Escrivia fa uns dies sobre la proposta prepotent de traducció d'un llibre que em feia una editorial, de la qual no vaig dir el nom per allò que es diu el pecat i no el pecador. Gairebé el mateix dia, Montserrat Vallmitjana, biòloga dedicada durant molts anys a l'ensenyament i activitats de divulgació, relatava a la llista de distribució de l'ACCC i en el seu bloc, una altra mostra de prepotència editorial. En aquest cas no cal amagar el nom de l'editorial perquè es tracta d'un llibre que és actualment a les llibreries.
El cas és que Edicions 62 va anunciar fa poc que, per celebrar l'Any Darwin, editava el llibre L'origen de les espècies, amb un pròleg de Martí Domínguez (biòleg, escriptor i director de la revista Mètode) i epíleg de Thomas Glick (historiador de la ciència nord-americà, molt lligat a les terres de parla catalana, llengua que ell mateix parla i escriu). Edicions 62 no ha dit pas que es tracti d'una traducció nova, però hi ha alguns aspectes d'aquesta edició que fan que l'editorial no quedi molt ben parada.
El llibre publicat ara és una reedició de la primera edició en català, del 1982, quan va commemorar-se el centenari de la mort de Darwin. La iniciativa va ser de Joan Senent-Josa, creador i director aleshores de la revista en català Ciència, i va publicar-la Edicions 62 amb una subvenció de la Diputació de Barcelona. Senent-Josa i Vallmitjana van ser els curadors de l'edició, i varen elaborar una cronologia i una recopilació de bibliografia sobre Darwin. El llibre duia un pròleg de Thomas Glick.
Els canvis que hi ha entre aquella edició i l'actual són: el nou pròleg de Martí Domínguez; l'epíleg actual, que en realitat no és nou, sinó que ha canviat de lloc (abans era pròleg), tot i que el seu contingut és el mateix; i la desaparició dels noms dels curadors de la primera edició. S'ha mantingut igual el text de Darwin (traducció de Santiago Albertí i Constança Albertí) i la cronologia i la bibliografia sobre Darwin que van preparar Senent-Josa i Vallmitjana .
És evident que l'editorial ha volgut aprofitar l'avinentesa de l'Any Darwin per rescatar l'obra magna d'aquell gran científic. Però això no seria reprovable; és bo que de nou n'hi hagi una edició catalana al mercat, atès que la de 1982, tot i les diverses reimpressions que se'n van fer en anys successius, està exhaurida. Però, per què no han posat al dia els aspectes complementaris?
Tractant-se d'un llibre que se suposa que es vol que arribi a un gran públic, la selecció bibliogràfica actualitzada hauria estat molt útil. Per altra banda, segons ha explicat Joaquim Elcacho (periodista de ciència i medi ambient de l'Avui) en l'esmentada llista de distribució de l'ACCC, hi ha estudis fets durant les darrers dècades que evidentment el text de Glick no esmenta; però com que no s'indica enlloc que l'epíleg és de 1982, el lector o lectora pot pensar que Glick no està al corrent dels estudis fets sobre el tema que tracta. (Per cert, Elcacho ha celebrat també la setmana de Darwin publicant a l'Avui uns quants articles molt interessants sobre la repercussió que va tenir Darwin a Catalunya.)
Montserrat Vallmitjana es pregunta en el seu bloc "Què es pot fer davant de tanta mala fe, aprofitament, treball mal fet, autoimposició de medalles?" I jo li responc: suposo que molt poca cosa, per no di res. L'editorial té la paella pel mànec.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Darwin. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Darwin. Mostrar tots els missatges
dimarts, 17 de febrer del 2009
dijous, 12 de febrer del 2009
El Dia D
Tot i que les celebracions sobre Darwin s'aniran succeïnt al llarg de l'any, aquesta setmana, especialment el dia que ja és a punt d'acabar, és quan es concentren la major part d'activitats dedicades a Darwin. Potser hi haurà qui es pregunti si tant de rebombori està jujstificat. Al cap i a la fi celebrar el treball de Darwin és com celebrar una derrota. Una derrota que ja va iniciar-se amb Copèrnic, quan va desmuntar la idea prevalent que la Terra era el centre de l'Univers. Si Copèrnic va posar el nostre planeta en el lloc que li corresponia, Darwin va fer el mateix amb l'espécie humana, que deixa de ser l'espècie elegida per a la qual tot havia estat creat.
De tota manera, en el llibre L'origen de les espècies, Darwin no fa referència als orígens de l'espècie humana (ni de cap atra determinada). Tanmateix, com ell escriu en la seva autobiografia, perquè no el poguessin acusar d'amagar les seves idees, hi va afegir que gràcies a a aquella obra "es faria una mica de llum sobre l'origen de l'home i la seva història". Va ser en la seva maduresa quan va escriure un llibre dedicat als origens dels humans i la seva relació amb alteres animals: L'origen de l'home. La selecció natural i la sexual (1971). Ho va fer en veure que les seves idees sobre l'evolució de les espècies era acceptades per molts naturalistes.
Acabo el dia D incloent aquí una il·lustració que es un homenatge que el dibuixant naturalista Carles Puche va fer a Darwin ja fa uns mesos. Va ser la nadala que Puche va enviar el 2008 (però jo tinc en lloc preferent la simpàtica cotxa del 2007), en la qual reprodueix les diferents espècies de pinsans que Darwin va veure a les illes Galápagos:
De tota manera, en el llibre L'origen de les espècies, Darwin no fa referència als orígens de l'espècie humana (ni de cap atra determinada). Tanmateix, com ell escriu en la seva autobiografia, perquè no el poguessin acusar d'amagar les seves idees, hi va afegir que gràcies a a aquella obra "es faria una mica de llum sobre l'origen de l'home i la seva història". Va ser en la seva maduresa quan va escriure un llibre dedicat als origens dels humans i la seva relació amb alteres animals: L'origen de l'home. La selecció natural i la sexual (1971). Ho va fer en veure que les seves idees sobre l'evolució de les espècies era acceptades per molts naturalistes.
