El Cercle del Liceu, la Comunitat de Pescadors del Palmar i la Viquipèdia (I)

I: El Cercle del Liceu

El 2 d'abril de 2001, el Cercle del Liceu va admetre les primeres dones sòcies de la seva història. Eren deu dones de l'alta burgesia barcelonina i el seu ingrès en aquest club elitista havia estat rebutjat en una votació anterior, duta a terme unes setmanes abans. Els mitjans de comunicació se n'havien fet ressò, d'aquell rebuig del Cercle a admetre-hi dones. Un d'aquests mitjans va ser La Vanguardia:

Unes setmanes abans de la votació en què les aspirants a sòcies van ser rebutjades, n'hi havia hagut una altra per reformar alguns articles dels estatuts del Cercle, que fins aleshores era exclusivament masculí. Un dels articles que es van modificar feia referència a l'admissió de nous socis, i amb la reforma deixava oberta la possibilitat d'admetre-hi també dones, que fins aleshores només hi podien accedir com a acompanyants. A partir d'aleshores, ja hi podrien entrar com a membres de ple dret, sempre que superessin el procés normal d'admissió. De tota manera, la reforma no havia estat fàcil; es va aconseguir en una assemblea extraordinària que va començar a les deu de la nit i es va allargar fins ben entrada la matinada i no pas amb una àmplia majoria. Dels 737 socis que van votar, 429 van fer-ho a favor de la reforma i 290, en contra (hi va haver 15 vots nuls i 3 en blanc). Fins i tot dins de la Junta hi havia discrepàncies: dels seus 12 membres, 5 eren contraris a l'entrada de dones sòcies.

Un cop feta la reforma, el mateix mes, deu dones, entre les quals hi havia la soprano Montserrat Caballé, van sol·licitar ser sòcies del Cercle del Liceu. Quan Montserrat Caballé va presentar la seva sol·licitud, fora del Cercle del Liceu ningú no dubtava que seria admesa i alguns mitjans ja parlaven d'ella com de «la primera dona que ingressa al Cercle del Liceu». El dia de les votacions, però, només uns 350 socis van anar a votar per decidir si hi eren o no admeses, i 110 van votar-hi en contra. En no aconseguir els dos terços dels vots necessaris, l'admissió de les aspirants no va ser aprovada. Les aspirants rebutjades van ser, a més de l'esmentada Montserrat Caballé: Maria Teresa Samaranch, Adela Subirana, M. Soledat Rocha, Magda Ferrer-Dalmau, Stella Raventós, M. Àngels Vallvé, Montserrat Vall-llosera, Cristina Nueno i Patricia Nadal. A més de la petició d'ingrés feta per aquelles dones, també es va votar l'ingrés de tres homes: Valentín Bascuñana, Josep Lluís Garcia i Eduardo Pérez-Cabrero. A ells només se'ls va exigir la majoria simple i els tres hi van ser admesos.

Aquesta oposició d'una part dels socis a l'entrada de dones al Cercle del Liceu va transcendir l'àmbit de l'entitat, i els mitjans de comunicació se'n van fer ressò. Possiblement perquè era bastant insòlit que, en el segle XXI i en una societat avançada, encara es donessin situacions com aquella. No va ser únicament la premsa catalana i espanyola que en van parlar; el rebuig a l'admissió d'aquelles dones va ser notícia en mitjans estrangers, com el diari britànic The Guardian, que va titular-la Opera club blackballs soprano (el club d'òpera vota en contra de la soprano), referint-se al rebuig a l'admissió de Montserrat Caballé. El diari reproduïa les paraules d'un membre de la junta que va dir «alguns membres [del Cercle del Liceu] no s'han adonat encara que som al segle XXI i que una entitat que té com a objectiu promoure la vida cultural de Barcelona no pot excloure les dones».

Amb la perspectiva del temps ¿podem dir si va ser el ressò mediàtic d'aquell rebuig inicial que va fer que, en la següent votació, feta el mes d'abril, s'aprovés l'entrada de les deu primeres dones sòcies?

Més informació:

• El Cercle del Liceu rebutja les dones que demanen ingressar-hi, a dBalears (26.02.2001)
• Las mujeres van conquistando su espacio en el Cícrulo del Liceo desde 2001 (Agencia EFE, 01.04.2021)
  

La música i jo

No sóc experta en música. De fet, no crec que sigui experta en res. Sóc massa tastaolletes per poder-me dedicar de manera profunda a una cosa. La música m'agrada i em fa molta companyia mentre escric, llegeixo o vaig fent feina per casa. Pel que fa als intèrprets de música, em causen una gran admiració. Si el sol fet de saber llegir una partitura i saber com sonen aquells signes ja em sembla que té molt de mèrit, saber traduir-los en sons em sembla el súmmum.

Quan vaig estudiar el batxillerat, hi havia una assignatura que era exclusives de les noies. Es deia Enseñanzas del Hogar, i en realitat eren tres: Música, Labores i una altra que no recordo com es deia, que era com un aprenentatge per ser allò que s'esperava d'una dona, algú que sabés dur una llar i que alhora fos elegant i amb do de gents. L'assignatura de música tenia dues parts, la teòrica i la pràctica, però la pràctica no passava del solfeig. Tot i amb això, per a mi va ser una assignatura molt dura. Jo sabia "cantar" l'escala musical, el do-re-mi-fa-sol-la-si, però era incapaç de saber com sonava una partitura determinada, llevat d'algunes que m'havia après de memòria, com qui aprèn una cançó, però posant-hi el nom de les notes en comptes de paraules. El llibre de solfeig es deia LAZ, que eren les inicials del seu autor, Lambert Alfonso Zamacois.

