El noi que ha trencat la bretxa digital

Valerio Pagliarino, inventor del Laserwan

A Itàlia, com passa també aquí, hi ha pobles on allò de l'alta velocitat de connexió a Internet sembla una utopia. Però un invent fet per un estudiant de setze anys del Liceo scientifico (equivalent al batxillerat de ciències) podria resoldre això que coneixem com a fractura digital. Si més no, ell ja disposa de connexió d'alta velocitat. I no pas perquè alguna companyia de telecomunicacions l'hagi duta fins al seu poble, sinó perquè el noi ha aconseguit instal·lar-se una fibra òptica virtual gràcies a la tecnologia làser.

Aquest estudiant és Valerio Pagliarino, que viu a Castelnuovo Calcea, un poble de 783 habitants de la província d'Asti, en el el Piemont, al nord d'Itàlia. El 2015, Valerio va guanyar el primer premi de l'Italian Scratch Festival, un concurs de programació informàtica basada en el llenguatge Scratch. Va crear un software que permet transformar el propi ordinador en un instrument musical i executar composicions molt complexes que necessiten teclat, mesclador i analitzadors.

Fibra òptica (Wikimedia Commons)

A Castelnuovo Calcea, la connexió a la xarxa és desesperadament lenta. Lamentar-se a la companyia és inútil, perquè no hi ha la infraestructura adequada de fibra òptica per poder augmentar-ne la velocitat. Valerio va pensar que calia trobar una altra solució, disposar d'una tecnologia sense fils que aconseguís els mateixos resultats que la fibra òptica; és a dir, transmetre la llum. Però va adonar-se que aquesta tecnologia existeix des de fa temps; és el làser! Aleshores va fer una cerca per Internet per veure si algú havia fet servir el làser per connectar a Internet. No va trobar res i va decidir posar-s'hi i desenvolupar ell aquesta tecnologia.

Una professora del Valerio, abans de saber res del seu projecte, va proposar-li que participés en un concurs d'àmbit estatal per a joves científics. Això era abans de Nadal de 2015 i el termini per presentar el projecte al concurs era a mitjans de febrer de 2016. Quan la professora va llegir la memòria del projecte "Laserwan" desenvolupat pel Valerio va aconsellar-li que el patentés immediatament. La petició de la patent ja està feta i l'invent ha guanyat el concurs italià al millor projecte sobre les tecnologies de la comunicació. Això fa possible que Valerio representi Itàlia en el Concurs Europeu per a Joves Científics (EUCYS, de l'anglès European Union Contest for Young Scientists), que se celebrarà a Brussel·les el mes de setembre.

El prototip que ha construït Valerio ha costat molt pocs diners. Va fer servir peces d'una aspiradora vella, dos comandaments a distància que estaven espatllats i un parell de targes electròniques que va comprar per Internet. Per provar si l'invent funcionava, va retransmetre en directe una pel·lícula i, segons els seus càlculs, la velocitat de transmissió va ser de 500 megues per segon, tant en càrrega com en descàrrega. En comparació amb la tecnologia de fibra òptica, la connexió per Laserwan podria ser unes 100 vegades més barata.

Des de fa dos anys, el Govern italià  fa gestions amb Telecom i Enel per aconseguir millorar la connexió a Internet en tot el territori. Segons el diari Libero, amb qui hauria de tractar ara és amb l'inventor del Laserwan. De tota manera, qui sap si no li haurà de canviar el nom. És el mateix que té una empresa de Xile que utilitza tecnologia làser per a les seves activitats de gravat, realització de maquetes, caixes i envasos i tapes de llibre, entre d'altres.

Potser us interessarà:
- Lo studente di Asti che porta la banda larga nei paesini grazie alla tecnologia laser, de Riccardo Coletti. La Stampa 24.04.2016
- Un ragazzo di Asti può battere Enel e Telecom sulla banda larga, publicat a Libero (25.04.2016). Vis a través de pressreader.com

Trueta i la llengua de l'ensenyament

¿Qué democracia sería la que permitiese al jefe del Gobierno el autorizar o suprimir la enseñanza de los niños en la lengua de sus padres? Es únicamente a estos a quienes incumbe decidir el proceso educativo de sus hijos.

Aquestes paraules són un fragment d'una carta a La Vanguardia de l'1 de setembre, però no pas de 2013, sinó de 1976. És una carta que el diari titula "El Doctor Trueta contesta a Adolfo Suárez". El "Doctor Trueta" signant de la carta era Josep Trueta i Raspall (1897-1977), metge i cirurgià que va ser --i segueix sent-ho-- un català universal. Trueta, metge traumatòleg, deixeble de Manuel Corachan, és conegut internacionalment pel mètode que va desenvolupar per al tractament de les fractures de guerra, que es coneix com al "tractament de Trueta" i que va salvar moltíssimes vides a la nostra guerra (in)civil i a la segona guerra mundial.

Trueta, que com tants científics i intel·lectuals catalans va haver de exiliar-se el 1939, va desenvolupar la seva carrera professional a Oxford, on va ser catedràtic d'ortopèdia. En jubilar-se, el 1967, tot i les ofertes que va rebre com a catedràtic emèrit a perpetuïtat d'aquella universitat, va tornar amb la seva esposa a Catalunya.

El motiu de la carta enviada per Trueta a La Vanguardia el 1976 eren les declaracions que uns dies abans havia fet Adolfo Suárez --president del primer govern elegit democràticament després de la mort del dictador-- al semanari francès Paris Match. Suárez opinava que el català no podia servir d'instrument per a l'ensenyament de la química (sic) nuclear. Trueta creia que Suárez s'equivocava perquè en el 1976 ja s'estaven impartint assignatures de ciència en la mateixa llengua en què, set segles abans, Ramon Llull havia descrit l'esfericitat de la Terra, amb arguments que donaven suport a la convicció del savi mallorquí.

Amb el conflicte actual sobre la llengua i l'ensenyament a les Illes i els rumors que la llei que prepara el PP sobre l'ensenyament vol imposar el castellà com a llengua vehicular a tot l'Estat (de què serveixen, doncs, les competències autonòmiques?), podem preguntar-nos, com ho feia Trueta el 1976, quina democràcia és aquella en què l'ensenyament --o no-- en la llengua materna depèn del que decideixi un cap de govern --o el seu executiu.  Moltes coses han canviat des de 1976, però de vegades tinc la impressió, com deia Tancredi al príncep Salina, en Il Gattopardo, que les coses han anat canviant perquè tot continués com era.

Actualització 27.09.2013, 13.30
Com em fa notar Júlia, el context és diferent i aquella pregunta que es feia el Dr. Trueta avui podria ser aprofitada pels qui desitjarien que el castellà fos la llengua vehicular. Jo he pensat més aviat en la intromissió d'un Govern en la decisió d'un poble de defensar la seva llengua i en la idea que encara impera que només una llengua --la seva--  és vàlida per a la transmissió del coneixement. El català científic gaudeix de molt bona salut gràcies a persones com Josep Alsina i Bofill o Oriol Casassas, que van posar la llavor que ha donat fruits tan bons com l'existència del TERMCAT i la publicació de nombrosos vocabularis terminològics en molts àmbits de la ciència i de la tècnica.

Potser us interessarà:
- Trueta al Teatre Nacional de Catalunya (aquest blog, 27.01.2009). Alguns esboços biogràfics de Josep Trueta, amb motiu de la representació d'una obra teatral basada en fragments de la seva vida.
- Un tast de la vida de Trueta (aquest blog, 21.02.2009). Breus comentaris a l'obra de teatre sobre Trueta.
- The Spirit of Catalonia. Edició digital de l'obra que Josep Trueta va escriure en anglès, durant la dècada de 1940, per explicar als seus amics la realitat del seu país i la contribució catalana "al progrés d'allò que en diem la civilització occidental". Tot i que l'autor deixava ben clar que ell no era historiador, potser pel fet que era un científic el llibre està fet amb el mateix rigor quer hi podria haver posat un historiador. Vilaweb, gràcies a la col·laboració de la família de Josep Trueta, va publicar aquesta edició que ara és a l'abast de tothom a través d'Internet.

