Viena, "El tercer home" i Hundertwasser

(Per al Max, que ahir va fer 12 anys. Per molts anys!)

Cartell mexicà d'El tercer home

Max, aquest any canvio de tema i et parlaré d'algunes coses sobre Viena, una ciutat on he estat recentment. No la coneixia (només hi havia passat un parell d'hores ja fa anys), però era per a mi una ciutat familiar través d'una pel·lícula molt antiga (de 1949!): El tercer home. És possible que l'hagis vista algun estiu a casa de la teva àvia perquè és una obra que no sol faltar en les bones filmoteques. No sé si t'agraden les pel·lícules en blanc i negre, però en aquesta, el blanc i negre és important; les ombres de la nit en els carrers de Viena, o les d'una persecució per l'interior dels canals de les clavegueres de la ciutat, augmenten la intriga de l'argument. I la música inconfusible, tocada amb una cítara, un instrument de corda poc freqüent, va donar fama mundial al seu compositor i intèrpret (Anton Karas), un músic que tocava en un bar de Viena per entretenir els clients. Amb els anys, aquesta pel·lícula s'ha convertit en un clàssic del cinema i molts visitants de Viena busquen els llocs que apareixen en el film. Tant és així, que fins i tot té un petit museu i s'organitzen recorreguts turístics per la ciutat per mostrar llocs on es va filmar.

Una escena important del film passa dalt d'una nòria gegant que hi ha en un parc d'atraccions. I només arribar a Viena, en sortir del tren de l'aeroport la vagi veure al meu davant:

Nòria del parc Preter

Hunderwasserhous, Viena

Però més que de la Viena d'El tercer home, et volia parlar d'un artista vienès del segle XX i de la seva obra, que per a mi ara ja van lligats per sempre a la capital d'Àustria: Friedensreich Hundertwasser (1928-2000).

Quan vaig dir a la meva amiga Karen que anava a Viena, va recomanar-me que no deixés de veure la Hundertwasserhaus, una casa de veïns molt singular construïda en la dècada de 1980. Havia anat a Viena per feina i dels tres dies que hi vaig ser, només vaig disposar d'un matí per fer turisme. Viena és una ciutat per passar-hi molts dies veient-hi els seus nombrosos parcs i jardins, visitant museus, anant a concerts (la música és un altre tret distintiu de la ciutat), passejant per la riba del riu Danubi i els seus canals, contemplant edificis i palaus... Però jo només tenia unes hores lliures i vaig decidir seguir el consell de la meva amiga i apropar-me fins la Hundertwasserhous per veure al natural el que ja havia vist per Internet, un edifici de formes molt irregulars, colors variats, jardins en el terrat...

En arribar al carrer on es troba aquesta casa vaig tenir la mateixa sensació que tinc quan passo davant de la Pedrera o de la casa Batlló de Barcelona (les dues al passeig de Gràcia) i no únicament perquè aquella arquitectura i disseny em recordaven l'obra de Gaudí, sinó pels nombrosos turistes que hi havia i que amb càmeres o mòbils hi feien fotos. Jo mateixa, al cap d'uns minuts també vaig treure la càmera per tenir un record visual d'aquella casa tan singular.

El dia abans, un periodista austríac em va explicar que l'Ajuntament de Viena va encarregar a Hundertwasser el disseny d'un projecte per construir uns habitatges de tipus social. Hundertwasser no era arquitecte, però havia treballat ja en projectes arquitèctonics. De fet, era un artista polifacètic, que pintava, dissenyava portades de llibres, segells de correus, tapissoss, objectes diveros... sempre amb colors molt vius --sovint col·locant colors complementaris un a costat de l'altre-- i un estil molt particular, que gairebé mai contenia línies rectes. Quan s'ha vist algun dels quadres, segells o pòsters d'aquest artista, és fàcil reconèixer-ne d'altres fets també per ell. Mira aquests segells, que originals.

Pel que fa a l'esmentada casa de veïns, la Hundertwasserhous, va aplicar-hi les idees que ja havia desenvolupat des de feia més de vint anys. El disseny de les cases era obra de la seva creativitat artística i imaginació, però és fonamentaven també en criteris ecològics i socials. Per una banda, volia fugir de la monotonia que solen tenir les cases fetes en un mateix període; per una altra, volia dur la natura als edificis que ell dissenyava i ho feia tenint en compte aspectes ecològics i de sostenibilitat, tot i que quan va començar a participar en la construcció d'edificis ningú no parlava de sostenibilitat. Ell, però, no era arquitecte i en la construcció de la casa va treballar amb dos arquitectes, Josef Krawina i Peter Pelikan.

En veure la Hundertwasserhous vaig pensar que aquell home havia estat el Gaudí austríac, i que segurament s'havia inspirat en la seva obra: predomini de línies corbes, dibuixos fets amb peces petites de rajola --com el trencadís de Gaudí-- apropament a la natura... Però quan he anat buscant en la seva biografia, enlloc no he trobat cap esment a Gaudí, ni que l'artista austríac hagués conegut l'obra de l'arquitecte català. En el porxo de l'entrada, les parets i el sostre tenen motius que podrien ser propis d'un edifici de Gaudí, a més de les corbes del sostre. I la font in la sanefa que envolta la porta també tenen trencadís:

Porxo i font

Porta d'entrada a l'escala (i autofoto)

A la façana hi ha una part que sembla d'un edifici clàssic; suposo que deu ser perquè es noti el contrast entre la seva obra i els edificis que es construïen a Viena. I fixa't que, del terrat, sobresurten les branques d'un arbre, perquè hi posava jardins.

Façana: contrast

Les persones que viuen en aquesta casa deuen estar tipes dels turistes que s'aturen al davant i que, en molts casos volen veure més enllà de la façana perquè han posat un cartell que indica que aquell edifici està habitat i no es pot visitar per dins.

Per tant, vaig procurar no quedar-me per allà molta estona i de seguida vaig anar cap a un edifici proper que també va ser dissenyat per Hundertwasser i es pot visitar per dins perquè és un museu dedicat a aquest artista: el KuntsHausWien o Museu Hundertwasser, instal·lat en un edifici que havia estat una fàbrica de mobles. Aquí es pot conèixer bé l'obra d'aquest dissenyador en molts camps i s'hi veuen dutes a la pràctica les seves idees per a la construcció. Per exemple, a l'interior de cada pis hi ha moltes plantes. I s'hi poden veure les maquetes d'algunes obres seves, com ara una incineradora de brossa, una urbanització, una església que va reformar tot donant-li el seu estil inconfusible (deia que una església ha de ser bonica i estar en harmonia amb la natura perquè la gent s'hi trobi bé i hi vagi). La llàstima és que només deixen fer fotos a les escales, els porxos i als patis i restaurant. En aquesta foto feta en un replà de l'escala, es pot apreciar la curvatura del terra ( a la dreta, a costat de la paret):

Museu Hundertwasser, replà

Altres vistes de la casa-museu:

Museu Hundertwasser, vista posterior

Museu Hundertwasser, vestíbul (amb el terra ondulat)

Per descansar i prendre alguna cosa

Gairebé vaig passar tot el matí admirant l'obra de Hundertwasser. Després només vaig tenir temps per passejar una horeta per Viena, una ciutat on espero tornar algun dia perquè té moltes coses boniques per veure. Si algun vegada hi vas, et diré com em va dir la meva amiga Karen: no deixis de veure la Hundertwasserhous.

