La gata okupa i les seves caques

Nai, la gata okupa, mirant-me amb ulls espantats

Des de fa uns deu dies, tenim a casa una okupa, la Nai. Va venir amb l'Ana, que amb el seu turmell operat i sense poder arrepenjar el peu a terra, ho té molt difícil per estar-se sola a casa seva. L'Ana tenia la Nai en acollida, en espera que algú es decidís adoptar-la (la Nai; l'Ana no necessita que l'adoptin). Li van dur del refugi de l'Associació Protectora d'Animals de l'Ordal (APAO; algun dia en parlaré, perquè fan una tasca encomiable) perquè era una gateta molt espantadissa, que s'amagava sempre de tothom. L'Ana té la mà trencada en això de socialitzar gats i ja havia aconseguit que la Nai no li tingués por. Dur-la sobtadament a una altra casa podria haver significat perdre el que havia guanyat des que s'estava amb l'Ana.

Em va fer il·lusió que vinguessin les dues, si bé el motiu no és precisament per alegrar-se'n. Tenir de nou una filla a casa m'agrada, però no pas perquè s'hagi trencat uns quants ossos. Que hagi vingut la Nai és una altra cosa. Des que va morir la Isis, la gateta que va viure amb nosaltres gairebé vint anys, no havíem pensat a tenir cap altre gat i ja tenia mig oblidat el que això representa. Per una banda, la companyia que et fa i per una altra les trapelleries, especialment si es tracta d'una gateta que només té set mesos.

Nai, gateta finestrera (foto: M. Piqueras)

Els primers dies, la Nai passava la major part del temps amagada en l'espai que hi ha entre el sofà i la paret o amb l'Ana, al llit, durant la nit. A poc a poc, però, s'ha anat familiaritzant amb la casa i amb els seus habitants i a les nits ja fa com Rínxols d'Or i es dedica a provar tots els llits de la casa. També hi torna a haver esgarrapades de felí en els cobrellits i cal anar en compte a no deixar armaris oberts, perquè ella vol explorar-ho tot. I he de cobrir la cistella on tinc els meus cabdells de trapillo, que la Nai deu creure que són pilotes per jugar que algú ha deixat expressament en aquell lloc perquè ella les agafi. Com la Isis, ella també és finestrera; de seguida va agafar gust a mirar el carrer a través dels vidres i ja passa moltes estones dins d'una caixeta que li he posta a costat de la finestra del meu despatx, el mateix lloc on la Isis passava tantes hores.

I disculpeu el títol escatològic d'aquesta entrada del bloc, però una cosa que m'obsessiona d'aquesta gata són les caques. Per sort, com gairebé tots els gats, el primer dia ja va aprendre on hi havia el sorral per fer les seves necessitats, però no em podia imaginar que una gateta que només té set mesos pogués fer tanta caca. A més, va arribar amb diarrea i el primer dia les seves caques feien una pudor insuportable. L'endemà la pudor va desaparèixer, però la diarrea seguia. Vaig dur-la a una veterinària que tinc prop de casa, i li va receptar unes pastilles antidiarreiques i unes gotes per "compactar" la caca, i em va recomanar que li fes menjar una mena de paté especial per a gats amb problemes digestius (uns patés que són més cars que molts dels que mengen les persones). Les pastilles devien tenir un gust horrible, perquè, malgrat la paciència que té l'Ana amb els gats i el cas que li fan sempre, només va aconseguir que se n'empassés una el primer dia. La segona vegada, la Nai no es va deixar enredar i l'Ana en va sortir malparada, amb algunes esgarrapades.

