divendres, 30 de juliol del 2010

Manuals d'usuari

Se suposa que un manual ha de proporcionar les nocions bàsiques de la matèria a què estigui dedicat. En el cas dels manuals d'instruccions dels molts aparells, haurien de fer possible que, qui el consulta, pogués aprendre fàcilment a usar els aparells. No sé si les meves capacitats cognitives han disminuït excessivament, però com més va més difícil em resulta comprendre les instruccions de molts manuals d'instruccions.

Fa uns dies vaig canviar el mòbil. Posats a canviar, vaig triar-ne un amb moltes possibilitats. El venedor me'l va deixar a punt per telefonar, i després, pel meu compte, estic intentant, no ja aprendre a fer servir totes les altres funcions --això vindrà després--, sinó tan sols esbrinar quines són i de què em poden servir.

Després de fullejar el manual, he arribat a la conclusió que el fabricant hauria hagut d'incloure un manual complementari que ajudés a interpretar el manual d'instruccions que acompanya el telèfon.

Per altra banda, ja no sé com hauré d'anomenar el nou telèfon mòbil a partir d'ara. Ja sé que, a més de telèfon, és una mena de miniordinador que permet connexió a Internet i consulta del correu-e, i també és un aparell de ràdio, un reproductor mp3, una càmera fotogràfica i unes quantes coses més. Deu ser per això que el manual l'anomena en tot moment "el dispositivo", tot i que jo pensava que un dispositiu era una peça o conjunt de peces que formaven part d'un mecanisme o d'un aparell.

Tinc ja assumit que això que tinc entre les mans no és un telèfon, sinó un dispositivo. Segueixo fullejant el manual i em trobo un full on diu: "Usar el programa de ejecución del cubo". Què deu ser el 'cubo'? No pas una galleda, suposo. Un hexaedre, doncs?

Si això ja m'ha deixat intrigada, encara quedo més perplexa quedo quan llegeixo les dues primeres coses què he de fer:
  1. Mantenga pulsada la tecla del programa de ejecución del cubo.
  2. Rote el cubo hacia el lado apropiado a fin de seleccionar el acceso directo que quiera.
Després em parla de la pantalla Hoy. Hi deu haver també pantalles Ayer i Mañana?

Un apartat es titula "activar el modo discreto" i hi diu: "Puede detener temporalmente la reproducción de música o silenciar eventos de alarma si coloca el dispostivo hacia abajo y el modo discreto està activado." Què deu voler "hacia abajo"? Que giri el 'dispositiu' 180 graus i la part superior passi a ser la inferior? O que el posi de bocaterrosa, amb la part que es veu cap avall?

En un apartat que inclou informació important per a l'ús del 'dispositiu', hi diu: "evite el contacto con la antena interna del dispositivo". I jo em pregunto: si és interna, com podria entrar-hi en contacte?

El meu nou 'dispositiu' ve acompanyat d'un CD. He pensat que potser hi trobaria la informació que ara per ara no he trobat en el Manual de usuario, però encara és més complicat. Miri per on miri i executi o no les aplicacions (o programes?) que conté, no me'n surto i moltes d'elles em porten a obrir el navegador d'Internet per una mateixa pàgina. Per acabar accedint a un web, cal un CD? Podrien estalviar-se'l i incloure un paper amb l'URL del lloc.

Després de tot això, m'entra el dubte si, malgrat que faci servir un ordinador i em mogui pel món de la xarxa des de fa anys, no seré això que en diuen una analfabeta digital. Em miro el dispositiu, amb tantes prestacions que ara per ara són inabastables per a mi, i m'entren ganes tornar-lo i continuar amb el petit telèfon mòbil que em servia només per parlar.

Actualització 01.08.2010
He mirat l'adreça d'Internet, que és el web de Samsung, el fabricant del "dispositiu". Hi ha molta informació de les característiques i de les coses que pot fer, amb fotos que es mouen i requadres que, en picar-hi al damunt, passen a primer pla o giren. Tot és molt llampant i atractiu. però d'instruccions per a les persones que, com jo, devem ser molt poc intuïtives, no en veig per enlloc.

Fins i tot les instruccions per carregar la bateria són difícils d'entendre. Diu: "Abra la cubierta hacia la toma multifunción que se encuentra en la parte superior del dispostivo." Aquesta cubierta és una petita peça que cal alçar i fer girar perquè deixi a la vista l'endoll per on es connecta el cable. Però enlloc diu que cal alçar-la i girar-la (ni que cal tenir unes bones ungles o fer servir algun minitornavís o ganivet fi o alguna altra cosa que es pugui ficar en la minúscula escletxa per on es fa palanca per alçar-la); he hagut d'anar provant fins que he aconseguit obrir-la.

dijous, 29 de juliol del 2010

A l'estiu, tota cuca viu (els microbis també)

Si tot l'any cal anar amb compte a l'hora de manipular els aliments, a l'estiu sobretot cal extremar les mesures d'higiene a la cuina. L'Agència Catalana per a la Seguretat Alimentària (ACSA) en el seu butlletí ACSA Brief de maig 2010, informa sobre les intoxicacions causades pel bacteri Campylobacter. Aquest gènere de bacteris, malgrat que no sigui tan "famós" com els temuts Salmonella o Escherichia, és el causant de gran part de les infeccions alimentàries, essent el pollastre la principal font de contaminació.

En un estudi que l'EFSA va fer el 2008 en escorxadors de pollastres de tot Europa, Campylobacter va ser detectat en el 71% dels budells de pollastre analitzats i en el 76% de les canals. Tot i que aquests percentatges i les concentracions trobades variaven molt d'un país a un altre, cal tenir en compte que una dosi petita d'aquest contaminant és suficient per causar la infecció.

A Catalunya, el consum de carn de pollastre poc cuinada és el principal causant dels brots infecciosos que s'han pogut identificar. Tanmateix, la transmissió pot fer-se per altres aliments per contaminació creuada, i també s'ha detectat infeccions per Campylobacter que era present a la llet crua, en productes lactis a base de llet crua, vísceres i carn de porc i de vedella.

Campylobacter jejuni, imatge al microscopi electrònic (Wikimedia Commons)

La infecció per Campylobacter no sol ser greu i sovint es cura espontàniament després d'uns 3 o 4 dies amb dolor abdominal, diarrea i febre. Com en tota infecció, però, hi ha uns grups de risc, als quals la malaltia podria causar complicacions més o menys greus. Les persones més vulnerables són les immunodeprimides, la gent gran i la mainada de curta edat.

l'ACSA recomana que, per prevenir aquesta infecció --i en general les infeccions que es transmeten pels aliments-- no oblidem les quatre normes bàsiques d'higiene en manipular els aliments a la cuina: netejar, separar, coure i refredar.

Netejar. A la cuina cal netejar-se bé les mans, i també els estris que es fan servir i les superfícies on es preparen els aliments. Netejar una superfície no vol dir agafar la baieta que és té a costat de la pica i fregar amb ella la superfície on s'ha treballat. Això el que fa és transportar microbis d'un lloc a un altre de la cuina. Cal passar-hi el fregall i un producte de neteja i després la baieta, però neta.

Separar. Cal anar amb cura i evitar sempre el contacte entre els aliments crus i els cuinats o que es mengen crus. Per exemple, si s'ha tallat el pollastre o la carn damunt una superfície, cal netejar-la molt bé abans de preparar al damunt les verdures que es posaran en una amanida crua.

Coure. La carn s'ha de coure suficientment, especialment la de pollastre. Hi ha bacteris que són bastant resistents a la temperatura i si no han estat sotmesos durant estona a una temperatura elevada poden sobreviure.

Refredar. Tan bon punt sigui possible, cal refredar els aliments, especialment si no es consumeixen de seguida. La temperatura de la cuina podria facilitar la proliferació de bacteris.

Són quatre normes molts senzilles, però que no sempre recordem. I malgrat que de tant en tant sentim que en un banquet, una escola o qualsevol altre lloc on molta gent mengi el mateix menú hi ha hagut una intoxicació, el cas que el més gran nombre d'intoxicacions i infeccions alimentàries es produeixen a la llar.

Si us ha interessat aquesta entrada, potser també us interessarà aquesta:
Compte amb la "quarta gamma"! (18.10.2008)

dimecres, 28 de juliol del 2010

Visca els toros! No més toros!

No m'estic contradient. En el primer cas, em refereixo a la primera accepció de la paraula en el Diccionari de la Llengua Catalana ('toros' = 'bous'). En el segon, em refereixo a la segona accepció en el mateix diccionari ('toros' = 'correguda de bous').

Per cert, on devien ser el senyor Rajoy i la senyora Aguirre --o el partit que representen-- quan el Parlament canari va prendre la mateixa decisió que ha pres avui el Parlament català? No se'n van assabentar? O és que a les Canàries, com que cauen més lluny, no importa que ja estiguin prohibides les curses de braus?