Per molts anys, Max!

Fotos: M. Piqueras, 30.03.2014

Els microbis, fabricants de iogurt (per al Max)

(Dedicat al Max, que ahir va fer onze anys. Per molts anys, Max!)

Max, si alguna vegada vas al supermercat, segurament hauràs vist que, en els mostradors refrigerats, hi ha molts tipus de iogurts: naturals, naturals ensucrats, amb sabor de fruites, amb trossets de fruites, amb cereals o fruits secs, descremats, cremosos, estil grec...; també de llet de vaca (la majoria) o de llet de cabra... Ara fins i tot n'hi ha de fets a partir de soja (un vegetal). Tot i que la majoria contenen la mateixa quantitat de producte (125 grams), hi ha supermercats que venen també iogurts en envasos més grans: de quart de quilo, de mig quilo i els més grans, d'un quilo.

Petita mostra dels iogurts en el mercat

Iogurt El Pastoret. Envàs d'un quilo.

Quan jo tenia la teva edat, la situació era molt diferent. En primer lloc, no existien els supermercats --el primer, que va ser Caprabo, van inaugurar-lo el 1959-- i els iogurts els venien a unes botigues on només despatxaven llet i pastes (al principi de tot, també els venien a les farmàcies). A més, fora de Barcelona pràcticament no coneixien el iogurt, perquè no hi arribaven els camions que els repartien. És un producte que cal conservar en fred i ara els camions que en fan la distribució a les botigues són com neveres amb rodes; per això els anomenen camions frigorífics. Però quan jo era petita els iogurts els repartien amb camions o furgonetes normals i, per tant, no podien anar molt lluny perquè, si ho haguessin fet, els iogurts s'haurien escalfat i fet malbé.

Envàs Danone dècada 1940

Els iogurts de la meva infància eren dels que ara en diuen "naturals", sense fruita o altres coses i jo només n'havia vist d'una marca: Danone. Els primer envasos eren blancs, de porcellana i sense la marca (com el de la foto), que li van imprimir després;  cap a 1950 van fer-los de vidre. Tant els de porcellana com els de vidre venien tapats amb un tros de paper transparent (paper de cel·lofana, es deia), que s'aguantava amb una goma. (A moltes cases, les gomes del iogurt es guardaven per fer-les servir després per a altres coses, com ara per a subjectar els cabells de les trenes o cuetes de les nenes.) A més, el iogurt era considerat gairebé un medicament; molta gent només en prenia quan tenia la panxa malament, amb diarrea. A diferència d'aquells temps, avui dia el iogurt se sol menjar de manera habitual. Jo mateixa acostumo a prendre-me'n tres cada dia.

Envàs Danone dècada 1950

En el súper, els iogurts es troben a la secció de productes lactis, és a dir, productes que es fabriquen a partir de la llet. T'has preguntat mai com es pot obtenir aquell producte més aviat espès i amb gust una mica àcid a partir de la llet? Doncs és gràcies a uns microbis, uns bacteris que transformen alguns components de la llet mitjançant un procés que s'anomena fermentació i en resulta un producte més espès i amb un sabor diferent. Com a aliment, les seves propietats també són diferents de les que té la llet.

No se sap a qui se li va acudir per primera vegada fabricar iogurt. Segons diuen els historiadors, els humans n'han menjat des de fa al menys 5.500 anys. També diuen que la descoberta del iogurt pot haver estat una casualitat, que podria ser que, en transportar llet de cabra (la duien en unes bosses fetes de pell d'aquells animals), la que hi havia en algun dels recipients es fes malbé i qui sap si a algú se li acudiria de tastar aquell líquid més espès i el va trobar bo. Un escriptor i científic del temps dels romans, conegut com a Plini el Vell, ja va escriure que alguns pobles "bàrbars" (per als romans, un bàrbar era el mateix que per a nosaltres un guiri) sabien com convertir la llet en una substància més espessa i d'un gust àcid agradable.

De tota manera, fins a començament del segle XX, el iogurt era un producte que només es coneixia en algunes regions de l'est d'Europa i de l'Orient mitjà. A un científic ucraïnès que es deia Ilià Mètxnikov i que va viure de 1845 a 1916, li van cridar-li l'atenció uns treballs fets per un metge búlgar de nom Stamen Grigorov, que demostraven que el iogurt era beneficiós per a la salut i també que en els iogurts hi havia sempre uns microbis vius. Els pagesos de Bulgària vivien molts anys i Mètxnikov va arribar a la conclusió que eren més sans perquè prenien molt de iogurt i també va deduir que els microbis que hi havia en el iogurt (que són els que fan que la llet es transformi en iogurt, i que es conserven vius dins del iogurt) segurament tenien alguna cosa a veure amb els efectes saludables d'aquest producte.

Que dins del iogurt, que es considera un aliment molt saludable, hi hagi microbis vius, pot semblar estrany, perquè normalment, quan parlem de microbis, ho fem pensant només en els que transmeten malalties. Però els microbis que poden causar malalties són només unes poques espècies; la majoria són bons i n'hi ha que fins i tot són indispensables per al bon funcionament del nostre cos o del conjunt de la natura. De tota manera, com que hi ha persones a qui la paraula microbi fa por, els fabricants de iogurt gairebé mai indiquen en els envasos que aquell producte conté microbis vius; solen dir que hi tenen ferments làctics, que són les substàncies que es troben en els microbis i que transformen la llet en iogurt.

El iogurt Danone no va ser el primer iogurt que es va fer a Barcelona, però va ser el que va tenir més èxit i va estendre's després per Europa i per països d'altres continents. Ara es poden trobar iogurts Danone en els supermercats de gairebé qualsevol país. El fundador de l'empresa va ser Isaac Carasso, que havia nascut a Salònica (ciutat del nord de Grècia que aleshores estava dominada pels turcs) i l'any 1912 va venir amb la seva família a Barcelona fugint d'una guerra. A Salònica, el iogurt era molt conegut i la gent el comprava a quilos i Carasso en coneixia les propietats beneficioses per a la salut. En aquella època, les infeccions intestinals (malalties del budell causades per microbis) eren molt abundants i no hi havia tractaments com els actuals, amb antibiòtics.