Sembrar per recollir

"Sembrar per recollir" és el nom d'un bloc que recull els escrits que van dedicar a un professor de biologia els seus alumnes i exalumnes de l'Escola Aula quan va jubilar-se, el juny de 2012. Era Pere Cairó i fa un parell de dies vaig assabentar-me de la seva mort per dos escrits també d'exalumnes seus que va publicar La Vanguardia en la secció d'obituaris.

Vaig conèixer Pere Cairó durant els meus anys d'universitat. Crec que era d'un curs anterior al meu, però potser feia alguna assignatura amb nosaltres. A més, havia entrat al laboratori de Zoologia i feia de professor en classes de pràctiques. Recordo que un dia del darrer curs em va dir que l'havien fet fora. La memòria em falla i no puc precisar quin era el motiu, però no tenia res a veure amb la feina que feia en el Departament; era per un motiu polític. Eren anys de dictadura i les reivindicacions, per més justes que fossin, solien tenir males conseqüències.

Abans d'estudiar biologia, en Pere havia estudiat medicina i ara he sabut perquè es va decidir després per la biologia. Ho explica un dels seus alumnes i ell també, en el vídeo del seu comiat que els estudiants han penjat en el bloc que van dedicar-li. Deia que quan, a finals de carrera de medicina, va començar a tenir els primers contactes amb malalts, va adonar-se que no tenia fusta de metge perquè, davant la malaltia, es posava a plorar i això no és el que ha de fer un metge. No sé si la medicina va perdre un bon metge, però estic segura que, amb el canvi, l'ensenyament va guanyar un excel·lent professor.

Després de molts anys d'haver-ne perdut el contacte, vaig tornar a veure Pere Cairó fa uns nou o deu anys. Vaig acompanyar Lynn Margulis a Aula, on va fer una conferència per als estudiants de batxillerat. (Casualment, m'he assabentat de la mort de Pere Cairó el mateix dia que feia un any de la mort de Lynn Margulis.) Ens van ensenyar el nou edifici de l'escola, ja a punt d'inaugurar. Em va agradar molt l'escola i el seu ambient. Vaig poder conèixer personalment Pere Ribera (1915-2009) que, amb gairebé noranta anys, encara anava cada dia a l'escola que va fundar el 1968.

Un cop d'ull al bloc "Sembrar per recollir" ens mostra quina mena de professor va ser Pere Cairó i l'empremta que ha deixat en els nois i noies que van ser alumnes seus, entre els quals hi ha Artur Mas. A més de l'escrit oficial, en unes línies manuscrites Mas li diu: "Molt apreciat Sr. Cairó, Encara que el tracte pugui semblar molt formal, m'adreço a tu de la mateixa manera que ho fèiem a l'escola [es refereix a dir-li "Sr. Cairó"], i ho faig per agrair-te de tot cor la bona petja que el teu mestratge ha deixat en molts de nosaltres. Una gran abraçada, amb tot l'efecte".

Sobre l'ensenyament, aquest matí he vist unes reflexions que ha escrit la neurobiòloga Mara Dierssen en el seu mur de Facebook. Mara es pregunta si avui dia té sentit un sistema educatiu basat en les classes magistrals i la memòria semàntica, en unes classes on no es gaudeix amb el coneixement, on gairebé no es pregunta i on, davant de la dificultat, es triar per la memorització. Si l'escola segueix aquest sistema, em sembla que Pere Cairó en va ser una excepció. Reprodueixo aquí, i amb permís de l'autora, les reflexions de la neurobióloga Mara Dierssen, tot i que ella diu que no estan "treballades". A mi em sembla que el seu raonament està molt ben treballat i això és el que més compta.

Esta semana he dado un par de charlas a chicos de ESO y bachillerato. Y quiero compartir con vosotros una reflexión: sabiendo que la nuestra es y cada vez lo será más, la sociedad de la información, ¿tiene algún sentido seguir con un sistema educativo basado en las clases magistrales y la memoria semantica? Sobre todo cuando desde hace mucho tiempo sabemos que si la información no se acompaña de una experiencia emocionalmente relevante es mucho menos eficaz. Es una pena que nuestros chic@s y nuestros profesores sigan sufriendo de un sistema que no permite disfrutar con el conocimiento, que nuestras aulas sigan siendo un lugar estéril, silencioso, donde casi no se pregunta, donde frente a la dificultad es mejor memorizar...Quizás, la pregunta más difícil es cómo despertar ese entusiasmo, esa pasión, cómo provocarla, si es posible, o si es propia de cada individuo. Encontrar sentido a las cosas, establecer relaciones e interpretarlas son caminos por los que los profesores tienen el enorme privilegio de poder guiar a los alumnos hasta el "Pensamiento Apasionado" ... El Arte para reaprender el mundo con una perspectiva diferente, el conocimiento de las grandes obras y hechos, que nos muestran la complejidad de las relaciones humanas, sus hitos, sus pasiones, sus fracasos....
Obviamente estas experiencias no son "enseñables" (ni evaluables) con los métodos tradicionales que aplicamos. Qué despierta en cada alumno, qué modela, qué inspira, qué pensamiento subyace en las interpretaciones, con qué compara y cómo lo hace, no constituyen un área posible de calificación ni seguramente "materia" de un currículo, pero creo que proporcionarían libertad, pensamiento crítico y disfrute por conocer a nuestros jóvenes. Nuestros políticos deberían tener en cuenta esos principios y no banalidades esteriles como la separación de sexos en sus proyectos educativos....
Mara Dierssen, 24 de novembre 2012 

Actualització (10.06.2013):
Màrius Carol explica a La Vanguardia d'avui que, en un concert que Bruce Springsteen va fer recentment a Turku (Finlàndia), va dedicar la cançó The River a Pere Cairó, a petició d'una barcelonina que li ho va demanar, dient-li que aquell professor els havia ensenyat a valorar la música en la mateixa mesura que les ciències naturals. En un vídeo penjat a Youtube es poden sentir les paraules que el Boss li dedica abans de començar la cançó.

Potser us interessarà:
Pere Cairó. Pàgina del web d'Aula en memòria de Pere Cairó. Inclou el vídeo de la seva darrera classe i un enllaç al pdf de l'obituari de La Vanguardia.

La microbiologia i les llengües de signes

¿Com cal dir en les diferents llengües de signes legionel·la, enzim, mitocondri, fermentació aeròbica, procariota, antibiograma, microscopi electrònic de rastreig, nansa de cultiu, immunotransferència o tants altres termes de la microbiologia? Normalment, quan els intèrprets d'una d'aquestes llengües es troben amb una paraula que no té un signe per representar-la, la lletregen. Però un intèrpret que hagués de traduir a una llengua de signes una classe de microbiologia --o d'alguna altra especialitat científica--, si hagués de lletrejar tots els termes que no tenen signe no podria seguir el fil de la classe. Què vol dir això? ¿Que un noi o una noia sords, amb vocació científica veuran frustrada la seva vocació pel fet de no poder entendre allò que el professor o professora els explica o perquè no podran seguir unes pràctiques de laboratori?

Això mateix va preguntar-se una nit d'insomni Domingo Marquina, catedràtic de Microbiologia de la Universidad Complutense de Madrid i va pensar que calia fer alguna cosa per integrar en els estudis de la seva matèria a les persones amb discapacitat auditiva. Va començar per l'assignatura de Biotecnologia microbiana i en el departament que dirigeix han treballat per adaptar les diferents part d'aquesta assignatura (classes teòriques, pràctiques i seminaris) a la llengua de signes espanyola, mitjançant vídeos explicatius i el desenvolupament d'un glossari de termes de microbiologia per poder usar-lo i fer-ne difusió.

Marquina va exposar el seu projecte en la I Reunión de Docencia y Difusión de la Microbiología, que va celebrar-se a Madrid els dies 12 i 13 de juliol 2012, organitzada per la Sociedad Española de Microbiología. Entre el públic, una noia sorda, alumna de Marquina, seguia --gràcies a la traducció que li feia un intèrpret de llengua de signes-- la ponència presentada pel seu professor. Entre diversos vídeos sobre aquesta experiència, en va mostrar un que havien preparat com a guia de pràctiques. Van tenir cura que el procés a seguir quedés clar i que quan hi havia algun producte etiquetat, la càmera enfoqués bé l'etiqueta. I ho van aconseguir: l'alumna havia estat capaç de fer ella sola l'experiment descrit en el vídeo. Amb aquest projecte, Marquina va guanyar un premi especial a la innovació en la docència o la difusió de la microbiologia.

