Les "Stolperteine" i Frau Anna Klein

Les Stolpersteine

Fins al 2019 no sabia què eren les Stolpersteine (tot i que a Catalunya les primeres es van col·locar el 2015, a Navàs; la foto de F. Peralta a Wikimedia Commns en mostra una). Me'n vaig assabentar en el curs "Arqueologia a l'inrevés" que Kathrin Golda-Pongratz, arquitecta urbanista alemanya establerta a Barcelona, va impartir al Born la tardor de 2019. En una de les sessions ens va parlar de les Stolpersteine, paraula alemanya que significa pedres/llambordes (Steine) de topada o per ensopegar (stolpern): són unes petites llambordes quadrades (10 ×10 cm) recobertes de llautó en la part superior, on porten inscrit el nom i algunes dades d'una persona a la qual estan dedicades. Son petits monuments ideats per l'artista berlinès Gunter Demnig per homenatjar víctimes del nazisme. La majoria estan dedicades a persones jueves, tot i que també n'hi ha que recorden persones gitanes, homosexuals, testimonis de Jehovà, comunistes, membres de la Resistència en diversos països, objectors de consciència, etc. També hi ha Stolpersteine dedicades a catalans i catalanes que, després de la Guerra Civil espanyola, van exiliar-se a França i van ser detinguts pels nazis o pel regim de Vichy i lliurats als nazis. N'hi ha que van morir en camps de concentració; d'altres van sobreviure, però no per això deixen de ser víctimes.

El projecte va començar a Alemanya i la primera Stolperstein es va col·locar a Berlín, al barri de Kreutzberg, el 1997. Es va instal·lar sense permís municipal, però més endavant es va legalitzar. El mateix Gunter Deming va ser qui va anomenar Stolpersteine aquests petits monuments. Anys després va declarar que no recorda exactament com se li va acudir, però que no té res a veure amb cap expressió antisemítica usada a l'Alemanya nazi, com se li ha atribuït de vegades. Podria ser pel doble sentit que el verb stolpern té en alemany, d'ensopegar físicament, però també mentalment. Ensopegues amb la pedra i la inscripció que hi duu et fa pensar en un episodi de la història que no s'hauria de tornar a repetir mai. Darrera de cada Stolperstein hi ha una història, la de la persona a qui està dedicada. De vegades es troben agrupades davant d'edificis d'on persones d'una mateixa família o del veïnat van ser deportades a camps d'extermini nazis; potser simultàniament, però també en moments diferents del domini nazi. En aquesta fotografia d'un grup col·locades en el districte de Mariahilf de Viena, les dues primeres no duen cap nom i hi diu: «D'aquí van ser deportats i assassinats». I a continuació més de vint-i-cinc Stolpersteine amb el nom de les persones i les seves dades personals (foto de Hans Weingartz, disponible a Wikimedia Commons).

En el web del projecte s'explica com Gunter Demnig va tenir la idea de fer aquests petits monuments individuals:

El 1991, Gunter Demnig va usar pintura blanca per marcar el camí que un miler de sintis i altres gitanos van ser forçats a emprendre quan van ser deportats cinquanta anys abans. Després que la pintura s'esvaís, per fer que l'obra fos permanent va fixar al terra unes plaques de llautó que va gravar prèviament. Quan les col·locava, una senyora gran va elogiar el seu projecte, però al mateix temps va expressar el seu dubte que en el seu barri hi haguessin viscut mai gitanos. Així, Gunter Demnig va adonar-se que molta gent ja no sabia qui havia viscut en el seu veïnat, que moltes històries havien desaparegut. Aleshores se li va acudir un projecte que, d'una banda, portés una commemoració als carrers i als pobles, viles i ciutats d'Alemanya i, al mateix temps, marqués els llocs on havien viscut persones víctimes del nazisme i on havien començat els crims contra elles. Les primeres Stolpersteine estaven pensades només per a una exposició. Després de ser ben rebudes per les famílies de les víctimes, Gunter Demnig va decidir ampliar el seu projecte i continuar fent Stolpersteine, que ara es troben a tot Europa.

Des de 1997, Demnig ha fet milers d'aquests llambordins i la majoria els ha col·locat ell mateix, no únicament a Alemanya, també per bastants països europeus. En vistes de l'èxit del projecte i de la demanda de llambordins que rebia, Demnig va crear una fundació per gestionar-lo. Fins al 2017, només hi havia Stolpersteine a Europa, però aquell any se'n va instal·lar la primera fora del nostre continent: a Buenos Aires, davant d'una escola, com a record de la mainada que va haver de marxar d'Europa a causa del nazisme. La demanda de Stolpersteine no s'ha aturat ni amb la pandèmia i hi ha una llarga llista d'espera. L'agost de 2021, en el web del projecte una nota indica que «malauradament, el programa de Gunter Demnig per als propers mesos ja està ple - no podem organitzar més cerimònies de col·locació de Stolpersteine abans de 2022».

En el curset del Born, Kathrin Golda-Pongratz ens va explicar que no tothom va estar d'acord amb aquest projecte. Hi ha ciutats i persones individuals que s'hi oposen perquè les llambordes del paviment són trepitjades i si, enmig d'elles hi ha una Stolperstein, s'hi trepitja també el nom de la persona a qui està dedicada. Munic és una de les ciutats que hi estan en contra i que el 2004 les va prohibir, tot i que després hi ha hagut un fort moviment ciutadà demanant a l'Ajuntament que revoqués aquella prohibició. En general, però, les associacions de víctimes del nazisme estan donant suport al projecte.

Frau Anna Klein

Quan, a començament de juliol d'enguany, vaig anar a veure la meva filla Elena a Munic, vaig dir-li que volia saber si finalment havien posat alguna Stolperstein a la ciutat. A través de Google en vaig trobar una llista de les de Munic. En la pantalla del mòbil no es veia massa bé, però hi vaig veure una adreça, Wilhelm Düll Strasse 15, on semblava que n'hi havia una i el nom de la persona a qui estava dedicada: Anna Klein. I estava relativament a prop de Nymphenbug i del Jardí Botànic, on pensàvem anar l'endemà. S'hi veia fins i tot la foto del llambordí amb la inscripció de record (Vegeu-ne la foto, de Christian Michelides disponible a Wikimedia Commons).

Wilhelm Düll Strasse, 15, Munic

L'endemà, doncs, en sortir del Jardí Botànic, vam fer cap al carrer Wilhelm Düll i ens vam aturar davant del número 15 per veure la Stolperstein, però no la trobàvem. La casa que correspon a aquell número té una mica de pati enjardinat al davant (no vaig pensar a fer-hi una foto, però en recupero la imatge gràcies a Google Earth; és la casa que té al davant dos cotxes negres) i vam pensar si no estaria posada en el pati, per esquivar la prohibició de la ciutat. Miràvem a través de la reixa quan, de la casa va sortir un senyor gran, potser tindria setanta anys o més, i es va adonar de la nostra insistència a mirar cap al terra del pati. Es va dirigir a nosaltres i ens va preguntar si buscàvem alguna cosa. Li vam dir que volíem veure la Stolperstein dedicada a Frau Anna Klein i l'home va que quedar sorprès i ens va preguntar que d'on havíem tret que allà n'hi havia una. Vam respondre (en realitat, va respondre-li la meva filla, que el meu coneixement d'alemany no dona per a tant) que ho havíem vist en un web. Aleshores l'home ens va explicar que la col·locació de la Stolperstein estava aprovada, però que estava pendent de ser instal·lada.

Després, des del portàtil vaig tornar a fer la cerca i em vaig a adonar que, des del mòbil no n'havíem vist tota la informació. En el web, sota el nom, data de naixement, de deportació i d'execució, hi ha un espai i després hi diu que encara no està instal·lada: Stolperstein noch nicht verlegt.

Ja de tornada a Barcelona vaig pensar en Frau Anna Klein, quina història devia haver-hi al darrere i si l'home que ara viu en aquella casa deu tenir-hi algun parentiu. A què es devia dedicar aquella dona de cinquanta-vuit anys que un dia de novembre va haver de deixar casa seva i va ser deportada a Kaunas, la ciutat de Lituània on el seu gueto va funcionar com a camp de concentració nazi durant uns anys i on ella va ser assassinada segurament només arribar-hi? Devia ser una mestressa de casa, mare de família? I vaig tornar a fer una cerca a Google. Segurament que hi ha hagut i hi ha moltes dones amb el nom d'Anna Klein, però de seguida vaig trobar-ne una en què el lloc i l'any del naixement (Nuremberg, 1883) i el de la mort (Kaunas, 1941) coincidien amb la «meva» Frau Klein. I en el web de la ciutat de Munic hi ha un llibre virtual de memòria amb un recull biogràfic de persones jueves que van ser víctimes del nazisme entre 1933 i 1945. A la pàgina d'Anna Klein, a més d'un resum biogràfic, indica l'adreça on va viure i coincidia amb la del lloc on vam anar a buscar la Stolperstein.

