu als mitjans


Potser us interessarà:
- Un museu de ciències naturals per al segle XXI (aquest blog, 11.12.2009)


dijous, 25 de juny de 2020

Homenatge a la gent gran?

En el Districte de Les Corts, de Barcelona, l'Ajuntament ha decidit fer un homenatge a la gent gran amb un projecte que es titula "No estem sols". Vaig conèixer el projecte en una reunió virtual de la Taula de Dones de Les Corts, en què vaig participar recentment. Posteriorment he rebut uns documents que descriuen el projecte. En un d'ells hi diu:

NO ESTEM SOL*S és un projecte social que vincula la intervenció artística a l'espai públic amb el col·lectiu de gent gran del barri de Les Corts de Barcelona. Tot i que la gent gran ha resultat ser un dels col·lectius més vulnerables de la població durant la crisi de la COVID-19, aquest és un col·lectiu que sovint s'enfronta a situacions de soledat i d'inseguretat.
Reconec que en molts casos ha estat així i que, per a moltes persones d'edat avançada, el confinament ha estat molt dur. No pas per a mi, que les úniques coses que m'angoixaven de la situació eren les xifres de persones infectades i mortes que ens donaven cada dia, assabentar-me que algunes amistat o persones que conec s'havien infectat o havien perdut algun familiar i també m'angoixava la presència diària en els mitjans del guàrdia civil i el militar amb el seu parte (vaig deixar de mirar la roda de premsa que feia el Govern central per no veure ni sentir aquells dos senyors d'uniforme).

Sant Jordi 2020 al meu balcó
Durant el confinament, jo vaig gaudir de la soledat que sembla que ha angoixat a tanta gent, de llevar-me al matí i no haver de pensar "què em toca avui?" (metge, anàlisis, reunió de veïns, alguna classe, una conferència...), del silenci de la ciutat sense gairebé cap cotxe ni obres sorolloses, de les veus dels ocells que normalment queden ocultes pel brogit ciutadà, de les plantes del meu balcó (mai havien estat tan ben cuidades), de la vista dels arbres i plantes dels jardins que hi davant de casa, dels esmorzars i dinars, i estones de lectura i d'escriptura al balcó, fins i tot d'un Sant Jordi confinat, amb el balcó guarnit de roses de paper que vaig fer amb tovallons vermells, de les converses de balcó a balcó amb la meva veïna Dolors, de la companyia de les meves gates (Filo, Sofia i Lletres), que s'han mal acostumat a tenir-me a casa gairebé les vint-i-quatre hores del dia i ara s'estranyen quan les deixo soles massa estona.

Encara que potser jo sigui una excepció de la regla general, ja m'està be que es faci un homenatge a les persones que ho han passat malament. El mateix document que he rebut descriu així el projecte (copio literalment):
Utilitzant l'art com a eina de transformació social, NO ESTEM SOL*S pretén reforçar els vincles de la ciutadania amb la gent gran del barri de Les Corts per tal oferint-los noves vies de suport social. Inicialment s'entrarà en contacte algunes de les persones grans del barri per presentar-los el projecte i entrevistar-los de manera que expliquin la seva història. Després, una fotògrafa retratarà als participants per tal que l'artista Octavi Serra pugui dissenyar les intervencions artístiques amb els seus rostres. Posteriorment, aquestes s'aplicaran al mobiliari urbà juntament amb la frase i hashtag "No Estem Sols" que connectarà el projecte amb un perfil de xarxes socials i un bloc, on la ciutadania podrà descobrir el projecte, les històries de les persones pintades i possibles formes d'interacció amb aquestes.
M'he rellegit el document diverses vegades i, a través del text, no m'ha quedat gens clar en què consistiran les intervencions artístiques que es faran amb les fotos dels rostres de les persones a qui es retrà homenatge. Només que després s'aplicaran al mobiliari urbà. Però el mobiliari urbà és molt variat; pot ser un fanal, un plafó o un pirulí, un banc de seure, una jardinera, la marquesina d'una parada d'autobús, una bústia de correus, els contenidors de la brossa i el reciclatge. Únicament unes fotos en el pdf donen una pista sobre el tipus de mobiliari urbà on es farà la intervenció artística amb el retrat de la persona homenatjada:


