El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 9 de maig de 2012

aPARAULA'm: barretet

El mot que jo aparaulo: barretet.

No és un barret petit, ni em refereixo a l’orella de gat (Helvella crispa), el bolet que en alguns llocs anomenen barretet, ni a l’herba Umbiculus rupestris, freqüent en murs i llocs pedregosos, que també rep el mateix nom. El meu barretet és un animaló més conegut pel nom de ‘pagellida’ (una altra paraula que m’agrada molt) o també ‘pegellida’.

Barretet era com vaig aprendre a anomenar les pagellides. No sé si és un terme propi de Barcelona; la meva mare l’havia après del meu avi, que era barceloní, si bé els meus besavis eren de l’Escala (ella) i d’Oriola (ell).

M’agrada el mot barretet perquè em porta records d’estius passats a Arenys de Mar quan les aigües del seu port eren clares i les roques que formaven els esculls del moll eren plenes d’eriçons i d’aquests petits mol·luscs que vivien arrapats a la roca mitjançant un peu fort i musculós. Fins i tot algun pop s’hi podia trobar. Un cop va venir el meu avi a passar-hi el dia i em va deixar bocabadada quan vaig veure’l agafar un pop amb la mà i girar-li la túnica perquè l’animal no hi veiés i no intentés fugir.

Els pops són mol·luscs. Els barretets també, malgrat que aparentment pops i barretets no s’assemblin gens. Els pops pertanyen al grup dels decàpodes i els barretets són gastròpodes, com els cargols. De fet, són cargols al quals no se’ls ha cargolat la closca i la tenen de forma cònica.

Als meus germans i a mi ens agradava agafar barretets en el port d’Arenys i menjar-los. Em sembla que a la meva mare encara li agradava més que a nosaltres. Qui s’engoliria ara res agafat d’aquelles aigües? Jo no, per descomptat.

Els barretets de la meva adolescència eren molsuts, amb sabor a mar. Tanco els ulls i em sembla sentir-ne el seu gust salabrós, la seva textura forta. Sento, sobretot, la remor de la mar, les veus enjogassades dels meus tres germans --més petits, jo en sóc la gran--, la meva mare que vigila que ningú no s'endinsi en les aigües del port, que ningú no trepitgi un eriçó (la vegada que ho vaig fer, vaig dur-ne les pues clavades a la planta del peu fins que es van desfer soles, va ser impossible treure-les). Tornem a casa amb la pell salada (m'agradava llepar-me els braços abans de treure'm la sal del cos sota la dutxa), cansats i amb el gust de barretet que encara perdura a la boca.

NOTA: amb aquest escrit m'adhereixo a la convocatòria aPARAULA'm, per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.


Actualització, 9 de maig 2012, 20.15
Podeu veure la llista de les paraules que ha anat enviant la gent en els blocs "Raons que rimen", de Víctor Pàmies, i "Diari d'un llibre vell", de Xavier Caballé.

Potser us interessarà:
Foto del barretet: Wikimedia Commons

15 comentaris:

Galderich ha dit...

Nosaltres també li diem barretets però mai els vaig tastar. Es mengen crus?

Mercè Piqueras ha dit...

Galderich, m'alegra trobar algú més que els anomena barretets, perquè la gent amb qui n'he parlat alguna vegada o en deien "lapas" (la paraula castellana) o, si parlaven bon català, "pagellides". I sí, es mengen crus, com altres mol·luscs, millor amb unes gotes de llimona. Però els recordo bastant durs, crec que ara no en menjaria, encara que fossin arrencats de roques d'una costa no contaminada.

Salvador ha dit...

La mare en deia pellerides. Les recordo dels estius a Torredembarra fa molts anys

Mercè Piqueras ha dit...

Salvador, ves per on, una altra manera d'anomenar aquests mol·luscs.

Clidice ha dit...

pegellides a ca meu, mai havia escoltat barretet, per això m'ha agradat :) "s'enganxa com una pegellida", ara hauré de provar "s'enganxa com un barretet" :)

Ofelia ha dit...

Ma mare sempre en va dir "pitjallida", com ella és menorquina potser allà n'hi diuen així. Jo, de petita me les menjava directament de les roques: saladetes i efímeres, tot un plaer de dia de platja.
Curiosaement ara, les poques vegades que en veig em costen molt d'arrencar, però encara fan gust d'estiu a Blanes.

marc ha dit...

Preciosa paraula!

Mercè Piqueras ha dit...

Això de les pagellides es veu que t´`e moltes variants. El Diccionari català-valencià-balear dóna com a preferent "pegellida" i a més, indica, com a variant de les Illes, "patellida". Tindríem doncs: pagellides, pegellides, pellerides, pitjallides i patellides. Hi ha qui en sàpiga alguna altra variant?

Puigmalet ha dit...

A Penyíscola en dèiem lapes, però érem nens del Prat sense lèxic mariner, pobrissons.

Mercè Piqueras ha dit...

Puigmalet, Prat de Llobregat? Una part de la meva família materna venia del Prat. Quan la meva àvia es va casar per marxar a viure a Barcelona, el capellà va dir-li que era la primera Fabró que marxava del Prat.

jomateixa ha dit...

M'ha fet molta gràcia perquè aquest cap de setmana era festa Major al poble i és típic fer "barretets", que es fan amb clara d'ou i trossets d'ametlla.
Tenen forma de magdalena i si els mires des de dalt, si que s'assemblen als teus "barretets"...

Mercè Piqueras ha dit...

Jomateixa, un mot força polisèmic, pel que veig! No coneixia aquest altre significat. Quin poble és on mengeu barreters dolços?

jomateixa ha dit...

Els Torms, a la comarca de les Garrigues (Lleida)

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies, jomateixa. Haurem de tastar aquests barretets (no barreters com vaig escriure ahir).

Jordi F.C. ha dit...

Nosaltres també en deiem barretets. I també recordo menjar-los allà mateix, a la platja.