A Barcelona, com a moltes altres ciutats d'Europa, molts nens i nenes morien cada any a causa d'alguna infecció del budell com, desgraciadament, encara passa avui dia en països molt pobres. I el iogurt ajudava a tractar aquestes infeccions. Carasso va decidir fabricar i vendre iogurts a Barcelona, pensant sobretot en els seus efectes per lluitar contra les infeccions intestinals. Així va ser com va instal·lar una petita fàbrica en el carrer dels Àngels, que es troba prop de la Rambla, i va registrar la marca Danone per als seus productes (quan una marca està "registrada", ningú altre pot fer-la servir, és exclusiva de qui la registra). Per què Danone? Danone era el fill d'Isaac Carasso. Es deia Daniel, però la família i els amics l'anomenaven Danone i aquest nom, com marca d'uns iogurts, s'ha fet universalment conegut (als Estats Units una mica modificat: Dannon).

Aquí hi havia la placa commemorativa del primer Danone

Fins fa uns quants anys, a la façana del número 16 del carrer dels Àngels hi havia una placa que commemorava que, en aquell edifici, el senyor Isaac Carasso va fabricar el primer iogurt Danone del món. Va posar-la l'Ajuntament de Barcelona el 1994 i a mi m'agradava ensenyar-la a la gent de fora, perquè és un fet que forma part de la història de la meva ciutat. Un bon dia, però, aquella placa va desaparèixer i ara només s'hi pot veure la marca que ha quedat en el lloc on havia estat durant més de deu anys (mira la foto actual, aquí al costat). Una persona va explicar-me que els veïns d'aquell edifici la van fer retirar quan es van enfadar amb l'Ajuntament perquè no els van donar un permís per instal·lar-hi un ascensor. No sé si la història és certa, però si ho és, crec que va ser una decisió equivocada per part dels veïns; que van actuar com nens petits, quan diuen "no t'estic amic" i es neguen a compartir alguna cosa amb el nen o nena amb qui no "estan amics".

I què se'n va fer del noi Danone?  No sé si ha estat gràcies als iogurts que va menjar al llarg de la seva vida, però el cas és que Daniel Carasso, nascut el 1905, va viure 103 anys. Ell va ser qui va expandir l'empresa familiar; primer a França, després a Estats Units i altres països. Un microbiòleg que treballa a l'empresa Danone em va dir el 2005:

Daniel creador de les altres fàbriques Danones del món i que amb més de 100 anys segueix residint a Catalunya, és un apassionat dels microbis/ferments, de la salut i del desenvolupament i la recerca [...] Encara que ja molt gran, té una lucidesa fora de sèrie.

Segons la Federación Nacional de Industrias Lácteas (una associació que agrupa les principals empreses que, a Espanya, es dediquen a la producció i la venda de llet i productes derivats de la llet), l'any 2011 es van fabricar 230.000 tones de iogurts naturals en tot l'Estat. Tenint en compte que una tona són 1000 quilos, el total de iogurts naturals fabricats el 2011 va ser de 230.000.000 quilos (230 milions de quilos!). I si tenim en compte que els iogurts naturals de mida corrent contenen 125 grams del producte i que un quilo té mil grams... t'atreveixes a calcular a quants iogurts individuals corresponen aquelles 230.000 tones? I encara més. He agafat un iogurt dels que tinc a la nevera, i l'envàs mesura 6,2 centímetres en la part més ampla, que és la tapa. T'atreveixes a calcular quants quilòmetres (1 quilòmetre = 1000 metres; 1 metre = 100 centímetres) ocuparien, posats en fila un darrere l'altre, tots els iogurts naturals fabricats a Espanya l'any 2011? (Per al càlcul, podem suposar que, encara que siguin de marques diferents, la mida és igual; de fet, no hi ha moltes diferències entre els envasos d'una marca o altra.)

No sé si Isaac Carasso, quan va fundar la seva petita empresa familiar podia imaginar el 1919 que amb el temps, Danone seria una empresa d'abast mundial i que, el iogurt es convertiria en un aliment d'ús habitual. Com a gran consumidora de iogurt, m'alegro que sigui així, que pugui trobar-los en qualsevol súper i amb un assortit tan gran. Potser menjant-ne diàriament jo també pugui arribar als 103 anys. 8-)

 Potser us interessarà:
- Ha llegado el Danone a Madrid, sobre la inauguració de la sucursal de Danone a Madrid el 1930. En el blog "Història Urbana de Madrid".
- No volem una primavera silenciosa (per al Max) (aquest blog, 10.04.2012)
- Els nostres microbis (per al Max) (aquest blog, 10.04.2011)
 - Xiclet per al Max (aquest blog, 10.04.2010)
- La caseta i l'hortet (insectes per al Max) (aquest blog, 10.04.2009)
- Microbis per al Max (aquest blog, 10.04.2008)

No volem una "primavera silenciosa" (per al Max)

Avui és l'aniversari del Max i, un any més, aprofito aquest bloc per explicar-li una història.

Max, si alguna vegada t'has llevat molt d'hora molt d'hora, deus haver sentit els ocells que canten alegrament abans que el sol estigui alt, com també deus sentir, a altres hores del dia, les orenetes i falciots que segurament tenen nius en moltes cases de Vilassar. Doncs la història que t'explico aquest any comença amb els ocells d'uns boscos de Massachusetts, un dels estats que formen els Estats Units d'Amèrica, en la costa de l'oceà Atlàntic.

L'estiu de 1957, unes avionetes van estar escampant insecticides (el que es diu "fumigar") per molts llocs de Massachusetts i d'altres regions dels Estats Units per eliminar-ne els mosquits i altres insectes perjudicials. Un dels llocs per on van fumigar diverses vegades era una zona on hi havia sempre molts ocells. Els mosquits van morir, però també van morir molts ocells enverinats amb l'insecticida. A més, els seus nius, els estanys on anaven a beure aigua i els llocs on descansaven van quedar contaminats.

Una dona que es deia Olga Huckins i tenia la seva casa en aquella zona, el 1958 va escriure una carta a un diari de Boston (la capital de Massachusetts) lamentant-se que molts ocells havien mort i que insectes com ara les abelles havien desaparegut, mentre que, després d'uns mesos, hi havia de nou molts mosquits i picaven més que mai. La primavera d'aquell any seria silenciosa, no se sentirien les veus dels ocells habituals perquè havien desaparegut.