Tot i les fotos, no crec que jo ho hagués endevinat si no fos perquè en la reunió en què vaig participar es va dir clarament que els retrats s'estamparien en les tapes de ferro de les infraestructures de la ciutat (aigua, electricitat, gas, telecomunicacions...) que hi ha al terra per les voreres. Mai no hauria imaginat que es pogués homenatjar una persona posant la seva foto al terra, en un lloc on la trepitjarà la gent que camini per la vorera o on algun gosset potser hi defecarà o orinarà al damunt. I sé, per una persona que en principi es va apuntar per participar en el projecte, que li van dir que la seva cara acabaria estampada en una tapa de ferro en el terra d'una vorera.

Stolperstein dedicada a Neus Català
No dubto de la bona intenció del projecte, que em va semblar inspirat en el projecte europeu de l'artista alemany Gunter Demnig de les stolpersteine (pedres de topada), aquelles llambordes recobertes d'una capa de llautó que són petits monuments a persones que van ser víctimes del nazisme. Però una cosa és trepitjar una placa de llautó amb una inscripció i una altra trepitjar el retrat d'una persona.

Naturalment, aquesta és la meva opinió, que és evident que no coincideix amb la de l'artista autor del projecte, ni amb la Direcció de Serveis a les Persones i al Territori del Districte de Les Corts, que l'han impulsat i demanen que se'n faci difusió. Tot i que a la reunió on vaig rebre'n la informació es va dir que era un projecte tancat, crec que valdria la pena que es revisés i es triés un altre tipus de mobiliari urbà per estampar-hi les cares. El col·lectiu de la gent ja és prou 'trepitjat' de manera figurada per la societat en moltes ocasions. Si us plau, no deixeu que ara ho sigui físicament.

Actualització (25.06.2020, 18.40): Uns minuts després de publicar aquesta entrada, he rebut un correu en què m'informen que, després de sentir algunes opinions, han parlat amb l'empresa que ha de dur a terme el projecte i li estan donant un nou format. Benvinguda la rectificació!

Foto de la Stolperstein: autor Francisco Peralta (Wikimedia Commons CC BY-SA 4.0)

divendres, 3 d’abril de 2020

Andersen, Gram i la gota d'aigua

Ahir, 2 d'abril, es va celebrar el Dia Internacional del Llibre Infatil. És una celebració que va iniciar-se el 1967 per promoure l'afició a la lectura en la mainada i atreure l'atenció sore el llibre infantil. I es va triar aquesta data perquè un 2 d'abril, de 1807, va néixer Hans Christian Andersen, autor clàssic de contes per a la mainada. Els seus contes més populars s'han anat transmetent de generació en generació i no han deixat de publicar-se. Els recordo de la meva infància, però no sé quan vaig ser conscient que al darrere de cada conte hi havia una persona i que alguns dels contes que m'explicaven o que jo llegia els havia escrit un senyor nascut en un país llunyà i en una altra llengua.

Hi ha un conte d'Andersen que semblava predir una tècnica per veure els bacteris que desenvoluparia anys més tard un altre danès que també es deia Hans Christian i que, tot i no ser tan conegut com ell entre el públic general, sí que ho és en el món de la biologia, especialment en el de la microbiologia. Es tracta del bacteriòleg Hans Christian Gram (1853-1938) que va idear un sistema per tenyir un determinat tipus de bacteris i fer-los més visibles en l'observació al microscopi. És una tècnica que duu el seu nom --tinció de Gram-- i que permet classificar els bacteris en dos grans grups: els bacteris grampositius i els gramnegatius. Els grampositius, per la composició de la seva paret cel·lular retenen un dels compostos que es fa servir en el procés de tinció (el cristall violeta) i, en l'observació al microscopi òptic se'ls veu de color blau o violeta. Els gramnegatius, en canvi, no retenen el cristall violeta i en l'observació al microscopi es veuen de color rosa, que és un altre colorant que es fa servir en el procés de tinció. Fins que no es van desenvolupar tècniques més complexes, la tinció de Gram va tenir un paper destacat en la microbiologia mèdica perquè entre les espècies de bacteris gramnegatius, n'hi ha moltes que són patògenes. Qui sap si Gram no devia llegir el conte d'Andersen i se'n devia inspirar per fer la tinció.

