Celebracions per a l'any 2024

Any internacional dels Camèlids 

L'Organització de les Nacions Unides va declarar el 2024 Any Internacional dels Camèlids, animals que són fonamentals per al manteniment de milions de llars en més noranta països. A més de camells,que viuen a l'Àsia central, i dels dromedaris, que viuen al nord d'Àfrica i oest d'Àsia, també pertanyen a la família dels camèlids les llames, alpaques, guanacs i vicunyes, que viuen a Amèrica del Sud. Aquests animals proporcionen carn, llet, fibres per teixir, adobs orgànics i són també un mitjà de transport, amb l'avantatge que poden viure en ambients molt inhòspits per a altres animals. (Resolució A/RES/72/210)

L'objectiu de l'Any Internacional dels Camèlids és "crear consciència sobre el potencial no aprofitat dels camèlids i demanar una inversió més gran en el sector dels camèlids, advocant per una major investigació, desenvolupament de capacitats i l'ús de pràctiques i tecnologies innovadores".

100 anys de ràdio a Catalunya

Una de les commemoracions que se celebraran a Catalunya és el centenari de la primera emissora de ràdio. L'any 1924 es va inaugurar Ràdio Barcelona, la primera emissora de ràdio que va tenir una llicència a Espanya.

Recordo que la ràdio Barcelona de la meva infància i joventut era "EAJ1 Ràdio Barcelona". I tot i que el català estava prohibit en els mitjans de comunicació, a Ràdio Barcelona hi havia alguns programes que promovien la "catalanitat". Els diumenges al matí feien La comarca nos visita, amb aquell pagès que venia de Cantonigrós. I el programa Radioscope, presentat per Salvador Escamilla, va ser un trampolí per a alguns membres de la nova cançó.

 Any Internacional de la Vinya i el Vi

L'Organització Internacional de la Vinya i el Vi commemora el centenari de la seva fundació, el 1924. A més de celebrar el centenari d'aquesta entitat, s'organitzaren trobades i un congrés, que es farà a Dijon (França). El tema general de l'Any Internacional de la Vinya i el Vi serà "La vinya i el vi del futur". La transformació digital i el canvi climàtic exigeixen canvis en el sector vitivinícola --que es debatran al llarg de 2024-- especialment per fer-lo més sostenible.

La dona del caixer (II)

El gener de 2020 escrivia en aquest blog sobre una dona jove (jove per a mi; devia tenir uns quaranta anys) que durant un temps va dormir en un caixer molt proper a casa meva. Després de desaparèixer del barri uns mesos, quan hi va tornar el caixer estava ocupat per un altre persona també sense llar i va buscar aixopluc per passar les nits en altres espais del barri. De tant en tant la trobava asseguda en un banc a la plaça Comas, la plaça on hi ha la seu del districte de les Corts. En veurem, em somreia i ens saludàvem i si jo no anava amb pressa, m'aturava a parlar amb ella una estoneta. Em sabia molt de greu veure una persona relativament jove, neta, polida, educada, interessada per la lectura (l'havia vist de vegades amb un llibre a la mà i també escrivint en una llibreta) i sense una llar pròpia. No vaig saber gaire de la seva vida ni el motiu que l'havia dut a viure al carrer, però em va dir que es deia Arantxa i que era de Còrdova. Em va sobtar que una cordovesa es digués Arantxa i potser per això no he oblidat el seu nom.

Després de parlar amb la Fundació Arrels, un dia vaig donar-li un paper amb el seu número de telèfon i vaig dir-li que s'hi posés en contacte. No ho va fer, però més endavant va dir-me que una altra entitat li donava una petita pensió mensual. No recordo exactament quan va ser la darrera vegada que vaig veure l'Arantxa; si just abans del confinament o just després. Des d'aleshores he pensat moltes vegades en  ella i en què devia haver estat de la seva vida. Desitjava que hagués trobat un lloc on viure i també una feina per mantenir-se.

Ahir a mig matí passava per la plaça Comas i em vaig adonar que, a la façana d'una escola que hi ha a la plaça, hi han posat una petita placa amb un escrit. Hi duia un nom, una edat i una data i la inscripció "Viure al carrer mata". Vaig recordar que fa poc vaig llegir que la Fundació Arrels estava col·locant unes plaques per recordar les persones sense llar que havien mort els darrers anys a Barcelona. En llegir el nom que hi havia a la placa --Aranzazu O.-- i l'edat --41 anys-- he sentit una fiblada al cor. Coincidia amb la "meva" Arantxa (no crec que hi hagi gaires dones sense llar a Barcelona que duguin aquest nom basc) i els últims temps que vaig veure-la era sempre per aquella plaça; em sembla que fins i tot dormia a l'entrada de l'escola durant el confinament.

Potser perquè enguany estic molt sensible, encara que coneixia molt poc de l'Arantxa, saber que va morir m'ha trasbalsat i camí de casa sentia una gran pena i no podia reprimir el plor tot pensant quina deu haver estat la causa de la seva mort, si se'n devia adonar i si devia tenir algú que l'acompanyés en aquell moment. Descansa en pau, Arantxa!

Potser us interessarà: La dona del caixer (I)