Converses al vol: sobre violència

De pa el cos s'alimenta, l'ànima de respecte

Diumenge passat, passejava pel carrer a una hora en què no hi havia gairebé ningú. Al meu darrere, un grupet de dones caminaven en la mateixa direcció. Amb el silenci, sentia la seva conversa com si fossin al meu costat. Per l'accent es notava que eren llatinoamericanes, potser d'algun país del centre del continent. Parlaven de violència i de les seves parelles. Una d'elles explicava que estava embarassada quan va abandonar el seu home a causa dels maltractaments. Deia que tenir en el ventre aquella criatura li va donar forces per fer-ho i que va dir al qui aleshores era el seu company --o potser marit-- que marxaria a algun lloc on mai no la pogués trobar --a ella i al fill-- que ja podia buscar-la fins i tot sota les pedres, que mai no els trobaria. L'home va dir-li que la criatura necessitava un pare, i ella va respondre que segur que en el món hi havia molts homes que podrien ser millors pares que ell per al seu fill i que, si no en trobava cap, no li importava, que el bebè estaria millor sense pare que amb un pare com ell.

Potser en aquells països la violència masclista es veu amb tolerància i fins i tot les dones l'accepten com un mal menor o com un efecte col·lateral de viure en parella. Al cap i a la fi, és el que passava aquí fins no fa moltes dècades. Deu fer uns vint anys, una amiga m'explicava que la senyora que anava a netejar-li la casa de vegades duia senyals de cops que li havia fet el marit i quan ella va dir-li que no havia de tolerar que el marit li pegués, l'altra el va disculpar tot dient: "Si no es malo, es que tiene mal vino. Pero cuando se le pasa es el hombre más bueno del mundo." Doncs em sembla que encara hi ha dones que toleren el mal vino dels seus companys, tot i que a poc a poc van entenent que el mal vino no és cap excusa per a la violència.

Una de les dones d'aquell grupet del carrer va explicar que, quan el seu enamorat va proposar-li de casar-se, va advertir-lo que mai no toleraria cap maltractament, ni físic ni psicològic i va dir-li que tingués en compte que no estaven en el seu país, on les dones encara eren considerades inferiors i propietat del seus marits. Que no gosés posar-li la mà al damunt per pegar-li ni voler limitar la seva llibertat, perquè només ho podria fer una vegada perquè ella agafaria les seves coses i marxaria.

No sé com va acabar la història d'aquesta segona dona; si la parella es va casar i, si va fer-ho, si vivien en harmonia. En arribar a la cantonada, jo vaig seguir endavant i elles van girar cap a la dreta.

Foto: Mural en el centre cívic Pere Quart, de Les Corts (Barcelona). El van fer un grup de joves del barri el Dia Internacional contra la Violència envers les Dones el 2015

Moments de juliol

Fragments de converses sentits sense voler, potser perquè les meves orelles hi senten més del compte.

Dues mares parlen del fill d'una, un vailet de nou anys, que deu ser un nen filòsof. La mare diu que un dia el nen va dir-li que, si se suprimissin els diners, tots els problemes de la crisi se solucionarien; no hi hauria classes socials perquè ningú no tindria més diners que altres persones, a diferència del que passa ara. L'amiga pregunta a la mare: "I tu, que li vas dir". I l'altra respon que l'única cosa que li va sortir de dins va ser: "¡Anda, vete a jugar con la playstation!"

Tres dones parlen d'una tercera a qui sembla que una mort ha afectat molt. Diuen que la filla de la dona afectada li deia: "Si hauries d'estar contenta que s'hagi mort la XXXX!". No recordo quin nom van dir, però em va semblar un nom de gat o de gos, i vaig pensar que potser era una animaló que tenia alguna malaltia incurable. Doncs no, es tracta d'una dona que havia estat amant del marit de la que ara està tan trista. El marit fa anys que és mort i ara ha mort la seva amant amb nom d'animal de companyia.

Una dona explica a una altra que li han de canviar la pròtesi, que se li va trencar quan, en sortir de casa, va envestir-la una bicicleta. Vaig pensar que era una pròtesi en alguna articulació del cos. De seguida vaig adonar-me que no es referia a una pròtesi rígida. Una altra dona va preguntar-li si era cert que aquestes pròtesis poden explotar espontàniament. L'afectada va dir que això era un rumor que havia escampat fa anys per la tele l'Ana Obregón, que va dir que a ella li havia explotat una pròtesi mamària quan viatjava en avió, a causa del canvi de pressió.