Espero que aviat hi hagi altres autonomies que preguin la mateixa decisió. I també que aviat es recordin dels pobres bous protagonistes de correbous i embolats.

Actualització: La notícia en alguns mitjans de comunicació internacionals
BBC: Catalunya prohibeix els toros en una votació que marca una fita a Espanya.
CNN: La Catalunya espanyola prohibeix els toros.
The Guardian: Catalunya prohibeix els toros.
The New York Times: Regió espanyola prohibeix toros.
Le Monde Télezapping: "Si no els agrada la corrida, només cal que no vinguin" (vídeo)
Le Figaro: La corrida prohibida a Catalunya a partir de 2012.
L'Express: Els anti criden victòria, el món taurí vol tranquil·litzar-se (comenta la notícia en el context del món dels toros a França).
Il Messaggero: Espanya, Catalunya aboleix la corrida.
La Stampa: Catalunya aboleix la corrida.
La Repubblica: Espanya, no històric a les corrides. catalunya les aboleix a partir de 2012. (Inclou vídeo del voltants del Parlament amb els manifestants d'un i altre costat.)
Clarín (Buenos Aires): Cataluña prohibió las corridas de toros.
El Universal (México): Cataluña prohibe las corridas de toros.

Y la Wikipedia anglesa ja conté la informació sobre la decisió del Parlament en l'entrada Bullfighting.

dimarts, 27 de juliol del 2010

La dansa de les meduses

Fixeu-vos com dansen! Són boniques, oi? La coloració no és seva, però, sinó dels focus que il·luminen la peixera on són, en un aquari de Hong Kong.



Qui ho diria, veient aquests animals gairebé transparents i que es mouen amb tanta gràcia, que tocar-los pot ser força perillós?

Com cada estiu, des de fa alguns anys, cal estar previnguts per la proliferació de meduses. Segons Josep Maria Gili, investigador de l'Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) especialista en aquests animals, les condicions climàtiques dels darrers anys, amb hiverns no massa freds, i el fet que els depredadors de les meduses vagin minvant, n'afavoreix la seva proliferació. Afirma Gili que és un fenomen que no podem evitar; ens n'hem d'anar acostumant i tot el que podem fer és prevenir-ne les picades --si és que de l'expulsió del seu verí se'n pot dir 'picades'-- evitant el contacte amb l'animal.

Però, quina mena d'animal és una medusa? Pertanyen al grup dels Cnidaris, animals exclusivament aquàtics i la major part d'ells, marins. Un dels trets característics del grup és la presència de cnidòcits, unes cèl·lules especialitzades que produeixen substàncies urticants amb les quals ataquen les seves preses o es defensen dels depredadors o possibles atacs d'altres animals.

Els Cnidaris tenen dues formes fonamentals: a) de pòlip, que té forma més aviat columnar i gairebé sempre viu fixat a un substrat (vegeu-ne un esquema general molt senzill en el dibuix de la dreta, que representa una hidra d'aigua dolça); i b) de medusa, que té forma còncava, com de campana, i neda lliurement. Per tant, quan parlem les meduses, més que referir-nos a un grup concret --un fílum d'animals-- ens estem referint a una forma de vida dins d'aquest grup. Pel que fa a la seva estructura, pòlips i meduses són molt semblants, però amb els elements estructurals disposats de manera diferent. Una medusa és com un pòlip en posició invertida, segons es pot veure en aquests esquemes (que conservo de la meva època d'estudiant):

L'estructura de pòlip més senzilla (hidropòlip)


Pòlip més complex, amb la cavitat dividida en cambres, pròpia de coralls i anemones.


Esquema d'una medusa en secció

La transparència de les meduses es deu a la gran quantitat d'aigua que té el seu cos: gairebé un 97 per cent! Només el contacte de la nostra pell amb l'animal fa que es disparin les petites càpsules que contenen el verí, una substància urticant que causa immediatament molta coïssor. A més, no cal que l'animal estigui viu perquè ens entim els efectes; durant unes quantes hores el seu verí encara és actiu i fins i tot fragments dels tentacles despresos de l'animal poden ser actius.

Les principal norma per prevenir els efectes indesitjables de les meduses es evitar-ne sempre el contacte. Quan en una platja se'n detecta la presència, les autoritats ho indiquen. En aquests casos, no n'hi prou de no ficar-se dins del mar. Cal tenir en compte que, a la sorra, en el lloc on trenquen les ones, s'hi poden acumular trossos de tentacles. I si es veu una medusa morta tampoc s'ha de tocar, perquè les càpsules que disparen el verí podrien ser encara actives.

La mainada, les persones que pateixen algun tipus d'al·lèrgia i les que pateixen malalties cardiovasculars són les que han d'anar amb més compte, perquè poden patir els efectes més intensos pel verí de les meduses.

No m'he trobat mai meduses en el mar, però fa més de vint anys podria haver-ne patit els efectes. Vaig anar a un congrés a Waikiki (Hawaii) i el dia abans que comencés vaig voler aprofitar per banyar-me i prendre una mica el sol (era el gener i m'abellia poder-me banyar en el mar en aquella època de l'any). Havia llegit, però, que en aquelles platges podia haver-hi taurons i vaig decidir quedar-me en un llacuna marina que hi havia a tocar de l'hotel on m'allotjava. M'hi vaig estar potser una hora i mitja entrant i sortint de l'aigua i feliç de trobar-me en una platgeta on no hi havia ningú més. Quan ja marxava, vaig fixar-me en un cartell que abans no havia vist: s'hi veia un dibuix d'una medusa, i un avís indicava que era perillós banyar-se!

Actualització 29.07.2010
Arran d'un parell de comentaris que m'han fet, crec que val la pena que n'escrigui les respostes aquí, a la vista.

Natxo ha escrit: "S'agraeix molt tenir professors que sàpiguen dibuixar, però pels que no en sabem, sempre quedaran les làmines dels grans llibres."

El professor que vaig tenir d'Invertebrats no artròpodes (en el meu pla d'estudis, la zoologia s'estudiava dividida en tres cursos), Enric Gadea, dibuixava molt bé i els dibuixos que feia a la pissarra, amb colors diferents, eren molt clars i entenedors. Hi havia qui deia que era un tipus de classes més pròpies de batxillerat, però a mi em van agradar i és la part de la zoologia que vaig aprendre millor. A més, era un professor que tenia molta cura per la llengua (únicament castellana en aquella època; l'única que era permesa a la universitat), feia servir sempre la paraula precisa i explicava l'etimologia de les paraules que es fan servir en la nomenclatura zoològica, i això també em va agradar (de vegades l'explicava fent broma com quan vam estudiar els "pogonóforos"i va dir que a l'aula hi havia uns quants alumnes a qui es podria aplicar el nom d'aquest grup --significa "portadors de barba" i era una època en què dur barba era signe progre).

I pel que fa als grans llibres amb làmines, és cert. Normalment són reculls de làmines que es publicaven en gran format per penjar a la paret. Eren els powerpoint de temps pretèrits, que salvaven els professors que no tenien aptituds per al dibuix.

Per altra banda, Assur escriu sobre l'aspecte que tenen les meduses fora de l'aigua, transformades en un pilot de moc, sense aquella gracilitat gairebé etèria amb què es mouen quan són vives dins de l'agua.

us imagineu com quedaríeu vosaltres si us traguessin l'esquelet? Una massa informe, un pilot de carn. A aquelles meduses fora de l'aigua, el "pilot de moc" a què fa referència Assur, els falta també el seu "esquelet": l'aigua.

Al llarg de l'evolució s'han originat diverses estratègies per a la sustentació que fan possible que un ésser viu no sigui un pilot de cèl·lules o teixits sense forma. La sustentació és la principal funció de l'esquelet. Estem acostumats a pensar en esquelets com una pila d'ossos dins del cos, però hi ha altres tipus d'esquelets.
Per exemple, els artròpodes adults (insectes, crustacis, aranyes, escorpins, etc.) tenen l'esquelet extern, recobrint el cos.

Hi ha un tipus d'esquelet que no es veu perquè no està fet de parts dures; és l'esquelet hidrodinàmic i es diu així perquè és l'aigua allò que permet a l'animal mantenir una forma. Això és possible perquè l'aigua no es pot comprimir i un espai ple d'aigua no pot aixafar-se, llevat que perdi l'aigua. Pensem que una medusa és aigua (al voltat d'un 97 per cent!) i poca cosa més.

dilluns, 26 de juliol del 2010

Jo n'havia estat clienta


Oficina de viatges Marsans al carrer Joan Güell, prop de la Diagonal. Els darrers anys no hi anava tant, perquè em resulta més còmode comprar els bitllets i fer les reserves d'hotel per Internet, però el 2009 encara vaig comprar-los algun bitllet d'avió.