Aquesta ponència va presentar-se en una sessió dedicada als reptes de la docència en microbiologia i en el debat posterior es va parlar de la necessitat que altres branques de la ciència desenvolupin també la seva terminologia en llengua de signes i que col·laborin les unes amb les altres per evitar que termes que són comuns a més d'una disciplina acabin tenint signes diferents.

A Catalunya, el 2010 es va aprovar la Llei de la llengua de signes catalana, que reconeix aquesta llengua, com a sistema lingüístic, l'ensenyament i la protecció. Per altra banda, "en l'àmbit escolar, es garanteix l'aprenentatge de la llengua de signes catalana en la modalitat educativa bilingüe, en què es llengua vehicular d'ensenyament juntament amb el català, com a llengua pròpia i vehicular del sistema educatiu, i les altres llengües orals i escrites oficials a Catalunya". No diu res, però sobre l'ús de la llengua de signes catalana en l'ensenyament universitari.

Pel que fa a la interpretació de la llengua de signes, la llei diu que l'Administració de la Generalitat ha d'impulsar l'oferta de formació universitària en interpretació de la llengua de signes catalana. Sobre la formació universitària, segons llegeixo en el web de la Universitat de Barcelona, el màster que impartien està en procés de transformació per ser un títol propi d'aquella universitat. I en un article de l'esmentada llei que tracta de la docència i la recerca en la llengua de signes catalana, diu: "El govern ha de prioritzar els acords de recerca sobre la llengua de signes catalana amb l'Institut d'Estudis Catalans i les universitats, sens perjudici que s'hi pugui arribar amb altres institucions o entitats que també realitzin activitats de recerca en aquest àmbit."

En aquests acords de recerca que esmenta la llei hi podria molt bé tenir cabuda l'elaboració de glossaris terminològics, no únicament per a les àrees científiques, sinó per a totes aquelles matèries que compten amb terminologia especialitzada. De la mateixa manera que existeix el TERMCAT, que és el centre que fixa la terminologia catalana, podria existir un TERMSIC que fixés la terminologia de la llengua de signes catalana, i que, com indica la llei, podria treballar en col·laboració amb l'Institut d'Estudis Catalans (l'Institut farà el diccionari i la gramàtica de la llengua de signes) i altres institucions, que podrien ser universitats, societats científiques o, acadèmies. I seria recomanable que treballessin conjuntament amb entitats que estiguin fent la mateixa tasca en altres llengües de signes per tal que, si més no, en l'àmbit científic, no hi hagués massa diferències d'unes llengües a altres.

Potser us interessarà:
- Llei de la llengua de signes catalana, aprovada el 26 de maig de 2010 i publicada el 3 de juny de 2010.
- Diccionari i gramàtica normatius per a la llengua de signes catalana. Butlletí de l'Institut d'Estudis Catalans, agost-setembre 2010
- Videodiccionari de la llengua de signes catalana.
- Documental sobre la llengua de signes catalana.

Seients reservats?

El metro de la línia 3. Hi pujo a l'estació de Les Corts un matí a les 10.45. A aquella hora hi ha poca gent. Una noia i dos nois que han pujat a Les Corts i que no van junts ocupen tres dels quatre seients reservats a "persones que mereixen una atenció especial". En el vagó, hi ha molts altres seients que encara estan disponibles. A la següent parada, puja un noi i seu en el quart seient reservat. Quan arribem a Espanya ja no hi ha seients lliures i algunes persones que "mereixen una atenció especial" han d'estar-se a peu dret.

Això no és una excepció, ho veig gairebé cada cop que agafo el metro. Hi trobo algunes possibles explicacions: a) el jovent d'avui dia té una salut molt feble i és mereixedor d'una atenció especial; b) el jovent d'avui dia va pel món indiferent al que passa al seu voltant i ni veu els cartells que indiquen que són seients reservats ni s'adona de la presencia de persones que mereixen l'atenció especial de poder seure en el metro; c) el jovent d'avui dia només pensa en si mateix i tant li fa si els seients estan reservats i potser pensa que les persones que mereixen una atenció especial més val que no surtin de casa o que, si ho fan, agafin un taxi.

Quan la persona jove que ocupa un seient reservat és una noia recordo una escena viscuda al metro quan el meu fill tenia uns cinc o sis anys. Tot mirant una dona jove que seia en un seient reservat, va preguntar-me: "Mama, aquesta dona està embarassada?" (devia estranyar-li que no fes panxa). La seva deducció, senyalant-me les icones darrere dels seients reservats va ser: "Si seu aquí i no porta cap nen a braç, ni va amb crosses ni és una velleta, ha d'estar embarassada, oi?"

L'educació i els valors, un problema global?

De Rerum Natura es un bloc portugués sobre la natura de les coses fet per un equip format per gent del món de la ciència (física, matemàtica, química, biologia, medicina), de l'enginyeria, de la filosofia i humanisme, i de l'ensenyament. M'agrada donar-hi un cop d'ull de tant en tant. Malauradament no parlo portuguès, però no és una llengua molt allunyada del català i del castellà i poc o molt m'assabento del que hi diuen.

L'educació és un tema que de tant en tant surt a De Rerum Natura. Fa un parell de dies hi reproduïen una frase que trobo molt encertada: "Tothom pensa a deixar un planeta millor per als seus fills... Quan pensaran a deixar uns fills millors per al nostre planeta?"

En la mateixa entrada del bloc també es reprodueix un fragment d'un llibre de la pensadora alemanya Hanna Arendt (1906-1975) que fa referència al paper dels educadors com a introductors de la mainada al món. En els educadors, Arendt distingeix entre "competències" i "autoritat". La competència consisteix a conèixer el món i ser capaç de transmetre el seu coneixement del món a la mainada. L'autoritat, en canvi, es basa en el seu paper com a responsable del món. Davant la mainada, els educadors són els representants dels habitants adults del món, i en mostrar el món a la mainada és com si els diguessin: "Ve't aquí el nostre món."

Tot i que el text d'Arendt escrit el 1957, em sembla encara vàlid, el món era aleshores molt diferent. Ni millor ni pitjor de manera categòrica, sinó diferent. Voler educar la mainada com es feia fa cinquanta anys, que és com voldrien algunes persones que creuen allò de "cualquier tiempo pasado fue mejor", segurament no té massa sentit. Tanmateix, hi ha una sèrie de valors que em sembla que han anat deixant de ser-ho, que s'han anat "devaluant". Potser per la reducció de les famílies i del poc nombre de fills i filles, la mainada són més que mai "el rei" o "la reina" de la casa. Però en molts casos són un rei o una reina absolutistes i fins i tot despòtics, gràcies a la connivència de la família. La vinyeta que reprodueix De reum natura, en què uns pares de 1969 pregunten al nen, que manté el cap cot, com avergonyit, "quines notes són aquestes?" contrasta amb la de 2009, en que els pares fan la mateixa pregunta a la mestra mentre al seu costat, el nen es mostra segur de si mateix, i somriu satisfet. Malauradament i per les referències que tinc del món de l'ensenyament, aquesta imatge del 2009 és més freqüent del que podríem pensar.

Els darrers temps he vist molt de debat sobre el calendari escolar i sobre les futures vacances de febrer. Això em sembla que són detalls i que allò que caldria reformar a fons és el mateix sistema educatiu. De tota manera, serviria de gaire una reforma del sistema educatiu escolar en què els pares i mares no s'hi sentissin implicats i continuessin amb l'actitud tan freqüent d'enfrontament amb l'escola i de submissió davant del rei i la reina de la casa?

Mota del Cuervo i les normes de civisme

Diversos mitjans de comunicació s'han fet ressò de l'Ordenanza del civismo y la convivència ciudadana de Mota del Cuervo, que es va aprovar en un ple municipal extraordinari d'aquest poble manxec. Una part de les meves arrels són en aquest poble de la província de Conca, on va néixer el meu pare el 1913 i hi va viure fins a començament de la dècada de 1930, quan la seva família va venir a Barcelona a la cerca d'una vida millor que la que el poble els oferia.