M'hauria agradat tocar un instrument musical i ho vaig provar amb dos, l'harmònica i la guitarra. Però aviat van quedar abandonats. Per sort, l'harmònica era molt barateta; la guitarra, no tant, però al final algun dels meus germans la va fer servir, no sé si amb gaire èxit, però.

Harmònica (Wikimedia commons)

Des que vaig abandonar el meu desig de tocar algun instrument musical, quan vaig a un concert o en segueixo algun per la televisió, quedo bocabadada en veure amb quina aparent facilitat els intèrprets tradueixen en sons harmònics els signes de les partitures. No sé com s'ho fan els pianistes per poder llegir la partitura i tocar unes notes amb una mà i unes altres amb l'altra i al mateix temps prémer els pedals. O els que toquen instruments de vent, bufant (però com de fort?, ho deu indicar la partitura?) al mateix temps que amb els dits premen els botons de l'instrument o en tapen els forats. Però els que més m'admiren són els intèrprets d'alguns instruments de corda. La guitarra encara té les marques dels trasts que indiquen on s'han de posar els dits. Però sempre em pregunto com s'ho fan els intèrprets de violí, viola, violoncel o contrabaix. ¿Com saben en quin lloc exacte han de fregar les cordes amb l'arc, si no hi ha cap marca que indiqui on estan les notes?

I si penso en la direcció d'una orquestra, la cosa em sembla encara més complicada. Tant per part del director, que amb els moviments de la batuta i de les seves mans, ha de fer que el conjunt soni adequadament, com per part dels membres de l'orquestra, que a més de la complicació de llegir la partitura i tocar l'instrument han de fer-ho interpretant les ordres del director.

El meu amor per la música és com un amor platònic. Puc gaudir de la seva presència, però res més.

La Caldera del Renoir

¿Què pensaríeu si, tot caminant per un carrer tranquil i silenciós, de sobte hi trobéssiu un noi que, amb uns auriculars a l'orella --escoltant música, probablement-- i imitant el ball sota la pluja de Gene Kelly, era seguit per un grup de gent d'edats diverses, també amb auriculars a l'orella, com si fos el flautista d'Hamelin? O si el veiéssiu que feia passes i piruetes de ballet clàssic mentre un grapat de persones el contemplaven darrere d'unes vidrieres en un primer pis? Doncs això és el que ahir a la tarda van veure algunes persones que, prop de les nou del vespre, passaven pel carrer Eugeni d'Ors de Barcelona, on fins fa dos anys hi havia hagut el cinema Renoir-Les Corts.

Pere Faure ballant "sota la pluja"

Fa un parell d'anys vaig escriure en aquest blog una mena de necrològica del cinema Renoir-Les Corts, que va tancar sobtadament el 21 de juny de 2012. Fins fa uns mesos, el local estava com el van deixar els seus anteriors ocupants, amb el cartell de la programació de la darrera setmana i un altre que indicava les pel·lícules que seguirien. En una reunió del Consell de Districte vaig assabentar-me que l'espai del cinema es convertiria en un centre de creació de dansa i arts escèniques: s'hi instal·laria La Caldera, un projecte fundat el 1995 i que ara havia de deixar l'espai de Gràcia on havia estat tots aquests anys. Passaven els mesos i tot seguia igual, però, fins que un dia vaig veure uns contenidors de runa davant del local i obrers que entraven i sortien de l'edifici.

Després de temps sense saber res més d'aquell projecte, divendres a la tarda vaig passar pel carrer Eugeni d'Ors i em vaig alegrar en veure que La Caldera començava ja a funcionar. I que no seria només un lloc de creació artística, sinó que els seus membres interaccionaven amb el veïnat obrint aquell espai a la ciutadania, amb activitats per al públic. Aquella mateixa tarda, per exemple, feien un assaig obert al públic de l'obra La mesura del desordre, que forma part del program del Grec 2015 Festival de Barcelona. I per a l'endemà --dissabte 20 de juny-- hi havia anunciada una sessió del cicle "Cinema i dansa: dansa inspirada en el cinema", amb la projecció de Singin' in the Rain, seguida d'una performance inspirada en la pel·lícula.

La Caldera lesCorts, en l'antic cinema Renoir

No vaig poder assistir a l'assaig de divendres, però dissabte vaig fer cap al Renoir --per a mi, aquell espai serà sempre "el Renoir"-- per reveure per enèsima vegada Singin' in the rain i expectant per l'espectacle que seguiria. Em va sorprendre que l'audiència fos tan minsa. Pensava que hi trobaria força gent jove, però no va ser així. No crec que arribéssim a la vintena les persones que hi vam anar i vam gaudir del film i de la performance de Pere Faure Danza real ya!, en què el públic també intervé. I el públic era d'edats diverses.

M'ha agradat que La Caldera no hagi volgut fer tabula rasa del Renoir i hagi deixat alguns testimonis de la presència anterior del cinema en aquells locals. Així, en el vestíbul hi ha el cartell d'algunes de les darreres pel·lícules que s'hi van projectar, com ara Els nens salvatges, la que jo vaig anar a veure justament el darrer dia de funcionament del cinema.