Moments tot caminat pel barri

Aquesta matí caminava per aquesta mena de Rambla de què gaudim ara a les Corts i a Sants, que comença dient-se carrer Brasil, després carrer Badal i finalment el pompós nom de Gran Via de Carles III. Durant la passejada, dues coses m'han cridat l'atenció durant uns moments.

Moment 1: roba interior i mòbil
El matí era frescot i la gent anava abrigada. Malgrat el fred, en un balcó, un home en calçotets i samarreta parlava per telèfon. Mentre parlava, l'home anava dirigint la mirada a l'interior del pis.

La meva imaginació ha començat a treballar. Què hi feia aquell home, al balcó, en roba interior, un dia d'abril que sembla més aviat de març o fins i tot de febrer? Hauria sortit al balcó a parlar perquè no volia que el sentissin? Mirava a l'interior per comprovar que ningú no estigués escoltant la seva conversa? Quina història en podria sortir!...

Moment 2: La mainada i l'Islam
Dues nenes i un nen corren pel mig del passeig/rambla. El nen va en bicicleta i sembla tenir uns set-vuit anys. Va vestit tot de blanc, amb uns pantalons llargs i aquella peça de vestir blanca masculina que arriba per sota dels genolls, que porten en alguns països musulmans. Al seus costat caminen --o corren, segons la força amb què el nen pedaleja-- dues nenes; una deu tenir uns cinc anys i l'altra és més petita. La més gran duu un vestit de color negre, bastant llarguet. La més petita lluu un vestit vermell.

Són les deu del matí, una hora en què nens i nenes són a l'escola. Com és que aquests no hi són? La petita potser no estigui encara en edat d'escolarització obligatòria, però els altres dos, sí. Aleshores m'adono que avui és divendres, el "diumenge" dels musulmans. Potser la família no els duu a escola per aquest motiu? O potser avui hi ha alguna celebració especial a la família  --potser un casament--, aprofitant que és el dia de festa en la seva religió? Ara tinc curiositat per saber si hi ha famílies musulmanes que els divendres no portin la mainada a escola.

Moments matinals

No hi ha manera que s'acostumi a la meva presència. Només puc copsar algun moment de les seves visites; camuflada darrera la cortina, però, que si s'adona que hi sóc fuig com un esperitat. Procedeix per etapes. Del pi on deu tenir el niu ve a un terradet que hi ha davant del balcó. Des d'allà fa una volada i es posar a la barana del meu balcó. Després, un saltiró i es posa en aquesta barana de la jardinera, on es veu a la foto.

El darrer salt és per baixar una mica més, fins a la menjadora que penja dels barrots del balcó per la part inferior, mig camuflada per la planta que es veu a l'esquerra (per posar-ho difícil a les garses, que abans hi feien els grans banquets). Agafa una larva seca d'insecte de la menjadora i arrenca el vol. Sovint directament cap al pi. De vegades, però, s'atura al terradet, deixa caure la larva i la torna a agafar; em fa l'efecte que és una parada tècnica per situar bé la larva en el seu bec abans de fer l'etapa més llarga de tornada al niu.

M'agraden, aquests moments matinals.

Foto: M. Piqueras (10.02.2013)

Instants dalt del bus

Tornava cap a casa d'un esmorzar de treball. A mig matí, hi havia poca gent a l'autobús. Unes quantes files davant meu seien un home i una dona. Els veig d'esquena, però he notat que ell era jove. La dona, no hauria sabut dir-ho. Ella li passava el braç per sobre les espatlles i li acaronava el cap suaument; des de dalt, la seva mà baixava cap al coll, per damunt de l'orella, gairebé sense fregar-la. Era com una mare quan vol consolar una criatura; una carícia que tenia més de maternal que no pas d'eròtica.

Han baixat abans que ho fes jo i els he pogut veure bé. Com havia suposat, el noi és jove i deu ser estudiant, duu una carpeta d'una universitat plena de fulls. La seva mirada és trista, apagada i fa ulleres; es nota que alguna cosa l'amoïna i que potser ha dormit poc. M'adono que ella també es jove. La seva nòvia?, la seva companya? Està seriosa, però és evident que el problema el té ell.