En el seu conte, Andersen va parlar de microbis, de com es veien a través d'quella lupa que n'augmentava la mida tantes vegades i també hi surt una tinció de color rosat, tot i que en el conte  la substància emprada per tenyir els microbis no té res a veure amb els compostos que va fer servir Gram. El conte es diu "La gota d'aigua" i el vaig conèixer fa uns setze o disset anys a través de Montserrat Vallmitjana (biòloga, catedràtica jubilada d'ensenyament secundari), que el va trobar en anglès i el va traduir al català. Amb els canvis d'ordinador el dec haver perdut i ahir, aprofitant la tranquil·litat del confinament i que era el dia d'Andersen, en vaig fer una nova traducció tot partint de la versió original en danès (naturament amb l'ajuda d'un traductor automàtic) i comparant-lo amb altres llengües. En algunes versions del conte, on jo he escrit 'microscopi' escriuen l'equivalent a 'lupa'. Ho he fet perquè m'imagino que Andersen es referia al microscopi simple que va inventar l'holandès Anton van Leeuwenhoek (1632-1723), que tot i que no sigui més que un tipus especial de lupa, aconseguia ampliacions de fins 300 vegades. De tota manera, en el dibuix que he trobat del conte, l'home que observa l'aigua ho fa a través d'un lupa corrent. Possiblement l'autor del dibuix no sabia quants augments es podien aconseguir amb una lupa corrent o potser desconeixia l'existència del microscopi simple de Leeuwenhoek. 

La gota d’aigua

Segurament deveu saber què és un microscopi, aquesta lupa rodona que fa que tot sembli centenars de vegades més gran del que realment és. Si l’agafes i el tens a prop d’un ull i mires una sola gota d’aigua d’un estany, hi veuràs milers de petites criatures estranyes, que no les has vistes mai a l’aigua, però realment hi són. Sembla gairebé com un plat ple de gambes, que saltessin i s’agrupessin les unes amb les altres, i són tan ferotges que s’arrenquen braços i cames entre elles; però, a la seva manera, són felices i alegres.
 
Ve’t aquí que hi havia un vell a qui els seus veïns anomenaven Krible-Krable, perquè aquest era el seu nom. Sempre intentava treure el màxim profit de tot i, si no ho podia aconseguir, recorria a la màgia.

Un dia es va asseure amb un ull enganxat al microscopi, i mirava una gota d’aigua que havia agafat d’un toll en una rasa. Quant de moviment i agitació! Milers de petits dimoniets que saltaven i s’empenyien, menjant-se els uns als altres o fent-se a trossos.


Krible-Krable observant una gota d'aigua. (Il·lustració de Vilhelm Pedersen)

"Això és molt desagradable!", va dir el vell Krible-Krable,"hi ha d'haver alguna manera de fer-los viure en pau i tranquil·litat i que cadascun s’ocupi només de les seves coses." Hi pensava i repensava, però no podia trobar la resposta. Per tant, va decidir recórrer a la màgia. "Si més no, els puc donar un color", va dir, "i així es veuran millor". I dit això, va abocar dins de l’aigua una minúscula gota d’una cosa que semblava vi negre, però en realitat era sang de bruixa, de la millor qualitat, de la que costava dos cèntims. A l’instant, el cos d’aquelles estranyes criatures es va tornar d’un color rosat, i la gota d’aigua ara semblava un poble sencer d’homes salvatges nus.

"Què hi tens, allà?" va preguntar-li un altre vell mag, que no tenia nom, cosa que el feia ser molt distingit.

"Si ho endevines", va respondre Krible-Krable, "t’ho dono. Però no és fàcil encertar-ho si no ho saps."

