Un terrat amb vida

Pot semblar un herbassar crescut en algun espai no urbanitzat del Poble Nou. Doncs no, aquest prat no és a ran de terra sinó en el sostre d'un edifici singular: l'Espai Blau del Fòrum, que allotja des de 2011 la seu principal del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Construir-hi una coberta verda ha estat l'assignatura pendent en el reciclatge d'un edifici que no va construir-se per a la funció que té ara, de museu de ciències naturals. L'edifici Fòrum (és el nom que va rebre fins a 2010) va ser dissenyat per l'estudi suís del arquitectes Jacques Herzog i Pierre de Meuron per al Fòrum Universal de les Cultures que es va celebrar a Barcelona l'any 2004. La coberta de l'edifici, amb una superfície de 13.800 metros quadrats, no era un sostre o terrat normal, sinó que contenia una làmina d'aigua que representava la Mediterrània.

L'edifici Fòrum el 2007 (Foto: ILESH - Flickr CC-BY-2.0)

Aquella coberta aquàtica, que només es podia veure des dels edificis alts propers als Museu, no tenia massa sentit. A més de ser un espai gens sostenible, el seu manteniment representava una despesa notable. Quan es va fer el projecte del Museu actual (els anys 2009 i 2010) ja es va considerar la possibilitat de fer-hi una coberta verda, a la qual poguessin accedir-hi els visitants, i on hi haguessin representades espècies del nostre litoral. Josep Montserrat, director del Jardí Botànic de Barcelona i assessor d'aquell projecte, va aportar idees molt interessants per convertir aquell sostre en un espai viu. L'any 2009, però, ens trobàvem en plena crisi econòmica i fer una coberta verda hauria representat una despesa extraordinària, que l'Ajuntament no es podia permetre en aquell moment. Vaig sentir molt que s'hi hagués de renunciar --i penso que també ho van sentir les altres persones que treballaven en el projecte del nou Museu-- però la directora, Anna Omedes, estava decidida a cobrir de vegetació la coberta de l'edifici quan les circumstàncies fossin favorables. I finalment ho han estat.

És cert que una actuació d'aquest tipus és una despesa important. Però cal no veure-ho com a despesa, sinó com a inversió. Les cobertes verdes en espais urbans aporten uns beneficis ambientals que en compensen amb escreix el cost econòmic. Una coberta verda, a més de millorar el paisatge urbà, contribueix a l'aïllament tèrmic de l'edifici, ajuda a reduir la contaminació i l'impacte de les tempestes (la coberta reté part de l'aigua de la pluja) i també a mantenir la biodiversitat o fins i tot a augmentar-la. Espero que algun dia no llunyà, quan es construeixin nous edificis, la coberta verda sigui un element habitual. En el cas del terrat viu del Museu de Ciències Naturals, té un valor afegit, perquè és un complement a la seva activitat, atès que es podrà visitar i que també servirà per investigar l'efecte de la coberta verda i la seva evolució en el temps, a més d'estudiar la colonització de l'espai per insectes i ocells.

La vegetació que s'ha sembrat en el Terrat Viu està inspirada en la que hi havia al llarg de la costa barcelonesa, on predominaven les llacunes i aiguamolls, però està condicionada per les característiques de l'edifici. És una coberta que no pot suportar molt de pes i el gruix de terra està limitat. Això fa que no hi pugui haver arbres o arbusts, només plantes herbàcies. S'hi han plantat tres tipus de prats: un de plantes anuals de Barcelona, un altre amb plantes anuals que resisteixen la salinitat i el tercer, de plantes amb bulbs o rizomes.

Prat amb predomini de margall (Lolium multiflorum)

La planta més abundat actualment en el Terrat Viu és el margall italià (Lolium multiflorum), una gramínia anual de creixement molt ràpid que forma un espès herbassar. Les seves arrels fines i denses retenen el sòl i el protegeixen de l'erosió i de la calor. Va créixer molt durant la primavera i ara té ja un color daurat.

Amb la intenció de reproduir un espai que s'assembli a l'original de la costa del Poble Nou (on es troba el Museu), s'hi han fet algunes 'llacunes', en les quals hi ha plantes aquàtiques. Hi havia el perill que les gavines acabin fent seves les llacunes i, per evitar-ho, s'hi ha posat al damunt una mena de graella. Els fils que formen la graella estan bastant separats, de manera que hi poden passar fàcilment ocells de menys envergadura que les gavines.

Llacuna amb graella anti-gavines

En el prat de plantes anuals que resisteixen la salinitat hi predomina la cua de llebre (Lagurus ovatus), una petita gramínia:

En el Terrat Viu hi ha un hotel d'insectes pol·linitzadors i més endavant s'hi instal·laran caixes niu per a ocells i ratpenats.

En alguns llocs de la coberta hi ha plantes enfiladisses. A diferència de les plantes que creixen pel terra, que són espècies mediterrànies, les enfiladisses no ho són, perquè a la regió mediterrània hi creixen poques lianes.

Hi ha càmeres que permeten fer un seguiment de la presència d'animals que arribin al Terrat Viu. Qui sap si algun dia no hi haurà una càmera retransmetent permanentment per Internet el que passa en aquesta coberta. I l projecte incorpora 217 m2 de plaques fotovoltaiques, dos molins de vent i quatre instal·lacions noves de recollida d'aigua de la pluja.

Dissabte passat (27 de juny) es va fer la presentació del Terrat Viu, que a partir d'ara ja és obert al públic per visitar-lo en petits grups.

Josep Montserrat, director del Jardí Botànic, explica el Terrat Viu als mitjans

Potser us interessarà:
- Un museu de ciències naturals per al segle XXI (aquest blog, 11.12.2009)

Andersen, Gram i la gota d'aigua

Ahir, 2 d'abril, es va celebrar el Dia Internacional del Llibre Infatil. És una celebració que va iniciar-se el 1967 per promoure l'afició a la lectura en la mainada i atreure l'atenció sore el llibre infantil. I es va triar aquesta data perquè un 2 d'abril, de 1807, va néixer Hans Christian Andersen, autor clàssic de contes per a la mainada. Els seus contes més populars s'han anat transmetent de generació en generació i no han deixat de publicar-se. Els recordo de la meva infància, però no sé quan vaig ser conscient que al darrere de cada conte hi havia una persona i que alguns dels contes que m'explicaven o que jo llegia els havia escrit un senyor nascut en un país llunyà i en una altra llengua.

Hi ha un conte d'Andersen que semblava predir una tècnica per veure els bacteris que desenvoluparia anys més tard un altre danès que també es deia Hans Christian i que, tot i no ser tan conegut com ell entre el públic general, sí que ho és en el món de la biologia, especialment en el de la microbiologia. Es tracta del bacteriòleg Hans Christian Gram (1853-1938) que va idear un sistema per tenyir un determinat tipus de bacteris i fer-los més visibles en l'observació al microscopi. És una tècnica que duu el seu nom --tinció de Gram-- i que permet classificar els bacteris en dos grans grups: els bacteris grampositius i els gramnegatius. Els grampositius, per la composició de la seva paret cel·lular retenen un dels compostos que es fa servir en el procés de tinció (el cristall violeta) i, en l'observació al microscopi òptic se'ls veu de color blau o violeta. Els gramnegatius, en canvi, no retenen el cristall violeta i en l'observació al microscopi es veuen de color rosa, causat per un altre compost que es fa servir en el procés de tinció. Fins que no es van desenvolupar tècniques més complexes, la tinció de Gram va tenir un paper destacat en la microbiologia mèdica perquè entre les espècies de bacteris gramnegatius, n'hi ha moltes que són patògenes. Qui sap si Gram no devia llegir el conte d'Andersen i se'n devia inspirar per fer la tinció.