Una mallerenga de cap negre, ocellet molt freqüent a Massachusetts

Avioneta fumigant sobre un ramat d'ovelles

La senyora Huckins no era la primera persona que es queixava dels efectes de la fumigació; d'altres ho havien fet abans. Però hi havia una part de la població que creia que fumigar era bo, perquè a més d'eliminar insectes que eren molestos per les seves picades, com ara els mosquits, n'eliminaven d'altres que transmetien malalties o que feien malbé les collites dels camps (les "plagues"; per això aquests productes es diuen plaguicides). De fet, un dels productes que més s'usaven per matar mosquits, conegut com a DDT (és l'abreviació del seu nom, una mica complicat: dicloro-difenil-tricoloretà), es considerava una gran troballa i al científic que va descobrir que allò era un verí per al insectes van donar-li un premi molt important. No és tenia consciència del mal que podien causar en altres éssers vius, i tampoc se sabia quant de temps duraven els seus efectes.

Les persones pateixen l'acumulació de contaminants

Entre les persones que estaven preocupades pels problemes que molts insecticides podien causar, hi havia una biòloga que es dedicava a escriure sobre la natura. Es deia Rachel Carson i havia escrit alguns llibres sobre la vida marina, que havien tingut molt d'èxit i s'havien traduït a moltes llengües. Rachel sabia que alguns investigadors estaven estudiant els efectes dolents dels productes químics que feien servir els pagesos per impedir que els insectes els fessin malbé les collites i que el Govern escampava amb avionetes damunt de moltes regions del país. Ja feia alguns anys que anava recollint tota la informació que trobava sobre aquest tema en llibres i revistes científiques.

El DDT i alguns altres insecticides no desapareixien de la natura, sinó que s'hi anaven acumulant. Quan un animal petit que el contenia era menjat per un de més gran, el DDT present en el que era menjat quedava en el cos del que se l'havia menjat, però com que un animal que s'alimenta d'altres no en menja un de sol a la seva vida, sinó que en menja molts, el contingut de DDT que té en el seu cos al final de la seva vida és molt més gran que en cadascun dels animals petits que ha menjat. A més, com que també quedaven contaminades les plantes i les aigües, cap animal podia lliurar-se dels efectes dels plaguicides, ni tan sols les persones.

Rachel Carson

La senyora Huckins, que coneixia Rachel Carson des de feia anys, va enviar-li una còpia de la carta que havia escrit per al diari de Boston sobre els efectes de la fumigació en els boscos al voltant de casa seva. Aquella carta va fer reaccionar Rachel. Va decidir que els resultats de la recerca que els científics havien fet sobre els insecticides i que estaven en revistes que només llegien altres científics s'havien d'explicar a tothom: les persones que vivien en pobles i ciutats, els mateixos pagesos que feien servir els insecticides i sobretot, els polítics, que eren qui decidien les lleis i els únics que podien fer lleis que prohibissin l'ús d'aquells productes.

Rachel Carson va posar-se de seguida a treballar en el llibre. Del 1958 al 1960 va seguir recollint més informació; l'obra que pensava escriure havia d'estar molt ben documentada, basada en estudis científics, no només en allò que la gent digués que havia vist o que havia passat en el seu poble. I del 1960 a 1962, va dedicar-se a escriure'l. Va trigar molt perquè estava malalta des de feia alguns anys i no podia dedicar a l'escriptura tot el temps que hauria volgut. Va titular el llibre Primavera silenciosa, perquè era com havia imaginat la primavera la seva amiga, la senyora Huckins, quan va veure que els ocells desapareixien. Abans que aquesta obra sortís a les llibreries, una revista molt popular de Nova York (es diu The New Yorker i encara existeix) en va publicar alguns fragments.

Primavera silenciosa, en versió original (edició de 1994)

Era la primera vegada que els perills del DDT i altres insecticides s'explicaven clarament a un públic que no era científic. Se'n va parlar molt de seguida i les fàbriques que produïen aquests productes tan populars i ben rebuts per la població van veure que els seus negocis estaven en perill. Com que la revista informava que aquells articles eren una avançada del llibre que sortiria a finals d'estiu, algunes empreses afectades van intentar que no es publiqués i van dir que denunciarien Rachel Carson i l'editorial. Però la casa editorial (la que publica el llibre) sabia que Rachel Carson s'havia informat molt bé per escriure el llibre i que no havia inventat res del que hi explicava sobre els efectes d'aquells productes. Els fabricants de plaguicides també van dir que Rachel Carson s'estimava més evitar la mort d'alguns ocells que no pas eliminar tots aquells insectes perjudicials per a les persones i evitar les pèrdues dels pagesos. No tenien en compte que els destí de les persones va lligat al dels ocells i els altres éssers vius que viuen a la Terra.

Diuen que la veritat sempre triomfa. I en el cas de Rachel Carson i el seu llibre, la dita es va complir. Aquest any en fa cinquanta de la publicació de Primavera silenciosa i el llibre, que està traduït a més de trenta llengües, encara segueix publicant-se. El temps ha donat la raó a Rachel Carson i s'ha vist que aquest productes poden ser fins i tot més perillosos del que se sabia el 1962, i que es poden escampar per tot el planeta. L'any 1971 van sortir als Estats Units les primeres lleis per regular l'ús del DDT i altres plaguicides.

Actualment l'ús del DDT està prohibit en molts països del món, però encara s'estan fent servir molts altres productes tòxics. A poc, a poc, però, la visió que les persones tenen de la natura va canviant i la gent s'adona que tots els mals que li fem, al final acaben rebotant com un bumerang i nosaltres en patim les conseqüències. Encara que només sigui per això, convé que tractem bé la natura. Tothom pot fer-ho, no únicament els governs o les grans empreses. Les nostres accions, encara que ens semblin petites, sumades als milions fetes per altres persones acaben causant el seu efecte. Tu, els teus pares, els teus amics, jo... tots junts podem ajudar a salvar el planeta.

Que passis un bon dia d'aniversari!

Potser us interessarà:
- Els nostres microbis (per al Max) (aquest bloc, 10.04.2011))
- Xiclet per al Max (aquest bloc, 10.04.2010)
- La caseta i l'hortet (insectes per al Max) (aquest bloc, 10.04.2009)
- Microbis per al Max (aquest bloc, 10.04.2008)
- La segona república i Rachel Carson (aquest bloc,14.04.2007)

Els nostres microbis (per al Max)

(Dedicat al Max, que avui fa nou anys. Per molts anys, Max!)

El cos humà és ple de microbis, per dins i per fora, Només en el budell d'una persona adulta ja n'hi ha uns cent bilions (un 1 seguit de catorze zeros!: 100.000.000.000.000). Però no hem de tenir por de tenir tants microbis; al contrari, sense ells no podríem viure. El que passa és qui hi ha alguns microbis que ens causen malalties i per això la paraula "microbi" ens fa pensar en coses dolentes. És com si penséssim que totes les plantes i tots els animals són perillosos perquè hi ha plantes que són verinoses i perquè hi ha animals que ataquen els humans i altres animals.