Acabo el dia D incloent aquí una il·lustració que es un homenatge que el dibuixant naturalista Carles Puche va fer a Darwin ja fa uns mesos. Va ser la nadala que Puche va enviar el 2008 (però jo tinc en lloc preferent la simpàtica cotxa del 2007), en la qual reprodueix les diferents espècies de pinsans que Darwin va veure a les illes Galápagos:
dijous, 5 de febrer del 2009
Les receptes de Mrs. Darwin
Ja l'he rebut! Per fi m'ha arribat el llibre que vaig encarregar fa uns dies: Mrs. Charles Darwin's Recipe Book, amb receptes de cuina d'Emma Darwin. Com moltes altres dones de la seva època --i de l'actual--, Emma Darwin tenia un quadern on anava apuntant receptes de cuina.
Dues historiadores, Dusha Bateson i Weslie Janeway, han fet una selecció de les receptes d'Emma, que elles mateixes han assajat a la cuina, i les han publicat en aquest llibre, que inclou també moltes il·lustracions, fotos i reproduccions de pàgines del llibre de cuina original. Espero provar-ne alguna; pensaré que Darwin havia tastat aquell mateix plat.
dilluns, 2 de febrer del 2009
El meu Dia de Darwin
El 2009 hi ha un munt d'activitats dedicades a commemorar l'Any Darwin. El proper 12 de febrer farà 200 anys del naixement d'aquests gran científic i per a molta gent serà el Dia de Darwin. Per a mi, la celebració s'ha avançat deu dies. Aquest matí, el correu m'ha dut dos grans sobres i un paquet. Tot el contingut era una celebració del Dia de Darwin.
Un dels sobres venia de València i contenia el darrer número (hivern 2008-2009) de la revista Mètode, que inclou una secció monogràfica de més de seixanta pàgines dedicada a Darwin. Mètode és una revista publicada per la Universitat de València, però no té l'aire de revista institucional que fa propaganda de la universitat que té al darrere. Com indica a la seva coberta, és una "revista de difusió de la investigació", que compta sempre amb firmes de prestigi, amb continguts sempre interessants i molt ben tractats. A més de la qualitat del contingut, cal destacar-ne l'acurada presentació, un disseny elegant i excel·lents il·lustracions. No és estrany, tenint en compte que el seu director, Martí Dominguez, és una persona d'una sensibilitat exquisida, que ha posat de manifest al llarg dels anys en les seves col·laboracions a la revista El Temps.
Per celebrar el 200è aniversari del naixement de Darwin, aquest número de Mètode arriba amb un regal: el llibre Charles Darwin. Autobiografia, traduït per Jaume Terradas, amb una introducció de Martí Domínguez i acompanyat d'il·lustracions. És un text que Darwin va escriure per a la seva família (eren 121 pàgines) el 1876, al qual va afegir 67 pàgines més durant els sis darrers anys de la seva vida. Quan es va publicar, sota la direcció d'un dels fills de Darwin, es van ometre alguns fragments per indicació d'Emma Darwin, l'esposa del científic. Emma temia que la imatge del seu marit en pogués sortir perjudicada, si es publicaven les seves opinions sobre alguns temes delicats, com ara la religió. L'edició que publica Mètode conté el text íntegre, sense la censura familiar.
L'altre sobre rebut contenia el número 43 (desembre 2008) de la revista Medi Ambient, que publica el Departament de Medi Ambient i Habitatge. És un complement ideal al monogràfic de Mètode. Molt original em sembla el plantejament de l'article que tanca el monogràfic de Medi Ambient: "Charles Darwin i la crisi ambiental", en què l'autor, Jaume Terrades, parteix de la pregunta "què hauria pensat Darwin de la situació ambiental actual?". Espero que aviat estigui aquest número disponible en el web del Departament. Seria molt útil per a les escoles en aquest Any Darwin.
Pel que fa al paquet que acompanyava els dos sobres, venia del Regne Unit i ha viatjat amb gran celeritat. És el llibre Emma Darwin, d'Edna Healey, una biografia de l'esposa de Darwin. El vaig encarregar a Amazon divendres passat, just abans del cap de setmana. Quina rapidesa!
Un dels sobres venia de València i contenia el darrer número (hivern 2008-2009) de la revista Mètode, que inclou una secció monogràfica de més de seixanta pàgines dedicada a Darwin. Mètode és una revista publicada per la Universitat de València, però no té l'aire de revista institucional que fa propaganda de la universitat que té al darrere. Com indica a la seva coberta, és una "revista de difusió de la investigació", que compta sempre amb firmes de prestigi, amb continguts sempre interessants i molt ben tractats. A més de la qualitat del contingut, cal destacar-ne l'acurada presentació, un disseny elegant i excel·lents il·lustracions. No és estrany, tenint en compte que el seu director, Martí Dominguez, és una persona d'una sensibilitat exquisida, que ha posat de manifest al llarg dels anys en les seves col·laboracions a la revista El Temps.
Per celebrar el 200è aniversari del naixement de Darwin, aquest número de Mètode arriba amb un regal: el llibre Charles Darwin. Autobiografia, traduït per Jaume Terradas, amb una introducció de Martí Domínguez i acompanyat d'il·lustracions. És un text que Darwin va escriure per a la seva família (eren 121 pàgines) el 1876, al qual va afegir 67 pàgines més durant els sis darrers anys de la seva vida. Quan es va publicar, sota la direcció d'un dels fills de Darwin, es van ometre alguns fragments per indicació d'Emma Darwin, l'esposa del científic. Emma temia que la imatge del seu marit en pogués sortir perjudicada, si es publicaven les seves opinions sobre alguns temes delicats, com ara la religió. L'edició que publica Mètode conté el text íntegre, sense la censura familiar.
