dimarts, 31 de gener del 2017

Trinitat Sais i Plaja (1878-1933) i la seva lliçó al Col·legi de Metges

Tal dia com avui, 31 de gener, de 1914, en els locals que el Col·legi de Metges de Barcelona tenia aleshores a la plaça Catalunya, va fer-se la lliçó inicial d'aquell curs. Va ser un acte molt especial perquè, per primera vegada, qui impartia aquella lliçó era una dona: Trinitat Sais i Plaja, que havia obtingut el títol de medicina deu anys abans.

Trinitat Sais al Col·legi de Metges [Museu Hist. Medicina de Catalunya]

La revista Feminal, de la qual Trinitat Sais era col·laboradora, es va fer ressò d'aquell acte en el número 83 (22.02.1914). Comenta l'encert del Col·legi de Metges per haver-la convidat  i diu que "la senyora Sais ha correspost brillantment, com era d'esperar d'ella, ab un hermosíssim y trascendental discurs que li meresqué una sincera ovació en la que s'unien els seus companys de facultat,y'l distingit y nombrós públich que omplia la espayosa saló de la plaça de Catalunya." [La revista és anterior a la reforma del català de Pompeu Fabra; ho copio literalment.]

Feminal, núm. 83, p. 122

En el mateix número, la revista inclou un resum del discurs, titulat "L'ignorancia de la dona en els conexements d'higiene y puericultura com primera causa de la mortalitat infantil". Parla de l'alta mortalitat infantil: "Moren a Espanya cad'any de 200.000 a 260.000 infants de 0 a 5 anys, ò sigui, prop de la tercera part dels nascuts" i "Barcelona sola paga un tribut anyal de 5.500 nens". Sais atribueix aquesta gran mortalitat a la ignorància i a la influència que la dona té en la família: "La influencia d'aquesta lo mateix en el bé que'n el mal és ben manifesta, sempre que's tracti de lluytar contra l'alcoholisme, tuberculosis, mortalitat infantil ò qualsevol altra miseria social." Considera fonamental l'educació de la dona en la salut  i "elevar el nivell intelectual de la cultura femenina fent que la dona tingui noció exacta del seu deber familiar y social y els practiqui." Avui dia, el discurs de Trinitat Sais seria ben lluny de ser considerat feminista, però cal tenir en compte el context de l'època.

La revista Gimbernat, d'història de la medicina, va publicar el 2001 un article de Jacint Corbella i Corbella, i Edelmira Domènech Llaberia sobre l'obra de Trinitat Sais i Plaja. Com que la revista Feminal s'hi referia com la "doctora Sais de Llaberia" i en algun lloc també he llegit que el seu marit, farmacèutic, es deia Llaberia, he pensat que la coautora de l'article de Gimbernat potser era descendent de Trinitat Sais. Efectivament, n'és la neta, segons ella mateixa indica en una entrevista: "Ho eren [metges] el pare i la mare, un oncle i una tia, i encara ho havia estat l'àvia, qui va ser una de les primeres metgesses amb exercici real a Catalunya."

Eldemira Domènech parla de "l'exercici real" de la medicina per part de la seva àvia perquè, a més d'haver-hi molt poques metgesses en aquella època (ella va ser la vuitena dona que es va llicenciar en medicina a la Universitat de Barcelona), algunes deixaven la pràctica mèdica. Trinitat Sais, en canvi, va exercir la medicina durant trenta anys, fins a la seva mort sobtada i prematura el 1933. La seva consulta i domicili eren al número 10 del carrer de Pelai, a Barcelona.

El fet que el seu marit tingués una farmàcia a Manresa explica que Trinitat Sais col·laborés en la revista La mujer moderna, que es publicava en aquella ciutat i que dirigia Sofia Quer i Roca, esposa d'un altre farmacèutic, Manuel Font i Balue (Sofia Quer va ser la mare de Pius Font i Quer, un dels botànics catalans més destacats del segle XX). Hi va publicar articles de divulgació sanitària i d'higiene, a més d'alguns de denúncia, com ara un article en què criticava l'ús de la cotilla, una peça de roba que no tenia altra finalitat que mostrar una cintura més prima i que, per aconseguir-ho, comprimia les vísceres i dificultava la circulació i la funció del diafragma. A la mateixa revista, ella i dues altres metgesses (Francesca Montova, i Montserrat Bobé) publicaven anuncis de les seves respectives consultes, segurament més per a contribuir al suport econòmic de la revista, que no pas per augmentar la seva clientela.