Vestíbul de La Caldera lesCorts

Segons el programa, la performance que es va fer ahir a La Caldera consisteix en això:

Mitjançant la utilització de quatre coreografies icòniques de la història de la dansa i de la història personal del creador, l'espectacle proposa re-encarnar-les com a exercici d'auto-crítica humorística del món de la dansa i els seus referents, presentant-les un cop dins del teatre i una altra vegada fora al carrer, amb el públic seguint el ballarí amb auriculars per diferents espais públics.
 
Un díptic coreogràfic que pretén desplegar reflexions sobre performativitat, propietat, abstracció i representació en la dansa, i dessacralitzar la història de la dansa presentant primer molt a prop del públic i després, molt a prop del carrer i de la vida real.

Vam veure la pel·lícula en una de les sales del cinema (crec que era la sala 4), on han deixat la pantalla. Ara feia temps que no havia vist Singin' in the Rain i, a més, em sembla que mai no l'havia vista en versió original. Em vaig adonar d'algunes coses que m'havien passat desapercebudes en anteriors visionats del film. Vaig pensar que ni Debbie Reynolds ni cap de les altres noies que ballen en el film tindrien avui dia moltes expectatives en el món de l'espectacle per a fer de coristes. Sense ser grasses, eren noies 'plenetes', amb unes bones cuixes i cames massisses, a més de ser, la majoria, d'estatura baixa. En el món de la moda i de l'espectacle actualment s'ha oblidat que, com deia aquell film, les dones de debò tenen corbes.

Després de la pel·lícula va ser l'hora de l'espectacle, amb Pere Faure, que ens va instruir sobre música i dansa i ens va entretenir i embadalir amb la performance "Danza real ya", que va desenvolupar en diversos espais, tant dins dels locals de La Caldera com en el carrer. Van donar-nos la música enllaunada, i uns auriculars, que tothom va engegar al mateix temps que el ballarí. Vaig passar unes hores molt entretingudes i estic agraïda a la gent de La Caldera pel fet que obrin les portes al públic amb espectacles com el d'ahir. Vaig sentir molt la pèrdua del cinema Renoir, però em sembla que La Caldera pot omplir amb escreix el buit cultural que va causar el tancament de les sales de cinema. I espero que el barri respongui a la crida d'aquesta gent i aprofiti que els tenim tan a prop per gaudir de les seves activitats.

Sé que encara és aviat, que tot just comencen en aquests nous locals, però m'agradaria que s'establís una interacció entre La Caldera i altres projectes culturals del districte. Per exemple, ara que un grup de gent treballa per a fer un monument de record a la presó de dones que hi havia hagut a Les Corts, seria bonic poder comptar amb un espectacle de dansa que hi tingués relació. Pel que vaig veure ahir, La Caldera és un nom molt apropiat per a un lloc on les idees bullen i on es couen projectes molt interessants. Tant de bo es mantingui en ebullició molt de temps!

Fotos: M. Piqueras (19 i 20 de juny 2015)

Maria Carta (1934-1994)

Un dia com avui, 24 de juny, de 1934, va néixer a Siligo, al nord de Sardenya, Maria Carta, cantautora i intèrpret destacada de la música popular sarda. Un dels records de Sardenya que més m'aprecio és un doble CD titulat Canti della Sardenya, amb la veu de Maria Carta.

Carta va tenir una vida molt rica en activitats. Segurament va ser més coneguda com a cantant, però va ser també actriu (teatre, televisió i cinema; va treballar a les ordres de Francis Ford Coppola --Il Padrino 2-- , de Zeffirelli, de Francesco Rossi) i va dedicar-se a la política. A Roma, on va viure molts anys, va ser regidora de 1976 a 1981 en representació del Partit Comunista Italià.

Va morir a Roma el 22 de setembre de 1994. Feia temps que patia càncer i el seu darrer concert va fer-lo el 30 de juny de 1993. La seva veu profunda, trencada, potent, amarga de vegades, és una de les millors veus sorgides de Sardenya, que val la pena conèixer o --si ja la coneixeu-- recordar.



Potser us interessarà:
- Incontro con Maria Carta. Interessant documental de la RAI, de 1972, sobre Maria Carta i Sardenya (durada, 41 minuts).

Berry

Si fa anys vau gaudir amb les cançons de Françoise Hardy, us agradarà escoltar Berry, una Françoise Hardy del segle XXI. Aquesta cançó amb aires de bossa-nova és del seu darrer àlbum, Les Passagers.



Potser us interessarà:
- Les sabates (aquest bloc, 03.12.2010). Unes sabates vistes en una paperera em van fer recordar la cançó Les souliers, de Guy Béart que Serrat va cantar en català.
- Renaud i "Le Mistral gagnant" (aquest bloc, 31.10.2010). Records d'infància del cantautor francès Renaud.
- Françoise Hardy (aquest bloc, 01.01.2008). Tot recordant les cançons d'aquesta cantant francesa que va fer sensació en la dècada de 1970, abans del predomini de la música anglosaxona. 

Aplaudiments

Ahir vaig anar al Palau de la Música. Feia temps que no tornava al segon pis, que és el lloc on vaig començar quan tenia uns tretze o catorze anys. Aleshores, l'entrada del segon pis per als concerts matinals que feia cada dues setmanes l'Orquestra titular, que dirigia Eduard Toldrà, costaven dues o tres pessetes. Ara costen molt més.