Bacteri típic del budell (Foto: JH Carr, CDC)

A la nostra pell també viuen molts microbis, però no tants com en el budell. Per exemple, posant la mà damunt d'un platet de vidre dels que es fan servir per estudiar els microbis, i deixant-ho després uns dies, es van multiplicant fins que formen unes agrupacions (les "colònies") que ja es poden veure sense que calgui un microscopi. Hi podríem veure coses com aquesta:

Colònies microbianes de la mà (foto: M. Berlanga; mà: una alumna)

Cada puntet diem que és una "colònia": un grup de microbis que són tots iguals entre ells perquè el grup s'ha format a partir d'un microbi que s'ha anat reproduint. La nostra visió no és capaç de veure els microbis que hi ha damunt la pell, però si això fos possible, veuríem que en alguns llocs n'hi ha molts més que en d'altres. Això és perquè la nostra pell no és igual per tot el cos.

A les zones del cos que acostumen a estar sempre seques --excepte quan ens banyem o fiquem a la dutxa--,  és on veuríem menys microbis, perquè només hi poden viure els que poden resistir bé la sequera. En canvi, en les zones del cos per on suem o que solen estar humides, n'hi veuríem molts més. Les aixelles, els genitals (la vulva en la dona i la zona del penis i els testicles en l'home), el melic, els peus i allà on hi ha cabells, solen ser els llocs amb més concentració de microbis.

La suor no fa olor; en canvi es parla de "pudor de suat" o "pudor de peus" i segur que coneixes aquestes olors. D'on surt, doncs? És quan creixen microbis a la suor que es forma aquesta olor que ens resulta desagradable. Els microbis es mengen la suor i la transformen en substàncies que són pudentes. En realitat, aquestes pudors és com si fossin la pudor de la caca dels nostres microbis. I quan diem que els peus fan pudor de formatge o que un formatge fa pudor de peus, no és només una manera de parlar, perquè hi ha microbis que viuen en els peus i que podrien transformar la llet en formatge.

 Per altra banda, els microbis del cos poden ser molt variats; s'han vist fins a unes 180 espècies diferents (sense comptar els de la boca, on se n'han trobat més de 600 espècies diferents), però no tots en una mateixa persona, sinó en un conjunt de moltes persones.  Uns investigadors dels Estats Units volen estudiar la diversitat del microbis que que viuen en el melic i des de fa algun temps aprofiten sempre que poden perquè la gent els deixi agafar una mostra d'aquella mena de greixet que es forma en el melic, especialment si se sua molt. Els demanen que es passin pel melic un bastonet de cotó com aquells de netejar les orelles i després refreguen la punta del bastonet sobre una d'aquelles plaques de vidre on es fan créixer els microbis. A cada placa li posen número, que només coneix la persona a qui han pres aquella mostra, i al cap d'un temps, quan ja han crescut els microbis, fan una foto de la placa i la pengen a Internet, indicant el número a què correspon perquè les persones que han participat en l'experiment puguin veure l'aspecte de les colònies (els grups de molts microbis que creixen junts) dels microbis que viuen en el seu melic.

Per donar exemple, els mateixos investigadors van fer créixer els microbis del seu melic i les seves fotos també es poden veure a Internet; són les úniques que indiquen el nom del "propietari" dels microbis. N'hi ha un (Rob Dunn) que em fa l'efecte que el dia que van fer la prova es devia rentar molt bé el melic, perquè no hi ha crescut gairebé res. Si cliques damunt de les fotos, les veuràs ampliades.

Com he escrit més amunt, la gran majoria dels microbis que viuen en el nostre cos no són dolents: n'hi ha que no causen cap molèstia o només la possible olor dels productes que generen en alimentar-se de les nostres secrecions i d'altres són beneficiosos i els necessitem. Però de tant en tant pot venir a parar al nostre cos algun microbi dels que causen infeccions, o algun dels que eren inofensius aprofita algun moment de feblesa en la nostra salut per atacar-nos i causar-nos alguna infecció. Cal prevenir aquesta possibilitat i una manera de fer-ho és rentant-nos molt bé, especialment les mans abans de cada menjar o de tocar els aliments.
                                       
Potser us interessarà:
- Xiclet per al Max (10.04.2010)
- La caseta i l'hortet (insectes per al Max) 10.04.2009
- Microbis per al Max (10.04.2008)
- Els humans i els seus microbis (29.09.2010)

Xiclet per al Max

(Aquest apunt va dedicat al Max, que, si no em descompto, avui fa vuit anys.)

Max, t'agrada mastegar xiclet? A mi, quan tenia la teva edat m'agradava molt i després de tants anys encara m'agrada. Però els meus gustos han canviat una mica. Aleshores m'agradaven uns xiclets que servien per fer globus. Te'n ficaves un a la boca, el mastegaves i quan ja estava una mica tou, el posaves com si envoltés la llengua; bufaves amb força i començava a formar-se un globus de goma que es feia gran fins que explotava. Sovint, quan el globus explotava, et quedaven trossets de xiclet per la cara, de vegades fins i tot enganxats en el cabell, d'on costava molt de treure'ls. Jo tenia una amiga que era una especialista fent globus; una vegada a classe, tot i que estava prohibit mastegar xiclets, ella n'estava mastegant un i li va sortir un d'aquells globus enormes que eren la seva especialitat. En petar, va fer un plaffff que es va sentir per tota la classe i la senyoreta (aleshores a la mestra li dèiem "senyoreta") la va castigar. De tota manera, hi ha qui fa els globus de xiclet encara més grans que els que feia la meva amiga. Fixa't aquest:



Però, Max, t'has parat mai a pensar d'on surt el xiclet? Amb què es fabrica aquest producte que és tou i es pot estirar i que la gent gran sempre diuen: "No t'ho empassis!, que se't pot quedar enganxat dins la panxa!" Com tantes matèries que fem servir a la vida de cada dia, el xiclet ens el proporciona la natura. O si més no, ens el proporcionava, perquè des de fa més de quaranta anys el xiclet sol fer-se a partir d'una goma artificial que és més barata que el xiclet original. Però abans es feia amb la goma que s'extreia d'un arbre que creix a Mèxic i altres països de l'Amèrica Central i que els mexicans anomenen chicozapote, sapodilla. La paraula "xiclet" ve d'una llengua molt antiga que es parla a Mèxic, el nàhuatl, i és com anomenaven aquell líquid espès que, fet bullir, encara es feia més espès i servia per mastegar.