L'altre sobre rebut contenia el número 43 (desembre 2008) de la revista Medi Ambient, que publica el Departament de Medi Ambient i Habitatge. És un complement ideal al monogràfic de Mètode. Molt original em sembla el plantejament de l'article que tanca el monogràfic de Medi Ambient: "Charles Darwin i la crisi ambiental", en què l'autor, Jaume Terrades, parteix de la pregunta "què hauria pensat Darwin de la situació ambiental actual?". Espero que aviat estigui aquest número disponible en el web del Departament. Seria molt útil per a les escoles en aquest Any Darwin.
Pel que fa al paquet que acompanyava els dos sobres, venia del Regne Unit i ha viatjat amb gran celeritat. És el llibre Emma Darwin, d'Edna Healey, una biografia de l'esposa de Darwin. El vaig encarregar a Amazon divendres passat, just abans del cap de setmana. Quina rapidesa!
dissabte, 17 de gener del 2009
No ens oblidem de Mrs Darwin!
Enguany són moltes les activitats que celebren l'Any Darwin, que commemora els 200 anys del naixement de Charles Darwin (1809-1882) 
i els 150 anys de la publicació del seu llibre L'origen de les espècies. Aquella dita que "darrere d'un gran home hi ha sempre una gran dona" sovint és molt encertada (la contrària, no tant; quan una dona arriba a ser 'gran', sol ser-ho perquè al seu darrere no hi ha un gran home, altrament hauria quedat a l'ombra d'ell, tot i que hi ha excepcions). Per això em va alegrar que em demanessin si volia parlar d'Emma Darwin (1808-1896, nascuda Wedgwood), cosa que faré d'aquí a uns dies a l'Institut d'Estudis Catalans.
El 1839, quan Emma Wedgwood va casar-se amb Charles Darwin, ella tenia ja trenta anys, un més que ell. Era una edat en què una fadrina ja era considerada conca. I no era perquè no hagués tingut cap pretendent, que n'havia tingut uns quants, però Emma va rebutjar-los. En realitat la vida d'Emma fins aleshores podria haver estat la d'una heroïna d'una novel·la de Jane Austen, fins i tot la decisió d'acceptar la proposta de matrimoni del seu cosí germà. Emma va néixer en una família benestant i, tot i viure lluny de Londres, a casa seva es respirava un ambient intel·lectual i força liberal. El seu pare, Josiah Wedgwood, va ser qui va donar suport a Darwin quan el jove va rebre la proposta del capità Robert Fitzroy d'acompanyar-lo, sense sou, en un viatge d'exploració que en principi havia de durar dos anys (finalment en van ser cinc).
Darwin era metòdic en tot i a l'hora de decidir-se pel matrimoni va estar sospesant els avantatges i els inconvenients, la relació cost-benefici del seu possible matrimoni, considerant especialment tenir fills, i intentar imaginar com podria arribar a un equilibri entre la vida social i les obligacions familiars i el guany o pèrdua de seguretat. En un full de paper va apuntar en sengles columnes els aspectes positius de casar-se i de continuar solter. Malgrat les renúncies a què l'obligaria el casament, la balança s'inclinava del costat del matrimoni. L'elecció de parella no va ser gens difícil: la seva cosina Emma tenia les qualitats necessàries per cuidar la mainada que poguessin tenir, per ten ir cura de les persones malaltes i donar protecció, i per dur la vida retirada a què aspirava Darwin. A més, en casar-se Emma rebria una dot que la feia encara més atractiva, tot i que ell no necessitava diners. De tota manera, Darwin es considerava molt poc agraciat físicamenttemia i temia que ella no l'acceptés. Va provar sort, i en va tenir.
Emma i les seves germanes havien rebut una educació liberal, excepcional en aquella època. Als deu anys van passar sis mesos amb la família a París i després, mentre la resta de la família feia un llarg viatge a Suïssa i Itàlia, ella i la seva germana Fanny es van quedar en un internat de París amb una criada. Quatre anys més tard, les dues germanes van estar-se un curs en un internat de Paddington Green, que aleshores era als afores de Londres. No hi van aprendre gaire, però Emma va desenvolupar el seu talent musical natural. De retorn a la llar familiar, van rebre el mestratge de la mare i dels visitants il·lustres que feien cap a aquella casa on l'ambient era de llibertat i cultura i que tenia una biblioteca ben proveïda per a tots els gustos. Per als germans Darwin, que a casa vivien en una atmosfera més aviat opressiva, aquella casa era un paradís. La mateixa Emma era una noia culta, parlava francès, italià i alemany i s'interessava per la història i per la política.
Els dietaris que Emma va escriure des que tenia 16 anys fins al mateix dia de la seva mort, el 7 d'octubre de 1896 (feia ja 14 anys que Darwin havia mort) han permès saber moltes coses de la història de les famílies Wedgwood i Darwin. Són un testimoni valuós de l'ambient social d'una classe mitjana-alta i intel·lectual a l'Anglaterra del segle XIX. A més, constitueixen un registre detallat de la salut de tota la família, incloent-hi la del seu marit, que era un home malaltís, motiu pel qual van decidir deixar Londres i el 1842 es van traslladar a Downe, en un ambient rural, però relativament a prop de la gran ciutat. Tot i que aspiraven a una vida retirada, rebien molt sovint visites de parents o d'amics intel·lectuals de Darwin o d'altres científics que volien consultar-li alguna cosa, expressar-li la pròpia opinió o que se sentien admirats per ell i el volien conèixer.