Vaig intentar camuflar la pastilla en el menjar: enmig del paté i també en l'arròs i pollastre bullits que li vaig preparar. Cada vegada em feia la il·lusió que, de la manera com jo havia ocultat la pastilla, la gata no se n'adonaria que hi era i se l'empassaria amb el menjar. Però va ser inútil: el plat quedava buit o gairebé, i al mig sempre hi havia la pastilla, solitària. Aleshores vam consultar el Juanjo, el veterinari de capçalera de l'Ana (dels seus gats, en realitat) i ens va dir que aquelles pastilles, efectivament, no els agraden gens, als gats. Ens en va donar unes altres i també un pinso especial per a problemes digestius, per alternar amb el paté.

Durant cinc dies la Nai ha pres les noves pastilles camuflades en el paté i, llevat que sigui tan llesta que en comptes de deixar la pastilla en mig del plat ara l'amagui en algun lloc, crec que se les ha engolit totes. També he seguit donant-li el "compactador" de caca, però el cert és que la caca no la compacta massa. A més, és una gata que sempre té gana --quan em veu anar cap a la cuina, em segueix amb la cua enlaire i quan vli aboco pinso en el plat, gairebé s'enfila al marbre on ho estic fent-- i esclar, tot el que entra per un extrem del tub digestiu acaba sortint, més o menys transformat, per l'altre. Això fa que jo també em passi el dia netejant el sorral i el terra al voltant del seu "vàter", que queda tot escampat de sorra i de vegades també de restes orgàniques.

No recordo haver tingut a casa cap gat que fes tanta caca com la Nai, però potser tampoc menjaven tant com ella. L'Ana em diu que és una gateta que està creixent i que per això menja tant --i clar, també defeca molt. Per la resta, és una mixeta molt simpàtica, encara una mica espantadissa --si li apropes la mà ella et toca, però s'espanta si tu la vols tocar-- que m'agradaria que acabés omplint el buit que va deixar la Isis. Només espero que aturi aviat el seu creixement i es limit a menjar només per mantenir-se i jo deixi d'estar obsessionada amb les seves defecacions.

Nai prenent el solet d'hivern (foto Ana F. de Castillo)

Bolquers i calcetes d'usar i llençar: quin gran invent!

Quan va néixer l'Elena --la meva primera filla--, les primeres setmanes li posava bolquers de cotó --dels de rentar i tornar a utilitzar-- sense cap protecció, per evitar que s'escaldés. Vaig comprar-li també una mena de calcetes que tenien tres capes: l'exterior, de niló; la interior d'una tela com de punt de cotó, i una intermèdia de plàstic. Tenien una obertura per la part de l'esquena, per on es posava el bolquer entre la capa interior i la de plàstic, i el conjunt es tancava amb uns botons de clip, molt semblant a la de la foto. Aquestes calcetes, les hi posava quan anàvem al pediatre o a algun lloc que havíem de passar algunes hores fora. Però quan érem a casa o sortíem només a fer un volt, duia els bolquers de cotó i unes calcetes de bebè de tovallola fineta. O directament una  granoteta d'aquelles que en deien peleles.

Els dodotis ja existien, però eren encara molt recents i molt cars, i no eren dels que porten la calceta incorporada, sinó com unes compreses gegants. Aviat en vaig comprar, però només els feia servir per a ocasions especials; eren un luxe que no ens podíem permetre de manera habitual. Un dia, la farmacèutica va dir-me que tenien uns plàstics molt suaus, que es podien posar damunt del bolquer i lligar amb un nus a cada costat, en la part del malucs. Això evitava que la criatura mullés el llit o la persona que la tingués a braç quan fes pipi. Si més no, això va evitar que hagués de canviar contínuament els llençols del bressol o que m'hagués de canviar jo mateixa si la criatura feia el pipi damunt meu.

L'Elena bebè i la seva mare

Vam comprar la primera rentadora quan l'Elena tenia nou o deu mesos i jo era ja cap a la meitat del segon embaràs. Mentrestant, vaig rentar a mà tots els seus bolquers (menys els dodotis de les ocasions especials). Aleshores vaig adonar-me que allò que deien que la caca dels nadons és caca "d'angelet" era una fal·làcia per mantenir conformades els milions --o bilions?-- de dones que al llarg de la història han hagut de rentar els bolquers a la mainada. La caca de la meva "angeleta" podia ser tan pudenta o més que la d'una persona adulta (qui ho diria, veient-la tan bufona a la foto!).