Aleshores el mag sense nom va mirar a través del microscopi. Allò semblava realment una ciutat on tots els habitants corrien amunt i avall despullats. Era horrible! Però encara era més horrible veure com es donaven cops de puny i puntades, com lluitaven i s’empenyien i mossegaven els uns als altres. Els que hi havia a la part de sota lluitaven per arribar dalt de tot, i els de la part superior lluitaven per anar a la part inferior. "Mira! Mira!", les criatures semblava que ploressin. "La seva cama és més llarga que la meva! Bah, fora! I aquí n’hi ha un amb un nyanyo darrere l'orella! És un nyanyo insignificant, però li fa mal, i li farà encara més mal!" I l’ataquen, el fan a trossos i se’l mengen, i tot només per aquell nyanyo.

Però n’hi havia un que seia tranquil·lament tot sol, com una donzella modesta, que no volia més que pau i tranquil·litat. Però els altres no ho podien suportar i el van empènyer, el van fer a trossos i se’l van menjar.

Això és molt divertit! ", va dir el mag.

"Sí, però què creus que és?" va preguntar Krible-Krable. "Pots imaginar-t’ho?"

"És fàcil veure-ho", va respondre l’altre. "Això és Copenhaguen, o alguna altra ciutat gran, totes s’assemblen. És alguna ciutat gran!"

"És aigua d’un toll!" va dir Krible-Krable.

Potser us interessarà:
- Andersen, la petita venedora de llumins i la gota d'aigua (aquest blog, 20.03.2010)
- Llibres d'Andersen en moltes llengües al Projecte Gutenberg

dilluns, 9 de març de 2020

Ilaria Capua i els virus que no esperen (com el coronavirus)

Ilaria Capua (font: Univ. Florida)
Ilaria Capua (Roma, 1966) és una investigadora italiana experta en l’estudi dels virus causants dels diferents tipus de grip, especialment de la grip aviària. El 2002 el seu grup de recerca va desenvolupar una estratègia de control d’aquesta grip que permetia distingir els animals infectats dels que tenen anticossos per al virus perquè han estat vacunats contra la grip aviària. És una de les estratègies recomanades per la Comissió Europea i la FAO per lluitar contra la grip aviària a escala global.

El 2006, el nom d’aquesta investigadora va difondre’s més enllà del seu àmbit de recerca i, a més de revistes científiques com Nature i Science, en van parlar el diari financer The Wall Street Journal (tot i ser un diari d'economia, és el diari de més tirada dels Estat Units, amb més de 2,8 milions de còpies impreses), i diaris generalistes com The New York Times o Washington Post. No parlaven pas d’ella pels seus èxits en la recerca, sinó per una decisió que va prendre que la va enfrontar a una part de la comunitat científica i fins tot a l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

Des de 1997 es coneixia l’existència d’una nova soca del virus de la grip aviària (la soca H5N1) que va passar també als humans. En el context global no afectava moltes persones, però causava una mortalitat del 60% entre les que s’infectaven amb el virus. Al principi, la malaltia semblava restringida a països del sud-est d’Àsia, però durant la primera dècada del segle XXI es va estendre a alguns països de l’Orient mitjà i Àfrica. A través d’un projecte de formació i assistència que el grup de recerca que dirigia Capua havia desenvolupat amb la FAO, el seu laboratori era un punt de referència per a investigadors d’aquells països africans. Un d’aquells laboratoris –de Nigèria-- va fer-li arribar la primera soca H5N1 aïllada a Àfrica. Capua va rebre aquella soca com un tresor: l’anàlisi del seu genoma podia donar moltes pistes sobre l’origen del virus i la seva patogenicitat i podria facilitar el desenvolupament d’eines diagnòstiques i també vacunes.