A més dels dietaris, i com feien moltes mestresses de casa de l'Emma anava escrivint un quadern de receptes de cuina; en el quadern també incloïa anècdotes i experiències personals. Ella era una dona creient mentre que Darwin, tot i haver estudiat per ser pastor (un dels temors del seu pare, quan va dir-li que volia embarcar-se en el Beagle, era que el viatge afectés negativament la seva futura vida de dedicació a l'església)
Emma era una dona creient, mentre que Darwin, tot i que havia estudiat per ser clergue, havia anat perdent la fe a mesura que s'adonava que els relats a la base del cristianisme presentaven una història falsa del món i eren contraris a un pensament racional. Ella patia per aquest motiu i Darwin també patia perquè s'adonava que les seves idees revolucionàries sobre l'existència d'un món que no necessitava d'un Déu creador ferien la sensibilitat d'Enmma. És possible que aquest fos un dels motius que el van frenar durant algunes dècades a fer públiques les seves idees sobre l'evolució.
Emma i Charles van tenir deu fills, que mai no van arribar a coincidir tots a la llar; la segona filla va morir als deu anys, el tercer va viure només unes poques setmanes i el desè va morir als dos anys. A més d'una esposa dedicada i mare dels seus fills, Emma va ser per a Darwin una gran amiga i cuidadora; també li va fer de secretària, atès que, quan ell no es trobava bé --que era sovint-- ella era qui escrivia als científics amics del seu marit. És indubtable que, si Darwin va ser un gran home, Emma va ser una gran dona.
i els 150 anys de la publicació del seu llibre L'origen de les espècies. Aquella dita que "darrere d'un gran home hi ha sempre una gran dona" sovint és molt encertada (la contrària, no tant; quan una dona arriba a ser 'gran', sol ser-ho perquè al seu darrere no hi ha un gran home, altrament hauria quedat a l'ombra d'ell, tot i que hi ha excepcions). Per això em va alegrar que em demanessin si volia parlar d'Emma Darwin (1808-1896, nascuda Wedgwood), cosa que faré d'aquí a uns dies a l'Institut d'Estudis Catalans.El 1839, quan Emma Wedgwood va casar-se amb Charles Darwin, ella tenia ja trenta anys, un més que ell. Era una edat en què una fadrina ja era considerada conca. I no era perquè no hagués tingut cap pretendent, que n'havia tingut uns quants, però Emma va rebutjar-los. En realitat la vida d'Emma fins aleshores podria haver estat la d'una heroïna d'una novel·la de Jane Austen, fins i tot la decisió d'acceptar la proposta de matrimoni del seu cosí germà. Emma va néixer en una família benestant i, tot i viure lluny de Londres, a casa seva es respirava un ambient intel·lectual i força liberal. El seu pare, Josiah Wedgwood, va ser qui va donar suport a Darwin quan el jove va rebre la proposta del capità Robert Fitzroy d'acompanyar-lo, sense sou, en un viatge d'exploració que en principi havia de durar dos anys (finalment en van ser cinc).
Darwin era metòdic en tot i a l'hora de decidir-se pel matrimoni va estar sospesant els avantatges i els inconvenients, la relació cost-benefici del seu possible matrimoni, considerant especialment tenir fills, i intentar imaginar com podria arribar a un equilibri entre la vida social i les obligacions familiars i el guany o pèrdua de seguretat. En un full de paper va apuntar en sengles columnes els aspectes positius de casar-se i de continuar solter. Malgrat les renúncies a què l'obligaria el casament, la balança s'inclinava del costat del matrimoni. L'elecció de parella no va ser gens difícil: la seva cosina Emma tenia les qualitats necessàries per cuidar la mainada que poguessin tenir, per ten ir cura de les persones malaltes i donar protecció, i per dur la vida retirada a què aspirava Darwin. A més, en casar-se Emma rebria una dot que la feia encara més atractiva, tot i que ell no necessitava diners. De tota manera, Darwin es considerava molt poc agraciat físicamenttemia i temia que ella no l'acceptés. Va provar sort, i en va tenir.
Emma i les seves germanes havien rebut una educació liberal, excepcional en aquella època. Als deu anys van passar sis mesos amb la família a París i després, mentre la resta de la família feia un llarg viatge a Suïssa i Itàlia, ella i la seva germana Fanny es van quedar en un internat de París amb una criada. Quatre anys més tard, les dues germanes van estar-se un curs en un internat de Paddington Green, que aleshores era als afores de Londres. No hi van aprendre gaire, però Emma va desenvolupar el seu talent musical natural. De retorn a la llar familiar, van rebre el mestratge de la mare i dels visitants il·lustres que feien cap a aquella casa on l'ambient era de llibertat i cultura i que tenia una biblioteca ben proveïda per a tots els gustos. Per als germans Darwin, que a casa vivien en una atmosfera més aviat opressiva, aquella casa era un paradís. La mateixa Emma era una noia culta, parlava francès, italià i alemany i s'interessava per la història i per la política.
Els dietaris que Emma va escriure des que tenia 16 anys fins al mateix dia de la seva mort, el 7 d'octubre de 1896 (feia ja 14 anys que Darwin havia mort) han permès saber moltes coses de la història de les famílies Wedgwood i Darwin. Són un testimoni valuós de l'ambient social d'una classe mitjana-alta i intel·lectual a l'Anglaterra del segle XIX. A més, constitueixen un registre detallat de la salut de tota la família, incloent-hi la del seu marit, que era un home malaltís, motiu pel qual van decidir deixar Londres i el 1842 es van traslladar a Downe, en un ambient rural, però relativament a prop de la gran ciutat. Tot i que aspiraven a una vida retirada, rebien molt sovint visites de parents o d'amics intel·lectuals de Darwin o d'altres científics que volien consultar-li alguna cosa, expressar-li la pròpia opinió o que se sentien admirats per ell i el volien conèixer.