Quan l'Elena tenia tretze mesos va néixer l'Ana, i un parell d'anys més tard, l'Aitor. La rentadora no parava, però per sort jo ja no vaig haver de rentar més bolquers a mà. Han passat molt anys, però em sembla que per casa encara corren draps que són antics bolquers de cotó. Van molt bé per netejar els vidres.

Molts pares i mares d'avui dia han conegut tota la vida els dodotis aquests de calceta impermeable i potser a algú que em llegeixi li pot semblar que parlo de la prehistòria. Però, no; només fa unes quantes dècades. Els bolquers d'usar i tirar van ser un gran invent, especialment quan van dur incorporada la calceta a prova de pipi. Els precursors van ser les calcetes protectores, com les que jo comprava a la farmàcia. I a qui se li va acudir?  Doncs a una dona, una mare que devia estar tipa de les "goteres" de la mainada. El 19 de gener de 1949, Marion O'Brian Donovan (15 octubre 1917- 4 novembre1998), que vivia a Saugatuck, a l'estat nord-americà de Connecticut, va presentar una sol·licitud de patent per al seu invent.

La memòria descriptiva de l'invent  comença així:

Aquest invent està relacionat amb unes millores noves i útils en embolcalls o fundes de bolquers.
Abans, els bolquers i les seves fundes no eren a prova de fuites i per tant es necessitaven accessoris com ara fundes de matalàs, llençols i calcetes de goma, i altres articles semblants. A més, la roba del bebè es mullava perquè els bolquers corrents normalment s'enganxaven amb un imperdible a la camiseta i la humitat solia escampar-se cap a la camiseta o altres peces de vestir, que calia canviar cada cop que es canviava el bolquer. Un objectiu d'aquesta invenció és superar aquests inconvenient mitjançant la funda o embolcall per a bolquers que es descriu més avall.

Després descriu altres objectius de l'invent, com ara evitar la irritació de la pell del bebè i evitar posar-li imperdibles. Quan va presentar el seu invent a diverses empreses que pensava que s'hi podrien interessar, el rebuig va ser general. Li deien que cap dona havia demanat res d'aquesta mena. Per tant, va decidir-se a muntar una empresa i fabricar ella mateixa les calcetes protectores. Les calcetes Boaster van tenir de seguida molt d'èxit.

Entre els documents del seu llegat hi ha una carta en què el president d'uns gran magatzems de la Cinquena Avinguda de Nova York la felicitava per l'èxit tan ràpid del seu invent. Es curiós que la carta no anés dirigida a la Sra. Marion O'Brian Donovan (o Marion Donovan), sinó a la Sra. de James Donovan (Mrs. James Donovan). Al poc temps, una empresa que fabricava roba per a la mainada li va comprar la patent i la seva petita empresa familiar per un  milió de dòlars.

L'invent de les calcetes protectores no va ser una flor d'estiu en la vida de Marion, que va compaginar la vida familiar amb la vida d'innovadora professional i encara va tenir temps d'estudiar arquitectura. A aquella primera patent de 1949 en van seguir moltes més i d'invents molt diversos, fins a la dècada de 1990. Hi ha alguns productes d'higiene dental que avui dia ja no són cap novetat, que van ser ideats per aquesta dona, com ara la seda dental, que va anomenar DentalLoop. Entre el 1991 i el 1995, la seva filla Christine va ajudar-la a promocionar el DentalLoop directament a centenars de dentistes i farmàcies dels Estats Units.