Ahir, davant meu hi havia una parella gran, amb aspecte de turistes, que cada cop que acabava un moviment de la Novena Simfonia de Beethoven aplaudien. No eren els únics que aplaudien entre els moviments, però. Al seu costat, un home se'ls mirava amb cara de mal geni. A l'última pausa de l'orquestra ja no va poder reprimir-se i va cridar: "NO!!!!"

Després del darrer moviment, tothom va començar a aplaudir i aquella parella no sabia què fer. Van mirar cap l'home que els havia renyat i, en veure que ell aplaudia, es van decidir a fer-ho ells també. Després vaig veure que el melòman enfadat parlava amb ells. Suposo que devia explicar-los que, entre els moviments d'una simfonia, no s'aplaudeix. A la segona part, la parella va seure en dos seients que hi havia buits a l'extrem de la fila.

Suposo que el fet que molta gent aplaudeixi entre els moviments deu ser perquè són persones que no estan acostumades a anar a concerts de música clàssica (molts turistes van al Palau per admirar l'obra de Domènech i Montaner). Potser de la mateixa manera que avisen que no es facin fotografies ni s'enregistri i que es desconnectin els telèfons, podrien dir "i no aplaudiu entre els moviments de les obres que s'interpretin". O fer el contrari del que fan les televisions en els programes amb públic quan els mostren un cartell que els indica que han d'aplaudir. En el Palau, podrien projectar-ne algun que digués "no aplaudiu":

Hem de seguir dient no, com Raimon

Ve't aquí que cada cop que vaig a un concert de Raimon, hi ha algun motiu per al qual hem de lluitar i hem de seguir dient no. Moltes de les seves cançons de protesta segueixen sent vàlides. Hi ha una diferència, però, entre els temps actuals i els temps en què Raimon les va escriure: ara es poden cantar lliurement. Gaudim, però, d'una democràcia que en alguns aspectes es molt poc demòcrata i segueix oprimint la gent que no forma part de les majories.

He tornat a sentir Raimon en directe en el Liceu (si no hi heu anat i n'hauríeu tingut ganes, sapigueu que TV3 ha enregistrat el concert per passar-lo algun dia) i tinc un cop més la sensació que allò que vaig escriure sobre concerts seus dels darrers anys ho podria repetir ara per comentar el d'aquesta nit. Això no vol dir que no m'hagi agradat. Al contrari; és com veure diverses vegades una pel·lícula que t'agrada, que cada cop hi trobes detalls nous que fan que encara t'agradi més. Avui em fixava en el clarinet que sonava en algunes cançons; en les guitarres quan canta Idesinenter, amb un ritme i una força molt més potents que no recordo dels primers temps que la interpretava, i que incita el públic a marcar el ritme picant de mans; i en altres aspectes de l'acompanyament musical. I m'ha semblat sentir soroll de grills enmig d'He mirat aquesta terra, quan diu "quan l'estiu ajaça per tot l'adormit / camp l'ample silenci que estenen els grills" (però segurament haurà estat una il·lusió meva).

Han estat unes quaranta cançons (déu n'hi do!) que han passat volant i que han fet vibrar el públic en molts moments. Un cop més m'han emocionat aquell final tan bonic de Com un puny (i floriran millor que mai les roses / i a poc a poc ens clourem con un puny), l'evocació de records i esperances en Parlant-me de tu (si vols records, t'oferiré els més bells / si vols futur, t'ompliré d'esperances), l'anunci de la nit de la nostra vida a M'entre s'acosta la nit (amb més records que projectes / amb més passat que futur).

Després que cantés una de les seves cançons reivindicatives --no en recordo quina, potser era Jo vinc d'un silenci o D'un temps, d'un país-- a l'altre costat d'on jo seia he vist que una dona desplegava una bandera estelada. Ja sé que al Liceu no es poden fer fotos, però no he pogut estar-me de treure la càmera i fer-n'hi una. En aquell moment hi havia poca llum i la foto és dolenta, però conservaré el record visual de la dona que va desplegar una estelada en el concert de Raimon.

Raimon ha acabat el concert --després de la propina-- amb la mateixa cançó que l'havia començat i que és també la primera cançó que va fer i cantar: El vent. I com que ja era el final, aleshores he tret de nou la càmera:

El públic del concert es caracteritzava per dues coses: la mitjana d'edat probablemente superava els cinquanta anys, tot i que també hi havia gent més jove i algunes famílies amb fills (pares i fills, però també avis i nets) i entre les persones d'edat, un aspecte entre intel·lectual i progre dels anys seixanta-setanta. I un detall curiós. En entrar al Liceu he vist un home fora, a costat de la porta, que duia un cartell on, amb lletres ben grosses es llegia: COMPRO ENTRADA.

Fotos: M. Piqueras (30.11.2012)

Leonard Cohen, un jove de 78 anys

Leonard Cohen a Barcelona (03.10.2012)

Han passat vint-i-quatre anys des que vaig anar per primera vegada a un concert de Leonard Cohen. Va ser el maig de 1988, en el Palau d'Esports. Hi havia molta gent, però no tanta com la que va assistir el proppassat 3 d'octubre al seu concert al Palau Sant Jordi. I, si la memòria no m'enganya, el concert de 1988 va ser bastant més curt i amb una escenificació molt més austera.