Quan encara no feia compres per Internet, Marsans era la meva agència de confiança. Perquè et refiïs...

Els perills del xumet

Quan Diana de Gal·les va tenir el primer fill, em va quedar clavada una imatge de la família reial britànica vista per la televisió. Davant les càmeres que els enregistraven el dia del bateig, el nadó havia començat a plorar i la seva mare, per calmar-lo, va ficar-li un dit a la boca, com si l'hi fiqués un xumet.

No sé si això és costum de fer al Regne Unit, però després d'haver vist aquest cartell --publicat el 1920-- dels microbis patògens que pot dur un xumet, penso si no devien fer campanyes per suprimir-ne l'ús.

És un cartell d'una exposició sobre "La llar ideal", que es va fer el 1920. Hi diu: "Xumet ampliat per mostrar els gèrmens o malalties que ha agafat". Uns dibuixets representen els microbis que causen la febre tifoide, l'escarlatina, el xarampió, la varicel·la i la tuberculosi.

M'agradaria saber on pot haver-hi més microbis, si en el xumet o en un dit de la mà d'una persona. Ja sé que depèn d'on hagi estat el xumet i de la higiene a què s'hagi sotmès la mà.

Font de la il·lustració: Wellcome Images (núm. 6814), Wellcome Library, Londres (Llicència Creative Commons by-nc 2.0)

diumenge, 25 de juliol del 2010

Una perruquera molt especial

Segurament cap perruquera ha tingut un client que s'estigui tan quiet com aquest de la foto mentre li assequen i raspallen el cabell. De fet, potser sigui més especial el client que la perruquera.


En un museu, els animals que s'hi conserven necessiten un manteniment. Encara que estiguin exposats dins de vitrines, el tancament no és hermètic i de tant en tant cal netejar-los i eliminar-ne la pols acumulada i segurament també àcars i altres organismes invisibles a ull nu, però que podrien acabar fent malbé l'animal naturalitzat.

Foto: M. Piqueras, Museu de Ciències Naturals de Barcelona (14.06.2010)

Perquè no us robin la bici

Fa unes setmanes mostrava en el bloc alguns vehicles que segurament els lladres no s'entretindran a robar perquè són fàcilment identificables. Aquesta bicicleta segurament no atraurà l'atenció dels qui busquin el botí fàcil de col·locar en el mercat:

(Foto: M. Piqueras, Torí, 05.07.2010)

dissabte, 24 de juliol del 2010

Se canto que cante

Buscava una altra cosa a Youtube, i m'ha sortit aquesta bonica cançó occitana que feia temps que no sentia. Originàriament una cançó d'amor --o potser una cançó dels càtars, que no hi ha acord--, ha esdevingut l'himne d'Occitània. Es canta al Bearnès, a la vall d'Aran, a Tolosa... Fins al Piemont s'estén, en les diverses variacions de la llengua occitana. Totes les versions són molt boniques.

La de les Valadas occitanas italianes actualment ja és d'ús protocolari en els pobles de parla occitana dins la República Italiana, gràcies a una llei italiana del 1999 sobre les minories lingüístiques. La tornada diu:

Se chanto, que chante
Chanto pa per iuo
Chanto per ma mio
Qu'es de luenh de iou



La versió aranesa és coneguda com Montanhes araneses, i és l'himne oficial de la Vall d'Aran. La tornada diu:
Se cantes perquè cantes
cantes pas per jo
cantes per ma hilha
que no ei près de jo.



En la versió que es canta a Tolosa, la tornada és així:

Se canta que cante
Canta pas per ieu
Canta per ma mia
Qu'es a luenh de ieu.

Però es veu que hi ha també una versió aragonesa, amb aquesta tornada:

Si canto, yo que canto,
no canto ta yo
canto t'a mía amiga
que ye en ixos mons.

El següent vídeo és la versió aragonesa cantada per gent gent del poble, en la seva activitat quotidiana: el pastor, les dues dones que passegen, les pastisseres, un operari, un home en el seu despatx... en canta diversos versos:



I ara se m'ha encès una llumeta. Posaria la mà al foc que la melodia que vaig sentir tocar a un flautista anònim en un prat d'Anciles, era Aqueras montañas. Des d'aquell dia, sempre que he recordat l'escena, he pensat que coneixia aquella música... i fins avui no m'he adonat que era aquesta cançó!

divendres, 23 de juliol del 2010

La cinquena llengua

Llegeixo a "Noticias del idioma español", la que es titula "España: senadores podrán hablar en cinco lenguas desde 2011". Es refereix a la reforma del reglament del Senat que farà possible que, a partir de 2011, els senadors i senadores puguin expressar-se en llengües diferents del castellà i oficials dins l'Estat.

Cinc llengües? Si repasso les llengües oficialment reconegudes, que són les úniques que es podran emprar, els comptes no em surten: castellà, eusquera, gallec, català. Són quatre. Quina deu ser la cinquena? Potser el bable?, l'aranès?, l'aragonès?... Cap d'aquestes. L'endevineu?

Per cert, és una notícia reproduïda del diari El Mundo.

Del super a la presó: per 50 grams de pernil dolç!


A la ciutat lombarda de Lodi (Itàlia), els carabiners han detingut un home que havia robat en un supermercat. Segons comenta el diari La Repubblica, el seu és un botí digne de figurar en el llibre Guinness dels rècords: un sobre de 5o grams de pernil dolç per un valor de 1,09 euros!

L'home --29 anys i reincident-- va ser aturat pels empleats de seguretat del supermercat. En comptes de lliurar-los el sobre de pernil, però, els va donar una empenta i una bufetada i va escapar corrent. Al cap d'una estona, els carabiners el van trobar pel carrer mentre menjava el pernil (50 grams, devia menjar-los gairebé d'un mos). Després de passar la nit al calabós, va ser alliberat en espera que es faci el judici. Podria caure-li una pena d'entre tres i deu anys.

D'acord que és reincident i que va donar una empenta i una bufetada als seguratas del supermercat. Però no se'n va endur un pernil sencer, ni ampolles de whisky o de vi, sinó 5o miserables grams de pernil dolç! No hi ha altra manera de resoldre-ho que amb un judici? Podrien fer-li fer treballs comunitaris, per exemple.

Actualització, 23.07.2010, 16.44
Avui s'ha fet pública l'auditoria del Palau de la Música, que revela que Millet i Montull se'n van endur 35 milions d'euros. Si al lladre dels 50 grams de pernil dolç (valor = 1,09 euros) li poden caure un mínim de tres anys de presó, aquest dos lladregots de camisa i corbata haurien de passar a la presó un mínim de 52 milions i mig (17,5 x 3 = 52,5) d'anys cadascun.

dijous, 22 de juliol del 2010

Umberto Bossi, els fotògrafs i la comunicació no verbal

Umberto Bossi és un polític italià singular. És el líder de la Lliga Nord, una federació de moviments polítics que reivindiquen el federalisme dins la República italiana, i actualment és ministre de les Reformes per al Federalisme. La seva coalició, a través de Roberto Maroni, ministre de l'Interior, és responsable de les lleis promulgades en aquesta legislatura per restringir la immigració i amb mesures molt dures per lluitar contra la immigració il·legal.

El diari La Repubblica publica una foto de Bossi en què, a Roma, "saluda" els fotògrafs a la seva arribada a una festa informal que el seu grup organitzava com a comiat abans de les vacances d'estiu. I els ha saludat amb un gest molt expressiu, que no ha estat gaire ben rebut pels fotògrafs: aixecant el dit mitjà de la seva mà dreta.

Els italians sovint reaccionen amb molt d'enuig a alguns gestos. Amb els dits, a més del que ha fet Bossi als fotògrafs, n'hi ha un altre que els molesta molt: és aixecar el dit índex i el polze, és a dir, fer les banyes. que consideren molt ofensiu --o ho consideraven; potser els joves passin d'aquestes coses. Ho sé per experiència.

En un dels viatges que vaig fer a Itàlia amb els meus pares i els meus germans vam travessar els Apenins de Bari a Nàpols. Devia ser el 1967 i hi havia encara poques autopistes; pel sud, calia travessar la península per carreteres normals. En una pujada amb canvi de rasant sense visibilitat, ens va avançar un camió (nosaltres viatjàvem amb un SEAT 1400; havien quedat enrere els temps del 600). Recordo que el meu pare i la meva mare van comentar entre ells la imprudència d'aquell xofer. I a mi, que anava asseguda al darrere, al costat de la porta, no se'm va acudir altra cosa més que treure la mà per la finestra i posar els dits com es veuen en el dibuix.