A més dels dietaris, i com feien moltes mestresses de casa de l'Emma anava escrivint un quadern de receptes de cuina; en el quadern també incloïa anècdotes i experiències personals. Ella era una dona creient mentre que Darwin, tot i haver estudiat per ser pastor (un dels temors del seu pare, quan va dir-li que volia embarcar-se en el Beagle, era que el viatge afectés negativament la seva futura vida de dedicació a l'església)
Emma era una dona creient, mentre que Darwin, tot i que havia estudiat per ser clergue, havia anat perdent la fe a mesura que s'adonava que els relats a la base del cristianisme presentaven una història falsa del món i eren contraris a un pensament racional. Ella patia per aquest motiu i Darwin també patia perquè s'adonava que les seves idees revolucionàries sobre l'existència d'un món que no necessitava d'un Déu creador ferien la sensibilitat d'Enmma. És possible que aquest fos un dels motius que el van frenar durant algunes dècades a fer públiques les seves idees sobre l'evolució.
Emma i Charles van tenir deu fills, que mai no van arribar a coincidir tots a la llar; la segona filla va morir als deu anys, el tercer va viure només unes poques setmanes i el desè va morir als dos anys. A més d'una esposa dedicada i mare dels seus fills, Emma va ser per a Darwin una gran amiga i cuidadora; també li va fer de secretària, atès que, quan ell no es trobava bé --que era sovint-- ella era qui escrivia als científics amics del seu marit. És indubtable que, si Darwin va ser un gran home, Emma va ser una gran dona.
dissabte, 3 de gener del 2009
Seguint les petjades de Darwin
Michele Catanzaro és un noi romà que viu a Barcelona des de fa alguns anys. És doctor en física i es dedica al periodisme científic i divulgació (escriu en italià. català, castellà i anglès). En Michele ha començat el 2009 de la millor manera que es podia començar l'Any Darwin: fent un viatge a les illes Galápagos, on el naturalista britànic va observar variacions en la fauna que el van fer pensar en la possible diferenciació a partir de formes comunes ancestrals que van quedar sense contacte entre elles per la insularitat.
En Michele fa partícep del seu viatge qui vulgui llegir el diari que està escrivint des de les Galápagos. És un bloc que ha anomenat "Darrere els passos de Darwin" o "Tras los pasos de Darwin" (hi ha la versió catalana i la castellana). El recomano. Interessant també és la galeria de fotos i altres il·lustracions que conté el bloc.
En Michele fa partícep del seu viatge qui vulgui llegir el diari que està escrivint des de les Galápagos. És un bloc que ha anomenat "Darrere els passos de Darwin" o "Tras los pasos de Darwin" (hi ha la versió catalana i la castellana). El recomano. Interessant també és la galeria de fotos i altres il·lustracions que conté el bloc.
divendres, 2 de gener del 2009
2009, Any Internacional de...
Fa un any esmentava en aquest bloc els temes que les Nacions Unides havia declarat d'interès internacional per a 2008: la patata, el planeta Terra, la higiene (o sanejament) i les llengües. Les celebracions per al 2009 són:
El planeta Terra va ser l'estrella d'aquestes celebracions el 2008 (deu haver servit per a alguna cosa?). Enguany suposo que l'astronomia i Darwin seran els temes que més atenció atrauran. Tanmateix, espero que les altres no quedin oblidades, si més no per part de les institucions públiques.
- Any Internacional de l'Aprenentatge dels Drets Humans. No coincideix amb l'any de calendari, sinó que va començar el 10 de desembre de 2008, en què es commemoraven els 40 anys de la Declaració dels Drets Humans, i acabarà el 10 de desembre de 2009.
- Any Internacional de les Fibres Naturals. Durant el 2009 es vol destacar la importància de les fibres naturals en l'economia dels pagesos de molts països, i el seu paper en la millora de la seguretat alimentària i l'eradicació de la pobresa, que són alguns dels Objectius de Desenvolupament del Millenni.
- Any Internacional de la Reconciliació. Les Nacions Unides volen promoure els processos de reconciliació en les societats afectades o dividides per per conflictes; es considera que el procés de reconcicliació és necessari per a l'establiment d'una pau estable i duradora.
- Any Internacional de l'Astronomia. D'aquesta celebració, se n'ha sentit parlar ja molt durant el 2008, i compta amb el suport i la col·laboració d'entitats vinculades a les Nacions Unides, com ara la UNESCO, i entitats relacionades específicament amb l'astronomia.
El planeta Terra va ser l'estrella d'aquestes celebracions el 2008 (deu haver servit per a alguna cosa?). Enguany suposo que l'astronomia i Darwin seran els temes que més atenció atrauran. Tanmateix, espero que les altres no quedin oblidades, si més no per part de les institucions públiques.
dijous, 16 d’octubre del 2008
Els Simpson i l'evolució
Suposo que sóc molt poc original si dic que m'agraden Els Simpsons, la sèrie nord-americana que és seguida per milions de persones per tot el món (a la Xina no ho sé; però ves a saber...). En alguns episodis d'aquesta peculiar família de Springfield han paregut, caricaturitzats, científics famosos o s'han tractat temes relacionats amb la ciència.
Vaig veure un episodi en què Lisa era jutjada públicament perquè, després de llegir el llibre L'origen de les espècies, de Darwin, gosava explicar a l'escola la teoria de l'evolució. La jutgen perquè, en el poble, per la pressió que havia exercit Flanders, el veí dels Simpson i pastor (d'església), no estava permès ensenyar evolució i en canvi calia explicar que els éssers vius van ser creats per Déu. Els pares de Lisa estan amoïnats i creuen que la nena no ho hauria hagut de fer. Però la mare troba entre les coses de Lisa el llibre de Darwin, es posa a llegir-lo i en queda atrapada; en acabar diu que Darwin l'ha convençuda.