Les cançons de Leonard Cohen m'han acompanyat durant dècades. Malgrat això, sóc un desastre per recordar-ne molts títols, o per identificar títols amb música, llevat d'un grapat que constitueixen el meu Cohen de capçalera. Entre aquestes hi ha Suzanne, So Long Marianne, The Partisan, Famous Blue Raincoat, Dance Me to the End of Love, Hallelujah, First We Take Manhattan, I'm Your Man, Take this Waltz, cançons que va interpretar Cohen en el recital del Palau Sant Jordi. Un recital generós: tres hores i mitja del millor Cohen, amb un acompanyament musical que em va agradar molt i amb les veus femenines de les germanes Webb (Hattie i Charlie) i de Sharon Robinson, que també és lletrista i ha col·laborat amb Cohen a escriure algunes de les seves cançons.

Una de les germanes Webb

Sharon Robinson

Alexandru Bublitchi

A més de les veus i els instruments, en el concert del Palau Sant Jordi hi va haver un altre protagonista: la llum. En un escenari on no hi havia altra decoració que una mena de cortina ondulada al darrere dels músics, el públic va gaudir d'un espectacle visual d'una gran bellesa gràcies a la il·luminació que combinava llum i color com ho pugui fer la Font Màgica de Montjuïc en les seves millors nits.

Entre una cançó i l'altra l'escenari quedava il·luminat només pel darrere i l'efecte visual de les siluetes fosques dels músics i cantants sobre un fons vermell, gris, blau... era molt bonic.

Algunes vistes de l'escenari en tres moments del concert:

Leonard Cohen va aconbseguir la fama mundial com a cantautor, però abans s'havia dedicat a la literatura, i havia publicat algunes novel·les i llibres de poemes. Que és un poeta queda patent en les seves cançons, que són poemes musicats. Copio aquí la lletra de Famous Blue Raincoat, que és una carta que escriu a un amic amb qui la seva dona li ha estat infidel.

Famous Blue Raincoat

It's four in the morning, the end of December
I'm writing you now just to see if you're better
New York is cold, but I like where I'm living
There's music on Clinton Street all through the evening.
I hear that you're building your little house deep in the desert
You're living for nothing now, I hope you're keeping some kind of record.

Yes, and Jane came by with a lock of your hair
She said that you gave it to her
That night that you planned to go clear
Did you ever go clear?

Ah, the last time we saw you you looked so much older
Your famous blue raincoat was torn at the shoulder
You'd been to the station to meet every train
And you came home without Lili Marlene

And you treated my woman to a flake of your life
And when she came back she was nobody's wife.

Well I see you there with the rose in your teeth
One more thin gypsy thief
Well I see Jane's awake --

She sends her regards.

And what can I tell you my brother, my killer
What can I possibly say?
I guess that I miss you, I guess I forgive you
I'm glad you stood in my way.

If you ever come by here, for Jane or for me
Your enemy is sleeping, and his woman is free.

Yes, and thanks, for the trouble you took from her eyes
I thought it was there for good so I never tried.

And Jane came by with a lock of your hair
She said that you gave it to her
That night that you planned to go clear

Sincerely, L. Cohen

En aquest gira europea, Leonard Cohen ha estat molt generós en els seus concerts, oferint al públic el millor del seu repertori i algunes peces del seu darrer disc. Un concert memorable, que estimulava gairebé tots els sentits (la veu de Cohen pot ser com una carícia en qui l'escolta). La gent en va sortir  satisfeta i segurament moltes persones, como jo, en mirar el rellotge van pensar que les tres hores i mitja havien passat volant.

Fotos: M. Piqueras, 03.10.2012

Destreses que mai no tindré

Dissabte (4 d'agost 2012) vaig estar veient per TV2 una part d'un concurs internacional de piano que es fa aquests dies a Santader. Una jove pianista de Geòrgia va interpretar un concert de Mozart per a piano i orquestra (el número 21). Les càmeres enfocaven sovint les seves mans movent-se pel teclat i de tant en tant també la seva cara, que traspuava alegria i una gran satisfacció pel que estava fent. No tenia cap partitura i no era una peça curta. No sé com era capaç d'interpretar de memòria tot el concert. Em fascinava veure com els seus dits es movien àgilment pel teclat, de vegades suaument --en l'andante, per exemple--, però sovint molt ràpidament i amb uns moviments que eren difícils de seguir amb la vista.

M'admira la feina dels músics. En primer lloc, saber llegir una partitura. Quan vaig fer el batxillerat, una de les assignatures que teníem les noies era música: teoria i solfeig. Jo sabia solfejar sense música, és a dir, fer els moviments segons el compàs i si eren rodones, blanques, negres, corxeres, etc. També vaig aconseguir aprendre allò dels bemolls i els sostinguts. Però mai no vaig saber "traduir-ho" en el sons corresponents. Era com si hagués après una llengua només per escrit, però en desconegués la fonètica. Per sort, com que la música era una "maria", una d'aquelles assignatures "menors", obligatòries però que calia fer-ho molt malament perquè et suspenguessin, la professora no exigia massa a l'hora de l'examen. A més, si responies bé la teoria, ja et salvaves.