El xofer del camió em devia veure pel retrovisor perquè una mica més endavant, quan ja estàvem en un tram pla de la carretera, va aturar-hi el camió al mig, de manera que no pogués passar ni un vehicle per cap dels dos costats. Ell i l'ajudant van baixar i van caminar cap al nostre cotxe amb no molt bones intencions. (A mi em feien pensar en dos bandits d'algun spaghetti western; era l'època d'aquells films italians de l'oest.) Es van plantar al costat del nostre cotxe i senyalant-me, el xofer cridava: "¡La signorina mi ha fatto le corna!" Jo no sabia on mirar i temia que aquell home etzibés un cop de puny al meu pare si se li acudia baixar del cotxe. Quan el meu germà Josep va preguntar "què son 'corna'?", aquell home encara es va enfadar més. Jo vaig voler justificar-me dient que en una pel·lícula italiana havia vist que Alberto Sordi feria aquell gest a uns operaris que treballaven en una carretera i vaig pensar que era un gest que es feia per expressar alguna queixa, i jo em queixava que havien fet un avançament molt perillós.

No sé com hauria acabat la cosa, si no hagués aparegut un "àngel". Un home va baixar d'un cotxe que dúiem al darrere i va atansar-se per veure què passava. El xofer estava fora de si i anava repetint una i altra vegada "¡La signorina mi ha fatto le corna!", mentre l'home intentava explicar-li que érem estrangers i segurament no coneixíem el significat d'aquell gest fet amb les mans. De sobte, es va sentir una sirena i immediatament pel darrere va aparèixer una patrulla de carabiners. Van preguntar què havia passat i el camioner continuava obsedit amb allò de "¡La signorina mi ha fatto le corna!". El nostre àngel va parlar un moment amb ells --evidentment, ell també havia vist la imprudència del camioner-- i de seguida van venir a dir-nos que quan el camió se situés al costat dret de la carretera, ja podíem marxar. L'home que havia vingut a ajudar-nos va dir-nos que ens aturéssim en una àrea de servei que trobaríem als pocs quilòmetres.

En aquella àrea de servei, l'home va convidar-nos a prendre un refresc. Ens va explicar que els carabiners havien posat una denúncia als del camió i va dir que, com a italià, volia disculpar-se per la conducta d'aquells dos homes. Va afegir que potser la primera indústria d'Itàlia fos la FIAT, però que la segona era el turisme; i als turistes no se'ls podia tractar com ho havien fet aquells camioners.

Encara ara penso si allò que va molestar tant al camioner va ser que li fessin le corna o que fos una signorina qui li va fer aquell gest.

dimarts, 20 de juliol del 2010

Presència algueresa a Barcelona

Panoràmica de l'Alguer (M. Piqueras, març 2009)

Aquests dies se celebren a Barcelona unes jornades de trobada amb l'Alguer, una activitat més en el marc de la commemoració dels 50 anys de la recuperació de les relacions entre l'Alguer i Barcelona. Dilluns (19 de juliol 2010) hi va haver un acte acadèmic a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), seguit d'una degustació de productes algueresos (formatge, llonganissa, pa, olives, vins...). I avui (20 de juliol), també a l'IEC, hi ha hagut un recital de cançons alguereses. Per altra banda, la representació de l'Alguer que ha vingut a Barcelona ha estat rebuda a l'Ajuntament de Barcelona i al Parlament de Catalunya, i demà anirà a Montserrat, on es trobaran amb la comunitat d'aquell monestir.

Dels ponents de la secció d'ahir cal destacar Carlo Secchi, que va ser síndic de l'Alguer i actualment és membre del Parlament de Sardenya. Secchi, conegut des de fa anys per la seva catalanitat --o algueritat, digueu-li com volgueu--, va fer un resum de la història de la presència catalana a l'Alguer (es remunta al segle XIV) i de l'evolució cultural i lingüística que ha tingut la ciutat. Per altra banda, va recordar que Càtller (Cagliari), actual capital de Sardenya, va ser durant molt de temps una ciutat catalana. Malgrat agrair els llaços d'amistat i col·laboració amb moltes entitats catalanes, Secchi va ser bastant crític amb l'actitud de determinades institucions catalanes que veuen l'Alguer com un fet singular que per una part voldrien preservar, però per una altra, sembla que vulguin fer passar per l'adreçador, pel que fa a la llengua.

És evident que tants segles de contacte amb la llengua sarda primer i amb la llengua italiana després han deixat la seva petjada en el català de l'Alguer. De la mateixa manera que el castellà i l'àrab l'han deixada a Catalunya i que el francès l'ha deixada a les comarques de la Catalunya Nord. Secchi no entén que la Secció Filològica de l'IEC no pugui acceptar l'existència d'una varietat algueresa com accepta la valenciana, la balear, etc. Secchi reivindica els sardismes de l'alguerès i es pregunta per què no els podria emprar si, a Barcelona, l'Ajuntament pot fer propaganda --en català-- de la ciutat amb un eslògan que inclou un castellanisme: "Barcelona posa't guapa".

De tota manera, va mostrar-se preocupat per la situació de l'alguerès. Tot i que ara hi ha més gent que l'estudien i l'entenen i el poden llegir i escriure, el nombre de persones que el parlen habitualment ha disminuït molt. (A qQuè em recorda, això?)

En el recital de cançons d'avui, les veus han estat les d'Agustí Sales i Marta Soggiu, que han estat acompanyats al piano per Ramon Dore. La mostra de cançons ha estat variada, algunes de serioses, altres d'alegres; cançons d'amor, cançons de nostàlgia, d'amor per la terra i la natura... Sales fins i tot ha cantat una havanera que em sembla que deu ser de la Costa Brava i no pas de l'Alguer (Lola la tavernera). De les que ha cantat Sales, em quedo amb Lo nassaiolo, la història del pescador que va a calar les seves nanses (...Oh pescador!, Oh pescador!, alça la vela i posa el timó...). I de les cançons ofertes per Marta Soggiu, em quedo amb La cadernera (...mai més no cantarà la cadernera per les bardisses fresques de rosada...). No he trobat cap vídeo d'aquests cantants, però sí que he trobat La cadernera en una meravellosa versió de Maria del Mar Bonet:



Per cloure el recital, els dos cantants i el pianista han actuat plegats i han ofert la cançó Alguer mia, que tampoc trobo per cap d'ells, però sí en una versió d'una coral:



Aquesta última cançó, l'han haguda de repetir i el públic ha afegit les seves veus a la dels músics.

Si us ha interessat aquesta entrada, potser us poden interessar aquestes altres:
Cròniques alguereses (1)
Cròniques alguereses (2). El parc natural de Porto Conte
Cròniques alguereses (3) Curiositats alguereses
Cròniques alguereses (4) El perill de l'especulació urbanística
Cròniques alguereses (5) L'èxode istrià de la postguerra
Cròniques alguereses (6) El petit príncep: connexió sarda

dilluns, 19 de juliol del 2010

Amnistia per als correbous?

En apropar-se la data en què el Parlament ha de decidir si, a Catalunya, se suprimeix l'espectacle de les curses de braus, els defensors dels correbous i embolats estan en guàrdia, potser temerosos que després dels braus sigui el torn dels bous.

He sentit declaracions d'alguns defensors d'aquest espectacle tan arrelat en alguns llocs de Catalunya i em semblava estar sentint els defensors de les curses de braus: tradició, cultura, molt populars...

D'acord que no és el mateix i que, si la crueltat es mesurés quantitativament, les curses de braus tindrien una puntuació màxima. Però els correbous i embolats, déu n'hi di si en són, de cruels, també. O és que els seus partidaris potser creuen que els bous es diverteixen tant com ells?, que potser els agrada que, després d'haver-los tingut tancats en unes gàbies, els donin cops amb pals o amb ferros, o els estirin la cua? I dels embolats, amb les torxes a les banyes, què? Per què no proven alguna vegada de fer el contrari, llençar a l'arena un home amb dues torxes a costat de cada orella i ficar-lo enmig dels bous perquè juguin amb ell?

Vaig veure un correbou a l'Ampolla fa més de vint anys, no sé si per les festes de Sant Joan o les del Carme. He vist fotos d'enguany en el bloc de Guillem Carbonell i m'he adonat que ara es fa d'una altra manera. En la dècada de 1980 ho feien per la zona on hi ha el club nàutic, prop de can Piñana. Era el típic espectacle com el que havia vist feia anys a la pel·lícula Calabuch (filmada a Peníscola) en què els bous eren mig a la sorra i mig a l'aigua i l'espai, dins de l'aigua, quedava acotat per barques que feien de barrera.

Recordo que molts nois i homes duien pals i alguns fins i tot ferros i colpejaven els bous pel darrere. Alguns intentaven estirar-los la cua i si ho aconseguien, reien molt. Tothom semblava divertir-se amb aquell espectacle, que jo --però no únicament jo-- vaig trobar cruel i desagradable.