El jutge al final declara Lisa innocent. Reconeix que ella té raó i deroga la prohibició de l'ensenyament de l'evolució a l'escola. Per altra banda, quan Lisa troba el seu veí pastor li diu que no creu que la religió hagi d'ensenyar-se a l'escola ni la ciència a l'església.
L'argument d'aquest capítol aquí pot semblar estrany; però no és més que una caricatura del que passa als Estats Units. Fa quinze anys vaig estar col·laborant en uns tallers d'estiu sobre microbiologia per als ensenyants, que es feien a la Facultat d'Educació de la Universitat de Boston. Un d'ells era sobre el paper dels microbis en l'evolució. Alguns mestres van dir que ells no podien ensenyar evolució a l'escola i alguns altres van dir que només podien explicar evolució (un procés de més de 3600 milions d'anys!) si dedicaven el mateix temps a explicar també la història bíblica de la creació (la dels sis dies).
A propòsit dels Simpson i l'evolució, he trobat aquest vídeo que, en un minut i mig, mostra de manera divertida el recorregut evolutiu des dels organismes unicel·lulars fins a ... Homer Simpson. (Pot ser útil als mestres que han de dedicar-hi el mateix temps que a la creació bíblica.) Li trobo un defecte, però; el típic de molts llibre o museus de ciència, que centren l'evolució en la fase que ha estat més breu, la que va des de l'època dels grans rèptils fins a l'actualitat, i obliden que el 85 per cent de la història de la vida a la Terra va ser exclusivament microbiana.
Vaig veure un episodi en què Lisa era jutjada públicament perquè, després de llegir el llibre L'origen de les espècies, de Darwin, gosava explicar a l'escola la teoria de l'evolució. La jutgen perquè, en el poble, per la pressió que havia exercit Flanders, el veí dels Simpson i pastor (d'església), no estava permès ensenyar evolució i en canvi calia explicar que els éssers vius van ser creats per Déu. Els pares de Lisa estan amoïnats i creuen que la nena no ho hauria hagut de fer. Però la mare troba entre les coses de Lisa el llibre de Darwin, es posa a llegir-lo i en queda atrapada; en acabar diu que Darwin l'ha convençuda.
El jutge al final declara Lisa innocent. Reconeix que ella té raó i deroga la prohibició de l'ensenyament de l'evolució a l'escola. Per altra banda, quan Lisa troba el seu veí pastor li diu que no creu que la religió hagi d'ensenyar-se a l'escola ni la ciència a l'església.
L'argument d'aquest capítol aquí pot semblar estrany; però no és més que una caricatura del que passa als Estats Units. Fa quinze anys vaig estar col·laborant en uns tallers d'estiu sobre microbiologia per als ensenyants, que es feien a la Facultat d'Educació de la Universitat de Boston. Un d'ells era sobre el paper dels microbis en l'evolució. Alguns mestres van dir que ells no podien ensenyar evolució a l'escola i alguns altres van dir que només podien explicar evolució (un procés de més de 3600 milions d'anys!) si dedicaven el mateix temps a explicar també la història bíblica de la creació (la dels sis dies).
A propòsit dels Simpson i l'evolució, he trobat aquest vídeo que, en un minut i mig, mostra de manera divertida el recorregut evolutiu des dels organismes unicel·lulars fins a ... Homer Simpson. (Pot ser útil als mestres que han de dedicar-hi el mateix temps que a la creació bíblica.) Li trobo un defecte, però; el típic de molts llibre o museus de ciència, que centren l'evolució en la fase que ha estat més breu, la que va des de l'època dels grans rèptils fins a l'actualitat, i obliden que el 85 per cent de la història de la vida a la Terra va ser exclusivament microbiana.
dimarts, 12 de febrer del 2008
El dia de Darwin: Down House
El 12 de febrer, Santa Eulàlia, és la segona patrona de Barcelona (la primera és la verge de la Mercè que, tot i ser més recent, va desbancar Santa Eulàlia; entre la mare de Déu i una senzilla santa, per més màrtir que fos, ja se sap qui té la preferència) i se celebra la festa petita de la ciutat. El mateix dia, el món de la ciència, especialment de la biologia, celebra arreu el dia de Darwin, que va néixer un dia com avui de l'any 1809.
Per commemorar el naixement de Charles Darwin, dedicaré un record a la casa en què va viure, des de 1842, a Downe, un poble no molt lluny de Londres que pertany ja a Kent (en temps de Darwin el nom del poble era Down, sense la e final, i la casa conserva el nom tradicional). Hi he estat dues vegades, en la mateixa època de l'any, a voltants de Tots Sants. La primera vegada que hi vaig anar, el temps era rúfol i fred. La segona vegada, en canvi, feia un temps assolellat, més propi d'un país mediterrani que d'Anglaterra.
Down House
Malgrat que, després de la mort de Darwin, Down House va ser una escola i l'interior va canviar molt, quan se la va quedar l'English Heritage, el 1996, van restaurar algunes habitacions de manera força fidel. Això va ser possible perquè un dels fills de Darwin tenia molta afició a la fotografia i havia fet moltes fotos de la casa i del seu interior. Per altra banda, els mobles i objectes personals també s'havien conservat, tot i que crec que estaven escampats per llocs diversos. Quan es visita la casa, a l'entrada et deixen una guia sonora amb les explicacions per a cada habitació i espais de la finca. La planta baixa reprodueix la casa com era quan Darwin hi vivia. On hi havia la cuina, ara hi ha una cafeteria en la qual es pot prendre sopa --aquests sopes angleses espesses i consistents que tant s'agraeixen els dies de fred--, pastissos casolans i naturalment, te. L'estudi és el punt central de la visita, el lloc on Darwin va escriure bona part de les seves obres. Està tan ben restaurat i amb tanta cura en tots els detalls, que hom té la impressió que Mr. Charles no hi és en aquell moment perquè ha sortit a donar un cop d'ull a les seves plantes o passejar pel jardí.