Així queda el xiclet després de fer-lo bullir
Foto: periodicodigital.com.mex

Fa uns 150 anys, un comerciant dels Estats Units va començar a comprar xiclet a Mèxic per dur-lo al seu país per usar-lo per fer pneumàtics, botes de pluja i joguines. Però no servia per a fer aquests productes i el negoci que volia fer no li va sortir bé. Un dia de 1869, per casualitat, va posar-se un trosset d'aquella goma a la boca i va adonar-se que tenia bon gust. Aleshores va muntar una fàbrica on van començar a fabricar els xiclets que coneixem, per a mastegar. Per millorar-ne el gust i l'oferta, s'afegia a aquella goma un aroma especial (menta, maduixa, llimona, etc.) i així van aparèixer al mercat els xiclets amb sabors diferents. El 1928, els van afegir altres substàncies que són les que fan possibles que es puguin fer globus amb un xiclet. De fet, en anglès no anomenen de la mateixa manera el xiclet normal (chewing gum, li diuen, és a dir, goma per mastegar) i el xiclet per fer globus, que és anomenat bubble gum (goma per fer bombolles).

Mastegar una mena de goma no era cap novetat quan es van començar a vendre xiclets als Estats Units. Abans ja es venia una goma per a mastegar que es treia d'altres arbres, però el xiclet va fer-se molt més popular que cap altra. A més, el costum es va estendre per molts països. Ara fins i tot hi ha xiclets de farmàcia. A les persones que volen deixar de fumar els recepten uns xiclets per mastegar en comptes de fumar cigarretes. També n'hi ha que duen medicines per al mal de coll i altres infeccions de la boca i hi ha persones que investiguen per fabricar xiclets que portin incorporats altres medicaments, de manera que es puguin prendre amb més facilitat. Ja hi ha xiclets que porten incorporada aspirina.

Avui dia, els xiclets es fabriquen i venen per tot el món i se'n fan milers de varietats, algunes ben estranyes. Hi ha xiclets que poden estar farcits amb un líquid. D'altres poden estar recoberts d'un caramel i quan ja s'ha desfet el caramel ens queda el xiclet a la boca. A més del que tenen els gustos més corrents, com ara maduixa i menta, hi ha xiclets amb gust de mango, de síndria, de meló, de canyella, de magrana i encara d'altres sabors. En aquest web pots veure com es fabrica el xiclet.

Un problema causat pel xiclet, és la brutícia de molts carrers. Molta gent que mastega xiclets, quan troba que el xiclet ja ha perdut el gust els llença. Però en comptes de llençar-los directament a una paperera o d'embolicar-los en un tros de paper per llençar-los quan en vegin una, se'l treuen de la boca i el llencen a terra, sense que els importi si el terra quedarà enganxós, ni que es pugui enganxar a la sabata d'alguna persona.

No sé si a Vilassar la gent deu anar més en compte, però a Barcelona molts carrers són plens de xiclets enganxats, i també n'hi ha molts en les escales i les andanes del metro. Encara que passin màquines per fregar el terra, els xiclets estan massa enganxats i allà queden. En el terra de la Rambla hi ha milers de xiclets enganxats. Un dia vaig veure uns operaris que, amb una màquina que treia vapor, anaven desenganxant els xiclets del terra. Però com que cada dia hi ha gent que hi llença xiclets, les màquines haurien d'estar sempre netejant perquè el terra estigués net. És una feina que costa uns diners que es podrien aprofitar per fer altres coses a la ciutat, si la gent fos més neta i no llencés els xiclets al terra.

Màquina per treure els xiclets del terra (Foto Gumbusters)

Per molts anys Max, i recorda sempre que masteguis un xiclet de buscar després on llençar-lo!

Mural a Seattle, fet amb xiclets usats (Foto Wikimedia Commons)

La caseta i l'hortet (insectes per al Max)

Nota preliminar: Tot i que aquests dies penso tancar la paradeta del bloc, faig una excepció per dedicar aquesta entrada al Max, que si no em descompto, avui fa set anys.

Max, l'any passat et vaig explicar algunes coses sobre els microbis. Te'n podria explicar moltes més, perquè de microbis n'hi ha de moltes menes, fan moltes coses i viuen per tot arreu, però avui et parlaré d'uns altres éssers vius: els tèrmits.

Què són els tèrmits, deus pensar? Doncs són uns insectes, un grup molt gran d'animals de mida petita i gairebé sempre (però NO sempre) amb ales, que comprèn les abelles, les mosques i els mosquits, els escarabats, les formigues, les abelles, les papallones, les cuques de llum i milers i milers d'altres bestioles. I també els tèrmits.

Als tèrmits hi ha qui els anomena formigues blanques pel seu aspecte, tot i que no són formigues. Els tèrmits són insectes d'un grup que s'anomena isòpteres, mentre que les formigues, junt amb les abelles, formen un altre grup que s'anomena himenòpters. De tota manera, no és estrany que molta gent pensi que són formigues, perquè el seu aspecte no és molt diferent del d'una formiga. Fixa't en aquest tèrmit de la foto:

Tèrmit menjant fusta
Foto: Althepal (Wikipedia / Creative Commons)

T'has fixat que el peu de la foto diu "tèrmit menjant fusta"? T'imagines que a l'hora de dinar quan anessis a taula et trobessis en el plat un tros de tronc d'arbre o la pota d'una cadira vella? A més del fàstic que et pogués fer, no te'ls podries menjar. Ni tu, ni jo, ni cap altra persona. Els tèrmits tampoc podrien menjar fusta si no fos perquè dins del seu budell tenen uns microbis que els ajuden a transformar la fusta en altres substàncies que ells ja poden assimilar. (Encara que no pensava parlar-te de microbis, ara surten per aquí. I és que, com t'he dit, viuen per tot arreu, fins i tot a l'interior de molts animals i plantes.)

Hi ha tèrmits que només mengen fusta seca (amb l'ajut dels microbis que tenen dins) i el seu aliment (o sigui, la fusta) el poden obtenir de diferents maneres. Alguns s'instal·len tranquil·lament en cases de fusta o dins dels components de fusta de les cases (portes, bigues, mobles) i menja que menja poden arribar a destruir la seva pròpia casa. D'altres viuen en cases pròpies, subterrànies i recullen ells mateixos la fusta, que poden ser trossets de branquillons que trobin pel bosc. Hi ha tèrmits que són molts refinats i no es conformen a menjar només fusta: poden menjar fruita fresca o seca i fulles de plantes. Però el súmmum del refinament en els tèrmits el trobem en un grup (els anomenats tèrmits superiors) que menja fongs. Els fongs són un grup d'organismes que inclou els bolets; tots els bolets són fongs, però no tots els fongs són bolets.