Potser sigui tradició, però... cultura? I per més tradició que sigui, també ho va ser l'esclavatge fins al segle XIX, i també era tradició que les dones no votessin; i encara ho és en alguns països que els pares els triïn el marit o que duguin la cara oculta per una burca o un vel.

Aquesta setmana passada a l'Ampolla s'han celebrat les festes del Carme. Han estat cinc dies de festes (del 14 al 18) i, segons el programa, tots es dies, excepte el dia de la Verge del Carme, hi ha hagut algun espectacle amb bous. Per compensar que aquell dia no n'hi va haver, però, el darrer dia de festa hi va haver bous a la tarda i el bou embolat al vespre. D'això, en diuen tradició i cultura!

diumenge, 18 de juliol del 2010

Aquells 18 de juliol

No havia caigut quin dia era avui fins que ho he sentit en algun lloc (Telenotícies, potser?): 18 de juliol, data en què, durant la meva infància i joventut se celebrava la Fiesta del Trabajo, instituïda per commemorar l'aniversari del Glorioso Alzamiento Nacional. Per a la nena que jo era, aquell dia significava carreteres plenes de camions atapeïts de gent, com si els portessin a un camp de concentració. El destí dels camions solia ser un altre, però: algun lloc enmig d'un bosc o un camp, o prop de la platja on fer una costellada o una paella. Parlo d'anys en què gairebé no hi havia cotxes i la classe obrera tenia molt poques oportunitats de fer excursions. Per a la gent de Barcelona, un dia d'excursió podia ser anar a les Planes amb els Ferrocarrils Catalans, o anar a Castelldefels o Mataró amb uns trens que anaven atapeïts i trigaven hores en arribar a destí.

A causa del petit negoci familiar, a casa havíem tingut vehicles diversos des que jo era petita. Fins i tot la Vespa amb sidecar que vam tenir uns quants anys, durant la setmana servia per transportar-hi mercaderies (el sidecar estava adaptat per a aquesta finalitat). Els diumenges i festes d'estiu sovint sortíem d'excursió. I el 18 de juliol no paràvem de creurar-nos --o d'avançar-los-- amb camions plens de gent que viatjava dempeus a la part posterior. Era l'únic dia de l'any que els camions tenien permís per transportar persones. I les empreses oferien als seus empleats --no sé si de bon grat o amb recança-- els camions perquè anessin d'excursió; algunes fins i tot pagaven les despeses de l'excursió (el gasoil, la costellada, el vi...). I els empleats estaven molt contents que els amos fossin tan amables, i esperaven aquell dia amb gran delit.

La meva generació va viure una mena d'esquizofrènia política. Per una banda, els mitjans ens parlaven d'aquella guerra com un mal que havia estat necessari per posar les coses al seu lloc. Per una altra, les nostres famílies havíem estat roges: pares, oncles o avis havien lluitat en el bàndol republicà contra aquella valents creuats que finalment ens van salvar de comunisme i de la confabulació judeo-masónica. Els anys que vaig anar a una escola de monges, i on hi havia, a la meva classe, la filla d'un militar d'alta graduació i dues filles d'un catedràtic que era germà d'un fundador de la Falange, em sentia avergonyida dels meus antecedents familiars. A la meva família tots els homes havien fet la guerra amb els dolents. I a sobre, quan cada dilluns la monja preguntava si havíem anat a missa, jo havia de dir que no, perquè a casa meva no hi anaven. I la monja em deia "Tú no tienes la culpa, porque aún no has hecho la primera comunión, pero tienes que decirle a tu mamá que te lleve a misa."

I en un llibre de tapes verdes --li déiem el Libro verde-- que més endavangt ens van fer estudiar de memòria per a una assignatura que es deia Formación del espíritu nacional, vaig aprendre que la Generalidad era el cuartel general de los rebeldes. El llibre consistia en un seguit de preguntes i respostes i era evident que els seus autors eren falangistes perquè començava explicant què era la Falange i deia més o menys així --malgrat la meva mala memòria per a tantes coses, crec que això ho recordo bastant bé:

- ¿Qué es la Falange?
- La Falange es un movimiento creado por José Antonio para salvar a España
- ¿Y por qué tenía que salvar a España José Antonio?
- Porque desde 1898, cuando perdió Cuba y Filipinas, España había perdido su conciencia de unidad de destino en lo universal.
-¿Qué significa unidad de destino en lo universal?...

Això està basat en els punts inicials de la Falange, que es poden veure aquí. Em pensava que ja no hi havia falangistes, però després de llegir-ne el punt 2 (Disgregaciones de España), crec que en devem estar envoltats. I que possiblement alguns membres del Tribunal Constitucional hagin begut en les fonts de la Falange. En aquest punt s'hi pot llegir:

El separatismo ignora u olvida la realidad de España. Desconoce que España es, sobre todo, una gran unidad de destino.
Los separatistas se fijan en si hablan lengua propia, en si tienen características raciales propias, en si su comarca presenta clima propio o especial fisonomía topográfica.
Pero --habrá que repetirlo siempre-- una nación no es una lengua, ni una raza, ni un territorio. Es una unidad de destino en lo universal.
Esta unida de destino se llamó y de llama España.
Bajo el signo de España cumplieron su destino --unidos en lo universal-- los pueblos que la integran. Nada puede justificar que esa magnífica unidad, creadora de un mundo, se rompa.

Vaig néixer en una època en què el català havia desaparegut dels mitjans i de qualsevol espai públic. Per això quan la meva mare m'explicava que abans de la guerra hi havia diaris en català i obres de teatre i espectacles en català, ràdio en català i cartells pel carrer escrits en català, em costava de creure-ho. Per a mi, el català era la llengua que es parlava a casa --amb la mare; el meu pare era castellà i amb ell vaig parlar sempre en castellà--, amb els parents de la banda materna, amb les amigues i amics, o a les botigues i al mercat, però llengua de la ràdio?, llengua dels diaris?, llengua del teatre?, llengua de les revistes infantils i per a grans? (M'havia explicat que cada setmana comprava El Patufet.) La meva mare també em recitava poemes catalans i el que més m'agradava era aquell de "En la que Sant Jordi empunya / bandera de color blanc / hi ha l'escut de Catalunya /amb quatre barres de sang. D'aquestes barres la història..." I també m'agradava la de La pubilleta, tot i que em costava d'entendre que l'herència d'una família fos només per al noi.

Aviat, però, vaig començar a llegir llibres en català. Recordo que el primer va ser Les aventures d'en Roc Gentil, de Josep Maria Folch i Torres, que em va regalar una amiga de la meva mare. Després van venir molts altres autors. I vaig descobrir la poesia de Joan Maragall, la de Josep Maria de Sagarra; i després també van venir molts altres poetes.

Vet aquí els records que m'ha portat adonar-me que avui era 18 de juliol!

Actualització, 18.07.2017
Altres entrades del blog sobre el 18 de juliol:
18 de juliol, panem et circenses (18.07.2009)
"Nada ni nadie podrá contra nuestro pueblo..." (18.07.2011)

dissabte, 17 de juliol del 2010

Com refredar la pasta per a una amanida de manera eficaç

A l'estiu, a casa acostumem a menjar plats freds de primer (i aquests dies, també de segon). Alguna vegada m'ha passat d'estar tan capficada amb la feina que m'he oblidat de fer alguna de les operacions culinàries que calia fer amb força anticipació perquè el plat ja fos fred a l'hora de dinar. Quan em passa això, ens toca improvisar i preparar a corre-cuita un altre plat o trobar una solució per recuperar el temps perdut.

Un dia havia pensat fer amanida de pasta, d'aquesta que té forma de tirabuixons, i una hora abans de dinar em vaig adonar que m'havia oblidat de bullir-la. De sobte vaig recordar-me d'un llibre que explica com refredar l'arròs de manera més eficaç, i vaig pensar que allò que era bo per a l'arròs segurament també seria bo per a la pasta. (La truita cremada, de Claudi Mans, explica això i moltes més coses relacionades amb la cuina i la ciència.)

En el capítol titulat "A contracorrent", del llibre esmentat, Mans planteja el següent problema: "Imaginem que volem rentar i refredar una quantitat d'arròs, i que ho volem fer de la manera més eficaç possible. Posem-hi números, imaginem que tenim un quilo d'arròs acabat de bullir, a 100 graus Celsius, i que per refredar-lo i rentar-lo tenim només un litre --un quilo-- d'aigua a cero graus Celsius. Per facilitar els càlculs, imaginarem que l'arròs i l'aigua tenen aproximadament la mateixa capacitat calorífica, i que les úniques interaccions que hi ha són entre l'aigua i l'arròs: no es bescanvia calor amb l'exterior."