Doncs resulta que aquesta senyora no era cap mestressa de casa mare de família, sinó una dona soltera de cinquanta-vuit anys, pintora i artista gràfica. Després n'he buscat més informació i ahir em vaig decidir a fer la seva biografia per a la Viquipèdia (la Wikipedia en català). En alguna de les fonts consultades vaig llegir que, fins al 1933, Anna Klein va estar al front d'una escola de dibuix. No indicava per què va deixar-ho, però era fàcil suposar que el seu origen jueu en devia ser la causa. Una altra font consultada posteriorment m'ho va confirmar. Tot i que el pare, jueu, s'havia convertit a l'església evangèlica i que ella era catòlica des dels set anys, per als nazis allò que comptava era la seva ascendència jueva. El 1933 li van tancar l'escola de dibuix i va ser obligada a dur l'estrella groga. Va haver de treballar en una fàbrica de matalassos que era bastant lluny de casa seva, però no podia anar-hi en tramvia perquè els jueus ho tenien prohibit. Malgrat la malaltia reumàtica, amb dolors i inflamació a les articulacions, que patia des de feia alguns anys havia de fer a peu el camí d'anada i tornada a la fàbrica. Això va ser fins al 21 de novembre de 1941, en què la van detenir per ser deportada a Kaunas (Lituània), on va morir afusellada quatre dies després.

Tant de bo que la propera vegada que vagi a Munic pugui veure ja la Stolperstein dedicada a Anna Klein davant de la casa on va viure.

Algunes pintures d'Anna Klein:

Coda

Fa poc vaig veure la Stolperstein dedicada al president Companys, situada davant de la porta principal del palau de la Generalitat. Costa una mica de localitzar; no únicament perquè és un llambordí de 10 ×10 cm, sinó perquè queda darrera de les tanques que hi ha actualment davant de l'edifici, que no deixen apropar la gent fins a la porta. Vaig preguntar al mosso d'esquadra que hi havia de guàrdia i, molt amablement, em va indicar on era i em va deixar passar per fotografiar-la.

Aquesta Stolperstein, que hauria hagut d'instal·lar-se el 2018, va haver d'esperar més de dos anys perquè l'Ajuntament de Barcelona n'autoritzés la seva instal·lació a la plaça de Sant Jaume. El febrer d'aquell any Gunter Demnig va venir a Catalunya per col·locar personalment prop d'una setantena de Stolpersteine. Entre les persones a les quals se'n va dedicar una hi havia Neus Català (1915-2019), que des de França, on vivia exiliada, va ser deportada a Ravensbruck. Per sort va sobreviure i va tenir una vida molt llarga, de manera que el 2018, encara va poder ser testimoni de la col·locació de la Stolperstein que recordava el seu empresonament. Malauradament, la de Lluís Companys va haver d'esperar fins a l'octubre de 2020, un cop l'Ajuntament barceloní hi va donar el seu vistiplau.

Potser us interessarà:

Ensopegar amb la memòria. Jornada de debat a partir del micromonument Stolpersteine, organitzada per la Regidoria de Memòria Democràtica de l'Ajuntament de Barcelona. Comissariada per Kathrin Golda-Pongratz (9 de març 2021).

Pressupostos participatius: moltes bufes i pocs trons?

He participat en els primers pressupostos participatius de Barcelona. Primer em va semblar una bona idea això que la ciutadania pogués decidir a què dedicar una part del pressupost de la ciutat, però la meva percepció ha anat canviat i ara n'estic bastant --per no dir molt-- decebuda. En la primera fase vaig assistir a un parell de reunions en el meu districte (Les Corts) i junt amb altres persones, vam proposar dos projectes: "Fem créixer verd a Les Corts" i "Instal·lem plaques fotovoltaiques en equipaments públics de Les Corts".

Amb la pandèmia i tot pràcticament aturat, gairebé me n'havia oblidat, quan enguany em van comunicar que els dos projectes en que vaig participar havien superat la primera fase de votació i que passaven a la final, en què es triarien els projectes que es durien a terme. Va ser aleshores quan vaig començar a rumiar --potser rumio massa?-- i buscar informació sobre els pressupostos de la ciutat. En primer lloc, vaig buscar en el web de l'Ajuntament quin era el pressupost per a 2021:

Pressupost inicial 2021 Ajuntament de Barcelona

I després vaig buscar la quantitat de diners que es dedicaven als pressupostos participatius: 30.000.000€. D'acord, 30 milions d'euros són molts diners, però en una gran ciutat que té un pressupost de més de 3200 milions d'euros, la quantitat dedicada als pressupostos participatius representa (si no m'he equivocat en fer el càlcul) només un 0,92 per cent del pressupost municipal. Però l'Ajuntament ens va anunciar tot cofoi que, per primera vegada, els veïns i veïnes de Barcelona de més de catorze anys podrien decidir què fer amb una part dels pressupostos. I conec gent que hi ha participat i està molt contenta que d'haver-ho fet, i fins i tot agraïda que l'Ajuntament deixi que la gent decideixi com gastar un 0,92 per cent del pressupost de la ciutat.

Un cop superada la primera fase de selecció, les persones que participaven en els diversos projectes van mantenir reunions amb personal de l'Ajuntament per definir-los clarament, tractar de la seva viabilitat i decidir el cost que calia pressupostar.

Aquí vaig tenir un altre desencís. En les propostes presentades per a la votació final es van encabir projectes desenvolupats des del mateix Ajuntament. Per exemple, la proposta final "Fem créixer el verd a Les Corts" conté dos projectes i el que es presenta en primer lloc (fer un jardí vertical en una paret mitgera) no és nou. És un projecte dels arquitectes Laia Serra i Àlex Flores que l'any 2014 va guanyar un concurs d'idees per cobrir, amb una composició que combina verd i plaques fotovoltaiques, una paret mitgera en el carrer Emérita Augusta que dona als jardins Josep Goday. M'agraden molt els jardins verticals, i el projecte per aquesta paret mitgera em sembla molt interessant, però si va guanyar un concurs de l'Ajuntament, penso que s'hauria hagut d'incloure en els pressupostos normals de la ciutat, i no pas en els pressupostos participatius.

Un cop d'ull a altres projectes presentats va seguir alimentant el meu desencís. Hi havia propostes que eren actuacions que s'esperaria que les fes l'Ajuntament per iniciativa pròpia, sense que ho hagués de decidir la ciutadania. Per exemple, reduir barreres arquitectòniques, crear carrils bici, urbanitzar un carrer, recuperar i arreglar camins (Montjuïc, Collserola), millorar voreres i paviments. Una de les propostes presentades en el meu districte --i que ha estat la més votada-- consisteix a iniciar un carril bici a la Travessera de Les Corts, amb un primer tram que anirà des de la Gran Via de Carles III al carrer de Joan Güell. En veure-la, vaig recordar que l'any 2016, en una reunió sobre mobilitat feta en el Districte, van informar dels quilòmetres de carril bici que estaven projectats per executar i ens van dir que a finals de l'any següent (2017) hi hauria d'haver un carril al llarg de la Travessera de les Corts. Som a 2021 i, ara, una mínima part d'aquell carril es farà amb els pressupostos participatius.

Per altra banda, quantes persones han participat en les votacions per decidir els pressupostos que se seleccionaven? Segons l'Ajuntament, han votat 39.433 persones. Si Barcelona té 1.664.182 habitants, la xifra de votants en els pressupostos participatius representa un 2,37 per cent de la població. Tot i aquesta minsa participació, sembla que l'Ajuntament n'estigui molt satisfet, perquè és una participació més elevada que la que hi ha hagut en ciutats on s'ha fent també pressupostos participatius, com Madrid, París o Lisboa.