En el seu conte, Andersen va parlar de microbis, de com es veien a través d'quella lupa que n'augmentava la mida tantes vegades i també hi surt una tinció de color rosat, tot i que en el conte  la substància emprada per tenyir els microbis no té res a veure amb els compostos que va fer servir Gram. El conte es diu "La gota d'aigua" i el vaig conèixer fa uns setze o disset anys a través de Montserrat Vallmitjana (biòloga, catedràtica jubilada d'ensenyament secundari), que el va trobar en anglès i el va traduir al català. Amb els canvis d'ordinador el dec haver perdut i ahir, aprofitant la tranquil·litat del confinament i que era el dia d'Andersen, en vaig fer una nova traducció tot partint de la versió original en danès (naturament amb l'ajuda d'un traductor automàtic) i comparant-lo amb altres llengües. En algunes versions del conte, on jo he escrit 'microscopi' escriuen l'equivalent a 'lupa'. Ho he fet perquè m'imagino que Andersen es referia al microscopi simple que va inventar l'holandès Anton van Leeuwenhoek (1632-1723), que tot i que no sigui més que un tipus especial de lupa, aconseguia ampliacions de fins 300 vegades. De tota manera, en el dibuix que he trobat del conte, l'home que observa l'aigua ho fa a través d'un lupa corrent. Possiblement l'autor del dibuix no sabia quants augments es podien aconseguir amb una lupa corrent o potser desconeixia l'existència del microscopi simple de Leeuwenhoek. 

La gota d’aigua

Segurament deveu saber què és un microscopi, aquesta lupa rodona que fa que tot sembli centenars de vegades més gran del que realment és. Si l’agafes i el tens a prop d’un ull i mires una sola gota d’aigua d’un estany, hi veuràs milers de petites criatures estranyes, que no les has vistes mai a l’aigua, però realment hi són. Sembla gairebé com un plat ple de gambes, que saltessin i s’agrupessin les unes amb les altres, i són tan ferotges que s’arrenquen braços i cames entre elles; però, a la seva manera, són felices i alegres.

 

Ve’t aquí que hi havia un vell a qui els seus veïns anomenaven Krible-Krable, perquè aquest era el seu nom. Sempre intentava treure el màxim profit de tot i, si no ho podia aconseguir, recorria a la màgia.

Un dia es va asseure amb un ull enganxat al microscopi, i mirava una gota d’aigua que havia agafat d’un toll en una rasa. Quant de moviment i agitació! Milers de petits dimoniets que saltaven i s’empenyien, menjant-se els uns als altres o fent-se a trossos.

Krible-Krable observant una gota d'aigua. (Il·lustració de Vilhelm Pedersen)

"Això és molt desagradable!", va dir el vell Krible-Krable,"hi ha d'haver alguna manera de fer-los viure en pau i tranquil·litat i que cadascun s’ocupi només de les seves coses." Hi pensava i repensava, però no podia trobar la resposta. Per tant, va decidir recórrer a la màgia. "Si més no, els puc donar un color", va dir, "i així es veuran millor". I dit això, va abocar dins de l’aigua una minúscula gota d’una cosa que semblava vi negre, però en realitat era sang de bruixa, de la millor qualitat, de la que costava dos cèntims. A l’instant, el cos d’aquelles estranyes criatures es va tornar d’un color rosat, i la gota d’aigua ara semblava un poble sencer d’homes salvatges nus.

"Què hi tens, allà?" va preguntar-li un altre vell mag, que no tenia nom, cosa que el feia ser molt distingit.

"Si ho endevines", va respondre Krible-Krable, "t’ho dono. Però no és fàcil encertar-ho si no ho saps."

Aleshores el mag sense nom va mirar a través del microscopi. Allò semblava realment una ciutat on tots els habitants corrien amunt i avall despullats. Era horrible! Però encara era més horrible veure com es donaven cops de puny i puntades, com lluitaven i s’empenyien i mossegaven els uns als altres. Els que hi havia a la part de sota lluitaven per arribar dalt de tot, i els de la part superior lluitaven per anar a la part inferior. "Mira! Mira!", les criatures semblava que ploressin. "La seva cama és més llarga que la meva! Bah, fora! I aquí n’hi ha un amb un nyanyo darrere l'orella! És un nyanyo insignificant, però li fa mal, i li farà encara més mal!" I l’ataquen, el fan a trossos i se’l mengen, i tot només per aquell nyanyo.

Però n’hi havia un que seia tranquil·lament tot sol, com una donzella modesta, que no volia més que pau i tranquil·litat. Però els altres no ho podien suportar i el van empènyer, el van fer a trossos i se’l van menjar.

Això és molt divertit! ", va dir el mag.

"Sí, però què creus que és?" va preguntar Krible-Krable. "Pots imaginar-t’ho?"

"És fàcil veure-ho", va respondre l’altre. "Això és Copenhaguen, o alguna altra ciutat gran, totes s’assemblen. És alguna ciutat gran!"

"És aigua d’un toll!" va dir Krible-Krable.

Potser us interessarà:
- Andersen, la petita venedora de llumins i la gota d'aigua (aquest blog, 20.03.2010)
- Llibres d'Andersen en moltes llengües al Projecte Gutenberg

Ilaria Capua i els virus que no esperen (com el coronavirus)

Ilaria Capua (font: Univ. Florida)

Ilaria Capua (Roma, 1966) és una investigadora italiana experta en l’estudi dels virus causants dels diferents tipus de grip, especialment de la grip aviària. El 2002 el seu grup de recerca va desenvolupar una estratègia de control d’aquesta grip que permetia distingir els animals infectats dels que tenen anticossos per al virus perquè han estat vacunats contra la grip aviària. És una de les estratègies recomanades per la Comissió Europea i la FAO per lluitar contra la grip aviària a escala global.

El 2006, el nom d’aquesta investigadora va difondre’s més enllà del seu àmbit de recerca i, a més de revistes científiques com Nature i Science, en van parlar el diari financer The Wall Street Journal (tot i ser un diari d'economia, és el diari de més tirada dels Estat Units, amb més de 2,8 milions de còpies impreses), i diaris generalistes com The New York Times o Washington Post. No parlaven pas d’ella pels seus èxits en la recerca, sinó per una decisió que va prendre que la va enfrontar a una part de la comunitat científica i fins tot a l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

Des de 1997 es coneixia l’existència d’una nova soca del virus de la grip aviària (la soca H5N1) que va passar també als humans. En el context global no afectava moltes persones, però causava una mortalitat del 60% entre les que s’infectaven amb el virus. Al principi, la malaltia semblava restringida a països del sud-est d’Àsia, però durant la primera dècada del segle XXI es va estendre a alguns països de l’Orient mitjà i Àfrica. A través d’un projecte de formació i assistència que el grup de recerca que dirigia Capua havia desenvolupat amb la FAO, el seu laboratori era un punt de referència per a investigadors d’aquells països africans. Un d’aquells laboratoris –de Nigèria-- va fer-li arribar la primera soca H5N1 aïllada a Àfrica. Capua va rebre aquella soca com un tresor: l’anàlisi del seu genoma podia donar moltes pistes sobre l’origen del virus i la seva patogenicitat i podria facilitar el desenvolupament d’eines diagnòstiques i també vacunes.

Quan es va saber que el laboratori italià disposava d’aquella soca i que havien començat a seqüenciar-ne el genoma, Capua va rebre una trucada d’un funcionari de l’oficina de l’OMS a Ginebra que es va interessar per la situació de la recerca que duien a terme. Li va suggerir que, un cop acabessin la seqüenciació, en dipositessin la informació en una base de dades de l’OMS d’accés restringit, a la qual només tenien accés una quinzena de laboratoris a tot el món. Li donarien una contrasenya perquè hi pogués accedir. Capua va quedar alhora bocabadada i escandalitzada. En el llibre autobiogràfic I virus non aspettano (Els virus no esperen) va descriure la seva reacció en rebre aquesta notícia:

Els virus no esperen. Ens trobem en la fase d’expansió d’una malaltia epidèmica que per primera vegada en la història està colonitzant el continent africà. Àfrica està plagada de pobresa i malnutrició. Un virus que mata els pollastres i les gallines priva d’aliments també a les parts més pobres de la població; l’epidèmia està destinada a escampar-se com una taca d’oli. En una població que ja pateix els flagells de la sida i de la malària, per esmentar-ne només dos, una altra malaltia infecciosa que pot contagiar les persones és ploure sobre mullat. En una situació com aquella era absolutament indispensable que les forces s’unissin i, per tant, donar la informació [sobre la soca del virus aïllada] només a quinze laboratoris em semblava una insensatesa.