No era exactament el meu cas, perquè jo volia refredar pasta i no arròs. A més, no disposava d'aigua a zero graus, però en podia fer servir tanta com volgués. I també pensava promoure el bescanvi de calor amb l'exterior.

Suposo que la majoria de la gent --i jo m'incloc en aquest majoria-- ficaria el quilo d'arròs en el quilo/litre d'aigua i després ho colaria (recordem que l'autor planteja una hipòtesi en què només disposa d'un quilo d'aigua). La calor de l'arròs passaria a l'aigua i després de colar l'arròs la seva temperatura hauria baixat a 50 graus, però com que la calor no es perd --en teoria--, l'aigua s'hauria escalfat i també seria a 50 graus. Com que són a la mateixa temperatura, seria inútil que --en les condicions suposades-- féssim res més, és el màxim que podríem aconseguir amb aquell arròs i aquella aigua.

Però, no hi deu haver alguna manera perquè, amb aquella aigua, es pugui refredar l'arròs a una temperatura inferior als 50 graus? Doncs sí que n'hi ha. Per obtenir un major refredament de l'arròs, cal procedir en diverses fases. En comptes de ficar tot el quilo d'arròs dins del quilo d'aigua, és millor fer més d'un rentat i emprar només una porció d'aigua cada vegada; o al contrari, rentar porcions del quilo d'arròs. Segons mostra Mans en una taula, amb dues porcions d'arròs, dues d'aigua i 4 operacions de rentat, la temperatura final de l'aigua seria de 62,5 graus i la de l'arròs, de 37,5 graus. I si els nombre de porcions fossin 10 i 10 i les operacions de rentat 100, es tindria una temperatura final de 17,6 graus per a l'arròs i de 82,4 per a l'aigua.

No copiaré aquí tot el raonament que fa Mans per explicar per què passa això, perquè potser el Col·legi Oficial de Químics de Catalunya i el mateix Claudi Mans --propietaris del copyright-- m'enviarien un inspector de la SGAE. A més, per entendre-ho millor, cal observar les il·lustracions que acompanyen les explicacions de l'autor.

Però jo no disposava d'aigua a zero a graus i no volia gastar, per refrescar la pasta, l'aigua de taula que hi havia dins la nevera. Mentre la pasta bullia vaig omplir d'aigua una altra olla i hi vaig ficar dues pastilles d'aquelles blaves que es fans servir per emmagatzemar el fred per a les neveretes portàtils --sempre en tinc algunes en el congelador. Quan la pasta va acabar de bullir, aquella aigua era fresqueta. Primer vaig fer un refredament suau amb una altra aigua, tal com sortia de l'aixeta, i posant la pasta en diverses porcions. Després vaig fer servir l'aigua que s'havia estat refredant i que era ja bastant fresqueta, i vaig fer com recomana Mans: no rentar tota la pasta de cop, sinó porcions. No recordo ja quantes operacions vaig fer, però va arribar un punt que ningú no hauria dit que només uns minuts abans la pasta era bullint damunt del gas.

Encara vaig ser a temps de posar l'amanida a la nevera una estona. Com que els altres ingredients que acompanyaven la pasta els havia tingut a la nevera, van contribuir també a refredar-la. Quan ens vam entaular, l'amanida era ben fresca, que és com millor entra en uns dies de tanta calor com els que estem passant.

divendres, 16 de juliol del 2010

L'"olfacte" dels microbis marins

En les pel·lícules de dibuixos animats i en les tires dels còmics en què surten gats i gossos, sovint aquests animals se senten atrets pels aromes dels menjars. És típica la imatge de l'animaló que, gairebé de manera compulsiva, es dirigeix al lloc d'on emana aquell aroma. Les persones que tenen animals domèstics també se n'han adonat. La meva gata, que ara hi veu molt poc, es guia sobretot per les olors. Quan m'assec per esmorzar, immediatament se situa al costat de la meva cadira perquè li doni la seva mini-ració de pernil dolç, que per a ella és un caprici gastronòmic.

Doncs el fet de guiar-se per les olors per localitzar l'aliment no és exclusiu dels animals. Un article que es publica avui (16.07.2010) a la revista Science, descriu un comportament equivalent en uns organismes que aparentment no tenen òrgans olfactius: microalgues, bacteris heteròtrofs i protozous que viuen en el plàncton marí. Un equip de recerca internacional en el qual participa Rafel Simó, de l'Institut de Ciències del Mar-CSIC, de Barcelona, ha estudiat el comportament de diversos microorganismes planctònics, amb tècnica de microfluídica, que manipula fluids en sistemes en els quals, una o més dimensions tenen valors de l'ordre de micròmetres (un micròmetre és la milionèsima part d'un metre). Amb l'ajut del microscopi s'ha pogut veure com reaccionen organismes diferents a la presència d'un compost de sofre, el propionat de dimetilsulfoni (DMSP) --produït per una fracció del mateix plàncton, el fitopláncton--, i alguns productes de la seva degradació, com ara el sulfur de dimetil (DMS).

El DMS és el principal responsable de l'olor del mar i fa anys que es coneix el seu paper en la regulació natural del clima (vegeu aquest article de Charlson, Lovelock i d'altres, i aquest altre de Simó i Pedrós-Alió). La regulació es fa mitjançant una sistema de retroalimentació que es mostra en el següent diagrama de Simó i Pedrós-Alió:

El DMS, que procedeix de la degradació del DMSP, és alliberat a l'atmsofera en forma d'aerosols que són fonamentals per a la formació de núvols sobre el mar. Els núvols fan de barrera als rajos solars i si se'n formen molts, la quantitat de radiació solar que arriba a la superfície del mar és menor, i la temperatura baixa. En arribar menys llum i l'aigua trobar-se a una temperatura més baixa, es frena la producció de DMSP.

Per a alguns organismes planctònics que són depredadors, com ara els protozous, aquests compostos de sofre són indicadors de la presència en el medi de les seves possibles preses, és a dir, del seu aliment. Per a d'altres, en canvi, aquests compostos són el mateix aliment. Els sistema d'experimentació emprat en aquest treball, reprodueix les condicions de l'hàbitat planctònic a l'escala dels organismes que hi viuen i permet estudiar-ne el comportament de la mateixa manera que tradicionalment s'ha estudiat el comportament de plantes i animals en el seu ambient. I una millor comprensió del comportament d'aquests microorganismes ajudarà a entendre millor el funcionament dels ecosistemes marins, especialment els dels oceans, i els seus efectes sobre l'atmosfera i el clima.

dimecres, 14 de juliol del 2010

L'eclipsi a Youtube

Ja han posat a Youtube el vídeo enregistrat per l'expedició Shelios2010. Em sembla que n'hi ha dos, però el que mostra l'eclipsi en la totalitat és aquest:



Us recomano que el vegeu sense so, especialment quan l'eclipsi arriba a la fase de la totalitat. Hi ha una noia i un noi que non paren de xerrar tota l'estona com si en comptes de veure un eclipsi de Sol estiguessin retransmetent el partit de futbol que feien a la mateixa hora. Potser hi hagi a qui no li importi aquella xerrameca, però jo crec que un eclipsi de Sol s'ha de veure en silenci per apreciar-lo en tota la seva grandesa.

dimarts, 13 de juliol del 2010

Intento navegar en català

M'agrada navegar en català i habitualment tinc la verdió catalana del Firefox. Però ara, un cop recuperat el meu ordinador habitual, que s'ha passat semanes a la UVI per culpa d'un error que es repetia molt sovint, em trobo que m'han isntal·lat la versió castellana del navegador.

He intentat modificar-ho des del web de Softcatalà, en la pàgina "Paquet català per al Firefox", però, per més que segueixo les instruccions que indiquen, no me'n surto. Aquest paquet, segons diu en aquella pàgina, "permet tenir en català la interfícide d'un Firefox instal·lat originalment en una altra llengua, podent alternar entre la llengua original i el català".

Destaca, però, que abans que res cal instal·lar l'extensió Locale Switcher, que afegeix al menú Eines, l'opció "Llengües", des d'on es pot seleccionar l'idioma de la interfície del programa. Segons les instruccions que llegeixo en una altra plana a la qual m'envia softcatalà, després de reiniciar el Firefox només em cal anar a Eines, i triar el català en la pestanya Idiomes.

Doncs això no ho puc fer. Després de reiniciar Firefox, quan vaig a "Idiomes", no puc triar cap llengua. L'única opció possible és español. Haurè de canviar el navegador sencer per aconseguir que aquesta rabosa de foc parli en català?