Els pressupostos participatius de Barcelona van iniciar-se abans que arribés la pandèmia de covid-19. Es van fer reunions i debats en tots els districtes, es va crear un web específic, i punts mòbils de participació i d'informació i de suport a la votació. Aquestes dades són de la nota de prema de l'Ajuntament:

Una dada que no inclou la nota de premsa, i que no he sabut trobar, és la despesa que ha representat l'organització de tot aquest procés, incloent-hi la logística i la publicitat. Ara per ara tinc la impressió que els pressupostos participatius es podrien definir amb dues o tres expressions catalanes: moltes bufes i pocs trons, molt soroll de boixets i poca punta, o molta fressa i poca endreça.

L'efecte Catalunya: cap a la mort dels estats?

No sóc experta en política --de fet, no crec ser experta en res-- però aquests últims anys les circumstàncies del país han fet que em mirés la política amb uns altres ulls i que m'adonés del paper que la societat civil pot tenir en la política. Al cap i a la fi, molts dels grans canvis polítics que es produeixen en el món sorgeixen de la ciutadania, més que no pas dels governants.

No em posaré a analitzar els motius que han dut a la necessitat d'autodeterminació (sigui per decidir la independència o per seguir formant part d'Espanya) que sent gran part de la societat a Catalunya. El que vull comentar és la manera com s'està veient aquest fenomen en altres països, especialment a Europa, però també en altres regions del món, i per què és observat amb tanta expectació i sovint recel des de molts llocs. Fa uns mesos vaig anar a parar a un article publicat a la revista italiana L'Espresso que em va obrir els ulls sobre el significat, en el vell continent, del moviment independentista català i quin efecte podria tenir la independència de Catalunya en la política europea. Carlo Galli, filòsof i polític italià, professor de la Universitat de Bolonya, és autor de l'article titulat "Ve't aquí per què les pàtries petites poden destruir l'estat", que està encapçalat per l'expressió "Effetto Catalogna" i que, sobre el concepte d'Estat, diu en una entradeta: "Les revolucions no l'han destruït [l'estat]. Gairebé ho ha aconseguit el capitalisme. Ara, les amenaces venen de les regions, que com més va més autonomia busquen."

Galli parla dels cops que els estats reben per la globalització, per la cessió voluntària de sobirania econòmica, i per la dificultat de gestionar la immigració i el multiculturalisme. Problemes als quals cal afegir els intents d'esmicolar els estats per transformar-los en una gran comunitat de petites pàtries. Pren com a exemple l'actual moviment independentista català, però diu que aquest esmicolament dels estats no és una novetat, que només cal recordar la dissolució de la Iugoslàvia dels anys noranta, però que és un factor greu d'inestabilitat política i econòmica, cosa que explicaria per què Europa es mostra tan freda en relació al tema català i per què els veïns dels kurds són tan hostils a les seves aspiracions. Galli es pregunta si la mort de l'Estat s'està acostant; una mort que els anarquistes ja proclamaven fa més d'un segle.

La inèrcia, en física, és la dificultat o resistència amb la qual els cossos s'oposen a un canvi d'estat pel que fa al seu moviment. La inèrcia fa que, quan frenem el cotxe sobtadament, el nostre cos tendeixi a anar endavant o, al contrari, que si arrenquem de manera brusca, sembli que ens enganxem al seient. Però la inèrcia no és manifesta únicament en relació al moviment físic. Les persones i les societats humanes també solen oposar-se als canvis. Sovint, per por a allò que no es coneix o per por que es repeteixin models semblats del passat. En aquest moment, i en relació al conflicte català, veig dos grups que estan experimentant inèrcia. Per una banda, una gran majoria de les persones que el dia 1 d'octubre van votar que sí en el referèndum. Ja fa temps que es mouen en direcció a la independència i la suspensió que en va fer el president Puigdemont va ser com una brusca frenada que va sacsejar les seves aspiracions. Per altra banda, les persones que són contràries a la segregació de Catalunya se senten com si viatgessin en un cotxe que de sobte posa una velocitat alta i accelera per marxar, i elles queden arrapades al seient. La inèrcia els manté lligats al passat i no entenen que els estats puguin modificar-se. De fet, parlen de l'estat com si fos una realitat que ha existit sempre.

Diu Galli que l'Estat és una construcció històrica que no pot pretendre per a si la immortalitat. De fet, l'Estat és una invenció d'occident que sorgeix després de la Ciutat i de l'Imperi i va consolidant-se a Europa entre el segle XVI i el segle XIX per lluitar contra les repúbliques ciutadanes i els imperis tradicionals. Comenta Galli també els avantatges que té l'estat. El considera una eina per aconseguir, "la pau i la seguretat mitjançant el monopoli sobirà de la violència legítima en el seu interior; l'estabilitat de les relacions econòmiques i socials; la predictibilitat, mitjançant el dret i la burocràcia, entre els ciutadans i entre la ciutadania i el poder suprem; la plena ciutadania mitjançant la representació política, i la defensa dels drets a través del constitucionalisme." (Això del "monopoli sobirà de la violència legítima" ho vam poder comprovar el proppassat 1 d'octubre.)

Per a Galli, l'Estat és una màquina a servei de l'home, però és també un monstre amenaçador que pot transformar-se en un factor de barbàries, de retorn atàvic reforçat per la burocràcia, la legalitat persecutòria i avui dia també per la potència de la tècnica. Tant, que de ser l'imperious rationis --l'imperi de la raó-- pot passar a ser una selva i el mostre del desordre.

A l'article es tracta també l'evolució que han seguits els estats i com es podria estar produint ara un canvi que no seria la desaparició de l'Estat, sinó la seva ubicació a una escala diferent: més petita o més gran (federativa-continental, per exemple). Molta gent veu l'estat petit, la pàtria petita, com una solució més seductora. Però Galli dubta si això podria ser un factor d'estabilitat i si, al contrari, faria augmentar la inestabilitat. Creu que potser el futur polític sigui com una mena de federació imperial, però creu que el present és encara de l'estat i per això quan sembla que un estat vell ja no funcioni, no es pensa en una altra cosa que fer-ne un de nou.

Crec que, a Europa, aquesta mena de federació imperial que Galli diu que podria ser el futur polític, el podria representar la Unió Europea. En una Europa unida no veig la necessitat dels grans estats actuals. Fa algunes dècades ja es parlava de l'Europa de les regions; de fet, el 1992, amb el tractat de Maastricht, va fundar-se el Comitè de les Regions, però no és més que un òrgan consultiu del Consell d'Europa, el Parlament Europeu i la Comissió Europea.

Santiago Niño Becerra, catedràtic d'estructura econòmica, deia fa dues setmanes a RAC1 que preveu que Catalunya deixarà aviat de ser una comunitat autònoma, bé com a estat independent o amb una altra fórmula similar. I es basa sobretot en motius econòmics, que a Europa fan insostenibles algunes situacions. Quan l'entrevistador es refereix a la solidaritat interregional, Niño Becerra diu que "solidaritat no és que el que dóna, després de donar i rebre, es quedi pitjor que el que rep després de rebre". Creu que ja hem arribat al final d'això. El temps ens dirà si les seves previsions eren encertades.

De iaia revolucionària a mòmia insurgent

El desembre de 2017, unes quantes dones membres de la Taula de Dones de Les Corts, de Barcelona, vam tenir una trobada molt interessant amb un grup d'adolescents del districte per parlar de les diferències entre la joventut de la nostra generació i la joventut actual. Em sembla que totes les dones que hi vam anar superàvem l'edat de la jubilació.

Els nois i noies eren molt joves, devien tenir al voltant dels 12 o 13 anys, i abans que hi anéssim les dones grans van estar treballant amb una monitora sobre com imaginaven que hauria estat la nostra joventut, a partir de la informació que els havia arribat, sobretot a través de les mares i les àvies. I van fer un dibuix a la paret que volia representar una dona jove a la dècada de 1960 o 1970:

Ens van explicar per què havien dibuixat així la dona jove. En una mà, duu una ràdio portàtil. Sabien que, fa cinquanta anys, les dones escoltaven molt la ràdio, sobretot perquè moltes cases encara no tenien televisió. Les notes musicals surten d'un disc de vinil que van dibuixar a la dreta, que era el que s'escoltava aleshores en els guateques organitzats per ballar i relacionar-se amb altres nois i noies. El sobre que la dona duu a la mà esquerra (esquerra seva) és una carta, la manera de comunicar-se amb amics i amigues que vivien en altres ciutats o amb el nòvio quan estaven lluny. Duu un davantal, perquè, en casar-se, les noies solien deixar la feina fora de casa i es dedicaven només a les tasques de la llar i a cuidar la família. Li han cobert les espatlles i duu màniga llarga perquè eren pudoroses i no anaven amb grans escots ni els braços nus. La faldilla és llarga pel mateix motiu. I el símbol masculí, van dibuixar-lo perquè saben que les dones tenien una gran dependència dels homes --econòmica i d'altres tipus.