La visita al jardí i a l'hivernacle també retreu el visitant al temps de Darwin. Es pot resseguir el camí en forma de quadrat, que era el recorregut que feia diàriament; visitar l'hort i l'hivernacle --reconstruïts-- on cultivava orquídies i plantes carnívores que va estudiar amb tanta atenció; i veure el piló de pedra que va posar en el sòl del jardí per comprovar com en baixava el nivell a causa de l'activitat dels cucs de terra que vivien colgats en aquella part del jardí (va calcular que la pedra s'ensorrava 2,2 mil·límetres cada any). Els cucs el fascinaven, i els va dedicar el darrer llibre de la seva vida, publicat el 1881 (Darwin va morir el 1882). També va escriure un llibre sobre les plantes carnívores: Insectivorous Plants (encara que la majoria de bitxos que 'mengen' aquestes plantes siguin insectes, també n'hi ha alguna, com ara Aldrovanda, que menja crustacis). He vist moltes vegades plantes carnívores (o insectívores), però no les havia vist mai en ple àpat. A Youtube podem veure com actuen algunes d'aquestes plantes:
De l'insecte que hi ha atrapat en la primera, només es veuen les seves potes llargues que es van agitant intentant --inútilment-- escapar de la trampa on ha quedat retingut. Una altra de les que hi surten és una Dionaea, com les que es poden veure a l'hivernacle de Down House:
Dionaea sp., Down House
La casa de Darwin es troba als afores del poble, envoltada de camps. Val la pena fer-hi cap quan es visita Londres. No sols pel significat històric del lloc, sinó per gaudir del paisatge relaxant i tranquil, típicament anglès (he de dir que no vaig coincidir amb cap visita escolar o de grup turístic nombrós; potser la meva apreciació de 'lloc tranquil' no seria la mateixa si me n'hagués trobat algun). Com la guia Michelin, podríem dir: Mérit le detour!
Ramats pasturant a costat de Down House
Per commemorar el naixement de Charles Darwin, dedicaré un record a la casa en què va viure, des de 1842, a Downe, un poble no molt lluny de Londres que pertany ja a Kent (en temps de Darwin el nom del poble era Down, sense la e final, i la casa conserva el nom tradicional). Hi he estat dues vegades, en la mateixa època de l'any, a voltants de Tots Sants. La primera vegada que hi vaig anar, el temps era rúfol i fred. La segona vegada, en canvi, feia un temps assolellat, més propi d'un país mediterrani que d'Anglaterra.
Down HouseMalgrat que, després de la mort de Darwin, Down House va ser una escola i l'interior va canviar molt, quan se la va quedar l'English Heritage, el 1996, van restaurar algunes habitacions de manera força fidel. Això va ser possible perquè un dels fills de Darwin tenia molta afició a la fotografia i havia fet moltes fotos de la casa i del seu interior. Per altra banda, els mobles i objectes personals també s'havien conservat, tot i que crec que estaven escampats per llocs diversos. Quan es visita la casa, a l'entrada et deixen una guia sonora amb les explicacions per a cada habitació i espais de la finca. La planta baixa reprodueix la casa com era quan Darwin hi vivia. On hi havia la cuina, ara hi ha una cafeteria en la qual es pot prendre sopa --aquests sopes angleses espesses i consistents que tant s'agraeixen els dies de fred--, pastissos casolans i naturalment, te. L'estudi és el punt central de la visita, el lloc on Darwin va escriure bona part de les seves obres. Està tan ben restaurat i amb tanta cura en tots els detalls, que hom té la impressió que Mr. Charles no hi és en aquell moment perquè ha sortit a donar un cop d'ull a les seves plantes o passejar pel jardí.
La visita al jardí i a l'hivernacle també retreu el visitant al temps de Darwin. Es pot resseguir el camí en forma de quadrat, que era el recorregut que feia diàriament; visitar l'hort i l'hivernacle --reconstruïts-- on cultivava orquídies i plantes carnívores que va estudiar amb tanta atenció; i veure el piló de pedra que va posar en el sòl del jardí per comprovar com en baixava el nivell a causa de l'activitat dels cucs de terra que vivien colgats en aquella part del jardí (va calcular que la pedra s'ensorrava 2,2 mil·límetres cada any). Els cucs el fascinaven, i els va dedicar el darrer llibre de la seva vida, publicat el 1881 (Darwin va morir el 1882). També va escriure un llibre sobre les plantes carnívores: Insectivorous Plants (encara que la majoria de bitxos que 'mengen' aquestes plantes siguin insectes, també n'hi ha alguna, com ara Aldrovanda, que menja crustacis). He vist moltes vegades plantes carnívores (o insectívores), però no les havia vist mai en ple àpat. A Youtube podem veure com actuen algunes d'aquestes plantes:
De l'insecte que hi ha atrapat en la primera, només es veuen les seves potes llargues que es van agitant intentant --inútilment-- escapar de la trampa on ha quedat retingut. Una altra de les que hi surten és una Dionaea, com les que es poden veure a l'hivernacle de Down House:
Dionaea sp., Down HouseLa casa de Darwin es troba als afores del poble, envoltada de camps. Val la pena fer-hi cap quan es visita Londres. No sols pel significat històric del lloc, sinó per gaudir del paisatge relaxant i tranquil, típicament anglès (he de dir que no vaig coincidir amb cap visita escolar o de grup turístic nombrós; potser la meva apreciació de 'lloc tranquil' no seria la mateixa si me n'hagués trobat algun). Com la guia Michelin, podríem dir: Mérit le detour!