No pensis que els tèrmits menjadors de fongs surten al camp a caçar bolets i comencen a devorar el primer que es troben. Són tan refinats en els seus gustos, que només els agrada un tipus de bolet i per tenir-ne sempre de disponibles, ells mateixos els cultiven en horts subterranis, com una persona pot cultivar amb molta cura, en el seu hort, una varietat de tomàquets molt especial o una verdura que no es troba fàcilment en el mercat.

Els tèrmits cultivadors de fongs viuen en unes cases que poden ser molt grans. En proporció a la seva mida, seria com si visquessin en gratacels. Fixa't en aquestes dues cases de tèrmits:

Termiter a Tanzània
Foto: Vierka Maráková (Wikipedia / Creative Commons)

Termiter al nord d'Austràlia
Foto: Yewenyi (Wikipedia / Creative Commons)

Els arbres que es veuen a les fotos ens donen una idea de la grandària dels termiters, que és el nom que es dóna al lloc on viuen els tèrmits (de la mateixa manera que diguem formiguers als llocs on viuen les formigues). Poden arribar a tenir fins a tres metres d'alçada i en un termiter hi poden viure fins a dos milions de tèrmits (molts més que el nombre d'habitants de Barcelona!). A les fotos només es veu el volum de la part del termiter que sobresurt del nivell del terra. Amb els termiters, però, passa com amb moltes cases modernes, que de vegades tenen molts pisos subterranis. En les cases dels humans, normalment els subterranis estan dedicats a pàrquings o a magatzems. En els termiters, en proporció, hi ha molts més pisos subterranis; poden ser el doble de profunds que la part que sobresurt del terra, O sigui, que un termiter que tingui un metre d'alçada, pot tenir dos metres de profunditat. I allà, en el subsol, és on es troben els horts on crien els fongs.

Els tèrmits treballen contínuament i amb molta cura en els seus horts, com si es tractés d'un hivernacle on es cultivin verdures per als millors restaurants: preparen la terra amb fullaraca i altres restes de plantes, fan servir adobs, van retallant les parts que creixen més del compte, eliminen qualsevol altre planta o fong que comenci a créixer en el mateix lloc. Si no els toqués ningú, si ningú no retallés els filaments que van creixent, aquells fongs acabarien formant bolets. Aquells filaments subterranis buscarien la superfície del sòl i es formaria un bolet. (Tots els bolets tenen uns filaments -- com si fossin tiges-- subterranis i només quan hi ha humitat i la temperatura és adequada es forma el bolet, que és la part que veiem i que en molts casos ens mengem.) El tèrmits van retallant els filaments dels fongs i en els extrems es van formant unes boletes o bastonets, que és allò que es mengen i els agrada tant.

Si una persona hagués dissenyat un termiter segurament no ho hauria fet millor que els mateixos tèrmits. Aquests nius que es veuen sobresortir fins a dos metres del nivell del terra, no són únicament una pila de terra que els insectes han anat amuntegant. A l'interior tenen columnes per suportar l'estructura, túnels que surten del centre i van cap als extrems, uns conductes verticals per on pugen i baixen els insectes, sales on es cultiven els fongs i, al centre, hi ha una gran xemeneia que està coberta per la part superior. Aquesta xemeneia funciona com si fos un aparell d'aire condicionat i permet que la temperatura del termiter sigui gairebé sempre constant encara que a l'exterior canviï molt.

Els tèrmits són, com les formigues i les abelles, insectes socials. Això vol dir que viuen en grups grans i es reparteixen la feina. Per exemple, hi ha tèrmits que es dediquen únicament a cultivar directament els fongs, sense moure's de l'hort. D'altres surten cada dia del termiter a buscar restes de plantes i petits bocins de fusta, que fan servir com adob perquè els fongs creixin millor. Però és un adob molt ben preparat. Els tèrmits s'empassen els bocinets de fusta i de restes de planes que han anat recollint i dins la seva panxa la barreja comença a transformar-se; aleshores ho treuen, com si vomitessin, i aquella massa mig païda serveix d'aliment als fongs del seu hort. Uns altres fan com aquestes persones que arreglen les carreteres i carrers, i de seguida reparen qualsevol cosa que s'hagi fet malbé dins del niu. Tenen també un exèrcit de soldats (sense armes, però), per defensar-se de possibles agressions. Si mai es produeix una situació de perill que pugui afectar tot el termiter, tenen un sistema d'alarma, donant uns cops a les columnes, que fa que tots els insectes se n'assabentin del perill i es posin a treballar plegats en allò que convingui o, si no hi ha cap solució (per exemple, en el cas d'una inundació), que abandonin el termiter.

Entre nosaltres, els tèrmits no tenen molt bona fama, perquè els que viuen a Catalunya i a la resta d'Europa tenen uns costums que perjudiquen les persones, especialment si s'instal·len en les seves cases. Solen construir termiters subterranis, sense la part exterior que hem vist en els fotos, i pugen a les cases per menjar-se la fusta que hi troben: marcs de portes i finestres, bigues, mobles, etc. Com que no els agrada la llum, van fent túnels per les parets fins que arriben a la fusta, que es menge des de la part interior, de manera que moltes vegades no se sap que en una casa hi ha tèrmits fins que ja han devorat bona part de la fusta o fins que no cau el sostre perquè les bigues ja estan destrossades. Si les parets són de materials molt durs, que els costi de taladrar-les per arribar a la fusta, fan uns camins exteriors que recobreixen de saliva i excrements per poder avançar a les fosques. Únicamet en aquest cas es poden detectar abans que hagin destrossat la fusta de l'edifici.

Podria explicar-te moltes més coses dels tèrmits, per exemple que hi ha països on se'ls mengen torradets, o barrejats amb salses i altres aliments. Potser ens faci molt de fàstic, però nosaltres mengem alguns animals que en altres llocs mai no mejarien, com ara els conills. Son costums-

Max, no sé si a tu t'agrada el conill que es menja a la cassola, però m'imagino que sí que et deuen agradar els conills de xocolata que porten moltes mones de Pasqua. I com que diumenge és el dia de la mona, aquí van uns quants conillets de pasqua per a tu. Per molts anys, Max!

Conillets de Pasqua de xocolata
Foto: Pavel Ševela (Wikipedia / Creative Commons)

Microbis per al Max

Aquest apunt en el meu bloc és molt especial. Està dedicat al Max, que avui fa sis anys. Cada any m'agrada felicitar-lo. Però en una felicitació enviada per correu electrònic no és fàcil posar-hi imatges. I com que enguany vull explicar-li algunes coses sobre microbis, crec que algunes imatges poden ser molt aclaridores i he decidit posar-li aquí la meva felicitació. A més, m'han dit que aquest any ja podrà llegir ell tot sol la felicitació.