Alguns detalls del dibuix em van sobtar i crec que a aquell jovent també els deuria sobtar algunes de les coses que els vam explicar. En alguns aspectes ens consideraven més retrògrades del que érem (en realitat, més que a les dones, a la societat d'aquell temps). Per exemple, en el vestir. No s'imaginaven que nosaltres vam veure néixer la minifaldilla o que vam ser la primera generació que es va posar el biquini; ni que a l'estiu anàvem sense mànigues, tot i que per anar a missa calia posar-se una rebequeta. No sabien que la imatge que van dibuixa sí que podia correspondre a una noia de poble dels anys seixanta, perquè encara hi havia diferències entre l'aspecte i els costums d'una noia de ciutat i una de poble. Per altra banda, desconeixien alguns aspectes realment retrògrades dels costums i les lleis d'aquells temps.

Els va sorprendre saber que, en la nostra joventut, moltes noies i nois als catorze anys deixaven l'escola per començar a treballar, i que hi havia famílies per a les quals tenir criatures era una inversió a llarg termini, perquè, quan arribaven a l'edat de treballar, una bona part del sou la donaven als pares. I que, si la família no tenia prou recursos per pagar una carrera universitària als fills que volien estudiar, la preferència era sempre per als nois perquè pensaven que, al cap i a la fi, quan la filla es casés ho deixaria tot --estudis o professió-- per dedicar-se només a la família. També desconeixien que la majoria d'edat de la dona arribava més tard que per a l'home o que les dones casades no podien fer moltes coses sense el permís del marit (a Catalunya, hi havia diferències si la parella s'acollia al dret català).

El cert és que, en aquells temps, algunes dones no estàvem assabentades de totes les diferències que hi havia davant la llei pel fet de tenir un o dos cromosomes X. Encara recordo la rialla del policia quan vaig anar a fer els passaports de les meves filles i em va dir que qui hi havia d'anar era el seu pare, que la mare no tenia potestat per fer-ho.

Va ser una trobada molt agradable entre dues generacions molt diferents. No sé si aquells nois i noies estan assabentats de les activitats en què els últims anys ha participat la Taula de Dones de Les Corts, per què, segons ens va dir després una monitora, estaven encuriosits pel que els explicarien les "iaies revolucionàries" que anirien a la trobada. No sé si som revolucionàries, però --en el meu cas-- m'adono que amb l'edat he après a dir moltes coses que abans hauria callat i a protestar per les injustícies com potser no havia fet en la meva joventut, tot i que, d'injustícies, n'hi havia moltes.

Doncs bé, la iaia revolucionària que escriu això és ara, segons un usuari de Twitter, una "mòmia insurgent" (cliqueu damunt la imatge per veure-la ampliada):

Per si no es llegeix bé el que diu J. García Domínguez, ho copio aquí: "Lo de las viejas de Barcelona con el lacito amarillo me tiene perplejo. Dónde estarían todas esas momias insurgentes cuando la dictadura?." (Podeu veure que les seves floretes no van només a les velles; tampoc li agrada la gentuza catalanista, que considera escoria intelectual y moral; i és dels que farien tancar TV3.)

Doncs aquesta mòmia insurgent, durant el franquisme feia com la majoria, aguantar allò que teníem i confiar que arribarien temps millors. Per diversos motius --cadascú els seus-- callàvem perquè no fer.-hom era exposar-nos a una brutal repressió. Tanmateix, hi havia una diferència amb els temps convulsos que estem vivint actualment: aleshores sabíem que allò una dictadura; ara, en canvi, vivim en una aparent democràcia que com més va més s'assembla a una dictadura. Tinc una edat en què ja ningú no em farà callar davant les injustícies i mentre els nostre polítics o líders de la societat civil continuïn injustament empresonats duré no només un llacet groc, sinó també una gran bufanda groga. Desitjo i espero que quan arribi el temps de desar a l'armari la bufanda no em calgui substituir-la per un mocador groc.

Mòmia insurgent amb bufanda groga

Potser us interessarà:
Quan les democràcies esdevenen dictadures (aquest blog, 30.11.2014).

Comissaria virtual (83): Idealista no gaire idealista

Idealista.com és un portal immobiliari que té presència també a les xarxes socials. A Twitter publica moltes notícies relacionades amb la indústria immobiliària, decoració de la llar, economia, urbanisme, etc. El 28 de desembre va voler fer, com altres mitjans, una innocentada i van publicar aquest tuit:

A causa de les nombroses crítiques que van rebre per fer una broma sobre un fet tan greu com l'injust empresonament (presó preventiva!) d'Oriol Junqueras, Joaquim Forn, i els Jordis, el tuit va ser esborrat i ara, en el seu compte de Twitter hi ha un tuit fix d'excusa, en el qual diuen que va ser una innocentada i no tenien intenció de burlar-se ni causar mal:

Però la innocentada l'havien publicat també en el seu web i a Facebook. En el web, que no té limitació d'espais per al text, la broma ocupava uns quants paràgrafs i l'adapten al seu negoci immobiliari, tot parlant dels terrenys on es podria construir el Parlament català i de la possibilitat de llogar o comprar cases a molt bon preu en la zona propera a Estremera. Ara, a l'inici de la falsa notícia, hi diu això:

Esto no es una noticia. Nunca pretendió serlo. Es una inocentada. Cada 28 de diciembre en idealista news publicamos una, el año pasado fue esta de Donald Trump, por ejemplo, y hace dos años ésta de Pablo Iglesias. No hubo en ningún momento la más mínima intención de ofender, molestar, irritar o herir ninguna sensibilidad. Pero algunos usuarios se han sentido molestos e irritados. Lo lamentamos profundamente. El sentido del humor a veces ayuda pero no si alguna persona se siente violentada. El máximo respeto por las ideas y las personas es un valor que compartimos. Pedimos sinceramente disculpas. Creemos en la importancia de pedir perdón si hemos hecho daño. De veras lo sentimos.

No sé si els seus possibles clients estaran d'acord amb l'excusa, tenint en compte que a aquesta empresa no li cal que sigui el dia dels Innocents per fer piulades poc encertades. Per exemple, aquesta del dia 13 de desembre en relació a un pis d'Artur Mas que li ha estat embargat:

No hi entenc de lleis, però dubto que sigui legal fer públic el lloc on una persona té un pis. No s'han limitat a mostrar una foto del balcó, del portal o de la façana. Mostren clarament la situació de l'immoble en un mapa de Google amb fotos reals. I aquesta notícia, en data d'avui (31 de desembre 2017) no ha estat esborrada del seu web ni de Facebook i Twitter. A més en la notícia del seu web, diu el nom del carrer on es troba. Tenint en compte que és un carrer curt, que va de la Diagonal a la Travessera de Gràcia, és ben fàcil identificar la finca.

Per tot això, des de la meva comissaria virtual jo enviaria l'Idealista a la presó virtual (preventiva, naturalment).

Per què hem d'acollir refugiats

Volem acollir, detall de la manifestació (18.02.2017)

Ahir, dia que es feia a Barcelona la manifestació "Volem acollir", en suport als refugiats i migrants que molts governs europeus sembla que no vulguin acollir, una persona va escriure a Facebook en una entrada pública, que pot llegir tothom: "I per què hem d'acollir refugiats? Per fer el progre?" Aquesta entrada té a hores d'ara més de seixanta comentaris i respostes als comentaris i n'hi ha de tots colors. N'hi ha que li donen suport ("Un home amb criteri, bravo"; "Crec que això ho pensa molta gent que no ho reconeix"), d'altres que indiquen motius diversos per no fer l'acollida (ho copio literalment):

• Ja que no els podem mantenir ni donarlos una vida digna, val la pena que vinguin? 
• es mes guai i vesteix mes ajudar al de fora que al que ho necesiten d'aquí, però és així la gent es velluga mes per el que tira que per el que no els hi aportarà cap notorietat 
• Jo estic totalment en contra, volem acullir mes gent de fora a casa nostre, mentres le nostra taulada es cau, doncs el que tenen que fer es enviar-los a la seva terra i arreclar els problemes des d'allà... estic farta de pagar imposto,s al meu país mentres els nostres fills tenen que marxar per falta de recursos, economics, el unic que fem es si venen mes de fora es empobri mes el nostre entorn. I que a mi m'explotin mes pagan el IRP... com mes traballo mes en descontent per arribar el mateix lloc 
• Portan aquesta gent aqui no els estem ajudan a res, si els volem ajudar, que ho fagin des del seu païs
• A mi també m'aniria bé una ajuda per omplir la nevera del meu fill aurat "autònom" en dos fills

Suport al poble sirià (manifestació 18.02.2017)

Tinc la sensació que la gent que ha fet aquests comentaris ho ha fet sense pensar-hi massa, responent d'una manera visceral i escrivint precipitadament i per això hi ha tants errors gramaticals.