En aquesta última època també va ajudar-la el seu segon marit, John Butler, que era dentista. Amb ell va viatjar a Alemanya per visitar una fàbrica a la cerca d'idees per a la fabricació de la seda dental. Per cert, el nom de Butler també està relacionat amb productes d'higiene dental. El 1923, John Butler, que advocava per la prevenció de les malalties de la boca, va fundar una empresa que duia el seu nom i que fabricava un nou tipus de raspall de dents que arribaven amb més facilitat als racons de la boca. Quan el 1949 la va vendre, els nous propietaris en van mantenir el nom i van continuar innovant en l'àmbit de la higiene dental. Avui dia a la farmàcia es poden comprar raspallets interproximals --aquestes miniatures que permeten netejar els racons entre les dents i la geniva--  de la marca Butler.

Marion O'Brian Donovan és una més de les moltes dones que han deixat la seva petjada en la societat, però que no se sol identificar amb una petjada femenina. La clàssica imatge de l'inventor és una mena de professor Franz de Copenhaguen del TBO o d'Emmet Brown de Regreso al futuro; sempre un home i sovint estrafolari i amb aspecte de viure en els núvols. Doncs no. Molts invents han estat fet per dones que tocaven de peus a terra i que cercaven de millorar la vida quotidiana.

Per saber-ne més:
- Diaper Wrap. Patent 2,5546.800 June 12, 1951, United States Patent Office
- Satrom, H.  (2000) Papers illustrate woman inventor's life and work.
- Kata, L. (2000) Marion O'Brien Donovan Papers, 1949-1996 #721 

Il·lustracions:
- Calcetes cobre-bolquers. Giveaway: pocket change cloth diapers (com les que jo comprava)
- L'Elena bebè i la seva mare (foto, C. Fdz de Castillo)
- Seda dental, dibuix de la patent presentada per Marion donovan

El coala

Des de fa molts anys tinc un coala a casa; el que es veu a la foto. És el supervivent d'una "família" de coales --no recordo si eren tres o quatre-- que va tenir la meva filla Ana. Se'ls estimava molt i sempre dormien amb ella. Cada nit repetia el mateix ritual: premia la pinça que tenien en el cos i els enganxava al coll de la camisa de dormir o del pijama. I si era estiu i la camisa o el pijama no tenien coll, feia que pessiguessin la roba, però es ficaven sempre al llit amb ella. No recordo com van arribar a casa, si els vam comprar o si algú els hi va regalar. Si va ser un regal, qui li va fer no podia haver-ho encertat millor. No sé què se n'ha fet dels altres, però del que ha quedat no me n'he volgut desprendre. Només deixaré que se l'endugui la seva mestressa original, si mai el vol recuperar.

En la posició de la fotografia, enfilat a l'eix vertical d'un llum de sobretaula, el nostre coala deu fer uns sis centímetres d'amplada i uns sis centímetres des del cul a la part superior del cap. Els coales reals mesuren unes deu vegades més: entre 60 i 80 centímetres de llargada, sense comptar la llargada de la cua (el de casa, no en té, de cua; no sé si mai no n'ha tingut o si la va perdre).

Malgrat el seu aspecte d'osset de peluix, el coala (Phascolarctos cinereus) no és un ós. Si que és un mamífer, però d'un grup molt especial, els marsupials, que es diuen així perquè les femelles tenen una bossa o marsupi a l'abdomen on les seves cries passen uns mesos fins que poden valer-se per elles mateixes. La cria del coala presenta encara un estat embrionari: mesura uns dos centímetres, pesa menys d'un gram i és cega. Instintivament es fica dins del marsupi on acaba el seu desenvolupament.

Els coales viuen a Austràlia i són gairebé exclusivament arborícoles; es passen la vida enfilats als arbres, saltant d'un a un altre i només baixen a terra si els és necessari per traslladar-se a un altre arbre. La seva alimentació és molt monòtona: mengen exclusivament fulles d'eucaliptus i només d'una vintena d'espècies, malgrat que en els boscos on viuen n'hi ha centenars, d'espècies d'eucaliptus. A més, d'aquesta vintena aproximada, no sempre en mengen de totes; n'hi ha que produeixen compostos químics tòxics que es van acumulant i en les èpoques de l'any en què això passa, els coales no les mengen.