Mota del Cuervo, festes, 1948 (foto S. Piqueras)

Per aquest lligam amb Mota del Cuervo, em va cridar especialment l'atenció la notícia que van donar en un telenotícies al qual vaig anar a parar anit per casualitat i ara ni recordo quin canal era. Parlaven d'un nova ordenança municipal que, en aquell poble, regula el comportament de la ciutadania en els espais públics i en destacaven el Plan de promoción de los hábitos de cortesía en los jóvenes, que és una disposició addicional de l'ordenança. He buscat informació en el web del poble i m'he adonat que la notícia en realitat no ho és tant, de notícia, llevat que n'hagin commemorat el primer aniversari. L'ordenança és de fa un any: el 13 de febrer de 2009 va ser aprovada en un ple extraordinari i el 23 de febrer de 2009 es publicava en Boletín Oficial de la Provincia de Cuenca.

Un cop d'ull a les normes de civisme aprovades em fa pensar que aquestes potser haurien de ser adoptades en moltes altres poblacions, incloent-hi les grans ciutats. De fet, la majoria són normes de sentit comú, que en una societat normal haurien de complir-se de manera espontània. D'entre les normes de civisme, n'hi ha que són d'obligat compliment, com ara respectar la convivència i la tranquil·litat ciutadana, fer bon ús dels bens i serveis públics, respectar els senyals de tràfic, mantenir les façanes de les cases en bon estat, dipositar els residus sòlids en els contenidors corresponents. Després hi ha una sèrie de coses que es prohibeixen, com ara fer foc al carrer; arrancar, maltractar o retirar plantes o arbres; fer servir l'aigua pública de reg per a banyar-se; dur a terme qualsevol activitat que generi l'emissió d'olors molestes o perjudicials per a les persones, de contaminants que ultrapassin els límits permesos, o de sorolls que alterin la tranquil·litat veïnal, especialment de les 10 del vespre a les 8 del matí; rentar els cotxes en la via pública; i llençar als escocells dels arbres aigües residuals procedents de la neteja de locals o domicilis.

Allò que ha cridat l'atenció als periodistes de la televisió ha estat una disposició addicional proposada pel Consell escolar de la localitat, que consta de dos punts: 1) El plan de promoción de hábitos de cortesía en los jóvenes i 2) Aula de valores y habilidades sociales. El primer punt inclou una serie de normes de cortesia que volen inculcar al jovent des de tots els àmbits educatius. En llegir aquest punts he recordat que, quan jo anava escola, hi havia una assignatura que es deia Urbanidad. Les normes que volen inculcar als nois i noies de Mota del Cuervo no són altra cosa que regles d'urbanitat. Són 42 maneres de comportar-se en diferents circumstàncies. Una cosa que trobo molt encertada és que indiquin per què es demana que s'actuï d'una manera determinada, quina és la finalitat d'aquella norma. Per exemple: "Pedir las cosas por favor. Función: Reconocer la libertad del otro para decidir sernos útil y respetar su propiedad." O "Ponerse la mano en la boca al bostezar. No estirarse en clase. Función: evitar que la exposición del interior de la boca pueda provocar asco. No distraer la atención de los otros." O "No decir tacos, muletillas o palabras malsonantes de forma habitual o en contextos formales. Función: Mejorar la estética de nuestra conversación." Hi ha una de les normes que trobo molt divertida per la manera com està redactada, potser per millorar l'estètica, si no de la conversa, sí del discurs escrit: "No regoldar, escupir o peer cuando hay gente a nuestro lado. Función: no producir asco, no invadir la pituitaria ajena o el pabellón auditivo. Demostrar que no somos exclusivamente animales. Disimular la suciedad que nuestro cuerpo."

Pel que fa a l'Aula de valores i habilidades sociales, és un espai que es crea per actuar d'observatori de la cortesia i un sistema de reforç i correcció del seu incompliment. El Consell Escolar va pensar que amb aquesta Aula es podrà actuar directament sobre els menors que incompleixin les normes i que no siguin les famílies les que hagin de fer-se responsables del seu comportament incívic. A més, va destinada a corregir també infraccions que es facin en els àmbits escolar i familiar. L'aula està pensada per funcionar els caps de setmana i l'ingrés dels noi i noies infractors --d'entre 12 i 16 anys-- es farà sempre a petició dels progenitors, tot i que l'Ajuntament o l'escola pot aconsellar a la família aquest ingrés del noi o noia. Serà com una reclusió de cap de setmana durant el qual no podran tenir contacte amb l'exterior, excepte amb el pare o la mare, i hauran de fer les seves pròpies tasques bàsiques com ara fer-se el llit, fer-se el menjar, etc. Hi haurà monitors i es fomentarà entre els "reclusos" el treball voluntari, la cooperació i l'empatia.

La disposició final de l'ordenança indica que la seva entrada en vigor serà l'endemà de la seva publicació. Per tant, aviat en farà un any. Les càmeres d'aquell telenotícies es van traslladar a Mota del Cuervo per preguntar què pensaven d'aquestes normes algunes persones del poble i un grup de joves a qui van aturar pel carrer. Hauria estat més periodístic, més informatiu, que haguessin preguntat a algú de l'Ajuntament o del Consell escolar si, després d'un any, l'ordenança havia donat algun fruit.

En un web de Mota del Cuervo (no és el de l'Ajuntament), en una d'aquestes enquestes típiques de molts webs, pregunten com ha afectat al poble la publicitat que la TV ha donat a les normes del civisme. El resultat, a mig matí del 13 de febrer era: a) Es bueno, nos da a conocer cómo somos (21,52%); b) Da igual, se olvidarán de nosotros (3,80%); c) Es malo, se están riendo de nostros (72,15%); i d) Ns/Nc (2,53%). La sensació que s'estan rient del poble és la que predomina. Potser si el tractament del reportatge hagués estat un altre, no haurien tingut aquesta percepció.

Una part de la història que ens han amagat: Margalida Comas Camps

Sovint es parla de la memòria històrica que hem de recuperar. Aquesta necessitat de recuperació sol fer referència a una part de la història d'aquest país que va quedar oculta perquè era la història dels qui van perdre la guerra o van patir després la repressió franquista. Tanmateix, no és l'única història que se'ns ha amagat. N'hi ha una altra que fa referència a moltes dones de tot el món que, tot i haver destacar en el seu àmbit professional, han caigut en l'oblit. En el món de les arts, potser això no sigui tan evident, però en ciència, semblava com si, fins a la meitat del segle XX, no hi hagués hagut més que Hipatia, alguna il·lustrada i Madame Curie. La realitat, però, és ben diferent.

Fa anys que vaig començar a "col·leccionar" científiques i n'he trobades en molts camps de la ciència i en molts països. Algunes han fet aportacions molt notables, de les quals no s'esmenta qui les va fer o que han estat atribuïdes a algun home. Fins i tot en els casos que el cognom ha donat origen a un epònim, la gent sol pensar que és el cognom d'un home. N'esmentaré dos exemples. Quan vaig estudiar química al batxillerat, i em van ensenyar les reaccions enzimàtiques, vaig aprendre l'equació de Michaelis-Menten que, en un sistema biològic, descriu la relació entre el substrat i l'enzim. Michaelis-Menten no és un cognom compost sinó dos cognoms que corresponen a les dues persones que van establir aquesta equació. I d'aquestes dues persones, una era una dona: la canadenca Maud Leonora Menten (1879-1960). El 1912, Menten va passar un any a Berlín, al laboratori de Leonor Michaelis (un home, encara que el nom de fonts ens sembli de dona) i amb el seu mentor van deduir aquella equació. El segon exemple ja el vaig exposar en aquest bloc. Molta gent no sap que la puntuació d'Apgar, amb què s'avalua l'estat d'un nadó als pocs minuts del naixement, deu el seu nom a la metgessa nord-americana Virginia Apgar, que en va ser la creadora. Si no sabem res de les científiques el cognom de les quals ha perdurat en algun epònim, no és estrany que no sapiguem res d'aquelles que no han deixat el seu nom imprès físicament enlloc més que en els articles que van signar.