D'altres donen raons per a l'acollida de refugiats:

• Un refugiat (segons defineix a l'article 1A de la Convenció de 28 de juliol de 1951 relativa a l'estatut dels refugiats de les Nacions Unides) és una persona que es troba fora del país d'on n'és originari, o bé on hi resideix habitualment, a causa d'un temor fonamentat de persecució per raons d'ètnia, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o opinions polítiques, i que no pot o no vol reclamar la protecció del seu país per a poder tornar-hi
• No és qüestió de ser progre o no. Xq hem d' acollir? Ben senzill, per dignitat, molts catalans es van exliar, segur q tens algun parent q va fugir a França, a sud amèrica, ... tenim aquest deure moral.
• pq on estan la seva vida perilla!!!
• Teniu idea del refugi que els espanyols republicans van trobar per aquest món mundial??? Després d'Agelés, -potser us sembla bé- França els va obrir els braços, i això qe eren difícils temps de post-guerra. I també molts pobles del continent sudamericà  
• potser pel mateix motiu que durant la Guerra Civil espanyola altres països vàren acollir a catalans? Deu ni do quina poca memòria que tenim... 
• Perquè abans que catalans som humans. 

Hi ha també picabaralles entre l'autor de l'entrada i algunes persones i fins i tot entre les persones que hi han deixat comentaris.

El mateix autor d'aquesta entrada després en va escriure una altra que diu: "Hi ha gent d'esquerres que sinó (sic) combregues amb les seves idees et titllen de xenòfob." Suposo que ho va escriure en relació a alguns dels comentaris que li havien deixat.

Per a mi, acollir refugiats no té res a veure amb fer el progre. Crec que són molts els motius per acollir refugiats i altres migrants, independentment de la ideologia política de cada persona. I aquí en dono només uns quants:

• Hem d'acollir refugiats perquè l'article 14 de la Declaració Universal dels drets humans de 1948 reconeix el dret de les persones a buscar asil en altres països a causa de persecució.
• Hem d'acollir refugiats perquè la Convenció de les Nacions Unides relativa a l'estatus dels refugiats és un instrument basat en els drets de les persones i en principis fonamentals com ara la no discriminació, la no penalització i la no devolució.
• Hem d'acollir refugiats perquè hi ha un Protocol que obliga els estats a complir la Convenció de les Nacions Unides relativa a l'estatus dels refugiats. Qui es troba en una situació il·legal no és el refugiat que arriba a un país en cerca d'asil, sinó el país que el rebutja.
• Hem d'acollir refugiats i altres migrants perquè molts estats que ara els neguen l'asil han contribuït, amb la venda d'armes i l'explotació de recursos naturals, a les guerres o l'empobriment que han empès tantes persones a abandonar els seus països.
• Hem d'acollir refugiats i altres migrants perquè no podem oblidar la nostra història recent, quan els europeus van haver de migrar d'uns països a uns altres a causa de les guerres, les persecucions polítiques o la manca de recursos. (Quan jo era jove, moltes famílies tenien algun membre a l'estranger, persones que havien hagut d'exiliar-se després de la guerra [in]civil, o persones que havien marxat empeses per la necessitat.)
• Hem d'acollir refugiats i altre migrants perquè la història d'Europa --i la de gairebé tots els pobles del món-- és una història de migracions. Si els humans no haguessin migrat, estarien tots concentrats a l'Àfrica subsahariana.

El Govern espanyol sembla haver oblidat la història recent, els centenars de milers de persones que van haver haver d'exiliar-se el 1939. Què hauria passat si França, Mèxic, Veneçuela, Perú, Xile, la Unió Soviètica, la República Dominicana i altes països els haguessin negat l'acollida? En alguns casos ja ho sabem, perquè la França ocupada pels nazis va lliurar al Govern de Franco bastants refugiats republicans o els van enviar a camps de concentració.

Davant l'actual situació d'arribada de refugiats i altres migrants a Europa, el Govern espanyol va acceptar de mala gana la minsa quota que li va fixar la Comissió Europea. Qui va ser ministre de l'Interior fins fa uns mesos, Jorge Fernández Díaz, era contrari al repartiment de refugiats i ho va expressar clarament a la premsa el 2015 quan va dir: «Es como si tuviéramos una casa con muchas goteras que están inundando diversas habitaciones y, en lugar de taponar esas goteras, lo que hacemos es distribuir el agua que cae entre distintas habitaciones.» De moment l'estat espanyol només ha rebut aproximadament un 10 per cent dels refugiats que Brussel·les va assignar-li. A més, fa com el gos de l'hortolà, que ni menja fruita ni la deixa menjar. Governs municipals i governs autonòmics no estan autoritzats a acollir refugiats, tot i que en alguns casos tinguin ja la infraestructura a punt per poder fer-ho.

Refugiats a l'estació de Salzburg (octubre 2015)

La tardor de 2015, durant un viatge a Àustria vaig coincidir amb grups de refugiats, la majoria sirians i afganesos. Mai no oblidaré el nen que, en el tren, va passar al meu costat dues vegades, amb un coixí entre els braços, potser l'única cosa que li havien permès agafar en marxar de casa. O el noi que, mentre mirava fotos que duia en el seu mòbil, plorava en silenci, discretament, potser perquè hi veia persones estimades que no sabia si mai tornaria a veure o que fins i tot podien haver mort. O l'Ahmed, assegut en el tren al meu costat, que tot i l'alegria d'haver estat acceptat per anar com a refugiat a Amsterdam, no podia oblidar la seva família, escampada per diversos països.

I aquest allau de refugiats no és res, si pensem el que pot passar si no aturem les emissions a l'atmosfera de gasos d'hivernacle. Si l'escalfament global continua, hi haurà molts llocs de la Terra que seran inhabitables a causa de les altes temperatures, i moltes regions costaneres acabaran cobertes per les aigües del mar. Això obligarà milions de persones a emigrar, com va passar en altres èpoques en el passat.

Una cançó de Lluís Llach parla d'un "pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermani pells i vides diferents". Els refugiats i altres migrants quan intenten creuar la Mediterrània, en comptes d'un pont de mar blava s'hi troben una fossa, en la qual molts queden atrapats. Hem de fer el possible perquè els qui aconsegueixen arribar a les costes europees sentin que el pont de mar blava agermana pells i vides diferents.

Potser us interessarà:
- Del Mare Nostrum al Mare Europaeum (aquest blog, 14.10.2015)
- Els sirians errants (04.10.2015)
- El nen del coixí (30.09.2015)

La Cuba que jo vaig veure

Carrer de L'Havana vieja

He vist a Twitter una piulada d'una persona que es lamenta perquè ha vist esmicolat el seu somni de conèixer "la Cuba de Fidel amb Fidel" i afegeix unes etiquetes (hashtags) elogioses per al Comandante. En veure aquestes piulades he pensat que, si aquesta persona hagués conegut la veritable Cuba de Fidel, potser el somni que se li hauria esmicolat hauria estat el de veure el dictador cubà amb els ulls que el veu ara.

La Lectora corrent a La bodeguita del Medio

Jo també tenia il·lusió per conèixer la Cuba de Fidel abans que ell desaparegués, però no pas perquè pensés que el país era millor del que serà després de la seva mort. (Era mera curiositat, de la mateixa manera que em va interessar la Líbia de Gadafi.) I no volia fer-ho anant-hi en un típic viatge d'agències, que és el pitjor tipus de viatge per conèixer qualsevol país. El 2002, amb la col·laboració d'una professora de la Universitat de l'Havana, vaig organitzar el meu viatge a Cuba; curt, només podia ser fora de Barcelona una setmana. La meva amiga em van convidar a fer una conferència a la Universitat per als alumnes d'un màster de toxicologia i em va buscar un hotel que tenia un acord amb la universitat. També em va posar en contacte amb un estudiant que, per un preu relativament mòdic --però que al final no ho va ser tant-- em podia fer de xofer alguns dies.