Els mamífers no tenim enzims per digerir la cel·lulosa, que és el principal material nutritiu que s'obté de les cèl·lules vegetals. Si n'hi ha que són exclusivament herbívors és perquè hi ha qui els soluciona aquest problema fent una primera digestió de les fulles o herbes que mengen. Les vaques i altres animals remugadors tenen l'estómac dividit en compartiments (del conjunt, se'n diu rumen) i en un d'ells, milions de microorganismes es dediquen a degradar la cel·lulosa de l'aliment que va engolint l'animal.

Un exemple curiós, i per a nosaltres proper, és el del conill. Els microbis que ajuden el conill a completar la digestió són en el cec, en el budell gros, que ocupa aproximadament la meitat del volum de tot l'aparell digestiu i conté una població de bacteris que pot anar de 10.000 milions a un bilió, principalment dels gèneres Bacteroides, Bifidobacterium, Clostridium, Streptococcus i Enterobacter. Aquests bacteris fermenten la fibra ingerida pel conill i el producte que surt del cec --els cecotrofs-- a més dels compostos formats en la degradació de la cel·lulosa, conté moltes proteïnes d'origen microbià, diverses vitamines i minerals.

Des del cec del conill fins a la sortida a l'exterior, per l'anus, el trajecte que queda no és suficient perquè la paret de l'intestí pugui absorbir tots els compostos nutritius. Seria una llàstima no treure de l'aliment tot el rendiment possible, però això ho resol el conill menjant-se els propis excrements. No tots, però, sinó únicament els cecotrofs. (El TERMCAT defineix un cecotrof com "cagalló del primer cicle digestiu del conill, el qual se'l menja per aprofitar la part nutritiva no absorbida de l'aliment digerit".)

De manera intuïtiva, el conill menja els cecotrofs, que són mucosos i més tous i humits que els cagallons del segon cicle de la digestió. (M'he decidit a fer servir el terme 'cagalló' perquè veig que el TERMCAT l'empra en un context que no és pas col·loquial.) En el segon pas de l'aliment per l'aparell digestiu, les substàncies nutritives i l'aigua dels cecotrofs són absorbides i passen a la sang, des d'on són distribuïdes a tot l'organisme. Les femtes que resulten d'aquesta segona digestió són els típics cagallons de conill que coneixem.

El coala segueix el model del conill. Les fulles d'eucaliptus són dures i molt indigestes. En el budell té un cec (una part que forma com una bossa) que té les parets "folrades" de bacteris que fan una primera transformació dels aliments. Entre els bacteris que viuen en el cec del coala, n'hi ha que estan especialitzats en la degradació dels tanins, uns compostos molt abundants en les fulles d'eucaliptus.

Com que al coala que tenim a casa no li cal menjar fulles d'eucaliptus --ni de cap altra planta-- tampoc defeca i mai no he pogut observar si feia dos tipus de cagallons. En canvi, els anys que a casa hi va haver el conill nan --real, no de joguina-- que la meva filla Elena va comprar en una parada de la Rambla, sí que veiem com es menjava els cecotrofs.

Per saber-ne més:

• Australian Koala Fundation (en anglès, japonès, alemany i espanyol)
• Avances en nutrición de conejos. Boletín de cunicultura, núm. 122, julio agosto 2002 , pp. 6-16
• Microbiological studies of the intestinal microflora of the koala, Phascolarctos cinereus. I. Colonisation of the caecal wall by tannin-protein-complex-degrading Enterobacteria. (Osawa R et al., Aust J Zool, 1993, 41:599-609)
• Molecular microbial ecology in gut ecosystems (Mackie RI et al, Microbial Biosystems: New frontiers, Proceedings 8th ISME, Halifax, Canada, 1999)
• Contribution of microbes in vertebrate gastrointestinal tract to production and conservation of nutrients. (Stevens CE, Hume ID, Physiological Reviews, 1998 78:393-427)

Fotos: coala miniatura, M. Piqueras (30.08.2010); coala real, Wikimedia Commons

Un negoci de merda?