Actualització 14.07.2010
Ja torno a navegar en català! Ha calgut instal·lar la versió catalana damunt de la castellana que hi havia. (Gràcies Aitor!)

dilluns, 12 de juliol del 2010

LYNCE? Més aviat un talp

LYNCE o Exactcrowd.com és una empresa que es dedica a calcular les persones que participen en manifestacions o en esdeveniments on s'espera una participació massiva de persones. Si amb el seu nom (LYNCE), volen indicar que tenen molta vista per a fer el recompte, em sembla que s'equivoquen; la seva vista sembla més aviat de talp que no pas de linx. Vegeu, sinó, el càlcul que han fet de la manifestació del 10 de juliol a Barcelona: 56.000 persones!

Per explicar el mètode que segueixen, posen l'exemple com van comptar els assistents a la manifestació del 10 d'octubre 2009 a Madrid: a) van col·locar dues càmeres de vídeo d'alta resolució en una posició elevada en la ruta de la manifestació; b) un zeppelin va prendre de 300 a 600 fotos d'alta resolució per damunt la manifestació; i c) dos fotògrafs feien fotos "in situ", de la densitat i de zones que no podien ser captades pel zeppelin.

Com no fos un zeppelin de joguina dirigit a distància, dissabte jo no en vaig veure cap pel cel de Barcelona. Damunt l'Eixample no més passava de tant en tant un helicòpter que no era pas de LYNCE. I si van col·locar només dues càmeres en algun punt elevat del recorregut de la manifestació, com en la manifestació de Madrid, els devia passar com als cavalls quan els posen aquelles coses a cada costat dels ulls perquè no vegin més que allò que tenen al davant.

I DOS fotògrafs per prendre fotos d'allò que no podien captar les càmeres!!!!! 8-) 8-) 8-) 8-) 8-) 8-) 8-) 8-) 8-) 8-) 8-) 8-)

Per altra banda, indiquen en un mapa l'espai que va ocupar la manifestació. Diuen que des de la Diagonal (però en el mapa posen el límit en el carrer de Rosselló) fins a la plaça de Tetuán. A mi, i als milers de persones que com jo, estaven en carrers transversals, o les que estaven per damunt de Rosselló o les que van fer una manifestació paral·lela per la Rambla de Catalunya... a tots nosaltres no ens han comptat. A més, diuen que la densitat d'un multitud que va caminant és com a molt de 1,7 persones per metre quadrat. Però si l'altre dia no es podia avançar!

Diuen que la superfície de la manifestació va ser de 10 hectàrees (100.000 metres quadrats) i que per encabir-hi un milió de persones la densitat hauria hagut de ser de 10 persones per metre quadrat. No m'he parat a comptar las superfície de tot l'espai per on hi havia gent l'altre dia, entre altres coses perquè ni tan sols sé fins on arribava la gent. Miressis on miressis, tots els carrers eren atapeïts. I puc assegurar que hi va haver moments en què vaig tenir una sensació com de claustrofòbia, malgrat ser a l'aire lliure. No em podia moure ni endavant ni enrere i estava envoltada de gent com dalt d'un autobús en hora punta.

Aquests senyors tan llestos tampoc no tenen en compte que, en una manifestació que es desplaça, les persones que hi participen no són únicament les que caben en la superfície del recorregut. Quan la manifestació acaba poden haver passat moltíssimes més persones que les que caben en aquell espai.

No sé si LYNCE és una empresa d'analfabets numèrics o si creuen que els analfabets numèrics som la resta de la població. O potser aquesta empresa no existeix i és un web de broma?

diumenge, 11 de juliol del 2010

Qui fos avui a Tatakoto...

Hi ha periodistes amb poca imaginació que solen preguntar a les persones que entrevisten què voldrien endur-se a una illa deserta. Si m'ho preguntessin a mi, diria que, a manca d'una altra cosa millor, avui, precisament, voldria endur-me unes ulleres de soldar. No penseu que és cap extravagància, és que a l'illa on voldria trobar-me avui, dia 11 de juliol de 2010, les ulleres de soldar em serien molt útils.

L'illa en què penso és Tatakoto, que en realitat no és una illa, sinó un atol de l'arxipèlag de les Tuamotu, a la Polinèsia Francesa. I tampoc pot dir-se que estigui deserta, tot i que el cens del 2002 indicava que tenia només 255 habitants (el total de l'arxipèlag té prop de 15.000 habitants), que viuen en un espai d'uns 14 km de llarg i 3,5 km d'ample. I per què m'agradaria ser avui a Tatakoto? Doncs perquè és un dels pocs llocs de la Terra on es podrà veure l'eclipsi total de Sol que tindrà lloc aquest vespre (vespre per a nosaltres). De fet, si tenim en compte que tres quartes parts de la superfície de la Terra no són terra, sinó aigua, és més normal que un eclipsi sigui visible des dels mars o oceans que no pas des d'un continent. En aquest mapa interactiu de la NASA es pot veure el recorregut que farà l'ombra de la Lluna en escombrar la superfície terrestre durant l'eclipsi d'avui. En un eclipsi total, l'ombra pot tenir uns 16.000 km de llargada, però només uns 160 km d'amplada.

Tenint en compte que la Lluna és molt més petita que el Sol, sobta que quan es produeix un eclipsi solar --l'ocultació de la llum solar causada per la interposició de la Lluna entre el Sol i la Terra-- pugui arribar a ocultar-lo completament. Això és possible perquè el diàmetre del Sol és 400 vegades més gran que el de la Lluna i perquè la Lluna està unes 400 vegades més a prop de la Terra que del Sol (vegeu la il·lustració de Wikimedia Commons). Aquesta coincidència fa que els diàmetres dels dos astres es vegin d'una mida semblant des de la Terra i fa possible que, en determinades circumstàncies, la Lluna pugui ocultar el Sol.

Les circumstàncies que han de coincidir perquè es produeixi un eclipsi total de Sol són:
  • La Lluna ha de ser en la fase de lluna nova, quan el nostre satèl·lit es troba situat entre la Terra i el Sol.
  • Els tres astres han d'estar alineats, altrament l'ombra de la Lluna no incidiria sobre la superfície terrestre. I perquè estiguin alineats, cal que la lluna es trobi en algun dels punts en què la seva òrbita (que té una inclinació de 5 graus en relació a l'òrbita terrestre) travessa l'òrbita de la Terra
  • Quan es produeixi l'alineament dels tres astres, la Lluna ha de trobar-se en el punt més pròxim a la Terra (la distància Terra-Lluna pot variar des d'uns 355.600 km fins a uns 405.500 km). Si no fos així, la Lluna no ocultaria completament el Sol i en comptes d'un eclipsi total es produiria un eclipsi anul·lar; es veuria un anell de llum solar i el centre quedaria fosc.
Torno a les ulleres de soldar. Per què m'enduria unes ulleres de soldar i no pas una radiografia, un disquet d'ordinador, una pel·lícula fotogràfica velada o un filtre polaritzador, que diuen que van molt bé per mirar un eclipsi de Sol i serian més fàcils de transportar dins de la maleta? O anar-hi sense res i fumar un vidre "in situ"? Doncs perquè aquestes solucions casolanes, tot i que eviten la visió directa del Sol, no pretegeixen contra les radiacions perjudicials invisibles que emet el Sol.

Les radiacions infraroges, d'ona més llarga que la llum visible, es transformen en calor a la retina i en poden destruir les cèl·lules per fotocoagulació. Com que la retina no té receptors per al dolor, la persona que fa servir aquestes falses mesures de protecció, que deixen passar els rajos infrarojos, no s'adona del mal fins que en nota els efectes en la visió.

Un filtre que sigui segur no ha de deixar passar més del 0,0003 per cent de la llum visible i no més del 5 per cent de les radiacions pròximes a l'infraroig. Les ulleres de soldar són una bona solució, però si s'haguessin de comprar només per veure un eclipsi, resulten cares. Clar que hi ha qui s'aficiona als eclipsis de Sol i, si té els mitjans per viatjar allà on es produeixi, no se'n perd cap. Una solució més econòmica és observar el Sol a través d'una capa o dues d'una pel·lícula fotogràfica que hagi estat exposada completament a la llum i hagi estat després revelada a la màxima densitat. La plata que conté l'emulsió de la pel·lícula fa de filtre protector. Cal assegurar-se que la pel·lícula fa servir plata i no tints cromògens; si així fos, la pel·lícula no oferiria cap protecció. De tota manera, les pel·lícules fotogràfiques seran aviat peces de museu i caldrà recórrer a altre solucions, com alguns materials especials que fabriquen grans empreses d'aparells d'òptica.

L'eclipsi d'avui podrà seguir-se en temps real a través d'Internet des del web de Sheilos 2010, una de les moltes expedicions que deuen haver omplert l'illa de Pasqua (és possible que aquests dies hi hagi més forasters que habitants té aquella illa). Sheilos 2010 està dirigida per l'astrònom català Miquel Serra, que treballa a l'Instituto de Astrofísica de Canarias, i hi van també persones de Barcelona (gent que sé que em segueix habitualment segurament en podrà reconèixer algunes aquí).