Després de parlar-ho amb dos dels seus col·laboradors, Capua va decidir que quan tinguessin tota la seqüència genètica del virus la dipositarien a GenBank, una base de dades d’accés obert que depèn dels Instituts Nacionals de la Salut dels EUA (NIH). I va pensar que havia d’informar de la seva decisió altres investigadors. Ho va fer a través de Pro-MED-mail, un programa de distribució d’informació de la Societat Internacional de Malalties Infeccioses al qual qualsevol persona que hi estigui acreditada pot enviar un correu amb notícies sobre brots epidèmics de malalties infeccioses o parasitàries de persones, altres animals o plantes, de manera que es pot rebre la informació gairebé en temps real. Actualment el programa té més de 80.000 subscriptors distribuïts per tot el món. En el correu que hi va enviar deia:

Alguns de vosaltres m’heu demanat tenir accés (reservat) a les dades de la seqüència de les soques de HPAI H5H1 que hem aïllat. Envio aquest correu per informar que hem decidit dipositar la seqüència HA completa dels virus H5N1 nigerià i italià en una base de dades pública perquè creiem sincerament que la col·laboració entre viròlegs mèdics i veterinaris és essencial per millorar el coneixement de l’epidèmica causada pel H5N1, i que compartir les seqüències serà beneficiós per a tothom. Convidem altres científics a seguir el nostre exemple, amb el convenciment que la informació generada amb diners públics hauria de servir principalment per millorar el coneixement sobre temes de salut pública i que no posar la informació a l’abast de tothom «fins que s’hagi publicat» [en una revista científica] podria retardar el procés de comprensió de la dinàmica d’aquesta epidèmia, i a la majoria de nosaltres no ens paguen pas per això.

Capua pensava que la seva decisió era la més lògica; de fet, en menys de dues setmanes les dades de la soca nigeriana, i les d’una altra que va dipositar també a GenBank, es van descarregar més de mil vegades. Li van arribar cartes de felicitació i suport de tot el món. Però també va rebre dures crítiques, especialment d’investigadors que treballaven en els laboratoris que tenien accés a la base de dades restringida de l’OMS. Alguns van dir-li que, si es dipositava el resultat de la recerca en una base de dades oberta abans que l’haguessin publicada en una revista científica, altres investigadors sense escrúpols els podien robar les dades i potser fins i tot obtenir-ne patents, i la seva carrera científica podia anar en orris. Per a Capua, la lluita contra el virus era una lluita contra rellotge; no entenia que altres investigadors no tinguessin en compte que el procés de publicació pot ser molt lent, de vegades fins a un any o més. Mentre l’autor d’una recerca sobre virus patògens esperava a tenir publicats els resultats en una revista, la malaltia que els virus causaven podia anar escampant-se per tot el món.

Després que s’ocupessin del seu cas alguns grans mitjans, Capua va rebre una trucada d’un consultor de l’oficina de Kofi Annan (aleshores secretari general de les Nacions Unides), que li demanava més informació sobre la decisió que havia pres. Aquella persona va fer que li truqués Margaret Chan, directora de l’OMS. Tot i l’actitud poc receptiva que va trobar en aquests dos interlocutors, les coses van començar a canviar. L’Organització Mundial de Sanitat Animal i la FAO, entre altres organitzacions internacionals, van emetre comunicats de premsa expressant el seu suport a una gestió més transparent de la informació. Aviat es va exigir als laboratoris de referència internacionals que dipositin en bases de dades d’accés obert la seqüència genètica dels virus que estudiïn i que ho facin no més tard de tres mesos després d’haver rebut la mostra del virus.

El mateix 2006, Ilaria Capua i altres investigadors van promoure la creació d’un consorci internacional per recollir i difondre dades per millorar la comprensió de la dinàmica i complexa epidemiologia dels virus de la grip. És la GISAID (Global Initiative on Sharing Avian Influenza Data), que va inaugurar la seva plataforma digital el maig de 2008. A diferència del que passa en altres bases de dades obertes, a les quals es pot accedir de manera anònima i que no protegeixen els drets de l'autor, els autors de les dades dipositades a GISAID en mantenen la propietat i, per consultar-les, cal registrar-s’hi.

SARS-CoV-2 (A. Eckert, CDC, domini públic)

Actualment ens trobem en plena expansió d'un tipus de coronavirus (el SARS-CoV-2) que causa la malaltia que es coneix com a COVID-19 (el nom ve de l’anglès coronavirus disease [malaltia del coronavirus] i de l’any en què se’n van detectar els primers casos, el 2019). La situació és molt diferent de la que hi havia quan Ilaria Capua va decidir rebel·lar-se contra el secretisme d’una petita elit investigadora. Fins al 8 de març de 2020 es porten analitzats 169 genomes fets públics d’aquest nou coronavirus i la seva comparació ha permès arribar a algunes conclusions sobre el seu origen i propagació. Se sap, per exemple, que totes les seqüències comparteixen un origen comú, un virus que devia existir en algun moment entre mitjans de novembre i mitjans de desembre de 2019. O que la COVID-19 ha estat introduïda a Itàlia un mínim de dues vegades i que des d’Itàlia ha passat a altres països.

Un dels mèrits d’aquesta investigadora, que actualment dirigeix el Centre d'Excel·lència One Health, de la Universitat de Florida, ha estat substituir el model de competència entre els investigadors que oculten el resultat de la seva recerca fins que no l’han publicat en una revista científica per un model en què la cooperació accelera l’avançament de la ciència. En el cas de les malalties infeccioses, especialment si són malalties emergents, de les quals no hi ha informació prèvia, la ciència oberta és fonamental perquè, com diu la mateixa Ilaria Capua, «els virus no esperen».

Potser us interessarà:
- Circulació del coneixement: accés obert. Vídeo de la ponència presentada per Ilaria Capua al Congrés de l’ERA 2012 (en anglès)
- Entrevista a Ilaria Capua en el programa “Si può fare” de Radio 24 (en italià), sobre la decisió en el cas del virus H5N1 i sobre les acusacions que va rebre de traficar amb virus
- Margherita Hack i Ilaria Capua, dues generacions de científiques (aquest blog, 22.04.2013)

Conte de Nadal: va passar fa seixanta anys

Nota: aquesta entrada del blog és una versió més extensa de la columna d'opinió de la Lectora corrent publicada al diari ARA el 21 de desembre de 2019. La limitació d'espai de la versió impresa del diari no permet estendre's gaire.

Hi havia una vegada un jove químic lleidatà que, acabats els seus estudis universitaris, va voler dedicar-se a la química orgànica. Amb dos amics, van muntar una petita fàbrica de sabó, però el negoci no va prosperar; el sabó que hi produïen era de massa bona qualitat i poca gent podia pagar-ne el preu real, en un país que s'estava encara recuperant d'una guerra (in)civil. Aleshores van provar de muntar un petit laboratori farmacèutic, però també va anar en orris perquè una empresa txeca fabricava el mateix producte que ells i el venia a un preu més barat. El jove científic, que ja estava casat i tenia una filla, va posar-se a treballar a la fleca familiar. Decebut per la manca d'oportunitats que el seu país oferia per a la ciència, no podia deixar de pensar que, si seguia per sempre en el negoci familiar, l'esforç que els seus pares havien fet per donar-li una carrera haurien estat inútils.

El 1952, el jove flequer, pare ja d'una nena i dos nens, va fer un cop de rauxa i va marxar als Estats Units, país capdavanter en la recerca científica. Havia obtingut una beca per estudiar enginyeria química i el 20 d'agost d'aquell any arribava a Houston (Texas) per començar el curs al Rice Institute. Va marxar sol, deixant a Lleida la seva família. Els primers mesos van ser durs: estava sol, en un país amb una llengua que tot i que escrivia i llegia bé, en tenia una baixa comprensió oral, i l'enginyeria química no era la seva prioritat a l'hora de seguir una carrera científica.