Quan es va saber que el laboratori italià disposava d’aquella soca i que havien començat a seqüenciar-ne el genoma, Capua va rebre una trucada d’un funcionari de l’oficina de l’OMS a Ginebra que es va interessar per la situació de la recerca que duien a terme. Li va suggerir que, un cop acabessin la seqüenciació, en dipositessin la informació en una base de dades de l’OMS d’accés restringit, a la qual només tenien accés una quinzena de laboratoris a tot el món. Li donarien una contrasenya perquè hi pogués accedir. Capua va quedar alhora bocabadada i escandalitzada. En el llibre autobiogràfic I virus non aspettano (Els virus no esperen) va descriure la seva reacció en rebre aquesta notícia:
Els virus no esperen. Ens trobem en la fase d’expansió d’una malaltia epidèmica que per primera vegada en la història està colonitzant el continent africà. Àfrica està plagada de pobresa i malnutrició. Un virus que mata els pollastres i les gallines priva d’aliments també a les parts més pobres de la població; l’epidèmia està destinada a escampar-se com una taca d’oli. En una població que ja pateix els flagells de la sida i de la malària, per esmentar-ne només dos, una altra malaltia infecciosa que pot contagiar les persones és ploure sobre mullat. En una situació com aquella era absolutament indispensable que les forces s’unissin i, per tant, donar la informació [sobre la soca del virus aïllada] només a quinze laboratoris em semblava una insensatesa.
Després de parlar-ho amb dos dels seus col·laboradors, Capua va decidir que quan tinguessin tota la seqüència genètica del virus la dipositarien a GenBank, una base de dades d’accés obert que depèn dels Instituts Nacionals de la Salut dels EUA (NIH). I va pensar que havia d’informar de la seva decisió altres investigadors. Ho va fer a través de Pro-MED-mail, un programa de distribució d’informació de la Societat Internacional de Malalties Infeccioses al qual qualsevol persona que hi estigui acreditada pot enviar un correu amb notícies sobre brots epidèmics de malalties infeccioses o parasitàries de persones, altres animals o plantes, de manera que es pot rebre la informació gairebé en temps real. Actualment el programa té més de 80.000 subscriptors distribuïts per tot el món. En el correu que hi va enviar deia:
Alguns de vosaltres m’heu demanat tenir accés (reservat) a les dades de la seqüència de les soques de HPAI H5H1 que hem aïllat. Envio aquest correu per informar que hem decidit dipositar la seqüència HA completa dels virus H5N1 nigerià i italià en una base de dades pública perquè creiem sincerament que la col·laboració entre viròlegs mèdics i veterinaris és essencial per millorar el coneixement de l’epidèmica causada pel H5N1, i que compartir les seqüències serà beneficiós per a tothom. Convidem altres científics a seguir el nostre exemple, amb el convenciment que la informació generada amb diners públics hauria de servir principalment per millorar el coneixement sobre temes de salut pública i que no posar la informació a l’abast de tothom «fins que s’hagi publicat» [en una revista científica] podria retardar el procés de comprensió de la dinàmica d’aquesta epidèmia, i a la majoria de nosaltres no ens paguen pas per això.
Capua pensava que la seva decisió era la més lògica; de fet, en menys de dues setmanes les dades de la soca nigeriana, i les d’una altra que va dipositar també a GenBank, es van descarregar més de mil vegades. Li van arribar cartes de felicitació i suport de tot el món. Però també va rebre dures crítiques, especialment d’investigadors que treballaven en els laboratoris que tenien accés a la base de dades restringida de l’OMS. Alguns van dir-li que, si es dipositava el resultat de la recerca en una base de dades oberta abans que l’haguessin publicada en una revista científica, altres investigadors sense escrúpols els podien robar les dades i potser fins i tot obtenir-ne patents, i la seva carrera científica podia anar en orris. Per a Capua, la lluita contra el virus era una lluita contra rellotge; no entenia que altres investigadors no tinguessin en compte que el procés de publicació pot ser molt lent, de vegades fins a un any o més. Mentre l’autor d’una recerca sobre virus patògens esperava a tenir publicats els resultats en una revista, la malaltia que els virus causaven podia anar escampant-se per tot el món.

Després que s’ocupessin del seu cas alguns grans mitjans, Capua va rebre una trucada d’un consultor de l’oficina de Kofi Annan (aleshores secretari general de les Nacions Unides), que li demanava més informació sobre la decisió que havia pres. Aquella persona va fer que li truqués Margaret Chan, directora de l’OMS. Tot i l’actitud poc receptiva que va trobar en aquests dos interlocutors, les coses van començar a canviar. L’Organització Mundial de Sanitat Animal i la FAO, entre altres organitzacions internacionals, van emetre comunicats de premsa expressant el seu suport a una gestió més transparent de la informació. Aviat es va exigir als laboratoris de referència internacionals que dipositin en bases de dades d’accés obert la seqüència genètica dels virus que estudiïn i que ho facin no més tard de tres mesos després d’haver rebut la mostra del virus.