Com que, per diversos motius, aquesta expedició, que és podrà seguir dia a dia per Internet, quedava fora del meu abast i, a Takatoko, encara era més difícil anar-hi que a Rapa Nui, m'hauré de conformar a seguir l'eclipsi per Internet.

Actualització 11.07.2010, 19.30: He comprovat l'horari de l'eclipsi. És a les 20.00, però temps universal, és a dir el de Greenwich. O sigui, que aquí seran les deu del vespre.
Actualització 11.07.2010, 20.50: No sé on es que es produirà a les deu del vespre. A Astromática ho estan donant en directe des de la Polinèsia Francesa i i ja està en la totalitat. Però a estones no es veu res, només la pantalla fosca, perquè els núvols ho tapen. Ara mateix surt una nota que diu: "Está nublado en la Polinesia Francesa. Estamos en la totalidad."
Actualització 11.07.2010, 21.10: Ja ho he esbrinat, a les 22.00 hora nostra, es produirà l'eclipsi total a l'illa de Pàsqua. Des d'Astromática ho donaran també en directe.

dissabte, 10 de juliol del 2010

10 de juliol: tothom al carrer

Segurament, com jo, moltes persones pensaran que el 10 de juliol de 2010 esdevindrà una data històrica. No sé quanta gent deu haver anat a la manifestació, però per les informacions que ja he sentit, sembla que han estat --que hem estat-- més d'un milió de persones.

Feia goig veure gent de totes les edats i condicions expressant-se pacíficament en una manifestació l'èxit de la qual no hem d'atribuir als partits polítics, que aquest matí encara seguien desacreditant-se els uns als altres. I espero que ara no es vulguin posar les medalles dient que han estat ells els artífexs d'aquest èxit de convocatòria. Si a algú cal atribuir l'èxit, no és més que a la societat civil catalana.

Jovent, persones madures, ancianes, amb bastó, en cadira de rodes, famílies senceres amb la mainada, immigrants, gent que no havia anat mai a cap manifestació... Tothom ha volgut expressar el seu rebuig a aquesta presa de pèl que ha estat la sentència de l'Estatut. És cert que ha augmentat l'independentisme a Catalunya, però que no vinguin ara a lamentar-se'n des de fora, perquè aquest sentiment, que abans era minoritari, ha estat esperonat per tots aquells que ara insisteixen en la indissolubilitat d'Espanya. Senyors, si vosaltres fóssiu socis d'un club on paguéssiu més que ningú i després us neguessin molts drets, no us en voldríeu donar de baixa? Doncs de què us estranyeu ara?

Alguns moments de la manifestació:





Fotos: M. Piqueras (Barcelona, 10.07.2010

divendres, 9 de juliol del 2010

Somniem

M'agradat molt l'espot d'Òmnium i la gent que hi participa.

Quan viatjàvem amb 600

Aquesta breu estada a Torí m'ha fet recordar l'anterior vegada que hi vaig ser, només unes hores. No recordo si va ser la primera vegada que vaig anar a Itàlia amb els meus pares i els meus germans o potser dos o tres anys més tard, quan vaig anar a fer un curs d'estiu a la Universitat de Perugia i després em van anar a recollir. Si era la primera vegada, va ser un viatge amb un 600 de color taronja, el primer cotxe "modern" que vam tenir. Quan es va instal·lar la SEAT a Barcelona i van començar a fabricar el SEAT 600, la demanada era molt superior al ritme de fabricació dels cotxes i calia esperar molt de temps, em fa l'efecte que a casa vam esperar ben bé dos anys.

Amb el 600 fèiem moltes excursions de diumenge i vam fer també alguns viatges. Un any vam anar a Galícia i Portugal i l'any següent a Itàlia. Abans de tenir el 600, els meus pares havien anat a Itàlia amb una Vespa amb sidecar i els va agradar tant aquell país, que quan van tenir un cotxe "de debò" van decidir tornar-hi amb tota la família. Pensant-hi, em sembla impossible que poguéssim encabir-nos en aquell cotxet el pare, la mare, els meus tres germans i jo, a més de l'equipatge.

Com que viatjar sis persones, encara que hi hagués criatures, representava un forta despesa, per no gastar tant, només menjàvem de restaurant al vespre. Al migdia, excepte quan vam ser a ciutats com Roma o Venècia, menjàvem pel camí. Primer ens aturàvem en algun poble a comprar gairebé sempre pa, fruita, tomàquets, embotits (crec que va ser quan vaig aficionar-me a l'estil italià de tallar el pernil, molt fi i deixat caure sense prémer, que quedés flonjo i com arrissat; no suporto que quan me'l tallen el vagin posant tot pla i prement-lo quan ja està embolicat). No ho recordo, però suposo que devíem dur alguna ampolla per agafar aigua en alguna font. Després buscàvem un indret adequat per instal·lar-nos: un bosc o espai amb arbrat prop de les carreteres per on circulàvem. Dúiem plats de plàstic (no d'usar i llençar, que crec que encara no s'usaven), gots, algun cobert, tovallons, una tauleta i algunes cadiretes plegables, i fins i tot un fogonet i una cafetera perquè, per al meu pare, un dinar sense cafè encara que fos en el camp, no era un dinar. Tauleta, cadires, fogó, un cabàs amb els plats i coberts, sucre, sal, cafè, etc., viatjaven amb nosaltres.

El nostre equipatge anava dividit en diverses maletes i maletetes. Els 600 tenien el motor al darrera i per tant, no comptaven amb un portaequipatges com els de molts altres cotxes. Al davant tenien el dipòsit de la gasolina i, al costat, un petit espai irregular, en forma de trapezi. La meva mare va comprar un maletí que estava fet a la mida d'aquell espai. A més, va comprar un altre maletí molt petit que cabia sota el seient de l'acompanyant (crec que allà hi havia els pijames de tota la família). El cotxe era descapotable (em sembla que el meu pare el va triar així perquè els concedien abans que els models normals). Quan anàvem d'excursió a l'estiu acostumàvem a obrir la capota perquè corregués l'aire, però quan viatjàvem havíem de dur una baca per a l'equipatge. Allà hi havia més maletes, la tauleta i cadires, el cabàs, el fogó, i segurament altres coses. Recordo que semblava un d'aquests cotxes dels marroquins que es veuen a l'estiu per les autopistes que travessen la península Ibèrica de nord a sud.

Al vespre buscàvem un hotel senzill i sopàvem "calent", en el mateix hotel o en algun restaurant. Recordo que en diversos viatges a Itàlia ens vàrem aturar a sopar i dormir a l'Albergo Manuela, als afores d'Allassio. Era un petit hotel familiar de carretera i després de la primera vegada ja ens coneixien i tota la família ens saludava molt alegrament.

En el primer viatge a Itàlia, jo tenia quinze anys i el meu germà petit en tenia cinc. Els altres dos en devien tenir dotze i deu. De vegades sèiem els quatre al darrere, i de tant en tant, el petit seia al davant, a la falda de la mare. Això és impensable ara, però en aquells temps els cotxes acostumaven a anar molt atapeïts i no hi havia tantes regulacions --potser no n'hi havia cap-- sobre el nombre màxim de persones i la manera de viatjar. De tota manera, com que no es podia córrer gaire --ni les carreteres ni la potència dels vehicles ho permetien-- i tampoc no hi havia tants de vehicles circulant, es produïen menys accidents que avui dia.

Parlo d'uns temps en què encara no hi havia targes de crèdit --o si n'hi havia devien ser per als milionaris-- i calia calcular per endavant el que es gastaria en el viatge i dur tots els diners al damunt. Per tant, si algun dia gastàvem més del que se suposava que havíem de gastar (per exemple, perquè havíem hagut d'anar a un hotel més car del que estava pressupostat), un altre dia calia compensar-ho buscant-ne un de més senzill.

Eren temps difícils, en què tothom s'havia d'estrènyer el cinturó, però com que no estàvem acostumats al luxe, gaudíem molt més amb les coses que aconseguíem. És cert que, en aquells viatges, la meva mare i el meu pare havien d'anar en compte a no estirar més el braç que la màniga, però ens ho passàvem molt bé, tot i que dins del cotxe els meus germans i jo ens baralléssim de tant en tant. La primera vegada que vam anar a Venècia ens van comprar un barret de gondoler a cadascun i anàvem tots cofois amb aquell barret amb la cinta vermella que penjava al darrere. Recordant-ho ara, em sembla com si allò hagués passat fa una immensitat de temps, però en la història d'un país, 45 o 50 anys tampoc no són tants.