El seu interès per promoure els hàbits higiènics a la llar i reduir la mortalitat infantil devia moure Trinitat Sais a participar a la primera Escuela Nacional de Ayas y Niñeras per impartir-hi classes de puericultura. L'escola va ser creada a Barcelona per Acción Femenina amb l'objectiu que dides i mainaderes del país poguessin competir amb les nurses estrangeres que s'havien format en escoles especialitzades. Segons veig a l'hemeroteca de La Vanguardia (Acción Femenina. Una nueva escuela profesional para la mujer, 26.06.1929, p. 13), una altra professora d'aquella escola era "la señorita Edelmira Llaberia", que impartia "Ejercicios físicos, gimnasia". Era una de les filles de Trinitat Sais; potser la mare d'Edelmira Domènech?

Atès que Trinitat Sais i Plaja es presentava com a tocòloga, he buscat el seu nom en el llibre Història de l'Obstetrícia i Ginecologia Catalana, però no l'he trobat. Tampoc apareix en el llibre Metges de nens. Cent anys de pediatria catalana, tot i que era "especialista en enfermedades de la mujer y de los niños". Potser pel fet de no dedicar-se exclusivament a una sola especialitat (obstetrícia i ginecologia o pediatria) el seu nom no va ser inclòs en cap de les dues categories. Tanmateix, crec que cal recordar aquesta metgessa de dones i nens, model per a futures generacions de metgesses.

Dates en la seva biografia: neix a La Bisbal d'Empordà el 22 de juliol de 1878; mor a Barcelona el 17 d'octubre de 1933.

Actualització, 01.02.2017
El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona sí que va recordar Trinitat Sais amb una entrada dedicada a "la primera metgessa gironina dels temps moderns" en la seva Galeria de metges catalans.

dissabte, 28 de gener del 2017

Comissaria virtual (80): la llúdriga més vella que la Terra

A través de Twitter m'ha arribat aquesta notícia d'un diari digital de Llatinoamèrica, amb la seu a Buenos Aires:


L'article descriu la descoberta d'una llúdriga fòssil que, segons el periodista, hauria viscut fa 6000 milions d'anys. Una mica difícil, perquè la Terra existeix només des de fa entre 4500 i 4600 milions d'anys. No se sap exactament quan es va originar la vida, però potser va passar un milió d'anys fins que no hi van sorgir els primers habitants, que eren microbis; els mamífers encara van trigar uns quants milers de milions d'anys a aparèixer.

He llegit en l'article d'aquest diari que el treball original, dirigit per Xiaoming Wang, paleontòleg del Museu d'Història Natural de Los Ángeles, s'havia publicat a la revista International Journal of Systematic Paleontology i he buscat l'article per saber quan va viure realment aquesta llúdriga. Doncs bé, segons els investigadors que van fer la descoberta, aquest animal va ser trobat en uns estrats de lignita de finals del Miocè, i com a edat indica, en anglès, "∼6.2 Ma". En la cronologia geològica, l'abreviació "Ma" significa milions d'anys. O sigui, que la llúdriga fòssil gegant va viure fa 6,2 milions d'anys. El periodista o la periodista que ha escrit la notícia per a aquest diari ha multiplicat per 1000 l'edat d'aquest fòssil i s'ha quedat tan tranquil. O potser l'error sigui d'una altra persona, perquè en molts mitjans, qui escriu els titulars no són els autors del textos. De tota manera, no cal tenir massa cultura científica per saber que fa 6000 milions d'anys, no solament no hi havia mamífers, sinó que el planeta Terra no existia.

El cas és que, a partir de la notícia d'aquest diari, la troballa d'aquesta llúdriga "de fa 6000 milions d'anys" s'ha anat estenent per la xarxa, segons em mostra el cercador Google.


I a Twitter hi ha també una pila de piulades que difonen la notícia dels 6000 milions d'anys. Únicament la que jo he rebut, d'un periodista científic argentí, n'indicava l'error:


Tot això m'ha fet recordar una escena d'un film de Nanni Moretti, que diu que tothom s'atreveix a parlar de coses de coses que no coneix. "Io non parlo di cose che non conosco", diu als seus amics. És una escena molt curta, poc més d'un minut (no pas un milió de minuts):



divendres, 27 de gener del 2017

Les sabates de taló arriben al Parlament britànic

Sabates vistes pel carrer a Barcelona
Avui, una amiga que sap que ho he tractat en alguna ocasió, m'ha trucat per dir-me que, a la Cadena SER, parlaven durant el programa de la tarda d'un cas del Regne Unit relacionat amb les sabates de taló exigides --més o menys oficialment-- a les dones en alguns llocs de treball, i de l'enrenou que se n'ha derivat. He escoltat una part del programa i després he buscat més informació per Internet.