Un nou camí se li va obrir quan, uns mesos després, va conèixer Donald Rappoport, catedràtic de Bioquímica de Baylor College of Medicine, que investigava el model de reproducció de les cèl·lules cancerígenes i buscava un estudiant avançat que el pogués ajudar en la seva recerca i volgués fer el doctorat sobre aquell tema. El científic català va començar de seguida a treballar en el laboratori de Rappoport --rebia cada mes 200 dòlars-- i la recerca que hi va fer va ser la base de la seva tesi doctoral, en què demostrava que algunes molècules que són essencials per a la vida poden sintetitzar-se a partir d'altres molt senzilles. Van passar alguns anys fins que no va poder comptar amb suficients mitjans perquè la seva família anés a viure amb ell a Houston, però, a poc a poc, el seu somni americà es feia realitat i el 1959 era ja professor associat de la Universitat de Houston (i el 1963 en seria catedràtic).

Lluny de Houston, però també als Estats Units, a la Universitat de Chicago, el 1953, un altre jove investigador de nom Stanley Miller havia sintetitzat en el laboratori aminoàcids, les molècules precursores de les proteïnes i que es creia que només podien fabricar els éssers vius. Era un camp de recerca que de seguida va atreure al científic lleidatà i, seguint les petjades de Miller va sintetitzar també alguns aminoàcids a partir de tres molècules senzilles: aigua, amoníac i cianur. Després va dirigir el treball d'un estudiant seu en la recerca d'algun mètode per obtenir adenina, una molècula essencial per a la vida perquè forma part dels àcids nucleics i del trifosfat d'adenosina (ATP), que és una font d'energia per a moltes reaccions metabòliques. Van provar de fer reaccionar glicina amb alguns compostos senzills, però no se'n van sortir. Uns mesos més tard, davant d'un compromís que havia contret de presentar un treball a una reunió científica, l'investigador lleidatà va recordar el treball que havia fet amb cianur i va considerar la possibilitat d'emprar-lo com a primera matèria per al seu experiment. I aquest cop ho va aconseguir.

Anys més tard, el científic lleidatà descrivia aquell experiment i el que va sentir en veure'n el resultat, allò que Severo Ochoa va definir com "l'emoció de descobrir". Explicava la bellesa de l'experiment, quan, en fer bombollejar cianur d'hidrogen en una dissolució d'amoníac, se succeïen unes coloracions brillants: groc, vermell, ataronjat, verd intens... Fins que la dissolució s'enfosquia i es tornava completament negra. Això passava el 24 de desembre de 1959. Ho va deixar assecar durant la nit i l'endemà al matí, tot i ser el dia de Nadal, va tornar al laboratori per analitzar-ho. La cromatografia va confirmar-li que aquella substància era la que ell esperava: adenina. Es donava la paradoxa que, en aquell experiment, a partir d'un element tan tòxic com el cianur --però alhora molt abundant a l'univers-- s'obtenia una molècula essencial per a la vida.

Joan Oró al laboratori de Baylor College of Medicine

Aquell bioquímic lleidatà es deia Joan Oró (1923-2004) i ell i Stanley Miller estan considerats els pares de la química prebiòtica, la branca de la química orgànica que investiga les molècules i possibles reaccions que van donar origen a la vida. Són moltes les fites aconseguides per Oró al llarg de la seva carrera científica, però ell mai no va oblidar l'emoció que va sentir el dia de Nadal de 1959, ara fa seixanta anys.

Molècula d'adenina

Gent que he conegut: Eduard Punset

Eduard Punset (1936-2019) (Wikimedia Commons)

El 22 de maig d'enguany em trobava a Munic i un whatsapp d'una filla meva em va informar de la mort d'Eduard Punset. Des d'aleshores que he pensat d'escriure alguna cosa sobre aquest personatge tan controvertit amb qui vaig col·laborar fa uns anys fent-li la revisió d'un parell de llibres. Ho faig ara, després d'haver assistit fa uns dies a una sessió-tertúlia sobre Punset dins del programa del Campus Gutenberg, una trobada de comunicació i cultura científiques que des de 2011 organitza el Màster de Comunicació Científica, Mèdica i Ambiental de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), ara també amb CosmoCaixa. La sessió es titulava "Eduard Punset: un divulgador heterodoxo".

Els tertulians eren Julio Grosso Mesa, autor d'una tesi doctoral sobre el programa Redes, que és el mateix que dir sobre Punset, perquè el programa és inseparable del seu creador i presentador; Beatriz Barco, biòloga dedicada a la comunicació científica que va treballar en el programa Redes durant tretze anys, i Vladimir de Semir, periodista científic, un dels impulsors del màster de comunicació científica de la UPF i del Campus Gutenberg.

Vladimir de Semir va dir que ell no considera Punset un divulgador, sinó un 'mediador'. Va posar la ciència a l'abast de la població general, però la tasca de divulgació no era obra seva. Va comptar sempre amb un equip assessor molt bo i amb col·laboradors que havien fet el màster de comunicació científica de la UPF. De fet, alguns divulgadors que després han fet una brillant carrera, com ara Pere Estupinyà, van passar pel seu programa.

El treball de la tesi de Grosso, que es pot consultar en línia, es basa principalment en l'anàlisi dels programes de Redes que TVE va emetre al llarg de disset temporades, des del 23 de març de 1996 fins al 7 de juliol de 2013. I en la tertúlia ens en va fer cinc cèntims, a més d'aportar la seva visió de Punset, a qui considera un meganarrador. De fet ell era qui presentava el programa, qui entrevistava els personatges i qui doblava l'entrevistador --o sigui que es doblava a ell mateix-- quan l'entrevista es feia en anglès, que era molt sovint. Punset va ser un home de molts recursos i --segons Grosso- quan va deixar la política es va reinventar, va fer classes i va començar a fer televisió, primer una temporada a Telemadrid i després a TVE amb el programa Redes. Al principi volia adoptar el model d'alguns divulgadors clàssics, com David Attenborough, Brian Cox, Carl Sagan, Piero Angela o Alan Alda, però va acabar per crear el personatge i marca Punset, i Redes ha quedat com un format clàssic de divulgació en televisió.

Però --afirma Grosso-- Punset va acabar devorat pel personatge públic que ell mateix havia creat i en la darrera etapa de la seva vida va escriure llibres que, en alguns casos, més que de divulgació semblen d'autoajuda, va fer publicitat --i amb un caire molt poc científic-- i fins i tot va prestar la seva imatge per a estampar samarretes. Però, per a una part de la població, Punset va ser el divulgador científic de referència, un personatge entranyable amb aspecte de savi excèntric i despistat.

Beatriz Barco va entrar a formar part de l'equip de Redes quan feia el màster de comunicació científica i va conèixer bé aquest personatge contradictori, que tenia un veritable interès per la ciència i donava als seus col·laboradors molta llibertat creativa a l'hora de preparar els programes tot i que després podia semblar que ell era també al darrera del guió.

Els tertulians van estar d'acord que, malgrat els aspectes negatius que es puguin atribuir a Punset, cal reconèixer que va ser un presentador entusiasta, amb una gran capacitat de seducció, que va arribar als científics més destacats del seu temps i que va aconseguir una dimensió internacional, amb molts seguidors a Llatinoamèrica. A més va aconseguir millorar la percepció social de la ciència.

Tot recordant Punset i la tertúlia, avui m'he dedicat a buscar en el meu ordinador els correus que vam creuar-nos Punset i jo fa anys, relacionats la majoria amb la preparació de dos llibres seus. El primer llibre que vaig revisar va ser El viaje a la felicidad, el 2005. Vaig conèixer Punset alguns anys abans a través dels microbiòlegs Lynn Margulis i Ricard Guerrero, amb qui ell tenia amistat. Havia col·laborat amb ell en alguna ocasió, però van ser coses puntuals. El juliol de 2005 em va escriure i em deia (amb Punset, per escrit practicàvem el bilingüisme passiu, ell escrivia en castellà i jo en català):

Estoy en Londres terminando un libro sobre las bases científicas de la felicidad. El capitulo 7 se titula Atajos a la felicidad: sexo, drogas.