El comentari que Júlia va deixar al meu apunt sobre el paper higiènic, juntament amb el catàleg d'un exposició que vaig veure fa uns mesos a Roca Gallery, ha revifat la meva vena escatològica i m'ha entrat curiositat per conèixer aspectes històrics de la gestió dels productes del metabolisme humà i de la higiene relacionada la seva expulsió.

En la meva cerca he anat a parar a un article del 2007 que tracta de la comercialització dels residus produïts pels humans (pel seu cos, no per la seva activitat). És de la revista canadenca EUE (Environnement Urbain / Urban Environment), que publica VRM (Villes Régions Monde), una xarxa interuniversitària d'estudis urbans i dels espais que té la seu al Québec.

Quan a Europa l'orina i els excrements encara anaven sovint a parar al carrer (el famós "aigua va!") i la seva presència en el medi urbà o en els rius era la causa de moltes epidèmies, al Japó a la citat d'Edo (l'actual Tòquio) seguien unes pràctiques molt més higièniques. A més, feien negoci amb el shimogoe, que era com anomenaven els excrements humans que s'empraven com a adobs en agricultura (shimogoe vol dir 'adob que ve del cul de les persones'). Els mateixos pagesos, o persones que treballaven per a ells, anaven casa per casa per comprar aquest producte. Devia ser molt apreciat, perquè en les cases de lloguer, la propietat del shimogoe generat pels llogaters era de l'amo de l'habitatge i era ell qui en fixava el preu. Tot i que a La Xina i en alguns països africans també s'aprofitaven les femtes humanes en agricultura, el sistema de comercialització que es feia al Japó no s'ha vist enlloc més.

Adobar els horts amb excrements humans podria haver estat també causa d'epidèmies per la possible contaminació fecal de les mateixes verdures i de l'aigua de boca. Tanmateix, el risc era mínim perquè a Edo/Tòquio menjaven les verdures bullides i amb els àpats bevien molt de te. De tota manera, Tòquio va anar creixent desmesuradament i va arribar un moment en què no hi havia prou horts al voltant de la ciutat per poder consumir tot el shimogoe que la capital generava i la gestió dels residus va esdevenir un problema.

Sobre l'ús de les femtes per a adobar els horts, hi ha coses curioses. Per exemple, les femtes de les persones que tenen una professió que requereix esforç físic són més aviat pobres en nitrogen i altres nutrients que les femtes de la gent que treballa en un despatx i porta una vida sedentària. Per tant, la caca urbana sol ser més adequada com a adob perquè a la ciutat hi ha més funcionaris i gent que treballa en despatxos. I com que a l'estiu molta part de l'aigua ingerida surt en forma de suor, la caca està més concentrada i l'adob que en surt és de millor qualitat.

Com vegeu, el negoci de la merda pot no ser un negoci de merda.

Parlant de caca...

Relacionat amb l'escrit que vaig fer ahir sobre la censura de l'alcalde de Roma a l'exposició sobre la caca, avui he vist que entre els productes que venen a la botiga del Museu d'Història Natural de Londres hi ha unes caixes que contenen... caca de diversos animals!

Elefants, rens i rinoceronts són els animals la caca dels quals pot servir per cultivar plantes de jardí. Cada caixa conté els excrements d'un d'aquests animals i també unes llavors per plantar a la mateixa caixa, on la planta podrà créixer fins que es trasplanti al jardí. Els excrements han estat tractats de manera adequada per eliminar-ne els possibles microbis patògens i les males olors.