Baixen de l'autobús i jo començo a imaginar què pot haver causat que aquells ulls joves, amb una vida per davant, estiguin tristos i ullerosos. Potser és un desamor i ella no és la nòvia, sinó una amiga a qui ho ha explicat? Potser té un problema familiar, de diners, de salut...? De sobte sento: "Propera parada, Mercat de les Corts". És la meva.

Moments per recordar (1)

Una  amiga meva --na Joana-- té escrits, a la capçalera del seu bloc, aquests pensaments:

La vida és feta de moments, de petits moments, de grans moments, de moments de felicitat i moments de tristor, de moments d'amors i de moments de desamor. La vida és també un moment: un sol moment que nosaltres ens forjam, un moment lent, però al cap i a la fi, un moment.

Té raó, na Joana. I a les nostres vides poden conviure gairebé simultàniament moments d'alegria i felicitat amb d'altres de tristor. De vegades he pensat fer-me un recull de moments de felicitat, d'alegria, de plaer.. per buscar-lo quan les coses no em vagin bé. Uns moments que de vegades han estat molt curts, només instants. Però tots són moments que de tant en tant afloren a la meva memòria. Vaig a començar ara el meu recull, i ho faré amb un moment força recent.

Va ser el proppassat 15 de setembre. Jo era a Tolosa de Llenguadoc i cap a quarts de deu del matí anava caminant al Museu de Ciències Naturals. Aquell barri --crec que es diu de Saint Etienne-- era molt tranquil i silenciós a aquella hora; hi passaven molt pocs cotxes pel carrer i només algunes persones amb la barra de pa o el diari sota el braç. De sobte, en arribar a una cantonada, vaig sentir la música d'una guitarra i una veu d'home que cantava Torna a Surriento. Primer no sabia d'on venia la música, però aviat vaig adonar-me que sortia del carrer que travessava el que jo seguia per anar al Museu. Vaig avançar una mica i vaig descobrir que el so venia d'una planta baixa, un local amb la porta entreoberta per on es podia entrellucar un grup de gent a l'interior. Una placa a la façana, al costat de la porta, deia Radici Editalie Editions; potser una editorial i centre cultural d'immigrants italians? "Un recital", vaig pensar i em vaig aturar per acabar de sentir la cançó napolitana.

De sobte, tot el "públic" va unir la seva veu a la del solista i van cantar la darrera estrofa:

Ma nun me lassà,
nun darme stu turmiento!
Torna a Surriento,
famme campà!

Van seguir aplaudiments i comentaris de les mateixes persones que havien cantat i a continuació la cançó va tornar a començar. Com abans, primer la guitarra i el solista; després, totes les veus juntes. Suposo que es tractava d'un assaig, però ho vaig sentir com si m'haguessin dedicat a mi la cançó i com si hagués esta Luciano Pavarotti o algun dels grans cantants de la cançó napolitana qui l'hagués interpretada.

Avui a l'autobús

El transport públic és una font inesgotable d'anècdotes si ens fixem una mica en la gent que hi viatja. Fa unes setmanes, era l'ancià gelós que no volia que la dona segués sola en un seient, no fos cas que al seu costat s'hi posés un "palomo" que volgués lligar amb ella.

Avui, a la mateixa parada que he pujat jo, ha pujat a l'autobús una parella d'uns quaranta anys. Però no ho ha fet per la porta del davant, sinó per la porta que hi ha al darrere de tot. Han pujat i directament s'han assegut, sense pagar. Era una hora en què viatjava poca gent i el conductor, si mirava pel retrovisor com hauria de fer a les parades, per no arrencar mentre hi hagi gent entrant o sortint, els hauria d'haver vist. Ha preferit més simular que no els veia per no haver d'enfrontar-s'hi?

Quan hem arribat a la meva parada, una senyora anciana que ha vist que jo baixava allà, m'ha allargat un sobre de correus, escrit i amb el franqueig corresponent, i m'ha demanat si li podia tirar aquella carta a la bústia, que així ella no havia de baixar de l'autobús abans de la seva parada. La bústia és a l'altre costat del carrer i jo no havia de travessar, però he pensat que potser quan jo sigui vella com ella agrairé que algú em faci un favor semblant. Quan he travessat l'autobús estava aturat pel semàfor. He tirat la carta a la bústia i en dirigir la mirada de nou a l'autobús, la dona de la carta m'ha somrigut. He pensat que aquell somriure valia molt més que el minut que he perdut.

Potser us interessarà:
- La gelosia no té edat (aquest bloc, 07.06.2012). Escena de gelosia dalt d'un autobús.