Necesito una colaboración urgente de una documentalista inteligente sobre el tema. Se trataría de recogerme ideas y documentación sobre las bases moleculares, hormonales y neurales del sexo y las drogas y su relacion con la felicidad. Se trata de recogerme información básica que no debiera olvidar. Y si se te ocurre algo al respecto tanto mejor, Unas quince o veinte paginas me bastarían. No se trata de que escribas, sino de que me recojas la información que tu estimarías pertinente.

També em proposava que després fes la revisió del text. Malgrat la seva urgència, jo no podia fer-ho immediatament i vaig dir-li que, si podia esperar uns dies, l'hi podria buscar la informació que volia durant la segona quinzena de juliol. I que sí que podria fer la revisió del llibre. La seva resposta:

Estupendo que puedas colaborar conmigo en un libro que le estoy tomando mucho afecto. Tu trabajo podría tomar un mes. El libro lo tengo que entregar el 20 de Agosto. Podría consistir en lo siguiente:
(1) Los atajos a la felicidad: sexo, droga, alcohol.
(2) Revisar el primer borrador de los siete capítulos
(3) Despues de haberlo leido todo, sugerir ideas para el último capítulo sobre La fórmula de la Felicidad.

Como ves, no te aburrirías. Pero yo creo que puedes disfrutarlo.
Dime si estás de acuerdo.

Afortunadament em vaig lliurar de la primera tasca --la de buscar-li documentació-- que deia que era urgent, perquè pocs dies després em va dir:

Gracias por contestarme enseguida. La situación ha ido evolucionando. No necesito ya más documentación. El trabajar solo aquí da para mucho. En cambio sí me gustaría contar con tu ayuda para las tareas de revisión final.
El manuscrito lo terminaré a finales de julio. A partir del 1 de agosto estaré en Barcelona y tu ayuda podría desarrollarse durante los diez y quince primeros dias de agosto. Se trata de que alguien con experiencia y sabiduria como tú se lo haya leido y corregido las equivocaciones o sin sentidos.

L'estiu de 2005 va ser molt especial en la meva vida. Mentre em creuava aquells correus amb Eduard Punset i estava també ocupada en la preparació d'un número de la revista de microbiologia en la qual col·laborava, estava molt preocupada per la salut del meu pare, que tenia noranta-dos anys. No es trobava gens bé i, a més, el veia deprimit, sense ganes de fer res ni de sortir al carrer, ell que cada dia sortia a fer un passeig, encara que només fos per anar a comprar el diari.

El 2 d'agost, Punset em va enviar un correu amb vuit arxius annexats. Em deia:

Terminé el parto, y espero que el bebé te guste. Te envío los borradores casi definitivos de los ocho capítulos más un Indice y la Introducción. (No hagas caso de otro índice que hay antes de la Introducción).

¿Qué espero de tí? Un texto revisado por un científico de mi confianza. Con la Editorial ya tenemos una editora y correctora de texto. De lo que se trata es de que:

1- No haya ningún error o contrasentido desde el punto de vista científicos. Otra cosa son mis elucubraciones, que están permitidas.

2.- Fijarse bien en la terminología.

3.- Traducir al inglés palabras que debieran tener su correspondiente en español. (El libro se ha escrito en Londres). No traduzcas la entrevista de Sapolsky -ya se está haciendo pero sí citas moderadas y enrevesadas.

4.- Cualquier comentario que te sugiera el libro a favor y en contra.

--------------------

Ojala te entretenga el libro. Un gran abrazo

Em va fer gràcia que em digués que les seves elucubracions estaven permeses. En realitat no hauria calgut que m'ho digués, perquè ja m'ho suposava. Aquest encàrrec de feina em va arribar en un moment molt oportú, en què jo estava trasbalsada per la situació del meu pare, a qui veia apagar-se a poc a poc. I li ho vaig dir:

He rebut els teus arxius per a la revisió. Al final no em vaig moure de Barcelona. Tinc el meu pare molt malalt, amb una isquèmia cerebral, una pneumònia i una descompensació metabòlica causada segurament per la mateixa pneumònia. Tot això m'ha trasbalsat bastant perquè, encara que 92 anys són molts anys i sé que un dia o un altre la seva vida s'apagarà, preferiria que fos plàcidament i no amb el patiment que està passant.

He estat un parell de setmanes fora d'òrbita, sense esma per fer res. Avui ha estat el primer dia que he anat al despatx de la revista de microbiologia, però encara em sentia molt apagada per posar-me a fer res a casa. Els teus textos arriben en un moment molt oportú, crec que poden ser la sacsejada per fer-me reaccionar i posar de nou fil a l'agulla de la feina.

Punset va mostrar la seva empatia envers la meva situació:

Siento lo de tu padre. Un día se irá espero que apaciblemente y lo
recordarás casi todos los dias de tu vida. Te lo digo por experiencia propia. Efectivamente el libro sobre la felicidad te irá muy bien ahora.

Rellegir ara aquells correus em fan recordar com va anar l'evolució de la malaltia del meu pare, que es trobava ingressat a l'hospital. Vaig començar a fer la revisió i d'un dels capítols, me'n va enviar una nova versió quan jo ja el tenia revisat. El 9 d'agost li vaig escriure això:

No he pogut acabar de passar els comentaris del primer arxiu a la nova versió teva. T'ho enviaré demà. Ara marxo a passar la nit a l'hospital, per vetllar el meu pare. És l'única cosa que li puc fer: companyia.

La malaltia respiratòria del meu pare s'havia agreujat i, a més de respirar amb la mascareta d'oxigen, estava connectat a la bomba de morfina. Passava la major part del temps adormit o endormiscat. Però en les estones que s'espavilava, era conscient que la cera que cremava la seva espelma ja s'estava acabant de fondre (moltes vegades havia dit que la vida era com una espelma que va cremant a poc a poc i que a ell ja li quedava poca cera). Tanmateix, encara tenia esma per fer broma, com quan li feien moure les cames amunt i avall i, tot somrient, va preguntar-nos, a un germà meu i a mi, si, per morir-se, calia fer gimnàstica.

L'11 d'agost de 2005, al migdia vaig enviar un correu a Punset en què li deia:

El meu pare ha mort aquesta nit passada. Malgrat el patiment de les darreres setmanes, ha mort tranquil·lament mentre dormia, com ell desitjava.

D'aquí a uns dies em posaré de nou amb els teus textos. Espero haver acabat el 17, com volies. Després potser m'aniré uns dies fora.

Em va respondre de seguida:

He estado un día fuera y veo a tu e-mail sobre tu padre. Me alegro tanto por tí que no haya sufrido. Un día supongo que podremos controlar estas cosas por anticipado.
No te preocupes ahora por el libro. Si terminas cuando dices da tiempo suficiente. Me leeré enseguida tus primeros comentarios.
Un gran abrazo y mucho afecto ajeno en estos momentos.

Van seguir uns dies complicats a la meva família i no vaig poder acabar la revisió de tots els textos per al 17, com li havia dit. Aquell dia li vaig enviar dos capítols:

Aquí van dos arxius més, els capítols 3 i 4. No he pogut acabar, com pensava, perquè han estat uns dies una mica complicats: la cerimònia de comiat, la incineració, l'enterrament (una part de les cendres les guardem per llençar-les al mar quan ens puguem reunir tota la família; una neta és a Guinea Conakry i no podrem contactar amb ella fins a finals d'agost).  Vaig tenir aquí la meva filla que a viu a Pamplona. I la burocràcia que va de la mà de la mort. Fins i tot quan deixem aquest món hi ha un grapat de tràmits burocràtics per fer.

Demà marxo amb una altra filla. L'acompanyo a Pau, on ella començarà l'endemà un tram del camí de Santiago pels Pirineus. Jo tornaré pel sud de França i potser em quedi un o dos dies a Prada de Conflent, a la Universitat Catalana d'Estiu. M'enduré els altres capítols per llegir-los i marcar ja el que pugui, per avançar feina.