Es tracta d'una notícia que s'ha escampat més enllà de les illes Britàniques (la nostra premsa també n'ha parlat aquests dies, però la majoria a través de notícies d'agència) i fins i tot ha travessat l'Atlàntic, de manera que The New York Times se n'ha fet ressò en un article. La protagonista de la història és la jove Nicola Thorp, que, a través d'una empresa de treball temporal, va entrar a fer de recepcionista en una empresa. Però no era una recepcionista de les que s'estan tota l'estona assegudes darrere d'una taula o mostrador. Entre d'altres tasques, havia d'acompanyar els clients que anessin arribant fins a les sales on s'havien de reunir amb empleats de la casa. La noia, de 27 anys, es va sorprendre quan el supervisor, en veure com anava calçada, va dir-li que no podia treballar amb sabates planes, que calia que calcés unes sabates amb un taló d'una alçada mínima de cinc centímetres i li va demanar que sortís a comprar-se'n unes (que hauria de pagar ella, naturalment).

La noia va dir al supervisor que faria el que li demanava si li explicava per quin motiu les sabates planes podien impedir-li de fer bé la seva feina. Ell no va saber donar-li cap motiu (o potser va preferir més no dir-lo) i la noia es va negar a l'exigència del supervisor, tot preguntant-li si a un home li demanaria també que es desplacés amunt i avall amb sabates de taló. Aleshores la van enviar a casa sense pagar-li res.

Nicola va desfogar-se explicant a les seves amistats de Facebook el que li havia passat i aleshores va saber que moltes altres dones havien viscut situacions semblants i va pensar que era un problema que no es podia silenciar. És cert que les empreses poden tenir un codi intern en relació a la manera de vestir i la presentació del seu personal, però quan es tracta de les dones, les exigències ultrapassen uns límits que les fa discriminatòries. Arran del cas de Nicola Thorp, altres dones van confessar que, en la seva empresa, a més de l'exigència de dur sabates de taló, els havien demanat que es tenyissin el cabell, que portessin roba una mica transparent o que anessin en tot moment ben maquillades. Per cert, l'empresa de contractació temporal que feia d'intermediària en el cas de la Nicola tenia unes normes per a les dones que els exigia dur maquillatge, coloret, els llavis pintats, rimmel (o máscara, com diuen ara), ombra d'ulls i retocar-lo sempre que calgui. Pel que fa a les mans, demanaven que, si les ungles es pinten amb esmalt de color, sigui d'uns determinats colors. I les cames, mai sense mitges, ni mitges d'un gruix superior a 15/20 deniers. Si més no, no sembla que exigissin a les treballadores negres --com fa Harrods-- que s'estiressin el cabell per procediments químics.

Doncs bé, el cas de la Nicola ha arribat fins al Parlament britànic a través d'una petició que, en el moment que es va tancar, després de sis mesos d'estar exposada en el web del Parlament, havia aconseguit 152.420 signatures. La petició diu:
En el Regne Unit encara és legal que una empresa exigeixi a la part femenina del seu personal que duguin sabates de taló en el treball en contra de la seva voluntat. Les lleis sobre el codi del vestir haurien de canviar de manera que les dones tinguessin l'opció de dur sabates planes formals, si ho desitgen. Els actuals codis relatius a la manera de vestir en el treball estan passats de moda i són sexistes.
En el mateix web, el Govern respon (aquesta és la versió curta; en el web hi ha un enllaç a una altra resposta ampliada, més llarga):
Els codis sobre la manera de vestir en les empreses han de ser raonables i han de tenir exigències equivalents per a homes i dones. La llei és així i els empresaris l'han de complir.
Indica també que la petició es debatrà en el Parlament el 6 de març de 2017 i es podrà seguir en línia a través del canal de televisió del Parlament. Mentrestant, el Comitè de Peticions del mateix Parlament ha estat fent una investigació sobre el problema, el que diu la llei i què es podria fer per millorar-la. Mentrestant, a través de Twitter, amb l'etiqueta #heelsatworkinquiry es pot seguir l'actualització que es fa sobre el tema objecte de la petició.

Quantes hores devia fer que les duia, la propietària?
Aquesta tarda, mentre berenava, m'he assegut davant la TV i casualment he vist una mini-desfilada de moda en què les noies estudiants d'una escola de models mostraven la col·lecció d'una jove dissenyadora. Totes duien sabates de taló, en algun cas molt exagerat, amb una plataforma molt gruixuda. He pensat que en algun moment, en caminar d'aquella manera típica en què caminen les models, creuant les cames (deu ser elegant?; a mi em sembla un caminar ridícul), potser alguna cauria de les sabates. No acostumo a mirar desfilades de moda, però m'agradaria saber si se'n fan en què les models vagin amb sabata plana o de taló de menys de 5 centímetres. Suposo que no, llevat que es tracti de moda esportiva o d'estar per casa. I heu vist mai alguna hostessa de congressos o fires que anés amb sabata plana? Jo, no.