Vaig aprofitar el viatge per trobar-me també amb algunes altres persones que no coneixia personalment, però amb les quals tenia interessos comuns i hi havia tingut contacte per Internet: alguns traductors científics i gent del món de l'edició científica i una dona que col·laborava amb la Universitat per temes de salut i gènere, bastant coneguda en àmbits feministes internacionals.

Vaig visistar tres cases particulars en dies diferents i els ambients que hi vaig veure em van fer pensar que alguna cosa fallava en aquell país on teòricament tothom tenia els mateixos drets. La professora de la Universitat --catedràtica-- vivia amb el seu marit --metge d'un dels millors hospitals del país-- en un pis de dimensions molt reduïdes, on els pocs mobles que hi havia semblaven rescatats d'algun drapaire. L'edifici era molt vell, però potser no tant com semblava pel seu deterior, i a l'entrada hi havia un home que feia de porter i controlador de les visites que rebia el veïnat. La meva amiga em va convidar a dinar i el dia abans em va preguntar si m'agradava la carn de porc perquè pensava oferir-me un arròs amb porc. L'endemà em va costar identificar la carn de poc amb unes poques tires esfilagarsades de carn que sorgien de tant en tant d'algun punt del plat d'arròs.

Un edifici en el campus

El dia abans vaig estar visitant el campus de la Universitat on treballava la meva amiga (ara ja deu estar jubilada, si és que els permeten jubilar-se), un lloc bonic, fora del centre, amb jardins, camps i molta vegetació al voltant dels edificis. El deganat era en un edifici colonial espanyol (havia estat la casa dels propietaris de la finca on ara hi ha el campus). Era molt bonic, però posaria la mà al foc que no s'hi ha fet cap reparació ni se n'ha pintat l'interior des que els seus propietaris van haver d'abandonar Cuba. A les parets, blanques, s'hi podien veure milers de taques de mosquits esclafats; els mobles es desmuntaven a la que els tocaves una mica; per seure vaig haver de provar diverses cadires fins que en vaig trobar una d'estable. Abans de marxar, vaig veure que hi havia un grup de gent fent cua al costat d'una finestra de la casa i la meva amiga em va demanar que esperés una estona. En tornar em va dir que la cua era perquè havien arribat diners i va anar a veure si n'hi donaven. O sigui, que no cobraven a final de mes, sinó quan anaven arribant diners al deganat. I això era en una universitat en el segle XXI.

Vist en el campus de la Universitat

Pel campus vaig veure nois i noies que anaven amb coberts (cullera, forquilla i ganivet) cap a un edifici. Em va estranyar i la meva amiga em va dir que anaven a la cantina i que cadascú s'havia de dur el cobert, perquè la Universitat no en tenia. I em va confessar que no m'havia volgut ensenyar la cantina perquè era un lloc que estava en molt males condicions. No crec que estigués pitjor que alguns laboratoris que vaig veure o l'estabulari on em va dir que treballaven amb animals d'experimentació quan ens hi arribaven perquè en aquell moment no en tenien.

Un altre dia vaig anar a sopar a casa d'una parella que ell tenia un alt càrrec en un servei de publicacions del Govern i ella era biòloga del jardí botànic de l'Havana. Comparada amb el pis de la catedràtica, la llar d'aquesta parella, sense tenir cap luxe, era un palau. I es notava que en el rebost no els mancava de res. El mobiliari era auster, però molt digne.

També vaig sopar a casa de la feminista col·laboradora de la Universitat. Aquell vespre va convidar també una col·lega i dues dones nord-americanes que eren de visita a l'Illa en representació d'una associació de dones dels EUA. (Suposo que havien aconseguit el visat perquè era una associació més afí a les idees socialistes que no pas a les del Govern dels EUA.) I em sembla que per viatjar a Cuba ho havien hagut de fer a través d'un tercer país, perquè no hi havia connexions directes. El pis d'aquella dona estava situat fora del centre de l'Havana, a Vedado, en una zona d'aspecte residencial, prop d'un dels millors hotels de la ciutat i del Malecón. Era petit, però molt acollidor i no hi faltava de res: a la cuina, tots els electrodomèstics que podrien trobar-se en un apartament a Miami; a la sala, una cadena musical i un televisor modern. I en un racó adaptat com a despatx, un ordinador Apple. El temps ha esvaït els meus records, però em sembla que em va dir que el seu marit tenia una professió que li pagaven en dòlars, cosa que li permetia comprar moltes coses que estaven vedades a la majoria de la població, com ara electrodomèstics i ordinadors moderns.

El cor de la classe em saluda

També vaig visitar una escola a la qual anaven molts fills i filles de professors i personal no docent de la universitat. Em van cantar unes cançonetes patriòtiques que parlaven de la revolució i que em van sonar com si aquí, en temps de Franco, m'haguessin cantat el Cara al sol.

Tot i que el meu viatge no havia estat organitzat per cap agència, tenia curiositat per conèixer la Cuba que es mostra als turistes i em vaig apuntar a dues excursions amb autocar: una d'elles a Varadero, la zona turística per excel·lència a uns 140 km de l'Havana capa a l'est; i una altra cap a l'oest de l'illa, per visitar Pinar del Río (la capital de la província del mateix nom) i Viñales, una vall que és parc nacional de Cuba i que la Unesco va declarar patrimoni natural de la humanitat el 1999. L'organització de les excursions era feta des d'una agència del Govern i es notava que els guies estaven formats per mostrar una imatge del país que era molt diferent de la real. No sé si es creien tot el que deien o si recitaven la lliçó apresa perquè era el seu deure.

Hotel de luxe a Varadero

A Varadero l'autocar ens va deixar en una platja, a costat d'un restaurant i el guia va dir que teníem algunes hores per gaudir del mar i després, si volíem, podíem dinar en aquell restaurant abans de tornar a l'Havana. A mi, tot i que gaudir d'un bany en aquelles aigües cristal·lins em semblava atractiu, m'abellia més conèixer el poble; al cap i a la fi, d'aigües cristal·lines i blaves com aquelles també en tenim a la Mediterrània. Amb una dona d'Alacant que formava part del grup vam decidir anar pel nostre compte a conèixer el poble i a visitar l'hotel més antic, on va començar el boom turístic. Vam haver de caminar uns cinc quilòmetres al llarg d'aquella península gairebé paral·lela a la costa (a un costat, l'Atlàntic; a l'altre, la badia de Cárdenas) en direcció est fins a arribar-hi, però el passeig va valer la pena. Vam pujar al bar que hi ha dalt d'un petit, però  molt luxós hotel (una casa de la dècada de 1930, coneguda com a Mansión Xanadú), i vam prendre un mojito davant d'una vista fantàstica de l'oceà. Es troba en una zona on hi ha grans complexos hotelers, amb tota de mena de luxes. Era gairebé indecent el contrast entre el luxe en aquella part del país i el que es veia caminant pels carrers de l'Havana. De tornada, vam pagar 5 dòlars cadascuna al xofer d'una furgoneta perquè ens portés allà on ens havia deixat l'autocar al matí.

Tabaquera a Pinar del Río

La visita a Pinar del Río va ser decebedora. L'autocar ens va deixar davant d'una fàbrica de cigars i ens van concedir mitja hora per visitar-la. Vaig dir al guia que preferia dedicar aquell temps a passejar pels carrers del voltant i veure una mica la ciutat. Doncs no em va deixar marxar; va dir que l'excursió tenia un programa i que tothom s'hi havia d'ajustar. Resignada, vaig entrar a veure com feien els cigars. Els visitants  desfilaven per les sales on hi havia unes dones --les tabaqueras-- que treballaven com autòmats separant les fulles de tabac, plegant-les i embolicant-les fins a donar-li la forma del cigar. I mentre la gent passava al seu costat, algunes, sense deixar la seva tasca, demanaven en veu baixa: "Por favor, un dólar para comprar leche para mis hijos". La segona i última parada en aquella ciutat va ser a una fàbrica de begudes alcohòliques, però únicament per entrar a la botiga on la gent podia comprar rom i altres begudes fetes a partir d'aquest licor.