El llibre és molt interessant. M'ha fer recordar coses que tenia mig oblidades i també n'he après de noves. A més, ha despertat la meva curiositat fins al punt de fer-me buscar alguns textos que esmentes, com ara l'article sobre the tragedy of the commons, que no coneixia.

La resposta de Punset:

No puedes negar que tienes la curiosidad del científico para seguir mirando con lupa la recerca de la felicitat - me alegra constatar que te distrae- en plena despedida de tu padre a los que, efectivamente, hay que organizársela.
Ni el Estado ni nadie ni sabe ni contesta en estos momentos. Descansa.
Yo acabo de regresar de Londres unos días arreglando viejos papeles; no preparando la despedida todavía, pero sí para que el desorden no sea excesivo cuando llegue. Y me voy el sábado cinco días a una playa aislada Estaré al tanto de tus archivos supervisados los que he recibido hoy. Voy, como siempre, a disfrutarlos.

Rellegir aquest correu seu després de quinze any m'ha fet somriure. De vegades jo també em poso a arreglar --i llençar-- vells papers tot pensant que, quan arribi el meu comiat, les meves filles i el meu fill no tinguin tanta feina a fer-ho ells. (Però la dèria em dura poc, qui sap si el meu subconscient recorda aquell refrany que diu "ves-te'n Anton, que qui queda ja es compon".)

El viaje a la felicidad es va publicar a la tardor de 2005 i va ser un èxit. El 6 de gener de 2006 Punset pensava ja en la publicació d'un altre Viaje. Ho deia en un correu que ens va enviar a les persones que vàrem col·laborar més estretament amb ell en la preparació del llibre:

La editorial me confirma la distribución de noventa mil ejemplares de El Viaje. Ya no tienen dudas de que superarán los cien mil, lo que es insospechado para un libro que se escribió como un ensayo -lo sigue siendo- y no una novela.
Este éxito de todos los que hemos intervenido no se me va a subir para nada a la cabeza. Al contrario, me consolida en mi idea de que estas cotas, en el mundo de hoy, solo pueden alcanzarse mediante el trabajo de un equipo. Y es lo que quiero hacer, antes de empezar el siguiente libro.
La editorial -como os podeis imaginar- está dispuesta después de este éxito, sin precedentes para ellos, a colaborar todavía más.
En cuanto al equipo no sabeis como me alegra pensar que podemos
reconstituirlo y profundizar más en el trabajo. Una de las primeras cosas que deberemos pensar es cómo mejorar la remuneración y la acreditación.
En lo que se refiere a tí, Mercé, no habrá dificultad en darte ahora dos o tres meses de plazo. Sobre ti recae la revisión científica del manuscrito y los demás necesitaremos casi un trimestre para empezar a mandarte cosas.
--------
El tema elegido os encantará.

Aquest segon llibre va ser El viaje al amor. Com amb el primer, revisar-lo va ser una tasca entretinguda i gratificant.

Un dels darrers correus que ens vam creuar durant aquells anys va ser a finals de 2008. Jo havia estat a Milà i em va soprendre veure en un lloc privilegiat de la llibreria Rizzoli de la Galleria Vittorio Emmanuele un llibre d'Eduard Punset: L'anima è nel cervello. Li ho vaig dir i em va respondre:

Por fin estoy en Fonteta. He llegado hoy y por lo tanto tengo el tiempo para ocuparme de las cosas que realmente me interesan. Contestar tu correo, por ejemplo. Me alegro de lo de Italia. Lo sabía pero no me han enviado creo yo ningún ejemplar. It is rewarding, desde luego que a un latino/polaco lo traduzcan tratándose de ensayos científicos.

Hace días que quería escribirte para saber (ojala puedas!!) afrontar la revisión docta del manuscrito que estoy preparando y que debo entregar lo más tardar en Junio. No me falta mucho para terminar. Se llama el Viaje al poder de la mente y me gusta mucho. Es saber lo que les pasa por dentro a la gente de la calle. Con ánimo de convencerte te adjunto el índice.

Mercé, ya sabes que me haría mucha ilusión que no dejaras de ser mi supervisora científica y a la luz de lo que estamos viendo parece que llenamos un hueco considerable y que lo llenamos bastante bien.

Felices Fiesta y Año Nuevo. Yo estaré aquí arriba hasta el 12 de Enero (trabajando el libro y las nietas)

Malauradament, aleshores jo estava fent la traducció d'un llibre, a més d'altres tasques, i no vaig poder fer la revisió del darrer llibre de la trilogia.

Com es va dir a la tertúlia del Campus Gutenberg, Punset ha estat un personatge contradictori, amb punts foscos, com ara la seva participació en campanyes publicitàries que aparentment es basaven en la ciència, però que no tenien res de científiques o la participació en un inefable Instituto Coca Cola de la Felicidad. I sí, Punset potser tenia un punt d'egòlatra, però alhora reconeixia la feina ben feta de qui col·laborava amb ell.  Per altra banda, no es pot negar que Punset ha apropat la ciència a molta gent que abans no s'hi interessava i que Redes, el programa que ell va crear, és avui dia un referent en la història de la divulgació científica. Des del punt de vista humà, el tracte que vam mantenir va ser sempre molt agradable. Va ser un plaer col·laborar amb Punset i debatre amb ell sobre les correccions o comentaris que jo li feia als textos dels dos primers viajes.

Quan vaig assabentar-me de la mort d'Eduard Punset feia temps que no hi havia estat en contacte i la notícia em va sorprendre, tot i que estava assabentada de la seva malaltia. Qui sap si jo també vaig arribar a creure'm el que el 2010 va dir Punset en una entrevista a Andreu Buenafuente: "Probablement no em moriré mai. No està demostrat que em moriré." 

Ciència i art (I)

L'actual dicotomia entre la ciència i les manifestacions de la cultura que sol anomenar-se humanista, i que encara predominen en molts sectors de les societats modernes són artificials. L'enfocament artístic es basa en les sensacions, mentre que el científic es basa en la lògica. La ciència és el coneixement adquirit mitjançant l'observació i la comprovació d'uns determinats fets, i va desenvolupar-se quan els humans van intentar trobar explicacions raonades als fenòmens naturals. La tecnologia va desenvolupar-se com una aplicació pràctica del coneixement per millorar les condicions de vida i com a una eina auxiliar per a l'avançament de la ciència.

Sol creure's que ciència i art s'exclouen mútuament, potser perquè l'objectivitat és una característica fonamental de la primera, mentre que a l'art se li atribueix subjectivitat. De tota manera, potser aquestes dues característiques no siguin tan exclusives de l'una i de l'altra com pot semblar. Al cap i a la fi, la ciència i l'art seleccionen i enfoquen maneres particulars d'observar la natura i els posen cadascuna un marc diferent. Aquests marcs són com finestres que permeten veure les coses des d'angles diferents i ens proporcionen perspectives també diferents. Por passar que les perspectives artístiques i les científiques estiguin tan lligades que facin preguntar-se a qui les observa "això és ciència?, o és art?".

Biologia o art?

Mellethallia (Ernst Haeckel, a Kunstformen der Natur, 1904)

Plàncton (Danja Zamuda, Il·lustraciència-4)

 Art o geometria?

Cheyt M (Victor Vasarely)

Rombes bessons (Andreu Alfaro,parc Cervantes Barcelona, 1976)

Models

A la natura trobem molts models que es repeteixen. Les formes rodones o arrodonides hi són molt abundants, però també d'altres. Les galàxies, els models de la meteorologia, les petxines dels cargols i l'àcid desoxiribonucleic tenen forma espiral, un tipus de cercle que creix, s'encongeix o es desplaça.