Fa uns dies vaig rebre el llibre Margalida Comas Camps (1892-1972) científica i pedagoga, fruit d'un exhaustiu treball de recerca per part de la seva autora, María Ángeles Delgado Martínez, professora d'educació secundària. A més de la biografia de Comas, amb una anàlisi detallada del seu treball, el llibre n'inclou també tota la bibliografia i un recull de facsímils d'articles seus, documents varis i fotografies.No l'he llegit encara --més de 765 pàgines!-- però he estat espigolant i brostejant per les seves pàgines i n'he tret la conclusió que na Margalida Comas va ser una dona avançada en molts aspectes, gran pedagoga i molt bona investigadora.

Margalida Comas Camps va nèixer el 25 de novembre de 1892 a Alaior(Menorca), on feia de mestre el seu pare, un home amb idees liberals i amb l'afany d'elevar el nivell cultural de la població. A la seva família s'estimulava l'estudi i la curiositat i Margalida i els seus germans van creéixer en un ambient en què es valorava la cultura i l'esforç per aprendre i millorar. En una època en què no era molt feqüent que els estudis anessin gaire més enllà de l'escola primària, les noies i el noi Comas Camp van continuar estudiant. L'exercici que Margalida va dur a terme per a obtenir el títol de batxillerat tractava de "Las flores y los insectos. Adaptaciones recíprocas para cooperar a la polinización". Va ser mestra i també va cursar estudis de ciències naturals (la separació entre biologia i geologia no es va produir fins a la meitat del segle XX), especialiat en la qual es va doctorar el 1928.

Durant el periode de formació i després també en al seva vida professional, i avançant-se al que avui dia és ja habitual, Margalida es mou molt i la veiem a Palma de Mallorca (la seva família s'hi havia traslladat el 1906), Madrid, Tarragona, Santander, Barcelona, París i Albí (França), Londres. Durant la guerra, com a educadora, va acompanyar nens i nenes bascos evacuats al Regne Unit, on es va exiliar el 1939 i hi va viure fins a la seva mort, el 28 d'agost de 1972. Els primers anys del seu exili va estar treballant per a organitzacions que ajudaven refugiats espanyols, i des de 1942 va ser professora de biologia a Dartington Hall, una escola molt poc convencional en el comptat de Devon. Hi va treballar fins a la seva jubilació forçada el 1959 per greus problemes de visió.

Margalida Comas va ser una gran pedagoga, especialista en la didàctica de les ciències i, com a investigadora, va publicar treballs en revistes científiques de prestigi. El treball de recerca per a la seva tesi va fer-lo a París, a la Sorbona, en una matèria, la genètica, que s'estava desenvolupant amb molta força. Hi va anar becada per la Junta para la Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (JAE), que uns anys abans li va concedir sengles beques per anar a Anglaterra.

M'ha cridat l'atenció un article que Margalida va publicar a la Revista de Pedagogía el 1925, quan era professora de l'Escola Normal de Tarragona: "Las ciencias en la escuela" (Rev. Pedagogía, núm. 38, pp. 56-64). Hi destaca la modernitat de les seves idees pedagògiques. Contràriament a aquella idea que encara preval avui dia en molts ambients no científics, ella diu:

Las ciencias reclaman un sitio en la escuela únicamente porque representan un movimiento de capital importancia en la evolución del espíritu humano, no por su mayor o menor utilidad. Sirven para humanizar las mentes de niños y jóvenes; juntamente con la literatura y el arte las ciencias son una de las grandes expresiones históricas del espíritu, y en consecuencia tienen tanto derecho como aquéllas a un sitio preminente en el programa escolar. 

Creu que la mainada ha de fer la "seva" ciència, ha de descobrir i el mestre només ha de guiar-los en el camí cap a la descoberta: "su misión es sugerir, dirigir, pero el alumno es quien debe observar, experimentar, comparar, sacar consequencias..."

Per altra banda, Margalida creu en la necessitat de la coeducació, que no veu com una simple integració de les noies al model imperant --masculí--, sinó com un nou model educatiu que integri aspectes del model masculí i del femení. Llegint els seus articles sobre educació i didàctica de la ciència, es fa estrany pensar que la major part d'aquells textos són d'abans de 1936. Però potser no ho sigui tant, d'estrany, si pensem que l'educació va viure una epoca daurada en temps de la República.

Actualització, 12 de febrer de 2018:
A través de la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica, m'assabento que divendres passat (9 de febrer 2018), l'Ajuntament de Maó va nomenar Margalida Comas filla il·lustre, essent la segona dona que rep aquest títol. A partir d'ara, el seu retrat penja a la galeria de Menorquins Il·lustres d'aquell consistori.

Un resum cronològic de la vida de Margalida Comas està disponible en un arxiu PDF en el web de l'Ajuntament de Maó

Per saber-ne més:

• Delgado Martínez, MA (2009) Margalida Comas Camps (1892-1972) científica i pedagoga. Govern de la Illes Balears, Palma, pp.771
• Monzón Pinilla C, Usón Jaeger A (1997) Propuestas didácticas innovadoras para la enseñanza de las ciencias físicas, químicas y naturales en el primer tercio del siglo XX en la escuela primaria española. Revista Complutense de Educación, 8:271-288 Disponible a: http://tinyurl.com/yhzrseg
• Bernal martínez JM, Delgado Martínez, MA . Margarita Comas Camps y la introducción del Nature Study en las escuelas españolas. Disponible a: http://tinyurl.com/ykpo9zo

Titelles a la Universitat

Ahir em vaig fer petitat i em vaig colar a la representació de titelles que es fa per a les escoles a l'Aula Ramón y Cajal de l'edifici històric de la Universitat de Barcelona. Sempre m'agrada visitar aquell edifici (potser perquè jo ja sóc també "històrica"?); és com tornar "a casa". Crec que l'actual l'aula Ramón y Cajal era el seminari de Química, en els meus temps d'estudiant. De fet, més que una aula sembla una biblioteca.

Les generacions es renoven, però les reaccions de la mainada davant de l'espectacle dels titelles és la mateixa que en la meva infància i que en la infància de les meves filles i el meu fill. El joc de fet i amagar entre el titella que busca un o més personatges de la història, i la col·laboració de la mainada en aquesta cerca, seguexen un mateix model, independentment que els titelles representin un noi del segle XX o XXI o un científic del segle XIX.

En els titelles de la Universitat, el vell Darwin busca Emma i Susanna, dues girafes que s'han escapat del seu llibre de l'origen de les espècies perquè volen buscar respostes als seus dubtes. I la mainada ajuda el savi anglès. "Al darrera!, avall!, a dalt!...", li indiquen quan les girafes intenten esquivar-lo. això és la segona part de la història. La primera és l'origen del Univers i dels cossos celests, la formació dels planetes. El big bang, les llumetes (estrelles) i planetes que es mouen per la caseta dels titelles són un bon començament de l'espectacle. Quan apareix un planeta amb un anell al voltant, se sent un "Ohhhh!" generalitzat.

A diferència dels titelles clàssics, aquí no hi ha garrotades. I com en el titelles clàssics, la història acaba bé. "Bé" aquí significa que les girafes tornen al llibre d'on s'havien escapat i Darwin els dibuixa fulles en un arbre perquè puguin menjar. No m'he fixat si a l'obra ho deien, però jo he pensat que no hi podia haver un lloc millor que el llibre sobre l'origen de les espècies per a respondre les preguntes de les girafes.

Aquesta setmana hi ha un munt d'activitats de divulgació científica, perà no n'hi ha moltes que estiguin pensades per a la franja d'edat que assisteix als titelles de Darwin (6 a 9 anys). És una bona iniciativa.

Fotos: M. Piqueras (17.11.2009)

Inventeu un eslògan per a un invent del passat

Avui dia els nous invents que surten al mercat solen anar acompanyats d'una campanya publicitària per promoure'n la venda. Hi ha molts invents tradicional, però, que mai no van tenir una campanya de marketing al darrere. Doncs ara podeu crear un eslògan per un invent del passat i optar a un premi.

divu*Ciencia convoca el concurs Invent-AD, al qual és molt senzill de participar: només cal enviar un eslògan publicitari per a algun dels següents invents: el telèfon, la roda, el telescopi, la penicil·lina, el paper, la màquina de vapor, el microscopi i la bombeta. En el web es pot veure una mostra dels eslògans rebuts fins ara. El premi serà la reproducció artesanal i en miniatura d'un invent (espero que no sigui el paper!)