El mes passat, un any més, la Marató de TV3 va comptar amb una parella de presentadors, home i dona. Les estones que vaig mirar el programa, ell duia sempre unes còmodes sabates. Ella, en canvi, es va passar tot el dia enfilada dalt d'unes sabates de taló. Exigència de TV3? Tria "conjunta" amb l'estilista, com em va dir l'any passat un realitzador de TV3 que feien les conductores dels telenoícies? No deu haver cap presentadora que s'hagi rebel·lat mai a aquesta imposició de la moda, digui que el que digui la seva estilista? I no deu haver a TV3 cap estilista que entengui que les sabates de taló a la llarga perjudiquen la salut del peu i de l'esquena de la dona que les duu?

Potser us interessarà:
 - La lluita perquè les dones no estiguin obligades a portar talons arriba a Westminster, per Begoña González, a El Periódico (26.01.2017)
- Sent home for not wearing heels, she ignited a British rebellion, per Dan Bilefsky, a The New York Times (25.01.2017)
- Law must be tougher over dress code discrimination, say MPs. A The Guardian (25.01.2017).
- High heels and workplace dress codes. En el web del Parlament del Regne Unit (23.01.2017). Informe detallat sobre la investigació duta a terme en relació a la petició sobre aquest tema.
- Ser home o dona per presentar un programa: encara hi ha diferències (aquest blog, 18.12.2016)
- Més sobre les sabates de les presentadores de TV3 (aquest blog, 29.09.2016
- TV3 i les sabates de les presentadores (aquest blog, 25.08.2016)

dilluns, 16 de gener del 2017

El meu romaní

Romaní (Rosmarinus officinalis)
Va arribar a casa l'any 2010 i no feia ni deu centímetres d'alçada. I ara és una planta ufanosa, que he d'anar podant de tant en tant perquè pugui continuar en el balcó. Va trigar alguns anys a treure flors, però ara em recompensa l'espera florint a l'hivern, quan la majoria de plantes del balcó reposen i esperen el bon temps per a fer-ho.

M'agrada tenir al balcó plantes aromàtiques, però no sempre m'hi duren. Ara, a més del romaní, hi tinc una mata de farigola (n'hi vaig posar tres, però només una ha sobreviscut) i un miniarbust de marialluïsa. La menta no em dura mai molt de temps i la que tenia l'estiu passat ja és morta. He esperat per veure si brotava de nou, però no ho ha fet.

El meu romaní, però, és molt especial. No és comprat. És el record de la reunió que vam fer per celebrar els quaranta anys de la meva promoció de Biologia de la Universitat de Barcelona (1965-1970). Tenint en compte que, en aquells temps, la botànica era una assignatura destacada en els estudis de biologia, el grup que va organitzar la trobada va creure que una planteta podia ser-ne un bon record. (També era destacada la zoologia, però regalar un animaló hauria estat més complicat i problemàtic.)

Pius Font i Quer, en el seu llibre Plantas medicinales. El Dioscórides renovado, diu que un refrany castellà afirma que "[d]e las virtudes del romero se puede escribir un libro entero". Resumeix les virtuts d'aquesta planta així:
[S]e tiene por estimulante, antiespasnódico y ligeramente diurético; actúa asimismo como colagogo, esto es, sobre la secreción biliar. Lols herbolarios levantinos lo recomiendan para "rebajar la sangre".
Al exterior se emplea como vulneraria y para combatir los dolores articulares, así como para tonificar el cuerpo fatigado por trabajos violentos o por haber andado demasiado.
Romaní (Franz Eugen Köhler, Wikimedia Commons)
Font i Quer descriu també com es fa servir i dedica un apartat bastant llarg a la història de l'ús del romaní en medicina. Segons indica, el primer que va obtenir essència de romaní en dissolució alcohòlica va ser Arnau de Vilanova, cap el 1300.

El romaní és una de les plantes aromàtiques que s'utilitzen en la cuina mediterrània com a condiment. A mi m'agrada en plats de pollastre, però cal no passar-se perquè el seu aroma no domini sobre el conjunt. També n'hi afegeixo a l'escabetx (a més de farigola, llorer, orenga o altres plantes aromàtiques que tingui a casa).

El romaní és una planta que atreu les abelles i amb el seu nèctar produeixen una mel suau i clara, molt popular. Pot cristal·lizar i tornar-se espessa. Però si s'escalfa al bany maria (sense superar els 40 graus, per no perdre les seves propietats) torna a adquirir la seva fluïdesa habitual.

Hi ha qui creu que les plantes viuen millor si se'ls parla; diuen que noten que les tractes bé. Jo no parlo al meu romaní ni em sembla que el tracti millor que a les altres plantes del balcó. Potser sigui el lloc on tinc el test, orientat al sud i ben arrecerat, protegit del fred i del vent. Però el cas és que, a més del record que em porta, aquesta planta m'alegra la vista i l'olfacte i em serveix a la cuina per donar aroma a alguns plats.