Quan veig gent que agafa una partitura i són capaços de cantussejar la música que hi ha escrita, em fan una enveja enorme; enveja sana, però molt gran. I quan veig un intèrpret de piano que amb la mà dreta fa uns moviments, amb l'esquerra uns altres i, a més, va prement uns pedals, em pregunto com pot coordinar tots aquells moviments de diferents parts del cos. Una vegada ho vaig preguntar a la meva filla Elena, que durant uns anys tocava el piano. Ella em va respondre que de la mateixa manera que, quan jo conduïa el cotxe, amb una mà canviava les marxes mentre tenia l'altra al volant i, a més, amb els peus premia tres pedals diferents. Crec que va ser molt amable amb mi, però no em sembla que conduir i tocar el piano puguin comparar-se. Conduir és  una acció que acaba sent gairebé automàtica; si més no, jo no penso en cada moment si he de canviar de marxa, si he de prémer l'embragatge, l'accelerador o el fre. Potser sí que sóc conscient que he de posar l'intermitent o que, si hi ha un límit de velocitat, he d'afluixar el peu de l'accelerador, però poca cosa més.

I si admiro qui toca el piano, encara admiro més els qui toquen alguns altres instruments. En el piano, les tecles són ven visibles, i orienten l'intèrpret, però com s'ho fan els intèrprets de violí, de violoncel o de contrabaix per saber a quin punt de la corda han de repenjar l'arc o com han de fer-lo lliscar, o quina durada ha de tenir el contacte de l'arc amb la corda? És fascinant que puguin traduir en so, en música, aquells signes del pentagrama, sense cap més indicació i que cada cop ho encertin. I no dic res de seguir les indicacions del director mentre s'està interpretant una obra: fer anar l'instrument, llegir una partitura i a més estar amatent als moviments del director. Aclaparador!

Després hi ha la gent que toca d'oïda. Persones que mai no han estudiat solfeig ni interpretació i que agafen un instrument i poden tocar-hi peces conegudes. És com si algú aprengués a parlar una llengua només sentint-la parlar. Tot això són destreses que mai no he tingut ni tindré.

Adéu a Lucio Dalla

Aquests darrers anys li havia perdut el rastre. Avui, malauradament, la seva mort em porta el record d'algunes cançons de sempre. Potser la més coneguda sigui aquesta del 4 marzo 1943, la data en què ell va néixer, tot i que la història que narra --un nen nascut d'una noia italiana molt jove i un soldat americà que mor en combat-- no és autobiogràfica. El títol original de la cançó era Gesú Bambino (Nen Jesús) i quan va presentar-la al Festival de Sanremo de 1971 va haver de canviar-li el títol perquè es considerava irreverent.



El proper diumenge hauria fet 69 anys. Ha mort aquest matí d'un infart a Montreux (Suïssa), on anit encara va fer un concert. La seva última cançó és la que va cantar al Festival de Sanremo l'altre coautor, el jove Pierdavide Carone. Un cançó que descriu l'enamorament d'un noi per una prostituta.

Les meves gitanetes

Fins fa un parell de dies no sabia qui era Pedro Burruezo. Em vaig assabentar que és un músic que en els dècades de 1980 i 1990 va liderar un grup musical de nom Claustrofòbia, que va ser pioner d'aquest tipus de música que es coneix com a pop mestís, i que, després d'una etapa de silenci, va aparèixer al front d'un altre grup, la Bohemia Camerata, que també interpreta música d'una gran varietat d'estils. En aquesta havanera barreja fins i tot llengües: català i castellà.



I si fa un parell de dies m'assabentava que Pedro Burruezo era un músic, ahir em vaig assabentar que també és el redactor en cap de l'edició espanyola de The Ecologist (que vol dir "l'ecòleg" i no pas "l'ecologista" com creu molta gent).

Fatoumata Diawara

No n'havia sentit parlar mai fins que fa uns dies vaig llegir un comentari del seu darrer disc (Fatou) i vaig tenir curiositat per sentir-la. Es diu Fatoumata Diawara i va néixer a Costa d'Ivori i es va criar a Mali --o potser al revés-- i d'allà va marxar a França, on resideix actualment. Té una veu sensual, que acarona; no destaca per la seva potència --si més no en les cançons que li he sentit-- però enganxa.

Fatoumata Diawara canta en wassoulou, llengua que només parlen unes 135.000 persones de la regió de Wassoulou i que està relacionada amb el malinke. Com es pot suposar, no entenc res del que diu la cançó, però la sento com si fos un instrument més. El vídeo també m'ha semblat molt bonic:

Els petits cignes

El llac dels cignes va ser el primer dels tres ballets que va compondre Txaikovski, (els altres són La bella dorment i El trencanous) i segurament és també el més conegut. Un moviment que m'agrada molt és la dansa dels petits cignes, que sempre he vist amb la mateixa coreografia de les quatre ballarines agafades de les mans i movent-se de manera sincrònica, com un sol cos. Fantàstic!



Em sembla que fa uns mesos vaig veure anunciades representacions d'aquest ballet a Barcelona. Vaig pensar a anar-hi, però finalment se'm va passar. Em conformo ara veient aquests petits signes i recordant alguna representació que he vist del ballet.