Galàxia NGC-4414 (Foto NASA)

Cicló sobre Moçambic, abril 2019

Cargol de terra

Onada (foto de Malene Thyssen, Wikimedia Commons)

Maqueta d'un fragment de DNA (Barcelona, Setmana de la Ciència 2003)

L'art també ha usat l'espiral en moltes ocasions. Compareu la foto de l'onada natural amb la famosa onada del japonès Hokusai, o l'espiral d'una molècula de DNA amb les columnes d'Andreu Alfaro en el campus de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Columnes del baldaquí basílica Sant Pere (Bernini, s. XVII. Wikimedia Commons)

Escala en els Museus Vaticans (foto: M. Piqueras, 2014)

La gran onada de Kaganawa (Hokusai, s. XIX; extreta d'A. Rakestraw)

Columnes d'Andreu Alfaro, Univ. Autònoma Barcelona (M. Piqueras, 2005)

L'art i la ciència han anat units al llarg de la història. Molts artistes s'han inspirat en la natura per a les seves obres. Al mateix temps, l'art ha fet possible que, durant molts de segles, es pogués conèixer la natura a través de la il·lustració científica. En alguns camps de la ciència, com ara la botànica, la zoologia, la microbiologia, la paleontologia o l'anatomia, la il·lustració va ser una eina fonamental fins al desenvolupament de la fotografia. Podria semblar que avui dia ja és una pràctica obsoleta. Tanmateix, no és així. La il·lustració, però, s'ha enriquit amb tècniques digitals que abans eren impensables.

Una prova de la vigència de la il·lustració científica és Il·lustraciència, un projecte que, des de 2009, promou la il·lustració científica, especialment mitjançant el Certament Internacional d'Il·lustració Científica i Naturalista, cursos, tallers i exposicions. El projecte va començar amb la col·laboració de l'Associació Catalana de Comunicació Científica i s'ha ampliat amb la participació de la FECYT, el Museo de Ciencias Naturales de Madrid i diverses altres entitats. La seva galeria d'il·lustracions a Instagram (conté les il·lustracions que s'han anat presentant al concurs) és un plaer per a la vista. Alguns exemples:

Escarabat vermell de la patata (Chiara Martinelli)

Thaumetopea pitiocampa (Mafalda Paiva)

La manipulació en ximpanzés (Blanca martí de Ahumada)

Cordyceps unilateralis (Jaime de la Torre Naharro)

Puput (Joao Simoes)

Els cent anys de James Lovelock

James Lovelock a Barcelona (foto Elena Castillo, 1995)

En diverses ocasions he escrit en aquest blog sobre el químic atmosfèric britànic James Lovelock (vegeu-ne els enllaços al final d'aquesta entrada), 'pare' de la hipòtesi de Gaia (ara ja teoria), que considera la Terra com un sistema integrat en què el planeta i la seva atmosfera han evolucionat conjuntament amb els éssers vius i s'han influït mútuament. (A la foto de la dreta, Lovelock durant la seva visita a Barcelona, el gener de 1995, quan va venir convidat per a la Comissió per a l'Estímul de la Cultura Científica del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.)

Torno a escriure sobre Lovelock avui, dia en què aquest científic tan singular fa cent anys. I ho faig transcrivint aquí fragments de les notes que em vaig preparar per parlar de "L'univers de James Lovelock" fa uns mesos, a partir de les idees que he sentit expressar a Lovelock en moltes ocasions:

Gaia/Gea, deessa grega de la Terra

Els nostres peus reposen sobre un planeta —la Terra— que és una anomalia en el sistema solar. Per la seva situació, entre Venus i Mart, hauria de tenir una temperatura més baixa que la que té i una atmosfera en què a penes hi hagués oxigen i el principal compost fos el CO₂. Però no és així. La seva excepcionalitat és el resultat de la presència de vida i de més de 3500 milions d'anys d'evolució que han modelat la Terra fins a fer-la com la coneixem. Però encara més excepcional que les seves diferències amb els planetes veïns és el fet que la Terra es comporti com un ésser viu, un superorganisme capaç d'autoregular-se mitjançant complexos processos físics i químics, de la mateixa manera que ho fan els éssers vius mitjançant processos homeostàtics. Aquesta revolucionària visió del món és la hipòtesi Gaia (ara teoria), nom pres de la deessa grega de la Terra, i formulada per James Lovelock, químic atmosfèric que enguany celebra el seu centenari.

Quan James Lovelock va expressar la seva hipòtesi va capgirar un dels paradigmes de la ciencia, que considerava que la vida s’havia establert a la Terra perquè era l’únic lloc de l’Univers que reunia les condicions per fer-ho posible: un planeta amb la temperatura adequada, amb aigua i especialment amb una atmosfera on hi havia oxigen. Lovelock, en canvi, deia que la Terra, tal com la coneixem nosaltres, és el resultat de la coevolució dels components vius i no vius del planeta. Es basava en la comparació de la Terra amb els planetes veïns, Venus i Mart, que no tenen vida i tenen unes atmosferes molt semblants pel que fa a la composició de gasos. L’atmosfera de la Terra, en canvi, tenia una composició de gasos molt diferent, i en desequilibri des del punt de vista de la química i la física.

Mart, la Terra i Venus

 

Lovelock va suposar que l'atmosfera de la Terra, tan diferent de la de Venus i Mart, era el resultat de l’activitat biològica i de la interacció de la vida amb el planeta, i va imaginar la Terra com un sistema en el qual els diferents components interaccionen i s’influeixen mútuament. Malgrat el seu desequilibri, la nostra atmosfera s’ha mantingut estable durant la major part de la seva història, tot i que avui dia els humans hi estem provocant canvis greus que ja comencen a notar-se. Per a mantenir aquesta estabilitat, calia algun mecanisme semblant als mecanismes homeostàtics que mantenen estables els éssers vius. Mitjançant models matemàtics i treballant amb científics d’altres especialitats es va demostrar que Gaia era molt més que una hipòtesi. Lovelock creu que no es pot estudiar la Terra separant-ne els seus components, perquè no és la suma de les parts que la componen. L’evolució de la vida ha estat influïda per la interacció entre els éssers vius (la biosfera) i els inerts (la geosfera), i l’evolució del planeta és també el resultat de la interacció entre la part no viva i els éssers vius.

La seva experiència amb models matemàtics i el seu coneixement del planeta els ha aplicat després a l’estudi del canvi climàtic. Lovelock creu que les previsions del Panel Internacional del Canvi Climàtic (IPCC) són molt conservadores i transmeten la impressió que, si actuem adequadament, el canvi climàtic podrà aturar-se. Ell, en canvi, creu que el canvi climàtic no té aturador per més mesures correctives que ara s’hi posin. Els models matemàtics amb què Lovelock ha treballat tenen en compte Gaia, és a dir, el planeta, com un sistema en què la biosfera, la geosfera i l’atmosfera interaccionen i s’influeixen; un sistema en el qual el mar i el plàncton, per exemple, tenen una funció reguladora del clima.

El fet que la Terra —Gaia— sigui un sistema que s’autoregula no significa que no cal que ens preocupem de la contaminació, les emissions de CO₂, el canvi climàtic i altres problemes ambientals que preocupen la humanitat. Els humans, però, per una banda cremen combustibles fòssils i emeten diòxid de carboni a l’atmosfera; per una altra, estan eliminant els boscos, que converteixen en terrenys agrícoles per conrear els seus aliments. No podem abocar diòxid de carboni a l’atmosfera i esperar que Gaia l’elimini si li traiem els mitjans per fer-ho: és a dir, els grans boscos.