Max, l'any passat et vaig parlar de l'aigua i l'any anterior et vaig explicar què passa quan la Lluna es posa enmig de la Terra i del Sol. L'aigua, el Sol i la Lluna es poden veure fàcilment. Però avui et parlaré d'una cosa que normalment no podem veure: els microbis.

Un microbi és un ésser viu (les persones també som éssers vius, com també ho són els gats i tots els altres animals, i els arbres, l'enciam i totes les altres plantes i bolets). En què es diferencia un microbi dels altres éssers vius? Més que en cap altra cosa, en la seva mida. Un microbi és tan petit, que normalment no el podem veure. Cal tenir molts microbis junts --milions de microbis-- perquè els puguem distingir. És com si un astronauta mirés la Terra des d'una nau espacial: no podria veure-hi una persona sola. Però sí que podria distingir una ciutat molt gran, on hi hagués milions de persones.

Nosaltres també podem veure alguns microbis quan es troben formant grups de molts milions. I no et pensis que ocupen molt de lloc. Per exemple, en el forat d'un botó d'una camisa teva hi podrien cabre gairebé 8 milions (8.000.000) d'un microbi que es diu Helicobacter pylori, que viu a l'estómac de motes persones. Per estudiar els microbis, es fa que en creixin molts milions junts sobre uns platets de vidre on se'ls posa aliment. Aquest platet es posa en un lloc on hi hagi molta escalfor, però no massa. Al cap d'unes hores (o d'uns dies, segons el tipus de microbi), damunt del platet es veuen uns puntets que s'anomenen "colònies". Cada colònia està formada per milions de microbis que tots són iguals, i els puntets poden ser de colors diferents, segons sigui el color dels microbis que el formen. N'hi ha que són de colors que no criden l'atenció, però alguns poden ser de colors molt vius: vermell, blau, verd, groc fosforescent.... Mira aquests microbis quin color més vermell tenen (semblen gotes de sang)!:

Cada puntet de la foto és una "colònia" i té milions de bacteris.
Foto: www.flickr.com/photos/ajc1/631190344/

Per veure els microbis es fa servir un instrument que es diu microscopi, que fa que les coses es vegin centenars o milers de vegades més grans del que són, i el nostre ull ja pugui apreciar-les. En la foto que ve a continuació, cada puntet ja no és una colònia de milions de microbis, com en la foto anterior, sinó que es un sol microbi. Si el veiem gran és perquè la foto s'ha fet a través d'un microscopi.

Encara que a la foto no s'apreciï molt, aquest microbi,
que es diu Staphylococcus aureus (això és com si fos el seu
nom i cognom), és de color groc, daurat.

http://www.biology4kids.com/extras/dtop_micro/7821_580.jpg

Hi ha microbis de moltes menes. N'hi ha de bons i n'hi ha de dolents. Quan ens posem malalts o quan tenim diarrea (caguetes) moltes vegades la culpa pot ser d'algun microbi (dels dolents) que ha entrat dins del nostre cos per la nostra boca, per una ferida o pel nas quan respirem.

De tots els milions de tipus de microbis que hi ha al món, són molt pocs els que produeixen malalties. N'hi ha molts que no ens fan res, ni mal ni bé; d'altres que els necessitem per tenir bona salut: i n'hi ha també alguns que es fan servir per fabricar aliments o alguns productes que ens són molt útils o que ens agraden.

Si vas a la cuina de casa, segurament hi trobaràs coses que no es podrien fabricar si no tinguéssim algun tipus o altre de microbis. Per exemple, el iogurt, el formatge, la cervesa, el vinagre, el xorisso... I un aliment que tothom menja gairebé cada dia: el pa.

Barres de pa
Font: Newspa, revista del Gremi de Flequers de la Província de Barcelona

El pa està fet amb farina, aigua i sal que es barregen per formar una massa que després es posa al forn. Però només amb farina, aigua i sal, el pa seria una massa aplastada i atapeïda, que hauríem de rosegar molt per menjar. Allò que fa que el pa sigui com és, més o menys tou i amb foradets per dins, és una cosa que es diu llevat. I què és el llevat? Doncs són uns microbis. Són de forma rodona, com unes boletes i no es poden veure quan estan d'un en un, però es compren en una mena de pastilles --com si fos mantega-- on hi ha molts milions. Mira com són les boletes de llevat (vistes a través del microscopi):

Saccharomyces cerevisiae, el llevat que es fa servir pe fer pa
http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/d/d9/S_cerevisiae_under_DIC_microscopy.jpg

Mira si són petites aquestes boletes de llevat, que només en un forat del nas te'n cabrien més de 8 bilions, un nombre enorme, impossible de comptar (8.000.000.000.000).

Quan es prepara la massa per fer pa, a més de la farina, l'aigua i la sal, s'hi posa un tros de la pasta de llevat que conté milions d'aquestes boletes. Quan es barreja tot, aquestes boletes s'escampen per tota la massa. Aleshores es deixa que facin la seva feina durant unes quantes hores. I quina és aquesta feina? L'única que saben fer: s'atipen de massa i deixen anar un gas. És com si es tiressin pets després d'haver menjat molt, però com que no poden treure'ls pel cul, perquè no en tenen, el gas surt a través de la paret de les boletes (és com si a les persones se'ns escapessin els pets a través de la pell). Aquell gas que treuen necessita un espai i com que la massa del pa abans de coure és tova, el gas que surt de les boletes l'empeny i forma unes petites bombolles, que són aquests foradets que veiem en el pa.

Després d'unes hores, la massa amb el llevat s'haurà inflat més o menys. S'ha de posar al forn sense esperar massa, perquè si no, la massa començaria a desinflar-se. Això passa perquè el gas que havien deixat anar les boletes (els seus pets), va escampant-se i acaba travessant la massa i sortint fora. És com si omplíssim un globus bufant-hi dins, que anirà fent-se gran, però si parem de bufar i el gas troba la manera d'escapar-se a través de les parets del globus, es desinflarà.

En alguns forns de pa es pot comprar llevat (segurament a Vilassar de Mar hi haurà algun forn que en venguin). És com una pasta de color grisós, una mica humida, i fa una olor molt especial, que hi ha a qui li agrada molt i a qui no li agrada gens.

El llevat es fa servir també a les pastisseries. Avui, que és el teu aniversari, segurament tindràs un pastís amb espelmes per bufar, oi? Fixa't en la pasta del pastís. Hi veuràs molts forats petitons. Doncs s'han fet com els del pa, també amb llevat. Quan et mengis el teu tros de pastís (el més maco de tots els talls que surtin en tallar-lo), pensa que allò tan bo que estàs menjant no hauria estat igual de bo si uns microbios no haguessin ajudat a fer-lo.

Per molts anys, Max!