El concurs és d'abast estatal i els eslògans hauran de ser escrits en castellà o en alguna altra de les llengües que es parlen a l'Estat espanyol; en aquest cas, hauran d'anar acompanyades de la traducció al castellà.

També hi ha la modalitat de participació escolar (ESO, batxillerat i formació professional) en què es busca la millor campanya publicitària per a algun dels esmentats invents. El projecte guanyador rebrà un premi de 1500 euros per gastar en la millora de material científic per a l'escola.

El termini per enviar les propostes a les dues modalitats és el 30 de novembre 2009.

Invent-AD té en compte que enguany, a més de l'any Darwin i l'Any de l'Astronomia, la Unió Europea també celebra l'Any de la Creativitat i la Innovació, dos factors que contribueixen a la prosperitat econòmica i al benestar individual i social.

Ciència i cançons

El meu pare m'explicava que va aprendre les taules de multiplicar amb música: "Dooos por uuuna es dos; dooos por treees, seis; dooos por....". I el juliol de 2008 vaig comentar aquí diverses experiències --antigues i modernes-- per fer aprendre els elements de la taula periòdica de manera entretinguda.

Ara n'afegeixo una altra: amb música, com es feia en temps del meu pare amb la taula de multiplicar. Peter Weatherall treballa en el món de l'educació i ha fet moltes cançons, que s'acompanyen de dibuixos i altres recursos multimèdia, com a material complementari en l'ensenyament de moltes matèries, entre les quals hi ha assignatures de ciència. Vegeu aquesta cançoneta per aprendre els deu primers elements de la taula periòdica:



Us heu fixat en la musiqueta, aproximadament a partir del segon 14, el tros que diu "Hydrogen, Helium, Lithium, Berillium, Boron, Carbon"? No us recorda la banda sonora d'algun telefilm infantils japonés? No sabria dir quin; potser Heidi.

M'ha fet gràcia també aquesta cançoneta sobre la fotosíntesi de les plantes:




S'atreveix fins i tot a fer una cançó sobre el DNA:



M'agradaria saber si hi ha experiències semblants en català o en castellà (a part de les taules de multiplicar amb música).

Els fascinants tardígrads

Hi ha alguns animals, plantes o representants de diversos grups d'organismes que no he vist mai al natural i m'agradaria molt poder observar directament. Uns d'ells és el grup dels tardígrads, uns animals que en anglès anomenen, de manera col·loquial, water bears, 'óssos d'aigua', perquè el seu aspecte és com el d'un petit ós amb vuit potes. (En alguns llocs he trobat que en castellà s'anomenen osos de agua, però em fa l'efecte que això és una traducció directa recent de l'anglès; jo no recordo haver-ho sentit mai ni haver-ho llegit en llibres de zoologia; tampoc ho he trobat en els diccionaris.) Tan petit, que sol fer com a molt 1,5 mil·límetres de llarg. (Quan dic "al natural", cal tenir en compte que, per veure'l bé, em caldria un microscopi.) Així era un tardígrad en els meus apunts, quan vaig estudiar l'assignatura d'invertebrats no artròpodes (apunts en castellà, única llengua oficial a la universitat en aquells temps) :

És un animal amb quatre parells de potes --però no són articulades com les dels insectes o les aranyes-- acabades en unes urpes i un aparell bucal amb una morfologia complicada --té unes ungles a la faringe que fan d'aquest espai un aparell triturador, com els pedrers dels ocells. A més, un cop han completat el seu desenvolupament, solen tenir un nombre fix de cèl·lules, unes 40.000 (les deu haver comptat algú?). Si creixen més és perquè les cèl·lules es fan més grans, no pas perquè es vagin duplicant i n'augmenti el nombre. Tenen el cos recobert d'una cutícula que pot ser de colors diversos, poden semblar caramels. Cada vegada que veig aquells óssets "de goma" que menja la mainada, m'hi fan pensar.

La meva fascinació per aquests animalons, però, no ve de la seva morfologia, sinó de la seva fisiologia. Són uns dels organismes amb més capacitat per resistir les situacions adverses. Tant, que poden sobreviure després d'haver estat en estat de repòs, assecats, durant... 120 anys! Quan estan en la forma de repòs, secs com podria ser-ho una molsa en un desert, poden suportar una pressió de 6000 atmosferes, temperatures tan baixes com -272 graus C (gairebé el zero absolut!) o tan elevades com 151 graus C. També resisteixen grans dosis de radiacions (la dosis de raigs X que mata el 50 per cent dels individus que s'hi han exposat és en l'espècie humana 500 roetgen, mentre que per als tardígrads és de 570.000 roentgen). I han revifat després d'haver estat fotografiats en un microscopi electrònic. Però la seva resistència encara va més enllà. El 2007, es van enviar a l'espai 3000 tardígrads que viatjaven en unes cambres ventilades que es van exposar a l'espai exterior. Individus adults de dues espècies van estar exposats a temperatures extremes (fredes i calentes), a raigs còsmics i a radiacions mortals (per a altres éssers vius) de radiació solar ultraviolada. I tot això, sense aire, sense aigua i sense aliments. La majoria dels individus van sobreviure al viatge i, de nou a la Terra, es van reproduir.

La seva resistència s'explica en part per una propietat fisiològica: quan aturen el metabolisme, substitueixen l'aigua de l'interior de les cèl·lules per trehalosa, un sucre que també es troba en els bolets i fa possible que la cel·lula conservi la seva integritat. Quan la cèl·lula es rehidrata, pot reprendre la seva activitat normal. A més, la trehalosa té propietats antioxidants.

Molta gent desconeix l'existència dels tardígrads o, si en llegeixen la descripció per Internet, creuen que és una broma, un hoax, com allò dels gatets bonsai o altres coses per l'estil. Però els tardígrads són animals reals; hi ha gent que els estudia, se'n fan congressos i tenen webs dedicats exclusivament a ells, com aquest o aquest altre. I si voleu veure un tardígrad en moviment:




Us imagineu si les persones poguéssim, com els tardígrads, aturar el nostre cicle vital quan les coses van maldades i revifar quan les condicions tornessin a millorar? Enguany em sembla que molta gent hauria passat a l'estat de latència.

Actualització 2010. Els estudiants de l'IES Batalla de Clavijo, de Logroño, juntament amb el seu professor Antonio Guillén han estat treballant durant uns quants cursos en un projecte per mostrar la vida que amaga una gota d'aigua de qualsevol toll o estanyol . És el "Proyecto Agua". Casualment aquest matí me'l mirava i m'he adonat que, entre els centenars de fotos que van fer per al projecte, n'hi ha una de Macrobiotus, un tardígrad que van trobar en una mostra d'aigua d'un llacuna prop dels pics d'Urbión. La micrografia està feta amb la tècnica del camp fosc i és molt vistosa:



2a Actualització (01.04.2013)
Afegeixo un altre vídeo que mostra aquests animalons en diverses situacions i a diverses escales:

Les PAU i Josep Carner

Amb el Google ja passa, això: hi busques una informació i pots anar a parar a llocs que no tenen res a veure amb la informació que cercaves. Però pot ser que hi trobis coses que et despertin més interès que allò que buscaves al principi. D'aquesta manera és com ahir vaig anar a parar a un web de la Generalitat que conté els exàmens de les proves d'accés a la universitat (les famoses PAU) d'enguany. El dia que es van fer els exàmens vaig sentir al Telenotícies i després ho vaig llegir a la premsa, que nois i noies es van queixar que la prova de català havia estat molt difícil. Els dos textos proposats per triar perquè en fessin el comentari eren el poema Bèlgica, de Josep Carner, i un fragment d'una introducció a La Ilíada.