El mateix 2006, Ilaria Capua i altres investigadors van promoure la creació d’un consorci internacional per recollir i difondre dades per millorar la comprensió de la dinàmica i complexa epidemiologia dels virus de la grip. És la GISAID (Global Initiative on Sharing Avian Influenza Data), que va inaugurar la seva plataforma digital el maig de 2008. A diferència del que passa en altres bases de dades obertes, a les quals es pot accedir de manera anònima i que no protegeixen els drets de l'autor, els autors de les dades dipositades a GISAID en mantenen la propietat i, per consultar-les, cal registrar-s’hi.

SARS-CoV-2 (A. Eckert, CDC, domini públic)
Actualment ens trobem en plena expansió d'un tipus de coronavirus (el SARS-CoV-2) que causa la malaltia que es coneix com a COVID-19 (el nom ve de l’anglès coronavirus disease [malaltia del coronavirus] i de l’any en què se’n van detectar els primers casos, el 2019). La situació és molt diferent de la que hi havia quan Ilaria Capua va decidir rebel·lar-se contra el secretisme d’una petita elit investigadora. Fins al 8 de març de 2020 es porten analitzats 169 genomes fets públics d’aquest nou coronavirus i la seva comparació ha permès arribar a algunes conclusions sobre el seu origen i propagació. Se sap, per exemple, que totes les seqüències comparteixen un origen comú, un virus que devia existir en algun moment entre mitjans de novembre i mitjans de desembre de 2019. O que la COVID-19 ha estat introduïda a Itàlia un mínim de dues vegades i que des d’Itàlia ha passat a altres països.

Un dels mèrits d’aquesta investigadora, que actualment dirigeix el Centre d'Excel·lència One Health, de la Universitat de Florida, ha estat substituir el model de competència entre els investigadors que oculten el resultat de la seva recerca fins que no l’han publicat en una revista científica per un model en què la cooperació accelera l’avançament de la ciència. En el cas de les malalties infeccioses, especialment si són malalties emergents, de les quals no hi ha informació prèvia, la ciència oberta és fonamental perquè, com diu la mateixa Ilaria Capua, «els virus no esperen».

Potser us interessarà:
- Circulació del coneixement: accés obert. Vídeo de la ponència presentada per Ilaria Capua al Congrés de l’ERA 2012 (en anglès)
- Entrevista a Ilaria Capua en el programa “Si può fare” de Radio 24 (en italià), sobre la decisió en el cas del virus H5N1 i sobre les acusacions que va rebre de traficar amb virus
- Margherita Hack i Ilaria Capua, dues generacions de científiques (aquest blog, 22.04.2013)

divendres, 3 de gener de 2020

La dona del caixer

A la primavera --o potser ja era estiu-- del 2018 una dona (per a mi, una noia; per la seva edat podria haver estat filla meva) va començar a dormir en un caixer en el carrer de Les Corts de Barcelona, prop de casa meva. Pel seu aspecte, si m'hagués creuat amb ella pel carrer, en una botiga, al metro... mai no hauria imaginat que era una persona que vivia al carrer. Anava neta, polida i a l'estiu, quan els dies són llargs, després de deixar la seva bossa dins del caixer, solia seure en un banc del carrer i estar-se llegint fins que es ficava a dormir en aquella mena d'aparador, a la vista de tothom que hi passés al davant.

Van passar els mesos i va arribar l'hivern. Amb els dies més curts, la noia sense llar solia ficar-se més d'hora dins del caixer on, de vegades, en tornar jo a casa al vespre la veia encara llegint. Mai no havíem parlat ni jo havia gosat dir-li res. Em preocupava la seva situació, però pensava que potser ella preferiria passar ignorada.