Un record per a Euskadi

El 20 d'octubre de 2011 és un dia per recordar. Confiem que aquesta vegada sigui de debò i que ETA hagi passat a ser part de la història. El 29 d'abril de 2011 un cor de tres-centes veus blanques cantava per la Pau a Donostia i va interpretar la cançó Txoria txori, de Mikel Laboa (1934-2008):



I la versió del propi Mikel Laboa:



No sé si la traducció de la lletra serà molt fidel, però és la que he trobat:

Si li hagués tallat les ales,

hauria estat meu,

no hauria escapat.

Però així, hauria deixat de ser un ocell.

I jo...

allò que estimava era un ocell.

Als pobles, com as ocells, hi ha qui els vol tallar les ales perquè no escapin i deixin de ser el que són. L'autodeterminació hauria de ser un dret inalienable de tots els pobles del món.

"La prima cosa bella"

Aquestes setmanes estic reconciliant-me amb el cinema, després d'una temporada en què, per diversos motius, hi he anat molt poc. Les dues últimes pel·lícules que he vist m'han deixat molt satisfeta: l'argentina  El hombre de al lado i la italiana La prima cosa bella.

La prima cosa bella és el títol d'una cançó de Nicola di Bari (música, la lletra és Mogol), de la qual ha pres el títol aquest film italià del 2010. Nicola di Bari i el grup Ricchi e Poveri van defensar la cançó en el Festival de Sanremo de 1970, en el qual va quedar en segon lloc (el primer lloc va ser per a la divertida Chi non lavora non fa l'amore, d'Adriano Celentano). La cançó es va fer molt popular i no és estrany sentir-la en un film que explica una història que comença el 1971; és la cançó que Anna, la protagonista, cantava a la seva filla i el seu fill i que els tres cantaven també junts.

Tot i que Nicola di Bari no crec que es pugui considerar un cantant del corrent italià dels urlatori --els "cridaners"-- la versió de la italo-marroquina Malika Ayane em sembla més adient per a la banda sonora del film; és més íntima i suau --tot i que en alguns moments la cançó abandona la calidesa i suavitat i agafa força:



El fil de l'argument ens mostra una mena de El hijo de la novia a la italiana, però va més enllà de la relació d'un fill amb la seva mare; és també una obra coral, en què gairebé cada personatge té al darrere un conflicte que es va revelant al llarg de la pel·lícula. No és estrany que La prima cosa bella --el film-- fos seleccionat per representar Itàlia en els Òscar. És una excel·lent tragicomèdia --o una comèdia tràgica-- molt ben dirigida per Paolo Virzì, que ret un petit homenatge a dos grans del cinema italià, Dino Risi i Marcello Mastroianni, en una escena del film. I m'ha agradat veure'n la versió original, que permet apreciar la varietat dialectal --toscana--, especialment en la nena.

La "barcarola" dels meus records

T'adones que ja tens més camí fet que no pas te'n queda per fer quan qualsevol cosa et desperta records. Cada dia trobo algun motiu per recordar el temps passat, de vegades amb nostàlgia, d'altres amb tristesa, però també pot ser un record divertit o amable.

Ahir, com sovint després de dinar, estava pesant figues davant la caixa tonta, mentre feien preguntes als concursants del programa Saber o ganar; un programa sense pretensions que consisteix a respondre preguntes sobre temes diversos de cultura general. Una de les seccions del concurs es diu "La parte por el todo" i els concursants han d'endevinar el tot, a partir de les parts que els van presentant en successius programes. Ahir anava de música i els feien escoltar un fragment d'un obra només a partir d'alguns instruments. Ningú no ho va encertar (ho han encertat avui), però jo vaig saber immediatament de quina obra es tractava. Aquells acords em van fer retrocedir en el temps fins a la infància, quan vaig veure una pel·lícula que mai no he oblidat. La música que sonava era la Barcarola de Els contes de Hoffmann, ópera d'Offenbach que va ser portada al cinema el 1951:
 


Amb la perspectiva del temps, penso que és curiós que el meu pare i la meva mare em portessin a veure aquest film, que era una òpera duta a la pantalla, quan cap dels dos tenia profunds coneixements musicals ni un interès especial per l'òpera, i segurament mai no havien anat al Liceu. Potser perquè en aquell temps l'òpera es veia com un espectacle de rics i el Liceu un lloc on molta gent --gent benestant-- anava perquè la veiessin.

Dels contes de Hoffmann, recordo especialment el d'Olympia, la nina mecànica que Hoffmann creu que és una noia i se n'enamora perquè la veu a través d'unes ulleres màgiques que fan que la vegi com si fos real. L'amo de la nina li ha d'anar donant corda perquè no es quedi quieta. No recordo l'argument del conte on sona la barcarola, però la música em va quedar gravada en la memòria i mai no l'he oblidat. Per cert, també sonava en el film La vita è bella, de Begnini, en el camp de concentració:



Quan es va estrenar el film a Barcelona --en el cinema Alcázar, a la rambla de Catalunya-- La Vanguardia va dir:

El cine ha captado para sí esta obra maestra y la ofrece con todas sus prodigiosas posibilidades: fantasía, lujo, riqueza, intérpretes geniales y músicos eminentes; todo al servicio de este film tan extraordinario y tan bello, que encanta y deleita, que emociona y entusiasma a un tiempo.

La Vanguardia, 21.01.1954, p. 16

En aquella nena de nou anys que jo era, el film va complir les expectatives del diari: li va encantar, la va delectar, la va emocionar i la va entusiasmar a un temps. Potser per això, cinquanta-set anys després de veure el film encara el recordo.