Mural de la Prehistòria, en el parc de Viñales (gener 2002)

Per sort, la passejada pel parc natural va compensar la meva frustració de no poder passejar per Pinar del Río. La província de Pinar del Río, que és la més meridional de l'illa, està recorreguda per un sistema muntanyós, com si fos una espina dorsal i el paisatge és molt bonic, amb muntanyes no molt altes i de formes arrodonides que anomenen mogotes. Com que es tracta de roques calcàries, les aigües subterrànies han anat dissolent la pedra i en aquella regió hi ha també moltes coves. En el mogote Dos Hermanas vaig poder veure el "mural de la Prehistòria", que diuen que representa l'evolució. És un enorme mural (uns 120 metres d'amplada) pintat el 1961 per un deixeble del muralista mexicà Diego Rivera.

Un carrer de l'Havana

Durant la meva visita a Cuba vaig recordar en més d'una ocasió una cosa que, sobre el poble cubà, m'havia dit Andreu Alfaro uns anys abans. Em va dir que admirava els cubans per l'orgull que tenien de pertànyer al seu país. Que eren els únics capaços de passar privacions, fins i tot fam, però sense perdre l'orgull de ser cubans. Ho vaig recordar en parlar amb algunes persones. Per exemple, l'editor científic, en passar pel Malecón, on cases molt boniques estaven pràcticament en ruïnes em va dir que, a causa de l'aire del mar, aquelles façanes caldria pintar-les cada cinc anys perquè estiguessin en bones condicions (jo vaig pensar que segurament feia més de cinc dècades que no havien vist la pintura). També em va dir que, a Cuba, potser no podien tenir luxes, però que no hi havia pobres demanant pels carrers. Vaig explicar-li el cas de les tabaqueras que demanaven un dòlar per comprar llet per a la mainada i em va replicar que devia ser una excepció i que no tenien dret a fer-ho perquè guanyaven un sous molt bons.Li hauria pogut parlar de la quasi misèria que vaig veure a la casa d'una catedràtica, però ho vaig deixar córrer.

De tota manera, pel que vaig veure, i malgrat les moltes carències, em va fer l'efecte que hi havia necessitats bàsiques que estaven cobertes per a tothom. Però era evident, perquè m'ho van confessar, que, tot i no passar gana, menjar carn era un luxe que molts pocs es podien permetre. I el que em va semblar molt greu era que, en un estat que es declarava socialista i proclamava la igualtat, hi hagués diferències de classes tan marcades com les que vaig observar.

Torno a la piulada de Twitter que m'ha dut tots aquests records de la meva visita a Cuba. Deia el piulador que Castro no ha tingut la culpa de l'embargament nord-americà. És cert que no va ser una decisió seva, però sí que ha tingut la culpa de la manca de llibertat que ha patit el país durant tantes dècades. L'ideal de la revolució --que aquí molta gent va seguir amb il·lusió o si més no interès-- era la justícia social, però sense llibertats, la justícia és impossible. Quan jo era jove, aquí hi havia els qui s'emmirallaven en la Unió Soviètica per defensar la justícia social i també somiaven a visitar aquell país. D'altres s'emmirallaven en l'Israel dels quibuts i somiaven a anar-hi durant un temps. El temps, però, va demostrar que aquells sistemes tenien molts punts febles.

Ara hi ha la gran incògnita sobre el futur de Cuba. Amb la desaparició de Fidel Castro, haurà acabat el castrisme?

Epíleg
De les persones amb qui em vaig trobar durant aquella setmana passada a Cuba, una va fer tots els possibles per venir a viure a Europa o bé anar al Canadà, però no sé si ho va aconseguir. L'editor científic, malgrat la bona posició que ocupava en la seva professió i l'orgull pel seu país que sempre va manifestar, no va desaprofitar l'oportunitat que li va sortir d'anar a viure a Washington alguns anys després. Fa anys que no tinc notícies de la catedràtica de bioquímica. No sé com funciona la jubilació a Cuba, però aquí, malgrat la crisi, ella i el seu marit estarien cobrant cadascú una bona pensió.

Potser us interessarà:
Cuba en blanc i negre (aquest blog, 14.08.2012)

Fotos: M. Piqueras (excepte les que hi surto jo, però no recordo qui les va fer; en alguns casos ni tan sols coneixia la persona que es brindava a fer-me la foto). Cuba, gener 2002. 

Crònica d'un desastre anunciat: la "trumpada" de Hillary Clinton

La nit passada, m'he despertat a les tres o les quatre de la matinada. (El meu genoll nou, tot i que ja fa tres setmanes que forma part de mi, sembla que li costi acostumar-s'hi i encara m'impedeix dormir d'una tirada tota la nit.) A aquella hora, he agafat el mòbil i he entrat a Twitter per veure si hi havia ja algun resultat sobre les eleccions presidencials dels Estats Units. En llegir com anava guanyant estats Trump, he pensat que allò era un malson que acabaria quan m'adormís una altra vegada i que, al matí, els resultats finals serien diferents. Però no ha estat així i el que de matinada ja s'intuïa, s'ha confirmat unes hores més tard.

Una amiga m'ha preguntat si m'esperava aquest resultat. Li he dit que més que esperar-lo, me'l temia. Havia llegit alguns articles sobre prediccions fetes des dels Estats Units mateix que ja indicaven la probabilitat bastant alta que guanyés Trump (per exemple aquest article). I no eren prediccions de cap vident, sinó que estaven fetes a partir de càlculs matemàtics que tenien en compte milions de dades extretes de plataformes públiques digitals, entre les quals Google, Facebook, Twitter i Youtube. Ja fa dies, el cineasta nord-americà Michael Moore també va arribar a la conclusió que calia admetre la realitat i la realitat era que, malgrat que molta gent pensés que el poble americà no triaria un idiota com a president, l'idiota acabaria imposant-se a la seva rival. Donava cinc raons per les quals estava convençut de la victòria de Trump, que es poden llegir directament en el seu web (en anglès) o a través de Vilaweb (en català).

Si repassem la història política de les darreres dècades --fins i tot del darrer segle-- els resultats d'aquestes eleccions no haurien de sorprendre'ns. El nazisme alemany i el feixisme italià van arribar al poder mitjançant eleccions democràtiques. I Berlusconi va aconseguir el poder a Itàlia gracies a la democràcia. Ara mateix, també a Europa, hi ha una revifalla de l'extrema dreta. Què ha passat a les societats occidentals, que semblaven el bastió de la democràcia, perquè s'hagin perdut els valors que la democràcia representa? Com va expressar molt bé Umberto Eco, en el súmmum de la democràcia, es pot acabar caient en la dictadura. Per una banda, perquè el desencís pot fer que molta gent deixi d'anar a votar, i qui acaba governant pot ser que hagi estat elegit només per una minoria. Per altra banda, perquè els grups de pressió (els lobbies) d'un país poden tenir una gran influència en la seva política. Als Estats Units, per exemple, tenim el cas de l'Associació estatunidenca de les armes de foc (National Rifle Association of America, NRA), que des del mes de maig ha donat suport a la candidatura de Trump, gràcies a les declaracions del candidat republicà de no voler limitar l'ús de les armes, sinó al contrari, promoure que tothom estigués preparat per poder respondre a atacs.

Veient el que han escrit en xarxes socials algunes persones d'Estats Units que conec i els comentaris que han rebut, no em sorprèn gens el resultat de les eleccions. N'hi ha molts que no es consideren racistes, ni homòfobs, ni sexistes, ni volen construir un mur que els separi de Mèxic, ni creuen que el canvi climàtic sigui una fal·làcia... però confessen que han votat Trump perquè volien un canvi. D'altres diuen que han votat algun dels altres partits que presentaven candidats a la presidència perquè ni Trump ni Clinton els agradaven. Tenim la idea que les dues úniques opcions que hi ha són votar republicà o demòcrata, però no és així. De tota manera, el fet que els altres no puguin participar en debats fa que al final es tracti d'una lluita bipartidista i que el vot a altres partits sigui un vot perdut.

Em deia Claudi Mans en un comentari a Facebook que "de la mateixa manera que amb Obama no ha estat un paradís, és probable que amb Trump no sigui un infern. Ara, un malson ho és. És el que té la democràcia, que vota qui vol i com vol." El mateix Trump, en el seu primer discurs com a president electe, ha estat molt més moderat que en els mítings i debats preelectorals i fins i tot ha tingut paraules amables per a Hillary Clinton, a la qual no es cansava d'acusar de corrupta durant la campanya. Veurem, però, què fa quan ocupi la presidència, i si té raó Claudi Mans que aquell país no serà un infern. Si més no, confiem que el seu mateix partit freni algunes de les seves pretensions.