Ramats pasturant a costat de Down HouseFotos: M. Piqueras, novembre 2006
divendres, 11 de gener del 2008
El creacionisme desembarca a Europa
Durant molt de temps vaig pensar que mai arribaria a Europa la febre creacionista que proliferava als Estats Units i que impedia que molts mestres i professors de high school poguessin ensenyar evolució, llevat que dediquessin el mateix temps a explicar la versió creacionista de l'origen de la vida.
Aquesta impressió que tenia va començar a trontollar el 2004 quan Letizia Moratti, ministra italiana d'Educació va voler suprimir l'evolució dels programes escolars, amb l'excusa que es tractava d'una teoria i no d'uns fets provats. Després, el 15 de gener de 2007, La Vanguardia publicava un article de Josep Miró i Ardèvol en què defensava el disseny intel·ligent. (Hi he posat l'enllaç, però només es poden llegir gratis les primeres frases; per veure l'article complet cal pagar i no recomano a ningú que ho faci, no val la pena. Tanmateix, si algú té molt d'interès a conèixer les idees sobre l'evolucionisme i el disseny intel·ligent del qui va ser conseller de la Generalitat i portaveu de Convergència i Unió a l'Ajuntament de Barcelona i ara lidera els e-cristians, por veure-les en el seu bloc.)
I també el 2007, alguns professors de la Universitat de Barcelona --potser també d'altres universitats, però no puc assegurar-ho-- van rebre un enorme llibre (ben bé 50 cm x 30 cm) titulat Atlas of Creation, molt ben editat, amb fotografies i figures de gran qualitat. El llibre estava publicat a Turquia i la tramesa s'havia fet des d'Alemanya.
I ara, una associació nord-americana anomenada"Physicians and Surgeons for Scientific Integrity" (un eufemisme per designar un grup de metges i cirurgians antidarwinistes) aterra a Espanya amb l'organització d'una sèrie de trobades amb el títol general"Lo que Darwin no sabia", que es presentaran a diverses ciutats. El programa inclou actes a Barcelona (el 17 de gener) i després a Málaga, Madrid, Lleó i Vigo.
Els actes de Vigo i de Lleó estaven anunciats en sengles centres universitaris i un col·legi de metges. Ahir es va comunicar la suspensió de l'acte de Vigo i del que s'havia de fer en el Col·legi de Metges de Lleó, però el degà de la Facultat de Ciències Biològiques i Ambientals de la Universitat de Lleó mantenia el permís perquè es fes i explicava els seus motius en una carta oberta. Avui, però, a petició de la Junta de Facultat, el permís ha estat denegat. Pot seguir-se la història en el blog para el Avance del Pensamiento Crítico y en el bloc de Javier Armentia Por la boca muere el pez.
Acabo amb les paraules amb què la biòloga nord-americana Lynn Margulis va respondre a un periodista que va preguntar-li la seva opinió sobre el disseny intel·ligent: "Ni es diseño ni es inteligente."
Aquesta impressió que tenia va començar a trontollar el 2004 quan Letizia Moratti, ministra italiana d'Educació va voler suprimir l'evolució dels programes escolars, amb l'excusa que es tractava d'una teoria i no d'uns fets provats. Després, el 15 de gener de 2007, La Vanguardia publicava un article de Josep Miró i Ardèvol en què defensava el disseny intel·ligent. (Hi he posat l'enllaç, però només es poden llegir gratis les primeres frases; per veure l'article complet cal pagar i no recomano a ningú que ho faci, no val la pena. Tanmateix, si algú té molt d'interès a conèixer les idees sobre l'evolucionisme i el disseny intel·ligent del qui va ser conseller de la Generalitat i portaveu de Convergència i Unió a l'Ajuntament de Barcelona i ara lidera els e-cristians, por veure-les en el seu bloc.)
I també el 2007, alguns professors de la Universitat de Barcelona --potser també d'altres universitats, però no puc assegurar-ho-- van rebre un enorme llibre (ben bé 50 cm x 30 cm) titulat Atlas of Creation, molt ben editat, amb fotografies i figures de gran qualitat. El llibre estava publicat a Turquia i la tramesa s'havia fet des d'Alemanya.
I ara, una associació nord-americana anomenada"Physicians and Surgeons for Scientific Integrity" (un eufemisme per designar un grup de metges i cirurgians antidarwinistes) aterra a Espanya amb l'organització d'una sèrie de trobades amb el títol general"Lo que Darwin no sabia", que es presentaran a diverses ciutats. El programa inclou actes a Barcelona (el 17 de gener) i després a Málaga, Madrid, Lleó i Vigo.
Els actes de Vigo i de Lleó estaven anunciats en sengles centres universitaris i un col·legi de metges. Ahir es va comunicar la suspensió de l'acte de Vigo i del que s'havia de fer en el Col·legi de Metges de Lleó, però el degà de la Facultat de Ciències Biològiques i Ambientals de la Universitat de Lleó mantenia el permís perquè es fes i explicava els seus motius en una carta oberta. Avui, però, a petició de la Junta de Facultat, el permís ha estat denegat. Pot seguir-se la història en el blog para el Avance del Pensamiento Crítico y en el bloc de Javier Armentia Por la boca muere el pez.
Acabo amb les paraules amb què la biòloga nord-americana Lynn Margulis va respondre a un periodista que va preguntar-li la seva opinió sobre el disseny intel·ligent: "Ni es diseño ni es inteligente."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)