Facundo Cabral (1937-2011): No soy de aquí ni soy de allá

Mi condición es la vida y mi camino cantar;

cantar y contar la vida es mi manera de andar.

 =============================

El día que me muera no habrá que usar la balanza,

porque pa' velar a un cantor, con una milonga basta.

Facundo Cabral (No soy de aquí ni soy de allá)

Facundo Cabral assassinat a Guatemala. Una mort absurda. Qui podia desitjar la mort d'aquest trobador del segle XX-XXI?

Cançons per a un record

De vegades hi ha cançons que ens transporten a un moment determinat de la nostra vida, que cada cop que les sentim ens faran recordar algun instant, que no té perquè haver estat transcendental.

Fa poc, en el metro, un parell de músics em va transportat a Montevideo. El setembre de 2010, quan era en aquella ciutat per participar en un congrés, vaig coincidir amb el Día del Patrimonio. Museus i edificis històrics feien jornades de portes obertes i per molts llocs de la ciutat hi havia actuacions musicals. En un pati del palau del Cabildo em vaig aturar a sentir una orquestra de noies saxofonistes. Van interpretar un tango, una melodia que estava segura que havia sentit moltes vegades, però que en aquell moment no sabia identificar. Em van dir que es deia Por una cabeza.

Em va semblar un títol força estrafolari, però Google em va aclarir a quin cap feia referència el títol: el del potrillo al qual havia apostat el narrador del tango, que perd la carrera just per un cap:

Por una cabeza de un noble potrillo 
que justo en la raya afloja al llegar 
y que al regresar parece decir: 
no olvides, hermano, 
vos sabes, no hay que jugar...

I vaig trobar-ne diverses versions: des de la de Carlos Gardel, que va ser el primer que va difondre aquest tango, fins a versions actuals cantades o només la música, amb intèrprets notables. Fins i tot ha aparegut en algunes pel·lícules, com ara Esencia de mujer o La llista de Schindler.



Va ser una sorpresa trobar aquesta escena de La llista de Schindler. He vist aquesta pel·lícula dues vegades  --alguns trossos més vegades-- però no recordava que aquest tango formés part de la seva banda sonora. En canvi, des d'aquell dia en què vaig sentir-lo interpretat per les saxofonistes uruguaianes, ha esdevingut una cançó familiar per a mi, que vaig reconèixer immediatament quan vaig sentir-ne la versió dels músics del metro--un amb acordió i l'altre amb violí. Em van transportar a aquell passeig uruguaià d'un diumenge de setembre.

Entrada del bloc relacionada: Va de tango (28.09.2010)

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls: dues versions

Dues interpretacions per a un poema de Cesare Pavese, del recull que duu el mateix nom: Vindrà la mort i tindrà els teus ulls. La primera, musicada per Paco Ibáñez i cantada en euskera (Heriotzaren begiak):



Aquesta altra és la versió original italiana del poema, recitada pel gran Vittorio Gassman (1922-2000):



I aquí va la meva versió catalana:

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls

aquesta mort que ens acompanya

des del matí fins al vespre, insomne,

sorda, com un vell penediment

o un vici absurd. Els teus ulls

seran una vana paraula,

un crit callat, un silenci.

Així els veus cada matí

quan, tu sola, t'inclines sobre

el mirall. O estimada esperança,

aquell dia sabrem també nosaltres

que ets la vida i el no res.

Per a tots la mort té una mirada.

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.

Serà com abandonar un vici,

com veure en el mirall

resorgir una cara morta,

com escoltar uns llavis tancats.

Baixarem cap a l'abisme, muts, muts.

Foto: Coberta del llibre, del bloc de Luigi Salerno.

Amb el vent de llevant a l'Alguer

Si no passa res d'imprevist, d'aquí a unes hores jo també seré "amb el vent de llevant a l'Alguer", com li deia Salvador Espriu a un altre poeta. No hi aniré "amb la barca del temps", sinó amb un avió de RyanAir. Per tant, he estat repassant la cançó de Fascinating Aida perquè res no m'agafi desprevinguda.

Marina Rossel i La barca del temps:



I per posar-me en ambient, una cançó marinera algueresa que m'agrada molt: Lo nassaiolo (o Lu pascaró):

Varant lo gusso a la maitinada,
amb a les nasses per eixir a fores,
pel nassaiolo és venguda l’hora
de alçar la vela i de posar el timó.
Les nasses de la barca són mullades
amb a la sima en fondo a la marina
damunt de l’onda el suro ja se nina
s’espera l’hora de poguer salpar.

Cia de dorso, voga de fatxa
o nassaiolo salpa la nassa
salpa i voga tot lo sant dia
cel i marina te fan companya
o pescador, o pescador
alça la vela i posa el timó.

A la tardeta torna de la pesca
amb a lo vent en popa el nassaiolo
esponja bé lo gusso i el posa en rodo
lo peix al negociant va a portar.
Dividi lo guadany de la jornada
se tria un poc de peix per la cassola
tra una cosa i l’altra passa l’hora
i torna en casa per se reposar.

I ara, a omplir la bossa i procurar no passar-me, que RyanAir no deixa dur més de 10 kg en l'equipatge de cabina. per sort només és un dia i mig i no em cal gaire cosa.