El que ha passat als Estats Units pot ser un presagi del que ens espera a Europa en els propers temps? De fet, ja es parla de Marine Le Pen com de la propera presidenta de França, el país que té com a lema oficial "llibertat, igualtat, fraternitat". Algunes decisions antisolidàries preses per països europeus en relació a l'arribada de refugiats són ja una realitat. I veiem que, a Espanya, les enquestes vaticinen, per a unes probables futures eleccions, millors resultats al PP que als seus contrincants. En el cas d'Espanya sembla que els casos de corrupció en aquest partit, en comptes de restar-li vots, n'hi afegeixin.

Ho sento, però aquesta no és la societat que jo voldria per a les futures generacions --ni la nord-americana, ni l'europea ni la d'Espanya i Catalunya. Em pensava que, després de recuperar la democràcia, les coses anirien millor i que el segle XXI seria un segle de prosperitat i de pau. Segurament vaig ser massa optimista i em vaig imaginar el futur com una utopia mentre que la realitat comença a mostrar-lo més aviat com una distopia.

Potser us interessarà:
- Quan les democràcies esdevenen dictadures (aquest blog, 30.11.2014)
- Umberto Eco i la força de les mentides (aquest blog, 16.11.2010)

Reflexions després d'un dinar amb el president (i un grup de ciència-ferits)

Museu Blau (Museu de Ciències Naturals de Barcelona)

"Qui és més ric, una persona que visqui en una avinguda de Barcelona i tingui tres cotxes o una altra que visqui a Setcases, sense els cotxes, però disposi de fibra òptica?" Aquesta pregunta l'ha feta Carles Puigdemont, president de la Generalitat, durant el dinar de treball que avui ha mantingut amb els membres del Consell Català de la Comunicació Científica (C4) en el Museu Blau de Barcelona. I és que riquesa i pobresa es mesuren ara per criteris diferents dels que es tenien en compte fa uns anys.

El C4 és un fòrum permanent de professionals de diversos àmbits relacionats amb la ciència i la seva comunicació (recerca, divulgació, periodisme, edició...) que té, entre els seus objectius, promoure el coneixement científic en la societat i fer que la ciència sigui considerada part de la cultura. Actualment presidit pel meteoròleg Tomàs Molina, el C4 organitza de tant en tant dinars de treball amb personalitats del món de la política com ara consellers o fins i tot el president de la Generalitat, com va ser el cas de la trobada amb Artur Mas i avui amb Carles Puigdemont.

La finalitat d'aquestes trobades és informar la persona convidada sobre els objectius i inquietuds del col·lectiu. Els membres del C4 solen expressar principalment reivindicacions --algunes reiterades nombroses vegades-- i demanen la col·laboració de l'administració per millorar la presència de la ciència en la societat; que no sigui vista com una cosa incomprensible, sinó com una eina que ens pot millorar la vida i ens pot ajudar a prendre decisions fonamentals.

El fet que l'actual president de la Generalitat vingui del món de la comunicació (segons la Viquipèdia, segueix sent membre del Col·legi de Periodistes de Catalunya) segurament el fa més sensible a alguns dels temes que s'han tractat en la reunió que avui ha tingut amb el C4 i em fa l'efecte que té una perspectiva de la societat catalana que potser no tenien anteriors presidents.

Carles Puigdemont escolta i pren notes

En el dinar s'ha parlat de la necessitat que la ciència tingui més presència entre les assignatures comunes de l'ensenyament obligatori i que sigui considerada part de la cultura, com ho havia estat en temps del conseller Joan Guitart --al front de la conselleria de cultura de 1988 a 1996. S'ha demanat al president que, independentment de l'existència del Consell Assesor del Parlament sobre Ciència i Tecnologia (CAPCIT), en alguna ocasió el Parlament convidi alguna persona representativa del món de la ciència a expressar-se davant dels seus membres. També s'ha indicat la conveniència que el mateix Govern nomeni algun assessor en ciència. Això mateix va suggerir-se fa uns anys a Artur Mas, però aleshores el Govern català comptava amb un conseller --Andreu Mas-Colell-- que coneixia molt bé el món de la ciència i de la recerca i que estava molt ben valorat entre polítics de tendències diferents. Pel que fa a la recerca, caldria estimular el sector privat per invertir-hi; malgrat la crisi, la contribució pública a la recerca ha augmentat, cosa que no ha fet la despesa privada. Puigdemont creu que l'entorn no afavoreix la inversió privada; si hi hagués incentius fiscals per al patrocini, segurament les empreses invertirien més en ciència, com passa en altres països. Afegeix que aquí, l'Estat té al·lèrgia al finançament privat, perquè no el podria controlar.

En tractar del periodisme científic i la divulgació de la ciència, Puigdemont, que coneix bé els mitjans de comunicació, s'ha referit al risc que els depredadors informatius converteixin una notícia en un argument de la premsa groga o sensacionalista. Avui dia, en la premsa digital, un clic té un gran valor de cara a la publicitat, i alguns mitjans poden veure's temptats de prostituir una notícia per tal d'augmentar-ne la difusió i obtenir més ingressos en publicitat.

També s'ha comentat el canvi de paradigma que s'ha produït en molts sectors pel que fa a la comunicació entre els gestors de la ciència i la població. Avui dia ja no és una relació en un sol sentit, que va de qui té el coneixement a la societat. Les tecnologies de la informació i la comunicació, i especialment les xarxes socials, fan que es produeix una reciprocitat. Per exemple, es podria dirigir la recerca i la innovació segons els interessos de la ciutadania. Això, però, fa més evident la necessitat que la ciutadania tingui una cultura científica que li permeti destriar el gra de la palla a l'hora de prendre decisions i poder distingir la ciència de la pseudociència. De fet, la pseudociència ha sortit en el col·loqui en diverses ocasions; especialment per la presència destacada que té en alguns mitjans de comunicació i el suport que de vegades semblen prestar-li els professionals dels mitjans. Puigdemont creu que, en aquests casos, el C4 hauria d'actuar com a grup de pressió i adreçar-se al Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC).

Pel que fa al Govern, la ciència ha de tenir-se en consideració de manera transversal i demana polítiques interdepartamentals. Diu Puigdemont que educació, cultura, recerca, indústria i gestió ambiental són àmbits en els qual la ciència s'ha de tenir en compte. I ha explicat que enguany el president de la Generalitat ha participat per primera vegada en la celebració del Dia Mundial del Medi Ambient amb un acte institucional que va tenir lloc al Palau de la Generalitat. Ha afirmat que, en la primera ocasió que hagi de parlar de política general en el Parlament --normalment es fa després de l'estiu-- tindrà en compte la trobada d'avui i farà alguna referència a la ciència. Espero, per una banda, que no s'hagin hagut de fer eleccions abans de la tardor i, per una altra, que Puigdemont recordi el que avui ha promès.

___________________________

Fa anys, un dissabte de tardor vaig anar amb filles, fill, neboda i nebot a veure els estanys de Banyoles, la fageda de Jordà i els volcans de la Garrotxa. La meva neboda Marta em va demanar si, en el camí de tornada, podríem passar per Amer, que aprofitaria per saludar un amic seu que segur que el trobaria a la pastisseria de la família, on ajudava els caps de setmana. Vam fer-ho i sí, a la pastisseria va trobar el seu amic, un dels nois Puigdemont, i jo hi vaig comprar capricis d'Amer, una mena de carquinyolis que a casa van agradar molt. La Marta fa mesos que està viatjant pel món i quan li vaig dir que el nou president de la Generalitat era un Puigdemont, li va fer molta gràcia saber que, entre les seves amistats, hi ha un germà de la primera autoritat del país.

Per cert, els guionistes del Polònia no deuen haver estat mai a Amer. Altrament no s'entén que el seu Puigdemont ofereixi a les visites croissants "de la pastisseria dels pares" en comptes d'oferir-los capricis.

Potser us interessarà:
- El C4 i Artur Mas (aquest blog, 10.04.2014). Notes i comentaris sobre la trobada del C4 amb Artur Mas.
- Tot parlant de ciència i comunicació amb Andreu Mas-Colell (aquest blog, 21.09.2011). Trobada del C4 amb el conseller Mas-Colell.

(Fotos: M. Piqueras)