Al desembre de 2018, en el centre cívic de Can Déu, també a Les Corts, es va muntar una exposició de peces d'artesania que eren per vendre i recollir diners per a la Fundació Arrels, que fa anys que atén i orienta les persones sense llar que viuen al carrer a la ciutat de Barcelona. Vaig parlar amb una noia que treballava en l'organització de l'exposició i li vaig explicar el cas de la dona del caixer proper a casa meva. Ella em va suggerir que hi parlés, que aquestes persones agraeixen que algú els demostri que no són invisibles. Al cap de poc, un dia dels que recordo més freds de l'hivern passat, jo tornava a casa a quarts de deu del vespre i vaig veure la noia encara asseguda fora del caixer. M'hi vaig apropar i vaig fer per donar-li uns diner perquè anés a prendre alguna cosa calenta en un dels bars propers. Em va donar les gràcies i em va dir que no calia, que una veïna li baixava cada vespre sopar, i ja havia pres alguna cosa calenta. Vaig dir-li que s'ho quedés per esmorzar l'endemà i vaig fer cap a casa. Des d'aquell vespre, sempre que ens vèiem ens saludàvem.

Al cap d'uns mesos vaig rebre un correu d'una persona de la Fundació Arrels que em deia que havien intentat localitzar la dona que dormia en un caixer del carrer de Les Corts, però no l'havien trobat i em preguntava si jo sabia si encara hi dormia. (No sé com va aconseguir la meva adreça de correu-e; potser jo mateixa vaig donar-la a la dona amb qui vaig parlar a Can Deu.) Com que hi ha dos caixers molt propers l'un de l'altre, vaig indicar-li quin era exactament el caixer on dormia la sense llar.

Poc temps després de rebre aquell correu, la noia sense llar va desaparèixer. Una amiga meva que la coneixia també de vista em va dir unes setmanes més tard que l'havia vista i que tenia molt bon aspecte, que potser ja no dormia al carrer. Vaig pensar que els voluntaris d'Arrels devien haver-la localitzat i li haurien trobat un lloc on viure o si més no, dormir.

Van passar els mesos i aquesta passada tardor --la de 2019-- un dia que jo anava de pressa cap al metro, en començar a baixar les escales de l'entrada vaig veure la noia sense llar. Ella també em va veure a mi i ens vam saludar de lluny. A més d'una motxilla a l'esquena, duia una bossa i un sac de dormir. El fet que portés el sac de dormir, com quan arribava cada vespre al caixer del carrer de Les Corts, no em va semblar un bon senyal.

Poc abans de Nadal vaig tornar a veure-la. Jo anava amb un grup de gent en una sortida pel barri i ens vam creuar amb ella. Potser perquè jo era enmig d'altres persones, no em va veure, però em va fer la impressió que si jo hagués anat sola tampoc no m'hauria vist, perquè caminava com absent. Per un moment vaig pensar a abandonar el grup i córrer a parlar amb ella. No ho vaig fer i després me'n vaig penedir. I des d'aquell dia no podia deixar de pensar en ella. El dia de Nadal, reunida amb la família pensava on devia estar aquella noia. Devia saber que la comunitat de Sant Egidi organitza un dinar de Nadal per a les persones que estan soles? O hauria dinat qualsevol cosa potser en un lloc de menjar ràpid o, aprofitant el bon temps que feia, asseguda en algun banc en un jardí o parc de la ciutat?

Des d'aquell dia, cada cop que sortia a comprar o a passejar, voltava pel barri per veure si la veia. Volia dir-li que, si continuava al carrer, com em semblava, es posés en contacte amb la Fundació Arrels, que ells l'havien estat buscant quan dormia en el caixer del carrer de Les Corts i no la van trobar. Vaig buscar per internet l'adreça i telèfon de la Fundació, també l'adreça de correu electrònic, i vaig apuntar-la en un paper que he dut fins a ahir dins la meva bossa, per si tornava a veure-la.

I ahir, quan vaig sortir a caminar per la tarda i pensava en altres coses, per fi la vaig trobar! Em vaig aturar a parlar una estona amb ella i em va explicar que va deixar de passar les nits en el caixer del carrer de Les Corts perquè va anar a un pis, on es va estar dos mesos. Després va tornar al carrer, però el caixer ja estava ocupat per un captaire i recollidor de qualsevol cosa (és un home que va sempre amb un carro que duu ple amb trenta-mil coses, fins i tot dues maletes al capdamunt) que es passa els matins davant del mercat de Les Corts. Per a mi, la noia sense llar ha deixat de ser una persona anònima. Sé com es diu (no n'escric aquí el nom, però, perquè potser ella voldria mantenir la seva privacitat) i d'on és i més o menys el lloc on ara passa ara les nits, també en el barri. Li he donat el paper amb les dades de la Fundació Arrels i li he insistit perquè s'hi posi en contacte. Tant de bo ho faci.