La caca d'elefant va acompanyada de llavors de roser, la de rinoceront conté llavors de bananer mentre que la de ren ve amb les llavors d'un arbre molt en consonància amb aquest animal de latituds nòrdiques: un avet. Tant l'elefant com el rinoceront i el ren tenen una alimentació variada, cosa que fa que els seus excrements siguin un substrat ric en nutrients per a les plantes.

És una altra manera de reciclar els residus i pot ser un regal de Nadal o Reis original. Cada caixa costa 4,89 lliures esterlines i el mateix cost té la seva tramesa dins del Regne Unit. No he vist indicat si també ho envien a l'estranger. Com els altres productes de la botiga d'aquest Museu, els beneficis de les vendes es destinen a diversos projectes de recerca per a la conservació de la biodiversitat del planeta i de la lluita contra malalties com ara la malària.

Foto: Natural History Museum, Londres

A l'alcalde de Roma no li agrada la caca

Tot sembla indicar que a Gianni Alemanno, alcalde de Roma, no li agrada que la caca visiti la seva ciutat. No em refereixo a la caca que els gossos d'amos i mestresses mal educats deixen pels carrers a Roma, com ho fan a Barcelona i a altres ciutats, sinó a la caca que havia de ser protagonista d'una exposició.

A través del bloc de Sylvie Coyaud m'he assabentat de la censura de l'alcalde de Roma de l'exposició itinerant "Storia naturale dell'innominabile: la cacca", que havia d'inaugurar-se el proppassat 28 de novembre al Bioparco (fruit de la transformació de l'antic Zoo de Roma) d'aquella ciutat, a Villa Borghese. El títol de l'exposició és el mateix que el d'un llibre infantil britànic que en català es titula Caca. Una història natural de l'innombrable. (En vaig parlar aquí fa uns mesos.)

El 26 de novembre La Repubblica informava que l'exposició que des del 2007 ha circulat per altres ciutats italianes amb molt d'èxit, no es podria veure a Roma. L'excusa oficial: s'havia ajornat per raons de seguretat. Però fons properes a l'Ajuntament van filtrar que la causa era la preocupació de l'alcalde davant la possible imatge negativa que podria donar de la ciutat una exposició que considerava "inopportuna, potenzialmente ridicola, per non dire oscena."

El llibret en què es basa l'exposició és una obra de divulgació per a la mainada molt ben aconseguida. Me'l van regalar fa uns mesos i, sense saber que a Itàlia ja ho havien fet, vaig pensar que podria servir de guió per una exposició que expliqués una part del reciclatge. Associem la paraula 'reciclatge' amb els contenidors on deixem el vidre, el paperam i el plàstic o metalls. També en els punts verds on es deixen altres residus o productes que ja no ens serveixen. Però tots els animals generem un altre tipus de residus a partir dels nutrients que rep el nostre cos, que són expulsats a l'exterior: els excrements, les femtes; la caca, per ser més clars.

A la natura, els excrements poden tenir moltes funcions, a més de ser els residus d'un organisme. Són senyals; pel tipus i forma de la caca es pot saber quan ha passat un animal per un lloc i de quina espècie es tracta. I a partir de l'olor de la seva pròpia caca, un animal que l'hagi deixada caure quan anava a buscar menjar pot orientar-se per tornar al seu cau.

El reciclatge de la caca pot produir-se per l'efecte de microbis que n'obtenen nutrients (se la mengen) i la transformen en un altre tipus de matèria. Per exemple, els fems es fan servir com adobs en agricultura perquè, quan es barregen amb la terra, uns microorganismes que viuen en el sòl en treuen els nutrients que després aprofitaran les plantes. Alguns animals es mengen directament la caca d'altres. L'escarabat piloter n'és un; amb els excrement que troba va fent una pilota que empenys fins al seu cau. Si no fos pels escarabats piloters i alguns altres insectes, pels fongs i per molts microbis, els llocs freqüentats per animals grans acabarien sent grans piles de merda.