No vaig poder resistir la temptació de clicar l'enllaç per veure l'enunciat de l'examen i poder jutjar si de debò va ser una prova tan difícil com van dir els mitjans, reflectint l'opinió de molts i moltes estudiants. En algun mitjans fins i tot deien que havia estat la prova més dura de totes les d'enguany. El poema de Carner és aquell que comença així:

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m'agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d'aigua i amb voreres
guarnides d'arços, d'oms i de pereres;

...on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís
Tervuren, afores de Brussel·les (M. Piqueras, setembre 2007)

L'examen constava de tres apartats: 1) comprensió; 2) expressió i comentari crític i 3) reflexió lingüística sobre el text. En el primer apartat es demanava resumir els components principals de la ciutat ideal a què es refereix el poeta en les dues estrofes centrals del poema; buscar en el text alguns exemples de parelles d'elements contraris; explicar el significat de dues imatges en el text i com es relacionen entre elles; i buscar un sinònim per als termes 'plegades', 'trèmula', 'eminents' i 'desert', en el context del poema.

En el segon apartat, calia desenvolupar, en un màxim de 200 paraules, bé un comentari literari del poema de Carner, bé sobre la poesia èpica i la poesia lírica, tot destacant-ne les diferències. I el tercer era sobre aspectes lingüístics com ara identificar totes les oracions principals, tots els substantius pertanyents al lèxic del regne vegetal en les dues primeres estrofes, anàlisi gramatical d'una frase i també una sobre fonètica.

L'altra opció era un text, no de La Ilíada, com vaig sentir en algun lloc, sinó del pròleg d'una edició moderna, de 2008, d'aquesta obra clàssica; les preguntes no semblen ni més fàcils ni més difícils que les de l'opció Carner. Tot i que no calia conèixer la Guerra de Troia (suposo que es deu estudiar en alguna assignatura d'ESO o Batxillerat) o haver llegit La Ilíada per poder fer bé l'examen, el coneixement del context podia ajudar a fer-lo millor. Però suposant que algú ho hagués oblidat o no ho hagués estudiat mai, en la part de redacció es donava una opció que permetia poder sortir-se'n molt bé: "Relacions entre el cinema i la literatura" (l'altra era "Què en sé, de la Guerra de Troia, i per quines fonts [escolars, literàries, cinematogràfiques, etc.] he arribat a saber-ho").

Si aquesta prova de català ha estat la més difícil del conjunt de les PAU del juny de 2009, espero que hi hagi un aprovat massiu. Intento ficar-me en la pell d'un/a estudiant que ha acabat ara el batxillerat i no puc imaginar que n'hi hagi que no puguin respondre mitjanament bé, si no totes, bona part de les preguntes. I si de debó és molt difícil per al seu nivell, penso que caldria revisar la situació de l'ensenyament a Catalunya.

Premis a la recerca jove

De vegades es convoquen premis --de molts àmbits i per a moltes edats-- que tot i el seu interès no tenen prou de ressò i poden quedar deserts o només concedir algun accessit perquè s'hi han presentat pocs treballs. Ahir, per casualitat, vaig trobar la convocatòria per a un premi de recerca en l'àrea de les ciències de la vida i de la salut destinats a estudiants de batxillerat i formació professional. Després n'he vistos més.

Tot i que és posible que alguns premis ja tinguin suficient ressò, en faig un petit recull, per si, entre els lectors o lectores d'aquest bloc hi ha ensenyants o pares o mares o avis o àvies de joves estudiants, a qui pogués interessar. Un parell d'anys vaig formar part del jurat d'un fòrum de recerca escolar que es fa en el meu barri i recordo alguns treballs d'una gran qualitat, que demostraven un gran enginy i maduresa.

Les convocatòries que incloc són de premis per als quals encara no s'ha passat el termini del lliurament del treballs. Per a alguns falten pocs dies, però se suposa que a hores d'ara la majoria d'estudiants deuen haver enllestit ja el seu treball de recerca; només haurien de "polir-lo" per a presentar-lo al premi que escaigui a la seva especialitat.

IV Premi PRBB de Recerca en Ciències de la Salut i de la Vida
Convocat pel Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB), amb dues modalitats: a) per a estudiants de batxillerat i b) per a estudiants de grau superior de formació professional de la família de sanitat i de química.
Termini de lliurament dels treballs: 20 d'abril 2009.
Més informació i les bases en el web del PRBB.

III Premis als Treballs de Recerca en Turisme de Batxillerat, curs 2008-2009
Convocat per la Fundació Gaspar Espuña-CETT, per incentivar l'alumnat de Batxillerat de Catalunya a desenvolupar els seus treballs de recerca en el camp del turisme i l'hostaleria.
Termini de lliurament dels treballs: 14 de maig 2009. Més informació i les bases aquí.

10è Premi UPC per a treballs de recerca de batxillerat. Arquitectura, ciènica i tecnologia sostenibles.
Convocat per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i adreçat a estudiants de 2n de batxillerat de Catalunya de les modalitats de Tecnologia o Ciències de la Salut que hagin fet un treball de recerca relacionat amb els estudis propis de la UPC, incorporant-hi criteris de sostenibilitat.
Termini de lliurament dels treballs: 30 d'abril de 2009. Més informació i les bases aquí.

I en el web de la biblioteca de la UPC hi ha una pàgina adreçada a estudiants de batxillerat que inclou, entre d'altres, consells per a la preparació de treballs.

VIII Premi Antoni Quintana Marí
Convocat per la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT), amb l'objectiu de despertar l'interès per l'estudi i la recerca de la història de la ciència i de la tècnica entre els estudiants de batxillerat.
Termini de lliurament dels treballs: 31 de maig de 2009. Podeu descarregar el fulletó amb les bases aquí.

Any de la reconciliació (?)

Fa uns dies feia esment de les celebracions internacionals que se celebren el 2000 (els "Any de..."). Una d'elles és l'Any Internacional de la Reconciliació. Les Nacions Unides volen promoure els processos de reconciliació en les societats afectades o dividides per per conflictes; es considera que el procés de reconciliació és necessari per a l'establiment d'una pau estable i duradora.

En l'escrit presentat el 2006 a les Nacions Unides per Mario H. Castellón Duarte, representant de Nicaragua que va sol·licitar la celebració de l'Any de la Reconciliació, hi diu:

La reconciliación la entendemos como procesos profundos de encuentros entre partes enfrentadas, procesos que llevan al reconocimiento del Otro en sus diferencias, intereses, valores, y que suponen reparar la injusticia o el daño que originó la ruptura en la sociedad o entre naciones; también implica la creación de instituciones que establezcan un nuevo tipo de relación, así como la promoción de una nueva cultura que haga irreversible la construcción de la paz.

El objetivo de esta propuesta es promover la creación en el mundo de un ambiente favorable a acciones e iniciativas de reconciliación en los diferentes niveles de la sociedad humana: entre Estados, entre gobiernos y ciudadanos, entre religiones; entre el Norte y el Sur, entre culturas, géneros, etnias, generaciones, individuos y entre el hombre y la naturaleza.

Se pretende con esta propuesta fijar la atención, el pensamiento, el sentimiento y las acciones de los hombres y mujeres, dentro y fuera de estructuras de poder, para lograr un clima que propicie acciones concretas que den contenido a procesos de reconciliación.

La Fundació SER (Foundation for Subjective Experience and Research), una ONG que col·labora amb les Nacions Unides i dóna suport per tot el món a projectes relacionats amb la infància i joventut, la cultura, el diàleg intercultural i les religions, participa en la celebració de l'Any de la Reconciliació i ha elaborat un pla d'acció amb propostes diverses per fer durant el 2009. Demanen la participació a tots els nivells i en diferents formats: debats i projectes i consursos literaris, cinematogràfics, musicals i d'altres treballs creatius, també a través de l'esport, seminaris, conferències, simposis, fòrums públics i privats. I sol·liciten que s'hi impliquin els estats i les institucions públiques i privades, les escoles de tot nivell, les universitats.

No he sentit parlar d'aquesta celebració en els mitjans de comunicació (malauradament la no-reconciliació és el tema que sol predominar-hi), però fent una cerca per google m'assabento que el Centre Unesco Catalunya coordina del projecte "Construint ponts, trencant fronteres", al qual participan les escoles catalanes associades a aquella entitat. Apart d'això, gairebé res. Espero que les institucions s'animin i que n'hi hagi moltes que centrin en la reconciliació algunes de les activitats que organitzen al llarg de l'any. De tota manera, de moment no sembla que tingui ni logotip, a diferència d'altres celebracions sorgides de l'ONU o d'entitats que hi estan relacionades.