De tornada a casa, en obrir la porta del meu pis el vaig trobar fred. Però vaig pensar que sóc molt afortunada de tenir una llar on fer la meva vida i dormir i que, si fa fred, puc escalfar tot engegant la calefacció. Malauradament, a Barcelona, segons el darrer recompte fet per Arrels, hi ha al voltant de 1200 persones que dormen al carrer i en total més de 3800 persones sense llar.

No recordo quan vaig conèixer l'existència de la Fundació Arrels; em sembla que deu fer alguns anys, potser a través d'algun mitjà de comunicació. Però fins que no he vist de prop aquest cas de la noia sense llar, no havia parat molta atenció a la tasca que fan ni pensava que jo, una persona ja gran, pensionista, pogués fer res per ajudar el col·lectiu que viu al carrer. Doncs sí, tothom hi pot fer alguna cosa, des de implicar-se si es veu una persona que dorm al carrer, sumar-se a l'equip de voluntariat d'Arrels, associar-s'hi o fer-hi un donatiu o coses tan originals com comprar una llicència d'ús d'una font feta a partir de la cal·ligrafia de persones que han viscut al carrer. Feu un cop d'ull al web de la Fundació Arrels i vosaltres mateixos decidiu.

Actualització, 9 de març 2020
Després del dia que vaig donar a la dona del caixer les dades d'Arrels, em vaig posar en contacte amb la Fundació per dir-los que l'havia trobada i li havia recomanat que hi parlés. Em van dir que no ho havia fet, que no sabien res d'ella.

Fa pocs dies, la vaig veure una altra vegada. Duia la seva motxilla a l'esquena, una bossa i el sac de dormir. Neta, ben pentinada, amb el cabell recollit en un monyo, el pentinat que li he vist sempre. Va aturar-se davant d'una paperera i hi mirava cap a l'interior, suposo que per veure si hi havia alguna cosa que li pogués fer servei. Vaig parlar amb ella uns minuts. Vaig preguntar-li si s'havia posat en contacte amb Arrels i em va dir que no ho havia fet perquè en el passat havia tingunt algun problema amb ells.

Li vaig dir que el caixer del carrer de Les Corts està de nou disponible, que l'home del carro que hi dormia fa setmanes que ha desaparegut; tampoc se'l veu a les hores de mercat, com abans. Però no sembla que tinguiganes de tornar per aquí. Diu que ara dorm en una porxada que hi ha en un edifici prop d'uns grans magatzems de la Diagonal. I que, a través d'una entitat --si me'n va dir el nom, l'he oblidat-- rep una petita pensió.

Les vegades que he parlat amb la dona del caixer no m'he atrevit a fer-li preguntes que poguessin incomodar-la. Segueixo, però, pensat en ella i em pregunto els motius que la van dur al carrer. Fa uns quatre anys va arribar a Barcelona des d'una ciutat del sud d'Espanya i després de dos anys es va trobar sense sostre. És tot el que sé. Però, devia perdre també la feina, si és que estava treballant? I no ha provat a buscar feina durant aquests més de dos anys que ja duu al carrer? Nautralment, deu ser difícil buscar feina en aquestes condicions. Quin currículum presentes? Quina adreça hi poses?

Finlàndia és un estat de la Unio Europea capdavanter en moltes coses. Un d'elles, en la lluita contra el sensellarisme. En 29 anys ha aconseguit reduir en més del 60% el nombre de persones que no disposen d'un lloc on dormir. AQuí, en canvi, no para d'augmentar. Però, si Finlàndia ho pot fer, perquè nosaltres no? Els governs --estatals, autonòmics, municipals-- haurien de treballar conjuntament per resoldre aquest greu problema i prendre el país nòrdic com a model. Com diu l'eslògan del partit al front del Govern municpal de Barcelona, "sí que es pot". I com diu una antiga dita, "voler és poder".

Nota: Les il·lustracions estan tretes del web de la Fundació Arrels