A mesura que la Terra s’escalfa a conseqüència de l'activitat humana, els grans ecosistemes oceànics que absorbeixen el diòxid de carboni de l’aire ja no poden sobreviure perquè, tan bon punt la temperatura superficial dels oceans puja per sobre de 14 °C aproximadament, la capa superior s’estratifica, forma una capa homogènia al llarg de tota la superfície dels oceans i els nutrients que serveixen d’aliment per a les algues, les responsables d’absorbir el diòxid de carboni, ja no poden passar de la capa inferior a la superior i les algues es queden sense aliment i moren. Aquest és el motiu pel qual l’aigua, en regions càlides com els tròpics o el Mediterrani, tenen sovint un color blau transparent i se’n pot veure el fons. Això que sovint es veu com una qualitat positiva, és ben bé el contrari; l'aigua és transparent perquè és un desert; de fet, és un ecosistema més desèrtic que alguns dels grans deserts del planeta, com el d’Austràlia o el Sàhara. Hi ha molt poca vida en els mars i això és una conseqüència de l’escalfament del planeta que els humans estem provocant

Canvi en el pH de l'aigua del mar causada per les emissions de CO2 entre el segle XVIII i el segle XX (Wikimedia Commons)

Lovelock creu que només accions basades en la geoenginyeria podrien aturar l’escalfament del planeta produït per l’excés de gasos d’hivernacle. Caldria aprofitar alguns mecanismes d'autoregulació propis de la Terra com a sistema viu. Per exemple, es pot investigar per trobar mecanismes que permetin reflectir part de la llum del sol que arriba a la Terra o bé que puguin extreure l'excés de diòxid de l'atmosfera. Però de poc servirien les mesures per refredar la Terra, si es continua abocant a l’atmosfera diòxid de carboni al ritme actual. Malauradament no tenim cap mitjà per reduir de cop les emissions a l’atmosfera de diòxid de carboni. A més, quan afegim diòxid de carboni a l’atmosfera, a més de provocar l’escalfament global, es contamina el mar. El CO₂ , en dissoldre’s en l’aigua del mar la fa massa àcida per a gran part de la vida marina.

Caldria trobar la manera de treure de l’atmosfera la quantitat de CO₂ que hi aboquem. És cert que les plantes del planeta absorbeixen molta més quantitat de diòxid de carboni, però s’utilitza per crear vida vegetal, i després els humans, altres animals i la resta d'organismes vius, entre els quals els microbis, ens mengem les plantes i tornem a emetre tota aquesta quantitat de diòxid de carboni a l’aire. Lovelock proposa que, quan es conreïn plantes destinades a l’alimentació, se’n prengui l’element útil com a aliment —per exemple, el gra— i tota la resta es converteixi en carbó vegetal, que només pot tornar a convertir-se en CO₂ si es crema. Per tant, aquest carbó no s’hauria de fer servir com a combustible, sinó llançar-lo al mar o enterrar-lo, i amb això ja aconseguiríem desfer-nos de grans quantitats de diòxid de carboni. El problema és com aconseguir que la gent ho faci.

Desertficació a Brasil (CC BY-SA 3.0)

De tota manera, Lovelock va arribar a la conclusió que és molt negatiu obsessionar-se a pensar que els humans som culpables d’haver destruït la Terra, d’haver reduït la biodiversitat, d’haver enverinat l’atmosfera, de provocar el canvi global, etc. Va ser un fet accidental que els humans primitius, potser fa només un milió d’anys, descobrissin que podien cuinar amb el foc que conservaven d’un llamp i que el menjar tingués un gust més bo a més de fer-los viure més temps perquè matava els microbis patògens i els paràsits que poguessin contenir els aliments (això no ho sabien, però devien adonar-se que el menjar cuinat els ajudava a estar més sans). Començar a cuinar va ser positiu i l’ús del foc es va anar estenent i es va convertir en la primera tecnologia de l'espècie humana. Tanmateix, un cop alliberat el geni de la llàntia, no és possible fer que hi torni, i hem continuat evolucionant fins al punt de poder fer bombes atòmiques i coses semblants. Ha estat un conjunt de conseqüències naturals. A Lovelock li agrada establir un paral·lelisme entre l’ésser humà i els organismes fotosintetitzadors que van aparèixer fa tres mil milions anys i van contaminar terriblement l’atmosfera terrestre amb un gas mortífer anomenat oxigen; perquè l’oxigen era un verí en aquell món, i moltes famílies senceres d’espècies van desaparèixer. Progressivament, els organismes, Gaia, s’hi van acostumar i allò que primer va ser un verí per als primers éssers vius va fer possible l’existència d’altres que no podrien viure sense oxigen, entre els quals hi ha la nostra espècie. Veu la situació actual de manera semblant. Gaia fa experiments i l'aparició dels productors d’oxigen van ser un dels seus principals triomfs. Ara, en cert sentit, n’ha fet un altre —d'experiment— amb nosaltres, un animal social intel·ligent amb capacitat de comunicar-se.

Gaia, com a sistema viu, té dues possibilitats de resposta a un gran perill: enfrontrar-s’hi o fugir-ne. El que està fent ara és fugir a una altra situació d’estabilitat, que tindrà unes temperatures més altes que les actuals, com ha passat en altres èpoques de la història de la Terra. De fet, l’espècie humana ha sobreviscut a set canvis climàtics tan greus com el que ja comença a produir-se, tot i que les pèrdues en el passat van ser terribles. Ara disposem d’una tecnologia que pot fer front a molts desastres, però, segons Lovelock, hem anat ja massa enllà i ens espera un futur molt difícil, amb algunes zones de la Terra on serà impossible viure-hi, i amb una reducció gran d’aliments per tot el planeta.

Els éssers humans són part de Gaia, no som més que un altre animal i no precisament molt diferent de la resta d’animals que ens envolten. És possible que hi hagi animals, com els dofins o les balenes, molt més intel·ligents que nosaltres, però nosaltres, a més de ser intel·ligents, som animals socials, ens assemblem una mica més a les formigues que altres criatures. Tendim a viure en nius, anomenats ciutats, on es manifesta el poder de la humanitat. Serem cada cop més un animal urbà. La nostra evolució està lligada a l’evolució de Gaia i, si som prou intel·ligents i capaços, farem que tot el planeta sigui intel·ligent. D’alguna manera, ja ho estem fent, perquè, atès que som una part de Gaia, és a través dels nostres ulls que Gaia es pot contemplar des de l’espai com a planeta viu.
 

Des dels seus inicis, Gaia ha tingut seguidors i detractors. Però el fet que des del 1988, en què l'American Geophysical Union organitzés un simposi sobre Gaia, se n'hagin organitzat nombroses reunions en ambients acadèmics, i que la Royal Society de Londres hagi organitzat també sessions sobre Gaia –o geofisiologia, l'altre nom que va donar-li Lovelock-- indica que una part de la comunitat científica la pren seriosament. És possible que, com va dir algú, Lovelock sigui un avançat al seu temps que va descobrir com funciona el sistema Terra-Vida, però no per què funciona així.

--o--o--o--o--o--o--o--o--o--

L'any 2000, va tenir lloc a València el 2n Simposi Chapman sobre la Hipòtesi de Gaia, que va comptar amb la presència James Lovelock i també de Lynn Margulis, la investigadora estatunitenca que va aportar les bases biològiques a la hipòtesi inicial de Lovelock. Rescato algunes fotos d'aquell esdeveniment:

James Lovelock i Lynn Margulis (foto: M. Piqueras, 2000)

Eva Barreno, Lynn Margulis i Juli Peretó (foto M. Piqueras, 2000)

James Lovelock i un estudiant de la Universitat de València (foto M. Piqueras, 2000)

Sobre Lovelock en aquest blog:
- Mart, Oró i Lovelock (12.01.2007), sobre les idees de Lovelock i Oró en relació a la possibilitat de vida a Mart.
- Lovelock i el canvi climàtic (01.11.2007), amb motiu d'una conferència sobre el canvi climàtic que va impartir a la Royal Society de Londres.
- Happy birthday, Dr. Lovelock! (26.07.2009), amb motiu dels seus noranta anys.
- Lovelock i el premi Fonseca (06.10.2009), amb motiu del premi Fonseca que va rebre a Santiago de Compostela.
- James Lovelock ve a Barcelona (07.09.2010), amb motiu de la seva visita a Barcelona convidat pel Museu de Ciències Naturals
- Lovelock és a Barcelona (14.09.2010), sobre la seva visita a Barcelona.
- Tot és verí res no hi ha sense verí (04.07.2014), sobre Paracels, el principi de precaució i James Lovelock.

Us pot interessar:
- Los equilibrios de la vida, suplement de ciència de La Vanguardia (21.01.1995), número monogràfic dedicat a Lovelock i Gaia, amb motiu de la visita del científic britànic a Barcelona.