La caca d'alguns animals també pot ser útil per als humans. Un cas és l'esmentat abans de l'ús dels fems en agricultura. I, imitant alguns animals que fan servir la caca pròpia o d'altres per a construir nius o caus, les persones també han fet servir la caca d'alguns animals en la construcció. Quan semblava que aquestes tècniques ja eren cosa de la història, ara hi ha empreses que es dediquen a fabricar maons a partir d'excrements de vaques. EcoFaebrick fa uns maons en què el 75% del material són residus processats de vaca. Tot i que pesen un 20% menys que els d'argil·la, són un 20% més resistents a la pressió (o això diuen els seus fabricants). També es pot aprofitar la caca dels porcs, vaques i altres animals per obtenir gas (aquí i aquí).

Ara que estem entrant en la cultura del reciclatge, em sembla que una exposició sobre la caca pot ser molt il·lustrativa de l'aprofitament d'un tipus de residus que són inevitables. Però ves per on, la sensibilitat de l'alcalde de Roma no està preparada perquè aquest tema es tracti públicament. En aquest vídeo de Youtube es pot veure com era l'exposició, ja muntada, abans que es decidís "d'ajornar-la".



Espero que a Barcelona no tinguem mai un alcalde tan refinat com el de Roma. Li podria passar pel cap de prohibir la presència del caganer a la fira de Santa Llúcia.

Elogi de la caca

M'han regalat un llibret molt interessant sobre els excrements; la caca, per ser més clars. És divulgatiu, entretingut i rigorós en el seu contingut. Pensat per a la mainada, em sembla que pot agradar també a moltes persones adultes. El seu títol: Caca. Una història de l'innombrable (text, Nicola Davies; il·lustracions Neal Layton; Lynx Ed. 2008).


Això que un llibre estigui dedicat als excrements pot semblar una cosa fastigosa. Els excrements, però, tenen una funció molt important en els éssers vius; són necessaris per al bon funcionament del cos, i de vegades també són beneficiosos per a organismes diversos d'aquells que els han produït. Aquesta obra ens explica què és la caca, per què n'hi ha de formes, consistència i colors diversos; quins problemes resol, com pot servir per estudiar els animals que la fan o els seus costums; la seva funció en la disseminació de llavors de plantes, el seu aprofitament, i d'altres aspectes curiosos i en els quals potser no hauríem pensat mai. I alhora potser faci pensar al lector o lectora en altres temes relacionats amb els excrements.

A mi, m'ha dut el record d'una excursió que vaig fer amb dues amigues per un parc nacional de Minnesota (EUA) a finals d'agost de 1996. Quan caminàvem per un camí en un bosc vàrem veure els excrements encara "frescos" d'un animal. Era una tifarada bastant gran i aplatada, però diferent de les que fan les vaques. Era plena de puntets, com si fossin les llavors d'algun planta que hagués menjat l'animal que la va fer. Uns dies després va caure a les meves mans un llibre sobre els ossos i allà la vaig veure: tenia el mateix aspecte que la del bosc! Després vaig saber que en aquell estat nord-americà hi havia milers d'ossos. Per tant, trobar la caca d'algun exemplar en un d'aquells boscos devia ser bastant normal.

També m'he recordat del Ness, un conillet que va tenir una de les meves filles. Com tots els conills, menjava els seus excrements. No tota mena de caca, però, perquè no era sempre igual. En menjava la que tenia un aspecte més tou i semblava que tingués com un moc pel damunt. El costum de menjar-se aquest tipus d'excrements és vital per a aquests animals, perquè és una caca "enriquida" amb molts de bacteris que viuen al final del budell del conill.

Un llibre molt ben editat, que no dubtaria a regalar a qualsevol nen o nena, i potser també a persones grans.