Libertas perfundet omnia luce

Fa dies que me'n vaig adonar. Passant pel davant de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona amb autobús, em va cridar l'atenció la bandera que onejava al vent a l'extrem d'un pal molt alt damunt la façana principal de l'edifici, al carrer Casanova. És la bandera institucional, amb l'escut de la Universitat de Barcelona. Avui hi he passat a peu i li he fet una fotografia. Però gairebé no bufava el vent i en la foto no llueix com el dia que la vaig veure des de l'autobús.

Facultat de Medicina, UB, 12 desembre 2008
(Foto: M. Piqueras)

Jo no tinc el record de la Facultat de Medicina amb cap bandera al cim de l'edifici, però en fotos antigues, com la que hi ha en el web de la mateixa Facultat, s'hi veu un pal de bandera alt (si cliqueu damunt la foto, podreu veure-la ampliada):

Facultat de Medicina, aproximadament 1908
(Foto web de la Facultat)

Tot i que de lluny no pot veure's bé, en la part superior de l'escut de la Universitat de Barcelona hi ha escrit el seu lema: Libertas perfundet omnia luce, la llibertat escampa la llum pertot. És una frase que la gent de la meva generació va veure sempre incompleta. Devia ser massa perillós esmentar la llibertat a la Universitat i durant el franquisme van llevar-la del lema, reduint-lo a Perfundet omnia luce. Com que també van fer canvis en l'escut, posant-li una imatge de la Immaculada Concepció (que hi feia Maria a la Universitat?) podia interpretar-se com si fos ella qui escampava la llum pertot. (Ho recordava Antoni Segura en la conferència inaugural del curs 2008-2009.)

Si la llibertat escampa la llum pertot, nosaltres vàrem viure a les fosques durant molt de temps.

Contra la crisi, formació!

Jordi Mur Petit, un jove físic català que treballa al Regne Unit, en el Departament de Física i Astronomia del University College London, ha enviat a la llista de distribució de l'Associació de Comunicació Científica (ACCC) un comentari sobre la manera diferent d'afrontar la crisi econòmica en aquell país i a l'Estat espanyol. Amb el seu permís el reprodueixo aquí (i m'adhereixo a la seva reflexió final):

Després de les recent notícies que hem comentat [...] sobre retalls del finançament a la recerca i comunicació a Espanya, he pensat que podia ser interessant contrastar-ho amb una iniciativa del govern britànic que avui surt a la portada del diari Daily Telegraph. Resumint, per "atendre" la gran quantitat de treballadors qualificats que estan perdent la feina (sobretot en el món financer, però també en els sectors tecnològic i farmacèutic), el govern "donarà" 120 milions de lliures (uns 144 milions d'euros) a les universitats perquè organitzin cursos d'ampliació de coneixements per aquests tipus de treballadors, els proporcionin borses d'estudi, etc. A la vegada, és una manera de donar diners a les universitats, que estan veient reduïts els seus ingressos rebuts com a donatius de particulars (una font substancial d'ingressos en el sistema anglosaxó). Crec que es pot resumir la filosofia d'aquest projecte com "Contra la crisi,
formació". Quina diferència amb casa nostra!

Jordi Mur Petit

Més sobre la fira de Guadalajara

Una de les coses que més m'ha sobtat és la gran afluència de públic a aquesta fira. I no em refereixo a un públic especialitzat, a professionals del món de l'edició o sectors que hi estiguin relacionats. Dijous i divendres al matí predominaven els grups escolars, però amb una actitud que no és la de qui va a un lloc amb la classe per obligació, perquè ho ha decidit l'escola. Nois i noies semblaven tenir un gran interès pels llibres, que fullejaven en els estands i molts omplien els espais on hi havia col·loquis i debats. A més, amb un comportament exemplar. Tot i que sigui impossible que estiguin en silenci, quina diferència dels grups escolars que veig de vegades en museus o exposicions a Barcelona i a altres llocs d'Europa! No sé si és qüestió de disciplina, de respecte pel professorat o si els nois i noies mexicans tenen més interès per la cultura.

A la tarda potser hi havia encara més gent que al matí, i tot que era un públic més heterogeni, el jovent també hi tenia una gran presència. Dijous vaig passar per la secció de llibre infantil i era ple de famílies. La mainada seia en llocs preparats per a la lectura i nens i nenes miraven o llegien els llibres al seu abast. Vaig llegir en El País de divendres (el diari té un estand a l'entrada de la fira, on distribueixen cada dia el diari gratuïtament) que 90.000 persones estaven passant diàriament per aquesta fira. Pel que vaig veure divendres a la tarda, el cap de setmana segurament hauran estat moltes més.

Des d'Europa sovint ens mirem amb superioritat els pobles americans més al sur de Río Grande. Potser seria hora que els tinguéssim com a models en algunes coses.

Passejada científica

Dimecres vaig fer la passejada científica per la Rambla i voltants amb un grupet de 4rt curs d'ESO de l'Escola Santíssima Trinitat de Badalona. Baso la passejada en un capítol del llibre Passejades per la Barcelona científica (3a ed., Ajuntament de Barcelona, 2006), però en l'estona de què disposem és impossible veure tot el que inclou el capítol corresponent a la Rambla i voltants (i que tampoc és tot el que es podria veure en aquella zona relacionat amb la ciència, perquè l'extensió d'un capítol no dóna per a molt).

En aquestes passejades, una cosa que he vist que crida molt l'atenció (fins i tot al professorat que acompanya els nois i noies), segurament perquè no n'havien sentit parlar mai, és el Museu Salvador Serra de fotografia que hi ha en el cinquè pis del número 38 de la Rambla, on es troba la botiga de fotografia i material fotogràfic Arpí. És petit, però el seu contingut és força interessant, amb aparells de moltes èpoques i de molts tipus i un racó dedicat als orígens del cinema. Algunes peces del Museu:



Un lloc on sempre feia una parada és l'Herboristeria del Rey, al carrer del Vidre, a pocs metres de la plaça Reial, i fundada el 1818. Malauradament, ara només és oberta a les tardes, excepte els dissabtes, que també obre al matí. Enmig de l'herboristeria hi ha una font que originàriament es feia servir per mantenir vives les sangoneres que hi venien per fer sagnies. En el centre de la font hi ha una columna de marbre rematada per un bust de Linné, que recorda que el nom original de la botiga era La Linneana.

Vàrem acabar el recorregut en el jardí de l'antic Hospital de la Santa Creu, que va ser el gran hospital de Barcelona a finals de l'edat mitjana i va estar en funcionament fins al segle XX. Abans ens vàrem fer una fotografia en el patí de l'antiga casa de convalescència de l'Hospital, que actualment és la seu de l'Institut d'Estudis Catalans.


Fotos Museu Salvador Serra: M. Piqueras
Foto del grup: Nicole Skinner

El meu país d'enllà

Fa uns mesos vaig esmentar en aquest bloc el vídeo El meu país d'allà que ha fet l'ONG "Aigua per al Sahel", en què una nena originària de Burkina Fasso parlava de les seves dues famílies, l'africana i la catalana, del seu país d'allà i de com la tracta la gent a Catalunya pel fet de ser africana. Ara n'han fet una segona part: El meu país d'allà 2, que presentaran aquesta tarda.

El projecte complet consisteix en cinc documentals d'entre 15 i 20 minuts de durada cadascun, realitzats per grups d'estudiants d'orígens diversos que s'expressen en primera persona i s'encarreguen de reunir materials (cançons, poemes, cartes, dades històriques, socials o geogràfiques, biografies de familiars, etc.) relacionats amb el seu país d'origen. Voluntaris de l'associació "Aigua per al Sahel" els han assessorat en la realització d'aquesta producció audiovisual que després es posa a l'abast de les escoles per ser emprada com a eina d'educació intercultural.

El desenvolupament del projecte pot seguir-se en el bloc El meu país. També tenen un web sobre el projecte. En El meu país d'allà 2 surten nois i noies immigrants de la Xina, Bangla Desh, Marroc, de diversos països de Llatino-Amèrica, i de països de l'est d'Europa (Romania i Ucraïna).

La presentació del documental serà avui, 4 de novembre 2008, a les 19.00, al carrer de les Tàpies 1-3 (molt a prop de la Rambla del Raval). Sento perdre-m'ho, però aquesta tarda és quan em fan els dos foradets al genoll.